—[148]→ —149→
|
Oye tu desnudez, dueña del
sueño. |
| CÉSAR VALLEJO: Poemas humanos. | ||
—[150]→ —151→
—[152]→ —153→
A la Sorra de Ningú no es naixia a cap temps: hom moria seqüències de moments que s'alçaven en un absurd espai des d'on solament els més afortunats podien mirar l'esperança per damunt de llurs espatlles. Hom sabia que els focs primaverals del sol s'inclinaven ja devers un estiu del qual allà només entraria el nom; les constants gavines arribaven cada dia i l'horitzó marí continuava orfe de veles; les hores sense herència furgaven la sorra en cerca de campanes i records; l'acció, amb les mans lligades, s'establia al reialme de les paraules i els silencis, i s'acceptava el caos amb una passivitat descoratjada que contribuïa a crear en el camp una vasta consciència difusa de tribu inerme i sense destí.
Al camp, les imatges habituals de la vida pertanyien a un passat en el qual cadascú s'enfonsava a la recerca del seu particular temps perdut, en una còpula irascible de la imaginació i els fantasmes dels somnis. Era una enorme ciutat —154→ de derrota que imposava la seva tremenda qualitat irreal amb els seus elements sumaris, concrets i fràgils; un erm llatzaret per a un immens tors jacent de dos-cents mil braços, i el seu aïllament del món, el rígid setge que els arraïmava en cent mil nueses, delatava, per damunt de tot, la por de què era presa una època de menyspreu per a l'home. Sense dones, sense infants, sense treball, el temps es podria en llurs mans. Infinitament pobres, els pocs objectes que els voltaven o que posseïen cobraven un valor de símbol al qual calia retre un culte ascètic, personal i únic, més enllà de déus i d'idees, absolutament necessari allà, prop de la mar, damunt la sorra i sota cels canviants o impàvids...
A la xabola dels quatre companys, la papallona de Roldós, ja completament seca, continuava clavada al seu lloc, amb les ales descolorides. Puig continuava amb la mateixa afecció a la seva petita flauta, de la qual feia eixir el fil bucòlic de la seva infantesa; Tarrés mantenia els seus drets indiscutibles sobre la gotejant llàntia, i Vives cada dia feia anotacions al seu carnet de cobertes verdoses.
Tarrés, la nit de la seva evasió, quan tornà a la xabola, trobà desperts els seus tres companys, cap dels quals no féu cap pregunta sobre —155→ les hores que havia-estat absent. Havien romàs silenciosos, desitjant i pressentint el retorn de Tarrés, rebecs a acceptar que llur company no tornaria. Com li digué Roldós, en rebre'l, l'esperaven. I el varen acollir amb un somriure igual en els tres rostres: d'alleujament i alegria. La branca d'ametller fou col·locada al racó de la llàntia, on romangué alguns dies, fins que, caigudes totes les flors, Vives se'n féu un bastonet que no abandonava mai...
-Temps a venir -li digué un dia Roldós-, contaràs a algú la història de la branca d'ametller, oi?
-No tindria res d'estrany -contestà Vives, fent xiular l'aire amb el bastonet.
Fou per aquells dies que Vives contà la història del corneta Alom. La contà només a Roldós, qui, cada vegada més malalt, passava dies sense sortir de la xabola, arrupit al seu racó, presa de l'ensopiment de la febre. Per aquells dies -mentre la nit de l'evasió de Tarrés i la de la vinguda de Joana-, Vives arribà a saber tant d'aquella noia per les confidències que espontàniament li feia Puig, que la figura de Joana cobrà en el seu esperit una realitat individual en què el concret es barrejava amb allò que la seva imaginació completava, a causa de la seva inveterada propensió a transcendir l'immediat —156→ per l'ideal, perquè tota coneixença li resultava insuficient si no podia convertir-la en una experiència de dimensió espiritual.
Per això la història del corneta -la importància de la qual, en un cert sentit profund, era pariona de la de l'encontre amb el foll i el seu cavall invisible, que s'esdevingué el dia abans de l'arribada de Joana-, por dir-se que, més que contar-la al seu company, Vives se la contà ell mateix, perquè, tot de sobte, en la intimitat de la xabola, el petit corneta Alom sorgí dels seus records amb una significació que mai no havia tingut abans: l'anècdota s'elevà a la categoria de símbol essencial, perquè el fet que l'homenic Alom s'absentés adesiara, sempre a primeres hores del matí, per pujar sol fins a prop de les congestes, i es posés a tocar la corneta allà dalt per tal que l'agut i metàl·lic so provoqués allaus, era un acte que transcendia la seva estricta realitat i no deixava de captivar Vives per la seva singular bellesa lírica.
-El corneta -havia començat a contar Vives, no molt segur que Roldós l'escoltés- s'havia unit a una patrulla, formada per dotze homes, que operava en un sector dels Pirineus. Bé que no necessitaven cap corneta, Alom continuà amb ells i tots acabaren per acceptar-lo com un company més, segurament perquè ningú —157→ no es va veure amb cor de dir a l'homenic que no el necessitaven per a res, cosa que, en veritat, no era certa, perquè feia. a tots petits serveis, i la seva simpatia i bondat havien trobat gràcia a ulls dels dotze. No intimà mai amb cap rels seus companys, com si des del primer moment hagués comprès que li calia evitar qualsevol preferència cordial, i així ningú no pogués experimentar el menor sentiment d'exclusió. El corneta Alom havia d'ésser de tots, sense distincions, i tots -homes robustos, soldats audaços i bregats- arribaren a sentir per al corneta una espècie de camaraderia protectora, no exempta de tendresa. Amb la seva inseparable corneta penjada sempre del ganxo, com una au d'or, camallarg en relació a la seva migrada estatura, xuclat de rostre i uns estranys ulls groguencs, Alom es movia entre els seus companys com una merla entre àguiles...
-M'agrada aquesta comparació -féu Roldós, que havia estat escoltant amb molta atenció.
La frase sorprengué Vives, perquè havia començat a contar la seva història en veu molt baixa i gairebé convençut que el seu amic estava endormiscat o distret. En veu lleugerament més alta, i ja menys per a ell mateix, seguí parlant d'Alom, de com li agradava la vida de soldat —158→ nòmada en les altes valls i boscúries, i de com els companys no sabien res del seu passat, i de com es passava hores i hores xiulant baixet...
-Com una merla -tornà a interrompre Roldós, per segona i darrera vegada.
-... i quan l'hivern -seguí contant Vives- arribava amb neus i vents i nits llargues, a vegades romanien allotjats durant alguns dies a la mateixa borda, on encenien petites fogueres i dormien en jaços de fenc. A vegades s'esdevenia que, de sobte, els qui eren dins la borda interrompien llurs converses per escoltar sorpresos el llunyà toc de la corneta d'Alom, l'absència del qual no havia estat advertida, el fil sonor que baixava dels cims nevats...
Pot dir-se que morí a causa de la corneta resplendent, que degué servir de blanc a l'enemic en una emboscada, una tarda, no lluny de la Borda del Capità. Ferit al ventre en travessar una clapera, s'arrossegà fins als primers avets, ajudat per dos companys. Encara que devia sofrir atroçment, no es queixà ni una sola vegada. En alguna part del seu rostre, en un nus que el dolor anava estrenyent a poc a poc, hi havia una voluntat gairebé sobrehumana de no cridar, d'ignorar la fatalitat que havia fet presa del seu cos. Amb dues gruixudes branques i una manta improvisaren un baiard, per dur —159→ Alom fins a la borda. Quan hi arribaren, la lluna brillava entre els avets. Algú penjà d'un clau, al mur, la corneta. Poc després, una de les llanternes espetegà i s'apagà, i ningú no tingué cura de tornar-la a encendre. Es posàren sentinelles a la porta de la borda. En el deliri de l'agonia, Alom pronunciava frases gairebé inintel·ligibles. «De què parla?», preguntà un. I un altre contestà: «No ho sé ben bé... D'una barca, sembla, i d'una vela tirotejada... i de la seva corneta...»
Cap a mitjanit, el vent es posà a gemegar entre els arbres. En un moment de lucidesa, Alom demanà la corneta, i la hi donaren, i continuà parlant amb la mà posada sobre l'instrument. Les imatges del desvari d'Alom omplien el silenci de tots... Parlà d'una gran síndria que tallà, feia anys, a la cuina de casa seva, mentre sonaven les campanes de l'església del poble, i del seu terror en adonar-se que el suc de la fruita es convertia en sang que ho tenyia tot de vermell, excepte les seves mans, i després parlà de com va decidir d'abandonar el seu poble nadiu de la costa per tal de pujar a la muntanya on vivien els dotze que posseïen la veritat de la vida, els purs fills de la ira de la llibertat, núvia dels cims...
I, finalment, Vives evocà per al seu silenciós —160→ amic les darreres paraules d'Alom i el seu esforç per empunyar la corneta, que no aconseguí de posar-se a la boca. «Tot per la núvia de la muntanya... No sentiu? Encara dorm, ella, i té al seu voltant noves llunes i nous sols que ningú no ha vist... La núvia vermella i els dotze que vetllen el seu son i esperen que es desperti... quan acabi la nit.» Ja no se'l sentia quan de nou tractà d'aixecar la corneta per posar-se-la als llavis, la corneta que era massa feixuga per a les seves esgotades forces. Un company la hi sostingué i dirigí el moviment de la mà. La meitat del rostre d'Alom era il·luminat per la llum de la llanterna, i l'altra per la claror de la lluna que entrava per una finestra... L'embocadura de l'instrument arribà finalment als llavis del moribund, que respirà profundament i bufà..., mentre els dotze companys que el voltaven s'inclinaven instintivament a escoltar, no la corneta, que havia romàs muda, sinó el miracle i l'espant que ja baixava dels cims...
