Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice Siguiente


Abajo

Crónica del Rey en Pere e dels seus antecessors passats


Bernat Desclot


Josep Coroleu i Inglada



Portada



  —V→  

ArribaAbajoLos cronistas catalans

Moltas vegadas s'ha dit que'ls dramas de la vida real son extraordinariament superiors a las més atrevidas creacions de la fantasía.

En efecte: la tradició'ns ha conservat lo recort de molts esclats de passió, de moltas lluytas de ideyas, de molts conflictes de conciencia, en los quals trobaren los grans poetas la inspiració pera escriurer sas obras més famosas.

Aixís feren á Grecia sas millors tragedias Esquilo, Sófocles y Eurípides; aixís compongueren sos dramas més admirables Shakspeare á Inglaterra, Schiller á Alemania, Calderon y Tamayo á Espanya, Corneille y Racine á Fransa.

En la infantesa dels pobles, la historia se confon ab lo mito, lo fet se barreja ab lo símbol, lo campeó de la patria's trasforma en héroe diví, lo rey victoriós en deitat inmortal, lo poble vensut en llegió de potestats malignas.

Poch á poch van definintse després los camps; mes ab   —VI→   tal lentitut, que encara, per espay de sigles, la faula y'l fet histórich apareixen units fins al punt de ser prou dificultós al cap de moltíssims anys distingir la una del altre, y aixó no sols per la credulitat dels qui llegeixen, sinó també per l'orgull nacional dels qui escrihuen.

A una generació erudita y pensadora com la nostra li sembla impossible que'ls savis hajan trigat tants sigles á ferse cárrech de que la historia devia ser, no una desgabellada munió de contallas, sinó la metódica y judiciosa exposició dels fets passats pera ensenyansa del present y previsió del pervindre. Mes cal tenir en compte que las evolucions del progrés humá'ns semblan massa lentas, perque la vida del individuo es massa curta pera veure la de las societats. En aquesta'ls sigles comptan per instants y las generacions hi passan com nuvols que empeytats pel vent s'esfuman y desvaneixen...

Aixó'ns explica cóm ha pogut ser que tants y tan admirables historiadors de las cultíssimas societats grega y romana hajan escrit ab incomparable elegancia, sens sospitar sisquera lo trascendental del trevall que emprenian.

Ells no hi veyan un tema d'estudi pel filosop, sinó tant sols un motiu de lluhiment pel retórich; no un aplech de datos pera la ciencia, sinó un bonich conjunt d'elements pera l'artista.

No indagavan las rahons dels fets, no cercavan l'enllás que'ls unia, no procuravan endevinar las conseqüencias que podian resultarne.

Veyan un quadro y'l pintavan.

Y encara ¡qué n'hi trovem á faltar de cosas en aquells quadros tant magistralment dibuixats! De prompte y molt sovint, lo carácter en las figuras; lo color boy sempre.

Y es que gayre be tots pateixen del mateix mal. Son delicadament artistas en lo maneig del estil: saben ser   —VII→   graves, solemnes, atildats, eloqüents; mes lo lector profá, incapás d'apreciar aquestas qualitats, sol quedar fret y ab aquella impressió que'l vulgo expressa ab una frase gráfica: Sab massa.

Es dir: sab tant que'l cervell li ofega'l cor. No s'entussiasma per lo gran, no s'indigna per lo pecaminós, no plora l'infortuni inmerescut, no anatematisa á la perversitat victoriosa. Y després, sab tant, que sempre parla ell y may deixa enrahonar als personatges que posa en escena, y ab tot son saber no veu sinó las cosas que te á la vora, perque son orgull no li deixa compendrer la importancia de las institucions y las costums dels altres pobles.

Aquestos son, en realitat, los defectes capitals de la historia clássica, tant admirable per tot lo que fa relació ab l'artifici de la forma. Es una maravella de plástica com las estátuas d'aquells sigles: en l'exterior una assombrosa elegancia; per dintre, la incurable fredor del marbre.

¿Qué hi fa que cubreixi de llorers la tomba del colós que no conegué ni respectá sinó'l dret de la forsa, aquell que no respecta la forsa del dret defensant la causa del oprimit y plorant las víctimas de la iniquitat?

Quan lo fatalisme perverteix lo sentit moral, la causa dels prepotents es la causa dels deus y l'éxit la suprema rahó de totas las infamias.

Es molt lógich y molt natural que un semblant convencionalisme no done cap importancia á la vida de las multituts, á las tradicions, costums y desitjos dels pobles, á las lluytas y als sufriments d'aquell gran anónim que tot ho fa y de qui ningú's recorda, d'aquell resignat y humil tothom á qui te per soberá absolut -en teoría- la societat moderna.

Y no's crega que acabá del tot ab la civilisació pagana   —VIII→   aquesta pomposa solemnitat de la escola clássica. A Fransa, en los darrers anys del sigle passat, en Beaumarchais deya en lo prólech de son Barber de Sevilla burlantse de sos detractors ab tota l'asperitat de son temperament revolucionari:

«¡Presentar homens de la classe mitja agoviats per la desgracia! ¡Voleu callar! Aquesta gent no deu sortir á las taulas sinó pera fer riure. Los ciutadans ridículs y'ls reys desgraciats, véus aquí tot lo teatre existent y possible. Ja ho tinch entés, no'n parlem més; no vull barallarme ab ningú».



Cuytem á dir qu'aquest ressabi del neo-classicisme es un fet excepcional que res prova contra la nova tendencia que havia donat als esperits l'enlayrat criteri de la civilisació cristiana.

Lo que dona á las obras históricas lo color simpátich y comunicatiu que avuy tant s'estima, es lo sentiment de Justicia y'l foch de la Caritat. Tot home es nostre prohisme, tot poble es fill de Deu.

Partint d'aquestos principis, no podem veurer ab indiferencia la desaparició d'una nacionalitat, perque creyem que'ls pobles tenen, com los individuos, lo dret de viurer, la necessitat de creurer, la facultat de progressar y'l deber de contribuhir ab sa activitat al benestar y armonía de la familia humana.

Per totas aquestas rahons, ja no'ns acontentem avuy ab saber en quina batalla va guanyar ó perdrer un rey sa corona, ni ab llegir las aventuras d'un gran personatge. Volem que'ns explique també l'historiador las lleys, costums y vicissituts dels pobles; com lluytan los guerrers, com resan los creyents, com pensan los filosops, com somian los poetas, com cantan los jutglars, com tocan los ministrers; quinas son sas diversions, quinas   —IX→   sas creencias; com s'hi educa la joventut, com s'hi fan las lleys; de quin modo delibera en los comicis; de quina manera constituheix la familia, formalisa'ls contractes y celebra'ls enterros.

En una paraula: exigim que la ploma del historiador, com la vareta del mágich, revife las cendras dels cadavres, reconstruhesca'ls enderrocats edificis de las passadas centurias, fassa apareixer l'enmarletat castell al cim de la montanya, las brodadas agullas del monastir al mitj de la boscuria, las antigas naus en la platja, y poblant los murs de guerrers, los claustres de monjos y las plassas de ciutadans, sapia mostrarnos la verdadera existencia de las comunitats y capitols eclesiastichs, dels cavallers y dels artesans, ab tots los privilegis, lluytas y vicissituts de las comunitats y dels gremis.

Volem que sia la Historia un quadro vivent ahont aparescan ressucitadas pel geni del escriptor las vellas societats trevallant en lo taller, pregant en la iglesia, discutint en las corts y en los municipis, esbargintse en los saraus dels richs, en las casseras dels nobles y en las taulas francas del poble menut. Volem veurer á las generacions antigas en la normal y reposada existencia de la llar y en l'oratjós terratrémol de la vida pública, ab sos trajos, son llenguatje, sas costums, sas virtuts y sos vicis, perque sols d'aquesta manera las podem coneixer, sols aixís podem apreciar y agrahir degudament lo que cascuna d'ellas ha fet pera nosaltres.

Ara be: tots aquestos detalls tant preciosos, totas aquestas pinzelladas de color tant vigorosas no poden trobarse sino regirant ab la pacient constancia del fanatisme patriótich las montanyas de documents recondits en los Arxius, ahont l'investigador troba'l premi de sos afanys quant en un jorn de sort ensopega ab lo filó que   —X→   revela la existencia de la mina, ab lo fil conductor que por guiarlo pera trobar al mitj de tanta fosquedat lo raig de llum que ab delit ansía.

En la historia didáctica més aviat s'hi troba l'artificiosa explicació dels fets destinada á probar la exactitut de una teoría preconcebuda. La erudició hi troba son compte, la crítica literaria pot ab justicia enaltirla; mes ab dificultat pot eximirse dels errors engendrats per la passió de partit y per las preocupacions d'escola.

Aquestas rahons explican l'especial atractiu de las crónicas. Comparadas ab los tractats didáctichs tenen una ingenuitat modesta y amable que'ns cautiva y al costat de las obras clássicas dels temps antichs guanyan en intensitat de sentiment tot lo que'ls manca de literari artifici. Son menos artísticas, pero mes humanas y tot lo que es verdaderament humá conmou y avassalla'l cor de l'home.

No hi ha dupte que'l cronista, subjugat per la influencia de las circunstancias que'l voltan, no sempre sab discernir la respectiva importancia y trascendencia dels homens que'l rodejan y dels fets que presencía; mes en cambi ¡quína abundancia de detalls! ¡quína riquesa de color!... ¡Quants tresors no han vessat en sos quadros los cronistas sens sospitar que aquellas notas de color que hi escampavan foran més tart recullidas ab entussiasme com grapats d'espléndida pedrería!

La savia crítica del nostre temps pot trobar que dir en la extremada credulitat de alguns cronistas, pot discutir sas apreciacions; mes los qui busquem los detalls característichs de las antigas costums, los qui desitjem saber cóm pensavan y sentian los nostres antepassats, llegim sempre ab fruició y agrahiment aqueixas relacions escritas ab tant agradosa senzillesa.

  —XI→  

En la Edat Mitjana s'escriguéren moltas crónicas en las quals poden estudiar las costums de la época aquells que no tenen prou temps ó prou paciencia pera ferho en los arxius. A Fransa las de la abadía de S. Dionís, traduhidas del llatí per Guillen de Nangis, la del mariscal de Champagne Jofre de Villehardouin que escrigué la historia de la conquesta de Constantinopla (sigle XII), las del savi Flodoard sobre la esalesia de Reims y sobre'ls fets passats desde 919 á 966, la del senescal Joan de Joinville que ab tant atractiu sentiment nos pinta la cristiana grandesa de S. Lluis, la de Froissart, qué'ns conta ab dramática animació los aconteixements que succehíren á Fransa, Inglaterra, Escocia y Espanya desde 1322 á 1400, continuada per Monstrelet fins al 1444, la Gallia Christiana, la Collecció dels historiadors de Fransa, y altres sapientissims estudis dels Benedictins; á Italia la collecció de crónicas dels florentins Ricordano y Giachetta Malaspina, que comprenen fins al any 1280, continuada per Dino Compagni fins al 1312; las Istorie fiorentine de Joan, Matheu y Felip Villani, que arrivan fins al 1365, las obras de Coppo Stefini y de Cino Rinuccini que portan la narració fins al 1460.

En las crónicas florentinas havem aprés la vida social y política dels municipis italians, admirant lo criteri verament republicá ab lo qual aquells ilustres ciutadans s'aplicavan á descriurer no ja las hassanyas, grandesas y contratemps dels prínceps, sino'ls progressos, combats y vicissituts dels pobles, criteri molt notable en aquella época y que ja havía iniciat lo potent ingeni del Dante.

