3 premis als Jocs Florals

  —7→  

Fa vint-i-nou anys que sota la Presidència de l’enyorat August Pi Sunyer es fundà el Centre Català de Caracas; després per iniciativa del doctor Pi Sunyer es creà la seva secció cultural: el Patronat de Cultura «Terra Ferma», que mai no ha cessat les seves activitats.

Des d’aleshores, el Patronat ha editat publicacions innombrables: llibres, opuscles, programes, reproduccions... En aquestes publicacions ha cultivat tots els gèneres literaris, artístics o científics. A més ha celebrat exposicions, conferències, converses, cursos amb col·laboracions molt diverses i sobre les matèries més variades, sense oblidar la participació de destacats intel·lectuals veneçolans. Ha organitzat viatges, excursions, concerts, manifestacions de tot ordre. Ha contribuït amb premis i ajudes financeres a l’organització anual dels Jocs Florals, els ha patrocinat dos cops a Caracas i té previst tornar a acollir-los-hi l’any que ve. En suma, una tasca considerable, reflectida en les memòries anuals del Centre i impossible de resumir.

En 1973, sempre amb esperit de col·laboració, diversos consocis membres del Patronat enviaren als Jocs Florals de Mèxic sengles treballs. I, cas força singular, tres resultaren premiats alhora. Són: Catalunya, poble dissortat. - Els catalans, gent sortosa, de Rodolf Llorens; Ramon Guinovart, de Granier-Barrera, i Els catalans en l’obra de Humboldt, de Marc-Aureli Vila, que van obtenir respectivament els premis President Companys, l’accèssit al Premi Francesc Macià i un premi extraordinari de prosa.

Sensibles a l’honor que recau damunt el Centre, el Patronat i la comunitat catalana de Veneçuela -àdhuc els qui no estan dins del Centre Català-, recollim les tres obres en un volum, esperant que els lectors comparteixin el criteri que inspirà els Mantenidors dels Jocs de Mèxic.

  —8→  

Acabem refermant el nostre propòsit de mantenir, des de Veneçuela, dintre la nostra modèstia, el conreu de les lletres, les arts i les ciències de Catalunya, en l’obligada germanor amb el poble que ens acull.

Patronat de cultura «Terra Ferma»

  —9→  


  —[10]→     —11→  

«E mos huyls fontanes de plors»

Ramon Llull

Ésser poble dissortat és una característica permanent de Catalunya, que podem trobar-la no sols avui, sinó també al llarg i ample de tota la seva peripècia històrica rica i plena, rica d’heroisme i glòria i plena de frustracions i malastrugança.

No es tracta pas de trobar en la nostra història nacional: marrades, atzagaiades i pífies que tots els pobles les han comès; invasions i guerres que tots el països les han sofert; lluites intestines, malgrat que Catalunya sigui de les nacions que més n’ha tingudes; ni caresties, plagues, inundacions, tràngols, daltabaixos, malastres i maltempsades que han flagel·lat periòdicament totes les terres sense gaires discriminacions. Les pestes han assolat i endolat l’edat Mitjana de tot Europa, però Catalunya fou de les més afecta des; l’historiador Pierre Vilar ens refereix uns tres segles de cataclismes demogràfics catalans. 1333 fou «lo mal any primer». Després, entre 1347 i 1351, vingué l’època de les grans pestes; les proporcions de mortalitat que indiquen vells autors són de nou desenes, de tres quarts, de dos terços de la població. En 1358 un núvol de llagostes s’abat sobre les collites i en certs llocs arriba a emportar-se àdhuc els arbustos sencers. En 1363 s’esdevé la «mortalitat dels infants». En 1371 s’anomena «la mortalitat dels mitjans» (els adults). La glànola serà assenyalada a Barcelona el 1410, 1429, 1439, 1448, 1465-66, 1476, 1483, 1486, 1493-94; els anys 1501, 1507 i 1521 seran els anys de les pestes cèlebres. L’any 1558 inaugura una sèrie de 12 anys de pestes, de les quals almenys una, la del 1558, buida la ciutat en dos terços de la seva població; la gent moria com a mosques. En 1589 torna altra volta el flagell. Els anys 1629-1631 són un trienni de pestes.

Però el que volem destacar ara és un malfat més especial que pesa sobre Catalunya des de fa més de set segles i mig. De la maledicció bíblica, del mal fatum clàssic, de la desgràcia, de la mala sort, de la malastrugança, de la pega; de la guinya i del mal fario   —12→   dels gitanos, de la gafe castellana, de la iettatura italiana, de la mabita i pava veneçolanes; o de «les cartes mal donades de la sort», per dir-ho amb un vers de Salvador Espriu en La Pell de Brau. I no d’una vegada, ni de dues, ni de tres, sinó de moltes més encara, que per tant ja es tracta d’un infortuni massa repetit, d’una adversitat reiterada en excés i d’una fatalitat massa accentuada. Sí, amics catalans, la història nostrada és una història empavada que s’ha de llegir amb els dits entrecreuats i tocant fusta; i d’una pava que fa prop de vuit segles que la portem a sobre com a poble, i que només ha deixat a la Catalunya mil·lenària un sol segle de plenitud: del 1250 al 1350.

Les dates crucials d’aquesta desventura particular i tossuda de Catalunya les podem arrenglerar en fila índia en la forma següent: la batalla de Muret (1213); el pacte de Cazola (1179) i el d’Almiçra (1244); el Compromís de Casp (1412); la lluita dels remences (del 1388 al 1486); el descobriment d’Amèrica en temps dels Reis Catòlics (1492); la guerra de Secessió (de 1640 al 1652); la guerra de Successió (de 1704 al 1714); i el pròleg i epíleg de la segona Guerra Mundial (1936-1945).

En parlar de la malastruguesa de Catalunya el primer que a hom se li acut és la batalla de Muret, que perdé el rei Pere el Catòlic, el 13 de setembre de 1213. El resultat advers d’aquesta batalla significà l’acabament d’una possible Catalunya estesa a banda i banda dels Pirineus, com per un temps semblava que anava a realitzar-se. Quan Catalunya anava a cavall dels Pirineus, aquestes muntanyes no dividien com ara o com en temps dels romans, sinó que unien; no eren barrera, sinó espina dorsal; tal com canta Jacint Verdaguer en el Canigó:

Catalunya es desvetlla escamarlada cama ençà, cama enllà del Pirineu.

Després de la batalla de Muret, l’expansió del desvetllament de Catalunya quedà bloquejada per la part Nord. I si analitzem aquesta batalla veurem que ja no es podia estar més de pega i el seu resultat representa un dels grans absurds de la Història.

  —13→  

En els segles X al XIII es produí un moviment herètic d’influències orientals, conegut amb el nom de catarisme -dels purs, dels perfectes-, que ocasionà greus pertorbacions, no tan sols en l’ordre religiós, sinó àdhuc influint poderosament en la marxa de les orientacions polítiques, les quals afectaren de manera decisiva el Sud de França de llengua d’oc i la nostra terra de parla catalana. Comentant aquesta orientació política, els historiadors Valls i Taberner i Ferran Soldevila diuen: «Amb una política subtil unes vegades, violenta altres, Pere I anava posant tot el Migdia sota la seva puixança, unint oportunament les terres occitanes enfront del perill que contra elles amenaçava congriar-se de la banda de Roma i de la França del Nord».

El nostre rei Pere es va veure obligat a sortir en defensa dels seus vassalls als quals sota el pretext d’heretgia se’ls prenia les terres en profit del rei francès, quan per la mort del legat papal, Pere de Castelnau, occit per un escuder del comte de Tolosa, el papa Innocent III decretà la croada contra els albigesos.

De la batalla decisiva de Muret, que va perdre el comte-rei i en la qual va deixar la vida, ens han arribat diverses versions. Àdhuc Luci Marineo, en la seva Historia de España, diu que la batalla fou guanyada pel nostre rei Pere, qui hauria trobat la mort precisament quan anava a l’encalç dels francesos fugitius. Només ens faltaria això, ¡que ho haguéssim perdut tot després d’haver guanyat! Però en totes les altres versions més serioses hom troba una concordança que deixa ben clar que la batalla es perdé i de la manera más incomprensible, ja que el rei català tenia totes les de guanyar.

De l’exèrcit que reuní el rei d’Aragó contra Simó de Montfort, que s’havia posat davant la croada decretada pel Papa contra els albigesos, alguns afirmen que sobrepujava el nombre de 2.000 cavallers i arriben fins a la xifra fantàstica de 50.000 peons. Simó de Montfort no disposava sinó de nou-cents cavallers i va emportar-se la victòria en la plana de Muret, en la confluència dels dos rius el Louge i el Garona. Pere el Catòlic, aureolat pel seu brillant i decisiu triomf a la batalla de les Navas de Tolosa contra els sarraïns, va deixar-hi la pell quan tenia tots els avantatges de la seva part. Quan va lluitar per Castella, li va somriure la sort; quan ho fa per Catalunya se l’emporta la dissort. Segons la Crònica del seu fill Jaume I: «aquell dia que donà la batalla havia jagut amb una   —14→   dona talment que nós vàrem sentir dir, després, al seu reboster, que s’anomenava Gil i més tard va ésser frare de l’orde de l’Hospital, el qual havia estat en aquell consell, i a altres que ho varen veure pels seus ulls, que durant l’evangeli no va a poder estar-se dret, sinó que romangué assegut en el seu setial mentre hom el deia. I abans que tingués lloc la batalla, en Simó de Montfort volia posar-se en poder seu per fer ço que ell volgués, i es volia avenir amb ell; i el nostre pare no ho volgué acceptar». També explica que Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, i Nunyo Sanç, comte del Rosselló, que s’adreçaven cap a Muret amb llurs mainades, van enviar a dir al rei que els esperés, i ell no va esperar-los. Tenia la batalla guanyada sense donar-la i també diferint-la; podia formalitzar el setge del poble de Muret, i va preferir acceptar una batalla campal en la qual residia la sola esperança de salvació per a Simó de Montfort. Disposat a la batalla, no va preocupar-se d’ordenar bé les seves forces molt superiors en nombre i va cometre la temeritat de no col·locar-se personalment a la reraguarda, com feien prudentment els reis.

Per si tot això no fos prou malaurança trobem que estudiant les fonts autoritzades com la Cançó de Croada i la Història del Llenguadoc, un autor modern, Oldenburg, escriu: «El rei Pere té trenta-nou anys; és alt, de força hercúlia i és considerat com el cavaller més valent de la seva terra. Alain Roucy, havent assolit d’obrir-se pas fins al cavaller que duia l’armadura reial, el fa caure al primer cop i crida: «Aquest no és el rei! ¡El rei és més bon cavaller!» En veient, això, Pere crida: «El rei, heus-el aquí!», i corre en socors del seu company. Alain Roucy i Florent de Ville, amb els seus homes, l’envolten per tots costats i no el deixen, i aviat entorn del rei s’enceta una tan acarnissada lluita, que Pere és mort i tota la seva mainada es fa matar abans que recular i abandonar el cos del rei».

És a dir que el rei Pere pren la precaució de canviar d’armadura amb un dels seus cavallers per tal de no ser identificat en la palestra, però així que comença l’atac allò primer que se li acut és cridar ben alt el seu rang per tal d’atraure sobre ell els cavallers francesos i en un estat que, segons la crònica del seu fill, no s’aguantava dret. D’acord amb la mateixa versió, moriren, dels fugitius, de quinze a vint mil peons, sense comptar la cavalleria. «Es sentirà, dirà més tard el jove Ramon VII, comte de Tolosa, com un bosc d’arbres quan és abatut a cops de destral». Eren branques frondoses de   —15→   Catalunya que queien i ja no podrà expandir-se mai més cap al Nord. Els branquillons que en van restar entre les Alberes i les Corberes: el Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i part de la Cerdanya també es perdran anys després i de manera igualment malastruga. I ja d’aquesta banda només ens queda el taro de la tramuntana.

Pere el Catòlic, el qui salvà Castella a la batalla de les Navas de Tolosa, és el qui perdé el Llenguadoc a la batalla de Muret contra els croats de Simó de Montfort, braç executor del Papa de Roma. Aquest rei català, anomenat el Catòlic i que és l’únic que féu vassallatge personal a la Santa Seu, fou ensorrat pel mateix Innocent III al qual havia fet subordinació feudatària. Catalunya fou deixada de la mà de Déu tan bon punt com es posà en mans del Sant Pare. I, per més dissort, resultà que morí defensant el comte de Tolosa, el tradicional enemic de l’expansió catalana al nord dels Pirineus, precisament el dia 13 de 1213: dos fatídics números tretze.

Quan encara hi havia perspectives d’estendre’s cap al Nord, els catalans ho havien fet cap al Sud a costes dels sarraïns; havien arribat fins a Còrdova i Almeria i més al Sud encara. En la segona meitat del segle XI Ramon Berenguer, el Cap d’Estopes, s’havia aventurat en una campanya per les terres de Múrcia, però al servei del rei moro de Sevilla. Ramon Berenguer IV, el qui féu la unió de Catalunya i Aragó, havia aconseguit incloure la regió de Múrcia dins la zona de la reconquesta catalano-aragonesa, pel tractat de Tudilèn (1151) amb Alfons VII de Castella. El rei següent Alfons I el Cast, després d’haver avançat amb un fort exèrcit pel regne moro de València, va entrar a Andalusia i anà a entrevistar-se amb Alfons VIII de Castella al lloc anomenat Cazola (1179), que avui ni es sap ben bé on era. I en el moment que el rei castellà més necessitava, p er la seva campanya contra Navarra, del concurs del comte-rei de Catalunya, Alfons I d’Aragó signà un pacte en virtut del qual tota la terra enllà del port de Biar restava per a Castella, o sigui que renunciava a la regió de Múrcia que estava assignada a Catalunya per l’esmentat tractat de Tudilèn.

  —16→  

El nostre alt rei En Jaume I el Conqueridor és el qui signà el tractat d’Almiçra (1244) pel qual cedia igualment al seu gendre Alfons el Savi de Castella les terres de Múrcia que havia reconquistat dels musulmans i les havia poblat de catalans. Encara que no ho esmenta en la seva crònica, el Libre dels Feyts, també tocà al nostre rei Conqueridor signar el tractat de Corbeil (1258) pel qual es renunciava definitivament, a favor de Sant Lluís rei de França, a la política ultrapirinenca iniciada en bona hora pels antics comtes de Barcelona. Ferran Soldevila diu en la seva magnífica Història de Catalunya: «La desfeta de Muret havia estat una fossana oberta a les belles aspiracions catalano-occitàniques. Ara el tractat de Corbeil n’és la llosa que la tanca, o millor encara, l’epitafi damunt la llosa». Igualment podem dir del tractat d’Almiçra referent a les terres del sud de Catalunya. Al nord ens enterrava un Sant, al sud un Savi. Com resum Ferran Soldevila: «No podem dir que Jaume I fos un gran polític. Col·locat entre un Sant i un Savi, el Conqueridor va deixar que, l’un al N., l’altre al S., se li enduguessin importants territoris que li pertanyien: allà de dret, ací de fet». Tot això quan Catalunya estigué de sort amb un gran rei conquistador, que també va renunciar al regne de Navarra. El nostre gran Conqueridor resultà també el nostre màxim Divisor: a cada fill que paria Violant d’Hongria a don Jaume, nou repartiment entre més colla.

Catalunya, terra de lleialtat; però la dissort es valgué d’aquesta lleialtat per a ensorrar-la, ja que a vegades més que compliment ha estat falta de sentit polític que ha escassejat molt als catalans aferrats al dret romà: pacta sunt servanda. Fins quan ja arribàrem a «la promesa llarga i el complimnet curt», del Papa Bonifaci VIII, i al que descobreix Maquiavel: «Compromisos i tractats de pau han deixat de complir-se per deslleialtat dels Prínceps, i sempre el qui més guanya és el qui millor imita la guineu». Dins de Múrcia Jaume I va plorar com conta en la seva crònica: «e nós, abraçats a l’altar, ploram tant fort e tan de cor, que per anadura d’una gran milla, no ens poguem partir d’aquell plorar». Moltes més vegades podria haver plorat Catalunya per Múrcia. Perquè per més malaventura, aquesta cessió de Múrcia després de ser conquistada i poblada, no fou pas una sola vegada, ni dues, per Jaume I i per Jaume II, sinó potser tres i quatre i cinc i sis vegades: ja que Sanç IV de Castella oferí a Alfons el Franc el regne de Múrcia si li lliurava els Infants de la Cerda, pretendents legítims al tron de Castella,   —17→   i aquests mateixos Infants de la Cerda van fer donació del regne de Múrcia al rei d’Aragó perquè els ajudés a aconseguir la corona castellana; però, malgrat tenir la possibilitat de jugar a les dues cartes, Múrcia no fou per a Catalunya.»

Més tard Enric de Trastàmara havia de traspassar, entre altres territoris, Múrcia a Pere el Cerimoniós, per l’ajut que aquest li prestà repetidament per a proclamar-lo rei de Castella; com que el Trastàmara no complí, el Cerimoniós va ajudar els pretendents Ferran de Portugal i Enric de Lancaster, que li cediren novament el regne de Múrcia; al final, després d’anys i panys i paranys, d’esmolar les dents, d’ensenyar els ullals i de treure les urpes -en un cau de raons-, Catalunya va quedar burlada una vegada més. I deixem de compte els tractes de l’Infant Joan d’Aragó amb els nobles de Múrcia descontents d’Alvar de Luna; Juan Pacheco, marquès de Villena, arribà a oferir el regne de Múrcia a Alfons el Magnànim si l’ajudava a desbancar el conestable. Sort encara, direu, que, si Catalunya no reeixí en les seves sis o més oportunitats d’anexar-se Múrcia, els murcians pogueren anar a pleret segles després a Catalunya, l’Amèrica de la península. ¡I benvinguts a la dissortada terra de promissió!

Per a acabar aquest punt tenim que el rei Pere el Cerimoniós, que amb més d’acarnissament combaté contra Castella, per aquesta possessió de Múrcia, és en realitat qui li obre el camí per a la dominació sobre Catalunya, no sols en emparentar-se amb la nissaga borda i fratricida dels Trastàmara, sinó per haver repudiat la llei sàlica que a Catalunya imposava la successió per la branca masculina.

La nissaga dels reis catalans s’extingí de la manera més atziaga imaginable. Al rei Joan I, l’Amador de la Gentilesa o millor el Caçador -es trencà la crisma en una caiguda de cavall- se li moriren sis fills mascles que tingué amb certa alternativa amb altres tantes noies. La reina vídua es fingí embarassada i «amb simptomes masculins», però hagué de pujar al tron el seu germà Martí l’Humà, al qual se li moriren els infants Jaume i Joan. Li restava el príncep Martí el Jove que tingué dos fills legítims.

  —18→  

Era aquest príncep Martí dotat de qualitats excepcionals, segons diuen. Tots els historiadors en parlen amb entusiàstica simpatia, i Zurita en fa aquesta bella semblança: «Era el rei de Sicília de gran coratge i molt arriscat per a aventurar la seva persona a tot perill, i d’una fortitud i d’una constància invencible; i, de tal manera, s’exercitava en les coses de les armes i les seguia com la seva ordinària recreació i passatemps. Era en la flor de la seva jovenesa: i era el fonament en què recolzava tota l’esperança, no sols de successió, sinó també d’exaltació i augment d’aquest reialme i dels seus Estats; i, per les seves excel·lents virtuts i per la grandesa del seu cor, era el més estimat de tots els prínceps dels seus temps».

Ara bé, pel tractat d’Anagni, Jaume II havia renunciat a Sicília i a Mallorca -malgrat el jurament fet de no separar aquesta illa de la Corona d’Aragó- per Còrsega i Sardenya, o sigui que deixava el que posseïa -igual del que hem dit del regne de Múrcia- per allò que havia d’anar a conquistar vint-i-cinc anys després, com el vesper sard que ocasionà guerres endèmiques amb «la nació sarda, traïdora i rebel»; i també amb els genovesos i pisans; en terres insanes flagel·lades per la malària, on aniria a morir el darrer i únic plançó directe de la dinastia catalana, Martí el Jove, al qual ja se li havien mort els seus fills legítims. Ja veiem com tot es va agreujant implacablement amb una desgràcia rera l’altra; és la dissort que esclata en cadena.

