—[39-40]→

Cant tercer

L'encis

—[41]→

	Entre'ls arbres de l'illa delitosa
	l'enamorat Gentil está adormit;
	son los flonjos coixins ahont reposa
	de farigola y xuclamel florit.

	Verts jeçamins de torcedices branques	5
	li fan de cortinatge y cobrecel,
	donant ab sa estelada de flors blanques
	flayre al zefir, á les abelles mel.

	Com les rosses abelles, quant l'oviran
	van á vèurel les gojes á plaher,	10
	lo voltejan, aguaytan y remiran,
	com son més rich brillant un argenter.

—42→

	Los dos archs de ses celles fins y hermosos
	l'una retrau, l'altra son ample front,
	l'altra sos llabis de clavell desclosos	15
	hont lo somrís placèvol may se fon;

	eixa'l cabell de seda que rosseja
	com la claror primera del matí,
	s'escampa, 's rutlla, s'esbadía, oneja,
	riu que trena ses ones ab or fi.	20

	Ab má atrevida una li trau l'espasa
	y en ella's mira com en clar espill,
	com nin que juga ab una ardenta brasa,
	sos tendres dits posant en greu perill.

	Mes ja tallant les herbes que'l sostenen	25
	y testes sostenintles per llur peu,
	al cavaller totes plegades prenen,
	signántlosho rihenta Flordeneu.

	De violers y molses en llitera
	ab silenci lo duhen al estany	30
	hont friçosa una góndola l'espera,
	com lo cisne de gebre dins son bany.

—43→

	Així en son breç de vímets y ridorta,
	sens adonársen son angèlich nin,
	una amorosa mare lo transporta	35
	en plácit sòn mentres está dormint.

	Llisquívola es la proa y cisellada
	pe'l més traçut pastor del Pirineu,
	en la toya de flors ab que está ornada
	se veuhen les mans d'or de Flordeneu.	40

	A cada banda vogan tres remeres
	de vert vestides, com lo mes d'Abril,
	soltes al vent les fines cabelleres,
	per si calen més llaços á Gentil.

	A la primera y més suau remada,	45
	se posan totes sis á refilar;
	així entre onada perlejant y onada
	refilan sis sirenes de la mar.

	-Somía, -cantan,- somía,
	deixa volar ton cor bell,	50
	mentre'l somni no's desnía,
	com de sa branca l'aucell.

—44→

	Aygues de neu te breçolan,
	te vetllan cors virginals,
	aixam d'abelles que volan	55
	del teu hermós al encalç.

	Los somnis son unes ales
	per volar dintre l'edem;
	mentres dins tu te regales
	nosaltres te breçarèm.	60

	Te breçarèm sobre roses,
	tot cintante un himne dolç,
	de día, 'l de les aloses,
	de nit, lo dels rossinyols.

	Somía, Gentil, somía,	65
	deixa volar ton cor bell,
	mentre 'l somni no's desnía,
	com de sa branca l'aucell.-

	Lo jove somrihent ha'ls ulls desclosos,
	¿dorm ò somía encait lo seu cor?	70
	mes veu los de la Fada més hermosos,
	y tot ho esplica a sa faycó l'amor.

—45→

	Deixa la barca que rellisque y corra,
	deixa que estime a Flordeneu son pit;
	prou trobará la barca banchs de sorra,	75
	prou esculls trobará son esperit.

	Ja'l rem, s'atura y mitj s'adorm á estones,
	deixant als dos somriure y somiar,
	com s'adorm un penyal dintre les ones
	quant ab elles se cansa de lluytar.	80

	Ja rossola suau sobre l'argila,
	ja'l llahut se revincla en lo sauló,
	ja rellisca onejant com una anguila
	de l'áliga marina al tenir po'.

	L'estany se divideix en amples braços,	85
	com en branques y brots roure aglaner,
	y surten tots á dar festívols paços,
	com nins ajogaçats dintre'l verger.

	Dels plorosos desmays besan la soca,
	coronan los oasis de verdor,	90
	saltironan com xays de roca en roca,
	donan á beure perles á la flor.

