Antologia poètica

Ponç Pons

Pedres cremades

El cultiu de les lletres no necessita del tracte mundanal. Ningú no em sent entre l'immens boscatge, però la blanca lluna m'il·lumina. Wang Wei

Sàtir castrat. L'enyorança té el rostre d'unes illes perdudes.

Terra natal. El poema és un hort que espicassen gavines.

Brut de ciutat, acaron un pi ver com si fos una dona.

Pel riu cansat, que mena lent als límits del món, naveguen branques.

Llengua mortal. També efímer fulgeix el que escric damunt l'aigua.

Salta un llagost. D'amagat i corrent, els al·lots roben gínjols.

Nafra de sol, bassa eixuta. El camí, ple de pols, serpenteja.

Un còdol més entre el pedreny; la musa somriu decapitada.

Terra d'adéus. Brillen càlids els ulls del mussol sota el ràfec.

Sexe lunar alzinant-se en la nit... Meulen àvids els moixos.

Grius i moscards. A la llum d'un quinqué raspa antiga la ploma.

En va m'entest a escriure versos, mots... Jo el que vull és besar-te!

Odes i èglogues. Les pedres que ara cantes, sol grec, de llum s'abillen.

Perdut pel verd tirany que espès s'endinsa pel bosc, perora un faune.

País d'oblit. Les aus travessen mudes un cel de velles cases.

Descalç, ocult entre el pinar faig mots encreuats amb les nimfes.

Fills avortats d'aquesta illa on, brunzents, senyoregen les mosques.

Els bells records que vam sembrar quan érem al·lots, no ressusciten.

Terra de mar. Ja no hi ha ni horitzó. Sent plorar les gavines.

Pins i matolls. Cap a casa, de nit, m'acompanya el sender.

Home de mots insulars despentín amorós la gramàtica.

Tristia
	Al darrer món de Tomis,
	cobert de terra estranya,
	en una tomba ignota
	que el vent salí colpeja,
	potser visquis encara
	en el record d'antigues,
	enamorades dones
	i et cantin vells poetes
	com jo mateix que, líric,
	madur, pausat, els versos
	i plany dolgut, romànic,
	la nostra vida incerta.
	El temps, que tot ho esfondra,
	solida el teu prestigi
	i fa el teu nom de mestre
	per sempre inesborrable.
	Però ja clàssic, mite,
	amant d'amor, ni el sexe
	perdura i és inútil,
	llorer marcit, la fama.
	Tots som llavor d'oblit.
	El celistre que corca
	quaderns, carpetes, llibres,
	ho amara tot de sal.
	Ser feliç és un plagi,
	escriure un deure amarg.
	No vivim, les paraules
	ens desviuen i ens fan,
	cercadors enfebrits
	de bellesa, perduts
	presoners d'una pàgina.
	Naufragam en gargots.
	A l'Olimp, pura ossera
	de castanyers i núvols
	que el càlid sol grec besa,
	els déus també s'han mort.
	Tot és fum i no hi queda
	ja res etern, Ovidi.

Dictat d'amor

L'amor que us hai en totes les parts m'ascla. Jordi de Sant Jordi

Desvetllat per neguits lleganyosos de mots, veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville i em retorna descalç per teulats plens d'enyor al mansàrdic embruix d'un París que era festa. Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin, febre d'àngels com Rilke i més fam que Vallejo. Jo llegia temptat d'insurgent negritud Aimé Césaire, Senghor, i escrivia llogat a l'infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.

¿Tant de temps ha passat? ¿No sóc ja aquell encès jove d'àgils sentits que, en un gest amistós de mitòman, llançà per Celan flors al Sena? ¿On són ara les neus de Villon o les roses de Ronsard o les nits emporxades que, lent, aprenia a Camus l'alfabet de ser un home? Jo admirava Gauguin, jo també era Madame Bovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage, exhumava atordit l'aspra prosa, el discurs gargallós del calvari inclement de Céline.

Ara sé que cap cop simbolista de daus no podrà mallarmós abolir mai l'atzar ni cap líric vaixell no em durà cap al sud. Existesc perquè escric. Pàl.lid d'albes, illenc medul·lar que s'abraça a la llengua, maldorm sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit per si arriba, com ara, imparable el poema.

Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore, ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida. Jo em cercava gelós de ser lliure per verds bulevards de bell nom que amb els dits balbs d'hivern ja evocava abocat sobre un atlas romput quan als límits del vent naufragaven gavines.

Trescador de carrers utrillans que conec com els grops de la taula tacada on escric, duc gravat a la pell salabrosa el perfum d'una tarda estival que, feliç i estranger, al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur, vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.

