Visor de obras.

––––––––   42   ––––––––

––––––––   43   ––––––––

“L’erudició canta victòria quan pot anotar a peu de plana allò que anomenem la ‘font’ d’un passatge o d’una idea. Però entre la seca acotació històrica i el procés d’infantament al qual la suggestió dóna origen, hi ha una distància que no sabríem mesurar”31

Són moltes les raons per les quals hom es podria veure atret de fer un estudi sobre el Curial, com bé podem veure en el gran nombre de treballs que s’hi han fet. Aquest text ha estat pres com a objecte d’investigació sota diferents punts de vista i amb diverses intencionalitats.

Tanmateix, hi ha un aspecte que ha estat poc estudiat: dintre aquesta obra es pot veure, tot un munt de referències clàssiques i erudites, les quals han estat prou descurades per part de tots aquells qui han treballat la novel·la. En tot cas, d’aquestes referències al si de l’obra,³² aquella part que Martí de Riquer n’estima estalviable és la part que més ens interessa.³³

És obvi que es planteja un problema prou difícil de resoldre quan ens fixem en aquestes referències i ens demanem per les fonts de les quals pogué beure el nostre autor.

Unes quantes observacions sí que són a les notes de les edicions³⁴ -i hem de reconèixer que ens han servit com a punt de partida per tal de poder efectuar la nostra tasca-; però el que és un intent d’estudi sistemàtic no s’ha fet. I açò és el que hem

––––––––   44   ––––––––

volgut fer: ens hem proposat, tot centrant-nos en les referències mitològiques més que res, de fer un estudi diacrònic, un estudi a partir dels fonaments culturals sobre els quals l’autor construí l’obra, i en aquest cas concret, un estudi de les fonts mitogràfiques i clàssiques. I a partir d’aquí ja es podrà discutir fins a quin punt l’autor podria ésser considerat o no humanista, o de reverenda letradura, com ell mateix diu,³⁵ quina era la seva competència intel·lectual, etc.

Com que no som medievalistes, potser alguns detalls i aspectes ens passen desapercebuts. Aquesta és una limitació de la qual som conscients; tanmateix, creiem que també des del nostre punt de vista de la filologia clàssica podem ajudar a la decodificació d’aquest text. Esperem i desitgem que aquest treball siga útil a tots els que estudien aquesta novel·la.

Si hi ha cap obra sobre la qual hom haja formulat les més diverses teories pel que fa a la seua autoria, aquesta ha estat, sens dubte, la novel·la que estem tractant. I, malgrat aquestes, la incògnita encara no ha estat resolta. Pel que fa a les diverses teories formulades, ens remetem al magnífic treball d’A. Espadaler.³⁶ No és la nostra intenció de resoldre el problema de l’autoria de l’obra. El que sí que és evident és que tal vegada proporcionem una mica més de llum a l’aspecte i, una vegada establertes les seues fonts, es puga tenir la certesa de la identitat d’aquest enigmàtic personatge.

Tothom acorda de datar el Curial pel voltant de la meitat del segle XV.³⁷ Aleshores, cal situar aquesta novel·la dintre l’ambient que la tradició local ha batejat, amb millor o pitjor fortuna, com a humanisme català, si se’ns pot permetre d’emprar aquest terme, amb totes les reserves i limitacions que tota etiqueta comporta, i més aquesta, l’evolució de la qual es pot estudiar perfectament en un treball de Lola Badia.³⁸

Parlar de les fonts del Curial és, si més no, parlar de tots els corrents que han pogut influir en la nostra literatura, la qual feina excedeix el nostre objectiu. Que el nostre autor rebé influències de tots llocs és clar, i ho podem comprovar contínuament en la seua lectura.

· ITALIANES.- Són aquelles sobre les quals més se n’ha parlat.³⁹ Nosaltres, per motivacions metodològiques, reduirem a uns quants autors l’atenció d’aquest estudi, atesa la seua incidència en el text estudiat.

· FRANCESES.- Quant a la cultura francesa, en aquest aspecte, més que res es pot resseguir aquesta influència en alguns noms de personatges, en alguns episodis, i en el rerefons cavalleresc (del qual la nostra literatura no hi era exempta, tanmateix).⁴⁰

––––––––   45   ––––––––

Nosaltres hem recollit dues informacions tretes del llibre esmentat, que són prou simptomàtiques:

“Entre 1316 y 1328, las Metamorfosis de Ovidio no sólo se tradujeron, sino que recibieron un comentario intelectual y moral que hizo un libro enorme, de más de sesenta mil versos, en pareados octosílabos. Su autor es desconocido; sólo sabemos que era borgoñón, traduce primero las fábulas tales como Ovidio las presenta, y en seguida añade una explicación instructiva” (i, després, en nota:) “Véase el Ovide Moralisé, ed. C. de Boer, Amsterdam, 1915-1938. El editor señala como fuentes principales de los comentarios explicativos del autor las siguientes: la Biblia; las Heroidas y los Fastos de Ovidio; Estacio y los mitógrafos Higinio, y Fulgencio”.41

En un treball acurat, M. Consuelo Álvarez Moràn,⁴² que ha treballat molt aquest camp, aprofundeix l’estudi de les fonts de l’Ovide Moralisé, i ens apunta cap a una altra font possible: els Mytographi Vaticani.

A més, al llibre de G. Highet trobem una notícia interessant: ens parla d’un poema provençal del 1234 on indica les històries que ha de conèixer tot bon trobador, i ens trobem, una altra vegada, amb Ovidi i els Fastos, les Metamorfosis, les Heroides, i també amb la Historia Troyana de Guido delle Colonne, a més d’altres. Més apuntaments de cara a les possibles fonts.⁴³

· CASTELLANES.- També se’n poden veure, per bé que més difuminades.⁴⁴ A l’edició de R. Miquel i Planas s’incideix en el mateix punt, prenent també com a referència A. Par.⁴⁵ El que podria semblar un tret d’estil, o àdhuc, una preferència personal, dóna pas a una consideració sòcio-política a la mateixa introducció: a banda de les inclinacions que hom hi pogués observar, també hi ha uns altres fets decisius, i en aquest punt és inevitable la referència a la reina Maria: “Aquest (el canvi polític), ab la cort castellana de D. Maria, esposa del Magnànim, afavorí la introducció y espandiment del idioma cortesà en les cancilleries y cenacles literaris. Per açó la llengua culta ne fou més influhida que la parla vulgar”.⁴⁶