Perquè comprenguem, encara més, la malastrugança que representa aquesta illa de Sardenya per a Catalunya, podem aportar les crítiques que surten dels historiadors. Lafuente escriu: «Si el destino fatal de ese pueblo y el prurito funesto de sus reyes no hubiese sido gastar su vitalidad y consumir sus fuerzas en empresas y guerras exteriores, sostenidas por una inútil vanidad de poder, ganando a veces una gloria estéril, en ocasiones no ganando ni provecho ni gloria, Don Pedro (el Ceremonioso), como sus antecesores, se empeñó en conservar una isla insalubre y pobre. ¿Quién puede calcular lo que le costó a Aragón la posesión de Cerdeña? De los puertos de Cataluña y Valencia no cesaban de salir escuadras, que iban a desafiar el poder marítimo de Génova (...) ¿De qué servían estas glorias marítimas? De halagar el orgullo nacional, y de dar al mundo nuevos testimonios de lo que ya sabía, que era el poder de Aragón terrible en los mares, y diestros y valerosos marinos los catalanes   —19→   y valencianos. ¿Pero aseguraba la posesión de Cerdeña? La insurrección era permanente, y los soldados, y los capitanes, y los tesoros y las naves victoriosas de Aragón, iban quedando sepultados como en una sima en aquellas mortíferas aguas y en aquel apestado suelo (...) Retirábase vencedor, y la insurrección se renovaba; rompíanse los tratados y las paces; y por último se vio forzado a transigir con una mujer, y a dejar en herencia a su hijo la cuestión interminable de Cerdeña, y la posesión insegura de aquel sepulcro de hombres, de naves y de caudales».

L’historiador Josep M. Moreno Echevarría es lamenta que els reis catalans no haguessin ajudat els almogàvers en la seva portentosa expedició a Orient: «Si el dinero, hombres y material de guerra que costó a Aragón la isla de Cerdeña, hubiesen sido empleados en socorrer y auxiliar a los almogávares, el imperio bizantino hubiese constituido el último jalón de la expansión catalana en el Mediterráneo. Si esto no se logró, no fue por culpa de los almogávares, que ofrecían en bandeja Constantinopla al reino de Aragón. Los responsables de que la expansión catalana no se asentase en el Bósforo; fueron los que entonces tenían en sus manos los destinos de la Corona de Aragón. El excesivamente prudente Jaime II, maestro en la pequeña política, prefirió enzarzarse en la costosa conquista de Cerdeña, de acuerdo con el Papa, antes que lanzarse a una empresa de gran estilo».

La campanya de Sardenya va començar sota els millors auguris. La batalla decisiva al castell i burg de Sant Luri, rodejat de murs, fou guanyada per l’exèrcit català inferior en nombre, ja que l’enemic el duplicava en efectius. Una gran victòria cantada pel propi sant Vicent Ferrer, encara que poc després li tocà donar el dolorós missatge de la mort de l’únic fill del rei català. Martí el Jove no morí en la fúria del combat, no. No sucumbí en refulgent batalla, com hauria escaigut al jovenívol i cavalleresc heroi. Les febres de Sardenya se l’endugueren traïdorament, diuen cronistes com Tomic. D’altres, com Alpartil, el fan víctima alhora de la «febre pestilencial» que l’havia afeblit, i del seu frenesí d’amor, que l’hauria dut, convalescent encara, a amar, fins a morir-ne, una formosa donzella sarda, només coneguda com «la bella de Sanluri» i que ha estat considerada pel poble sard com una Judit, sense necessitat de tallar cap cap.

  —20→  

Relacionant la batalla de Sant Luri amb la batalla de Muret; no podem menys que exclamar: tant li fa que l’abús de dona sigui abans o després de la batalla, tant li fa que el resultat sigui una desfeta o una victòria, ¡sempre a Catalunya li toca el rebre, sempre en surt amb les mans al cap! Les despulles mortals de Martí el jove no foren transportades de Sardenya a Catalunya, com diu la llegenda; la mort de Martí el Vell féu que els catalans s’oblidessin de fer-ho. Com diu Ferran Soldevila: «La Seu de Càller, tan catalana per l’estil i per les mans que van bastir-la, va aixoplugar dins la seva penombra piadosa el cadàver del darrer príncep català. No fou traslladat a Poblet, a aplegar-se amb les despulles dels seus avantpassats». I així el malfat, com horroritzat de tan mala passada, no sols deixà aquest trist testimoni, sinó que permeté que perdurés una romanalla de Catalunya en l’Alguer, on encara es parla el català.

També s’extingí la nissaga catalana dels reis de Mallorca amb el nominal Jaume IV, que el Cerimoniós mantingué durant dotze anys dins d’una gàbia de ferro del Castellnou de Barcelona. I no s’estroncaren els infausts esdeveniments. Martí el Vell, que era una espècie de monjo coronat, en quedar-se sense successió directa es casà a corre-cuita amb Margarida de Prades, per recomanació explícita del papa Benet XIII. Per una banda el rei Martí, que era una bola de greix, no va aguantar més de set mesos i sense cap resultat; àdhuc hom creu que les potingues que li donaren per a retornar-li la virilitat encara l’acabaren de desfer. Per l’altre costat el vell Martí complicà l’herència entossudit a no indicar successor per amor al nét bastard, Frederic, que va quedar-li de les relacions del seu fill amb Tàrsia Rizzari de Catània. És a dir que Martí el jove morí sense successió, però sí amb fill que ajudés a embullar-ne encara més la troca.

De successors de la branca catalana no en mancaven amb immillorables credencials legals, però en aquesta funesta avinentesa Catalunya tingué encara la pega que els fets es produïssin durant el Cisma d’Occident i s’interposessin els interessos de Pere de Luna, elegit Papa a Avinyó amb el nom de Benet XIII. A aquest Papa aragonès, li era de gran urgència assegurar-se a la Corona d’Aragó un successor addicte a la seva causa que trontollava, i el més convenient li era el príncep castellà Ferran el d’Antequera, magnat del comerç de la llana i casat amb la ricahembra Leonor   —21→   d’Alburquerque. Alguns, com Menéndez Pidal, han intentat minimitzar aquesta intervenció papal feta a través de sant Vicent Ferrer; altres, com Domènech i Montaner, han exagerat aquesta responsabilitat de Benet XIII, sense tenir en compte la claudicació del Parlament català que va aprovar la llista aragonesa dels nou compromissaris i la desesma col·lectiva catalana que s’avingué a la farsa del Compromís de Casp, en aquella cruïlla històrica de tanta transcendència.

Encara l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa fou un esdeveniment decisiu contra el pretendent de nissaga catalana, el comte Jaume d’Urgell. Aquesta mort de l’arquebisbe recorda, per les seves conseqüències immediates i fatals per a la causa que pretenia defensar, l’assassinat del legat papal per un escuder del comte de Tolosa; aquest crim va fer decidir el papa Innocent III a llançar sobre el Llenguadoc la croada contra l’heretgia albigesa. Ara la mort de l’arquebisbe de Saragossa serà explotada pels enemics del comte d’Urgell, encara que no hi havia tingut art ni part. A Jaume el Dissortat li fallaren les tropes del migdia de França que li havia promès, i no complí, el fill del rei d’Anglaterra. També li fallà l’aplicació de la llei sàlica, que prohibia la successió per parentiu femení, i que després fou restablerta per Felip V.

Perquè tinguem una idea exacta de la classe d’infortuni que pesa sobre Catalunya, hem de considerar que si per interessos i conveniències del Papa Luna s’introdueix a casa nostra una dinastia castellana, ben pocs anys després Ferran d’Antequera repudiava aquest Papa d’Avinyó i el deixava a l’estacada, de tal manera que Benet XIII hagué de manifestar als ambaixadors reials: «Digueu-li de part meva: A mi que t’he fet rei m’envies al desert». I encara hi ha autors que hi afegeixen aquesta maledicció ben guanyada: «Els teus dies seran comptats, i la teva il·legítima prole, concebuda en nefast incest, no regnarà fins a la quarta generació». També podia haver maleït el seu parent, confessor i agent, sant Vicent Ferrer -«que féu reis i desféu papes»- que l’abandonà igualment, després d’haver deixat els catalans a la lluna de València, i ara enviar el Papa a Peníscola.

Potser la nova dinastia dels Trastàmares hauria pogut ésser assimilada per Catalunya si Alfons el Magnànim hagués tingut fills de la reina Maria. Però no en va tenir ja que no s’estimaven i, mentre la reina Maria governava a Catalunya, Alfons se la passava   —22→   a Nàpols amb Lucrècia d’Alagno, de manera que l’hagué de succeir el seu germà Joan II, el sense Fe, massa lligat a Castella on tenia vastes possessions.

Jaume I renuncià als drets d’herència que tenia sobre Navarra. Tots coneixem el trist destí del Príncep de Viana, rei de Navarra, que també tenia en projecte el casament amb Isabel que després fou la reina Catòlica. Jaume II cedí al regne d’Aragó una franja occidental de terres catalanes, on encara avui es parla en català. Però l’entrada de la dinastia castellana a la Corona d’Aragó representa, no sols la llosa, sinó l’epitafi damunt la pedra de tota perspectiva d’expansió o hegemonia pel costat Occidental. I en endavant, en la rosa dels vents polítics, imperarà a Catalunya el llebeig; i del vent de ponent ja sentencia la dita popular: «porta migranya i tot és dolent».

Ja tenim, doncs, una Catalunya tancada i barrada per la desventura: pel Nord, Sud i Oest, amb pesades lloses i el corresponent epitafi. Direu que encara li quedava el costat de l’Est, amb el mar Mediterrani, de llarg horitzó, impossible de tancar-li les portes i els ports, oberts al gregal i al xaloc. Però no hi ha res impossible per a la dissort quan se les emprèn contra una persona, una col·lectivitat o una nació se les empesca totes. Ho veurem tot seguit.

A Catalunya, li quedava intacta la part oriental amb el mar Mediterrani que per un temps senyorejà. Si els venecians podien parlar de l’Adriàtic com del «nostre golf», els catalans podien referir-se al Mediterrani com «el nostre mar». Tothom coneix les paraules de Roger de Llúria sobre els peixos de la Mediterrània que han de portar les quatre barres a la cua si és que volen treure el cap a fora. Tots sabem citar el codi Consolat de Mar. L’expansió catalana per la Mar Blava ha estat bellament presentada per Lluís Nicolau d’Olwer: Illes Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília, Calàbria, Nàpols i els ducats d’Atenes, Neopàtria i Morea; i a més Albània, Balcans, Malta, Gozzo, Gerba, els Quèrquens, Rodes i Xipre; en foren tributaris els regnes de Marroc, Tremissèn, Bugia, Constantina i Tunis. L’expansió comercial pel blau ultramarí fou encara més extensa amb els seus prop d’un centenar de consolats i alfòndics;   —23→   el comerç català per la ruta mediterrània de l’especieria aguda, tapissos, sederies i pedreria, arribava fins a Constantinoble, Anatòlia, Síria, Armènia, Egipte, Etiopia, Babilònia, Tartària i Pèrsia.

Però per a dissort de Catalunya resultà que el Mediterrani, el Mare Internum, el Mare Nostrum, la Mar Vella dels tres Continents, no era el cor del món i deixà de ser la mar de la Història. Quan es féu llum al Mar Tenebrós i resultà fals el Non plus ultra, i les dues columnes d’Hèrcules es canviaren per les tres caravel·les de Colom, i el Finis Terrae es canvià pel Nou Món, el Mediterrani es convertí de cop i volta en un llac turquí i amb la mitja lluna bicorne; en un safareig interior, com diu gràficament Gaziel. La Mediterrània perdé importància; de la vista al vast horitzó, Catalunya quedà de cara a la paret del safareig; i avui no li resta més que la Costa Brava plena de turistes i sort encara que no siguin de morralet. L’allau del turisme actual representa perfectament la miserable ressaca del nostre perdut imperi mediterrani. Què hi farem! Mala sort!

Els qui pretenen que Colom era català i que la descoberta d’Amèrica fou finançada amb cabals de la Corona d’Aragó, sembla que vulguin fer encara més cruel aquesta malaventura de Catalunya, en ésser causada pels propis catalans. Però Colom no era català per la senzilla raó que està demostrat que era genovès, com els seus dos germans Bartomeu i Dídac. Els frares que acompanyaren Colom en el segon viatge foren en menys nombre del que generalment es diu i és molt improbable que fossin de Montserrat, encara que el pare Bernat Boïl fou el primer vicari apostòlic del Nou Món i deixà plantat Colom després d’anatematitzar-lo. Una de les illes del Caribe quedà batejada amb el nom de Montserrat, que avui és un Estat independent dins de la Comunitat britànica. El frare català Ramon Pané fou el primer europeu que parlà un idioma americà i que va escriure un llibre en el Nou Món.

El Mediterrani també quedà tancat pel perill turc i moro; la conquesta de l’Egipte mameluc per Selim I el Ferotge, el 1517, i la seva protecció als quatre germans Barbaroja, interromp la comunicació amb Alexandria i les rutes marítimes catalanes quedaren amenaçades per la pirateria barbaresca, pels moros a la costa.

Dídac Colom, fill del descobridor, encara parlava de les Indies adquirides per Castella i Aragó. Tanmateix en la butlla aconseguida   —24→   en 1493 pels Reis Catòlics del papa Alexandre VI -un Borja, un valencià, que parlava català- s’indica taxativament que les noves terres són per als regnes de Castella i Lleó, i la reina Isabel, en el seu testament, fa arrencar d’aquesta butlla la incorporació del Nou Món a la corona de Castella. El tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando es degué aplicar a la cavalleria, però no a la marina.

Els catalans foren exclosos, doncs, de les grans empreses hispàniques d’Amèrica. I si algú aconseguí d’anar-hi, com Joan Orpí, ho féu clandestinament i sota nom suposat. No obstant això, de la Nova Catalunya i la Nova Tarragona, que Joan Orpí volia fundar a l’orient de Veneçuela, encara queda la Barcelona veneçolana.

El rei Ferran, un cop morta Isabel, va deplorar la política d’exclusió dels seus súbdits, i va esforçar-se a rectificar-la, i va anar fins a proclamar que ell personalment havia estat la causa principal que les illes haguessin estat descobertes i poblades. Encara anà més enllà Ferran el Catòlic: es va tornar a casar amb una noia de 19 anys; i per un moment la filla d’Isabel -boja com un llum d’oli- i el fill que ara vindria de Ferran, farien que Castella i Catalunya tornessin a separar-se. Germana de Foix donà un fill mascle a Ferran: l’hereu de la corona catalano-aragonesa. Tanmateix el qui hauria estat Joan III de Catalunya i Aragó va morir poc temps després de nascut. El rei Ferran persistí en l’intent de tenir descendent i àdhuc recorregué a herbades màgiques i a genitals de toro, però no hi ha cap màgia que valgui en pro de Catalunya.

El descobriment d’Amèrica era un fet que s’havia de produir un dia o altre. Però la desgràcia de Catalunya féu que aquest descobriment es portés a terme durant el regnat de la reina Isabel de Castella. Si s’hagués produït poc temps després, en temps de Carles V, Catalunya segurament que no hauria estat exclosa de les empreses americanes. Si s’hagués produït abans, tampoc no s’hauria pogut prescindir del gran predomini naval català. El descobriment d’Amèrica arribà en el precís moment que més podia perjudicar Catalunya, com l’extinció de la nissaga reial catalana esdevingué en el moment més inoportú imaginable. El nom de la Nova Catalunya de Joan Orpí també va ser proposat en el moment menys oportú, en temps de la guerra començada amb l’alçament dels Segadors; quan «ara el rei nostre senyor, declarada ens té la guerra».

  —25→  

I per a acabar de referir-nos a aquesta desventura americana, afegirem que quan els catalans, després de Carles III, assoliren l’expansió monopolista de la indústria tèxtil a Cuba, i també a Filipines, serà el moment en què s’independitzaran aquestes colònies espanyoles. I no dic darreres, perquè encara els queda Catalunya, que no n’ha pogut encertar ni una.

Ja hem anat veient com l’adversitat ha destralejat Catalunya, cop rera cop, da-li da-li, sense parar, sense descans, sense cansar-se, desmembrant-la, encerclant-la i bloquejant-la pels quatre costats: Nord, Sud, Est i Oest. Dels quatre punts cardinals, ja tots li són Ponent.

Direu que encara sort si la dissort respectà l’interior del país. No ho cregueu pas! La nostra pega és d’aquella mala mena que no perdona, que no deixa res per verd i mata tot el que és gras. La nostra malaurança es mostrà terriblement cruel i despietada dins de la nostra terra, tant o més que en les seves fronteres, on tallà totes les ales i d’un primitiu comtat gran féu un territori esquifit.

De lluites intestines, convulsions civils i incivils, disturbis i turbulències, avalots i aldarulls, bullangues i batibulls, n’està curulla i sobreeixint la nostra història malastruga. Però, amb això, potser no es distingeixi massa de la de les altres nacions que han passat pels mateixos fenòmens propis de les diverses societats basades en l’explotació de l’home per l’home i per tant no podem atribuir-ho a una mala sort privativa; només hauria estat una sort -que no vam tenir- que n’haguéssim patit menys. Perquè Catalunya sempre ha estat sacsejada i esquinçada interiorment per lluites tribals i bandositats, dividida en la Biga (pal gran) i en la Busca (pal petit), en nyerros (garrins) i en cadells (gossos); i no oblidem que ha estat terra de bandolers per excel·lència, immortalitzats en el Quixot, i per quantitat, així en 1614 el virrei d’Almazán escriví al monarca Felip III (II de Catalunya) referint-se a aquest mal endèmic, que no se puede más que la tierra los produce como hongos, ella los fomenta y defiende. El governador Marimón digué: rebrotan tomo la hidra de Hércules.

  —26→  

Però només ens volem concretar al moviment de reivindicació col·lectiva dels remences, que representaven una quarta part de la població, sotmesos a vexacions com «el dret de cuixa», als sis mal usos i a dotzenes de gabel·les capricioses; conflicte dels remences que representa una lluita de cent anys, com aquell qui no diu res; de finals del segle XIV a finals del segle XV, amb dues guerres ben declarades: la primera guerra remença de Francesc Verntallat (1462-1472), i la segona de Pere Joan Sala (1484-85). Verntallat esdevingué el comte d’Hostoles i Sala fou degollat i esquarterat, malgrat haver salvat la vida de Ferran el Catòlic en la defensa de la Força de Girona.

El que fa més desafortunada aquesta lluita fratricida és que, en 1402, la reina Maria de Luna, muller de Martí l’Humà, propugnava una solució que com diu l’historiador Vicens i Vives: «Sorprende la justeza de este proyecto, puesto que éstas son, en líneas generales, las mismas bases que ochenta años más tarde triunfarán en la Sentencia de Guadalupe (...) Pero la resistencia de los propietarios (eclesiásticos, nobles y ciudadanos), será igualmente tenaz y decidida».

Semblantment podem dir de l’anomenada «Avinença concordada entre los pagesos de remença e los senyors dels dits hòmens» presentada per la Generalitat en 1462. Els remences, especialment els de la Muntanya gironina, no van voler saber res d’aquest projecte de concòrdia, per a anar a parar, després de vint-i-quatre anys de guerra, a una sentència similar i amb l’agreujant de la forta contribució que -pels seus bons oficis- els va cobrar religiosament el rei Catòlic, després d’haver-se aprofitat dels serfs de la gleva tan bé com son pare i sa mare. Com diu Elias Ràfols: la Concordia de 1462, no sólo habría evitado los desastres de la guerra agraria, que por dos veces turbó el Principado, sino que resultaba más ventajosa para los remensas que la sentencia de 1486, ya que en aquélla no se veían obligados a ninguna fuerte pena pecuniaria.

Altres gestions, infructuoses sempre, es feren després: la del baró de Cruïlles en 1483 i una altra de reial de 1485, fins a arribar a la definitiva Concòrdia de Guadalupe de 1486.