-I l'allau, aquella nit, arribà fins a la porta de la borda -acabà dient Vives.
Roldós tenia els ulls tancats. Però no dormia...
Caminant barrejat amb la multitud que vaiverejava per l'avinguda central del camp, Vives —161→ té la impressió, com altres vegades, no d'avançar cap a la marea humana que ve en direcció contrària a la seva, sinó que una ràfega de sol, pols i rostres l'assalta. Bé. La ràfega dels cent mil. Ningú. Cansament per als ulls. Només homes, i un brunzir d'eixam de veus, d'on, de tant en tant, es percep distintament una paraula, com un tret aïllat quan, en ple combat, es produeix una pausa. Bé. Un gos, allà. El fidel amic de l'home. S'atura, el gos, aixeca una de les potes posteriors i amolla un curt i ràpid rajet, que brilla com una agulla. Un nen. Amb el ventre inflat. Va sol i plora, i les seves llàgrimes rossolen per les galtes plenes de grans. Deixeu que els infants s'acostin a mi... Bé. L'important és que visqui. Com el gos. I com ell mateix. Com el gos, que ara lladra, queixós, perquè la sabata immòbil damunt la qual ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses va dir a Polifem que s'anomenava Ningú, i Argos era el nom del seu gos. No li pixà la sandàlia. Polifem era un gegant totxo, amb un ull al mig del front; però l'altre Argos tenia cent ulls brillants, dels quals cinquanta eren sempre oberts, i per això Hera, gelosa, li encarregà la custòdia d'Io transformada en blanca vedella... Bé. Argos-Argelers té dos-cents mil ulls i un Hermes-Puig l'endormisca amb els —162→ sons -de la seva petita flauta... Però on serà Io? Bé. Diguem que és Joana... Ioana! Oh lluminosa col·lisió de dos noms! Caldria saber si Hermes, el lladre, no posà banyes a Zeus amb la vedella blanca, quan Argos hagué tancat el darrer dels seus cent ulls, i fou decapitat, i Hera els sembrà tots, els ulls, a la cua del paó... Ioana! Ho contaria a Puig.
Cada dia aprèn més a no veure. Amb els rostres, per exemple, gairebé ja no té consciència que siguin diferents. Aquí tothom ha arribat al seu últim rostre, i ja no han d'estalviar-lo. Argos significa també el rostre del cel nocturn, sempre el mateix, i els seus ulls són les estrelles... Bé. Aprendre a no veure, és a dir, a subjectar les dues petites feres dels ulls, sempre voraces, a l'aguait i a punt de llançar-se sobre les fàcils preses de la realitat, i després, quan tanquem els ulls, saber guiar els altres que neixen immediatament girats cap endins com dos sobrevivents d'un naufragi que arriben a la platja d'un país desconegut: tornar enrera és impossible, però ¿com avançar quan s'ignoren tots els camins i llur destí? Ésser un Argos de cent ulls interiors al servei de l'esperit... Al diable l'esperit! Bé. Però ¿què fer amb el nen del ventre inflat? La idea de Déu es pot tractar a puntades de peu dialèctiques; el No-res es pot —163→ omplir de gronxadors estètics. Però aquest infant, aquest infant sol, plorant i amb el ventre inflat, no li deixa tancar els ulls i ressuscita un vell crit... Ototoi! Bé. No... Dos o tres s'han girat, maquinalment, i després han seguit endavant... Ioana! Ioana! Ara no s'ha girat ningú... Bé. Cal cercar l'Altre, sigui com sigui. Perquè l'Altre és també ell!
Trobar l'Altre, qualsevol, tot seguit! Trobar-lo entre la ràfega que segueix avançant cap a ell o en el corrent que l'arrossega. Fugir d'ell mateix, ofegar tots els ototois que s'inflen en la seva gola, arrencar-se l'agulló de la seva anihiladora solitud. La unicitat salvada en l'Altre, el vehicle anònim de la comunió. Dansa lenta de parracs, màscares de pols, el vertigen dels ulls que passen... No! Deturar-se en algú. Si el lamentable gos tornés... o l'infant del ventre inflat. Compartir, aquesta és la qüestió. Ajeure's al costat del leprós, escalfar el cos podrit, com sant Julià l'Hospitalari...? Aquest! No! ¿Per què escollir si allò que importa és sortir d'ell mateix, no la direcció que hom dóna a l'angoixa? Allà! Aquell! Tampoc! Qualsevol! ¿Per què aixeca el braç, aquest, aquí al davant...? Ara! Podria anomenar-lo l'home del gavany de xeviot... Verdgroguenc, llarg i brut, i amb un ample cinturó de cuir. Ja! A seguir-lo! Torna a —164→ aixecar el braç, en angle recte, però sense cloure el puny... No saluda ningú, ni ningú no saluda l'home del gavany verd... Repeteix el moviment cada vint o trenta passes, però abans d'alçar el braç mou el cap a la dreta i a l'esquerra, com si temés ésser observat, i segueix caminant, sense pressa i sense deturar-se. Sembla un captaire marcial. Coixeja lleugerament de la cama esquerra i camina amb un cert desmenjament, com les dones prenyades... No vull ésser «l'hipòcrita lector» d'aquesta esquena hercúlia, amb el rodó forat d'una cremada o d'una bala, entre els omòplats, com una moneda de pell... No porta camisa, asseguraria jo. Testa enorme, auriolada de cabells grisos, com la d'un profeta bíblic o d'un vell bandit. Tampoc no porta calces: només el llarg i llardós gavany i les sabates negres de cuir... Així, doncs, no pot treure's el gavany, aqueixa segona pell de drap gruixut amb un ull a l'esquena... Oh l'Altre meu, que tolerable em fas el real enmig de la ganyota del vent en la sorra! Seguim endavant, germà! Travessem el terraplè i fiquem-nos al caos anomenat camp civil... No estic sol; així, doncs, existeixo! Ja no tens tanta por, ara: no mires a banda i banda, abans d'alçar el braç... Qui ets, semblant meu?, et pregunta la meva nova angoixa. La Multitud ha quedat enrera, a la Vall —165→ de la Decisió! Si la teva esquena, germà, és la de Sísif, com serà el teu rostre, criatura? Mengem les llenties en el mateix plat i parlem dels dogmes solars!
Quan l'home del gavany de xeviot, després d'haver aixecat el braç un parell de vegades més, s'atura al final de l'estret carrer de xaboles que desemboca en un clar circular -gairebé hom podria dir plaça- d'uns trenta metres de diàmetre, voltat de petites xaboles, entre les quals s'en destaca una de gran volum, segurament col·lectiva, feta de lona, Vives, que s'ha deturat a una vintena de passes del desconegut, veu que aquest aixeca una altra vegada en cara el braç i, ràpidament, gairebé saltant, entra a la plaça de sorra, al centre de la qual roman immòbil uns moments. Encara no li ha vist el rostre. Però ja el desconegut, sempre amb el braç alçat, comença a girar-se, ensems que crida:
-Ja hem arribat! Vint voltes abans del pinso! Quiet, cavall! Ull viu, Zodíac!
Quan Vives veu el rostre de front, banyat per la llum del sol, ofega un crit de sorpresa i d'horror. Es un rostre sense temps, rocós, conegut i aliè: una força que ha esclatat, ulls closos, front ample i abrupte, pòmuls acusats i una enorme boca amarga. «El rostre de Beethoven —166→ idiota», pensa Vives, amb una esgarrifança. El terrible, en aquell rostre, no és tant la seva immobilitat absoluta de màscara; que delata la seva absència de records, com la manca de tensió i atenció en les faccions, la qual cosa fa pensar en un enorme nus fluix...
-Qui és? -pregunta Vives a un vell de bigoti blanc que seu davant la gran xabola.
-Ningú no ha sap... Però amaga aquest bastonet, sents? Podries excitar el cavall...
El foll decanta la testa i, apropant la boca a una orella del cavall invisible, diu amb una profunda tendresa:
-Avui et dius Zodíac, entesos? Travessaràs el cèrcol de paper i després el cèrcol de foc... Vindrà la donzella vestida d'astres que ballarà damunt teu, al so de la música dels grans instruments brillants... Atenció!
Agafant una regna amb la mà esquerra, el foll acaricia el bescoll del cavall amb la dreta, li redreça el plomall i comença a passejar el cavall al voltant de la plaça. Alguns homes surten de la gran xabola, a trets pels crits, s'asseuen prop del vell del bigoti blanc i contemplen en silenci l'espectacle.
-Ningú no sap qui és -repeteix el vell, adreçant-se a Vives, i afegeix-: El vàrem recollir i viu amb nosaltres a la xabola. La seva —167→ bogeria és absolutament pacífica. Ens hem acostumat a ell... i al seu cavall.
-Zodíac...?
-Cada dia li posa un nom diferent... o bé es tracta d'un nou cavall. No ho sé. El d'ahir es deia Ànimes mortes. S'empesca els noms més rars. En canvi, no hem pogut esbrinar el d'ell. No li vàrem trobar res al damunt: ni un paper, ni un document, ni diners... Res. Només té el gavany i les sabates...
