Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Anterior Indice Siguiente



  —[183-184]→  


ArribaAbajoCant desé

Guisla
—[185]→

   Camí de Cornellá, lo comte Guifre
va á pendre comiat de la comtesa;
qué'ls en troba de tristos aquells márgens
hont al sol del amor ahir tot reya!
Los arbres que s'inclinan remorosos,  5
com si parlassen de son crim li sembla,
y'ls joyosos aucells que hi saltironan,
li apar que esquerps eviten sa presencia,
un al altre contantse l'homicidi,
mal de contar ab ses arpades llengues.  10
Lo virolat verdum ja no hi refila,
lo rossinyol no hi canta, que gemega,
arpa d'hont, l'alegría escorreguda,
tan sols la corda del neguit hi resta.
—186→
Lo vent que sòpit en lo bosch dormía  15
se remou tot plegat com una fera,
s'ouhen lladruchs sinistres dins lo córrech,
y damunt dels teulats cants de xaveca,
y de núvol en núvol per los ayres
rodar lo tro, preludi de tempesta.  20
Quant de sos avis al palau s'acosta,
veu sa Guisla gentil á la finestra,
entre'ls dos gerros de clavells que á riure
surten quiscun en sa clavellinera32;
endolada la veu com una viuda  25
y avergonyit abaixa'ls ulls á terra.
Cada grahó que de l'escala puja
lo rega ab una llágrima cohenta;
al cap d'amunt de tots ella es que hi plora,
com un desmay doblant sa hermosa testa.  30
Les paraules que's diuhen son paraules
de punyidora y funeral tristesa:
-Adeu, -diu ell,- esposa de ma vida;
al arrancarme del teu cor, se trenca
mon cor enmalaltit, com una branca  35
que de son tronch un braç cruel esqueixa.
-No te'n deixaré anar, -respon sa esposa,-
no te'n deixaré anar, ta vida es meva.
¿Davant l'altar lo jorn del desposori
estimació sens fi no m'has promesa?  40
-T'estimaré com sempre te he estimada,
—187→
mes ¡ay de mi! será desde una celda
d'un monestir que sobre l'oratori
de Sant Martí de Canigó s'aixeca.
Allí morir devía en una forca,  45
menjat per corps en mitj de cel y terra;
á Deu, que'm torna compassiu la vida,
bé li puch oferir lo que me'n resta!-
Respondre vol sa desolada esposa,
mes está de neguit sa ánima plena,  50
sos ulls sols tenen llágrimes amargues,
muda sols troba algun sospir sa llengua.
Ell en son front lo derrer bes estampa,
la estreny entre sos braços y la deixa,
de llágrimes humits los ulls giranthi,  55
com l'infantó arrancat de la mamella.
Llavors escala avall un plor ressona
y un xisclet en la sala li contesta;
ploran ab ell los cavallers y patges,
les dames del palau ploran ab ella,  60
que veu entrar per hont surt ara Guifre
l'espectre glaçador de la viudesa,
ab son cabell estés sobre la cara
y arrossegant la mantellina negra,
cayguts sos braços d'ufanós magnoli  65
que en sa florida esbrosta la tempesta,
y sos ulls d'aranyó y son front de lliri
ennuvolats ab boyres de tristesa.
—188→
Quant se revé son cor y de ses llágrimes
cau amansida la maror primera,  70
al monestir que la enviudá tan jove
vol portar, virtuosa, alguna pedra.
Surt á l'eixida del palau que hi dona
y ab agulla d'argent y fil de seda
vol brodar una cándida estovalla33  75
de la més fina y preciosa tela.
Les Barres Catalanes hi dibuixa,
sembrant sos entremitjs d'alguna estrella,
com si del cel los somnis li vinguessen
entrellaçats ab somnis de sa terra;  80
sota l'escut posa sa bella firma
y damunt sa corona de comtesa.
A cada punt que dona sa áurea agulla
al cenobi naixent los ulls aixeca,
deixant caure una llágrima que en l'obra  85
se podría encastar per una perla.
Ses donzelles voldríanla distraure
y á sos dolors son pensament s'aferra
y á sos recorts més íntims sa memoria,
com á les runes d'un palau una eura.  90
Tot li parla de Guifre: les montanyes
ahont solía bátres ab les feres,
la font hont ella eixíali al encontre,
per vasull oferintli sa má tendra
la verda coromina hont flors cullían,  95
—189→
lo marge fresch del rieró hont s'asseyan
mirant les aygues á sos peus escorre
serenes com sos jorns de fadrinesa,
lo sálzer que'ls doná redós ombrívol,
los pins que al cim del comellar gemegan,  100
com les vibrantes cordes d'un salteri
que l'aspre geni del mestral punteja.
Y dels aucells les fonedices notes,
los bruyts misteriosos de la selva,
lo rondineig del ayre entre les fulles,  105
ones li son d'un pèlach de tristesa.

