Tots Sants i Difunts: festes de començament de l'hivern          

per Daniel Climent

1. El canvi d'estació

     Avui en dia, en què la manera d'adaptar la roba o el menjar a les estacions ve marcada per les campanyes publicitàries dels emporis comercials, se'ns fa difícil entendre que en un passat no tan llunyà els criteris per a fixar eixa adaptació anaven lligats a determinades maneres de computar el temps i d'assenyalar els inicis de les estacions.

     En contra del que podríem pensar, eixos inicis no coincidien amb les efemèrides astronòmiques que anomenem solsticis (màxima i mínima altura del Sol sobre l'horitzó) i equinoccis (posicions intermitges entre aquelles altures màxima i mínima), ja que els canvis de temperatura i pluviositat que caracteritzen les estacions depenen de la inèrcia tèrmica de la terra i de l'aigua.

     Aixó ja ho va recollir, ara famés d'un segle, l'historiador irlandés Sir James George Frazer, que el 1890 va escriure The golden bough (La rama daurada), una de les obres fonamentals per a interpretar les diferents maneres de mesurar els temps, sobretot pel que fa als costums, rituals i creences associats:

     "A tota Europa, la visió celestial de l'any d'acord amb els solsticis [i equinoccis], anava precedida [acompanyada] per la que anomenarem divisió terrenal de l'any d'acord amb els començaments de l'estiu i de l'hivern". (cap. LXII)

     Per posar un exemple, tot i que el 21 de juny el Sol assoleix la màxima altura sobre l'horitzó i també són màximes la insolació i la durada del dia, fa menys calor que durant juliol i agost, mesos en què el dia s'acurta progressivament, així com també minven l'altura del Sol sobre l'horitzó i la insolació rebuda.

     Per això, diferents cultures van establir en l'antiguitat un "temps d'espera" que servira d'indicador més fiable per als autèntics canvis d'estació, l'arribada del mal temps o "hivern" i del bon temps o "estiu".

     A les nostres terres eixos canvis s'associaven a dos moments determinats, el primer dels quals, l'acabament del bon temps, venia marcat per la festa de Tots Sants, l'1 de novembre, 40 dies després de l'equinocci de la tardor (22 de setembre):

     Tres mesos més tard, en arribar la festa de la Candelària (2 de febrer), es donava per finalitzat l'hivern:

     Equivalent al refrany castellà:

     Evidentment, a latituds més altes, de clima més dur, la durada del "bon temps" era menor, i el seu inici no venia assenyalat per la Candelària, sinó pel primer de maig (en el món cèltic, festival de Beltane; en el món cristià, les creus de maig).

     Tot i que aquestes dates no corresponen a cap efemèrides solar ni lunar, totes se celebren 40 dies després d'alguna: del solstici d'hivern (la Candelària, 40 dies després de Nadal) i dels equinoccis de primavera -creus de maig-, o de tardor -Tots Sants-.

     En el cas concret de Tots Sant, el començament de l'hivern venia acompanyat del costum tradicional d'estrenar eixe dia la roba de la nova estació.

     També eixa data marcava el final de l'any agrari a molts llocs de la conca mediterrània: una volta recollida la garrofa, pelada l'ametla, i premsades l'oliva a les almàsseres i el raïm als cups, es procedia als pagaments endarrerits per la compra dels animals i vencien els contractes anuals d'arrendaments de terres.

     De manera similar, eixa festa servia als antics celtes per a indicar l'inici de la temporada d'estabulació del ramat.

     Era temps, doncs, de fires agràries on adquirir nous instruments i animals per a les faenes del camp, com encara es fa en la centenària Fira de Tots Sants, de Cocentaina, la capital de la comarca del Comtat, al sudoest del País Valencià.

     També per Tots Sants es considerava acabada la temporada de caça, tal i com recull la dita popular de la Vila Joiosa, a la comarca de la Marina Baixa, al migjorn valencià:

     En efecte, mentre que un reclam és un mascle cantador, una enza (o un enze) és una femella que roman lligada a un petit balancí de canya: quan s'aproxima una bandada, s'activa el balancí mitjançant una corda que arriba a la barraqueta dels caçadors, l'enza vola un poc i torna a terra, el seu moviment és detectat pels pardals que volen, baixen a terra confiats i ... cauen sobre ells les xarxes parades per a capturar-los. Una vegada pasada la temporada de cera, l'enza, més grossa y saborosa que el reclam, passa també al plat del caçador.

     Així, doncs, Tots Sants representa, culturalment, la preparació per a una nova estació l'hivern, en què la Natura entra en letàrgia, en una mena de mort aparent, i nosaltres en època de penúria, foscor i fred.

2. La mort i el culte als difunts

     Més enllà de la fita anual de canvi d'estació, els voltants del dia 1 de novembre s'omplin de misteri i de culte als morts i a les seues ànimes.

     I no tan sols a les cultures mediterrànies.