Madur d'anys i records que rosega l'oblit, menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos, t'estimava i t'estim amb un cremant amor... Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.

Jo també em moriré a París amb ruixada.

No puc ésser ni sóc més que literatura!

Exordi
Tutto che mi resta è già perduto Quasimodo
	Les roses de Ronsard ja s'han marcit
	i Déu és ara sols un record més
	Hi ha mars enllà de l'illa que no he vist
	i llocs de mapes verds on mai no he estat
	La nit és una cambra enmig del món
	la vida un buit que amb mots ompl de sentit
	On són les neus que va cantar Villon
	Del magma espès del goig n'he tret dos fills
	de l'íntim pou dels anys un vers d'enyor
	El vell mussol enguany no ha regressat
	ni han fet els pardals niu al meu cambró
	Somii aquell Son Bou immens d'infant
	M'estic fent vell i torn a llegir a Shakespeare

Obituari
People change and smile but the agony abides. T. S. Eliot
	He anat a caminar pel camp fins a Son Bou
	i he vist els trencs solcant l'enfront de Llucaquelba
	Sota un cel generós perfumat de llentrisca
	les figueres lliuraven enterra els seus fruits
	Pel barranc verd d'Es Bec entre Ses Canessies
	Son Boter dava a un mar d'un profund blau turquesa
	Desterrades les aus orfe d'antigues dunes
	jo em pensava gelós que el paisatge era nostre
	dins les síquies la gent llença llaunes i fems
	Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant
	amb amor tot allò que perviu d'aquesta illa
	explotada que estim amb dolor de fill pària
	Ja no hi ha vellmarins pels penyals de Fornells
	S'omplen totes les cales de bars i de murs
	La llum grega es tenyeix de renous asfaltats
	L'idioma en què escric no l'entenen ni els morts

Filius insulae
Facit indignatio versum Juvenal
	Sóc al bosc de S'Artiga i és hivern
	Fa fred
	M'he llevat les sabates
	Ara escric caminant descalç entre el pinar
	Així sent bé la terra
	L'antiga i aspra terra endogalada
	Dels avis dels besavis dels meus avis
	Hi ha xalets il·legals
	Hi ha dos gossos que borden
	Amargats amb lladrucs de pell negra i piscina
	Hi ha un citröen tirat
	una moto una cuina
	un sofà (no mentesc!)
	un be mort i un somier
	Jo volia només fer un poema bucòlic
	Escriure És bell el camp entre els turons de l'illa
	Cal que cremi els records d'uns paratges de faula
	No sé viure sotmès ni amb mirada turista
	Al pou sec hi ha enderrocs però brillen els brucs
	Som indignes del do d'haver estar menorquins

M'assec al moll de fusta de Cala Molí i pesc donzelles amb els meus fills que somien sandokans i mobydicks.

Tenc les mans escatades de pics d'esparralls i salpes.

Retirat del món, del segle, escric amb la ventresca d'un anfossol l'elegia clara del salobre.

Sé que després de la sal i els solcs que el mar soscava en la pell dels dits és lleugera i càlida la ploma.

Travessaré Es Codolar, bussejaré al fons de Sa Nitja per trobar, colgada, entre algues, l'ànima blanca del mite.

No calaré a Cala's Morts.

Com el vent que de Tíndari m'arriba perfumat de camamil·la, els anys sorrencs traginen pols de corc.

Ara passa un llaüt i un ca de pèl asprós m'ensuma ximple l'esca.

D'al·lot, Déu caminava sobre les aigües. El món feia olor d'encens. Encara no sabia que duim l'infern dins nosaltres ni caçava caderneres amb filacs i vesc.

Un dia, un amic meu va ofegar cinc moixets petits en el safareig verdós de l'hort de Can Virolla. Després van arribar a l'illa gent de mots triomfants que obrien síquies i solcaven l'espai d'arbres secs i fils.

Els tamarells van començar a morir-se. La neu no va tornar més. Al cine feien Quo vadis? i un fosquet de biblioteca fred vaig veure El crit de Munch.

Ara pesc donzelles amb els fills que riuen quan els cant alegre la cançó pirata de John Silver i em demanen qui era Billy Budd.

Vull oblidar que vaig llegir Genet. Negaré com sant Pere tres vegades Bataille.

Hi ha una tèquina amb rems que es podreix al canyís...

Es fa fosc i m'invent una vida ermitana.