A Castella, D. Pere Lopez de Ayala escrigué la crónica de D. Pere'l Cruel y'l Rimado de Palacio imitant l'estil del romá Tito Llivi; un desconegut escrigué la historia del famós D. Alvar de Luna; diferents escriptors   —XII→   continuaren las crónicas recopiladas per Alfons lo Savi y per últim, Fernando del Pulgar va fer una biografía dels Reys Católichs, per cert tant freda de sentiment com pobre de filosóficas intencions.

En aquells temps, ço es, en las procellosas centurias de la Edat Mitjana, la Corona d'Aragó disfrutava d'unas llibertats públicas anteriors y superiors á las de tots los reyalmes d'Europa; sas naus passejavan per las costas y las illas de Llevant, pel litoral africá, pel de Grecia, Italia y Fransa y per las mars del Nort lo pavelló de las barras, prou respectat de cossaris, venecians y genovesos; sa industria era floreixent; son esperit nacional, tant vigorós, s'havía enrobustit en mil gloriosas lluytas.

Era impossible que trovantse en tals condicions una rassa tant séria y reflexiva com la nostra, no tingués també bons historiadors qu'emprenguessen la tasca de apuntar las grans cosas que presenciavan.

En efecte, lo geni sério y reflexiu del catalá fou en tots temps aficionat als estudis histórichs. Hi hagué una época en la qual podía dirse dels nostres antepassats, com dels antichs romans de la era republicana, que estavan massa enfeynats en realisar inmortals proesas pera que tinguessen temps pera contarlas. Los pergamins que'ns quedan dels sigles IX, X, XI y XII, lo Códich dels Usatges y las tradicions legals y las costums populars que despres subsistíren com testimoni y reminiscencia d'aquell tempestuós periodo, 'ns mostran una societat belicosa ahont desde la Potestat fins al derrer vassall vivian tots ab las armas sempre amanidas. Lo baró en son castell erigit al cim de la montanya, ab lo guayta á la torre ullant la plana; la gent rústica en sas cabanyas al voltant de la fortalesa, qual protecció devía pagar ab tota mena de prestacions reyals y personals; los monjos en lo monastir   —XIII→   rodejat de murs y torres enmarletadas com una ciutadela; la marina circundada també de torres de las quals sortía'l crit d'alarma quant las naus del moro s'atansavan á la costa; la Potestat defensantse dels enemichs de dins y de fora convocant la host general per virtut del Usatge Princeps Namque; lo senyor feudal reunint al so del corn á sos vassalls en cumpliment del solemne sagrament y homenatge que li havian prestat en l'acte de sa investidura...

Tothom vivía temerós y en sospita en aquells temps de violencia en los quals res semblava segur, ni las fronteras de la patria. Aquestas, en efecte, avansavan o reculavan segons era mes forta l'empenta que'ls nostres avis donavan als moros, ó la que aquestos davan á la host cristiana, ficantse terra en dins ab gran crema de boscos, saqueig de vilas y captiveri de vensuts. Es una cosa que fa esgarrifar lo llegir en los documents de la época lo que era una irrupció d'aquestas. Era lo que propiament y en llengua árabe'n diuhen los musulmans una razzia, es dir, una turba armada de fanátichs que s'en entra com un huracá en lo territori dels infidels, arrebassant ab la teya y la cimitarra casas, arbres y sembrats, robant lo bestiar y emportantsen catius als qui no cauhen sots lo ferro homicida... Tal fou la terrible invasió que feu en lo comtat de Barcelona lo famós Almanzor, tudor del jove califa Issem á últims del sigle X. Havem vist escripturas de la época en las quals los propietaris, deplorant la despoblació de la comarca que de resultas d'aquesta horrible catástrofe s'havía vist privada de la majoría de sos habitadors per la mort ó pel captiveri, cedían á aparcería sas propietats hermas per falta de cultiu, declarant que, finit lo terme del contracte, lo pagés quedaría propietari de la meytat de aquellas terras per éll conresadas.

  —XIV→  

¡Qué millor crónica que aquestos pergamins!

Poch estavan llavors pera escriurer los nostres antepassats: prou feyna tenian á enrodonir y conservar lo territori de la patria.

Mes, vers la meytat del sigle XII, aquesta ja estava enterament refeta. Lo Comte Ramon Berenguer IV, podía portar ab bon dret lo títol de Marqués, puig havía fet recular definitivament la marca ó frontera de sos dominis fins mes enllá del Ebro. Sa mare D.ª Dolsa l'havía fet hereu del Comtat de Provensa, sa esposa D.ª Petronila li havía portat en dot lo regne d'Aragó. Son guerrer ardiment y son geni diplomátich havían fet que'l Sant Pare, las Ordres Militars d'Orient, los reys cristians d'Espanya, Sicilia, Inglaterra y las Senyorías d'Italia fessen ab ell tractats de confederació y aliansa.

Lo Comtat de Barcelona s'havia convertit en gran potencia.

Al comensar lo sigle XIII -Setembre de 1213- pujava al trono son bisnet en Jaume I, príncep tant gran per la saviesa de son enteniment com per la grandesa de son esperit que, lluny de minvar ab las contrarietats, creixía y s'enlayrava, no defallint may sa confiansa en Aquell qui es font eterna de tota felicitat y tota forsa.

Com l'inmortal conqueridor de las Galias, lo rey en Jaume escrigué sas Memorias: una auto-biografía ameníssima per lo dramátich interés dels fets que s'hi contan, enternidora per l'admirable ingenuitat ab que s'hi confessa'l cor d'un dels reys més grans que han trepitjat la terra.

César fou un prodigi de talent, de geni y de carácter: tal volta la capacitat intelectual més vasta y completa que coneixém; mes, ab tot y aixó, la candorosa crónica del nostre en Jaume porta una gran ventatja á la obra dels   —XV→   comentaris. Es la confessió d'un rey cristiá, es la relació lleal y franca d'un gran conqueridor que, sumís á la veu de la conciencia, refrena espontáneament los impulsos de sa forsa; es la historia d'un gran príncep que, veyent cáurer al seu voltant los estandarts dels moros y las senyeras dels barons, contempla ab majestuosa serenitat los fronts que s'acotan y'ls cossos que's doblegan y'ls hi allarga sa dreta poderosa com pare y amich de tots sos sotmesos.

César, personificació d'una societat pagana que designava lo valor y la virtut ab una mateixa paraula, com si'l mon fos patrimoni dels més atrevits, no veya en son geni y en son heroisme sino dos poderosos instruments de sa ambició que somiava ab la tiranía. En Jaume'l Conqueridor, quant vassalls y enemichs s'humillavan sots son sceptre, no s'aprofitá de son poder sino pera proclamar l'imperi del dret y'ls furs de la Justicia.

No content ab posar com sos progenitors a tots los desvalguts sots la protecció de la Esglesia y del Trono en las Constitucions de Pau y Treva, volgué que las ciutats y vilas contribuissen també á formarlas y desde que en 1218 s'ajuntaren ab aquest objecte en Vilafranca ab los estaments militar y eclesiástich, sempre més foren cridats los síndichs del bras popular á las Corts catalanas.

La lley del vencedor, que en aquells temps per tot arreu imperava, li permetía dictar condicions ben duras als sarrahins humiliats per sa espasa y, lluny d'aixó, prohibía severament que ni com á vensuts ni com á infidels gosás ningú agraviarlos. Fins arrivá al punt de vegadas de discutir ab ells, com conta que sucehí en lo regne de Valencia, lo número de mesquitas que li devian cedir de bonas en bonas pera que no estigués faltat d'esglesias lo cult católich.

  —XVI→  

La multitut, que no podía refugiarse derrera'ls murs dels castells y dels monastirs, estava perpetuament exposada á las vexacions dels poderosos y éll li doná forsa, unió y medis legals de defensa, organisant los municipis ab tals privilegis, que be podían mirar sens rezel ni enveja los que'ls altres brassos tenian. Es cert que sos antecessors ja li havian donat l'exemple en aquesta gran reforma, mes lo rey Jaume fou qui li comunicá'l vigor y la eficacia, completantla ab tot un sistema armónich de política expansiva, ó com diriam avuy, democrática.

En janer de 1257 dictá una ordinació pera'l régimen municipal de Barcelona, completantla en novembre de 1274. Desde llavors foren moltas las poblacions que, la una derrera l'altre anaren alcansant lo títol de carrer de Barcelona, tant preuhat per sos habitadors com los títols de noblesa per los llinatges de generositat més antiga. Segons los antichs jurisconsults de la terra, los nostres passats deyan: So barceloní ab lo mateix orgull que deyan los antichs: Som ciutadá de Roma.

De llavors ensá, lo bras reyal ó popular de las ciutats, vilas y llochs de Catalunya aná adquirint tal importancia en l'Estat catalá, que aquest hauría pogut dirse democrátich, si no fos la democracia una societat essencialment igualitaria ahont l'element popular te influencia preponderant ab exclusió de tota aristocracia constituhida.

En aquells temps no podian esborrarse aquestas diferencias socials; mes la plebe tenia sos drets com los nobles y'ls eclesiástichs y savía defensarlos per tot arreu ab un vigor de llenguatge y una energía d'acció que avuy esparveran als nets d'aquells grans patricis. Qui vulla coneixer fins ahont arribava'l zel ab que defensavan los nostres avis los furs de la terra, no te mes que llegir las reclamacions que presentaren á Joan II quant ocorregueren   —XVII→   las memorables turbacions de Catalunya en lo sigle XV y'ls escrits que publicaren y las cartas qu'escrigueren á Felip IV de Castella en lo sigle XVII, ab motiu de la guerra que separá'l Rosselló de la Corona d'Espanya. No hi ha res més instructiu y curiós que la lectura dels dictámens que en semblants ocasions donáren los jurisconsults y'ls teólechs barcelonins, perque son un bell comentari dels principis de dret polítich en que's fundavan las queixas y las fermas reivindicacions dels sublevats.

Es veritat que tots los drets dels ciutadans eran fills del privilegi, que es com si diguessem de una franca lliberalitat del Trono que's despullava espontáneament de sa potestat absoluta; mes un cop feta la concessió, ja no podia'l rey tornar enrera y tots sos successors la devian respectar, perque no's posavan la corona sens haver jurat que defensarian y farian acatar per tots los furs y privilegis, així generals com particulars de la terra catalana. D'aquest modo's formava la tradició, la qual tenia forsa més eficacia que las modernas constitucions políticas, tant sovint esqueixadas per la bayoneta dels pretorians y sempre infringidas per los mateixos que deurian ferlas respectar. Aixó no es dir que aquella organisació fos avuy convenient, sino que la base més ferma del dret polítich es la tradició, quant se va modificant ab seny segons las necessitats dels temps.

També organisá aquest gran monarca una popularíssima institució de la terra catalana qual orígen sembla antiquíssim; institució disolta per Felip V y que devia ajudar bona cosa á salvar lo trono dels Borbons fugitius, quant lo poble espanyol tant heróicament pugnava ab las tropas de Napoleon Bonaparte. No cal dir que'ns referim al sometent.

La ordenació mes antiga que coneixem tocant á aquesta   —XVIII→   institució es relativa al sometent sagramental, lliga de gent rural armada y organisada pera perseguir y pendrer als malfeytors y pera repelir las agresions dels senyors feudals.

Tot aixó feu lo rey en Jaume y totas aquestas llibertats y garantias tenian los catalans en lo sigle XIII. A ben segur que no hauria esclatat la revolució á Fransa cinch sigles més tart, si'l rey y la noblesa haguessen tingut pera enfrenarlos las institucions que en temps tant llunyans aquí teniam. A Catalunya, ni'l trono ni'l feudalisme han sigut may tant tiránichs en la Edat Mitjana com ho foren en altras nacions en épocas més modernas.

