  De la vida quotidiana
|
|
No cal anar molt lluny. |
|
|
|
Ni trepitjar descalç
viaranys plens de vidres |
|
|
|
ni ofegar-se en el mar per tal de
beure llum, |
|
|
|
la llum, paraula mítica,
metàfora de seny. |
|
|
|
Allò que cerques ho tens
davant de tu. |
|
|
|
Per gaudir un infern no cal prendre
vaixell. |
|
|
|
No cal anar tan lluny. |
|
|
|
Siga cau, siga avenc, drecera,
cingle, foc; |
|
|
|
no cal fugir enlloc; mira-ho tot
prop i a punt: |
|
|
|
objectes, cels, mons,
paraules, |
|
|
|
horitzons, presons, éssers o
murs. |
|
|
|
No cal anar més lluny. |
|
|
|
Només l'esguard i el
tacte |
|
|
|
aboleixen distàncies. |
|
|
|
Estimar és
conèixer. |
|
|
|
El miracle és dins
nostre. |
|
|
|
No cal anar-se'n lluny. |
|
|
Nu amb paisatge al fons
|
|
Mira'l, entre la brossa, nu, pels
esbarzers |
|
|
|
ocult, dessota uns pins, com
jeu |
|
|
|
de cara al tros de cel que
l'enlluerna, únic |
|
|
|
motiu humà el seu cos
esplèndid. Mira'l. |
|
|
|
Quasi terra de lluny,
llàntia joiosa. |
|
|
|
Una guatla alça el vol |
|
|
|
i, ales esteses, queda |
|
|
|
quieta davant dels ulls. |
|
|
|
La resta són muntanyes,
marges i vinyes, |
|
|
|
matolls, clapes verdoses.Tot amerat
de sol, |
|
|
|
un objecte vora la mà
caiguda. |
|
|
|
Damunt la pell rosada i jove |
|
|
|
unes mosques
―l'estiu?―, voleteig negre. |
|
|
|
|
Qui, d'un ramat invisible, du
lleugers esquellots? |
|
|
|
|
Ambigüitat de fart, antiga
meravella |
|
|
|
a la paret immensa d'un museu et
mire |
|
|
|
real ahir, imatge del passat, avui
ja peça inútil. |
|
|
|
Per molts records que dugues d'un
paratge |
|
|
|
el qual ―ho sé―
no és aquest que ara mostres |
|
|
|
i, tanmateix, el veig farcit de
mots tan meus |
|
|
|
que hauria de pintar-te
novament, |
|
|
|
o, millor, destruir-te. |
|
|
|
Rellegint un calaix
|
|
El meu passat, tan frágil
com joguina de fira. |
|
|
|
I, tanmateix, no és meu,
és d'un infant |
|
|
|
que em mira amb ulls altius,
pantalons curts, |
|
|
|
un somriure de príncep que
agenolla vassalls, |
|
|
|
des d'un dia groguenc,
joiós, a una fotografia. |
|
|
|
|
Parets, |
|
|
|
parets de llet en pols, |
|
|
|
prohibides, d'una blancor
altíssima, |
|
|
|
coronades de vidres trencats |
|
|
|
i un gesmiler abocant-se |
|
|
|
des de lluny, com la neu,
inassolible. |
|
|
|
|
Quina fal·làcia
creure'ns |
|
|
|
que som u i el mateix; |
|
|
|
tu, amb l'esguard insolent de la
infantesa, |
|
|
|
jo, sols cert dels meus
dubtes; |
|
|
|
tu, amb un llaç blau
marí; |
|
|
|
jo, amb la nit dins dels ulls i
esperant l'alba. |
|
|
|
Nocturn com a cloenda
|
|
Caramel de somnis, la lluna |
|
|
|
llu en un fosc aparador
d'estrelles. |
|
|
|
Tendra com un ocell s'acosta |
|
|
|
al càlid cau del cos, la
nit. |
|
|
|
I tu, espectador de
meravelles! |
|
|
|
|