D’aquesta lluita calamitosa dels remences que va durar cent anys, es podien estalviar vuitanta anys, però els propietaris s’hi   —27→   oposaren; es podien estalviar vint-i-quatre anys, però els remences no ho acceptaren. Aquesta és la planeta malanada i amargosa de la nostra dolça Catalunya, pàtria del seny.

De manera que aquells qui s’estranyen de la decadència de Catalunya, després d’un segle de gran puixança, no sé què volien esperar un cop tallada i capolada pels quatre costats i trinxada i aixafada per dins, sempre per aquesta dissort que l’ha perseguida com un ca rabiós, amunt i avall, per dins i per fora, d’ací i d’allà, de dret i de través. Com diu Ferran Soldevila: «el que resulta sorprenent és que Catalunya sigui encara el que és i com és».

La llosa amb epitafi per a la situació interna del país la trobem en aquestes paraules de Jaume Vicens i Vives, el gran historiador dels remences: «La revolució catalana, mancada, capolà materialment i espiritualment el país i trencà l’espina social i cultural de la Primera Catalunya».

Després d’aquesta primera Catalunya tan gloriosa com malaguanyada, i ja dintre de la Catalunya mediatitzada per Castella, ens trobem amb dues guerres més: la guerra de Secessió (1640-1652) i la guerra de Successió (1704-1714). La primera encara és recordada en el nostre himne nacional Els Segadors, i el final extraordinàriament heroic de la segona és commemorat cada onze de setembre.

No cal dir que la dissort seguí la seva obra nefasta sobre Catalunya; més en la guerra de Successió, que va durar deu anys, que en la guerra de Separació que en va durar dotze. D’aquesta guerra la terra catalana en sortí mutilada ja que pel tractat dels Pirineus, il·legal d’acord amb la legislació vigent a Catalunya, es perdia la part ultrapirinenca, si bé salvà les institucions. En la guerra de Successió les perdérem totes. En el joc extremat de l’infortuni férem cau i net.

En la guerra de Secessió o de Separació, la desgràcia ens perseguí amb la mort de Pau Claris, al cap d’un mes de la nostra victòria de Montjuïc sobre l’exèrcit espanyol comandant pel marquès   —28→   de los Vélez. Moria a Barcelona, enmig del dol ingent de la ciutat, «aquell gran restaurador de la nostra pàtria i mare Catalunya», com anomenava Claris el Dietari de la Generalitat en registrar la seva mort. En aquella oportunitat Portugal aconseguí la seva independència, a la qual va ajudar molt l’alçament de Catalunya. J. H. Eliott, en el seu minuciós estudi de la revolta catalana de 1640, conclou: «Per les seves divisions internes, Catalunya es destruí ella sola (...) La revolució portuguesa reeixí primordialment perquè la classe dirigent del país demostrà estar ben unida en el moment de la decisió (...) La classe dirigent catalana no estava unida».

En bones condicions Catalunya tornà al reconeixement de Felip IV; però va continuar la guerra entre Espanya i França, i en aquesta guerra Catalunya va perdre el Rosselló, i també el Conflent, Vallespir, Capcir i bona part de la Cerdanya, que era el que li quedava de l’altra part dels Pirineus. I el que fa més injusta i absurda aquesta amputació és el fet que Espanya fou batuda en tota la línia arreu d’Europa, particularment al sector de Flandes on fou desfet l’exèrcit espanyol en la batalla de les Dunes, mentre que l’única excepció de les contínues victòries franceses fou al front de Catalunya, on les tropes de Lluís XIV sofriren una doble derrota als volts de Camprodon, victòria guanyada amb el valerós concurs dels catalans mobilitzats pel marquès de Mortara. Però per a conservar Holanda on s’havia perdut, es va sacrificar la part catalana on s’havia guanyat. I ja tots sabem que Espanya tampoc no va poder conservar els Països Baixos. Sacrifici inútil, però a costa dels catalans.

En la guerra de Successió també una mort malastruga i inoportuna ocasionà la ruïna de la Catalunya autònoma. Si les potències marítimes s’oposaven al fet que Felip V fos rei d’Espanya era perquè, defensors escrupolosos del principi de l’equilibri europeu, no volien l’eventual unió d’Espanya i França en la persona del nét de Lluís XIV. L’arxiduc Carles d’Austria tenia el major suport i les tropes aliades, i amb elles la Guàrdia Catalana, els cèlebres fusellers catalans i els terribles miquelets, entraren dues vegades a Madrid (1706 i 1710). El resultat final de la guerra es presentava advers al Borbó i era previsible, en aquest cas, el predomini de Catalunya, principal suport a la Península de l’arxiduc Carles. Quan heus ací que un esdeveniment inesperat -un nou darrer   —29→   factor advers- va venir a girar decisivament contra els catalans la fortuna d’aquella guerra: la mort de l’emperador Josep I (1711).

L’arxiduc Carles obtenia no solament els Estats hereditaris d’Austria, sinó també, aviat, pel vot dels prínceps electors, la corona imperial. Llavors, les potències marítimes que lluitaven per evitar l’eventual unió d’Espanya i França no estaven disposades a permetre la reconstitució de l’imperi de Carles V en la persona de Carles VI, o sigui l’arxiduc.

Anglaterra començà a maniobrar com sols ella sap fer-ho i ens va portar a vendre i a l’escorxador, en retirar totes les tropes aliades i deixar els catalans ben sols enfront del poder bèl·lic de Lluís XIV de França i del seu nét Felip V d’Espanya; tot això després d’haverlos dat al principi tota classe de seguretats i garanties perquè es passessin al seu costat.

Per segona vegada en la Història de Catalunya un afer de successió havia estat resolt de la manera més funesta possible. Mes una mort es presentà favorable als catalans: la mort de la reina Anna d’Anglaterra -que segui a la política dels tories partidaris de la pau a tota costa, a costa dels catalans naturalment- i que representava l’entrada del rei Jordi I, que havia manifestat les seves simpaties per Catalunya. El poder s’obria als liberals, els quals havien fet del «molt greu cas dels catalans» una arma d’oposició als conservadors, i per tant estaven compromesos a salvar Catalunya i l’honor de la Gran Bretanya. Però tot quedà en aigua de borratges, perquè si les morts que perjudiquen Catalunya, adverses li són, les morts favorables a Catalunya no li serveixen de res, i de res no serví la mort de la que encara els anglesos anomenen «la bona reina Anna» (bona per a ells, naturalment).

Catalunya restava sola i abandonada a la seva mala sort. La seva submissió semblava imminent. Llavors, però, va produir-se un fet que ningú no podia pensar i que deixaria esbalaïdes les cancelleries europees. Aquell poble que ja tothom considerava presa fàcil del vencedor i que dins breus dies havia de veure anul·lades les seves llibertats seculars, va disposar-se heroicament, en un esforç suprem, a salvar-les o a sucumbir. Aquest fou el crit d’ordre: «¡Fineixi la nació amb glòria!» I amb glòria immortal finí el dia onze de setembre de 1714, després de Barcelona sofrir un setge i bloqueig de tretze mesos.

  —30→  

Li va costar, pero a la fi la dissort havia acabat la seva obra destructora.

El nostre poeta èpic Verdaguer, referint-se al pi de les tres branques que hi ha al mig del Pla de Campllong, a vint quilòmetres de Berga, vol que sigui l’arbre de Guernica dels catalans:

Preguem que sia aqueix pi l’arbre sagrat de la pàtria.

Veritablement, aquest pi de les tres branques, cedit a primers de segle a la «Unió Catalanista», tan maltractat pel temps i els visitants intempestius i del qual ja no queda gairebé res, pot ser el símbol de la nostra pàtria. Després de 1714, Catalunya ja podia recitar la poesia Desolació de Joan Alcover:

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

La infausta Catalunya, colònia ara d’Espanya, sempre conservà la seva llengua, cultura i idiosincràsia; la seva personalitat inconfusible i insubornable. Podríem dir que quan la dissort va abatre l’arbre «esponerós ahir» de Catalunya:

tallat arran de soca quedà l’eterna rel.

I Jacint Verdaguer dirà en un vers:

no és mort encara l’arbre de la pàtria.

Segurament per allò que digué Aguiló:

Ses arrels, que al fons s’endinsen, s’escampen més que el brancam.

En 1833, per tal d’acabar amb Catalunya com a tal, l’esquarteraren en Províncies, que de l’arbre caigut tothom en fa estelles.

  —31→  

Però aquest any de desgràcia de la divisió provincial de Catalunya és també l’any de gràcia, considerat com a inici de la Renaixença literària catalana; que de Renaixença econòmica i política, també n’hi hagué contra allò que molts volen desconèixer, tot fent del redreçament de Catalunya un moviment purament poètic i encara de dretes, de Jocs Florals i gent conservadora, de lletraferits i botiguers. La renaixença econòmica ja es pot fer arrencar des de l’exportació de les teles «indianes» a Amèrica; Ferran Soldevila diu que aquesta exportació en 1792 atenyia la xifra de dos-cents milions de rals. La renaixença política de Catalunya, promoguda per gent d’esquerra, ha començat a ser estudiada per Josep M. Batista i Roca, que la fa arrencar de la Revolució francesa. I així ho creiem nosaltres que sabem que el mallorquí Joan Baptista Picornell fou element important de la revolució que havia d’esclatar a Madrid el dia 3 de febrer de 1795, dia de sant Blai, i el programa dels conjurats estava calcat de la doctrina filosòfica dels «Drets de l’home i del ciutadà» dins els principios republicans de la Revolució Francesa. Havien d’establir una junta Suprema, però un cop descobert el complot foren condemnats a l’última pena; a Picornell li fou commutada la pena de mort per la de reclusió perpètua als presidis més llunyans d’ultramar, en los lugares malsanos de América, sense preveure les autoritats que amb això exportaven la revolució espanyola cap a l’emancipació dels seus dominis americans. Tant fou així, que en baixar Picornell del bergantí-correu La Golondrina, que el conduí a La Guaira, ja es va posar en contacte amb el sergent Josep Rusiñol, cap de l’escorta que el portava a la presó, amb el qual va poder parlar en català sobre els seus projectes emancipadors. Rusiñol i Marc Gomila connectaren Picornell amb Manuel Gual i José María España, de manera que Picornell fou l’inspirador de la conspiració de Gual i España, precursora de la independència de Veneçuela; i també es pot considerar com l’introductor dels «Drets de l’home i del ciutadà» a Sud Amèrica como ho han deixat ben establert els estudis minuciosos de Pere Grases.

En 1820, en tornar-se a promulgar la Constitució de Cadis de 1812, s’organitzà una junta revolucionària a Catalunya. Igualment faran els liberals en tornar de l’exili de 1823 a 1833 Una Junta del Principat governarà lliurement les terres catalanes des de fi de juliol a fi de setembre de 1835, presidida per Antoni Gironella, que fou defensat per Bonaventura Carles Aribau quan fou atacat literàriament per Estébanez Calderón; aquesta junta obtingué el   —32→   retorn a Barcelona de la Universitat que Felip V havia traslladat a Cervera. La tradició de les juntes seguirà en totes les revoltes posteriors, des de l’intent de Ramon Xaudaró el maig de 1837, passant per les grans revoltes de 1842 i 1843, fins a l’intent de Baldomer Lostau de proclamar l’Estat Català dins de la República Federal espanyola en 1873. En aquesta primera República no sols foren Presidents Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall, sinó que també foren catalans ministres i governadors civils, tants que en cert moment arribaren a ser trenta-dos entre les quaranta-nou províncies. En 1917, Prat de la Riba morí convençut que venia la República d’un moment a l’altre i, en el seu llit de mort, aconsellava: «Feu-la ben federal!».

El lema de Francesc Cambó i de la Lliga Regionalista fou aquell de: «República? Monarquia? Catalunya!». Però Catalunya des del segle XIX, malgrat el monarquisme antiborbònic del general Prim, apostà cada vegada més fort a favor de la carta de la República, contra la monarquia descendent d’aquell Felip V que l’havia creuclavada. I Catalunya guanyà l’aposta; democràticament el 14 d’abril de 1931 i també el 16 de febrer de 1936, i àdhuc amb les armes a les mans el 19 de juliol del mateix any 1936.

No obstant aquestes tres legítimes victòries, Catalunya perdé tot el que havia recobrat amb la Mancomunitat de Prat de la Riba i la Generalitat de Francesc Macià. La traïció de les democràcies europees amb llur política de no-intervenció -que era recolzar descaradament la intervenció feixista a la Península- va acabar amb la República espanyola a la qual estava lligada la sort de Catalunya. Les potències democràtiques no van voler comprendre que la guerra civil espanyola no era altra cosa que el pròleg de la segona guerra mundial que preparava Hitler i que no s’amagava pas de proclamar en el seu Mein Kampf; no van voler veure que després de nosaltres els tocaria el torn a totes elles, sense que se n’escapés cap, ja que a cap no valdria haver-se -com Ponç Pilats- rentat les mans en la crucificació d’Espanya. Si la nostra lluita republicana no valia la sang d’un sol mariner anglès, aviat valdria tota la sang dels terribles bombardeigs sobre Londres i molta més encara; el marineret conservat podria nedar en una mar de sang. L’ofensiva motoritzada i la Blitzkrieg foren assajades amb èxit total a Catalunya. No volgueren participar en l’assaig general dels   —33→   mètodes de la guerra moderna que preparava la maquinària bèl·lica germànica, però no s’escaparen de fer de protagonistes a l’hora tràgica de la representació.

Però, malgrat el greu error inicial, que tant va perjudicar la República i Catalunya, les democràcies guanyaren la guerra i el feixisme de Hitler i Mussolini fou esclafat. Catalunya i la República espanyola tenien dret a confiar plenament en llur reivindicació i restauració, després de tantes promeses, cartes i declaracions fetes pels vencedors sobre les quatre llibertats i una pila de drets humans; però per dissort -la mala sort, una vegada més- fórem traïcionats de nou, especialment també per la pèrfida Albió. Acabaren amb el nazisme d’Alemanya i el feixisme d’Itàlia, però deixaren i recolzaren, amb tot el braç, l’escòria de l’Escorial, el general de les mans vermelles, fill putatiu de Hitler i Mussolini, assassí de la República espanyola i botxí de Catalunya i d’Euskadi; perquè internacionalment no hi ha vergonya i tot put a puta. Com s’ha dit, l’Onu és una organització immoral per a uns Estats immorals.

De manera que si juguem al costat del perdedor (1714), perdem; si ens posem al costat dels vencedors (1945), també perdem. Sempre, a Catalunya, li toca el rebre! Quan els catalans tenen la culpa -que, més sovint del que creiem, la tenen- paguen els plats trencats i també els sencers, perquè quan no han comès pecat són castigats igualment. Sempre, sempre ens agafa el toro.

En el billar de la Història, Catalunya mai no ha fet carambola. En l’hipòdrom de la Història, Catalunya aposta a la fixa infal·lible dels cavalls blancs de la llibertat i del progrés; però sempre li surten guanyadors els cavalls negres de la Inquisició i del retorn als segles de Carlos el Hechizado, de Juana la Loca i de Pedro el Cruel. La sort no sols ens ha jugat brut, sinó que ens fa trampa. Jo asseguraria que, en la nostra història, hi ha doping. En la rifa de la Història sempre se’ns han rifat.

Catalunya, poble dissortat! Diuen que els pobles feliços no tenen història; per això Catalunya ha quedat amb tan poca geografia i tanta història; els quatre evangelis de Catalunya són les quatre cròniques majors: la de Jaume I el Conqueridor, la de Pere el Gran (Desclot), la d’aquest i Jaume II (Muntaner) i la de Pere el Cerimoniós.

  —34→  

En la guerra contra Joan II sense Fe, se n’anà a buscar per rei el conestable Pere de Portugal, que tenia per divisa paine pour joie (pena per alegria) i que també fou un dels qui moriren prematurament. El darrer pretendent de la dinastia catalana fou el comte d’Urgell, anomenat «Jaume el Dissortat» i que fou soterrat al llindar d’una porta «perquè tothom lo calcigàs». Lluís Companys és el President-Màrtir, capturat en les circumstàncies més atziagues a l’estranger. I tants d’altres defensors de Catalunya podrien prendre la mateixa divisa i els mateixos apel·latius que també quadren a Catalunya. Perquè Catalunya sempre es mou sense sort, en la dissort, i així quan confia en un escopetaire sempre el tret li surt per la culata: amb Espartero, Serrano, Polavieja, Primo de Rivera, López Ochoa, Ramón Franco... quan li sorgeix un bon líder, en veu la decapitació, l’hi maten en forma iniqua: Xaudaró, Barceló, Layret, Seguí, Companys, Peiró, o es moren prematurament: Pau Claris, Abdó Tarradas, Prat de la Riba, Martí i Julià, Joan Crexells, abat Escarré, Tasis i Marca. Els poetes se li moren joves: Jordi de Sant Jordi, Joaquim Bartrina, Joaquim Folguera, Salvat-Papasseit, Màrius Torres, Rosselló-Pòrcel...

Catalunya, poble dissortat! Després de la seva nefasta victòria el Caudillo II (el primer, a Catalunya, fou Lerroux) prohibí àdhuc aquest nom de Catalunya, del qual encara no podem saber amb certitud l’origen; obligava a recórrer als noms de les províncies o parlar de la región nordeste de España. La Biblioteca de Catalunya ara es diu Biblioteca Central. Però és que fins i tot les gestes més glorioses de Catalunya han passat a la història sense el seu nom, i les hem de veure sota la denominació de Corona d’Aragó. El nom d’Aragó, país de terra endins, s’emporta la supremacia mediterrània dels catalans. El Casal de Barcelona passà a ser Casal d’Aragó. L’Arxiu de Barcelona és l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Es parla dels aragonesos i de les barres d’Aragó. «Aragó! Aragó!» fou el crit de guerra dels catalans i també dels almogàvers en llur extraordinària expedició a Orient. El senyal del rei d’Aragó és el que han de dur els peixos del Mediterrani. En temps de Jaume I, per la conquesta dels regnes de Mallorca i València, Catalunya passà a quart lloc. En, Alfons el Magnànim, es recula a desè lloc, després dels reialmes de Sicília, Sardenya, Còrsega, Nàpols, Hongria i Jerusalem (els dos darrers purament nominals). En la unió dels Reis Catòlics, pertoca a Catalunya d’ésser anomenada en dinovè lloc, i en Carles V es passà a la trenta-quatrena posició..., quan   —35→   ja l’auditori cansat ni escolta. El temperamental historiador aragonès A. Giménez Soler ha publicat una voluminosa història medieval de la Corona d’Aragó on el nom de Catalunya figura una sola vegada, i encara gràcies.

Tal com diu un vers de Verdaguer:

Com neu que es fon passaren ta anomenada i glòries.

¡Pobre arbre de la nostra pàtria sempre soscavat i mutilat per llamps i trons i pedregada seca, sense cap ruixim de primavera i inundat per un diluvi de llàgrimes! La «Santa Espina» és el segon himne de Catalunya, però són moltes les espines malignes de les frustracions que porta clavades al cor. Catalunya és l’única nació al món que té per Diada Nacional el dia més tràgic de la seva història. El Pare de la Pàtria, En Jaume I el Conqueridor, es féu farts de plorar segons les cròniques. I Catalunya té el llibre en el qual més es plora entre tota la literatura universal: el Blanquerna de Ramon Llull, que plora com podria plorar la nostra Història: fins a poder-se «rentar les mans amb les llàgrimes».

El Cid Campeador va oferir els seus serveis als comtes de Barcelona; no foren acceptats i llavors anà a posar-se a l’altre costat del rei moro de Saragossa; i en la seva lluita contra els comtes catalans féu presoner dues vegades Berenguer Ramon II el Fratricida. En el poema castellà Mio Cid s’indiquen els bons auguris de la seva bona estrella i àdhuc se li apareix l’àngel Gabriel que li diu: «Cavalca Cid, el bon Campeador, que mai cap baró no ha cavalcat amb tanta bona sort. Mentre visquis tot t’anirà bé». Com a antítesi, l’àngel que es pot aparèixer a Catalunya és el de la canticela de mossèn Cinto que fa:

Un àngel venia per dar-li alegria; se’n torna plorant.