   De prompte s'ou lo cant d'una minyona,
com en la mar lo cant d'una gavina,
amorosir ses ones amargantes
ab un raig enganyívol d'alegría.  110
Escolta Guisla la cançó y la troba
en son anyorament massa escoltívola.
-¿Quí será, -diu,- aqueixa dona ò ángel
que alegre canta quant tothom sospira?
Voldría anar á vèurela: tal volta  115
tindría per mes penes medecina.-
Del portxe al hort, del hort á la boscuria
passeja'l feix de sos dolors sens mida.
Totes les flors cap-baixes ven com ella,
que n'era no fa gayre la regina,  120
—190→
y li fan aquells arbres més angoixa
hont sent més refilets y cantadiça.
Per enjoyarlo ab rahims d'or y perles,
al arch del portxe la sarment s'enrinxa,
l'aritjol filador al olm s'enarbra,  125
braços d'esposa que al espòs se lligan,
y entre ses branques lo colom dels boscos
parrupejant á sa coloma crida,
que aplega per son niu algun bri d'herba,
per sa casa de broça enorme biga.  130
Lo rieró festeja la ninfea,
somriu al astre d'or la margarida
mostrant sobre son pit sa rossa imatge,
sagell diví de son bell cor d'aymía;
mes ella may ha vist lo cel tan núvol,  135
jamay la terra li semblá tan trista;
¡oh terra de Conflent! per ta mestressa
còm t'has tornada avuy tan anyorívola!

   Com viatger que assedegat escolta
lo murmuri de l'aygua cristallina,  140
se n'entra bosch endins, vers la donzella
que entre ovelles y anyells canta y refila,
tot fent rajar lo fil de la filosa,
asseguda á la soca d'una alzina.
Per regalarse bé ab sa cantarella  145
—191→
camina suaument quant hi arriba,
tan suaument que no doblega'l trèbol,
ni fa coll-torce l'herba que trepitja.
Ja la sent més aprop, ja allí á la vora,
sols la'n separa una frescal verdiça,  150
ja decantant los sálichs y vidalves
entre vergelles de roser la mira,
com una rosa de pastor que esclata
lluny del verger, al sol y á la celistia.
Es son brial de rústega burata  155
com son caputxo de color d'oliva,
caminadora y blanca sa espardenya
es del cánem més fi, com lo que fila.
La cançó que ella entona es d'esperança
de veure l'aymador per qui sospira,  160
aná ab los moros á lluytar y prompte
deurá arribar, puix sa bandera arriba.
De la tendra cançó á cada posada
llança un sospir la concirosa Guisla,
assaborint ses notes d'una á una,  165
per son cor trist rosada d'alegría.
La angèlica pastora se'n adona
y, estranyada de vèurela y ohirla:
-¿Què té? -diu condolguda á ses donzelles.-
¿S'haurá plantada al peu alguna espina?  170
-Me l'he plantada al cor, -diu la comtesa;-
tu cantas dolçament y jo estich trista,
—192→
jo que so la comtesa de Cerdanya,
d'aqueix bocí de Pirineus pubilla.
¿Haurías tu trobada en eixos boscos  175
pe'ls afligits la font de l'alegría?
-Un día la hi trobí de primavera,
día de cel que l'ánima no oblida;
mes ay! l'anyorament abans de gayre
sos puríssims cristalls enterbolía.  180
-¿Quí es, donchs, lo teu gojat? -diu la comtesa.
-Es la flor dels donzells d'aqueixa riba;
l'ángel hermós dels cavallers del comte.
¿Sols vos no'l coneixeu que li sou tía?
-¿Gentil? -diu esglayada la comtesa.  185
-¡Gentil! -respon tot sospirant la nina;
y com pe'l llamp corsecador tocada,
cau l'esposa infelíç del homicida,
son llabi de carmí tornantse gebre,
les roses de ses galtes satalíes.  190

