  Ferran Lobo. Posta restante.
Joannesburg
|
|
A tu, Ferran, que pesques
lluços al Sud |
|
|
|
de l'Àfrica i en la
quietud, |
|
|
|
segur que tòpica, del mar,
destries |
|
|
|
de la xarxa de les filosofies |
|
|
|
el fil més fort, i que,
entre lluç i lluç, |
|
|
|
repasses cada nus |
|
|
|
del pensament, |
|
|
|
deixa'm escriure't, un moment |
|
|
|
que tinc, una carta, set anys |
|
|
|
i mesos després d'aquella
que nevava. |
|
|
|
Llavors, com saps, jo estava |
|
|
|
tancat a la casa gran, i em
capficava |
|
|
|
amb la perennis, que ja ha
fet figa. |
|
|
|
I en la botiga |
|
|
|
del cristianisme del moment, |
|
|
|
comprava vida eterna, |
|
|
|
i la litúrgia, que
enlluerna |
|
|
|
pietats d'adolescent, |
|
|
|
substituïa altres jocs, altres
paraules, |
|
|
|
altres ritmes tinguts per
excitants |
|
|
|
per la subtil habilitat dels
capellans. |
|
|
|
Aquella tarda de febrer que
t'escrivia |
|
|
|
(sempre neva pel febrer),
tenia |
|
|
|
una tendra melangia |
|
|
|
com sempre llavors, i nevava. |
|
|
|
Imagina't la cosa com anava |
|
|
|
pels carrerons boirosos del meu
cor... |
|
|
|
A l'aula, l'estufa de
serradures |
|
|
|
posava un gustet picant |
|
|
|
a somniar entremaliadures, |
|
|
|
i et vaig escriure a tu, el meu
amic pagà |
|
|
|
que llavors estudiava per
«marino». |
|
|
|
Una part del meu cervell, la
purista |
|
|
|
(sempre he estat un dualista), |
|
|
|
no permetia que un seminarista |
|
|
|
escrivís a un aprenent de
llop de mar; |
|
|
|
però l'altra, la que no s'ha
mort encara, |
|
|
|
de dins va respondre: i ara! |
|
|
|
I agafant ploma i paper vaig
decidir: l'escriuré. |
|
|
|
Mentre tothom estudiava |
|
|
|
i, a fora, es feia ja fosc, |
|
|
|
et vaig contar que nevava... |
|
|
|
Després, sovint, ho hem
recordat. |
|
|
|
Però, penso, deixem-nos del
passat |
|
|
|
ara que no neva, Ferran, ni
plou. |
|
|
|
|
Dijous és Corpus i
ballarà l'ou |
|
|
|
al claustre de la catedral de
Barcelona, |
|
|
|
i per l'escalinata de la de
Girona |
|
|
|
baixaran canonges empolainats, |
|
|
|
després d'haver berenat
maduixes |
|
|
|
a cal Bisbe. La gent tirarà
ginesta, |
|
|
|
paperets i serpentines, que fan
festa. |
|
|
|
L'àliga, com sempre, es
menjarà el colom |
|
|
|
(no som |
|
|
|
res), i enmig de soldats marcant el
pas, |
|
|
|
i d'himnes decadents de sant
Tomàs, |
|
|
|
passejaran la custòdia, gran
meravella!, |
|
|
|
sota el tàlem de brocat
municipal. |
|
|
|
S'entendriran tantes beates
tristes! |
|
|
|
Badant els ulls, s'admiraran
turistes |
|
|
|
a les taules de la Rambla
aposentats, |
|
|
|
i tocaran campanes, i els gironins
mudats, |
|
|
|
amb vestit fosc, coll i
corbata, |
|
|
|
lluenta la sabata |
|
|
|
de l'últim casament, |
|
|
|
cadascú ben posat dins el
seu estament, |
|
|
|
portaran atxes, vetllant
l'eucaristia, |
|
|
|
oblidaran el pa de cada dia, |
|
|
|
i, ja assaborint la gran coca
turística, |
|
|
|
faran una uniforme rialleta
mística |
|
|
|
davant els beneficis de Déu
Nostre Senyor. |
|
|
|
Hi haurà qualque doctor |
|
|
|
que, amb afany progressista, |
|
|
|
dirà alguna coseta, amb
molta vista, |
|
|
|
que es podrà entendre de
dues maneres. |
|
|
|
Ai, Doctor, que l'erres, |
