UNES CANÇONS AMOROSES INÈDITES DE
LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XVI. ESTUDI I EDICIÓ122
JAUME GARAU AMENGUAL
INTRODUCCIÓ
En aquest article ens proposam publicar vint-i-dues
cançons amoroses inèdites, tradicionals123 i, per tant, d’autor desconegut. Datam aquestes peces
manuscrites, pel tipus de lletra, a la primera meitat del segle XVI. Les hem
localitzades en un llibre de comptes existent a l’Arxiu Capitular de
Mallorca. Els texts que oferim al lector són prou interessants, ja que
són ben escassos els aplecs poètics catalans que ens han arribat
d’aquella època.124 Mallorca no n’és cap excepció, encara que
l’erudició vuitcentista, amb J. M. Bover al capdavant, ja donà
compte de les cançons populars recollides per l’estudiant Pere Ordines
a les darreries del Cinc-cents.125
DESCRIPCIÓ DEL MANUSCRIT
Les composicions que publicam, s’han conservat en un llibre
de comptes manuscrit de l’Arxiu Capitular de Mallorca (sig. III-2-9, 14.060),
de 110 x 300 mm., que consta de 150 folis no numerats. En conjunt presenta un
bon estat de conservació. Pel tipus de lletres que hi veiem, i pels
documents que conté podem afirmar que aquest manuscrit recull texts dels
segles XV, XVI i XVII. Així, a la coberta, es llegeix una
referència a l’ús comptable que se’n feia i també, a
qui segurament fou el darrer
––––––––
96
––––––––
propietari del llibre en el segle
XVI: “Llibre Conreus/Carles Dezbach”. No tenim cap notícia
biogràfica d’aquest Carles Dezbach fora de la que ens proporciona el
manuscrit.126 Probablement fou un noble que visqué entre la
segona meitat del segle XVI i la primera del XVII. Dins el llibre, hi hem
trobat tres cartes dirigides a ell des de Petrapel “Compare Bernat
Seguí” datades, respectivament, el 5 de setembre i el 9 de desembre de
1590, i el 25 de juny de 1591. En aquestes cartes, Bernat Seguí, que
segurament era una mena d’administrador de les seves propietats a Petra, en
particular de la possessió de Son Bach, li dóna compte dels
assumptes econòmics de què s’encarregava.
Els diversos tipus de lletra que presenta el manuscrit palesen
una labor comptable de quasi dos segles. Entre els escrits en lletra del XV i
els del XVI i XVII: hi ha alguns folis en blanc i la disposició del text
es troba en un sentit capgirat. Aquest fet és freqüent en els
llibres d’aquestes èpoques per tal d’aprofitar bé el paper i,
al mateix temps, diferenciar les anotacions de temps diversos.
En els primers tretze folis del llibre, començat en el
sentit que ens indica la disposició de les lletres de la coberta, hi
trobam diversos texts en castellà, en lletra del s. XVII, de mans
distintes. Així observam una llista de noms propis de poetes eminents,
com Petrarca, Sannazaro, Tasso... (f. 1r.); un poema de cinc versos, “Pues
quel alta providencia” (f. 1v.); un altre de noranta-un, “En tanto que los
Araves darabia” (ff. 2r.-3v.), escrit per dues mans: una primera, a la qual
pertany la major part del text, i una altra que el retocà i hi
afegí uns versos (ff. 3r. i 3v.). Segueix aquesta composició una
llista de paraules (ff. 4r.-6v.) agrupades en esdrúixols i en mots de
rimes consonàntiques. Després hi ha un poema satíric
titulat “Desposorio villanesco”, que ocupa del foli 5v. al 7v. Al foli 8 hi
tenim un text en prosa, on es parla dels avantatges que gaudeix el
religiós que es pot distreure, en un hort, de les seves devocions. La
darrera composició en castellà del manuscrit és de tipus
moral,
“Proverbios y
sentencias”, i ocupa des del foli 10r. al 12v. Els escrits
castellans aquí citats no presenten gaire interés. En canvi,
sí que en tenen, per la seva singularitat, les cançons en
català que publicam.