Argonauta
	Jo que sóc també grec i voldria trescar
	com un faune les illes fulgents de l'Egeu
	cant els llocs seculars que vaig veure d'al·lot
	i dic Cala'n Porter Macaret Alcaufar
	Trebalúger Son Bou S'Arenal d'en Castell
	Cant i escric amb amor el nom de boscos purs
	on jugàvem feliços a guerra els amics
	i on anava amb ma mare a cercar esclata-sangs
	S'Alzinar d'en Salord S'Artigueta Llucatx
	La Cucanya Ses Rambes Biniatzau Alcotx
	Vaig recórrer amb mon pare els camps de l'illa just
	quan tenia nou anys i era immens l'horitzó
	entre cans que encalçaven lladrant secs conills
	Biniguarda Es Banyul Tordonell Sa Boval
	Ho record mentre escric abocat a un futur
	estranger encimentat de for rents i de bars
	Els paisatges d'infància no existiran més
	Aquell món que somii s'ha acabat i ja és mort
	No vull viure per plànyer cap temps esfondrat
	Serà un vers de revolta el meu verd testament

Terra d'adéus
	T'ho diria rimant decasíl·labs invictes
	Amidant amorosos alexandrins blancs
	T'escriuria Roser sense tu no sé viure
	o A pesar de betzèrries serem sempre amants
	Tu ja saps que t'estim Sense por ni futur
	potser ens calgui parlar amb un llenguatge agressiu
	d'aquest temps malgarbat de falsaris cabrons
	Com va dir el portuguès que en va escriure un xinxer
	Són ridícules totes les cartes d'amor
	i aquí hi sobren polítics de seny pesseter
	Prou Tristanys i Romeus prou Renés i Abelards
	El diari du un jove de divuit anys mort
	i han trobat a La Vall un vaixell amb haixix
	Jo no jug a ser progre ni em venc al poder
	Com va dir Saramago Silenci i treball
	Si m'aferr obsessiu a aquests mots insurgent
	és perquè tu ja ho saps no sóc jo si no escric
	i el més íntim exili és un vast sentiment
	Una empresa vol fer un camp de golf a Tirant
	no sé d'on trauran l'aigua i mil apartaments
	Ara acab de llegir Dublinesos de Joyce
	Prest serem souvenirs mohicans i estrangers

Cala's morts
Llueve sobre mi infancia Octavio Paz
I Vora el mar brau del nord dret veig ploure la pluja Rere aquest nus al coll s'amuntega la infància No viurem ja mai més els hiverns crus de l'illa Ni al furtiu safareig nedarem mai més nus Ara el temps esburbat presagia eixorquesa I un retorna feliç als versos dalt sa cambra Corríem pels hortals d'espessa fruita lliures Jugàvem a foners per camps sembrats de cards No sabíem alegres que fóssim tan pobres El sexe no era encara afronta ni pecat Les vetllades s'omplien de contes i mites El vent s'encelistrava al cor ple de bondat
II Fills del mar i la calç amb camamil·la als ulls Descobríem els noms dels ocells emboscats
	Ens vestíem de llum a les platges ardentsAmb sorra esmerilàvem gregament el cos
	La sal creixia als patis verds sota el raïm
	No sabíem que el món existia i que enllà
	De les costes de l'illa hi hagués altres déus
	Un vell atles romput em va obrir tots els ports
	Vaig llegir l'Odissea entre mates i pins
	On són ara els senders desvirgats de Son Bou
	O els tendals de canyís vora els verds tamarells
	Sobrevolen Addaia sornuts gavians
	Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil

Com un renec

Perquè les estàtues No són ja despulles; Nosaltres som les ruïnes. Iorgos Seferis

I Un home sense arrels és un ser mort Una illa de ciment un flac infern Els estornells suosos tenen fam Emigren solidaris cap al sud Els faunes fugen farts de veure gent Que crida i deixa nafres dins el bosc No dic que fos millor cap temps passat Escric només que em dol ser menorquí La terra magra engreixa estranys i murs L'oblit ha sepultat màrtirs i herois

II Un llast de solitud mentre els conreus S'assequen fa feixuc el llarg camí Que es va esborrant i dur no mena aumón El dia s'ha acurçat Els primers freds Redossen caderneres entre els pins Com poden els illencs no escoltar el vent Que es queixa amarg i plora avergonyit Els bàrbars s'han fet seu tot el present Una altra llengua imposa el seu destí El mar té un postmodern tel de betum Ja s'ha acomplert el temps dels assassins

Journal du promeneur

Noches de sol, días de luna, ocasos de París. César Vallejo

Passava amb el cor ple de llibres entre tombes.

Tot jo era un mausoleu.

Dos fossers recollien roses mortes i amb mandra esporgaven xiprers.

Un poema esborrat, cintes, bòtils, espelmes... decoraven el bust

(Peace and drugs.     Love, not war)

esbossat de Jim Morrison.

Jo era jove i fervent.

Algú havia deixat un clavell agraït sobre el nom d'Oscar Wilde.