|
|
|
que així no fas contentes
les esquerres, |
|
|
|
com voldries, ni les dretes
tampoc. |
|
|
|
Mai no ha anat bé fer un
doble joc. |
|
|
|
Però plego. No vull donar
consells |
|
|
|
a qui bens cristians pastura. |
|
|
|
La processó, doncs,
aquí s'atura. |
|
|
|
I passo full. |
|
|
|
|
L'altre dia, va haver-hi
aldarull |
|
|
|
a la plaça de la
Universitat. |
|
|
|
Suposo que l'Anna ja t'ho
haurà contat, |
|
|
|
que també hi era. |
|
|
|
Malgrat fer un dia esplèndid
de primavera, |
|
|
|
va ser un dia molt gris, |
|
|
|
de tants grisos com ens corrien al
darrere. |
|
|
|
I ara m'evadiré, com sempre
faig, |
|
|
|
segons els crítics
criptomarxistes, |
|
|
|
perquè en ocasions
d'aquestes parlo dels arbres, |
|
|
|
cosa que no autoritza el Papa
Brecht. |
|
|
|
Però, digues,
¿què vols que faci, que t'expliqui? |
|
|
|
¿Tu també vols que em
capfiqui |
|
|
|
encara més? ¿I que
reclami drets, |
|
|
|
enfilant-me per les parets? |
|
|
|
|
Els arbres, Ferran, són
verds |
|
|
|
i treuen fulles cada any per
primavera |
|
|
|
i, havent sofert la xafogor
estival, |
|
|
|
les perden una a una |
|
|
|
amb infinita tendresa
tardoral, |
|
|
|
i passen hiverns freds, i mai no es
fan enrere. |
|
|
|
Per això, quan em fan
mal |
|
|
|
les diguem-ne
«circumstàncies», i quan miro |
|
|
|
de llibertats somniades les
despulles, |
|
|
|
penso en els arbres i sospiro |
|
|
|
pels vegetals poders de treure
fulles. |
|
|
|
I pensar que, per la
perennis aquella |
|
|
|
tots els arbres ens són
subordinats... |
|
|
|
¿No t'ho deia que havia ja
fet figa? |
|
|
|
Són éssers superiors
els arbres, elevats, |
|
|
|
cap altre arbre no els
lliga... |
|
|
|
Però entre els homes,
Ferran, n'hi ha que manen, |
|
|
|
i els altres, pobrissons,
només la ballen. |
|
|
|
I el món sempre anirà
així. |
|
|
|
Qui ens ho havia de dir |
|
|
|
quan, d'adolescents,
somniàvem |
|
|
|
i llegíem i
parlàvem |
|
|
|
de futurs mons ideals... |
|
|
|
|
No vull posar-te trist, tu que en
el mar(c) |
|
|
|
fas una feina, segons en Collin
Clark, |
|
|
|
classificada com a primària,
d'explotació |
|
|
|
de la natura. No et vull treure ni
un bri |
|
|
|
d'aquesta llibertat que tens
aquí, |
|
|
|
al Sud, entre les ones i la
salabror. |
|
|
|
Mira una mica per mi aquest mar,
Ferran, |
|
|
|
aquest mar que, d'infant, |
|
|
|
he somniat tantes vegades |
|
|
|
i que, ara, enmig de tantes
putades |
|
|
|
com aquí, en terra, ens
fan, |
|
|
|
el veig tan lluny. I, com a
gran |
|
|
|
que m'he fet, impossible. |
|
|
|
Mira'l per mi, Ferran, fes-me'l
visible |
|
|
|
i digue'm que l'aventura |
|
|
|
no és un mer ésser de
raó, |
|
|
|
digue'm que és una
criatura |
|
|
|
feta, com jo, de carn i ossos,
abastable, capaç |
|
|
|
de somriure'm i
d'arrossegar-me, |
|
|
|
de fer-me seguir el seu pas, |
|
|
|
i de fondre'm, de cremar-me... |
|
|
|
|
Ferran, quan tu
tornaràs, |
|
|
|
ric de silenci i d'escumes, |
|
|
|
i un diumenge qualsevol,
passejant |
|
|
|
per Sant Daniel, em diràs:
-¿Fumes?, |
|
|
|
i jo et diré que sí,
d'esma, trencant |
|
|
|
llargues estones de no dir res,
cosa |
|
|
|
que fem sovint, i no ens fa
nosa, |
|
|
|
de passejar |
|
|
|
i callar...