   En braços se la'n duhen ses donzelles
vers lo palau d'hont en mal punt ha eixida,
com cadavre vivent cap á la tomba,
desde hont del seu amor la tomba ovira.
Plora'l Confient, sos pagesius y pobles,  195
plora en son niu la tórtora soliua,
y'l cel, ahont esclata la tempesta,
—193→
es, com sos ulls, de llágrimes font viva.
No pot plorar aixís Griselda hermosa,
que, senzilla com es, tot ho endevina;  200
no pot plorar aixís, que sempre es seca
la més crua tempesta de la vida;
y no podent sa pena desfogarse,
va á enterbolir sa testa jovenívola
fentli perdre lo seny, hermosa estrella  205
que s'acluca en la nit de la follía.

  —[194-195]→  


ArribaAbajoCant onzé

Oliva34
—[196]→

AL DIGNÍSIM SUCCESSOR DEL BISBE ABAT EN LA SEU DE VICH, LO EXCM. SR. DR. D. JOSEPH MORGADES Y GILI
—[197]→

   Posant les mans, en la sagrada feyna,
deixan la espasa los guerrers per l'eyna
del manobre, la llança pe'l magall,
y en lo serrat ahont sota una llosa
en sòn eterna'l bell Gentil reposa,  5
bellugueja l'exèrcit del treball.

   En temps d'estiu ¿heu vistes les formigues,
quant daura'l sol y esgrana les espigues,
anar, venir y córrer pe'l rostoll?
l'una'l gra abasta, l'altra se'l carrega,  10
esta l'empeny, aquella l'arrossega
y s'atresora'l gra y's llança'l boll,
—198→

   Així'ls treballadors: mentre un recana
la terra en desnivell, l'altre l'aplana
ò dona un fosso als fonaments per llit;  15
pins aterra y abets lo llenyatayre
que'l serrador quadreja, y fa'l pedrayre
lo mateix ab lo marbre y lo granit.

   De mitjdía en l'horrible precipici
penja son peu de pedra l'edifici  20
que fa glatir l'abisme devorant,
y, ab l'altre ferm en roca més segura,
creix y s'aixeca en la espadada altura,
noy que ha de fer creixença de gegant.

   Com a un toch de clarí tropa lleugera,  25
lo claustre ses columnes afilera,
coronantles de rústichs capitells,
hont á la veu del escultor se para,
entre fulles de palma y d'etzevara,
tot un aixam de feres y d'aucells.  30

   Li fa costat soterriana y tosca
l'esglesia de la Verge; es cega y fosca,
mes eix astre del cel li fa claror.
—199→
Quant ja hi flameja la pregaria ardenta,
un altre temple al seu damunt s'assenta,  35
en peanya d'argent imatge d'or.

   Granítiques columnes desinvoltes
damunt sos fronts aixecan ses tres voltes
vell símbol de la excelsa Trinitat;
tan virginal al vèurela y tan bella,  40
com gegant per vetllar una donzella
un campanar se posa al seu costat.

   Es ample y ferm, d'alçada gegantina,
les dues valls y'l comellar domina
y encara puja amunt, pis sobre pis.  45
Es un cloquer y un torreó de guerra,
es un esforç titánich de la terra
per acostarse un pas al paradís.

   Les celdes, verament celdes d'abelles,
son en est rusch diví xiques y belles,  50
lo goig y la dolçura'n son la mel;
los vint monjos que pujan á habitarhi
de l'oració la trauhen y'l sagrari,
de les flors de la terra y les del cel.
—200→

   Sembrantne per les cordes del salteri  55
coronan de jardí llur asceteri
y, eixint de la basílica, l'encens
s'aplega del espígol ab l'aroma
y pujan, fent una mateixa broma,
dels monts y'ls astres al altar immens.  60

   En mitj d'eix cáos de revolta roca,
com un espectre, en la mateixa boca
del abisme, s'aixeca'l monestir:
es una flor pe'l terbolí sembrada
que, si l'abeura'l cel ab sa rosada,  65
per ell los segles la veurán florir.

   Contempla Guifre la seva obra feta
com sa més bella inspiració un poeta,
coronada de llum y resplandor,
de poble en poble quant pe'ls ayres vola,  70
estrella de claríssima aureola
que's posará en lo front de son autor.

