El poeta Ausiàs March va ser tingut en un alt grau d'estima durant molt de temps després de la seua mort. La portada de la primera edició de les seues obres anuncia:
Las obras del famosissimo philosofo y poeta mossen Osias Marco cavallero valenciano de nacion catalán, traduzidas por don Baltasar de Romani...2
Aquest famosíssimo personatge també va ser molt admirat per Jorge de Montemayor, qui va fer una traducció de les seues poesies (1560) més completa que la de Romaní, obra que va tindre un èxit considerable ja que se'n feren dues edicions més; el 1562 i el 1579. Montemayor elogia March en versos com aquests:
Tan gran era l'admiració que es manifestava cap a Ausiàs March que, en l'edició de 1579 de la traducció de Montemayor, el Maestro Juan López de Hoyos, en una confusió de segles, considera Petrarca posterior en el temps a March i afirma:
En lo que toca a sus conceptos, es tan subido que los de muy delicado juycio creen que Petrarca tomó muchos, de los muy delicados que tiene, d'este autor.4
El prestigi de March s'allargà fins al segle XVII, en què trobem una traducció de la seua obra al llatí5.
Aquell entre los hombres solo uno va deixar escrit un cançoner de cent vint-i-vuit composicions en les quals el tema predominant és l'amor, tractat, això sí, des de diferents punts de vista: unes vegades de manera més apassionada, unes altres amb un to moralitzant implacable, quasi sempre de manera turmentada i contradictòria. I en alguns casos l'amor deixa pas a altres temes com ara la mort. Probablement per tot això Baltasar de Romaní va dividir la seua edició de 1539 en «Cantica de amor. Cantica moral. Cantica de muerte y Cantica espiritual».
Tot i que la crítica ja ha explicat que no podem gosar de cercar en aquest cançoner dades biogràfiques fiables, com ocorre en el cas de Petrarca, sí que s'hi pot descobrir, sempre, algun aspecte nou de la seua manera de concebre l'amor, de la seua visió d'ell mateix com a home enamorat. L'afany didàctic que hereta de l'Edat Mitjana l'obliga a fer servir moltes vegades un to doctrinari i alliçonador «Callen aquells qui d'amor han parlat». D'altra banda, molts versos el presenten com un home que ha estimat molt i que, per això mateix, en sap:
I l'amor que ha estat capaç de sentir és tan fort que fa riure els qui no en tenen l'experiència, perquè sols es pot acomparar al que sentiren amants clàssics, als quals la passió conduí a la mort, com Píram i Tisbe ―tràgic amor, que també es recorda a la història de Romeu i Julieta.
Cell qui no sent que pot fer molt amar,
yo li perdó, si de mi·s va trufan:
Piramus volch morir passat d'un bran
e per senblant mort Tisbe volch passar
(9)
Aquesta intensitat amorosa fa que el poeta, aquell famosíssimo en paraules de Romaní i de tants d'altres, es considere un exemple viu d'allò que és l'Amor:
Be·m maravell com es tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui es Amor,
en mi sabran sa força poderosa
(11)
Se sent pràcticament el confident predilecte de l'Amor:
Ffantasiant, amor a mi descobre
los gran secrets c'als pus suptils amaga, (18)
En aquest mateix poema 18 usa un exemple relacionat amb la religió per explicar el seu coneixement de l'amor: diu que, de la mateixa manera que els sants i els màrtirs arriben al coneixement dels misteris divins, «axí primors Amor a mi revella / tals que·ls sabents no basten a compendre;»
Tan gran és la seua capacitat d'amor que arriba a comparar-se amb aquell qui, en la cultura del seu temps, i encara en la nostra, va ser capaç d'estimar més que qualsevol altre, Jesucrist:
Yo son aquell pus estrem amador,
aprés d'aquells a qui Deu vida tol:
puys yo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa 'strema dolor.
(46)
En aquest mateix poema acaba afegint:
Amor, de vos yo·n sent mes que no·n se,
de que la part pijor m'en romandrà
e de vos sab lo qui sens vos està.
A joch de daus vos acompararé.