Em van dir que era hora de tancar i no hi havia més que un japonès vell

i una dona vestida de groc, al Père Lachaise.

Vaig sopar de cuscús.

Vaig anar a Saint Michel.

Ja era fosc i plovia.

In paradisum

Com el vent que, cansat, s'asserena en la nit ara evoc els records més afables que puc rescatar d'entre els anys i esgratiny amb els mots un apunt blau de vida.

Tants de versos retxats, tants de llibres llegits, tant inútil amor, tant adéu, tanta nafra... pel paisatge romput, per la terra escanyada.

Cada hivern és igual (ja me'ls sé de memòria!). El celatge que duu pluja al ventre amb ressò de llampecs fa estremir l'estelada i formós parla d'altres hiverns que vindran repetits vora el mar de l'enyor, altres dies de fred humitós que a pesar de tristeses vull viure.

Aquest llibre neix de les converses que he mantingut durant anys amb Fernando Pessoa i és una part lusitana del meu Dillatari.

Des que, quan era petit, a la platja solitària de Son Bou vaig trobar un home fent versos i em va dir que es deia Dante, convisc amb morts que són vius i em relacion amb vius que semblen morts.

Com que, segons Herman Bloch: «el que existeix no pot ser veritat», he intentat materialitzar, com Nerval, «l'expansió del somni en la vida real». Si no em creieu –diu Lautréamont–, anau a veure-ho.

La Poesia és una clau mestra.

Menorca. Sa Figuera Verda, abril de 2003.

Postal

T'envii aquest paisatge vell de l'illa perquè vegis com era abans Menorca. M'han dit que has demanat lloc a un psiquiàtric. No siguis boig i pensa en Ezra Pound. La vida, tanmateix, no té aclarícia i si ens hem de morir que sigui tard. No podem acabar com Sà-Carneiro ni viure derrotats o amb amargor. Tanta saudade i tant male di vivere no ens menaran enlloc. Deixa't de cartes astrals. Llegeix, escriu.......        No beguis tant, Fernando!

Areia escrita

Tenc una tenda de campanya lusa. La plant discretament pel nord de l'illa a les platges desertes de setembre. Menj pa fet meu i fruita, passeig, escolt, escric, parl amb els arbres, llegesc el mar.

No ho dubtis:

Viure és més que existir. Damunt la sorra agraesc a la nit els seus misteris i encenc un foc humit de llenya morta. El fum sembla una ofrena, el vent canvia... M'invent l'eternitat. Fa trons.

Plou terra.

Sa figuera verda
	He acomplert el meu somni
	de tenir un solitari
	terreny verge en el camp.
	He comprat un poètic
	paisatge menorquí.
	Ara faig paret seca
	i desbrós de brutícia
	velles tanques que el temps
	ha florit d'abandó.
	En el fons el que vull
	és poder fer-hi versos,
	lliure, enfora del món.
	Aquí puc ser un secret
	eremita salvatge
	i escriviure tranquil
	com un nou Thoreau illenc.
	He penjat uns quants nius
	per a ocells i he sembrat
	en filera un camí
	medieval de xiprers.
	De moment no escric gaire
	ni llegesc com abans.
	Tot el dia llev còdols.
	Com a mínim dorm bé.
	No hi ha insomni que valgui.
	De cruixit, ni em desvetll.
	Quan em mir adobant
	amb tendresa la terra,
	fent paret o cavant,
	veig profunda i austera
	la mirada de Tolstoi.
	Ell va dir que l'ofici
	d'escriure corromp l'ànima
	i va fer, per fugir-ne,
	a estones de pagès.
	Il·lusos ens servim
	amb goig de les paraules
	i al final acabam
	desvalguts esclaus seus.
	Cal esser demiürgs.
	Poesia i poema
	no són sempre el mateix.
	Religió, màgia, mística,
	exercici verbal,
	constel·lació de signes
	o missatge formal?
	Tot és simple i senzill.
	Ja no cal travessar
	cap carrer per fugir,
	com Quasimodo amb versos
	dins l'abric curt, de casa.
	Tot està més que dit.
	El futur d'atzucac
	que en els murs de marès
	tenia culs de bòtil
	s'ha obert camps a través
	entre tanques d'ullastres.
	Sé que açò és ser feliç.
	Podaré les figueres.

