Caplletra 231
REVISTA DE FILOLOGIA
Tardor, 1997
Redacció:
Institut Interuniversitari
de Filologia Valenciana
Avda. Blasco Ibáñez, 28
46010
València
Telèfon: 96-386 42 55
Edita i publica:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Institut de Filologia
Valenciana
Subscripcions i correspondència:
Ausiàs Marc, 92-98 - 08013 Barcelona
Disseny:
Manuel Granell
Joan Josep
Tornero
Il·lustració:
Fernando Martínez Campello
ISSN:
0214-8188
Dipòsit legal:
B-25.992 - 1990
Fotocomposició:
IIFV
Imprès per:
Novagràfik, S.L. - Barcelona
(octubre 1998)
Director
Antoni
Ferrando
Secretari de redacció:
Francesc Pérez i Moragón
Comitè de
redacció:
R. Alemany, A. G. Hauf, L. Meseguer, V. Simbor, E.
Casanova, J. Colomina,
M. Pérez Saldanya, V. Salvador, V. Pitarch,
J. Ponsoda
Consell Assessor:
Antoni
Badia i Margarit
Jordi Castellanos
Germà Colón
Joan
Fuster (
)
Joseph Gulsoy
Joan
Solà
Giuseppe Sansone
Arthur Terry
Joan Veny
Curt
Wittlin
M. Claire Zimmermann
|
––––––––
5
––––––––
|
|
––––––––
6
––––––––
|
|
––––––––
7
––––––––
|
|
––––––––
8
––––––––
|
|
––––––––
9
––––––––
|
Del 18 d’octubre de 1997 es va desenvolupar a l’Alfàs del Pi (la Marina Baixa, País Valencià) el Simposi “Tirant lo Blanch”: temes i problemes de recepció i de traducció literàries, organitzat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), dins el marc de la segona edició de la iniciativa cultural Creativitat ara, patrocinada per l’Ajuntament del municipi esmentat.
Amb el pretext del cinc-cents aniversari de la publicació, per Diego de Gumiel, de la segona edició del Tirant (Barcelona, 1497) -1997 va ser un any pròdig en commemoracions literàries, especialment les marquianes-, l’IIFV hi va convocar una nòmina considerable d’estudiosos i traductors d’aquesta obra cimera de la narrativa romànica medieval, amb l’objectiu d’analitzar i debatre alguns aspectes cabdals relacionats amb els mecanismes de recepció de fonts en la novel·la de Martorell, amb la projecció posterior d’aquesta i amb les traduccions, antigues i modernes, que se n’han fet al llarg del temps a altres llengües.
En aquest número monogràfic de Caplletra oferim deu de les quinze aportacions que es van debatre en aquell Simposi. Les cinc que hi manquen no hi són per voluntat explícita dels autors respectius, perquè o bé ja han vist la llum o bé la veuran ben aviat en altres publicacions científiques amb les quals els autors ja havien adquirit un compromís.
Els mecanismes de recepció i, en el seu cas, de
reelaboració i refuncionalització d’alguns models i fonts
tirantians -Llull, Mandeville, les cròniques catalanes, les
Històries troianes de Jaume Conesa o
Petrarca- constitueixen l’objecte d’estudi dels
|
––––––––
10
––––––––
|
Tot plegat constitueix un recull heterogeni d’interès notable on, no obstant, s’hi endevina el denominador comú d’una aproximació dinàmica a la gran novel·la valenciana. I dic dinàmica perquè aquesta s’hi estudia, per una part, com a resultat de la interacció de diversos materials preexistents que s’hi reutilitzen i, per altra, com a corpus textual que es reescriu i es reinterpreta al llarg del temps i de la geografia mitjançant codis lingüístics diferenciats que reflecteixen codis culturals no menys diversos.2
RAFAEL ALEMANY I FERRER
Universitat
d’Alacant
|
––––––––
11
––––––––
|
Que l’obra literària -com qualsevol altra manifestació artística- és sempre filla del maridatge més o menys fecund entre tradició i originalitat és una evidència. També ho és que els usos i costums de l’edat mitjana -aliens a la noció moderna de “plagi” eximien els autors d’haver de disfressar força els materials preexistents dels quals se servien per a elaborar els seus nous productes. Ben al contrari, l’exhibició conscient de l’empremta aliena era un mèrit en la mesura que esdevenia testimoni del rerefons cultural de l’autor i de les seues capacitats com a transmissor i com a recreador.
El
Tirant lo Blanc (Martorell 1992), la gran
novel·la valenciana del s. XV traduïda al castellà
(Martorell 1990b) i a l’italià (Martorell 1984), en el s. XVI, i al
francès en el XVIII (Martorell 1737), és un exemple
excel·lent de tot plegat. Com ja és sabut, un bon nombre de les
seues pàgines són còpia literal, adaptació o
traducció d’altres textos que van circular àmpliament pertot
arreu de l’Europa dels segles mitjans. I tot això sense oblidar, a
més, les obres que, sense ser-hi presents en la seua literalitat
material, s’hi endevinen ubiquament com a elements compositius del
canemàs estètic, ideològic i conceptual de la
novel·la. Entre els models i les fonts (Badia 1993a, especialment 92-96;
Riquer 1949) intertextualitzats per Martorell -o per qui fóra l’autor
del
Tirant (Perujo 1995c: 227-258; Guia 1996)- hi
ocupen un lloc preeminent els que remeten a textos originals o traduccions en
llengua catalana: la
Crònica de Ramon Muntaner, el
Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon
Llull, la dedicatòria de la versió catalana d’Els
dotze treballs d’Hèrcules de don
Enrique de Villena (Cátedra 1993),
Lo somni de Bernat Metge, la versió
catalana de Jaume Conesa de les
Històries Troianes de Guido delle
Colonne (Perujo, en premsa; Guia-Conca, en premsa), la traducció
catalana de Jaume Copons del
Llibre del tresor de Brunetto Latini, la
Faula de Guillem de Torroella (Badia 1993b) i
altres testimonis tardans de la matèria de Bretanya (Butinyà
1990), Francesc Eiximenis, Cerverí de Girona, Ausiàs March... i,
sobretot, infinitat de pàgines de Joan Roís de Corella (Miralles
1986 i 1991; Garriga 1991; Hauf 1993; Guia 1996, especialment 25; Annicchiarico
1996). Però la nostra novel·la té també un deute
evident amb autors i textos aliens a la cultura literària pròpia
de l’antiga Corona d’Aragó: els castellans Clemente Sánchez
de Vercial (Avalle-Arce 1974), Juan Rodríguez del Padrón o el
romancero; els italians Giovanni Boccaccio,
Dante Alighieri i Francesco Petrarca; el
Voyage d’outre mer de l’anglès sir
John Mandeville (Riquer 1947: 126 130; Entwistle 1922); el roman anglonormand
Guy de Warwick (Bohigas 1947; Boehne
1991)..., als quals hauríem d’afegir encara els models literaris
d’arrel oriental (Bosch 1949-50; Rubiera 1990 i 1993: 27-37; Perujo
1995b).
