Antologia poètica

Encarna Sant-Celoni i Verger

	Als llocs més insospitables,
	enllà, on, a despit de la por,
	l'arrel més fonda
	i la branca més enaltida
	s'agafen de la mà,
	on les paraules perden llur significat
	...
	Potser enllà s'amague.

(Del llibre Sènia de petits vicis, 1989)

La distància tarda a consentir-se. Jo anava acumulant-me amb avesades assercions de la teua anada i la meua, em reomplia amb nobilíssimes promeses d'estar bé.

La distància tarda a consentir-se, sí, i els recomptes no salven ni un segon des d'aquesta obstinada habitud d'escoltar el teu alé sobre el meu pit esquerre.

(Del llibre Sènia de petits vicis, 1989)

Bressoleig

Em bressole en els teus llavis remarcant-los dins l'aquarel·la del visatge i em transporte enmig dels jardins, sota aquelles arcades de la moreria, veient com els cabells s'escorrien per la teua pell de nina empresonant-te la cara.

Esbiaixe la fruita vermella fent-se'm tèbia la boca i torne a besar ta mel d'abella cremant-me tendrament les portelles de les dents; com l'aleteig d'una papallona: obrint-se, tancant-se, una i una altra vegada, fins a la darrera estona del desig.

M'aporega que aquella nit de metamorfosi de seda se'n fuja frèjola amb la curtor d'un poema, però sent encara, ben a prop, la teua carn brotant de plaer i m'ensabone amb la joia de veure el teu somriure.

(De l'obra col·lectiva Homenatge als trobadors, 1989)

rondina la veu d'una aranya seda que puja seda que baixa

rimen les ales d'un borinot d'un parotet d'una cigala

repica el sanglot d'una granota

una mosca despistada desconcerta l'al·lusió a una utopia

(Del llibre arran de pantomima, 1991)

restarà l'alé d'un segon esbossat pel brunzit de les ones i respiraré alenant el bes anhelant el bes respiraré

l'alé d'aquell segon esbossat pel brunzit de les ones se m'inclou en un vaivé

(Del llibre arran de pantomima, 1991)

Mira'm necessite navegar-te a palps les nines. M'estime més un prim gest envides diferent que un infinit ròssec de frases entrellaçades.

Besa'm. D'ençà del bes et vorejaré la pell, joguejaré entre els teus pits i et malferiré de mort.

(Del llibre Dèria i fal·lera, 1996)

	Aqueixa dolça insipidesa
	que llisca pels pendents
	de tots dos muscles,
	que silencia les gebrades
	del gris de l'iris,
	que s'engronsa en el clot del teu coll,
	quasi emmelant-lo,
	que regressa a la molsa vellutada
	del teu llavi de baix
	i que es reclou,
	hermètica,
	per por de naufragar de nou
	en les balmes de la teua saliva.

(Del llibre Dèria i fal·lera, 1996)

Gèminis
	Com dos bessons a l'inrevés,
	la teua ànima i la mia:
	quan l'una mira, l'altra veu;
	quan l'una seu, l'altra camina.

(Del llibre Sediments d'albaïna i maregassa, 2002)

Simbiosi

Frec a frec, te m'inclous i te'm desclous.

Mos a mos, esdevinc trau i sivella.

(Del llibre Sediments d'albaïna i maregassa, 2002)

Io, per muntar al delit perdurable,1

vaig inventar un nou llenguatge i, en furtar-me la boca, mustiares el caòtic verb i el nosaltres...

vaig decidir que, si no et podia tenir, havia d'immolar les teues cendres, i se m'oblidà respirar...

vaig fer, de l'amor, l'endèmia perfecta, aquella que tot ho guareix perquè ella no en té cap, de panacea.

(Del llibre Sediments d'albaïna i maregassa, 2002)

Paròdia

Sovint somnie amb els ulls oberts. solc somniar

Fixe el traç perfecte de la teua cara onsevulla del marc del capçal del llit i bleixe, de biaix, la teua alenada.

Travesse boscs de gespa sense respit i confonc els dits amb el somrís de l'alba sobre la dolça màrfega dels teus pits.

Mentre s'allunya la brisca dels teus llavis i el meu bescoll encara resta humit, tu eixumores amb baf les meues galtes.

Sovint somnie amb els ulls molt, massa badívols. solc somniar

(Del llibre Sediments d'albaïna i maregassa, 2002)

Bressola
	Em tempta el cos el bes,
	i el frec,
	magma en vaivé,
	n'estova i n'estreny el bres.

(De l'antologia Eròtiques i despentinades, 2008)

Sinona
	Tinc gravats els teus pits als ulls,
	aital dos fars indicadors del camí a seguir
	fins al sucós recer dels llavis.

(De l'antologia Eròtiques i despentinades, 2008)

Amaretto

Per què l'ametla ensucrada m'ha de saber tan agra?

Recerque el glop de menta que em refresque la boca i la cruesa en traga.

Per què, dis-me, has de ser tan dolçament amarga?

(De la III Àgora Poètica Bonnemaison, 2011)

Alimària

I Cada toc teu m'atia i m'inflama foguejant-me fins al moll. Feta foguera, al meu torn et bote foc i et socarre, borumballa.

II No sé quina és el misto ni quina la palla, però quan som al jóc el jaç s'aflama.

(De l'antologia Sexduïts i sexduïdes, 2014)

Primafalsera

Com la llebra paralitzada davant la imminència dels fars. Ana Rossetti (de Deudas contraídas)

Aixafant el fang que els dessagna el cor i de sang els embruta les mans, fan de les nostres llàgrimes un plany de llot i desempar.

Aixafant el plany que ens contrau el cor i de sang ens embruta les mans, fem de llurs llàgrimes un fangar d'algeps i fil d'aram.

(De l'antologia Entre mots i versos II, 2017)

Llavis mentiders

Bruixa i nutrícia, verge i luxuriosa, fada i matrona, submisa i valquíria, frígida i lasciva, beata i pecadora, serp i virtuosa, mare i harpia... Tant se val.

«¡Heu vingut al món per a patir!», criden bisbes i botxins.

I, per això, no és estrany que ens apallissen i que ens maltracten, que ens humilien i que ens lapiden, que ens silencien i que ens esgarren, que ens cosifiquen i que ens mutilen...

¡«Que callen per sempre els llavis mentiders»2 que de tot diuen que som culpables!

(De l'antologia Teixidores de futur, 2017)

Titanes

A Nela i Rosa

Pedres romes i esmolades, humides i seques, tosques i llescades, cantaires i queques, grosses i allargades, virades i negres, llises i rasposes, de foc i areneres..., pedres de tota color i factura.

Pedres que fan traus i bonys, pedres que engulen els plors. Lloses, macs, moles, cudols, gemmes, blocs, llambordes, rocs..., pedres de tota grandor i textura.

Pedres que basteixen o que destrossen, pedres que fan de llit o que l'escalfen, pedres que parixen o que degollen, pedres que sacrifiquen o que salven, pedres que guareixen o que desnonen, pedres que intimiden o bé que emparen..., pedres que redolen..., pedres, peirones, DONES.

(De l'antologia Teixidores de futur, 2017)