|
––––––––
112
––––––––
|
|
––––––––
113
––––––––
|
És ben sabut que, a l’edat mitjana, les possibilitats d’accedir a una formació cultural, més que fos bàsica -lectura i escriptura-, eren escasses. Hi tenien accés els joves de famílies nobles i benestants. Però, i elles, les xiques? Quina importància tenia l’ensenyament “de lletra” a les dones? I què n’opinaven els escriptors? En aquest treball intentarem aproximar-nos a les possibles respostes.
A l’alta edat mitjana l’educació se solia adquirir als monestirs. Els grans senyors hi enviaven els seus fills, però també les filles, i tots rebien el mateix tipus d’ensenyament. Això feia que aquestes joves, que sovint eren entregades en matrimoni per segellar un pacte feudal, estiguessen en condicions de dirigir i administrar el senyoriu en absència del marit. A aquest propòsit és interessant el testimoni de Dhuoda (s. IX), esposa d’un alt senyor feudal del Sacre Imperi, la qual, en estar separada del fill primogènit, redactà un manual per a la seua educació en el vessant religiós, social i pràctic.135 Si les nobles casades podien haver tingut accés a la instrucció, molt més les religioses: recordem els noms de Rosvita (s. X) i Hildegarda de Bingen (s. XII).
Ara bé, aquesta formació paritària -bé que reservada a les élits- no es mantindrà. A principis del s. XIII, l’alta educació comença a vedar-se a les dones, pel fet de ser excloses de les naixents universitats. Aquesta mesura evitarà que, des d’aleshores fins al segle XX, la dona puga entrar en competència amb el baró en el camp professional i la vida pública.
|
––––––––
114
––––––––
|
Malgrat açò, no tots els camins li van ser tancats. Segons testimonis existents des del segle XIII, moltes filles de la noblesa i de la burgesia benestant rebien instrucció a domicili sobre lectura i escriptura. Recordem que fou amb les classes particulars que Abelard donava a Heloïsa que començà la seua història amorosa. Tampoc l’accés a les escoles elementals els estava totalment vedat. En 1272 existia a París una escola per a xiques.136
Pel que fa a l’educació en la cort (dignitat en l’actitud, paraules mesurades, etc.), al segle XIII entra ja en decadència, arrossegada per la caiguda de la societat de la “fin’amors”. Però els consells sobre l’actitud de la dona noble en públic sobreviuran: al mateix segle obres com el Chastoiement des dames de Robert de Blois, o fins i tot el Roman de la Rose de Jean de Meun, donen orientacions sobre el comportament femení en societat. A poc a poc aquesta mena de textos evolucionarà per ensenyar a la dona tots els treballs considerats propis del seu sexe: portar una casa, atendre i servir el marit, conduir-se en públic, complir els preceptes religiosos... Una ullada al clàssic llibre d’Alice Hentsch, De la Littérature didactique au Moyen-Age s’adressant spécialement aux femmes (Cahors, 1903), ens revela que és aquesta la finalitat de la majoria d’obres del catàleg.
En l’evolució de la didàctica per a doncs té un paper fonamental el llibre del dominicà Vicent de Beauvais De eruditione filiorum nobilium (circa 1250), que estableix per primera vegada a nivell teòric la diferència entre educació masculina i femenina: mentre per als barons recomana una formació general i una instrucció cultural pròpiament dita, per a les xiques el que li interessa primordialment és la modelació del caràcter i el comportament “femenins”. Les virtuts femenines que pretén inculcar el dominicà són bastides sobre la regla de vida monàstica: humilitat, castedat, silenci i clausura, tant si la jove és destinada a la religió com si ho és al matrimoni. Quant a l’educació diguem-ne seriosa, escriure i llegir, el de Beauvais només hi veu utilitat en tant que manera d’omplir el temps per evitar l’oci, quan la dona no estiga treballant o resant. El triomf de les directrius de Vicent de Beauvais serà total a la baixa edat mitjana.137
Un altre factor apartarà el sexe femení del treball intel·lectual: l’estudi, tant al XII com al XIII, del cos de la dona pels clergues cristians. La “impuresa” que s’hi troba -unida a una tradicional associació patrística de dona i sensualitat-, influeix en el fet que l’individu femení siga considerat absolutament indigne de produir un discurs intel·lectual, pur per definició i apartat de tot aire de carnalitat.138
Vist el marc de l’actitud educativa cap a les dones a partir del XIII, volem apropar-nos ara a les opinions de casa nostra sobre el tema; a les declaracions dels escriptors catalans medievals sobre lectura i cultura del sexe femení.