Des d'un indret conegut, les
granotes |
|
|
|
llunyanes inicien un cant de
cristalls |
|
|
|
ancestrals i arbres fruiters en
flor |
|
|
|
per serralades verdes. Els ulls
escolten. |
|
|
|
|
I tu, aquell que encén una
llàntia invisible |
|
|
|
i camina amb pas ferm cap al
destí traçat |
|
|
|
que li marca el silenci, el
tecleig |
|
|
|
de la màquina d'escriure, la
música |
|
|
|
d'aquests mots bategant. |
|
|
|
|
Admirable companya de la
solitud, |
|
|
|
oberta com un llibre secret, la
nit |
|
|
|
s'ofrena. I tu, callant, la
interpretes. |
|
|
|
Amb la serenor d'un marbre en un
jardí |
|
|
|
esperes la pluja, crit o llavis,
que et durà |
|
|
|
|
la clau d'aquesta cel·la on
vius la mort de cada dia. |
|
|
|
Com el foc de la farga té
ànsia de coltells. |
|
|
|
Així, la pell desitja un
raig de sang, |
|
|
|
un fil de fum, la senda de
l'amor, |
|
|
|
el tacte tatuat de les
paraules. |
|
|
|
|
Anelles grinyolen als turmells, i
la set, |
|
|
|
fonda com un pou en terra
eixuta. |
|
|
|
El cos, a l'espera del goig, |
|
|
|
tradueix el sentit de la
dansa. |
|
|
|
Així, gest i miracle,
aboques |
|
|
|
l'energia tremant sobre el full
blanc. |
|
|
|
Escoltes el silenci i
l'anomenes. |
|
|
|
Enllà lluny
|
|
Enllà lluny la ciutat, |
|
|
|
enllà lluny del ben
lluny, |
|
|
|
on el quitrà és terra
i brosses que acompanyen, |
|
|
|
on la gent diu "bon dia" i "com va"
i et coneix, |
|
|
|
on ets un element solidari dels
vents i dels arbres, |
|
|
|
on no hi ha crits estèrils
ni llums apegalosos, |
|
|
|
enllà lluny la ciutat, |
|
|
|
enllà lluny del ben
lluny, |
|
|
|
enllà lluny. |
|
|
|
|
On les estacions de l'any les sents
talment Vivaldi |
|
|
|
i la pluja ressona amb versos de
Verlaine |
|
|
|
i Montale i Horaci i Ausiàs
March et visiten |
|
|
|
i els fruits s'ofereixen amorosos
als llavis |
|
|
|
i els arbres i els ocells i les
tronades et són companys... |
|
|
|
On el temps et saluda com un amic
que torna. |
|
|
|
|
Enllà lluny la ciutat, |
|
|
|
més enllà, lluny del
lluny, |
|
|
|
on tot són horitzons i
diàlegs, |
|
|
|
on els rellotges s'acoblen als
ritmes de la terra |
|
|
|
i cap crit no et somou com un vidre
que es trenca, |
|
|
|
on res no et dispersa a no ser
caminar en la boira, |
|
|
|
on els cingles et conten passions i
rondalles, |
|
|
|
enllà. |
|
|
|
|
Enllà lluny, la ciutat, |
|
|
|
ofegada agonia de dols, |
|
|
|
trista abraçada de
màscares, |
|
|
|
bram violent de solituds, |
|
|
|
des d'on me'n vull anar per sempre
més |
|
|
|
i, tanmateix, hi continue, tot i un
odi |
|
|
|
que em bada els ulls i em deixa a
fosques. |
|
|
|
Me'n vull anar, enllà
lluny, |
|
|
|
per tal d'ésser un matoll
més. |
|
|
|
I descobrir-me. |
|
|
|
Capvespre a Samos
|
|
No l'oblidaré mai, aquest
capvespre a Samos. |
|
|
|
