Crist de 200.000 braços

Agustí Bartra

  —5→  

El dia 8 de febrer de 1939, Agustí Bartra -aleshores novell escriptor de trenta anys, amb dos llibres al carrer, un de contes i l'altre de poesia- passava la frontera de França, un de tants en l'allau dels derrotats. El seu grup fou enviat per les autoritats franceses al poc hospitalari camp de Saint-Cyprien -em resisteixo a dir-ne Sant Cebrià, com li pertocaria, no sols per respecte «històric», sinó perquè el nostre nom em sonaria com a burla-, d'on escaparia al cap d'uns quants dies amb el seu amic Tarrés. La fugida els va durar poc: a Perpinyà van ser identificats i tramesos al camp d'Argelers, on Bartra retrobà amics i féu noves coneixences. Pel mes de maig els refugiats passen a un camp més allunyat de la frontera, prop de Beziers. Era el camp de concentració d'Agde, on Bartra va tenir, just a l'arribada, un incident amb un oficial de l'exèrcit republicà:

  —6→  

«Jo vaig arribar a Agde -explica Bartra-, amb Tarrés, Puig, Roldós i el gos Boira-, un migdia assolellat. Centenars d'homes havien d'ésser distribuïts als grans pavillons de fusta, però com que les autoritats militars franceses no s'hi entenien a posar un cert ordre a l'allau d'homes i fòtils, decidiren triar alguns oficials de l'exèrcit republicà per tal que tractessin d'encabir els homes als pavellons. Però a les veus de: a formar! a formar!, cap dels nous estadants no prestava la més mínima atenció: jo tampoc, és clar. Tot d'una, algú se m'acosta i em diu, cridant: «No sents que manen a formar, tu?» Vaig mirar el xicot que se m'adreçava i, burleta, sense moure'm del lloc on estava assegut, a terra, vaig contestar: «El gos també?» La seva rèplica fou de còlera i de fàstic, sense deixar de mirar-me i de mirar la colla que em voltava, i quan es referí a la seva condició d'oficial el vaig interrompre per dir-li que allà on érem no hi havia estrelles jeràrquiques que valguessin. Per fer-ho curt: ens enviàrem mútuament a passeig...»1

L'oficial era Pere Vives, que inspiraria el personatge més important de Crist de 200.000 braços.   —7→   L'endemà de l'incident que hem reportat, Vives, en reconèixer l'escriptor, féu les paus amb Bartra, i iniciaren una amistat tan intensa com breu: Bartra se separaria de Vives i dels seus companys el primer d'agost, camí de la llibertat; Vives moriria tràgicament a Mauthausen el 30 d'octubre de 1941.

«Eren quatre. Coneixien la derrota, la fam i la mort. Moltes coses els unien i moltes, també, els separaven. Llur solidaritat profunda podia ressonar en la veu estranyament opaca de Roldós, brillar en el somrís de Vives i en els seus ulls color d'avellana, expressar-se en un moviment de les llargues mans de Puig, vibrar en la ruda saviesa de Tarrés que parlava de bous o d'arbres. Quatre entre cent mil -pot ser contra cent mil-...»

Aquest passatge de les pàgines inicials de la novel·la ens presenta els quatre amics, els quatre personatges: L'autor no ha recorregut ni tan sols a l'artifici de canviar-los els noms: és com si, en novel·lar-ne l'experiència, hagués volgut al mateix temps, retre un homenatge a l'amistat. Anna Murià ens adverteix que en aquesta novel·la «la ficció és mínima»: «Es limita a aplegar   —8→   estèticament dins d'un quadre les impressions disperses d'aquells sis mesos de vida en els camps de concentració i aixoplugar sota les mateixes mantes els millors sentiments i les més intenses emocions que hi experimentà o hi recollí.»² Tanmateix, l'obra no deixa de ser una veritable novel·la, en el plantejament i en els resultats. Si una característica fonamental de les novel·les és la ficció, Crist de 200.000 braços no se n'escapa: així, el personatge «Vives» no vol ser pas un fidel retrat del Pere Vives real, i de fet fusiona en la seva personalitat trets propis i trets de l'autor.³ Ni tan sols el marc en què es desenvolupa l'acció no respon literalment a la veritat històrica: el camp d'Argelers va ser un camp, el segon, on va anar a raure Bartra, però de fet la major part d'experiències són més relacionades amb el camp d'Agde. I posats a destacar-ne aspectes estrictament novel·lescos, advertim que no es tracta d'una novel·la-testimoniatge -un típic exemple del gènere ens el proporcionaria K. L. Reich d'Amat-Piniella⁴, que recull l'aventura dels catalans reclosos a l'infernal camp de concentració de   —9→   Mauthausen, on precisament Pere Vives és representat per una de les principals figures-. En tot cas, el testimoniatge de Crist de 200.000 braços és més aviat introspectiu, d'impressions elaborades, és més psicològic que sociològic: El trauma de la derrota, l'esfondrament d'un món ple de vida i d'il·lusions que coincidia amb la joventut dels protagonistes, hi és interioritzat. De fet, la realitat era massa terrible per ser novel·lada, tot convidava a la desesperació. Bé, tot no, perquè al capdavall alguna cosa va impulsar Bartra a escriure. ¿El desig de viure d'uns joves damnats? No solament això: en les impressions introspectives, en la interiorització del drama col·lectiu, l'autor cerca una sortida, una justificació del passat, una possibilitat de refermament. Era probablement una de les poques vies que podia escollir; com així mateix ho era, en un altre context perd també amb una sensació d'impotència semblant, la que va escollir Elio Vittorini a Conversazione in Sicilia⁵, on Silvestro «sofreix pel dolor del món ofès», com sofrien els quatre companys de Crist de 200.000 braços en «la por de què era presa una època de menyspreu per l'home».

(Un parèntesi: em sembla que el paral·lelisme   —10→   d'aquestes dues novel·les -paral·lelisme sense influències directes, val a dir-ho, perquè foren escrites al mateix temps i enllestides segurament només amb mesos de diferència- és més profund que no sembla a primer cop d'ull. Fins i tot estilísticament tenen un aire comú. Les possibles coincidències no farien sinó confirmar l'evidència que tota obra és filla del seu temps: la reacció a l'ofensa feta al món és visible tant en l'una com en l'altra obra, així com la necessitat peremptòria de superar la desesperació. Un detall anecdòtic: tant Vittorini com Bartra van néixer l'any 1908.)

Hem dit que l'aspecte creatiu a Crist de 200.000 braços era prou important per considerar-la una novel·la. Però la manca d'una veritable acció i la profusa varietat estilística la fan també un relat inclassificable, híbrid, on s'enllacen els quadres de la passió i del martiri de cent mil homes de 25, 30, 33 o més anys que formen un

Crist de dos-cents mil braços, dolor nostre que ets a la sorra. Germans, crec en el meu nom invisible i immens escrit damunt la sorra6.

  —11→  

És, doncs, una aventura col·lectiva personalitzada en els quatre protagonistes, que han abandonat les «ciutats de la victòria» per una «ciutat de derrota»: «Les ciutats del món són la victòria dels solcs i dels fruits, de la voluntat i el somni de les generacions, d'un nom que puja de l'esperit dels homes que les han desitjades. Però aquella era una ciutat de derrota, una ciutat de brusca naixença...» Tanmateix, la història no s'atura ni en les ciutats de derrota. La vida es projecta i avança contra el record o, senzillament, per damunt seu. D'entrada, una evidència lluminosa: «No haver mort -que tantes forces obscures s'havien confabulat durant tres anys per fer de la vida una excepcionalitat- era un miracle en el qual gairebé no podien creure.» I aquest miracle replantejava imperceptiblement el sentit de l'aventura: «La mateixa derrota era ja quelcom llunyà i èpic, un gloriós prestigi que cadascú compartia davant la història, on havien entrat amb llurs últims parracs i el gran orgull del vençuts: pertànyer a un esperit provisionalment dominat per una força brutal superior.»

Al llarg de la novel·la es perfila aquest procés d'autoafirmació que exigeix una resposta moral a la desorientació i al fracàs. No tothom vol ni pot reaccionar així: alguns ja no superaran mai   —12→   més la frustració; d'altres en seran inconscients o de manera imperceptible s'hi faran; però la majoria assumirà amb més o menys intensitat i conseqüència el seu destí. Al capdavall, ser fidels al passat no significa pas deixar de ser ni cedir a la temptació del nihilisme. Les paraules finals -el «Darrer full del carnet de Vives»- són, en aquest sentit, ben il·lustratives:

«Criatures de la vida i de la fantasia, l'atzar els buscarà camins i estades entre els homes, per als quals repetiran inlassablement llur esdevinença enmig de l'època sòrdida i cruel que els tocà de viure i que, en el fons de llurs ànimes, acceptaren com una exigència del destí de llur temps, tan pròdig en hecatombes: Singulars i il·luminats, senzills i prodigiosos en llur humanitat, mínvols dins dels simulacres de la història i gegantins en llur tendresa i afirmativa consciència, marxen per la terra de llur pròpia faula sense el rebombori de la glòria ni la pressa dels personatges que han d'esquinçar l'aire per proclamar llur estatura i transcendència. Marxen! Cap a on? Marxen a l'encontre d'aquells qui un dia foren com ells, i d'aquells qui un dia podrien ésser-ho -i que decididament ho seran, si el temps congria noves llunes atziagues-, per tal d'ésser reconeguts i rebre la resposta del bes del germà...»

  —13→  

Aquest colpidor paràgraf final és potser el més «atorgat» de l'obra. De fet, el profeta s'imposa a l'intèrpret: «època sòrdida, i cruel que... acceptaren com una exigència del destí», «singulars i il·luminats», «senzills i prodigiosos», «en... afirmativa consciència», tot ens indica una assumpció profètica que les víctimes de la persecució no podien encara sentir. Concretament, el Vives real -a qui són atribuïdes en la novel·la aquelles paraules- se sentia cada vegada més inerme per enfrontar-se a les vicissituds. En l'última carta a Bartra (27 de gener de 1940) confessa:

«... si no aconsegueixo reaccionar em pot fer molt de mal, perquè em pot arribar a atrofiar l'energia interior. Només quan penso en aquest perill arribo a fer alguna cosa per deseixir-me'n. És tan còmode arraulir-se en un racó i defugir la lluita amb aquest clima implacable i evadirse d'aquest sentiment d'haver estat engolit per aquesta màquina monstruosa de l'exèrcit que pot fer d'un hom el que vulgui, sense donar explicacions a ningú!»7

Però la desmoralització, la depressió, com en   —14→   diu ell mateix, ja li havia sobrevingut abans, després de passar una temporada fora del camp d'Agde, com a veremador voluntari, durant els mesos de setembre i octubre de 1939. Aquesta fou l'última època feliç de la vida de Pere Vives. El primer de novembre escriu ja des del camp de Saint-Cyprien i, després, des de la «zone des armées». L'abúlia, a què era temperamentalment inclinat, se li accentua. Malgrat tot, en la darrera carta, ja esmentada, que va adreçar a Bartra i que aquest rebria casualment a la República Dominicana, quan Pere Vives era ja a Mauthausen, li escriu unes paraules de fidelitat:

«Em sento ple i responsable del meu destí: Per miserable i trist que sigui és només meu i no en faig responsable ni als vencedors. El veig tan inherent a la meva vida que em costa de fer la distinció entre una cosa i l'altra. (...) Ara que et perdo per mi tinc una mica de por de perdre't per Catalunya. Ja saps que l'estimo: Que potser estimar Catalunya és per a mi una mena d'amor propi, en el sentit estricte del mot, és a dir, com una mena de narcisisme. Però no ens perdem en distincions intel·lectuals pocasoltes. L'estimo perquè és una veu potent i profunda que em ve de molt endins i de molt lluny en el temps. Però tu que escoltes més el món   —15→   i la vida que tu mateix, potser arribaràs a perdre-la. Si pots fer alguna cosa, evita-ho.»8

¿Cal veure en aquestes paraules d'avís fraternal la clau de la «traïció creadora» de la novel·la? ¿La temptació d'escoltar «més el món i la vida» que amb tanta lucidesa insinuava Vives no fou vençuda precisament al llarg d'un combat del qual no podia sinó eixir-ne guanyadora una veu profètica? En tot cas el perill fou conjurat: Crist de 200.000 braços n'és una prova decisiva, com ho són les millors obres de Bartra. En aquest sentit, com ha assenyalat Feliu Formosa, Bartra fa «afirmació d'allò que somnia i espera la seva col·lectivitat»: «En un home colpit tan a fons per una "ruptura", l'afirmació implica precisament un anhel de continuïtat i de futur. I aquesta afirmació la necessitem.»⁹

La història de la publicació d'aquesta novel·la mereix tota sola un capítol a part. Començada l'any 1940 a la República Dominicana i enllestida a Mèxic dos anys després, l'obra -que en la seva primera versió duia el títol de Xabola-   —16→   va guanyar el premi Fastenrath als Jocs Florals de l'any 1942. Això vol dir que la novel·la va ser escrita mentre els quatre protagonistes, per a Bartra, eren encara vius: en realitat, com hem vist, Pere Vives havia mort assassinat la tardor de 1941, i Roldós, que mor en la novel·la, va deixar d'existir més endavant, el 10 de novembre de 1942. Xabola va ser publicada per primera vegada a Mèxic, amb un pròleg de Josep Carner, l'any 1943. Quinze anys més tard, l'obra fou traduïda pel mateix autor al castellà i totalment reelaborada: publicada amb el títol de Cristo de 200.000 brazos el 1958 per l'editorial mexicana Novaro en edició de butxaca (15.000 exemplars), va obtenir un èxit remarcable. Aquest èxit encoratjà l'autor a preparar l'edició catalana de la nova versió, que publicà el 1968 l'editorial barcelonina Martínez Roca. Ja de tornada a Catalunya, Bartra contractà una nova edició castellana, aquesta vegada a càrrec de Plaza & Janés (1971). Com que l'edició catalana es va exhaurir aviat, es donava fins ara la trista paradoxa que els lectors catalans interessats per l'obra es veien obligats, si volien llegir-la, a recórrer a l'edició castellana. Cal felicitar-nos, doncs, per l'encert d'Edicions Proa d'incorporar al seu catàleg aquesta obra ja clàssica de la novel·lística catalana de la postguerra. Si els   —17→   mèrits propis no bastessin -mèrits que el lector podrà comprovar tot seguit, en el cas que les meves notes no l'hagin ja convençut-, n'hi hauria prou amb el fet d'haver-la rescatada en memòria de qui ho demanaria perquè no es pogués «perdre per Catalunya».

FRANCESC VALLVERDÚ

Barcelona, febrer de 1974.

  —[18]→     —19→  

Crist de dos-cents mil braços, dolor nostre que ets a la sorra.

BARTRA: Elegia III d'Ecce Homo

  —[20]→     —21→  

  —[22]→     —23→  

Un mes enrera la platja d'Argelers era deserta. Les gavines volaven joiosament pel seu cel i la sorra impetjada era com un cinyell d'or entre l'aigua blava i la plana verda. Però ara s'hi estenia una ciutat de cent mil habitants

Les ciutats dels homes tenen una naixença lenta. Els antics camins es van convertint en carrers, un camp o una era pot esdevenir una plaça. Van caient els anys i es van alçant les pedres. Potser hi ha un riu a prop, potser una muntanya estén la seva capa d'ombra. Arriben les campanes i llur veu va omplint els segles. De pares a fills va passant l'amor al sostre i al foc segur de la llar. El temps es mesura per bressols i creus de fusta. Hi ha imatges que tenen mil anys i banderes que volen viure sempre. Les ciutats de la terra tenen una lenta naixença. La ventúria coneix l'escarritx dels penells; el mur, el bes diàfan de les pluges que el van ennegrint. Oh ciutats ajagudes sota la boira, ciutats de son feixuga que es desvetllen   —24→   somrient quan la primavera les corona d'ocells i s'alcen cobertes de parracs solars! Ciutats de ponts i flors i nius cantant sota les estrelles llur fàcil alegria de viure ran de la mar. Ciutats assegudes i tristes, embolcallades amb vels de fum i escoltant el terrible batec de llurs cors. Les ciutats del món són la victòria dels solcs i dels fruits, de la voluntat i el somni de les generacions, d'un nom que puja de l'esperit dels homes que les han desitjades. Però aquella era una ciutat de derrota, una ciutat de brusca naixença...

Un mes enrera la platja d'Argelers era deserta. Ara el cinyell d'or de la platja havia desaparegut i les gavines eren rares.

Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou. No hi ha fusta. Però cal fer quelcom contra els dies ventosos i les nits fredes. Amb quatre o cinc mantes és possible de bastir una xabola, si els canyissars no han estat arrasats. Què hi ha que les xaboles hagin d'ésser tan baixes de sostre que només sigui possible de romandre-hi estès o assegut! Fa fred, fa vent. Que no plogui! Allà dins, arrupits o arrambats els uns al altres, se senten més o menys protegits. Que no plogui! La sorra no necessita aigua. La sorra no retorna res. La sorra no és com la terra que es beu l'aigua lentament i, més tard,   —25→   alça primaveres. Que no plogui! Els sostres de manta deixen passar aviat l'aigua, i mentre la pluja duri hom tremolarà i petarà de dents. El llit de cada home és l'empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra.