  —[36]→     —37→  

Regava l’amic les serments ab llàgrimes e ab plors.

Ramon Llull

Després de tot això exposat anteriorment, sembla que la conclusió lògica de tanta pega hagi de ser que els catalans som també gent igualment malaurada. Però crec que ens equivocaríem. No penso pas que sigui així; considero que som gent cofoia, políticament feliç. Almenys a jutjar pel que es veu, i especialment a l’exili.

Potser si l’infortuni de Catalunya no hagués estat tan persistent i excessiu, el nostre sentiment nacional ja hauria passat a la Història, que vol dir estar absent dels temps presents. La nostra història desastrada no ens tortura ni aclapara perquè no en sabem un borrall. Si ens en diuen alguna cosa és: la llegenda de les quatre barres de sang, l’escut en la cua dels peixos en la Mediterrània, la democràcia catalana medieval, el don Joan de Serrallonga, el Corpus de Sang, la mort de Rafael Casanova i el timbaler del Bruc, que no deixen de ser mitja dotzena i escaig de falsedats, la majoria optimistes. Els catalans no poden saber llur veritable i amarga història per què els ha estat interdita, des de les escoles primàries, per les autoritats d’ocupació. Però les brutalitats d’aquests estiracordetes metecs s’han encarregat d’inculcar-nos l’esperit de protesta que ens havia d’inspirar la nostra desventura nacional al llarg de la historia. Així per una banda se’ns tapa la malaurança històrica, mentre per l’altra ens la presenten en carn viva, burxant-nos cada dia el dit a la nafra.

La dissort fa plorar; però un excés de desgràcia fa aixecar el crit al cel i els punys en la terra; fa maleir i ens mena a la revolta, i més si va aparellada de la injustícia. Per això els catalans no estem a la ratlla del somiqueig i ploriqueig del record atziac i del gori gori fúnebre, sinó que ens mantenen amb perseverança, digna de millor causa, en una zona d’irritació i indignació. Els emigrats d’ara tenim la sort de no poder morir d’enyorança perquè tenim la imperativa obligació de lluitar per una «dolça Catalunya, pàtria   —38→   del meu cor». I al costat de la dificultat es troba la felicitat, segons assegura l’Alcorà.

Un excés de malastrugança pot ésser una gran sort per a un poble, segons l’il·lustre historiador Arnold J. Toynbee que tan extensament ha estudiat les virtuts en l’adversitat i l’estímul dels cops i pressions, així com les incitacions que donen els impediments per contrast a l’embriaguesa de la victòria i de l’èxit fàcil. Toynbee descobreix que el que no pot destruir, enforteix; els catalans ja havíem dictaminat que el que no mata, engreixa. Si la dissort no hagués atacat tant Catalunya segurament que l’hauria acabada en temps de Carles III, quan el darrer conquistador espanyol en terres d’Amèrica fou un català: Gaspar de Portolà, descobridor de l’Alta Califòrnia. No fou català el primer, sinó l’últim. Però al malfat se li ha passat la mà i n’ha fet un gra massa a Catalunya, i resulta que els catalans encara remenen la cua si més no. Els homes, per més oprimits que estiguin, no es poden reduir a coses; al contrari, es converteixen en la negació de les contradiccions que els són imposades, diu Sartre en el pròleg del llibre El Procés de Burgos. Així som i serem gent catalana tant si la dissort vol com si no vol.

No puc saber com es sentien els catalans del passat. L’arquebisbe de Caracas, el gironí Narcís Coll i Prat, del temps de la independència de Veneçuela, és autor d’un discurs titulat Cuáles fueron los caracteres de los catalanes al tiempo de nuestros Condes; però només s’hi posa de relleu llur catolicisme, o sigui que és un petit precursor de La Tradició Catalana del bisbe Torras i Bages. Enric Moreu-Rey ha estudiat La mala fama dels catalans com a factor de llur Història, perquè de la pitjor brama foren objecte a Roma, als Balcans i no cal dir a Grècia. Però si no podem saber com es sentien els nostres avantpassats, sí que podem saber el que feren. Jaume Vicens i Vives ho sintetitza magistralment en poques ratlles: «Des dels llunyans temps del poblament prehistòric del país, sis vegades han colonitzat llur terra els catalans, en un acte d’afirmació col·lectiva molt més important que les invasions estrangeres o les discòrdies internes. La primera, en el segle III, quan comença a trontollar la civilització urbana mediterrània; la segona, en el segle IX, després de l’establiment del poder carolingi a la primitiva Marca; la tercera, en els segles XII i XIII, quan els muntanyencs baixaren per primera vegada a la terra baixa; la quarta, en els segles XV i XVI, època d’inversió de capitals en la bonificació dels deltes i maresmes de   —39→   la costa; la cinquena, durant el segle XVIII, període d’intens artigament del bosc, a fi i efecte d’eixamplar el conreu dels cereals i, sobretot, de la vinya; la sisena es la que visqué des de mitjan segle passat, de la qual encara avui sentim els efectes profitosos». És a dir que la resposta dels catalans ancestrals fou el treball, que els salvà individualment de la dissort col·lectiva. El duc de Berwick reporta en les seves memòries, amb gran sorpresa, que els barcelonins, després de la capitulació de l’onze de setembre de 1714, adoptaren una actitud indiferent, lliurats de ple al treball, i amb les botigues i els obradors oberts, on eren fetes grans mostres d’activitat normal. Suposo que després, amb Franco, succeí quelcom de semblant. Els catalans, amb les llàgrimes, es dediquen a regar les sarments.

I com es senten els catalans d’avui en dia? És generalment admès que els catalans en conjunt som idealistes i arrauxats, mentre que particularment som realistes i pràctics. Així no és estrany que col·lectivament siguem una olla i encara de grills, mentre que individualment acostumem tenir èxit i algunes vegades sorollós. La nostra reconeguda gasiveria, el nostre excessiu amor propi, i el nostre esperit analític fins a buscar cinc peus al gat, repercuteixen negativament en la societat, però van a benefici propi. Per això podem exclamar: Catalunya, poble dissortat; i els catalans, gent sortosa.

No sé si us n’haureu adonat, però nacionalment i políticament som gent feliç, els més feliços del món. No és ara el moment de fer disquisicions filosòfiques sobre què és la felicitat i en què consisteix, tema molt complex i polèmic; però sí que puc assegurar que una de les bases fonamentals de la felicitat òptima és que hom es senti no aïllat com una pedra, vivent com un vegetal o relacionat com qualsevol animal, sinó que es senti estretament lligat a una causa noble i a un ideal digne de la Humanitat. La felicitat és trobar una causa noble per a fer-ne un gran clam. I precisament la gran tragèdia dels temps presents és la dificultat de trobar aquesta causa noble i aquest ideal pur i net per a fer-ne un gran projecte de vida i cridar mal que quedem sense veu. La dissidència de la joventut d’ara -que generalment són nois de casa benestant o classe mitjana- és perquè ho tenen tot -començant per la moto que els ha comprat el papà pureto- però senten que els falta allò que és més essencial: poder sentir-se incorporats a una societat   —40→   que no sigui tan injusta i porca, ni tan moguda per la cobdícia i emparada per la hipocresia. En la meva joventut -i ja parlo de fa bastants anys- els joves crèiem poder trobar-los, aquests ideals, i els vam abraçar amb més o menys entusiasme, uns cap a l’esquerra i altres cap a la dreta. Jo vaig tenir una joventut políticament feliç lluitant per la República i l’Estatut de Catalunya, per la democràcia i el socialisme. Vaig visitar la URSS, vaig anar a parar a la presó, vaig fer la guerra. Jo he conegut l’autèntica il·lusió de l’onejar de banderes estimades, el remoreig d’himnes revolucionaris i el clamor de multituds heroiques. Què podia demanar més?

Avui en dia aquesta elecció es fa cada vegada més dificultosa. Cada dia ve més costa amunt sentir-se estretament vinculat a un dels dos o tres blocs ideològics que es disputen l’hegemonia, però procurant que els acòlits els treguin les castanyes del foc. És indubtable que un sistema és menys injust que l’altre, però un i altre tenen massa barbàrie dogmàtica i lepra burocràtica per a poder-nos-hi lliurar de ple a ulls clucs, si és que no volem confondre la dialèctica amb la praxis de l’estruç de posar el cap sota l’ala i empassar-nos fins les pedres. Democràcia? Quan i fins on? Revolució? ¿Quina i com? Socialisme? Amb cues o sense cues burocràtiques? ¿Comunisme? Amb cara humana o amb cara de tres déus? Tot està confús i complicat. Sovint hom es pregunta desorientat i escandalitzat: ¿és que no n’hi ha un pam de net? Així els joves d’ara tenen coneixement del que protesten, però no saben el que volen; farts de mesquineses tiren cap al tantsemenfotisme i al criar pèl. Poden ésser dissidents, però no contestataris.

Els catalans som gent més sortosa ja que no tenim aquestes dificultats d’elecció i podem abraçar incondicionalment, amb tot l’entusiasme necessari per a ser feliços, una causa noble: la de Catalunya; un ideal digne: el de la llibertat. Podem ser gent benaventurada i viure la vida intensament dins d’un gran clam; i si no ho som i no ho fem és per falta de sensibilitat, per mesellisme.

És evident que aquesta causa noble de Catalunya i aquest ideal digne de la llibertat comporten el seu risc i es corre amb greus perills a casa nostra, on el clam es pot transformar en udols d’apallissat. Per això els catalans de l’exili som gent més sortosa que els de Catalunya, perquè tenim tots els avantatges d’aquests sentiments ennoblidors i cap de llurs inconvenients. I si ens referim als catalans de l’exili daurat, dels qui hem fet l’Amèrica, augmenta   —41→   més la benastrugança. I si es tracta dels catalans de Veneçuela encara ens beneficiem del fet que, per obra i gràcia de molts catalans il·lustres, morts i vius, integrats a la història i cultura d’aquesta República, avui són molt ben considerats. No sempre fou així, ja que si la condició de basc sempre a Veneçuela ha estat signe de distinció, el gentilici de català no era cap bona recomanació i alguns catalans si no s’alteraven el cognom preferien confessar que eren oriünds del sud de França. Quan nosaltres arribàrem els catalans tenien la mala fama de rojos i anarquistes. Avui els catalans ens podem igualar als companys bascos i no perquè ells hagin desmerescut, sinó perquè els catalans han ascendit en el concepte en què se’ls tenia. Ja veieu si n’estem de sort! ¡Som sortosos fins en la terra de la pava! Ara gaudim del doble avantatge de ser catalans i veneçolans sense cap dels inconvenients d’aquesta doble nacionalitat. Si el descobriment d’Amèrica representà una contrarietat per a Catalunya, a nosaltres, catalans de l’exili, ens ha representat la salvació i a molts el benestar que no hauríem aconseguit a casa nostra. Fins i tot periòdicament podem visitar Catalunya com a turistes de luxe, «per fer guerra a l’enyorança», «l’espina dolça i amarga», per dir-ho amb dos versos de Verdaguer.

Els qui avui som a l’exili no podem sospitar el terrible significat que la paraula exili ha tingut al llarg de la història. Encara la nostra cançó «L’Emigrant» diu: «Qui de tu s’allunya, d’enyorança es mor». Però cal recular fins a l’època diguem-ne clàssica per conèixer ben bé què representava l’exili. L’exili era per a un romà o un grec quelcom pitjor que la mort d’enyorament de què parla la cançó catalana. No exagero ni mica; tenim l’exemple de Sòcrates que preferí beure la cicuta abans que anar a l’exili. És que dintre de la mort encara hom seguia dintre dels seus parents i la proscripció era l’apartament complet de la seva gent a la qual pertanyia per llei de naixença i estava unit per llaços socials indestructibles; per això entenien que l’estranyament era el pitjor càstig al qual podia ser condemnada una persona; era el desarrelament, perdre la part bàsica sense la qual no pot viure cap planta ni cap persona com a tal. L’exili no sols era mortífer, sinó infamant, era una vergonya, era la mort civil, pitjor que la física. No hi ha res pitjor que la mort civil, encara proclamarà Josep Martí, la gran figura de la independència cubana i pròcer de la dignitat americana. I aquest sentit clàssic de l’exili encara quedava atenuat comparat amb aquell que sentien i senten els pobles primitius, dins del sentit de solidaritat   —42→   col·lectiva indissoluble i plens de tabús ben estudiats pels sociòlegs. No podem comprendre tot l’horror que sent el primitiu obligat a viure en territori aliè, que li ha de ser advers totalment i forçosament, sense saber-ne els exorcismes. Nosaltres els exiliats catalans tenim la sort de no haver de passar per aquestes tortures íntimes. Més que exiliats som refugiats perquè hem trobat refugi acollidor fugint de terra adversa. Hem pogut encara constituir col·lectivitats catalanes tan nombroses, en països de llibertat, que en certs aspectes els catalans de Catalunya es poden sentir més exiliats que nosaltres mateixos. Els canvis de nacionalitat que s’han produït entre els exiliats, deguts a les múltiples diàspores d’aquest segle, han de representar forts traumes de consciència en una d’aquestes qüestions tan delicades dels sentiments profundament arrelats i difícils de renunciar. Els catalans d’Amèrica tenim la sort d’haver pogut amollar sense recança la nacionalitat espanyola que sempre hem considerat com a imposada per una força que detestem.

Algú objectarà que encara no hem pogut assolir el punt culminant d’aquella profecia de Francesc Pujols: «que ésser català equivaldrà a tenir totes les despeses pagades a tot arreu allí on un hom vagi». Però la nostra divisa avui no és precisament la de «llibertat o mort» dels pobles irredents, sinó la de «llibertat i bona vida»; i si la primera demanda es retarda, sabem esperar asseguts l’alliberament en aquest refugio y amparo de los desesperados de España, com digué Cervantes de les noves Índies. I ací esperem i desesperem tot donat-nos vidassa.

Deixant ironies a part, i per a acabar d’una vegada, em referiré a un altre aspecte essencial per a la felicitat i que és l’esperança. Diuen que no es pot ser benaurat sense esperança; àdhuc per a alguns la felicitat no consisteix en posseir o guanyar, sinó en perseverar i lluitar, en esperançar dins un noble neguit. Hi ha qui creu que és millor l’anhel sense possessió que la possessió sense desig. Diuen que la pitjor monotonia és la del sempre sí. La felicitat és agònica en el sentit de lluita que primerament tenia en grec. Només hi ha clar país «quan la parla és un clam, quan el viure és un plet». La felicitat no seria quietisme, sinó un estat anímic que s’ha de conquistar amb l’esforç de cada dia. Les religions i loteries (Pascal aposta a l’existència de Déu) sorgeixen d’aquesta necessitat humana de l’esperança. I els catalans som també gent sortosa perquè nacionalment i políticament esperancem. Àdhuc confiem que un dia es   —43→   morirà Franco! Els exiliats, no és que ens esforcem massa, ni físicament ni crematísticament, però som messiànics com tots els altres catalans. I fins sovint, a aquest sentiment messiànic, li donem un sentit màgic quan esperem obtenir el que desitgem sense posar l’esforç individual i col·lectiu necessaris per a obtenir-ho. Els catalans creiem en el poder fetiller del crit «Visca Catalunya lliure!», que ens deixa d’allò més beats després d’haver-lo proferit com un conjur. I esperem amb candeletes la Nova Aurora i el Foc Nou de les Tombes Flamejants.

La Catalunya de l’onze de setembre de 1714 va ser, en l’hora tràgica de la posta, digna del seu passat gloriós i digna també de la resurrecció que sempre esperem que ha de venir de cop i volta. Som creients de l’au Fènix que reneix de les seves cendres. El nostre himne nacional Els Segadors és igualment ple d’aquesta esperança quan ens assegura per al futur una Catalunya rica i plena. El català diuen que és un animal que s’enyora, però és que enyora àdhuc el que encara no ha esdevingut. Enyorem el demà que esperem que sigui millor. Tots sentim profundament com el poeta Salvat-Papas seit: «Tot l’enyor de demà».

Segurament perquè som d’una pàtria tan malastruga i tenim tanta raó, ens refiem que d’un moment a l’altre s’obrirà el cel lluminós, i Catalunya es convertirà en terra de remissió per als catalans, com ara ho és per als castellans, en la qual imperarà una veritable justícia social i una autèntica llibertat política. Com més exasperant és el present, més perfecte és el futur que hom desitja. Per això invoquem Catalunya amb els versos de Josep Carner:

Salut a la pàtria tan feble i dolguda? Salut a la pàtria, no encara nascuda com l’hem somiada sos fills?

O com ho fa Joan Oliver, que com a poeta es diu Pere IV:

Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa.

En definitiva, que els catalans som feliços somniant desperts, com a gent lligada a una causa noble i a un ideal digne, i també pel fet que en nosaltres brilla l’esperança. I encara ens brillaria   —44→   més si cultivéssim millor la convivència entre els connacionals i deixéssim de banda les pugnacitats mesquines i intestines; si penséssim més en el bé col·lectiu que en les nostres misèries individuals i vanaglòries personals.

En una carta a Miguel de Unamuno (del 23 de maig de 1907) el poeta Joan Maragall escrivia: «¡Oh mi amigo! ¡Mi amigo! ¿Por qué está usted siempre triste y desespera tanto? (...) Pues yo en nada le niego la razón y, sin embargo, no me entristezco, porque espero. He aquí todo el secreto. Este es también el secreto de la fuerza actual de Cataluña: es un pueblo que espera. Tiene todos los defectos y todos los excesos que usted dice y muchos más: pero espera y ésta es toda su fuerza».

En una altra carta, Maragall també deia a Unamuno: «Sí, vuelva V. a Barcelona calladamente, se lo suplico: verá cómo aquí vamos viviendo por la fuerza del vivir: la semana de julio podría ser aquí cada semana, y sin embargo no es. La Solidaridad ya no es, pero también está en potencia siempre, y será cuando convenga».

Més que mai ha convingut aquesta nova Solidaritat i ja la tornem a veure en el «Manifest de Montserrat» i en els quatre punts de coincidència de l’Assemblea de Catalunya, tots plens d’esperança de llibertats: amnistia, llibertat de reunió, d’expressió, d’associació, de manifestació, i dret de vaga i d’autodeterminació. Per a sintetitzar-ho amb un vers de Salvat-Papasseit:

Mil sagetes al vent que clamen llibertat.

  —45→  


  —46→  

Aquesta obra és imaginària. Tota semblança amb persones, èpoques o països determinats és fortuïta.

  —47→  

A Jaume Comte, en el record.

  —[48]→     —49→  

El Bub-Bub és alt, ros, amb veu sonora i alegre. El matí omple la casa de clamors, els jardins de salts i ziga-zagues imprevistes, i les persones de manyagueries.

No és cert que aquest Bub-Bub rebutgi les carícies quan menja. Sempre li agraden, i si no les hi fan ho sol·licita. Quan el seu ventre fi no batega massa, quan la cua oscil·lant està en repòs, sembla guaitar què li diran i vol que pensin en ell.

Ell desperta Ramon cada dia. Al capdavall del llit, sobre els peus, se’l mira, se’l mira sense moure’s ni mica, arraulit com un coixí. Per a ell és la primera rialla de la boca fresca de Ramon, el primer peu a terra, la primer a estirada d’orelles. I quan el sol és alt i el Bub-Bub torna, ben raspallat, de la cambra d’Aurora, Ramon, si hi és encara, contempla el cos afuat del Bub-Bub. Sembla com si el descobrís de nou, vagament: hom diria que és un intermedi clar dels seus pensaments temibles.

Si Ramon el crida per a sortir amb ell, el segueix amb afecte i amb joia, gairebé amb orgull. Si no vol sortir, però, el Bub-Bub sap posar-se a la porta assegut, imprimir a la punta de la cua un batec imperceptible i no moure’s quan sent el seu nom. Aleshores Ramon ho comprèn, li torna a obrir la porta, i el Bub-Bub regracia amb un altre salt més alt que els anteriors.

