Sanç de Mallorca (1277-1324) va tenir una primera experiència política traumàtica amb motiu de l'atac a Perpinyà per part de Pere el Gran, l'any 1285. Jaume II va aconseguir fugir, però Esclarmunda, la seua dona, i els fills, entre els quals Sanç, que tan sols tenia 8 anys, van ser capturats pel rei d'Aragó. La reina Esclarmunda va ser alliberada, però la van separar dels fills, que van romandre a presó a Torroella de Montgrí com a hostatges.

     Tant el primogènit Jaume com Sanç van ser enviats a la cort a París per a iniciar la seua formació. Quan van tornar, Jaume es va apartar progressivament de la gestió dels assumptes públics i va desenvolupar un interès creixent pel franciscanisme. L'any 1299 va fer pública la seua renúncia a la successió de la Corona de Mallorca i va ingressar al convent de Sant Francesc a Perpinyà.

     La successió va recaure en Sanç, el qual va ser declarat oficialment hereu de la Corona de Mallorca l'any 1302. No era la millor solució, ja que Sanç patia una malaltia crònica, però Jaume II va decidir respectar l'ordre de successió. A més, l'alternativa era l'infant Ferran, que arran dels esdeveniments esmentats tenia unes notòries relacions tirants amb Jaume II.

     Poc temps després s'havien iniciat gestions de matrimoni, per mediació de Jaume II d'Aragó. El rei d'Aragó estava casat amb Blanca d'Anjou, filla de Carles II de Nàpols. Res millor que un altre matrimoni amb la Casa de Nàpols per facilitar la tan desitjada pau entre Aragó i Anjou. Per això la candidata triada per Sanç va ser Maria de Nàpols. La Pau de Caltabellotta, que tancava un cicle de 20 anys de guerra entre els reis d'Aragó i els Capets, va afegir un altre projecte matrimonial, aquesta vegada promogut per Carles II, entre una altra filla Lionor i Frederic de Sicília. Finalment, el successor de Carles II de Nàpols, Robert, vidu de Violant, germana de Jaume II d'Aragó, es va casar l'any 1304 amb Sança, germana de Sanç, futur rei de Mallorca. És difícil trobar, en un altre moment històric, una major concentració d'enllaços dinàstics entre les cases d'Aragó, Mallorca, Nàpols i Sicília. A més, els matrimonis de Sança i Sanç de Mallorca es van celebrar amb pocs mesos de diferència, al juny i al setembre de 1304.

     Si el flanc internacional semblava assegurat amb la intensa política dinàstica esmentada, una altra qüestió van ser els resultats d'aquestes reunions. El matrimoni de Sanç amb Maria de Nàpols tenia virtualitats interessants de cara al comerç internacional dels agents mallorquins, però va ser un matrimoni sense descendència. Sanç tenia una salut precària i Maria un caràcter extravagant. En qualsevol cas, la manca d'hereus legítims no va ser cap obstacle perquè Sanç obtinguera descendència d'unions esporàdiques. Si en un principi la falta de descendència va ser una qüestió íntima, en la segona part del regnat de Sanç es va acabar imposant com una qüestió política per resoldre la continuïtat dinàstica.

     La historiografia tradicional ha establit un retrat gens afavoridor de Sanç com a home pacífic, virtut sovint devaluada per la seua debilitat i falta de caràcter. En realitat, Sanç no era dèbil; més aviat era conscient de la debilitat dels territoris que governava. Coneixia la història recent i ell mateix l'havia patida: la submissió del seu pare a vassallatge, la despossessió del regne de Mallorca, l'aïllament. Per això assumeix d'una manera pragmàtica un paper polític subordinat com a fórmula de supervivència.

     En el regnat de Sanç cal distingir dues etapes: una primera, des de 1311 fins a 1317, caracteritzada per la continuïtat dels programes de caire desenvolupista empresos per pare Jaume II, i una segona etapa, des de 1318 fins a 1324, dominada per les turbulències generades per la successió de Sanç i per la conquesta de Sardenya.

     En la primera etapa hi ha continuïtats, però també girs i rectificacions de les línies marcades en temps anteriors. Així, el pare, Jaume II, havia recuperat el regne de Mallorca gràcies als tractats internacionals, Sanç va obtenir la corona per successió pacífica. La seua posició, per tant, era diferent de la del seu progenitor. Per tant la mediatització del municipi, posada en pràctica per Jaume II --i la fiscalitat reial-- a través de la cisa, eren concebudes com a pròpies d'un estat d'excepció però no d'una fase ja normalitzada de la relació bilateral entre la corona i el municipi de Mallorca.