A sede do viageiro

Supòs que m'he fet vell. La fantasia de les novel·les ja no m'interessa i em sent més prop de Pla. Record l'impacte que em va causar Cent anys de solitud. Ara hi ha massa petits cercadors d'èxit que la imiten i jo he tornat a Txèkhov. La finesa del seu esguard és com un estilet que dissecciona i entra subtilment en els teixits més fondos de l'humà. M'interessen la vida, l'Esperit i el real. És de ver que fas contes? Deixa-me'n llegir uns quants! Borges pot ensenyar-te'n, i potser Maupassant. Jo he tornat al gran Txèkhov. Sakhalín és brutal. Vet aquí un metge d'ànimes, discret, lúcid, callat. Aquest vespre he llegit: En Siberia, de Thubron, i encara estic glaçat. Terra dura i ferida, ha perdut els seus pols: d'una part comunisme, de l'altra, religió. He deixat un estudi sobre l'obra de Jünger que no m'ha entusiasmat. He vist Vampyr, de Dryer, i Toni, de Renoir. No t'agrada el cinema? Per a mi és important. La família està bé i les classes funcionen. Com et va a tu el treball? Si estàs fart del comerç vés a una editorial i demana per fer, sense horaris ni moure't de casa, traduccions. Amb l'anglès que tu saps et serà ben senzill. Potser et paguin millor. T'envii un tabac fort (es diu «tabac de pota») que sembren els pagesos i fa fugir els moscards. Voldria amb la motxilla llançar-me a viatjar per amples territoris, però m'enyor, ja ho saps. Aventurer de llibres, explorador dels mots, tot sol pels camps de l'illa vaig sempre amb un quadern. Menorca em sembla immensa, hi ha llocs que no conec. Sense sortir de casa puc veure el món sencer. Quan tengui els fills més grossos segur que partiré. M'agrada rebre cartes. Records a Ophélia i Reis.

Getsemaní
	M'han operat la dona.
	T'escric de l'hospital.
	Li han extirpat l'úter,
	un tumor i un ovari.
	Vivim de vanitats.
	Serà llarga la nit.
	Es queixa, es mou, té mal.
	Du una sonda i un sèrum.
	Li han donat un calmant.
	Quan l'he vista sortir
	del quiròfan, tants anys
	d'estimar-la m'han fet
	plorar com un al·lot.
	En el fons no tenim
	més que allò que hem donat
	i sense ella no sé
	què m'hauria passat.
	Sóc un ser desvalgut,
	fràgil i desterrat.
	Ella m'ha dat dos fills,
	estaló i una llar.
	Es despert, es condorm,
	diu que m'estima molt.
	He tornat a plorar.
	Hi ha quietud i la nit
	s'ha emparat de Maó.
	Vaig i vénc del seu llit.
	Sent de lluny l'ascensor.
	Per la ràdio van dar
	que faria mal temps.
	Potser plogui i el món
	no s'acabi en aquest
	forat blanc d'hospital.
	Ara em diu que té set.
	No pot beure i li bany
	els llavis secs i el front.
	Deu ser trist estar sol.
	El dolor no té amics
	i una vida no és prou
	per dur dins tantes vides.
	Un dia ens morirem
	entubats, plens d'enyor,
	i agònics no sabrem
	si el real és allò
	que hem llegit o viscut.
	Ara torna a dormir
	i jo m'assec cansat
	en un tou sofà verd.
	M'he fixat que tothom
	és de fora i no hi ha
	(potser han nascut aquí!)
	ningú en aquesta planta
	que parli menorquí.
	Em sent expoliat!
	Potser acabi fent versos,
	con Ramis, en llatí
	o m'inventi heterònims
	finals en castellà.
	De petit jo volia
	descobrir terra incògnita
	i explorar la fulgent
	línia d'ombra dels mapes.
	Un dia vaig comprendre
	allò que diu Pascal:
	La desgràcia de l'home
	prové de no saber
	reflexionar tranquil
	en una habitació.
	Escriure és respirar.
	D'aleshores, nocturn
	lector devot de Chatwin,
	Leigh Fermor, Colin Thubron,
	he trescat solitari
	territoris de llibres
	i he fundat en silenci
	paradisos plens d'art.
	Sé que tenc mig camí
	de la vida escatat
	i ara em trob perseguit
	per falcats de records
	en una selva obscura.
	Veig la dona que dorm,
	el sèrum gotejant,
	i m'adon que l'estim
	fidel amb un amor
	poètic i total.
	Em dol el seu dolor.
	No sóc home de farses
	(Ah, la Literatura!)
	ni poses culturals.
	Jo escrivisc amb passió
	el que és cert i real.
	M'acomiad. Ja et diré
	com va tot. El matí
	va naixent i la llum
	té un color ennuvolat.
	Torna a dir que té set.
	Li bany llavis i front.
	Obre els ulls emboirats.
	Jo la bes agraït
	amb un ram venturós
	d'esperança i tendresa.