––––––––
12
––––––––
Un repertori tan ampli i variat és un indici evident del considerable bagatge literari de l’autor de la gran novel·la valenciana. Tanmateix, allò que em propose d’estudiar ací és la manera en què l’artífex del Tirant juga amb aquest munt ingent de materials aliens i dispars, per a teixir un discurs amb força elements nous -ideològicament i estètica-, on la refuncionalització subtil, intel·ligent i generalment intencionada d’una bona part d’aquests esdevé la clau de la seua originalitat.
Per raons òbvies de la natural limitació d’espai, centraré la meua atenció únicament en un parell d’exemples del Tirant lo Blanc, que poden resultar suficientment il·lustratius del modus operandi de l’autor de la novel·la en relació amb els seus models i fonts.
La presència de Ramon Llull en la gran novel·la cavalleresca valenciana es concreta, fonamentalment, en les parts “anglesa” (caps. 1-97) i “africana” (caps. 296-413) de l’obra, per bé que de diversa manera en l’un i en l’altre cas: el que hi ha a la part “anglesa” és una clara intertextualització del Llibre de l’orde de cavalleria lul·lià (LOC) (caps. 28-39) (Nicolau 1905: 10-23; Riquer 1990: 96 i 261-266),5 mentre que allò que trobem als episodis africans del TB és l’empremta genèrica dels ideals de croada del beat.
En els darrers temps el tema de les petges lul·lianes en
el
TB ha merescut l’atenció, a
diferents propòsits, d’autors tals com Martí de Riquer (1990:
257-271), Albert Hauf (1992), Lola Badia (1993a: 44-52), Josep Lluís
Martos (1995) o Rafael Ramos (1995). Tanmateix, això no obsta
perquè reprenguem ací de bell nou l’estudi d’aquest aspecte,
|
––––––––
13
––––––––
|
Com és sabut, la part “anglesa” del TB (caps. 1-97) es divideix en dues subparts: la formada pel relat de la història de Guillem de Vàroic (caps. 1-27) i la secció doctrinal sobre l’orde de cavalleria (caps. 28-39), per una banda, i, per l’altra, la narració de les experiències cavalleresques de Tirant durant la seua estada a Anglaterra (caps. 40-97). La primera d’aquestes subparts depèn del Guillem de Vàroic (GV), tractadet de cavalleria fragmentari atribuït a Joanot Martorell (Bohigas 1947: 16-24 i 43-77; Martorell 1990a: apèndix II; Riquer 1990: 95-97 i 257-271), que, alhora, es basa en alguna versió del roman anglonormand del s. XIII Guy de Warwick (GW)7 i del LOC de Ramon Llull (Llull 1988; Soler 1989 i 1990).8
El GV relata la història llegendària del comte homònim, que, després d’un pelegrinatge a Terra Santa, renuncia a la vida mundana per fer-se ermità i viure anònimament. Només la invasió d’Anglaterra pels sarraïns el fa reprendre les armes per ajudar el seu rei com a capità de l’exèrcit fins obtenir la derrota dels invasors. Una vegada aconseguida la victòria, el comte retorna a l’ermita, on, un dia, arriba un escuder bretó al qual Vàroic adoctrina en els principis de la cavalleria mitjançant els continguts bàsics del LOC lul·lià.
Per la seua part el LOC és un “tractat teòric adreçat principalment als cavallers, on [l’autor] demostra per raons necessàries allò que la cavalleria és i allò que no és” (Soler 1988: 17), malgrat que, segurament, no va nàixer amb “la voluntat de ser un manual, en el sentit més estricte del terme” i és “més aviat, el primer pas cap a la sciència demostrada per letres” (Soler 1988: 23). Això és així perquè el LOC va ser escrit com a aplicació d’un dels múltiples vessants de l’Art, en la versió coneguda com a Art abreujada d’atrobar veritat-Ars compendiosa inveniendi veritatem-, vigent durant el període comprès entre 1274 i 1283 (Bonner 1977: 221). El LOC consta de matèria narrativa i de matèria doctrinal. La primera es concentra, fonamentalment, en el pròleg, mentre que la segona es desenvolupa al llarg dels set capítols de l’obra. En el pròleg, un ermità lliura a un escuder un tractat sobre la cavalleria just el mateix que esdevé el moll del LOC- i li demana que el porte a la cort on aquest es dirigeix per a ser adobat cavaller, tot pregant-li que, en retornar, passe per l’ermita per a relatar-li els fets que hi han tingut lloc.
