111
12. Oferir a Déu les primícies és una pràctica universal (cf Ex 22:28s; 23:19; Lv 19:23; Dt 18:4; Ez 44:30). Els primogènits dels animals eren consagrats per la mort (Dt 15:19,23). Malgrat que els sacrificis humans eren rigorosament proscrits a Israel (Dt 12:31; 1R 16:34), calia el ritu de substitució, expressat per la llei del rescat (v 13; 34:19s). Una explicació narrativa d'aquesta excepció, la veiem en el sacrifici d'Abraham, en el qual un anyell substitueix Isaac (Gn 22). Com els ritus de la Pasqua i dels Àzims, també aquest ritu primitiu rep un sentit històric: Jahvè mostrà els seus drets amb la mort dels primogènits dels egipcis i només en foren exceptuats els israelites. Ho significa i recorda el ritu del rescat (cf Nm 3:12).
112
14 24. Entre les dues i les sis. Els hebreus dividien la nit en tres vetlles de quatre hores cada una.
113
16 4. ↑Jo 6:31-32.
114
15. En hebreu man hu. Amb aquest joc de mots s'estableix una etimologia popular del mannà. Els àrabs de la península del Sinaí donen el nom de «mannà del cel» a un producte reïnós que regalima d'un arbre anomenat tarfà. Els textos que el consideren una menja meravellosa (Ps 78:24s; Ne 9:15; Sa 16:20s) són tardans; la impressió primera, en canvi, no sembla pas ser tan afalagadora (cf Nm 11:4-6; 21:5), sense que això en tregui l'aspecte providencial (v 4, 8, 12, 15, 29). La reflexió deuteronòmica (Dt 8:3, 15-18) hi veu un mitjà del qual Déu se serveix per a mostrar com l'home, pobre de tot, depèn d'ell, i uneix el mannà amb la Paraula de Déu. El veritable pa baixat del cel, Crist, donarà acompliment al tema (Jo 6:26-58; 1C 10:1-13).
115
18. ↑2C 8:15.
116
17 6. ↑1C 10:4.
117
18 4. A més de Guersom (cf 2:22), Moisès havia tingut un altre fill, Elièzer, que significa «el meu Déu és ajut». El text glossa aquest nom amb la història de l'alliberament.
118
19 1-24:11. Per bé que la terminologia d'aliança la trobem lligada amb la doctrina de les promeses als patriarques (Gn 17:6s,11) i fins amb la narració de Noè (Gn 9:9-13), és aquí, al Sinaí, on l'aliança amb el poble fou conclosa per primera vegada (v 5*); potser no pas amb totes les tribus, ja que el poble d'Israel com a comunitat religiosa segurament no es formà com a tal fins a l'aliança de Siquem (Js 24).
119
5. Per l'aliança del Sinaí (19-24), Israel com a poble entra en relació estreta amb Jahvè. L'aliança i el vocabulari que l'expressa prové de l'esfera jurídica de l'antic orient, en la qual una aliança —entre iguals o entre un superior i un inferior (pacte de vassallatge)— establia una situació d'integritat jurídica, d'ordre i d'amistat entre dues persones o dos grups humans. Quan Israel parla d'aliança amb Jahvè, incorpora tot aquest substrat humà, però és Jahvè el qui pren la iniciativa de l'aliança (24:8). Això no treu un acord voluntari per part del poble (19:8; 24:3,7). Com en totes les aliances, en l'aliança del Sinaí es troben un es clàusules —el decàleg— i un cerimonial ratifica solemnement el nou lligam (24:1-11). Aquesta aliança inicia una relació personal d'amor i de fidelitat de Déu amb el seu poble. La resposta fidel per part del poble porta la benedicció, mentre que la ruptura de les clàusules porta la maledicció i la necessitat de renovar l'aliança.
120
12. ↑He 12:18,20.