(Ajaguda en un sofà, parla pel mòbil.)

LAIA.-  «La Meva Pel·lícula»..., sí tia... m'he apuntat a aquest crèdit optatiu perquè em pensava que seria superfàcil, que consistiria en anar al cine i dir quina era la meva pel·lícula preferida... però resulta que d'això, res tia... que m'he ficat en un marron que t'hi cagues. No va de cinema sinó de menjada de tarro: hem d'explicar com és la nostra vida, la nostra família, la casa, l'entorn social i econòmic... en fi, presentar-ho tot com si fos un reportatge d'aquests chungos que fan a Canal Plus... Quina merda... Ei, truca'm tu que se m'acaba el saldo de la targeta. No, al mòbil. A l'altre no que l'agafa la mama... (Penja el telèfon. Agafa uns papers.)  ...en fi, començo i que sigui el que Marilyn Manson vulgui... A veure... primer: «El meu pare». Què puc posar del meu pare?... El meu pare, és cap de Recursos Operatius d'una empresa multinacional d'assegurances...

(Es fon amb l'escena següent.)

(JERONI dicta un document a MARIAJO que tecleja a l'ordinador.)

JERONI.-   Sens dubte som nosaltres, amics meus, corredors, agents, directius, les persones que amb la nostra feina, més fem pel benestar de la societat. Us heu plantejat mai seriosament què és el que vol el ciutadà del tercer mil·lenni? Seguretat. Abans que res i per damunt de tot. Hem de foragitar de les nostres vides els riscos catastròfics, les adversitats, els perills, els contratemps... Cal dissenyar les noves assegurances del segle XXI. Assegurances per tot i per tothom; caminem cap al futur. ASSEGUREM L'ASSEGURANÇA!! ASSEGUREM EL FUTUR!!

MARIAJO.-  Ets un poeta.

JERONI.-  Simplement dic el que penso... T'imagines la cara que farà el Garrigosa quan rebi aquest document?

MARIAJO.-  Es posarà verd d'enveja.

JERONI.-  Que el donin pel sac!

(Música trepidant. Carrer cèntric, hora punta. Coreografia de gent caminant atrafegada pel carrer. Homes amb trajos grisos i corbates fosques. Entre la multitud, JERONI.)

(Creua una noia de faldilla curta i cames esplèndides. JERONI no pot deixar de seguir-la amb la vista. Mentre observa la noia, distret, topa amb RAÚL, un negràs imponent.)

RAÚL.-  Mira por dónde andas, atontao.

JERONI.-  Com és possible? Vostè se m'ha creuat pel mig, desgraciat!

(RAÚL apropa la seva cara a la de JERONI, amenaçadorament. Canvia la seva expressió d'enuig per una d'alegria. Riu amb grans riallades. Abraça JERONI. Aquest no pot evitar un moviment defensiu.)

JERONI.-  ¡Déjeme! Le... le daré mi cartera... y el reloj... no, no se ponga nervioso... (JERONI li ofereix el rellotge a RAÚL.)  

RAÚL.-  ¿Qué pasa chico? ¿No me reconoces?

JERONI.-   (Atònit.) ¡Raúl!... ¿Tú por aquí? ¡Cuánto tiempo!

RAÚL.-  Calcula viejo. Desde septiembre del 78.

JERONI.-  Te hacía en la Habana. ¿Cuándo... cuándo has llegado?

RAÚL.-  Hace ya un año que estoy acá.

JERONI.-  ¿Y cómo no me has llamado en estos seis años?

RAÚL.-  Fui a la dirección que me diste, en la calle Platería, pero allí nadie sabía nada de ti.

JERONI.-  Bueno, claro, era mi piso de soltero... esa dirección te la di hace veintidós años... las cosas han cambiado un poquitín...

RAÚL.-  También estuve en lo del Partido Comunista, preguntando por ti.

JERONI.-  ¿En el Partido? ¿Pero cómo se te ocurrió...? ¿Y qué te dijeron?

RAÚL.-  Cuando mencioné tu nombre me dijeron que eras un renegado y me dieron con la puerta en las narices.   —13→  

JERONI.-  Sí, bueno... como te decía, las cosas han cambiado un poquitín...

(MIKI amb una guitarra elèctrica. Canta.)

MIKI  Los amargos dieciocho

LAIA.-  Del meu germà Miki crec que n'hi haurà prou amb la cançó que he enregistrat sense que ell se n'adonés. Número 1 de la casset «Documents sonors»... Té cinc anys més que jo i és un pringat que no es menja una rosca. Ell diu que passa molt de lligar però la veritat és que no s'aclara. A veure... tres característiques... A) És tope muermo, B) tope imbècil i C) tope feto.

(RAÚL i JERONI entren per la porta del fons.)

JERONI.-  Pasa, pasa...

RAÚL.-  ¡Qué maravilla de casa, chico! Te van bien las cosas.

JERONI.-  No, bueno... buscábamos algo confortable y adecuado para los niños... calidad de vida ¿comprendes?... Toca el suelo.

RAÚL.-  ¿Qué?

JERONI.-  Que toques el suelo.

(RAÚL s'ajup i toca el terra.)

RAÚL.-  Está caliente.

JERONI.-  ¡La calefacción va por debajo del parqué! En realidad la conseguimos por el mismo precio que un piso bueno en Barcelona... y no hay color.

RAÚL.-    (Mirant a DOMINICA, que acaba d'aparèixer.) ¿Cómo que no hay color? Buenas noches, señora.

DOMINICA.-  ¿Esas son horas de traer el butano?

JERONI.-  No, Dominica... este señor no es el butanero... es Raúl, un amigo.

DOMINICA.-  Usted perdone, señor.

RAÚL.-  Perdonada.  (A JERONI.)   Jeroni, chico, ¡no me habías tú dicho que te habías casado con una negra! ¡Qué bueno!

JERONI.-  Bueno... es que ella no es mi mujer. En realidad, vive aquí con nosotros... y ayuda en lo que puede...

DOMINICA.-  Soy la criada.

(JERONI parla amb MONTSE, la seva dona, mentre ella feineja amunt i avall.)

MONTSE.-  Com se t'acut de dur un convidat sense avisar-me?

JERONI.-  Ja li he dit que soparíem en família.

MONTSE.-  Descongelaré filet. Li agradarà?

JERONI.-  Li encantarà. Crec que no està gaire acostumat al filet, pobre xaval.

MONTSE.-  I jo amb aquesta fila.

JERONI.-  Tu també li encantaràs.

MONTSE.-  Tampoc hi està acostumat?

JERONI.-  No ho crec. Saps què? Em fa una mica de llàstima... el veig tan penjadot... en el fons crec que em té una mica d'enveja...

MONTSE.-  Pobre.

JERONI.-   (Sospira.)  És una pena la situació de Cuba perquè aquest nano estava dotadíssim pel cinema... però ja ho veus... en fi... no voldria que l'aclaparéssim amb l'espectacle del nostre benestar.

MONTSE.-  Guardo el filet i faig uns ous ferrats?

JERONI.-  No! El filet, el filet!

(JERONI surt. LAIA entra a la cuina.)

LAIA.-  Mami! Hi ha un home negre al menjador!

MONTSE.-  És un amic del pare. De quan era jove.

LAIA.-  És tope atractiu, no trobes?

MONTSE.-  Calla ximpleta. Ajuda'm a obrir aquesta llauna d'espàrrecs.

LAIA.-  Saps què diu la Tallulah, la monitora d'expressió corporal?

MONTSE.-  Què?

LAIA.-  «No eres mujer completa, hasta que un negro no te la meta».

MONTSE.-  Això us ensenyen a l'esplai? Demà mateix t'esborro.

LAIA.-  Tu flipes, tia.

(JERONI li ensenya la casa a RAÚL.)

JERONI.-  ¿Ves?... Ésta es la parte de los niños, cada uno con su baño... nos gusta que sean independientes...

(MIKI continua atordint l'univers amb la seva guitarra elèctrica. Apareix la LAIA.)

