Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice Siguiente


Abajo

Antologia poètica

Narcís Comadira






ArribaAbajoLa febre freda




ArribaAbajoBoca seca


Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.

Tenim la boca seca.




ArribaAbajoCom cal


Al descampat,
entre els erms,
sóc
qualsevol pal de telèfon.

Estirat,
amb les meves carns magres,
recordo
aquell dolç passat d'arbre.
Ara, només
quatre fils
fan
quatre fruits comptats de porcellana.

A la negror del cel,
un llamp
demano
perquè mori com cal la meva fusta.




ArribaAbajoPapers privats




ArribaAbajoFerran Lobo. Posta restante. Joannesburg


A tu, Ferran, que pesques lluços al Sud
de l'Àfrica i en la quietud,
segur que tòpica, del mar, destries
de la xarxa de les filosofies
el fil més fort, i que, entre lluç i lluç,
repasses cada nus
del pensament,
deixa'm escriure't, un moment
que tinc, una carta, set anys
i mesos després d'aquella que nevava.
Llavors, com saps, jo estava
tancat a la casa gran, i em capficava
amb la perennis, que ja ha fet figa.
I en la botiga
del cristianisme del moment,
comprava vida eterna,
i la litúrgia, que enlluerna
pietats d'adolescent,
substituïa altres jocs, altres paraules,
altres ritmes tinguts per excitants
per la subtil habilitat dels capellans.
Aquella tarda de febrer que t'escrivia
(sempre neva pel febrer), tenia
una tendra melangia
com sempre llavors, i nevava.
Imagina't la cosa com anava
pels carrerons boirosos del meu cor...
A l'aula, l'estufa de serradures
posava un gustet picant
a somniar entremaliadures,
i et vaig escriure a tu, el meu amic pagà
que llavors estudiava per «marino».
Una part del meu cervell, la purista
(sempre he estat un dualista),
no permetia que un seminarista
escrivís a un aprenent de llop de mar;
però l'altra, la que no s'ha mort encara,
de dins va respondre: i ara!
I agafant ploma i paper vaig decidir: l'escriuré.
Mentre tothom estudiava
i, a fora, es feia ja fosc,
et vaig contar que nevava...
Després, sovint, ho hem recordat.
Però, penso, deixem-nos del passat
ara que no neva, Ferran, ni plou.

Dijous és Corpus i ballarà l'ou
al claustre de la catedral de Barcelona,
i per l'escalinata de la de Girona
baixaran canonges empolainats,
després d'haver berenat maduixes
a cal Bisbe. La gent tirarà ginesta,
paperets i serpentines, que fan festa.
L'àliga, com sempre, es menjarà el colom
(no som
res), i enmig de soldats marcant el pas,
i d'himnes decadents de sant Tomàs,
passejaran la custòdia, gran meravella!,
sota el tàlem de brocat municipal.
S'entendriran tantes beates tristes!
Badant els ulls, s'admiraran turistes
a les taules de la Rambla aposentats,
i tocaran campanes, i els gironins mudats,
amb vestit fosc, coll i corbata,
lluenta la sabata
de l'últim casament,
cadascú ben posat dins el seu estament,
portaran atxes, vetllant l'eucaristia,
oblidaran el pa de cada dia,
i, ja assaborint la gran coca turística,
faran una uniforme rialleta mística
davant els beneficis de Déu Nostre Senyor.
Hi haurà qualque doctor
que, amb afany progressista,
dirà alguna coseta, amb molta vista,
que es podrà entendre de dues maneres.
Ai, Doctor, que l'erres,
que així no fas contentes les esquerres,
com voldries, ni les dretes tampoc.
Mai no ha anat bé fer un doble joc.
Però plego. No vull donar consells
a qui bens cristians pastura.
La processó, doncs, aquí s'atura.
I passo full.

L'altre dia, va haver-hi aldarull
a la plaça de la Universitat.
Suposo que l'Anna ja t'ho haurà contat,
que també hi era.
Malgrat fer un dia esplèndid de primavera,
va ser un dia molt gris,
de tants grisos com ens corrien al darrere.
I ara m'evadiré, com sempre faig,
segons els crítics criptomarxistes,
perquè en ocasions d'aquestes parlo dels arbres,
cosa que no autoritza el Papa Brecht.
Però, digues, ¿què vols que faci, que t'expliqui?
¿Tu també vols que em capfiqui
encara més? ¿I que reclami drets,
enfilant-me per les parets?