Després de fer aquesta petita introducció sobre els diferents focus culturals d’on pogué ésser influït el nostre autor, fóra injust de no fer ja una petita indicació a la principal font d’erudició de l’època. Ens referim a la literatura clàssica, la qual més endavant investigarem pas a pas i a fons. Dir que en aquest autor és fonamental, és no dir res de nou. Gairebé cap fragment d’aquesta novel·la és exempt de referències clàssiques. I açò ens porta cap a una altra reflexió: no és que l’escriptor intente amagar les referències dels llibres que empra, per tal de defensar una pretesa originalitat -concepte sobre el qual hom podria discutir molt-, sinó que ell mateix les fa paleses,

––––––––   46   ––––––––

les evidencia, ens indica on cal llegir el que ell ens relata d’una manera abreujada (cert que no sempre, però). L’autor ens revela algunes de les seves fonts: Ovidi, Ptolomeu, Macrobi, Valeri Màxim, etc...⁴⁷ Com i quan els empra és el problema que se’ns planteja i el que hem intentat resoldre. Tanmateix, la primera tasca que ens calia fer era aquella de comprovar la possibilitat que l’autor tingués a l’abast aquestes auctoritates (i d’auctoritates parlem, perquè d’aquesta manera potser s’expliqués per què barreja amb autors títols de llibres, com el Catolicon amb Uguici, Priscià, etc...).⁴⁸ Admesa aquesta possibilitat, calia enfrontar-se amb els textos: uns els trobarem en català ja en la seua època, d’altres no. I arran d’aquí començava el treball veritablement efectiu, exposat tot seguit amb les dificultat que ens comportà.

S’escau, ara, una altra advertència: ni podem, ni volem parlar de tots els autors, ni tampoc de totes les obres d’un autor. Ens fixarem, només en aquelles obres que trameten, d’alguna manera, informació útil per a l’escriptor pel que fa a l’exposició d’aquests autors i de llurs obres.

“In uno spazio di quattro mesi e a soli 20 km. di distanza, si portavano a compimento le due manifestazione più notevoli d’italianismo rinascimentale delle lettere catalane. 15 aprile 1429 nella cittadina di Sant Cugat del Vallès veniva allestita la bella traduzione catalana del Decameron; il primo agosto dello stesso anno “in civitate nobili Berchinone” si concludeva la “Comèdia de Dant Alighieri de Florença, traslatada per N’Andreu Ffabrer, algutzir del molt alt princep e victoriós senyor lo rey don Alfonso rey d’Aragó, de rims vulgars toscans en rims vulgars catalans”⁴⁹ -diu Martí de Riquer. Si més no, connotava un veritable interès per aquestes obres i llurs autors; interès que quedarà ben manifest per l’ús que en fa l’autor del Curial.⁵⁰

El certaldès era conegut, i prou, pels erudits d’aquesta època, i açò és un fet constatable. Només ens hem de fixar en la citació abans esmentada. I d’altres, a més a més, que així ho corroboren. Pensem, per exemple, en els dos articles de D. Romano, que hem citat, on veiem, que, a més del Decameró, el Corbaccio i la Fiammeta havien estat traduïdes al català, com també ho fou el De Mulieribus claris,⁵¹ i que, com d’altres manuscrits, es trobaven a la Corona d’Aragó. Ara bé, de les obres abans esmentades, en féu el nostre autor un ús prou escàs; tanmateix, no tan escàs com apunta Nicolau d’Olwer, que el redueix a dos passatges.⁵² També diu aquest erudit al mateix article que el Boccaccio “moralista” no era conegut a Catalunya.⁵³ Si dins l’epítet “moralista” hom

––––––––   47   ––––––––

pot incloure la seua obra Genealogie (sic) deorum gentilium, i, sincerament creiem que es pot fer, car el seu caire moralista és indiscutible, gosem contradir aquesta afirmació de l’estudiós. Ja abans, en parlar de l’article de M. de Riquer sobre la traducció del Corbaccio, hem al·ludit a la utilització que fa del Genealogie el traductor de Sèneca,⁵⁴ i ara tornem a remetre-hi per apuntar com Bernat Metge empra també prou Boccaccio.

Ni que només fos per aquesta citació, ja podríem dir que el Genealogie era conegut, és a dir, una de les seues obres “moralistes” havia estat a l’abast d’alguns escriptors, per més que vulguem suposar un cercle tancat d’accés a aquests llibres.

Abans de continuar, cal que confessem que, en un primer moment, el que nosaltres esperàvem trobar al Curial eren referències puntuals i fàcilment localitzables, i, a més, crèiem factible que es pogués reduir aquesta recerca a uns quants autors llatins, o bé a textos producte de la transmissió d’aquests, augmentats amb les ineludibles glosses a les quals eren tan afeccionats en l’edat mitjana. Assabentats que fórem del caire moralista que aquestes explicacions marginals tenien, de seguida pensàrem seguir aquesta línia. Però, mentre llegíem i rellegíem l’obra en qüestió, vèiem una mena d’oscil·lació quant a l’ús d’aquests esplaiaments moralitzants. Hem de reconèixer que vencia la vessant, diguem-ne, pagana o amoral -entès aquest terme com la manca d’intenció al·legòrica o moralitzadora de l’autor, tant per la utilització que feia de les divinitats com per les possibles explicacions- i no volem deixar de remarcar que era el nostre parer, com a lectors. Tanmateix, a partir d’una conferència de Lola Badia,⁵⁵ vèiem els nostres supòsits confirmats. No es podia dir precisament que l’ús d’elements clàssics a la novel·la obeís a motius moralitzants, potser sí simbòlics -qüestió que deixarem per estudiosos de la literatura més entesos-, però poc moralitzants. Així mateix, trobàrem confirmada una hipòtesi que, a poc a poc, s’anava afermant al nostre treball, a banda de les indicacions abans formulades: hi havia, dintre els termes mitològics emprats, un ressó del Genealogie; concretament, en parlar del mite de les muses reflectit per l’autor del Curial, tot qüestionant l’atribució a Fulgenci.⁵⁶ No és el nostre objectiu fer un estudi de la fortuna de què gaudí el Genealogie en la seua època, ni les seues fonts d’informació: bona cosa d’aquests interrogants es resol en la introducció a la traducció castellana.⁵⁷ És remarcable el fet que gairebé totes les fonts utilitzades per l’autor del Curial figuren també a l’obra esmentada, però creiem que no és gens estrany, ni un indicador suficient per tal de concloure que el Genealogie en siga l’única font, per dir-ho així, directa. Dintre una obra d’aquesta magnitud és normal que apareguen esmentats innombrables autors i que en alguns moments els camins d’informació d’altres escriptors coincidesquen amb els de Boccaccio. Tanmateix, ho havíem de tenir en compte.