La figura de Jesús inspira el poeta en moltes ocasions:
Jhesús en creu fon pus fort e potent
que no aquells qui·ll feren mort pasar,
car son voler no·l feren cambiar
ne fon complit lur dampnat penssament.
(57)
Tal passió jamés home sostench;
per als dampnats nostre Deu la retench,
sol per aquells qui moren sens esper.
(22)
Així doncs, si podem concloure alguna cosa d'aquests extractes del cançoner d'Ausiàs March, és que es tractava d'un home amb una gran capacitat d'amar, més que qualsevol altre; un home que coneixia bé els secrets de l'amor perquè hi dedicava molt de temps, perquè estimava molt; un home capaç de reafermar-se en la seua passió sense dubtar. Si Ausiàs March estimava molt en la seua vida real, no ho podem saber amb total certesa, però si ho feia de la manera que diu, probablement la seua actitud davant de la dona que estimava devia ser prou semblant a la que descriu en alguns dels seus versos, i que ens pot fer pensar en molts adolescents dels nostres dies, o en la nostra mateixa adolescència:
Tal me pareu que, si de ferm vos mir,
lo meu desig roman tan alterat
que no vol res del que ha desijat,
ne del present, ne del que pot venir.
(48)
com Desamor exorba ma ssenyora
no conexent lo servent qui l'adora,
ne vol penssar qual es s'amor ne quanta.
(64)
Mos sentiments son axí alterats,
quant la que am mon ull pot divisar,
que no m'acort si so'n terra ne mar,
y els membres luny del cor tinch refredats.
Si·l trob en part on li pusqua res dir,
yo crit algú, per que ab ell escús
aquesta por, per qu'ella no·m refús,
crehent mon mal de mala part venir.
(69)
[...]
No es senyor en tal cas la Rahó;
l'orgue del cors desbaratat està.
La ma no pot suplir en lo seu cas,
mou-se lo peu no sabent lo perquè;
tremolament per tots los membres ve,
per que la sanch acorre al pus llas.
(69)
Sembla que en moltes ocasions March parla de l'amor usant tòpics de la poesia trobadoresca, com ara quan s'acompara amb un servent de la dama, la seua senyora, però, malgrat la possible influència d'aquesta topica, els exemples que acabem d'esmentar, i molts d'altres, ens presenten un enamorat molt extrapolable als nostres dies: indecís, tímid, confús i tremolós.
Podria ser que els qui qualificaven March de famosíssimo trobaren en la seua obra virtuts que hui podem apreciar amb menys claredat que ells; que els meravellaren les tensions i els contrasts amb què expressa la profunditat del seu patiment; la desolació amb què parla de la mort, dels seus propis defalliments; la complexitat de les seues sentències morals; i per què no? la seua actitud quasi adolescent davant de la dama estimada. L'home capaç d'acomparar-se al fill de Déu en la seua capacitat d'amor, també sabia tremolar com un flam davant de la dona que estimava; una de les moltes grans virtuts d'aquest gran i complex Ausiàs March, aquest ben enamorat que segons el nostre Fuster patia de megalomania amorosa.
Bibliografia
Coronel Ramos, M. A. (1995), «La fuente de la traducción latina de Ausiàs March realizada por Vicente Mariner (Turnoni 1633)», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXI, 1, p. 5-80.
Escartí, V. J. (1997) (ed), La primera edició valenciana de l'obra d'Ausiàs March. 1539. Estudi i transcripció acompanyada del facsímil de l'obra, València, Bancaixa, Obra Social.
Fuster, J. (1982), «Ausiàs March, el ben enamorat» dins Ausiàs March, València, 3 i 4.
March, Ausiàs (1990), Poesías. Traducidas por Jorge de Montemayor. Edición e introducción de Martín de Riquer de la de Jorge de Montemayor de 1560. Barcelona, Planeta.
Mariner, V. (1633), Opera omnia poetica et oratoria in IX libros divisa, Turnoni.
Pagès, A. (1991), Les obres d'Auzias March, València, Generalitat Valenciana, Consell Valencià de Cultura. Edició facsímil de la de 1912.
Romaní, B. (1539), Las obras del famosíssimo philosofo y poeta, mossen Osias Marco..., València, Juan Navarro.