Ciutat de derrota, tancada a les hores. El temps no es mesura per bressols ni creus de fusta. Hom riu amb les dents closes, de vegades. N'hi ha que enraonen interminablement, s'embriaguen de paraules i de passat o es desboquen cap a un futur quimèric; d'altres callen obstinadament i es dediquen a construir figures d'escacs amb pasta de sabó. Un dia, després d'un aiguat, l'arc iris va aparèixer damunt la ciutat, i més d'un, en veure'l, alçà un puny d'ira contra aquell innecessari insult de la naturalesa. Al nord, filferrades; al sud, filferrades; a l'est, filferrades. Ah, però, a l'est hi el mar!

Ciutat de derrota. Cada dia els arbres són més lluny. Hom diria que la plana cada dia s'en retira. Els núvols errants passen de pressa. El mar amaga les seves escumes. Ni rialles d'infant ni aliret de noia. Fam i misèria. El pa el tasten abans les rates. Avui, llenties. Hom va brut. Demà, llenties. Pols de sorra i suor. Demà passat, llenties. Polls, sarna, disenteria. Sempre llenties. França és dolça en algun lloc. La   —26→   sang s'encén en la gent que encara somnia. Ni veu d'orgue ni síl·labes de campanes. No neix ningú. Però si algú mor és tret en baiard i amb el rostre cobert per una manta. Perquè ¿qui gosa mirar les faccions del seu propi crim? El Senegal és garrell i no sap portar casc. L'ordre ha de tenir també puntals negres. Ai del qui toqui un fill de l'Àfrica!

Ciutat de derrota. La seva història no troba pedres on gravar-se. Potser demà serà un xiscle en la resurrecció triomfal de les ànimes, un ritme èpic i trist que brollarà del poeta que tingui el cor més ample. Qui pot dir res, ara? El dolor balbuceja; la vergonya s'amaga. Entre la llum i la tenebra, l'esperança acala la testa. Ciutat de derrota. Sorra, vent, pluja. Sorra a les ungles, sorra als cabells, sorra als ulls. Mar. Oh si hom pogués allunyar-se, aigua endins, flotant! Dormir bressolat per llunes submarines i desvetllar-se amb un alba indestructible al front. Vent. Que cadascú cavi el seu propi silenci! Que cadascú ofegui la cançó de la seva vida! No hi ha gavines. Sorra.

Eren quatre. Coneixien la derrota, la fam i la mort. Moltes coses els unien i moltes, també, els separaven. Llur solidaritat profunda podia ressonar en la veu estranyament opaca de Roldós,   —27→   brillar en el somrís de Vives i en els seus ulls color d'avellana, expressar-se en un moviment de les llargues mans de Puig, vibrar en la ruda saviesa de Tarrés que parlava de bous o d'arbres. Quatre entre cent mil -potser contra cent mil-, llur nosaltres implicava un sentit que es referia únicament al petit grup que formaven, i si llur passat duia el llast de l'horror i la tragèdia dels últims anys, del qual haurien de desprendre's per tal de poder seguir vivint, cap d'ells no ignorava que la visió del futur representava un perill de dispersió i d'anihilament que calia evitar fos com fos...

Puig i Vives seuen, l'un al costat de l'altre, damunt l'herba esclarissada del marge alt de la carretera. Tot d'una, Puig diu:

-Fa estona que no el veig.

-Qui? Roldós?

-Sí.

Puig fita l'esguard enllà de la multitud que desfila per la carretera i, assenyalant amb un moviment de cap, diu:

-Va amb Tarrés... S'han rerassagat una mica. Són allà, prop de la fita.

Vives, mig aclucant els ulls, mira durant uns moments en la direcció indicada pel seu   —28→   company; després, posant-se la mà oberta sobre el front, a guisa de pantalla, fa:

-Si, són allà... Serà millor que els esperem.

-Roldós es cansa aviat. El pobre a penes pot amb la seva ànima. Podem esperar-los. No hi ha pressa.

-No crec que hagi empitjorat.

-No ho crec, tampoc. Però no ha deixat de tossir durant tot el camí.

Després d'un curt silenci, Puig demana:

-Et queda aigua a la cantimplora?

-Poca -contesta Vives, allargant l'atuell d'alumini al seu company.

Tenia Puig destapada la cantimplora i a mig camí de la boca, quan el deturà un gest de Vives assenyalant la planura, i tot d'una, sense que calguessin les paraules, va comprendre allò que el seu amic desitjava evocar. Somrigué, i fou sobre el somrís on posà la rodona boca de metall, mentre aclucava els ulls i començava a evocar el record de l'evasió:

(... La nit, fosca, sense lluna ni estels, havia afavorit llur designi. S'arrossegaren durant hores, lentament, cautelosament. El camp de Saint-Cyprien, en tota la seva llargada, pel cantó de la plana, era patrullat per espahís a cavall. Aviat deixaren de veure els llums de les xaboles.   —29→   S'arrossegaren zigzaguejant entre joncars. Quan el soroll del trot ràpid del cavall d'un espahí s'apropava perillosament, s'aturaven i el cor els bategava tan fort que deixaven de sentir el rítmic i breu trot dels cascos. Ni una sola vegada varen veure l'ombra dels genets, però els semblava que cada cop s'anava estrenyent més el cercle dins el qual serien encalçats malgrat la foscor que els protegia. Quan el trot sonava lluny, podien sentir el xiulet de les òlibes i els raucs de les granotes, i aleshores continuaven amb renovades forces llur fugida, fins que súbitament quelcom es movia davant d'ells... No res: era només un arbre... I seguien excavant la nit, excavant una vaga esperança que acabaria en una aurora imprevisible. Més que per la llibertat, fugien per amor de l'evasió, presa ambdós d'un desig gairebé místic de forçar petites victòries contra l'atzar i els perills sobtosos, d'encastar-se a la terra amb el pressentiment d'una vasta i obscura possessió, de creure que la sang era una lògica ardent del temps... Quan deixaren de sentir el trot dels cavalls, s'aixecaren i, tot d'una, els semblà que la nit hostil s'havia empetitit. Potser feia fred, però no en tenien. Les granotes encara raucaven, molt lluny. Però el xiulet de les òlibes s'havia esvaït. El camí es féu més fàcil quan s'acabà el   —30→   terreny; arenós, però aviat els aiguamolls els obligaren a fer continues marrades esgotadares. Es deixaven guiar per l'instint. Mentre caminessin devers el nord... Si almenys brillessin les estrelles! La fosca que adés els havia ajudat, ara els era un obstacle. Com que malgrat llurs esforços no podien evitar d'enfonsar-se fins als genolls, decidiren de caminar en línia recta. Una sèquia els barrà el pas, i no tingueren més remei que gualejar-la amb aigua fins a la cintura. Seguiren un camí que anava paral·lel a la sèquia i després agafaren una sendera de marges alts i solcada de roderes profundes. El raucar de les granotes havia cessat del tot, i el silenci de la nit fou tan absolut durant uns moments, que ambdós s'aturaren al mateix temps, com si de sobte haguessin sabut que fer una passa més significaria esbalçar-se en un buit sense fi... Poc després, sentiren el carro: d'antuvi, la musiqueta intermitent de les dríngoles, com gotes de so que rodolessin per la pedra de la nit, i després una abundant sembra de notes que es desfeia en polsim sonor abans de tocar aterra... Presa d'una inefable sensació de seguretat i d'ingravidesa, reprengueren la marxa, amb una lentitud somnambúlica, calcigant el fràgil pont d'aquella cristal·lina dringadera que els menava altre cop a la realitat del món:   —31→   els sondrolls del carro, els lladrucs d'un gos, la llum d'estrella terrestre d'una masia... Arribaren a uns sembrats. La terra humida se'ls encastava a les sabates. Un vent alt començà a esbandir la nuvolada i la celístia anà poblant d'ombres clares la terra. La lluna esperava. Les lluernes espurnejaven entre l'herbei, com si contestessin a les estrelles. Devia ésser més de mitjanit. Començaren a cercar un recer on poder estendre les mantes i dormir algunes hores. Vaiverejaren entre roques i matolls sense acabar de decidir-se pel lloc. Finalment, gairebé d'esma, triaren el sàlic d'ampla soca. S'ajagueren vestits, damunt d'una manta i es cobriren amb l'altra. En el món només existien ells dos, l'arbre i els estels, cada vegada més nombrosos i brillants... Ràfegues furioses els desabaltiren. La gran ventada s'havia alçat. S'acotxaren bé i tractaren de dormir. Però tremolaven de fred sota la manta que la tramuntana inflava com una vela. Ajuntaren les dues mantes i, ajaguts directament damunt el sòl, es taparen cap i tot. Debades: mentre el vent no minvés serien presa del fred. Ben acostats l'un contra l'altre per a donar-se escalfor, esperaren. No podien fer res més. La nit era llarga i la tramuntana pot ser pararia. De la mateixa bursada que havia començat podia cessar. Però la ventada seguia   —32→   desbocant-se en la seva ululant desesperació. Durant un interval de calma, es destaparen per tal de canviar de jeia i s'adonaren, amb meravellosa sorpresa, que el sol havia eixit... La calma es perllongava, com si el vent hagués estat vençut per la llum. Per damunt de llurs testes l'arbre aixecava els seus monyons eriçats de rectes branquillons secs. Una campana es posà a repicar. Aquell so gairebé oblidat els sorprengué encara més que la llum. Feia més de dos anys que no havien sentit campanes. La guerra havia fet emmudir totes les de llur país. El tritlleig alegre de les campanes del poble invisible els deia que calia que s'anessin acostumant a la pau. S'aixecaren a rebre el dia promissori. Però, bruscament, la tramuntana tornà a desfermar-se i s'emportà el so de les campanes...)

En acabar de beure, Puig tornà la cantimplora al seu amic, dient:

-Encara en queda...

Vives deixà l'atuell entre les seves cames obertes i, sense contestar, seguí cercant pedretes entre l'herba, maquinalment, absort en els seus pensaments. El cel era clar, diàfan; sense un núvol, amb un sol tebi, gairebé de primavera. Un sol de pol·len.

  —33→  

-Quan vaig sentir les dríngoles -digué Vives, tot d'una-, vaig tancar els ulls.

-Jo també.

-Era com caminar per un pont de granets de vidre.

-Sí.

Vives, per tota resposta, deixà caure sobre la cantimplora, en petita cascada, les pedretes que tenia a la mà...

De sobte, veieren les filferrades del camp d'Argelers. Hi menava una ampla avinguda de sorra, a banda i banda de la qual s'aixecaven, bastant separats els uns dels altres, grans pavellons de fusta semblants a xalets on hi havia instal·lades les oficines del comandament francès. Al començament de l'avinguda negrejava un bosquet de pins, clos per una estacada. Era una finca particular: entre els arbres es veia una vil·la pintada de blanc. A la dreta de l'avinguda, escassament a cent metres, començava el mar, tranquil i enfosquit en aquella hora. Pel cantó de ponent, a l'est de la plana, acabava de colgarse el sol i al cel flotava encara un gran núvol incendiat. La nit s'apropava ràpidament. En un pradell, algunes tendes de campanya de soldats francesos, com gegantins daus de ciment. Davant de les tendes, un genet evolucionava capriciosament.   —34→   La columna de refugiats començà a entrar al camp.

-T'han requisat alguna cosa els gendarmes? -preguntava Vives a Roldós.

-No. El registre ha estat minuciós, però no m'han trobat el que més m'interessa de tot el que porto.

-Què és?

-Un tallaplomes.

-On l'has amagat?

-Dintre la botella de vi. Com que el pinard és fosc, no l'han vist...

Manen formar de dos en dos. Gairebé és de nit. A mesura que avancen es va fent més perceptible la bonior del camp. Adesiara, un estrident crit aïllat. L'avinguda per on caminen continua, sense perdre amplada, fins a dins del camp. Puig va al costat de Roldós; darrera, van Vives i Tarrés, el qual ha carregat amb la motxilla i la bossa de costat de Roldós. No era injustificada la protecció que els tres companys dedicaven a Roldós. Declarat inútil a causa d'haver-li estat extirpat un pulmó, feia anys, no havia viscut la guerra al front. Més aviat baix, escanyolit i de moviments vivaços, no aparentava els trenta-sis anys que tenia, tot i que la seva encrespada cabellera començava a grisejar i el seu front alt i estret era solcat de profundes   —35→   arrugues. Tenia una veu opaca, encavorcada, i solia parlar lentament, en un to si és no és mofeta que semblava més adreçat a ell mateix que no pas als altres. Aquella veu, quan hom la sentia per primera vegada, sorprenia com una cosa inesperada i absurda, però aviat hom advertia la relació profunda que tenia amb el cos martiritzat i els ulls tranquils de l'homenic. En veure'l, hom s'adonava tot seguit que el tors es mantenia contínuament enravenat: si s'havia de girar, primer eren els peus els que posaven tot el cos en disposició de tombar-se, i aleshores, sense perdre la seva rigidesa, el cos obeïa amb una grotesca precipitació. En canvi, les seves extremitats, com si volguessin compensar la paralització obligada del cos, tenien una mobilitat gairebé simiesca. Malgrat la seva inferioritat física, Roldós no inspirava llàstima, i això es devia al fet que la simpatia que irradiava la seva persona era tan viva que allunyava tota idea de sofriment. La seva manera de somriure amb els ulls comunicava al seu rostre una expressió de calma senzilla i lluminosa.

I somreia molt sovint. Però gairebé no reia mai, bé que rarament se'l veia trist. La seva bondat era la seva alegria natural. Hom sabia d'ell que la seva dona havia mort de part, als tres anys de matrimoni. Parlava poc d'ella i   —36→   molt de la seva filla, una nena de set anys que s'havia quedat amb els avis en un llogarret dels Pirineus.

-¿No agafarà mal gust, el vi, amb el ganivet dins la botella? -preguntà Puig a Roldós.- No vindrà d'una mica.

Caminen en silenci. Puig pensa en el mas Rocabruna, on ell i Vives trobaren allotjament, després de la nit d'evasió... La dona que ens obrí s'apressa a fer-nos entrar, i gairebé ni m'escoltà quan li vaig dir que només volíem que ens deixés escalfar una mica de llet, perquè feia dos dies que no havíem provat res calent. I digué que per alta passaven molts refugiats, evadits dels camps; i cap no, era rebutjat pel que feia a ella. Tots els camins, digué, estaven vigilats i era molt arriscat d'apropar-se a Perpinyà. Si ho desitjaven, podien quedar-se al mas fins a l'endemà: dormirien a l'establa, però caldria que se n'anessin a trenc d'alba, perquè el régisseur era un home que no simpatitzava amb els refugiats. A l'establa hi havia dos cavalls de raça bretona, un dels quals -el de més alçada, bai i amb dues taques blanques al pit- era prodigiosament bell. En canvi, la dona era lletja: baixa i cepada, d'uns quaranta anys, camusa, curta de braços i una boca com una bossa vella... Després, la nit a la pallera, enfonyats   —37→   en la palla, calents i còmodes, mirant el grill de lluna enllà de la finestrella sense vidres, escoltant, a baix, els dos cavalls mastegant garrofes, i ell pensant en Joana, mentre la son l'anava vencent de mica en mica, i afora els gossos bordaven, qui sap si als refugiats o als gendarmes... i la lluna -com una garrofa blanca per a l'euga negra de la nit-, i els dos cavalls..., i Joana, ja dins del seu somni, sense ulls i amb el rostre d'aigua il·luminada, la boca lleument badada i la seva cabellera com un doll de misteri recollint tota l'ombra que queia de l'acàcia sota la qual estigueren asseguts una estona, la nit abans que ell tornés al front... els dos cavalls i la lluna, els dos cavalls trotant en la nit, i el soroll de llurs cascos, com els dels espahís, i després la lluna es ponia darrera les muntanyes, i tota l'obscuritat era travessada per un agut renill interminable...

Sonà una corneta. La columna de refugiats entrava al camp, ja entenebrit. Una altra corneta contestà, lluny, al final del camp. Bruscament, s'encengué una bombeta que penjava d'un pal de l'avinguda sorrenca. D'un altaveu invisible sorgí una veu aspra i monòtona. Després, altre cop en el silenci, se senti petar la banderola lligada a l'extrem d'una canya clavada al sostre d'una xabola.

  —38→  

-D'on ha sortit aquest gos? -pregunta Tarrés, tot d'una, amb un lleu accent de contrarietat a la veu.

-No ha deixat de seguir-nos des que hem entrat al camp -contesta Roldós.

-És un gos d'atura -precisa Vives.

-No podem tenir-lo amb nosaltres -diu Tarrés-. Crec que seria millor allunyar-lo. No el necessitem per a res.

Roldós amanyaga l'animal, que té el pèl revolt i gris i llargues orelles penjants. Després obre la bossa de costat, treu mig pa i en dóna un tros al gos.

-Quin nom li posarem? -pregunta, sense adreçar-se concretamente a cap dels seus tres companys.

Tarrés es gira lentament cap a l'est, decanta el cap uns moments i fa:

-No sentiu res?

-Què?

-El soroll del mar...

