La força de la poesia és la força del saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d'una terra innoble. Qui en resisteix l'expandida dolcesa? Qui, finalment, es dóna al seu tribut, miraculós destret de la bellesa, pols i cadàver d'erms abandonats? Arreu i enlloc instal·la amb pobresa la seva neu corrupta: és la seva força, la força del que segrega i mor, la força del verí que el cor altera, la força d'un corrent desfermat de baies negres que sepulta la terra de la llum.
- II -
Una ombra vellutada abriga els dies
en l'òpal de les figuracions:
arbres frements sagnen vels de pluges verdes;
sanglota un tigre lent sota les ungles
d'un nen de fira; en un tauler d'escacs,
la reina dicta el fat; cavalls encesos
entren al cor de fusta d'un mot vell;
girem tu i jo, herència o fortuna,
en un jardí gravat de sal severa
i els déus assalten anys que no tenim,
revoltes afegides a l'ofici
d'enterrar ossos de sèpia en la boira.
- III -
Cim de Rocacorba, 30 d'agost
Des de la nau enrocada pels vents matinals unes mosques
preserven un atles dorment. Criden els vells caçadors:
«— Mira: Norfeu, Puig sa Calm i Les Medes», «— Serà a la tardor
quan amb la llum els veuràs, quan més visible és el far,
Massanet o el Puigmal o el Cadí». Entre la boira expandida,
Fe departeix amb Raó. Mengen i callen després.
D'una ferida es desprèn una forma que es mou entre els arbres,
roja d'alzines i vesc. Deixen els gossos l'ermot
i en el descens s'embraveixen cercant-ne la presa ja antiga
que lentament s'esvaeix boscos avall, per fredors
mai no trobades en l'urna de les pollancredes deutores
d'un torrent irreal. Compta, feixuga, els seus mals
pels camps enllà i al seu rastre un xiulet condueix la canilla,
so d'ultramort agredolç. Entre romans murs d'amors
debolits, Malenconia s'atura a esperar Voluntat:
que als seus llebrers infernals sigui servida la carn.
- IV -
Cacera
Devoro amb la mudesa d'una ortiga
el dòcil animal de l'esperança.
L'engany del seu pelatge
em mou a ser-ne el caçador
servint-lo amb les paraules.
El prenc apregonat per fams antigues
i amb la tinta dibuixo els seus ulls,
que ja eren cecs.
- V -
Què diu l'ocell torbat per la tempesta?
Com ha predit l'atzar de font obscura?
No tornarà, no tornarà a la muda
i dolorosa sang del seu casal.
Qui sent humides ales en la nit?
D'on manquen altres vents que no el prevenen?
Res no l'espera, res no el fa avançar:
deixa plomes en l'aire on s'aliena.
Mes, si en trobeu el cos, preserveu l'aigua
que dorm perduda als ulls desarrelats.
- VI -
La duresa de l'ala, és en l'atzar
que es manifesta, profund batement
que ens embolcalla al final d'un abisme.
Terra de cendra el pa que el cor consum,
llevat de flama allò que l'alimenta,
foc desolat de líquens ardorosos.
Perquè abans que nosaltres ells van viure
l'argent viu de l'amor, l'àrdua escuma
d'un mar que no s'acaba, els déus ens temen,
i a alliberar-nos vénen amb la mort
de l'àvida immortalitat; i el món,
que fou malura, és hipogeu ja fosc.
Només un gest encara, un dol batega,
volent alçar-se del vell cingle nu,
qui escriu aquest final com un principi:
la duresa de l'ala és en l'atzar
que es manifesta, profund batement
que l'embolcalla al final de l'abisme.
- VII -
Paisatge sense ocells
Foren el fang, la nit, l'afrau i l'hora,
ploma tallada en l'ònix de la fosca,
metall ardent en plana de narcisos.
Dugueren murtra i llor, veu segrestada
i el regrés de l'esgüell que perdurava
en coves murmurades pel desig.
El múscul de ponent van travessar
sabent que tot moria rere seu
però no pas el mur els devastava.
Ocells de cendra, mots lluny del fornal,
la sang va ser-los centre de tenebra
i els cors queien com fruits d'un arbre negre.