Un tal Walser
	Ha vingut caminant a Sa Figuera Verda
	i ha demanat confús: On és la neu?
	Li he explicat que a Menorca mai no fa prou fred
	i les nostres muntanyes només són pujols.
	Ha somrigut benèvol. Hem anat
	a passejar en silenci i ha intuït
	content estranyes formes en els núvols.
	Ha besat un ullastre, ha acaronat
	una paret i en veure les figueres
	que tenen dos-cents anys, emocionat,
	s'ha llevat el capell per fer una reverència
	i ha dit: Són ben iguals que les que hi ha a La Bíblia!
	Mentre tornàvem M'ha contat que escriu
	una història difícil sobre uns germans Tanner.
	Asseguts a l'aljub hem vist pondre's el sol.
	Tenia els ulls molt blaus i el pensament molt lluny.
	De cop, ha fet un gest d'adéu i se n'ha anat,
	com una ombra que fuig, cap a Binifamís.
	Quan passava espectral amb paraigua pels horts
	plens de fruita cap gos s'ha atrevit a lladrar.

Walser, el passejant
	Ha vingut ben mudat amb corbata i capell.
	Duia al braç un paraigua a pesar de fer sol.
	S'ha assegut a l'aljub, ha contemplat el camp
	i amb un gest amorós ha dit: Tot és tan bell
	que em fa pena deixar aquests camins per ser un mort.
	Li he dat aigua i els moixos li han pujat damunt,
	les gallines, però, li han vist cosa d'estrany.
	M'ha parlat amb tendresa dels anys que ha viscut
	tancat a un sanatori de malalts mentals.
	Si pogués tornar a viure, m'ha dit, t'assegur
	que..., i molt trist s'ha aturat amb un rictus de plor,
	mentre el gall espantat per una ombra ha fugit.
	S'ha posat bé el capell, ha exclamat bondadós:
	Adéu. Torn a l'infern!, i m'ha donat la mà.
	Quan partia he volgut regalar-li uns quants ous.
	Allà on vaig, ha rigut, el real no existeix.

Ecce homo

No ho creuràs, però res. Els capvespres me'n vaig a S'Estància i tot sol, envoltat d'animals, pod ullastres, escric fins que és tard i ja fosc m'assec dins la cabana de còdols i entre espelmes convers amb Déu que tracta d'apaivagar integristes, defuig reaccionaris, té por de talibans.

Com en el bell poema d'Ernesto Cardenal on parla dels trapencs que s'aixequen de nit i encenen les mampares i obren els seus Salteris i els grans Antifonaris, jo encenc voltat de moixos, gallines, bens, tortugues, tot el meu espelmari i res a Déu pels fills.

Sé que no em salvaré, menorquí expoliat, de la insomne passió de llegir tots els llibres. En el fons crec de cor que tot és sembrar fum i encalçam en va el vent de la Literatura.

Tanmateix ja he viscut conformat els meus cinc minuts banals de fama i ara tenc tot el temps del món per descobrir qui sóc, d'on vénc i on vaig.

Potser fóra millor, ple de vida i bondat, caminar per la neu sense petges ni rumb i no dir res com Walser.

Tanmateix d'aquest foc, incurable desfici, sols en quedarà el nom en un llibre de text, un carrer dedicat, una estàtua amb coloms.

Escrivim per ser eterns i al final ens morim.

He burxat, per trobar les arrels del neguit, la ferida que du, sinuosa i roent, de ca nostra al portal lusità del teu pis.

Tu ja saps que el poder literari fa olor de podrit i ha perdut la vergonya i el cànon. Per açò, retirat de feruma, escrivisc com si no hi hagués món i fos l'últim parlant d'una llengua ja morta.

Al final sé que tot serà res i no hi ha més futur que l'oblit, però crec que ha valgut, a pesar del dolor, la pena aprofitar per fer versos la vida.

«Último adéus»
	Hem estat pocs i trists.
	Al cementeri encara
	la rosada tenyia
	les llambordes d'un fràgil
	i humit tel transparent.
	No sé qui ha recordat
	un sopar d'escriptors
	al Martinho de Arcada
	i ha parlat amb elogis
	del darrer article teu.
	Diuen que has demanat
	les ulleres i escrit
	tremolosa una frase
	en anglès: I know not
	what tomorrow will bring.
	La beguda t'ha fes.
	La cirrosi t'ha mort.
	Ara ja no aniràs
	a Cascais per refer
	la teva obra i canviar
	solitari el destí.
	Un vast desassossec
	t'ha portat al llindar
	d'on s'acaba la llum
	i comença el no-res.
	El bagul està ple
	de papers manuscrits
	i de llibres futurs
	mecanografiats.
	El vell sense interès
	de les botines brutes,
	l'home gras i vermell
	que fuma, el venedor
	de loteria coix
	que a la Rua de Prata
	i la dos Douradores
	trobaves als matins
	t'estranyaran pensant
	anònims: On deu ser?
	Seràs com suposaves
	només un transeünt
	menys en la quotidiana
	bellugor dels carrers
	de Lisboa amb les cases
	de diversos colors
	on vas viure i tornaves
	a tornar convençut
	que d'un quart pis obert
	a la ciutat es pot
	en silenci trescar
	infinit l'univers.
	A La Baixa els portals
	tenen ombres de dol
	i els tramvies van fent
	el trajecte més gris.
	A pesar que has sigut
	un poc rar i distant,
	a pesar que, educat,
	sempre t'has sentit sol,
	evocant els teus ulls,
	crec que hem estat amics
	i t'enyoraré molt.