Ramon no dóna res al Bub-Bub, o ben poca cosa. De vegades un sucre... Però el Bub-Bub és prou intel·ligent per a conèixer que l’amo és Ramon, i posar-lo més amunt que els altres en la jerarquia dels seus déus els homes.

Quant a Ramon, comprèn tan bé el llenguatge del Bub-Bub com si el sentia parlar. Quan aquest mostra la llengua pel carrer, a l’estiu, sap que té set, i fa el miracle de retrobar l’aigua per al seu petit amic meravellat, que la beu lentament i després   —50→   alça el cap devers Ramon, amb tot un món de pensaments inconeguts dintre els ulls enormes i tristos. O bé, si mostra una pota amb una estella, Ramon la treu, i el Bub-Bub s’aguanta el clapit.

La Mixeta no és pas una gata, malgrat el nom, sinó un gat jove, fort, gras, lluent i ben negre. Té un morro fi i humit, un bigoti molt llarg, una cua movedissa. Gran enemic dels cans, només estima el Bub-Bub. Per moments es parteixen el menjar; més sovint, el jaç. Fa el mandrós, juga, menja, busca raons i, quan l’acaronen, ronca satisfet. Els ulls d’or, resplendents, li permeten de veure dins la nit, i si, a l’ombra de les potes rígides dels mobles, hom li frega l’esquena a contrapèl, guspireja tot.

D’improvís es posa a fer saltirons, com un esperitat, pertot arreu. Si li encreuen les mans a mitja alçada, hi passa per damunt. Si veu algun cordill, o algun paper, movent-se arran de les taules, el caça, el tira, el torna a arreplegar, com si jugava a pilota.

És llest, suau, esmunyedís. Corre molt, i sap escapolir-se aviat deixant un tacte de seda. Sovint se li cargola la cua, o bé oscil·la com un ventall, sobretot quan empaita un paper o vol escometre un gos. Altres cops la passeja enravenada com el bigoti. Fa un miol baixet i amorós, mèu, mèèèu, que es torna crit feréstec en les baralles. Però mai no s’enfada: fins i tot quan n’hi fan de massa crespes, s’hi torna amb mossegades de per riure, i amaga les urpes per a no esgarrapar. Només s’estarrufa, eriça un xic el pèl, esbufega, si li claven un cop al nas.

Ramon prefereix la Mixeta, altiva, capriciosa i femenina, al Bub-Bub servil o groller. Sovint la taca negra de la Mixeta acapara un racó del despatx mentre Ramon escriu o estudia, i sembla que l’ajudi a meditar.

Cap a migjorn, i quan li vaga a altres hores, la Mixeta es mulla una pota amb saliva i se la passa per la cara. És el seu bany. Però no per això el gat negre i lluent és poc endreçat. Al contrari: és casolà, net i de bona jeia. Ordenat i exacte com un funcionari. Per a dormir, li agrada trobar un tou de diaris vells I Ramon li canvia els llençols afegint el diari del matí a la pila que es va aclofant.

  —51→  

Quan Ramon arriba, el gat li ve a dar el bon dia. Se l’esguarda fix, amb els ullassos rodons, i es frega el cap, amb les orelles dretes, a la cama de Ramon. És el seu salut.

Algun dia, quan Ramon no està massa capficat, deixa que la Mixeta, sense adonar-se’n, se li adormi a la falda com un infant.

El doctor Guinovart té cap a cinquanta anys. És físicament jove, molt intel·ligent, bondadós. Continua estudiant com a la jovenesa car afirma que ignora el seu ofici. Però aquest ofici és l’única passió de l’home. No pas per a guanyar-se la vida -té resolt aquest problem ja fa temps, per a ell, els seus i més que en vinguessin-, sinó per amor a l’art de la medicina i als seus propis malalts, que són amics o fills més que clients. És un d’aquells metges que saben fer somriure una mare que porta un nen petit a la visita, una mare esverada que ploraria si gosava.

Absorbit per l’estudi i pel treball, la família li és com un món menor. El veu, el sent, l’estima i el necessita, però no es proposa de dirigir-lo.

Rosa, la mare, és grisa i obstinada. Ell no hi pensa i la tracta amb condescendència sense deixar de respectar-la. Aurora és un ornament de la casa. Ha crescut com les flors i com els ocells. Té menys personalitat als ulls del pare que el Bub-Bub i la Mixeta, els quals s’han format juntament amb Ramon i estan associats a la seva presència.

Sense tendresa profunda, amb una lucidesa velada per la por de l’anàlisi, com una pudicícia interior, el doctor Guinovart ha posat esperances indefinides, però no menys sòlides, en Ramon, únic fill. No sap què farà Ramon, ni es decideix a preguntar-s’ho ell mateix. Tampoc no sabria com demanar-ho al seu propi fill. Però és segur que aquest farà quelcom que li il·luminarà la vellesa.

Mentrestant, és massa liberal, massa tímid, massa submergit en el deure professional i en lectures inacabables per a pretendre orientar o explorar la personalitat de Ramon. Sobretot que Ramon és cantellut, esquerp, directe i tallant. Amb cordialitat i amb amor, però impossible d’encerclar.

  —52→  

No hi ha entre Ramon i el doctor cap incomprensió superficial ni profunda, cap desacord de generacions. Si arribessin a confiar-se l’un a l’altre, probablement coincidirien en tot. Però es mouen en ambients distints, veuen un poble i unes gents diferents per a ambdós. Els problemes polítics i socials són, per al pare, humans i científics. Llurs preocupacions, llurs horitzons són d’ordre tan apartat que estableixen distàncies entre l’home i l’adolescent.

Mentrestant, els dies passen. Una tensió obscura i creixent sembla carregar l’atmosfera. El treball material de Ramon augmenta. Les sortides d’aquest també. El pare tindria por, si s’hi atrevia. Alguna nit, quan se’n va a dormir, encara veu llum a la cambra del noi. Aleshores el pare truca a la porta, mira el rellotge, i endevina el somriure de Ramon quan li contesta amb la seva veu càlida:

-Què hi ha?

Diria moltes coses, el pare. Però només amolla una paraula, calmosament:

-Fill...

No es diuen res més. No s’obre la porta. És tard. El pare -cap allargassat, temples còncaves, ulleres fines, rostre bru, mirada clara, pas lent, mans inquietes- s’allunya. A poc a poc els cabells, espessos, de grisencs es tornen blancs.

La mare també és jove. Si volia, faria goig. Però temps ha que s’ha reclòs a la casa, o gairebé. Es reparteix els dies entre admirar el seu marit i vigilar temoregament el fill. Dirigir la llar i combatre l’eterna por obscura per aquell fill tan gran ja, que té personalitat i sap servir-se’n, és prou per a omplir una vida.

No sap res, però ho comprèn tot. I quan ho ha comprès esbarria les dades i torna a oblidar-ho tot per a reprendre els quefers domèstics, quotidians.

Ella no és com el pare, silenciosa. Sempre barrina, barrina. No té el pensament ocupat per les cabòries del doctor ni per les cogitacions incomprensibles del fill. Pot omplir-se el cervell d’un cap de dia a l’altre amb averanys ombrius i records agradables,   —53→   amb fantasies i il·lusions. No passa res, no hi ha res, però aquest buit precisament l’esvera. Li sembla ja fa mesos que un cop terrible es congria darrera aquella placidesa.

Sempre pregunta a Aurora, al mateix Ramon. Al doctor no, perquè no val la pena. Li contesta com si mai no veiés res. Aurora xerroteja amb volubilitat, i Ramon li fa sempre, serenament, unes respostes clares, precises, que la convencen però no la tranquil·litzen gaire estona.

-On va? Què fa? Qui és aquell?

Tot és clar com la llum, o com l’aigua. Va a la Universitat. Estudia. Aquell és un amic. Demà hi ha reunió a la Facultat seva. Els exàmens s’acosten. Han canviat el programa una vegada més...

Però Ramon no fuma, no juga, no festeja cap noia. És estrany. I tan fort, tan sa com es veu!

I veient-lo sí que es sent satisfeta. Quan en mira un retrat -Ramon era més jove- també, i un vague enyorament voldria que el seu fill s’hagués quedat sempre un nen.

Un dia va saltar una espurna sorprenent, com un llamp que sortís de la superficie d’un llac. La mare deixà anar una reflexió agosarada en la seva boca:

-Em sembla -digué a Ramon -que els teus companys t’influeixen molt.

La resposta de Ramon també fou clara: -No, mare. Qui els influeix sóc jo.

Aurora té setze anys, però ja és una dona. Cosina llunyana de Ramon, òrfena de petita, va ésser recollida pel doctor i ha viscut a la casa com una filla. No li han faltat benestar material ni un amor reposat i lúcid. No fa gaire que va deixar les nines, i ara estudia força, força. Voldria esdevenir bibliotecària, fer moltes coses, saber moltes coses, per a assemblar-se a Ramon.

Les seves relacions amb Ramon són com quan eren infants tots dos. Alguna renyina, alguna broma més o menys pesada. L’un o   —54→   l’altre fan veure que s’enfurismen però no és mai veritat. Es deixen llibres, s’expliquen matèries, es consulten lliçons. De vegades -ara cada cop menys- surten tots dos. Aquells dies, sense saber per què, la pell bruna d’Aurora esdevé més brillant, més roja a les galtes, i els punts metàl·lics dels seus ulls semblen més nombrosos.

El pare, endut pel seu desig d’objectivitat, d’honestedat intel·lectual i personal, havia tingut una explicació decisiva amb Aurora quan aquesta va fer quinze anys. Va trobar les paraules delicades per a dir-li que no era filla d’ells, sinó neboda, però que havia estat acceptada com a filla i li demanava que ella també els admetés com a pares, ara que ja era gran i conscient.

Aurora ja sabia o imaginava la veritat, per mil detalls subtils que havien impressionat la seva sensibilitat vivíssima. Va trobar natural que el doctor no fos el seu pare, ni Rosa la seva mare, i els va abraçar tots dos estretament, amb emoció sincera exempta de llàgrimes. El pare va quedar amb la consciència tranquil·la i la mare va fer-se un tip de plorar.

Cap dels tres no havia parlat de Ramon. És que calia realment? Però una idea dringà de seguida, com una explosió lluminosa, dintre el pensament de la cosina Aurora: Ramon no era son germà! Sense saber per què, això li va causar una alegria immensa. I, també sense explicar-s’ho, reprimí de seguida aquesta alegria com si fos una vergonya.

Més tard aparegué nítidament, als seus propis ulls, que estimava Ramon, i que podia estimar-lo. El parentiu era per aliança, i no hi hauria impediments legals ni crítiques morals per a oposar-s’hi. Però un obstacle ingent havia crescut amb ells a través dels anys: acostumats a jugar com a germans, Ramon la tenia encara per germana malgrat que conegué la veritat al mateix temps que ella. I li testimoniava igual indiferència dintre un afecte sempre igual.

Tota espigada, minsa, decidida, amb un llarg cabell negre arremolinat, la coqueteria de l’adolescència no li serveix de res als ulls de Ramon. No solament perquè li fou germà, sinó perquè altres dèries més ambicioses, que ella potser endevina, l’hi prenen com el prenen a les altres noies que en ocasions n’hi parlen. Ella, l’adoptada, passa encara per germana als ulls de molts, i voldrien que fos la introductora vora el seu Ramon inabordable... Però Ramon li llisca, escapa a les seduccions de la cosina Aurora com   —55→   evita els paranys ingenus de la mare o la sol·licitud clarivident, neguitosa, del doctor.

Aurora estima Ramon, però Ramon no l’estima! Passa al costat del seu amor immens, que abrusa la noia, sense cremar-se ni ésser enlluernat. L’ignora. I la cosina Aurora voldria destruir les idees de Ramon, aquell enemic tenaç i inconegut que el roba a la seva boca, al seu pit...

Com ho farà per a cridar Ramon, i que Ramon l’escolti -¡el gran, el fort, el savi, el bo, el bell Ramon!

Més que veure endevina entorn de Ramon una trama subtil, hostil, com una teranyina transparent. Aleshores no estima Ramon: l’odia. Voldria dispersar aquell món advers que envolta Ramon i que -Aurora ho sap- és emanació, creació d’ell.

Divuit anys. Alt. Blanc de pell. Cabells negres i llisos. Fort, sa, rosat, alegre. Un plec voluntariós ombreja ben d’hora la barbeta i el front. Camina dret com un fus, de pressa. Té gestos secs i pulcres i no aixeca mai la veu, però parla amb rigidesa i precisió que no exclouen l’afabilitat.

Ramon estudia lletres. Per què? No ho sap. Per a saber coses. Tampoc no es planteja què farà després. Després, en el futur, pot ésser demà o bé dintre vint anys, i li ofereix l’únic tresor que té i que l’interessa: la seva joventut.

El país sofreix. Ramon ho descobrí al mateix temps que la cosina Aurora es confirmava que no era germana seva. I això és un fet altrament important.

Hi ha una feina a fer, abassegadora, única: alliberar el país i tota la terra. Això compta només als ulls de Ramon. La seva autoritat damunt els companys, el seu prestigi, la seva facilitat per a escriure, per a parlar, per a manar, tot compta. Tot és una riquesa no pas seva, sinó de la causa, de l’Organització -així, com ho escriu ell, amb majúscula- que l’encarna. Disposat a sacrificar fredament els seus propis divuit anys, encara vacil·laria menys a sacrificar els altres. Potser el país no s’adona que sofreix. No importa: si cal es barallaria amb tot un país. Amb egoisme sagrat, posa a la balança del que pot donar a la causa la seva posició independent,   —56→   el nom de son pare, la cultura adquirida, la força i la destresa del seu cos. També pensa algun cop en la cosina Aurora: jove i d’aparença insignificant, podria fer un bon enllaç i riscaria menys en cas de perill.

No amaga res, però tampoc no es confia. No val la pena. Son pare no el sabria seguir, sa mare tindria por... Per ara, només els companys compten, i els esforços, i els sacrificis, i les conspiracions, i els complots obscurs que esclataran un dia a la plaça pública, amb remors de victòria i de felicitat. Mentrestant, ¿què importa que la gent no sàpiga que és ell, tan jove, qui dirigeix aquella immensa màquina per la voluntat i la confiança dels companys -molts superiors a ell, ho reconeix? Quan morirà, vindran amics modestos a formar corrua. Vindran obrers, forts i silenciosos. I condexeibles. I pescadors, que es balancegen sempre una mica. I pagesos que es cansen a ciutat i caminen a poc a poc. Tots diran senzillament: -Era un company. O bé ningú, perquè no ho sabran, no el coneixeran, ni fa falta. Però l’obra, l’alliberació, quedarà.

Allí, damunt la seva taula, hi havia els fils de moltes coses grans, inconegudes encara de les multituds, de combinacions militars i financeres, de règims i nacions que renaixien, de resultats internacionals. La Mixeta se’l mirava fixament, el Bub-Bub lladrava en somnis, el pare i la mare dormien a l’altre extrem i també la cosina Aurora, al costat.

Sovint les noies eren precioses. Ensenyaven les cuixes a contrallum, o en asseure’s, amb gest desimbolt. ¡Harmonia de corbes lluminoses; simètriques, concèntriques, paral·leles! ¡Voldria ésser com el vent, que t’acaricia tota a la vegada! ¡O la roba que et toca la pell, i guarda la tebior de la teva sina! Però això també vindrà després. Ara només serveixen, de temps a altre, per a passar-hi una estona i endur-se una fatiga reposant.

Ramon no conservava mai cap paper, no parlava mai per telèfon, no rebia gairebé cap visita. Però l’activitat invisible es multiplicava i li brillaven més els ulls.

  —57→  

La ciutat es llevà gràvida de rumors. Una punta de febre omplia les mirades i els automòbils corrien indiferents.

Tot silenci era estrany, i la llum esclatant semblava grisa, com en un aire de somni. El matí s’escolà gairebé del tot. De cop es van sentir trets llunyans, veus rauques, una cridòria indistinta. La gent va córrer; dels automòbils, alguns també van córrer i altres es van aturar.

Quelcom no responia. Per excepció, Ramon despenjà el telèfon i parlà a algú no identificat. Li donà ordre, en termes convinguts, de cremar certs papers si ocorrien determinats fets. A casa de Ramon no quedava altra cosa que llibres i notes d’estudi, objectes insignificants. Després Ramon sortí, crispat per dintre, més amo de si que mai.

La lluita va ésser breu. Hi hagué força baixes. Al cap d’algunes hores, ronsejant, el tiroteig es dissolgué. La brisa somreia damunt els cossos inerts. Els morts tenien rostres serens i es deixataven clapes de fum espès.

L’endemà van trobar el cadàver de Ramon, lluny de la zona dels combats. Tenia un revòlver al costat i una ferida al cap. L’arma no conservava cap bala i el projectil que causà la ferida era del calibre del revòlver.

Uns agitadors atiats des de l’estranger van intentar ahir pertorbar l’ordre. Les forces del govern ho van evitar i van resultar alguns morts entre la policia i la tropa i també dels bandolers. S’han efectuat algunes detencions.

El govern deplora els incidents i aplica des d’ara mesures enèrgiques als pertorbadors. La nació pot continuar les seves activitats habituals, segura que les autoritats mantenen llur acció de progrés i riquesa per a tots.

Oportunament es publicarà la llista de víctimes.

  —58→  

De primer va espantar-se amb el soroll i es va ficar sota el llit. Més tard sortí a la porta i esperà, esperà. El Bub-Bub no va menjar en dos dies i se li eriçava el pèl.

Les manyagues d’Aurora no hi feien res. El Bub-Bub se n’anava cap cot, buscava algun rastre, tornava i callava. Corria sovint, però no feia salts. El batec del seu cos s’accelerava.

Es va despertar sol, cada dia. Ja no hi havia els peus de Ramon. Podia agafar tot el llit, d’on no el treuria ningú, però deixava un gran clot com si muntés una guàrdia. S’estalviava els lladrucs matinals. Es deixava raspallar sense cap esma i sortia qui sap on.

Ara, freqüentment, el pare li posava la mà al cap. Era per al Bub-Bub una carícia poc coneguda, però dolça. Si la mà s’aturava, el Bub-Bub no feia res per a deseixir-se fins que el deixaven anar. Quan seguia el pare, no saltava com anant amb Ramon, abans. Es quedava endarrera, digne, tomo un gos adult.

Si es clava un vidre a la pota, la posa als genolls d’Aurora, que el guareix i li mira el fons dels ulls com si cerqués un reflex.

La Mixeta endevina que passa quelcom de gran: al seu llit no hi ha el diari del matí. Ha volgut fer una facècia al Bub-Bub i aquest ni se l’ha mirada. Passa de llarg i se’n va lluny. La taula de Ramon és neta de papers, rasa; no n’han encès el llum. No pot treure pilotes si bolca la paperera ni el crida cap xiuxiueig.

Es dirigeix cap a la cuina. La mare l’agafa barroerament per les potes davanteres, li fa un xic de mal sense voler i el deixa a fora:

-Fuig!

  —59→  

No gosa decidir i va pels corredors, miola. Aurora se l’endú al llit i l’abraça fort. No sap quines gotes salades, ardents, li mullen la seda.

A l’últim se la mira, amb els ullassos rodons, daurats, que lluen en la penombra, bot per la finestra i desapareix fins a l’endemà, quan vindrà a buscar la llet al seu platet blanc.

Ara ja el cap del pare és com de cotó, ple de volves irisades. En flueix una nova majestat, tota tranquil·la, benigna.

Sempre estudia. Adés corregeix proves d’un nou volum, que s’anirà afegint a l’obra científica. Ho fa calmosament, amb gestos precisos; arrenglera en quartilles a part belles cal·ligrafies dibuixades per a agregar algunes notes.

De vegades la mare el ve a cridar:

-Pare -sempre li ha dit així, d’ençà que havia nascut Ramon-, què fas? Has de venir a sopar.

-Sí.

No dorm gaire, i rumia. Fa algun temps l’han nomenat president de l’Acadèmia de Medicina. Dirigeix una editorial mèdica. Està molt enfeinat: s’ocupa més dels llibres que dels malalts.

