Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice

Siguiente

Antologia poètica

Enric Sòria

Varia et memorabilia1

El poeta regira calaixos

Record o espina lenta, amor, et pense

Joan Fuster



Estime la teua adolescència postergada:

mancances, menyspreu i solitud, l'absurda metafísica rebuda

per fer que et resignares a ser una entre d'altres coses grises

jugant encadenades en un pati perpetu de col·legi.

Que fàcils de llegir, les fotos velles.

Estime eixa mirada morta de les fotografies,

tots els deserts que amaga, les apagades queixes, la pregària.

Quins tristos quinze anys, quina bellesa.

Quanta desolació que deu haver calgut

per a cristal·litzar una mirada així

(estime eixa mirada que eres tu,

trampa trivial, ho sé, de la fotografia).

Ara, eixa mirada és meua com és meua

la veu dels amics morts,

com alguns cels de Brueghel

i alguns versos de Borges, alguns cossos,

els nostres desamors, aquest poema.

Talismans espinosos que suporte, i que em donen suport:

les ombres més lleials a esta vora del temps.

Quant has canviat.

Que impúdicament fatus

ens fan els anys

i la vertiginosa continuïtat dels gestos.


Que difícil

Que difícil alçar-se

i mirar l'altre cos, tan nou encara,

amb una amarga serenitat d'esquerda.

D'una nit conegut. Només i per a sempre.

Anit, la bogeria... Units en un espasme,

comunitat de flama, carns trenades. Anit.

Aquell cos tan distant que es deixondeix i tu

deixant una paraula, llast, sobre els llençols.

Que difícil alçar-se, la dutxa, la gillette,

l'ordre lent de la roba, com un ritu.

Per sempre i per a sempre. Nits. Matins.

Altra vegada nits. Recança.

Alguna cosa s'abandona a la cambra que deixes.

Sempre passa.

Un gest, una mirada, un abraç indolent

vaga pels corredors mentre la llum s'imposa.

Avui, els gestos de tots els dies naixen enyoradissos,

sempre passa. Tens son. Alguna broma sura

com en un fràgil pont oscil·latori. Un bes. Una rialla.

_Hasta pronto. Volveremos a vernos_ Hasta pronto. La porta. L'ascensor.


His little, nameless, unremembered acts
of kindness and love

W. Wordsworth



   der süsse Glaubeed acts

an Wesen, die mein Traum gebar,

der rauhen Wirklichkeit zum Raube,

was einst so schön, so göttlich war.

F. Schiller.



Com no havia de recordar-me

de vosaltres, les vesprades anònimes,

buides com el desig quan no descansa en res,

quan no busca i no ignora.

Les hores en què, altiu,

abandonava el gris tràfec dels homes

cercant la més callada veu _la que em calia.

Vesprades solitàries, només per a mi vives,

només al meu amor plenes i ressonants.

Sota eixa llum el terbolí dels fets

quimèricament es transformava

en signe d'aquiescència

tant més bell com més digne

i del record més sòrdid sabia extraure'n

un guspireig amable, si un vell desig en temps

allí també nià, divinitzant-lo.

Com les ruïnes evoquen els forjadors imperis

amb resplendors que potser no assoliren

i la memòria inventa

inexistents miratges en un passat desert,

així jo regraciava les hores i les coses

i d'una perfecció en deduïa les altres

jutjant-me, a mi i a elles,

amb atenció i franquesa

distanciada i tranquil·la.

Aspreses, brusquedats, detalls calamitosos

i míseres rancúnies deixant-los en oblit.

Així en les hores quietes

el món i el meu destí a la fi no em semblaven

entitats escindides, dispersió de fragments

en dansa inacabable.

Així la lucidesa nous espectres bastia.

Poc durava l'engany. Entre el folcat dels homes

la pantomima és llei,

i el silenci no troba cap escletxa

en què viure del silenci dels altres.

Com sonàmbuls o histrions els homes passen

armats de vagues creences i motius,

amb cega confiança en els objectes.

De la resta s'encarrega l'oblit, altra vegada.

Com no recordar-me de vosaltres,

vesprades sense nom, quan l'amor

inventava paraules que li esqueien,

paraules que entre els homes mai no podran ser dites,

de ningú predicades.

Com és inútil de buscar la fermesa en els núvols,

la tendresa en les pedres.

Llavors, quan només de mi deia.


Restes de sèrie2

Despertar és saber-te,

recordar que t'estime

i que a l'entorn i enllà

el món, indiferent,

ordenadament gira.

Hi ha, però, un secret univers

on tu no ets, ni el món.

Sense amor ni vigília.

El forge cada nit

perquè sé que no dura.


Imprudent nostàlgia

Tornares a aquell pub on el vares conéixer,

mogut, em dius, per la imprudent nostàlgia.

No el vas trobar. I tot era més vell i més arnat.