Iniciarem el panorama amb el trobador Cerverí de Girona (...1259-1285...).
A Lo vers dels escolas, dirigit als seus fills, l’autor els encoratja a l’estudi dient, entre altres coses:
|
––––––––
115
––––––––
|
|
| vv. 21-4.139 | ||
Per a Cerverí, doncs, l’aprenentatge dóna respecte i honor a l’individu. Si aquest és un baró, podem afegir, car la instrucció en les dones -incloses les dames- no els és de cap profit. Així ho manifesta en una altra composició, de tall ben diferent: la Canço del comte, que ara comentarem.
Riquer la data abans de juny de 1276, per l’al·lusió de la tornada a l’“Enfans”, que ell identifica amb l’infant Pere.140 A la seua edició, l’erudit emparenta la referència al consell donat per Renart al llop (sobre l’estupidesa de qui “sap de lletra”) amb un passatge anàleg als Proverbis del mateix Cerverí.141 Tenint en compte que aquests estan datats cap al final de la seua producció, poc abans de 1280 (“Cronologia”, pàgs. 393 i 412), és de la Canço del comte d’on estaria adaptat el proverbi i no a la inversa, com suposava Riquer quan féu l’edició (p. 132, nota).
La peça és, com diu l’editor, una “sátira contra las mujeres que presumen de sabiduría” (p. 130). És cert que aquesta mena de critica podia aplicar-se a tot tipus de dones, i no hi ha dubte que així ho devia pensar l’autor. Però Cerverí parla ací de la dona i no de la femna. Aquest i altres indicis ens fan suposar que el blasme va dirigit especialment a les dames. En primer lloc, ja hem assenyalat que les dones que podien tenir accès a la cultura al segle XIII eren, evidentment, les de la noblesa i, en tot cas, l’alta burgesia de ciutat. A més, es tracta d’una burla molt benèvola si la comparem amb altres composicions misògines del mateix autor, com per exemple, Lo vers de la falsa femna. Evidentment, el trobador no podia permetre’s la mateixa llibertat de crítica amb les senyores que parlant de la malignitat del sexe femení en general, de la qual es dóna per suposat que la bona domna és absent.
A la primera cobla ens trobem amb un plantejament paradoxal: el trobador comença afirmant que qualsevol dama “val mays can letr’apren”,142 i que ell coneix el cas per “un’avinen” -‘una simpàtica’, tradueix Riquer amb fortuna, p. 132-. Continua dient:
|
| vv. 3-4 | ||
L’estudi, doncs, dóna a la dama la possibilitat d’argumentar, és a dir, d’exposar raons i adduir autoritats. Ja veurem més endavant quins són aquests “arguments”.
L’acabament de la cobla ens revela la ironia dels primers versos; es tracta de l’al·lusió a l’estupidesa dels lletrats (vv. 5-6):
|
|
––––––––
116
––––––––
|
Les tres cobles que segueixen (II a IV) són una exemplificació de com raona la dama lletrada. Possiblement Cerverí s’hi refereix en concret al cas d’aquella dama “avinen” de qui ens parlava al vers 2, però de tota manera és inequívoc que vol donar a l’exemple un valor general: totes les dames amb afició a l’estudi hi són criticades.
