Visor de obras.

L'emperadriu se aparella de anar per cercar lo bon comte de Barcelona; e amena cent cavallers honrats, e cent dones, e cent donzelles, e scuders, e altres companyes aytant com menester ne havia; e cavalca tant per jornades que vench en la noble ciutat de Barcelona. E lo comte, com sabe que madona la emperadriu de Alamanya era venguda en Barcelona, fon molt maravellat; e cavalca, e una la veure en son hostal. E aytantost com ell la hac vista, ell conech que era aquella dona per qui ell havia feyta la batalla. E la emperadriu conech de   —54→   mantinent ell. E abdosos abraçaren se, e hac cascu gran goig. E lo comte demana li qual ventura la havia amenada en aquella terra.

«Senyor, dix la emperadriu, aytant com yo viva sia, null temps no gosare tornar d'avant lo emperador, menys de vos, ne puch haver sa amor ne sa gracia. Que quant ell entes que vos erats lo bon comte de Barcelona que tanta de honor haviets feta a mi e a ell, de tan longua terra erets vengut per mi deffendre, dix que james no seria alegre, tro que us hagues retut guardo de la honor que feta haviets a la corona del emperi. Hon yo, senyer, qui so serva vostra, vos prech homilment quem dejats acompanyar devant lo emperador, si volets que yo sia apellada emperadriu.

-Madona, dix lo comte, per ço com tan mal n'havets tret, e per fer honor a vos, que ho fare volenters».

D'aqui avant feu li gran honor mentre fo en sa terra; e puix aparellas molt honradament al mils que poch, e ab docents cavallers segui la emperadriu tro que fo en Alamanya. E l'emperador, quant sabe que la emperadriu venia e quel comte venia ab ella, exils a carrera, e menals s'en a son hostal, e hac molt gran goig de sa venguda. E tota la gent de la terra feren ben huyt jorns gran festa e foren molt alegres. E lo emperador acolli lo comte molt gint e al mils que poch. E puix dix li l'emperador:

«Senyer, molt nos havem que agrair del gran honrament que fet nos havets. E, si Deus m'ajut, tos temps havia oit parlar gran be de vos, mes encara n'es cent tant mes que hom no poria dir. E es obs que yo us ne faça tal guardo que a mi sia honor de donar e a vos de pendre. Yo he huna terra que marcha assats prop de vos, qui es nostra e de nostre emperi. E yo don la a vos e als vostres. E vull que siats marques de Prohença. E yo fas vos en bona carta fermada e jurada per nos e dels princeps de Alamanya.

-Senyor, dix lo comte, aci ha molt bell do gran merces!».

D'aqui avant les cartes se feren, jurades e fermades e molt be sagellades ab lo sagell del emperador. E quant lo comte hac estat en la terra hun gran temps, e tots los barons de Alamanya lo hagueren vengut a veure, ell pres comiat del emperador e de la emperadriu que li dona molt richs donatius e   —55→   presents, e vench en Prohença, e entra en possessio de la terra. E la gent de Prohença hac ne gran goig e feren li gran honor e tengueren lo per senyor.

Ara lexarem a parlar del bon comte de Barcelona, e parlarem del infant en Jaume, fill del rey en Pere de Arago.

Mentre aquest infant En Jaume se nodria en Arago, l'abat de Mont Arago, qui havia nom En Ferrando e era oncle de aquest infant, se exi de la abadia e parla ab En Guillem Ramon de Moncada e ab altres capdals de Catalunya e de Arago; e partiren tota la terra entre ells, e volgueren deseretar l'infant En Jaume. E dixeren li, que aquell assats havia que ell fos senyor de Monpeller que era estat de sa mare. E aquest infant En Jaume fo ja cregut, e ja havia be vint anys; e ana s'en a Saragossa, e coronas rey; e senyoreia tota la terra, e mes mans a guerrejar ab En Guillem de Moncada e ab aquells quil volien deseretar. E a la fi posaren se tots ab ell. El comte de Rosello, En Nuno, qui era son cosi, tenial en son poder e era son cavaller.

Aquest rey de Arago En Jaume fo lo pus bell hom del mon; que era major que altre hom hun palm, e era molt be format e complit de tots sos menbres; que ell havia molt gran cara e vermella e flamencha, e lo nas llonch e molt dret,   —56→   e gran bocha e ben feyta, e grans dens e molt blanques que semblaven perles, e los ulls negres, e los cabells rosos, semblant a fil d'or, e grans spalles, e llonch cos e delgat, e los braços groços e ben fets, e belles mans, e llonchs dits, e les cuxes grosses e ben fetes, e les cames longues e dretes e groses per lurs mesures, e los peus llonchs e ben feyts e gint calsats. E fon molt ardit e prous de ses armes; e fo valent e larch de donar, e agradable a tota gent, e molt misericordios; e hac tot son cor e sa voluntat de guerrejar ab Serrayns.

Lo rey En Jaume pres per muller la germana del rey en Ferrando de Castella, e hac ne hun fill qui hac nom N'Amfos. E sempre departils hom, per ço com eren parents.

En aquell temps havia hun castell molt fort, riba mar, de la part de Tortosa, que havia nom Paniscola, qui era de Serrayns. E aqui tenien frontera los Serroyns ab los crestians de la ciutat de Tortosa e del regne de Arago. E lo rey En Jaume ajusta ses osts e ana assetjar lo castell de Paniscola. Aquest es molt fort, e seu en una roqua sobra mar, que no temen null hom, per gran poder que haga, sol que haguen que menjar.

Lo rey stech aqui gran temps, que no li poch res fer, quel castell era molt be aparellat de vianda e d'armes e de lo que mester havia. E quant viu lo rey que no hi podia res acabar, leva s'en e torna s'en ab ses osts.

  —57→  

Puix esdevench se que, a poch de temps, dues sageties de Taragona entraven en cors en Spanya. E quant foren en Ayviça, una ylla que es prop de Mallorques, encontraren una galera e una tarida del rey de Mallorques, serray, qui carregaven de fusta per fer galeres a Mallorques; e prengueren la tarida. E la galera fogi. E vench s'en a Mallorques; e digueren al rey de Mallorques aquestes novelles, com los era esdevengut, e com dues sageties de Catalans havien presa la tarida carregada de fusta. El rey serray de Mallorques fon molt despagat; e, a cap de pochs dies, vench una nau de Barcelona qui venia de Bugia a Mallorques. Lo rey de Mallorques pres la ab tot l'haver que y era, e puix arma galeres en la ylla de Ayviça e prengueren huna altra nau de Barcelona molt richa qui anava a Cepta, e amenaren la s'en a Mallorques.

Sobre aço les novelles vingueren a Barcelona quel rey serray de Mallorques havia preses dos naus ab tot l'haver e les persones. E els prohomens de Barcelona dixeren ho al rey qui era llavors en Barcelona. Si quel rey ne fo molt despagat; e sempre feu armar hun lleny armat de xixanta rems, e trames missatge al rey mallorqui: que li degues trametre aquelles dos naus ab tot lo haver e les persones, e si no ho volia fer, ques tengues per acuydat.

E axi lo missatge ana al rey mallorqui, e dix li la missatgeria, ço quel rey li havia dit. E ell respos, que'n havria son acort ab son consell.

En la ciutat de Mallorques havia molts mercaders Genovesos e Pisans e Prohençals. El rey mallorqui feu los se tots venir devant, e dix los:

«Barons, vosaltres sots mercaders crestians e venits en la mia terra, e guanyats hic, e fets hic vostre prou, e sots sauls e   —58→   segurs sobre la mia fe. E yo dich vos que me consellets llealment de ço que yo us demanare. Lo rey d'Arago m'ha trames missatge que yo li dega trametre dos naus que yo he preses de Catalans, si no quem tengua per acuydat. E yo deman vos: Lo rey, quin poder ha, ne si m'en cal tembre, e si les hi retre? E de aço vull quem aconsellets».

Sobre aço llevas hun rich hom genoves, e parla per tots los altres, e dix al rey mallorqui:

«No us cal haver temor ni pahor del rey de Arago, car ell es rey de poch poder; que no gran temps ha que tench assejar hun catiu castell qui ha nom Paniscola, e hac s'en a partir, que nol poch pendre. Per que no li retats res que hajats pres de les sues gents».

E aquests Genoves e Pisans li donaren malvat consell a sos obs, e ells no u faheren sino per ço que ells mils poguessen comprar e vendre ses mercaderies e que Catalans no poguessen anar per mar. Lo rey mallorqui rete resposta al missatge del rey d'Arago, e dix li: que no li retria gens de les naus ne de roba, e que no apreava res sos acuydaments, ne res que fer li pogues.

Lo missatge s'en torna a Barcelona e rete resposta al rey d'Arago de aço quel rey mallorqui li havia dit. E quant lo rey hac entes aço, fon molt irat; e jura per Deu que no volia haver nom de rey si ell nol prenia per la barba.

Ab tant lo rey feu ajustar sos barons de Catalunya e de Arago, e homens de ciutats e de viles, e prelats de la santa sgleya a Barcelona. E aqui tench parlement ab ells en les festes de Nadal. E dix los:

«Barons, be sabets lo mal el dan quel rey mallorqui fa tots jorns a les mies gents: e yo he li'n trames missatger; e ell ha m'ho tengut en vil. Per que he en cor e voluntat que, a plaer de Deu, per tal que son servir hi sia encara fet, que si vosaltres mi volets aydar, que yo vaja a pendre la ciutat de Mallorques ab tota la ylla. E de aço vos prech tuyt, que hagats bon cor e quem retats tal resposta que Deu ne sia beneyt e pagat, e yo, e tots vosaltres».

  —59→  

Quant l'arquebisbe de Tarragona hac oyt aço quel rey hac parlat, levas en peus, e plora molt tenrament de pietat que hac del rey, qui tant jove era e havia tan gran fet començat.

