Jaume II (1243-1311) naix l'any 1243 dins d'un ambient familiar, polític i cultural ben determinat. Jaume va créixer dins una família gran i diversa, fet gens excepcional en aquells temps, integrada pel germanastre gran, Alfons (fill de Jaume I i de Lionor de Castella) i pels germans i germanes: Pere, Isabel, Violant, Sanç i Ferran (fills de Jaume I i de Violant d'Hongria). A més, s'hi sumaren nous germanastres per les relacions de Jaume I amb altres dames, entre les quals Teresa Gil de Bidaurre, amb qui va contraure matrimoni.

     La infància i la joventut de Jaume van estar marcades per l'excepcionalitat d'una família destinada a governar en un període d'expansió, però també de conflictes. Efectivament, dolor i conflicte tenyeixen els seus primers anys: la mort de la mare, Violant, quan ell tan sols tenia vuit anys, el traspàs dels germans Alfons i Ferran, l'allunyament de les germanes Isabel i Violant en contraure matrimoni amb l'hereu de França i de Castella, respectivament, el tràgic fraticidi de Pere contra el germanastre Ferran Sanxis. La tragèdia va continuar en separar-se Jaume I de Teresa Gil quan aquesta va contraure la lepra.

     El context polític en què naix Jaume es caracteritza pel dinamisme i les possibilitats. Després de la batalla de Muret, l'any 1213, la Corona d'Aragó entra en una llarga etapa de desestabilització que es perllonga fins a l'any 1227. En aquesta data es signa la Pau d'Alcalà que posa punt i final al conflicte amb els elements feudals. La crisi almohade obri llavors un món de possibilitats. Empreses com la conquesta del regne de València són hàbilment manejades per Jaume I en aconseguir la capitulació de la ciutat de València.

     La Corona d'Aragó del primer decenni del segle xiii no té cap semblança amb la Corona ampliada de 1243. Mentrestant, possibilitats obertes, com la incorporació de Navarra, es van frustrar l'any 1234, i la reordenació del sud de França es veia ara des de noves perspectives, encara que a Jaume I li va faltar, tal vegada, determinació per a imposar-se en la regió. Efectivament, la falta d'hereus barons dels comtes de Provença i de Tolosa obria possibilitats i fins i tot marge a la gosadia per a fer-se amb un control, encara que fóra mediat, amb aquests territoris. El resultat va ser que una dècada després Provença i Tolosa van caure en l'òrbita francesa per causa del matrimoni de Carles d'Anjou i del germà Alfons de Poitiers amb les hereves d'aquests comtats. Amb el Tractat de Corbeil, de 1258, Jaume I en realitat sancionava una dècada de diplomàcia inoperant a la zona.

     Així com Jaume II va tenir una formació peculiar, de mans dels templers, el seu fill Jaume va rebre una educació més normalitzada. Allunyat del pare, com era el costum de l'època, en els primers anys de vida va tenir assignats preceptors com ara Ramon de Penyafort i, possiblement, també Ramon Llull. Després, entre el 1248 i el 1254, va ser enviat a París per a completar la seua formació. Es tracta d'un període obscur de la seua vida, a penes documentat, però del que sobreïx una clara tendència envers el franciscanisme.

     A partir d'aleshores comença la seua etapa de responsabilitats polítiques. Una època caracteritzada per l'inici de l'experiència de govern com a procurador al regne de Mallorca i als comtats continentals i pel creuament dels projectes de successió de Jaume I, mantinguts pel rei durant el seu regnat, malgrat els successius conflictes familiars que va representar. Després d'un primerenc testament de 1232, quan el rei va confiar la seua successió al seu fill Alfons, van entrar dins una dinàmica de repartiments en els quals va incloure la resta de fills: Pere, Jaume i Ferran. En morir Alfons i Ferran, Jaume I va modificar el seu criteri i, en lloc de repartir, el que faria seria segregar una petita part dels territoris en favor de Jaume. Aquest és l'origen de la Corona de Mallorca, estructurada de manera definitiva en el testament de 1272. Aquesta Corona estaria integrada per territoris antics, els comtats pirinencs del Rosselló i de la Cerdanya i Conflent, la ciutat de Montpeller i alguns enclavaments com ara Carladès i Omelàs, i espais conquerits feia poc, com el regne de Mallorca.

     El que se segregava en favor de Jaume era escàs, dèbil però significatiu: un enclavament mediterrani estratègic i uns territoris en el llindar de dos grans corones, la dels Capets i la Corona d'Aragó. Conscient de la fragilitat de la nova Corona de Mallorca, Jaume I va projectar la conquesta de Sardenya, per a incorporar-la a la nova entitat, i simultàniament va entrar en negociacions per a concertar el matrimoni del seu fill Jaume amb Beatriu de Savoia, filla del comte Amadeu de Savoia.