LAIA.-  A sopar!

MIKI.-  Vés a la merda.

LAIA.-  A la merda, tu.

MIKI.-   (La toca.)  Ja hi sóc.

LAIA.-  No cal que ho juris. Aquesta habitació fa una pudor que t'hi cagues.

MIKI.-  Doncs no hi entris, imbècil.

LAIA.-  Vinga, que hi ha convidats.

MIKI.-  Socors. No suporto els sopars amb convidats... el Pinochet s'està tota l'estona explicant acudits i la mare rient com una pertorbada mental. És patètic. Em sembla que saltaré per la finestra...

LAIA.-  El Pinochet es posarà histèric si no et quedes. Ja saps com és.

MIKI.-  Que el bombin.

(Tots asseguts al voltant de la taula. DOMINICA serveix el cafè. MIKI i JERONI no hi són.)

JERONI.-  (Entrant amb una ampolla.) ¡Champagne... francés, eh, nada de cava!

RAÚL.-  Gracias por la cena. Estaba riquísima.

MONTSE.-  Todo improvisado. Jeroni me había hablado tanto de ti... Tienes que venir más a menudo... últimamente, sólo nos vemos con gente de los seguros. Es un aburrimiento. Encontrarte le ha sentado de maravilla. Siempre habla de Cuba.

LAIA.-  Vas estar-hi quan jo era petita?

JERONI.-  Nooo. Molt abans de conèixer ta mare.

LAIA.-  Venent assegurances?

JERONI.-  Tallant canya a la «zafra del azúcar». Col·laborant amb la revolució.

LAIA.-  Amb la revolució, tu?

MONTSE.-  Y aquí en Barcelona ¿de qué trabajas?

RAÚL.-  Bueno... poca cosa... está muy duro para los no-comunitarios...

DOMINICA.-   (Mentre serveix.)  Y que lo diga el señor...

MONTSE.-  És una vergonya oi?

JERONI.-  Què vols? Amb el PP...

DOMINICA.-  Desde que llegué, no he encontrado ninguna casa en la que me quieran hacer los papeles.

LAIA.-  Qué fuerte... nosaltres tampoc, mamà?

MONTSE.-  Eh?

DOMINICA.-  Pues no...

LAIA.-  Ho posaré a l'apartat «entorn social i laboral». «A casa meva tenim una esclava». Serà una bomba.

DOMINICA.-  ¡No! ¡Yo aquí estoy muy contenta!  (A RAÚL.)  Los cubanos siempre tenéis que liarla, ¡coño! ¡Revoltosos!

MONTSE.-  Bueno, mañana lo hablamos... ahora no... Cuéntanos, Raúl... ¿a qué te dedicas?

RAÚL.-  Hago un poco de todo... Intenté probar suerte en el cine y el teatro que es lo que a mi me gusta... y nada. Ahora mismo doy clases de bailes caribeños. Está de moda.

LAIA.-  ¿Sabes bailar salsa? Alucino pepinillos. ¡Enséñame!

(FIDEL, des del seu espai canta. JERONI, RAÚL, LAIA, MONTSE i DOMINICA ballen la cançó de FIDEL. RAÚL treu a ballar a MONTSE. DOMINICA no pot reprimir-se i també s'hi apunta. MONTSE intenta arrossegar en JERONI per tal que balli amb ella. JERONI s'hi nega. Les tres dones i RAÚL ballen. JERONI s'ho mira.)

FIDEL  Trabajo de negro

JERONI.-   (Veient en RAÚL ballar amb les dones.)  Vaja... en Raúl ballant amb totes... com als vells temps.

(Acaba la música.)

MONTSE.-  Buf! El cap em roda. Feia segles que no ballava!

(Pis petit. FIDEL, un mulato de vint-i-pocs anys, espera. Arriba DOMINICA.)

FIDEL.-  Ya era hora, mami. ¿Has estado de fiesta?

DOMINICA.-  Los señores han tenido invitados a cenar y tuve que quedarme.

FIDEL.-  Tienes que exigir que te paguen las horas extras.

DOMINICA.-  No me compliques, mi amor. Son buena gente.

FIDEL.-  ¿Buena gente? ¡Si ni siquiera te han hecho los papeles!

DOMINICA.-  La señora me ha dicho que mañana hablaremos.

FIDEL.-  ¿Sabes qué te dirá, mañana?

DOMINICA.-  No.

FIDEL.-  Mañana te dirá: mañana.

DOMINICA.-  Mira lo que te traigo: un filete. El señorito Miki no ha cenado en casa.

FIDEL.-  Yo no como las sobras. Y menos las de este niño mimado. Trae p'acá.  (FIDEL arreplega el filet i se'l cruspeix...)    —26→   ¿Qué más hay?

DOMINICA.-  Ensalada de papas.

(DOMINICA li dóna un tàper i FIDEL menja amb gana.)

DOMINICA.-  ¿Encontraste algo?

FIDEL.-  Mañana tengo una entrevista en El Corte Inglés.

DOMINICA.-  ¿Vas a trabajar de vendedor? ¡Qué bueno, mi amor!

FIDEL.-   (Es posa el mantell.)  ¡Voy a trabajar de rey!

DOMINICA.-  ¡Como Juan Carlos!... Pero esto no puede ser.

FIDEL.-  ¿Y por qué no?

DOMINICA.-  Porque los reyes no trabajan.

(Enllaç musical amb l'escena anterior. En el cotxe hi viatgen RAÚL i JERONI que condueix.)

RAÚL.-  ¡Vaya pedazo de cuatro por cuatro!

JERONI.-  Bueno, básicamente buscaba un coche seguro. Hago muchos kilómetros. Y para ir a esquiar...

RAÚL.-  Bonita casa... bonita mujer... ¿eres feliz con ella?

JERONI.-  Je, je... Llevamos siglos casados. Pero bueno... no está mal. ¿En la cama te refieres?

RAÚL.-  Te envidio, chico. Yo no conseguí nada de lo que me propuse. Si se analiza desde un punto de vista objetivo se puede describir mi situación histórica como un tremendo fracaso social y personal.

JERONI.-  No digas eso, hombre. A partir de cierta edad tienes que plantearte la vida de forma realista. Yo quería dedicarme al cine ¿te acuerdas?

RAÚL.-  Claro. Tenías una idea muy buena para escribir un guión.

JERONI.-  Una idea muy buena, sí señor. Pero después me di cuenta de que no podía vivir siempre como si tuviese veintitrés años. Hay que madurar, amigo mío. El sueño de la revolución se ha desvanecido, en Cuba lo sabéis mejor que nadie.

RAÚL.-  Quizás sí, pero el progresismo aún tiene sentido. Si no fuera por el boicot...

JERONI.-  ¿Qué quiere decir, en estos momentos, ser progresista? ¡Si hasta Aznar y Pujol reivindican el progresismo! ¿Sabes lo que te digo? Que ahora que todo el mundo es progresista, yo me declaro conservador. Conservador de izquierdas. Con dos huevos, como Boadella. ¿Vamos a tomar una copa?

RAÚL.-  Ni hablar. Yo me levanto a las seis y media.

(Un segurata selecciona els clients. RAÚL s'endarrereix una mica, fent un petó a una noia molt guapa, amb minifaldilla que el saluda.)

VIRGINIA.-  ¡Raúl! ¿Dónde te metiste anoche? Te estuve esperando... ¡eres un traidor!

RAÚL.-  Mira, Jeroni, te presento a Virginia, una amiga. No es mi novia porque no quiere.

VIRGINIA.-  No quieres tú, comemierda.

PORTER.-    (A JERONI.)  Alto. ¿Y la entrada?

JERONI.-  No... no sabía que había que pagar. ¿Cuánto cuesta?

PORTER.-  Tres quinientas.

JERONI.-   Caray.

PORTER.-  Esta noche hay actuación. Si no va a entrar, quítese de en medio.

JERONI.-  No, no... póngame tres entradas. ¿Que aceptan tarjetas?