   S'hi posará; mes ¡ay! será una espina
per qui ha plantada aqueixa flor divina.
Desde sa celda mira del Cadí  75
—201→
l'aygua enfondir lo córrech de mitjdía,
y li apar que li diga nit y día:
«Ton homicidi, ¡oh Guifre! jo'l vejí!»

   De les Esqueras la brugent cascada,
entre'l vert cabellera destrenada  80
que irisa'l sol naixent ab sa llum d'or,
li fa recort d'una altra cabellera
que rossolar del Canigó vejera,
fent en la neu un rastre de rossor.

   Li apar que l'ona als machs rodoladiços  85
diga son crim, los còdols als canyiços,
la canya buyda als quatre vents del món,
y que'l món tot increpe al homicida:
«¿Per què llevares á Gentil la vida?
¿sa gentilesa y son amor hónt son?»  90

   Una horrible fantasma, en son desfici,
á la gola l'empeny del precipici,
y altres fantasmes, baix, ab crit etern,
«Vina, -li diuhen,- vina prest, tu ets nostre,
es lo trespol aixó que prens per sostre,  95
sota eix abisme udola'l del infern.»
—202→

   Esferehit la celda deshabita
y al nort s'allotja en altra més petita,
niu del temple posat més á redós;
y ab l'oració'l bon Deu y ab lo cilici,  100
com ab ses mans, l'arranca del suplici,
tornantli ses diades de repòs.

   Mes ¡ay! un jorn, reobrintli la ferida,
de Sant Guillem sentí contar la vida.
Quant feya sa capella en Vallespir,  105
los pastors y pagesos li ajudavan
y, per sou, que'ls vullás, li demanavan,
ab sos camps y ramades benehir.

   Cansat de dur un gros carreu, un día,
un dels manobres seus lo malehía:  110
l'hermitá li digué: -Llança aqueix roch,
no faría en mon temple paret bona,
un mal floró maleja una corona:
llánçal ben lluny ò tórnal á son lloch.-

   «Donchs jo so aqueixa pedra malehida  115
en la casa de Deu que he construhida,»
digué lo comte-monjo sospirant.
—203→
«De viure ab sants lo pecador no es digne,
no fan bona parella'l corb y'l cigne,
lo carbó no s'avé ab lo diamant.»  120

   Pren una escoda y vora la capella,
entre'l sepulcre de Gentil y ella,
sa habitació derrera's posa á obrir.
Es aspre lo penyal, dura la feyna,
ell no es de ferro ni d'acer com l'eyna,  125
mes al acer y al ferro fa desdir.

   Ell no desdeix, un día y altre día
les llevades de roca desafía,
una setmana, un mes y un altre mes;
si s'enforteix la blava licorella  130
la má del monjo s'enforteix com ella,
pica més fort de dret o de través.

   Lo troba un jorn furgant la roca viva,
venint de son bisbat lo bisbe Oliva,
ab la croça á la má, la mitra al front:  135
-¿En què empleas, -li diu,- ta forta destra?
-En obrir, -li respon,- una finestra
per aguaytar sovint al altre món.-
—204→

   Finestra ò clot, no triga á obrirla gayre,
y, com de sa pedrera lo pedrayre  140
afadigat, al vespre'n fa son llit,
lo cansament al batre ses parpelles;
y á la esmortida llum de les estrelles
s'hi esten com un cadavre cada nit35.

   En sos ensomnis veu alçar la lluna  145
com llantió del temple á la nau bruna
d'hont rius y vents son l'orgue tronador.
Creu ser un mort que, en sa capella ardenta
d'estrellades de ciris resplandenta,
escolta'l Dies irae aterrador.  150

   Sa fossa es la montanya gegantina,
es son túmol la volta cristallina
que cada punt traspassa somiant,
á les plantes del Ser que'l món adora
cercant, entre les ánimes que anyora,  155
la del tendre Gentil que estima tant.

   Quant devalla'l seu somni de l'altura,
en l'altra fossa com aucell s'atura
á mirar d'aquella ánima lo cos,
—205→
y's refrigera son cruel martiri  160
veyent l'ángel soliu del cementiri
ab una ala covarlos á tots dos.