—46→

	Deslligan més enllá ses cabelleres
	y florejan les ones riu avall,
	com náyades que nadan joganeres	95
	en rieró de márgens de cristall.

	Ja'l rieró anguileja pe'l boscatge,
	argentina llisona⁸ vers son cau,
	ja en gorch mitj-aturantse entre'l fullatge
	derrera un vel verdós, sembla un ull blau.	100

	Plegats los rems, com ala que no vola,
	los dits de les donzelles argentins
	deixan corre la barca tota sola,
	corcer que ben apresos té'ls camins.

	Hi há un pal d'argent en mitj de la barqueta,	105
	hont penjan una vela de llens d'or,
	ala batent d'esquívola oreneta
	que voleya cantant de l'aygua á flor.

	Ses cordes son garlandes de fullatge
	trenades per l'amor de bon matí;	110
	prenentles per vidalves del boscatge,
	s'hi posan lo verdum y'l francolí.

—47→

	La barca ab ells papalloneja á estones,
	de ses esteles ab lo floch d'argent
	lligant de riba a riba en mar sens ones	115
	eixos oasis que no té l'Orient.

	Si s'amorra en lo marge alguna volta,
	desde la proa un braç la torna á solch,
	y lliure's balanceja y desinvolta,
	duhent estols de ninfes á remolch.	120

	Lliris d'aygua nevats y maravelles
	los ofereixen gots d'olor suau,
	semblan pures y efímeres estrelles
	que hi deixá caure aquest matí'l cel blau.

	L'hermós blauhet que entre nenúfars nía,	125
	vola gaudintse al seu voltant joliu,
	ramellet de gemada pedrería
	que's trameten jugant l'herbey y'l riu.

	Los arbres, ajupits sobre les ones,
	forman arcades de fullatge y ponts,	130
	deixant caure ses flors com papallones
	que á posarse devallan á sos fronts.

—48→

	Del aromer ne plouhen de groguenques,
	de volves d'or del Potosí polsim;
	del magraner poncelles vermellenques,	135
	de pedres fines irisat ruixim.

	En l'ombrívola aubaga de Batera
	al cor penetran d'obelisch de gel,
	caverna ahont diáfana gelera
	traspuar deixa la claror del cel.	140

	Eixa encantada habitació es una ala
	del palau de la Goja soleyós;
	al vèurel ell entrant desde l'escala,
	anyora menys lo firmament clarós.

	Al últim bes del sol ponent, blanqueja	145
	com un colom entre'l fullatge vert;
	perque de lluny algun pastor no'l veja,
	de cortines de bovia s'ha cobert.

	Está en mitj del estany com una estrella
	florida en mitj del cel de juliol,	150
	nínfea cologal que s'esbadella
	al bes de les escumes y del sol.

—49→

	Per ses arrels lo lligan á la vora,
	com branques de coral esblanquehit,
	quatre ponts de cristall del que atresora	155
	la serra en ses entranyes de granit.

	Un d'ells al cim de Canigó encamina
	per viarany ribetejat de flors,
	que al pujarhi la Fada, llur regina,
	abocan á sos peus tots sos olors.	160

	Es de marbre d'Isòbol una Alhambra
	penjada entre la terra y firmament;
	servir podría al sol mateix de cambra
	si lluny trobás son llit del Occident.

	Es tot ell d'arabesca arquitectura	165
	que d'Orient portaren les hurís
	per distraure ab sa mágica hermosura
	als que, romeus, pujam al paradís.

	Arcades de cristall se succeheixen,
	altres deixantne veure ençá y enllá,	170
	damunt blanchs capitells ahont floreixen
	palmeres que l'abril enjoyellá.

—50→

	Rengleres de pilars, com jonchs de marbre,
	alçan en l'ayre cúpules de gel,
	com sosté sa brancada'l tronch d'un arbre,	175
	entre fruytes y flors mostrant lo cel.

	Les cúpules coronan l'ampla sala
	hont dringa la baixella d'or y argent,
	la perdiu blanca sos perfums hi exhala,
	gerda xicoyra l'apetit hi encen.	180

	Allí grogueja la daurada bresca
	de regalada mel de romaní;
	allí escumeja llet de dayna fresca,
	més blanca que la gebre del matí.