I açò és el que ocorre quan una dona estudia: queda en ridícul intentant demostrar absurditats. Cerverí recorre a un referent aritmètic elemental (les xifres són incontestables): aquesta dama saberuda diu que cinc és igual a quatre. La seua explicació, transcrita en estil directe, es limita a la repetició incessant d’aquesta idea. Ni exposició de raons, ni adducció d’autoritats; no dóna més argument que la seua caboteria i l’insult a qui se li opose:
|
| vv. 10-11144 | ||
Justament per evidenciar la tossuderia i agressivitat de la lletrada, Cerverí pregunta: Qui és el valent que la corregiria?, ja que aquesta, embalada, promet demostrar altres proposicions igualment absurdes (estr. IV):
| vv. 19-24 | ||
Amb açò acaben l’exemple i les burles, i les dues cobles darreres ens plantejaran l’ensenyament que n’extrau Cerverí. La dama que intenta ser saberuda pot quedar en ridícul:
|
| vv. 25-6. | ||
La saviesa no fa cap falta en una dama:
|
| vv. 27-8145 | ||
A continuació el trobador retrata el model alternatiu de dama. Ell vol que siga
|
| v. 30, v. 32, |
||
|
––––––––
117
––––––––
|
|
| vv. 35-6. | ||
És a dir, una dama senzilla, que no vulga saber massa però, és clar, que no siga una ignorant -que conega la cortesia-. No ha d’arriscar-se gens a cometre equivocacions; en definitiva, per què ha de posar-se a raonar si el major bé que hi ha és mirar-la -no escoltar-la-?146
Realment, la poesia trobadoresca dedica molt poc interés a les paraules de la dama. Tot el que en fa saber són les actituds i, més sovint, el plaer que proporciona la seua contemplació.
El fet que Cerverí ens diga que, quan una dama intenta aprendre, només aconsegueix desbarrar, ens duu a una conclusió immediata: la dona no està feta per a pensar, per a discórrer.147 El saber eclesiàstic, de fet, així ho havia postulat. “Mulier... nihil omnino sciens”, deia el proverbi bíblic (IX, 13). Des dels temps de sant Ambròs i sant Agustí la patrística simbolitzà l’home per la intel·ligència (mens), i la dona per la sensibilitat (sensus), perquè es creia que eren les característiques que més els definien respectivament. Per tal com la capacitat de raciocini era, doncs, més feble al sexe femení, l’home havia de prendre la dona sota la seua custòdia, i ella subordinar-s’hi.148
Trobem, doncs, en aquesta presumpta manca de capacitat de raciocini un argument clau, un dels pilars fonamentals on descansa la consideració de la dona com a individu minvat que ha de ser posat sota tutela masculina, i apartat de qualsevol forma de poder real.
Evidentment, Cerverí no arriba a dir tot això: a la dama del nostre trobador se la serveix, se l’admira... però només si no se n’ix del paper que té marcat. El feminisme actual ja ha explicat a bastament com subordinació i idealització són dues cares de la mateixa moneda. Per dir-ho en paraules d’un eclesiàstic actual:
|
“Hay dos formas de situar a la mujer al margen de toda la vida pública o de negarle unos derechos monopolizados por los hombres: considerarla como una imbécil y ponerla decididamente bajo tutela (como, por ejemplo, hizo el código civil francés) o ensalzarla en una especie de sublimación que hace indignas de ella las tareas temporales. En general, ambas técnicas han sido utilizadas conjuntamente, permitiendo la segunda la legitimación de la primera.149 |
Hem dit que Vicent de Beauvais no veia amb mals ulls l’ensenyament femení en lectura i escriptura, però li atribuïa un paper secundari, com a manera d’evitar l’oci. Doncs bé, hi ha opinions oposades fins i tot a aquesta instrucció elemental de les dones. Paolo de Certaldo, al XIV, escrivia:
|
“E s’el è fancella femina, polla a chuscire, e non a leggere, che non istà troppo bene a una femina sapere leggere.”150 |
|
––––––––
118
––––––––
|
Què podia tenir de dolent el fet que la dona sapigués llegir i escriure? Simplement, que aquest coneixement llançava a perdre totes les precaucions per a l’aïllament femení dins la casa: les donzelles, les casades, les monges, podien així rebre i enviar cartes, i, per tant, tenir enamorats. Això explica el sentit d’un passatge de l’Espill: entre els molts retrets que el protagonista fa a la primera esposa, hi ha el fet que aquesta, d’amagat, escrivia:
|
De cartes d’enamorades, n’hi ha diversos testimonis a la nostra literatura medieval. Pensem en les de Brisona a Frondino, o les de Carmesina a Tirant. L’epístola literària serà cada volta més popular, i Bernat Metge apunta les Epístoles d’Ovidi com un dels textos preferits per les dones.152 Isabel de Villena diu que l’intercanvi de cartes és “la major consolacio de les persones cares qui separades se troben”.153 Les paraules de l’abadessa representen el revers de la medalla d’unes altres a l’Espill sobre les monges:
|
Vistos aquests perills, no és estrany que hi hagués qui prohibia a la dona o les filles “saber de lletra”. Però contra aquesta actitud es manifesta Francesc Eiximenis diverses vegades. Així, al Libre de les dones, per boca d’una santa regina appellada Constança (...) qui era stada filla del rey de Mallorqua”, declara:
|
“Deus ací saber que la dita santa regina fort conseylava e aprovava que tota dona sabés letra, car deys que havia major occasió de ésser devota e de occupar si metexa, e de informar-se en tot bé, e de estar més en casa, e de consolar-se en ses tribulacions. E deya que gran follia havia en los hòmens qui, per mills guardar llurs muyllers, no volien que sabessen letres, con saber letres e molt ligir sia a la dona occasió de saber molt de bé (...), car lo saber letres fa a la dona los dits béns. E ultra açò que lo marit se pot mills secretejar ab ella que no si ella no.n sab. Car si no.n sab e lo marit li escriu, per força ho ha a saber altre; e si mala vol ésser, més la.n poden destolre bons libres que no la y poden empènyer ligir letres qui li vinguen. Car sens letres ab senyals e ab paraules clares e escures d’uns e d’altres se poden fer los mals, ne.y són necessàries letres”.155 |
|
––––––––
119
––––––––
|
Com Vicent de Beauvais, el menoret creu que la lectura femenina aparta la dona de l’oci -“occupar si metexa”-, i li augmenta la devoció. Al Dotzè el nostre autor també n’havia parlat en un capítol específic (“Com a les donzelles e a les dones deu hom ensenyar de letra”, segons un tal “Arcadi, emperador de Roma”. No s’està de dir allí que això beneficia el difícil caràcter femení:
|
“La quarta, car les dones són yroses e malencòniques e ab poca fermetat, ne ha res al mén ab qui elles axí puxen remeyar les dites passions com són bons libres e dits dels sants e les sanctes Escriptures. La quinta, car les dones comunament són fort passionades e tristes e ab moltes misèries, a les quals coses apartar los és sobiran remey haver bons libres.”156 |
Ja veiem quin tipus de lectures són les que el franciscà considera beneficioses: els llibres devots, i no tota mena d’obres en general. Així, en un altre capítol, parlant de les matèries que s’han d’ensenyar als fills dels prínceps segons els “philòsofs”, diu:
|
“Emperò no aprovaren que hom los ensenyars arts de trobar cançons ne de rimar, car açò apendre los torbaria fort de les altres coses pus necessàries, e lo temps és poch e aquest saber no és de gran profit, e afalagua los seus sabens a enamoramens e açò s’és sens fruyt.”157 |
Si el menoret no aprova l’ensenyament del que nosaltres anomenem literatura en els fills dels prínceps, molt menys en les dones, si ens fixem en l’advertiment que aquells textos predisposen als “enamoramens”.
És evident que, malgrat tot, les dones preferien la creació literària als llibres devots; fins i tot les monges, segons l’Espill, que no tocaven els llibres de devoció:
|
Al Corbaccio es deia així de la viuda:
|
“Le sue orazioni e i suoi paternostri sono i romanzi franceschi e le canzoni latine, ne’quali ella legge di Lancelotto e di Ginevra e di Tristano e d’Isotta e le lor prodezza e i loro amori e le giostre e i torniamenti e l’assemblee...”159 |
Advertiu la semblança de la frase inicial de Boccaccio amb aquestes paraules d’un sermó de sant Vicent Ferrer, dirigint-se a les dones: “Aprenets lo credo axi com aprenets les cançonetes vanes, que totes toquen paper”.160 I vet ací l’adaptació que es fa a Lo somni del paràgraf anterior, referint-se al col·lectiu femení:
|
“Elles entenen ésser en gran felicitat haver molt
delicament e loçania, e saber parlar diverses lengatges, recordar moltes
cançons e novas rimades,
|
|||||
Sí, la lírica profana i la narrativa, especialment de tema amorós, són les lectures preferides per les dones. Martí de Riquer i Lola Badia, en el comentari al poema de Jordi de Sant Jordi “Ara hojats, dompnas, que.us fau saber”, ja assenyalen el fet que el col·lectiu femení com a destinatari d’obres amoroses és present arreu de la tradició romànica medieval.162
Aquesta observació és molt important: amb les lectures -i sobretot les de tema amorós- les dones podien “consolar-se en ses tribulacions”, com deia Eiximenis; és a dir, evadir-se d’una vida que no les satisfeia, tenint en compte sobretot que bona part del temps el passaven recloses a casa.