-I el cavall...
-Sí, el cavall... És l'home més pobre i més ric del camp. Tots l'estimem; ningú no el molesta. Només obre la boca per enraonar amb el seu cavall, que és l'única cosa que existeix per a ell en el món. No sabem si ens inspira llàstima. Potser no. Malgrat el seu aspecte d'ós i la seva força formidable, és més mansoi que un anyell. Segurament ha fet la guerra, perquè té una ferida de metralla a l'esquena... Mira, ara ha caigut! Cada dia cau, però torna a aixecar-se ell sol; no vol que l'ajudi ningú...
L'home del gavany verd roman alguns segons estès de cara a la sorra, immòbil i amb els braços oberts en creu.
-El cavall s'ha aturat; l'espera... -diu el vell.
Apuntalant-se amb les mans, l'home es va alçant —168→ fins a quedar agenollat. Després; molt a poc a poc, sense moure un sol múscul del rostre, com si no li costés cap esforç, es posa dempeus i engega a córrer una altra vegada.
-Segueix amb els ulls tancats -diu Vives.
-Només quan va amb el cavall. Per això cau -contesta el vell.
Vives s'adona, amb el cor bategant-li amb força, que tots els espectadors de l'escena, i ell mateix, no miren l'home, sinó enllà darrera d'ell, allà on hi ha el cavall...
—169→
—[170]→ —171→
Ara escolto allò que la boca d'ombra em diu: No sents com puja la Gran Por? Tot tentineja... Cauen cucs negres del sol. El darrer crepuscle s'ha ensulsiat damunt les papallones. La nit prepara els seus llimacs per a la calavera de la Història... Lincoln i Gog parlen amb Jesús dalt del pont de Brooklyn. Londres es penja amb la corda del seu Tàmesi... Well! Grans boscúries sense vent avancen devers les fosques ciutats. A Europa plora un infant; a Rússia no plora ningú; Àfrica amaga els seus lleons i voris... «Le Nec plus ultra» toca l'acordió i badalla... «Us abraço milions.» Un baf de caserna marceix la mascareta de Beethoven... Una allau de miosotis cerca la tomba de la darrera noia morta d'amor. S'apropen les hordes d'ulls de ferro i musells de llop... Els corbs pugen a les banderes. Infants rebels carreguen de monuments i corones els primers trens que sortiran cap al No-res. Escolta'm, infant de pluja...
—172→Un somni de Roldós, tal com me l'ha contat aquest matí:
El camp immens, el sorral sense ningú, les xaboles abandonades, tot silenciós i com mort. No se sent ni un crit, no es veu ni una fumarel·la. L'únic amo del camp és el vent, un gran vent feixuc i lent, gairebé de llum, que es va convertint a poc a poc en una ampla graderia els esglaons de la qual es perden en l'altura... Començo a pujar. Deixo enrera el sol, la lluna, les estrelles i les constel·lacions, i arribo allà, i sóc menat davant la presència del Gran Gendarme, l'ombra del qual, obesa, omple totes les estances celestials. El Gran Gendarme està assegut en un sòlid tron de ferro i, ajaguda als seus peus, dorm una gegantina dona de sorra, la Gendarmessa. El Gran Gendarme porta un casc de bomber, d'or, llueix blanca guerrera cenyida per un ample cinturó de filferro puat i els seus peuets calcen sabatilles de dansarí. Cent mil àngels argelersians acabats d'arribar es passegen d'una banda a l'altra, esbrinant-ho tot, incòmodes en llurs túniques de xarpellera i ales de canyes, i mostren un gran menyspreu contra tots els estadants... El Gran Gendarme no mira ningú: és la seva hora d'espanyol, que li ensenya un gitano, i no es cansa de repetir, amb accent d'altaveu de ràdio: «Quan vaig néixer, —173→ fa mil noucents trenta-nou anys...». De sobte, la dona gegantina de sorra es desperta, espantada, i crida: «El vent! El vent em desfà i el mar ja ha devorat els meus peus...» I el Gran Gendarme, indiferent, li contesta: «No et preocupis: hi ha més sorra, molta sorra, en el món...»
Finalment, avorrit de la presència del Gran Gendarme, em preparo a instal·lar una petita parada de puntes de cigar i papallones seques, prop d'una santa que s'entreté filant la seva llarga cabellera rossa de princesa provençal, quan un dels àngels té l'acudit de calar foc a les ales de canya d'un comparet i, sense-adonar-se que les flames s'agafen també a les seves, crida: «Alegria! Alegria! Alegria!»
Com sona la corneta d'Alom en alguns silencis de Roldós!
Hom pot dir que la xabola roman sota el triple signe de la papallona, la llàntia i la petita flauta: ànima, foc i música. La papallona pertany al més desvalgut i innocent dels quatre; la llàntia al més fort, i tranquil, malgrat que la seva frustrada evasió l'ha tingut un xic inquiet alguns dies; quant al nostre flabiolaire, sota la seva dolçor elegíaca percebo el so del costat de ferro del seu cor. ¿No serà un quart —174→ signe -el meu bastonet? Qui sap! En tot cas, el vent com a voluntat d'acció...
No tinc una sensibilitat «d'escorxat viu», com em digué algú un dia. Però voldria fer de la meva ànima un nu total...
Quin consol saber que mai en aquests sorrals d'Argelers ningú no aixecarà una estàtua dedicada als cent mil. I, això no obstant, quina èpica no és oposar una canya al vent ferri...!
Imatges de Joana.- Primer fou una paraula als llavis de Puig. Una paraula pronunciada en somnis, mancada de so, només per als ulls. Els llavis de Puig es movien, però la veu no eixia, adormida en el cos adormit, retinguda per la felicitat d'unes imatges que es bastaven elles mateixes en la seva pura i misteriosa esdevinença... I després, insospitadament, la paraula es va obrir com una corona: Jo... a... na..., amb, tot el prestigi de l'inconegut, tres síl·labes clares, un so habitat ja per una presència que, en la meva imaginació, exigia un rostre, un cos, una inefable realitat de vida i espera...
He preguntat a Puig si Joana era bella. I m'ha contestat que, si no l'estimés, podria dir-m'ho...
Però m'ho ha anat dient, cada dia, com a —175→ tema únic de la seva conversa, des que ella li ha anunciat que vindrà a veure'l al camp: I jo he deixat que Joana s'anés perfilant entre les altres figures de noies que he conegut o estimat, fins al punt que ja no sé quan la reflecteixo o la creo.
Ho prefereixo així. Tot menys definir-la, contar-la, aïllar-la. El motlle va contra l'ésser. Mai no hi ha detalls exactes. Potser només és exacte l'essencial.
Té el cos robust d'una camperola de la plana i la gràcia esvelta d'una esquiadora de les altes valls. El sol no la deixa ésser blanca. Quan camina, la qualitat espartana de la seva espigada figura s'atenua pel lleu balanceig del bust. Una flama s'ha perdut en la seva cabellera, una flama que s'acaba en el serpent adormit de la gruixuda tannara que cobreix totalment la seva nuca.
Si els arbres parlessin, Joana es confessaria a ells amb una veu de bedoll.
No hi ha res d'angèlic en ella.
Alta, sí. Fins a on li arriben les messes? Els ulls: dues violetes de metall. Somriu a les coses amb un somrís que no canvia en la seva durada natural, com el de les deesses de pedra.
El seu salt de donzella a dona serà vertiginós!
—176→A vegades, en el seu silenci pesa encara aquella tristesa dels hiverns d'una infantesa viscuda als suburbis d'una gran ciutat, quan tots els negres trens de mercaderies sortien del seu cor cap a la nit, la pluja i el fred.
Instintivament sap que l'home, en amor, és un déu que canvia en una terra que roman. Ha llegit, i no ho oblida, que Leto, quan li arribà l'hora del part, s'agenollà sobre la terra florida i abraçà la palmera, mentre la terra somreia...
Entre les ombres de dos alts pollancs, Joana ajaguda sobre l'herba dues vegades groga: de sol i de mustiguesa. Un corb gralla en una alzina propera. Ni un sol núvol al cel de tardor. Puig la crida des del ginestar. Ella s'aixeca a poc a poc, esguarda la seva ombra entre les dels dos pollancs i alça els braços, com una sibil·la. Tres ombres d'arbre damunt herba. Puig torna a cridar. Una de les tres ombres corre cap a la veu...
Joana i el mar. Andarega de blavor voltada d'esbarts de gavines: Amfítrite pastora d'ones.
Cada dia veig el foll del cavall. M'assec al seu costat una estona, a l'interior de la gran xabola —177→ col·lectiva on viu, i callem junts: Ahir se'm va ocórrer d'adreçar-li una paraula, però no em contestà. Aquesta tarda he preguntat a l'ancià de bigoti blanc: «¿Quin nom li ha posat avui, al cavall?» I m'ha contestat «Hiperió!» Oh Hölderlin!
Aquesta setmana, el cavall ha tingut els següents noms: Fènix, Tao, Hipnos, Picarol, Halalí, Vala i Duino...