«Senyor, dix l'arquebisbe, molt son pagat de ço que havets dit; e creu sens falla que de Deu mou e del Sant-Sperit, e es en vos. E par be quel linatge que vos movets, ço es del prous comte de Barcelona e de sos hereus, qui son stats de gran cor e han fet de grans fets e de nobles; e vos, senyor, volets a ells semblar. E sia plaer de Deu, qui aquest tan ardit fet vos ha mes en cor de començar, que ell la us leix acabar, a honor sua e a profit vostre e nostre, e de tota crestiandat. E yo don vos mil marchs d'argent e cincents muigs de civada, e docents cavallers, e bons mil servents ab llances e ab ballestes, qui seran bons en terra e en mar; e donarlos he bon sou, e ferlos he llur ops, e tot quant haguen mester, tro que la terra sia conquesta».

Ab tant l'arquebisbe calla, e volch oir ço quels altres dirien.

Lavors lo bisbe de Barcelona:

«Senyor, dix ell, tal ardit havets començat que es gran honor a tota la crestiandat, e sera gran profit a vos e a nos e a tots qui apres de nos venran. E yo promet vos devant tots,   —60→   que y ire ab cent, menys hun cavaller, e ab mil servents; e donarlos he bon sou, e prou pa e vi e civada, e tot ço que mester los sera; e no m'en venre tro que Deus vulla que hagau la terra conquesta. E Deu que us en do gracia e poder!».

Ab tant lo bisbe torna a seure, per saber dels altres lur voluntat.

Lo bisbe de Girona se leva en peus e dix:

«Beneyt sia Deu que aquest ardit vos ha mes al cor. E sia lo seu plaer que lo us leix acabar, a honor sua e profit de nos e de tota crestiandat. E promet vos, senyor, que yo ire ab vos ab trenta cavallers e ab trecents servents a qui donare bon sou, e ferlos he llur obs, aytant com lla stigam; e no m'en venre entro la ciutat e tota la terra hajam presa».

Adonchs torna a seher, per oir dels altres que dirien.

Puix apres respos l'artiacha de Barcelona:

«Senyor, l'ardit que vos havets començat de Deu vos es vengut; e tot ço que de Deu es, a bona fi deu tornar e venir. Per que tuyt nos devem efforçar que us ajudem de tot nostre poder. E yo promet vos, senyor, que us seguire ab deu cavallers e ab docents servents, sens scuders e altra companya; e donarlos he bon sou e llur obs de tot quant mester havran, tro de ça siam tornats».

Ara calla l'artiacha e vol oir ço quels altres diran.

  —61→  

Apres respos lo sagrista e dix:

«Senyor En rey, tant es gran la honor e el profit a nos e a tota crestiandat de aquest fet que havets començat, que tuyt hi devem metre el cor, e el cors e el haver e tot ço que hagam. E yo promet vos valença de mi ab quinze cavallers qui seran molt be aparellats; e donarlos he bon sou, o fer los he llur ops tro de ça siam tornats; e menar molts servents qui seran bons a batallar, e ballesters e altra companya per servir cavallers».

Ab tant llevas lo sagrista de Girona e dix:

«Senyor rey, ço que vos havets començat vos es lleugera cosa de fer e de aportar a bona fi, per ço com es obra qui a Deu plau; e totes nostres gents ne son molt alegres e de gran volentat. E promet vos yo, que y ire ab deu cavallers bons e be aparellats, e donarlos he bon sou, e prou pa, e prou vi, e prou carn e civada; e amenare molts servents, que seran bons en terra e en mar, e scuders, e altra companya bona per servir mi e mos cavallers e tots los altres».

Ara calla lo sagrista, que no vol pus dir, e vol oir dels altres que diran.

  —62→  

Levaren se canonges e clergues seglars e monges e priors o prelats de santa sgleya e digueren al rey: que pensas de anantar e de menar lo feyt a acabament; que ells li donarien civada e forment, e irien ab ell, e menarien cavallers e servents qui servirien al rey al mils que porien, e nos partirien d'ell entro aquella terra haguessen guanyada.

Puix respongueren los Templers, dels quals n'i hac hu qui respos per tots los altres.

«Senyor rey, dix lo comanador, nos som homens de relegio, e som nos retuts en orde per servir Deu e per defendre la fe de Jesu-Crist. E pensats de anar a Mallorques o lla hon anar vullats sobre Serrayns, que nos irem ab vos ab trenta cavallers e ab vint ballesters, e cavallers be aparellats de bons cavalls e d'armes, e tot ço que mester haguen; e amenarem de bons servents que seran bons en terra e en mar.

  —63→  

Quant los Templers hagueren parlat, respos lo comte En Nuno, qui era oncle del rey, e dix:

«Senyor, molt son alegre de vos, qui sos tan jove e de tan pocha edat, que tan bon ardit e tan noble fet vos ha Deus mes al cor. E dich aytant: Per ço com vos sots tan jove e no sots usat de les armes a portar ne dels colps a soferir, que vos que romangats, e nos irem a Mallorques, e conquerirem la terra, e puix vos porets hi anar. E si tant s'es que no vullats romanir, yo ire ab vos, e tots los altres, que us defendrem de nostre poder, mentre vida nos bast, axi com bons vasalls deven servir llur bon senyor. E menare docents cavallers be aparellats, e donzells e fills de cavallers qui seran cent e hun cavallers com serem a Mallorques, e menare molts servents qui seran ballesters, qui seran bons en plans e en muntanyes; e aportarem molt pa e molt vi e carn e civada; e no m'en tornare tro que vos ho vullats».

Quant hac parlat lo comte En Nuno, torna seher, e llevas lo comte d'Ampuries, e dix:

«Senyor rey, ço que vos havets començat no sembla gens que de vos sia vengut, segons los dies que havets; mas fets atreyt al bon linatge don sots exit. Per que yo, senyor, ne son molt alegre, com tan be començats. E seguirvos he ab huytanta cavallers e ab vint ballesters a cavall e ab mil servents. E donarlos he bon sou, e ferlos he llurs ops tro que de ça siam tornats».

  —64→  

Ab tant levas lo prous vescomte En Guillem de Moncada e dix:

«Senyor ver Deus! beneyt siats vos que ço he trobat ara, que quant havia cerquat com pogues servir a mon senyor e tornar en sa amor e en sa gracia don hom me havia gitat a gran desllealtat, mas ara lo servire tant de mon poder que sera son plaer quem perdonara. Mas dich vos, senyor, que molt sou jove per tan gran fet a començar. Mas, per mon consell, vos romandrets; e nos irem a Mallorques, e conquerrem la terra; e puix porets hi vos anar. Mas, si tant s'es, senyor, que no vullats romanir, yo ire ab vos e amenare cent cavallers bons e ben aparellats de bons cavalls e d'armes, o de ballesters e de servents, aytants com obs ne havrem; e a tots dare bon sou; e ferlos he llur ops de tot ço que mester havra; e servirvos he, senyor, ab tota ma companya tro que la ciutat hagam presa, e puix, aytant com vos vullats».

Puix apres respos en Guillem Ramon de Moncada, e dix:

«Senyor rey, be es veritat ço que tots temps he oit dir: «que de bon arbre bon fruyt n'ix»; axi com es esdevengut de vos, segons los bons fets que començats. E sia a plaer de Deu,   —65→   quils vos fa començar, quels vos faça veure ab bon acabament. Mas de mi vos dich aytant: que tant so alegre de aço que vos havets començat, que y vull metre e despendre tot ço que he ne puxa haver, e vos servir e honrar. E menare vint e cinch cavallers ab bons cavalls e ab bones armes; e darlos he bon sou, e ferlos he llurs ops de pa e de vi e de carn e de civada, e menare de bons servents ab ballestes e ab llances, e mariners, e d'altra companya, que seran bons en mar e en terra. E no m'en vull venir tro que la terra hagam presa».

En Pere Berenguer s'es llevat en peus e a dit al rey:

«Senyor, aquest fet que havets començat, no sens gran honor, se acabar la podets, mas no romança per nulla res que nos, que som vostre, hi puxam fer. E pensats de enantar al pus tost que puxats, que tuyt vos ajudarem de tot quant hagam, e us seguirem lla hon anar vullats. E yo ire ab vos e menare vint e cinch cavalls bons e ben aparellats, e servents e ballesters e llancers, e donarlos he lur ops, de ço que mester havran, e no m'en partire de vos tro que vos ho vullats».

Quant hac parlar En Ramon Berenguer, llevas En Bernat de Santa Eugenia de Torella de Mont-Griu, e ha dit al rey:

«Senyor, ço que vos havets dit de vos, mou de gran valor,   —66→   que us volets treballar per donar profit e honor a vostres gents en tota la crestiandat, e volets venjar lo dapnatge que vostres homens han pres. Por que es ma fe, que Deus, que aquest cor vos ha donat, vos hi ajudara. E tots nosaltres devem fer nostre poder. E de mi us dich aytant: que y ire ab vos, e amenare vint cavallers valents e abrivats qui son per a guerres, ab bons cavalls e ab bones armes, e servents de muntanya aytants com obs ne havrem, e mariners, e d'altra companya. E darlos he bon sou, e fer he llurs ops, de mentre lla siam, de tot ço que mester havran. E no m'en vull tornar entro que vos ho vullats e la terra hagau conquista».

Ara han feta los barons del comtat de Barcelona llur resposta al rey, que iran ab ell cascu ab son poder. Per que lo rey n'es molt pagat e alegre. E no ton maravella, per ço com tants richs homens se veu devant ajustats, tots alegres e joyosos per servir ell, e quel volien seguir a tota sa volentat sobrel fet de Mallorques. E si a Deu plau, vendra lo fet a acabament en tal guisa que Deu ne sera pagat.

Mas, si los Genovesos haguesen retut ço quel bon comte de Barcelona havia guanyat, ja aquesta guerra no fora, ne calguera al rey treballar, ne a sos barons. Que diu lo comte: que el bon comte de Barcelona passa ab sa ost a Mallorques e conques la ciutat de gran forç e fet d'armes; e quant la hac presa, hun missatge li vench de Barcelona, que li dix: que tots los Serrayns de les muntanyes de Prades e de Siurana e de tota la terra eren venguts assetiar la ciutat de Barcelona. E quant lo comte ho hac entes, feu se venir los Genovesos qui eren venguts ab ell a Mallorques:

«Barons, dix lo comte, yo us coman la ciutat de Mallorques; que grans affers m'han creguts a Barcelona, e conve m'i   —67→   anar. Mas no m'i stare gayre, que tost tornare de ça ab bon recapte.