	Lo préssech d'Illa com pom d'or rosseja,	185
	no tant com lo rahim de Tarascó,
	la cirera d'arbós hi vermelleja
	ab lo gínjol rihent y l'ametlló.

	La magrana pledeja ab la maduixa
	á quí traurá més ensucrats rubins,	190
	que un brollador d'aygua d'olors arruixa,
	umplint la sala de remors divins.

—51→

	A cada corn, de taula himnes entona
	de donzelles un chor ab veu suau,
	lo clavicímbol que entre lires sona	195
	umple de rius de música'l palau.

	Los aucells á les cítares responen,
	naturalesa y art dantse la má,
	entre columnes y arbres que confonen
	lo remor del convit ab lo boscá.	200

	Monocordis responen á les merles,
	á la tenora'l tendre rossinyol,
	llansant les notes com ruixats de perles
	que l'orella del cor cull en son vol.

	Mes per Gentil son música més dolça	205
	los batements del cor de Flordeneu,
	d'aqueixa lira virginal que ell polça
	en l'albada felís del amor seu.

	Enlluhernat pe'l sol de sa bellesa
	s'arrossega á sos peus com un esclau,	210
	y, en lo cel de sos ulls sa ánima presa,
	lo cel hermós li sembla menos blau.

—52→

	Respira los perfums d'aqueixa rosa,
	efluvi del Eden embriagador;
	¡pobre Gentil! ¡bé massa l'has desclosa	215
	ta ánima bella á son primer amor!

	Quant l'astre rey, cansat de sa carrera,
	baixa á cloure los ulls en Occident,
	la reyna de les fades encisera
	diu á Gentil, del seu amor sedent:	220

	-Vina á la tebia llum del hemisferi,
	de nostre amor sens mida conversant,
	les fites a seguir de nostre imperi;
	vèjas si'l trobas prou hermós y gran.

	Vosaltres, -diu, tot baix, á ses companyes,-	225
	penyores me daréu de vostre amor,
	per rius, estanys, planicies y montanyes
	cercant quiscuna son joyell millor;

	y d'eixa serra en la més alta cima,
	al ressortir lo sol en Orient,	230
	quant jo'm despose ab qui'l meu cor estima,
	siau demá matí á férlin present.-

—53→

	Volta'l palau marmórea galería
	que sostenen dos rengles de pilars,
	tot de cristall sembrat de pedrería,	235
	tribut que duhen eixos rius als mars.

	Aèrea escala á cada cap s'esbranca,
	baixantse á unir les dues al jardí,
	es com la neu sa pedra menos blanca,
	los poms de la barana d'argent fi.	240

	Arriat per set daynes amansides,
	allí'ls espera un carro volador;
	pren, al pujarhi, Flordeneu les brides
	y se'n porta á volar son aymador.

—[54-56]→

Cant quart

Lo pirineu

—[57]→

	D' or verge es feta la real carroça,
	d'argent, perles y vori ramejada;
	set genis en set anys l'han fabricada
	dins un palau de fades d'Orient;
	al florejar les pirenayques cimes	5
	sa roda de set raigs vola lleugera,
	en l'herba y neu sense deixar rodera,
	com lo carro del sol pe'l firmament.

	Desde'l palau alabastrí devallan
	del Pla Guillem á les collades Verdes	10
	y de Rojá les árides esquerdes,
	que'l granat enriqueix, fugen volant.
	Deixan, anella del Pirene altívol,
	la aturonada Costabona enrera,
	que solda'l Canigó á la cordillera	15
	com á cadena aurífica un brillant.

—58→

	Com jardinera, la vall d'Eyne'ls mostra,
	al vèurels serrejar per la montanya,
	la faldada de flors que á la Cerdanya
	aboca al náixer cada jorn d'abril;	20
	y ab mots d'amor distretes ses orelles,
	indignes son d'ohir vostra canturia,
	¡oh serafins! que en aquella hora, en Nuria
	bastíau per la Verge un camaril.