m'explicaràs |
|
|
|
gairebé sense paraules, que
t'ho llegiré a la cara, |
|
|
|
com queda en el món
encara |
|
|
|
tan sols un raconet on es pot
viure |
|
|
|
tal com havíem somniat. |
|
|
|
I, amb un somriure |
|
|
|
apòcrif d'iniciat, |
|
|
|
il·lustraràs totes
les meravelles, |
|
|
|
per mi noves, per tu velles, |
|
|
|
que hauràs vist. I em
parlaràs |
|
|
|
dels peixos, de les ones, dels
captards |
|
|
|
«avars |
|
|
|
del seu or», dels
mariners, |
|
|
|
de les constel·lacions de
l'hemisferi sud, |
|
|
|
de la impol·luta i tensa
solitud |
|
|
|
del mar. |
|
|
|
I avall, pel camí,
passarem |
|
|
|
pel cementiri, serà un
capvespre d'estiu, |
|
|
|
es farà fosc, |
|
|
|
tornarà gent de bosc |
|
|
|
amb xuclamel a les mans, la
tarda, |
|
|
|
que haurà estat calorosa,
s'anirà distendint |
|
|
|
i correrà per la vall una
brisa |
|
|
|
d'herbes, de rostoll, |
|
|
|
de terra que respira... |
|
|
|
I jo, potser, llavors et
diré: -Mira!, |
|
|
|
a un ocell, un arbre, un
moviment |
|
|
|
de fulla, una petita tremolor |
|
|
|
de bedoll, |
|
|
|
la dolça olor |
|
|
|
del fonoll, |
|
|
|
la resseca arquitectura |
|
|
|
d'una capsa de rosella (que
era |
|
|
|
una flor sedosa, records
d'adormidera, |
|
|
|
fums, opis llunyans, ones dels mars
d'orient). |
|
|
|
I serà senzill anar
d'aquí d'allà, |
|
|
|
als mars del Sud, Lapònia,
les costes del Japó. |
|
|
|
Serà passar d'un arbre a una
flor |
|
|
|
la mirada... |
|
|
|
-Sí, sí que fumo,
dóna'm un celta |
|
|
|
o un ducados o el que
tinguis!- |
|
|
|
Serà la inesperada |
|
|
|
garsa sobre la canya esvelta, |
|
|
|
el xiscle de l'oreneta... |
|
|
|
I amb les mans faràs la
capelleta |
|
|
|
que no s'apagui el foc. |
|
|
|
¿I et sembla poc? |
|
|
|
I ja s'haurà fet fosc; quan
reculem, precedits |
|
|
|
pel fum i per la llum de les
cigarretes respectives |
|
|
|
que ens obriran el pas, |
|
|
|
al lluny veurem Girona. |
|
|
|
Ferran, quan tu
tornaràs... |
|
|
|
|
Perdona'm aquest revival
futuritzat |
|
|
|
una mica romàntic; ara
estic |
|
|
|
al Baviera, des d'on t'escric, |
|
|
|
i tinc al meu costat |
|
|
|
una colleta de ninets, tres amb
perruca |
|
|
|
i virolats, amb cara de sis-cents,
i una mosseta |
|
|
|
amb els cabells deixats anar,
flonjos, i pantalons |
|
|
|
de làstex amb cremallera. Un
dels noiets |
|
|
|
la toca, la masega, li passa la
mà pels lloms |
|
|
|
i ella s'hi dóna, jo encara
penso en el mar. |
|
|
|
Bec una gerra de cervesa, i em va
avall, |
|
|
|
la sento, picanteta i amb escuma i
transparent, |
|
|
|
com dringa, com l'or, com els
topazis |
|
|
|
que s'esmicolen entre els murs |
|
|
|
de vori d'aquestes poques paraules
(retòric!). |
|
|
|
Jo encara penso en el mar. |
|
|
|
A l'altre costat, veig ara |
|
|
|
un pobrissó estudiantet, amb
bigotis |
|
|
|
com els teus, que estudia, el curs
s'acaba |
|
|
|
i cal apretar, Ferran. Més
enllà hi ha un militar. |
|
|
|
Jo encara penso en el mar. |
|
|
|
Per fora, per la Rambla, passa gent
amunt i avall, |
|
|
|
uns a peu, uns a cavall |
|
|
|
del cotxet utilitari... |
|
|
|
Són les deu i caldrà
anar-hi, |
|
|
|
vull dir, Ferran, a sopar. |
|
|
|
Potser t'escriuré
demà |
|
|
|
encara alguna altra cosa, |
|
|
|
no ho sé, que veig que el
fil ja s'aprima |
|
|
|
de la carta, |
|
|
|
i que la rima |
|
|
|
se'm va difuminant. |
|
|
|
|
Bé, Ferran, |
|
|
|
les coses estan |
|
|
|
així. |
|
|
|
Cal tocar de peus a terra. |
|
|
|
Pago quinze pessetes que val la
cervesa |
|
|
|
i, amb simulada llestesa, |
|
|
|
surto al carrer. |
|
|
|
|
Adéu, Ferran, i bona
sort. |
|
|
|
Quedem que, en acabar la
pesca, |
|
|
|
ens trobarem i farem gresca, |
|
|
|
tots plegats, fins a la mort. |
|
|
|
Per la Dolors
|
Carrer de Santa Amèlia, 20. BARNA
|
|
A l'esclat dels groguets sota el
llum verd, |
|
|
|
només trobo a faltar-hi una
rialla: |
|
|
|
la teva d'estar amb mi, Dolors, la
meva |
|
|
|
de saber-te aquí prop.
