81
14. El creuament de mans per a beneir els nois és un gest que indicarà una vegada més com la voluntat de Déu està per damunt de la previsió i la manera de fer dels homes. Contra l'ús corrent, una altra vegada és preferit el més petit (cf c 27). La mà dreta comunicava més que no pas l'esquerra, i això era molt important per als antics.
82
El llibre, en la seva forma actual, està centrat en dos grans esdeveniments: la sortida (en grec: éxodos) d'Egipte i l'aliança del poble amb Jahvè, al Sinaí.
Aquesta història, considerada popularment com un teixit de prodigis i meravelles extraordinaris, és una història «religiosa». Els esdeveniments principals són ordenats en funció d'una confessió de fe que tracta els fets segons un esquema que els generalitza i els simplifica enormement. Això ens explica per què el llibre no es preocupa gaire de donar-nos precisions d'ordre geogràfic o històric. No sabrem mai, per exemple, l'itinerari precís dels hebreus pel desert, ni el nom del Faraó, ni tan solament el lloc del «Sinaí». D'aquí, també, que la veritat històrica dels fets —les plagues, el pas del mar Roig, les aparicions i les paraules de Jahvè a Moisès i al poble, etc.— sigui expressada en un estil èpic, en unes formes imatjades, necessàries per a descriure fets i experiències religioses indescriptibles. El sol fet de reconèixer-hi una acció de Déu és suficient perquè un fet sigui considerat «miracle», és a dir, signe de la intervenció divina. Les amplificacions literàries dels fets no tenen altra intenció que magnificar l'acció de Déu.
Malgrat la gran complexitat de tradicions literàries i religioses i, sobretot, les successives redaccions, escalonades des del s. X fins al s. V a. C. (cf Introducció al Pentateuc), hi ha una profunda unitat de significació religiosa en tot el llibre. Al llarg dels segles, Israel s'haurà de referir constantment a la «sortida d'Egipte» i a l'«aliança del Sinaí» quan reflexioni sobre la seva originalitat com a «poble de Déu» i quan s'adreci al seu Déu per celebrar les seves gestes. En aquest sentit, l'Èxode ens situa a l'origen de la història santa.
La riquesa excepcional de fets, de conceptes i de temes fa que el llibre sigui fonamental i constitutiu de tota la Revelació feta a Israel. El nom de Jahvè, l'alliberament redemptor, la celebració de la Pasqua, el pas del mar Roig, el mannà en el desert, el núvol de la presència divina, la Llei, el Mitjancer, l'Aliança...: heus aquí una riquesa temàtica que, a través dels profetes i dels savis i, finalment, del NT, es prolonga i s'acompleix fins a atènyer, en l'Església i en cadascun de nosaltres, la plenitud del Crist, en el qual i pel qual vivim la definitiva experiència de l'alliberament i de l'aliança definitius.
83
1 5. El text grec i un manuscrit de Qumran parlen de setanta-cinc, xifra que retrobem també a Ac 7:17. L'autor no pretén pas donar una xifra exacta del cens, sinó que en presenta Israel com una unitat ètnica i dinàmica, simbolitzada per una xifra perfecta (el número 7 i els seus múltiples indiquen la perfecció, distribuïda entre els dotze noms de les futures tribus).
84
2. ↑Ac 7:20; ↑He 11:23.
85
10. L'etimologia popular fa derivar Moisès d'un verb hebreu que significa treure de, per indicar que Moisès és el primer salvat. Probablement, però, l'origen del nom és egipci. La confrontació amb altres noms compostos (Ah-mosis, Tut-mosis, Ra-msés) ha fet pensar que els hebreus havien conservat solament la segona part moses, fill, deixant la primera, potser el nom d'una divinitat egípcia. ↑Ac 7:21s.
86
11. ↑Ac 7:23-24.
87
14. ↑Ac 7:35.
88
15. ↑Ac 7:29.
89
18. Les diverses tradicions donen al sogre de Moisès diversos noms: Ragüel (2:18; Nm 10:29), Jetró (3:1; 4:18; 18:1) i Hobab (Jt 1:16; 4:11).
90
22. L'etimologia popular fa derivar el nom de la rel ger, que vol dir estranger.