Et costà d'acceptar que aquell va ser l'indret,

les taules i la música, l'espill

en què el veieres per primera vegada.

Allí la llum i la fràgil bellesa,

aquell desert opac la vostra geografia.

El record en la nit és una au fugitiva

que cap nom no conjura.

Preguntares per ell, en un intent banal

d'il·luminar les ombres.

El nou cambrer res no va saber dir-te'n.

En els seus ulls, però, veieres una llum

que va tornar a l'ombra el que a l'ombra pertany.

O potser, com tu dius, aquells ulls

foren l'única resta de l'antiga bellesa que trobares.

Així, imprudent i feliç,

poblaves l'escenari de nostàlgies futures.


Porque el deseo es una pregunta
cuya respuesta nadie sabe.

Luis Cernuda



No deia paraules. Era només

dos llavis que expectants s'obrien.

No, no deia paraules, acariciava

sols, lentament, mentre altres mans seguien

tot el seu cos. I entre les mans silenci.

Dues boques s'ajunten

i el silenci es renova

i la sang i l'alé

saben d'alguna cosa,

d'alguna cosa ardenta i invencible

com ona encabritada o tensa brida,

alguna cosa, calladament vinclant-los.

Els cossos són sols interrogants

llançades a la cursa

perquè no hi ha resposta

que no siga d'uns llavis

quan uns llavis se'ns obrin,

que no siga d'un cos

quan un cos és propici.

L'amor és també ombra

quan busca entre les ombres

un altre cos silent.

No deia paraules. Senzillament

s'obria

a una imperiosa veu no articulada.


Compàs d'espera3

Danubio, río divino,

que por fieras naciones

vas con tus claras ondas discurriendo


Garcilaso de la Vega



Danubi al pas del Wachau

Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,

un escrutini caut, que hi discernesca

l'habitable mesura de les coses:

eixa barreja viva de barreges efímeres

on tot flueix, com l'aigua per l'arena,

en cada esguit de l'ona que al riu torna

per túnels invisibles, com la roca

_esguit d'un altre onatge, que batega

amb el compàs lentíssim de les serres_

o la deixalla fèrtil de les fulles.

Com al col·legi, davall dels uniformes

hi ha cossos de criatures, així els homes

rere de les paraules i dels gestos.

També en l'home es dibuixa una forma amagada

que no sentim aliena i en el canvi perdura.

I és ara que ens pertoca

regraciar aquesta identitat,

entre l'alba i l'ocàs, mentre fem via

(tot discorre a la vista, com nosaltres),

i estimar cada cosa purament mentre passa,

abans que se'ns dissolga en l'aire i les pupil·les,

una imatge entre tantes.

Una imatge que túnels ignorats i invisibles

s'emporten i reuneixen, punt per punt,

ja no en els nostres ulls.


Però encara celebren una festa grega

en què, congregant-se, recorden

antigues paraules i costums,

i llavors, ells amb ells,

es lamenten i ploren.

Ateneu



Conta Ateneu el fet dels posidonis,

grecs que en el mar Tirreny trobaren pàtria.

Rodejats d'estrangers, toscans, llatins,

van oblidar la seua llengua, el grec,

i els costums dels passats, els miserables.

Sols una festa grega conservaven,

era una festa de clares cerimònies,

de música, de foc i d'enramades.

Repetien llavors paraules gregues

que ja no comprenien i ploraven.

Aquell comú lament era la seua festa.

La seua festa grega.

Ateneu piadosament ho conta,

car pietat mereixen els qui perden

el fragment de bellesa a què es devien.


Buscas a Roma en Roma _Oh peregrino!

Y en Roma misma a Roma no la hallas.

F. de Quevedo.



Enyore ben sovint aquelles tardes

corrent cafeteries i taules de terrasses

on la ciutat, bellíssima al ponent, se'ns oferia.

Érem joves llavors, i posseíem

eixa crueltat alegre que adjectiva.

Els cossos __les astutes formes de la passió__,

les flors artificioses de València,

la retòrica àuria de ponent,

esdevenien emblemes, matèria de metàfores,

puntual antologia

de clàusules d'estil per a un diàleg.

Ens sabíem partíceps d'un espectacle etern.

Ara, la teua veu és altra o potser és la meua,

més opaca i gastada, la que ja desentona.

Estoicament ens ajuntem les tardes,

algunes tardes, poques, a contemplar què passa

per les taules i els versos del capvespre,

com reposant un clàssic

feixugament polsós, per mor de la cultura.

I no diem que tanta cortesia és anacrònica

i que tot açò oxida més que no fa reviure,

i que anem fent-nos vells d'una manera lenta,

imprevista i tenaç, a l'estil de Quevedo,

un estil que llavors ens semblava pretèrit:

una amarga metàfora remota.