-Senyor, digueren los Genovesos, anats en bona ventura. Nos guardarem be la ciutat».

Ab tant lo comte se recolli ab sos cavallers e ab sa gent; e feren vela; e anaren tant que prengueren terra entr'el cap de Lobregat e el castell de Fels. E devallaren en terra, e ells e llurs cavalls. E quant los Serrayns que tenien assetiada la ciutat de Barcelona saberen quel comte havia presa terra e que venie, llevaren llurs tendes e començaren de anar vers Martorell. E lo comte sabe quels Serrayns s'en anaven cuytats, tant que fo abans a Martorell; quels Serrayns, qui eren sens nombre, nos pogueren guardar de la ost del comte quils era d'avant, ne les gents de la ciutat quils donavan de tras. E axi moriren n'i tants aquella hora, que l'aygua de Lobregat n'era tota vermella fins a la mar. E puix lo comte vench s'en a la ciutat de Barcelona, e ordena sos fets, e tornarsen. Aparellava de anar a Mallorques, missatge li vench de Mallorques: quels Genovesos havien desemparada la terra de Mallorques e quels Serrayns la havien cobrada. Per que lo comte ne fon molt irat; mas no y poch als fer.

Diu lo comte que, quant los barons de Catalunya hagueren feta resposta al rey: que iria cascu ab llur poder a Mallorques, lo rey ne fo molt pagat e alegre, e si los dix:

«Barons, molt son alegre e pagat de la bona resposta que feta m'havets: e conech be que de gran cor hi venits; e fa us ho fer gran amor e gran lealtat que m'havets. E yo amenare docents cavallers de Arago, molt bons e valents e gint arreats de bons cavalls e de riques armes, e cinch cents donzells que seran bons a cavall e valents, e homes a peu tants com mester   —68→   n'havre. E aportarem molts ginys, e amenarem de bons ginyadors. E yo promet a Deu que, sol que vida'm bast, que abans de hun any sere passat a Mallorques. E prech vos que emprenam lo terme que cascu sia aparellat, com abans pugua».

Ab tant tuyt respongueren a huna veu, ab gran alegria: que a Santa-Maria de agost fossen tuyt ajustats a Tarragona. E lo rey tench ho per bo, e tuyt ensemps ab ell. E tots los barons que havien fetes llurs profertes, faheren aportar hun llibre missal e juraren ho devant lo rey, e lo rey atressi.

E puix partis lo parlament e anaren menjar. E quant vench a la nuyt, aço fo la vespra de Nadal, lo rey ana a vellar, ab tota sa cavalleria e molts d'altres gents a la sgleya de Santa-Creu de Barcelona, ab molts brandons e ab moltes entorches de cera e ab grans llums. E ab grans alegries vellaren aqui tota la nuyt e oiren la missa; e puix anaren deportar, e menjaren tots ab lo rey de festes, e bornaren, e tiraren a taulat, e menaren molt gran alegria. Puix cascu pres comiat del rey, e tornaren s'en en llurs terres per aparellar se del fet de Mallorques. E lo rey feu se venir En Ramon de Plegamans, hun rich hom de la ciutat de Barcelona, e dix li: que fos procurador de son fet, e que fes fer galeres e tarides e llenys per aportar cavalls e cavallers e vianda e civada e ginys.

E aytantost com lo rey ho hac manat, En Ramon de Plegamans feu fer galeres e tarides e altres llenys; e feu fer bescuyt, e ajustar farina e forment e civada e peix salat. E puix lo rey partis de Barcelona e ana s'en a Lleyda. E aqui troba hun cardenal quel apostoli havia trames al rey. E foren hi tots los barons de Arago et de Ribagorça e de Pallars. E el rey acollil molt gint, e honral al mils que poch al cardenal. E lo cardenal fon molt alegre e pagat de la vista del rey e de son capteniment. E demana li de sos affers. E el rey comta li tot son fet, en qual guisa havia ordenat de passar a Mallorques.

El cardenal guarda lo en la cara, e veu lo tant infant que donas gran maravella com tan gran fet havia començat:

«Fill, dix lo cardenal, certes, aytal fet com es aquest no es mogut de vos, ans es mogut de Deu qui us ha spirat e tramesa la sua gracia. E placia a ell que us ho leix acabar axi com lo vostre cor desija!».

Quant aço fo fet, lendema lo rey mana que tuyt fossen al   —69→   palau a parlament: e tuyt foren aqui, cavallers e ciutadans e clergues e homens de orde, per oir lo rey e ço que volia dir. Mas ja enans de aço los barons de Arago els homens de Lleyda havien pregat lo cardenal que degues pregar lo rey que mudas lo viatge a Valencia, e aqui farien tot llur pertret e llur poder, que del fet de Mallorques non havien cura. Quant tots foren ajustats, lo rey parla e dix:

«Barons, per ço vos hic he fets venir e ajustar que us vull dir ço que he en cor de fer. Certa cosa es que lo rey serray de Mallorques ha fet grans dans a les mies gents e fa en cascuns jorns, qui te mos homens presos; e per missatgers que yo li haga tramesos, nols me vol retre. Per que es mon cor e ma volentat que pas a Mallorques ab tot mon poder, a honor de Deu e de la crestiandat».

Quant lo rey hac parlat, lo cardenal se lleva e parla e dix:

«Senyor, los barons que aci son e els richs homens de aquesta ciutat m'han pregat que yo que us dega dir e pregar que mudets lo viatge a Valencia, e seguirvos an tots, e faran tot ço que vos manets. Que del anar a Mallorques no han voluntat ne cura.

-Senyor, dix lo rey, lo viatge de Mallorques no lexaria, ne ja no passare lo sagrament. E qui seguir me volra, fara ço que devra, e yo sere li'n mils son amich. E qui seguir nom volra, havran abans guardo que fi».

Abtant lo rey pres hun cordonet que tenia e feu ne huna creu, e dix al cardenal que la li cosis. E lo cardenal cosi la li, e beneil, e donali sa gracia, e dona grans perdons a tots aquells quel seguirien. E puix lo bisbe e el artiacha el sacrista e d'altres richs homens qui ab lo rey eren venguts de Barcelona croharen se de la ma del cardenal.

Quant los richs homens de Arago e les gents de Lleyda veren quel rey fo cruat e molt d'altres, foren maravellats; e fo los molt greu com no hac mudat lo viatge a Valencia; e no y hac nengu que hanch li fes proferta de res.

  —70→  

Ab tant lo rey, quant hac endreçat a Leyda ço que y havia a fer, ana s'en en Arago e pensa de sos cavallers e de sa gent aparellar. El bisbe de Barcelona torna s'en a Terol; e aqui troba En Guillem de Moncada ab gran res de cavallers. E demanali del rey hon era ne que feya. E lo bisbe dix li, que havia presa la creu e puix que s'en era entrat en Arago.

Quant En Guillem de Moncada oy dir quel rey havia presa la creu, dix al bisbe son cosi, que, al nom de Deu, que li creu. E lo bisbe feu ho molt volenters, e puix a tots los altres cavallers. E quant hac aqui stat dos jorns, ana s'en a Barcelona e pensa de sos affers; e trames per tots sos amichs; e pregals quel seguissen a Mallorques; e ells atorgaren lo y molt volenters, e prengueren la creu. El bisbe aparellas de cavalls e d'armes e de tot ço que mester li fo, e feu capdelladors e caps de sa companya En Guillem de Moncada son cosin germa e En Ramon de Solsona, En Ramon de Tayava e Arnau Desvilar, cavallers honrats e prous.

Lo comte En Nuno mena ab si per capdelladors e per companyons, hun comanador molt honrat, En Jofre de Roca Berti, En Oliver de Termens, En Ramon de Canet, En Gisbert de Barbera, e En Ponç de Vernet, e En Pere Arnau de Barbera, e En Bernat Spanyol, e En Berenguer Mont-Squiu, En Arnau de Vernet e En Cascalla Rois, e dos honrats barons de Castella.

  —71→  

En Guillem de Moncada mena ab si per companyons e per capdelladors de sa companya, hun comanador molt honrat, En Guillem de Sent Marti, En Guillem de Cervello e En Ramon Alamany, e En Guillem de Clarmunt, e N'Uch de Mataplana, En Guillem de Sent Vicens, e En Ramon de Belloch, e En Berenguer de Centeylles, e En Guillem de Palafols, e En Berenguer de Senta Eugenia. Tots aquests que us he nomenats eren comanadors e honrats homens de Catalunya.

Quant vench lo Pastor, tots los lenys e les tarides foren fetes e aparellades de varar, e lo bescuyt fo fet, e totes les altres coses aparellades, vararen los lenys, e carregaren, per tota la ribera, de tot ço que mester los fo, e pux anaren s'en al port de Tarragona que ha nom Salou; e aqui tots los navilis se ajustaren. E quant vench a sancta Maria de agost, lo rey fo vengut ab tots sos cavallers de Arago, e ab tots sos barons de Catalunya e foren ajustats a Tarragona, et a Salou aparellats de recollir, e les naus e los xelandrins els lenys e les tarides foren stablides e carregades de bescuyt e de farina e de civada e de carn e de formatges e de vi e d'aygua, e les stablies dels cavalls foren aparellades, lo rey mana que tuyt recullissen los cavalls e llurs coses e que s'en pensassen de anar.

  —72→  

Quant lo rey ho hac manat, si fo fet; e tots se recolliren, llurs cavalls e llurs armes e llurs persones, e feren vela, e partiren de aqui. E aço fo ja dins setembre. E anaren tant per la mar a hun vent e ab altre que arribaren a la primera terra de la ylla, qui ha nom la Palomera. E aqui ormegaren totes les naus e els lenys e les tarides e los altres navilis. E lo rey devalla en huna ylleta prop de terra que ha nom Pantaleu, e feu aqui parar tendes. E tots los barons qui no eren usats de la mar reposaren aqui tro que llur temps fo.