RAÚL.-    (Al PORTER.)  Tranquilo, Marquitos. Viene conmigo.

PORTER.-  Ah, vale.

(El PORTER dóna cops amistosament a l'espatlla de RAÚL i tots entren a la discoteca.)

(Brusca transformació escenogràfica. L'escena s'omple de música i color. Una orquestra està tocant un ritme llatí sabrós i potent. El local és ple de gent guapa. Barreja de races. RAÚL saluda a tothom. Sembla ser el rei de la festa.)

LIGIA-ELENA.-  ¡Raúl! Chico ¿dónde te habías metido?

RAÚL.-  He estado muy liado últimamente.  (A JERONI.)  ¿Qué tomas?

JERONI.-  Nada. Creo que será mejor que me marche. Tengo que madrugar mucho y tú aquí tienes lío. Vale. Nos llamamos.

RAÚL.-  Pero ¿qué dices, viejo? Mira, Jeroni, te presento a Ligia-Elena, una amiga. Ella es la musa de Cabrera Infante.

JERONI.-  ¿El escritor? Qué fuerte...

(LIGIA-ELENA, una bellíssima mulata, somriu tendrament a JERONI.)

RAÚL.-  Este es Jeroni.

LIGIA-ELENA.-  ¿Cómo estás, Geranio?

RAÚL.-  Tremenda mulata ¿no te parece, viejo?

(JERONI li ofereix la mà.)

LIGIA-ELENA.-  Dame un besito que no muerdo, mi amor. (Petons.) 

JERONI.-  Me... me siento como dentro de una historia de Pepe Rubianes.

RAÚL.-  Ligia-Elena es una artista.

JERONI.-  Ya... ya se nota.

LIGIA-ELENA.-  Y tú, Geranio, ¿a qué te dedicas? Tienes cara de intelectual...

RAÚL.-  Este hombre es el mejor cineasta de la escuela de Barcelona; ¿no sabes tú qué es eso?

JERONI.-  No, yo no... bueno, reconozco que el cine es mi gran pasión...

LIGIA-ELENA.-  ¿De veras? ¿Y qué haces?

JERONI.-  Veo mucho Canal Plus.

LIGIA-ELENA.-  ¿Profesionalmente?

JERONI.-  No. Hice un corto que quedó finalista en el Festival de Molins de Rei... hace veintisiete años... y después me di un respiro... ahora trabajo en el mundo de los seguros y reaseguros... Hoy me he topado por casualidad con Raúl, hacía años que no nos veíamos... ¿verdad?

(JERONI es gira cap a RAÚL. Aquest està besant a la boca a VIRGINIA.)

...en fin... creo que ahora está comunicando... he, he...

LIGIA-ELENA.-  ¿Bailamos?

JERONI.-  No, yo no...

LIGIA-ELENA.-  Venga, Geranio...

(LIGIA-ELENA i JERONI ballen apretadets. A la barra, VIRGINIA i RAÚL els miren. JERONI, mentre balla, parla sense parar.)

VIRGINIA.-  Han hecho buenas migas.

RAÚL.-  Eso parece.

VIRGINIA.-  ¿Qué le estará diciendo tan apasionadamente?

(La llum es concentra en JERONI i LIGIA-ELENA. La música passa a segon terme. Sentim en JERONI.)

JERONI.-  ...el seguro de riesgos catastróficos tiene una prima algo mayor que el de desastres naturales pero yo considero que es un riesgo colateral... ¿te... te aburro?

LIGIA-ELENA.-  Nooo. Es muy interesante. Pero ahora, mi amor, tienes que perdonarme un momentito. Tengo que trabajar.

(LIGIA-ELENA se'n va. Un personatge extravagant, vestit de manera molt cridanera, saluda a JERONI.)

LLUISMA.-  No saludis.

JERONI.-  Eh... perdona, qui ets...?

LLUISMA.-  No te'n recordes de mi? Vàrem estar junts a Bandera Roja. Lluís Maria de Torres.

JERONI.-  Home! El Torres de Casta! Avui és el meu dia de retrobaments.

LLUISMA.-  Véns molt per aquí?

JERONI.-  No... no gaire...

LLUISMA.-  Ja he vist que ets molt amic de la Ligia-Elena... És divina. Et dediques al cinema?

JERONI.-  Bé... tinc algunes idees per un guió... I tu? Treballaves a la Caixa oi?

LLUISMA.-  Uf! Fa segles! Ara estic al C.A.R.C.A.

JERONI.-  El què?

LLUISMA.-  El Centre d'Alt Risc Creatiu-Artístic.

JERONI.-  Alt risc? Aleshores necessites una assegurança.

LLUISMA.-  Què dius! És de la Generalitat.

(LIGIA-ELENA puja a la barra. Pren el micròfon.)

LIGIA-ELENA.-  Voy a dedicar este tema a un amigo, cineasta, que está aquí entre nosotros...

(El públic, educadament, aplaudeix. JERONI saluda.)

... y que desea sentirse seguro. Va por ti, Geranio. (Canta.) 

LIGIA-ELENA  Seguro de amor

(JERONI l'escolta embadalit. Perdudament enamorat.)

(MONTSE i LAIA, en pijama. MONTSE està trucant per telèfon.)

LAIA.-   (Badallant.) Quina hora és?

MONTSE.-  Les quatre de la matinada i el teu pare no ha tornat.

LAIA.-  Quin morro que té... i a mi em dóna la vara quan arribo més tard de les deu...

MONTSE.-  No diguis bestieses. Li deu haver passat alguna cosa. Estic molt nerviosa. I el teu germà tampoc no ha arribat.

LAIA.-  Normal. No ve mai abans de les sis.

MONTSE.-  Però amb el teu pare no és normal. Ha dit que acompanyava el seu amic i tornava. Pels túnels no es triga ni deu minuts.

LAIA.-  Potser l'ha aturat la poli i l'han fet bufar. Anava força col·locat.

MONTSE.-  Tu ho creus?

LAIA.-  O igual s'ha fotut una hòstia i s'ha matat. Quan va amb desconeguts sempre corre molt. M'hi he fixat. Per impressionar-los.

(Totes dues es posen a plorar. S'abracen.)

(VIRGINIA, RAÚL i LIGIA-ELENA s'estan fent unes clenxes sobre una tauleta. Sofàs de disseny. Llums cars. JERONI, força col·locat, passa revista als mobles, als quadres.)

JERONI.-   (Per a ell mateix.)  Collons... això és un Miró! Aquest quadre val un ou. A la companyia en tenim un d'assegurat per vuit-cents quilos. Fixa't això... un Brancusi... i això tan maco què és... a veure la firma...   —38→    (Llegeix.)  ...monofásico dos hilos, FECSA...

LIGIA-ELENA.-  Geranio! Vente p'acá. ¿Quieres un tirito?

(JERONI s'apropa al sofà en què els altres estan asseguts. Toca el respatller.)

JERONI.-  Cony, això no és sintètic. És alcàntara. Quilo i mig com a mínim... ¿cuántos metros cuadrados tiene el piso?

VIRGINIA.-  Demasiados.

JERONI.-  ¿Tiene parking?

VIRGINIA.-  ¿Qué dice?

RAÚL.-   (Por la cocaína.) Toma un poco. Te despejará. (RAÚL li passa una safata negra lacada amb quatre enormes ratlles blanques.)  

JERONI.-  Yo no... no...

LIGIA-ELENA.-  Yo tampoco. Pero un día es un día.

JERONI.-  Lo que tú digas. (JERONI en un tres i no res aspira totes les ratlles. Els altres es queden parats.)  

VIRGINIA.-  Jo, qué morro tiene tu amiguito.  

(JERONI fa ganyotes, sua, es grata, estornuda, se li adormen les genives, s'aixeca, s'asseu, es torna a aixecar.)

JERONI.-  ¿No bailamos? ¡Venga! ¡¡Música!!

VIRGINIA.-  No se puede poner música... por los vecinos. Son muy estirados.