   Sovint á l'aspra y mortuoria celda
arriba'l crit selvatge de Griselda,
que, boja, va cridant: -Gentil, Gentil!-  165
y, estesa al vent sa cabellera rossa,
ab sa nevada má truca á sa fossa,
hont altra flor no hi portará l'abril.

   Sens esperar, á voltes, la resposta,
se rebat á més córrer per la costa  170
y á crits lo comte-monjo desvetllant:
-¿Sota quín arbre dorm aquell que anyoro?
bon monjo, -diuli,- no estranyeu si ploro;
¡ay! fa tants díes que l'estich cercant!-

   Ressegueix entretant cenobi y temple  175
Oliva, no hi há res que no contemple;
funda en Ripoll un altre monestir,
y estudía per ell eixos brancatges
de pedra, eixes motllures y fullatges
que mourían los besos del sefir.  180
—206→

   Allí ab lo pensament tot ho transporta,
desde'l pom del panell als banchs de l'horta,
y trasmuda, combina y afegeix,
y una obra concebeix sa fantasía
que, abans de veure la claror del día,  185
naix, posa tronch y branques, y floreix.

   Ja tot ho veu: sa creació de marbre
es com dins la llevor altívol arbre,
maravellosa flor dins grana humil;
tot ho veu fet, sinó lo frontispici  190
que corona ha de ser del edifici,
d'aquella imatge d'or cara gentil.

   Enamorat artista, lo somía
de nit, ne fa dibuixos cada día,
que al veure l'endemá rebat al foch,  195
y, no podentne'l pensament distraure,
embasta nous projectes que han de caure
també en oblit, com dins la mar un roch.

   En l'hora de soláç un día crida
los monjos sota'ls arbres de l'eixida:  200
fa tres díes que, allí, de sol á sol,
—207→
ab son bácul dibuixa, escriu y esborra,
com les ones del mar damunt la sorra,
quant suaument les brega'l ventijol.

   -Miraula aquí, -los diu, y la Portada  205
contemplan per son geni dibuixada,
l'historia de la santa religió,
en pedra escrita per la má de Roma,
una croça de bisbe n'es la ploma,
n'es lo paper un flanch de Canigó.  210

   Set cants misteriosos té'l poema,
set florons que durá en sa diadema
Santa María de Ripoll al front;
set cels de pura y divinal bellesa,
la Biblia al cor de Catalunya impresa,  215
present, passat y esdevenir del món.

    D'aquesta creació dedicatoria,
es sa primera página la Gloria:
en son trono estrellat l'Anyell diví
ensenya obert lo llibre de la vida,  220
dihent á la niçaga redimida:
«¡Hòmens ingrats, mirau si us estimí!»
—208→

   Y'l llibre'ls quatre evangelistes miran,
misteriosos animals que's giran
tot estenent ses ales com aucells,  225
y vint y quatre ancians de cap blanquíssim
vera seu van cantant: «Digne es l'Altíssim
d'obrir lo llibre d'or dels set sagells.»

   Segueix de tota gent, tribu y llenguatge
la immensa processó fentli homenatge,  230
patriarques, apòstols, confessors;
la verge mostra de puresa'l lliri,
lo martri la palmiça del martiri
y sota'l braç son llibre los doctors.

   En son carro de foch se veu Elías,  235
y en histories aprés y profecíes,
Moysès, Jonás, David y Salomó;
atravessa'l mar Roig l'israelita,
lluyta ab ell lo cruel amalecita
y l'arca volta'l mur de Jericó.  240

   De Jesucrist celebran la victoria
la cítara y salteri de la Gloria,
la flauta dolça, 'l tendre violí;
—209→
y'l rey profeta, entre vassalls y nobles,
sembla dirli: «Alabaulo tots los pobles,  245
cel, mars y terres, alabaulo ab mi.»

   Oliva los esbrina, fil per randa,
de la fe aqueixa mística garlanda,
los mostra aquí Sant Pere, allí Sant Pau,
com de l'Esglesia sòlides pilastres,  250
sostenint aqueix cel ab tots sos astres;
la espasa empunya l'un, l'altre la clau.

   En la faixa del arch que'ls dos sostenen
en dotze retaulons ses vides tenen
unintse dalt, als peus del sant Anyell;  255
quant vius encara anavan per la terra
als vicis y al error fent crua guerra,
ja s'unían ses ánimes en Ell.

