Calendari republicà francés

per Raul Velasco Peláez i Daniel Climent

     L'Assemblea Nacional de la Revolució Francesa, amb l'entusiasme pel que creien que constituïa l'inici d'una nova era, va voler trencar tots els lligams amb l'ordre antic.

     Una de les principals decisions va consistir en unificar les mesures de longitud i, amb elles, les de superfície, volum i massa¹.

     La comissió encarregada de definir el nou sistema d'unitats, de base decimal, estava formada per científics de la talla del químic Lavoisier, i dels astrònoms i matemàtics Lagrange i Laplace.

     La vocació d'universalitat del nou sistema els va fer adoptar com a referent quelcom que poguera ser reconegut com a propi per tota la humanitat, les dimensions de la Terra.

     Per a efectuar les mesures més precises del nostre planeta es va comissionar a dos científics, Delambre i Méchain, per a què calcularen amb exactitud la distància entre París i Barcelona i, a partir d'eixe càlcul, la longitud del meridià terrestre.

     Gràcies al treball realitzat per ambdós grups, uns anys més tard es definí la unitat fonamental de longitud, el metre, com a la deu milionèsima part de la distància entre un pol i l'equador.

     Mentrestant, les conspiracions del rei Lluís XVI per acabar amb l'Assemblea van propiciar un colp d'estat que portà a l'enderrocament del rei (10 d'agost de 1792), la convocatòria d'eleccions i la proclamació d'una nova Assemblea de caràcter constituent anomenada Convenció.

     La Convenció va derogar la constitució de 1791, va abolir legalment la monarquia (21 de setembre de 1792) i va fundar la I República francesa (22 de setembre de 1792).

     Així com l'Assemblea havia adoptat el sistema mètric decimal i comissionat a uns científics per a definir les unitats de mesura de l'espai, la nova Convenció va proposar l'establiment d'un nou calendari adaptat al sistema mètric decimal.

     Amb eixe objectiu es va crear una comissió, integrada per astrònoms i matemàtics --Laplace entre ells-- i presidida pel diputat Gilbert Romme, professor de matemàtiques.

     La comissió va decidir tornar a numerar els anys, de tal manera que la nova Era començaria en el moment en què es va instaurar la I República francesa, el 22 de setembre de 1792, que seria anomenat Any I (una altra volta l'error de Dionís l'exigu!), i l'inici de cada any correspondria a l'equinocci de tardor².

     També es va decidir substituir el sistema cristià d'agrupar els dies per un altre que s'ajustara al sistema decimal, i també canviar els noms tradicionals de mesos i dies.

     Com que l'any té 365 dies, en tractar de fer divisions coherents amb el sistema decimal, s'arribava a un atzucac: o bé s'optava per 10 mesos de 36 dies o bé per 12 mesos de 30 dies, és a dir, que si una de les divisions s'ajustava al sistema decimal (10 mesos o 30 dies), la parella corresponent no ho feia (36 dies o 12 mesos).

     Tot i això, qualsevol que fóra la decisió, sempre sobrarien 5 dies (i 6 els anys de traspàs o bisexts).

     La solució finalment adoptada va ser que l'any constaria de 12 mesos, tots de 30 dies i agrupats en 3 décades, amb cinc dies especials al final de l'any.

     A l'igual que la mesura de l'espai venia legitimada per tenir a la Terra com a referent, els noms dels mesos haurien de basar-se en un altre aspecte que consideraven comú, els fenòmens climàtics, que ells anomenaven "la Natura".

     Així doncs, la comissió presidida per Romme va basar la seua proposta en dos pilars: la Natura com a legitimitat i el sistema mètric decimal com a efectivitat.

     Ara bé, mentre que les dimensions de la Terra són les mateixes per a qualsevol, les estacions climàtiques depenen de la latitud i la continentalitat, i les que s'esdevenien a la regió parisina, no eren aplicables a uns altres llocs, com, per exemple i considerant el mateix estat francés, les zones de clima mediterrani de l'Occitània.

     I de manera similar a com l'Emperador Carlemany havia intentat fer mil anys enrere, els mesos ja no portarien els noms de déus i emperadors romans, sinó que registrarien el pas natural de les estacions ... a la regió parisenca³.