JERONI.-  Vale. Pues bailamos sin música.

(JERONI balla en silenci. Tren a ballar la LIGIA-ELENA que li segueix la veta. Primer ballen separats, després agafats. VIRGINIA i RAÚL desapareixen.)

 (Sense deixar de ballar.)  ¿Tú qué opinas del castrismo? Es triste vivir en un país sin libertad ¿verdad? Y ahora parece que hay mucha miseria... Estarás contenta de haber podido marcharte. Aquí la calidad de vida es muy alta.

LIGIA-ELENA.-  Pues no estoy muy segura...

JERONI.-  Je, je. En el fondo no soportas que se metan con Fidel. A Raúl le ocurre lo mismo, ¿verdad compañero?  (S'adona que no hi són.)  ¿Dónde se han metido?

LIGIA-ELENA.-  Se acostaron.

VIRGINIA OFF.-  ¡Síiiii! ¡Síiiii! ¡¡Dame plaser!! ¡Así... oh! ¡¡oh!!

(LIGIA-ELENA i JERONI es queden en silenci. Ell la besa.)

JERONI.-  ¿No te queda más cosita de aquella de la nariz?

LIGIA-ELENA.-  No. Se acabó. Yo creo que voy a acostarme también.

JERONI.-   (Il·lusionat.)  Yo creo que también.

LIGIA-ELENA.-  Bueno, mi amor. Ha sido un placer. ¿Te pasarás otro día por El Vedado?

(JERONI es queda atònit.)

JERONI.-  No... ¡no puedes marcharte y dejarme así!

LIGIA-ELENA.-  ¿Cómo así?

JERONI.-  Yo... yo tengo que quedarme contigo. Te quiero, te... deseo! (JERONI es llança sobre la noia, vol besar-la, abraçar-la, la tomba sobre el sofà. Ella se'n desfà enèrgicament.) 

LIGIA-ELENA.-   (Molesta.) ¡Oye, chico! ¿Qué te has creído?! ¡Estate tranquilo, vale! Pero ¿qué pretendes? ¡¡Violarme!! ¡¡Vete!! ¡¡Fuera!!

JERONI.-   (Espantat de sí mateix.) Perdón.... lo siento, no sé qué me ha pasado. No... no te enfades. ¿Nos volveremos a ver?

LIGIA-ELENA.-  Se me pasaron las ganas.

JERONI.-  ¡No! No volverá a ocurrir. Tenemos que vernos. Precisamente, he pensado que tú podrías ser la protagonista de un guión para el cine que estoy escribiendo...

LIGIA-ELENA.-  Cierra la puerta cuando salgas.

(JERONI es queda sol. Intenta aprofitar les restes de pols que han quedat a la safata.)

(Matinada. MONTSE molt trasbalsada. Parla per telèfon. LAIA està pendent de la conversa. MONTSE penja.)

LAIA.-  Què? Què t'han dit?

MONTSE.-  Res. La policia tampoc no en sap res.

LAIA.-  Quin pa!... Hauré de canviar tota la part del treball que parla del papa i posar-la en passat.

MONTSE.-  I si telefonem als Mossos d'Esquadra? Ells sí que ens trauran de dubtes.

LAIA.-  Per què ells sí?

MONTSE.-  Cobren més. I parlen en català.

 (Al telèfon.)  Escolti... que em podria dir si saben alguna cosa del meu marit?

(Soroll de claus a la porta. Entra JERONI. Desmanegat i despentinat. Va molt col·locat. MONTSE i LAIA es tiren als seus braços. Ploren i li fan petons. Després se n'aparten amb una ganyota de fàstic.)

MONTSE.-  Jeroni!

LAIA.-  Papa!... Puaj!! Quina tufa que fas d'alcohol!

MONTSE.-   (Ensumant, mosca.)  I de perfum! Es pot saber d'on véns a aquestes hores?!

JERONI.-   (No entén res) Què... què feu llevades? Sabeu quina hora és?

MONTSE.-  Això és l'únic que se t'acut de dir? Estàvem molt amoïnades!

JERONI.-  Ei, ei, ara no feu un numeret, per favor. He anat a prendre una copa amb el Raúl... això és tot.

LAIA.-  Doncs nosaltres hem telefonat a tots els hospitals, a la policia, als mossos... Ho veus, mama? Estava de marxa. Com el Miki que encara no ha tornat.

JERONI.-  Com que el Miki no ha tornat? Però què s'ha pensat aquest xaval?

LAIA.-  El mateix que tu, segurament.

JERONI.-  Vols que et foti una hòstia?

MONTSE.-  Ets injust. La nena estava aterroritzada per si t'havia passat alguna cosa.

LAIA.-  Ja em veia òrfena, deixant les classes d'hípica i treballant de caixera en una gran superfície.

JERONI.-  Collons! Quin melodrama! Per un dia, un dia! que vaig a prendre una copa amb un amic!

(MONTSE, amagant la cara entre les mans, surt corrents. JERONI la segueix. LAIA desapareix. Arriben a un altre punt de l'escenari.)

JERONI.-  Vinga dona... ara no et posis a plorar...

MONTSE.-  Deixa'm estar. Fas pudor de putes. Has estat amb una altra.

JERONI.-   (L'abraça.)  No siguis ridícula. Hem anat a un lloc d'aquests de salsa... se'm deu haver enganxat l'olor d'ambientador, era fortíssim.

MONTSE.-  No és ambientador! És Calvin Klein, un perfum caríssim...

JERONI.-  Vine... vine aquí, ploramiques.

MONTSE.-  Tonto...

(En un punt inconcret de l'escenari, entre les boires, apareix LIGIA- ELENA, cantant i ballant sensualment. Es tracta del producte de la imaginació escalfada de JERONI.)

(Panteixos de plaer de MONTSE i JIRONI. La imatge de LIGIA-ELENA s'esfuma. JERONI i MONTSE són al llit, fumant la cigarreta de després.)

MONTSE.-  Escolta, hauràs de sortir a prendre una copa més sovint. Si sempre has de tornar així...! M'he corregut com una boja... m'estimes?

JERONI.-  És clar que t'estimo. (JERONI es queda en silenci amb la mirada perduda.)  

MONTSE.-   (JERONI la refusa.)  Què et passa? Estàs molt estrany.

JERONI.-  No res. Simplement que la meva vida és un fracàs.

MONTSE.-  No diguis això. Tens tot el que vols. Feina, família... T'estimaries més estar penjat com el teu amic Raúl?

JERONI.-  El meu amic Raúl viu com Déu.

MONTSE.-  L'enveges? És això?

JERONI.-  Envejar-lo? Jo? A aquell inútil, a aquell paràsit? ha! ha!

MONTSE.-  Doncs aleshores què vols?

JERONI.-  Prou que ho saps. A mi m'agradava el cinema, no les assegurances.

MONTSE.-  I doncs per què no vas triar aquest camí?

JERONI.-  Sí, és clar, per morir-nos tots de gana.

MONTSE.-  O sigui que és culpa nostra.

JERONI.-  Jo no dic això. Simplement, la societat, a mi, no m'ha donat cap oportunitat.

MONTSE.-  I per què no comences a escriure el teu famós guió en les estones lliures, en lloc de mirar el futbol a la televisió?

JERONI.-  Ha, ha, ha! Tu et penses que una feina com la meva em deixa prou energia? Doncs no! Necessitaria sis mesos de llibertat! Sis mesos de vida autèntica!

(LAIA irromp a la cambra dels seus pares.)

LAIA.-  El Miki ha tornat...

JERONI.-  Tanca la porta!

LAIA.-  ...està traient les papes.

MONTSE.-  Quèee?!

LAIA.-  Fa un fàstic que t'hi cagues.

MONTSE.-  Déu meu! Està malalt!

LAIA.-  Està bolinga.

(MIKI, recolzat al sofà, està vomitant. La seva mare l'assisteix.)

MONTSE.-  Nena, porta la fregadora. Miki, carinyo...