Oh, Roma!, en tu grandeza, en tu hermosura,

huyó lo que era firme y solamente

lo fugitivo permanece y dura.

Perduraràs, en capvespres i rostres,

fugaç i eterna, Roma. Ja no ets nostra.


Epitafi a Josep Sanz

Caminant, si et detures,

dedica un prec amable a la memòria

de l'estimada ombra que arrecere.

Des de jove patí guerra i exili

en terres enemigues, noves guerres;

aspres treballs a la vellesa eixuta.

La crua matèria dels seus somnis

    fou aquesta.

Ara a la fi no dorm, ara descansa.


Pirró abandona el seu mestre

Pobra ment, tu, que reps les teues
proves de nosaltres ¿tractes de demolir-nos?
El nostre derrocament esdevindrà la teua ruïna.

Atribuït a Demòcrit per Galè.



Recorde les teues paraules una a una.

Les he recorregudes tantes voltes

des d'aquella vesprada

en què adolescent vaig demanar-te

per la senda que porta a la saviesa

que podrien ser meues

i per mi reiterades

davant d'un altre jove que, de nou,

amb ardidesa i por em preguntara.

«¿Busques coneixement?: contempla els homes,

el cec ramat que clama, fills d'atzar i fatic,

com cerquen, amb quina ànsia de sèver,

alguna excusa estèril contra el Fat:

els déus de marbre o vori, l'estadi i el teatre,

l'atzarosa batalla de la llança o dels cossos,

la fal·laç retòrica de la tesi

i l'antítesi que a la plaça s'il·lustra

entre els crits del mercat i l'assemblea,

la sagrada follia que exalta el vell Plató.

Només horror al buit cobert per l'urc

de la sang bullidora.

Efímer joc de daus, somni d'una ombra,

la vana empresa humana.

Cursa rabent sense llorer ni meta.

Aprén a contemplar-los, però després oblida-te'n.

La veritat no els va ser mai donada,

ni batega en l'estrèpit d'aquesta estirp d'un dia.»

Així ho he fet. He contemplat els homes.

Tots els homes.

Quan els mires, als teus ulls no hi ha odi,

però tampoc amor.

Enllà del tràfec i de l'engany dels homes

la teua ment descansa en la certesa.

Res t'esvera o et complau

més enllà de l'altura on et delectes

amb la teua veritat solitària:

una esfera perfecta, tota centre.

(Com tot el que menysprees

obra humana també:

incert fruit de l'angoixa,

saviesa de llavor miserable

que no mereix més fe

ni menys misericòrdia

que la creença en Ares o en el vi.)

Pobre mestre. També dins d'un parany

de mots la feble ment

cerca d'arrecerar-se i s'extravia.

No saps __Ansies no saber!

La teua veritat

és la teua presó més amagada.

És ampla la vesprada, però amb límits.

El temps, per a la ment,

és un banal enigma sense eixida;

el cos, però, el viu com un ferreny

tirà, que no descansa.

Si tot ha de tornar, serà quan tot s'acabe;

ahir, però, no tornarà demà.

Potser els homes fan bé de no saber

que no hi ha més saviesa que l'error.

Quan arriben uns altres joves àvids

de respostes no em trobaran amb tu.

Perquè home sóc, et creia i t'imitava

i amb rancor et refute.

Ara t'entenc, t'estime i t'abandone.


Vesprada d'amor i única

las rosas de papel son, en verdad,
demasiado encendidas para el pecho.

J. Gil de Biedma



Com un vers de Quevedo, que en millora

un altre de Properci, i com abans,

després i a l'endemig, tota una summa

incomptable de versos i de venes

joiosament encesos, i de cendres:

ara tu i jo ens amem en la vesprada

tan ampla i adormida i no sentim

l'alè d'aquell alat herald etern

que travessa els corrents de l'aigua freda

vers la riba de la nocturna onada.

La vesprada ens acull i ens arrecera,

tan favorable al ritu, amor, amor,

el nostre, nou, i idèntic des de sempre

i per sempre, com un dolç encanteri:

i em miraré als teus ulls i no serem

ni tu ni jo no-res sinó la llum

d'eixa flor de l'anhel que vol ser pàtria

de la febre i l'afany, que és massa encesa

per a ser temps i llei, que només crema

per a renàixer sempre en cada nova

promesa de la pell, en cada urgent

iniciació del foc que ha de resoldre

ànima i cos en brasa i en crit trèmul,

el nostre, ara, i el de tots amors

de totes les criatures que estimaren

el pur instant sens límit que ara som.

No morirà un sol vers ni una abraçada

ara que ens estimem, i només ara

aquest amor eternament perdura.


Música de fons

Hem arribat. Deixem les flors i els gestos

en ofrena impossible davant la seua absència,

perquè ells són absència,

absència arrecerada en les fotografies,

en les lletres del nom, els signes solitaris.