Assenyalem, només a tall de curiositat, que l’autor no esmenta mai Boccaccio, cosa que sembla una mica estrany, quan quasi sempre ho fa amb les altres autoritats. Potser fos una possible objecció a la nostra hipòtesi. Nosaltres intentarem demostrar que l’utilitzà. Com a indicador, ens remetem a M. de Riquer, el qual ens assenyala com

––––––––   48   ––––––––

Bernat Metge omet qualsevol al·lusió a Boccaccio, i tanmateix al seu llibre III, a la invectiva contra les dones, resta ben palès el rerefons argumental d’ell, concretament de l’obra Corbaccio.⁵⁸

Poc podem dir pel que fa a la seva influència que no haja estat dit ja: Nicolau d’Olwer ens en dóna nombrosos exemples,⁵⁹ ultra els comentaris de les edicions. Com que l’obra al·ludida del Dante és sempre la Divina Commedia, no ens ha d’estranyar gaire que moltes d’aquestes citacions entren dintre el caràcter mitològic que nosaltres intentem aclarir.

Amb aquest jurista messinès es completa la tríade d’autors italians que més presents són al text estudiat.⁶⁰ El cas és que tenim davant una obra que és de les més emprades per l’autor del Curial, a la qual es refereix contínuament quan ha de tractar el tema troià i els seus herois. Hi ha, però, alguns trets interessants. Aquesta obra era ja molt coneguda a la Corona d’Aragó⁶¹: tot i que el traductor ens diu que la traduí del llatí, ja n’havien entre abans traduccions franceses⁶² i, com diu R. Miquel a la descripció dels manuscrits que va emprar per a l’edició,⁶³ el manuscrit B (un dels pitjors i dels menys fidels), escrit a Barcelona el 1443, porta, junt amb les Istòries Troyanes, les Tragèdies de Sèneca, o, si més no, un epítom d’aquelles.⁶⁴ Si hom pogués albirar la presència de Sèneca al nostre autor, fóra força interessant de posar en relació aquest descobriment amb la possibilitat que l’escriptor utilitzés aquest manuscrit. Tanmateix, açò sembla una mica difícil. Si, com suposem, aquestes Tragèdies estan resumides, ben poc de profit podia treure’n l’autor, el qual acudeix quasi sempre amb referències puntuals als textos abans esmentats.

I ara, acarem per primera vegada, que no pas l’única, un dels interrogants claus pel que fa als pressupòsits bàsics de la nostra recerca. És evident que per tal d’arribar per via directa a les fonts d’informació, cal que el lector domine el codi lingüístic mitjançant el qual ha estat escrit el text objecte de la seua lectura. Així, un dels primers punts a aclarir en aquest aspecte és quina era la competència lingüística de l’autor del Curial. De moment, intentarem esbrinar-ho només en les tres obres fins ara estudiades. El fet que llegia italià és indiscutible, donades les citacions que inclou al text. Hom podria qüestionar-ho, adduint que moltes d’aquestes són incorrectes; tanmateix, moltes d’aquestes errades creiem que s’expliquen perquè aquest citava de cor, i d’ací les faltes. I açò val, evidentment, per a la Divina Commedia de Dante, que és aquella que apareix esmentada.

––––––––   49   ––––––––

Si ha emprat el Genealogie, de Boccaccio, és indiscutible que també podia llegir llatí. No hi ha dubte que, si hi acudí, ho va fer al text en llatí, car les primeres traduccions d’aquest llibre foren prou més tardanes: la primera a l’italià fou el 1585.⁶⁵ I el fet que llegís llatí ja és un exponent clar d’instrucció més o menys elevada per part de l’escriptor.

Curt J. Wittlin, en una conferència,⁶⁶ després de fer veure clarament els manlleus que Joanot Martorell havia fet de les Històries Troyanes, tot deixant entreveure que l’autor del Tirant havia emprat un original llatí,⁶⁷ féu referència, inevitablement, al Curial, i semblava decantar-se per l’opinió que hom podria relacionar Joanot Martorell amb el nostre anònim.⁶⁸ L’existència a València, aleshores, d’una mena de cenacle literari al qual pertanyerien aquests autors, i també Roís de Corella, és una cosa que, malgrat ésser molt atraient, nosaltres no discutirem. Valga aquesta opinió per a aquells qui vulguen esbrinar-ne l’autor.

Fer una relació, a priori, dels autors clàssics que creiem que hi apareixen, és una mica arriscat. Pensem que és més lògic anar exposant-los tal i com van apareixent als textos estudiats.⁶⁹

Dissortadament, aquest tema no havia estat tractat fins ara. Aquesta part, que com hem vist és considerada avorrida, estalviable, que Espadaler, “evita com el ‘gat qui passàs tos per brases’, de lul·liana memòria”,⁷⁰ [sistemàticament], no fou aclarida. Fóra injust que no reconeguéssem les observacions al respecte que hi ha a les notes i comentaris de les edicions, perquè aquestes són les que d’antuvi ens van guiar cap una via determinada. També Aramon i Serra se n’ocupa, per bé que marginalment,⁷¹ i explica l’aparició de aquestes referències pel desig de caricaturització d’aquests personatges per part del nostre autor. Creiem, però, que no és del tot encertada aquesta explicació: l’escriptor no empra passatges o figures mitològiques per tal de parodiar el que sigui. Més aviat, les utilitza com a figures d’estil i com a mostra d’erudició, cosa que diu després Aramon també, i sembla contradir-se.⁷² Nogensmenys, ho entenem com una competència en aquests coneixements clàssics, i a ells acudeix quan els necessita, i els empra com a vehicles d’expressió política, i, fins i tot gosaríem dir, amb Lola Badia, de la seua poètica.