Però si sempre |
|
|
|
ploro pel que no tinc,
ploraré massa. |
|
|
|
|
Tu vindràs, jo
vindré. Serà algun dia |
|
|
|
sense presses ni trens, i sense
exàmens. |
|
|
|
Caminarem avall per la Gran
Via, |
|
|
|
abraçats tendrament per sota
els plàtans |
|
|
|
i amb hores per davant, dies i
dies. |
|
|
|
|
Mira però ara que ets lluny
em perdo |
|
|
|
en somnis que no duen a cap
cosa. |
|
|
|
I sóc aquí, t'escric
aquestes ratlles |
|
|
|
mentre unes flors al meu davant em
parlen |
|
|
|
de com és breu això
que en diuen vida. |
|
|
|
|
I no vull pas posar-me
metafísic |
|
|
|
ni transcendent, són coses
que em basquegen |
|
|
|
i sé que a tu també.
Doncs oblidem-ho. |
|
|
|
Com que tot passa, i passa tan de
pressa, |
|
|
|
cal que ballem, Dolors, el so que
toquen. |
|
|
|
|
De moment et proposo d'anar a
Eivissa |
|
|
|
a torrar-nos la pell i a fer
gatzara |
|
|
|
amb els amics, i sols moltes
estones. |
|
|
|
I a escoltar a l'horabaixa entre
silencis |
|
|
|
el murmuri del vent i de les
ones. |
|
|
|
|
I algun dia, potser, si fem
bondat, |
|
|
|
sentirem arribar de
Valldemossa |
|
|
|
i del passat les notes del
piano |
|
|
|
de Chopin i la veu de George
Sand |
|
|
|
que duia pantalons color
taronja. |
|
|
|
|
I després ja ho veurem,
Dolors, la vida, |
|
|
|
com vindrà la viurem, i fora
noses. |
|
|
|
Jo no vull fer projectes per
plorar-los |
|
|
|
després amb tots els altres
impossibles. |
|
|
|
Vull viure cada instant com a
sorpresa. |
|
|
|
|
I acumular records. Fas
rialletes? |
|
|
|
Veig ara aquests moments
d'aquí molts dies, |
|
|
|
i sento tendrament que em seran
vàlids |
|
|
|
perquè ara els sé
agafar tal com me vénen |
|
|
|
i no tal com voldria que
vinguessin. |
|
|
|
|
I quan morim, Dolors -qualsevol
hora |
|
|
|
trobo que deu ser bona per
morir-, |
|
|
|
no pensarem si hem fet, si hem
acabat |
|
|
|
la tasca neguitosa encomanada. |
|
|
|
Quan s'acabi la corda,
plegarem |
|
|
|
|
la dansa que teníem
començada. |
|
|
|
No vull escriure més
d'aquest color |
|
|
|
davant d'aquests groguets com els
teus ulls |
|
|
|
esbatanats i alegres i
sorpresos. |
|
|
|
Que ara per ara anem vivint la
vida. |
|
|
|
|
Parlaré vent i sol i aigua
salada, |
|
|
|
abraçades, petons, actes
només. |
|
|
|
Em callo doncs paraules que fan
nosa. |
|
|
|
Pro aprofitant que ara ets
a Barcelona, |
|
|
|
permet-me que et trameti les
escrites. |
|
|
|
|
Van tancar-se amb neguit les portes
corredores, |
|
|
|
darrere les muralles
protegíem |
|
|
|
somnis encara dolços de
llençols, |
|
|
|
olor de matinada, de taronja, |
|
|
|
esma, instint i basarda de
llum. |
|
|
|
El dòlar s'ensorrava entre
tipografies. |
|
|
|
Cada pausa era un surt a la
memòria, |
|
|
|
cada rostre un parany, cada ull,
estrany, |
|
|
|
esfumats pensaments i pells
boiroses, |
|
|
|
només mitges paraules.