Els arbres, Ferran, són verds
i treuen fulles cada any per primavera
i, havent sofert la xafogor estival,
les perden una a una
amb infinita tendresa tardoral,
i passen hiverns freds, i mai no es fan enrere.
Per això, quan em fan mal
les diguem-ne «circumstàncies», i quan miro
de llibertats somniades les despulles,
penso en els arbres i sospiro
pels vegetals poders de treure fulles.
I pensar que, per la perennis aquella
tots els arbres ens són subordinats...
¿No t'ho deia que havia ja fet figa?
Són éssers superiors els arbres, elevats,
cap altre arbre no els lliga...
Però entre els homes, Ferran, n'hi ha que manen,
i els altres, pobrissons, només la ballen.
I el món sempre anirà així.
Qui ens ho havia de dir
quan, d'adolescents, somniàvem
i llegíem i parlàvem
de futurs mons ideals...

No vull posar-te trist, tu que en el mar(c)
fas una feina, segons en Collin Clark,
classificada com a primària, d'explotació
de la natura. No et vull treure ni un bri
d'aquesta llibertat que tens aquí,
al Sud, entre les ones i la salabror.
Mira una mica per mi aquest mar, Ferran,
aquest mar que, d'infant,
he somniat tantes vegades
i que, ara, enmig de tantes putades
com aquí, en terra, ens fan,
el veig tan lluny. I, com a gran
que m'he fet, impossible.
Mira'l per mi, Ferran, fes-me'l visible
i digue'm que l'aventura
no és un mer ésser de raó,
digue'm que és una criatura
feta, com jo, de carn i ossos, abastable, capaç
de somriure'm i d'arrossegar-me,
de fer-me seguir el seu pas,
i de fondre'm, de cremar-me...

Ferran, quan tu tornaràs,
ric de silenci i d'escumes,
i un diumenge qualsevol, passejant
per Sant Daniel, em diràs: -¿Fumes?,
i jo et diré que sí, d'esma, trencant
llargues estones de no dir res, cosa
que fem sovint, i no ens fa nosa,
de passejar
i callar... m'explicaràs
gairebé sense paraules, que t'ho llegiré a la cara,
com queda en el món encara
tan sols un raconet on es pot viure
tal com havíem somniat.
I, amb un somriure
apòcrif d'iniciat,
il·lustraràs totes les meravelles,
per mi noves, per tu velles,
que hauràs vist. I em parlaràs
dels peixos, de les ones, dels captards
«avars
del seu or», dels mariners,
de les constel·lacions de l'hemisferi sud,
de la impol·luta i tensa solitud
del mar.
I avall, pel camí, passarem
pel cementiri, serà un capvespre d'estiu,
es farà fosc,
tornarà gent de bosc
amb xuclamel a les mans, la tarda,
que haurà estat calorosa, s'anirà distendint
i correrà per la vall una brisa
d'herbes, de rostoll,
de terra que respira...
I jo, potser, llavors et diré: -Mira!,
a un ocell, un arbre, un moviment
de fulla, una petita tremolor
de bedoll,
la dolça olor
del fonoll,
la resseca arquitectura
d'una capsa de rosella (que era
una flor sedosa, records d'adormidera,
fums, opis llunyans, ones dels mars d'orient).
I serà senzill anar d'aquí d'allà,
als mars del Sud, Lapònia, les costes del Japó.
Serà passar d'un arbre a una flor
la mirada...
-Sí, sí que fumo, dóna'm un celta
o un ducados o el que tinguis!-
Serà la inesperada
garsa sobre la canya esvelta,
el xiscle de l'oreneta...
I amb les mans faràs la capelleta
que no s'apagui el foc.
¿I et sembla poc?
I ja s'haurà fet fosc; quan reculem, precedits
pel fum i per la llum de les cigarretes respectives
que ens obriran el pas,
al lluny veurem Girona.
Ferran, quan tu tornaràs...

Perdona'm aquest revival futuritzat
una mica romàntic; ara estic
al Baviera, des d'on t'escric,
i tinc al meu costat
una colleta de ninets, tres amb perruca
i virolats, amb cara de sis-cents, i una mosseta
amb els cabells deixats anar, flonjos, i pantalons
de làstex amb cremallera. Un dels noiets
la toca, la masega, li passa la mà pels lloms
i ella s'hi dóna, jo encara penso en el mar.
Bec una gerra de cervesa, i em va avall,
la sento, picanteta i amb escuma i transparent,
com dringa, com l'or, com els topazis
que s'esmicolen entre els murs
de vori d'aquestes poques paraules (retòric!).
Jo encara penso en el mar.
A l'altre costat, veig ara
un pobrissó estudiantet, amb bigotis
com els teus, que estudia, el curs s'acaba
i cal apretar, Ferran. Més enllà hi ha un militar.
Jo encara penso en el mar.
Per fora, per la Rambla, passa gent amunt i avall,
uns a peu, uns a cavall
del cotxet utilitari...
Són les deu i caldrà anar-hi,
vull dir, Ferran, a sopar.
Potser t'escriuré demà
encara alguna altra cosa,
no ho sé, que veig que el fil ja s'aprima
de la carta,
i que la rima
se'm va difuminant.