     Així, per exemple, a les antigues cultures cèltiques de Britània i d'Irlanda, la nit del 31 d'octubre se celebrava l'any nou, o trànsit de l'estiu a l'hivern, amb el festival de Samhain, un dels quatre que marcaven el canvi d'estació i en què les bruixes britàniques celebraven els aquelarres (tal i com també feien en les vespres de l'1 de maig, del 2 d'agost i del 2 de febrer, és a dir, sempre 40 dies després dels equinoccis i solsticis).

     En eixa festa s'encenien fogueres, tant a Gal·les com a Irlanda, Escòcia (les samhnagan) i l'illa que hi ha entre ambdues, Man.

     Al foc del Samhain se li atribuien propietats màgiques i a Irlanda servia per a reencendre els focs de totes les llars.

     Els saxons que en el segle V d.C. ocuparen els territoris cèltics van recollir la tradició del Samhain, que posteriorment van transformar en el cristianitzat All Hallow Even (o "vespra de tot el sagrat"), antecedent terminològic i simbòlic de l'actual Halloween (o Hallowe'en), celebrat amb mascarades a les Illes Britàniques i introduït amb gran èxit als Estats Units d'Amèrica pels emigrants irlandesos. Durant eixa celebració, que evoca la visita de les ànimes, i el passeig de bruixes, follets i fantasmes, els xiquets es disfrassen i van de porta en porta duent farols fets amb carabasses buides i foradades de manera més o menys artística per a què s'assemblen a un cap humà. Quan se'ls obri la porta criden "trick or treat", per a indicar que gastaran una broma (trick) als qui no els hi donen un petit regal (treat), com diners o llepolies.

     Pel que fa al món mediterrani, els antics grecs pensaven que entre l'1 i el 2 de novembre Hades permetia ascendir a la superfície de la Terra als espectres dels qui havien sigut bones persones, per a què pugueren manifestar-se als seus descendents i parlar amb ells mitjançant sorolls. Una creença similar perdura al mediterrani occidental, a les nostres terres, on es visiten els cementeris, s'ornen les tombes amb flors, es parla amb els morts i es creu que les ànimes tornen des del migdia de l'1 fins al migdia següent, i fins i tot que descansen sobre les barres de les cadires i que ens parlen des de dins dels cànters.

     I també aquí s'encenen focs amb propietats màgiques, les mariposetes de la nit del 31 d'octubre, llumenetes especials que cremen sobre una capa d'oli els dies de Tots Sants i de Difunts, i que assenyalen a les ànimes el camí cap a casa.

     Com que les ànimes dels difunts tornaven a buscar el caliu del foc i a confortar-se per la bona acollida que rebrien dels parents, a moltes masies de Catalunya se'ls preparava un llit calent per si volien gitar-s'hi, cosa que també perdura a molts llocs del País Valencià, on era costum que el dia de difunts s'havia de fer el llit de bon matí, deixar-lo preparat amb un cantó semi-obert (la girà) i anar a 3 voltes a missa per a donar temps a què les ànimes pugueren gitar-se i descansar.

3. Els menjars

     L'inici de l'hivern, tenia el seu repertori culinari particular, des dels al·legòrics bunyols de vent (recordem que la paraula ànima significa vent, en grec) als humils moniatos i carabasses al forn.

     A la comarca del Baix Segura, a l'extrem meridional valencià, tenien per als dies de "Tosantos y Difuntos" un postre casolà avui en dia quasi desaparegut, les gachas de difuntos o de santos, fetes de farina anisada endocida amb amb arrop i carabassat.

     Però, sobretot, dolços que pogueren conservar-se molt de temps i subministrar una font d'energia fàcilment digerible durant els mesos freds.

     És el cas de les doblaes de Xixona (pa allargat de pasta tova i dolça, i amb el galló de l'ametla sense pelar), del codonyat, dels pastissets de moniato i, sobretot, els panets de la mort mallorquins, predecessors tant dels tendres i densos panellets de massapà com dels huesos de muerto mexicans.

     Uns altres menjars són de caràcter més natural: una volta acabats els tardorals arboços, seroles o sorolles, gínjols, dàtils, codonys, figues, raïm, lledons, magranes, móres d'esbarzer, serves o sèvies i figues de pala, apareixen, per Tots Sants les nyespres o níspoles i, sobretot, les castanyes.

     De fet, per Tots Sants les castanyes torrades al caliu d'una bona llar, i les castanyeres pels nostres carrers, n'eren un dels identificadors de la festa i del començament de l'hivern.

4. En definitiva

     Una part de la humanitat, culturalment significativa, considera que l'hivern, l'estació més lúgubre y freda, la "mort" de la Natura, se inicia 40 dies després de l'equinocci de tardor (22 de setembre) amb la celebració d'una festa que anomenem Tots Sants.

     És el moment de retre culte als morts, y això se vincula amb a la tornada de les seues ànimes durant eixos dies i a diverses manifestacions de la seua presència entre nosaltres.

     La cloenda de cicles econòmics o naturals va seguida de la preparació per a la nova època de penúria, amb la consegüent provisió de reserves nutritives mitjançant la ingestió organitzada d'aliments rics en fècules i sucres, preparats de manera especial per a celebrar eixos dies i per a conservar-se durant tota la nova estació, l'hivern.