I ara cal parlar del rostre d'aquell a l'oïda del qual vesso cada dia la paraula amb què batega el seu somni exclusiu, l'única cosa que flota en el naufragi de la seva raó. El rostre del caos. I, en la seva desmesura, tan semblant al que es conserva en la mascareta d'aquell altre a qui el destí tapià l'oïda perquè el gran arbre d'aigua i de foc de la seva música creixés únicament cap endins, amb el seu vent i els seus ocells, i la correntia s'eixamplés com llum seminal entre la paüra del no creat. Rilke va veure la mascareta penjada (al costat de la del rostre de la donzella negada que fou emmotllat al dipòsit de cadàvers perquè era bell i perquè somreia) a la porta d'un emmotllador davant la botiga del qual es poeta passava cada dia.
El poeta veia diàriament el rostre del geni —178→ que sabia i el de la verge que havia accedit a la mort segurament perquè la vida la curullà amb tot el que no podia suportar, com una branca s'esqueixa per un excés de fruit. Jo veig cada dia el rostre del qui no sap, el rostre tràgic de la raó què ha estat devorada pels seus monstres, el rostre deshabitat d'ell mateix. I reso:
Màrtir del temps: si l'odi armat dels homes i la conflagració dels instints de la mort et devastaren l'ànima i, en l'ensulsiada de la consciència, fores immers en la feixuga neutralitat de les coses i en el cec estar de l'animal sense passat, la teva caiguda d'àngel tità buit ressona en el meu cor amb la certesa que els herois de l'esperança de la terra seguiran avançant cap al Reialme del Migdia, per al triomf de l'esperit i la joia dels cossos.
El teu cavall: evidència del misteri, de la vida i forma del somni invisible girant en el cercle de l'etern retorn. Meravella i consol de totes les orfeneses, àuria imatge del solitari anhel: els teus mítics renills travessen d'eco en eco els murs de la nit, el ritme del teus cascos és el mateix que el del cor de tots els homes, i et cavalca l'amazona del silenci que duu el falcó d'or del sol damunt el muscle...
—179→
—[180]→ —181→
«Espero entre la llàntia i la papallona», pensa Puig, sol a la xabola. Espera Joana, que pot arribar d'un moment a l'altre, ja que, segons li ha dit ella aquest matí, quan s'han vist al parloir, havia pogut subornar un empleat de les oficines del comandament francès, qui no solament la faria entrar al camp, sinó que s'encarregaria de guiar-la fins a prop de la xabola. Estarien sols tota la nit, Joana i ell: els tres companys, quan s'assabentaren que la noia vindria, li feren dir, per Roldós, que no tornarien a la xabola fins al matí de l'endemà. Segurament passarien la nit a la xabola de Caliban, malgrat l'antipatia que el colós inspirava a Vives.
Mirà fora. Havia cessat de ploure i brillaven alguns estels. Boira també se n'havia anat. Sens dubte se l'havia emportat Roldós, encara que el gos hauria pogut perfectament quedar-se... Mirà la papallona i allisà la manta que feia de catifa; després afegí greix a la llàntia i agafà la petita flauta. Sí, es trobava sol entre la llàntia —182→ i la papallona, sol, esperant... Tancà els ulls i es posà als llavis l'embocadura del petit instrument.
Bufà dues o tres vegades, molt lleu, delicadament, com si temés que el menor excés d'aire pogués rompre la dolcesa i fragilitat que esperaven dins el delicat tub, i tot d'una la música eixí amb la ingravidesa d'una volva d'escardot, s'elevà i oscil·là uns moments en l'aire, sostenint la llavor del so, i s'esvaí, seguida ja d'altres... Seguí bufant, d'una manera contínua ara, perquè dels sons depenia ja que la imatge del rostre de Joana continués il·luminant-se en la seva memòria tal com l'havia vist aquell matí al parloir, a l'altra banda de la reixa de gruixut filferro, emmarcat pel xal groc, els atònits ulls cridant de sorpresa i de joia i la entreoberta i feixuga boca... I la imatge del rostre viu i resplendent s'anava eixamplant a mesura que s'apropava al seu i ja les pupilles d'ella eren una llum intensa que l'enlluernava, i els seus llavis fregaven els d'ell, i aleshores, per tal que el gaudi tornés a començar, obria els ulls i deixava de tocar...
-Sol...? -preguntà el murmuri.
La realitat era igual que el somni: el xal groc, els ulls, la boca, i Joana agenollada al llindar de la xabola, amb l'esguard fit en ell.
—183→-Sí -digué Puig, allargant-li les mans, que ella agafà amb les seves.
-Ho estarem tota la nit -afegí ell, tocant amb la punta dels dits la cara mullada de Joana. Ella, ja asseguda al costat d'ell, preguntà, assenyalant la flauta que Puig havia deixat damunt la manta:
-D'on l'has treta?
-La vaig fer jo mateix.
-És bonica. I sona molt bé. Mentre m'acostava a la xabola, l'he sentida, he escoltat la dolça musiqueta.
-Et cridava.
-Deixa-me-la; tocaré una mica.
-Té.
Ja anava Joana a tocar, quan, assenyalant la papallona amb un moviment del cap, preguntà:
-És teva, també?
-No. És de Roldós.
-Escolta... -féu ella.
I els sons de la flauta sonaren clars, lents i solemnes, a pesar de la seva fragilitat, mentre la noia mirava Puig de fit a fit.
-Mendelssohn... -féu ell, commogut, quan cessà la música, recalcant el cap sobre l'espatlla esquerra de Joana.
-Sí. I és meravellós que sigui aquí -contestà ella, mirant entorn.
—184→-Ho seria arreu.
-És veritat. T'he de dir com ha, estat que he vingut...
S'interrompé bruscament, com penedida d'antuvi de la futilitat de les paraules que podrien venir. ¿Per què contar, ara, en aquells primers moments, que havia travessat els Pirineus amb una amiga que anava a reunir-se amb el seu pare a Agde, que havien caminat més de vint hores per la muntanya, s'havien perdut...? Tot això li ho contaria després. Mirà ço que la voltava. La manta, damunt la sorra, cobria el clot que havien deixat els cossos dels tres companys que se n'havien anat perquè ells poguessin estar sols... Potser no els coneixeria mai. Mirà els ulls de Puig, la testa del qual continuava recalcada sobre la seva espatlla, i li besà els llavis suaument, mentre pensava que la nit havia quedat fora, una nit estrangera, hostil i increada de la qual ella s'havia desprès suara bategant. «Per entrar a la xabola, m'he hagut d'agenollar», pensà. I va dir:
-Tot és tu...
-I tu ets tot...
-No deixis de mirar-me, estimat.
-Perd has tancat els ulls... És com si fugissis.
-Al contrari: sóc més aquí.
—185→Ell començà a acariciar-li els cabells i, gairebé sense adonar-se'n, li desféu la tannara. Joana digué, amb llunyania en la veu:
-Amb els ulls oberts, la teva mà pesa: és una mà d'home. Perd amb els ulls tancats és com un riu... No deixis de mirar-me. Si ara enretiressis la mà, xisclaria de por... La teva imatge, dins de mi, és com un ram de llum en la foscor, i els teus dits són com el vent que s'abraça amb el sol a la carena. Amor...
Ell, com un eco, repetí:
-Amor...
-No parlis; segueix mirant-me...
-Obre els ulls, Joana.
-Encara no.
-Voldria que fos possible de besar els ulls oberts. No saps que la realitat és més bella que el somni?
-El somni també és realitat. Hauria pogut no venir, no arribar...
-No sé res, llevat que la teva bellesa i el teu amor han estat fets per a aquestes hores que ens separen d'una aurora a la qual entrarem com cecs en un bosc desconegut...
Joana esbatanà els ulls, on la claror de la seva ànima es mesclava amb la llum vermella i tremolosa de la llàntia. Digué:
-Parles com si cantessis.
—186→Besant-li el coll i la cara, ell murmurava:
-Estem ebris de nosaltres mateixos, som la cançó sense les paraules...
-Canta.
-Joana, blanca capital de la nit...
-I tu: arada del bes en una terra noval...
-Eixam de joia en el rusc del meu cor, garba voltada de torxes...
-Amor, amor, amor...
-Canta, Joana!
Ella s'allunyà dels besos d'ell, alçà els dos braços lentament, restà immòbil, com un canelobre, i, sense moure els llavis, la seva boca entreoberta amollà una estranya cançó feta de dues notes rítmicament repetides, entre parrupeig i salmòdia, queixa humana i aliret d'au. Ell escoltava, enartat, i encara sentí la cançó dins la seva sang quan ella, abaixant els braços amb la mateixa lentitud amb què els havia alçats, emmudí i s'ajagué damunt la manta. En un racó de la xabola, el sostre gotejava. Joana veié com una gota encara no despresa anava augmentant de volum a poc a poc. Posà la mà dessota i esperà la caiguda de la gota brillant.
-Aquí dins, la nit plora or -digué.
Puig no contestà, fits els ulls en la flama de la llàntia. Joana s'adonà que ell tenia una mica de sorra enganxada als cabells, prop de la templa —187→ dreta. «En aquests moments -pensà- té un rostre d'infant. Hi ha en ell quelcom de meravellat i tendre, de mansoi i ferit. Quelcom que vol ésser infinitament consolat sense descobrir-se...» Apropant-se a ell, li féu saltar la sorra dels cabells amb la punta dels dits.
La veu de Joana murmurà:
-Mai més no hi haurà soledat...
Puig sentia moure's els braços d'ella en la penombra. Es despullava.
-No tinc por...
Ell callava.
-És com si en mi comencés una llegenda...
Ell tremolava.