E los Serrayns qui veren venir los novilis en aquell lloch, cuydaren se que aqui volgues pendre terra lo rey e ses gens. E ajustaren se davant ells en terra be deu milla Serrayns. E mentre que staven axi, una barcha de la ost del rey ana a terra ab huyt homens armats. Els set devallaren en terra; e lo huyte tench la barcha aparellada. E quant los Serrayns ho veren, anaren vers ells tro a quaranta. E los crestians mesclaren se ab ells e occiren ne tres, e nafraren ne molts. E puix, mal grat dels Serrayns, recolliren se en la barcha, que no hagueren mal ni dan, sino la hu, que fon naffrat hun poch en la cama. E quant cells de la ost de terra ho veren, volgueren los acorrer. E ells se foren aytantost recollits e tornaren s'en.

Diu lo comte que, quant tots los navilis foren ajustats a la Palomera, el rey fo exit a la ylla de Pantaleu ab molts de richs homens e d'altres gents per deportar e per esduir se, com la mar los havia trevallats, ço fo un diumenge mati, quels Serrayns de la terra se foren ajustats davant la ylla de Pantaleu, tro a quinze milia Serrayns a cavall e a peu ab llurs armes. Dels quals Serrayns s'en parti hu, e gitas en mar, e nadent vench a la ylla hon lo rey era. E quant fo exit de la mar, vench devant lo rey, e agenollas a ell, e saludal en   —73→   son lati. El rey feu li donar vestidures, e puix demanali del feyt de la terra e del rey serray. El Serray dix li:

«Senyor, sapies per cert que aquesta terra es tua e a ton manament. Que ma mare me prega em dix que yo que y vengues e que t'ho digues; car ella es savia fembra e ha conegut en la sua art d'astronomia que aquesta terra deus tu conquerir».

Dix lo rey: «Com has tu nom? -Senyor, dix ell, Ali me apella hom, e son majordom del rey de Mallorques. -Digues me, dix lo rey, lo rey hon es, e que fa? -Senyor, dix lo Serray, lo rey es en la ciutat e ha ajustats per scrit, que yols he tots comtats, quaranta dos milla homens; e son be armats. Dels quals n'i ha cinch milia a cavall, els altres son bons servents e molt valents e ardits. E cuyden te vedar la terra, que no la prengues en null loch de la ylla de Mallorques. Per que faras gran seny, sit cuydes de pendre terra al pus tost que puxes, abans que ells sien exits de la ciutat. -Amich, dix lo rey, be sies vengut! e sapies que yo fare gran be a tu e a ta mare e a tos fills, en tal manera que tu t'en tendras per pagat».

Quant lo rey e els barons de la ost hagueren entes ço quel Serray los hac dit, hagueren lur consell: quel vespre que s'aparellassen del anar, tant trobassen lloch hon poguessen terra pendre, que a la Palomera no podien terra pendre, per raho dels Serrayns qui molt hi eren ajustats. E ab tant lo rey feu manament a cells de les naus e dels lenys e de les terides e de les galeres: que a la nuyt, quant seria envesprit, que deguen moure de aqui per cercar la ribera, tro que haguessen trobat loch hon poguessen pendre terra.

Quant vench a la nuyt, les terides e les galeres els lenys foren aparellats. Lo rey se recolli ab En Guillem de Moncada, el comte En Nuno e tots los capdals de Arago e de Catalunya; e mogueren de aqui; e anaren tant la nuyt a veles e a rems, costerejant la ribera. Mas en les naus eren romasos gran res de cavallers e d'altres gents moltes d'armes, don fo gran dan e gran minva al rey e a tota sa ost. Quant hagueren anat axi tota la nit, el jorn del dilluns fon esclarit, ells veren devant ells hun bell port, qui ha nom Senta Ponça, en que podien molt bel exir; car no y havia dels Serrayns nengu. E qui ells prengueren terra, al post que pogueren, cavallers e servents.   —74→   E aqui veren hun bell puig alt e scarit; e hun servent en camisa e ab avarques als peus, e ab un peno, partits de la ost e ana s'en al puig enans quels Serrayns hi fossen. E quant cells de la ost ho veren, foren molt alegres. E axi com devallaven en terra ab llurs armes, muntaven al puig, que la hu no esperava l'altre; si que En Ramon de Moncada fo aparellat dels primers, e fo al puig ab gran res de cavallers. E veren venir los Serrayns tro a deu milia quels anaven seguint.

«Barons, dix En Ramon de Moncada, yols ire descobrir tot sol, e la huna partida de la gent romandra al puig, e l'altra devallara al pla. E per res que vehesets no us moguessets d'aqui, en tro que yo sia tornat a vosaltres».

Ab tant En Ramon de Moncada devalla del puig ab huna partida de la gent. E quant foren al pla, partits dels cavallers e dels servents e ana s'en tot suau, de bell pas, tot armat en son cavall, vers los Serrayns, e scusils quants eren. Quan lo veren los Serrayns tant aproismar, donaren se fort gran onta; e desrengaren ne tro a quartanta e tornaren vers ell. Mas En Ramon de Moncada, com a prous, guardas d'ells molt gint e torna s'en als seus barons e dix ell:

«Los Serrayns son grans gents, mas Deu sera ab nos; e cascu haga ferm cor e bona esperança en Deu; e si firam en ells ardidament».

A aquest consell se acordaren tots, e anaren ferir als Serrayns, cavallers e servents. La batalla fo molt gran; mas los Serrayns no pogueren durar, e començaren de fogir vers les muntanyes qui eren molt grans. E los crestians ferint e tallant encalsaren los tro a la muntanya, car no pogueren anar mes avant, per les muntanyes qui eren altes e els boschs grans. En aquesta batalla moriren be deu milia Serrayns, menys de aquells que tengueren en preso. E quant hagueren llevat lo camp, tornaren s'en a la ost; e aqui trobaren lo rey e En Guillem de Moncada e el comte En Nuno e molts d'altres barons qui no eren stats en aquella batalla, n'en sabien res. E quant ho saberen, foren molt irats com ells no y eren stats. E aytantost prengueren tots lurs armes e muntaren en lurs cavals, e corregueren vers les muntanyes, mas los Serrayns se eren enboscats en les muntanyes; e non trobaren gayre; mas aquells mateix moriren tots. E puix lo rey e tota sa companya tornaren   —75→   s'en a Senta-Ponça, e atendaren se aqui, riba de una aygua.

Ara lexarem a parlar del rey e dels altres barons qui son a Senta-Ponça e tornarem a parlar de les naus romases.

Quant les tarides e les naus e les galeres e los lenys plans foren partits, lo diumenge en la nit, de la Palomera, ab lo rey e ab molts d'altres barons, les naus e los lenys romangueren tro al alba que no faeren vela per anar lla hon lo rey fos; mas ells nos pensaven ne sabien que a Senta-Ponça haguessen presa terra. E faheren la via de la Poraça, qui es bon port e a dos legues prop de la vila. E quant foren prop del port, ells veren huna barqueta a rems, e calaren les veles, e sperarem la per saber novelles del rey hon era. Quant la barcha fon venguda, contals novelles del rey qui era a Senta-Ponça, e com havien haguda batalla ab los Serrayns, ells havien vencuts e desbaratuts e morts. Quant aquells de les naus hagueren entes ço quels homens de la barcha hagueren dit, foren molt desconfortats com no eren ab lo rey ne com no eren stats a la batalla. Ab tant meteren les veles e entraren s'en el port de la Poraça; e aqui ormegaren se. E axi la ost fo partida en dos partides, per que fon gran dan e gran dapnatge a tota la ost.

Ab tant lo vespre fon vengut, e estigueren axi tro al dimarts mati, que cascuns se staven en les naus, cavallers e servents, qui staven molt coriosos com axi eren departits del rey. E mentre staven axi, ells veren venir de vers orient lo rey serray ab tota sa ost, molt honradament e aparellat de batalla. E foren molt grans gents. E devant anaven corredors qui descobrien los valls els torrens que no y hagues aguayts. E quant foren ajustats devant lo port de la Poraça, preseren lo recost   —76→   de la montanya, e aqui aturaren se, aparellats de la batalla.

Ara lexem a parlar de aquests e parlem del rey que era a Senta-Ponça.

Quant vench lo dimarts, de mati, lo rey se feu venir devant tots sos barons els cavallers, e dix los:

«Tots deveu esser molt alegres e deveu fer moltes gracies a Deu de la honor que feta nos ha, e que, mal grat dels Serrayns, havem presa terra els havem vencuts e desbaratats. Per que, ara nos aparellem e anem nos en; e cascu pens de confessar e de penitenciar e treballarse per Nostre Senyor, que ell soferi molt gran treball per nos tro a la mort».

Aquest consell han tengut tuyt per bo; e anaren oir les misses e confessaren e combregaren, e puix anaren s'en dinar molt tost. E quant foren dinats, armaren se ells e llurs cavalls, e plegaren llurs tendes e l'arnes, e carregaren llurs adzembles, puix muntaren a cavall. E el rey dona la davantera a'n Guillem de Moncada. E quant En Guillem de Moncada hac aguda la davantera quel rey li hac donada, ajusta sos cavallers e sos burons e sos parents, e tots aquells que sos tenguts eren, e dix los:

«Barons, tots sots mos parents e mos tenguts, e bons cavallers e prous; e molt vos es gran honor que nos siam en les primeres ferides; per que tots devets esser molt alegres e coratjosos de combatre contra los enemichs de Jesu-Crist. E null hom nos parteixcha de la mia senyera».

Quant En Guillem de Moncada hac parlat tots foren molt alegres e scalfats en la amor de Deu, e coratjosos de morir per ell, si mester los fos.

Ab tant tots foren muntats a cavall e armats, e ab les adzembles carregades, els servents aparellats de anar, mogueren se tots d'aqui per anar de vers la ciutat. En Guillem de Moncada fo en la davantera ab tota sa campanya, e la cavalleria del Temple qui fo ab ell. El rey e En Nuno foren en la reguarda ab tots los altres barons. Els servents foren tots primers; e anaren tant avant que foren en un trescoll. Els servents que anaren primers veren la ost dels Serrayns, qui era part lo trescoll apres d'ells. E per la gran multitut de gent qui veren, a cavall a peu, e qui axils fo prop, tornaren atras, e digueren a'n Guillem de Moncada, quels Serrayns eren de tras lo coll grans gents.