Una minúscula engruna de no-res, aquesta que ens convoca,

tardor rere tardor, una memòria

llunyana de carícies i ressons de paraules

d'una màgia gastada però indemne,

remota com la por i la fidelitat

a tot allò que som sense saber-ho,

tènue com el dolor d'avui o com aquesta música

de fons que impregna la vesprada,

nascuda qui sap d'on, més enllà dels xiprers.

Sí, com aquesta música tan merament de fons,

tan prescindible, que ens faríem

la càndida il·lusió de suportar-la,

o indiferents, o resignats, o equànimes,

com acceptem, al capdavall, també,

la reiterada vanitat dels dies,

la lletgesa, l'estòlida ignorància

__la realitat, en suma__,

o la certesa del tot verificable de la mort.

Una certesa ubiqua i incolora, inodora i insípida

com l'aigua, o com la música de fons

aquesta que ens envolta mentre ma mare torca

una llosa amb una lentitud desesperada

que esdevé contrapunt estricte del silenci.


Com els cavalls aquells

del famós film de Huston.

Així, com uns cavalls llunyans

corrent per la pradera.

Lliure emblema que corre

feliç i enllà per sempre.

I sempre és massa tard,

massa tard o molt d'hora

per a córrer també

cap als cavalls aquells

que no puc oblidar que no m'esperen.


Somni d'una ombra

No t'estime, poeta. Els teus versos

no menen els meus somnis,

no són mans que m'il·luminen les estances,

buides d'epifanies i memòries,

ni conjuren les busques de l'angoixa

amb la joia lleugera de l'escuma.

Temps era temps, dels versos

en feies una xifra, o una premonició:

la bellesa el destí i la paraula el signe.

Un altre món potser, més bell i savi,

glatia dins d'aquest, amb música secreta

que així se't revelava i oferia.

Has gastat anys i versos.

No has escrit el poema.

Els déus que recercaves

se'n riuen lluny i sempre

de la fràgil i vana humanitat

que els repta o que els invoca.

Et queda un feix de paraules desistides.

No curen ni acaronen.

No t'estime, poeta. Els meus somnis

s'embeuen d'altres ànsies que no encertes a dir,

que et deshabiten, ombra d'un altre llimb,

com en la nit immòbil s'esvaneixen

els ecos de totes les promeses incomplides,

fantasmes que desfilen, presoners de ningú,

i que ningú reclamarà el dia del judici.

Llavors, que les mudes paraules et recorden,

poeta que vas ser, mentre t'oblide

sense amor ni dolor, sense recança.

Com potser Déu s'oblida de nosaltres.


Nunc lento sonitu

because I am involved in Mankinde;

John Donne



Les campanes lentíssimes

que no toquen per tu, o potser sí, també

(perquè no hi ha frontera) ara, mentre despertes.

Que lent ressona aquest pregó de bronze.

Que lent, mentre les ombres s'apleguen i sospiren

inaudibles adéus.

Només la tremolor que ens abandona

al fred d'aquest matí vibra entre les parets.

Estranya cambra blanca,

estrany silenci aquest

que s'ha vestit de bronze.

Com si tot s'abillara per a una cerimònia

que no t'és dedicada i que t'inclou.

Com si fóra un mateix aquesta música

i no tinguera nom, només vibrara,

per després dispersar-se, greu, molt greu,

mentre tot recupera la regularitat

que la llum, imposant-se, confirma i delimita.

Bé que d'ací no es veu, no gaire lluny

hi ha un riu que corre sempre.


Hi ha veritats dolces, però no són eternes.

Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.

No hi ha veritats eternes.

De dolces unes poques.

No hi ha veritats eternes

perquè no n'hi ha de certes, cap ni una.

Veritat i certesa no són pas el mateix.

Veritat és humana

i, com a tal, és insegura i dèbil,

o clama justiciera o calla acovardida,

i implora compassió si se l'acaça.

Com tot el que és humà,

és vel·leitosa i múltiple, fràgil i parolera,

si molt convé menteix, o almenys contemporitza.

I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.

Certesa, cas d'haver-n'hi,

pertany a un altre món, potser pensable,

però no imaginable, i encara menys vivible,

que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.

El meu amor és dolç, i és veritat, també.

La més dolça que tinc. I la seua fermesa,

com la seua durada, em són desconegudes.

El meu amor no és la meua certesa,

és molt més bell que això.

El meu amor és dolç i m'ompli

de veritat humana, clara i fràgil.

El meu amor em mou i em mena, com un pes,

el dolç pes que em fa ser,

perquè i ara que ame.

En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.

En la seua veritat res que em limite.

L'eternitat no pot prometre tant.


The World that I regard is my self.

T. Browne.



Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i quan

    tremola.

Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.

Bell com un foc en la neu, en la nit.