Fumeres de tardor
L'esilio che m'è dato onor mi tegno. Dante
	Des del camp menorquí m'acomiad mentre encenc
	fogueres de brancam com ofrenes per tu.
	La passió d'escriviure i llegir m'ha portat
	dissident lluny del món literari i no vull
	formar part de cap grup limitat per l'edat
	(tenc més segles que Homer) que no sigui d'amics.
	Els antòlegs no saben on m'han de ficar.
	M'estim més, solitari, ser una illa dins l'illa.

A la poesia

El poeta és veritablement lladre de foc. Rimbaud

De vegades el full és un gran pantà blanc on, els signes són crits, soterrat hi ha l'infern.

T'he estimat tant de ver que he volgut agraït ser poeta i t'he dat de tot cor la meva ànima.

El festiu vaixell ebri s'ha enfonsat i el jove de la vall amb dos tirs al costat era Déu.

Sense tu res no hauria tingut emoció ni hauria estat tan bell açò que en diuen viure.

Je ne sais plus parler. Tot està consumat. Més que lladre de foc, sóc la brasa d'un somni.

I

El saber i la sospita

Les paraules encarnen sentibles el món fan sonores diversa i humana la vida Retirat vora el mar del meu menorquí Walden entre espelmes començ aquest Tractat d'enyor Jo que il·lús pretenia crear un nou llenguatge desmuntar l'ordre lògic i fals del discurs fer esclatar la sintaxi cremar la gramàtica ara veig en la nit Mandelstham llegint Dante entre el fred dels combois deportats que travessen fumejant oxidats l'agre infern de Sibèria Molts en fan indolents d'escriure un artifici un joc d'ismes brillant però hi ha dictadures i la mort i el dolor desgracien consciències Hi ha també militars de mirada assassina i la fam que devasta amb vergonya la terra Tanta sang pot omplir denigrant tots els llibres ¿No som més que poetes en temps de misèria? Desanat com Van Gogh pint amb versos estels i escrivisc passional lluny de cercles i grups De vegades m'embosc per fugir del neguit No faig comptes tallar-me cap lòbul d'orella Si són actes els mots estaria molt bé que un poema pogués subvertir un ordre injust o salvar de la fam i el dolor qualque vida Ben mirat un poeta en el fons no és gran cosa purifica el dialecte malalt de la tribu Amistós rellegesc Leopardi i Novalis o reveig fascinat Dreyer i Rossellini

Sé setjat per l'absurd que estimar té sentit i l'enveja envileix avara la cultura En un temps ja perdut tot açò va ser una illa on vivíem d'al·lots amb les portes obertes Paradís massacrat ara sent com els grius canten amb Couperin les Leçons de Ténèbres i els àngels de la mort van de whiskys per pubs Veig l'església d'Auvers sota un sol cru d'estiu un camp de blat amb corbs on sona trist un tret És tan bell el contrast de la tinta amb el blanc del paper engargotat que un pot fer com Narcís i engatar-se de sons a una torre d'ivori Hi ha polítics podrits hi ha banquers gominats fent discursos casposos salvant la moral Hi ha universos de por hi ha feixistes tendríssims torturant estudiants fent agonitzar gent Hi ha les Mares de Maig Galeano escrivint amb les venes obertes Memòria del foc i Sábato exhumant l'Informe per a cecs Ah les torts de la rime aquells vells sanglots longs des violons de l'automne Hi ha barraques de fang cementeris ardents de misèria i brutícia Cada platja a l'hivern s'ompl entre alga de munts de deixalles tirades pels rics des de iots que elegants i festius solquen àgils les aigües resplendents on s'esborra el llegat grec d'Ulisses El fantasma del Che crema invicte un vell mapa de silencis i mines sagnants de salnitre A les sorres de Margate un home eixorcat descompon en fragments el discurs d'una vida ¿D'on ve el verd remoreig d'esvanits sivinars? ¿D'on el vol d'invisibles milans i estornells? Algú crida enrampat a una tàvega humida i d'un cop li han romput les ulleres a Bàbel Aquesta illa no pot suportar més bandits més pirates cruels que l'assalten i escorxen Al Barranc d'Algendar ja no hi creixen flors blaves Algú rega sonets que el vent seca i desfulla Ja no cal cercar móns màgics fora del món tanmateix duim el cel i l'infern dins nosaltres Els poemes són camps d'un secret territori on llauram entre mots l'aventura de viure Fills de Llull confinats a rars llimbs postmoderns de buidor i futilesa enyoram una pàtria Mar sagrat dels homèrics herois insulars van surant sobre l'aigua cadàvers de mites Déu reclama el seu lloc: Sóc qui sóc i estic fart que m'empreu repressiu i embafeu amb lloances He somiat tantes nits La Alpujarra de Brenan o Les Illes Aran de John Milington Synge He dit sense rancúnia Goodbye to all that i he bastit un Deià amb dea blanca com Graves Macaret és més bàrdic que Margate i sol hi llegesc fins molt tard hi faig vida ermitana