Martorell, en redactar la part “anglesa” del
TB, segueix de prop i amplia el
GV, la qual cosa no exclou la
coneixença directa d’alguna versió del
GW i del
LOC (Riquer 1990: 361-271). El
GV, al seu torn, només fa una tria
molt selectiva d’alguns dels passatges més novel·lescs del
LOC: fonamentalment el pròleg, tot i
que també el llibre 1 (“el come[n]çament de cavayllaria”) i
el llibre 5 (“De la significança qui és en armas
|
––––––––
14
––––––––
|
Si Llull s’allunya en la seua obra dels tractats didàctics de cavalleria en atorgar al seu text una dimensió teòrica personal, Martorell se separa del producte lul·lià en l’aprofitament que en fa, malgrat la fidelitat microestructural constatable en molts casos. Em referesc a la naturalesa substancialment narrativoficcional dels textos del valencià, enfront del caràcter primordialment doctrinal de l’obra del mallorquí. En Llull prima el docere, mentre que el delectare és únicament -com en el Blaquerna o el Fèlix, per exemple- una eina subordinada a la funció didàctica. Contràriament, en Martorell el delectare esdevé el fonament de la seua producció, mentre que el discurs teòric fragmentari relativitza la seua dimensió tot quedant reduït a un dels múltiples ingredients compositius del discurs ficcional. Així doncs, en el pas de Llull a Martorell s’ha invertit aquesta dicotomia de la tòpica major horaciana. Aquesta és la raó per la qual, entre altres diferències més, els escrits de Martorell sotmeten la font lul·liana a un clar procés de concreció d’actants: el gran rei del LOC passa a ser el rei d’Anglaterra, mentre que l’anònim escuder del tractat es transforma en el cavaller Tirant -bretó com Lancelot i Tristany- en l’obra homònima, per bé que el GV encara ens el presenta com a anònim.
Com que una comparació detallada de les variants argumentals que trobem entre el tractat de Llull i les dues obres de Martorell, el GV i el TB, ja ha estat feta des de Pere Bohigas (1947: 16-24) a Josep Lluís Martos (1995), tot passant per Martí de Riquer (1990: 257-271) i Albert Hauf (1992: 22-28), ací ens centrarem en alguns dels aspectes d’interès que se’n deriven per als nostres objectius. Aquests aspectes, referits al TB, són, fonamentalment tres: la intercalació de l’exemplum de Quinto lo Superior, la referència a Àfrica com a lloc d’infidels propici per a fer mèrits cavallerescs i els manlleus del Lancelot du Lac.
La novedosa inclusió del relat de Quinto lo Superior als
caps. 33-34 del
TB, a més de l’amplificació
de la matèria narrativa que implica en relació amb el
LOC i amb el
GV, assoleix un pes específic notori
a l’hora de determinar el nou sentit que Martorell pretén atorgar als
manlleus lul·lians, atès que, a més de contribuir a la
cohesió interna de la novel·la, il·lustra el valor
pragmàtic concret que el
TB atribueix a l’orde de cavalleria. Com
és sabut, l’ermità, en la feixuga tasca de traure el jove
Tirant de la ignorància supina que aquest confessa tenir sobre la
benemèrita institució cavalleresca,
|
––––––––
15
––––––––
|
És evident que l’exemplum de Quinto lo Superior, alhora que evoca, mutatis mutandis, l’actitud heroica del mateix comte-ermità Guillem de Vàroic, salvador d’Anglaterra de la invasió sarraïna, esdevé un microcosmos premonitori de l’eix temàtic cardinal del TB, el qual, per altra part, no és més que la reescriptura d’un vell topos literari -el del cavaller occidental que allibera la cristiandat oriental de la subjugació dels infidels- (Stegagno 1966; Ramos 1995: 74-75), que, en els temps en què es redactava la novel·la de Martorell -pels volts de 1460- recobrava una inusitada vigència després que, en la realitat històrica, Constantinoble hagués caigut definitivament en mans dels turcs en maig de 1453.
Així doncs, la doctrina in abstracto del LOC, mitjançant la qual el beat pretenia il·lustrar una de les múltiples aplicacions de l’Art, es refuncionalitza al TB amb una finalitat concreta i eminentment pràctica que s’allunya de la font lul·liana, la qual, no ho oblidem, havia estat concebuda com a “«branca de l’Art» adaptada a l’ús dels cavallers que viuen en el segle i que ni tan sols té res a veure, en principi, amb l’aplicació concreta de l’exèrcit a la guerra de l’Islam” (Badia 1993a: 48).
Potser és aquest caràcter teòric i
generalista del doctrinal de cavallers lul·lià el que,
precisament, mena Martorell, a l’hora d’adaptar-lo per a la seua
novel·la, a interpolar-hi una al·lusió ben significativa
inexistent als passatges del
LOC que manlleva. Em referesc al
capítol 30 del
TB, on, en preguntar-li Tirant a
l’ermità si de cas és cavaller, aquest li respon: “Mon fill
[...], bé ha L anys que yo rebí l’orde de cavalleria en les
parts de Àfricha, en una gran batalla de moros” (Martorell 1992: I,
52). Aquesta brevíssima menció d’Àfrica com a lloc on el
comte de Vàroic va ser adobat cavaller lluitant contra els infidels no
és casual ni gratuïta i, per tant, no ens pot passar desapercebuda.
I dic que no és casual ni gratuïta si més no per dues raons:
1) serveix per a vincular la funció de la cavalleria a la croada contra
els infidels, aspecte decisiu en la trama narrativa del
TB, i 2) preludia, inequívocament,
el dilatat episodi africà de la novel·la (caps. 296-413), al qual
contribueix a donar sentit, justificar i incardinar coherentment en el conjunt
|
––––––––
16
––––––––
|
Per si encara no ho sabíem, ja sabem, doncs, per què Martorell envia Tirant a Àfrica: al marge de l’eventual funció expiatòria de determinats comportaments ètics del protagonista (Mir 1989; Alemany 1997: 221-223), les exòtiques terres africanes, poblades per enemics o, si més no, ignorants del cristianisme, són l’indret més adequat per a forjar els cavallers tant en el vessant purament militar com en el missioner, segons demostraran els fets. És per aquesta via que els episodis nord-africans del TB, a més de connectar subtilment amb la part “anglesa” de la novel·la, tributària del LOC, ens duu també a Ramon Llull des del punt i hora que exemplifiquen una de les grans utopies del beat: la “conversió dels infidels mitjançant la predicació i la croada” (Hauf 1992: 12). L’actuació de Tirant al nord d’Àfrica reflecteix a bastament la imatge del cavaller croat apòstol de la cristiandat, donat que l’heroi hi dedica una bona part del seu temps a l’evangelització i al bateig, en col·laboració amb dos mercedaris valencians -un d’ells anomenat fra Joan Ferrer-, de vora 400.000 musulmans (Badia 1993a: 48, n. 22), entre els quals destaquen el rei etíop Escariano9 i la princesa Maragdina, filla del rei de Tremicén, amb la qual aquell acabarà casant-se. Aquesta apoteòsica cristianització d’infidels, reforçada per l’hàbil política matrimonial propiciada per Tirant, permet fer realitat en la ficció novel·lesca un pla d’actuació ideal que presenta clares concomitàncies amb el que havia postulat Ramon Llull al Liber de fine -on sosté que la recuperació dels Sants Llocs només seria possible després de la conquesta de l’Espanya musulmana, del nord d’Àfrica, de les illes de Rodes i Xipre, etc. (Badia 1993a: 45, n. 16)-, amb el que propugna el cavaller armeni Aitó de Gorigos en La flor de les històries d’Orient (Aitó 1989) o, fins i tot, amb les profecies tardomedievals que anunciaven que un príncep cristià arribaria a conquistar Alger, Fes, Tunis, Bugia, Constantinoble i Terra Santa (Duran 1987: 21). Albert Hauf ho ha resumit molt bé amb una pregunta retòrica: “¿No es tracta, més o menys adaptada a les circumstàncies, de la mateixa estratègia proposada per Llull i per Aitó, i que volia posar en pràctica el nostre Jaume el Conqueridor, de tancar en tenalla l’enemic per forces convergents?” (Hauf 1992: 31).