Tanca't, tanca't |
|
|
|
al món com una porta
corredora, |
|
|
|
preserva el teu sofrir del
sofriment dels altres |
|
|
|
i desa't ben desat, llibre entre
pols, |
|
|
|
ganivet al calaix, lluny de les
xarxes |
|
|
|
més fines, conductores de
corrents ignorats. |
|
|
|
¿O t'obriràs l'abric,
la pell, el cor, |
|
|
|
grapat de sal a la carn com un
foc |
|
|
|
i correràs a l'encalç
dels que fugen, |
|
|
|
parats, rendits en hermètics
vinils, |
|
|
|
surant eterns sobre mars de
neguit? |
|
|
|
Deixa al corrent el camí de
la vida, |
|
|
|
segueix endormiscat darrere la
muralla, |
|
|
|
repassa els titulars de la crisi
del dòlar |
|
|
|
i, dins del cau nocturn on els
homes són ombres, |
|
|
|
espera la parada on et duran
amunt |
|
|
|
escales grimpadores i un trepig
apressat |
|
|
|
mentre cada ull és un
rellotge i corren |
|
|
|
sense ales missatgeres els
turmells |
|
|
|
i els angles de les broques.
Abandona't. |
|
|
|
|
Fourmillante cité. Design, music composed, |
|
|
|
sound and make-up. Quantes tones de
rímel, |
|
|
|
carbonissa subtil al desert dels
meus ulls. |
|
|
|
Hypocrite lecteur, ricordi la farfalla? |
|
|
|
Cada pas un sotrac, cada cotxe un
taüt. |
|
|
|
Quina frisança a
l'escorça dels cors, |
|
|
|
quin formigueig al pellatge del
riu, |
|
|
|
quanta falsa alegria als
moviments |
|
|
|
del bassotto festoso che latrava |
|
|
|
dintre les venes dels passants.
Dolor. |
|
|
|
Tant que se'ns desfigura la
paraula. |
|
|
|
L'abril és el mes més
cruel, barreja |
|
|
|
memòria i desig.
¿Veus les ribes del riu? |
|
|
|
¿Veus guspires de llum
diminutes de groc |
|
|
|
modulant els perfils i els vapors
de la joia? |
|
|
|
El món és moviment i
tot ordre impossible. |
|
|
|
Només l'ordre de l'art et
donarà el repòs, |
|
|
|
vas dir-me castament mentre em
besaves |
|
|
|
i te m'enduies lluny, de
matinada. |
|
|
|
Fes-me veure la llum que
reverbera, |
|
|
|
fes-me veure les ombres
transparents, |
|
|
|
mostra'm la plenitud de les
esferes, |
|
|
|
vaig repetir delejant
impossibles. |
|
|
|
Per me si va tra la perduta gente, |
|
|
|
una veu repetia des d'un
arbre. |
|
|
|
Vaig mirar-te anhelant per si
somreies. |
|
|
|
Somrigueres. I bé, vaig
dir-me, llança't. |
|
|
|
|
Sota la pell d'aquest món
que cobreix |
|
|
|
una pell més subtil,
delicada, |
|
|
|
on formiguegen continents de
por, |
|
|
|
tots desitjant el contacte i
fugint-ne, |
|
|
|
no vaig trobar el paisatge,
tanmateix, gens estrany. |
|
|
|
M'has enganyat, et vaig dir, i el
retorn |
|
|
|
és del tot impossible.