Sens dupte per aixó, quant parlem ab los castellans de tradicions políticas, no'ns entenem, ni'ns podem entendrer. Si reivindiquem una petita part de las nostras, ens motejan de separatistas; si'l centralisme'ns ofega y demanem ayre pera respirar, ens diuhen cantonalistas. Tractan la nació y sa historia ab un convencionalisme estrany, que ha convertit la Espanya en un sofisma geográfich.

Com guerrer y com llegislador, en Jaume I ha estar sens dupte un dels reys més grans de la terra. La valentía en la lluyta li era tant natural com la magnanimitat en la victoria; si la fe li donava devoció, la caritat li inspirava la tolerancia, y méntres son poder feya tremolar á cristians y serrahins, ell no volia llegislar sens l'ajuda dels estaments de la terra y ben sovint demanava al bon voler dels pobles lo que sigles després los ha exigit qualsevol reyetó ab l'insolent menyspreu de la tiranía.

No cal ponderar lo viu y especialíssim atractiu que per forsa deu tenir una crónica en la qual ha fet un semblant príncep la confessió de sa vida. Quant un pensa en quin sigle s'escrigué y repara la modestia ab que s'explica'l   —XIX→   reyal cronista, no pot deixar d'admirar la grandesa d'aquell carácter que sols era incapás d'una cosa: d'anticiparse á son temps en la comprensió de sa propia válua. Quant parla dels altres ho fa ab la franquesa del que ni te geni de dir mentidas, ni recessita callar las veritats. Son llenguatje es clar y catalá, tant si parla ab papas, reys y cardenals, com si dirigeix la paraula al més humil de sos sotmesos. Res li costava á son cor perdonar un agravi, ni sacrificar sa ambició renunciant a tot un regne, com ho feu ab Navarra, Lleó, Múrcia y'l comtat de Tolosa; mes no pogué may avesar sa llengua al fingiment com en las corts s'estila.

L'exemplar original de la crónica que escrigué en llengua llemosina ó, com deya ell, catalana, desaparegué del monastir de Poblet, ahont estava custodiada tant preciosa joya, mes al cap de 67 anys de la mort del rey, ço es, en 1343, se n'havia tret per ordre del abat Pons de Copons una copia que aná á parar á mans del canonge de Lleyda, en Joseph Besora, y després ab tots los llibres d'aquest á la biblioteca dels carmelitas descalsos de Barcelona. Quant la crema dels convents, passá aquesta cópia á la Biblioteca pública d'aquesta ciutat. Una altra cópia qui hi havia en l'arxiu del mestre racional de Valencia's troba avuy en la Biblioteca del Escorial, essent de recordar que, al demanarla Felip II als valencians, tingueren aquestos lo bon pensament de ferla imprimir (1557); per manera que en la dita Biblioteca s'hi veu ara enquadernada juntament ab l'exemplar imprés la cópia valenciana.

Contra lo que en semblants casos sol succehir y com pera demostrar que la Providencia vetllaba ab carinyo per la nostra terra, al morir aquest gran monarca en juliol de 1276 pujá á ocupar son lloch un héroe digníssim   —XX→   de cenyir sa corona y d'empunyar sa espasa. Y ab bona fe que si la tal corona era feixuga y no hi mancavan las espinas, sa espasa fou, com diuhen los poetas, llamp de la guerra, que deixá molt prompte espahordits als qui's pensavan destruir en son profit la gran obra de Jaume'l Conqueridor.

Breu va ser aquest regnat, puig acabá en novembre de 1285; mes en tant curt espay de temps passaren tantas y tant grans cosas que, mes que un capítol de historia, sembla en veritat un cant de poema.

Y es que si'ls anals d'aquella época tenen la grandesa d'una epopeya, la figura de Pere'l Gran es tant imponent y caballeresca, que recorda als semideus de la Faula antiga.

Eran molts los qui esperavan ab criminós afany la mort del rey en Jaume. Hi havia ambiciosos magnats als qui devia semblar molt feixuch lo jou dels Usatges antichs y'l dels que dictá aquell gran príncep pera assegurar la independencia de la Potestat y que no veyan ab bons ulls los furs y prerogativas que anavan adquirint los municipis. L'ideal d'aquells barons era que imperés á Catalunya una oligarquía feudal, com succehía y seguí succehint per espay de sigles en altres regnes d'Europa. En Pere'l Gran los desenganyá ben aviat de semblant ilusió, y l'ajuda que llavors li doná'l bras popular ben clarament demostra que comprenía quins eran los amichs que li volian be. Las potencias estrangeras s'afiguravan que'l gloriós regnat de'n Jaume I no havia sigut sino un brillant esclat produhit per l'heroisme y saviesa del ilustre monarca; mes son fill s'encarregá de probarlos que la Corona d'Aragó tenia virtut moral y forsas materials pera pendre un lloch de primera fila entre las potencias cristianas.

  —XXI→  

Los episodis d'aquesta gran lluyta tenen tot l'interés y poesía d'un poema. La terrible matansa de las vespras sicilianas, l'entussiasme del poble siciliá á l'arrivada de son llibertador, encatifant son camí de flors y voltantlo de donzellas que li cantavan himnes; las inmortals victorias de son almirall Roger de Lluria; la caballeresca aventura del desafío de Burdeus entre'l nostre rey y son enemich Carles d'Anjou; lo trágich resultat de la creuhada que's creya conquerir á pas de carga lo territori de Catalunya y la mort prematura y sublime del gran rey, son fets que portan en sí mateixos prou interés dramátich pera conmourer l'ánima més freda, per poch artista que sia l'historiador que'ls conta.

Com en las guerras de conquesta del anterior regnat, se vegeren llayors actes d'admirable patriotisme que provan la estimació y confiansa que inspirava á tots sos vassalls aquell rey combatut pels poders més formidables de la terra. Sa mort es un quadro capas d'enternir un cor de pedra y son enterro, en lo qual anaren á mils ánimas á portar en professó sas mortals despullas desde Vilafranca del Panadés al monestir de Santas Creus, es un dels episodis més grandiosos que registra la nostra historia.

Dos crónicas tenim de aquest curt y gloriós regnat. Es la primera la de'n Bernat Desclot ó Declot, escriptor de noble llinatje, qui la escrigué ab lo títol de Croniques ó conquestes de Catalunya compostes e ordenades per en Bernat de Sclot. També's troba ab lo títol: De les histories de alguns comptes de Barcelona y reys d'Aragó.

En l'any 1616 la publicá traduhida al castellá en Rafel Cervera, ciudadano honrado de Barcelona y receptor del oficio de Maestro Racional. Es una traducció anotada, mes no del tot fidel, puig més aviat estracta que no pas copia lo text del original. Félix Torres Amat, en sas   —XXII→   «Memorias para ayudar á formar un diccionario crítico de los escritores catalanes», diu que's conserva un exemplar M. S. d'aquesta crónica en la biblioteca del marqués de Mondéjar y que l'original era á la dels Carmelitas descalsos de Barcelona havent estat quatre sigles inédita, durant los quals la copiaren Zurita y altres historiadors.

M. J. Buchort en sas Chroniques étrangères relatives aux expeditions françaises pendant le XIII siécle l'ha copiada d'un exemplar existent en la Biblioteca de Paris (fonds Saint-Germain, n. 1581). Diu que es un petit infolio de paper escrit en doble columna ab carácters del sigle XIV, provinent de l'antiga biblioteca Séguier, llegada el 1732 per Enrich del Cambout, duch de Coislin á l'abadía Saint-Germain-des-Prés.

Lo mateix autor recorda que, durant las guerras de la Revolució, lo govern espanyol, pera excitar lo patriotisme dels catalans, feu reimprimir (in 4.º, Sancha, 1793) la part de la traducció de'n Cervera referent á la desgraciada expedició del rey Felip de Fransa en 1285.

Tot lo que savem de'n Desclot es la generositat de son llinatje y que visqué en temps de Jaume'l Conqueridor y Pere'l Gran, per manera que conta'ls fets que ell mateix, presenciá ó que podian explicarli los mateixos que'ls presenciaren, essent molt digne de notarse que fins los francesos, que tant mal parats quedan en aquestas relacions, fan justicia a la escrupulosa sinceritat del cronista.

A part d'aixó y concretantnos á las condicions merament lliterarias del llibre, devem confessar que no s'hi trova pas la viva animació y'l brillant colorit que doná á la seva en Ramon Muntaner, perque no es tant poeta com ell y per tant no logra donar tant relleu plástich á las figuras, ni tanta brillantor als detalls com lo célebre cronista de Peralada. Aixó no vol dir que l'obra de'n Desclot   —XXIII→   sia freda y pesada, puig no hi mancan per cert alguns passatges escrits ab verdadera inspiració. Per altra part, los fets que en ella s'hi contan son tant dramatichs de per sí y de tal trascendencia, que per forsa tenen de subjugar l'esperit del lector, encara que no sian contats ab aquell luxo de color que dona á las relacions históricas l'interés de un poema.

Abdos crónicas son necessarias pera qui vulla coneixer los grans fets y las costums especials de aquella época importantíssima y no hi ha perill que ningú's declare arrepentit d'haverlas llegidas.

Per lo que pertoca á la crónica de'n Ramon Muntaner en particular, devem reservarho per ocasió mes oportuna.

J. COROLEU.
C. de la Academia de la Historia.



  —[24]→     —25→  

ArribaAbajo Prolech

Aci comença lo libre qu'En Bernat Desclot dicta e scrivi, de les grans batalles e dels grans fets d'armes e de les grans conquestes que foren sobre Serrayns e sobre altres gents, e de dos nobles reys que hac en Arago qui foren del alt linatge del comte de Barcelona.

Aquest comte de Barcelona havia huna germana molt bella e de gran valor, e dona la per muller al emperador de Castella. De la qual hac dos fills; e la hu hac nom don Sancho, qui fon rey de Castella, e d'altre hac nom don Ferrando, qui fon rey de Leon.

A cap de hun temps moris la germana del comte de Barcelona, emperadriu de Castella, e l'emperador de Castella pres altra muller, una dona cosina germana del emperador de Alamanya, e hac d'ella una filla que hac nom dona Sancha. E donaren la per muller al rey de Arago, don Alfonso, qui fon fill del comte de Barcelona.

E de aquest rey don Alfonso foren tres fills: el rey de Arago En Pere, el comte de Prohença, e En Ferrando que era abat de Munt Arago, e tres fillas.

  —26→  

E del rey En Pere fo fill lo rey En Jaume, aquell que conquista Mallorques e Valencia ab tot lo regisme.

E de aquest rey En Jaume e de madona la reyna, qui fo filla del rey d'Ongria, exi lo rey d'Arago En Pere, qui fon lo segon Alexandre per cavalleria e per conquesta.

Ara lexarem a parlar de tots los reys que foren apres lo comte de Barcelona, e parlarem en qual manera lo bon comte de Barcelona guanya lo regisme de Arago.






ArribaAbajo CAPITOL PRIMER

Com lo bon comte de Barcelona exella mossenyor Guillem Ramon de Muncada.


Diu lo comte que, quant lo bon comte de Barcelona hac conquesta tota la fort terra de Catalunya per gran forç e per gran prohesa, e hac gitats e morts tots los Serrayns de la terra, tro a Leyda e tro a les muntanyes de Prades e de Siurana qui est molt fort terra, ana asetjar Leyda que es una richa ciutat, que lla donchs era de Serrayns. E esdevench se que, abans quel bon comte de Barcelona tos al setge de Leyda, havia en la cort del bon comte de Barcelona, hun senescal de molt gran linatge de la terra de Catalunya, qui havia nom En Guillem Ramon de Moncada, senescal. E fon ventura que, per alguna raho que no vull ara comtar, quel comte de Barcelona lo gita de la sua terra e l'exella. Aquest senescal, En Guillem Ramon de Moncada, anassen en Arago e presentas devant lo rey, e saludal molt altament:

«Senyor, dix ell, Deu vos saul a vos e a vostra cort. Yo so vengut a vos que sots refugi de exellats, e prech vos, senyor, que hajats merce de mi e quem vullats sostenir en vostra terra, que honrat hom e de alt linatge son; e mon senyor lo comte de Barcelona, per falses lausengers qui m'han acusat ab ell, ham exellat de sa terra e ham tolt tot quant havia. Per que yo us prech, senyor, que vullats que yo us serveixcha axi com vasall deu servir noble senyor».

