|
––––––––
78
––––––––
|
|
––––––––
79
––––––––
|
En aquest article em propose ratificar i ampliar allò que ja s’ha dit en un altre sobre el mateix tema.80 Galiana, malgrat que la seua vida es va veure troncada prematurament, publicà algunes obres i en deixà unes quantes més d’inèdites.81 Una d’aquestes es conserva a la Biblioteca de la Universitat de València, sota la signatura M-92. Porta per títol Tractatus de inscriptionibus antiquis, duobus tomis comprehensus... Cum variis scholiis, notis et animadvertionibus ad intelligenda multa venerandae Antiquitatis monumenta aptissimis.
El manuscrit, segons figura al peu del títol, és del 1758. L’autor tenia aleshores sols divuit anys.82 El manuscrit, redactat en llatí, comença amb una dedicatòria, a la qual segueix una introducció; entre ambdues omplen quinze pàgines, les quals van sense numerar. Tot seguit va el repertori epigràfic, el qual consta de 177 pàgines numerades. Segueix a aquest un índex de llocs (pp. 177-181) i un altre de matèries i antropònims (pp. 181-188).
Pel que fa al contingut del manuscrit, mamprendré amb dues
observacions sobre el mateix títol. En primer lloc, el mot
Tractatus que aplica l’autor a la seua obra
fa pensar, immediatament, en una espècie de manual o tractat
d’epigrafia. Tanmateix, aquesta idea no respon, en absolut, a la realitat.
L’obra és més aviat una recopilació d’inscripcions
força variades entre si pel temps, l’espai i la llengua. El
títol, doncs, resulta poc adequat i una mica pretenciós per al
que és l’obra. En segon lloc, d’acord amb el títol de
l’obra, aquesta hauria de constar de dos volums:
Tractatus... duobus tomis comprehensus.
D’altra banda, en l’inici del tractat (p. 1), figura l’epígraf
|
––––––––
80
––––––––
|
Passem ara a la dedicatòria. Aquesta comprèn set pàgines. L’autor dedica l’obra a un personatge, sens dubte, fictici: Illust(rissimo) ac nobilis(simo) D(omino) Domno Iohanni Piera de Cantacucolos, marchioni de la Bufalandola. El mateix nom del mecenas i el títol que ostenta preludien el to jocós de tota la dedicatòria.84 Ací satiritza Galiana aquells autors que exalten amb elogis immoderats els seus protectors. Per a donar més força a la sàtira, hi utilitza la figura de la preterició; afirma que no vol cantar les virtuts i glòries del seu mecenas, car tot el món les coneix. Però, de seguida mamprén a exalçar-lo fins al punt d’incòrrer en el ridícul. No dubte, doncs, que tota la dedicatòria és pura paròdia. Crec que ací tenim una prova que Galiana, com així diré més endavant, en escriure aquesta obra, no tingué pas intenció de publicar-la.
Segueix la introducció, la qual consta de vuit pàgines i està dividida en set paràgrafs. Galiana fa ací una apassionada defensa de l’antiguitat clàssica.85 Allunyarse’n significa incórrer en la barbàrie de la fatal ignorància. L’interès i l’estudi de l’Antiguitat no representa, contràriament a allò que molts creuen, cap amenaça per al cristianisme i la pietat cristiana. Galiana menciona la destrucció de moltes inscripcions i altres monuments romans portada a cap a València a principis del XVI per ordre de Joan de Celaya.86 Aquesta actitud intolerant i de zel mal entès resultaria increïble, nisi temporibus nostris alios furfuris eiusdem ac Sandaya (= Celaya) cernerem, quorum unus tantum prodeat, Valentinus Doctor Sales... (paràgraf 5). Galiana censura ací durament unes paraules d’Agustí Sales, segons les quals hauria preferit no saber tant de numismàtica, ja que això li ha causat la ingrata sensació de semblar un gentil. L’autor considera absurdes i inconseqüents aquestes paraules, puix que Sales mateix manifesta en altres llocs que s’ha dedicat amb totes les seues forces a l’estudi de l’antiguitat.87
Al final de la introducció, Galiana exposa l’objectiu
que es proposa amb la seua obra. Pretèn de reunir-hi les notícies
que ha trobat disperses en els diferents autors que ha llegit. Així, en
una sola obra, apareixeran tots plegats els monuments apropiats per al
coneixement de l’antiguitat. Per tant, contràriament al que han fet
els autors que l’han precedit, Galiana s’ocuparà
“non solum de inscriptionibus, quae in regno
Valentiae sunt vel in Hispania..., sed de lapidibus sculptis, epitaphiis,
cippis, epi
grammatibus, marmoreis tabulis, titulisque multis quae
in Gallia, in Italia, in Portugalia, in Hispania et aliis provinciis
reperiuntur... “ (paràgraf 7).