És evident, doncs, que la croada de Tirant a
Àfrica té una relació genèrica amb un vessant clau
de la utopia lul·liana, que, tanmateix, convé relativitzar des
del punt de vista de les dependències textuals concretes, ja que les
petges d’aquesta utopia potser ja constituïen tot un lloc comú
àmpliament difós en la cultura de l’època en què
es va escriure el
TB. Però no és aquest
l’únic element relativitzador susceptible de ser adduït a
propòsit de la determinació dels límits de la
influència de Llull sobre la novel·la valenciana. N’hi ha un
altre més rellevant des del punt de vista literari: la possible ironia
amb què Martorell va reescriure aquestes fabuloses gestes (Badia 1993a:
47; 45, n. 17; 48-49; 84). Els resultats hiperbòlicament òptims
de l’actuació de Tirant al nord d’Àfrica, especialment en
allò que afecta la conversió massiva de nadius, permeten
|
––––––––
17
––––––––
|
Però, abans d’avançar cap al desenllaç del TB, convindrà reprendre un punt que he anunciat més amunt. Em referesc a la intertextualització d’alguns passatges del Lancelot du Lac en els mateixos capítols de la part “anglesa” del TB on s’aprofita el LOC. Concretament, tant a la fi del cap. 34 com al llarg del cap. 35, l’ermità explica a Tirant el valor al·legòric de les armes defensives i ofensives pròpies d’un cavaller, d’acord amb una llarga tradició (sant Bernat de Claravall, Pere March...) que, en última instància, es remunta a un passatge de l’epístola de sant Pau als Efesis (6, 13-17). És el cas que, en confrontar les explicacions corresponents que proporciona el TB -i, fins i tot, el GV, tret d’alguna mínima excepció- amb les que conté el LOC lul·lià, hi trobem clares discrepàncies. Aquestes, tal i com ha demostrat Rafael Ramos (1995), es deriven del fet que, en aquest cas concret, el TB opta per substituir el model del LOC per un altre text alternatiu que també gaudia d’un considerable prestigi en l’univers medieval, el roman de Lancelot du Lac, d’una versió catalana del qual ens han arribat dos fragments (Sharrer 1977: 17-18). Pel que sembla, Martorell substitueix el LOC pel Lancelot allí on els conceptes lul·lians resulten excessivament abstractes. Segons assenyala Rafael Ramos (1995: 83),
|
––––––––
18
––––––––
|
Aquesta ve a ser la tònica general que es dedueix de la resta de manlleus del Lancelot que substitueixen el LOC. Això és així perquè el tractat lul·lià, concebut com a branca de l’Art per a l’ús de la cavalleria, en abstracte (Soler 1989: 23), exigia ser readaptat a l’hora de fer-lo servir com a element compositiu d’una novel·la l’eix temàtic de la qual demanava actualitzacions ben concretes per a fer-la rendible ideològicament i estètica en els temps que corrien. Al seu torn, la imbricació de passatges del Lancelot amb d’altres del LOC en la primera part del TB contribueix a remarcar la naturalesa de ficció literària, emparentada amb la tradició artúrica, de l’obra de Martorell (Butinyà 1990; Sales 1991).
La tria de les fonts esmentades per a l’elaboració del pòrtic del TB ens situa, genèricament, en la pista d’una proposta ideològica absolutament arrelada en els principis més pregons de l’univers medieval, que es concreta, amb tots els matisos necessaris, en l’actualització del vell codi cavalleresc i de l’ideal de croada fixats dos segles abans pel beat. La personalitat del comte-ermità, mestre de cavalleria de Tirant, i el manual que empra per a la seua tasca didàctica -substancialment el LOC lul·lià amb alguns canvis presos del Lancelot, malgrat que en l’obra se’ns diga que és l’Arbre de batalles-10 en són signes inequívocs. Per altra part, l’actuació del protagonista al llarg de la novel·la confirma, en termes generals, que ha après bé la lliçó del seu mestre. Amb aquest bagatge formatiu Tirant protagonitzarà una trajectòria cavalleresca brillant, exemplar i ascendent al servei de la cristiandat, tal i com ho palesen les seues actuacions a Sicília, a Rodes i, de manera molt especial, al nord d’Àfrica, on, com hem vist, s’endevinen fàcilment els ressons dels ideals de croada lul·lians. Aquesta trajectòria del cavaller culminarà amb l’alliberament definitiu de l’imperi cristià d’orient del domini turc, amb el seu nomenament com a cèsar d’aquest imperi i amb el seu matrimoni amb la princesa Carmesina, filla de l’emperador. Però, com ja és sabut, un tomb imprevist del destí fa que el nostre protagonista deixe aquest món víctima “d’un mal de costat” (cap. 471), tragèdia que es rematarà amb la mort, tot seguit, de la seua flamant esposa i del vell emperador.
