101
7. Els maons eren fets del llot de les vores del Nil, barrejat amb palla, i assecats al sol.
102
6 3. cf Gn 17:1*.
103
7 3. Lit: li enduriré el cor. Obstinació que trobem al final de cada una de les plagues i que es considera causada per Déu mateix (4:21; 9:12; 10:1,20,27; 11:10; 14:4,17), però deguda també a la responsabilitat personal del Faraó (7:13,14,22; 8:11, 15,28; 9:7,34s). La idea de l'enduriment del cor per part de Déu sembla escandalosa. Fixem-nos, però, que, malgrat la incomprensibilitat del misteri del mal, la salvació de Déu sempre triomfa (7:5; 9:16; 11:9; 14:4). El pecat de l'home no és cap obstacle per al pla de Déu (cf Rm 9:18; 23; 11:5-15,25-32). 7 3. Lit: li enduriré el cor. Obstinació que trobem al final de cada una de les plagues i que es considera causada per Déu mateix (4:21; 9:12; 10:1,20,27; 11:10; 14:4,17), però deguda també a la responsabilitat personal del Faraó (7:13,14,22; 8:11, 15,28; 9:7,34s). La idea de l'enduriment del cor per part de Déu sembla escandalosa. Fixem-nos, però, que, malgrat la incomprensibilitat del misteri del mal, la salvació de Déu sempre triomfa (7:5; 9:16; 11:9; 14:4). El pecat de l'home no és cap obstacle per al pla de Déu (cf Rm 9:18; 23; 11:5-15,25-32).7 3. Lit: li enduriré el cor. Obstinació que trobem al final de cada una de les plagues i que es considera causada per Déu mateix (4:21; 9:12; 10:1,20,27; 11:10; 14:4,17), però deguda també a la responsabilitat personal del Faraó (7:13,14,22; 8:11, 15,28; 9:7,34s). La idea de l'enduriment del cor per part de Déu sembla escandalosa. Fixem-nos, però, que, malgrat la incomprensibilitat del misteri del mal, la salvació de Déu sempre triomfa (7:5; 9:16; 11:9; 14:4). El pecat de l'home no és cap obstacle per al pla de Déu (cf Rm 9:18; 23; 11:5-15,25-32). ↑Ac 7:36.
104
8-11:10. En aquesta llarga secció és relativament fàcil la distinció de les tradicions: la sacerdotal (7:8-13, 19-22; 8:1-3,11; 8:12-15; 9:8-12; 11:9s) es caracteritza per l'acció conjunta de Moisès i Aharon, oposada a la dels mags egipcis; els prodigis realitzats per Aharon amb l'ajuda del bastó tenen la funció de manifestar la missió divina de Moisès. La resta, en canvi, prové de la tradició jahvista (amb alguns elements elohistes difícils de concretar), caracteritzada per la intervenció exclusiva de Moisès davant el Faraó, i pel fet que és el mateix Jahvè qui executa els prodigis anunciats. La tradició de les plagues, transmesa de pares a fills (cf 10:2; 13:8,14s; Dt 6:20-23; 16:1-3; 26:5-8; Ps 78:3-7), té una doble finalitat: provar la missió divina de Moisès —i per això s'anomenen senyals o prodigis— i obligar per la força a doblegar el cor del Faraó, d'on els ve el nom de plaga o cop. Algunes plagues (la sang, les granotes, els mosquits i les úlceres) es presenten també com a senyals, ja que són reproduïdes pels mags (7:14-8:19; 9:8-12). Les plagues, en canvi, són moltes més i de més amplitud que l'anunciada a 4:2-9,21-24. El nombre de deu és fruit de la fusió de les diverses tradicions: la jahvista, de fet, només en compta vuit, i la sacerdotal, cinc (cf Ps 78:44-51; 105:26-36; Sa 16-18). Algunes consisteixen possiblement en diferències redaccionals (plagues tercera i quarta, cinquena i sisena). Quant a les amplificacions, algunes són simplement exageracions literàries (cf 7:19-21; 8:16,17, 24; 9:2; 10:15,8) i d'altres són degudes a la redacció pròpia de cada tradició (compareu 4:9 amb 7:17 i 7:19 pel que fa a la primera plaga).
105
9 16. ↑Rm 9:17.
106
12 1-51. Les diverses tradicions han intervingut en la redacció d'aquest c sobre les festes de la Pasqua i dels Àzims, encara que la presentació general (v 1-20, 43-50) ve de la tradició sacerdotal. Això fa que les dues festes es presentin ja unides, commemorant la sortida d'Egipte, sota la forma d'un ritual. Les dues Pestes van seguir, però, una evolució paral·lela en medis inicialment distints: l'origen dels Àzims és agrícola i sedentari, el de la Pasqua és pastoral i seminòmada; a més, les dues festes son, gairebé segur, anteriors a Moisès (3:18 i 5:1).
107
11. Nom d'origen desconegut, per bé que l'etimologia popular (v 13 i 27) l'ha unit a un verb que vol dir passar, saltar. La festa primitiva (3:18) ha esdevingut un memorial (v 14) del fet històric del pas de l'esclavitud d'Egipte a la llibertat del poble de Déu. Israel, celebrant la Pasqua (cf Dt 16:1) participava en aquell alliberament i alhora esperava la redempció definitiva del Messies. Jesucrist, la nostra Pasqua (1C 5:7), acompleix aquesta esperança (Mt 26:26-29; Lc 22:14-17).
108
39. La tradició jahvista hi veu l'origen de la festa dels Àzims. D'aquesta manera, la primitiva festa agrària cananea quedaria transformada en festa israelita mitjantçant l'evocació de la sortida d'Egipte.
109
46. ↑Jo 19:36.
110
13 2. ↑Lc 2:23.