     Sota aquestes premises, la Universitat de Mallorca, representada pels jurats, va instar el reintegrament de l'esperit i la lletra del municipi autònom establit l'any 1249 per Jaume I el Conqueridor. L'envit representava per a la monarquia un retrocés de la seua posició dominant. Per aquest motiu, l'actitud de Sanç era cautelosa. Es va comprometre a retornar l'autonomia municipal, però després d'obrir un període de negociacions bilaterals. Així, l'any 1314 el municipi va recuperar l'autonomia, però paral·lelament Sanç va dur a terme una operació per a soscavar tot indici de poder municipal. D'aquesta manera i aprofitant les reclamacions dels camperols o forans, contra les autoritats municipals ciutadanes, Sanç va decidir organitzar els seus interessos a través d'una nova institució: l'anomenat Sindicat Forà.

     L'any 1315 va començar la història d'aquest nou organisme dotat d'autonomia en l'elecció de representants i amb facultats de supervisió del moviment financer gestionat pels jurats de la capital de la illa. L'anterior Universitat de Mallorca, amb la ciutat com a capital i la resta de l'illa com a terme municipal, queda d'aquesta manera segmentada en la Universitat de la ciutat i la Universitat forana. Un organisme comú on estaran representades totes dues, el Consell de Mallorca, serà el nou marc de decisió per a assumptes comunitaris. La divisa clàssica del divide et vinces sembla haver encoratjat l'estratègia reial. Sanç va obtenir aleshores el que desitjava: un municipi afeblit i una nova institució que li devia la seua raó de ser.

     La Pau de Caltabellotta, de 1302, havia finalitzat un període de conflictes, però no era un secret l'increment de la pirateria genovesa i musulmana. El mateix Sanç, propietari de galeres, era part interessada en el tema. Jaume II havia atès la defensa de l'arxipèlag, disposant que les noves fundacions rurals tingueren un recinte de defensa. Però es tractava d'una defensa passiva i incompleta. Per aquest motiu, Sanç va promoure un programa naval. L'escull principal era el del pressupost i el finançament. Sanç va intentar que fóra la Universitat de Mallorca qui correguera amb totes les despeses de la nova armada. La Universitat de Mallorca va replicar que si la flota havia de defensar l'arxipèlag, també havien de col·laborar-hi les illes menors. Per altra banda, els portaveus de la nova Universitat forana no es mostraven partidaris d'aquest tipus de despesa. Davant la paralització del tema, Sanç va promoure aleshores acudir al sistema de paritat. L'any 1316 es va acordar finalment la construcció d'una flota de quatre galeres i altres embarcacions auxiliars a pagar meitat per meitat entre el patrimoni reial i la Universitat de Mallorca.

     La nova armada tenia virtualitats importants, entre aquestes el botí que podia obtenir-se de les captures, però també representaven una càrrega financera fixa significativa. És cert que una hàbil negociació sobre la destinació dels béns de l'extingit Orde del Temple havia permès a Sanç, l'any 1314, fer-se amb un terç dels béns d'aquesta entitat a Mallorca. Però en el context de negociacions sobre l'armada i com a instrument de pressió sobre la Universitat de Mallorca, Sanç va prendre una mesura d'una àmplia repercussió tot aprofitant que la comunitat jueva insular havia estat inculpada d'intentar convertir uns cristians, va determinar confiscar-ne tots els béns. Poc després va accedir a negociar un reintegrament dels béns a canvi d'una multa. Es tractava d'una multa tan crescuda que representava el pressupost d'ingressos de tres anys del municipi de Mallorca. Amb aquesta mesura, en lloc d'atacar directament a la Universitat de Mallorca i sostraure a la Universitat directament els contribuents jueus, vinculats físicament al municipi des de 1309, va aconseguir el mateix objectiu amb aquest procediment. Com que els pagaments de la multa van ser negociats a dotze anys, el rei va obtenir un finançament estable per a les seues empreses durant un llarg temps.

     Si el govern interior del regne de Mallorca va ser orientat en la direcció esmentada, una altra qüestió van ser problemes com ara Montpeller, la successió de Sanç i la conquesta de Sardenya. Montpeller i l'annex anomenat Montpelleret eren enclavaments de la Corona de Mallorca sense continuïtat territorial respecte als altres dominis d'aquesta. Es trobaven en territori del rei de França. Una dificultat afegida era que Montpelleret pertanyia al bisbe de Magalona. Els conflictes de jurisdicció eren freqüents. L'any 1293 aquest bisbe va decidir vendre els seus drets sobre Montpelleret al rei de França. També el rei d'Aragó exigia als reis de Mallorca el reconeixement de la seua sobirania sobre aquesta ciutat. Aquest fet va determinar que el domini dels reis de Mallorca sobre Montpeller, per la possessió dels quals eren vassalls del rei de França, fóra cada vegada més fràgil. Malgrat els intents de vies de solució inspirats per Sanç no va ser possible trobar una solució satisfactòria a aquest problema en creuar-se l'any 1318 la falta de successió de Sanç.