Aquest desenllaç (Pujol 1996), tan allunyat de les
expectatives de
happy end que el desenvolupament de
la novel·la podria generar en el lector poc atent,11 no entra en contradicció, de cap manera, amb els
pressupòsits ideològics que ens havien bastit, al
començament de l’obra, els materials procedents del
GV i del
LOC lul·lià: el medievalisme
canònic d’aquests i de l’ideal de croada contra els infidels es
reedita ara mitjançant el recurs a l’expedient de l’acció de
Fortuna, mestra de virtut, la qual ens ensenya a menysprear les glòries
mundanals d’acord amb les pautes inequívoques del vell
vanitas vanitatum. L’heroi
esforçat i virtuós que és Tirant esdevé un no-res
just en el punt en què havia arribat a assolir les cotes més
altes del seu èxit professional i la seua plena realització
afectiva. Però hi ha un inquietant segon temps del desenllaç que
relativitza -si no és que els invalida- els plantejaments
ideològics dominants fins ací en la nostra novel·la. Em
referesc a les noces entre la vella emperadriu viuda i el poc
|
––––––––
19
––––––––
|
Les conseqüències que se’n deriven no són intranscendents, perquè una solució narrativa d’aquesta mena altera el missatge didàctic concentrat en els trenta-nou primers capítols del TB i desenvolupat al llarg de les seues pàgines. Això obri unes expectatives interpretatives bastant més complexes i novedoses, perquè ja no sembla possible llegir el TB en clau de didactisme convencional, pla i pur, com ens suggerien les fonts emprades en l’elaboració del nucli embrionari de la novel·la. El contrast entre les pàgines inicials i les corresponents als episodis africans, per una part, i les finals, per l’altra, és suficientment notori perquè no ens preguntem si Martorell no haurà fet ús de la ironia com a recurs estructural clau de la seua obra. Si ha estat així, la tesi última del TB dista bastant de les que es desprenen del doctrinal cavalleresc i dels plans evangelitzadors lul·lians, perquè allò que l’autor hauria volgut dir, entre altres coses, és que els fonaments i l’esperit de la vella cavalleria no són més que un pur desideratum inviable en el moment en què escriu, ja que els virtuosos que els practiquen sucumbeixen finalment per deixar pas als oportunistes de torn que triomfen mitjançant actuacions gens ni mica heroiques ni virtuoses. Des d’aquesta òptica, els models lul·lians -i altres de connexos-, considerats en el conjunt macrotextual de l’obra, hi assoleixen una refuncionalització absolutament original i novedosa, que contribueix a definir un producte alternatiu a l’arquetipus literari cavalleresc conegut fins aleshores.
Em centraré ara en l’aventura del cavaller Espèrcius, un episodi situat als capítols 410-413, just a la fi de l’extensa part africana del Tirant (caps. 296-409). En les seues línies argumentats bàsiques es tracta d’una adaptació del capítol quart del Voyage d’outre mer, llibre de viatges del segle XIV escrit per l’anglès sir John Mandeville, que va circular en diverses traduccions al llarg del segle XV, inclosa una de catalana (Entwistle 1922; Riquer 1947: 126-130; Riquer 1988; Riquer 1990: 302-305).
Espèrcius és un cavaller africà, natural
del regne de Tremicén, que apareix per primera vegada al capítol
387 de la novel·la valenciana. Quan, després d’haver dut una
ambaixada de Tirant al rei de Sicília, es dirigeix per via
marítima a Constantinoble, “pres-lo fortuna e lançà’l
en la illa del Lango” (Martorell 1992: 805), tal i com li havia esdevingut al
mateix Tirant en els caps. 296-299 quan, juntament amb Plaerdemavida,
anà a parar al nord d’Àfrica a causa d’una tempesta que
llançà el seu vaixell a la deriva. El naufragi fa que es perden
tots els tripulants de la nau excepte Espèrcius i deu homes, els quals
són acollits per un pastor que els explica que aquella illa es troba
quasi
|
––––––––
20
––––––––
|
Espèrcius, no sense por dels riscs que comporta l’operació, a la vista dels resultats decebedors que, segons l’assabenta el pastor, han obtingut els qui l’han precedit en l’intent, es decideix a desfer l’encanteri, seduït per les magnífiques expectatives de matrimoni, d’esdevenir senyor de l’illa del Lango i d’obtenir un gran tresor, els tres guardons que la donzella-drac reserva per al cavaller valerós que siga capaç de desfer l’encantament que pesa sobre ella. Espèrcius, al capdavall, ho aconsegueix, si bé d’una forma un tant sorprenent si la comparem amb els esquemes folklòrics canònics: el cavaller, quan es disposa a dur a terme el seu objectiu, fortament impactat per la visió del monstre, es desmaia i ha de ser la mateixa donzella-drac qui, mutatis mutandis, prenga la iniciativa, s’acoste al cavaller mig esmortit, el bese i, amb això, s’autoallibere de l’encanteri. El desenllaç que segueix és absolutament feliç: la donzella es casa amb Espèrcius, li atorga el seu tresor i el fa senyor de l’illa del Lango, tal i com estava previst. Amb la voluntat li ha bastat al nostre cavaller, ja que la resta ha estat obra de la dama.