Bell com la geometria, eixa paraula grega.

Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.

Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.

Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges ciuta-

    danes de Ghirlandaio, el pintor florentí.

Bell com les piràmides.

Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que

    resumeix tota teoria possible de l'orgull.

Bell com la mar de nen.

Bell com la mirada i el riure dels amants.

Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.

Bell com la tendresa dels homes.

Bell com la ira dels homes.

Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.

Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos d'Aldana i

    els de Shakespeare.

Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de gràcia de

    1977 o com uns ulls al mercat de Maó. No sé oblidar-los.

Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa

    meravella oblidada.

Bell com el cant mesurat dels últims monjos.

Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com

    l'amistat en el curs del temps de Wenders.

Bell com jo no ho vaig ser, ni ho sóc, ni ho seré mai.

Bell com l'amable filosofia de Kant, qui entre les arts fa esment

    de la jardineria i dels nois agraciats.

Bell com el bosc de les faules.

Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em permet

    entreveure una altra vastedat.

Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.

Bell com les vides dels sants i dels heretges.

Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.

Bell com la primera cançó que compongué la humanitat, que potser

    es conserva en alguna memòria que ho ignora.

Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.

Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.

Bell com els poemes al vi que van beure Kayyam i Li Bo.

Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.

Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.

Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què no

    podem prescindir quan hem sentit que és.

Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,

deshabitats.

Bell com ho és l'Orient de Borges.

Bell com la festa d'Osiris en el Nil.

Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu enyor

    no acaba.

Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.

Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald. Hi ha

    un dolor més enllà de paraules. La pintura i la música l'han

    dit.

Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.

    Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels sentits.

Bell com la rosa: només és una rosa.

Bell com l'amor, la conversa i la nit.

Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir feliços, o

    almenys reconciliats.

Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del reconeixement.

Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc berlinés.

    Record amabilíssim.

Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí

    persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava la

    mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que en

    dóna testimoni).

Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un home no és

    cap illa.

Bell com la lleialtat.

Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser ens justificarà.

Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.

Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.

Bell com la joia: ié, paian, ié.

Bell com eixa rara esmeragda: la saviesa.

Bell com la summa de totes les belleses.

Bell com ho és que tot això m'ignore.

Bell com el déu que tot ho va fer ser perquè la paraula bell poguera

    dir-se.


L'instant etern4

Delimitació de camp

¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.

Luis Cernuda



No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.

Caldrien aptituds que em són alienes

i una atenció tenaç, meticulosa.

Quant a mi, presoner dels meus hàbits

__destí o càrcer a mitges consentida__

i d'uns instints rebecs, contradictoris,

el que no sóc estime:

la gràcia deseixida, involuntària,

la pròdiga alegria que subjuga,

o el valor generós.

De vegades un rostre, una cadència,

un fràgil equilibri de línies que s'encarna

en moviment o en riure,

com un castell de focs amable i instantani,

em fan concebre una esperança humana,

benignament feliç, de gentilesa.

O també el goig d'una conversa grata,

un contrast d'opinions que saben acordar-se,

diversament comunes, com un càntic.

Són eixos rars moments

que deixen una ànsia difícil de dissoldre

en el record, després, com la marea abandona

__amb tot de deixes peregrines per l'arena__

una vaga curiositat aventurera.

En l'amor al principi. En un grapat d'instants

fora del temps.

De vegades admire aquests besllums,

però no m'hi barrege.

Procure satisfer necessitats comunes

i ajustar-me a les normes de la ciutadania.

Defense uns interessos que malde per fer propis.

Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.


Companys de joc

El tornares a veure molt després:

company antic de versos i de vicis.

Havia baratat els versos per un cos

exigent. Quant als vicis,

devien ser si fa no fa els mateixos,

que això canvia rarament.

Ningú no allargà els tràmits

festius de la trobada més del compte

(el temps sap ser cruel

perquè posa les coses al seu lloc:

en la vitrina de les ombres ermes).

És cert que en altres temps

cercàreu ser amics, amics plens de cauteles,

si més no camarades, còmplices i contraris,

en el vell art malèvol de l'esgrima verbal.

Però no fou tampoc així. Recorda-ho bé.

Així volíeu que fóra. Féieu literatura

d'un joc que vau jugar amb molt més de recel

que no de traça. Un tempteig inexpert

per camins que va caldre recórrer

d'una forma o d'una altra.

Una més entre tantes torpes primeres passes,

somnis covards i aurores esvaïdes.

Petita constel·lació de mites privats i ja oblidats.

Per a què remenar-los?

En els versos, és cert, aspiràveu a més:

ser veraços i traçar contorns nítids,

defugir efectismes i mantenir,

ben ferm, el to sec del relat.

Una literatura sota mínims

per començar de nou, i pas a pas,

en terreny arrabassat a l'enemic:

tristos poetes sobris o prínceps tenebrosos,

garlaires irrisoris uns i altres.