	¿Per què t'amagas, Camprodon fresquívol,	25
	violeta del bosch en ta ribera?
	¿en ton sojorn d'eterna primavera
	no vols que sentin tos suaus olors?
	Ribas, y tu, pastora del Pirene
	que en lo Freser vens a mirar ta cara,	30
	¿no vols que vejan ta hermosura encara?
	poncelles, ja us veurán quant siau flors.

	De puig en puig pe'l Coll de Finestrelles
	s'enfilan de Puigmal á l'alta cima;
	tota la terra que'l meu cor estima	35
	desde ací's veu en serres onejar:
	Olot y Vich, Ampurias y Girona,
	y allá, en lo cor de l'espanyola Marca,
	lo Montserrat, de quatre pals com barca
	que d'Orient la Perla'ns ve á portar.	40

—59→

	Un gran arbre ajagut es lo Pirene
	que mira ses brancades poderoses
	esbadiarse de Valencia á Rosas,
	entreteixirse ab serres y turons,
	hont penja, com ses flors immustehibles,	45
	les blanques caseríes y vilatges
	y, més aprop del cel, los hermitatges,
	que'n semblan, allí dalt, los escalons.

	Per la montanya d'hont lo Segré brolla
	van á Tosas florit y al Pla d'Anyella,	50
	hont troba flors la petonera abella,
	regalècia balsámica l'anyell;
	y, com jay que per nins se deixa vèncer,
	á llur carroga d'or l'espatlla abaixa
	l'Alp gegantí, que una pineda faixa	55
	com cap de monjo un cercle de cabell.

	Lo Clot de Moixeró⁹ verdós y ombrívol
	de sos abets y pins entre les branques
	los veu passar, com dues perdius blanques,
	del estèril Cadí per lo crestall,	60
	hont l'estrámpol isart per refrigeri
	troba sols, ab lo líquen de l'altura,
	les perles de l'aurora y l'aygua pura
	de la font regalada del Cristall.

—60→

	Es del Cadí la serralada enorme	65
	ciclòpich mur en forma de montanya,
	que serva'l terraplè de la Cerdanya
	per hont lo Segre va enfondint son llit.
	Resclosa fora un temps d'estany amplíssim
	ahont, en llur fogosa jovenesa,	70
	aqueixos cims miravan la bellesa
	de son alt front avuy esblanquehit.

	Avuy l'estany no hi es, y alta muralla
	d'un castell de titans es eixa serra,
	per escudar la catalana terra	75
	fet sobre'l dors del Pirineu altiu.
	Noufonts, Carlit y Canigó y Maranges
	son ses quatre ciclòpiques torrelles
	y son eixos turons ses sentinelles
	hont encara les áligues fan niu.	80

	Lo vell Puigmal d'espatlla rabaçuda
	es l'arx d'aqueixa altiva fortalesa,
	que en setcents anys lo sarrahí no ha presa,
	fenthi bocins la llança fulgurant.
	Prop d'hont Cadí ab lo Cadinell¹⁰ encaixa	85
	s'alça 'l doble turó de Pedraforca;
	es del castell l'inderrocable forca,
	feta, si cal, á mida d'un gegant.

—61→

	Atravessant lo Sícoris aurífer,
	la carroça's desvía vers Saloria;	90
	la Seu d'Urgell, com página de gloria,
	lluheix en mitj d'un pla sedós y vert:
	per ferli de vinyetes argentines
	lo Valira y lo Segre se junyeixen
	y de verdor corones li teixeixen	95
	ab lo cel y la terra de concert.

	Contempla'l jove feixes y boscatges
	y derrera'ls pradells de la Regina,
	una esmeragda en forma de petxina,
	tota plena de perles y de flors:	100
	es la vall delitosa de Seturia;
	quant ab son bes primer l'alba la arrosa
	sembla l'áurea conquilla en que flayrosa
	del mar isqué la reyna dels amors.

	Lo riu de Santa Magdalena ombrívol	105
	cap á Occident la Fada ribereja,
	passant pe'l bosch, perque Gentil no veja
	de Sant Joan del Herm los hermitans.
	De cim en cim va de Rubio á Pentina,
	y, sota Bresca en Collegats, li ensenya	110
	la rica Argentería que en la penya
	pará algun geni ab enciseres mans.