Bé, Ferran,
les coses estan
així.
Cal tocar de peus a terra.
Pago quinze pessetes que val la cervesa
i, amb simulada llestesa,
surto al carrer.

Adéu, Ferran, i bona sort.
Quedem que, en acabar la pesca,
ens trobarem i farem gresca,
tots plegats, fins a la mort.




ArribaAbajoPer la Dolors


Carrer de Santa Amèlia, 20. BARNA


A l'esclat dels groguets sota el llum verd,
només trobo a faltar-hi una rialla:
la teva d'estar amb mi, Dolors, la meva
de saber-te aquí prop. Però si sempre
ploro pel que no tinc, ploraré massa.

Tu vindràs, jo vindré. Serà algun dia
sense presses ni trens, i sense exàmens.
Caminarem avall per la Gran Via,
abraçats tendrament per sota els plàtans
i amb hores per davant, dies i dies.

Mira però ara que ets lluny em perdo
en somnis que no duen a cap cosa.
I sóc aquí, t'escric aquestes ratlles
mentre unes flors al meu davant em parlen
de com és breu això que en diuen vida.

I no vull pas posar-me metafísic
ni transcendent, són coses que em basquegen
i sé que a tu també. Doncs oblidem-ho.
Com que tot passa, i passa tan de pressa,
cal que ballem, Dolors, el so que toquen.

De moment et proposo d'anar a Eivissa
a torrar-nos la pell i a fer gatzara
amb els amics, i sols moltes estones.
I a escoltar a l'horabaixa entre silencis
el murmuri del vent i de les ones.

I algun dia, potser, si fem bondat,
sentirem arribar de Valldemossa
i del passat les notes del piano
de Chopin i la veu de George Sand
que duia pantalons color taronja.

I després ja ho veurem, Dolors, la vida,
com vindrà la viurem, i fora noses.
Jo no vull fer projectes per plorar-los
després amb tots els altres impossibles.
Vull viure cada instant com a sorpresa.

I acumular records. Fas rialletes?
Veig ara aquests moments d'aquí molts dies,
i sento tendrament que em seran vàlids
perquè ara els sé agafar tal com me vénen
i no tal com voldria que vinguessin.

I quan morim, Dolors -qualsevol hora
trobo que deu ser bona per morir-,
no pensarem si hem fet, si hem acabat
la tasca neguitosa encomanada.
Quan s'acabi la corda, plegarem

la dansa que teníem començada.
No vull escriure més d'aquest color
davant d'aquests groguets com els teus ulls
esbatanats i alegres i sorpresos.
Que ara per ara anem vivint la vida.

Parlaré vent i sol i aigua salada,
abraçades, petons, actes només.
Em callo doncs paraules que fan nosa.
Pro aprofitant que ara ets a Barcelona,
permet-me que et trameti les escrites.




ArribaAbajoAmic de plor




ArribaAbajoA una tortuga


Qui tingués closca, tortuga, com tu,
per protegir la meva fràgil pasta;
que l'esquelet intern ara no em basta
contra els atacs d'aquest hivern tan cru.

I qui tingués la teva somnolència
i aquests ullets mig closos al destí,
per anar fent pausadament camí
amb ensopida i lassa consciència.

Llavors el món seria un paradís,
cada soroll, una dolça música,
lleu oratjol, cada ventada forta.

Els anys serien un somriure llis
per anar destriant de mica en mica
tots els secrets que té una raça morta.




ArribaAbajoTango


Cloure podré els meus ulls i, amb les parpelles,
celar tot el present i l'avenir.
Tu, amic fugaç, i constantment amb mi,
desvetllaràs remotes meravelles.

Sentiré el teu escalf a dins del cor,
el perfum tendre i dens dels teus jardins,
mentre em va penetrant ànima endins,
lentament, la mirada de la mort.

I quan, perdut, àvidament em llenci
als abraços feliços del silenci,
vindràs com un espectre, com una ombra

a protegir desficis meus d'amant.
Oh dolç company en hores de penombra,
vell Satanàs dels meus terrors d'infant!