Aquest va ser el vostre millor somni.

També el vàreu trair.

Tot allò no pogué valer més

que el vostre joc o la seua incerta veritat.

I els testimonis pesen.

Ara, tu no suportaries el seu silenci estricte,

colpejant-te la cara,

ni ell aquest retrat maldestre

on ningú no ha d eixir afavorit.


Yo sé que olí un jazmín en la infancia una tarde, y no

existió la tarde.

Francisco Brines



Els vencills de la fusta

a les cambres on feia per dormir

aquells estius llarguíssims

sentint la corredissa de ratolins porucs trespol amunt

i el repic de la pluja.

Les cases ensulsides

i després assolades

dels meus records d'infant,

dels meus records de jove

(foguera de les jàsseres, llavors,

espurnes escampades en el vent)

i ara mateix del meu record d'adult

que intenta repoblar-vos, com si hi haguera mans.

Mentre, la pluja és sempre la mateixa.


Autoretrat 1997

A Vicent Berenguer

El número de carnet d'identitat,

el del telèfon de casa i del treball,

l'adreça, el pis, la porta i el districte

postal, la data de naixença i la matrícula

del cotxe (terminis, revisions, caducitat)

i els números de comptes i targetes

i l'així anomenada Seguretat Social,

i altres telèfons, informació, bombers,

socors i amics d'urgència, pocs, per a les hores

més roges de la nit, paoroses com un túnel,

i el número de casa del meu oncle,

on vaig passar part del batxillerat

(i l'adreça i la porta i el districte postal),

xifres deshabitades que recorde més prest

que les que em corresponen

__diuen que la infantesa no caduca.

I encara altres adreces,

amb o sense districte,

on vaig viure períodes circumscrits

i vaig ser, de vegades,

comptadament feliç, com ho som tots,

i més dates i xifres memorables

com ara la d'avui, les vacances previstes i pagades,

i l'hora d'entrada i la d'eixida, i l'hora

de dinar i les mides i el número del nínxol.

I anar vivint així, amb el recel constant,

furtivament de fons,

d'oblidar-los i prou, per sempre més,

quan més falta farien, un dia qualsevol

parat al calendari,

i no ser ja ningú, just out of print

ni càlculs ni esperances, ni somnis ni records,

ni cap termini fix. Feliç i alié

com el somriure innúmer de la mar.


Estrany ofici

Al poema, la veritat ofega

i la mentida afronta.

Que el dolor del poema és el poema

i l'afront el nodreix:

una veritat recta feta amb rengleres tortes

dins l'arena del temps.

La conclusió és silenci, i el principi.


Massa lluny de l'Edén

A Vicente Gallego

Porque el que vive pierde

y perder significa haber tenido.


No sols en els poemes, sobretot

en els treballs dels dies

t'agradava evocar

el temps que et fou donat

per a dilapidar-lo:

sempre nounat i en cada instant etern.

Que una volta la vida et convidà

a les cambres sagrades i secretes

del seu castell de focs de l'edat d'or

(tan de pressa tancades

per a qui ha vist i ha pres

i en reconeix la pèrdua):

recordar-ho era viure-ho encara,

sentir-ho a dins com una empremta pròpia,

com una invulnerable possessió.

L'orgull i la misèria de saber-te

expulsat de l'Edén et sostenien.

També això has oblidat.

I t'escalfa tan poc com la història d'un altre

massa temps recontada

amb eixa veu monòtona

de qui ja no recorda de què parla.

Com una sang ja aliena en la xeringa

que no batega amb tu mentre la mires,

com la ràbia d'un altre, congelada

en les galtes, com el conjur d'un altre,

en una estranya llengua per a una estranya màgia.

També això havia d'esborrar-se.

Ho ignoraves?, l'orgull i la memòria

i la saviesa i tot.

Tan buida llibertat solament t'acompanya.

Recorda-ho, doncs, sense enyor ni recança.

El temps per a la joia et fou donat

perquè el balafiares. Si malgastat, llavors,

ara ja poc importa.

El jardí va ser teu almenys un dia.

Ara fes teus

els dies i els treballs més onerosos

abans que les mans dèbils

obliden, fins i tot,

que a aquesta possessió també aspirares.


A Pere Rovira i Celina Alegre
Poetry is treason

Because it is truth.

Derek Wakcott



Un vers no és una treva.

Intenta ser oratge, o clevill, o drecera,

o es cargola en un deler de vidre

que les paraules no saben contenir,

però no és una treva.

En eixe joc tot s'aposta sencer,

fins l'esperança,

i valen igualment

el vers que no has escrit

i aquest que ara creus teu,

perquè, a la fi, l'únic balanç és pèrdua.

Almenys això ho tenen en comú

la vida i el poema.

Es juga per no-res

en canvi de no-res

a tota ultrança.