  —77→  

Ab tant anaren avant; e quant foren, encontraren se ab la ost dels Serrayns e anaren ferir en ells; si que la batalla fo molt gran e fort. E En Guillem de Moncada veu hun puig devant si, e conech que si los crestians podian pendre aquell, que tot llur fet seria guanyat, els Serrayns serien perduts; e si los Serrayns lo prenien, quels crestians havrien perduda la batalla. Ab tant partis de la sua senyera ab huna partida de sos cavallers, e ana ferir entrels Serrayns, si quels esvahi, e mal grat d'ells munta se per huna carrera amunt sus al puig.

E quant fo al puig, e los Serrayns veren quel puig havien pres, foren molt irats; e partiren se de llur ost ben dotze milia, e muntaren s'en vers lo puig hon En Guillem de Moncada era. E quant En Guillem de Moncada los veu venir, dix a sos cavallers:

«Barons, anats los ferir, e yo romandre aci ab sols hun cavaller; que, si lo puig podem retenir, la batalla havrem guanyada».

Ab tant los cavallers punyren vers los Serrayns, e anaren ferir en ells, si quels svairen e passaren ultra. Mas tanta era la gran pressa dels Serrayns que no pogueren tornar al puig a'n Guillem Ramon de Moncada; els Serrayns muntaren al puig; e En Guillem Ramon de Moncada quels veu venir volch los escapar, per ço com no era mes de ab hun cavaller. Mas no poch devallar a cavall, que la muntanya eras arrocada; e torna atras; e volch pendre altra carrera, mas los Serrayns lo soptaven tan fort de totes parts que nos poch deffendre. E pres hun colp en la cama ab cantera, quel peu li caech en terra; e puix occiren li lo cavall, e caech de tot en terra, e aqui mori.

El cavaller que aqui era, mentre quels Serrayns se combatien ab En Guillem de Moncada, defenças als mils que poch; e puix, quant viu que son senyor fo mort, scapa dels Serrayns; e malament nafrat al cap e en la cara torna s'en als crestians.

Al tant En Ramon de Moncada segui la senyera, e ana avant firent e tallant e donant de grans colps; el cavall encepega, e caech en la pressa qui era molt gran, e aqui mori.

  —78→  

Lo rey qui era en la reguarda sobrevench en la batalla e ana ferir entre los Serrayns ab tota sa cavalleria. E mentre que la batalla era molt fort e dura, e cells qui eren en les naus foren devallats en terra, e ajudaren al rey e als altres barons, lo rey, que viu quel puig havien perdut los crestians e quels Serrayns lo havien stablit, dix a sos cavallers qui apres li eren: «Anem amunt al puig, e devallem ne los Serrayns. E si lo puig podem haver, tot nostre fet es restaurat. -Senyor, digueren los cavallers, vos no y muntarets ja, que la pressa es molt gran, mas nos hi muntarem, e vos romandrets aci ab huna partida de la cavalleria».

Ab tant lo rey poni lo cavall dels sperons e mes se l'escut devant, e munta s'en per la costa amunt; els cavallers qui veren que no lo y podien vedar, brocaren avant e meteren se al seu dos. E el rey, firent e tallant, ab sos cavallers, muntaren sus alt al puig hon trobaren la gran pressa dels Serrayns; si que la batalla fo molt gran sus alt al puig de totes parts. Els Serranys no pogueren soferir lo rey ne la sua companya que al puig foren muntats, que tants Serrayns hagueren morts que la sanch corria per lo puig avall, axi com si fos flum de aygua. E devallaren del munt fugent e tots desbaratats.

Quant lo rey serray e tota sa ost veren quels crestians havien pres lo puig, e que tant mal los menaven, foren molt desconfortats e tengueren se per morts, e començaren a girar e a fogir vers la montanya. El rey de Arago ab tota sa gent donals al dos, e encalsaren los tallant e firent, tro quels Serrayns se foren mesos en les montanyes e en les selves. E puix lo rey e tota sa gent tornaren s'en alegres e jausens, e faeren gracies a Deu. E quant s'en foren tornats, levaren lo camp, e cercaren los crestians morts, e portaren los a la mar, per ço quels soterrassen a Mallorques.

  —79→  

Ab tant los lenys e les tarides e les galeres qui eren a Senta-Ponça foren vengudes, e cascuns anaren reconexer llurs amichs. E qui vius los atroba, eren molt alegres; e no era maravella. E certes, en tota aquella batalla, no y moriren pus de quatorze cavallers, dels quals fo la hu En Guillem de Moncada e l'altre En Ramon de Moncada e N'Uguet de Far e N'Uguet de Mataplana; e dels homens de peu hi moriren pochs, segons que la batalla fo gran. Quant tots foren ajustats, lo rey se mes primer ab tota sa ost, e anaren s'en vers la ciutat de Mallorques; e les naus els llenys plans faeren vela e anaren s'en atresi vers la ciutat. E tuyt axi com mils pogueren, anaren s'en vers la ciutat, tant que foren a Port-Opi. E prengueren les torres e tot quant hi fo, e entraren al port, e ormegaren se devant la ciutat.

Quant lo rey ab sa ost foren prop de la ciutat, foren molt llassuts e hujats per la mar quils havia treballats, e per lo treball que hagueren hagut en la batalla. Era gran pietat qui veya los cavallers, qui tant eren hujats que a penes podien anar; si que atrobaren apres de una ballestada apres de la ciutat hun jardi qui era del rey serray, molt gran, que be tenia de cascun cayre dues ballestades, e era clos de totes parts de fort mur, de hun star de llança en alt; e havia y hun bell alberch; e passava l'aygua per mig. E tota la ost entra s'en dins, e aqui atendaren se; e menjaren de la fruyta que trobaren al jardi aquella nuyt, que d'als no soparen, per ço com no havien als. E donaren als cavalls palla e erba, que als no trobaren. E aqui assats reposaren, car molt eren treballats, mas no per tant que aquella nit se desguarnissen ne llevassen les selles als cavalls, ne res de guarniments; ne null hom en tota la ost no dormi; ans stigueren tota la nit aparellats de batalla, si los Serrayns los volguessen assetjar. E aixi stigueren tota la nit tro al dimecres mayti. Aço fo en l'entrant de setembre, que tuyt se guarniren e muntaren als cavalls e anaren s'en vers la ciutat, e cercaren la tota en torn per trobar loch hon la ost pogues mils star. Si que atrobaren hun tal lloch com ells havien mester; e aqui atendaren se, e feren cabanyes e remades; e ordenaren llur ost axi be com si tos una ciutat. E puix partiren lurs guaytes, e ordenaren que cascuna guayta fos de cent cavallers armats e mil servents. E atendaren se prop de la ciutat,   —80→   quels manganells qui eren dins la ciutat abataven en la ost; si que la tenda del comte En Nuno e del Spital trencaren abdos.

Quant hagueren aquell jorn del dimecres llurs tendes parades, e hagueren cascuns fetes cabanyes e remades en que albergassen, faheren venir de la mar pa e vi e civada, e tot ço que mester hagueren; e desguarniren se, e menjaren, e reposaren, esguaytaren cells quis degueren guaytar, tro que vench lo dijous mati, quel rey hac son consell, que vallegassen de totes parts la ost. E feu manament a tuyt que y ajudassen; si quel vall fo fet en pocha de hora, gran e bell. E puix stigueren fermament e segura, e guaytaren tan fort la ciutat per terra e per mar que null hom non podia eixir ne entrar que no fos mort o pres.

Ara lexarem a parlar de la ost del rey de Arago e parlarem del rey serrahi.

Quant lo rey serray fo fuyt de la batalla e s'en fon muntat en les muntanyes, si stech amagat al bosch quatre jorns; que ne fo atrobat, tro quels Serrayns qui foren scapats de la batalla, ben huyt milia, lo atrobaren. E puix ab ell ensemps vingueren s'en vers la ciutat, de nit, per tal que poguessen entrar dins. Si que, aquella nuyt que vench apres fo molt scura e torbada. Els Serranys de la ciutat que sabien quel rey venia, llur senyor, e volia entrar en la ciutat, per tal quels crestians de la ost no s'en apercebessen, aportaren moltes falles e moltes lums enceses, e de aquella part hon la ost era, e cridaren molt fortment en llur llati, si quel cel e la terra tot s'en entras en aquesta hora. E lo rey serrahi ab sa gent, aquesta hora, que era al gall cantant, recollis en la ciutat que cells de la ost non saberen res aquella nit, tant staven maravellats dels crits e dels fochs quels Serrayns feren.

  —81→  

Quant lo rey d'Arago sabe quel rey serray e sa gent eren tornats en la ciutat e que no s'en eren apercebuts, fo li molt greu, mas no y poch als fer. E feu venir trabuchs e d'altres ginys, e feu los dreçar per tirar en la ciutat. E aixi cascun jorn combatien la ciutat ab ginys e ab ballestes, si que gran res del mur havien enderochat; mas no valia res, que la ciutat era molt be murada de totes parts de dos murs, e era vallegada tota en torn de valls molt grans e pregons.

Mentre quel rey stava axi e tenia asetiada la ciutat, levas hun Serray molt gran rich hom e honrat qui stava en les muntanyes, e havia nom Ben-Abet. E vench s'en al rey d'Arago, e dix li que ell havia huyt cents alberchs de Serrayns qui staven en les montanyes e volien haver pau e treves ab ell, e que li donarien bons ostatges, e que aportarien a la ost pa e civada e carn e formatges e gallines e bestiar a vendre, e que poguessen anar e venir sals e segurs. Quant lo rey hac aço entes, plach li molt; e assegura los Serrayns. E los Serrayns donaren li bons ostatgers de llurs fills e de llurs filles. E puix d'aqui avant los Serrayns venien cascun jorn en la ost, e aportaven pa e civada, bestiar e gallines, e fruyta; e feyen assaber al rey tots los ardits quels Serrayns volien fer en la ciutat; si quels crestians guinyaren molt, de aço quels Serrayns los feyen assaber.