ArribaAbajoEl verd jardí




ArribaAbajo Disset lires per un poeta avantguardista


Si el meu pobre bolígraf,
oh Pere Gimferrer!, pogués escriure
versos dignes d'epígraf
que ajudessin a viure

i que, a més, una mica fessin riure
i que, editats en llibres,
entendrissin dels cors desesperats
les catalanes fibres
i, un cop assossegats,
poguéssim celebrar-ho tots plegats:

ben segur em passaria
hores i hores assegut rimant
i fins m'oblidaria
dels mesos que, passant,
les coses remourien del voltant.

Somriuria el país
al ritme benevolent del seu poeta.
Oh inigualable encís!
Tota la roba neta,
l'esquerra ben amiga de la dreta.

Com en els temps antics,
pasturarien junts serp i coloma,
lleó i anyell amics;
la verinosa poma
sense fer mal als mestres de la ploma.




ArribaAbajoA Josep Carner


Ni un moviment lentíssim torba l'aire
d'aquest ensopiment decebedor:
Vós ja ho sabeu, Carner, i no fa gaire
que ho heu plorat amb un darrer dolor:

-Que lluny, que lluny, Déu meu, aquells bells dies.
Com passa el temps deixant només neguits,
quin cansament més llarg omple mes vies,
fantasmes fugitius poblen mes nits...

Oh, si la mort que, dura, m'ha fet viure
tantes vides distintes en tants anys,
em tornava només aquell somriure,
els amics, les amigues, els afanys...

I havent pregat així, qui dubtaria
de tornar-vos-ho tot en un moment:
i us perdeu en la grisa llunyania
com el full de paper que s'endú el vent.

Què feu al cel si els àngels centralistes
ja no us deixen escriure en català,
o amb la grafia antiga, els més puristes,
us fan escriure, amich, sense parar?

Ja no llegiu diaris de províncies
com aquells temps de tendre adolescent?
Ja estareu fent tota una pluja d'odes
a les noies del cel, cuita-corrent...




ArribaAbajoBlue moon


Per la Marta Pessarrodona




Lluny, per camins tremolosos d'infància,
per nits d'estiu, per terrasses de bars,
t'he retrobat lluna blava perduda.
I tu em segueixes, furtiva, posant
melangiosos perfums de glicines
a tants records desfocats que apareixen
sobre pantalles de cines deserts.
Ara caldria que algú toqués l'arpa
o, al vell piano del hall de l'hotel
(negres esmòquings, converses lleugeres,
o bé un refresc al captard, asseguts,
mentre la platja apagada reposa
i cadascú s'ha perdut pel seu mar),
o amb el lament de trompeta de Dylan
et preguntés lluna blava què tens...

Per la petita finestra ens vigiles
pàl·lida i trista com sempre. Per què?




ArribaAbajo Hamlet


Per en Biel Moll




Assegut a la taula ja vella,
mentre escric aquests versos contemplo
tots els somnis que, dolços, reposen
entre els llibres tancats d'aquell curs.

El destí em suggereix que abandoni
Wittemberg i retorni ja a casa,
on tindré una mort honorable
mentre venjo el record del meu pare.

Entre dubtes sovint jo m'embarco
i me'n vaig a Anglaterres llunyanes.
Però tot em torna a la història
que han teixit de fa segles els fats.

Tristament vaig passant les estones
tot llegint les eternes paraules.
Les paraules, paraules, que sempre
són la droga permesa als albats.

I em faig vell ben solet a Elsinor
esperant que l'espasa em desvetlli
d'aquest meu fètid regne i em mostri
les clarors de darrere els tapissos.




ArribaAbajo Pis moblat


Res sembla teu quan t'hi poses, però
temps i manetes te'l fan habitable.
Canvies mobles, hi penges els quadres,
poses un llum. I ja totes les coses
prenen un aire ben teu: -com s'assembla
tot aquest pis a vosaltres -diran-.
I somriem. Bé sabem el que costa
de fer agradable un racó qualsevol.
Quan el deixem, tornarem com abans
taules, sofàs al seu lloc. Sense quadres
es quedaran les parets. Tot callat.
Cap dels sorolls coneguts, cap mirada.
Paguem lloguer per usar el pis, els mobles
i fins la roba. Però mai no ens paguen
tants de neguits que hi deixem: anys de vida.