     Cap dels projectes anteriors va fructificar. Jaume I va haver de pensar en clau paterna, dins el seu fur intern, que malgrat el fracàs dels projectes esmentats, l'herència que deixava al primogènit Pere, és a dir la Corona d'Aragó, i a Jaume, la part segregada, resultaria viable per l'eficàcia d'un factor com era la conductibilitat del vincle fratern.

     En aquest context, Jaume I va autoritzar el seu fill Jaume a contraure matrimoni lliurement. L'elecció de Jaume no va tenir sorpreses: va escollir Esclarmunda, filla del comte de Foie. Era un matrimoni que tenia els avantatges del veïnatge: el Rosselló i Foie eren territoris fronterers. Les noces van tenir lloc a l'església de Sant Joan de Perpinyà, a l'octubre de 1275.

     L'any 1276 s'inicia el recorregut d'una nova dinastia: la representada per Jaume II de Mallorca. En produir-se la successió, Jaume II tenia 33 anys i al llarg de l'època precedent havia adquirit una àmplia experiència de govern en actuar com a procurador al regne de Mallorca i en els comtats continentals. Però aquest bagatge i la mateixa debilitat dels territoris que governava van ser posats a prova immediatament pels formidables reptes del conflicte en potència entre la Corona d'Aragó i la Corona dels Capets. Les dues corones imposen a Jaume II de Mallorca una limitació de la seua sobirania: va ser obligat a declarar-se vassall del rei d'Aragó l'any 1279 i dels reis de França pel domini de Montpeller. Després de la conquesta de Sicília per part de Pere el Gran, Jaume II de Mallorca no va saber o no va poder manejar-se amb el remolí d'esdeveniments que van tenir lloc en els anys immediats; la desesperació el va conduir a aliar-se amb els Capets quan aquests programen la invasió de Catalunya i, fracassada aquesta l'any 1285, no va poder impedir la invasió del regne de Mallorca ordenada per Pere el Gran. La situació de guerra entre Jaume II de Mallorca i el successor de Pere I el Gran, Alfons el Franc, va continuar, encara que mantinguda a un baix nivell per causa dels escassos recursos de Jaume II. D'altra banda, la conquesta de Menorca, l'any 1287, pel rei d'Aragó quan ja s'havia signat una treva amb el de Mallorca no va fer sinó revifar el conflicte.

     Entre 1285 i 1298, Jaume II va ser un rei sense regne, ja que encara que va mantenir la titularitat de rei de Mallorca, tan sols conservava els comtats continentals. Però l'aïllament de la Corona d'Aragó i la seua aliança amb la Santa Seu no van deixar d'encoratjar la seua il·lusió per recuperar la integritat dels territoris. En realitat es concebia com una víctima d'un conflicte aliè, la guerra de Sicília.

     Amb el tractat d'Anagni, de 1295, va veure per fi culminades les seues esperances. En aquest compromís diplomàtic es va establir la reversió del regne de Mallorca a Jaume II. Era el que havia desitjat cada dia del llarg decenni transcorregut des dels fets de 1285 sense pensar que l'esperit que va guiar els promotors d'aquesta reintegració no era tant esmenar una injustícia històrica com debilitar la Corona d'Aragó. Si Anagni havia assenyalat què s'havia de fer, el nou rei d'Aragó, també anomenat Jaume II, va imposar com s'hauria de fer la reintegració. Malgrat la porfídia de Jaume II de Mallorca per disposar dels seus béns lliurement, sens el vincle de vassallatge establit des de 1279, la posició del rei d'Aragó va ser taxativa: o acceptava la reintegració condicionada al vincle esmentat o no hi hauria reversió.

     El Tractat d'Argilers de 1298 consagrava el principi imposat pel rei d'Aragó. Jaume II de Mallorca recuperava l'arxipèlag, però en qualitat de vassall dels reis d'Aragó. La bala disparada a Anagni havia estat desviada hàbilment per Jaume II d'Aragó: retornava, però sense deixar de perdre'n el control, el regne insular. D'altra banda, Jaume II havia obtingut la retrocessió del regne insular, però quedava amb un flanc al descobert: havia de demostrar la necessitat i la viabilitat d'una monarquia interposada entre els simples ciutadans del regne i els reis d'Aragó.

     quest tractat, malgrat la protesta secreta formulada per Jaume II de Mallorca i el final de la guerra de Sicília, obri un nou període del govern. Si en el passat la política exterior havia ofegat qualsevol iniciativa d'ordre interior, ara el nou context permet planificar i executar projectes deixats en suspens o a penes esbossats en el període anterior.

     L'any 1298 Jaume II tenia 55 anys. Per a ell la plena maduresa, quan per a qualsevol individu és temps de començar a fer balanç del que s'ha aconseguit o d'allò que és impossible d'aconseguir. El rei, en canvi, es llança a un vast projecte de reordenació del regne de Mallorca. En la ment reial es creuen tres objectius: obtenció de recursos, control polític del regne i prestigi de la Corona.