Una bona part de la crítica tirantiana
(Menéndez y Pelayo 1943: 392-403; Givanel 1911: 488 i 492; Entwistle
1927:410-413; Nicolau 1961...) ha considerat tradicionalment aquest episodi en
particular i, en general, tota la secció d’Àfrica al final de
la qual s’insereix, com una interpolació supèrflua que res no
aporta al sentit global de l’obra i que, sobretot, desentona estrepitosament
amb el realisme que hi domina. La solució més freqüent per a
explicar aquesta part de la novel·la ha estat atribuir-la a Martí
Joan de Galba, hipotètic coautor que, una i altra vegada, ha sigut la
panacea recurrent a la qual hom ha acudit per a explicar alguns punts foscos
del
Tirant: allò que no hi acaba
d’encaixar, allò que no hi és realista, no pot ser de Martorell
sinó que es deu a la mà intrusa de Galba, han vingut a dir
alguns. Però potser aquesta no siga la forma més correcta
d’operar i convinga establir dues premisses metodològiques
alternatives a partir de les quals puguem activar els nostres mecanismes
d’anàlisi i d’interpretació. En primer lloc, aparcar -si
més no com a hipòtesi de treball- la polèmica
qüestió de l’autoria del nostre text -de la qual ja hi ha hagut
qui s’ha ocupat i s’ocupa a bastament- i considerar el
Tirant com el producte textual formalment
unitari que ens ha llegat l’edició príncep de 1490 -amb
independència que aquesta puga ser el resultat de diverses interaccions
d’autoria. En segon lloc, restringir l’extensió i els límits
del concepte de “realisme” -en contra d’alguns despropòsits
(Torres-Alcalá 1979)- als justos termes en els quals aquest es pot
imputar a una novel·la -és a dir, a una ficció
|
––––––––
21
––––––––
|
Una síntesi de les aportacions de Chiner i de Perujo suara esmentades ens permet interpretar la seqüència novel·lesca del cavaller Espèrcius com una mena de microcosmos ideològic essencial de tota l’obra. En efecte, si el Tirant conté, entre altres coses, un doctrinal de cavallers i una crítica amarga i irònica de la mutació dels valors de la vella cavalleria -els que encarnen el comte de Vàroic i el mateix Tirant, bé que aquest últim en un grau menys pur -pels de la nova- els que encarna l’arribista Hipòlit-, hi cap posar en relació l’actuació d’Espèrcius -i, per suposat, la d’Hipòlit- com a antítesi simètrica de la que adopta Tirant al llarg de tota la novel·la i, molt particularment, durant la seua estada a Àfrica. Tant Tirant com Espèrcius naufraguen i van a parar a terres llunyanes, la costa nord-africana i la fantàstica illa del Lango, respectivament. Tanmateix, el primer aprofita el seu exili forçós per a dur a terme una magna campanya militar i missionera que, després, resultarà força oportuna per a l’envestida final contra els turcs i l’èxit de la cristiandat; a més a més, Tirant es mantindrà fidel a la seua promesa Carmesina en rebutjar les proposicions de matrimoni, de senyorius i de riqueses que li ofereix la princesa africana Maragdina. Molt al contrari, Espèrcius aprofita el seu accident per a obtenir beneficis materials i, per a més ironia, gràcies a la iniciativa d’una dona que esdevé el motor absolut de la seua promoció, de la mateixa manera que l’Emperadriu ho és de la d’Hipòlit. Espèrcius assumeix, doncs, la funció d’antimodel del protagonista i, si això és així, el “plagi” de l’obra de sir John Mandeville, considerat dins del conjunt macrotextual del discurs del Tirant, assoleix una resemantització eficient que l’allunya de qualsevol mena d’incongruència o de superfluïtat i que, en qualsevol cas, transcendeix la seua condició prístina d’episodi fantàstic i aventurer d’un llibre de viatges.
|
––––––––
22
––––––––
|
Els exemples analitzats són una bona mostra d’un dels modus operandi de l’autor de la gran novel·la cavalleresca valenciana i, per extensió, ens posa també sobre la pista de la manera de procedir d’altres escriptors de la baixa edat mitjana (veg., per exemple, Badia 1991-92). La intertextualització literària va ser moneda corrent en l’època -i no vull dir que deixara de ser-ho després d’aquest període. Però l’empremta més o menys explícita d’unes fonts en un text no és indici necessari de l’assumpció mimètica de la significació primigènia d’aquelles per part del nou autor. Aquesta és tan sols una de les possibilitats, però, ni de bon tros, l’única, ja que, sovint, les fonts, en ser reutilitzades, experimenten diversos processos de manipulació, reelaboració i resemantització tant en termes absoluts -alteració específica del material intertextualitzat- com en termes relatius -la literalitat de la matèria textual prístina no es modifica substancialment, però varia de significació o n’assoleix de noves en inserir-se dins d’un discurs macrotextual divers. És precisament en aquests canvis on resideix l’originalitat creativa d’un autor i on podem cercar algunes de les claus interpretatives més útils per a la comprensió del missatge final que aquest ens ha volgut transmetre, tal i com hem tingut ocasió de veure a través de les seqüències del Tirant que he seleccionat per a l’ocasió.
RAFAEL ALEMANY I FERRER
Universitat
d’Alacant
AITÓ DE GORIGOS (1989) La flor de les històries d’Orient. Versió del segle XIV, ed. d’A. G. Hauf, Barcelona, Centre d’Estudis Medievals de Catalunya.
ALEMANY, R. (1994) «La mort de Tirant i el triomf d’Hipòlit o la crisi del món cavalleresc vista per un cavaller en crisi» dins Romero, C. & Arqués, R., eds., La cultura catalana tra l’Umanesimo e il Barocco. Atti del V Convegno Bell’Associazione Italiana di Studi Catalani (Venezia, 24-27 marzo, 1992), Pàdua, Programma, pp. 13-26.
- (1997) «Al voltant dels episodis africans del Tirant lo Blanc i del Curial e Güelfa» dins Barberà, J. M., ed., Actes del Col·loqui Internacional “Tirant lo Blanc” (Ais de Provença, 21-22 d’octubre de 1994), Barcelona, Centre Aixois de Recherches Hispaniques/Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 219-229.
ANNICCHIARICO, A. (1996) Varianti corelliani e “plagi” del “Tirant”, Bari, Schena.
AVALLE-ARCE, J. B. (1974) «Para las fuentes del Tirant lo Blanc» dins Avalle-Arce, J. B., Temas hispánicos medievales, Madrid, Gredos, pp. 233-261.
BADIA, L. (1979) «Desgreuge per Tirant lo Blanc», Quaderns Crema, 2, pp. 101-106.
|
––––––––
23
––––––––
|
-(1991-92) «Metge i els auctores: del material de construcció al producte elaborat», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras (Barcelona), XLIII, pp. 25-40.