ArribaAbajoPausa


Per a la Dolors



T'imagino a la taula entre els teus llibres
i la pluja al jardí mullant-ho tot.
Només el tecleig ritmat de la màquina
i la llum que se'n va tènuement.
Després t'alces, trafegueges, la cuina
està en repòs, els plats nets, cap per'vall.
Quan vas d'un lloc a l'altre s'il·lumina
cada objecte. Ben igual quan anem
amb espelmes. Després tornes, la feina
l'acabaràs demà, mires un llibre.
Acaricies lentament les pàgines
mentre degota, al captard, la prunera.




ArribaAbajo Jo


Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m'entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l'amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull fer carrera de poeta.
Lletraferit de la A a la Z
en llengua fosca i en país petit!




ArribaAbajoPrec


Sol de tardor que comences
a esgrogueir tants jardins,
que endolceixes fulla a fulla
tots els recers i els camins,

que omples de melangia
els passadissos del cor
i que duus a cada cosa
tendrament la seva mort,

fes-me entrar a la teva dansa,
sol de tardor complaent,
vés minvant sense recança
els poders que té la ment,

apilona'ls amb les fulles
que, cansades del seu vol,
amb un esclat incendies
i es perden en fumerol.




ArribaAbajoUn passeig pels bulevards ardents



Van tancar-se amb neguit les portes corredores,
darrere les muralles protegíem
somnis encara dolços de llençols,
olor de matinada, de taronja,
esma, instint i basarda de llum.
El dòlar s'ensorrava entre tipografies.
Cada pausa era un surt a la memòria,
cada rostre un parany, cada ull, estrany,
esfumats pensaments i pells boiroses,
només mitges paraules. Tanca't, tanca't
al món com una porta corredora,
preserva el teu sofrir del sofriment dels altres
i desa't ben desat, llibre entre pols,
ganivet al calaix, lluny de les xarxes
més fines, conductores de corrents ignorats.
¿O t'obriràs l'abric, la pell, el cor,
grapat de sal a la carn com un foc
i correràs a l'encalç dels que fugen,
parats, rendits en hermètics vinils,
surant eterns sobre mars de neguit?
Deixa al corrent el camí de la vida,
segueix endormiscat darrere la muralla,
repassa els titulars de la crisi del dòlar
i, dins del cau nocturn on els homes són ombres,
espera la parada on et duran amunt
escales grimpadores i un trepig apressat
mentre cada ull és un rellotge i corren
sense ales missatgeres els turmells
i els angles de les broques. Abandona't.

Fourmillante cité. Design, music composed,
sound and make-up. Quantes tones de rímel,
carbonissa subtil al desert dels meus ulls.
Hypocrite lecteur, ricordi la farfalla?
Cada pas un sotrac, cada cotxe un taüt.
Quina frisança a l'escorça dels cors,
quin formigueig al pellatge del riu,
quanta falsa alegria als moviments
del bassotto festoso che latrava
dintre les venes dels passants. Dolor.
Tant que se'ns desfigura la paraula.
L'abril és el mes més cruel, barreja
memòria i desig. ¿Veus les ribes del riu?
¿Veus guspires de llum diminutes de groc
modulant els perfils i els vapors de la joia?
El món és moviment i tot ordre impossible.
Només l'ordre de l'art et donarà el repòs,
vas dir-me castament mentre em besaves
i te m'enduies lluny, de matinada.
Fes-me veure la llum que reverbera,
fes-me veure les ombres transparents,
mostra'm la plenitud de les esferes,
vaig repetir delejant impossibles.
Per me si va tra la perduta gente,
una veu repetia des d'un arbre.
Vaig mirar-te anhelant per si somreies.
Somrigueres. I bé, vaig dir-me, llança't.

Sota la pell d'aquest món que cobreix
una pell més subtil, delicada,
on formiguegen continents de por,
tots desitjant el contacte i fugint-ne,
no vaig trobar el paisatge, tanmateix, gens estrany.
M'has enganyat, et vaig dir, i el retorn
és del tot impossible. Baixava en dolç pendent
la prada cap al riu. Al lluny, la factoria
fumejava boirosa i es reflectia en l'aigua.
Eren les onze del matí. La gent,
ajaçada indolent damunt de l'herba,
esperava tan sols un punt dolç de calor.
¿Què fan tots tan vestits? Vaig dir-te amb la mirada.
¿No és el cos el vestit més decent?
Vas riure'm a la cara i te n'anaves.
Vine, corre, em cridaves des de lluny,
jo et mostraré el paradís de la calma.
Vas despullar-me tot en un moment
amb les puntes dels dits tan febroses com flames.
Cal ésser pornogràfic i innocent, em vas dir
mentre em baixaves l'eslip transparent
que em cobria desigs i basardes
d'una ànima impotent que amb manaments
i amb vells mites morals tu m'excitaves
sense sang ni raó ni un plaer mínim.
Vaig escolar-me als teus braços. Després,
veient-me inútil, vas abandonar-me.