LAIA.-  Quin fàstic... Per què no ho deixem tot tal com està fins que arribi la Dominica?

JERONI.-  I ara què li passa a aquest? Tens idea de quant va costar aquest sofà?

MIKI.-  Estic malalt. No tinc dret a estar malalt? Perdona'm. Lamento molt haver embrutat el teu preciós sofà.

JERONI.-  Estàs trompa, nano. Si no saps beure, no beguis.

MONTSE.-  Jeroni, per favor.

MIKI.-  Jo faig el que em dóna la gana!

JERONI.-  No pas mentre visquis en aquesta casa.

MIKI.-  Val, doncs me'n vaig. No tornaré mai més. Adéu.

MONTSE.-  Què dius, carinyo? Vinga, fica't al llit... estàs malaltó...

MIKI.-  En aquesta casa sóc «persona non grata». (MIKI s'aixeca i fa unes passes tentinejant.) 

MIKI.-  Me'n vaig per sempre.

JERONI.-   (Fora de sí.) Passa a jeure!! O t'ajec jo!

MIKI.-  Ara recorres a la violència física. Típic dels fatxes.

JERONI.-  Tu què saps dels fatxes?!

MIKI.-  El què tu m'has ensenyat.

JERONI.-  Aquest nano és un gilipolles. Passa a jeure, et dic!

MIKI.-  Però això què és? Em fot la bronca perquè em quedo i em fot la bronca perquè me'n vaig. A veure si t'aclareixes, tio. Una mica més de coherència...

JERONI.-  Sóc jo qui se'n va! No ho aguanto més! (JERONI s'adreça a la porta.) 

MONTSE.-  Jeroni, això és ridícul.

JERONI.-  Tota una vida treballant a la merda de les assegurances perquè m'ho pagueu així. Jo piro.

LAIA.-  Us en anireu tots? Deixeu-me una mica de pasta...

MIKI.-  Tranquil, Pinochet. Me'n vaig jo.

JERONI.-  Que callis!!

MONTSE.-  Fill meu! (En la seva excitació, JERONI fica la pota dins de la galleda de la fregadora.)  

Merda!

 (És a punt de perdre l'equilibri i es recolza en el sofà vomitat.) Puajj!! M'he empastifat!!

(MIKI se'n va. MONTSE el segueix. JERONI se'n va a la seva cambra. MONTSE plora. Silenci desolat.)

LAIA.-  La penya chunga

(DOMINICA, amb una bata florejada fins els peus, obre la porta del seu petit pis.)

MIKI.-  Me... me he ido de casa. ¿Puedo estar unos días aquí?

DOMINICA.-  ¿Aquí?... Pues claro que sí. Pase, pase usted. Dormirá en mi cama.

(MIKI i FIDEL es descobreixen mútuament.)

MIKI.-  ¿Quién es éste?

DOMINICA.-   (Improvisant)  Es... mi hermano.

FIDEL.-  ¿Dormirá contigo, mami? ¡Por ser el hijo de los patronos no tiene derecho a eso! ¡No estamos en la época de la Conquista!

DOMINICA.-  Yo dormiré sola. Ustedes son los que dormirán juntos. ¿OK?

FIDEL.-  Mientras no me confunda con su novia.

MIKI.-  No hay peligro.

FIDEL.-  ¿Tan feo soy? ¿No serás racista?

MIKI.-  ¡No! Es que no tengo novia.

DOMINICA.-  Todo el mundo a la cama. Está bueno ya de conversadera. Tú y yo tenemos que levantarnos a las seis.

(El mateix àtic luxós de l'escena XIV. Primera hora del matí.)

LIGIA-ELENA.-  Venga, compañeros, son las seis. Arriba todos que llegaremos tarde.

VIRGINIA.-  Ustedes tienen que ayudarme a limpiar... como regresen los señores y encuentren la casa así, me matan.

RAÚL.-  Un momento, ¡no hablen tan de prisa!

(VIRGINIA li dóna una escombra a RAÚL.)

VIRGINIA.-  Barre, mi amor. Yo lavo los vasos.

LIGIA-ELENA.-  Apúrate, chico. Parece que manejes un pincel y no una escoba.

VIRGINIA.-  ¡Raulito! ¡Vacía los ceniceros!

(RAÚL, amb l'escombra a la mà, canta.)

RAÚL.-  Si yo tuviera un chalé

(VIRGINIA i LIGIA-ELENA li donen pressa.)

RAÚL.-  Bueno, ¡ya vale! ¡Estoy harto de tener que salir corriendo de todas partes, como un delincuente! Yo no sirvo para limpiar. ¡Tengo un título universitario! ¡Estoy doctorado en Dramaturgia e Interpretación!

VIRGINIA.-  ¡Y yo soy doctora en Medicina y estoy limpiando casas!

RAÚL.-  El comemierda de Jeroni tiene su carro de lujo... y su casita... y su familia...

LIGIA-ELENA.-  No deberías tomar perica. Luego te da el bajonazo y te pones anti-social.

RAÚL.-  ¿Han pensado alguna vez todo lo que nos estamos perdiendo?

VIRGINIA.-  Lo que estamos perdiendo es el tiempo, compañeros, ¡vamos a llegar tarde!

RAÚL.-  Maldito capitalismo.

(Una llarga filera de personatges davant del públic. Porten hores esperant. Els últims de la fila són DOMINICA i FIDEL. LIGIA-ELENA, VIRGINIA i RAÚL arriben corrents. Número musical: «La cola de los papeles».)

TOTS  La cola de los papeles

(MARIAJO tecleja en el seu ordinador. Arriba JERONI amb la seva cartera i la seva corbata.)

MARIAJO.-  Ui, per Déu, Jeroni! Quina mala cara que fas!

JERONI.-  Estic mort, Mariajo, mort. Em vaig trobar un amic de la Habana, vàrem anar a El Vedado... vam sortir a les cinc...

MARIAJO.-   (Admirada.)   Hi vas sovint a El Vedado?

JERONI.-  Bah, tu ja saps que a mi les discoteques... de tant en tant hi vaig... amb la Ligia-Elena, saps qui vull dir oi?, la musa del Cabrera-Infante...  (S'adona d'una nota damunt de la seva taula.)  Què és això?  (La llegeix. Sembla molt enfadat.)  Mariajo!!

MARIAJO.-   (Espantada.)  Què?

JERONI.-  El Garrigosa no ha rebut còpia de la circular de reassegurança immediata!

MARIAJO.-  Tu... tu no em vas dir...

JERONI.-  Pero tu ets tonta? T'he dit més de cent vegades que el Garrigosa ha de rebre còpia de tot!

MARIAJO.-   (Molt espantada.)  El Garrigosa ha trucat personalment per anunciar que la renovació de les pòlisses de reassegurança seria discutida directament per direcció comercial.

JERONI.-  Quèee? Però això és de bojos!!

MARIAJO.-  Ha redactat una nota però parlarà amb tu abans de difondre-la...

JERONI.-  La puta que el va parir! O sigui que va d'aquest pal! El Garrigosa m'acaba de fotre les reassegurances! I me n'assabento per l'última mona d'aquesta casa!! Aquest cop s'ha passat! Si em busca, em trobarà! Aniré a veure el Sastre-Pellicer! Aquest Garrigosa des que és al setè pis s'ha pensat que és algú.

MARIAJO.-  No facis bestieses. Calma't... Només vol posar-te nerviós...

JERONI.-   (Al telèfon.)  Posi'm amb la secretària del senyor Sastre-Pellicer!

MARIAJO.-  Li estàs seguint el joc! El Garrigosa és l'enxufat del Sastre-Pellicer! Fes-te el boig i espera. El jefe canvia d'enxufat com de mitjons...

JERONI.-  El Garrigosa! Jo li vaig ensenyar tot el que sap. Era un passerell! Però ara es menjarà tota la merda que ha cagat en la seva vida! El Sastre-Pellicer em sentirà!