     En el disseny de l'obtenció de recursos hi ha haver un curt termini i un mitjan termini. En el primer supòsit, el rei va imposar una cisa sobre tots els habitants de Mallorca, llevat dels cavallers i els eclesiàstics. Dos terços dels ingressos serien destinats a les caixes reials i el terç restant seria per a projectes municipals definits pel rei. La cisa havia d'estar vigent entre el 1300 i el 1309. El rei va imposar la cisa com una multa o indemnització col·lectiva per la fluixedat amb la qual els illencs van actuar en la defensa davant l'ocupació de Pere el Gran.

     Molts altres elements van ser posats en marxa per a generar ingressos ràpidament: el projecte d'implantació d'una lleuda (peatge) sobre tots els comerciants catalans, els que més freqüentaven l'arxipèlag, va resultar finalment impracticable; una vasta política de colonització agrària amb la creació de nuclis rurals, va aconseguir un increment de les rendes reials; la creació de consolats al nord d'Àfrica i al regne de Granada; la creació d'un nou sistema monetari i d'una política d'inversions immobiliàries, des de grans senyorius fins a compres selectives i la promoció d'una indústria tèxtil convergeixen en l'objectiu assenyalat. Un fet imprevist, l'obertura de procés als templers, permet confiscar a mans reials les rendes d'aquest orde a les illes.

     Per aconseguir l'èxit dels seus projectes, Jaume II va posar en marxa la subordinació de totes les institucions illenques, començant pels jurats de la capital de Mallorca, que passen a ser designats directament per la Corona o els seus lloctinents. La major part de jurisdiccions nobiliàries laiques van ser absorbides per la compra. Pel que fa a l'Església, el rei vincula Menorca al bisbe de Mallorca, però es reserva el patronat per a la designació dels pavordes de la illa menor. Pel que fa a Eivissa, depenent en la major part de la seu de Tarragona, inicia una estratègia destinada a subordinar la jurisdicció eclesiàstica de la reial.

     El prestigi i la dignitat havien d'expressar-se en fets tangibles. La nova dinastia va voler demostrar la seua dignitat a través de sumptuoses construccions com ara els palaus castells de Perpinyà i el de ciutat de Mallorca i la catedral de Mallorca. Les obres del palau de Perpinyà havien començat, encara que parsimoniosament, ja en temps de Jaume I a partir d'una petita sala dels comtes del Rosselló. Les obres projectades per Jaume II, amb un disseny més ambiciós, no van finalitzar fins a mitjan segle xiv. A la ciutat de Mallorca, el palau de l'Almudaina, un antic i espaiós castell musulmà, va haver de ser reformat en la majoria per a adaptar-lo a les necessitats de la nova dinastia. Dins d'aquests palaus van ser concebuts espais sagrats, com les capelles de Santa Anna, a l'Almudaina, i Santa Creu, a Perpinyà, i d'esplai, com l'hort del primer. Paral·lelament va ser creada una xarxa de castells i residències rurals, connectades a deveses de caça, començant pel castell de Bellver, dins d'un vedat de caça molt pròxim a la capital de Mallorca dins la serra de Tramontana i al centre i llevant de Mallorca. La major part d'aquests projectes estaven executant-se encara quan va morir Jaume II el 29 de maig de 1311.

     Jaume II, amb el seu matrimoni amb Esclarmunda de Foie va tenir quatre fills i dues filles. La dinastia quedava assegurada, però tot i això encara hi va haver conflictes. El primogènit, Jaume, va renunciar a la successió per ingressar en l'orde de Sant Francesc. La mateixa opció va prendre l'infant Felip. Per a la resta dels fills, Jaume II va programar enllaços amb membres de les cases de Nàpols (l'infant Sanç) i de Castella (la infanta Isabel), però no va poder controlar les activitats del seu altre fill l'infant Ferran. Dotat d'un temperament viu, l'infant es va deixar arrossegar per una conspiració per reintegrar els territoris del Llenguadoc a l'àrea d'influència catalana i aragonesa. La maniobra, malgrat la manca d'arrels i suports, comprometia Jaume II de Mallorca. Després d'una tempestuosa entrevista entre pare i fill, l'infant Ferran va decidir absentar-se de la Cort de Perpinyà i refugiar-se a la Cort de Barcelona. Malgrat els esforços de la mare, la reina Esclarmunda, per millorar les relacions entre pare i fill, no ho va aconseguir. Jaume II d'Aragó el va recomanar a Frederic III de Sicília, el qual el va posar al capdavant de la companyia catalana que actuava a la Romània. És allà on va fer amistat amb el cronista Ramon Muntaner. Capturat per Teobald de Cepoy, lloctinent de Carles de Valois, va ser alliberat finalment gràcies a la mediació del seu pare amb els reis de França i de Nàpols. L'any 1308 l'infant va retornar a Perpinyà i va participar en la malaguanyada croada del rei d'Aragó a Almeria. Poc després va decidir retornar a Sicília per a intentar, de nou, fer-se amb un regne a la Romània.