Un cel de pura sang, com un poltre
ferest |
|
|
|
crida foll de desig i incendia la
mar, |
|
|
|
abans d'un blau en pau, en aquesta
badia. |
|
|
|
|
Els vaixells amarrats, amb gemecs
de silenci |
|
|
|
dansen talment un cor que somia
l'amor. |
|
|
|
Quina olor de gesmils i dompedros
en zel |
|
|
|
ompli vells carrerons de pedra i de
salnitre. |
|
|
|
|
On el dolç moscatell de les
vinyes de Samos? |
|
|
|
On el temple caigut de la mare del
Foc? |
|
|
|
|
Mai no podré oblidar aquesta
entrada a Samos |
|
|
|
amb el blanc de la calç i el
roig de les teulades |
|
|
|
i l'horitzó oferint-se com
magrana madura |
|
|
|
o la síndria fresca al
paladar del nàufrag. |
|
|
|
|
La terra és sempre terra;
almetlers i oliveres, |
|
|
|
figuerals i xiprers, canyars i xops
cantaires, |
|
|
|
per barrancs i clotades on el vent
mai no arriba |
|
|
|
i fa flor el baladre i fa goig la
xitxarra. |
|
|
|
|
Entre la llum i l'ombra, com
són fets els humans, |
|
|
|
aquest capvespre a Samos que no
oblidaré mai. |
|
|
|
Oda a Santorini
|
|
El fosc delit ardent que vaig
buscant |
|
|
|
per aquest mar de llum i
d'esperances, |
|
|
|
delit de ser aquell infant
d'estels |
|
|
|
que un dia va sentir-se somni
d'àngel, |
|
|
|
m'ha dut ací, com nau a la
deriva, |
|
|
|
fins al teu port de cendres
esmolades, |
|
|
|
lluna del blau Egeu, foc
adormit |
|
|
|
com l'ocell que renaix en
immolar-se. |
|
|
|
|
Illa del cel, nascuda de la
flama, |
|
|
|
erma de verd, fèrtil en
hecatombes, |
|
|
|
et desitjava tant, tant
t'estimava, |
|
|
|
que, abans de posseir els teus
abismes, |
|
|
|
ja et volia com ets, filla de
l'alba |
|
|
|
amb vinyes arrapades a la
vida, |
|
|
|
cingles d'estral, platges de freda
lava, |
|
|
|
on l'home, com les roques, canta i
plora. |
|
|
|
En blanc
|
|
Estic gitat al llit, malalt. |
|
|
|
L'estiu, fora de mi, crida
joiós |
|
|
|
d'ocells el temps dolç de
natura. |
|
|
|
Tinc quaranta anys passats. I
ara, |
|
|
|
novament, després de tants
oblits, |
|
|
|
després de tanta mort
acumulada, |
|
|
|
uns pocs versos fan el resum d'una
vida. |
|
|
|
Estic gitat al llit, malalt. |
|
|
|
De lluny, per la finestra i
l'ombra, |
|
|
|
m'arriben cants que fuguen |
|
|
|
de bells infants, desconeguts i
feliços. |
|
|
|
Juguen el joc estrany del
futur, |
|
|
|
el joc del temps, l'estiu, la vida
plena. |
|
|
|
Jo en sent les veus distants i
rialleres, |
|
|
|
i els veig escabussar-se en l'aigua
clara |
|
|
|
fets de llum, nus els cossos, rics
de goig. |
|
|
|
Malalt, al llit, tot sol,
gitat |
|
|
|
―també els records
queden lluny, criatures―, |
|
|
|
no em queda cap més joc que
l'esperança. |
|
|
Gasela
|
|
Va corrent pel jardí |
|
|
|
cantant el seu amor amb mots
alegres, |
|
|
|
com l'aigua de la font |
|
|
|
va rient i saltant entre les
pedres. |
|
|