I no hi ha cap respir

ni tan sols a saber-ho, mentrestant.

No ho oblides:

aquest vers no és cap treva tampoc.

Escriu-lo, doncs, així.

I encara que ells ignoren

les regles i l'aspresa

del joc de les paraules i el silenci,

procura no fer trampes

i deixa'l acabar en la ruïna.

El que importa és que els talls, els faça nets.


Última mar

Heard melodies are sweet but those unheard

Are sweeter

John Keats



Així com Déu no hi és

i tanmateix ens sap

i potser ens odia

o ens consent,

així m'arribes tu,

i la teua existència

es mescla amb el meu mite

i el teu silenci em colga

i en ell em diluesc

fins a la sacietat, fins a l'oblit.

I ací romanem junts, junts.

Eixa estranya paraula que ens acull

perquè ens confon en tu, perquè en tu ens viu.


For all we know

A Heike van Lawick

Les hores són espesses i alhora s'esvaneixen

en rogles invisibles, com l'aigua dins de l'aigua.

Per tu és la nit una carícia immòbil:

té un goig que cerca el límit, que hi aspira.

Saber-te en el silenci i en la veu

em torna l'atmosfera més lleu de respirar.

Jo no sé si sóc digne de l'amor

que m'ofereixes i ni tan sols m'inquieta,

i així tot és gentil i pren la teua forma

d'oberta mar tranquil·la i m'hi capbusse

i en faig grans glops fins que l'alè i la sang

com l'aigua dins de l'aigua van fonent-se

i visc eternament a dins de tu

mentre bevem el temps que va bevent-nos.


A Marta Clos

S'ha fet tard i estan sols

en el petit despatx

que no arriba a ser sòrdid.

El silenci supura en les pantalles

dels vells ordinadors

amb una fressa suau,

maquinal, que acompanya

sense pietat de fons. Quan falten línies

cal farcir els paràgrafs i donar instruccions

seguint un ordre estricte

que la nit difumina.

Escriuen una a una paraules mercenàries.

Parlen d'ells com si fóra d'uns altres,

pregunten si es tornaran a veure

(el futur no té fons: és una fressa suau)

i repassen els codis, sempre iguals,

mentre les lletres diuen el comiat de l'amor,

una carta perduda amb senyes falsejades

__falten línies, les línies principals__,

i l'amor s'extravia,

missatge no enviat, enquistat en la nit,

revestit de paraules

tan blanques, congelades, brunzint en la pantalla.


Memòria d'Ahasver

Atura't. Passa. Atura't. Passa.

però el temps no m'escolta.

Tomàs Garcés



Un prec no és una treva,

car no hi ha treva.

L'urna del vent recera

les cendres de la pell

que fou la teua.

Alenes,

però no hi ha misteri.

Bategues,

però ja no somies.

Recordes?

Les ombres que vas ser

ja t'han deshabitat.

Camines en la pols i ets tu la pols,

però ja no l'esperes.

Amb balbes mans has temptejat paraules:

«Misericòrdia, Déu, misericòrdia».

Però qui podrà dir-les?

A tu no t'és donat trobar repòs enlloc.

Només això recordes

des de fa tant de temps que ja no importa.

Eternament, la pedra del teu prec

retruny en el no-res.


Porte el teu nom i treballe per tu.

Vaig ser fet perquè visques a la prada dels lliris

en pau i sense dol el dia que no acaba.

Servint-te, he caminat pels corredors de l'ombra

on els cocodrils sotgen, per escales de fosca

que cap llum il·lumina.

Ara sóc rere un vidre sense ofrenes ni déus

i el silenci és pertot. Encara així

porte el teu nom i treballe per tu.

Només sóc fang i mots traçats per convocar-te.

Paraules que he oblidat

i ningú pronuncia.

No conec ni la por ni la pena.

No recorde l'oratge.

No recorde la llum.

La teua pols no sap

que ja només perdures

per mi i a través meu.

Només sóc jo qui ets

molt després del final de l'última preguera.

Sense descans he cridat el teu nom.


El cel d'avui s'estén

amb una freda glòria

de puresa implacable.

Res destorba o consola.

L'atmosfera és un mar,

un avatar de mar,

i els éssers i les coses

s'arrapen als seus fons,

gràvids, davall la llum

d'aquesta il·limitada

transparència impassible.

Només si els ulls sostenen

la pesantor de l'aire

sabem que el món és u

mentre mirem amunt, cap a la superfície.


Espill antic

Ignores d'on

sorgeix aquesta música

que t’arravata.

Tampoc les canyes saben

i dansen en el vent.


Memòria mercenària

La dona de pell fosca

coneix el seu ofici i es despulla

amb naturalitat que ignora els testimonis.

Davall del sostre baix la llum xerrica.

Els espills redupliquen el bastidor dels gestos,

les velles cerimònies que els oficiants reiteren

amb urgència o desgana.

Hi ha una cautela última que els somriures forçats

no volen encobrir.

El cos es vincla, absent, amb l'elusiva

gràcia de la reiteració. El ventre es manté tens

i la mirada oblida l'estranyesa de l'altre,

o la vigila. Els ulls són una pedra opaca.

Abisme pur. Distància

que no prova ningú d'escandallar

mentre els fets succeeixen.

Les pells, llavors, s'escalfen pel frec mutu,

el membre s'ompli,

i en el cos cansat d'ella

els mugrons endurits també proclamen

que els decrets de la carn

ens encadenen l'ànima

igualment quan fingim.

Sobre el llit fet de pressa

els oficiants canvien una vegada i altra

i la reiteració n'esborra els rastres

fins que no en queda res.

Però el record arriba, tard o d'hora,

nítid, dur, inflexible, com un altre decret:

la cambra inhabitable i la mirada pètria,

el ventre tens i les carícies cautes

__fixos, estranys emblemes del desig__

i finalment imposa

la seua veritat escarnidora

Quan la memòria s'alia amb l'esperit,

la carn ha de pagar velles factures.


Paisatge nocturn

(Record, potser, d'un quadre de Lyonel Feininger)

In andern Räumen schlug die lustigen Gezelte das Licht auf.

Novalis



Al davant, lluny, s'estenen sis edificis junts

de quatre plantes, amb àmplies finestres repartides

a intervals regulars al llarg del mur,

blanc i continu, que tanca l'horitzó

a més de mitja alçada i deixa entreveure a penes

les siluetes difuses de blocs més elevats

al fons, contra el cel clos i les llargues dreceres

desertes que el limiten. Les finestres amb llum

semblen un ordre d'ulls esparsos i remots,

i forcen a pensar en vides separades,

paret rere paret, en gent que para taula,

segueix els noticiaris o parla per telèfon,

aliena al fred i la foscor pertot,

probablement cansada.

Ombres imaginades dins de cercles de llum massa distants.

Enfora, els fanals dels carrers no il·luminen ningú.

L'espai és el palau d'uns déus que no l'habiten,

poblat per rengles d'arbres en simetria de soques

obertes cap amunt en un garbuix de rames

que s'estiren i ordeixen delirants teranyines

per a enxampar l'àgil ocell del vent.

A dalt, els albs espectres de les gavines

xisclen imprecacions que no seran ateses,

com ànimes o taques que s'envolen perquè les oblidem.

Guspires que crepiten fora d'un temps suspés.

El silenci, llavors, s'estén com un sudari, opac i dens,

entre núvols metàl·lics, i no travessa els vidres.

El fred ho aquieta tot, els malalts dormen

i la mateixa angoixa té una compacitat difuminada,

mirada endins,

mentre la nit s'imposa, en la ciutat immòbil.


Susineta

I la vida, en resum,

que és sinó una pregunta

balbejada més que no formulada

i que no rep resposta

que no siga el dolor amb què claudica el cos

vençut contra ell mateix en una lluita estèril.

És ben sabut: tot conclou en dolor,

de vegades en un dolor paorós,

terrible, escruixidor, que crema els polsos

mentre gela la sang dels testimonis.

Morir és un treball molt llarg i molt feixuc,

que no dóna descans de dia o de nit,

reclama tot l'alè i no té recompensa.

És ben sabut també que no vol ser

aquesta la resposta que buscàvem,

però això no n'atenua l'espant

ni apaivaga la febre

ni ens obri cap drecera per fugir

a l'ordenada quietud del temps passat

o al cancel·lat futur que res convoca.

No pogué ser llavors, quan la mort t'aferrava

amb la lenta demora d'un botxí

segur del seu ofici, esgarrapant-te el ventre.

Hagué de ser abans, quan les paraules

encara et sustentaven a la vida

i encara tenies forces

per a invocar l'instant del teu inici,

i oferir-nos-el, net, com un escut,

com un conjur de mots, com una herència última.

Les primeres imatges del teu món

eren un carrer fresc i un vespre ombrós

en què algú va interrompre

l'eternitat del joc que et substanciava

per demanar el nom

a la petita cosa que eres tu.

I sentires llavors

l'estrany orgull de ser per primer colp.

Ho vas contar als fills

poc abans del final,

que el teu primer record

era el nom de ta mare

i el teu __que era el mateix

en versió diminuta,

i que amb el pas del temps

hagué de ser també

el de la teua filla__

proclamats amb deler.

Això vas recordar. ¿I era potser això,

la pura afirmació feliç de ser

dins del cercle dels noms, al principi de tot,

un intent de resposta, abans que la tremolor

i l'insomni i el crit se t'endugueren?

En acabat, l'oblit ho renta tot.

Però és l'oblit dels altres.


Indice