Sdevench se quel rey serrahi trames cavallers e servents fora la ciutat a les montanyes, que ajustassen totes les gents de la terra de Mallorques, e que assetiassen la ost dels crestians, e que, a hun jorn sabut, que ferissen en la ost ab aquells de la ciutat atresi. Mas tot aquest ardit sabe el rey d'Arago; e feu aparellar la sua ost, e ordenar, e guaytar al mils que poch. Quant vench hun jorn, tots los Serrayns de la ost de la terra   —82→   foren ajustats a cavall e a peu, e foren be huyt milia, e vengueren s'en a hun puig qui era a miga legua de la ost dels crestians, e aqui ells se atendaren. El rey de Arago sperava ques partissen de aqui e que venguessen combatre la ost. E axi stigueren deu jorns que no s'en mogueren. E trencaren la aygua qui venia a la ost.

«Barons, dix lo rey d'Arago, prenam consells, que aquells enemichs qui en aquell lloch se son posats, quels ne façam llevar. -Senyor, dix lo comte En Nuno, bo es ço que vos deyts. Yo ire molt volenters ab docents cavallers e ab dos milia servents, e per companyo lo comte de Ampuries, e si a ell li plau anar; e vos, senyor, ab l'altra gent guardarets la vostra ost, e starets aparellats quels Serrayns de la ciutat no us poguessen soptar».

Ab tant lo comte En Nuno e lo comte de Ampuries se aparellaren ab docents cavallers e ab dos mil servents, e anaren s'en vers los Serrayns. Lo comte de Ampuries cavalca celadament per un vall, e mes se en aguayt ab cent cavallers en hun olivar, entre ells e la muntanya. El comte Nuno vench abrivat vers ells. Els Serrayns quels veren venir, aparellaren se e van se mesclar ab ells. El comte de Ampuries exi del aguayt e feri d'altra part, si quels Serrayns foren tots morts e presos; que non scaparen que dos milia quen fugiren per les muntanyes e lexaren lurs tendes e llurs armes.

Quant los crestians hagueren vencut los Serrayns, prengueren les tendes e ço que dels Serranys era, e ab gran alegria feren gracies a Deu e tornaren s'en vers la ciutat. Mentre quels dos comtes foren fora de la ost, els Serrayns de la ciutat hagueren vist que aquella cavalleria era exida de la ost, tengueren la ost per guanyada; e aparellaren se tots a cavall e a peu; e acordaren se que ferissen de dues parts en la ost; e axi desbaratarlos hi en. Ab tant exiren de la ciutat de dues parts, de ponent e de llevant, los Serrahins per cor de ferir en la ost. Quant lo rey els altres de la ost, qui eren guarnits e aparellats los veren venir de dues parts, feren se dues mans dels cavallers e de la gent; exiren de les tendes e corregueren vers los Serrayns de dues parts. E los Serrayns, quant los veren venir nols gosaren sperar, ans fogiren tro als portals de la ciutat. Els crestians speronaren vers ells, e retengueren ne hun Serray   —83→   a cauall, e puix tornaren s'en a llurs tendes alegres e pagats.

Ab tant los dos comtes ab llurs companyes foren tornats a la ost ab gran guany. Axi aquella nuyt reposaren alegrament e en pau. E havien ho ops be, que molt havien aquell jorn treballat.

Quant vench lendema, lo rey feu tirar los ginys els trabuchs als murs e en la vila. E los serrahins faheren en la ciutat dos trabuchs, e tiraven a la ost. E quant los crestians ho veren, giraren lurs trabuquets devers aquella part hon los trabuchs dels Serrayns eren, e tiraren tant tro que tots los hagueren specegats.

Quant los Serrayns veren los trabuquets trencats els murs enderochats, tengueren se per morts, e prengueren tots los crestians catius que eren en la ciutat; e la nuyt qui vench apres, tot nuus penjaren los en creu per los murs hon los trabuchs tiraven, per tal que no y tirassen. E quant vench al mati, que cels de la ost ho veren, foren molt irats; e acostaren se al vall, e parlaren ab ells, e digueren los que haguessen bona fe en Deu, que per ells no lexarien de tirar en la ciutat, e no seria bo que per ells la perdessen. Sobre aço lo rey hac son concell ab tots los barons de la ost, e dixeren li: que per ells no se stiguessen que no fahessen combatre la vila ne tirar los trabuquets; que si morien, lurs animes n'irien ab Deu salves, els Serrahins que son falsos e menys crehents ne seran morts e destroits.

Ab tant lo rey feu manament que hom combates la ciutat molt abrivadament, els trabuquets que tirassen molt fort e pus sovent que no solien. E axi combateren la ciutat e tiraren en aquell lloch hon solien tirar, ço es lla hon havien posats los   —84→   catius crestians. E fo virtut de Deu que los pedres dels trebuchs los erien en torn, si quels cabells ne menaven hi, ne n'i hac negu que fos ferit, ne menys ne valgues, ne'n moris.

Quant vench la nit, los Serrayns veren que llur fet era perdut e que nols valia res que fessen, levaren los catius del mur e meteren los en la preso. Apres de aço, los Aragonesos feren una cava molt gran per enderocar los murs. E quant hagueren molt cavat, que foren als fonaments del mur, havien lla dins tanta de calor, per ço com l'ayre no y podia entrar e per l'ale de les gens que lla dins obraven qui no podia exir deffora, prengueren consell que fessen una spillera hon entras ayre. E quant la hagueren feta, los Serrayns se aperceberen e veren la claredat de les llums que lla dins eren una nit, e conegueren que aqui feyen cava per enderochar los murs, e meteren mans a cavar dedins de la ciutat, endret de aquella spillera que havien vista: si que s'encontraren ab aquella cava dels crestians, e aqui hac molt gran batalla entrels crestians e els Serrayns, si quels Aragonesos se hagueren a lexar, e desempararen la cava. Mas apres de aço faheren altra que ana tro a les barbacanes trenta braces; e puix lo comte de Ampuries comença huna cava assats prop del vall, e feu de sots terra gran pregon huna cava, feta a guisa de alberch, en que pogueren albergar a gran ayre docentes persones o cavallers. E aqui lo comte se mes a star ab sa companya, que no exia nuyt ne jorn. E feu hi portal que exia al vall. E aqui ell havia de bons ballesters qui tiraven als Serrayns qui de aquella part exien als murs. Si que nengu no y exia que no fos naffrat, o mort o pres. E puix lo comte comença a cavar dedins la sua cava, en guisa quels Serrayns no s'en apercebissen. E entra sots lo vall tro al mur; si que del mur caech huna gran peça e puix rebliren lo vall qui era molt pregon, de fusta e de llenya e de terre. E totes les gents aportaven pedres e lenya, e tota res que podien atrobar, per lo vall a reblir; mas hagueren s'en a lexar quant molt hagueren treballat, que tanta pluja vench, que dura de la vespra de sent Marti fins en set semmanes, que tota la casa del comte e lo vall se ompli d'aygua; si que no y pogueren entrar.

En aquesta saho exi de la ciutat hun Serray molt valent, que havia nom Fatilla, e ana s'en en les muntanyes, e ajusta be cincents Serrayns, e metias en aguayt; e quant los crestians   —85→   exien fora de la ost, occien los, e prenien los; e feyals tot mal que fer podia. Si que hun jorn dona salt als servents qui eren exits de la ost; e scaparen li, e vengueren a la ost, e digueren com aytal Serray s'era ajustat ab Serrayns molts, e guaytava los camins, e occia, e prenia les gents que exien de la ost.

Quant aço hac entes En Guerau de Cervello e En Ferrando de Sent-Marti aparellarense, e prengueren lurs armes, e muntaren a cavall ab lurs cavallers entro a docents servents, e anaren s'en vers la muntanya; e axi trobaren se ab aquell Serray qui havia nom Fatilla e ab sa companya. Els Serrayns, com veren que axi eren sobrepresos, no saberen ques fessen, mas ques recollissen tots en hun puix. Els crestians pujaren los de tras, e enderrocaren los tots del puig per huna vall avall, si que tots moriren, que hanch non scapa nengu. E puix los crestians tornaren s'en a la ost alegres e pagats.

El rey feu manament als Serrayns paliers que anassen lla hon aquells Serranys eren morts e que li aportassen totes les testes; els Serrayns feren ho tot axi com lo rey ho hac manat, e aportaren ne per comte quatre centes e dotze. El rey feu les gitar en la ciutat ab los trabuchs, si quels Serrayns ne foren molt perduts; mas nos cuydaven que aquell Serray En Fatilla hi fos ab aquells. Si que hun altre serray de la ciutat, molt valent hom, se exi ab quaranta Serrayns que mena, e ana cerquar En Fatilla; e sabe per los altres Serrayns de la terra com li era sdevengut e que era mort.

Quant aquests hagueren aço oit, hagueren molt gran paor e volgueren s'en tornar en la ciutat: si que los crestians de la ost, aquella nit, exiren tantes de gens ques meteren en aguayt per molts lochs, que quant los Serrayns vengueren e volgueren entrar en la ciutat, los crestians los veren, e donaren los salt, e retengueren trenta-set, vehent aquells del mur de la ciutat. E scaparen los tres; e comtaren les novelles d'En Fatilla e dels altres; si que los Serrayns de la ciutat se tengueren tots per morts; per que despuxes nengu serray no exi fora la ciutat. E llavors lo rey feu establir la torre de les Lavaneres molt ricament, qui es sobre la mar, prop lo portal de Port-Opi hun miller, per tal que nengu no entrar ne exis de la ciutat que aquells no u vessen.

  —86→  

Quant lo rey serray se veu axi apoderat, feu parlar al rey molts plets, per tal que se pogues levar dessus; mas al rey de Arago no li'n parech nengu bo, sino ques retes a ell ab tota sa gent, per fer sa volentat. El rey serray dix li: que li desempararia la ciutat e que li daria per testa cinchs besants de argent, ço es per huytanta milia persones e que no s'en portaria res, sino aytanta vianda com haguessen obs per la mar. E aquest plet romas, per ço com lo rey serray deya que no fossen scorcollats, el rey de Arago no u volch fer.