––––––––
81
––––––––
No cal dir que Galiana es proposa ací un objectiu que està molt per damunt de les seues possibilitats i de les de qualsevol altre, aleshores i ara.
Passem, finalment, al Tractatus, o corpus epigràfic. L’autor recull ací unes 300 inscripcions procedents de gairebé totes les províncies de l’Imperi Romà, principalment d’Itàlia, Grècia i Espanya. Pel que fa a Espanya, s’ocupa l’autor d’inscripcions de totes les regions, sobretot del País Valencià. La immensa majoria estan escrites en llatí; però n’hi ha també en grec, en castellà, fins i tot dues en català88 i una d’ibèrica.89
Pel que fa al mètode, Galiana mateix diu ja al principi que presentarà els epígrafs que ha trobat “apud codices antiquos atque pervetustos libros” (p. 1). Açò significa que no trobarem, inscripcions inèdites en el manuscrit. En primer lloc, l’autor transcriu el text de cada inscripció, i en fa tot seguit algunes observacions. En l’exposició, s’observa certa tendència a l’ordenació del material, tant des del punt de vista cronològic com topogràfic. Però els salts d’una època a una altra, i d’una província a una altra són constants. Potser aquest desordre siga un reflex de l’alternança en l’ús de fonts. Galiana sol indicar els autors en què ha trobat cada inscripció. Aquests són, principalment, Escolano i Beuter, però també en cita amb més o menys freqüència d’altres: A. Morales, B. Aldrete, A. Agustín, F. Diago, el Batxiller Molina, F. Llansol de Romaní, J. J. Scaligero, A. Manuzio, Maffeo Vegio, C. Sigondo, etc.
Pel que fa a les inscripcions romanes del País Valencià, puc afirmar que Galiana no les comprovà personalment. Respecte d’açò, és interessant d’observar que l’autor, en referir-se a una inscripció que es trobava a la granja que tenien els PP. Dominicans al Pla de Quart (València), subratlla amb gran èmfasi que ell mateix va llegir la inscripció,... cuius litteras... ego ipse legi (p. 77). Tal èmfasi sembla donar a entendre que no va veure les altres. Doncs bé, aquesta manca de comprovació de les inscripcions explica la major part dels errors i deficiències de l’obra de Galiana. No presenta cap inscripció inèdita del País Valencià. Considera com a existents en el seu temps algunes inscripcions que ja havien desaparegut.90 Localitza algunes erròniament i unes altres les duu dues vegades, com si es tractara d’inscripcions diferents.91 La major part d’aquests errors els recull Galiana de les fonts que utilitza. En el comentari que sol fer a cada inscripció, no s’hi troba cap novetat respecte d’allò que ja s’havia dit anteriorment.
Cal aclarir que no he comprovat totes les inscripcions del
manuscrit, sinó sols les que es refereixen al País
Valencià. Ara bé, basant-me en l’estudi del conjunt
valencià, el qual ascendeix a 52 (incloent-hi la ibèrica i les
dues catalanes), crec poder afirmar que difícilment es trobarà
cap novetat en tot el manuscrit. Aleshores, què pretengué Galiana
amb aquesta obra? En la meua opinió, no pensà mai a publicar-la.
És interessant observar que Galiana, en la carta dirigida a Maians,92 cita
|
––––––––
82
––––––––
|
Finalment, el to jocós de la dedicatòria sembla confirmar que es tracta d’una obra no destinada a l’estampa. Probablement, Galiana no pretengué mai més que exercitar-se en llatí i, com diria ell mateix, “aquietar la passion” que sentia per l’epigrafia i la numismàtica.
Josep Corell
Universitat de
València