Van recollir-me uns catalans astuts
que anaven mont enllà. Jo, malferit,
tentinejava en penombres confuses.
Doctes doctors em cosiren a píndoles.
Mireu-lo des de baix, algú va murmurar,
cabria tot sencer en un pam de paper.
Quina miraculosa perspectiva:
primer les plantes dels peus i les benes
que l'embolcallen li fan com de túnica.
¿Veus els plecs dels genolls? ¿El turonet
que fan els genitals i al capdavall
la testa lacerada tot brandant
mentre segueix el trontoll del camí?
¿Què et recorda? Aquell sol sostingut,
aquell sol sostingut que posa un bri d'angoixa
al concert de les veus. Pensava una altra cosa.
Pensava en el bandit sicilià
sobre el marbre glaçat de la comissaria.
Sempre penses imatges, mai sorolls.
Cal pensar pensaments, algú recomanava.
I em vaig endormiscar amb aquell trontoll
i amb l'escalfor i el perfum de les martes.

Un cors gentil m'ha tant enamorat,
cantava el cor de les dames. Venien
a poc a poc sota l'ombra dels arbres.
Una llum irreal, més que cap d'aquest món,
tornava els cossos del tot transparents
i es veia el poliedre on estaven inscrits.
Tot anava avançant, dames, geometria,
cap a l'antic cobert, antic sempre novíssim.
Un ventijol suau només servia
per dur flaires d'espígol, xeringuilla,
roses vermelles, llessamí i lilàs
que amagaven, llunyanes, altes tanques.
Jo, cavaller, m'estava allà, badoc,
meravellat de la claror del dia
i ni tan sols gosava respirar
ni mirar-me els cavalls darrere meu.
L'ample capell em donava bona ombra.
Mere dreams, mere dreams!, una alosa cantà.
I vaig tornar a sentir els plors dels adamites.
Van començar a barrejar-se les formes.
Van començar a esgrogueir-se els jardins,
gardens where the peacock strays
with delicate feet upon old terraces.
I un remolí m'engolí en un moment
entre salmons i verats que saltaven
fins que, abraçat al taüt del meu cos,
vaig albirar l'esplendor de Bizanci.

Unreal city. Blanc i fred palau.
Heures que es mengen antigues drassanes.
Tigres que salten enmig de bambús
fugint dels ulls d'una lluna llunyana.
A prop del riu hi passegen soldats.
Uns, asseguts sota fràgils acàcies,
llegeixen cartes d'amor al solell
mentre s'estira mandrosa la tarda.
Sortint del pont hi ha un ciclista aturat,
quan jo m'hi atanso s'ha tornat de marbre.
Vaig i el despullo del seu gec pelfut,
miro amb tristesa els seus membres d'estàtua.
Li beso els llavis encara calents.
Fujo de pressa abans no vingui un guardia.
¿On aniràs que no et trobin els folls?
¿Quin coll de llum et durà a l'altra banda?
¿Vols amagar-te al jardí del convent?
Ara és obert i repiquen campanes.
Pujo pel marge agafant-me als matolls,
fa un vent que talla i que glaça les basses.
Miro si em miren i veig ben gebrat
el monument als caiguts per la pàtria.
Sento músiques que vénen de lluny.
Val més que et fiquis a dins d'una escala.
Són els soldats que se'n van cap al front
amb els fusells i una tendra rialla.
¿A matar moros, eslaus i jueus?,
crido poruc desviant la mirada.
Cent ulls de fera se'm claven ardents
i el cos em pesa de tanta metralla.

Que Paris était beau à la fin de septembre.
Corria un aire tebi com de final d'etapa
i ens estàvem xerrant a la llum del migdia.
Aviat cadascú fugiria content
pel seu camí secret, irreal de tants somnis.
Ah dolor, contingut lleopard,
endormiscat al redós dels til·lers.
Aquell món s'esfumava. Potser tots ho sabíem
i ens estàvem tranquils, mansament somrient,
immortals dins l'instant que fixàvem per sempre.
Que Paris était beau à la fin de septembre.
¿Quin és el teu secret, quin és el teu secret?,
m'anaves repetint. Traçàvem
figures a la sorra, teoremes
tan antics com nosaltres. Jo callava.
Qui sap quines tempestes s'amagaven
dins d'aquell caparrà, quins desitjos incerts,
quins viatges remots saltant d'un arbre a l'altre
amb el teu cos elàstic. ¿Quin secret?
Am Brunnen vor dem Thore
da steht ein Lindenbaum
ich träumt'in seinem Schatten
so manchen süssen Traum.
Ah, dolor meu, sempre a l'aguait, pantera,
aquell món s'esfumava, s'esfumava.
¿Quin és el teu secret?, només vas dir-me.
Corria un aire tebi com de final d'etapa.
Que Paris était beau à la fin de septembre
¿Hauríem perseguit, junts, la Balena Blanca?