MARIAJO.-  El Sastre-Pellicer mai no es comprometrà per tu davant del Consell. L'horroritzen els problemes. Estàs fent una bestiesa...

(JERONI s'adreça, ple d'indignació i determini, cap a l'altre costat de l'escenari. La seva expressió es torna espantadissa. MARIAJO canta.)

MARIAJO.-  Me pongo a temblar

(En JERONI avança cap a la imponent taula de SASTRE-PELLICER amb un somriure de conill. SASTRE-PELLICER parla pel mòbil.)

JERONI.-  Espero no molestar, senyor Sastre-Pellicer...

SASTRE-PELLICER.-  És clar que no! Entra i seu, nano... Em permets un segon?  (Al telèfon.)  Sí... Mariane se ha ido a Cuba con unas amigas... claro... que aproveche antes de que vuelvan los americanos y se ponga imposible... ha, ha, ha... sí, de rodríguez... ya te contaré. ¡Ayer me hice un green con tres bajo par! Venga, vale Ministro, te dejo... nos llamamos.  (Penja.)  Bé... Com està la teva encisadora esposa, amic Jeroni?

JERONI.-  Molt bé, gràcies... Parlaré sense embuts, és la meva manera de ser. Vinc a demanar la seva opinió en una diferència de criteris que m'enfronta amb el Garrigosa... no tinc res en contra d'ell... però crec que els seus conceptes van contra la filosofia de l'empresa. Els estudis més recents de management recomanen una àmplia delegació de poders i responsabilitats a tots els nivells... i, en canvi, les decisions importants que afecten el meu departament, les pren direcció comercial sense consultar-me! I jo també hi tinc coses a dir!! No puc tolerar que els meus criteris es tirin per la borda! Em nego a seguir recolzant una política tan retrògrada...!

SASTRE-PELLICER.-  Abans de res, voldria agrair-te la teva lleialtat. Sí! Les teves preocupacions són molt semblants a les meves... des que vaig assumir la direcció, no he parat de lluitar per una participació més àmplia en les decisions... jo em vaig oposar frontalment a l'ascens del   —64→   Garrigosa... però el meu poder és limitat, ja saps com són de complexes les nostres estructures... i més ara, amb la fusió amb els francesos... en fi, que ha guanyat la línia dura. Jo ja els ho vaig avisar. Sabia que un home del teu temperament no ho suportaria...

JERONI.-  És clar que no!

SASTRE-PELLICER.-  La teva marxa serà una pèrdua per aquesta empresa... però respecto la teva decisió... amb la teva manera de ser això se t'hauria fet insuportable... naturalment l'empresa es farà càrrec de les despeses d'indemnització...

JERONI.-  Però jo no...

SASTRE-PELLICER.-  Sí home, sí! No tinguis manies! Queda't el què et donin, encara que, pel fet de ser una decisió teva, no et tocaria res. Però ho farem passar com si fos una decisió de l'empresa d'acord? Deus tenir projectes oi? Un home com tu no es llança a l'assalt si no té on replegar-se. Ha, ha, ha!

JERONI.-  Sí, ha, ha, ha...

SASTRE-PELLICER.-  Dóna senyals de vida de tant en tant... i gràcies. Gràcies per tot... de veritat.

JERONI.-  Al contrari, gràcies a vostè. (JERONI surt del despatx. Mentre camina, mormola.) 

JERONI.-   (Per a sí.)  Gràcies a vostè. Que idiota que sóc! A sobre li dono les gràcies. (JERONI torna a l'espai que comparteix amb MARIAJO.) 

(MARIAJO, molt nerviosa, l'està esperant.)

MARIAJO.-  Què? Com ha anat?

JERONI.-  Estimada Mariajo... ja no pertanyo a aquesta empresa. Acabo de fotre-li pels morros la meva dimissió al Sastre-Pellicer.

MARIAJO.-  No... no és possible.

JERONI.-  Que no? Ell estava molt nerviós, no ho volia acceptar i al final li he dit: Escolta, prou comèdia. O el Garrigosa o jo. I com que el Garrigosa no se n'anirà, tu   —66→   ja saps per què me'n vaig jo. Ja he menjat prou merda aquests darrers mesos.

MARIAJO.-  I ho dius tan tranquil? I ara què faràs?

JERONI.-  No t'amoïnis per mi. No sóc dels que es llancen a l'assalt sense tenir on replegar-se, ha, ha, ha... Fins mai més. Avui és el primer dia de la resta de la meva vida.

(JERONI, molt satisfet, se'n va. MARIAJO es queda feta pols.)

(FIDEL i DOMINICA arriben a casa. MIKI els està esperant.)

MIKI.-  ¿Qué tal en la Delegación del Gobierno?

DOMINICA.-  Nada, chico.

FIDEL.-  Si no hay contrato no hay papeles...

DOMINICA.-  ...y sin papeles no hay quien te contrate...

FIDEL.-  ...y si nadie te contrata, no ganas dinero...

DOMINICA.-  y sin dinero no se puede pagar el piso...

FIDEL.-  ...y si no pagas el alquiler, el propietario te manda a la policía para que te echen.

MIKI.-  Pero éste no es vuestro problema.

DOMINICA.-  ¿No?

MIKI.-  Vosotros pagáis cada mes al propietario.

FIDEL.-  Claro. Nosotros pagamos...

DOMINICA.-  ...pero él no quiere cobrar.

MIKI.-  ¿Cómo que no quiere?

FIDEL.-  Hace ya tres meses que no quiere nuestro dinero.

MIKI.-  De puta madre ¿no?

FIDEL.-  No.

DOMINICA.-  Así nos puede echar cuando quiera...

FIDEL.-  ...por falta de pago.

DOMINICA.-  Y cuando vamos a buscar otro piso, en la agencia siempre nos dicen lo mismo...

FIDEL.-  «El propietario no quiere extranjeros».

DOMINICA.-  Aquí no nos quieren...

FIDEL.-  ...sí que nos quieren...

DOMINICA.-  ...como criados; no como vecinos.

FIDEL.-  Eso.

MIKI.-  Joder.  (Pausa.)  Tengo una idea. Coges el dinero y lo depositas ante notario.

FIDEL.-  ¿Ante notario?

DOMINICA.-  ¿El dinero? ¿Qué dinero?

MIKI.-  El que no quiso el propietario.

DOMINICA.-  Lo gasté.

MIKI.-  ¿Lo gastaste? ¿Por qué?

DOMINICA.-  Para hablar con mi hijo... Si tengo el dinero y paso por delante de un locutorio... no me puedo resistir. Esa es la vaina.

FIDEL.-  Todo lo que gana se le va por el hilo del teléfono...

MIKI.-  Ahora comprendo los beneficios de Telefónica.

DOMINICA.-  Cuando me fui de Santo Domingo, mi niño tenía sólo ocho meses... y yo le llamaba para oír su respiración... le cantaba canciones por teléfono... y pedía a la abuela que le diera un pellizco para que el niño llorase y yo pudiera escuchar su voz. Ahora ya no...

MIKI.-  ¿Ya no llamas tanto?

DOMINICA.-  Llamo cada día. Pero el niño ya aprendió a hablar. Tiene cinco años... y no he vuelto a verlo. ¿Entiendes?

MIKI.-  Creo que estoy empezando a entender.

(MONTSE està fent «patch-work». LAIA fa els deures. Arriba JERONI completament borratxo.)

JERONI.-  Estimada família...

MONTSE.-  Però com véns... què t'ha passat?

JERONI.-  A mi? No res. Estic borratxo. Borratxo i a l'atur. I amb quaranta-cinc anys.

LAIA.-  Si jo no em converteixo en una drogodependent serà per pura casualitat.

JERONI.-  El Garrigosa... recordes el Garrigosa? Doncs m'ha donat pel sac. Segur que ara s'estarà partint el cul   —71→   de riure. Simplement, ell ha guanyat i jo he fracassat. No passa res.

(MONTSE l'acompanya a la cambra, l'ajuda a ficar-se al llit. Li treu les sabates. Li posa el pijama.)