-(1993a) «El Tirant en la tardor medieval catalana» dins Actes del Symposion “Tirant lo Blanc” (Barcelona 1990), Barcelona, Quaderns Crema, pp. 35-99.
- (1993b) «De la Faula al Tirant lo Blanc, passant, sobretot, pel Llibre de Fortuna e Prudència» dins Badia, L., Tradició i modernitat als segles XIV i XV. Estudis de cultura literària i lectures d’Ausiàs March, València/Barcelona, Institut de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 93-128 (1a ed. 1989).
BASTARDAS, J. (1980) «Notes sobre la versió catalana de l’Arbre de batailles d’Honoré Bonet» dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, I (=Homenatge a Josep M. de Casacuberta, I), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 187 196.
BOEHNE, P. (1991) «Guy i Tirant: contagiositat de la malaltia d’amor» dins Homenatge a Josep Roca-Pons. Estudis de llengua i literatura, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat/Universitat d’Indiana, pp. 111-126.
BOHIGAS, P., ed. (1947) Tractats de cavalleria, Barcelona, Barcino.
BONNER, A. (1977) «Problemes de cronologia lul·liana», Estudios Lulianos, 21, pp. 36-58 i 221-224.
BOSCH, S. (1949-50) «Les fonts orientals del Tirant lo Blanc», Estudis Romànics, 2, pp. 1-50.
BUTINYÀ, J. (1990) «Una nova font del Tirant lo Blanc», Revista de Filología Románica, 7, pp. 191-196.
CÁTEDRA, P. M. (1993) «Los Doce trabajos de Hércules en el Tirant» dins Actes del Symposion “Tirant lo Blanc” (Barcelona, 1990), Barcelona, Quaderns Crema, pp. 171-205.
CHINER, J. J. (1992) «Batalla a ultrança per Joanot Martorell», A sol post. Estudis de llengua i literatura, 2, pp. 83-127.
- (1993) El viure novel·lesc. Biografia de Joanot Martorell, Alcoi, Marfil.
DURAN, E. (1987) Simbologia política catalana a l’inici dels temps moderns. Discurs llegit el dia 10 de desembre de 1987 en l’acte de recepció pública a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres.
ENTWISTLE, W. J. (1922) «The Spanish Mandeville», Modern Language Notes, 17, pp.251-257.
-(1927) «Observacions sobre la dedicatòria i primera part del Tirant lo Blanc», Revista de Catalunya, 7, pp. 381-398.
GARRIGA, C. (1991) «Caldesa i Carmesina: Roís de Corella plagiat en el Tirant lo Blanc» dins Estudis de llengua i literatura catalanes, XXIII (=Miscel·lània Jordi Carbonell, 2), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 17-27.
|
––––––––
24
––––––––
|
GIVANEL MAS, J. (1911) «Estudio crítico de la novela cavalleresca Tirant lo Blanch», Archivo de investigaciones históricas, Madrid, 1911, I, pp. 213-148 i 319-348; II, pp. 392-445 i 447-513.
GUIA, J. (1996) De Martorell a Corella. Descobrint l’autor del “Tirant lo Blanc”, Catarroja/Barcelona, Editorial Afers.
GUIA, J. & CONCA, M. (en premsa) «Manlleus fraseològics i altres intertextualitzacions de la traducció catalana de la Historia destructionis Troiae al Tirant lo Blanc» dins Atti VI Convegno dell’Associazione Italiana di Studi Catalani (Càller, 1995).
HAUF, A. G. (1992) Ramon Llull i el “Tirant”, Palma de Mallorca, Publicacions del Centre d’Estudis Teològics de Mallorca.
- (1993) «Tirant lo Blanc: algunes qüestions que planteja la connexió corelliana» dins Alemany, R., Ferrando, A. & Meseguer, Ll. B., eds., Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991), II, Barcelona/Alacant/València/Castelló, Publicacions de l’Abadia de Montserrat/Universitats d’Alacant, de València i Jaume I, pp. 110- 151.
HUCHET, J.-C. (1985) «Les déserts du roman médiéval. Le personnage de l’ermite dans les romans des XIIè et XIIIè siècles», Littérature, 60, pp. 89-108.
JANER, M. P. (1993) «L’espòs transformat al Tirant lo Blanc» dins Alemany, R., Ferrando, A. i Meseguer, Ll. B., eds., Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991), II, Barcelona/Alacant/València/Castelló, Publicacions de l’Abadia de Montserrat/ Universitats d’Alacant, de València i Jaume I, pp. 159-171.
LLULL, R. (1988) Llibre de l’orde de cavalleria, ed. d’A. Soler, Barcelona, Barcino.
- (1989) Obres selectes de..., 2 vols., ed. d’A. Bonner, Palma de Mallorca, Editorial Moll.
MARTORELL, J. (1737) Histoire du vaillant chevalier Tirant le Blanc, traducció francesa atribuïda a C. P. de Tubiéres, comte de Caylus, precedida d’un Avertissement de Nicolas Fréret, Londres/Amsterdam (reeds. Londres 1775 i Amsterdam/París, 1786).
MARTORELL, J. & GALGA, M. J. de, (1984) Tirante il Bianco. Romanzo cavalleresco del XVI secolo, ed. de M. L. Indini, M. Majorano, V. Minervini, S. Panunzio & S. Zilli, introducció de G. E. Sansone, Roma, Edizioni La Tipografica.
MARTORELL, J. (1990a) Tirant lo Blanc i altres escrits de Joanot Martorell, ed. de M. de Riquer, Barcelona, Ariel.
- (1990b) Tirante el Blanco, ed. de M. de Riquer, Barcelona, Planeta.
MARTORELL, J. (& M. J. de GALGA?) (1992) Tirant lo Blanch, 2 vols., ed. d’A. Hauf & V. J. Escartí, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana (1a ed. 1990).
MARTOS, J. Ll. (1995) «La doctrina cavalleresca lul·liana en l’obra de Joanot Martorell: l’episodi de l’ermità» dins Estudis de llengua i literatura catalanes, XXX (=Miscel·lània Germà Colón, 3), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 37-46.
|
––––––––
25
––––––––
|
MENÉNDEZ Y PELAYO, M. (1943) Orígenes de la novela, I, Madrid, CSIC (1a ed. 1905).