Es menjarà un menú delicat, preparat amb gran mirament, i no en farà cabal. Acaba de llegir la premsa del vespre.

La mare camina sempre com de puntetes. Té tancat un saló antic, amb fundes grises als mobles, finestres closes i pintures passades de moda.

Surt poc, si no és a comprar. Cal vigilar els plats del senyor, que mengi de gust. Sembla que na s’hi fixi però li agraden els plats fins. A estones atabala la cuinera. Té una rastellera de llibres de cuina, que es mira rarament i s’amunteguen als prestatges, però de tant en tant n’obre un amb posat d’il·luminada i fa una provatura exòtica.

  —60→  

Ja no pot preguntar res a Aurora, res que no sàpiga. Ara tot és cristal·lí.

Té a sobre la tauleta de nit una fotografia de Ramon, de quan era petit encara. No deixa que n’hi treguin la pols.

Definitivament, la mare va vestir-se de negre. No somriu.

Han dreçat una tribuna a la placeta, a l’altra banda del carrer. Unes banderes noves, agressives, espeteguen al vent o, de sobte, es decandeixen. Hi ha gent, molta gent. A la tribuna el pare, més capblanc, aclofat i sorprès que cap altre dia, mira a banda i banda. Parla un home jove, de gestos enèrgics, sobris. No l’interrompen, ni per a aplaudir. Celebren el primer any de victòria i homenatgen els precursors. Abans han descobert una placa, a la porta de la casa. Amb la finestra tancada, Aurora no distingeix les paraules de l’orador enèrgic i desconegut.

La mare s’ha quedat a la cuina. Dóna instruccions en veu baixa i s’eixuga el plor. El Bub-Bub dorm al sol, a l’altre cap del pis massa vast, en una galeria silenciosa.

Aurora refloreix. Un borrissol de préssec dóna més carnació a les galtes, sota el cercle violeta que emmarca els ulls. Les corbes s’han omplert, assuaujat. La mirada calmosa es reflecteix en la mitja claror del mirall. Retoca per darrera vegada un maquillatge complicat, que com totes les coses laborioses resultarà senzill en aparèixer. Tria joies, les compara al color del vestit. Potser baixarà més tard, a veure la placa, quan la gent s’haurà escampat. Ara no, però no vol confessar-s’ho.

A mà dreta hi ha un calaix. S’hi amunteguen papers groguissos. Aurora va a mirar alguna cosa. Un gran esclat de llum entra per la porta, sobtadament esbatanada. S’hi enquadra una nena viva, radiosa, talment una figura de Botticel·li.

-On vas? Deixa estar el gat. Tanca.

La nena no es sorprèn i se’n torna. La Mixeta anirà amb el Bub-Bub, i també s’estirarà per a dormir sense despertar el vell company.

Aurora treu un retall de diari, més nou, més blanc que els altres papers. Hi ha un retrat, una ressenya... Se’l mira i el torna a desar.

-Tanmateix, era un mal partit.

Barcelona, 1928 - Caracas, 1966.

  —61→  


  —[62]→     —63→  

El baró Alexandre de Humboldt nasqué el 15 de setembre de 1769 en una casa del centre de Berlín. Fou un home que en la seva llarga vida -morí poc abans de fer els noranta anys- aportà a les ciències naturals un conjunt de coneixements d’un tal pes que canviaren molts camins que, per massa fressats, havien esdevingut trinxeres on s’havia encauat, per a atrofiar-s’hi, molt del saber dels homes en el camp d’aquestes ciències. Humboldt fou un revolucionari en el món científic; un revolucionari renovador i constructiu.

Hem estudiat amb creixent interès la seva aportació a la geografia i realment sorprèn la seva tasca gegantina i, encara més, sorprenen els nous conceptes que aportà a aquesta ciència. En Humboldt, la tradicional geografia descriptiva trobà qui la féu canviar d’orientació per a prendre la via on s’emprèn l’anàlisi i la causalitat. És Humboldt qui veu i ensems fa veure, clarament, que la geografia és una ciència de síntesi i que en ella es relacionen i s’influeixen tots els aspectes que es refereixen a la Terra com una unitat físico-biològica i els aspectes que es refereixen a l’Univers. Si hom pren en compte aquesta posició científica de Humboldt, pot comprendre perfectament l’íntima relació i intercanvi d’opinions que va mantenir amb els savis de la seva època.

Humboldt tenia present en tot moment l’home d’altres temps i l’home del seus temps. Mai no defugí el contacte directe, humaníssim, amb tots aquells qui trobà en els seus viatges; es tractés de qui es tractés. Convivia, si s’esqueia, amb la gent més senzilla del poble i la sabia escoltar. Les seves obres permeten que, avui, nosaltres puguem saber com pensaven o com veien les coses que les rodejaven les gents amb les quals el gran savi alemany man tingué contacte per un temps més o menys llarg.

Hem seguit, en més d’una ocasió, les petjades invisibles, però permanents a través de les seves obres, de Humboldt per les terres veneçolanes. Hem llegit Humboldt repetidament. Molts dels seus   —64→   llibres formen part de la nostra biblioteca; i són dels llibres més a l’abast de la mà car els hem de consultar sovint. És possible que alguna afirmació del gran savi avui no es pugui acceptar; cal tenir present que e n l’actualitat posseïm mitjans d’investigació, amb els quals no podia comptar Humboldt. Han passat més de 170 anys d’ençà que Humboldt començà les seves investigacions. ¡Quantes vegades ens ha impressionat la just a apreciació del savi!; ell que treballava amb aparells que avui considerem anacrònics i poc precisos.

Humboldt era un home de gran sentit humà. És per això que ens pot presentar magnífiques descripcions de l’interrelació dels paisatges i dels homes -els habitants- amb una gran justesa apreciativa i sempre amb un alè d’entusiasme. El seu esperit, tan eficaçment esbrinador, féu que cerqués l’expressió més acurada per donar força a les seves exposicions enriquint-les amb exemples o comparances d’altres indrets i, quan era oportú, amb antecedents històrics. Era d’una erudició enciclopèdica. Coneixia llengües clàssiques i manta llengua moderna. Dominava perfectament el francès. Dibuixava amb precisió. Era, si es vol, a voltes poc sistemàtic en les seves exposicions. Aquest «desordre» provenia, precisament, de la seva gran erudició i del seu desig de demostrar, o de mostrar, la interrelació que existeix entre totes les coses de l’Univers.

Humboldt veia en la parla dels pobles l’instrument del pensament nacional. És convenient llegir el que diu en aquest aspecte i on dóna tota la raó als qui lluiten per l’ús de les llengües autòctones en tots els aspectes de la vida de la col·lectivitat.

«... el pensament i el llenguatge estan en una íntima i antiga aliança. Quan per l’originalitat de la seva estructura i la seva riquesa nativa, la llengua aconsegueix donar encant i claredat als ambients de la naturalesa, quan per la feliç flexibilitat de la seva organització és adient per a expressar els objectes del món exterior, s’estén al mateix temps com un alè de vida sobre el pensament. La seva influència benèfica es manifesta especialment en presència del sòl natal com l’acció espontània del poble del qual és l’expressió viva. Orgullós d’una pàtria que cerca concentrar la seva força en la unitat intel·lectual, em plau recordar, per un retorn a mi mateix, els avantatges que ofereix a l’escriptor l’ús de l’únic idioma que es pot manejar amb soltesa».

  —65→  

Humboldt era un demòcrata. Ell mateix ho afirma quan diu en una carta a Varhagen von Ense¹, escrita el 30 de novembre de 1856, el següent: «No sé on tingué lloc el sopar del baró d’Arhim (Arnim). Jo potser vaig dir qu e «sóc tan liberal com Aragó», però amb seguretat mai que «sóc republicà». No, el baró de Humboldt no era republicà; però sempre va sostenir una estreta amistat amb elements francaments republicans, àdhuc amb republicans revolucionaris com el propi Domènec Francesc Aragó. Era demòcrata en el seu tracte amb tothom; és per això que sabé guanyar amics en totes les terres que recorregué.

En aquest esquemàtic treball que avui presentem, un resultat de les nostres lectures humboldtianes, cerquem de demostrar que Humboldt coneixia la realitat històrico-nacional dels catalans i reconeixia l’aportació de figures del nostre poble a la ciència, al treball i als descobriments geogràfics.

Humboldt estableix la diferència entre els catalans i els altres pobles mediterranis i peninsulars. No ens costarà gaire demostrar-ho car al llarg d’aquest assaig aportarem, com a proves documentals, les seves paraules escrites

Ens plauria que hom veiés en aquest senzill treball l’homenatge d’un professor català de geografia a la grandiosa figura d’Alexandre de Humboldt.

Humboldt entrà a Catalunya en l’any 1798; quan s’iniciava l’hivern. Devia entrar pel Portús. Escriu Humboldt:

«Travessàrem el regne de València i Catalunya per a traslladar-nos a Madrid. Visitàrem las ruïnes de Tarragona i les de l’antiga Sagunt. Férem, des de Barcelona, una excursió al Montserrat on els pics en forma de llança són habitats per ermitanys; pel contrast d’una vegetació vigorosa i de masses de roques nues i àrides, ofereix un paisatge d’un caràcter particular»2.

Montserrat l’entusiasma i recorda la muntanya quan es troba en terres del Perú, per les seves característiques morfològiques i la   —66→   seva constitució geològica. En escriure sobre el planell de Cajamarca i en referir-se a la muntanya de Gualgayoc³ s’expressa així:

«El Gualgayoc recorda, en certa manera, l’efecte dels cons dolomítics; o millor, la fistonejada cresta del Montserrat a Catalunya que vaig tenir ocasió de visitar i que després el meu germà descriví bellament»4.

També el Canigó li serveix per a fer comparances o per a establir una referència útil. Essent a les Canàries, recorda la muntanya que domina el Rosselló en senyalar que pogueren pujar en mules al volcà del Teide fins a una alçada semblant a la del Canigó; i des d’aquesta alçària (2.785 m), hagueren a fer a peu la resta del camí per tal d’arribar al cim on es mesuren els 3.718 m d’altitud.

Els volcans propers a Olot despertaren la seva atenció. Són uns volcans apagats i per tant del tot mansois, que donen fisonomia a la contrada. Diu Humboldt:

«Hom troba a Catalunya els volcans apagats propers a Olot i Castell Follit (Castellfollit de la Roca) i més al sud, el grup de les Columbretes veïnes de les costes de València, entre les quals la més gran presenta la forma d’una lluna en minvant; és l’antiga Columbria dels romans, on es troba Montcolibre...»5.

Més endavant afegeix:

«Els volcans d’Olot, situats al sud dels Pirineus i a l’oest de Girona, d’on sortiren corrents de lava fàcils de veure i qualque vegades separats, són a 7 milles solament de les costes de Catalunya»6.

En realitat, els volcans d’Olot estan més separats de la costa catalana que la distància expressada per Humboldt. En línia recta, 52 km; o sigui unes 28 milles marines. De totes maneres, es tracta d’una distància curta perquè permet prendre en compte la relació entre una zona volcànica i el litoral marítim pel que es refereix a la geologia.

  —67→  

En total, s’han trobat trenta volcans en les terres olotines. A Castellfollit de la Roca hom pot admirar una magnífica columnata basàltica.

Una altra observació geogràfica de Humboldt fa referència a les terres planes que s’estenen en el litoral dels països de llengua catalana. És quan diu que «... la sortida d’aigües per l’estret (el de Gibraltar) format entre les columnes d’Hèrcules, ha fet descendir progressivament el nivell del Mediterrani i reaparèixer, per sobre la seva superfície, d’un costat el Baix Egipte i de l’altre les planes fèrtils de Tarragona, València...»⁷.

Estudis posteriors al temps de Humboldt han posat en clar que en obrir-se l’estret de Gibraltar com a conseqüència d’un esfonsament tectònic en el Pliocènic Mitjà, es tancaren, per redreçament, els estrets o canals que existien on avui són Andalusia i el Marroc; estrets que relacionaven el mar Mediterrani amb l’Atlàntic. Les terres planes que senyalava Humboldt són el resultat d’una elevació de les terres; no d’un descens del nivell del Mediterrani.

Hom podrà dir que tractem de tirar per terra algunes afirmacions de les obres de Humboldt. No és ni molt menys el cas. Quan Humboldt treballava i escrivia els coneixements que es podien adquirir de la geologia de la Península Ibèrica i del nord-oest d’Africa eren molt limitats. Tampoc no es coneixia gaire, per no dir gens, la mecànica dels moviments eustàtics. Humboldt cercava una explicació lògica als fenòmens que observava. Moltes explicacions i afirmacions d’avui, el dia de demà seran negades o modificades per aquells que comptin amb més coneixements que els posseïts per les generacions actuals. D’aquestes discrepàncies depèn el progrés científic. Sense les explicacions i les hipòtesis d’ahir no s’hauria arribat a les explicacions i a les hipòtesis d’avui. Cal que tinguin present això les generacions joves per a poder valorar els grans esforços esmerçats pels qui els precediren; esforços que han permès arribar a l’estat actual dels coneixements.

Humboldt restà poc temps en terres catalanes i viatjà a Madrid per tal de resoldre tot allò pertinent al seu trasllat a Amèrica.

És a Amèrica on Humboldt es troba, per darrera vegada, en un ambient català. Quan essent a Cuba vol anar a Terra Ferma per tal   —68→   d’embarcar-se en un vaixell que el pugui tornar a Europa li cal cercar una nau que, creuant el Caribe, el porti a la costa continental. Vet ací com pot solucionar el problema:

«No podent trobar passatge en cap nau neutral, vaig noliejar una goleta catalana que es trobava en el port de Batabano8 i que havia de restar a la meva disposició per a conduir-me a Portobelo o a Cartagena d’Índies segons el mar i les brises...»9.

Humboldt fou un gran viatger. Un viatger que entrava en contacte amb els paisatges i els veia amb els ulls d’un savi. El mar l’atreia. Aquesta atracció es desvetllà en Humboldt sent encara molt jovençà quan mirava el mar des de les platges d’Ostende. Si la vista del mar desvetllà en Humboldt el vivíssim desig de viatjar per tal de conèixer noves terres, també el portà a estudiar l’art de navegar d’altres temps i els instruments i materials que permeteren el desenvolupament de la navegació. Aquestes investigacions el dugueren a conèixer i reconèixer l’aportació, gens migrada, dels catalans peninsulars i dels catalans illencs, a l’avenç de la ciència nàutica; com també l’induïren a fer ressaltar la contribució dels nostres compatriotes als descobriments geogràfics.

Escriu Humboldt:

«Al sud de Cadis i de Tartesus (Andalusia), la vista reposava lliurement sobre l’infinit. Aquesta circumstància, durant 1.500 anys donà una importància particular a la porta del mar Mediterrani. Tendint sempre a anar més enllà, els pobles navegants, tals els fenicis, els grecs, els àrabs, els catalans, els mallorquins, els francesos de Dieppe i de La Rochelle, els genovesos, els venecians, els portuguesos i els espanyols, s’esforçaren successivament per a avançar en l’Oceà Atlàntic, el qual hom considerà, per molt temps, com un mar de tenebres (mare tenebrosum) ple de fang i bancs de sorra...»10.

L’agulla imantada, anomenada també agulla de navegar o brúixola quan assolí aplicació pràctica, resolgué un dels principals problemes   —69→   que es plantejaven als navegants d’altres temps. Quan el sol no era visible i durant la nit la nuvolada cobria el firmament no permetent orientar-se per les estrelles, el navegant es considerava perdut: desorientat. La brúixola fou l’instrument bàsic per a l’orientació dels navegants. L’ús d’aquest instrument revolucionà l’art de navegar i començà a fer-ne una ciència. Referent als inicis de la seva aplicació per part dels navegants europeus, Humboldt senyalava el següent:

«... no hi ha cap dubte que l’aplicació de l’agulla imantada a la navegació europea vingué de la conca del Mediterrani en un temps que no pot ésser posterior al segle XIIè; i àdhuc els primers assaigs són anteriors a aquesta data. Els pobles que tingueren la més gran part en aquesta novetat foren els pilots morescs, els genovesos, els venecians, els mallorquins i els catalans. Els catalans en 1346, conduïts pel seu famós navegant Jaume Ferrer, arribaren a la costa occidental d’Africa fins a la desembocadura del Riu d’Or, als 23º 40’ de latitud boreal. D’acord amb el testimoniatge de Ramon Llull en el seu llibre titulat Fènix de les meravelles de l’orbe (1286), els habitants de Barcelona es servien, des de llarg temps abans de Jaume Ferrer, de les cartes marines, d’astrolabis i de brúixoles»11.

Més endavant retorna al mateix tema amb els següents termes: «... que la brúixola estava en ús en els mars d’Europa forja temps abans del començament del segle XIVè, ho prova un escrit referent a la navegació de Ramon Llull, de Mallorca, home molt espiritual i fortament excèntric, les doctrines del qual entusiasmaren Giordano Bruno¹² en la seva jovenesa, i que ensems era un filòsof amb sistema, un químic, un missioner cristià i un hàbil navegant. En el seu llibre titulat Fènix de les meravelles de l’orbe, escrit en 1286, Llull diu que els navegants del seu temps utilitzaven «instruments de mesura, cartes marines i l’agulla imantada». Els primers viatges dels catalans tingueren lloc a les costes septentrionals d’Escòcia i envers les costes occidentals de l’Africa tropical; entre altres, el d’En Jaume Ferrer qui abordà, l’agost de 1346, Riu d’Or...»¹³.

  —70→  

No n’hi havia prou de saber on eren els punts cardinals quan un vaixell es trobava enmig del mar sense el sol ni les estrelles per a guiar-se; calia també saber les altures, llocs i moviments dels astres quan aquests es feien visibles, per tal d’obtenir punts de relació que permetessin al navegant conèixer, més o menys, on es trobava respecte a la latitud. L’astrolabi resolia aquest aspecte, encara que calia ésser molt expert per a utilitzar-lo amb eficiència. Els mallorquins i els del Principat foren hàbils en el seu ús molt abans que altres pobles; cosa que permeté escriure per part de Humboldt el següent:

«Els astrolabis, destinats a senyalar sobre un element sempre mòbil la mesura del temps en la latitud geogràfica amb l’ajuda de les altures meridianes, reberen perfeccionaments successius, posteriorment a l’astrolabi dels pilots de Mallorca que Ramon Llull descriu en 1295 en el seu Art de navegar».

Insisteix novament en aquest tema quan diu:

«... hem de recordar que hem dit anteriorment que, a mitjan segle XIIIè, els marins de Catalunya i de l’illa de Mallorca utilitzaven instruments nàutics per a mesurar el temps d’acord amb l’altura de les estrelles; i que l’astrolabi descrit per Ramon Llull en el seu Art de navegar precedí en prop de dos segles el de Behaim14»15.

L’ús de la brúixola permeté realitzar grans millores en el dibuix de les cartes de navegar. En l’aspecte cartogràfic, la gent del Principat i de les illes en foren grans mestres. Els portularis catalans poden considerar-se els primers mapes dibuixats científicament d’acord amb l’avenc de les ciències en el temps en què foren elaborats. L’Atlas català de 1375¹⁶ que guarda a la Biblioteca de París difereix dels mapes portularis ordinaris en que pels grans espais geogràfics que presenta el converteix en un mapamundi.

Humboldt fa esment de la tasca cartogràfica dels mallorquins i dels catalans quan escriu:

«Des de l’any 1436, quan gràcies a les relacions dels pilots xinesos amb els malais i els hindús, i d’aquests amb els àrabs i els   —71→   moros, l’ús de la brúixola s’estengué per la conca del Mediterrani entre els mallorquins i catalans, foren senyalades sobre la costa occidental d’Africa i en les altes regions del nord les indicacions de la variació magnètica en les cartes marines d’acord amb les diferents parts del mar»17.