—62→

	Cortinatges de tosca y brodadures,
	cascades d' argent fos en l'ayre preses,
	garlandes d'eura en richs calats suspeses,	115
	d'alguna fada finestró diví,
	de lliri d'aygua, y de roser poncelles,
	com ulls closos de vèrgens que hi somían,
	tot hi es blanch, com los coloms que hi nían,
	papallones gentils d'aquell jardí.	120

	Volant als cingles de Monsèn, li ensenya
	les cascades bellíssimes de Gerri,
	y en Cabdella, en Espot y Biciberri
	constelacions d'estanys d'atzur y vert:
	les tres valls de Pallars, que la calitja	125
	de boyrina ab son ròssech enmantella,
	li semblan solchs que gegantina rella
	á les tres branques del Noguera ha obert.

	Li fa veure Bohí, eixa flor que's bada
	d'un cáos de granit en les entranyes,	130
	y d'aqueix bosch de puigs, ombres estranyes,
	la Roca dels dos Homes Encantats¹¹;
	y, dant més brida á les esquerpes daynes,
	al cim de Neto malehit s'enfila,
	com qui, vistos los baixos de la vila,	135
	vol vèurela millor desde'ls terrats.

—63→

La Malehida

(Maladetta)

	Véusela aqui; mirau sa gegantina altura:
	se quedan Vignemale y Ossau á sa cintura,
	Puig d'Alba y la Forcada li arriban á genoll;
	al peu d'aqueix olímpich abet de la montanya,	140
	son sálzers les Alberes, Carlit es una canya,
	lo Canigó un reboll.

	Dels rius Garona y Éssera sa gran gelera es mare;
	Aran, Lys y Venasca podrían dirli pare,
	Montblanch y Dhawalgiri li poden dir germá;	145
	á continents més amples d'ossada serviría,
	al ángel, per tomársen al cel, de gradería,
	de trono á Jehová.

	Un cedre es lo Pirene de portentosa alçada;
	com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada,	150
	d'hont cap voltor de rasses desallotjarlos pot;
	quiscuna d'eixes serres, d'ahont la vida arranca
	son vol, d'aqueix superbo colós es una branca,
	ell es lo cap de brot.

—64→

	Cabdill es d'eix exèrcit en orde de batalla,	155
	la torra que domina la coloçal muralla,
	entre eixes mil arestes del temple'l campanar,
	lo Goliat d'eix rengle de filisteus deforme,
	d'aqueixos pits y braços l'altívol front enorme
	que's veu de mar á mar.	160

	Al bes del sol lluheixen son elm y sa coraça,
	l'un fet de neus eternes, l'altra d'un troç de glaça
	de dues hores d'ample, de quatre ó cinch de llarch;
	los núvols en sa espatlla son papallons que hi volan,
	y eix quadro, hont llums, tenebres y tinta y foch rodolan,	165
	té'l firmament per march.

	¡Qué altívola es sa calma¹²! ¡qué espléndida sa roba!
	perque sía sa regia corona sempre nova
	argent li dona l'alba, lo sol son or més fi;
	besan son front, quedantshi per joyes, les estrelles,	170
	y á voltes diu que hi para, volant pe'l cel entre elles,
	son vol lo serafí.

	Los catalans que hi muntan estiman més llur terra,
	veyent totes les serres vaçalles de llur serra,
	veyent totes les testes als peus de llur titá;	175
—65→
	los estrangers que oviran de lluny eixa montanya,
	-Aquell gegant, -exclaman,- es un gegant d'Espanya,
	d'Espanya y catalá.-

	Veu l'Ebro y lo Garona, Mediterrá y Atlántich,
	com eternal espectre sentint llur plor ò cántich,	180
	los pobles veu que arriban, los pobles que se'n van;
	del Cid veu lo teatre derrera'l blanch Moncayo,
	y ençá dels puigs d'Asturias, alt trono de Pelayo,
	la fossa de Roland.