ELS POEMES
Les vint-i-dues composicions catalanes del manuscrit que
estudiam ocupen onze folis del llibre. La grafia mostra trets que l’apropen a
les mostres més antigues que hi trobam, de finals del s. XV. Per tant,
com ja hem sostingut en línies anteriors, creiem que una datació
prou ajustada dels poemes pot situar-los a la primera meitat del segle XVI. Hem
numerat aquestes composicions entre claudàtors, tot seguint l’ordre
d’escriptura del manuscrit. Cal tenir en compte que cada poesia ocupa,
únicament, la part superior de la pàgina del foli. Generalment
després del text apareix la paraula
––––––––
97
––––––––
“glo[ssa]”, excepte
en els núms. 9, 10, 12, 14, 15, 16 i 22. Això ens indica que la
persona que transcriví aquests poemes es disposava a redactar-ne la
corresponent glossa. Aquests fets ens permeten considerar els poemes com a
pertanyents al gènere de la cançó. La cançó,
com és sabut, presenta una estructura bipartida. D’una part, tenim el
refrany o tema inicial: en aquests poemes normalment de quatre versos,
-únicament hi ha dues estrofes que en tenen tres (núms. 8 i 11) i
una, dos (núm. 16)-. D’altra part, la glossa, on el poeta desenvolupa
el tema del refrany en diverses cobles, que solen conservar-ne el metre i, a
vegades, les rimes. El poeta dissortadament no escriví aquesta glossa,
la part pròpiament de creació personal i original, tot i que ja
havia preparat les planes del manuscrit per a fer-ho.
Abans ja hem indicat que l’estrofa que predomina en les
composicions és la quarteta. La rima majoritàriament emprada
és la consonant i creuada, en disset refranys. Excepcionalment aquesta
rima pot aparèixer abraçada, com succceix als núms. 10 i
17. El vers preferit és l’heptasíl·lab, vers popular per
excel·lència, que configura la major part de les estrofes. El
pentasíl·lab també té una presència
important, ja que és el metre exclusiu de les composicions 2, 14 i 21.
Finalment hi ha algunes estrofes construïdes amb versos de mesures
diverses: així, veiem una quarteta formada per
hexasíl·labs (núm. 13), un tercet de dos versos de sis
síl·labes i un heptasíl·lab fruit, aquest darrer,
d’una errada gramatical -“per a vos”, en lloc de “per vós”-
(núm. 8).
Mètricament, l’estructura d’aquests versos és
bastant correcta. Just trobam dos versos mal comptats. Es tracta del 12,1 “A
tal som ar[r]ibat”, i del 20,3, “y vós [no us] doleu gayre”. El
Dr. Joan Alegret ens suggerí que una mala transcripció podria
ésser la causa d’aquesta anomalia mètrica. És probable
que el qui escriví les composicions, pel mateix procés de
transmissió d’un gènere tan popular com el de la
cançó, s’oblidàs de qualque mot del vers o que, en
reproduir el refrany, voluntàriament, ometés una paraula o
expressió. Així ocorre en ambdós casos: en el vers 12,1
hauríem de pensar en l’omissió d’un substantiu com
“punt”, que, pel sentit, s’ajusta a l’esperit del vers (“A tal [punt]
som a ar[r]ibat”), i així la quarteta seria isomètrica. En el
cas del segon vers problemàtic (20,3), la solució pot
ésser semblant: en el manuscrit el pronom personal fort “vós”
pareix de lectura clara, però el vers reclama, pel sentit, una
expressió com “no us” que afegim, a fi d’obtenir
l’hexasíl·lab que regularitza l’estrofa (“y vós [no
us] doleu gaire”).
També en relació amb problemes textuals hem de
considerar determinats fets d’escriptura que, en certa manera, confirmen les
propostes mètriques que acabam de donar. Entre aquests fets cal tenir
present que el nostre transcriptor caigué, en diverses ocasions, en una
mena de
lapsus calami, com ho confirma
l’omissió de lletres en algunes paraules: “No us doneu de res
turme[n]ts” (4,3) o, en el ja citat, “A tal som ar[r]ibat” (12,1) i, en
altres, la circumstància d’haver-hi al mot consonants de més,
com en aquest exemple: “Ma vida pos<s>ada estau” (9,1) o, en el
següent, on
––––––––
98
––––––––
l’errada pot ésser determinada per la
influència de la ela contigua: “l’aygua va <l> pal riu
amunt” (11,3).