No voldríem pas seguir endavant sense citar dos fragments que ataquen el nucli de la qüestió: les seues fonts,

“Els déus -diu Aramon-,73 ací i en altres llocs del tercer llibre -i també al començament del segon- es confonen amb els planetes que porten llurs noms. ––––––––   50   –––––––– És un motiu de més per alluïment de l’autor, que barreja dades mitològiques amb dades astronòmiques. L’efecte, a vegades, no deixa d’ésser altament còmic”.

Tenim, doncs, una barreja de dades, indicativa d’una certa confusió. A més, apunta Lola Badia:⁷⁴

“Hi ha dues maneres de jutjar aquestes incongruències i aquests pintoresquismes; pensar que es tracta d’un recurs literari volgut per a dotar l’al·legoria de la ciència d’un cert aire esotèric... o, més brutalment, pensar que la ignorància del nostre anònim no dóna per a més. Creure que fonamentalment la manera correcta de jutjar-les és la segona, no implica necessàriament desestimar la primera”.

Tanmateix, no s’acaben les incongruències amb les que esmenta L. Badia: n’hi ha moltes més. Pel que fa als fragments que ha estudiat, no podem posar cap mena d’objecció. Però quant als usos sistemàtics d’al·lusions mitològiques, nosaltres proposem una altra manera de jutjar-ho.

quandoque bonus dormitat Homerus: verum operi longo fas est obrepere soranum.

que diu Horaci.⁷⁵ Bé hem de dir que el nostre autor era molt propens a aquest tipus de becaines, i les seves confusions en són moltes, massa freqüents. Vol dir això que no tenia ni idea del que utilitzava?, com ho explicaríem? La solució sembla venir-nos al pas, i el mateix protagonista ens dóna una idea a seguir:

“Anà més, e viu aquells monts apellats Nissa e Cirra, e viu los llorers consagrats a Apol·lo, déu de sapiència, e les vinyes consagrades a Baco, déu llur de sciència, e moltes coses antigues les quals de paraula havia oydes”76

és a dir, sabia moltes coses d’oïda.

Així mateix, tenim localitzat passatges que són citats al peu de la lletra, traduïts quasi paraula per paraula, la qual cosa indica ben a la clara que algunes notícies no les havia percebudes d’oïda, sinó que les havia pres directament d’un text.

Una altra manera de rebre informació fóra també treure-la de les compilacions i els epítoms tan comuns aleshores, antologies o florilegis que l’escriptor potser tingués a l’abast.

Ja hem esmentat abans l’Ovide Moralisé, de Pierre de Bersuire, obra traduïda al català el 1398, i que, molt probablement, no sortí de la cort reial.⁷⁷ Tampoc no podem oblidar Enric de Villena i el seu llibre sobre els treballs d’Hèrcules,⁷⁸ amb una afinitat de fonts força curiosa.⁷⁹

––––––––   51   ––––––––

Dissortadament, i per diversos motius, no hem pogut tenir a l’abast tots els llibres que hauríem desitjat. Hauria estat molt interessant de poder consultar, per exemple, les obres astrològiques a les quals eren tan afeccionats els reis Pere el Cerimoniós i el seu fill Joan I. Pensem també que molts noms erronis que hi apareixen -llevat d’aquells que corresponien a lapsus de l’escriptor- potser es podrien explicar per còpies poc fidels de les obres emprades, o per d’altres obres que podia haver utilitzat, com per exemple els Mythographi Vaticani, tan necessaris a l’hora de comparar-los amb Fulgenci... i d’altres llibres més.

Abans de passar a l’exposició, farem unes quantes observacions:

- El text crític emprat per a les referències és el text revisat per Aramon.

-En parlar de “font proposada”, en cap dels ítems qüestionarem l’encert dels editors a l’hora d’atribuir les fonts a qualsevol autor o passatge. Gairebé sempre el que farem serà proposar-ne unes altres possibles o bé localitzar puntualment aquestes citacions, les quals, de vegades, no són més que indicades d’una manera molt general i sense concretar-les.

L’exposició serà la següent:

1 3 5 8

2 4 6 7

On:

1.- Localització al text crític emprat.

2.- Ítem.

3.- Localització del comentari de l’editor.

4.- Passatge proposat per aquest editor.

5.- Localització del comentari de l’altre editor.

6.- Passatge proposat.

7.- Passatge(s) proposat(s) per nosaltres.

8.- Comentari, si s’escau, del fragment tractat.

––––––––   52   ––––––––

Hi haurà passatges que no han estat comentats ni per Aramon ni per Miquel: aleshores aquesta disposició variarà, i passarem directament al punt següent d’anàlisi.

Les edicions emprades per a les possibles fonts són:

GUIU DE COLUMPNES, Les Històries Troyanes, “Traduides al català en el XVI^en segle per Jacme Conesa, i ara per primera volta publicades per R. Miquel i Planas”, Barcelona, Biblioteca Catalana, 1916.

MANETHO-PTOLEMY, Tetrabiblos, ed. W. G. Wadell-F. E. Robbins, Londres, Loewe, 1971.

PROSPER AQUITANUS, Expositio Salmorum - Liber Sententiarum (Corpus Scriptorum Christianorum, series Latina, LXVIII A) Turnholti, Typographi Brepols Editores Pontificii, 1972.

SAL·LUSTI, La guerra de Jugurta, text revisat i traducció de J. Icart. Barcelona, Bernat Metge, 1964.

L. CAELI FIRMIANI LACTANTI, Opera Omnia, ed. Samuel Brandt (Corpus Scriptorum Ecclesiasticorum Latinarum, vol. XIX), Praga, Viena, Leipzig, 1890.

VALERIO MASSIMO, Detto e fatti memorabili, ed. R. Faranda, Torí, UTET, 197 1.

G. BOCCACCIO, Genealogie Deorum Gentilium Libri, ed. V. Romano, Bari, G. Laterza & Figli, 1951, 2 vols.

MACROBII AMBROSII THEODOSII, Commentariorum in somnium Scipionis libri duo, ed. L. Scarpa, Pàdua, Liviana editrice, 198 1.

MACROBE, Les Saturnales ed H. Bornecque-F.Richard, Paris, Classiques Garnier, 1937, 2 vols.

HYGINUS ASTRONOMUS, De Astronomia, ed. F. Serra, Pisa, Giardini editori, 1976.