Corre la sang dins de les nostres venes,
nits com udols, feres sense carnassa,
ullals i ulls, guspires a la fosca.
I vam cercar l'amor, l'abril corria
amb els seus tremolors i amb perfum de lilàs.
D'a sede que m'abrasa, craras fontes
apagad o queimor... Madame, madame...
Missenyora fugia pels jardins
deixant entre les branques filagarses de gasa.
Valets de chambre em seguien voraços.
Adolescents, donzelles, roses roses de seda
aparegudes al corall dels somnis.
Els pètals dels teus ulls, com papallones
sobre la pell, sobre les falles, sobre...
Com un bosc sobre un bosc, en tempesta perpètua,
fòsfor i estels i la saba dels llavis.
Jo terbolí, fosc corrent de la mar,
Gulf Stream d'amor desfent-me sobre illes,
agitant les palmeres, enduent-me
cases, poblats, destrossant els sembrats,
esbullant cabelleres sobre platges i aromes.
Madame, madame, plaer meu, vida meva,
goig i desfici, cruel Pentesilea.
Lluna del Iemen, Tigre de Bengala,
Torre de vori, Card entre llirs, dóna'm
la darrera punxada verinosa
que se'ns endugui llac endins i ens perdi
entre ruïnes del teu cos, del Temple,
Monestir transparent, Balena blanca,
Àspid sagrat, Amor, ora pro nobis.

Caravanes que fugen, ploroses, arrosseguen
un farcell prou pesat. I masos cremen lluny.
Ara torno endarrere, veig cares conegudes
que ja no em reconeixen. Basarda i por els empeny.
Fam i pesta desola tots els poblats d'Europa.
Hi ha exèrcits que saquegen, pagesos revoltats,
clergues que es venen l'ànima a irrisoris dimonis.
Corre cavall, oh, corre! Quin verd tan clar té el faig!

El salitre rosega el fons de les pintures,
un artròpode es menja el text dels manuscrits.
Amor, amor, i et beso, porta'm braçats de roses.

Com el fenc, com el fenc són els dies de l'home,
com les flors del camí, així, de pressa, es mor.
Amor, amor, i et beso, porta'm braçats de roses.

Fugissera Bellesa sempre incontaminada,
vine tu amb el fuet d'un somriure o d'uns ulls.
Sacseja'ns en la fosca de la monotonia,
desafia el passat, el present i el futur.
Vine enmig de la fúria d'aquest món que s'acaba,
de confusa tenebra, de mentida i oblit.
Fes sagnar els nostres ulls que, en terra de ningú,
en el cor de la guerra, es debaten insomnes.

Londres, febrer de 1973.




ArribaAbajoLes ciutats




ArribaAbajoCiutats d'infantesa


ET SENTO LLUNY VELLA CIUTAT D'INFANT
voltada de tants plàtans, de l'escorça
de cegats passadissos, d'orenetes,
de captards lluminosos de campanes.

No tornaran els olis ensucrats,
el cotó fluix, les hores de desesma,
la cera verge i els soldats rendits
trepitjant els clavells i la ginesta.

Ni les roses badoques dels jardins
ni les fràgils, alades xeringuilles,
serpentines de tint descolorit
al cartipàs de les taques de tinta.

No tornaran les flors grogues del riu,
somriures, els pecats, la regalèssia,
meibes i vambes dels estius perduts,
xafogosos migdies de piscina.

Cap pols de guix no em tacarà les mans
quan, al retorn d'una inútil pissarra,
dugui el fracàs d'un teorema absurd:

que el quadrat de la suma dels records
no pot omplir ni una meitat de vida.




ArribaAbajoLes malalties benignes


EMPIOCAT, AMB PORUGUES MIRADES,
defujo l'aire lliure i els corrents
i demano tisanes perfumades,
aspirines, somriures complaents
que m'envoltin com d'una llum benigna,
d'una càlida manta de moher
i m'excusin de la peresa indigna,
de no pensar i llegir, de no fer res.
Que només amb aquesta picardia,
amb retorns temporals al si matern,
puc trampejar el dolor de cada dia,
les fredes melangies de l'hivern;
i, ben arrecerat a la camilla,
amb el cap nebulós i carregat,
puc contemplar amb regust de camamilla,
com Proust, tots els reductes del passat.
Un passat aparent, que es descabdella,
que em ve nedant per aigües tan subtils.