	Les áligues no'l poden seguir en sa volada	185
	y á reposar s'aturan, si emprenen la pujada
	desde la soca als aspres cimals dels Pirineus,
	los núvols, que voldrían volar fins a sa testa,
	si no'ls hi puja l'ala de foch de la tempesta,
	s'ajauhen á sos peus.	190

	Mes tot sovint hi muntan y torna sa corona
	non Sinaí feréstech ahont llampega y trona;
	lo torb arramba'ls còdols que'l gel li va partint,
	llançantlos al abisme com troços de la terra,
	mentres, fuet de flames, lo núvol á la serra	195
	ab llamps va percudint.

—66→

	Aucells aquí no crían, ni flors les primaveres,
	los torbs son l'aucellada, ses flors son les geleres,
	ses flors que quant se badan cobreixen lo vessant;
	les gotes de rosada que'n surten, son cascades	200
	que saltan per timberes y cingles esvarades,
	con feres udolant.

	Damunt lo glaç negrejan granítiques arestes,
	com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
	illots de roca dreta sortint de mars de gel;	205
	enmarletades torres d'una ciutat penjada,
	com son Pont de Mahoma¹³ damunt la nuvolada,
	en mitj de terra y cel.

	¿Hi pujan los pedrayres ací en les hivernades,
	los penyalars granítichs á rompre á barrinades?	210
	los pedrayres que hi pujan ò baixan son los llamps,
	que'ls que llançan arrancantlos d'arrel y 'ls mitj-parteixen
	ab los pregons abismes y rius que los glateixen,
	parlantse ab trons y brams.

	Ab tres d'aqueixes pedres farías, Barcelona,	215
	la cúpula y lo frontis que espera per corona
	ta Seu, que ella mateixa corona es del teu front;
—67→
	y ab totes les que en esta pedrera esteses jauhen,
	podrían d'una peça referse, si may cauhen,
	totes les Seus del món.	220

	Bocins son de cinglera, son óssos de montanya,
	carreus del mur que allunya la França de l'Espanya,
	palets que cercarían los rabaçuts gegants
	si, envolts en rufagosa, maciça pedregada,
	l'Olimp prop de sa cima veyés altra vegada	225
	lluytar deus y titans.

	¿Per qué Deu entre abismes posá tanta grandesa?
	Per qué velá de núvols la torra que'l cel besa?
	Perque al baixar á terra tingués un mirador
	hont l'home, bo ò mal ángel sens ales, no hi fes nosa,	230
	quant á sos peus somía la terra com esposa
	lo somni del amor.

	Mes per son Deu té sempre la terra alguna espina;
	en hábit pobre, vesta ab que pe'l món camina,
	un vespre á la cabanya trucava d'uns pastors;	235
	ni llet, ni pa, ni aygua, ni aculliment li daren,
	per tráurel de la pleta los goços li aquissaren,
	los goços lladradors.

—68→

	Un rabadá, tan pobre que dorm á la serena,
	se lleva la samarra per abrigar sa esquena;	240
	donantli pa y llet dolça, li diu: -Menjau, beveu.-
	Quant obre á punta d'alba son hoste les parpelles,
	diu al pastor: -Tes cabres aclama y tes ovelles
	y fuig derrera meu.-

	Fugí, y veyent al pobre davant desaparèixer,	245
	mira la serra, l'altra ramada no hi veu péixer:
	penyals son les ovelles, penyals los blanchs anyells,
	lo cabridet anyívol, lo boch, lo goç d'atura,
	y llurs pastors, que encara ne tenen la figura,
	penyals eran com ells.	250

	Desde llavors, a vista del espectacle horrible,
	girant lo cap se senya lo passatger sensible,
	lo quadro al ensenyarli de lluny algun bover:
	la flor deixa aquells márgens, l'aucell fuig d'aquell ayre,
	com en les mitj-diades d'estiu fuig lo dallayre	255
	de l'ombra del noguer.

	Fugiu també vosaltres, pastors y escursionistes;
	com les visions è histories, aquí les flors son tristes,
	est hort de roses blanques cobreix un gran fossar,
—69→
	dessota cada llosa de marbre un clot se bada,	260
	la neu es lo sudari ab que traydora fada
	vos vol amortallar.