Dos catalans, Jaume Joan -no Juan Jayme com escriu Humboldt- i Francesc Galí, realitzaren un llarg viatge pel Pacífic en el segle XVIè per tal d’experimentar un aparell, inventat pel primer, destinat a observar les variacions de la brúixola. Jaume Joan era un expert cartògraf qui realitzà observacions molt serioses a Mèxic o a l’illa veneçolana de Margarita on romangué set mesos. Del viatge científic a través del Pacífic d’ambdós catalans diu Humboldt:

«... el viatge de Juan Jayme (Jaume Joan) qui en 1585 anà de les Filipines a Acapulco amb En Francesc Galí, al sol efecte de provar durant una llarga travessia pel mar del Sud un nou instrument de declinació que ell mateix havia inventat»18.

Quan parla de l’art de navegar l’eminent savi alemany, ja ho hem pogut veure, cita repetidament Ramon Llull¹⁹ En poques paraules en fa un retrat quan diu d’ell que era «... un filòsof amb sistema, un químic, un missioner cristià i un hàbil navegant». També fa referència a algunes de les seves obres. Humboldt llegí de Llull, d’acord amb el que manifesta: el Llibre de meravelles conegut també amb el nom de Fènix, Humboldt l’anomena Fènix de les meravelles de l’orbe. Es tracta d’una novel·la escrita a París entre els anys 1288 i 1289. Humboldt posa la data de 1286. També esmenta d’En Llull l’Art de navegar.

El gran navegant Jaume Ferrer és presentat per Humboldt com un descobridor de les costes occidentals africanes. Ja hem transcrit, en referir-nos als «Navegants catalans», un text on es fa referència a la persona d’En Ferrer. Voldríem afegir quelcom referent a aquest descobridor. Ferrer, amb els catalans que l’acompanyaven, arribà fins   —72→   a les costes de Guinea les quals va explorar. Riu d’Or -avui colònia espanyola sota el nom de Sahara espanyol i classificada de «província»- va ésser descobert per Ferrer el 10 d’agost de 1346 quan pilotava un uxier; o sigui, una nau de tres pals. Ferrer descobrí aquestes terres vint-i-nou anys abans que hi fessin cap els portuguesos.

En Francesc Galí fou un navegant extraordinari i ensems un descobridor. D’aquest català ens en parla Humboldt amb els següents termes:

«Francesc Galí, en el seu viatge de Macao a Acapulco, descobrí en 1582 la costa del Nord-oest d’Amèrica, sota els 57º 30’. Admirà, a semblança de tots aquells que després d’ell han visitat la Nova Cornualles, la bellesa de les seves muntanyes colossals amb els cims coberts de neus eternes; mentre que el seu peu està adornat d’una bella vegetació. Corregint les velles observacions per les noves en els indrets on la identitat ha estat reconeguda, hom troba que Galí costeja una part de l’arxipèlag del Príncep de Gal·les o del rei Jordi. Sir Francis Drake20, en 1578, únicament va arribar fins als 48º de latitud al nord de cap Grenville, en la Nova Geòrgia»21.

D’aquest navegant intrèpid i excel·lent observador, se sap que estigué al Japó, a les Filipines i a Macao. El 14 de juliol de 1584, penetrà a la badia on avui és el port californià de San Francisco. Ho féu força abans que uns altres catalans arribessin al port més meridional de San Diego, també per mar, en 1769 sota el comandament del capità Vicente Vila -andalús; però amb tota seguretat fill de català- i el tinent Pere Fages o Faxes qui tenia sota les seves ordres vint-i-cinc voluntaris catalans. Els acompanyaven l’enginyer Miquel Constansó i el metge Pere Prat, aquest català del Rosselló. Mentrestant, per terra hi va arribar Gaspar de Portolà fill de Balaguer. Fra Juníper Serra²² funda una missió base de l’actual San Francisco el 17 de juny de 1776.

Els manuscrits dels viatges de Francesc Galí foren trobats, d’acord amb el que diu Humboldt, a Goa per l’holandès J.H. van Linschoten²³ qui els publicà, traduits, a Amsterdam en 1596. Posteriorment foren   —73→   traduïts, a l’anglès (1598) i al francès (1610). Fóra bo cercar alguna d’aquestes edicions i traduir-la al català que era l’idioma d’aquest gran navegant.

Ens diu Humboldt que Francesc Galí avançà fins a «sota» del paral·lel nord dels 57º 30’ per la costa occidental d’Amèrica del Nord. Aquest paral·lel talla, en els mapes d’avui, terres, les més meridionals, d’Alaska; precisament on es troba l’arxipèlag d’Alexandre i, en terra ferma, Juneau, la capital d’aquest territori que avui constitueix un estat dels Estats Units. El nom d’Alexandre fou donat a l’arxipèlag pels russos quan en prengueren possessió a darreries del segle XVIIIè. Alaska pertanyé a Rússia fins a l’any 1867 que la va vendre als Estats Units per 7.200.000 dòlars.

L’arxipèlag del Príncep de Gal·les que cita Humboldt, es troba immediat i al sud de l’arxipèlag d’Alexandre.

Correspondria, per tant i d’acord amb tot allò exposat, al català Francesc Galí el descobriment de les terres d’Alaska. Però bé sembla que el paral·lel dels 57º 30’ no és l’exacte; i que en realitat desembarcà més al sud. No obstant, i si així fos que bé ho hem de creure, no disminueix gens la importància del seu descobriment de les costes de Nord Amèrica al Pacífic.

Quan Humboldt parla del fundador de la Nova Barcelona de Veneçuela, l’anomena Urpín. En realitat, es tractava de Joan Orpí, fill de Piera. En Pau Vila, en la seva obra Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya (Barcelona, 1968), exposa en forma molt detallada la figura d’aquest poblador català, la seva actuació en els diferents ambients on transcorregué la seva vida i l’abast de la seva obra. Humboldt, en parlar-ne, es documentà en Antonio Caulin; l’autor de la Historia corográphica, natural y evangélica de la Nueva Andalucía, provincias de Cumaná, Guayana y vertientes del Orinoco, publicada en 1759.

A continuació transcrivim dues cites de Humboldt que fan referència a Orpí:

«Ja he parlat més amunt de la importància del comerç de la Nova Barcelona. Aquesta petita ciutat que tenia en 1790 tot just 10.000 habitants, en 1800 (any que la visita Humboldt) en reunia més de 16.000. Fou fundada pel conquistador català Joan Urpín   —74→   (Orpí) en 1637. Hom tractà llavors, però inutilment, de donar a la província entera el nom de Nova Catalunya»24. En 1637, Urpín (Orpí) funda a dues llegües terra endins, amb alguns habitants de Cumanagoto i força catalans, la «villa española» de Nova Barcelona»25.

En realitat, no acompanyaren Orpí en la seva fundació catalans i sí gent d’altres pobles de la Península. Gent catalana hi arribà força posteriorment ja avançat el segle XVIIIè.

El terme «villa española» era utilitzat durant la colònia per tal de designar les localitats els veïns de les quals no eren indígenes; encara que, amb el temps, grups d’aborígens passaren a viure prop d’aquests centres poblats, cosa que facilità el mestissatge.

Repetidament, Humboldt fa esment en les seves obres del botànic Antoni-Josep Cavanilles. Aquest home de ciència i eclesiàstic -era jesuïta- nasqué a València en 1745 i morí a Madrid en 1804. Fou un gran treballador que no solament investigava i escrivia sobre el fruit de les seves recerques científiques; també il·lustrava les seves obres amb dibuixos que ell mateix feia. La seva terra nativa, el País valencià, fou estudiada per ell i d’aquest estudi sorgiren els dos volums (1795 i 1797) de la seva obra Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reino de Valencia. Es tracta d’una obra on es recullen les observacions dels seus recorreguts -el que avui diríem, treball de camp- i de la seva recerca minuciosa de dades. Molts altres foren els seus treballs que li valgueren ésser considerat en el seu temps i a tot Europa com una figura de molt valor científic.

En una de tantes referències a Cavanilles diu Humboldt:

«El cèlebre naturalista espanyol Cavanilles, tingué, el primer, la idea de veure «créixer l’herba» bo i dirigint una potent ullera proveïda d’un fil microscòpic horitzontal, ja a l’extrem de la tija d’un àloe americà (Agave americana) la creixença del qual és molt ràpida; ja al cimal d’un bambú»26.

Una altra figura valenciana és esmentada per Humboldt; en aquest cas es tracta del metge Francesc Xavier Balmis -Humboldt   —75→   escriu Antonio Valmis- qui tan positiva feina realitzà en les terres americanes en introduir-hi la vacuna contra la verola. Francesc Xavier Balmis i Berenguer nasqué a Alacant en 1753. Recorregué les terres americanes entre els anys 1803 i 1806. Més tard, anà a la Xina on féu recerques botàniques. Humboldt ens diu d’aquest metge, tan consagrat a la funció humanitària de la seva professió, el següent:

«Els vaixells de la marina reial destinats a portar la vacuna a les colònies d’Amèrica i Asia, arribaren a Veracruz poc temps després de la meva sortida. Don Antoni Valmis (Francesc Xavier Balmis) metge en cap d’aquesta expedició, ha visitat Puerto Rico, l’illa de Cuba, Mèxic i les illes Filipines. Durant la seva estada a Mèxic, on abans de la seva arribada ham ja coneixia la vacuna, ha facilitat singularment la propagació d’aquest preservatiu benèfic. En les principals ciutats del regne (Mèxic) s’han format comitès de vacuna (juntas centrales), integrades per les persones més intel·ligents, les quals, practicant la vacunació de mes en mes, vetllen per tal que el miasma de la vacuna no es perdi. Encara menys es perdrà, quan existeix en el propi país. Valmis l’ha descobert en els voltants de Valladolid i en la vila d’Altisco, prop de La Puebla, en les mamelles de les vaques mexicanes... Així doncs, aquest viatge de Valmis quedarà per sempre en els annals de la Història. Les Índies, per primera vegada, han vist aquests mateixos vaixells, que únicament transporten els instruments de carnatge i de la mort, portar a la humanitat que sofreix el germen de l’alleujament i del consol»27.

Humboldt nasqué el 14 de setembre de 1769 fill del militar Alexander George von Humboldt i de la seva muller, Maria Elisabeth Colomb; vídua en primeres noces d’un von Hollwge. El pare morí quan el nostre Humboldt tenia deu anys, deixant la vídua amb dos fills del matrimoni, Guillem²⁸ i Alexandre; i del primer matrimoni un fill del qual poc es parla en la història. Pel que sembla, la mare dels Humboldt era de caràcter autoritari i poc o gens efusiva amb els seus fills; reservada per a tothom. Mort el marit, es preocupà en gran manera en la formació dels nois pel que   —76→   es refereix a l’aspecte intel·lectual. Desitjava per a ells els elements que podrien fer possible assolir les seves ambicions maternals. El temperament sec i poc comunicatiu de la mare tractava d’imposar en la ment dels fills el principi, relativament moral, que tot en aquest món consisteix en els deures que s’han de complir. La influència materna motivà que Alexandre, de temperament sensible i delicat, sofrís profundament en la seva infantesa, en l’adolescència i en els primers anys de la seva joventut. Home fet, parla i escriu en termes que demostren palesament que romanien en el seu conscient amargs records del temps que visqué supeditat a l’autoritat de la seva mare.

Els preceptors que l’educaren i junt amb ell el seu germà Guillem, el dotaren d’uns coneixements potser un xic desordenats, car no es seguia cap mètode determinat. Però no s’ha de negar que foren positius pel que es refereix a desvetllar en l’esperit jovençà del futur savi un constant neguit per a conèixer, i àdhuc diríem per a descobrir noves coses, nous ambients. Potser sí que aquest desordre en l’adquisició de coneixements en diverses branques i disciplines intel·lectuals féu que Humboldt es convertís, amb el temps, en un enciclopèdic. Un xicot no dotat de la seva intel·ligència, s’hauria convertit en desllorigat mental.

L’atreia la naturalesa. Veia en ella l’arxiu de múltiples realitats que calia ordenar i analitzar. Des de noi, manifestà la tendència a col·leccionar, junt amb el seu germà, pedres, animalons, parts de plantes...

Tocà a Alexandre viure de jove en una època en la qual hom parlava molt de les noves terres descobertes. Els noms de Cook²⁹, Banks³⁰, La Condamine³¹, Bougainville³² i altres eren pronunciats amb elogi i admiració en els salons i ambients familiars. El món s’eixamplava. Alexandre cresqué desitjant posar-se en contacte amb aquestes terres noves per a la gent d’Europa.

  —77→  

En 1786, quan Humboldt tenia 17 anys, neixia a Estagell, en els límits de Fenolledes i la plana del Rosselló, Domènec Francesc Aragó. El seu pare era advocat i petit propietari rural. Aragó veié passar la seva infantesa en un ambient de guerra: la Guerra Gran. Eren temps difícils i noves idees polítiques eren predicades a les masses populars.

Aquestes idees constituïen constant motiu de converses i discussions des de la més gran ciutat al més petit llogaret. No ens costaria gens de creure que fou en aquest temps que restà sembrada en la ment d’Aragó la llavor del seu futur pensament polític i social. Quatre germans Aragó, entre ells destacant-se Domènec Francesc, foren homes notables en la seva època³³. També estem temptats de creure que les converses mantingudes entre els germans durant llur adolescència degueren constituir un bon llevat per a la pensa de cadascun d’ells.

En 1803, es traslladà la família Aragó a Perpinyà on Francesc -amb aquest seu segon nom s’acostuma anomenar-lo-, pel seu propi desig, es posà a estudiar seriosament matemàtiques per tal de preparar el seu ingrés a l’Escola Politècnica de Tolosa de Llenguadoc car volia esdevenir oficial d’artilleria. Els seus brillants exàmens permeteren anul·lar els esforços dels professors que volien impedir que el xicot seguís la carrera de les armes degut a considerar-se’l rossellonès: o sigui català.

Un seguit d’esdeveniments motivaren que Aragó abandonés la carrera militar i entrés com a secretari, en 1805, a l’Observatori de París. El seu camí d’astrònom i de físic s’havia iniciat amb bon peu. Laplace³⁴ veié amb bons ulls la incorporació del jove Aragó al camp de les investigacions astronòmiques. Aragó es dedicà a establir per triangulació geodèsica la mesura d’un arc de meridià; de primer col·laborant amb Biot³⁵; després continuà ell tot sol el treball. La tasca a fer el portà a residir un temps a Mallorca. El català que parlava li facilità l’establir llaços amb la gent de l’illa i àdhuc en un moment realment greu, car França i l’Estat espanyol estaven en guerra i Aragó com a ciutadà francès -gabatxos   —78→   els deien aleshores- era suspecte, li permeté, el parlar en català, salvar-se d’ésser assassinat.

Als 23 anys fou elegit, gràcies als seus treballs científics que feren sensació, membre de l’Acadèmia de Ciències de França. Contrari al règim napoleònic, es negà a formar part de l’exèrcit i rebel, amenaçà, si era obligat a incorporar-se a l’exèrcit, a presentar-se amb l’uniforme de membre de l’Institut. Aragó fou un revolucionari i un fervent republicà; arribà a ésser ministre de l’efímera república de 1848.

Morta la mare de Humboldt quan aquest tenia 27 anys i quan ja havia realitzat una tasca molt positiva en els camps de la geologia i de la mineria, Alexandre es considerà lliure per a realitzar els seus somnis de viatjar a terres llunyanes. Diners no li mancaven. Complexes situacions de tipus militar i polític en el Mediterrani impediren que es dirigís a Africa; i és aleshores que creuant la Península Ibèrica, pogué embarcar-se a La Corunya amb tota la documentació necessària per al seu viatge a les terres colonials espanyoles d’Amèrica. En el seu equipatge, els instruments científics constituïen el contingut més positiu. En embarcar-se, Humboldt tenia 30 anys.

Amb aquest viatge, els coneixements de Humboldt prengueren una ampla volada. Les seves obres recopilaren, en tornar a Europa, els coneixements adquirits i el cúmul de les seves detallades observacions.

Aquestes obres s’obriren camí ràpidament en els medis científics europeus i Humboldt es convertí en un personatge de primer rengle. París fou escollit per Humboldt en diferents oportunitats com el seu lloc de residència per llargues temporades. El seu domini del francès li permeté que bona part dels seus treballs fossin redactats en aquest idioma. Les seves relacions amb diversos savis i escriptors francesos esdevenen cordials; amb Francesc Aragó arriben a fer-se fraternals.

No pretenem, ni molt menys, confegir unes notes biogràfiques, ni tan sols sintetitzades, d’aquestes dues grans figures científiques. Únicament hem tractat de presentar, a grans trets, alguns aspectes d’ambdues personalitats amb la finalitat que permetin al lector   —79→   entreveure dues psicologies del tot diferents, però que es compenetraren gràcies a la ciència i a la humana cordialitat de cadascun d’ells.

Ens limitarem, a continuació, a exposar fragments extrets de les obres de Humboldt per tal de demostrar la gran amistat i solidaritat que existí entre el baró, un aristòcrata àmpliament liberal, i l’inquiet Aragó ple d’idees considerades, en la seva època, com molt avançades i que, quan fou el moment, tractà de portar a la pràctica.

Constantment, Humboldt reconeix en les seves obres la gran aportació d’Aragó a la ciència. Vegem las següents cites; ben poques entre el gran nombre que podríem aportar.

Referent a la polarització de la llum diu Humboldt:

«... la gran descoberta de la polarització cromàtica per Aragó, aquest astrònom-físic ha resolt, utilitzant un petit fragment d’espat d’Islàndia, les importants qüestions de saber si la llum emergeix d’un cos sòlid o d’una cobertura gasosa; si els cometes ens envien llum pròpia o reflectida»36.

En el camp electro-magnètic Humboldt assenyala amb lloança:

«L’observació d’Aragó que el fil conjuntiu de llautó o de platí recorregut per un corrent elèctric atrau les llimadures de ferro i les reté com un imant; i aquella altra que expressa que si hom posa les agulles en l’interior d’un galvànic plegat en hèlix, es produeix una reversió dels pols quan hom canvia la direcció dels corrents»37.

Pel que fa referència als corrents marítims en l’estret de Gibraltar, precisa el savi alemany:

«El Mediterrani no presenta, és veritat, una disminució de calor en les capes profundes; però Aragó ha anul·lat tota dificultat en aquest aspecte demostrant que en l’estret de Gibraltar, on les aigües de l’Oceà Atlàntic penetren produint un corrent superficial dirigit d’oest a est, un contracorrent inferior porta les aigües del Mediterrani al gran oceà i s’oposa a la introducció del corrent polar inferior»38.

  —80→  

Destaca Humboldt un aparell inventat per Aragó:

«Un raig de llum originat en les regions més allunyades del cel que arribi als nostres ulls després d’un recorregut de molts milers de llegües, ens diu, en el polariscopi d’Aragó, si el raig de llum és reflectit o refractat, si procedeix d’un cos sòlid, líquid o gasós, i quin és el seu grau d’intensitat»39.

Fa esment Humboldt de la seva cooperació en els treballs del seu amic:

«Des que Aragó descobrí que les pertorbacions magnètiques produïdes per la llum polar s’estenen a contrades on el fenomen lluminós de la tempestat magnètica no és visible, organitzà amb el nostre comú amic Kuffer40 observacions horàries realitzades simultàniament a París i a Kasan41, allunyat de París aproximadament 47º. Jo també vaig organitzar en 1828, amb Aragó i Reich, observacions simultànies sobre la declinació a París, a Freiberg i a Berlín»42.

Humboldt precisa un descobriment del seu amic:

«... les enginyoses experiènces d’Aragó han provat recentment que la llum aèria és composta de raigs que no són de la mateixa naturalesa; ja que l’esmentada llum inclou raigs que no són susceptibles d’ésser polaritzats»43.

Humboldt i Aragó es tractaven de tu. Aquesta familiaritat constituïa, en el temps que es relacionaren, quelcom d’excepcional. No era massa freqüent que personatges d’ambients diferents, i en aquest cas també de nacionalitat diferent, empressin el tractament en la segona persona del singular.

En les cartes d’Aragó a Humboldt es fa palesa l’amistat profunda que els unia. En una lletra, Aragó diu al seu amic referent a l’obra d’aquest Examen crític de la història de la geografia del Nou Continent:

«Humboldt, no saps com es fa un llibre, escrius sense finir. Però això no és un llibre, i sí un retrat sense marc».