|
El cos esvelt vesteix |
|
|
|
de vels lluents que en moure's
transparenten |
|
|
|
i un bell collar de perles |
|
|
|
llueix al coll, com les roses que
esclaten |
|
|
|
les gotes de rosada. |
|
|
|
Als llavis du el fresc somriure
dolç |
|
|
|
de qui se sent feliç |
|
|
|
i ho diu amb clara veu de pura
llum |
|
|
|
creient que, on és, no hi
ha |
|
|
|
ningú que escolte el seu
secret joiós, |
|
|
|
ni cap perill de res. |
|
|
|
De colp, un branquilló tot
ple de punxes, |
|
|
|
com un parany, l'enganxa. |
|
|
|
Amb arraps a la pell a terra
cau. |
|
|
|
Un plor tendre i amarg |
|
|
|
fereix la nit. Adolorides
perles. |
|
|
|
Un llamp llunyà. I, a
l'alba, |
|
|
|
en la grisor més grisa,
núvols negres. |
|
|
|
Brutes de sang i pols |
|
|
|
entre pètals marcits roden
les llàgrimes. |
|
|
|
La lluna nova fuig. |
|
|
|
El jardí no té ja cap
joia jove. |
|
|
|
|
En els somnis joves, Grècia
era la mar |
|
|
|
desitjada de llum, de goig
salat. |
|
|
|
Eren parets de calç rient
d'estiu |
|
|
|
i un cel tot blau entre marbres
divins, |
|
|
|
un got de vi daurat amb gust de
bosc, |
|
|
|
una tallada de meló a les
mans. |
|
|
|
Ara, que hi he tornat, si mai es
torna |
|
|
|
enlloc, no sé ni on vaig, em
deixe dur. |
|
|
|
Davant, la lluna al ple, l'Olimp
nevat, |
|
|
|
la mar molt lluny i jo mirant la
nit, |
|
|
|
la foscor transparent de l'hivern
grec. |
|
|
L'ocell
|
|
Al cim de l'arbre sec mira la
posta. |
|
|
|
El veig de negra llum, omplint-me
els ulls, |
|
|
|
meravella real, espill de
l'ànima, |
|
|
|
i el veig lluent, des de l'ombra
més ombra. |
|
|
|
|
No canta, no. S'està quiet.
Mira i prou. |
|
|
|
Perla de llum, el veig al cim, i em
veig |
|
|
|
com ell, callat i atent, dispost al
vol, |
|
|
|
ocell d'un lloc i vividor de
l'aire. |
|
|
|
|
El vespre creix; la lluna nova
avança. |
|
|
|
Un gos bastard passa insolent, i
lladra. |
|
|
|
La merla fuig. La llum de dol
s'envola. |
|
|
|
Em quede sol, fent-me fosc en la
fosca. |
|
|
|
La Drova
|
|
Aquesta vella vall que ara veig
verda, |
|
|
|
daurada lluna de meló
d'estiu, |
|
|
|
és més que un
llogaret entre muntanyes, |
|
|
|
molt més que la infantesa al
finestral, |
|
|
|
molt més que un
paradís ple de pinades. |
|
|
|
|
Aquesta vella vall feta de
somnis, |
|
|
|
amagatall d'amors i de
paraules, |
|
|
|
la dels mil i un perfums i les
fonts fresques, |
|
|
|
la dels hiverns de llàgrimes
de gel, |
|
|
|
la de les veus que juguen i el
silenci; |
|
|
|
aquesta vella vall que vull per
sempre verda. |
|
|
|
|
Aquesta que rebrota riallera |
|
|
|
després de les tempestes i
la pluja; |
|
|
|
aquesta que faig meua cada
dia, |
|
|
|
aquesta que duc viva a la
memòria, |
|
|
|
no la toqueu, si us plau, no la
toqueu. |
|
|
|
No la toqueu, si no és per a
estimar-la. |
|
|
|