C. IULIUS HYGINUS HISTORICUS ET MITOGRAPHUS, ed. F. Serra, Pisa, Giardini editori, 1966.

PAPIAS, Vocabularius latinus (Venetiis, Andreas de Bonetis, 1486), Catàleg d’incunables de la Universitat de València, n. 247.

ESTACIO, Opera: Sylvae, cum commentario Domitii Calderini. Thebais, cum commentario Placidi Lactantii, Achilleis, curn commentario Francisci Maiarati (Venetiis, Petrus de Quarengis, 1499), Catàleg d’incunables de la Universitat de València, n. 123).

DANTE ALIGHIERI, La Divina Comèdia a cura di V. Bosco e G. Reggio, Florència, Le Monnier, 1985, 3 vols.

P. VERGILI MARONIS, ed. R. A. B. Minors, Oxford, Oxford Classical Texts, 1983.

FABII PLANCIADIS FULGENTI, V. C., Opera (Accedunt Fabii Claudii Gordiani Fulgentii V. C. - De aetatibus mundi et hominis et S. Fulgenti episcopi super Thebaiden, ed. R. Helm, Lipsiae, Teubner, 1898.

P. OVIDIO NASÓN, Metamorfosis, ed. A. Ruiz de Elvira, Barcelona, Alma Mater, 1964-1983, 3 vols.

SÉNEQUE, Hercule Furieux, Les Troyennes, Les Pheniciennes, M. Phedre, ed. L. Herrman, Paris, Les Belles Lettres, 1961.

––––––––   53   ––––––––

I, 85	Júpiter
Coneixement mitològic de l’autor
I, 90 Font proposada:	Cupido Gen. III, 22
També caldria mirar Div. Comm., Par. VIII, 1-12.
I, 97	Cloto i Làquesi
No cal ni dir que apareixen molts personatges amb noms trets de la mitologia clàssica.
I, 97 Miquel, 487	Bellesa d’Helena (Làquesi) Gist. Troy. VII, ls, 3076-3145
I, 105	Venus
Tothom sap que un dels atributs de Venus era l’extrema bellesa
I, 107 Aramon, III, 262 Font proposada:	Cupido i les sagetes Ov. Met. I, 466-471 Gen. IX, 4.
Ja que no ho cita textualment, ben bé ho pogué treure d’aquest capítol.
I, 109 Font proposada:	Atropos Fulg. Mit. 1-8. Gen. I, 5.
A notar la confusió del nom de la parca amb el mot grec anthropos.
I, 109 Aramon, III, 262 Font proposada:	Riu de Lethe Il Filocolo, I, 102 Div. Comm. Purg. XXCIII, 127-131. Gen. III, 17 Sen. Herc. F., 679-685. Verg. Aen. VI, 713-715.
I, 113 Aramon, III, 262 Font proposada:	Píram i Tisbe Ov. Met. IV, 145-146. Hyg. Fab. CCXLL. 11.
En aquesta, a l’igual que en les altres fonts no és que dissentim de les proporcionades pels altres. Senzillamentles apuntem perquè pensem que és probable que el nostre autor conegués les fonts proposades.

––––––––   54   ––––––––

I, 136 Miquel, 488 Font proposada:	Medea / Creusa Gen. Gen. IV, 12 Sen. Med. 817-819 Hyg. Fab. XXV, 55 Ov. Ars. I, 335
I, 5, 6 Font proposada:	Mars déu / planeta Gen. IX, 3 Macr. Somn. Scip. I, 19, 3 Plin Nat. II, 6, 34; II, 12, 60; II, 13, 64; II, 16, 79; II, 6, 36 Hist. Try. 1s. 990-1000
A més cita també l’autor directament Macrobi (Macr. Sat. I, 1-16).
II, 6 Miquel, 49Aramon, III, 2641	Lleó de Dante Div. Comm. Inf., XIV, 63-66 Ídem, i a més Inf., I, 44-48, i Bocc. Amorosa Visione, VIII, 10-12
I, 12	Les dones segons citació de Plató
No hem pogut localitzar aquesta citació. Potser l’autor li l’atribuís per tal de donar una certa autoritat a aquesta sentència.
II, 166 Miquel, 498 Aramon, III, 262	Aquil·les i Hèctor Hist. Troy. XXI, XXVI Ídem.
Cita molt freqüentement aquest llibre, fins i tot indicant-ne el capítol, cosa que no suceeix aquí.
II, 260 Font proposada:	Eolus Gen. XIII, 20 Verg. Aen. I, 50-64. Ov. Met. XIV, 223-232
II, 276	Fortuna
L. Badia apunta el De Casibus virorum illustrium, III, II de Boccaccio, (Veg. L. Badia, “De la reverenda letradura, en el Curial e Güelfa”)
II, 290	Les Parques
Vegeu indicacions anteriors.

––––––––   55   ––––––––

I, 5 - ss. Miquel, 515 Aramon, III, 269	Les Muses Ov. Met. V Ov. Met. V, 294-678 Fulg. Mit. I, 15
Fonts proposades:	Papias, Vocabularius latinus, s.v. “MUSAS” Gen. XI, 2

Aquest és un dels passages més interessants a l’hora de trobar-ne les fonts. Ja L. Badia, en l’article abans esmentat, ho posà en relleu i en donà les possibles fonts. Nosaltres, tanmateix, hem intentat esbrinar-ho acudint als textos. Tots tres tenen raó quan ens remeten a l’obra d’Ovidi. S’escau, però, una matisació: creiem que no ho va treure d’un text original, car, quan diu que el jutjat era compost pels déus, hom veu un petit lapsus. Ovidi ens descriu aquest jutjat compost per nimfes (cf. Ov. Met. V, 300-317). Ens decantem més aviat per la possibilitat que el nostre autor acudís a un text glossat. Pel que fa a Papias, no ens estem de comparar els textos d’ambdós:

TEXT DEL CURIAL

TEXT DE PAPIAS

“E diu Pàpias que aquestes Muses són com tota veu, de vent e de aygya se fa. E Musa és dita a “moys”, grech, que és “aygua”, perquè tot so musical de ayre e de aygua s’engendra, car no pot algu veu sonar sens vent e sens aygua e lurs moviment; e axi, de aquestes dues coses totes les forces del cant e de la modulació vénen”.