     Els noms dels mesos.

     Per assignar els nous noms als mesos es va triar al poeta Fabre d'Eglantine, autor del reputat poema "Il pleut, il pleut bergère".

     Els criteris que va adoptar van ser els següents:

     Els tres mesos de cada estació tindrien una la mateixa terminació:

• La tardor acabaria en -ari, de so greu i mesura mitjana.
• L'hivern en -ós, de so pesant i de mesura llarga.
• La primavera en -al, joiós i breu.
• L'estiu en -or, sonor i de mesura llarga.

     El resultat va ser un calendari en què els mesos tenien els següents noms:

     Finalment, al 5 d'octubre de 1793 va seguir el 14 de Vendimiari de l'any II.

     A partir d'aleshores, i fins que eixe calendari va ser abolit per Napoleó el 1804, els registres i datacions francesos venen amb aquella terminologia.

     Com a exemples, en citarem alguns que han adquirit un cert valor històric:

     Els noms dels dies.

     Substituïda la setmana per la décade es va voler donar a cadascun dels dies el nom dels grans prohoms de la llibertat; la proposició, però, va ser rebutjada per dos motius: seria difícil arribar a un consens, i en cas d'arribar-hi es corria el perill de transformar-los en semi-deus.

     El director del nou calendari, Romme, fadrí empedrenit, defensava davant la Càmara que el primer dia de l'any hauria de ser anomenat "dels esposos", a la qual cosa li va contestar el diputat Albitte dient-li que "tots els dies són dies dels esposos" ... i s'acabà la discussió.

     Al final, a cada dia de la setmana se li va atribuir un nom numèric llatí, en lloc dels tradicionals dedicats als planetes, el Sol i la Lluna.

     Als cinc dies que quedaven fora dels mesos se'ls van assignar els següents noms, de caràcter edificant: les vertus, le génie, le travail, l'opinion i les récompenses; si l'any era de traspàs o bisext, el nou dia era anomenat Sans-culottide y, com els anteriors, es dedicava al descans i als esports.

     Però, foren els que foren els noms dels dies, el fet és que només hi havia una jornada de descans cada deu dies, és a dir, una menys per mes, la qual cosa no deixa de ser sorprenent, ja que un govern pretesament revolucionari i popular feia treballar més al poble.

     La divisió de les hores.

     Durant els anys de la Convenció no tan sols es lliurava una guerra entre monàrquics i republicans, i entre els exèrcits estrangers contra els de la Convenció; també hi havia uns altres tipus de conflictes interns, com els protagonitzats pels reformistes de la Gironda contra els radicals de la Muntanya, o pels partidaris del 10 i el 100 com a formes de dividir el temps (amb Laplace com adalid) i els qui volien mantenir el 12 i el 60 (que tenien en Condorcet els seu campió més aferrissat).

     Els defensors a ultrança del sistema mètric decimal defensavan que el dia s'havia de dividir en 10 hores, cada hora en cent minuts i cada minut en 100 segons.

     Però, clar, això suposava que calia fondre tots els rellotges, substituir els carrilons de cada torre i de cada campanar... impossible.

     Per arribar a un equilibri entre els grups enfrontats, es va arribar a l'acord que les setmanes es farien de 10 dies, però que els dies continuarien tenint l'antiga divisió en 2*12 hores, i les hores seixanta minuts.

     Tot eixe sistema de comptabilitzar el temps durà fins el 1804, en que Napoleó, el nou Emperador, decretà la seua abolició i la tornada al calendari Gregorià.

Notas

1. La unitat de massa va ser definida en funció d'un determinat volum (=longitud³) d'aigua.

2. Segons Robert Graves (La diosa blanca), els calendaris cretense, xipriota, dèlfic, els d'Àsia Menor i els de Palestina de l'època pre-clàssica, anterior a l'arribada dels indoeuropeus, també començaven en setembre; els indoeuropeus van imposar un canvi en l'estació de començament de l'any, que va passar a la primavera.

3. Mentre que les dimensions de la Terra no depenen de la posició dels observadors, les estacions climàtiques varien segons la latitud i la continentalitat, i els canvis estacionals de la regió parisenca no eren equivalents als d'altres llocs. La revolució esdevenia progressivament centralista.