Sóc una merda. Saps quin és el drama de la nostra societat? No és el racisme, ni la manca de comunicació, ni el conflicte dels Balcans, ni cap d'aquestes xorrades... el drama és que tots som uns merdes...

MONTSE.-  Caram, moltes gràcies.

JERONI.-  I jo, més que ningú.

MONTSE.-  Si realment fossis una merda, no ho diries. Ni tan sols ho sabries. Au, pren un Alka-Seltzer.

JERONI.-  Saps que sóc una merda i en el fons em menysprees. Si almenys ho diguessis: «Ets un merda»... com a mínim... això podria ser un nou punt de partida per mi.

LAIA.-  Ets un merda.

JERONI.-  A que et foto una hòstia?

MONTSE.-  No cridis a la nena! No volies sis mesos de llibertat? Doncs ja els tens. Per què no els aprofites? Pots   —72→   dedicar-te a preparar el teu guió. Vinga... no t'enfadis...

(JERONI torna a vestir-se.)

MONTSE.-  On vas, ara?

JERONI.-  A escampar la boira. I no m'espereu despertes!

MONTSE.-  Jeroni... espera't...

(PeròJERONI se'n va.)

LAIA.-  La meva mare. Quina una! De jove era jove... llesta, guapíssima... anava sempre sense sostenidors i va estudiar periodisme a l'Autònoma... però després es va casar amb el meu pare i ho va deixar tot. Ara treballa de recepcionista amb un oftalmòleg... contesta el telèfon, cobra les visites... Tres característiques? A) És tope legal, B) és una mica plasta amb les seves neures del feminisme, i C) el seu cantant preferit cal dir-ho? és el Joan Manuel Serrat. La pobra.

(Entra MIKI amb una bossa.)

MONTSE.-  Fill meu! Tornes a casa?

MIKI.-  No. Vinc a deixar la roba bruta. Hi ha alguna cosa per menjar?

MONTSE.-  Et vénen de gust uns ous ferrats? Dominica!

MIKI.-  No! Deixa tranquil·la a la Dominica! Qui vulgui ous ferrats que se'ls faci!

MONTSE.-  Però fill... com has canviat. Que et passa alguna cosa?

MIKI.-  Mama... Necessito ajuda.

MONTSE.-  Què... què tens? Què et passa?

MIKI.-  Podries avençar-me la paga setmanal?

MONTSE.-  És clar...  (Treu el moneder. Li dóna un bitllet.)  Té. Això és tot?

MIKI.-  És que... necessito la paga d'un any i mig... cinc-centes mil...

MONTSE.-  Miki que et drogues? Per què vols aquests diners? Mira'm als ulls... no m'espantis...

MIKI.-  Només volia apuntar-me a un màster intensiu d'anglès... Però és igual. Oblida-ho.

MONTSE.-  Estem passant per un mal moment... de fet el teu pare està a l'atur... i a la seva edat no li serà gaire fàcil...

MIKI.-  El Pinochet és un penes.

MONTSE.-  ...però et faré un taló. Del meu compte. L'anglès és vital. Mira'm a mi.

MIKI.-  Però si tu no en tens ni puta idea.

MONTSE.-  Per això.

(MIKI i FIDEL comparteixen el llit. FIDEL li ensenya alguna cosa que ha escrit.)

FIDEL.-  Escucha la canción que he escrito. Es una bachata-rap. Una invención m6ía.  (Rapejant.)  Vivimos pillados en una ratonera / la sociedad del bienestar es muy rastrera / no dan la cara, se fingen ocupados / y por la espalda te mandan los rapados / te insultan / te humillan / te multan / te encasillan /   —75→   eso no hay quien lo soporte / es como América del Norte...

(MIKI se suma al rap de FIDEL.)

FIDEL.-  Chico, tú y yo podríamos formar una banda y actuar en las discotecas.

MIKI.-  Molaría mogollón.

FIDEL.-  Nos pudiéramos hacer ricos.

MIKI.-  Mientras tanto he conseguido algo de pasta para el piso... y el teléfono... Mira... (Li mostra el taló.) 

FIDEL.-  Eres la primera persona que entiende nuestros problemas. Gracias brother.

MIKI.-  Gracias a ti. Por primera vez en mi vida me siento útil a alguien.

FIDEL.-  Te lo devolveremos todo.

MIKI.-  También he pensado otra cosa. Podríamos casarnos.

FIDEL.-  ¿Casarnos? Pero si somos dos varones.

MIKI.-  Con tu hermana.

FIDEL.-  ¿Mi hermana? ¿Qué hermana?

MIKI.-  Dominica ¿quién va a ser? Así tendríais los papeles.

FIDEL.-  ¡Pero eso no puede ser!

MIKI.-  ¿Por qué no?

FIDEL.-  Ella quiere a otro.

MIKI.-  ¿Y quién habla de querer? Es un matrimonio ante la ley, para tener los papeles más rápido. Después pedimos el divorcio.

FIDEL.-  ¿Y tú qué sacas de todo eso?

MIKI.-  Seguir viviendo aquí. Con vosotros. Mis padres alucinan de que haya podido arreglarme sin ellos. No me creían capaz de volar por mi cuenta. Siempre con la misma cancioncilla: «mientras vivas en esta   —77→   casa tienes que respetar las normas...» ¡Que se jodan! Sobre todo Pinochet.

FIDEL.-  ¿Pinochet?

MIKI.-  Mi padre. Por fin se enterará de que no soy un mierda. Que soy más solidario y más legal de lo que él era cuando tenía mi edad. Eso sí que va a joderle, ¡juá, juá! ¡Venga! ¡Ensayemos! ¡La vida es bella! (Tornen a rapejar.) 

(Ambientàs. Música llatina. Tothom balla. JERONI recorre el local buscant algú. S'acosta a la barra. Algú crida el seu nom.)

VEU FEMENINA.-  Jeroni!!

JERONI.-   (Es gira, feliç.)  ¡Por fin! Ligia...

(És MARIAJO. La decepció es pinta a la cara de JERONI.)

JERONI.-  Mariajo! Què fas aquí?

MARIAJO.-  Et buscava.

JERONI.-  A mi? Per què?

MARIAJO.-  Com va el teu guió?

JERONI.-  Bé... només tinc l'esquema bàsic... encara no...

MARIAJO.-  Explica-m'ho. Em sembla tan al·lucinant que hagis tingut la valentia de deixar-ho tot...

JERONI.-  És la història d'un alt executiu, un individu realment brillant, que, en un moment donat, s'atipa de prostituir-se i ho deixa tot per escriure...

MARIAJO.-  Que fort!!

JERONI.-  És la història d'una passió: la literatura i, al mateix temps, l'aprenentatge de la llibertat.

MARIAJO.-  M'encanta, de veritat... em sembla... no ho sé... genial. Puc fer-te un petó?

JERONI.-  Aquí? No crec que sigui un bon moment...

(MARIAJO el besa amb passió. LIGIA-ELENA s'acosta a la barra acompanyada d'un home de mitjana edat i aspecte mafiós: FRAN VIDAL.)

LIGIA-ELENA.-  ¡Geranio! ¿No te acuerdas de mí?

(JERONI aconsegueix desfer-se de l'abraçada de MARIAJO.)

JERONI.-  Hola. ¡Qué sorpresa! ¿Qué tal va todo?

LIGIA-ELENA.-  Más o menos.

(FRAN VIDAL agafa a LIGIA-ELENA del braç i se l'endú a l'altra banda de la barra. JERONI se la queda mirant sense escoltar a MARIAJO.)

MARIAJO.-  Saps besar. Ningú no m'ha besat mai com tu. Bé, la veritat és que ningú no m'ha besat mai... Fins que no et vaig conèixer... jo estava plena de complexos... em sentia tan lletja...

JERONI.-  Quina bestiesa! Tens... el teu encant...

MARIAJO.-  De veres? Em fa tant de bé que em diguis això...