“- Musas pagani ipsas dicunt quas et nymphas idem deus aquarum” “- Musa dicitur a mos ‘mos’ aegyptiaco, id est aqua graece. Quia musicus sonus maxime ex aqua et aere fit. Quae ideo novem fingunt quae vox humana per novem fit officia: ex plectro lingua; pulsu quattuor dentium: repercussione duorum labiorum: cavo gutturis: adiutorio pulmonis sicut follis”. “- Musae sunt dictae filiae Iovis et Iunonis: qua omnis vos ex acre et aethere fit: secundum philosophos autem musa dicitur quasi mosis ‘mosis’ idem aquatica: quia nulla sonora vox potest esse sine aqua: nam aquae motus musicam facit”.

No cal ni dir que aquesta etimologia proposada per Papias no és correcta; pel que fa a possibles etimologies d’aquest nom, veg. Max Mayer, “Musai”, Realencyklopädie der classischen Altertumswissenschaft, XVI, cc. 680-757. És indutable que el nostre autor emprà directament aquest lexicògraf.

––––––––   56   ––––––––

Però seguim endavant i vegem que passa amb la citació de Fulgenci:

TEXT DEL CURIAL

TEXT DE FULGENCI

Fa’s, donques la veu, per quatre dents contraposades, les quals si alguna defall ha defalliment en la veu; dos labis, dues cathacimbales, als quals la lengua plega, e com se encorba forma un vocal spirit en la concavidat del paladar o de la boca, qui per lo camí de gola corre com per flauta; los leus o polmons, axí com manxes, envien lo vent, e despuys que és enviat lo revoquen e cobren...

Fit ergo uox quattuor dentibus, id est e contrapositis, ad quos lingua percutit et quibus si umus minus fuerit sibilum potius quani uocem reddat necesse est. Duo labia uelut cimbalia uerborum commoda modulantia, uocalem format spiritum, palaturn cuius concauitas profert sonum, gutturis, fistula quae tereti meatum spiritalem praebet excursu et pulmo qui uelut aerius follis concepta reddit ac reuocat.

També Boccaccio parla sobre aquesta curiosa teoria de l’articulació de la veu humana, citant també Fulgenci. Tanmateix, la citació és indirecta; i ací es pot veure clarament el caràcter directe d’aquesta citació. Al final del fragment que estem estudiant però, hi ha una altra frase significativa:

TEXT DEL CURIAL	TEXT DE BOCCACCIO
“...Callem, doncs, los qui sabem poch, davant aquells qui saben molt”	“Taceant igitur et se ipsos rabidi mordeant, qui dum non intelligunt, alios mordere conantur, et nos omissum reintremus iter”.

Hem de reconèixer que aquí la semblança és més temàtica que no pas textual. Però creiem que ja n’hi ha prou amb el que hem al·ludit abans.

III, 8-ss. Aramon, III, 270

Citacions directes d’autors antics. Psalm. CXI, 4. Sal. Jug. LXIV, 10 Malaquias II, 10 V. Max, VIII, 15 ext. 5 Prosp. Sent. CXXIX

Pel que fa a aquestes citacions, dissortadament no hem pogut trobar-ne tampoc la de Ciceró. Molt ens temem que no pertany a Ciceró aquesta citació. Quan hom cita de

––––––––   57   ––––––––

cor -i així ho fa, com podem veure, si comparem aquestes citacions amb els textos correctes- és molt probable equivocar-se.

III, 41 Miquel, 518	Personatges de la guerra de Troia Aramon, III, 271Hist. Troy.
III, 43	Virtuts cardinals, segons Macrobi, Macr. Somn. Scip. 1, 8, 7
III, 48 Miquel, 519 Aramon, III, 271 Font proposada:	Hècuba Gen. Derivació d’Ovidi. Gen. I, Prohemium Ov. Met. XIII 555-575
III, 48 Aramon, III, 271 Miquel, 519 Font proposada:	Megera Derivació d’Ovidi Gen. Fulg. Mit. 1, 7
III, 55 Aramon, III, 271 Miquel, 519 Font proposada:	Europa Ídem Ídem Fulg. Mit. 1, 20 Gen. II, 62 Ov. Met. VI, 103-114; II, 835-875 (Fragment al qual es refereix Boccaccio).
III, 55 Aramon, III, 271 Miquel, 519 Font proposada:	Girona (Ocírroe) Ov. Met. II, 635-675 Gen. Gen. VIII, 9
Aquest nom és fàcilment explicable com a gentilici Chiron: Chirona.
III, 55 Aramon, III, 271 Miquel 519 Font proposada:	Tirèsias Ídem Ídem Ov. Met. III, 316-338. Stat. Theb. (Comentari de Lact. Plac., pàg. LXXIII

––––––––   58   ––––––––

III, 55 Aramon, III, 271 Miquel, 519 Font proposada:	Prondes (Danàe) Ov. Met. IV, 607-611. Ídem Ov. Met. VI, 113 Gen. II, 32
III, 55 Aramon, III, 271 Miquel, 519 Font proposada:	Carmentis (Io) Derivació d’Ovidi Ídem Ov. Met. I, 567-746 Gen.VII, 22
III, 56 Font proposada:	Reyna de Macedònia (Olímpia) Gen. XIII, 71 Fulg. De Aet. X
Hem de ressaltar que ací creiem tenir un dels indicis més clars per afirmar que el nostre escriptor emprà aquest autor. En un dels manuscrits, el Sorbonicus 268, del segle XIII, apareix la lectura “Nectanabum” (cf. “tractant Neptanabo...
III, 56 Font proposada:	Leda Fulg. Mit., II, 13 Gen., XI, 7 Ov. Met. VI, 109.
III, 56 Font proposada:	Filla de Ysop (Egina) Ov. Met. VI, 113 Gen. VII, 57
III, 56 Font proposada:	Alcimena (Alcmena) Fulg. Mit. II, 2 Gen. I, 9; XII, 28
Hem de fer notar que Alcmena no era pas la filla d’Amfitrió, sinó la seua muller.
III, Font proposada:56	Filla de Nocturno Ov. Met. VI, 110-111 Gen. V, 30
III, 56 Font proposada:	Filla del rey Alcedemonte Ov. Met. VII, 368-370.