Van raure al rerefons d'un casalot,
i els ossos destriats pels escorpins
nou cant van ser, que trema les nits blanques.
- VIII -
Senyor, no m'abandonis a l'amor
la teva llei és forta i se m'emporten,
entre esbarzers, els gossos de la por.
Jo no sé els mals que tants perills comporten.
Senyor, no m'abandonis a l'amor,
amb braços hi aniria fent de barca
vaixell fosc de jacints pel teu enyor
i no em sabria greu al front la marca.
Senyor, no m'abandonis a l'amor:
tinc mans que s'han fet flames de mirall,
no espero de la vida cap licor,
la seva seda no m'és embolcall.
Senyor, no m'abandonis a l'amor,
el cor serà jardí desfet de dàlies
i si és la teva voluntat favor
que esberli en el camí velles sandàlies
dóna'm del tot el vi del meu valor,
que cap aurora no em desperti més,
i siguin els teus ulls primer temor
i sigui el teu silenci el meu decés.
- IX -
Elogi dels tres fars
Senokozuloa, La Plata, Punta de Cruces, noms de fars que il·luminen un nou lloc en el mapa. D'un a l'altre he buscat la manera d'entendre perquè cal una llengua per reblar una metàfora. Mai no és qüestió d'enginyeria; ni verda, la llum que n'estalvia el desencís: al final, només hi ha una bocana i el destret de no saber tornar més a mar obert.
- X -
Matinal
Les gavines del Far de La Plata treuen vocals de les pedres de l'Ulia. Severes guardadores d'un llenguatge que reverbera a la bocana exploren falguerars i precipicis. Més avall, dos homes doblegats pel temps refan els noms de les seves perdudes geografies: San Fernando, Oliveira, Setúbal. Abans no sortiran les barques, elles s'hauran endut aquestes flames de l'enyor. Migdia ple. Són alts i breus els vols de la melanconia.
- XI -
Del metall dels noms
Un cavall, la nit, potser el vent que els transporta fins al cim del Jaizkibel. He llegit que Lénore feia fus del seu bes. On el mapa? On les ombres? He ascendit molt amunt però no hi he trobat res. Ara torno a la casa i en el llibre remunten les sonores gavines que han ocupat en excés la meva geografia. De l'enclusa dels somnis, Sant Amand, cingles vells, Adelaisa adormida. Quan s'aquietin les hores de la forja rojal passaré a l'altra riba com al fred, el metall.
- XII -
Nocturn afany, 14 d'agost
Burxen la fosca uns peixos d'aram que segresten les mans
del meu nocturn greu afany. Sento com al meu voltant
brànquies d'àlgebres líquides l'ombra respiren del cant
que jo vaig ser i ja no val. Pedres serrades pels ulls
del vent descendeixen a pic sobre un mar de llacunes extenses
i aigua més lluny que té set. Nits amurades de crits,
en els perfils minerals de la costa rodada que cruix
amb els seus noms diamants. Què existeix en el buit?
On ressonava el teu pas? Ja no saben les ones la força
de l'home que neix i se'n va i sol s'acuita a existir
com un alè atardant-se en el cim vermellós d'un penell
que s'ha esqueixat estantís en un casal enrunat,
i tanmateix en les neus salabroses i negres que llepen
l'arc dels seus peus incessants hi ha de la llum un record,
gest permanent del subjecte que mira la platja morent
i amb les ungles escriu el clar lament de l'amor.
- XIII -
Roda la sínia i no duu aigua,
l'herba s'hi atansa i la set no passa.
qui se l'ha enduta que res no canta?
Els còdols pugen una muntanya
per enlairar-se, que no hi ha arbres;
la terra buida la seva entranya:
on era l'aigua, barca dels marbres?
Diuen que duia pena trenada,
mans capturades de ploranera:
al boscater a beure donava
boca de glaç de font enyorada:
no la volgué i en una galera
l'aigua fugí damunt la mar blava.
- XIV -
Esclau he entrat al cercle d'Aristeu,
breus han estat les nous, també les figues
amb què em rebé amb un nom en el parany.
Ara m'ocupo de les seves trampes,
convoco les llaçades i els morrals
i sóc destre com ell en les captures.