     En efecte, Sanç havia manifestat el desig, a falta de fills legítims, de deixar la Corona de Mallorca al seu nebot Jaume, fill de l'infant Ferran i d'Isabel de Sabran. L'any 1315, quan Jaume tenia pocs mesos, havia estat traslladat des de Sicília a Perpinyà als pocs dies de la defunció de la seua mare. Un any després moria el seu pare, l'infant Ferran, casat en segones noces amb Isabel d'Ibelin, en defensa del principat de Morea, feia poc ocupat.

     Jaume II d'Aragó va plantejar a Sanç una negociació sobre els seus plans de successió. Partia del principi que per manca d'hereus legítims directes, la Corona de Mallorca havia de recaure en ell. Per la seua banda, Sanç exhibia el dret sobirà de declarar hereu dels seus territoris sense interferències. El manteniment d'aquestes posicions va produir una situació de ruptura entre 1319 i 1320 alimentada pel rei d'Aragó pel desig d'aconseguir algun avantatge en el seu projecte de conquesta de Sardenya.

     Finalment, al gener de 1321 Sanç va prendre la iniciativa de reprendre les relacions. Però va ser Jaume II qui va establir les condicions: oferia al rei de Mallorca una doble alternativa, 40.000 lliures a canvi de les quals seria exonerat vitalíciament d'acudir a les convocatòries de corts catalanes i retre homenatge al rei d'Aragó, o bé presentar-se en aquestes corts i sol·licitar que no fóra obligat d'assistir-hi per a retre aquest homenatge. Els termes d'aquesta alternativa eren amargs, però Sanç va optar per la segona alternativa. Al juny de 1321 va acudir a Girona, on es trobava el rei i la cort, va retre homenatge a Jaume II d'Aragó i va rebre un document que l'eximia en el futur d'aquest compromís, encara que els seus successors haurien de prestar de nou l'homenatge acostumat. En l'entrevista entre Jaume i Sanç gens no va transcendir sobre els problemes pendents, Montpeller i la successió de Sanç. Jaume va decidir postergar de moment aquestes qüestions, per establir la prioritat de la qüestió de Sardenya. En efecte, va sol·licitar a Sanç ajut econòmic, en concepte de préstec, per a finançar 20 galeres i la tripulació, armes i avituallament.

     Jaume II d'Aragó havia aconseguit tots els seus objectius: la subordinació de Sanç, el concurs econòmic del rei de Mallorca a l'empresa de Sardenya i el manteniment de la seua reclamació a la successió del rei Sanç, que continuava vigent, encara que mantinguda ara en estat latent. D'altra banda, Sanç havia obtingut a penes un respir per a imposar la successió del seu nebot Jaume, però a mesura que es consolidava la voluntat reial, menor era l'interès de Jaume II d'Aragó per donar una solució definitiva a la qüestió de Montpeller.

     El rei de Mallorca estava disposat a deixar la qüestió liquidada abans de la seua defunció. Es va oferir a comprar a Jaume II els drets dels reis d'Aragó sobre Montpeller. Amb una resposta afirmativa, Sanç va iniciar negociacions amb Carles IV per a vendre Montepeller a la Corona francesa. Els contactes es van iniciar a principis de 1324, però Sanç no va tenir temps de concloure les negociacions, ja que al setembre de 1324 moria a Santa Maria de Formiguera.

     El testament de Sanç, redactat l'any 1322 establia clarament que l'hereu de la Corona de Mallorca seria el nebot Jaume, fill de l'infant Ferran. En cas de defunció d'aquest, la corona recauria en el germanastre Ferran, fill de l'esmentat infant Ferran i de la segona esposa Isabel d'Ibelin. Tan sols en aquesta última instància heretaria Jaume II d'Aragó la corona.

     Atesa l'edat del successor designat (Jaume tan sols tenia nou anys), Sanç va establir un consell de regència integrat per sis membres (tres del regne de Mallorca i tres més del Rosselló i de la Cerdanya) i va estipular el nomenament d'un tutor fins que el successor complira els vint anys.

     El govern del rei Sanç és una època de transició. És cert que hi ha vents a favor, com ara la continuïtat d'una conjuntura expansiva, però també hi ha forces poderoses i indefugibles que condicionen la seua acció de govern. Hi ha una col·lisió entre el principi de legitimitat dinàstica i el principi de la viabilitat política de la Corona. Hi ha un desequilibri entre el poder de la monarquia aragonesa i la capeta i la petita monarquia mallorquina. Per a la monarquia aragonesa, la Corona de Mallorca és un assumpte domèstic. Per a la monarquia capeta es tracta d'un assumpte estratègic. Finalment, per a la monarquia mallorquina els termes del seu status quo no eren gens falaguers: sense el suport d'Aragó, poc podien fer davant la monarquia francesa, però el suport d'Aragó significava a mitjan termini l'annexió. Una aliança alternativa amb França, davant d'Aragó, significava la guerra contra aquesta, atès el vincle de vassallatge establit l'any 1279.