-Sóc com el naixement d'una muntanya...
Ell sofria.
-Vine.
Ell estengué la mà, tocà el cos d'ella i l'acaricià. El sentia sofrir com el seu. Desitjava caure, soscavar, lligar el bes. Sofria, inclinant-se...
-Infant meu!
D'on venien aquelles paraules? No sabia res. Queia. La seva consciència es perdia en una vertiginosa caiguda obscura. Silenci. L'angoixa era la recerca d'un ritme que fugia... Llum, de sobte. Un cant la travessava com un ocell perdut: so pur del seu esperit que no volia morir en la caiguda infinita... I, tot d'una, la sorpresa del —188→ gemec, l'arrel del crit en l'espai sense temps... Tenebres, ara. Silenci del tot... On és el cant? On és el cos de Joana? Una ràfega s'agita dessota d'ell, dessota del seu vol, i ara comença a ascendir, lent i segur... Una destral de cel fendeix la tenebra... Oh llum! Oh cims blaus de la joia de l'ésser! Oh mar de braços alçats, allà! Però on és Joana? ¿S'ha convertit en aquest ritme de bressol immens on es gronxa el sol? ¿Qui deturarà la rialla roja de la seva fugida delirant? Oh! Ja baixa una altra vegada! Una gran força l'atreu des de sota, i xisclen, corrent al seu encontre, els rius i les muntanyes... La terra! Els llavis obscurs de la terra, la boca de Joana, el murmuri:
-Home... pare del meu desig... amor...
Les paraules d'ella sonaven llunyanes, com de més enllà de la pau d'ambdós. Ara ell sentia la remor de la mar, que tenia també un ritme de bressol. S'incorporà i encengué la llàntia.
-Ets bella!
La dona somreia, immòbil i nua, com habitada per la innocència de les estàtues i el silenci de la terra.
-Joana! Joana! -repetia ell.
I ella continuava immòbil, sota la carícia dels ulls i de les mans: cabellera rogenca a la llum de la flama de la llàntia, com un manoll —189→ d'algues seques; rostre d'aigua adormida i cereal escampat; coll com tres nius de marbre; els dos pallers de neu de les sines; la duna palpitant del ventre; les cuixes forestals... Tot el cos jacent, com una èpica de coloms. En el pes del seu repòs estrenava el vertigen del parteratge de l'existència...
-Tu del meu tu, esposa del meu foc.
Línia i volum es cabdellaven en una síntesi d'astre i corol·la. Oh prodigi orgànic, sitja de la creació, forma moridora i immortal!
-Mare del temps, deessa de la sang... Dorm, dorm...
Joana s'enfonsava lentament en l'absència de si mateixa. El son penjà garlandes negres a la seva consciència, posà formigues als seus ulls, molsa a la seva cara esbadellà les seves mans... Ella sense ella. Blanc llagut varat a la sorra de la seva fatiga. Tot dormia en ella, excepte el somrís que brillava als seus llavis com un anell.
-Dorm... -repetí ell, cobrint-la amb la meitat de la manta.
«Joana podria dormir fins a trenc d'alba», pensà ell. Junts veurien l'aurora que els portaria distància, temps i separació. Hi pensava sense angoixa, perquè estava massa prop encara del seu èxtasi. Que profundament dormia, —190→ ella! Dormia a Argelers, i somreia: I ell li tornava el somrís... Aixecà una mica la manta i contemplà durant una estona la forma adormida de l'amor, radiant trofeu de la nit anònima. No tocà el cos, aquesta vegada, temorós de despertar-la, i, també, perquè ara bastaven els ulls per acariciar-la, en una darrera rendició de tendresa admirada. Més que de l'esplendor de la passió, les dianes dels records s'alçarien d'aquesta inefable tendresa que seria el fidel sentinella de les imatges del seu cor i de la seva sang. Com Joana, ell mai més no tornaria a estar sol. El prodigi de l'amor era, per damunt de tot, una reconciliació amb el món. No li calia res més per creure en el futur. Cobrí de nou amb la manta el cos de Joana. Seguia dormint i somrient. En ella dormien la nit mil·lenària i la primavera de la vida. L'alba es devia apropar. Aixecà la cortina i s'abocà a mirar. Sí. Lluny, al límit de l'horitzó marí, allò que seria el dia no era més que un somriure de llum de la nit que encara dormia sobre la mar i la terra... Pau. Els fills de la nit serien els hereus de l'aurora.
Ja era temps que la despertés. Cercant la flauta amb la mirada, la va veure resplendir entre la tofa de cabells d'ella. Se la posà als llavis, però no bufà. Ja no la necessitava més. Aquells —191→ sons únicament servien per convocar el consol del passat, eren una petita màgia que se li havia fet inútil... Agafant el tub de canya amb les dues mans l'anà vinclant fins que es va rompre per la meitat, i fet això enterrà els dos trossos en la sorra i tocà Joana en una espatlla.
Incorporant-se ràpidament, ja amb els ulls oberts i el mateix somriure als llavis, ella preguntà:
-És de nit, encara?
-No -contestà ell-. Clareja.
Joana, sense contestar, s'inclinà sobre la llàntia i, agafant-la per sota amb les mans juntes, la despenjà i l'apagà. Després va dir:
-Obre la porta.
I, a la claror de l'alba que inundava la xabola, començà a vestir-se.
—[192]→ —193→
—[194]→ —195→
Una hora abans que Joana arribés, els tres companys s'encaminaren cap a la xabola de Caliban. Roldós, que anava davant, preguntà des de la porta:
-Es pot entrar?
-Sí, entra -contestà des de dins la veu rotunda de l'interpel·lat-; podeu entrar tots tres... i el gos també. Es diu Boira, oi? Ja t'he dit aquesta tarda que podeu passar la nit aquí.
La xabola de Caliban era molt més espaiosa que la dels quatre companys, i hi cabien folgadament. El vell colós seia damunt la sorra, al fons, davant la porta, amb les cames obertes i una botella d'aiguardent a l'abast de la mà.
-Així, el vostre amic... eh?... ja ens entenem, oi? Per la clavícula de Salomó, hi ha xaves que tenen sort! Ha tret la grossa a la rifa de l'amor, ell, i a Argelers! Com és la xicota?
-No l'hem vista -contestà Roldós.
-Però ha arribat, oi?
—196→-A hores d'ara potser ha arribat; nosaltres hem sortit abans...
-No cal donar explicacions. Vine, Boira!
Amb gran sorpresa de Vives, no exempta de certa desil·lusió, el gos s'apressà a obeir Caliban, es deixà acariciar i s'ajagué al seu costat. El loquaç ancià begué un glop llarg d'aiguardent i es posà a xerrar:
-M'agraden tots els animals, especialment els gossos i els ocells. Una vegada vaig tenir un lloro...
Vives s'havia assegut prop de la porta i mirava a fora, gairebé d'esquena a Caliban. El maleït vell tenia corda per estona amb la seva idiota història del lloro, ja que quan s'embalava a parlar o a cantar era difícil de frenar-lo. I aquella nit tindria rodes a la llengua, si és que ell tot sol s'havia begut l'aiguardent que faltava a la botella. A través de la porta, esguardà la xabola, la d'ells, que s'aixecava a uns deu metres de distància. Li hauria agradat de veure el rostre de Joana, per comparar la realitat amb el somni. Però ara hi havia poques probabilitats que això passés, atès que la noia només passaria la nit a la xabola. De tota manera, pot ser més valia que no la veiés, ja que així s'esquitllaria del risc de destruir la seva Joana, la de les imatges del llibre que portava el seu nom —197→ i que, naturalment, no escriuria mai... Maleït siga! Era impossible deixar de sentir la veu de tro de Caliban, que encara parlava del lloro:
-Quan el vaig comprar, m'asseguraren que tenia noranta anys. Són anyets, oi?, noranta. Potser no eren tants, qui sap? I com que anava indocumentat, el lloro... Ha! Ha! Ho! Però era un lloro molt vell, això sí, perquè tenia molta experiència...
-De què? -preguntà Tarrés, divertit.
-¿De què ha de tenir experiència un lloro, home? Això entra a la barretina de qualsevol. De xerrera. Era un ocellot de molta parola. Es passava el dia xerra que xerra, i sabia més coses que una enciclopèdia en quaranta volums. El vaig tenir durant vint anys; em va durar més que la meva primera dona; tenia més bon caràcter que ella, i això que renegava molt. L'ocellot aquell va viure, doncs, més que Noè, i qui sap quants anys més hauria anat tirant si... Ja voldria jo viure els cent deu del lloro! Però el pobric va morir d'accident...
-Què li va passar? -preguntà Roldós.
-Una cosa de no dir. Encara me'n faig creus. El lloro la va dinyar esclafat.
-Per la roda d'un carro, potser? -preguntà Tarrés.
-Què t'empatolles! Vinga, home: mira que —198→ pensar justament en la roda d'un carro! ¿Que et penses que es passejava pel carrer com un gos qualsevol? Va tenir una mort molt més interessant: va morir aixafat per un mirall, tal com sona... Al menjador de casa hi havia un gran mirall que havia estat de l'àvia del meu pare, amb un feixuc marc negre on hi havia una colla d'angelets daurats a coll-i-be els uns dels altres, una cosa fina, sabeu?, com ja no se n'estilen, i va passar que un dia, mentre el lloro era sota el mirall, picotejant uns tramussos, el mirall va caure amb un gran terrabastall i el lloro va quedar sota... com un plat de samfaina.