Sovint em dic si un dia jo el prendré
entre els meus braços nus fins a ofegar-lo,
caça de mi mateix per quan vindran
greus ocells de l'amor a alliberar-nos.
- XV -
Les mans eren de vidre:
qui podia trencar-les?
Pel glaç d'ordides llàgrimes
els dits van perdre els gestos
i arrels que no esperaven
llavor de la sequera
en l'aigua erta amaren.
Nua creixença altiva
de pluja inconfessada
que de les mans venia.
- XVI -
Final de fiord
Què busques al nevàs
on tota forma acaba innominada?
Mires enllà les brides
d'una glacera que fa temps que es perd
i una maragda tèrbola t'encisa
amb nous paranys.
Una llenca de sal es precipita
en la vespral tortura de les hores.
Lents, els vaixells de la desesperança.
- XVII -
Prunes al fons d'un carrer
Com l'home que, indolent, llença unes prunes,
que un fosc jardí
d'or revolat tacaven,
així perd la poesia el temps de l'esplendor,
en depassar el minut on llum i por s'arrapen,
i tot ja és certitud, i es fa la nit.
L'aire negral cobreix el carretó
que el vell empeny del fons del pati
cap al carrer, perquè un racó farcit de plàstics,
les prunes malversades
omplin d'oblits.
En altre temps, la rata sense amor els feia companyia,
sorgida contra el mar
d'un rec morent
on era el vers la líquida rutina
d'una veu embocada.
Caurà la tarda lenta i l'home
sense saber ben bé què fer amb les prunes,
vindrà a destret del seu enyor;
el lloc, la rata i el cubell, la runa
seran tot el mateix; dins seu,
les cent monedes d'or de l'esperança
de cop s'hauran desfet, furtives en l'asfalt,
i ja, sense retorn.
la llum de la vellesa
farà brillar aquest lloc perdut per sempre.
- XVIII -
Cementiri de les Lofoten
Tot d'una el mar,
enarborat de veles:
i en el desguàs, les cendres.
- XIX -
Voldràs la rosa? I quina rosa? Cerco la flor en el territori urgent del meu exili. Amb una gúbia d'arç arrenco pètals del linòleum del teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent el roig que se'n desfulla. No, aquesta no. Sí, però, la rosa negra d'immarcescible primavera, l'obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen, cranial, la que defuig néixer i morir en els camps àrtics de la pàgina en blanc.
- XX -
Dels beneficis de cultivar un bancal, no ens en diuen res els homes a pagès. Pendents de la meteorologia i les subvencions, s'inclinen poc a recomanar un esforç que no han volgut transmetre als fills. De cavar, n'he après dels poetes: llevar-se enmig del son, obrir un forat al cor i mantenir l'opacitat dels mots sense trencar el filat, i amb càvec ferm sepultar el bulb fins a sentir-lo transparent.
- XXI -
Cementiri Hebreu de Ferrara
Ignoren com de lluny hem entrevist la boscúria que assetja aquestes tombes, després d'una llarga pedalada en bicicleta, perquè volíem arribar-hi tal com ells, en dies més joiosos, ho haurien fet. Però de sobte, apressats per la percutora d'uns operaris, hem corregut fins al final del camí amagat per herbes altes. Enfosquits amb la pobresa que ens atorgava l'hora, hem caigut sobre la llosa encara per posar i el llimoner novell que no ens donava ombra. Murs laberíntics s'han aixecat invisibles per tancar el recer. Ja en silenci, hem tornat fins al primer cancell, evitant-los. Ara eren ells les discretes estàtues de la mort, menjant-se el pa sobre les làpides, sense gens ni mica de tristesa. Ens han mirat només, cobejosos d'un dinar escalfat en cuines massa obscures.
- XXII -
Pati sense núvols
Sense record del traç modest de la ceràmica, en el parterre antic del pati, de mica en mica el taronger ha envaït el cel que el sostenia amb arabescos nous. Totes les extincions anul·len anteriors cal·ligrafies. Sóc, en la pàgina nova, com el vell taronger. I m'avinc a seguir-ne el camí amb més pobres mitjans. He de reconèixer, però, que amb risc he errat sovint en l'art de la imitació.