  —27→  

Quant lo rey entes que aquest era En Guillem de Moncada, senescal, levas del siti en que seya e pres lo per la ma e assech lo prop si.

«Senyor, dix lo rey, ben siats vos vengut, axi com a bon cavaller e de honrat linatge que vos sots. Per ma fel moltes de veguades he desijat que us pogues veher e tenir en ma cort, per lo gran linatge e noblea de cavalleria qui en vos es. E sapiats que res que mester vos sia no us fallira en ma cort».

E d'aqui avant lo rey feu li donar ço que mester hac, que no li falli res que mester li fos en la sua cort. E de aqui avant lexarem a parlar d'En Guillem Ramon de Moncada, senescal, e parlarem del rey d'Arago.




ArribaAbajo CAPITOL II

Com lo rey d'Arago assetja Fraga e y mori.


Esdevench se, a cap de un poch de temps, quel rey d'Arago mana corts a la festa de sent Johan a Saragosa qui es la mestra ciutat del regisme de Arago. E aqui vingueren tots los barons e los cavallers de tota la terra. E lo rey aquell jorn feu molt gran festa, e feu cavallers, e dona grans dons a cavallers e juglars. E quant vench lendema, ell tench parlament ab cavallers e ab homens de ciutats e ab bisbes e ab prelats:

«Barons, dix lo rey, per tal vos he fets ajustar e us vull dir paraules que seran a honor de Deu e a profit de mi e de vos altres; quel meu profit e la mia honor es vostra, e el meu dan es vostre; e lo vostre profit e la vostra honor es mia, e el vostre dan es meu. Be sabets que totes aquestes encontrades entorn de nostra terra son de Serrayns, e fan nos cascun jorn gran dan, e majorment aquells de la ribera de Sincha entro a Tortosa. Ara, per tal com yo he nobla cavalleria e bones gents d'armes e leals a lur senyor, ab consell e ab voluntat de vos altres, volria quens aparellassem de guerrejar contra ells, e quens vengassem del dan quens fan cascun dia».

  —28→  

Sobre aço se assech en son siti. E levas lo bisbe de Saragosa e dix:

«Senyor rey, ço que vos havets dir son obres de Deu, e no y deu ni y pot hom millorar. Per que tot hom se deu forçar de persona e de haver que us ajut. E yo us proffir valença de cent cavallers e de dos milia homens a peu a ma messio».

Quant aquest bisbe hac parlat, llevaren se de altres bisbes e abats e d'altres clergues, e proferiren li valença de tot quant ells poguessen bastar. E puix levas hun honrat hom de Arago, e parla, e dix:

«Senyor, ço que vos havets dit es gran profit e gran honor vostra, e hanch en nengun temps no oym res hon pus alegres fossem. Per que yo us dich, per tots los cavallers e per los richs homens de Arago que m'han dat lur poder que us ho digua, que prenats ells e lur haver en ojuda e en valença de fer ço que honor sia de vos e de vostre regne. E pensats de menar lo fet avant, que nos farem ço que vos manarets.

-Barons, dix lo rey, vos altres me havets respost axi com a bons vasalls e leals. Don yo so molt pagat de vos altres. Mas, volria me aconsellasets en qual lloch commençarem de tenir nostre setge».

Dix hun cavaller: «Senyor, lo lloch hon vos haveu pres mes de dan, ço es de la vila de Fraga, hon ha grans gents e bons guerrers. E si nos podem haver aquella villa primerament, havrem despuix tota l'altra encontrada.

-Certes, dix lo rey, aqueix consell tinch yo per bo».

Dixeren tots los altres barons: «E nos per bo! mas manats, senyor, de enantar lo fet abans que ells no sien apercebuts».

Esdevench se que en Arago havia hun cavaller qui era fort mal factor, e robava camins, e feya grans mals als reys. E lo rey perseguil tant tro quel pres, e tolch li tota sa terra, e tench lo gran temps en preso, e puix lexal anar per prechs de honrats homens quil demanaren al rey; mas no li rete res de ço que li havia tolt. E quant lo rey hac hagut son consell per anar a Fraga, aquest cavaller se pensa que aras podia vengar del rey; e pres son cavall e ses armes, e exis de la terra e anassen a Fraga a parlar ab lo rey Serray senyor de la vila:

«Senyor, dix ell al rey serray, yo so vengut a tu axi com a hom quel rey d'Arago ha tolt tot quant havia; e vull esser ton   —29→   cavaller e ton soldader. E sapies per veritat quel rey d'Arago ajusta ses osts per venir a Fraga e per fer guerra ab vos altres. E si tut vols tenir a mon consell, tu desbarataras lo rey e tota sa ost.

-Amich, dix lo rey serray, be sies tu vengut. Yot fare tant de be que be valra ço quel rey d'Arago t'ha tolt. E digues me en qual guisa me conselles que façam nostres afers.

-Senyor, dix ell, tu trametras per les encontrades totes; e met en la vila dels millors homens d'armes que trops, a peu e a cavall, aytant com puxes; e fes assaber per tota la terra, que, a dia sabut, aquells sapien que lo rey d'Arago ha assetjada Fraga, e quant veuran lo senyal que tuls faras en la torre major, que pensan de ferir en la ost ardidament. E axi com ells se combatran ab ells de fora, nos exirem ab tot nostre poder de la vila; de la qual cosa ells nos pensaran en res. E ferixquen en ells; e aixi desbaratarlos hem, els vencrem».

Tot axi com aquest malvat cavaller ho dix, axi fon ordenat. Lo rey d'Arago hac ajustades ses osts e assetja la vila de Fraga. E quant vench un jorn, tots los Serrayns de la encontrada foren ajustats; e foren molt grans gents, tantes que null hom no podia saber lo nombre; e van ferir en la ost del rey d'Arago; e lo rey d'Arago armat, ab tota sa gent exi fora les tendes, per combatre ab los Serrayns. E mentre la batalla era molt gran, quels Serrayns se començaven ja de vencer, aquells de la vila començaren de exir, que foren grans gents e be armats; e feriren en la ost; els altres Serrayns cobraren vigor e tornaren vers los crestians, si quel rey d'Arago se perde, que nol trobaren mort ne viu.

Aquest rey de Arago no havia infant negu, mas havia hu germa en una abadia, e dixeren a aquell son germa: que lo rey era mort, e pus no havien senyor, que volien haver ell per senyor e per rey. E dix los: que molt de temps havia stat fora del segle per servir Deu, e que dura cosa li semblava de dexar la orde.

«Senyor, digueren los barons de Arago, aço es cosa de la qual vos no us podets scusar; que nos havem perdut nostre rey, e gran res de gents, e som romasos sens hereu e sens govern, per que la terra sta en gran perill.

-Barons, dix lo monge, si fare, ab huna cosa: que, sempre   —30→   que yo haga hagut hun fill o huna filla de qualque muller, que sempre me puxa tornar en l'orde».

E aço li atorgaren los barons de la terra; e tragueren lo de la abadia, e levaren lo rey, e donaren li per muller huna dona qui era filla del rey de Lleo. E de aquesta dona hac una filla. E a poch de temps que la filla fo nada, la regina mori; e puix lo rey desempara lo regisme e tornasen en la abadia hon solia star.

E a poch de temps com en la abadia tornat fo, mori. E axi tota los terra romas sens rey gran temps.

E fo aventura que En Guillem Ramon de Moncada, senescal, scapa ab pochs d'altres cavallers de la dita batalla dels Serrayns, per tal com eren be encavalcats; e tornaren en Arago; e aqui stigueren gran temps, fin que la filla del rey fon de edat de casarla.




ArribaAbajo CAPITOL III

Com lo bon comte de Barcelona pres huna filla del rey d'Arago per muller, a la qual era romas lo regne.


Los richs homens de Arago tengueren consell a Saragoça, en qual manera porien be maridar aquella infanta qui era lur dona, ni qui porien haver per senyor don fossen honrats e que la terra ne valgues mes. A aquest consell fon En Guillem Ramon de Moncada senescal; e levas en peus, e dix;

«Senyors, si vos altres vos volets, yo us mostrare qui porets haver, lo major senyor el pus honrat de negunes gents qui sien al mon. E porets conexer que, ço que yo us en dire, que no u dich per amor que li haga, ne per be ne profit que yo haga hagut d'ell, ans n'he hagut dapnatge e desonor. Mas per ço com conech que sera gran honor e gran profit de nostra terra, vos ho consell, e si ho volets, e si ell ho vol, que la y donets; ço es lo bon comte de Barcelona, lo millor cavaller e el pus prous, e del pus alt linatge que sia al mon».

  —31→  

A aquestes paraules, hagueren lur acort tots los barons, e tengueren per bo ço que En Guillem Ramon de Moncada havia dit. E pregaren a'n Guillem Ramon de Moncada, senescal, que ell fos missatger e parlador de aquest fet, e que degues anar al bon compte de Barcelona, que era a Leyda que havia conquistat poch temps havia.

E sobre aço En Guillem Ramon de Moncada se aparella molt honradament, e cavalca, e anassen a Leyda, e munta al castell, lla hon lo bon comte era. E quant foren a la porta, los porters anaren al comte e digueren li:

«Senyor, En Guillem Ramon de Moncada, senescal, es a la porta ab gran res de cavallers de Arago, e vol parlar ab vos».

Quant lo comte entes que En Guillem Ramon de Moncada era aqui, maravellassen fort, e mana que hom lo lexas entrar. E los porters reberen lo molt honradament, e als cavallers tambe; e menaren lo d'avant lo comte, e lo comte rebel molt agradablament, e demanali per quals afers li era tornat devant.

«Senyor, dix En Guillem Ramon de Moncada, yo son vengut aci devant vos, axi com cell qui porcassa vostre profit e vostra honor, que en altre cas yo no us vendria devant, sino clamant merce. Senyor, los richs-homens d'Arago m'han trames a vos, per ço com vos tenen per lo pus honrat comte e per lo pus prous que sia al mon e cell qui mes ha conques. E presenten vos lo regne de Arago, e que prenats la donzella per muller de qui es lo regne, e ells preguen vos que siats llur senyor e llur rey.

-Certes, dix lo comte; aci ha bell present, e tal que no fa a rebujar. Yo, dix lo comte, reb la donzella en aytal manera que, aytant com yo viva, no vull esser apellat rey; car yo son ara hu dels millors comtes del mon, e si era apellat rey, no seria dels majors, ans seria dels menors.

-Senyor, dix En Guillem Ramon de Moncada, tot axi sia com vos vullats. E pensats de avançar lo fet».

Sobre aço les cartes se feren e los sagraments de ab dues les parts. E lo comte cavalca ab gran cavalleria, e entra en Arago, e pres la donzella per muller, e livraren li lo regisme. E de aquesta dona hac un fill que hac nom N'Amfos, que, apres del comte, fo rey de Arago, e hun altre fill que hac nom   —32→   don Sancho, qui era comte de Rosello, lo qual mori mentre lo rey En Jacme tenia assetiat lo castell de Moncada, e fo pare d'En Nuno.




ArribaAbajo CAPITOL IV

En qual manera lo rey En Pere de Arago engenra son fill, lo rey En Jaume que prech lo regne de Mallorques.


Aquest rey N'Amfos hac tres fills, ço es lo rey d'Arago En Pere, lo comte de Prohença, e l'abat de Mont-Arago qui havia nom En Ferrando; e la emperadriu dona Costança, muller del emperador Frederich, e altres dos filles. E fo la huna muller del comte de Tholosa; e l'altra fo muller del comte de Tholosa, lo qual havia hagut altre muller; e apres, mori lo comte major e la dona; e lo fill romas comte de Tholosa, e hac huna filla sens pus de la sor del rey d'Arago.

Aquesta filla del comte de Tholosa, neboda del rey En Pere, fo parlada per muller al rey de França; e remes la li hom; e lo apostoli veda que no la prenes per muller, que dix que filla era d'aquell qui era contra la sgleya. E lo comte, com ho sabe, volch la cobrar; e no la li volgueren retre; e donaren la al frare del rey de França qui havia nom N'Amfos; e no havia mes de un ull; e fo puix comte de Tholosa; e no hac infant negu; per que la terra devia tornar a la corona de Arago. El rey de França pres per muller la filla del comte de Prohença, neboda del rey de Arago En Pere; de la qual dona hac hun fill que hac nom Felip e fon rey de França, e hac la neta del rey En Pere e filla del rey de Arago En Jaume per muller.

Aquest rey de Arago En Pere fon noble rey e bon cavaller e prous de armes; e era senyor de tot Carcases e Baderes tro a Monpeller o marques de Prohença. Esdevench se que a Monpeller havia huna dona Maria. Era dona de Monpeller e era filla del senyor de Monpeller e de la filla del emperador de Constantinople. El pare e la mare eren morts, e era sens marit;   —33→   mas ja havia hagut marit. E los richs homens de Monpeller hagueren lur concell e digueren que bo seria que donassen marit a la dona. E pensaven se que bo seria que parlasen al rey d'Arago En Pere, que era lur vihi e marchava ab ells; e si ell la volia pendre, mes valria que ell la hagues, e major honor los seria.

De aqui aparellaren se lurs missatgers, e trameteren los al rey de Arago; e parlaren ab ell, e donaren li a entendre que Monpeller era noble loch, e que era cap de son regne, e que aqui poria tenir frontera a sos enemichs. El rey entes llurs paraules, e abellili Monpeller; e pres la dona per muller. E quant vench a poch de temps, ell lexa la dona, que no volch esser ab ella, ne la volch veure en lloch hon ell fos; car penedis com la havia presa per muller, que ell era hu dels pus alts reys del mon. E dix que molt se era abaxat en ella, car sols per Monpeller la havia presa; e encara, que no era filla de rey. Mas aquesta dona era de molt bona vida e honesta, e plaent a Deu e al segle.

Esdevench se quel rey estech lonch temps que no fo ab ella. E quant vench a cap de hun gran temps, lo rey fo en hun castell prop de Monpeller, e aqui ell amava lluna dona de gran linatge, e feu tant que la hac per amiga. E en aquell castell ell las feya venir a hun majordom seu qui era de Monpeller, lo qual era son privat de aytals coses; empero era bon hom e leal. E madona Na Maria de Monpeller sabe aço, e remes missatge a aquell majordom del rey que era son hom natural. E vench devant ella:

«Amich, dix la dona, vos siats be vengut! Yo us he fet venir ara, per tal com vos sots mon natural e conech que sots hom leal e bo, e cell qui hom se pot fiar. Yom vull celar ab vos, e prech vos que, de ço que yo us dire, que vos mi ajudets. Vos sabets be quel rey es mon marit e no vol esser ab mi. Don yo son molt despagada, no per altra cosa, mas per tal com d'ell ne de mi no ha exit infant que fos hereu de Monpeller. Ara, yo se quel rey ha affer ab aytal dona, e que las fa venir en aytal castell, e vos sots ne son privat. Hon yo us prech que, quant vos la y dejats amenar, que vingats a mi privadament, e quem menets en la cambra en lloch d'ella, e yo colgarem al seu llit. E fets ho en tal guisa que no y haga llum;   —34→   e digats al rey que la dona no ho vol, per tal que no sia coneguda. E yo he fe en Deu que en aquella nit concebre hun tal infant de que sera gran be e gran honor a tot son regne.

-Madona, dix lo majordom, yo son aparellat de fer tot ço que vos me manets, e majorment coses que sien a honor de vos. E sapiats que, ço que vos deits ne m'havets manat, que yo ho aportare a acabament; mas he grand pahor que no vinga en ira del rey.

-Amich, dix la dona, no us cal tembre; que yo ho fare en tal guisa que vos havrets mes de be e de honor que hanch no hagues null temps.

-Madona, dix lo majordom, gran merces! Sapiats que yo fare tant ço que vos manets. E puix axi es, no ho tardem pus, e aparellats vos, quel rey ha empres que al vespre li amen aytal dona la qual vos sabets; e yo vendre a vos, e tot celadament amenar vos he al castell, e metre us en la cambra; e puix vos sapiats que fer.

-Amich, dix la dona, bem plau ço que deits. Adonchs anats vos en, e pensats de vostre affer; e al vespre venits a mi».

Lo majordom pres comiat de la dona e anassen. E quant vench al vespre, lo rey parla ab ell e dix li que li amenas aquella dona ab qui havia empres aquella nit fos ab ell.

«Senyor, dix lo majordom, molt volenters! mas la dona us prega que null hom del mon non sia privat, ne dona, ne donzella.

-Vos, dix lo rey, ho fets que puxats; que yo ho vull tot axi com ella ho vulla; e pensats de anar».

Lo majordom ana a la dona muller del rey, e amena la ab huna donzella e ab dos cavallers, e mes la en la cambra del rey, e aqui ell la lexa. E la dona despullas, e mes se al llit del rey, e feu apagar tota la llum.

Quant lo rey hac sopat, e tots los cavallers s'en foren anats, lo rey s'en entra en huna cambra que era apres de aquella hon dormia, e aqui ell se despulla es descalsa, e puix, abrigat ab son mantell, en camisa, ell s'en entra en aquella cambra hon la dona sa muller era colgada. E lo rey colgas ab ella sens llum, que no y havia. El rey cuydas que fos aquella dona ab la qual havia empres que vengues a ell. Veus quel rey mena son solaç ab la dona sa muller; e ella no parla gint, per tal,   —35→   que no la reconegues tro que hagues jagut ab ella. E aquella s'emprenya de hun fill. La dona era molt savia e certa; e sempre conech que era prenys, e descobris al rey.

«Senyor, dix ella, prech vos que no us sia greu, si aquesta nit vos he amblada; que certes no u he fet per nenguna malvestat ne per nengun malvat desig que yo hagues; mas per tal que de vos e de mi ixques fruyt que plagues a Deu e que fos hereu de nostra terra e de nostre regne. E sapiats per veritat que, segons que yo creu, yom so feta prenys en aquesta hora. E fets scrivre la nit e la hora, que axi u trobarets».

Quant lo rey entes que ella era la dona sa muller, tenchse per sobre-pres; mas non feu semblant; e feu de belles paraules ab la dona, entro al mati. E al mati llevaren se e stigueren ensemps aquell jorn, e puix lo rey cavalha e anassen en Catalunya. E la dona engruxa, e stech tant en aquell castell fins que hac hun fill que hac nom Jaume.

Lo rey havia de honrats homens en Catalunya e en Arago qui eren sos parents, e havien fiança quel rey james no hagues infants, e que la terra romangues a ells. E quant saberen que la dona havia hagut hun fill, foren ne molt despagats, e pensaren se quel ocisen. E hun jorn, mentre l'infant dormia al breçol en huna casa, hac hom feta una trapa endret del breçol; e trames li hom d'avall sobrel breçol huna gran pedra, per tal que moris. E plach a Deu que nol tocha, mas dona tal colp al copol del breçol quel trencha. E no poch hom saber qui u feu; mas bes pensa hom que aquells qui eren sos parents ho havien fet. E la dona conech quel infant havia mal volents, e guardalo al millor que poch, e nodrilo molt gint. E a poch de temps ella mori en Roma, que era anada al apostoli per ço com lo rey En Pere son marit la volia lexar. E aqui es ella soterrada molt honradament llahins, en la sgleya de Sent Pere.

Ara lexa a parlar lo llibre del rey En Pere e del infant En Jaume son fill, e parlare dels fets qui sdevench als tres reys de Spanya, dels quals fou lo hu lo rey d'Arago En Pere.



  —36→  

ArribaAbajo CAPITOL V

Com Miramoli, serray molt poderos, feu paisatge en Spanya, e com los tres reys de Spanya li ixeren al encontre, e desbarataren tots los Serrayns, e prengueren certes ciutats e viles; e fon a XVI de joliol 1212.


Diu lo comte que, en la ciutat de Marochs havia hun Serray que havia nom Miramoli, qui era senyor molt poderos de tresor e de gents, e destranya molts grans terres, ço es assaber de Tripol de Barberia tro a Tunis e tro a Alger, e de Alger tro a Cepta, e de Cepta tro a Marochs, e tota la terra de Fes tro a la terra de Goliamesça, e de Goliamesça tro a la ciutat d'Orguena, e tota la terra de Guinea, la qual es de mig jorn. E encara hirexia de Spanya: Sibilia e Cordova, e Gaent e Ubeda, e tot lo regisme de Granada e de Murcia tro a Valencia. Aquest Miramoli sarray hac son consell ab sos savis homens, e dix los que ell havia en cor de passar en la terra de Spanya ab son poder, e que gitas tots los crestians de Spanya, que molt li semblava, segons lo gran poder que ell havia, a conquerir tota la crestiandat. E sos savis e sos cavallers atorgaren li ço que ell deya; e dixeren li, que molt be havia dit, e bon acort havia pres; que mes gent stavan en lo quart de la sua terra, que no feya en tota la crestiandat. Ab tant, aquest Miramoli se aparella que passas en Spanya; e trames sos missatgers per totes ses terres a totes les gents que armes sabessen portar: que venguessen e que passasen en Spanya ab ell, que ell volia gitar tots los crestians de Spanya e que conquerria tota Roma.

Quant les gens de les terres de Affrica e de Orguena e de Tunis e de tota la Barberia e de Spanya hagueren oides aquesles novelles de voluntat de llur senyor, fo a ells semblant que ya fos tot guanyat. E apparellaren se de passar en la terra de Spanya. E Miramoli vench en la terra de Spanya. E de Tanger passa la mar streta, e anassen a Sibilia; e aqui stech quatre anys, que no foren ajustats ne pogueren esser aparellades   —37→   ses gents. E Miramoli trames sos missatgers al rey de Castella e als tres reys de Spanya: que s'aparellassen de dessemparar la terra, e sino que manava batalla a ells e a tots cells que la creu adorassen.

Quant lo rey de Castella els altres reys hagueren entes aquestes novelles, ajustaren se tots e hagueren llur consell, e trameteren llurs missatgers al apostoli e al rey de França e al rey de Anchlaterra, e per tota la crestiandat, com sabessen: que Miramoli de Marochs era passat en Spanya ab totes ses gents que null hom no podia saber lo nombre, e que havia manada batalla a tots los crestians del mon, e que li llivrassen la terra.

Quant lo apostoli hac vistes e enteses les cartes quels missatgers li hagueren aportades, trames sos cardenals e sos legats per tota la crestiandat, que fessen assaber a les gents aquell fet, e quels fessen absolre de llurs peccats, per tal que y anassen.

Quant Miramoli hac ajustades totes ses gents, e foren aparellades, commençaren a exir de Sibilia e de Cordova e de totes les encontrades hon eren albergats; que tantes gents eren que tenien lurs albergades quatre jornades entorn de Sibilia. E anaren s'en a poques jornades vers Castella tro al entrant dels ports de Muradal; e aqui ells se atendaren tro que totes les gents foren ajustades.

Quant lo rey de Castella sabe que Miramoli venia ab ses osts, trames sos missatgers al rey de Arago En Pere e al rey de Navarra: quels Serrayns venien e que eren ja prop del entrant dels ports de Muradal e de sa terra, e aixi que s'aparellassen de venir al pus tost que poguessen.

Quant lo rey En Pere de Arago e lo rey de Navarra tengueren aquestes novelles, aytantost trameteren lurs missatgers als cavallers e als homens de peu qui eren ja aparellats, que venguessen al pus tost que poguessen. Si que en pocha hora foren tots ajustats cascu dels reys ab ses gents; e partiren de llurs terres; e cavalcaren tro que vingueren lla hon lo rey de Castella era ab ses gents. E aixi tots ensemps anaren vers los ports de Muradal hon los Serrayns devien entrar. Mas empero hanch tant nos cuytaren los tres reys de Spanya quels Serrayns no haguessen passats los ports de Muradal. E los tres reys de   —38→   Spanya atendaren se a huna legua prop la ost dels Serrayns e stabliren lurs batalles en aquesta manera, que cascu dels tres reys volien haver la davantera; mas acordaren se entre ells que, per honrament, car los Serrayns eren venguts en la terra del rey de Castella, e com la batalla se feya en sa terra, fon ordenat que ell hagues la davantera, e lo rey de Navarra la segona schala, e lo rey d'Arago En Pere fos en la reguarda ab la cavalleria de Catalunya e de Arago.

E de aço fo molt agreujat lo rey de Arago En Pere, com no hac la davantera. E lendema devia esser la batalla, quels Serrayns eren aparellats de combatre aquell jorn ab los crestians; que volien se cuytar, per tal que, abans que fossen creguts de gents e de socos, los haguessen vencuts e desbaratats. Mas a Deu no plach.

Quant lo rey d'Arago En Pere viu quel covenia esser en la reguarda, pensas en si mateix com ho poria fer que hagues la davantera e que no hagues la reguarda. E feu se venir hun honrat cavaller de Arago, e dix li tot lo que havia en cor de fer.

«Vos, dix lo rey, darets civada ab jorn als vostres cavalls, e farets armar trecents cavallers e docents ballesters a cavall, e yo llivrarvos he bons adalils que saben be la terra els passos. Cavalcarets tant tota la nit tro siats pro de les tendes de Miramoli que sta en la reguarda, e aqui metets vos en aguayt, en tal manera que la ost dels Serrayns no us vegen. E quant vendra dema, que ab dos les osts seran mesclades e ajustades, e la nostra davantera ferra en la ost dels Serrayns, yo us fare hun senyal en aquell puig, e vos altres sempre exits del aguayt ab vostres senyeres esteses, e anats ferir en la reguarda molt ardidament. Els Serrayns pensar s'an que nos hagam esvaida la lur ost e que siam passats ultra tro a la reguarda; e desbaratar s'an, e fugiran. Mas guardat vos que de aquest fet no parlets ab null hom vivent, tro que siats en lo aguayt».

Tot axi com lo rey ho hac manat, si fo fet. Lo cavaller s'en ana a sa tenda, e feu manament a cavallers triats, que lo rey li havia dit que donassen ab jorn civada a lurs cavalls, e que s'aparellassen e se armassen. Quant los cavalls hagueren menjada la civada, los scuders armaren los cavalls els ensellaren; els cavallers els ballesters foren armats e aparellats. Muntaren   —39→   als cavalls, e cavalcaren tant de bell pas tota la nit ab los adalils que sabien los camins els passos, que al mati foren de tras hun puig assats prop de les tendes de Miramoli. E quant vench al mati, los Serrayns se aparellaren de la batalla; e foren tantes gens a cavall e a peu, que null hom no podia saber lo nombre, que los plans e les muntanyes n'eren totes cubertes. Si de veure era gran feredat.

La primera squadra dels Serrayns era de deu rengues de Serrayns negres, grans e forts e be armats ab lances grans e ferros lluents. Els Serrayns tenien los aristols fermats en terra, e los feres devant; e aquests eren xixanta milia per nombre.

E apres de aquests scales de Serrayns negres, havia tres scales de camells, encadenats la hu ab l'altre ab cadenes de ferre. E dintre los camells encadenats, havia e staven ballesters e cavallers, e tota l'altra gent, partida per batalles.

Quant la ost dels crestians fo armada e aparellada, e cascu d'ells se fon comfessat e penedit de sos peccats, els bisbes els prelats de santa sgleya los hagueren absolts de tots lurs peccats, e totes les batalles foren stablides, cavalcaren tant tro que foren ajustats a la ost dels Serrayns. E lo rey de Castella, que havia la davantera, ponyi son cavall ab la sua gent e esvahi la ost dels Serrayns. Mas no poch entrar avall per raho de les lances qui eren tant speces, quels Serrayns negres a peu tenien fermades en terra, e per los camells que eren encadenats. E quant veu lo rey e tota l'altre gent que no ho podien svair ne anar avant, hagueren aytal consell: que girassen lurs cavalls, que fessen semblant de fugir atras; e los Serrayns començarien se a desrenguar, e obririen les scales dels camells encadenats; e puix girarien sobre ells, e axi svahir los hen.

Tot axi com ho hagueren dit ho feren; que giraren los caps als cavalls e speronaren atras en semblança de fugir. Els Serrayns se desrengaren e obriren les scales dels camells; e aytantost la ost dels crestians giraren sobre ells; e començaren de ferir en los Serrayns si fortment quels cavalls eren afaynats de passar sobre los Serrayns morts.

Quant la bandera quel rey d'Arago havia feta estar al puig d'amunt dit veu que les osts eren ensemps ajustades e que la batalla era gran, feu senyal als cavallers del aguayt del rey d'Arago que havia tramesos, que deguessen ferir en la reguarda.   —40→   E aytantost aquells ixiren del aguayt ab llurs senyeres esteses, e anaren ferir en la reguarda de la ost dels Serrayns, hon era Miramoli. E feriren tant poderosament, que tota la squena de la reguarda hon era Miramoli romperen e amenaren a mal.

Quant Miramoli e los altres Serrayns veren aço, cuydaren que aquells cavallers haguessen esvaida tota la ost, e que fossen passats per mig, e que llurs gents fossen desbaratades. E Miramoli comença de togir ab totes ses gents, e los crestians donaren al dos, encalsant e matant, tro a Ubeda, huna richa ciutat hon se recolliren los trenta milia. Mas Miramoli fogi, que nol pogueren aconseguir, car era be encavalcat. E los crestians asetiaren la ciutat e prengueren la per força; e moriren hi xixanta hun milia Serrayns, menys les fembres e les infants. E aço fo a 16 dies ans del mes de joliol, y en l'any de Nostre Senyor 1212.

Puix anaren avant, e conqueriren de Serrayns: Calatrava, Alcors, Pedra-bona, Tholosa, Bonas, Alforat, Vilques, Malagon, e Pocerna, e Alcaras. Totes aquestes viles e ciutats guanyaren aquella saho de Serrayns, e poblaren les de crestians.

Quant lo rey de Castella e el rey de Navarra e tota la gent hagueren vist lo portament del fet de armes, e la prohea el ardiment del rey Pere d'Arago, e saberen lo fet dels trecents cavallers e dels docents ballesters a cavall que havia tramesos en la reguarda dels Serrayns, digueren e atorgaren que, per Deu e per aquell eren stats vencuts los Serrayns, e havien guanyada la batalla. Per que, lo rey d'Arago hac lo preu de la batalla e del fet de armes e de cavalleria de aquella batalla.

Quant hagueren desbaratats los Serrayns e conquestes moltes ciutats, viles e castells, lo rey de Arago e los altres reys de Spanya s'en tornaren cascuns en sa terra. E axi com lo rey d'Arago s'en tornava en Arago, ell troba cavallers Francesos e Anglesos e Alemanys, e moltes d'altres gents que venien a la batalla; mas molt se foren tardats. E vengueren devant lo rey, e demanaren li del fet dels Serrayns com era ni com no. E ell respos los: que nols calia mes avant anar, quels Serrayns eren stats desconfits e morts per los reys de Spanya. «Mas yo, dix lo rey de Arago, no y son stat, que ja era stada feta la batalla abans que yo fos alla.

  —41→  

-Senyor, digueren los Francesos els honrats homens de Anglaterra et de Alamanya, nos non sabem res, mas nos vem venir vostres cavalls nafrats e vostres scuts romputs, e vostres elms rots e speçats, e los cavallers els servents nafrats e esmayats. Per que, par be que en alguns ops siats stats».

A aquestes paraules lo rey nols respos res, sino aytant quels dix, si havien res mester d'ell ne de sa terra, que pensasen de pendre. Ab tant feren li gracies e preneren comiat, e tornaren s'en cascuns en sa terra, e tengueren se per mal contents com no eren stats a la batalla.

E puix apres, lo rey don Ferrando de Castella qui fo lo terç rey de Castella (apres cell de la batalla d'Ubeda, qui havia nom N'Amfos, qui fo avi del rey don Ferrando, per raho de sa filla dona Berenguera, qui fo muller del rey de Leo) e pare del rey don Ferrando de Castella, conques de grans terres, Cordova, Jahent e Sibilia, e pobla les de crestians.

El rey N'Amfos qui fo fill del rey don Ferrando e de la reyna dona Johana, conques de Serrayns una ciutat que es prop de Sibilia, que ha nom Nebla, e pobla la de crestians. Aquest rey N'Amfos hac per muller la filla del rey d'Arago En Jaume, aquell que conques lo regne de Mallorques e de Valencia, e conques al rey de Castella son germa lo regne de Murcia ab tota la encontrada.

Aquest rey de Castella fo lo pus llarch hom de donar que hanch fos null temps, que no fon hanch null hom que demanar li degues quen anas fatigar. Per que la sua terra ne valia molt menys, e les gents no podien soferir les greuges nels dans qu'ell los feya, axi com de molts mals furs que metia en la terra, ço es de monedes sovint a cambiar e a fer; e quen prenia aço que havien, forçadament e sens raho. Per que los barons de Castella e de Leo e de tota la terra lo deposaren de la senyoria, que no li romas res, sino Sibilia e Murcia. E llevaren son fill En Sancho rey e senyor; e dixerin li que, si ell no ho volia pendre, ells llivrarien lo regne a altre. E sobre aço ell pres lo regne, per tal com son pare lo rey N'Amfos era desmemoriat e volia destroir la terra.

Quant En Sancho veu la volentat de les gents, trames sos missatgers a la ciutat de Sibilia al rey son pare, que li diguessen de la sua part, molt homilment soplicant e pregant, ques   —42→   dexas del enteniment que havia contra les gents sues, que nols destrois nils metes malvades costumes dessus, que ells eren molt agreujats dels mals furs e de les males costumes quels havia meses dessus, e que no ho podien soferir; per que no volgues que la terra se perdes a sos obs ne a sos fills.

Quant lo rey N'Amfos hac entes les paraules dels missatgers que son fill En Sancho li hac trameses, fo molt irat, e dix: que ell compliria sa volentat de ço que volgues fer, e si null hom li parlava, ne fill ne altre, d'uy mes, que ell ne faria tal justicia que hanch no fo feta.

Quant los missatgers hagueren aço entes quel rey los havia dit, hagueren gran pahor d'ell, e digueren li:

«Senyor, nos vos dehim, de part de tots los barons de Castella, que d'uy mes no us entrametes del fet del regne, ne us treballets de res, mas que us stigats en Sibilia e que vivats honradament, axi com rey e senyor que us tenen, ab que mal ne dan no façats a ells ne a l'altra terra. E volen que vostre fill, En Sancho, sia governador e capdellador de la terra. E si no u vol pendre, livraran la terra a altre».

Sobre aço los missatgers se partiren del rey, e lo rey romas tot fello; e mes en la terra de Sibilia lo senyor de Mallorques be a vint milia homens a cavall; e guerreja ab son fill En Sancho e ab tota Castella; e destroi molts crestians de Castella e de Cordova. E a la fi lo rey de Malorcha e lo rey de Granada veren que tota la terra era en guerra e en discordia, no volgueren l'amistat del hu ne del altre, e guerrejaren ab lo rey e ab tota la terra de Castella; e faheren hi gran mal.




ArribaAbajoCAPITOL VI

En qual manera mori lo rey En Pere d'Arago, aquell que fon a la batalla de Ubeda.


Diu lo comte que, quant lo rey En Pere fo vengut de la batalla de Ubeda, si comença guerra ab Francesos e ab lo comte de Tholosa qui li ajuda; e anassen ab gran cavalcada de Catalans e de Aragonesos a Tholosa. E prop de Tholosa   —43→   enclohiren en hun castell que havia nom Morell hun comte frances que havia nom comte de Monfort; e era contra le rey de Arago En Pere ab be trecents cavallers. E lo rey atendas aqui en torn del castell e assetialo. E cells del castell volguerense retre a merce. E lo rey nols volch pendre a merce, sino per fer sa volentat. Sobre aço aquells del castell hagueren llur consell; e digueren que mes los valia morir combatent que si aqui morien vilment.

«Barons, dix lo comte que era al castell, nos ho farem axi. Armem nos tots, mas los cavallers sien desarmats; e quant vendra sus al mati, qu'ells seran desarmats e seran venguts de les guaytes, e dormiran desospitadament, nos tots plegats devallem del castell e pensem nos en de anar; que, abans que ells se sien reconeguts ne sien muntats a cavall, ja serem nos luny».

Tot en axi com ho hagueren dit ho feren. Quant vench al mati, al sol exit, començaren a exir del castell tots plegat en los cavalls, e pensaren de brochar e de anar. E quant cells de la ost ho veren, començaren cridar: «Armes! armes! cavallers! que los cavallers del castell s'en van». E en aço cascu s'en ana a armar. E lo rey que aço hac entes pres ses armes e munta a cavall, e comença a correr apres d'ells. E no foren pus de vint cavallers ab ell, quels altres no eren encara aconseguits ni aparellats tantost. El rey era molt bon cavaller e coratjos e era molt be encavalcat; si quels altres cavallers no podien tant correr com ell; si quel rey fo molt avançat de tota sa companya; e consegui aquells que fogien, si quels fo molt prop. E aquells regiraren se e conegueren que aquest era lo rey.

«Barons, dix lo comte, aquest es lo rey quins encalsa, e es molt prop e coratjos, e nos no li podem scapar en altra guisa. Tornem a ell, que axi com axi som morts».

E axi giraren se vers ell, e ell feri en ells. E el primer colp feri un cavaller frances ab la llança e abatel mort en terra. Puix veu que la llança no li valia res, tant era la presa quels Francesos li feyen; e mes ma a la spasa; e aqui fe de grans colps, si que ocis tres cavallers ab la spasa. E encara los seus cavallers no eren venguts. Sobre aço vengueren li ben deu cavallers justats; e anaren lo ferir, si quel abateren en terra, e aqui mori.

  —44→  

E quant veren quel rey havien mort, pensaren se de anar per cames de cavall. E quant les companyes del rey vengueren, trobaren lur rey mort; e no hagueren cura en cavalcar, mas que faesen molt gran dol aqui sobre lur senyor. E aportaren lo s'en a les tendes. E levas la ost de a qui. E aportaren lo rey en Catalunya; e soterral hom molt honradament en huna abadia que ha nom Sexona.

Aquest rey En Pere esmenya grans terres, ço es assaber: lo regne de Arago, e tota Catalunya, e Carcases, e Badares, e Monpeller, e tota Prohença aytant com d'emperi era. E si vols saber per qual raho ell era marques de Prohença, aqui avant ho trobarets en qual manera lo bon comte de Barcelona la guanya per prohea.




ArribaAbajo CAPITOL VII

Com lo comte de Barcelona ana en Alamanya sol ab hun caballer per companyo, per scusar la emperadriu de Alemanya.


Diu lo comte que hun rey havia en Alamanya, qui era molt noble e prous de ses armes e larch hom de donar. Els quatre princeps de Alamanya, per manament del apostoli, elegiren lo emperador; el apostoli conferma lo y el corona. E puix pres muller, la filla del rey de Boemia qui era molt bella e agradable. Esdevench se que, en la cort del emperador havia hun cavaller de gran paratge e de gran prohea e molt bell hom e jove e infant. E la emperadriu enamoras de aquell cavaller, si quels honrats homens del consell del emperador s'en preseren guarda de la cosa aquella, e digueren la hu al altre: «Certes, aquesta cosa no es de soferir. Que pus traydors seriem nos que ell, si nos celavem nulla res que dan ni desonor fos del emperador nostre senyor. Que nos vehem tal començament en aquest fet que, si pus se celava, ell vendria a fi. Per que nos no som certs si hi ha res avançat del fet».

Sobre aço anaren se al emperador e digueren li:

  —45→  

«Senyor, nos no us volem celar nulla cosa que dan ne desonor fos vostra. Per que us fem assaber, que madona la emperadriu, segons que nos altres havem apercebut, es enamorada de aytal cavaller e ques fan entresenyes ab dos. D'aqui avant nos no sabem si y ha altre avançat. E per tal que mils ho cregats, prenets vos en esguarda e conexerets que nos vos diem veritat».

Ab tant lo emperador se pres sguarda de aquella cosa; e viu e conech que aquells li havien dit veritat de aço que ells li havien dit. E feu se venir l'emperadriu; e quant fo devant ell, axi com a irat e despagat que era, per ço com ell la amava molt mes que nulla res, parla li molt fellonament.

«Dona, dix l'emperador, molt son irat vers vos; que yo cuydava haver la millor dona e la pus lleal que fos al mon e a son marit; mas parme que nom val honor ne tresor ne paratge ne enfortiment, que vos no ho hajats tot menyspreat e desonrat. E, certes, vos sots venguda al punt que, segons costuma del emperi, vos ho comprarets car, si donchs no havets qui us en deffena per batalla. Certes, dix mes l'emperador, yom son apercebut del vostre fet, que vos amats a tal cavaller. D'aqui avant crehem que del fe haga enantat.

-Certes, dix la emperadriu, salvant la vostra gracia, no es pas ver: Vos podets dir com a senyor ço que us volets, mas si null hom altre ho diu, e sia qual se vulla, ell ment falsament e deslleal que hanch no hagui en cor ne en volentat de nulla res que a tant gran desonor tornas a vos».

Sobre aço vengueren aquells barons que aço havien manifestat al emperador, e dixeren li:

«Senyor, aquesta cosa que nos vos havem dita es vera, e nos combatrem ho a dos cavallers per dos, que ella no s'en pora escondir.

-Dona, dix lo emperador, de ço que yo he a fer so molt despagat. E sapiats que, si d'aqui a hun any e hun dia no havets trobats caballers que de aquesta cosa vos desenculpen per batalla, vos serets cremada devant tot lo poble.

-Senyor, dix la emperadriu, yo prech Deus que mi ajut, que, de aço que aquests falsos llausengers me acusen ab vos, yo no mir mal».

Ab tant lo emperador la feu metre en una cambra e ben   —46→   guardar. La dona feu cercar cavallers que la desenculpassen per batalla, e non podia trobar qui per ella se volgues combatre. E havia molts cavallers grans dons donats e gran honor feta; e en aquella saho tots la desconegueren.

Esdevench se que en aquella cort del emperador havia hun juglarets molt avinent hom. E quant veu que la emperadriu fo en preso e que no atrobava cavaller que la volgues desencolpar, fon molt irat, e ixques de la cort, e ana de cort en cort, dient com la emperadriu de Alamanya havien falsament reptada de aytal cosa; tant que vench lo juglaret en la noble ciutat de Barcelona; e presentas devant lo comte, e estech com á hom irat e despagat. Lo comte demana li quin hom era.

«Senyor, dix ell, yo son juglar; e son de molt longa terra vengut, per la gran nomenada que de vos he oyda llonch de temps ha.

-Amich, dix lo comte be siats vos vengut. E prech vos quem digats per que hi sots e per que stats aixi consiros.

-Senyor, dix lo juglar, si vos sabiets la raho, ja no us maravellariets de mi com son consiros.

-Amich, dix lo comte, prech vos que m'ho digats; e si yo vos hi puch aydar en res, yo ho fare molt volenter.

-Senyor, dix lo juglar, yo so stat longament en la cort del emperador de Alamanya; e ara falç llausengers han acusat a madona la emperadriu ab lo emperador, ab un cavaller qui es en la cort del emperador. Per que ell la ha mesa en preso e ha li donat terme de hun any e hun dia que haja atrobat qui la desenculpe per batalla de dos cavallers per dos, sino que la fara cremar. E ha ja passat sis meses, e no troba cavaller qui per ella se combata. Per que yo, senyor, ne son molt despagat, car molt es bella, e franca, e covinent, e de gran linatge, filla del rey de Boemia, e cella que ha fet gran be e gran honor a molts cavallers e a juglars. E null hom no pot dir mal d'ella. Mas, per enveja e per mal voler al rey de Boemia, e que aquells que la han acusada son dels pus honrats homens de Alamanya, null cavaller no la gosa deffendre, per paor d'ells.

-Guarda, dix lo comte, que sia veritat aixi com ho dius.

-Certes, dix lo juglar, que vull perdre la testa si aixi no es».

  —47→  

Ab tant lo comte de Barcelona mana corts e ajusta sos cavallers:

«Barons, dix lo compte, yo he oides novelles, que la emperadriu de Alemanya es encolpada per richs homens de Alamanya de hun cavaller del emperador, per enveja e per mala volentat, e deu esser cremada, si no ha trobat a hun any e un dia cavaller que la deffena per batalla. E no troba qui la'n deffena. E vull hi anar ab hun cavaller solament, aquell que yo demanare. E coman vos la terra e mos infants, quem guardets e ho salvets, axi com vosaltres mateix.

-Senyor, digueren los cavallers, molt volenters! Feu foll assaig que aixi anets ab hun companyo solament; que vos seguirem ab cincents o ab mil cavallers a nostra messio; e fareu la batalla dos per dos, o deu per deu, o cent, per cent, o axi com vos manets.

-No placia á Deu! dix lo comte; que ja ab mi no ira mes de hun companyo e deu scuders quim serveixquen. E si a Deu plau, yo sere el jorn de la batalla, e combatrem per ella. E no vull que hi sia conegut».

E si volets saber qui fo lo cavaller qui ana ab lo comte per companyo, ell havia nom En Bertran de Rocha Bruna, e fo de Prohença de honrades gents, e bon cavaller de ses arnes; e l'emperador havial exellat de sa terra, per tal com li fo acusat que era estat a la mort de hun senescal que stava en Prohença per l'emperador.

Quant lo comte fo aparellat, cavalca ab son companyo e ab deu scuders, e a grans jornades molt cuytosament, que grand pahor havia que no fallis al jorn de la batalla. E cavalca tant que fo en Alamanya, en una ciutat que havia nom Colunya. E aqui fo l'emperador. E lo comte mes se en un rich hostal. E depuix que fo aqui no havia anar al jorn de la batalla pus de tres jorns; e ancara la emperadriu no hac atrobats cavaller que la desenculpen per batalla.

El comte, quant hac reposat hun jorn, lendema ana a parlar ab l'emperador, ell e son companyo; mas no vol que null hom sabes qui era ell, que ell n'havia castigada sa companya. E quant fon devant lo emperador, saludal; e lo emperador acollil molt gint, per tal com li semblava hom honrat.

«Senyor, dix lo comte, yo son hun cavaller de Spanya. He   —48→   oit dir en ma terra que madona la emperadriu era reptada de hun cavaller de vostra cort, e si a hun any e hun dia no havia trobat cavaller qui la defenes per batalla, que seria cremada. E per lo gran be que yo he oyt d'ella dir, so vengut de ma terra ab mon companyo per fer la batalla per ella.

-Senyer, dix lo emperador, be siats vos vengut! Certes, gran honor e gran amor li havets feyta; e no y haviets ops pus a tardar, que de aci a dos jorns devia esser cremada, segons costum del imperi.

-Senyor, dix lo comte, digats aquells cavallers que la han reptada ques aparellen e que sien al jorn de la batalla; que gran peccat seria per llur parlar fos aytal dona cremada, ans costara mes a la huna part o a l'altra. E prech vos, senyor, quem lexets parlar ab la emperadriu, que yo conexere be en les sues paraules si mir mal en aquesta cosa. Que certes, si ella es culpable en aquest fet, yo ja nom combatria per ella. E si yo conech que ella no y mir mal, yom combatre ardidament, nos dos per altres dos cavallers quals sia vullen de tota l'Alamanya.

-Senyer, dix lo emperador, bem plau».

Ab tant lo comte ana parlar ab la emperadriu, e mes la en rahons de aquell fet de que era reptada.

«Madona, dix lo comte, yo son vengut de longa terra ab mon companyo per vos a deffendre, per lo gran be que yo he oit dir de vos. Per que yo us prech quem digats la veritat de aquest fet, e yo us promet, per la fe que yo deig a Deu ne per la cavalleria que yo he rebuda, que yo no fallire a la batalla, ne serets dexellada per mi.

-Senyor, dix la emperadriu, be siats vos vengut! Prech vos, senyor, quem digats vos qui sots ne de qual terra.

-Madona, dix lo comte, si fare, sols que vos nom dexelets, menys de ma voluntat.

-A bona fe, dix la dona, no fare.

-Yo son hun comte de Spanya a qui dien lo comte de Barcelona».

Com la emperadriu entes que ell era lo comte de Barcelona, del qual ella havia oit parlar moltes veus, per la gran noblea que en ell era, fo molt alegra e pagada, e confortas mol; e mes mans a plorar molt fortment. E dix ella:

  —49→  

«Senyer, yo null temps no us pore guardonar aquesta honor e aquest servey que vos me havets fet. Be es ver que hun cavaller havia en la cort del emperador, molt prous e agradable en tots sos fets, e de gran linatge. E per la prohea qui en ell era, certes, amaval molt, sens mal enteniment e sens null altre fet que no y ha hagut ne parlat. E dos cavallers, consellers del emperador m'han acusats. E per ço com ells son homens honrats e nobles cavallers, negun cavaller no m'en gosa scondre.

-Madona, dix lo comte, certes, bem plau aço que vos me havets dit, e en son molt alegre. Estats segurament; que, si a Deu plau, nos lo farem desdir. E prech vos, madona, que tingua algunes joyes vostres, per tal que yo sia vostre cavaller.

-Senyor, dix ella, tenits aquest meu anell, e tot quant vullats de mi.

-Madona, dix lo comte, gran merces!».

Ab tant torna s'en lo comte al emperador, e dix li:

«Senyor emperador, yo he parlat ab madona la emperadriu e son molt pagat de ço que m'ha dit. E sens tota falla yo puch fer ardidament la batalla per ella, e retre morts o vencuts, ab la volentat do Deu o ab la sua drecera, aquells qui falçament la han encolpada.

-Senyor, dix lo emperador, molt son pagat de ço que vos me deyts; sol que aixi sia. E dema siats aparellat de la batalla».




ArribaAbajoCAPITOL VIII

Com lo companyo del comte, que havia amenat en Alamanya, li fogi; e com lo bon comte de Barcelona entra en lo camp.


Ab tant lo compte se parti devant lo emperador e ana s'en a son hostal. E l'emperador trames per aquells cavallers qui havien reptada la emperadriu, e dix los:

«Barons, aparellats vos dema de la batalla a fer; que a la emperadriu han venguts dos cavallers.

  —50→  

-Senyor, digueren aquells, nos som aparellats».

Quant vench lendema, l'emperador hac fet fer lo camp hon se combatessen, els dos cavallers que eren contra la emperadriu foren aparellats de la batalla e de entrar al camp. E lo emperador trames missatge al comte de Espanya, si era aparellat ell e son companyo, que entrassen al camp. E esdevench se que quant vench aquell mati, aquell cavaller quel comte havia amenat per companyo que fos ab ell a la batalla, s'en fugi, que hanch lo comte nos sabe ques fo fet. E sperava que vingues, tant que lo terç dia era ja passat. El comte conech quel companyo li era fuyt e li havia fallit; fo molt irat; e guarnis molt gint; e aparellas, puix ana s'en al emperador; e lo emperador dix li si era aparellat de entrar en lo camp.

«Senyor, dix ell, yo us dire com m'es sdevengut. Lo companyo que yo havia amenat ab mi m'ha fallit e m'es fuyt. Per que no es pas cosa rahonable que yo combata ab dos cavallers ensemps, mas combatrem ab la hu, e puix ab l'altre, si tant dura la batalla, si Deus me ajut».

Dix lo emperador: «Axo es raho».

L'emperador trames a dir als altres cavallers que reptaven la emperadriu ço que era esdevengut al comte, per ques combatria ab la hu e puix ab l'altre, e que li paria raho. E els dos cavallers atorgaren ho, e dixeren la hu al altre: «Quel que sia millor cavaller de nos ab dos e pus fort se combata primer». E aço se empres entre ells dos cavallers. E lo emperador dix al comte que entras al camp e que combatria ab la hun cavaller e puix ab l'altre.

E ab tant lo comte entra primer al camp, axi com es costum, e puix vingueren los dos cavallers. Mas no y entra sino la hu al camp, aquell qui era millor cavaller. Mas null hom no sabia en la terra, que aquell fos lo comte de Barcelona.



  —51→  

ArribaAbajoCAPITOL IX

Com lo comte de Barcelona guanya la batalla e com s'en torna a Barcelona.


Quant vench quels dos cavallers foren en lo camp lo cavaller alamany se comoch primer per scometre lo comte de Barcelona. E axi com es acostumat, que cell qui repta deu escometre primer a aquell qui es stat reptat, lo comte puny dels sperons son cavall, e mesa la llança devant, ana ferir lo cavaller, de tal manera que la llança li ana a passar dal altra part per mig lo cors, e abatel mort a terra; e puix pres lo cavall per les regnes e menal a huna part del camp; e puix torna sobrel cavaller, e veu que mort era del tot.

El comte dix a aquells que guardaven lo camp que tessen venir l'altre cavaller, qui ab aquell havia enantat ço que devia; e aquells dixeren ho al emperador. E lo emperador mana a aquell cavaller que degues entrar al camp, puix que ell veya que son companyo era mort al camp.

«Senyor, dix lo cavaller, no y entraria quim donava tot lo mon; e feu de mi ço que us placia, que mes am star a vostra merce e de madona la emperadriu que del cavaller strany. Molt es noble cavaller, e yo dich devant tota la cort: que ço que nos havem dit de madona la emperadriu, deyem per enveja e per mala volentat. E prech vos, senyor, que hagau merce de mi.

-Certes, dix lo emperador, no havrets altra merce, sino aytant com la emperadriu volra».

Ab tant mena lo hom devant la emperadriu qui stava en una casa de fusta que hom li havia feta devant lo camp; e aqui de prop havia bastit hun gran foch; que si lo comte fos estat vencut, que fora cremada. E quant lo cavaller fo devant la emperadriu, devalla de son cavall e fica los genolls en terra, e dix li: que hagues merce d'ell, que falsamente desleal havia dit d'ella ço que avia dit, e que faes tot ço que volgues.

  —52→  

«Amich, dix la emperadriu, anats vos en sa e saul que yo de vos no penre venjança ne la'n fare pendre; mas Deu la'n pendra quant a ell plaura; e partit vos devant mi».

Ab tant lo cavaller se parti davant la emperadriu e ana s'en al hostal. E lo emperador fo molt alegre; e entra al camp, e dix al comte:

«Senyor, dix l'emperador, l'altre cavaller nos vol combatre ab vos; es vengut a la emperadriu clamant merce, e ha dit que falsament e desleal la han acusada. E la emperadriu ha li perdonat francament, per ço com Deus e vos li havets feta tanta de honor.

-Senyor, dix lo comte, puix axi es, bem plau».

E lo emperador pres lo per les regnes del cavall e menal d'avant la emperadriu.

«Dona, dix l'emperador, ve us aci lo cavaller qui us ha defençada de mort. Nos parteixcha de vos, e fets li aytanta de honor com puxats; e no y guardes res que mester haga de ma terra; e amenats lo a vostre palau, e aqui menjareu ensemps.

-Senyor, dix la emperadriu, axi sia fet com vos haveu dit».

Lo emperador s'en ana a son hostal e la emperadriu atresi; e amenaren s'en ab gran honor lo comte al palau. E aqui menjaren ensemps. E puix lo comte ana s'en a son hostal; e quant vench a la nuyt, elle feu donar civada ab jorn, e semia que fo envesprit cavalca ab sos scuders e tench son cami tota la nit per tornar en Catalunya.

Quant vench lendema, trames l'emperador missatger al comte que vengues al palau; mas no sabia que ell fos lo bon comte de Barcelona, mas que fos un altre cavaller strany. El senyor del hostal dix al missatger, que anat s'en era la nit que passada es, e que ja podia haver cavalcades deu legues. Los missatgers tornaren al emperado, e digueren li: «Senyor, lo cavaller que feu la batalla per madona vostra s'en es anat; que be pot aver cavalcades deu legues».

Quant l'emperador ho hach oyt, fon molt irat; e parla ab la emperadriu:

«Dona, dix ell, lo vostre cavaller s'en es anat sens de ma sabuda, e no se si s'ha pres comiat de vos, que molt ne son despagat».

Quant la emperadriu entes quel comte s'en era anat, per poch no exi de son seny.

  —53→  

«Hal senyor, dix ell, malament som scarnits; car vos pas no sabets aquest cavaller qui era.

-Cert, dix l'emperador, no pas, sino que ell me havia dit que era hun cavaller de Spanya.

-Senyor, dix la emperadriu, aquest cavaller que vos havets dit e vist, e qui ha feyta la batalla per mi, es lo bon comte de Barcelona, de qui moltes vegades havets oyt parlar de la gran noblea e del gran ardiment que en ell es, e dels grans fets, e de les grans conquestes que ha fetes de Serrayns.

-Com! dona! dix l'emperador, es ver que aquest fos lo bon comte de Barcelona? Si Deu m'ajut, la corona del emperi no pres james tan gran honor com aquesta es, que de tan longa terra sia vengut tan honrat comte, per deffensar tan gran deslealtat, la qual era gran dan e gran vergonya de vos e de mi. E la merce de Deu e del comte! ha lans levada dessus. Per que a mi es curt terme que james li'n puxa retre guardo. Hon yo us dich, que james ma amor ne ma gracia no havrets null temps, si nol cercats tant tro quel trobets e quel amenets aci ab vos. E aparellats vos al mil que puxats, e anats honradament axi com a vos tany ne a nos. E en aço no trigues gayre».



Indice Siguiente