   Jau á sos peus, rebuig del negre abisme,
ferotge drach, lo drach del gentilisme;  260
á ofegar de ses ires los rebulls
dues áligues baixan á la terra,
y mentres una ab sos unglots l'aferra,
a colps de bech l'altra li lleva'ls ulls.
—210→

   Ací'ls ensenya dos lleons que's baten,  265
y fers l'un sobre l'altre se rebaten:
un centauro, fugint, los tira un dart,
mes l'home, á qui de monstre la figura
donaren les passions, de tan impura
cadena sempre se deslliga tart.  270

   Domant ja son cavall lo genet destre,
més enllá's veu de ses passions ja mestre;
vestit de cavaller ab los arreus,
á les feres indòmites s'atança,
y al apuntarlos la punyenta llança  275
amansides se postran á sos peus.

   Davall de tot á Llucifer veu caure
del cel, á Adam del paradís, y ajaure
lo condemnat en llit de foch etern,
nou Lacoon á qui genolls y braços  280
entortelliga ab sos feréstechs llaços
l'apocalíptich monstre del infern.

   La paraula de foch del arquitecte
fa alçar de terra'l colossal projecte,
monstres y sants, cantors y combatents;  285
—211→
los ulls de pedra y llabis se desclouhen,
aquells arquets de violí se mouhen
y s'adolla la música á torrents.

   Té son arch de triomf lo cristianisme;
al rompre'l jou feixuch del mahometisme,  290
Catalunya l'aixeca á Jesucrist.
Qui passará per sota aqueixa arcada
bé podrá dir que, en síntesis sagrada,
lo món, lo temps y eternitat ha vist36.

   Comte Pelós, primer de Barcelona,  295
quín panteó tindrás, quína coronal
millor capçal no'l té cap rey del món.
Mes ¡ay! al erigirlo als que ja foren
ignora'l sabi bisbe que ara'n moren
que ilustres tanys del mateix arbre son!  300

   Lo comte Tallaferro, no fa gayre
enfilava la vía de Bellcayre;
volía desposar son fill Guillem
ab una provençala damisela,
per sos germans anomenada Adela,  305
pe'ls trobadors novells Flor de poncèm.
—212→

   Mentres llegía sa epopeya Oliva,
vestit de dol un missatger arriba,
son missatge es de penes y dolors:
-¡Es mort! es mort lo comte Tallaferro!  310
la Provença s'endola en son enterro
y'l cel mateix sembla desferse en plors.

   Volgué passar lo Rose una vesprada,
de sopte revingué la rierada,
falleix la terra á son fogós cavall  315
que sota l'esperó s'adreça y gira,
enllá al genet d'una sacsada tira
y ab ell á cabuçons va riu avall.

   Cercant lo poltro, que ab la mort batalla,
braceja agonitzant, lluyta y badalla,  320
son arnès esfonzantlo cada punt.
Una hora aprés, en la fatal ribera,
d'un sálzer de verdosa cabellera
dormía á l'ombra'l meu senyor difunt!-

   Pregant per la seva ánima al Altíssim  325
partí á Ripoll Oliva afligidíssim;
quant retorna al cenobi de Conflent,
—213→
troba malalt de grave malaltía
l'únich germá que en aquest món tenía,
plorosa estrella d'aquell cel rihent.  330

    -Deu l'envía, -diu Guifre;- ab Tallaferro
vaig á sortir del terrenal desterro.
¡Si com ell ne sortís ab lo cor net!
aquesta nit, de mon sepulcre á vora,
ha dat tres colps la maga avisadora  335
de nostre patriarca Sant Benet37.

   Celda, claustres, adeu, cel de la terra,
port de la pau en esta mar de guerra;
adeu, germans que aymava ab tot lo cor,
com jo us hi tinch, teniume en la memoria,  340
jo me'n vaig a esperarvos á la Gloria,
vora la font del eternal amor.

   Ara que á mi la avara mort m'espera
una mercé us demano, es la derrera:
plantau la Creu del Canigó al bell cim,  345
que á Deu alçats los amorosos braços,
hi endrece les mirades y los passos
y esborre en la montanya lo meu crim.
—214→

   -Tots hi anirèm los monjos d'eixa terra,
   -Oliva li respon, -y al front la serra  350
durá com temple'l signe de la Creu;
y ab los salms desniantne les canturies,
los Angels hi vindrán á voladuries
eix colomar de fades á fer seu.-

Anterior Indice Siguiente