Baixava en dolç pendent |
|
|
|
la prada cap al riu. Al lluny, la
factoria |
|
|
|
fumejava boirosa i es reflectia en
l'aigua. |
|
|
|
Eren les onze del matí. La
gent, |
|
|
|
ajaçada indolent damunt de
l'herba, |
|
|
|
esperava tan sols un punt
dolç de calor. |
|
|
|
¿Què fan tots tan
vestits? Vaig dir-te amb la mirada. |
|
|
|
¿No és el cos el
vestit més decent? |
|
|
|
Vas riure'm a la cara i te
n'anaves. |
|
|
|
Vine, corre, em cridaves des de
lluny, |
|
|
|
jo et mostraré el
paradís de la calma. |
|
|
|
Vas despullar-me tot en un
moment |
|
|
|
amb les puntes dels dits tan
febroses com flames. |
|
|
|
Cal ésser pornogràfic
i innocent, em vas dir |
|
|
|
mentre em baixaves l'eslip
transparent |
|
|
|
que em cobria desigs i
basardes |
|
|
|
d'una ànima impotent que amb
manaments |
|
|
|
i amb vells mites morals tu
m'excitaves |
|
|
|
sense sang ni raó ni un
plaer mínim. |
|
|
|
Vaig escolar-me als teus
braços. Després, |
|
|
|
veient-me inútil, vas
abandonar-me. |
|
|
|
|
Van recollir-me uns catalans
astuts |
|
|
|
que anaven mont enllà. Jo,
malferit, |
|
|
|
tentinejava en penombres
confuses. |
|
|
|
Doctes doctors em cosiren a
píndoles. |
|
|
|
Mireu-lo des de baix, algú
va murmurar, |
|
|
|
cabria tot sencer en un pam de
paper. |
|
|
|
Quina miraculosa perspectiva: |
|
|
|
primer les plantes dels peus i les
benes |
|
|
|
que l'embolcallen li fan com de
túnica. |
|
|
|
¿Veus els plecs dels
genolls? ¿El turonet |
|
|
|
que fan els genitals i al
capdavall |
|
|
|
la testa lacerada tot brandant |
|
|
|
mentre segueix el trontoll del
camí? |
|
|
|
¿Què et recorda?
Aquell sol sostingut, |
|
|
|
aquell sol sostingut que posa un
bri d'angoixa |
|
|
|
al concert de les veus. Pensava una
altra cosa. |
|
|
|
Pensava en el bandit
sicilià |
|
|
|
sobre el marbre glaçat de la
comissaria. |
|
|
|
Sempre penses imatges, mai
sorolls. |
|
|
|
Cal pensar pensaments, algú
recomanava. |
|
|
|
I em vaig endormiscar amb aquell
trontoll |
|
|
|
i amb l'escalfor i el perfum de les
martes. |
|
|
|
|
Un cors gentil m'ha tant
enamorat, |
|
|
|
cantava el cor de les dames.
Venien |
|
|
|
a poc a poc sota l'ombra dels
arbres. |
|
|
|
Una llum irreal, més que cap
d'aquest món, |
|
|
|
tornava els cossos del tot
transparents |
|
|
|
i es veia el poliedre on estaven
inscrits. |
|
|
|
Tot anava avançant, dames,
geometria, |
|
|
|
cap a l'antic cobert, antic sempre
novíssim. |
|
|
|
Un ventijol suau només
servia |
|
|
|
per dur flaires d'espígol,
xeringuilla, |
|
|
|
roses vermelles, llessamí i
lilàs |
|
|
|
que amagaven, llunyanes, altes
tanques. |
|
|
|
Jo, cavaller, m'estava allà,
badoc, |
|
|
|
meravellat de la claror del
dia |
|
|
|
i ni tan sols gosava respirar |
|
|
|
ni mirar-me els cavalls darrere
meu. |
|
|
|
L'ample capell em donava bona
ombra. |
|
|
|
Mere dreams, mere dreams!, una alosa
cantà. |
|
|
|
I vaig tornar a sentir els plors
dels adamites. |
|
|
|
Van començar a barrejar-se
les formes. |
|
|
|
Van començar a esgrogueir-se
els jardins, |
|
|
|
gardens where the peacock strays |
|
|
|
with delicate feet upon old terraces. |
|
|
|
I un remolí m'engolí
en un moment |
|
|
|
entre salmons i verats que
saltaven |
|
|
|
fins que, abraçat al
taüt del meu cos, |
|
|
|
vaig albirar l'esplendor de
Bizanci. |
|
|
|
|
Unreal city. Blanc i fred palau. |
|
|
|
Heures que es mengen antigues
drassanes. |
|
|
|
Tigres que salten enmig de
bambús |
|
|
|
fugint dels ulls d'una lluna