	A voltes dins ses coves de vidre sona y canta;
	lo viatger ou música suau sota sa planta;
	¡ay d'ell! si no fa al cántich de la sirena'l sort,	265
	lo pont de neu se trenca que amaga la gelera
	y es la clivella hont vèurela somía, una rodera
	del carro de la mort.

	Mirau la cima excelsa tot allunyantne'ls paços,
	mirau sa cara sense voler dormí' en sos braços;	270
	paranys amaga horribles ab plechs del seu vestit.
	De Neto, deu celtíber, es filia la deesa;
	però fugiu: sa nua bellesa, es la bellesa
	del ángel malehit.

	Mes com sobre sepulcre desert herba florida,	275
	més alt que'l dels abismes un Angel bell vos crida:
	es l'Angel de la patria, que guarda'ls Pirineus;
	ab ses immenses ales cobreix la cordillera,
	ab l'una'l promontori tocant de cap de Higuera
	y ab l'altra'l cap de Creus.	280

—70→

	¡Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
	infantant en ses joves anyades eixa serra!
	¡qué jorns de pernabatre, qué nits de gemegar,
	per traure á la llum pura del sol eixes montanyes,
	del centre de sos cráters, del fons de ses entranyes,	285
	com ones de la mar!

	Un jorn ab terratrémol s'esbadellá sa escorça,
	resclosa d'hont al rómpres brollá ab tota sa força
	un riu d'aygues bullentes d'escumes de granit,
	que al bes gelat dels ayres se fixa en la tempesta,	290
	y'l mar llançá, per ferlo més alt, damunt sa testa
	sos peixos y son llit.

	Passaren anys, passaren centuries de centuries
	abans que s'abrigassen de terra y de boscuries
	aqueixes ossamentes dels primitius gegants,	295
	abans que tingués molsa la penya, flors les prades,
	abans que les arbredes tinguessen aucellades,
	les aucellades cants.

	Pe'l gel y rius oberta, prengué la cordillera
	agegantada forma de fulla de falguera;	300
	com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí,
—71→
	quant al amor y vida la plana fou desclosa,
	Deu coroná la cima més alta y grandiosa
	d'eix Guayta gegantí.

	Y Espanya, que tenía ja un mar en cada espona,	305
	sols per breçarla y ferli murmuri al llit de l'ona,
	que per barrons té'ls Picos d'Europa y lo Puigmal,
	per cobrecel sens núvol lo cel d'Andalusía,
	per ferli de custodi, tingué desde aquell día
	un Angel al capçal.	310

	Miraulo allí entre'ls arbres alçar la noble testa,
	apar una boyrada sa vagarosa vesta;
	de blanques se confonen ses ales ab les neus,
	de gel es sa coraça, de llum sa cabellera
	que ab la del sol barreja, mentres bramant com fera	315
	lo torb juga á sos peus.

	A sos genolls arrima la formidable llança
	que veuhen desde Iberia, que oviran desde França,
	semblant a la capçada d'un pi descomunal,
	quant la maneja, fentla llampeguejar en guerra,	320
	quant bat ponts y muralles, volant de serra en serra,
	s'hi aixeca'l temporal.

—72→

	Mes ara, desarmantlos, d'amor ab llaços dobles
	lligant va cada día més fort eixos dos pobles:
	los que vehins son ara, demá serán germans;	325
	y com una cortina fent corre' eixa montanya,
	la gloriosa França, la heroyca y pía Espanya
	se donarán les mans.

	Cego d'amor, Gentil no ovira l'Angel;
	sols veu de cap á cap l'enorme serra,	330
	de mar á mar l'esmeragdina terra,
	la volta de safir de pol á pol,
	al temps en que á les ones ponentines,
	que ab lo cel fan una mateixa faixa,
	rossoladiça entre les boyres baixa	335
	l'áurea carroça flamejant del sol.

	Flordeneu de la seva mou les brides,
	y á Gentil amadíssim per complaure,
	de Pomero florit vola á Camsaure,
	serrejant sempre entre Viella y Lys,	340
	y anega la seva ánima en los dolços
	remors de rius, cascades y boscuries,
	de rossinyols entre suaus canturies
	y música y perfums de paradís.