MIR, J. M. (1989) «La marrada africana de Tirant» dins Ferrando, A. & Hauf, A., eds., Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, I, València/Barcelona, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València/Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 85-94.
MIRALLES, C. (1986) «Raons de Mirra en boca d’Esperança. (Sobre un plagi de Roís de Corella en el Tirant lo Blanc)» dins Miralles, C., Eulàlia. Estudis i notes de literatura catalana, Barcelona, Edicions del Mall, pp. 51-62 (1a ed. 1977-78).
- (1991) «Raons de Mirra en boca de Carmesina. (Encara un altre plagi de Roís de Corella en el Tirant lo Blanc)» dins Estudis de llengua i literatura catalanes, XXIII (=Miscel·lània Jordi Carbonell, 2), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 5-16.
NASCIMENTO, A. A. (1995) «Guido de Warwick, historia latine exerata: un epígono de romance de cavaleria, entre os monges de Alcobaça» dins Paredes, J., ed., Medioevo y literatura. Actas del V Congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Granada, 1993), III, Granada, Universidad de Granada, pp. 447-461.
NICOLAU D’OLWER, Ll. (1905) «Sobre les fonts catalanes del Tirant lo Blanch», Revista de Bibliografia Catalana, V, pp. 5-37.
- (1961) «Tirant lo Blanch: examen de algunas cuestiones», Nueva Revista de Filología Hispánica, XV, pp. 131-154.
PASTOR CUEVAS, M. C. (1993) «Tipología del ermitaño: ficcionalización y función en los libros de caballerías hispánicos (Zifar, Amadís y Tirante el Blanco)» dins Nascimento, A. A. & Almeida, C., eds., Actas do IV Congresso da Associação Hispánica de Literatura Medieval (Lisboa, 1-5 Outobro 1991), Lisboa, Cosmos, pp. 35-39.
PERUJO, J. M. (1994) «L’illa del Lango no és un illot: el nus estructural de l’episodi del drac en el Tirant lo Blanc» dins Romero, C. & Arqués, R., eds., La cultura catalana tra l’Umanesimo e il Barocco. Atti del V Convegno dell’Associazione Italiana di Studi Catalani (Venezia, 24-27 marzo 1992), Pàdua, Editoriale Programma, pp. 71 85.
-(1995a) «La tècnica de l’anticipació en el Tirant lo Blanc» dins Paredes, J., ed., Actas del V Congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Granada, 1993), IV, Granada: Universidad de Granada, pp. 51-64.
- (1995b) «El Tirant lo Blanch i la Història del rei Omar an-Numan» dins Estudis de llengua i literatura catalanes, XXXI (=Miscel·lània Germà Colón, 4), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 61-70.
- (1995c) La coherència estructural del “Tirant lo Blanch”, Generalitat Valenciana: Conselleria d’Educació i Ciència/Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant.
|
––––––––
26
––––––––
|
-(en premsa) «L’obra de Guido delle Colonne reutilitzada en el Tirant lo Blanch» dins Atti VI Convegno dell’Associazione Italiana di Studi Catalani (Càller, 1995).
PUJOL, J. (1996) «El desenllaç tràgic del Tirant lo Blanc, Les Troianes de Sèneca i les idees de tragèdia al segle XV», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras (Barcelona), XLV, pp. 29-66.
RAMOS, R. (1995) «Tirant lo Blanc, Lancelot du Lac y el Llibre de l’orde de cavalleria», La Corónica, 23, 2, pp. 74-87.
RIQUER, M. de (1947) «Introducció» dins Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, Barcelona, Selecta, pp. 11-207.
-(1949) «Nuevas contribuciones a las fuentes del Tirant lo Blanc» dins Conferencias desarrolladas con motivo del IV centenario del nacimiento de Miguel de Cervantes, Barcelona, Biblioteca Central, pp. 9-30.
- (1988) «El Voyage de sir John Mandeville en català» dins Miscel·lània d’homenatge a E. Moreu-Rey, III, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 151-162.
- (1990) Aproximació al “Tirant lo Blanc”, Barcelona, Quaderns Crema.
RUBIERA, M. J. (1990) «El Tirant i la literatura àrab», Serra d’Or, 371, pp. 57-58.
- (1993) Tirant contra el Islam, Altea, Ediciones Aitana.
SALES DASÍ, E. J. (1991) «Tirant lo Blanc i la mítica cavalleria medieval» dins Ferrando, A. & Hauf, A. G., eds., Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, IV, València/Barcelona, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València/Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 97-118.
SHARRER, H. L. (1977) A Critical Bibliography of Hispanic Arturian Material, Londres, Grant & Cutler.
SOLER, A. (1988) «Introducció» dins LLULL 1988.
-(1989) «‘Mas cavaller qui d’açò fa lo contrari’. Una lectura del tractat lul·lià sobre la cavalleria», Estudios Lulianos, 29, 1, pp. 1-23 (primera part) i 2, pp. 101-124 (segona part).
- (1990) «El nou manuscrit del Llibre de l’orde de cavalleria i l’edició del text», Estudios Lulianos, 30, 2, pp. 195-200.
STEGAGNO, L. (1966) «Fortuna iberica di un topos letterario: la corte di Constantinopoli dal Cligès al Palmerín de Olivia» dins Studi sul Palmerín de Olivia. III. Saggi e ricerche, Pisa, Università, pp. 99-136. Reed.: «Protohistória dos Palmerins. A Corte de Constantinopla do Cligès ao Palmerín de Olivia» dins A lição do texto. Filologia e literatura. Idade Média, Lisboa, Edições 70, 1979, pp. 169-206.
TORRES-ALCALÁ, A. (1979) El realismo del “Tirant lo Blanc” y su influencia en el “Quijote”, Barcelona, Puvill.
WARWICK (1966) =The Romance of Cuy of Warwick, ed. de J. Zapata, Londres, Oxford University Press.
WARWICK (1971) =Le rommant de Guy de Warwik et de Herolt d’Ardenne, ed. de D. J. Conlon, Chapel Hill, University of North Carolina Press.