Roldós s'ajup prop del gos, li aixeca una de les penjants orelles i, apropant-hi la seva boca, murmura:

-Et direm Boira...

  —39→  
  —[40]→     —41→  

Alba

En llurs fràgils astes, les banderoles xopes de rosada semblen aviram mort penjant de llurs ganxos... Encara és de nit ran de la sona, d'on no s'aixecarà cap alosa. Cent mil dormen i alguns encara somnien. Als carrers de xaboles, el silenci, embolcallat amb parracs de vent, espera l'arribada de la primera gavina. Els espahís es lleven la caputxa i, estintolant-se als estreps, giren els cavalls devers l'est. A les aigües tranquil·les del mar s'enfonsa el milió d'arades de l'ombra i, en la transparent llunyania de l'horitzó, sorgeix el Roig Sembrador, seguit per un gos de boirina...

Ecce Homo

El rostre d'un i de tots. Rostres i rostres. Rostres difícils, segellats per la boca. Un mateix   —42→   i distint rostre infinitament repetit per una mecànica de la soledat. Màscares de pols, ulls llastats cap endins, llavis barrinats per la ira i el fulgor del temps. El rostre de ningú i de tothom, amb taques de pólvora i de sal, brillant de llunes i de sols, cec de tendresa i d'absència...

Un rostre, només un rostre immens, sempre el mateix ara, un rostre de minotaure i d'àngel, i el multitudinari cos, viu i llancejat pel vent, estès sobre la seva darrera creu de sorra, sota hosannes d'ales refulgents... Oh reialme de la sarna i les llenties a la riba del mar d'Homer! Arriben gnoms amb claus i martells, esponges i daus, i s'ajeuen a dormir a l'ombra que encara projecta el legionari que guanyà la túnica... Rostre que canvia en un vertigen de nafres seques: coronat de roselles i filferro, o amb una boina bruta calada fins a les orelles, o lívid i amb una burilla enganxada a un llavi morat... Sempre el mateix rastre del llastimós i sublim germà, entre una llum futura i una tempesta de cassigalls... Per què no plora?

Ranvespre

El sol es multiplica en els plats d'alumini acabats de rentar amb aigua de mar i sorra. Es   —43→   desperten els grills de les harmòniques. Oh mar de bronze imprevist! Les darreres espases roges del cel tallen els grisos sogalls de les fumarel·les. Ja no hi ha sorra sinó llum de raïm aixafat. Cants de nostàlgia al voltant de diminutes fogueres. La lluna pronosticaire ja brilla als plats d'alumini. Mar sense déus. La nit corre esborronada per la planura, amb els punys negres enlaire...

Roldós se n'havia anat feia estona, sense dir res, seguit de Boira, com sempre: Tarrés és a cercar aigua. Puig s'entreté desfent nusos d'un cordill, assegut a la sorra, prop de Vives, i de tant en tant aixeca el cap per mirar la blava estesa de les aigües de la mar.

Vives roman ajagut, amb les mans enllaçades sota la nuca. A la seva dreta hi ha tres canyes clavades a la sorra. Tres míseres canyes. Mentre el material no augmenti, no hi haurà possibilitat de construir-se una xabola. ¿No seria millor, en lloc de fer el mandra, aixecar-se i recórrer el camp en cerca d'alguna canya, pal, filferro, tros de xarpellera o el que pogués trobar utilitzable per a la xabola que tant necessiten els quatre? Sí, això és el que hauria de fer, però si ara s'aixecava, ¿podria alliberar-se del sentiment que els cent mil homes del camp no   —44→   estan contra ell, contra un? A més, era tan deliciós prendre el tebi sol del migdia! Ajagut en un lloc on la sorra baixa en suau declivi, pot contemplar les seves cames, cobertes per uns pantalons bruts i esparracats, i les dues sabates amb ullets daurats que brillen al sol. Més enllà de les sabates, s'estén una reduïda àrea llisa, sense cap empremta de petjada, que arriba fins a la baixa tanta, construïda amb canyes mig partides i cordills, de la xabola veïna. A la banda de dins de la tanca, hi ha les tres pedres fumades d'un fogó apagat i l'ombra de l'enreixat de canya, com una enorme pinta abandonada. La porta de la xabola és baixa i estreta, i a dins es mou algú. Fa un moment, ha vist la cara roja i gravada d'aquell gegantí ancià que tanta repugnància li causa, un colós brutal que es passa les hores cantant amb una veu rogallosa i desagradable cançons estúpides. Quan no canta es baralla a crits amb el seu company de xabola... L'ancià treu el cap una altra vegada, un moment només, i Vives li ha vist el nas solcat de venetes violàcies. Segurament li agrada massa el vi. Caliban pitof.

Allí, gairebé fregant les pedres del fogó, s'estén un prim traç d'ombra immòbil, rematat per una gran taca que no cessa de moure's. Vives alça l'esguard fins a la canya que, sorgint d'un   —45→   angle del sostre de la xabola, arriba fins al blanc mocador lligat dalt de tot. El pes del mocador vincla lleugerament la canya... La canya pensant de Pascal devia ésser forçosament una canya inclinada. ¿Per què va dir que l'home era una canya pensant? ¿Per què no va dir que era un cuc que dansa? Bah! Una canya pensant! Què té de menyspreable una canya? En la circumstància del camp, les canyes tenen un valor definitiu de possibilitat meravellosa de protecció i de llança contra el temps... Sense canyes, sense xaboles, tot el món immediat esdevé una viva hostilitat... La. canya de Pascal oscil·lava devora l'abisme del No-res existencial; aquesta que està mirant sosté una irrisòria bandera que s'aixeca per damunt del Sorral de Ningú...

Del mocador blanc, la mirada de Vives es detura en el rostre horrible de l'ancià, que de nou s'aboca a mirar a fora: Caliban? Sí. De tota manera, cal pensar que ha estat ell qui ha sentit la necessitat de lligar el mocador-bandera a l'extrem de la canya, en un acte de significació gairebé arièlica... Bandera blanca, símbol de pau o de rendició en un món lògic dominat per pensaments que semblen sergents borratxos... Caliban vol deixar d'ésser Caliban, però a penes ho sap. Algú ha de tenir la culpa que ell sigui Caliban... «No l'estimo, però accepto i comprenc   —46→   la seva raó profunda de voler deixar d'ésser el que és. I per defensar aquesta raó he estat disposat a morir, i per creure en el reialme de la terra... No sóc, jo també, Caliban? Però si sabés que ho sóc, ja no ho seria...

-Vives!

-Què vols, Puig?

-Quan Roldós torni, ¿pensaràs dir-li que s'ha d'anar a rentar el gos?

-Sí, home. Hi anirem tots dos.

El sol escampa groga escuma sobre la sorra. L'ombra de la tanca de canyes s'ha allargat i arriba fins a les pedres del fogó. El vell colós surt de la xabola, s'asseu davant la porta, es lleva la camisa i comença a treure'n els polls. Al cel, d'un blau puríssim, les gavines tenen una blancor enlluernadora...

La canya pensant s'alça sola, però hi ha milions de calibans. Quan el reialme de la terra sigui fundat, Caliban començarà a aprendre de somriure i potser coneixerà la tristesa de l'esperit. En el fons, el seu odi destructor és una protesta contra el sofriment inútil... La canya pensant, sola... Si estic sol, no existeixo. Si fos possible d'organitzar sense odi el sofriment, si es pogués vinclar la canya de la condició humana fins que toqués la consciència de la terra, sense petar-se...

  —47→  

-Vives!

-Què?

-Ja saps que avui no tenim res per a menjar?

-Sí.

La por a la fam no ha deixat de mormolar a les oïdes dels homes des de fa molts milers d'anys. Tenir fam de paraules i set d'esperit, com ell... ¿És possible la Novena Simfonia per als famolencs? La fam toca sords tambors i arbora negres banderes... La veritat és que ell, Pere Vives, mai no ha passat realment fam. De professor d'idiomes i matemàtiques es convertí, quan esclatà la guerra, en tinent d'artilleria. Havia dit moltes vegades que les matemàtiques començaven a interessar-li quan no serveixen per a res, quan són una especulació amb l'absolut, és a dir, quan envaeixen el camp de la poesia. Però ¿no era això una evident confusió de valors? Ell havia etzibat a l'enemic que tenia al davant una mort parabòlica...

Tarrés acaba d'arribar, xiulant i amb un pa sota, l'aixella. S'asseu prop dels seus companys, deixa de xiular i, somrient amb tota la seva ampla cara radiant, divideix el pa en quatre trossos iguals i n'allarga un a Vives i un altre a Puig.

-D'on diables...? -comença a dir Vives,   —48→   però s'interromp en adonar-se que el vell colós fita àvidament el tros de pa que Tarrés acaba de donar-li.

En els ulls del vell hi ha tanta súplica com humilitat i feresa. De sobte, deixa de mirar el tros de pa, clava els ulls en els de Vives i, lentament, comença a allargar la mà oberta. Per bé que Vives s'ha adonat de la mà que pidola, no deixa de mirar fixament els ulls del vell, que són com una inexorable acusació que cal esvair i contra la qual llança amb força, sense gairebé adonar-se del que fa, un bocí de pa que els seus dits acaben d'arrencar del tros que li ha tocat...

«Té, Caliban!», pensa, amb una profunda desesperació sofrent.

El vell, que estava sotjant, fa un ràpid moviment amb el cap i entoma el bocí de pa amb la boca, mentre la seva mà, encara estesa, es clou bruscament, convertida en un puny de pedra...

Roldós camina a poc a poc per la sorra, amb les mans a les butxaques de les calces. En arribar a l'indret on el camp militar i el camp civil s'ajunten, apressa el pas. Bufa una brisa contínua. Massa fred per a ell. Hauria estat millor quedar-se amb els companys, menys a causa del fred que per no haver de caminar ran d'aquella   —49→   brutícia de la zona reservada a les necessitats corporals de la gent del camp. Es una sort, però, que l'airet bufi del sud... Boira va davant i, adesiara, es detura i gira el cap. Roldós també s'atura, de tant en tant, per tossir.

-Vine, Boira! Allà hi ha una xabola de les que m'interessen, saps? No la veus? Aquella gran... D'on cony hauran tret tantes canyes?

Roldós i Boira, moments després, s'aturen davant de l'home que està assegut a un parell de metres de l'espaiosa xabola.

-Escolta, company...

-Jo no sóc el teu company -l'interromp l'home, amb eixutesa.

-Tens raó: no som companys... Potser seria més adequat dir veïns.

-Què vols?

-Potser coneixes un amic meu que...

-No el conec.

-Com ho saps? Si ignores de qui parlo, no pots assegurar si el coneixes o no.

-Vés a escampar la boira en un altre lloc.

-Té una cicatriu a la galta dreta i quequeja un xic.

-No el conec.

-Gràcies.

-No hi ha de què.

-Tens raó.

  —50→  

-Què dius? -fa l'home, amenaçador.

-No té importància.

-Ja m'estàs tocant els betzos, saps?

-No era aquesta la meva intenció -contesta Roldós i, després d'una curta pausa, afegeix-: És una xabola molt ferma, la teva. Hi ha dotzenes i dotzenes de canyes, eh? Ara ja no se'n troben...

-I què?

-És forta i ben construïda, no hi ha dubte. És clar, amb tantes canyes!

-Que paparra que ets! Què vols? -pregunta l'home, furiós.

-Una canya.

-Una què?

-Una canya.

-I ¿per què t'he de donar jo una canya, si es pot saber?

-Em faries un favor. Una més o una menys, a tu et seria igual...

-No et donaré cap canya.

-Quantes en deu tenir, la teva xabola? Tres-centes? Potser més. Però diguem que n'hi ha tres-centes, entre curtes i llargues... ¿No et sembla que amb dues-centes noranta-nou...?

-No te'n donaré cap, encanyolit de merda! -vocifera l'home-. Però si no guilles volant tindràs suc de bastó.

  —51→  

-No hi ha necessitat de cridar tant home.

-Crido perquè em dóna la gana.

-Tens raó. I sàpigues que no sóc un escanyolit de merda, jo.

-Què ets, doncs? El reietó de la mare?

-Si almenys em donessis una canya primeta...

-Prou! Per què vols una canya primeta? Per gratar-te el nas?

Roldós no contesta. S'ajup a acariciar un moment el gos que s'ha ajagut als seus peus i, sense alçar-se, pregunta:

-Fumes?

L'home de la xabola, ja completament fora de polleguera, brama:

-No tinc tabac ni et donaré cap canya, maleït siga! Ja estic tip de tu i del teu gos, i et juro per la salut de la meva mare que si no toques pirandó tot seguit t'espinyaré tant els morros que no et reconeixerà ni la teva àvia.

-Doncs jo sí que en tinc, de tabac.

-Si en tens, perquè en demanes?

-No en demano: n'ofereixco, si en vols...

-No tinc calés.

-No es tracta de calés. Et donaré tabac suficient perquè puguis cargolar un cigarret a canvi d'una canya... gruixuda.

-A veure el tabac!

  —52→  

-Mira...

-De burilles?

-Sí. De tota manera; és tabac: rentat i posat a eixugar al sol. Fa bona olor. Ensuma!

Roldós posa sota el nas de l'home de la xabola la seva mà enconcada, al centre de la qual hi ha un grapadet de tabac. L'home, convençut, però encara adust, diu:

-Sí, és tabac, realment... Bé, dóna-me'l i agafa la canya que vulguis.

Ja amb la canya a l'espatlla i a punt d'anar-se'n, Roldós gira el cap i diu a l'home:

-Salut..., veí -i al gos-: Anem, Boira!

Cinquanta metres enllà, Roldós tomba a la dreta, camina encara algunes passes i s'atura davant d'una xabola; després, des de la porta, diu a algú que hi ha a dins:

-Escolta, company...

I així Roldós, sempre acompanyat de Boira, continua el seu camí pel camp, sense pressa però sense perdre el temps, petita figura que marxa entre la pols de la sorra, els crits i els cants, l'espetec de les banderoles, la veu del mar i els xiscles de les gavines. Tranquil i obstinat, emprant petites astúcies, pispant quant pot o baratant, tossint, mansoi i tenaç, anirà engruixint el seu feix de canyes fins que, a hora foscant, ell i el gos tornaran cap als companys...

  —53→  

El mar semblava de pedra.

Vives i Roldós van baixant pel talús fins a la platja, on un grup d'homes, ran d'aigua, forma rotllana entorn d'una tossa obscura estesa a la sorra. Mar endins, una vela blanca.

-Què passa, allà? -pregunta Vives.

-Anem a veure-ho.

-Has banyat el gos avui?

-Puig també m'ho ha preguntat. No sé què us ha agafat contra Boira; no hi ha cap necessitat de rentar-lo cada dia. A la sorra, cap animal no va brut. Aposto el que vulguis que no li trobes cap puça.

-Quantes canyes has aconseguit avui?

-Vint.

-Ets el follet de les canyes. Però el que no m'explico és d'on treus el tabac per a les teves barates.

-Això és una altra història...

Després d'un curt silenci, Vives diu:

-És un cavall.

És el cavall mort d'un espahí. Mirant entre dos caps, fascinats i ensems presa d'una invencible repugnància davant l'horrible visió, no podien apartar els ulls del cadàver d'allò que fou una bella bèstia: dintre la boca, entre les dents llargues i verdoses, la llengua inflada i violàcia com un animaló caigut en una trampa vermella;   —54→   sorra humida cobrint un ull, i l'altre mig tapat per la parpella superior; el belf contret com per un darrer, renill interminable, i mosques, mosques arreu de la carronya, mosques com cigrons, d'un brillant verd fosc, posant-se i brunzint de la boca al budellam escampat, i d'aquest altra vegada a la boca, enmig d'una fetor agra que més que desprendre's del cavall mort hom diria que eixia de les pròpies mosques... De sobte, un home surt del cercle, corre a agenollar-se a la sorra, prop de la bèstia, ensorra la curta fulla d'un ganivet en la carn morta i comença a tallar. Algunes mosques es posen sobre la mà ensagnada. L'home segueix tallant, amb un frenesí salvatge, i quan acaba, arrenca amb les dues mans un tall de carn, s'aixeca d'un salt i fuig corrent. Però ja un altre home corre devers el cavall, empunyant també un ganivet...

Sobtadament, Roldós s'adona que Vives ha desaparegut del seu costat. El cerca amb la mirada: no és entre els qui formen la rotllana, sinó a uns cinquanta metres de distància, sol, aturat ran del trencall de les ones, de cara al mar. A poc a poc, tractant de no caminar per la sorra humida, Roldós va a l'encontre del seu company, que comença a despullar-se. Roldós, aleshores, s'asseu a la sorra i contempla plàcidament   —55→   com la figura nua, esvelta i bruna entra a l'aigua, lentament i pausada, com si acomplís un ritu de purificació...

La mar era una immensa fulla d'heura.

L'arribada de Tarrés amb quatre sòlids puntals de fusta decidí els quatre companys a començar tot seguit la construcció de la xabola. En ésser-li preguntat d'on havia tret la fusta, Tarrés contestà amb evasives, però acabà donant a entendre que havia burlat la vigilància del gendarme que estava de guàrdia al magatzem de fusteria del camp.

-El que compta -diu, somrient- és que, si ens afanyem, aquesta nit dormirem dins la xabola.

Tots treballen en silenci i febrilment. Després d'haver fet, cavant amb les mans, quatre clots per als puntals -a una distància de quinze pams els uns dels altres, ja que llurs cossos ajaguts no necessiten més espai-, comencen a fixar els puntals utilitzant pedres i llaunes buides. Tarrés, que és l'únic camperol dels quatre, porta la iniciativa des del primer moment, perquè sap molt bé com s'ha de construir una xabola, i és fort, i té les mans destres. Ja ha afermat en la sorra el seu puntal i ara es disposa a allisar allò que serà el recinte interior de la   —56→   xabola; després, emprant la pedra com a martell, enllesteix de clavar el puntal de Roldós i va a redreçar el de Vives. Fet això, i després de llançar una llambregada a Puig, que s'afanya en la seva tasca, es dedica a amidar els cordills de què disposen, revisa trossos de filferro i desplega un parell de mantes. Es mou i treballa d'una manera senzilla i ensems superior, com si fos l'únic en el món cridat a realitzar aquella feina, i els seus tres companys, satisfets i alleujats, s'inclinen obedients davant la seva tàcita autoritat. Tarrés diu:

-Pica fort, Puig! Una dotzena de cops més, i el tindràs afermat. Això mateix! Aquesta nit tancarem el vent a fora... De què rius, Vives? Vés preparant les canyes, Roldós. Les teves burilles et costen, oi? Encara que sembli mentida, aquesta xabola serà començada pel sostre: primer la cobrírem i després ens dedicarem a tapar els costats amb canyes i altres coses... L'entrada donarà al sud, a causa del maleït vent, i Boira dormirà a la part de fora del llindar; ja veurem si sobra alguna cosa per tal de protegir-lo del fred...

-En tot cas, una de les meves dues bufandes -ofereix Roldós.

-Ja veurem. Mentrestant, tracta de redreçar aquests claus.

  —57→  

Només tenien cinc claus, que Roldós desenguerxeix pacientment i serveixen per reforçar el bastiment del sostre pla i tan baix que, asseguts a dins, gairebé el fregaran amb el cap.

La construcció de la xabola va avançant a poc a poc. Un cop acabat l'entreteixit de canyes, estenen les quatre mantes damunt la sorra i prenen mides. Amb tres n'hi haurà prou per a cobrir tot el de bastiment de canya, però abans de fer-ho han d'escollir quina servirà millor per a tapar-se dins. L'elecció recau en la de Roldós, que és una manta de llana blanca, ratllada i de vores vermelles. La de Vives, una bruta i sargida manta militar d'un color gris verdós, sembla feta a posta per al sostre i, com que és molt gran, àdhuc abastarà per a cobrir bona part d'un dels tres costats de la xabola. Amb les mantes de Puig i Vives es cobriran els altres dos costats. Com a porta, servirà un sac foradat.

La xabola queda gairebé acabada a hora baixa. Només manquen alguns detalls: nuar tres o quatre caps de cordill, fixar alguns filferros, revisar el sostre, perquè quedi ben tibant... Roldós es passeja entorn de la xabola, amb les mans a les butxaques de les calces. Si ell no hagués obtingut totes aquelles canyes...! Pregunta a Tarrés:

-S'hi pot entrar?

  —58→  

-Encara no, home. Manquen els darrers tocs. No siguis impacient.

Roldós s'asseu a la sorra i crida el gos, que se li acosta tot seguit.

-Aquí, entre les meves cames!

Boira obeeix: s'ajeu al lloc que li ha assenyalat Roldós i posa el cap entre les dues potes del davant. Els altaveus del camp comencen a funcionar: ordres de la comandància francesa, notícies generals, un disc de música... El sol clava els seus últims dardells verticals al primer cel de la nit.

-Qui entrarà primer? -pregunta Roldós, tot d'una, sense adreçar-se concretament a cap dels seus companys.

Tarrés contesta:

-El rei de les canyes.

I afegeix:

-Se t'ha destinat el racó del fons.

-Sempre m'han agradat els racons. Però seré molt lluny de Boira...

-No es pot tenir tot, home, en aquest món.

-Sí, és clar.

Moltes burilles li costaven aquelles canyes, burilles amb les quals potser hauria pogut aconseguir alguns pots de llet condensada, xocolata i plàtans. I també xerrera. Sobretot, les tres últimes, que havia baratat aquella mateixa   —59→   tarda amb tot el tabac que li restava. Tot? Pot ser no...

Mentre escolta els altaveus, Roldós s'escura les butxaques, una a una... El Normandie ha salpat de Nova York... A París ha caigut una gran nevada... Hitler ha manifestat als periodistes estrangers que no vol la guerra... No, tot no, comprova amb satisfacció.

De sobte, els altaveus emmudeixen durant uns segons, tallada la transmissió, i després el brusc tro d'una veu excitada:

-Atenció!

N'hi haurà per a cargolar un cigarret.

-Atenció! Atenció tot el camp!

Va posant el tabac, bri per bri, en el full de paper de fumar que sosté entre l'índex i el polze de la mà esquerra, com si pesés pols d'or en unes balancetes.

-Atenció! Atenció! Atenció!

Que se'n vagi al diable aquella veu xiscladora! Que se'n vagin al carall el Normandie, Hitler, la nevada de París i totes les notícies que fan i desfan el món! Les úniques noticies veritablement interessants són que han acabat de fer la xabola i que ell, Joan Roldós, es fumarà en cigarret, encara que després ho pagui tossint tota la nit, al racó del fons...

Boira dorm entre les cames de Roldós. Tarrés,   —60→   Puig i Vives s'han girat de cara a l'altaveu i romanen immòbils, esperant en el gran silenci tens del camp.

Roldós furga de nou una butxaca del seu gec, afegeix alguns brins al petit munt de tabac, que estén i nivella amb cura al llarg del full de paper, i comença a cargolar, mentre s'inclina cap al gos i diu:

-És primet, però els temps no donen per a més... Me'l fumaré a dins, el cigarret, sents? -i, després de mullar amb la punta de la llengua el fil de goma del paper de fumar, entra a la xabola a gatameus.

-Atenció! -vocifera l'altaveu-. Molt important! Atenció!

Una altra pausa, encara, i la veu fa:

-Anem a donar el darrer comunicat del Quarter General de Burgos. Diu així: «La guerra s'ha acabat...»

Moments després, Puig, Vives i Tarrés senten darrera d'ells la veu de Roldós, el qual, ja instal·lat en el seu racó de la xabola, pregunta:

-Entreu o què?

  —61→  

- III -

El vent, el bard i el gos

—[62]→

—63→

Les vuit

Hi ha colles assegudes davant les portes de les xaboles, malgrat que el vent reguitna i la sorra comença a ésser freda. A dins, les llànties cremen amb flames altes. Els gossos passen estranyament silenciosos i apressats cap a indrets on saben que hi ha ossos enterrats... La remor de la mar es mescla amb cançons en les quals alternen la violència i l'esperança. Fa estona que els altaveus del camp han emmudit, després de la música de La Marsellesa. Enllà de les filferrades, les tendes de seda dels aviadors, il·luminades per dins, semblen gegantines flors de gel. És l'hora que la fretura de tabac es fa sentir més intensament...

Les nou

El toc de corneta és un so bruscament desembeinat. El cavall de l'espahí de guàrdia davant   —64→   el mar ja és de pedra, però el genet es remou en l'alta sella coberta per la seva llarga capa i els esperons sonen amb un lleu dringar de braçalet. Sobre el mar, lluna i escuma...

Les deu

A l'interior de la xabola, Vives escolta el regolfar del vent, però mentre la llàntia romangui encesa, la desfermada allau serà una amenaça que es desencadenarà en cegues frustracions. Els seus tres companys dormen des de fa estona. Hauria d'apagar la llàntia, perquè els queda poc oli, però deixa passar el temps, presa d'una dolça i estranya pau a la qual s'aboquen, magnificades per una nova realitat, las coses immediates.

Són allà, penjant del baix sostre, les seves dues sabates de cuir negre, la flama en el racó, la cullera clavada a la sorra pel mànec, un vas de corn amb un cérvol gravat al foc, un plat d'alumini... Tot allò sembla formar part d'un petit món estàtic, pur i irresistible, implacablement senzill i transcendent. Cadascun d'aquells objectes, que li sembla veure per primera vegada, té per a ell, en aquella hora, una vigència de símbol intemporal, una meravellosa essencialitat   —65→   que suscita en el seu esperit una successiva transfiguració d'imatges en què somni i vida s'entrellacen...

SABATA.-  ... neu a la muntanya, damunt les serralades dels records. Taques de sol als troncs dels avets. Caminar des de l'alba. La neu gelada es trenca com cristall. Cauen blancs flocs de les branques corbades com ales. Esquis masegant el muscle. El riu dorm, les estrelles dormen, els óssos dormen en llurs caus... Les seves cames també es van adormint. Sota la neu, l'herba també dorm. Èxode de bèsties a través del blanc hivern, cadascuna amb la seva empremta particular. Aus, corbs, llops... Les empremtes d'ell, de Pere Vives, tenen els vint-i-dos forats dels claus... On és Herik?

VAS.-  ... límit diàfan i immòbil transparència, a dins. La frèvola tija verda submergida es llança cap a dalt, cap a la vida de l'aire i de la llum, i esclata en la delicada flor que suporta vinclant-se. Si algú toqués aquella corol·la, els oceans gemegarien i hi hauria verges inconsolades sota els pins... Ah però el cérvol té un àngel que l'acompanya cap a les silencioses valls on l'herba és una oïda que nom és escolta l'alegria de l'aigua subterrània... On és Herik?

—66→

FLAMA.-  ... crisantems de cinabri cerquen inútilment les làpides de marbre del darrers soldats. Crit meravellat del primer home davant el vencill de fum que lligà la primera garba de cel blau. Oh llavis no besats del foc que no cessa de besar! On és Herik?

Mitjanit

Encara no ha apagat la llàntia. Roldós dorm. Tarrés dorm. Puig dorm. Cent mil dormen. Ell no té son, però desitjaria estar adormit abans que la ventada es desfermés. Tot allò que el volta ha tornat al seu habitual anonimat.

Tot d'una, gairebé confonent-se amb la respiració compassada dels seus companys, sent el xiulet ventís, primer anunci de la fúria que s'apropa, i després, de nou el silenci. Gratant-se, Vives treu el cap a fora per un badall de la porta de xarpellera. La lluna roda pel cel estrellat. El petit viatge dels polls pel seu cos l'irrita. Boira: rondina, somiant. Nit blanca i quieta. ¿No podrà treure's mai de sobre aquella immundícia? Dormirà nu, com altres nits. Va net: cada dia es banya al mar, faci el temps que faci, però és impossible d'eliminar les llémenes de la roba. «Viatge d'un poll a l'entorn del meu   —67→   cos», pensa, mentre deixa caure la cortina i la ferma des de sota, amb la pedra gran com un pa.

-Encara no dorms? Què et passa? -li pregunta en veu baixa Roldós, que s'ha incorporat i el mira fixament.

-No res. Tu tampoc no dormies?

-No.

-Apago la llàntia?

-Com vulguis. Estic desvetllat.

-Si és així...

Vives, en silenci, agafa la seva motxilla, treu un llibre i, apropant-se al seu amic, que ha tornat a ajeure's, comença a llegir-li a cau d'orella:

BARD Silvi Scaurus, un d'aquests orgullosos romans que s'han repartit Alemanya i els germànics, va cridar un dia els seus lliberts i els manà que deposessin l'escurçó de cap estrellat amb el qual ens magolaven les carns, ens va permetre que entréssim a l'alzinar i que ens embriaguéssim amb cervesa escumejant.   —68→   Car, aquell dia, Silvi es casava amb la rossa filla d'un dels nostres prínceps degenerats, d'aquests a qui els romans han deixat llurs riqueses en premi a llurs traïcions; i nosaltres, assaborint a tota pressa la nostra felicitat d'un dia, ens atipàrem de castanyes bullides i ballàrem amb els nostres vestits grollers de sarja blava. Ara bé, allà hi havia més de tres mil homes i alguns lliberts que ens guardaven, i quan començà a arribar la nit i les alzines vessaven sentors penetrants, vam cridar tots Herik el Bard i vam dir-li que volíem un cant que acabés dignament aquella diada. Herik no tenia costum de fer-nos gruar gaire temps els seus cants, i, quan el sentiem, les cadenes pesaven menys i es treballava millor. Herik va pujar damunt un tronc tallat a una alçada de tres peus, i va cantar. Res de joiós no va sortir de la seva boca com esperàvem, ans un cant com ja no se'n saben fer en els nostres dies; i, pel que fa al llenguatge, no era aquell germànic   —69→   bastard barrejat amb mots llatins que et vicia el cor en passar, com quan beus oli. Sinó que era aquell alt alemany, aquell saxó tan ferm i tan dur que, en oir-lo, creuríeu que és el martell d'una forja que salta i rebota sense treva damunt la seva enclusa de ferro. Va cantar el temps passat i els fets dels homes coratjosos de qui preteníem ésser els descendents. Va cantar la llibertat dels boscos i la felicitat de les esplugues; i el llampec de la joia es va apagar de cop i volta en els nostres ulls, i els nostres pits es deprimiren com bots buits. Un llibert, en veure això, va donar una empenta a Herik que el va fer caure daltabaix del tronc d'arbre i va arrencar-li la llengua amb el seu punyal i, després, tornant-lo a empènyer al mateix lloc, va dir-li: «Segueix!», rient com un esbart de coloms que a ranvespre torna cap al niu. Herik, sense donar mostres de dolor, s'alçà lentament, va recórrer després amb   —70→   els seus ulls de foc tota la multitud que el voltava i que, esbalaïda i incerta, ondulava com un camp de blat. Herik va obrir la boca i esdevingué (els nostres déus ho varen permetre) una cosa prodigiosa i terrible: va brollar dels seus llavis una mena de baf espès i en flamat on hom creia distingir figures estranyes i confuses. Aquest baf anava escampant-se darrera el cap del bard i aviat va envair tot l'horitzó; després, com en un quadre immens, ens va representar les batalles dels nostres pares, les nostres selves incendiades, les nostres dones violades pels exèrcits romans. I a mesura que el vapor meravellós s'exhalava de la boca d'Herik, s'anaven formant imatges noves, i vam poder sotjar per molta estona les divines faccions d'Armini i Trusnelda, la seva coratjosa muller. Mentrestant, hom dansava al palau de Silvi Scaurus. Un sorollós festí reunia els   —71→   senyors veïns, i els címbals i les flautes adollaven encisadors acords. Però abans que la nit acabés, crits i gemecs encara més dolços per a les nostres oïdes varen ressonar dins el palau. La flama joiosa va començar també a dansar per les sales daurades. I aquella nit, la núvia va posseir més amants que cap romana no hagi arribat a tenir mai, mentre que, no lluny d'ella, Silvi Scaurus vomitava, per vint boques sagnants, el seu sopar de noces...

En acabar la lectura del poema, Vives apagà la llàntia d'una bufada, es cobrí amb la manta i tancà els ulls. Per les escletxes de la xabola entraven resquills de lluna. Se sentia envaït d'una gran pau. No trigaria a adormir-se.

Ara fou Roldós qui, al seu torn, esbadellà la cortina i s'abocà a fora, però no per guaitar el cel, ans per acariciar Boira, que dormia cabdellat.

-Boira... -xiuxiuejà.

Com que el gos seguia dormint profundament, li posà una mà sota el queix i li alçà el cap. Boira obri els ulls i remenà la cua.

—72→

-Em sents, Boira? -començà a dir Roldós, baixet, inclinant-se fins gairebé tocar la cara de l'animal amb la seva-. Ja comença a bufar el vent, com cada nit... I jo no puc dormir, saps? Espolsa't la son, i no tornis a tancar els ulls, eh? Com et vaig dir anit, te'n recordes?, Lina, la meva filla de set anys que es quedà allà, a l'altre banda d'aquestes muntanyes, en un llogarret d'una vall... Sí, no em miris així, com si no sabessis de què es tracta... Bé, pot ser ho has oblidat... No hi fa res... Tornaré a contar-t'ho des del començament...

I Roldós seguí parlant una llarga estona, sense adonar-se que Boira s'havia adormit una altra vegada i que la tramuntana ja rodava furiosament...

  —73→  

  —[74]→     —75→  

Nit. Una altra vegada la nit. Tot el camp jeu. En què somnien els qui no dormen? El món jeu. Els bisbes jeuen, els generals jeuen, els rics jeuen. Monsieur París cultiva el seu jardí i s'engreixa. Al so de secrets clarins creixen les espases. L'or vigila des de les columnes dels diaris el renovat miracle dels grans i dels fruits... Els banquers jeuen, els polítics jeuen, les prostitutes jeuen... S'apropen les grans ofensives. Els cent mil jeuen. «Coneixes el país on floreixen els llimoners...?» Pena de vida als somnis!

Aquest matí he trobat deu polls a la meva camisa i he pensat en l'ortodòxia de la collita.

Caliban ha començat a cantar, dins la seva xabola, la cançó sabuda... Baixo cap al record d'una nit en una ermita enrunada, als afores de Nonasp, prop del front. Soldats ferits amuntegats sobre la palla humida, ran dels murs ennegrits.   —76→   Petites fogueres escampaven perfum de fusta de xiprer i projectaven estranyes ombres al rostres tràgics. Fornícules buides d'imatges i plenes de silencis dempeus. De sobte, un moribund començà a cantussejar: «Ay, limón limonero...!»

Boira, t'estimo. A vegades, la mirada groga dels teus ulls m'incita a las íntimes confessions. Però em limito a acariciar el teu pèl gris. Boira, t'estimo.

¿On són les donzelles, les verges que cantaven sota les pomeres? ¿On han anat les noies blanques, les noies verdes que reien entre els gira-sols mullats de pluja? ¿On són les noies taciturnes i crepusculars que es despullaven entre les messes ondulants i la mar sonora? ¿On són les neus d'antany, comparet Villon?

El camp, de nit, sembla una immensa i bruta manta sembrada de lluernes...

S'hauria de corregir abans. En la poesia i en la vida. Això suprimiria els esquirols de la retòrica inútil. Dues paraules meravelloses: bou i meteor. Aquesta nit m'adormiré pronunciant-les.

  —77→  

Maria, Neus, Antònia, Carol... Noms d'un passat que ja no em sembla meu. En vosaltres vaig estimar allò que no sabíeu que éreu. Dormiu. Jo, mentre me'n vaig silenciosament cap a les meves àguiles i els meus ferros, engruno les síl·labes lluminoses dels vostres noms sense futur.

Oh Caliban, mon semblable et mon frère!

Entre cent mil puc ésser el monjo de la meva pròpia soledat. Ascètica de l'esperit. Però el cos sempre cerca companyia.

Imatges d'una nit asiàtica: tundres àrtiques, nit de milers d'hores lligades per líquens i molses, nit estesa entre rius de somnis blaus i esperant, amb l'orella encastada a terra, el retruny dels cascos d'una alegria de cavalls... Oh genets solars amb senyeres de vent tebi!

Contemplant el mar, he pensat en coses eternes: la pluja dormint sobre herba, el silenci dels arbres, el rodar de les estrelles, una vall amb sines d'ametllers florits, els crits d'una dona parint... Més tard, ha entrat dins la meva ànima una hora de bous dolcíssims...

  —78→  

Elogi del blanc. Gavines. Annabel Lee. Moby Dick. L'albatros... Sé -m'ho va dir un dia un diccionari- que immenses bandades d'albatros es llancen a devorar els cadàvers corromputs de les balenes, i que aquesta au tan bella es passa la vida menjant i té una vitalitat inaudita. Hom sap que costa molt de matar l'albatros. Per tal d'aconseguir-ho se'ls introdueix al cervell una agulla saquera, però s'ha donat el cas que l'au ha aixecat el vol i fugit amb una d'aquestes agulles clavada al cap...

També tinc el meu bastonet metafísic...

La llàntia encesa al racó de la xabola. L'he estada mirant fixament durant una bella estona, i després he tancat els ulls. En tornar a obrir-los, he vist l'ocell de ferro i bec de corall dels somnis més feroços...

M'he inclinat sobre el rostre adormit de Puig. Somiava. Els seus llavis es movien continuament, pronunciant sempre una mateixa paraula sense so. Al final, l'he destriada: Joana...

Dia memorable. Aquest matí he rebut d'un amic, per correu, el llibre genial i terrible que estimo des de fa molt de temps i en la dura   —79→   llum del qual segueixo, en part, vivint. Fullejant-lo a l'atzar, m'he aturat en aquestes meravelloses i sempre noves

FLORS Des de la graonada d'or -entre els cordons de seda; les gases grises, els velluts verds i els discos de cristall que s'obscureixen com bronze al sol-, veig la didalera esbadellar-se sobre una catifa de filigranes de plata, d'ulls, de cabelleres. Peces d'or sembrades sobre l'àgata, pilastres de caoba que sostenen una cúpula de maragdes, ramells de setí blanc i fines vares de robins, circumden la rosa d'aigua. Igual que un déu d'enormes ulls blaus i formes de neu, el mar i el cel atreuen de vers les terrases de marbre el devessall de joves i fortes roses.

Accepto aquestes flors d'un dels meus poetes. La didalera, per virtut de creació, pot penjar encara en un racó d'aquesta xabola, i la rosa   —80→   d'aigua ésser assetjada de sorra sense que es mustigui. Però aquesta nit, entre la llàntia i el vent, despert i il·luminat, faig meva -només meva?- la visió d'aquest

RAM El cadafal -enorme escenari de ferro oxidat amb bambolines de semprevives i crespons- fou alçat en el vent i davant mateix del vast amfiteatre del mar enlluernador, on s'asseuen ombres amb grans màscares de plom. A un costat, una gegantina figura violeta, sense rostre. I el ram: sostingut per mans de quars, un gelat brollador de plomes vermelles i, al centre, voltat d'heura i de trèvols, el bategant gira-sol de la innocència del món. Amb moviments de titella avança el botxí cap a les flors, aixeca la seva destral diamantina i engega el cop que fa llançar el crit de la sang a les estrelles.

  —81→  

L'etern és l'etern..., m'entens? Però ensems no és l'etern, i aleshores és un instant, sí, un instant...

GEORG BÜCHNER: Woyzeck

  —[82]→     —83→  

  —[84]→     —85→  

Al camp, el temps dels homes s'havia aturat. La noció de la variada fluència de les hores del dia i de la nit, l'espectacle i les imatges d'una naturalesa que mor i es renova cíclicament, l'estatura d'una vida relacionada a un arbre o a un tossal, la mort com un gest d'assentiment a l'eternitat o el naixement com un esclat de llavor sancionat per les estrelles, tot això hom diria que havia estat abolit, allà, per una absurda espera. Entre els records i el futur, només el no res de la sorra, i el mar no era més que una presència i una invitació impossible a la llibertat. La lluna i el sol, la pluja i el vent, les gavines durant el dia i les constel·lacions durant la nit, eren per a aquells homes com uns testimonis formidables i naturals, però ensems aliens a llurs vides, com els senyals fabulosos d'un esdevenidor mecànic i meravellós del qual ells se sentien exclosos. Hi havia l'aguda consciència d'un mer existir dintre d'una disponibilitat miserable que s'acabaria no per salvació   —86→   col·lectiva, ans lentament, per desgast lent d'energies, sort individual, erosió d'esperit, ànima i cos.

Durant els primers dies, tots i cadascun dels homes havien estat presa de l'embriagadora consciència d'ésser supervivents d'una gran catàstrofe.. No haver mort -quan tantes forces obscures s'havien confabulat durant tres anys per fer de la vida una excepcionalitat- era un miracle en el qual gairebé no podien creure. El simple fet de respirar «era un invisible poema», una meravella indescriptible.

El camp, durant els primers dies, fou com un immens i caòtic bivac dominat per un sentit orgiàstic de la vida. Cada home, en la nova consciència de la possessió del seu ésser, nodria la profunda convicció que era una altra vegada amo del seu destí per la senzilla raó que de nou existia el futur. La mateixa derrota era ja quelcom llunyà i èpic, un gloriós prestigi que cadascú compartia davant la història, on havien entrat amb llurs últims parracs i el gran orgull dels vençuts: pertànyer a un esperit provisionalment dominat per una força brutal superior. L'arribada de la primavera fou per a tots com la irrupció d 'una realitat insospitada que els donà la mesura de llur miserable condició. Tothom la sentia, encara que ningú no sabia   —87→   com havia arribat. Era en l'aire i era en la sang. Quelcom s'havia descenyit, quelcom s'havia esquinçat, no allà, al camp, sinó en un lloc infinitament llunyà per a ells, i havia ocorregut com ocorria sempre: una ordre de la terra donada amb misteri, secretament; un gest imperceptible de les branques dels arbres, i les sabes començaven a pujar; un càlid alè arribava a les planes, i les ocultes llavors esclataven; una mà d'or s'enfonsava als cims nevats, i els rius cantaven en veu més alta i els bous tenien una nova dolçor als ulls... Per al camp, no obstant, la primavera era només com la idea d'uns socorsos llunyans que mai no arribarien per a l'assalt alliberador. Caigueren pluges brusques i després el vent anà allargant les seves absències. Un matí xisclaren les primeres orenetes. A centenars volaren damunt el camp, cercant ràfecs en aquella nova i estranya ciutat, però fugiren cap al nord, per no tornar. A la platja, a poca distància de l'aigua, cada dia apareixien gegantines estàtues de nus femenins en actituds jacents, d'enormes sines i amb les cames obertes, modelades durant la nit, apressadament, amb sorra humida. I, a mig matí, podia contemplar-se en el cel del camp, a través de la polseguera, innumerables estels multicolors; de llargues cues, que la brisa gronxava, mentre   —88→   a baix, al llarg de la platja o en els espais rasos entre les xaboles, els homes que els havien enlairats romanien ferrenys i silenciosos, sostenint entre llurs mans, com si fossin llurs cors feixucs, els gruixuts cabdells...

A la xabola dels quatre companys, la primavera arribà primer a la gorra de Roldós, sota la forma d'una papallona clavada a la visera.

-D'on l'has treta? -li pregunta Vives, acostant-se a examinar l'aletejant papallona-. ¿Del nas de Caliban?

-Si així ho creus... -contesta Roldós, sense immutar-se.

Es lleva la gorra i la deixa a terra, prop de l'entrada de la xabola. Puig i Tarrés s'apropen, encuriosits, i també Boira.

-Es molt bonica -comenta Tarrés.

-Però massa petita -diu Puig, irònic.

-No les fan a mida -contesta Roldós.

Boira s'acosta cautelosament a la gorra i, estranyat, comença a allargar el musell per a ensumar, quan la papallona es posa a moure ràpidament les ales de vius colors. El gos recula, bordant.

-Calla, cridaner! Ni que fos un tigre -crida. Tarrés al gos.

Roldós, mentrestant, ha desprès la papallona   —89→   de la visera i la fa voltar, movent l'agulla entre l'índex i el polze, com si fos una flor.

-Què en faràs, Roldós? -pregunta Puig.

-Ara ho veuràs -contesta Roldós, i entra a la xabola amb la papallona..

-Però d'on l'has treta? -insisteix Vives.

Roldós, agenollat al seu racó de la xabola, no contesta, enfeinat clavant la papallona a la manta, a l'altura d'un pam per damunt del seu cap. Quan ha enllestit, diu:

-S'havia posat en una filferrada.

-Espero que la papallona no gotejarà... -diu Vives, mirant de reüll Tarrés.

Aquest, picat, fa:

-Com la llàntia, no?

La pulla de Vives anava adreçada directament a ell. Acabada la xabola, Tarrés estigué enfeinat construint un llum d'oli amb dos pots de llet buits. Després de molt tallar, torçar i retorçar la llauna, donà l'obra per acabada. La llàntia tenia dos becs per als blens i un petit disc que, reflectint les dues flames, augmentava la claror. Poca estona després d'haver penjat la llàntia en un racó, hom veié que vessava; per una causa inexplicable per a Tarrés, la part exterior de la llàntia era sempre greixosa i el cul gotejava lamentablement. Tarrés s'esmerçà amb afany a la llàntia; rectificà la forma dels   —90→   dos becs, canvià els blens, mesclà greix i oli, féu i desféu, entossudit. Però tot fou inútil: la llàntia continuava gotejant. Finalment, va creure trobar la solució adaptant un platet sota el dipòsit, però com que el plat no trigà a omplir-se, Tarrés es lluirà de nou a la taleia.

-¿Per què no fas, un platet per al platet, home? -li digué Roldós, burleta.

-Sí, Roldós ho encerta -intervingué Vives-. I podries anar afegint platets indefinidament, fins que semblaria l'oda de Maragall.

-No t'entenc. A què treu nas aquí Maragall?

-Tenia una oda començada...

-Quina gràcia! Les coses s'han de fer ben fetes o no fer-les.

-No t'hi amoinis, home. Totes les llànties del camp gotegen.

-Me'n fot de les altres llànties! A mi m'interessa aquesta. Em costarà més o menys, però et juro que trobaré el desllorigador::.

Però no el trobà mai. Per tal de consolar-se, féu una magnífica banderola amb una camisa de Vives.

Boira dormia a fora, ran de la porta. Solia passar la vetllada a l'interior, cargolat vora les motxilles, però així que apagaven la llàntia, s'aixecava i, silenciosament, anava a ocupar el seu lloc de guàrdia.

  —91→  

Tarrés era el primer de llevar-se cada matí. Sense fer soroll, agafava la galleda de llauna -antic dipòsit de gasolina d'un camió d'intendència-, llençava l'aigua que havia sobrat del dia abans i anava a omplenar-la a la bomba. De tornada, no l'entrava a la xabola: la deixava damunt la sorra, es treia la camisa i, agafant aigua amb un vas, s'inclinava i la vessava a poc a poc damunt la seva nuca. Amb la cara lluent i el pit mullat, s'acostava aleshores a la porta de la xabola i cridava: «Apa, dormilegues!», i adreçant-se a Vives, li gastava la vella broma:

-No trigaràs a sentir els refilets del teu Caliban.

No trigava, en efecte, a aparèixer el vell colós. Sortia de quatre grapes de la seva xabola, gairebé sempre en calçotets, i un cop fora, es posava els pantalons, s'estirava badallant i després es refregava els lleganyosos ulls. Fet això, i després d'escopir un parell de vegades, es llançava a cantar amb tota la seva veuarra:

Si me quieres escribir, ya sabes mi paradero: en el campo de Argelés, primera línea de mierda...

-Quina bèstia bruta! Oh, Déu, quina bèstia bruta! -remugava Vives, dins la xabola.

  —[92]→     —93→  

  —[94]→     —95→  

La vida en comú en una mateixa xabola ha via fet que els quatre companys arribessin a conèixer-se fins allà on la intimitat és possible entre un home i un altre home. Si havien aconseguit d'arribar a ésser entendridorament companys, a viure sense asprors, fou perquè cadascun d'ells, des del començament, va comprendre que era necessari d'esborrar-se una mica individualment: ésser menys ell mateix per tal de poder ésser quatre. A fi de conviure, saberen adaptar-se els uns als altres, supeditant-t'ho tot a l'amistat i a la dura realitat d'un destí que no feia excepcions per a cap d'ells. Cadascú coneixia la mesura dels altres, i es tenien un respecte barrejat de tendresa i admiració.

El mal temps de l'hivern, en obligar-los a romandre hores i hores dins la xabola, també contribuí molt a llur mútua coneixença. En converses que a vegades duraven tot el dia i part de la nit, parlaven d'ells mateixos amb   —96→   una franquesa absoluta i una maina de detalls que els sorprenia. Es movien entre llurs records com enmig d'una riquesa que havien dut sempre sense saber-ho i que no començaven a posseir realment fins que no la lliuraven.

Per una raó de seguretat, ja que els robatoris sovintejaven en el camp, sempre un d'ells es quedava a la xabola. Tarrés sortia a passejar cada matí, fes el temps que fes, sol o acompanyat de Roldós. Caminaven una estona a l'atzar, però gairebé sempre arribaven fins a l'esplanada que s'estenia a l'oest del camp, on alguns comerciants francesos havien obtingut permís d'instal·lar parades de begudes i comestibles; improvisades en els mateixos camions de les mercaderies. Amb francs, es podia menjar i beure com un rei, però els clients eren ben pocs en relació al nombre d'habitants del camp. El passeig acabava, generalment, al límit nord del camp. A Tarrés li plaïa aquell lloc no molt freqüentat, que era una mena de barranc poc profund. Si a l'altre marge no hi hagués hagut la filferrada i sentinelles, hauria estat fàcil d'escapar-se travessant el corrent d'escàs cabal i perdre's en l'espessa arbreda: Un dia que, es trobaven allà, contemplant els arbres, arribà a llurs oïdes la llunyana cantadissa d'un ocell.

  —97→  

-El sents? -féu Roldós.

-Sí -contestà Tarrés, que havia aclucat els ulls.

-Haurem de dir a Puig i a Vives que vinguin a escoltar aquest rossinyol.

Tarrés obrí els ulls i, fixant un esguard absent al rostre del seu amic, digué:

-És una merla.

Puig i Vives sortien a la tarda i, amb rares excepcions, el passeig es limitava a la platja, que recorrien en tota la seva extensió. Per a ells, conversar era més que res una possibilitat de furga interior i una necessitat de la imaginació. Generalment, començaven el passeig silenciosos i l'acabaven també silenciosos, però en l'endemig havien estat parlant dues o tres hores.

Puig era més alt que Vives i tenia el costum de caminar amb les mans agafades al darrera. Es movia amb una certa indolència, gronxant un xic les espatlles, i, en caminar, avançava la cama dreta d'una manera que el peu s'obliquava disgraciosament. Els seus llargs braços penjaven com oblidats del cos, al ritme del qual s'adaptaven amb una certa dificultat. Les seves mans, de dits llargs i prims, haurien pogut   —98→   ésser les d'un músic si no haguessin tingut els palmells massa amples. Duia el cabell tallat molt curt. La seva cara ampla, de pòmuls pronunciats, tenia una expressió de noblesa reflexiva que atreia des del primer moment. Malgrat la irregularitat dels seus trets -front més aviat baix i solcat per una gran arruga entre dues protuberàncies, nas de punta aplanada, ulls rodons d'un color verd daurat i una boca el llavi superior de la qual queia feixugament sobre l'inferior fins gairebé cobrir-lo-, hom podia afirmar que era bell, però d'una bellesa que provenia de contrastos, d'una mescla d'energia i dolçor, de tranquil·litat i passió, d'astúcia i bondat.

Aquella tarda, Vives i Puig s'havien quedat sols a la xabola. Vives s'entretenia clavant a la sorra un tallaplomes de fulla llarga i estreta. Tot d'una, després de llançar amb força el talla plomes, que s'enfonsà fins al mànec, repetí la pregunta:

-Com vares poder arribar a coronal? No ho he entès mai.

Puig, en lloc de contestar, allargà una mà, va treure el tallaplomes de la sorra i el contemplà una estona. Finalment, digué:

-El fet és relacionat amb la meva infantesa... -i, després d'una breu pausa, afegí-:   —99→   i amb un tallaplomes que s'assemblava a aquest.

-T'escolto.

-Crec que, en l'home, mai no mor l'infant. Aquí, en el camp, penso molt en la meva infantesa, en el perdut món de la infància. L'infant ens acompanya sempre, i quan en moments de soledat ens girem cap a ell, és per demanar-li les imatges més belles que dormen en el nostre cor.

S'interrompé. Tancà el tallaplomes, tornà a obrir-lo, distret, i continuà, com si parlés amb ell mateix:

-Davant la nostra infància tots som com fills pròdigs: tornem a ella penedits, famolencs i cansats, procedents d'un món que ens temptà amb els seus horitzons i unes riqueses que en el fons no desitjàvem. La meva infància no m'interessa com una clau psicològica, sinó com una aurora, comprens? No diré que, en certa manera, no hi retorni, també, per incrementar la meva consciència de mi mateix, per convertir els records en experiències i perquè l'amor egoista que sovint fa presa en nosaltres s'entreviï de tendresa...

Féu una pausa i tancà el tallaplomes.

Vives girà el cap, per llançar una mirada al mar a través de la porta, i digué:

  —100→  

-Següeix.

-Vaig néixer i viure la meva infància en un poble de vent i de pedra. Mai no vaig conèixer la meva mare. El meu pare, un home enèrgic i taciturn, em deixà sota la cura d'una germana seva i de les criades, en un a casa enorme i freda... Als deu anys, jo era un infant esquerp i difícil, amb el cap ple de quimeres i un esperit d'independència que es confonia amb l'orgull. Mai no havia tingut amics entre els nois de la meva edat, ni havia format part de cap dels dos bàndols en què es dividien...

-Dóna'm el tallaplomes, vols?

-No encara.

-Bé. Segueix.

-Si...

Puig obri lentament el tallaplomes i tocà delicadament la punta amb l'index.

-Sí -digué-, com que no formava part de cap dels dos bàndols, ambdós em detestaven...

S'interrompé de nou, mentre recorria amb l'esguard l'entreteixit de canyes que tenia al davant, i, després, en va treure una, estirant amb força, llarga i prima, de la qual tallà de cop un tros d'un pam, que començà a desbastar, primer amb els dits i després amb el petit ganivet.

-Em sentien distant i diferent -féu, sense   —101→   deixar de desbastar curosament el tros de canya-, armat de possibilitats enemigues. Un dia, el bàndol més hostil m'esperà als afores del poble. Encara que els havia vistos amb temps per esquitllar-los, vaig seguir caminant cap a ells, sense deixar de tallar la canya amb la qual havia començat a fer-me una flauta. Em voltaren, cridant. Vaig esperar que callessin, immòbil, amb el tros de canya en una mà i el tallaplomes en l'altra... Aleshores, davant el silenci hostil de tots, em vaig arromangar una mànega de la camisa i, apropant el braç al capitost de l'ardat, li vaig dir, ensems que posava a la seva mà el tallaplomes: «Clava'l! Vinga, clava'l!» No es va atrevir...

Ja desbastat, el tros de canya brillava entre els dits de Puig com una menuda batuta d'or: Marcà amb un punt el lloc del tub on s'havien de fer els forats i començà a practicar el primer. Vives contemplava, fascinat, les mans del seu amic.

-Quants en faràs? -preguntà.

-Cinc.

En començar el segon forat, Puig continuà: -No es va atrevir, et dic... Aleshores li vaig prendre el ganivet de la mà i, davant l'horror i astorament de tots els qui em voltaven, vaig clavar la punta en la carn del meu braç i vaig   —102→   anar enfonsant, enfonsant, enfonsant... fins que, esgarrifats, m'arrabassaren el ganivet.

Començà el tercer forat.

Vaig donar la flauta inacabada, sense els forats, al galifardeu cap de la colla, i vaig seguir el meu camí, acompanyat per tota la silenciosa trepa, de la qual m'havia convertit en capità: No et costarà molt de relacionar això que t'acabo de dir amb el fet que, quinze anys després, al començament de la guerra, ingressés voluntari a l'exèrcit i ascendís vertiginosament.. Aquesta vegada, i amb el ganivet del meu esperit, vaig haver de vèncer la por a la mort. Clavar-me el tallaplomes al braç fou un acte culminant, una acció final exterior que els anys anaren convertint en un record que ocultava una veritat viscuda més profunda, que ja havia deixat d'ésser meva, i per a la qual, jo era un estrany... Tornar a prendre possessió d'aquesta veritat fou com una marxa en l'obscuritat: no sabem si realment avancem fins que ens adonem que nosaltres mateixos ja som també obscuritat, i són inútils els nostres ulls oberts, i deixem caure els braços que temen tocar un obstacle a cada nova passa que fem... Vaig haver de tornar a començar. Havia oblidat el més important. Després del dolor inicial de la punxada, mentre enfonsava el tallaplomes en la meva   —103→   carn, el braç se m'havia insensibilitzat, com si tot ell se m'hagués adormit sobtadament. En aixecar el cap per tal de mirar desafiadorament els meus enemics, em paralitzà el rígid cercle de silenci que s`havia format al meu voltant, un silenci que era com un tribut que la por i l'admiració retien a la meva primera victòria... Però em transcendia, era excessiu. Jo estava armat contra ells, però no contra aquell silenci que els buidava d'odi i que jo no podia acceptar ni rebutjar, perquè ja el meu acte tornava d'ells com d'un país desconegut i entrava en mi de nou no per cobrir-me amb la calma d'allò realitzat, sinó per atènyer el límit de la seva magnificència apoderant-se de cadascun dels meus instants. Vaig cridar. No sé què els vaig dir. Era l'única manera de fugir del meu silenci. Fou com un alleujament quan el dolor és desvetllà, roent, en el meu braç i vaig veure amb alegria rajar la meva sang... Vaig oblidarme d'ells: només era atent al dolor agudíssim, però encara tancat, que maldava per pujar, créixer com un arbre, i que, això no obstant, s'havia de limitar a rajar per la petita font de la ferida. Era com si una multitud exasperada sols pogués cridar amb una sola boca, o com si un eixam furiós hagués estat tapiat dins d'un rusc. Després vaig tenir la sensació que el dolor   —104→   era produït per milers de petites arrels de vidre que, en créixer, es trencaven dins la meva carn, i que només vivien el braç i aquell dolor que es ramificava i entreteixia i proliferava, cada vegada més cert i absolut, però no terrible, ans alliberador... I enlaire, molt enlaire, el meu rostre era fred. Tenia la vaga consciència que estava fent esforços per no tancar els ulls. Calia mantenir-los oberts, fos com fos, ja que altrament tot acabaria en la trivialitat d'un gest de ridícula jactància...

Callà. Enllestí el quart forat, bufà sobre la pols que havia quedat en el diminut orifici i clavà el tallaplomes en el puntet que assenyalava el lloc del darrer forat:

-S'ha d'anar amb molt de compte en fer els forats -digué-. La canya s'esquerda amb facilitat... T'avorreixo?

-No. En mi tampoc no ha mort l'infant... Acaba.

-Els meus ulls no es tancaren. El silenci d'ells ja no existia per a mi. Ni tan sols existien ells. Sabia que ningú no es mouria d'allà, perquè depenien del meu dolor. Però ¿és que realment m'importaven, ells? El meu dolor, acabada la seva ardent ascensió, queia cegament..., queia i flotava en la llum daurada d'una tarda d'autumne..., queia amb l'alegria que cau   —105→   una cosa feliç, i només jo sabia, només jo coneixia el lloc exacte, pressentit des del començament, on s'aturaria: la pollancreda on la vaig veure per primera vegada...

-Joana?

-Sí. Com ho saps? -preguntà Puig, sorprès.

-A vegades, somies en veu alta.

Enllestit el darrer forat, Puig tancà el tallaplomes i el tornà al seu amic. A fora, començava a plovisquejar.

-No he estimat cap altra dona -féu Puig, en veu molt baixa-. Aleshores era una nena de la meva edat, i gairebé no ens coneixíem. No era del poble, ella, però la seva família hi passava curtes temporades... Quan m'arrencaren el tallaplomes del braç, gairebé no me'n vaig adonar: somreia pensant en ella... Durant molt de temps vaig fer un culte del dolor. Saber sofrir era una superioritat secreta. Més endavant, en la meva adolescència, vaig apropar-me a Déu: el sentia com un mitjà profund que justificava la meva necessitat obscura de torturarme... No volia la cançó, sinó la veu.

Vives mirà el seu amic, que havia recalcat el cap contra les canyes, en el racó de Roldós, sota la papallona, i somreia dolçament, contemplant la flauta que tenia a les mans.

  —106→  

-Em curaren l'amor i l'acció -digué en cara.

I, darrera les paraules, després d'una curta pausa, començaren a sentir-se els sons de la petita flauta, febles, ni tristos ni alegres, ni lents ni ràpids, ans un simple i pur sonar de veu d'au i lleu xiulet de vent i filar d'aigua.

Vives tornà a mirar el seu amic, que ara somreia amb els ulls. A fora seguia plovisquejant. Plovisquejava damunt la sorra, damunt les xaboles, damunt el mar, i els tènues fils d'aigua descendien silenciosament, penjaven brillants d'un cel de cendra lluminosa, mentre el lleu so de la flauta continuava sentint-se a l'interior de la xabola i l'esperit de Vives era inefablement presa de la tèbia dolçor que queia del cel, del missatge entendridor de la flauta i de la llum del rostre del seu amic...

  —107→  

  —[108]→     —109→  

Puig diu a Vives:

-Comença tu, aquesta nit.

Vives assenteix amb un moviment de cap, encara que no ha decidit què els contarà que pugui interessar-los i, al mateix temps, sentir s'hi interessat ell mateix. Podria contar la història del corneta Alom, o la d'aquella noia que, en la casa d'Alins on ell s'allotjà el darrer mes de la guerra, va anar a veure'l a la seva cambra, a la nit, amb les mans blanques de farina, o bé cantar-los un record de la seva infància, com havia fet Puig aquella mateixa tarda... Disposa de temps encara: fins que Tarrés hagi acabat d'esmocar amb les seves mans destres la llàntia fumejant. Escolta la pluja -en què s'ha convertit el plugim, finalment, en caure la nit- sobre el sostre de la xabola, monòtona i contínua. Segurament no pararà fins a la matinada. Les mans de Tarrés sembla que ja tenen enllestida la llàntia; les de Puig fan girar entre els dits la petita flauta; la mà dreta de Roldós acaba   —110→   d'alçar-se i descriu un arc, d'abaix cap a dalt, s'atura a tocar la manta del sostre i, després, com poruga, descendeix fins a la papallona, que desclava i guarda en una capseta rodona de llauna.

-Podria fer-se malbé amb la humitat -explica, contestant la mirada interrogadora dels tres amics.

Vives pensa:

«Les úniques mans que han romàs immòbils són les meves. Aquestes mans que s'assemblen tant a les del meu pare, que tenien el poder d'una màgia que omplí moltes hores de la meva infància... No les mouré, encara: que continuin sobre els meus genolls, esperant el conjur de la meva veu... »

De sobte, diu:

-Vivíem a la part alta del Guinardó, en una caseta situada al final d'un carrer vorejat d'acàcies...

Només ha mogut la mà dreta, d'una manera gairebé imperceptible, com si la veu no hagués estat prou per a arrencar-la de la seva passivitat, però sí per a despertar-la cap allò que vindria tot seguit.

-Feia estona que el meu pare i jo estàvem asseguts damunt l'herba, davant de casa...

La mà s'allunya a poc a poc del genoll, com   —111→   si una força invisible la xuclés des de dalt: l'índex s'aixeca lleument, en un vague moviment d'assenyalar un temps i un espai que només existeixen per a la veu, i torna a caure en la immobilitat, però cobra immediatament nova vida junt amb els altres dits, amb la mà sencera, la qual no solament confirma sinó que crea i expressa allò que la veu segueix contant sobre unes altres mans:

-Era el capvespre d'un xardorós dia d'estiu. Un enorme sol roig s'esllavissava pels vidres de la finestra de la planta baixa i un gos bordava en un terrat veí. «Prou?», em preguntà el meu pare. «No! Més!», li vaig contestar, encara fascinat pel que acabava de veure. I de nou, les mans del meu pare s'alçaren, obertes...

Són les mans de Vives, prodigiosament soles, plàstiques i gairebé musicals en llur inesgotable riquesa de moviments, les que realment conten allò que la veu va dient en un to cada vegada més apagat i enumeratiu, com la llum que fuig d'un paisatge:

-Damunt el palmell de la mà dreta hi havia una moneda de plata, que jo contemplava amb una atenció sofrent. El meu pare, somrient de la meva innocència, cobrí la moneda amb la mà esquerra i es posà a moure les dues mans juntes, refregant l'una contra l'altra, i ara aixecant-les,   —112→   ara abaixant-les amb rapidesa, fins que sobtadament se separaren, i una vegada més es produí el miracle-de la desaparició: la moneda no hi era. I jo; aleshores, havia de pensar ràpidament, i manifestar-ho en veu alta -no al meu pare, sinó a les seves mans, a aquell poder màgic que tenien-, el lloc on volia que la moneda tornés a aparèixer. «Al front, has dit?», em preguntava. «Sí, pare.» I la màgia es realitzava. A vegades, les mans semblaven topar amb algunes obscures esquerpeses, però sempre acabaven vencent: el polze i l'índex feien sorgir del lòbul d'una orella, dels cabells, del front; del nas, de qualsevol lloc, la portentosa moneda, o bé una clau, un botó de nacre, un acabatall de llapis... I jo no em cansava de sentir el contacte d'aquelles mans animades per una fabulosa saviesa que ho feia possible tot. Em semblava que per a aquelles mans el món era inesgotable en riquesa i misteri, i que podien treure de mi el conegut i l'inconegut... Després arribava la nit, amb la seva lluna única i les estrelles infinites. El gos havia emmudit i la brisa remorejava en les acàcies. Passava el fanaler, amb la seva perxa a l'espatlla i el llumet de la flama a l'extrem, tancat en la diminuta gàbia. Quan el fanal s'encenia, començava veritablement la nit...

  —113→  

Vives calla i les seves mans s'immobilitzen tot seguit, però només uns moments, perquè ja la veu fa:

-Ara parlaré de l'estel... Em veig sostenint amb les dues mans el gran cabdell i contemplant fixament un punt que oscil·lava enlaire, en la immensitat del cel. «Deixa anar fil! Prou!», em deia el meu pare. L'estel, ara, semblava deturat en la blavor del cel de la tarda. La veritat és que no m'agradava veure'l tan enlaire i, a més, no deixava d'enutjar-me la tasca d'haver de carregar el feixuc cabdell durant molta estona. Acabava per asseure'm a l'herba, amb el cabdell entre els genolls, i, de tant en tant, aixecava els ulls per mirar les mans del meu pare, que romanien immòbils, sostenint el fil, daurades per la llum de la tarda, infinitament tranquil·les. Tot el que em voltava semblava ordenar-se entorn del silenci de les seves mans i convertir-se també en silenci i repòs: les muntanyes en la grisa llunyania, un gran núvol blanc, les messes, els arbres, un ocell que volava i jo mateix... De sobte, les mans es movien per donar algunes estirades al fil de l'estel, i després el moviment es feia rítmic i mesurat, com quan s'estira la corda d'un pou per fer pujar la galleda, i en aquells moments, per als meus ulls atònits, les muntanyes es gronxaven,   —114→   el núvol blanc fugia rabent cap al sud, les messes s'alçaven, els arbres començaven a caminar i l'ocell s'elevava com una sageta... En fosquejar tornàvem. Jo caminava un xic inclinat, darrera del meu pare, amb l'estel. multicolor a coll, i quan travessàvem els carrers plens de gent, no podia evitar de sentir-me avergonyit de la meva fràgil càrrega de paper i canyes. Tenia la impressió que tothom, en mirar-me, em veia tal com em veia jo mateix en la meva imaginació: convertit en una mena de fantàstic i enorme insecte, amb una llarga cua de draps... Tot d'una, el meu pare es girava cap a mi i em deia: «Té!, me n'havia oblidat...», i alhora m'allargava una poma...

Vives s'interromp per tercera vegada, en una pausa més llarga que les altres. La seva mà esquerra ha caigut, com ferida pel silenci, i s'enfonsa en l'obscuritat; però la dreta resta a mig aire, enconcada, com si sostingués el volum rodó d'una poma invisible. I roman així fins que la veu es deixa sentir de nou:

-Veig ara la mà dreta del meu pare sobre un full de paper blanc. Només ella sap. Traça una línia, i una altra, i una altra, pacientment, com si llaurés la blancor del paper. ¿Serà el rostre de la noia que està asseguda cosint ran de la finestra que dóna al jardí, un gran roure,   —115→   un gnom de llarga barba i amb el seu martell? Només la mà sap, només ella veu. Troncs? Fulles? Les línies es van trenant dins l'ombra que la mà projecta sobre el full. L'altra mà, l'esquerra, sembla mont allunyada, perduda damunt la superfície blava de la taula, com una illa rocosa. Una casa? Potser Robinson? La nit del jardí entra al menjador amb baf de terra mullada i aroma de clavell... L'enfeinada mà és molsuda, de dits curts i gairebé rodons. És una mà forta: d'ella depenen la pau, l'ordre i la seguretat de la llar. Les venes, sortints i entre llaçades, corren del dors cap als dits, com les branques seques de l'eura arrapada al mur del jardí. I l'anell, al dit xic: un serpent que dóna tres voltes i té al cap dos ulls brillants, com dos petitíssims grans de raïm vermells... ¿Qui és aquest que comença a mirar-me des del fons del full de paper? Conec aquest front i aquests ulls. Amb una seguretat absoluta, la mà segueix llaurant, voltada d'un atzar previst. Una altra vegada els ulls, el front... Una boira cobreix encara l'expressió del rostre. Les línies que falten són com una mutilació. Però la boca sorgeix bruscament, creada per uns trets inevitables, i tota la matèria dispersa i evasiva s'ajunta i acaba instantàniament en la semblança, tot el rostre respira, encadenat a la   —116→   seva definitiva aparició. I el meu rostre real sols és distint d'aquell que miro per la sorpresa... «Què vols que dibuixi, ara?», em pregunta el meu pare, I contesto: «Un cavall!»

Vives calla, fits els ulls en la flama de la llàntia. Ja no parlarà més aquesta nit. A fora, segueix plovent fort.

-Ara et toca a tu -diu Puig a Tarrés.

Les mans d'aquest comencen a cloure's lentament, cadascuna sobre els separats genolls.

-Sí...

Els genolls s'ajunten, bruscament, i els dos punys semblen dos fruits petris i idèntics sobre els quals baixa la veu:

-A mitja tarda havíem atacat unes posicions enemigues; havíem estat rebutjats amb moltes baixes i obligats a recular desordenadament. Jo vaig ser un dels qui no varen poder tornar: tenia una ferida de bala en una cama. Vaig poder amagar-me entre unes roques, fora de l'abast del foc enemic. La ferida no era greu, i vaig estroncar l'hemorràgia lligant-me la cama amb el portafusell. Havia d'esperar l'arribada de la nit per intentar, a l'empara de l'obscuritat, el retorn a la meva companyia, no molt allunyada. Estava tranquil. Coneixia perfectament el camí de tornada. La ferida era de les que s'anomenen de sort: m'inutilitzaria durant un parell   —117→   de mesos i obtindria un permís de convalescència, que podria passar a casa, on no havia estat des de feia més d'un any. Em vaig posar a imaginar-me la meva arribada, l'atabalament de les meves germanes quan em veurien ferit, les paraules que els adreçaria per tranquil·litzar-les. Sabia com hauria de somriure per tal d'esborrar l'esglai del rostre de la meva mare, com miraria el meu pare quan tornés dels camps, al capvespre... Veia la taula familiar, la llar ennegrida per un segle de fum, els nius buits de les orenetes als ràfecs, el càntir negre del racó... Enmig d'aquestes cabòries, el temps passava ràpidament. La cama se m'havia inflat i em feia mal. Vaig ajeure'm de cara al cel. Estava emboirat, però no plovia perquè el vent bufava de l'est. Els meus companys em devien creure mort. M'havien vist caure... Quan finalment arribà la nit, negra com gola de llop, vaig començar a arrossegar-me. Estava convençut que podria arribar en menys d'una hora. Avançava molt lentament i em coïen les mans, ferides per pedres i gatoses. A causa de l'obscuritat, no reconeixia els llocs per on m'arrossegava, però em deixava guiar pel meu instint d'orientació. Havia de baixar, ho sabia bé, per la dreta del talús fins arribar al barranc i després desviar-me cap a un pas, entre dos pujols.   —118→   Una estranya sensació havia fet presa de mi mentre m'arrossegava voltat de tenebres: No era por, sinó una aguda certesa d'angoixa i soledat. En aquells moments -ja m'esllavissava pel talús- el dolor de la cama, cada vegada més intens, era com un toc d'alarma que congregava totes les forces de la vida, però al mateix temps era una espantosa consciència de la futilitat dels meus esforços, com si hagués desaparegut la gran tanca que separa la vida i la mort. No és ben bé això, però no sé com dir ho... En arribar al final del talús, vaig descansar una estona. Començava a torturar-me la set. De sobte, vaig topar amb alguna cosa que, de primer, vaig prendre per una roca, i després vaig adonar-me que es tractava del cadàver d'un soldat, i després un altre, i un altre. Ni per un moment, des que havia caigut ferit, no m'havia passat pel cap la idea que altres haguessin pogut caure també. No vaig poder veure llurs cares, perquè era molt fosc. L'obsessió de fugir d'ells, la por de reconèixer algun company, em donà energies per arribar fins al barranc. Em cremava el rostre i em zumzejaven les oïdes. Vaig pensar que potser algun dels soldats morts tindria una cantimplora amb aigua, però vaig rebutjar immediatament la idea de recular. Vaig mossegar herba humida, que   —119→   em regirà l'estómac. Cada cop m'arrossegava amb més lentitud i em semblaven més denses les ombres que em voltaven. En una pausa, em va semblar sentir una gemegor. Vaig posar-me a escoltar... Només el silenci. Vaig arrossegar-me encara uns quants metres, i vaig aturar-me, per escoltar de nou. Aquesta vegada no hi havia dubte: algú es queixava, no molt lluny, a la meva esquerra... Jeia de costat, gemegant feblement, o més que gemegar, era una mena de sord sanglot, mesclat amb paraules entortolligades, sempre les mateixes: -«No m'abandonis, company...» Repetia la frase mecànicament, en plena agonia sense consciència, i devia fer ho res que l'estava repetint d'esma, des que ha via caigut...

Tarrés féu una pausa. Els seus punys s'afluixaren lleument, tornaren a tancar-se amb força i, després, més tensa i opaca, la veu continuà:

-No podia fer res per ell, no podia salvarlo, aviat seria un mort com els altres que havia trobat... Li vaig descordar el cinturó i li vaig treure les cartutxeres, i vaig beure aigua de la seva cantimplora. Amb tot això, la foscor s'havia esquinçat i; sota la celístia, vaig poder veure la seva cara gairebé d'infant, els seus negres i rinxolats cabells i el forat de bala al front...   —120→   Després de cobrir-lo amb el meu capot, vaig continuar el meu camí. De sobte, alguna cosa saltà, davant meu, i s'aturà. Tornà a moure's, ran de terra, i, finalment, vaig veure les dues taques fosforescents que em sotjaven i contra les quals vaig llançar una pedra. Em contestà un lladruc. La lluïssor dels ulls s'esvaí durant uns moments, per aparèixer de nou més lluny... Ja havia deixat enrera els dos pujols, però cap senyal no m'indicava que em trobés a prop de les nostres línies. Era possible que haguessin estat modificades després del combat.... Els ulls del gos, d'ací i d'allà, seguien sotjant. ¿Què feia aquell animal, en aquell lloc? Quan vaig pensar que es devia tractar d'un gos famolenc, l'horror i el fàstic em paralitzaren. Vaig tornar a l'indret on jeia el soldat, ja mort, oblidant-me de tot menys de que tenia de protegir lo d'aquells feroços i brillants ulls, que no deixava d'apedregar. A l'alba, una patrulla de reconeixement em trobà, i vaig ésser dut a la infermeria del batalló...

Callà. La pluja havia cessat i arribava clara la remor del mar.

-Mentre em curaven la cama -va dir finalment-, vaig girar el cap i vaig veure un gos que m'estava mirant fixament amb els seus ulls sangonosos des de la porta de la infermeria...   —121→   Amb la pistola del tinent metge vaig engegar un tret contra aquells ulls.

Amb la mateixa lentitud que abans s'havien clos, ara s'obriren les mans de Tarrés, ensems que obria les cames. Boira se li acostà, posà el cap damunt d'una de les seves sabates i aclucà els ulls.

-Aquell gos s'assemblava a Boira, oi? -preguntà Roldós.

-Potser sí -contestà Tarrés, en veu baixa, inclinant-se cap al gos i acariciant-lo, per primera vegada des que Boira era amb ells.

Puig interroga Roldós amb l'esguard.

- Aquesta nit em sento cansat -contesta Roldós-. Parla tu, en lloc de mi...

-Ja veurem -diu Puig, i afegeix- Ja pots tornar a clavar la papallona al seu lloc. No plourà més avui.

Mentre Roldós obre amb molta cura la capseta de llauna, en treu la papallona i la clava a la manta, Tarrés i Vives esperen que Puig comenci a enraonar. Però aquest, després de contemplar uns moments la flauta que té a les mans, s'inclina a apagar la llàntia d'una bufada. Després separa la cortina perquè pugui sortir el gos i recolza el cap sobre l'envà de canyes.

-No heu vist? -exclama Tarrés-. Després de l'aigua, la lluna...

  —122→  

Era una lluna plena, enorme i miraculosa que semblava penjar com un niu de blancor de l'angle esquerre de la porta de la xabola i il·luminava l'interior amb els seus dolls de claror. Corpresos, van contemplar la lenta ascensió del disc lunar fins que desaparegué completament de la porta i, de cop, s'adonaren, deliciosament astorats, que la petita flauta de Puig esgranava les seves dolcíssimes notes...

  —123→  

  —[124]→     —125→  

És de nit. Roldós tus. No puc dormir. Aquí no arriba el murmuri dels brolladors, i en la meva ànima no s'alça cap cançó. L'enyorança és com una quieta aigua de sèquia.

És de nit. Només se sent la remor sorda de les ones. Estels i sorra. Puig s'ha quedat adormit amb la petita flauta a la mà. Roldós tossirà tota la nit, en el seu racó de la papallona.

És de nit. Cal que ofegui en el meu esperit la queixa del mesquí Zaratustra sense àguila i sense serpent. Roldós tus. Boira dorm, a fora. Cobreixo els meus pensaments amb el tros de manta que em pertoca. La soledat ens fa irreals. Maleïda sigui la vana temptació dels brolladors!

Demà contaré a Roldós l'origen de la llum segons un conte esquimal: «El corb, que en la nit eterna no podia trobar aliments, desitjà la llum i tota la terra s'il·luminà...»

  —126→  

He fet un forat a la manta que cobreix un costat de la xabola. Vull veure a fora, però des de dins.

La flama de la llàntia... Com acompanya el foc el silenci!

Eròtica dels records en la soledat, entre sols de vent i llunes de sorra... Amèlia. Meva... Aquella tarda que el riu em cridà. Davant meu, en la calma del rabeig, ella, amb aigua fins als genolls, i entre l'aigua i la vora de la seva faldilla recollida, les blanques cuixes semblaven reflectir tota la llum de la tranquila superfície. Sola i immòbil -no m'havia vist encara-, en aquell moments tenia una rara bellesa d'estàtua i au. Féu dues, tres passes, gronxant el cós... Lleus tremolors, delicades arrugues cristal·lines, mossegaren fred en la seva carn floral. Un aliret s'escapà de la seva boca, i una curta rialla. Seguí avançant. Per darrera, la faldilla queia en plecs rectes i s'eixamplava dins l'aigua, com la cua d'un colom. Es deturà i alçà la testa. El prodigi de la bellesa mortal segellava el seu rostre i la seva figura tenia una serena alegria pagana... Lentament, s'anà despullant. Nua. Ara avançava cap a la riba, ingràvida, purament victoriosa. Somreia i avançava. Blanca.   —127→   Total. Nua. Espasa de farina. En el ritme del seu cos s'enfonsava el meu mut crit de la terra. Les formes cantaven la forma, i les seves sines volaven cap als meus ulls, que vaig cloure. I vaig pensar en Enkidu, la deessa mare que creà l'home:

... Enkidu... arribà i s'agenollà, obrint la matriu. ... i la felicitat pujà al seu rostre. ... doblegà els genolls... ... va obrir-se i va parir el seu fill, resant.

ESBÓS D'UN «HIMNE EN LA NIT»

Ara..., després de la tràgica màscara del ponent, la ramejada epifania dels astres, hosannes de la Nit. Vol de l'ànima en el terror i el gaudi de l'alta soledat, oh purs espais tranquils on ni la nostàlgia de les coses podria cridar! En l'èxtasi de l'alat viatge, ¿només per als ulls neix la visió de la primavera del cosmos? ¿No és el cor qui s'ha llançat a la fugida des de l'obscur aeròdrom de l'angoixa, presa del somni òrfic de la llum?

  —128→  

Oh terra ja invisible, deessa d'ampla falda desbordant de sols mortals: el teu fill més ardent ja és fora de l'abast dels teus eterns retorns, i els últims ocells només et tornaran la naixença de la música del meu esperit, que no han pogut seguir!

Canta't, ànima sola, en l'ésser fet temps que madura després de caòtica existència, mentre la Nit davalla al teu encontre amb els milions d'astres que dormien en els teus records immemorials! I murmura el darrer comiat a les esperes que et lligaren amb cordes de neguit, al vent que t'agafava el rostre amb les dues mans, en la teva adolescència, i et llançava als ulls el secret de la mar, a les muntanyes que t'habitaven i al riu on duies a abeurar la teva veu...

Oh filles de la memòria, servents d'un foc i d'una força que no us pertanyia: cendra i miralls que s'esvaeixen esbalçats en el meu sobtat silenci que us marca el periheli on recomençareu devers qui sap quina metamorfosi d'ecos i ponts dalt dels quals estendreu les vostres cabelleres de cometes nupcials! Què sou encara?

... harmoniós; perfecte, el tors de Tarrés, mentre Puig i jo, ahir, el friccionàvem amb alcohol.   —129→   Quan entrà a la xabola, esgotat, després d'haver estat al mar durant algunes hores -no intentà d'evadir-se?-, començàrem a maurar-li els músculs rígids de fred fins a tornar la calor al seu cos. ¿On havia vist jo abans la forma d'aquell cos cepat que es dibuixava sota el gruixut teixit de la manta? A la nit, despert i voltat -d'ombres, vingueren les imatges- cel de ranvespre, llunyanes muntanyes violeta, núvols blancs d'ignis contorns... Per una sendera vorejada de pomeres avança lentament una carreta, seguida d'alguns soldats amb l'arma a la funerala i gent del poble veí. Estès sobre el fenc, dalt de la carreta, el cos de l'heroi, que, cobert fins al coll amb la bandera, domina, bell i terrible, amb la seva testa banyada de sol de posta, amb la seva erta estatura i el braç dret que s'ha esllavissat per damunt el fenc i penja balancejant-se, com si repetís contínuament una mateixa ordre incomprensible... I les branques florides de les pomeres semblen allargar-se per abastar la llum vermella que embolcalla la bandera i la testa...

Heus aquí el meu retrat, segons un tros de mirall que he recollit aquest migdia a la platja... Primer, la boca gran i de llavis fins i entre oberts, com invitant tots els nodriments terrestres;   —130→   té la lleialtat del bes i el feixuc estupor de la soledat rompuda pels crits del cor. Aquesta boca, indubtablement, ha viscut molt més que tot el rostre, i hom diria que al seu voltant s'organitzen les faccions, com entorn d'una ferida es forma el silenci. Les celles delaten la propensió al menyspreu contra totes les formes inferiors de la vida; el front, alterós i dur, però acostumat a inclinar-se, és el d'un lògic entreviat de místic; i els cabells -una forra revolta i espessa- són d'un negre que brillaria si no duguessin tanta pols de sorra. Però els ulls, oh els ulls!, són la gran nuesa del rostre, la veritat... Aquests ulls que implacablement contemplen els altres -que són ells mateixos- reflectits en el mirall, són plens de sofriment i de còlera, i m'asseguren que moriré jove... I no he estat amat dels déus!

Després d'haver «descobert» el meu rostre en el tros de mirall, he vist una petita part del meu «inferno» a través del foradet que he practicat en la manta que cobreix el costat esquerre de la nostra xabola. I era bell. A primer terme, la sorra en suau declivi, llisa i brillant de sol, amb alguns clots poc profunds fets pel vent de la nit, i després, allà on s'acaba el faldar del monticle sorrenc, una aïllada xabola de forma   —131→   esfèrica, com un iglú brut; enllà, en un exigu planell, un grup de tres xaboles més, i, a mig aire, sobre la línia horitzontal de la plataforma del cim, una filera de vint xaboles separades, de diferents grandàries i formes, però totes de color fosc i amb una asta sorgint de cada sostre. És aquí on l'ull es detura. Les vint daurades canyes, totes llargues i algunes amb banderoles, s'inclinen lleugerament cap a l'est, amb cel al damunt i darrera. Dos cels diferents. El blau del fons és com un simple teló que suggereix llunyania; el cel de dalt hom diria que no solament pesa sobre les canyes, sinó que s'esfondraria si no fos sostingut per les fràgils vint columnes... El meu ull s'ha complagut en la bellesa de les canyes i del cel. Era com un gravat japonès.

De la meva veu d'antany, recordo aquest poema:

Va cessant el grinyol de la llunyana sínia... A l'era solitària, un alt pollanc estén una ombra de donzella. Prop, les granotes rauquen. Arribarem tots dos, oh lluna de les messes! -Bona nit, amics meus! Aquí em teniu, companys... —132→ Avui porto un silenci agençat de misteri i una branca esqueixada de l'arbre del crepuscle. Aquí em teniu, companys... Alço l'ocell de foc que duc a la mà esquerra, i els vostres rostres brillen. Avui voldria dir paraules amansides a la vostra esperança de mirades obertes. Des de quan us conec, florits apòstols meus? Em sou més coneguts que la terra ajaguda, més fidels que les llunes del nostre mar etern... Preneu i compartiu; aquesta és la meva ànima. Han callat les granotes... -Ja podeu llescar el pa.

  —133→  

  —[134]→     —135→  

Tarrés camina sol pel camp, sense rumb, ara de pressa, adés lentament, inquiet i desassossegat, enfonsant els peus en la sorra. No vol tornar a la xabola, d'on sortí fa una hora, per tal de poder estar només amb ell mateix. Aixeca els ulls per mirar el cel, que comença a ennegrir-se, i, sense adonar-se'n, s'adreça cap a la platja, pensant en boscos, bous i camps de blat... A l'horitzó, ni una barca. Del cavall de l'espahí, no en queda rastre. Què hauran fet de l'ossam? L'han llançat al mar, és clar. Escup contra les onades i, en girar-se, sent al rostre, com una pluja bruta, tot el batibull del camp. Torna a aixecar el cap i el sol l'enlluerna durant uns moments. Amb els ulls tancats, torna a caminar, però en flairar la fetor que ve de les latrines, obre els ulls de nou i es desvia cap a un carrer de xaboles. Ara: olor de llenties. Però la pudor el segueix, com una invisible bèstia repugnant. Es gira cap als crits alegres d'algú que entra corrent a les aigües fredes: s'atura   —136→   uns moments i després arrenca a córrer, cridant també, i, sense despullar-se, es llança al mar. Mentre neda submergit, uns freds llavis murmuren a les seves oïdes síl·labes de fulles i llavors, frases de pedra i bramuls...

Ja ha sortit de la mar, i tot ell tremola. En veure'l passar, un grup esclata a riure. Però ell no veu res ni ningú. Pensa que l'aigua li ha murmurat el secret i apaivagat la crida de la seva sang.

A poca distància de la xabola, es despulla, s'ajeu damunt la sorra, tanca els ulls i somriu a la carícia del sol. Pensa en arbres i en camins, sons d'esquelles, aroma de mareselva i sentor de fems...

Quan mitja hora després arriba a la xabola, s'asseu al costat de Roldós. Comença a dir-li:

-Els bous, saps?, els bous que a la meva contrada...

-Què t'agafa, ara, amb els bous? ¿De quins bous parles?

-Deixem-ho córrer. No té importància.

Puig pregunta a Roldós:

-Has de sortir?

-No. Per què?

-No facis l'orni i dóna'm les sabates. Tinc ganes d'estirar les cames.

Roldós es treu les sabates i les allarga al seu   —137→   amic. Des que una nit, mentre dormien, els fou robat un parell de sabates, amb tanta habilitat que el lladre esquivà la vigilància de Boira, a la xabola s'ha de quedar sempre algú, descalç.

-T'acompanyaré -diu Vives a Puig.

-Està bé. Et quedes, Tarrés?

-Sí.

Poc després d'haver sortit els dos companys, Roldós pregunta a Tarrés:

-Serà avui?

Silenci. Finalment, Tarrés contesta:

-Sí, al capvespre.

-Estàs ben decidit?

-No podria suportar el camp ni un dia més.

-Comprenc.

-És més fort que jo.

-Esperaràs que tornin Puig i Vives?

-Prefereixo no haver d'acomiadar-me d'ells.

-Per on fugiràs?

-No ho sé encara. Només m'enduré la bossa de costat.

-Bé.

-Deixaré la manta i la motxilla.

-Bé.

-A la bossa de costat cap tot l'estrictament necessari.

-No oblidis res, sents? T'ajudaré. Pren la camisa, la tovallola, el sabó... Vés amb compte,   —138→   quan passis les filferrades, amb els dos sentinelles... Saps on vas?

-No.

-Té aquest tros de cordill; pot ser-te útil. Sé per experiència que a vegades tan tros de cordill val més que...

-Gràcies.

-És una llàstima que te'n vagis calçant aquestes sabates...

-No té importància.

Tarrés tanca la bossa de costat: Diu:

-Desitjaria que els diguessis que jo...

-No t'amoïnis; comprendran.

Resten mirant-se fixament, en silenci, i ambdós saben que el que tracten d'evitar, i evitaran, decididament, són les manifestacions exteriors de l'emoció del comiat. Tot ha d'ésser senzill, gairebé sense moviments ni paraules, com un naixement o una mort, i governat per una espècie de pudicitat moral que encara els agermana més.

-Adéu!

-Que tinguis sort!

-Compte amb la tos.

-No et deixis agafar. Adéu!

Tarrés va córrer fins al talús, des d'on es girà per contemplar la xabola per darrera vegada: bloc d'ombra amb un rectangle de llum somorta.   —139→   Ja havia caigut la nit. La lluna brillava entre dos núvols i el vent que bufava de l'est era fred. Continuà el seu camí gairebé fregant l'aigua, per la sorra fina, humida i compacta, que no s'enfonsava sota els seus peus. A l'esquerra, el camp, vast, embalum d'ombra puntejat de llumets pampalluguejants... «¿On seré demà en aquesta hora?», es preguntà en veu alta. Sense contestar-se, serrà contra el seu cos la bossa de costat i apressà el pas.

Ara caminava sense ombra, perquè la lluna s'havia ocultat, feia poc, darrera un dels núvols. Se sentia sol i en pau amb ell mateix. S'ajupí i agafà un grapat de sorra, que llançà amb fúria en direcció a les xaboles, i tirà endavant, pressa de l'estranya consciència que el temps que la nit creava només era, per a ell, vent, mar i ombra... «On seré demà en aquesta hora?», tornà a preguntar-se. No hi havia demà. El futur no existia. La pregunta era només un desafiament a la tenebra que s'acumulava al voltant dels llumets de les llànties de les xaboles. Pensà en la papallona de Roldós, seca ja i de colors esvaïts. ¿Fins quan duraria ell, Roldós, el seu tendre i neulit company? En veritat, només existia el passat, i el que s'havia viscut, en ésser evocat pel record, cobrava el prestigi d'una resurrecció.

  —140→  

Sobtadament, en adonar-se que era una imprudència caminar per la platja amb un bolic sota el braç, es desvià cap als interminables carrers de xaboles, però procurant sempre seguir la direcció nord. Ensopegà amb una estaca... Més endavant, sentí cantar. No era Caliban. Va sentir tossir. Mai més no tornaria a veure Roldós. Ni Vives, ni Puig, ni Boira.

Quan arribà prop de la riera seca, la lluna cavalcà el núvol i la mar brillà com una immensa taula de marbre. La filferrada començava a l'altra banda de la riera. Entre el mar i el primer pal que sostenia la filferrada s'obria un estret espai per on s'esllavissaria, lluny de la garita del sentinella. Però s'adonà que el lloc era vigilat per un gendarme a cavall: No li quedava altre camí que el del mar...

Caminà una bona tirada amb aigua fins a la cintura. El mar gairebé no es movia. El sorprengué que l'aigua no fos freda, i pensà que el mar devia tenir també la seva primavera. Tot d'una, sentí la pruïja de córrer i, bracejant amb força, s'esquitxà el rostre i es mullà la nuca. L'aigua se li resistia ara, i com més apitrava, més obstinat era el mar. Rigué...

Bruscament, els seus peus deixaren de tocar el fons sorrenc. Sense por, amb els braços encastats al cos, se submergí lentament, obrí el   —141→   ulls a la feble claror lletosa que el voltava i, d'una bursada, fendí les aigües, cap amunt, ara. Flotant, mirà la lluna rodona, encara prop de horitzó marí, a la seva dreta, i després girà el cap per contemplar els milers de llumets del camp d'Argelers... Tornà a riure en adonar-se que havia perdut la bossa de costat; l'única cosa que li quedava de tot el que s'havia emportat, era el tros de cordill que li havia donat Roldós i que es posà a la butxaca.

Completament horitzontal, nedava lentament, contemplant els astres amb els ulls humits de llàgrimes de felicitat, oblidat de tot menys del seu cos que avançava, gairebé sense moure's, per la mar tranquil·la, i derivant cap a la costa obscura, com un Adam de les aigües...

En sortir del mar, cansat, s'ajagué una estona a la sorra i després s'arrossegà cap a uns joncs propers, on es despullà i s'escorregué la roba. Poc després, en petjar terra, no sorra, l'envaí una pregona sensació de força i llibertat.

Va percebre l'aroma abans de veure l'arbre, la delicada i intensa fragància de l'ametller florit que el féu deturar-se al llindar del bosquet i recular. Era enmig d'un camp, blanc de flor i de lluna, meravellosament solitari, obert de branques i ample de tronc. No va córrer devers la blancor i l'aroma: àgil i lent en la seva profunda   —142→   joia, es va anar apropant a l'arbre, com si l'ametller hagués florit per a ell en sentir la seva proximitat i volgués donar-li la benvinguda de la terra...

Tocà el tronc amb els palmells i aixecà el cap per veure les estrelles entre les branques i respirar la sentor que, més que embriagar-lo, apaivagava els darrers tumults de la seva sang, com la mà d'una donzella calma, amb el seu pes i carícia, la turbulència frenada d'un poltre al final de la carrera. I després, cec i serè, extasiat com un amant elemental i lúcidament agraït al prodigiós atzar que li havia reservat l'encontre amb l'ametller, començà a dansar al voltant del tronc...

-Qui est là? Arrêtez!

Instantàniament, abans que deixés de dansar, senti ensem la veu i veié l'uniforme.

-Arrêtez!

No es deturà obeint la veu dura i espetegant, sinó a causa de la seva sobtada decisió, i esperà immòbil i encreuat de braços que l'enemic s'apropés.

El gendarme avançava sense pressa, amb una seguretat feixuga i intensa, totalment hostil a la bellesa de la nit: una figura enravenada i mecànica que es movia enganxada exactament darrera l'embalum d'ombra que projectava a terra,   —143→   com si fos l'ombra que estigués posseïda de moviment i bel·ligerància i la massissa passivitat de l'home d'uniforme es limités a un acatament ineluctable i servil, sense voluntat ni consciència.

-No! -cridà Tarrés.

Era l'arbre qui parlava per la seva veu.

-No! -repetí.

La tossa obscura vacil·là uns instants, envaí després els delicats traços d'ombra tremolosa que algunes branques projectaven a terra, i s'aturà.

-No! -cridà encara.

Era la terra, ara, qui parlava per la seva boca, una terra que no podia ésser perduda. Quan el gendarme avançà cap a ell, ja dins el ròdol d'ombra de l'ametller, Tarrés s'inclinà lleugerament, tan mogut per l'instint d'atac com per una astúcia de defensa davant una força la magnitud de la qual ignorava; però en sentir la pesada mà sobre l'espatlla, colpí amb el puny, salvatgement i brusca. Un crit, i una caiguda... S'abraonà contra l'ombra aterrada i tornà a colpir dues vegades, al cap, del qual havia saltat el casc, fins que se senti atenallat per uns forts braços. Es desféu de la pressió amb un moviment tan brusc i violent que va caure d'esquena. Com en un llampec, creuà pels seus   —144→   ulls una arremolinada visió de lluna, astres i flors blanques, i després la cara rocosa que es disparava contra ell. Va rebre un cop a l'estómac i un altre a l'orella esquerra, i tot ell es convertí, durant uns moments, en un gran clot de dolor. Colpí una altra vegada, al buit... Li sagnava la boca. Colpí de nou, i sentí un gemec ronc i una súbita esfondrada damunt seu. Sentí l'alenada de l'altre sobre la seva boca, la qual cosa li provocà tanta repugnància que, durant uns moments, tota la seva pugnacitat minvà. L'únic que importava era tapar aquella boca obscura que s'apropava cada vegada més a la seva...

El cos meravellós i robust de Tarrés congrià tota la seva energia a matar. Havia de véncer aquell odi indiferent i glacial que l'atacava; aquelles cames curtes i massisses, aquell coll de brau que havia quedat al descobert en saltar un botó de l'uniforme.... Els seus músculs oposaven cada vegada una major resistència; la força del seu cos s'endurí lentament i tot el seu ésser sotjava l'instant que l'altre flaquejaria, i aleshores començaria la terrible pressió que aniria augmentant fins que tota resistència cediria i ell podria occir en nom de la nit, de l'arbre i de la terra...

Però bruscament va comprendre que tot era   —145→   perdut. Ningú ni res no allunyarien d'ell l'alenada d'aquella boca, ni podria esquitllar-se de l'aferrissament d'aquell cos el pes del qual l'omplia d'horror i vergonya... Li semblà sentir xisclar l'arbre, i la lluna oscil·là al cel. Va veure un cop més la cara del gendarme, a pocs centímetres de la seva, sentí la pressió d'una sivella contra el seu ventre i, cloent els ulls, aspirà l'aroma de les flors de l'ametller una vegada i una altra, fins que aroma i ombra es trenaren amb el soroll d'un cop sense eco...

Quan recobrà els sentits, el gendarme estava recolzat contra el tronc de l'arbre, espolsant-se els pantalons amb la mà; després recollí el casc, el netejà amb el mocador i se'l posà, sense fer cas que Tarrés fos estès a terra.

-Levez-vous!

Un pètal es desprengué d'una branca alta i rodolà per la galta de l'aire. L'arbre, també, havia estat vençut, pensà Tarrés, incorporant-se lentament. També? ¿És que ell ho havia estat realment? En l'instant suprem, ¿què l'havia fet desistir d'una lluita començada amb tant d'aferrissament, amb un desig tan ardent de vèncer? Si havia estat vençut, ¿per què no se sentia humiliat? Realment, la seva força no havia estat vinclada per la força superior de l'altre, sinó que la seva voluntat havia cedit tot d'una,   —146→   dòcil a un sentiment que ara es feia clar en la seva consciència: havia desitjat d'ésser vençut perquè no podia fugir sol...

-Allez! Où vous savez.

Tarrés contemplava la nit, l'arbre, la terra il·luminada per la lluna, i tot li semblava sense significació comparat amb la certesa que havia nascut en la seva ànima.

-Allez! -repetí la veu, darrera seu, i senti el soroll d'unes passes que s'allunyaven.

L'altre el deixava lliure. Tarrés es trobava de nou sol prop de l'arbre entorn del qual havia dansat d'alegria minuts abans. Se sentia envaït d'una infinita tendresa... L'arbre plorà un pètal, i un altre, i un altre. Sí, la llibertat, com l'amor, només podia existir com una riquesa compartida.

S'havia allunyat ja algunes passes de l'ametller, quan tornà a apropar-s'hi i n'esqueixà una branca florida. Poc després arribava a la platja. En entrar a l'aigua, aixecà els ulls: tot el cel era de la lluna. Caminà fins que l'aigua li arribà a mig pit, i es deturà a contemplar, per darrera vegada, la branca que duia alçada, com una petita bandera. Però en el moment que anava a llançar-la sobre les adormides aigües, es repensà: va posar-se-la a la boca i començà a nedar...

  —147→  

A uns vint metres de la xabola, frenà el pas, procurant de no remoure la sorra amb els peus, encara que sabia bé que era una precaució inútil, car la sorra ofega el soroll. La llàntia era encesa, però no s'oïa cap remor de conversa a dins. Per què no tossia Roldós, aquella nit? Com sempre, Boira dormia cabdellat ran de la porta. Cautelosament, s'anà acostant al gos, s'assegué al seu costat i tancà els ulls. Instants després, sentí al seu rostre el contacte de la llengua de Boira que li llepava el salobre i les llàgrimes. Plorar era un gran consol. Tremolava de fred, mentre les tèbies llàgrimes continuaven baixant per les seves galtes...

La porta de la xabola s'entreobrí. Una mà va caure suaument sobre l'espatlla de Tarrés i la veu de Roldós féu:

-Entra. T'esperàvem.

En silenci, Tarrés allargà la branca florida al seu amic, i entrà.