-Ondia! -exclamà Roldós.
-No t'ho creus? -preguntà Caliban, agafant la botella.
-Per què no m'ho he de creure? Coses més rares que aquestes passen en aquest món.
-Va ser ben bé allò que una desgràcia no ve mai sola. La veritat és que no sé què, em va doldre més: si el lloro o el mirall.
-Així, ¿l'infeliç lloro va morir sense fer testament? -preguntà Tarrés, rient.
-No siguis carallot! -grunyí Caliban-. No has tingut mai un lloro, tu?
-No, gràcies a Déu. Ni cap mirall amb angelets...
-Doncs aniràs a l'infern, per dolent -digué —199→ el colós, fent veu de titella. Begué una altra tirada i afegí-: Crec que el millor que podríem fer és dedicar una horeta a les cartes, abans d'anar a dormir. Però primer hauríem de posar-nos d'acord sobre les apostes...
-No tenim diners -s'apressà a anunciar Tarrés.
-I qui parla de calés, per la clavícula de Salomó! Però jugar en blanc no em fa cap gràcia. Cal jugar-se sempre alguna cosa en aquesta merda de món, sinó la vida no tindria al·licient. Jo puc apostar, per exemple, una camisa, no aquesta que duc, sinó una altra que tinc desada, una de vermella, i un de vosaltres pot jugar-se el gos, posem per cas...
-Ni parlar-ne! -saltà Roldós.
-No m'agraden les camises vermelles -féu Tarrés.
-Deixem, doncs, la camisa i el gos. Ben mirat, em sabria greu de perdre-la, la camisa. Però, mireu, em podria jugar l'aiguardent que queda a la botella -proposà Caliban, apressant-se a beure un altre tirada-. El que queda ara -afegí, llançant una estentòria riallada-. Fa?
-No ens jugarem ni un gra de sorra! -digué Tarrés, categòric.
-Està bé, home; no t'enfadis. Sigui com sigui, jugarem. Ja estic tip i cuit de fer solitaris —200→ amb aquest, llardós joc de cartes... Ja que no aposto l'aiguardent, bé me'l puc beure, no?
I fent seguir l'acció a les paraules, Caliban s'engolí els dos o tres dits de licor que restaven a la botella i començà a repartir les cartes.
-No sé jugar -féu Vives, tornant les cartes.
-Per l'ànima aixafada del lloro centenari! -exclamà Caliban, recollint les cartes i tornant a escapçar-. Si vols, en cinc minuts te n'ensenyo. No? Vols que provem a la morra? És la cosa més fàcil del món. ¿Apostes el teu bastonet contra la meva camisa?
-No -contestà Vives, eixut.
-Està bé, home, però no posis aquesta cara; em quedo amb la camisa; és una llàstima que no pugui ser beguda com l'aiguardent. No sé què hi veus en aquest bastonet, que no abandones mai. Però si t'he de dir la veritat, a mi tam bé m'agrada...
Caliban, Tarrés i Roldós començaren a jugar. El vell colós, amb el cap enterbolit per l'alcohol, vociferava sense parar, gairebé sense veure les cartes que tenia a les mans ni seguir el joc dels tres companys, els quals, pel seu cantó, jugaven d'esma. Amb el rostre congestionat i encrespats els cabells, ventava cops de puny a la sorra en jugar cada carta, es picava el pit o bracejava, fent girar els ulls brillants.
—201→-La gran puta d'oros! -cridava-. L'as de bastos, per a ser usat amb els gendarmes, després d'haver-los abaixat els pantalons. Ha! Ha! Ho! Ho! Maleïtsiga! ¿D'on surt ara aquest tres de copes? I aquí treu el bec el rei d'espases.
Vives continuava assegut vora la porta i mirant cap a fora. Encavorcat en els seus pensaments, gairebé no sentia els disbarats de Caliban borratxo. Feia poc que s'havia apagat la llàntia de la xabola, allà...
-Les espases i els bastos van a pinyes! -esgaripava Caliban, incontenible-. Visca el Gran Cul d'Oros que il·lumina el món! Hi escriurem el gran lema que necessita: Liberté, Fràternite, Egalité... Però jo em quedo amb les copes! Ha! Ha! Ha! Oh! Més espases? Sempre hi ha més espases, maleïtsiga! Per la clavícula del rei Pepet, d'on surten? Espases contra bastos! O contra bastonets! El Copó! Això! Gaudeamus, que deia el capellà del meu poble, un bon home aficionat als ocells també: tenia més de cent gàbies... Què passa, ara? L'as de copes ha tocat pirandó, i la botella és buida... Ai de mi! Sóc un pobre vell que ha arribat a tanta misèria que no pot oferir ni un vas als seus amics i hostes d'una nit! Ep, tu, el del bastonet: no vols pas aprofitar les escorrialles? T'asseguro que és un bon aiguardent de —202→ contraban, a prova de gendarme. Apa, beu! I que sigui en record i en pac d'aquell tros de pa amb què em vares apedregar un dia... Ha! Ha! Ho! I que consti que no et guardo rancúnia, jo. Això mai! Eren uns dies de molta fam, aquells. Ara s'ha acabat la fam: hi ha només gana... Ha! Ha! Hooo! Una altra vegada el rei d'espases! Així que ha sentit parlar de fam, treu el nas. Endavant, Cid de les cartetes! Al crit de: «Desperta, ferro!», fot-li a l'oros infidel! Ara arriba la sota, remenant les anques... Quin és el sant de l'espasa? ¿De l'espasa i de la capa? Ah, sí! Visca sant Martí i la seva espasa de colors! Vejam! Què passa, ara? Sembla que hi ha ganes de gresca, senyors bastos i reis i altres endergues! Ordre i seguretat, per la clavícula de Salomó! L'ull viu, cartetes! Ep! Qui escapça aquí és menguis! Ara que cadascuna vagi pel seu cantó, com si les altres no existissin, i després totes juntes, cartetes baixes, xamoses i brutes, disposades al gran batibull inevitable. Ja comença el ball! Ja salten oros contra copes, espases contra bastos! Tots s'estossinen, esquincen, mosseguen, enfilen, tallen, degollen, esventren, barrejats, sords i folls, fins que arriba el Gran As ventrut, amb la seva llarga espasa, i se les heu amb tothom..., tothom..., tothom..., per la claví...
—203→Caliban s'interrompé, balbucejà tres o quatre mots més i es quedà mirant els seus companys de joc amb ulls que semblaven dos grans botons. Després singlotà un parell de vegades i, aclucant els ulls, caigué estenallat damunt la sorra, roncant.
-Quin tipus! -digué Tarrés-. S'ha acabat la funció de la nit.
Un cop apagada la llàntia, Roldós i Vives romangueren en silenci fins que sentiren que Tarrés dormia. Per la porta entreoberta entrava una càlida alenada de primavera. El mar semblava mort.
-Avui no tusses -digué Vives, tot d'una, en veu molt baixa.
-No -contestà Roldós-. Però Caliban ronca com un elefant i no et deixarà dormir.
-No tinc son.
-Escolta, Vives...
-Digues.
-És sobre Caliban. No hi tens inconvenient?
-És clar que no. Digues el que vulguis.
-Crec que no estic d'acord amb la teva manera de jutjar-lo, saps?
-No el jutjo.
-L'única paraula que li has dit en tota la nit ha estat: no.
-Així és.
—204→-Crec que Caliban no és una mala persona. És més, crec que fins i tot és un bon home.
Després d'un llarg silenci, Vives contestà:
-No sóc un fanàtic ni dels meus sentiments. És possible que tinguis raó -i afegí-: Però com em rebenta!
Després d'una llarga pausa, Roldós preguntà:
-Encara segueix apagada la nostra xabola?
-No. Acaben d'encendre una altra vegada la llàntia.
-Bé.
Silenci. La mar continuava morta: Caliban roncava.
-Escolta, Vives...
-Digues, Roldós.
-Crec que és millor, que ho sàpigues: aquesta tarda he tret de nou sang per la boca. Molta.
-Jo t'ha passat altres vegades. Potser...
-No hi ha potser, amic. He arribat al cap davall de les meves forces i no hi ha cap esperança. Ho sé molt bé. I ara voldria demanar-te una cosa: Només una.
-Digues.
-De cap manera no vull anar a raure a la infermeria del camp.
-No hi aniràs.
-Vull morir al meu racó de la xabola. Això és tot. I no tinc por...
—205→-Ets valent.
-No. M'hi he acostumat, comprens? Però deixem això... Ara m'agradaria que em contessis una altra d'aquelles històries que apuntes al teu carnet, si és que te'n queda alguna que jo no conegui. En tot cas, podries tornar a contar-me la del corneta Joan Alom, que m'agrada tant.
-Tapa't bé amb la manta.
Roldós obeí: tancà els ulls i esperà. La veu del seu amic trigava, aquest cop. Quina cosa més rara: Caliban havia deixat de roncar! Puig i Joana eren junts a la xabola que ells els havien deixat, només a alguns metres de distància i a molts mons... Boira s'havia adormit als seus peus, com tantes vegades solia fer. No el treurien, aquesta nit. No era pas veritat que no tingués por, però es tractava d'una por acorralada, d'una angoixa inerta que no havia pogut foragitar del seu esperit... Ara que ja ho havia confessat a Vives, se sentia presa d'una estranya serenor. Viuria alguns dies més, pocs, al seu racó de la xabola, voltat dels seus amics; veuria, enllà de la porta, algunes albes i alguns capvespres, passaria gent, Boira entraria i sortiria, pensaria en la seva filla Lina... Més enllà de tot això, no hi hauria res més per a ell... Però per què trigava tant Vives? Segurament —206→ estava cercant en la seva memòria una de les seves millors històries. Ell mateix, Roldós, seria una història, i Vives també en seria una. Tot és història en aquest món...
Finalment, la veu de Vives, com si nasqués de l'obscuritat de la xabola, féu:
-Una vegada hi havia un foll i un cavall invisible...
Quan feia una bona estona que parlava, s'interrompé: Roldós s'havia quedat adormit, amb la testa recolzada sobre el seu muscle. Bruscament, Vives sentí la remor de la mar, com una resurrecció.
—207→
—[208]→ —209→
Encara vivia... La seva testa, girada cap a la porta oberta al crepuscle, semblava xopa de la claror que entrava.
Els sorolls del camp -crits, lladrucs, el colpejar d'un martell-, clars, indistints, i com produïts en una llunyania aèria, també entraven a la xabola. Per un forat del sostre es filtrava un raig de sol que queia sobre el cap de Boira, estès prop dels peus del moribund. Puig, Tarrés i Vives, asseguts molt junts, tenien els ulls fits en el rostre de llur company i romanien immòbils, com esculpits en la pedra d'un mateix silenci.
Puig pensava:
«Roldós agonitza, i jo no puc deixar de pensar en Joana. S'està morint en el mateix lloc on vaig posseir-la i es quedà adormida... amb el somrís als clavis... i ara Roldós amb aqueix rictus de dolor..., mentre fora, al camp, és un ponent dolcíssim... i també haurà caigut, lluitador...»
—210→El raig de sol que baixava del sostre desaparegué bruscament, com si algú, des de fora, l'hagués segat d'una coltellada. Roldós tenia els ulls tancats i movia contínuament els llavis, però del que deia no més se'n destriaven algunes paraules aïllades. Lluny, sonaren els aguts tocs de retreta. Roldós decantà lleument el cap i els seus companys varen poder sentir:
-La... corneta... d'Alom...
Durant uns moments, el soroll del camp cessà, com suspès en una pausa absurda, i arribà la vasta respiració del mar. Boira aixecà el cap, en un brusc moviment d'alarma, com si sentís apropar-se algú, des de fora, i tornà a la posició anterior. Vives es tapà el rostre amb les mans, per no veure el seu amic, però, dins d'ell, la visió s'arruava:
-Lina, filla, no sents la...?
Tarrés plorava llàgrimes silencioses. Cessà la corneta i s'alcà de nou la borinor del camp. Les primeres ombres de la nit entraren a la xabola. Puig pensava:
«Encara no tinc llàgrimes. La taca de sol ha desaparegut del cap del gos. Als cabells de Joana tremolava la flama de la llàntia. Els pensaments de la vida al costat dels pensaments de la mort... Per què encara no encén la llàntia Tarrés?»
Les paraules de Roldós eren més un aflat que una veu:
-No era el vent, Lina, filla meva... allò que baixava del cim... sinó el so de la corneta... l'alt ocell de les neus... No era... el... vent...
I Vives, amb el rostre encara entre les mans, evocava:
—212→Roldós decantà un xic la testa i un fil de sang se li escorregué de la boca al coll. Els dits de la seva mà dreta es mogueren convulsivament i després tota la mà: aconseguí d'alçar-se en un estrany moviment furtiu, com de resistència i comiat alhora. Una dolçor tràgicament serena envaïa aquell rostre que cercava la seva darrera immobilitat.
Tarrés eixugà la suor del front del moribund i la sang de la boca i del coll. Després anà a tancar la cortina-porta i encengué la llàntia. Boira no es movia. Al racó, la papallona resplendia. Roldós murmurava:
—213→-Com una merla... entre àguiles... El voltaven els Dotze, sents, Lina?, mentre enlaire... molt enlaire, la seva corneta sonava... i la neu vivia i baixava.... i les estrelles... On és?
Havia obert els ulls, però ja no hi veia. Repetí:
-On és...?
-Qui? -li preguntà Tarrés.
Roldós tornà a cloure els ulls.
-Tots som aquí -li digué Tarrés, a cau d'orella.
-I... Boira? -preguntà el moviment dels llavis.
-També.
Puig pensava:
«És la nit de la mort de Roldós... el martell no cessa de picar, cada vegada amb més força... sortirà la lluna, més tard, pel mar... totes les llànties del camp es van encenent... vindran les ombres estables de la nit... i Roldós ja no més serà una cosa sobre la sorra... i jo no puc evitar que els records de Joana, com aquest martell que pica en l'obscuritat, bateguin en la meva sang i m'encenguin... Tant de bo que més tard pugin les llàgrimes... »
El deliri de Roldós es feia ara perfectament audible:
-Em sents, Boira? Aviat... dormiré, saps? —214→ No moguis la cua... Anem! Ja és hora... els Dotze ens criden... i la corneta també. Anem! La meva filla Lina... ja és aquí... ¿no la reconeixes?... t'he parlat molt d'ella... sí, porta un vestit blau, ella... com la darrera vegada que... No podem esperar més, Boira... Vine aquí... a la meva esquerra... Lina a la dreta... és molt fosc tot... però el so... de la corneta... ens crida... allí... allí...
Callà. Boira aixecà de nou el cap i es quedà escoltant... Tarrés despenjà la llàntia i la mantingué immòbil uns moments davant el rostre de Roldós, de manera que la flama quedés exactament ran de la boca del moribund. Sense dir res, tornà a penjar-la. Vives pensava:
«La flama no s'ha mogut, i tots tres hem acalat la testa al mateix temps... Ha mort el nostre petit camarada, i com que crec en la imaginació, crec que la seva ànima ascendeix, acompanyada de Boira i d'una nena vestida de blau, a l'encontre d'Alom, la corneta del qual ha estat la darrera cosa que ha sentit en la terra...»
Boira, que no havia deixat d'escoltar, amb les orelles testes, rondinà, fits els ulls en la porta. Tot d'una, uns dits gruixuts alçaren la part inferior de la xarpellera i per l'obertura aparegué la cara de Caliban.
—215→-Ha...? -començà a dir, i s'interrompé.
Puig, sense girar-se, féu un gest afirmatiu amb el cap.
-Pobret! -exclamà Caliban, i enretirà el cap i deixà caure la porta-cortina.
Vives no podia dentar d'esguardar el rostre de l'amic traspassat. Que prodigiosament senzilla era la mort! Una flama no havia oscil·lat ran d'aquella boca entreoberta, i tot s'havia acabat per a Roldós. Els seus ulls s'havien clos, hom diria que estava dormint, i si no fos per aquella punta de dent que brillava entre els immòbils llavis separats... Havia mort sol, com mor tothom, però d'una manera lenta i silenciosa, de puntetes, hom podria dir, damunt la sorra, gairebé buidat de por, no per fatalisme o resignació, ans perquè el terrible, des que s'havia sabut condemnat, madurà en un hàbit d'acceptació del destí. S'havia mort un home tendre i bo, i miraculós, perquè mai no es repetiria damunt la terra. Hi ha molts llocs per a viure en el món: muntanyes, planes, ciutats, llogarrets, estances, espais nadius, proteccions que ens confirmen i conserven, camins que ens reben i perllonguen, llocs d'arrels o llocs de vents, d'estrelles benignes o de llunes adverses. Però només hi ha un lloc per a morir. Irreemplaçable. Nu en la seva heroica innocència, tan absolutament —216→ pobre que àdhuc s'havia sabut despullar de futur, Roldós havia mort sense la complicitat de la menor pompa i gairebé sense la protesta del dolor. Asceta de la seva pròpia mort, havia deixat que la vida renunciés a ell, i en la seva secreta senzillesa, en la pudicitat de la seva noblesa, havia comprès des del començament -i s'apressà a elegir-lo- que el racó de la xabola era el seu últim i definitiu lloc. N o necessitava més. Perquè no havia de defensar-se contra res qui ja únicament vivia per a la seva mort. I si aquesta tenia algun sentit -i era evident que sí: li ho conferia precisament el lloc- provenia de la necessitat mística de comunicar als qui el voltaven l'exemple que la desesperació era l'última cosa a què s'havia d'accedir, per tal d'ésser fidels al passat i, en cara més, al futur...
Fora continuava el colpejar del feixuc martell, lent, regular i obsessionant: un clavament de llargs claus en un gruixut estaloc: primer, un cop breu i sec, i després d'una curta pausa en venien deu o dotze més, rítmics i contundents, i, al final, el repicar de dos o tres, gaire bé enjogassats, sobre la cabota del clau ja enfonsat. I de nou la represa del sord percudir...
Mentrestant, Tarrés havia tingut cura de fer el poc que calia amb el cos de Roldós: allisar-li —217→ els embullats cabells, tancar-li la boca, encreuar-li els braços sobre el ventre i cobrir-lo amb la manta fins a la meitat del pit. El martell continuà colpejant, fins que, súbitament, els cops foren ofegats per les notes de l'himne que transmetien tots els altaveus del camp:
|
Allons, enfants de la patrie... |
Vives alçà el cap, com per rebre al rostre la música que es desbordava:
|
... l'étendard sanglant est levé... |
¿La sonora correntia èpica s'adollava en honor del petit mort obscur que havia caigut lluny de focs i de banderes? ¿Qui obria damunt la ciutat dels vençuts aquell cel musical sembrat de sols de sang, creuat de trons de ferro, rius de llampecs, escarapel·les-cometes, núvols que s'immobilitzaven en gegantins torsos on palpitava la Victòria...? Si no existia una ironia del temps, ¿per què irrompia allà l'himne triomfal de la Llibertat en marxa? I ¿per què, sord i llunyà, tornava a sentir-se el colpejar del martell?
Immòbils i pregonament commoguts, els tres companys escoltaven la fragor que els inundava. El rostre del mort era cada vegada més lluminós.
—218→|
Marchons, marchons... |
Una nit, a Estrasburg, Rouget de l'Isle fou posseït per una cançó sense nom. La cançó caminà entre boscos de banderes i fogates d'ira, saltà dels rius als cors, s'enfonsà en el fang fins als genolls, mossegà la neu dels cims i precipità la nit de l'òxid sobre les corones... Sol i sang! Sol i sang als furiosos llorers; sol i sang esquitxant el mirall de la guillotina... L'espasa de Bonaparte creixia secretament. La Llibertat cantava en els parracs, ressonava en el timbals, floria en els bastons dels joves mariscals... Cada heroi tenia la seva flama i els arcs iris eren tricolors... Però els martells, oh els sords martells!
La testa del mort irradiava una blanca i tremolosa llum. L'himne descendia en allau d'història encesa, i com formant part d'ell i, ensems, aïllat i autònom, sonava el colpejar greu i profund del martell, com el bategar d'un cor de ferro...
Vives fixà l'esguard en la testa de llum del seu company mort i li semblà que els majestuosos acords de l'himne retrocedien i vacil·laven davant la proximitat d'una presència dominadora i invisible que avançava irresistiblement, com una força més poderosa que la història... —219→ La música s'anava allunyant lentament, a mesura que la llum de la testa, cada vegada més pura i intensa, envaïa tot el cos del petit camarada, i la forma jacent, convertida ja en llum, semblava un enorme capoll fet translúcid per la crisàlide que bategava dins i pugnava per sortir... De sobte, la música cessà, esfondrada, i el martell emplenà la nit amb el seu rítmic retronar, com reclamant l'acompliment d'allò que s'apropava. Vives alçà el cap, estranyament, presa de l'anhel d'interrogar el misteri que flotava per l'espai del seu esperit, i la seva mirada es deturà en la papallona del racó. Amb les dues mans, delicadament, com si fos d'escuma, desprengué la papallona i la contemplà uns moments, estremit. Una de les dues ales superiors era ratada i el polsim vermell de les quatre franges que les creuaven havia quasi desaparegut; però en les inferiors brillaven quatre diminuts ulls d'or, voltats de cercles negres...
Quan el picar del martell es va interrompre, Vives s'inclinà sobre la despulla del seu company i apuntà a la camisa, a l'altura del cor, la fràgil i seca papallona. Tot seguit, el vast i absolut silenci creat pel cos lluminós -com si nit, món, estrelles, ombres i dolor, tocats pels raigs, s'haguessin detingut en una immòbil espera, —220→ testimonis unànimes del portent que els transcendia- fou no pròpiament interromput, sinó més aviat tènuement esgratinyat. Enlaire, molt enlaire, en els espais cimals de les serralades de l'esperit, on l'eternitat regna en la immemorial puresa del somni de les neus, vibrà el fil del so de la corneta, anunci del toc insistent que seguí, sense que el fluir s'interrompés un sol instant, en una crida cada vegada més aguda, llarga i peremptòria... La papallona col·locada damunt el cor de Roldós aletejà i es convertí en una flama roja, al mateix moment que la llàntia s'apagava i els quatre costats de la xabola trontollaven i s'esvaïen en l'ombra de la nit... La corneta seguia sonant, veu heràldica de les altures on filava, per a la terra, l'ordre contra les tenebres. Voltat de nit, el cos del petit camarada esperava, amb la seva papallona de foc. La crida de la corneta cessà uns instants, en una pausa tensa i interrogadora; tornà a sonar, amb més força que abans, com exigint ja la resposta que trigava incomprensiblement, i esperà de nou. Ara contestà l'himne. Arrencats de llur propi somni i del somni de la terra i de les tombes dels anys, el ritme, les veus i la música de l'himne sorgiren a la resurrecció instada pel so pastor de la corneta, que reprengué la seva esperonadora crida, agulló sense fi —221→ clavat al bou d'ombra de la nit. L'himne piafà, mig dubtós mig impacient, com un ramat feixuc de son que, bé que ha sentit els crits de marxa, no sap encara cap on orientar la cursa; però ja la corneta llançava el seu toc d'ascensió, i l'himne, dòcil i en serrades fileres, s'adreçava vers el camí de les altures... L'incisiu so s'allargava, com foc filat, per les obscures carenes de les seves muntanyes, mentre a sota, a la gran planura, l'himne palpitant, immens i solemne, començava a alzinar-se entre el tremolor dels futurs infantaments de la terra i la brillant llavor dels cels. I darrera de l'himne, entre els Dotze, sostingut per les espatlles del Temps i de la Nit, el cos lluminós avançava...
Davant llur xabola, immòbils, banyats per la claror del pleniluni i amb els peus enfonsats en la humida sorra, Vives, Puig i Tarrés vetllaven, l'un al costat de l'altre, tres silencis d'acorament en el silenci total del camp. No era en cara ferida d'alba la nit, quan la boira arribà a la platja, s'arrossegà per la sorra allargant arreu els seus braços blancs i, després, alçant-se a poc a poc, començà a esllavissar-se pel camp adormit. Els tres immòbils companys eren ja meitat boira i meitat lluna, quan el martell reprengué el seu monòton i augural retruny...
—[222]→ —223→
—[224]→ —225→
En una avinentesa, Roldós em digué que un dia jo potser contaria a algú la història d'una branca florida. En aquest carnet hi ha històries que he inventat només per a mi en hores de descoratjament o de soledat, històries que m'han estat contades i històries que he viscut; i s'hi han registrat també sentiments i visions, experiències del cor i somnis convocats per l'esperit. Dubto molt que em sigui donat de poder aprofitar el que he escrit aquí per a una obra que, si fos, seria el testimoni bategant i commovedor d'un home en qui no oblidar és la central militància de la seva ànima. Em requereixen temps obscurs i, d'altra banda, ¿qui sap si mai podria disposar de la força serena que cal per a objectivar creadorament allò que hom ha viscut? Però és un consol i ensems una alegria de pensar que allò que jo segurament no podré realitzar mai algú ho farà en el futur, algú a qui aquestes pàgines arribaran com una visitació lluminosa i una ordre profunda.
—226→Considero la història de la branca florida que es convertí després en el meu bastonet com una de les més belles que he viscut, i més dolç de creure que duu, meravellosament, la invitació a ésser contada per a molts d'una manera immarcescible. Captivat per la meva història -que, cal dir-ho, no perdo ocasió de contar en veu baixa i viva, sempre que s'escau, és a dir, sempre que trobo algú que se la mereixi-, un gran humà s'asseurà un dia a la seva taula de treball per tal de retornar-la purificada pels focs de l'esplendor del seu cor i forjada pels malls de la seva inspiració; però un cop lliurat a la feina, s'adonarà, presa de desconcert, que allò que havia considerat complet en si mateix no es tanca ni culmina: altres requeriments, figures, vols i imatges se li aproparan procedents del món i aniran entrant a la seva ànima, empesos per un misteriós poder... I aleshores el meu bastonet farà xiular l'aire del seu esperit i, al seu conjur, tot allò que era vague i sense forma s'ordenarà sota una nova i súbita llum: murmuris i crits, muntanyes, mar i cel, gavines i sols i llunes i sorres, i l'amor, la mort i l'esperança, tot començarà a sorgir, inevitablement i lenta, fins a integrar el fons sobre el qual és dibuixaran, encara immòbils en llur espera, quatre figures humanes i un —227→ gos... De nou el bastonet farà xiular l'aire, i aquesta vegada les cinc figures, l'una al costat de l'altra, es posaran a caminar devers llur nova temporalitat: Puig amb la seva flauta de canya, Roldós amb la seva papallona, Tarrés amb la seva llàntia gotejant, Boira amb les seves llargues i penjant orelles... i jo mateix amb el meu bastonet.
Criatures de la vida i de la fantasia, l'atzar els buscarà camins i estades entre els homes, per als quals repetiran inlassablement llur esdevinença enmig de l'època sòrdida i cruel que els tocà de viure i que, en el fons de llurs ànimes, acceptaren com una exigència del destí de llur temps, tan pròdig en hecatombes. Singulars i il·luminats, senzills i prodigiosos en llur humanitat, mínvols dins els simulacres de la història i gegantins en llur tendresa i afirmativa consciència, marxen per la terra de llur pròpia faula sense el rebombori de la glòria ni la pressa dels personatges que han d'esquinçar l'aire per a proclamar llur estatura i transcendència. Marxen! Cap on? Marxen a l'encontre d'aquells qui un dia foren com ells, i d'aquells qui un dia podrien ésser-ho -i que decididament ho seran, si el temps congria noves llunes atziagues-, per tal d'ésser reconeguts i rebre la resposta del bes del germà...