  —81→  

Paraules com aquestes de bon humor amical, únicament es diuen entre dos savis quan els uneix una perfecta amistat.

Degut a la diabetis, Aragó va anar perdent la vista fins a esdevenir cec del tot.

En una carta de Humboldt a Varnhagen (Berlín, 31 d’agost de 1853) parla de l’estat físic de Francesc Aragó en els següents termes:

«... les més tristes noves de la familia d’Aragó; mans i peus inflats, diabetis i quasi del tot cec. Jo he viscut quaranta anys amb ell»44.

Aragó mor en 1853. Humboldt visqué fins el 1859, quan estava a prop de complir els 90 anys. La mort d’Aragó fou un cop molt dur per al savi alemany; el savi que tenia en el seu lloc de treball un bell retrat de l’amic desaparegut.

El 12 de desembre de 1853, en una carta de Humboldt a Varnhagen, es llegeix aquesta protesta aïrada:

«Estic molt indignat perquè en el darrer número de Quarterly Review (setembre)45 el meu amic Aragó sigui tractat tan vergonyosament, maltractat per l’odi polític; semblantment com jo ho he estat sovint en el mateix periòdic des de 1810 a 1818. Una nota afegida com a postescriptum diu, amb una rara delicadesa, que l’article fou escrit abans que hom conegués la mort d’Aragó; quan ja era ben sabut per tots a Londres que ell estava cec i que sofria horriblemente de la hidropesia de la qual estava malalt»46.

En 1865 s’inicia la publicació de les Obres completes d’Aragó; en total, setze volums. La introducció fou encomanada a Humboldt. Aquest la trameté a l’editor francès el 24 de desembre de 1853 acompanyada d’una carta en la qual deia:

«Crec viure encara amb l’home que nosaltres tant hem admirat»;

i afegeix:

«Estic content del meu treball perquè hi he posat tot allò de què sóc capaç»47.

Més tard, el 5 de gener de 1854, afegeix en una altra carta:

  —82→  

«No sabria expressar-vos prou vivament com la vostra carta m’ha tranquil·litzat referent a l’efecte que podria produir la introducció; tenia en aquest aspecte cruels dubtes. El gènere de composició que no comporta una finalitat determinada i sí únicament un fi moral, presenta grans dificultats; tant més tenint en compte la moderació d’estil que exigeix la vostra admirable i casta llengua»48.

Humboldt desembarcà a Cumanà el 16 de juliol de 1799. Aquesta ciutat, situada en la costa veneçolana del Caribe i creuada pel riu Manzanares, està rodejada per una paisatge sec i àrid. És en aquesta ciutat on Humboldt establí els primers contactes amb una gent d’un viure molt diferent al de la gent europea que feia poc havia deixat. Es tractava d’una població ètnicament molt barrejada on l’indi convivia amb l’europeu i, junt amb ells, el negre. El mestissatge era complex. Cumanà, com tants altres llocs d’Amèrica, feia de gresol on s’efectuava l’aliatge de grups ètnics del tot diferents. En realitat, s’estava integrant un tipus humà nou; i aquest procés segueix molt activament en les terres veneçolanes. Manquen segles perquè es pugui arribar a dir que s’han integrat totalment molts dels pobles americans en l’aspecte ètnic.

A Cumanà, Humboldt observà com es mantenia la divisió entre els qui procedien de les diferents nacionalitats que poblen la Península Ibèrica i les illes Canàries. Més tard, el «Libertador» Simón Bolívar també establirà la diferenciació en les seves proclames.

Les cites que s’exposen a continuació permeten veure com Humboldt diferenciava els integrants de les diverses comunitats peninsulars i insulars establertes a Amèrica. Durant la seva estada a les illes Canàries en espera de seguir viatge cap a Amèrica, fa la següent observació:

«Els canaris són un poble honrat, sobri i religiós; despleguen menys industriositat en la seva terra que en els països estrangers. Un espirit inquiet i emprenedor condueix aquests illencs, a semblança dels biscaïns i els catalans, a les Filipines, a les Marianes, a Amèrica»49.

  —83→  

Quan Humboldt parla dels biscaïns es refereix a tots els bascs. Era freqüent en la seva època donar el nom de biscaïns a tots els naturals d’Euzkadi.

«Els catalans, els gallecs i els biscaïns mantenen relacions molt freqüents amb Amèrica. Hi formen a la manera de tres corporacions distintes que exerceixen una remarcable influència sobre els costums, la indústria i el comerç colonial. El més pobre habitant de Sitges o de Vigo està segur d’ésser rebut en la casa d’un pulpero50 català o gallec quan arribi a Xile, Mèxic o a les Filipines»51.

És interessant la referència a Sitges car ens fa creure que, en el seu recorregut pel Principat, Humboldt estigué en aquest poble essencialment mariner en aquell temps.

«Els andalusos-canaris de Veneçuela, els muntanyesos (asturians) i biscaïns de Mèxic, els catalans de Buenos Aires, difereixen essencialment entre ells referent a la seva aptitud per a l’agricultura, les arts mecàniques, el comerç i els aspectes que es refereixen al desenvolupament de la intel·ligència. Cada una d’aquestes races ha conservat, en el Nou món i en l’antic, els matisos que constitueixen la seva fisonomia nacional; l’aspror o la dolcesa del seu caràcter, la moderació o desig excessiu de guany, la seva hospitalitat afable o el gust per l’aïllament»52.

L’ús del terme binòmic andalusos-canaris per part de Humboldt demostra que tenia una clara noció de les estretes relacions entre els peninsulars del sud i els illencs.

Avui dia no s’empra el terme raça aplicat a un poble i, àdhuc, es fa per manera de no aplicar-lo als grans grups ètnics. El terme raça s’aplica cada vegada més i en forma exclusiva a la totalitat de la humanitat: la raça humana. Observem, en canvi, el perfecte ús que fa Humboldt del terme nacional quan parla de la «fisonomia nacional».

Creiem oportú, per tal de recolzar allò expressat fins ací per Humboldt referent a les comunitats nacionals peninsulars que existien a Amèrica, aportar les observacions de dos autors, Depons⁵³   —84→   i Dauxion Lavaisse⁵⁴, referent als catalans en les costes de Veneçuela. Ambdós autors feren estada en les terres veneçolanes posteriorment a Humboldt; Depons escrivia les seves impressions en 1804 i Dauxion Lavaisse en 1813.

Deia Depons:

«Solament els catalans fan els seus capitans consignataris dels seus vaixells; i no obstant això no els va del tot malament, perquè els capitans catalans a Amèrica solen trobar molts compatriotes exercint el comerç, els quals reuneixen a l’honradesa l’amor al seu país i observen fidelment les obligacions de la més pura amistat, sota les més extravagants aparences. S’ajuden mútuament tot el més possible; són sobris, treballadors i honrats. Realitzen, generalment, les seves especulacions en comú. Per a una compra d’importància, no manquen mai tants catalans como divisions sigui possible fer de la cosa comprada. És així com es venen la major part dels carregaments que procedeixen del seu país. Un o dos catalans fan el tracte, mentrestant els altres callen; però en finalitzar, apareix el formiguer per a fer la partició. El prodigi d’aquesta fraternitat es deu, indiscutiblement, a l’idioma particular que es parla a Catalunya»55.

Per la seva part, Dauxion Lavaisse expressa el següent:

«El comerç al detall a Cumanà, està quasi tot a les mans dels catalans, biscaïns i canaris. Aquests homes són, en la seva majoria, mariners que han començat el seu negoci amb unes quantes piastres, i que en pocs anys fan fortuna més o menys considerable, a força de frugalitat i treball. Els catalans es fan notar per tenir sempre com a empleats individus de la seva província. Quan un home d’aquesta regió desembarca sense cap centau, el primer català que troba el porta a casa seva, li dóna treball o el recomana a un altre compatriota. Hi ha molts països on un germà no faria pel seu germà el que un català està sempre disposat a fer per un compatriota. S’assemblen en això als escocesos; però no són com aquests, arrogants amb els seus inferiors, ni vils ni aduladors amb els seus superiors. El català conserva, en totes les situacions en les quals la fortuna el situï, cert aire altiu i digne que atrau l’estimació de tota persona que tingui l’ànima generosa.   —85→   Són els catalans qui han ensenyat als habitants de Cumanà i de les províncies veïnes a treure partit de mant producte local. De la nou del coco, per exemple, fan oli amb la pulpa que hi ha en l’interior de l’esmentada nou; amb aquesta pulpa, també fan una emulsió que reemplaça la d’ametlla i amb la qual es fa una orxata molt bona que es ven barata en els cafès de la regió. Foren ells els primers en establir corderies a Cumanà, on fan excel·lents cables amb la fibra del sisal (gènere, bomba), cordes i cordills amb la pita (Agave foetida), etc»56.

Humboldt, no obstant, fa l’observació que, a la llarga, la influència dels immigrants procedents de la Península disminueix. Ho diu en els següents termes:

«Les influències dels orígens bascs, catalans, gallecs i andalusos esdevenen de dia en dia més insensibles»57.

Era lògic que es produís aquest procés. Cal considerar que els grups d’aquests nacionals es trobaven en franca minoria respecte a la massa total de la població i que aquest tipus d’immigració era preferentment d’homes; mancant l’immigració familiar o bé sent aquesta molt reduïda. A tot això s’ha d’afegir que ni els catalans, ni els bascs ni els gallecs trobaren en terres americanes un ambient propici per a mantenir els seus idiomes, els seus costums i la seva manera de ser. Cap govern peninsular no curà mai de salvaguardar les característiques nacionals dels immigrants que no fossin els de la seva llengua castellana.

En el seu recorregut per les terres veneçolanes, Humboldt pujà per l’Orinoc fins a arribar més enllà d’on el riu aboca, pel braç Casiquiare, part important de les seves aigües al riu Negre; un dels principals afluents de l’Amazonas. En el seu recorregut riu amunt, trobà l’embarcació d’un mercader català amb qui entaulà conversa que transcriu en els següents termes:

«El 16 d’abril (1800) cap al vespre, rebérem la nova que en menys de 6 hores la nostra piragua havia passat els ràpids i que havia arribat en bon estat a una cala denominada Puerto de Arriba o Port de l’Expedició. ‘La vostra piragua no es trencarà pas, car vós no porteu mercaderies i perquè vós viatgeu amb el frare dels   —86→   ràpids’, ens havia dit amb malícia, en el campament de Pararuna, un petit home bru que pel seu accent reconeguérem per català. Era un marxant d’oli de tortuga qui traficava amb els indis de les missions i que no era massa amic dels missioners. ‘-Les embarcacions fràgils són les dels catalans, si portant una llicència del governador de Guaiana i no un permís del president de les missions, volen intentar el comerç més enllà d’Atures i Maipures. Després d’haver-nos fet perdre les nostres piragües en els ràpids que són la clau de les missions de l’Alt Orinoc, del Casiquiare i del riu Negre, hom ens fa reconduir pels indis d’Atures a Carichana i ens obliguen a renunciar a les nostres especulacions mercantils-’. Historiador imparcial dels països que he recorregut, jo no adopto una opinió avançada, potser, amb massa lleugeresa. L’actual missioner dels ràpids és incapaç d’exercir les vexacions de les quals es planyen els petits comerciants catalans»58.

Baixant pel riu, Humboldt arriba a Angostura; la Ciudad Bolívar d’avui. Amb ell era Bonpland⁵⁹, l’eminent botànic francès qui l’acompanyà en tot el seu recorregut per Veneçuela. Ambdós científics cauen malalts de les febres així que arriben a la ciutat. Bonpland estigué molt malalt, a punt de morir. La malaltia els impedí introduir-se en les missions dels caputxins catalans; amb tot, Humboldt ens parla d’elles d’acord amb el que li diuen a Angostura.

Veiem aquesta primera cita que es referix a les poblacions que avui integren l’Estat Bolívar:

«No és pas veritat que la ciutat d’Angostura o Santo Tomé de la Nueva Guayana hagués estat fundada allà on comencen les activitats, en 1764. En aquella època, com avui dia, la gran massa de la població de Guayana estava concentrada en les missions dels caputxins catalans, entre els rius Caroní i Cuyuní»60.

El que senyala Humboldt era cert. La major part de la població de vida sedentària de Guaiana estava en els pobles dels missioners catalans i quasi tota ella era aborigen. Upata i més tard Barceloneta -l’actual La Paragua-, eren habitades per peninsulars; alguns d’ells catalans. Angostura, si bé feia de capital de Guaiana, era una   —87→   localitat aïllada situada a la vora del riu Orinoc; les terres que la rodejaven i per grans extensions, estaven del tot despoblades.

Humboldt parla amb cert detall del poblament de Guaiana i dels règims missionals als quals la població indígena estava subjecta i fa esment, pel que es refereix a les missions dels caputxins catalans, que el que escriu és el resultat de les converses sostingudes per ell a Angostura i no de la seva personal observació. Llegim-lo:

«En el seu estat actual, tota la població d’aquesta extensa província (Guaiana), a excepció d’algunes parròquies espanyoles (pueblos y villas de españoles), disperses sobre les riberes del Baix Orinoc, està sotmesa a dos governs monàstics. Evaluant en 35.000 els habitants de Guaiana que no viuen en una salvatge independència hom en troba prop de 24.000 establerts en les missions i, per dir-ho així, sostrets a la influència directa del braç secular. A l’època del meu viatge, el territori dels religiosos de l’Observança de Sant Francesc reunia 7.300 habitants; el del territori dels caputxins catalans, 17.000. Desproporció sorprenent quan hom reflexiona sobre la petitesa del darrer territori comparat amb les extenses riberes de l’Alt Orinoc, de l’Atabapo, del Casiquiare i del riu Negre. Resulta d’aquests antecedents que prop dels dos terços de la població d’una província que té 16.800 llegües quadrades es troben concentrats entre el riu Imataca i la ciutat de Santo Tomé de l’Angostura, sobre un terreny que únicament té 55 llegües de llargada i 30 llegües d’amplada. Aquests dos governs monàstics són igualment inaccesibles als blancs i formen status in statu. He descrit, el primer, el dels Observants, d’acord amb les meves pròpies recerques; em resta consignar ací les nocions que m’he procurat referent al segon d’aquests governs: el dels caputxins catalans. Les funestes dissensions civils i les febres epidèmiques, han disminuït en aquests darrers anys la prosperitat durant llarg temps en increment de les missions del Caroní; però malgrat aquestes pèrdues la regió que anem a exposar encara ofereix molt interès en l’aspecte de l’economia política. Les missions dels caputxins catalans reunien, en 1804, quan menys 60.000 caps de bovins pasturant en les seves sabanas61; aquestes s’estenen de les ribes orientals del Caroní i del Paragua fins a les ribes de l’Imataca, del Curumo i del Cuyuní. Confinen al sud-est   —88→   amb la Guaiana anglesa o colònia d’Essequibo, envers el sud i remuntant les ribes desertes del Paragua i del Paraguamusi i, creuant la cordillera de Pacaraima, toquen els establiments portuguesos del riu Branco. Tot aquest país és obert, ple de belles sabanas i no s’assemblen pas gaire a les terres que acabem de recórrer en l’Alt Orinoc... Petits altiplans ofereixen un clima sa i temperat. El cacau, l’arròs, el cotó, l’anyil i el sucre (canya de sucre) es donen abundantment pertot arreu on és sotmès a conreu un sòl verge i cobert d’una tofa espessa de gramínies»62.

Ben descrit, en línies generals, el paisatge per Humboldt; però s’ha d’observar que les terres que s’estenen al sud de les sabanas guaianeses presenten un relleu de gran magnitud i de molt complexa morfologia. Una successió de paisatges de gran bellesa cobreix enormes superfícies. Els alts planells, els tepuis, així com els profunds congostos i els rius que vencen els forts desnivells amb els seus salts i rabents, no pogueren ésser vistos pel gran savi alemany. Denses selves cobreixen les parts baixes d’aquestes terres i la penetració es fa difícil. En els temps de Humboldt, ben pocs eren els qui coneixien aquests paisatges on cabrien diverses Catalunyes. Si hagués estat donat a Humboldt el posar-se en contacte amb els caputxins catalans, estem segurs que ens hauria donat una molt més àmplia i exacta descripció d’aquestes terres, car els nostres caputxins les recorregueren arribant molt endins.

El gran viatger i erudit alemany ens parla d’una planta de parti cular interès:

«De totes les produccions vegetals d’aquestes contrades, aquella que la indústria dels caputxins catalans ha fet cèlebre, és l’arbre que proporciona la Cortex Angosturae, que hom designa falsament amb el nom de Quinquina (quina) del Caroní. Hem estat els primers de fer-la conèixer com un nou gènere molt distint de la chinchona i pertanyent a la família de les meliàcies»63.

Més endavant, torna a parlar de la planta i de com l’utilitzaven els caputxins catalans dels quals fa l’elogi pel que es refereix a la seva capacitat de treball i d’iniciativa.

«Els frares catalans preparen un extracte de la Cortex Angosturae que ells trameten als convents de la seva província, i que mereix   —89→   ésser més conegut en el nord d’Europa... Com que l’arbre que dóna la veritable Cortex Angosturae no existeix en gran abundor, seria de desitjar que se’n fessin plantacions. Els religiosos catalans són els més a propòsit per a estendre aquesta mena d’agricultura. Són econòmics i més actius que els altres missioners. Ja han establert adoberies i filatures de cotó en alguns vilatges (Miamo, Tumeremo, etc.)...»64.

Podem dir que l’amarg d’Angostura, l’extracte al qual es refereix Humboldt, es continua produint en les terres de l’Estat Bolívar i a l’illa de Trinitat. L’estudi realitzat per Marc-Aureli Vila Els caputxins catalans a Veneçuela (Barcelona, 1969), permet posar-se en contacte amb el procés artesanal i molts altres aspectes de les missions fins que aquestes desapareixen en 1817.

L’última referència de Humboldt dels caputxins catalans és recollida en aquesta cita:

«En 1768, Don Manuel Centurión féu agafar als missioners més de 20.000 caps de bestiar per tal de distribuir-lo entre els habitants més indigents. Aquesta liberalitat, exercida d’una manera bastant il·legal, tingué conseqüències greus. El governador fou destituït d’acord amb les queixes dels frares catalans... Després d’aquesta època fins als desordres polítics que sondrollen avui les colònies espanyoles, l’administració civil ha evitat curosament d’immiscir-se en els afers dels caputxins»65.

  —[90]→     —91→  

COSMOS. ESSAI D’UNE DESCRIPTION PHYSIQUE DU MONDE. Alexandre de Humboldt. París, 1866-1867.

CUADROS DE LA NATURALEZA. Alejandro de Humboldt. Traducción de Bernardo Giner. Madrid, 1876.

ELS CAPUTXINS CATALANS A VENEÇUELA. Marc-Aureli Vila. Barcelona, 1969.

ESSAI POLITIQUE SUR LE ROYAUME DE LA NOUVELLE-ESPAGNE. Alexandre de Humboldt. París, 1825.

JOAN ORPÍ, L’HOME DE LA NOVA CATALUNYA. Pau Vila. Barcelona, 1968.

LETTRES D’ALEXANDRE DE HUMBOLDT A VARNHAGEN VON ENSE (1827-1858). ACCOMPAGNÉES DU JOURNAL DE VARNHAGEN ET DE LETTRES DIVERSES. Traducción de Louis Held. Ginebra, 1860.

VIAJE A LA PARTE ORIENTAL DE TIERRA FIRME (1804). Francisco Depons. Traducción de Enrique Planchart. Caracas, 1930.

VIAJE A LAS ISLAS DE TRINIDAD, TOBAGO, MARGARITA Y A DIVERSAS PARTES DE VENEZUELA EN LA AMÉRICA MERIDIONAL (1813). J. J. Dauxion Lavaysse. Traducción de Angelina y Hilda Lemmo. Notas de J. A. de Armas Chitty y Marco-Aurelio Vila, Universidad Central de Venezuela. Caracas, 1967.

VOYAGE AUX RÉGIONS ÉQUINOXIALES DU NOUVEAU CONTINENT. Alexandre de Humboldt. París, 1816.