ArribaAbajoLondon NW3


TOTS ELS ARBRES DE HAMPSTEAD DEGOTEN
quan el vent els remou. Ha plogut.
Rere blanques finestres s'encenen
càlids llums de domèstics capvespres.

Del somort univers que m'envolta
no m'arriben sorolls. Un neguit
es presenta innocent als meus ossos
com la molsa suau a l'escorça

d'aquests arbres que emparen les cases.
Flors marcides de l'últim estiu
es podreixen. La nit que s'acosta
em du un aire on bateguen presagis.

¿Dorm l'infant que al migdia jugava
o bé escolta com passen les hores,
com degoten els arbres, com moren
amb les flors les naixents esperances?

Per ell fades teixeixen corones,
primaveres de tendres mirades.
Jo m'endinso en la humida tenebra.
Lladra un gos i no puc restar en calma.




ArribaAbajoDesprés de la mort de G. F.


PETITA PRIMAVERA,
esponerosa d'arbres,
¿Què fas que te m'emportes
els somnis d'un amic?

¿Què fas amb l'herba nova,
les fulles delicades,
les flors esplendoroses,
sinó augmentar el dolor?

Són buides les paraules,
desertes les ciutats,
ombrívoles les hores,
tristíssims els jardins.

No avancis, torna enrere,
despulla't de la glòria.
Que neus eternes colguin
els arbres i els records.




ArribaAbajoVisita a Wentworth Place


(Keats House)


TOT EL DOLOR DEL COR ARA M'ARRIBA
amb la pluja que cau i el verd tan verd.
Sobre aquests vells papers res no fa viva
la lletra trista que amb el temps es perd.

Buides de tu contemplo les estances
i m'assec al teu lloc al reading room.
Ja no res m'apaivaga les recances.
Dels teus anys ja no sento cap perfum.

¿Foren en va les teves malalties
i tantes hores dolces d'aquells dies
amb els amics i Fanny pel jardí?

Ja no hi ha rossinyols a la prunera.
La llum del sud serà la llum darrera
-no espero millor sort- també per mi.




ArribaAbajoGiga


LES LLARGUES NITS ALS REFUGIS, LES BOMBES,
el cant de les sirenes, tot retorna
al dolç captard burgès. ¿No te'n recordes?
Que llunyanes les ombres, els globus captius,
les llargues nits als refugis, les bombes.
I aquells adolescents morien a milers
i s'han podrit sota tants camps d'Europa
i són llavor de fàbriques, de carbó i remolatxa,
petits crims passionals, bicicletes,
formigó i horitzons, camins i agricultura.
Les barcasses van lentes pel canal.
Tulipes i mantega bressolen cabells rossos,
cossos alts que s'engreixen, concebuts
en captards de misèria, les bombes,
llargues nits als refugis, tot retorna,
el cant de les sirenes, les guerres mundials.




ArribaAbajoPluja a Florència des d'una finestra dels Ufizzi


DARRERE EL VIDRE, HUMIDA, JAU FLORÈNCIA
i regalimen cases i xiprers.
No cap soroll se sent, ni una presència
de llum i de turistes pels carrers.

La catedral, que no la veig, es renta
el seu vestit de seda de colors.
Arruga el riu la seva pell lluenta.
Els campanars miren el cel, plujós.

A dins la galeria, per les sales,
passa un corrent d'humitejades ales.
Tot pensament de llum és prou fal·laç.

I la Venus, damunt de la petxina,
es mira de reüll la gavardina
que duc, indolentment, penjada al braç.




ArribaAbajoGrans magatzems


VEIG UNS GRANS MAGATZEMS. T'AGRADEN. M'ATORDEIXEN.
Vols que anem a mirar? És només un moment.
Te me'n vas cap a dins i em deixes, indolent,
entre un exèrcit foll. I dones m'oprimeixen.

T'he perdut. L'he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc cap a tu. No hi és. Peces interiors?
L'enfolleix remenar munts de sostenidors.
S'ha pintat a la mà colors, com els salvatges.

I et crido des de lluny vencent la timidesa
i altre cop te me'n vas. Adust, jo em faig l'ofès.
I segueixo tossut en la meva escomesa.

Ja està bé, jo que em dic, talment una fanàtica...
T'enlluernen estands i llums i no veus res.
I escales automàtiques se t'enduen estàtica.



Indice Siguiente