Pel que fa referència a la cal·ligrafia del text
cal dir que, en general, l’original manuscrit no presenta excessives
dificultats si exceptuam la lectura del vers 19,2: “y l’[ente]niment
hubriu” on hem hagut de reconstruir un fragment de mot, com el lector ja
haurà advertit.
Temàticament, les composicions que presentam
constitueixen una mostra de la lírica amorosa tradicional de
l’època. En aquest sentit, el lector advertirà la
vertebració d’aquests refranys entorn a la tòpica del sentiment
amorós. D’ací la presència dels llocs comuns: el desig
no complagut, o el morir d’amor, “desitg-me la mort tot dia” (1,4), o
l’absència de llibertat que comporta per a l’enamorat el propi
enamorament, i que origina versos com els que citam a continuació:
ligat m’aveu en cadena,
robada la llibertad.
6, 3-4
La major part dels refranys, excepte els núms. 1, 2, 16,
17, 18, 21 i 22, s’articulen en una interpel·lació del parlant
poètic a un “vós”, sota el qual cal entendre la galana,
subjecte del discurs de l’enamorat. Just en una quarteta (núm. 3),
aquest pronom de respecte es substituït per la forma “tu” i,
aleshores, el poema esdevé com una amonestació, com un consell
que el parlant poemàtic dóna al receptor del seu discurs, per a
la bona consecució del desig de l’enamorat:
Si pena sen[t]s per amor
y veus que.t convé callar,
no publiques la dolor
siní a qui le’t pot llevar.
3
Un dels temes més interessants que afecta la
transmissió de la poesia de cançoner és el de les
variants. Sovint un mateix poema ens ha arribat a través de fonts
diferents. Així, també trobam la quarteta 11 al conegut
Flor de enamorados (Claudi Bornat,
Barcelona, 1562) de Joan Timoneda. Contrastem els dos refranys:
Com pot observar el lector, les diferències són
mínimes. En el cançoner de Timoneda aquest refrany inicial es
desenvolupa en diverses cobles a la glossa. El fet d’haver trobat una altra
versió del refrany al cançoner de 1562 ens confirma, doncs, en la
tradicionalitat d’aquesta poesia.
Si la freqüent aparició de determinades expressions
que recullen un tractament tòpic del sentiment amorós constitueix
una característica que informa aquest estil, també ho és
la presència, en nombroses ocasions, del refrany en un sentit estricte.
D’aquí que registrem diverses parèmies que ens demostren el
crèdit que mereixen al poeta aquestes síntesis de saviesa
popular.128 Vegem-les:
Qui bé ama y no desama,
algun temps paga demana.
16
el qui de cervir no.s canse,
elcansa molt fàcilment.
22, 3-4
La finalitat que té l’ús del refrany sembla
clara: cridar l’atenció sobre veritats comunament acceptades. El
tarannà apodíctic que és propi de la paremiologia
converteix el refrany o “el vulgar”, com veurem escrit, en una
autoritat:
Jo no.m vull dexar de amar,
abans vull tenir porfia,
perquè diu aquell vulgar
un dia vindrà.l bon dia.
18
L’EDICIÓ
En la nostra edició sempre ens ha animat el desig de
respectar escrupolosament el text. Just hem desfet les aglutinacions i
regularitzat l’ús de les majúscules, de la
i i de la
j, de la
u i de la
v. També s’ha emprat l’accent,
l’apòstrof i el guionet d’acord amb la normativa del català
actual. Hem usat el punt volat per senyalar aquelles elisions que en
l’actualitat no es representen gràficament. Amb el signe < >
proposam l’omissió de la lletra inclosa en el seu interior. Les
lletres, síl·labes o paraules que van entre claudàtors
s’han de considerar absents en el manuscrit. Per acabar, cal indicar que hem
puntuat, amb prudència, els poemes per tal de no desvirtuar el
significat general del text.
Temàticament, les composicions que presentam
constitueixen una mostra de la lírica amorosa tradicional de
l’època. En aquest sentit, el lector advertirà la
vertebració d’aquests refranys entorn a la tòpica del sentiment
amorós. D’ací la presència dels llocs comuns: el desig
no complagut, o el morir d’amor, “desitg-me la mort tot dia” (1,4), o
l’absència de llibertat que comporta per a l’enamorat el propi
enamorament, i que origina versos com els que citam a continuació:
