Croce i Gentile, prohibits

Juan Ramón Masoliver

No us penseu que hagin estat prohibits com el llibre d'Aniante sobre Mussolini, ni que estiguin a punt d'ésser embarcats vers l'illa de Lípari com en temps de Curzio Malaparte i Gualino. Les obres dels dos filòsofs italians han estat condemnades en bloc per l'Església, entrant a figurar en aquell llarg catàleg abundós d'obres mestres i fonamentals conegut amb el nom d'Índex.

La nova, almenys a Itàlia, ha passat mig desapercebuda, potser perquè la influència filosòfica d'ambdós ha passat un xic, potser -més abans- perquè el govern italià (especialment pel que fa referència a Gentile) no ha rebut amb massa entusiasme la decisió de la Cúria i hom ha pensat que fos millor silenciar-ho.

Si Croce es significà anys enrera com denigrador del feixisme -sempre però en veu teòrica- i féu enrenou la temptativa d'alguns joves exaltats que en revenja cercaren de crear la biblioteca i els arxius del filòsof napolità, és innegable que a Itàlia és home mort. Tothom compra els textos publicats per la seva benemèrita editorial Laterza, i els intel·ligents saben admirar el criteri, la cultura i la capacitat de treball de Benedetto Croce; però si llegiu els diaris ortodoxos o manta revista, trobareu atacs en to menor contra l'obra crociana i menyspreu per la seva estètica: amb la tírria dels que s'avergonyeixen de llur mestre i adoctrinador incontestat durant un terç de segle.

Un xic divers és el cas de Gentile que, començant vora Croce -des de les pàgines de La Critica- la demolició sistemàtica de les escoles positivistes, amb la vinguda del feixisme deixà l'amic, amb el qual mantingué una de les polèmiques més aferrissades i poc edificants del segle. Al liberalisme crocià -inspirat en la insubornable llibertat de l'esperit- substituí Gentile la identificació de l'Església amb l'Estat que, essent ell mateix creador de la seva fe i de la seva religió, fa innecessària l'existència de l'Església. Coincidí això amb l'estada de Gentile al ministeri d'Instrucció, i si més tard -una mica per retirar-lo de la vida pública- hom el féu senador i president de l'Institut pel Medi i Extrem Orient, el cert és que encara conserva el paper de filòsof oficial i, si més no, vigeix encara la seva reforma de la segona ensenyança, orgull dels italians. Sigui dit això per fer veure el mal humor amb què la decisió vaticana havia estat rebuda vora els cercles romans.

Res d'estrany, doncs, que els medis eclesiàstics hagin sentit l'oportunitat de justificar un xic llur decisió, cercant de posar en conflicte les idees d'ambdós pensadors amb l'ideari feixista. Un i altre, si bé feren l'innegable servei d’alliberar Itàlia del positivisme, fou únicament -sempre segons els òrgans oficiosos del Vaticà- en la forma; car substituint el «fet» amb la «idea», l'error dels positivistes seguia en peu i no era canviar molt dir que tota la realitat provingués del jo. I si la idea és prou per ella mateixa (car, pel fet d'existir, és una realitat en acte i l'acte és sempre bo, i font de veritat), quina monstruositat, de qualsevol ordre, no es pot legitimar? I el bé i el mal són aspectes diversos de la veritat i el fet d'obrar comporta, doncs, la veritat... On és l'equilibri de la unitat llatina, on és la claredat de l'esperit italià, davant aquestes heretgies de marca germànica, protestant! Quin catòlic, apostòlic i romà pot acceptar aquesta terminologia «llampant, seductora, buida de realitat», plena de les boires d'altres paral·lels? I gairebé el mateix cal dir de Gentile, que ha motivat l'amoralisme artístic.

Fins ací les raons de l'òrgan oficiós. Ara una observació: per què la comissió eclesiàstica s’ha decidit tan tard a excomunicar els senadors Croce i Gentile, quan llur posició és afirmada i mantinguda des de fa anys i lustres? Perquè calia esperar -com hom apunta- la maduració de llur obra, que fos completat llur curriculum intel·lectual? Potser sí; penso però que més aviat hom esperava que passés llur «quart d'hora» polític. Hi ha la llegenda de la finor diplomàtica vaticana que en els fets es va demostrant un xic mítica. Tot i les dificultats de l'aplicació del concordat amb Alemanya, no hi ha hagut inconvenient a excomunicar Rosenberg, sense esperar temps millor ni la maduresa intel·lectual del cap teutònic. Ara, la greu decisió presa envers Gentile sembla també un xic prematura (i s'estén a les lliçons de filosofia de tots els centres d'ensenyança d'Itàlia).

I és una llàstima que després de Croce i els crocianistes l'Estètica no hagi fet una passa. Perquè els amants de les arts s'hauran de perdre llegint llibres prohibits.