Al roman occità de Flamenca, contemporani de Cerverí, una de les dames de la protagonista li fa veure com el coneixement de la lectura ha servit a Flamenca per suportar les adversitats, ja que llegint se n’oblidava.163 La dona, així, sublimaria les seues frustracions i evitaria actes de rebel·lia.
Tornant al fragment de Lo somni, hi podem veure que, segons aquesta opinió, les dones no es conformen a llegir (o escoltar, car sovint les lectures eren col·lectives), sinó que els agrada recordar, al·legar i recitar les seus lectures; com diríem avui, fer tertúlia literària. No és estrany que Tirèsias, que personifica a Lo somni l’opinió moral dominant, ho considere una mostra de vanitat femenina. Segons el que hem vist fins ara, era moralment reprovable que les dones exhibissen coneixements, car, a més de fer-ho malament per la seua menor intel·ligència, això anava en contra de la humilitat que pertocava al sexe femení.
I, tanmateix, la participació de les dones a les tertúlies literàries es mantingué o anà en augment. A la segona meitat del XV, la senyora Isabel Suaris mantenia un cenacle literari a València.164 I a la mateixa època i ciutat, Jaume Gassull feia interpel·lar així una dama, en un conegut passatge:
|
La primera esposa de l’Espill també tenia a casa un “strado” on es feia tertúlia cultural:
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
Les valencianes del XV continuen llegint narracions, coneixen -bé o malament- els autors “moderns” (Corella, Martorell, Fenollar i companyia...) i la literatura italiana (a més de Dant, les Cent novelles poden fer referència al Novellino o al Decameron), però també la literatura filosòfica i els grans auctores (¿es refereix Roig a les Tragèdies de Sèneca?), cosa que ens porta a la conclusió que a la pròspera i moderna ciutat de València les limitacions a la lectura femenina no havien tingut gaire ressò en la pràctica. Al capítol CCXXI del Tirant lo Blanc, un frare fa diverses recomanacions a les donzelles. I la primera n’és -per davant del respecte als dejunis i de l’“honestat e vergonya”- “que sàpien llegir”.167
És a València on escriurà l’única autora medieval en català de biografia coneguda: l’abadessa Isabel de Villena. En la Vita Christi, sota una humilitat exemplarment femenina i franciscana de connotacions contemplatives -la devoció mística és tal vegada l’únic camí literari en què la dona es pot endinsar sense censura-, amaga una gran perícia en la interpretació i comentari de textos patrístics.
El que hem estat dient sobre educació i cultura femenines fa referència, recordem-ho, no a tot el col·lectiu del sexe, sinó a les dones de les classes altes. La plebs rarament tenia accés -ni elles ni ells- a l’alfabetització. Per aquest mateix motiu, saber llegir és també un signe de distinció, com ho era anar vestit a la moda, i el llibre ben il·lustrat podia ser un complement d’elegància perfecte. Això explica, en part, la burla de l’Espill a la beguina que es vestia pobrament però lluïa un luxós llibre d’hores, malgrat la seua desconeixença de les lletres:
|
A la cultura catalana medieval, doncs -com a la resta de l’àmbit cristià europeu-, els escriptors no deixaren d’opinar, diversament, sobre l’accés de la dona al món de les lletres; uns ho criticaren i altres ho fomentaren, i al XV valencià -i malgrat les diatribes de l’Espill- ja s’accepta com a cosa normal la coneixença femenina de lectura i escriptura.
|
––––––––
122
––––––––
|
En aquesta panorama, l’autèntica nota d’originalitat fou donada, com en tants altres casos, per Ramon Llull. L’autor mallorquí considerà al Blanquerna que una dona -imaginària, però model de conducta: Natana-, era digna d’estudiar la seua Art i de portar-la a la pràctica en la reforma dels monestirs.169
Rosanna Cantavella
Universitat de València