(LIGIA-ELENA li dóna una bufetada a FRAN VIDAL. Després s'acosta a JERONI.)

LIGIA-ELENA.-  Geranio ¿me acompañas?

JERONI.-  Sí, claro, encantado. ¿A dónde?

LIGIA-ELENA.-  A mi casa.

MARIAJO.-   (A LIGIA-ELENA.)  El señor Jeroni en estos momentos no puede atenderle... Deje su número de teléfono.

LIGIA-ELENA.-  ¿Qué dice?

FRAN VIDAL.-  ¡Ligia-Elena! ¡Basta ya de tonterías o acabaremos muy mal! ¿Qué pretendes? ¿Sacarme de mis casillas? ¡Dímelo!

LIGIA-ELENA.-  Sólo pretendo que me dejes en paz.

JERONI.-  Ya lo ha oído. No moleste.

FRAN VIDAL.-   Calla la boca, imbécil.

JERONI.-   (A LIGIA-ELENA.)  ¿Qué se ha creído éste?

LIGIA-ELENA.-  ¿Nos vamos ya?

FRAN VIDAL.-    (A JERONI.)  ¡Es mía, comprendes! ¡Mía! ¡No pienses que vas a quitármela!

(LIGIA-ELENA estira la màniga de JERONI. Surten d'El Vedado. LIGIA-ELENA arrossega a JERONI mentre FRAN VIDAL li va donant clatellots. MARIAJO els segueix i, de passada, s'endú alguna hòstia.)

(MONTSE, sola al llit, plora. LAIA la grava d'amagat amb el seu walkman.)

LAIA.-  Document sonor número dos. La meva mare plorant.

(MONTSE pren o una pastilla i s'adorm.)

(JERONI i LIGIA-ELENA en una petita habitació. Se senten els cops que FRAN VIDAL dóna a la porta.)

FRAN VIDAL.-  ¡¡Abre!! ¡¡Ábreme la puerta o te arrepentirás!! ¡¡Sé que estáis aquí!!

JERONI.-   (Acollonit, en veu baixa.)  ¿Pero qué le has hecho a este hombre? Parece realmente enfadado...

LIGIA-ELENA.-  Nada. He roto con él. No está acostumbrado a que le dejen.

FRAN VIDAL.-   ¡Tú! ¡Maldito comemierda! ¡Déjala! ¡Te voy a romper las piernas!

LIGIA-ELENA.-  No le hagas caso. Cuando le sale el punto legionario se pone odioso.

JERONI.-  ¿Y tú salías con ese energúmeno?

LIGIA-ELENA.-  Desde que llegué de Cuba. Él me había prometido que nos casaríamos, que dejaría a su mujer... pero nada de nada. Sólo me quiere para templar.

JERONI.-  ¿Y a qué se dedica ese pájaro?

LIGIA-ELENA.-  Negocios... Es el dueño de El Vedado.

(Sona el mòbil. LIGIA-ELENA contesta.)

LIGIA-ELENA.-  Oye, Fran, te digo que se acabó. Déjame tranquila. Estoy con quien yo quiero ¿te enteras? No, no lo matarás, él no tiene nada que ver... bah, tus amigos del Cartel de Medellín tienen cosas mejores que hacer. Te dejo. Adiós. (Penja.) 

JERONI.-  ¿Qué... qué ha dicho del Cartel de Medellín?

LIGIA-ELENA.-  Nada, tiene unos amigos colombianos y siempre anda presumiendo de ellos. En el fondo es como un niño...

JERONI.-  Ah... vale...

LIGIA-ELENA.-  Acércate, Geranio, estás temblando... (LIGIA-ELENA el besa.)  Tranquilo... ponte cómodo, mi amor...

JERONI.-  Ligia-Elena... te quiero...

LIGIA-ELENA.-  Tranquilo... déjame a mi... suavesito...

(LIGIA-ELENA apaga el llum. Breu pausa musical.)

JERONI.-  Ha sido lo más maravilloso que me ha sucedido en la vida ¿Lo has pasado bien?

LIGIA-ELENA.-  ¿Cómo? ¿Ya se acabó?

JERONI.-  Bueno... es que... estoy un poco nervioso... Dime... ¿por qué has hecho el amor conmigo?

LIGIA-ELENA.-  Eres muy bueno... y además, si Fran Vidal te parte la cara, al menos habrás tenido una compensación.

(JERONI enmig del carrer.)

JERONI.-   (Sospira.)  Ligia-Elena... (Una ombra l'abraça per darrere.) 

JERONI.-  Socors!! Socors!! Cony, ets tu? Què hi fas aquí?

MARIAJO.-  Us he seguit. Estava tan espantada... amb aquell boig...

JERONI.-  Bé... ja veus que no m'ha passat res. Bona nit.

MARIAJO.-  Quan ens tornarem a veure?

JERONI.-  Mai. Els nostres camins se separen aquí.

MARIAJO.-  No és possible! Necessito veure't! Per mi és molt important el què ha passat entre nosaltres...

JERONI.-  Però què t'empatolles? No ha passat res entre nosaltres. Adéu.

MARIAJO.-  Et trucaré.

(MONTSE, estirada al gran llit de matrimoni. Fons musical. JERONI arriba amb les sabates a la mà. Es pensa que MONTSE està adormida i respira alleujat.)

MONTSE.-  Ja et lleves? Són les sis de la matinada... O és que just ara acabes d'arribar? Jeroni, carinyo...   —86→  

JERONI.-   (Interrompent-la.)  Ahir a la nit tenies raó. Aquest acomiadament és la meva gran oportunitat. Cobraré tot el sou durant sis mesos... podré escriure el guió. I viure! Tindré temps de llegir, de pensar, d'estimar... Ara mateix me'n vaig a fer uns quants quilòmetres amb la mountain bike.

MONTSE.-  Ja era hora! Te la vàrem regalar fa dos anys i encara no l'has estrenada.

JERONI.-  A partir d'avui tot canviarà. Ja tinc la idea-base del guió. Serà la història d'un individu d'uns quaranta-cinc anys que viu totalment integrat a la societat del benestar... i de cop i volta, pren consciència de tota la merda que l'envolta, la seva dona, els seus fills... i decideix canviar... què et sembla? no és genial?

MONTSE.-  No està malament.

JERONI.-  Estimada, estàs parlant amb un futur guanyador de la Palma d'Or de Cannes...

MONTSE.-  Bé, bé... ara no et facis massa il·lusions.

(JERONI, ple d'energia, canta.)

JERONI.-  Mitja botella

(MONTSE es pesa. Desanimada, obre la nevera i n'agafa un api.)

  La dieta de la Montse

(JERONI tecleja al seu ordinador. En una gran pantalla, es pot llegir el que JERONI escriu.)

PANTALLA.-   Guió...  (Ho esborra i ho posa en majúscules.)  Guió...  (JERONI reflexiona i decideix subratllar-ho.)  Guió...   —90→    (Pensa una mica i ho posa en negretes.)  Guió...  (Es queda pensatiu i, finalment, augmenta el tamany.)  Guió, guió, guió,  (Com que no se li acut res, torna a disminuir el tamany.)  Guió, guió, guió,  (Encén una enèsima cigarreta i es queda pensant. Se sent un dring llunyà.) 

JERONI.-  Montse!! Montse!! Què és aquest soroll?

(MONTSE apareix a la porta remenant el cafè amb la cullereta.)

MONTSE.-  Quin soroll? Jo no sento res...

JERONI.-  Amb la cullereta!! Així no es por treballar... necessito una mica de tranquil·litat per crear! Ja hi porto tres setmanes i no he aconseguit desbloquejar-me...

(La DOMINICA passa l'aspiradora. Li fa aixecar els peus.)

Aquí no em puc concentrar! Llogaré un estudi a la ciutat! I una altra cosa...

MONTSE.-  Què?

JERONI.-  No m'esperis a sopar.

(JERONI se'n va. MONTSE es queda flipant.)

MONTSE.-  Comencem bé.