Dementre que aquestes paraules se parlaven, lo pabordre de Tarragona comença a fer una cava molt gran e pregon e longa a argenters qui sabien de caves a fer, e molta d'altra gent. E cavaren tant tro que foren al mur major, e puix estalonaren lo; el pabordre feu aportar lenya secha molta, e feu la metre lla dins ab molt seu e pega e oli; e puix feu hi metre foch, sus en l'alba. E quant vench lo mati que tots foren llevats, lo mur ne vench en terra e cahech al vall; els crits se meteren per la ost; e meteren mans a cridar: «Via dins!». E prengueren lurs armes, e volgueren s'en entrar. Mas lo rey de Arago correch de aqui en lla; e, qui per grat qui per força feu los ne tornar, per ço com lo rey serray era en convinença ab ell, que nengu nou sabia, ques retria a ell a tota sa volentat. Mas puix, com lo rey serray viu lo mur cavat, penedis de la covinença, que hac paor que no fos apercebut per los crestians; e trames missatge al rey d'Arago, que pensas de fer ço que pogues, que si ell lo combatia, que ell se defendria. E aixi stigueren aquel jorn e tota la nit. E quant vench a lendema, hun fill del rey serray se exi de la ciutat e vench s'en al rey d'Arago e retes a ell. El rey assegural e donali a menjar e a beure e tot ço que mester hac.

  —87→  

En aquesta saho lo rey feu fer hun castell de fusta molt gran e alt, el comte En Nuno hun altre castell dels dos trabuquets del rey e d'En Nuno, que hagueren fetes moltes scales molt grans per muntar als murs. E els castells foren cuberts de cladises e d'altres guarniments. E mentre que staven axi, ques aparellaven de tirar los castells prop del vall, los Serrayns de la ciutat hagueren fet hun trabuquet; e tirava en la ost dretament vers hun giny que havia nom Arnaldes e era molt bo; si que li trenca la cuxa. El rey feu manament que hi faes tirar lo trabuquet de Masella tro que N'Arnaldes fos adobat. E sobre aço tota la gent ana al trabuquet quel tirassen lla hon N'Arnaldes stava. Trigaren hi tres jorns, que hanch nol pogueren moure, per los fangues que y eren molt grans, que no feya sino ploure nit e jorn, que era gran pietat dels cavallers e dels cavalls qui lo fret e la pluja havien a soferir dia e nit a les guaytes e a les batalles. E quant lo rey veu quel trabuquet de Masella no y podia hom amenar, feu desfer lo castell que havia fet del seu trebuquet, e feu dreçar lo seu trabuquet, e mes mans a tirar; e tira tant al trabuquet dels Serrayns tro quel hac tot specegat.

Ab tant N'Arnaldes fo adobat; e dreçaren lo; e tira als murs e en la ciutat, e lla hon volien. E puxes, apres de aço, totes les gents de la ost commençaren a fer huna cava molt grans apres de la cava del comte de Ampuries; si que, per la cava del comte, caygueren be vint braces del mur major. Aço fo la vespra de sent Andreu. E veren lo mur caygut, prengueren les armes e corregueren lla hon lo mur era caygut, e volgueren s'en entrar; si que la batalla fo molt gran aqui. E foren s'en entrats, sino quel rey serray vench aqui ab tot lo poder de la ciutat; encara mes, quels Serrayns hagueren fet   —88→   hun mur a la nit, dins aquell, que era de pedra e de calç, molt gran, de tres braces en alt, e hagueren hi fet cadafals de fusta e ballesteries. E axi aquell jorn no pogueren pendre la ciutat.

Ab tant lo comte de Ampuries feu cavar lo mur e la torre de ponent; e puix feu lo stalonar; e feu hi metre foch per los stalons a cremar. E quant vench lo disapte mati apres de sent Andreu, lo mur e la torre caygueren tot al vall. E sobre aço hagueren llur consell, quel dimenge mati fossen tots aparellats ab llurs armes de entrar en la ciutat.

Quant vench lo dimenge mati, anaren oir les misses, e confesaren e combregaren e faeren llur orde, axi com cells qui eren molt volenterosos de pendre la ciutat e no preaven res la llur vida, sols que poguessen servir Deu. E puix dinarense, axi com los vench a talent. E prengueren llurs armes tots, a cavall e a peu, e anaren vers aquella part hon cuydaven entrar. Si que la batalla fo aqui molt gran, tro que entraren dintre tro a trecents crestians e molt d'altres apres de aquests. Mas lo poder dels Serrayns era aqui tan gran que nou pogueren durar; e molt durament tornaren los atras, e enderocaren los al vall; e puix gitaren los dins al vall pedres e llances e calç viva e fems podrits. E axi staven ab molt gran   —89→   cuyta; si que y moriren tro a nou crestians e be trecents Serrayns, e be docents nafrats; e aquesta batalla dura del mati tro al vespre. E per ço com lo portal hon havien entrar en la ciutat no havia mes de sis palms de ample, romas que la ciutat nos pres aquel jorn.

Ab tant lo vespre fo vengut, e anaren s'en reposar, car be ho havien obs, que molt havien treballat aquell jorn. Lo comte qui hac feta cavar l'altra torre e stalonar, feu hi metre foch; e caech al vall; e de aço se son molt alegrats.

Quant vench lo dilluns mati, abans de l'alba, hagueren llur consell, ques metessen en la cava del comte de Ampuries en aguayt e que amblassen la ciutat. Axi meteren se en la cava cavallers e servents, e pujaren al mur tro a docents. Els Serrayns quels veren, desempararen los murs e fogiren atras. Els crestians altres qui venien de tras, nos cuytaren de muntar ab aquells, axi com mester fora; e los Serrayns tornaren gran poder vers aquella part, e devallaren los dels murs molt malament; si que n'i moriren trenta tres de aquells qui eren muntats. E axi la batalla se departi, que aquell jorn no pogueren pendre la ciutat.

Quant vench lo dimarts, cascu pensa de dir ço que li plach per la ciutat pendre. Los huns feyen traer los ginys: los altres combatien: los altres cavaven los murs del portal, si que la volta del portal enderrocaren; e puix meteren foch a les portes qui eren de ferre, si que totes cremaren e caygueren al vall. E axi la valent gent treballava nuyt e jorn de pendre la ciutat.

Quant aço fo fet, al entrant de dehembre, lo comte En Nuno comença a fer una cava vers sol ponent, e llivra la a'n Oliver de Termens quen pensas. E cavaren tro a la barbacana, tant que de la barbacana caech un troç, ço es assaber tretze braces, que a peu pla s'en podien entrar tro al mur major. E los Serrayns conegueren ho, e faheren altra cava endret d'ells; si ques encontraren; e aqui hagueren molt gran batalla, si quels crestians hagueren la cava desemparat. Mas lo pabordre de Tarragona hac feta huna cava, si que hac derrochat lo mur major be deu braces; si que tots cells de la ost s'en alegraren e foren molt pagats de aquell gran portal que s'i fo fet.

Ab tant lo castell d'En Nuno fo fet; e lo rey feu manament   —90→   a les gents que cavassen tro a la riba del vall, de aquella part hon lo mur era caygut. E les gents vengueren al castell de fusta, e volgueren lo tirar, e nol pogueren moure, tant eren grans los fangues. Axi lexaren lo star. E quant vench a cap de tres jorns, lo temps se asserenava, el rey dona gran haver als homens de Masella que tirassen lo castell; e ells empararen s'en, e bastiren ginys, e fermaren pals, e ab poder de gents tragueren lo del fanch. E quant lo hagueren tret del fanch, cobriren lo tot de matalafs, e lexaren lo aqui star tro a la nit. E quant vench al mati, tiraren lo al vall. E los Serrayns qui veren quels crestians hagueren amenat aquell castell al vall, foren ne molt irats, e tiraren ells ab ginys; si que tots los matalafs e tot ço que y havien posat ne abateren les pedres dels ginys. E puix hagueren dels rests de les naus, e cobriren lo'n, si que les pedres dels ginys no y pogueren dan fer. E los ballesters els homens d'armes staven lla sus, e feyen tant de dan a cells qui staven als murs, quels ne faeren llevar, que no y stech nengu.

Apres de aço pensaren del vall a reblir, e gitaren hi lenya e fusta e tot ço que pogueren atrobar; e los Serrayns feren huna cava dins sots terra que exia al vall, e volgueren metre foch a la lenya e a la fusta qui era al vall. E lo rey feu hi gitar lo rech de la aygua qui passava per la ost, per lo foch apagar. E quant los Serrayns ho veren, mortalment, axi com a homens perduts, desemparen ho e dexaren ho star.

Ab tant, com aço fo fet, e les festes de Nadal foren vengudes, hun rich hom serray, que havia nom Ben-Abet, vench a la ciutat e convida el comte En Nuno de totes festes que menjas ab ell en la vila de Pollença hon ho avia fet aparellar; si que lo comte En Nuno lo y atorga. E munta a cavall,   —91→   e volch s'en ab ell anar. E lo rey e tots cells de la ost, com saberen aço, fon los molt greu, mas no lo y gosaren dir. E lo comte En Nuno dix al rey al comiat pendre:

.«Senyor En rey, guardats be nostra ost, que d'aqui a quatre jorns yo sere tornat».

E lo comte de Ampuries qui non sabia res de aço sobrevench al consell; e les gents digueren al comte de Ampuries que En Nuno s'en volia partir de la ost; per que'n eren despagats. E lo comte de Ampuries dix a'n Nuno: que, si ell se partia de la ost, que ell s'en yria a Castello; e pregal que per nulla res no fos que ell s'en partis, que ara era la vila en hora de pendre, e si ell s'en partia, poria hi venir altre scandel, que tot lo fet ne valria menys.

E quant En Nuno entes quel comte e totes ses gents eren despagades del seu partir, romas del anar e lexa lo convit del Serray.

«Barons, dix lo comte En Nuno, yo no m'hic vull partir, puix a vos altres no par bo. Mas façam axi del pendre la ciutat com yo-us dire. Emprenam lo dia de la batalla, entrem en la ciutat per morir o per vivre, e que null hom aquell jorn no s'en puxa estrer. E tots jurem ho, e majorment los capdalsa de la ost.

-Senyor, dix lo comte de Ampuries, molt havets ben parlat e dit».