IV

Insulària

Ran de mar sobre el moll enfustat on medit unes joves angleses parlaven d'amants i exposaven alegres els cossos al sol Hi ha llaüts xampurrant un antic menorquí de pesqueres fondals per les costes del nord Ja no és nostre el camí de la lluna que fa tiranya entre les boies dansaires dels iots Na Pilar d'Es Canum no anirà més pel camp perquè avui s'ha llançat depressiva en un pou i el fuster Bru té un càncer molt trist a la sang Qui coneix el dolor dels que es moren sabent que mai més no veuran la llum blava de l'illa ja no pot perdre el temps versejant com un joc ni parlant erudit del non-sense o l'absurd Som hereus dels estranys que entronitzen hotels que encimenten platjals que urbanitzen l'atzur Hi ha tants Judes aquí! Hi ha tants rics fariseus que vendrien sa mare per treure'n profit! He tractat de comprendre el Wittgenstein més fosc Del que no es pot parlar cal fer-ne poesia Macaret a l'hivern sembla Thule Al fosquet la serena que cau ve de Skjölden i lluny veig el far de Favàritx que em vetlla la nit Vull salvar amb cada mot els fragments enrunats d'aquest món menorquí on comença la mar i s'acaba una terra d'ullastres i pins Els miratges no sempre són un paradís ni els poemes un simple artefacte verbal El llenguatge és la casa llogada de l'ésser L'home és la desmesura de totes les coses Quants de vespres segut a les altes cadires del Saló de Lectura al costat de mon pare vaig somiar navegant pels diaris d'estona l'Isla Negra on vivia el poeta Neruda El Casino era vell s'hi mesclaven els crits d'envidaires a truc amb els cops secs dels dòminos entre el fum ens sotjava un retrat verd de Franco Tot flueix com el riu que ens aboca a l'Enlloc com el caos d'on surt l'univers del neguit Rics de coneixements i de docta ignorància si estimam no serem mai una passió inútil en aquest conte ple de brogit i de fúria Un poema pot ser rellegit un mandala una forma de crit un intent d'oració Cada vers com un mantra i els mots una agulla que feri punts sensibles de cada lector Pels fillets sense llar per les races que odien pels que es moren de fam pels que ploren i fugen P'en Tomeu de Son Card que ha tingut una embòlia per na Guida Morlà que ha estat xorca i és vídua Conèixer és recordar els carrers de la infantesa l'hortal amb cans i pomes el pati amb raïm Hem nascut estrangers a un país de lotòfags les muses tenen fics els pous són salmaiencs Vora el mar que entre pins s'adormia a les cales sé que qualsevol dia pot no sortir el sol La sibil·la de Cumes fa orada travesses Sísif creu en horòscops i cartes astrals Entre munts de gargots que l'espelma beslluma dotze síl·labes blaves desxifren el món És la nit de la font de sant Joan de la Creu la nit fosca de l'ànima en vetlla estimant la claror franciscana dels camps verds d'Assís Sota els frescos fervents del mansuet Cimabue a un sarcòfag humil floreix la veritat No és trenant mots sonors que vull viure la vida ni escalant llagoter un fred i gris pedestal Leopardi vident benaurat m'ha advertit decebut de l'estèril vanitat de tot Al final un no entén com hi ha il·lusa i mesquina tanta gent murgonant per un tros buit de fama Només som rics d'allò compartit o donat Repetim impotents la tragèdia i la farsa Amb l'estigma del Verb llatzerant viu al cor on s'acaba el sender s'obre excels l'infinit Aquell que és el qui és no ha jugat mai a daus L'univers està escrit en llenguatge poètic