llunyana. |
|
|
|
A prop del riu hi passegen
soldats. |
|
|
|
Uns, asseguts sota fràgils
acàcies, |
|
|
|
llegeixen cartes d'amor al
solell |
|
|
|
mentre s'estira mandrosa la
tarda. |
|
|
|
Sortint del pont hi ha un ciclista
aturat, |
|
|
|
quan jo m'hi atanso s'ha tornat de
marbre. |
|
|
|
Vaig i el despullo del seu gec
pelfut, |
|
|
|
miro amb tristesa els seus membres
d'estàtua. |
|
|
|
Li beso els llavis encara
calents. |
|
|
|
Fujo de pressa abans no vingui un
guardia. |
|
|
|
¿On aniràs que no et
trobin els folls? |
|
|
|
¿Quin coll de llum et
durà a l'altra banda? |
|
|
|
¿Vols amagar-te al
jardí del convent? |
|
|
|
Ara és obert i repiquen
campanes. |
|
|
|
Pujo pel marge agafant-me als
matolls, |
|
|
|
fa un vent que talla i que
glaça les basses. |
|
|
|
Miro si em miren i veig ben
gebrat |
|
|
|
el monument als caiguts per la
pàtria. |
|
|
|
Sento músiques que
vénen de lluny. |
|
|
|
Val més que et fiquis a dins
d'una escala. |
|
|
|
Són els soldats que se'n van
cap al front |
|
|
|
amb els fusells i una tendra
rialla. |
|
|
|
¿A matar moros, eslaus i
jueus?, |
|
|
|
crido poruc desviant la
mirada. |
|
|
|
Cent ulls de fera se'm claven
ardents |
|
|
|
i el cos em pesa de tanta
metralla. |
|
|
|
|
Que Paris était beau à la fin de
septembre. |
|
|
|
Corria un aire tebi com de final
d'etapa |
|
|
|
i ens estàvem xerrant a la
llum del migdia. |
|
|
|
Aviat cadascú fugiria
content |
|
|
|
pel seu camí secret, irreal
de tants somnis. |
|
|
|
Ah dolor, contingut lleopard, |
|
|
|
endormiscat al redós dels
til·lers. |
|
|
|
Aquell món s'esfumava.
Potser tots ho sabíem |
|
|
|
i ens estàvem tranquils,
mansament somrient, |
|
|
|
immortals dins l'instant que
fixàvem per sempre. |
|
|
|
Que Paris était beau à la fin de
septembre. |
|
|
|
¿Quin és el teu
secret, quin és el teu secret?, |
|
|
|
m'anaves repetint.
Traçàvem |
|
|
|
figures a la sorra, teoremes |
|
|
|
tan antics com nosaltres. Jo
callava. |
|
|
|
Qui sap quines tempestes
s'amagaven |
|
|
|
dins d'aquell caparrà, quins
desitjos incerts, |
|
|
|
quins viatges remots saltant d'un
arbre a l'altre |
|
|
|
amb el teu cos elàstic.
¿Quin secret? |
|
|
|
Am Brunnen vor dem Thore |
|
|
|
da steht ein Lindenbaum |
|
|
|
ich träumt'in seinem Schatten |
|
|
|
so manchen süssen Traum. |
|
|
|
Ah, dolor meu, sempre a l'aguait,
pantera, |
|
|
|
aquell món s'esfumava,
s'esfumava. |
|
|
|
¿Quin és el teu
secret?, només vas dir-me. |
|
|
|
Corria un aire tebi com de final
d'etapa. |
|
|
|
Que Paris était beau à la fin de
septembre |
|
|
|
¿Hauríem perseguit,
junts, la Balena Blanca? |
|
|
|
|
Corre la sang dins de les nostres
venes, |
|
|
|
nits com udols, feres sense
carnassa, |
|
|
|
ullals i ulls, guspires a la
fosca. |
|
|
|
I vam cercar l'amor, l'abril
corria |
|
|
|
amb els seus tremolors i amb perfum
de lilàs. |
|
|
|
D'a sede que m'abrasa, craras
fontes |
|
|
|
apagad o queimor... Madame, madame... |
|
|
|
Missenyora fugia pels jardins |
|
|
|
deixant entre les branques
filagarses de gasa. |
|
|
|
Valets de chambre em seguien
voraços. |
|
|
|
Adolescents, donzelles, roses roses
de seda |
|
|
|
aparegudes al corall dels
somnis. |
|
|
|
Els pètals dels teus ulls,
com papallones |
|
|
|
sobre la pell, sobre les falles,
sobre... |
|
|
|
Com un bosc sobre un bosc, en
tempesta perpètua, |
|
|
|
fòsfor i estels i la saba
dels llavis. |
|
|
|
Jo terbolí, fosc corrent de
la mar, |
|
|
|