—73→

	¿Qué son los Pirineus? serpent deforme	345
	que, eixint encara de la mar d'Asturias,
	per beure l'aygua ahont se banya Ampurias,
	atravessa pe'l mitj un continent.
	Quant ja á la mar mediterránea arriba,
	al mirarla, potser, tan espantable,	350
	ab un colp de sa espasa formidable
	en dos lo mitj-partí l'Omnipotent.

	Entre sos dos bocins, que'l colp allunya,
	vers França l'un si l'altre vers Castella,
	verda, soliua, agraciada y bella	355
	obre son sí florit la vall d'Aran.
	Atrets per sa verdor fresca y gemada,
	los dos enamorats sovint s'hi giran;
	mes prompte ses belleses no s'oviran,
	puix l'ombra de la nit los va abrigant.	360

	Vora'ls turons de Montoliu y d'Orla
	s'obre'l Pla de Beret á ses mirades,
	llibre format de dues serralades
	que té lo Pirineu per faristol,
	ses lletres son congestes argentines,	365
	y dos rius que bessons s'hi despedeixen
	distints realmes á regar parteixen,
	l'un vers hont naix, l'altre ahont mor lo sol.

—74→

	Ella segueix les aygues del Noguera,
	bellugadíç espill de les estrelles,	370
	enmirallantse, tot volant, entre elles
	al costat de son jove cavaller;
	mes prompte de la riba que s'enfonza
	surt y faldeja'ls cingles de la esquerra,
	per mostrar á Gentil l'aguda serra	375
	que du en son front la creu de Sant Vallier¹⁴.

	Coflens è Isil li ensenyan ses boscuries,
	sos verts pletius, farigolars y prades,
	sos llachs Aubé, vall d'Arce ses cascades,
	cabellera de cingles y turons,	380
	torrents que desde'ls núvols a la terra
	per escala d'abismes se rebaten
	al córrech pregoníssim hont se baten
	ab l'esperit del gorch a tomballons.

	A la tebia claror de la celístia	385
	la lluna uneix la seva blanquinosa,
	plujim de fulles d'argentina rosa
	que'l puig copça ab la falda de sa vall:
	s'abrigan les pinedes adormides
	ab aquell vel de calitjosa glaça,	390
	y ab aquells raigs del llach en l'ampla taça
	juga del riu'l arruixador cristall.

—75→

	Vessántsel d' un al altre ab dolç murmuri
	los tres llachs de Tristany son més hermosos,
	Puig d'Alba y Fontargent més blanquinosos	395
	ab llur brial de neu que may se fon.
	Les valls d'Ordino y d'Incles son més plenes
	d'armoníes, de somnis y misteri
	als raigs que hi deixa ploure l'hemisferi,
	ala serena de qui cova'l món.	400

	Contornejant la Coma d'Or herbosa,
	segueixen la riera de Font Viva,
	per una branca de sa verda riba
	escalant la montanya de Carlit.
	Quaranta estanys blavosos lo coronan,	405
	quaranta estanys de virginal puresa;
	en quiscun d'ells ab tota llur bellesa
	se miran tots los astres de la nit.

	Sota sos peus alats estrelles veuhen
	passar, damunt sos fronts y entre les branques	410
	dels negrosos abets, com perles blanques
	que fugen á ruixades pe'l cel pur;
	y reflectint lo firmament en l'aygua,
	al vorejar los dos ses clares ones,
	entre boyrines y celistia á estones	415
	creuhen seguir los astres per l'atzur.

—76→

	Com áliga real que'l vol abaixa,
	declina'l carro d'or á la Bullosa,
	en prat esmeragdí rúbrica hermosa,
	xifra d'argent brodada en vert domás;	420
	y d'aquell riu la cinta anguilejanta
	al peu del Canigó les daynes guía,
	hont ja la Goja'l seu gojat voldría,
	tement que un altre amor no li robás.

	Lo pastor, que á sos passos se deixonda,	425
	obrint mitj somnioses les parpelles,
	creu que baixan del cel dues estrelles
	per qui en la terra algun amor somriu;
	les estrelles, que desde l'hemisferi
	aguaytan, creuhen veure ab sa coloma	430
	un colomí d'immaculada ploma
	que al cim d'un campanar vola á fer niu.