––––––––   59   ––––––––

III, 56 Font proposada:	Ogienta i els mirmidons Ov. Met. VII, 622-660 Hyg. Fab. LII, (58, 16) Gen. VI, 4
III, 57 Font proposada:	Ceres Fulg. Mit. I, 11 Gent. VIII, 4
III, 57 Font proposada:	Minos, fill d’Aurora (Memnó) Ov. Met. XIII, 576-622
Cal tornar a remarcar un altre error. De qui parla és de Memnó, com ja diu Aramon (III, 271), car Minos era fill d’Europa i no li correspon aquest mite.
III, 57 Aramon, III, 271	Auzells qui fets versos Ov. Met. XII, 576-662
III, 57 Font proposada:	Menòsia (Mnemòsine) Ov. Met. VI, 114 Gen. XI, 2
III, 57 Font proposada:	Deoyda (Prosèrpina) Ov. Met. VI, 114
(En nota de l’edició emprada: “Su propia hija (de Ceres), Prosérpina, llamada aquí la Deoide como hija de Démeter, que en griego también se llama Deo”.
III, 57 Font proposada:	Menòfron (Menefró) Ov. Met. VII, 386-387 Hyg. Fab. CCLIII, 140, 6
III, 57 Font proposada:	Sèmel Hyg. Fab. CLXVII, 10, 13 Fulg. Mit. II, 12 Gen. V, 25
III, 57 Font proposada:	Cròcon i Miloe Ov. Met. IV, 283

––––––––   60   ––––––––

Quant a les anotacions que fan els editors des de III, 48 fins aquesta darrera referència, hi estem d’acord: segurament el nostre autor ho tragué d’un llibre d’Ovidi glossat -apuntalant la nostra teoria-. Hi ha prou raons per suposar-ho: primer, hem trobat moltes al·lusions a les Metamorfosis, encara que amb noms canviats, cosa que pressuposaria que el nostre autor no els havia tret directament dels manuscrits d’Ovidi. Segon, heus ací un tret molt curiós, que corrobora la nostra hipòtesi: en un fragment de les Metamorfosis apareixen esmentades totes juntes unes quantes d’aquestes doncs amb les quals Júpiter cometé adulteri. Com, hom podrà veure a les fonts suara proposades, parts i versos d’aquest fragment apareixen contínuament referenciats. Ens referim al fragment del llibre VI, versos 103-114, el qual copiem tot seguit:

“Maeonis elusam designat imagine tauri, Eurpam: uerum taurum, freta uera putares; ipsa uidebatur terras spectare relictas et comites clamare suas tactumque uereri adsilientis aquae timidasque reducere plantas, Fecit et Asterien aquila luctante teneri, fecit olorinis Ledam recubare sub alis; addidit, ut Satyri celatus imagine pulchram Iuppiter inplerit gemino Nycteïda fetu, Amphitryon fuerit, cum te, Tyrinthia, cepit, aureus ut Danaën, Asopida luserit ignis, Mnemosynen pastor, uaris Deoïda serpens.”

III, 58-ss Font proposada:	Venus Fulg. Mit. II, 1 Macr. Somn. Scip. I, 12, 14-15 Gen. III, 22
Potser tingués a mà també el Tetrabiblion de Ptolomeu.
III, 60 Font proposada:	Cèlio (Cel) les mateixes que abans, car continua amb el mite; a notar la mala transcripció del nom Caelum Cèlio
III, 58-ss Font proposada:	Imprecacions contra Venus Lact. Inst. I, 17, 9-11
III, 61 Font proposada:	Jubar, epítet de Venus

––––––––   61   ––––––––

No és un mot grec, sinó llatí, i només ho pogué treure de Varró o Ovidi (Veg. A. Ernout - A. Meillet, Dyctionnaire Etymologique de la langue latine. Histoire des mots, s.v. Jubar, Paris, Klincksieck, 1979).
III, 64 Aramon, III, 271	Aragnes Ov. Met. VI, 1-45
III, 70 Aramon III, 272	Citació d’Aristòtil Ètica Nicomaquea
III, 72 Font proposada:	monts Nissa e Cirra Isid. Orig. XIV, 8, 11
III, 72-ss	Curial al Parnàs
Veg. L. Badia, “De la reverenda letradura en el Curial e Güelfa”
III, 74	al·lusió al “Somni de Scipio” de Macrobi
Font proposada	Macr. Somn. Scip. I, 1, 7-11
III, 80 Font proposada:	Els cavalls del Sol Fulg. Mit. I, 12 Gen. IV, 3
Ens trobem davant una altra confusió, en aquest cas es tracta dels seus noms: diu Fulgenci: Erytreus, Acteon, Lampus, Filogeus diu el text: Etheus, Titan, Lampaus, Philogeus
Una probable explicació fóra la següent: Hèlios (el Sol) era un tità.
III, 103	Edipo
Coneixement clàssic general.
III, 111	Lectura de l’Eneida
Veg. L. Badia, “De la reverenda letradura”.
III, 130	Hèrcules a Espanya
No hem pogut localitzar aquest capítol tan estrany.

––––––––   62   ––––––––

III, 131 Aramon, III, 274 Font proposada:	Cató a Ùtica V. Max. III, II, 4 V. Max. II, 2,14
III, 132 Aramon, III, 275	Plató segons S. Jeroni Epístola LIII “De studio scripturarum”.
III, 133 Miquel, 525 Font proposada:	Pasife (Pasífae) Ov. Met. Gen. IV, 10 Hyg. Fab. XL, 69, 10 Ov. Met. VIII, 130-137
III, 133 Miquel, 525 Font proposada:	Phedra (Fedra) Ov. Met. Gen. X, 49 - 50 Ov. Met. XV, 497-500
III, 133 Miquel, 525 Font proposada:	Nino Ídem Fulg. De Aet. III
III, 133 Miquel, 525	Jocasta Ídem Gen. II, 70 Fulg. Sup. Theb. Hyg. Fab. CCLIII, 140, 3
III, 133 Miquel, 525 Font proposada:	Mirra Ídem Gen. II, 62 Fulg. Mit. III, 8 Ov. Met. X, 298-502
III, 136 Font proposada:	Virgínea (Virgínia) V. Max. VI, 1, 2
III, 136 Font proposada:	Medea Hist. Troy. Gen. XIII, 26 Hyg. Fab. XXV Ov. Met. VII, 394-397.