Gulf Stream d'amor desfent-me sobre
illes, |
|
|
|
agitant les palmeres,
enduent-me |
|
|
|
cases, poblats, destrossant els
sembrats, |
|
|
|
esbullant cabelleres sobre platges
i aromes. |
|
|
|
Madame, madame, plaer meu, vida meva, |
|
|
|
goig i desfici, cruel
Pentesilea. |
|
|
|
Lluna del Iemen, Tigre de
Bengala, |
|
|
|
Torre de vori, Card entre llirs,
dóna'm |
|
|
|
la darrera punxada verinosa |
|
|
|
que se'ns endugui llac endins i ens
perdi |
|
|
|
entre ruïnes del teu cos, del
Temple, |
|
|
|
Monestir transparent, Balena
blanca, |
|
|
|
Àspid sagrat, Amor,
ora pro
nobis. |
|
|
|
|
Caravanes que fugen, ploroses,
arrosseguen |
|
|
|
un farcell prou pesat. I masos
cremen lluny. |
|
|
|
Ara torno endarrere, veig cares
conegudes |
|
|
|
que ja no em reconeixen. Basarda i
por els empeny. |
|
|
|
Fam i pesta desola tots els poblats
d'Europa. |
|
|
|
Hi ha exèrcits que saquegen,
pagesos revoltats, |
|
|
|
clergues que es venen
l'ànima a irrisoris dimonis. |
|
|
|
Corre cavall, oh, corre! Quin verd
tan clar té el faig! |
|
|
|
|
El salitre rosega el fons de les
pintures, |
|
|
|
un artròpode es menja el
text dels manuscrits. |
|
|
|
Amor, amor, i et beso, porta'm
braçats de roses. |
|
|
|
|
Com el fenc, com el fenc són
els dies de l'home, |
|
|
|
com les flors del camí,
així, de pressa, es mor. |
|
|
|
Amor, amor, i et beso, porta'm
braçats de roses. |
|
|
|
|
Fugissera Bellesa sempre
incontaminada, |
|
|
|
vine tu amb el fuet d'un somriure o
d'uns ulls. |
|
|
|
Sacseja'ns en la fosca de la
monotonia, |
|
|
|
desafia el passat, el present i el
futur. |
|
|
|
Vine enmig de la fúria
d'aquest món que s'acaba, |
|
|
|
de confusa tenebra, de mentida i
oblit. |
|
|
|
Fes sagnar els nostres ulls que, en
terra de ningú, |
|
|
|
en el cor de la guerra, es debaten
insomnes. |
|
|
|
Londres, febrer de
1973.
Les malalties benignes
|
|
EMPIOCAT, AMB PORUGUES
MIRADES, |
|
|
|
defujo l'aire lliure i els
corrents |
|
|
|
i demano tisanes perfumades, |
|
|
|
aspirines, somriures
complaents |
|
|
|
que m'envoltin com d'una llum
benigna, |
|
|
|
d'una càlida manta de
moher |
|
|
|
i m'excusin de la peresa
indigna, |
|
|
|
de no pensar i llegir, de no fer
res. |
|
|
|
Que només amb aquesta
picardia, |
|
|
|
amb retorns temporals al si
matern, |
|
|
|
puc trampejar el dolor de cada
dia, |
|
|
|
les fredes melangies de
l'hivern; |
|
|
|
i, ben arrecerat a la camilla, |
|
|
|
amb el cap nebulós i
carregat, |
|
|
|
puc contemplar amb regust de
camamilla, |
|
|
|
com Proust, tots els reductes del
passat. |
|
|
|
Un passat aparent, que es
descabdella, |
|
|
|
que em ve nedant per aigües
tan subtils. |
|
|
Giga
|
|
LES LLARGUES NITS ALS REFUGIS, LES
BOMBES, |
|
|
|
el cant de les sirenes, tot
retorna |
|
|
|
al dolç captard
burgès. ¿No te'n recordes? |
|
|
|
Que llunyanes les ombres, els
globus captius, |
|
|
|
les llargues nits als refugis, les
bombes. |
|
|
|
I aquells adolescents morien a
milers |
|
|
|
i s'han podrit sota tants camps
d'Europa |
|
|
|
i són llavor de
fàbriques, de carbó i remolatxa, |
|
|
|
petits crims passionals,
bicicletes, |
|
|
|
formigó i horitzons, camins
i agricultura. |
|
|
|
Les barcasses van lentes pel
canal. |
|
|
|
Tulipes i mantega bressolen cabells
rossos, |
|
|
|
cossos alts que s'engreixen,
concebuts |
|
|
|
en captards de misèria, les
bombes, |
|
|
|
llargues nits als refugis, tot
retorna, |
|
|
|
el cant de les sirenes, les guerres
mundials. |
|
|