––––––––   63   ––––––––

III, 136 Miquel, 526 Font proposada:	Prognes (Progne) Faula ovidiana Gen. XI, 8 Hyg. Fab. XLV, 71, 3 Ov. Met. VI, 424-674
III, 149 Aramon III, 275 Font proposada:	Imprecació a Dido Inspiració virgiliana Gen. II, 60
III, 174-ss	Segona visió de Curial
Veg. L. Badia, “La segona visió mitològica de Curial...”
III, 183-184 Font proposada:	Epítets de Venus Gen. III, 22.
III, 213	Victòria d’Aníbal segons Titus Livi
¿Potser va llegir el Scipió e Aníbal, d’A. Canals?
III, 227 Font proposada:	Els ulls d’Argus al cap de Venus Ov. Met. I, 583-750
Una altra confusió: Els ulls foren escampats a la cua de paó, l’ocell preferit de Junó
III, 230 Miquel, 540 Aramon, III, 276	Parelles d’enamorats clàssics Molt comú en la nostra literatura Tirant lo Blanch II, 13
III, 249	Philogeus vers lo regne d’Esperia Gen. IV, 3
Ja hem vist, com hom concedia una part del dia a cada cavall; els darrers raigs de llum corresponien a Filogeus, tal i com diu aquí l’autor.
III, 255 Miquel, 544	Jàson e Medea (Jasó, i Medea) Hist. Troy. III, 1s. 957-973.
III, 255 Aramon, III, 27	“Nunc dimitis servum tuum Domine secundum verbum tuum” Luc. II, 29

––––––––   64   ––––––––

Tot seguit apareix l’index de les fonts proposades per nosaltres. El signe “*” indica que l’autor cita assenyalant la font o bé que la semblança entre l’ítem i la font proposada no planteja cap dubte pel que fa a l’atribució:
Font			Citació Curial
Ovidi	Met.	I, 466-471 IV, 145-146	I, 107 I, 113
	Ars.	I. 335	I, 136
	Met.	XIV, 223-232 V, 294-678 XIII, 555-575 VI, 103-114 II, 835-875 II, 635-675 III, 316-338 VI, 113 I,567-746 VI, 109 VI, 113 VI, 110-111 VII, 368-370 VII, 622-660 X, 155-161 XI, 756 XIII, 576-622 XII, 576-662 VI, 114 VII, 386-387 IV, 283 VI, 1-145 VIII, 130-137 XV, 497-500 X, 298-502 VII, 394-397 VI, 424-674 I, 583-750	II, 260 III, 5-ss* III, 43 III, 55-ss* III, 55 III, 55 III, 55 III, 55 III, 55 III, 56 III, 56 III, 56 III, 56 III, 56 III, 56 III, 57 III, 57 III, 57 III, 57 III, 57 III,64 III, 133 III, 133 III, 133 III, 136 III, 136 III, 227
Bocc,	Gen.	III, 22 IX, 4 1,5 III, 17	I, 90 I, 107 I, 109 I, 109

––––––––   65   ––––––––

		IV, 12 IX, 3	I, 136 II, 5-6
	Am. Vis.	VIII, 10-12	III, 6
Bocc.	Gen. De cas. vir. Gen. Gen.	XIII, 20 III, II XI, 2 I. Prohemium II, 62 VII, 9 II, 32 VII, 22 XIII, 71 XI, 7 VII, 57 I, 9 XII, 28 V, 30 XI, 13 VI, 4 VIII, 4 XI, 2 V, 25 III, 22 IV, 3 IV, 10 X, 49-50 II, 62 XIII, 26 XI, 8 II, 60 III, 22 IV, 3	II, 260 II, 276 III, 5-ss* III, 48 III, 55 III, 55 III, 55 III, 55 III, 56 III, 56 III, 56 III, 56 III, 56 III, 56 III, 56 III, 56 III, 57 III, 57 III, 57 III, 58-ss* III, 80 III, 133 III, 133 III, 133 III, 136 III, 136 III, 149 III, 183-184 III, 249
Guid. Col	Hist. Troy.	VII 1s 3076-3145 III, 1s 990- 1000 XI, XXVI » » III, 957-673	I, 97* II, 166 III, 41 III, 136 III, 255
Fulg.	Mit.	I,8 I, 15	I, 109 III, 5-ss*

––––––––   66   ––––––––

		I, 7 I, 20 II, 13 II, 2	III,48 III, 55 III, 56 III, 56
	De Aet. Mit. De Aet. Sup. Theb. Mit.	X I, 10 I, 11 II, 12 II, 1 I, 12 III III, 8	III, 56* III, 57 III, 57 III, 57 III, 58-ss III, 80 III, 133 III, 133 III, 133
Dante	Div. Comm.	Purg. XXVIII, 127-131 Inf. XIV 63-66 Inf. I, 44-48 Par. VIII, 7-9	I, 109* II, 6* III, 61*
Sen.	Herc. F. Med.	679-685 817-819	I, 109 I, 136
Verg.	Aen.	VI, 713-715 I, 50-64 ...	I, 109 II, 260 III, 111*
Hyg.	Fab.	CCXLI, 11 XXV, 55 LII, 58, 16 CCLIII, 140, 6 CLXVII, 20, 13 XL, 69, 10 CCLIII, 140, 3 XXV XLV, 71, 3	I, 113 I, 136 III, 56 III, 57 III, 57 III, 133 III, 133 III, 136 III, 136
Macr.	Somn. Scip. Sat. Somn. Scip.	I, 1, 19,3 I, 1-6 I, 8, 7 I, 12, 14-15 I, 2, 7-11	II, 43* II, 43* III, 58ss III, 74*
V. Max		VIII, 15, 5 II, 2, 14 VII 1, 2	III, 10* III, 131* III, 136*

––––––––   67   ––––––––

Papias	Voc. Lat. s.v. “Musas” Psalm.	III, 5-ss* CXI, 4	III, 9*
Sal.	Jug.	LXIV, 1	III, 8*
Malaquias		II, 10	III, 9*
Prosp.	Sent.	CXXIX	III, 10*
Stat.	Theb.	pag. LXXIII	III, 55
Lact.	Inst.	I, 17, 9-11	III, 58-ss
Aristot.	Eth. Nic.	...	III, 70
Isid.	Orig.	XIV, 8, 11	III, 72
Plin.	Nat.	II, 6, 34; II, 6,36 II, 12, 60; II, 13, 64 II, 16, 79	II, 5-6*
St. Jor.	Epist., LIII Tirant	II, 13	III, 132 III, 230
Luc.		II, 29	II, 256

Xavier Gómez
Universitat de València