E tots los altres barons de la ost ho tengueren per bo, e teren aportar hun llibre missal; e lo rey jura e els altres tots. E digueren al rey: que el no y entraria tro que la ciutat fos presa. E lo rey dix: que null temps nos pendria, si ell no y entrava primer. E los barons qui conegueren sa volentat atorgaren lo y. Mas lo sagrament fo fet en aquesta manera: que ells juraren tots, grans e pochs, que totes les senyeres dels capdals entrassen primeres en la ciutat, e quels homens a peu seguissen elles al mils anar, e que nos partissen d'elles, ne gosas nengu tornar atras; e si nengu moria, fos comte ne baro o altre hom, que hom lo lexas star aqui hon lo colp hagues pres, e tro que la ciutat fos presa quel ne tornas hom llevar; ne si los uns veyen occiure los altres, que nols planguessen del morir, mas ques defensassen al mils que poguessen; e si veyen que ningu tornas a les tendes ne exis, que, per amich que li   —92→   fos, no duptas de ferir lo, axi com a hun Serray; e que null hom no degues pendre alberch ne ostal, tro que la ciutat fos presa; encara, que null hom no degues tolre son lloch ne son alberch a aquell quil havia pres; e cell qui aço passaria, que fos perjur e tengut per falç e per bar a Deu e al rey.

Mas estes coses, null hom no u sabia lo jorn que era stablit a dar la batalla, sino lo rey e los cavallers, per tal quels Serrayns no s'en apercebessen. E quant lo sagrament fo fet, hun bisbe vals preycar de Deu, e dir que romanguessen per que havien presa la creu sino per destroir los enemichs de Jesu-Crist qui mori per ells; que cascu fos volenteres de morir per Jesu Crist, si mester li fos; e si volen null temps tornar en llurs terres, conve que per la ciutat de Mallorques passen, que axi es fet lo sagrament e ordonat; per que cascu sia aparellat al jorn de la batalla, en tal guisa que la sua anima el seu cors sia guarnit de bones obres; e que nos tema de morir per Jesu-Crist.

Quant hagueren oit lo sermo, foren molt alegres e pagats, e cascuns anaren s'en a llurs tendes. E puix d'aqui avant aparellaren se al mils que pogueren, en tal guisa que, quant seria lo jorn de la batalla, nols fallis res que mester los fos.

Ab tant, lo sant jorn de Nadal fo vengut, El rey oi missa ab tots sos barons, e l'altra gent atressi; e combregaren. E lo rey feu hun cavaller novell qui havia nom En Caroçh e fo fill del comte Alamany; e feu li molt gran honor, per ço com ell era molt prous e valent. E axi, passaren aquell jorn alegrament e en pau, que hanch no y hac donat colp ne pres.

Quant vench lendema, que fo lo jorn de sent Esteve, anaren cavar lo mur; si quen derocaren be quatorze braces, ab solers e ab cadafals que y havia; puix faheren altra cava que ana tro al mur major; si que tots los fonaments del mur cavaren,   —93→   be quinze braces, e puig stalonaren lo, e meteren hi foch ab lenya, per ço que caygues; mas quant fo cremat tot, e la gent sperava quel mur caygues aquella saho, no u feu, per que tots ne foren despagats.

Ab tant lo vespre fo vengut, e tuyt anaren s'en a les tendes per reposar. E mentres cascuns staven axi, lo mur caech per si mateix al vall. E puix tota la gent esplanaren la e adobaren la hon devien entrar, mal grat dels Serrayns. Mas los Serrayns havien fet hu mur dintre aquell qui era caygut; els crestians havien lo dessots cayat, quels Serrayns no sabien res; mas nol volien enderrocar, per tal quels Serrayns non fessen altre, e ques fiassen per aquell, e quant lo jorn de la batalla fos, no calra sino epenyer e ell sempre cauria. Tot axi com ho hagueren ordonat ho faeren.

Aço fo en lo any de la incarnacio de Nostre Senyor Jesu Crist, tinent 1228, lo darrer dia del mes de dehembre, de mati, la vespra de Ni-nou, qui fa lo temps bell e clar.

El rey feu assaber a tuyt per la ost que s'en aparellassen de entrar en la ciutat. E tuyt anaren oir les misses, e confesaren, e combregaren; e puix anaren se dinar de plors e de lagremes e d'altris menjars, e perdonaren se los uns als altres. E prengueren lurs armes. E quant foren tots armats, a cavall e a peu, anaren se vers aquella part hon devien entrar.

Ab tant hun servent qui ere de Barcelona, ana desrenjar ab hun peno que aportava, e munta s'en al mur; e cinch de altres servents anaren hi al dos, e enderrocaren los Serrayns que y eren en huna torre; e aqui posaren lo peno real; e puix sonaren ab les spases a la ost que pensasen de entrar en la ciutat; e cridaren: «Via dins! via dins! que tot es nostre!».

Don los crestians foren molt alegres de aço. E apres de   —94→   aquest, entraren ben trecents servents molt be aparellats; e puix tota la cavalleria comença de entrar. Mas lo primer cavaller qui entra havia nom Marti Pereç de Pina; e puix apres tots los altres al pus tost que pogueren. E quant foren tots entrats, ajustaren se tots en hun lloch; e puix anaren avant; e feriren en la gran pressa dels Serrayns que s'eren ajustats en aquella carrera; si quels svayren els occiren tots. E axi anaren avant, tallant e occint Serrayns, tro al castell del rey que hom apella l'Al-Mudayna. E tota l'altra gent anaren a la ciutat, amunt e avall occint Serrayns; si que tot aquel jorn no faheren als. E cells qui s'eren recollits al castell dels Juheus reteren se al rey per fer ses volentats.

E en aquest endemig e axi stant, homens de Tortosa atrobaren lo rey serray en un corral, e amenaren lo al rey. E lo rey livral al comte En Nuno, quil s'en amenas a son ostal. E demanaren li de moltes coses. Entre les altres, dixeren li quels fes llivrar lo castell de Al-Mudayna; e ell sempre trames hi sos missatgers, e aytantost fo retut. Puix dixeren li fes venir los catius crestians; e ell feu los venir; e foren cent huytanta. E quant foren devant lo rey, agenollaren se d'avant ell, e besaren li les mans. E el rey e cells qui ab ell eren ploraren de pietat dels catius que tan mal havien passat.

Ab tot, lo vespre fon vengut e tuyt foren albergats en la ciutat; e los catius anaren s'en, cascuns ab los amichs; e foren mantinent desferrats, e reposaren se aquella nuyt; e erals be mester, que molt havien treballat aquell jorn. Mas en l'entrar ne al pendre de la ciutat no y moriren sino cinch crestians a peu, qui foren al vall atrobats.

E quant vench lendema mati que foren llevats, anaren oir missa e puig tornaren se dinar. E quant se foren dinats, cascuns anaren per la ciutat, guardant e badant tot aquell jorn. E veren quants Serrayns morts per cases e per carreres, e per orts e per corrals, que gran feredat era sols de veure. E axi passaren aquell jorn. E quant vench lendema, hagueren llur consell: que si los Serrayns morts no gitaven de la ciutat ans que pudissen, que null hom no poria durar, ans havrien a desemparar la ciutat.

Sobre aço, l'arquebisbe e els bisbes donaren mil jorns de perdo a tot hom que hun Serray mort gitas deffora la ciutat.   —95→   E axi les gents volenters, per amor del perdo, ab cavalls e ab mules e ab rocins rocejaren e gitaren tots los morts de la ciutat. E puix hagueren lur perdo guanyat. E hagueren molta lenya, e cremaren los. E foren cinquanta milia aquells que foren presos vius e foren catius. E puix reposaren se bellament e en pau, axi com cells qui ho avien be ops, que molt de temps ho havien treballat.

El rey parti la terra per cavallers, segons que era honrat hom ne y era anat ab molts cavallers; e als homens de peu atressi; e donals la ciutat francha e quitia, sens dret ne usatge que no fossen tenguts de donar a null hom; encara, que tot hom hi fos franch, anent e venint, crestian o Serray o Juheu, de tot ço que y aportas ne tragues, que no fos tengut de nengu dret a donar.

E axi la ciutat de Mallorques se pobla de crestians, e tota la ylla. E puix lo rey ab tots sos barons torna s'en en Catalunya e pensa de altres affers, segons que en aquest libre trobarets e oirets.

Quant lo rey En Jaume de Arago fo vengut de Mallorques en Catalunya, la dona sa muller, d'on hom lo havia partit per parentesch, fo morta. De la qual hac hun fill que hac nom N'Anfos, al qual feu jurar per tota sa terra, quant ana conquerir la ciutat de Mallorques. E puix pres altra muller, la filla del rey de Ongria que hac nom dona Yolant; e fo regina de Arago, molt bella dona, e agradable a Deu e a son poble. E de aquella dona hac tres fills e quatre filles, ço es assaber: l'infant En Pere, qui fo rey de Arago e de Cecilia; e l'enfant En Jaume, qui fo rey de Mallorques e de les ylles entorn de aquella; e En Sancho, qui fo lo menor, arquebisbe de Toledo.

  —96→  

La una germana fo regina de Castella del rey N'Amfos; e l'altra germana fon muller d'En Manuel, germa del rey de Castella; e l'altra fo regina de França, muller del rey Felip; e l'altra filla, qui havia nom dona Maria, mori sens marit; e era molt bella donna e gran, e agradable a tota gent, e de molt bona vida.

Quant vench a cap de deu anys quel noble rey En Jaume hac conquesta la ciutat de Mallorques ab tota la ylla, a ell vench en volentat que conqueris la ciutat de Valencia ab tot lo regne, per ço com marchava ab Catalunya e ab Arago, e els Serrayns de aquella regio feyen molt gran dan en la terra de Arago et de Catalunya.

El rey trames en Bernat Guillem d'Entença e En Guillem de Aguilo ab huytanta cavallers e frares del Temple, e del Espital tro á trenta cavallers, e dos milia homens de peu, a dues legues prop la ciutat de Valencia, en stabliment de hun puig que apella hom lo Puig de Cebolla, e ara es apellat lo Puig de Madona santa Maria de Valencia. E quant foren en aquell puig, ells se atendaren, e s'en muntaren, e s'enfortiren al mils que pogueren, per tal quels Serrayns nols poguessen sobrar ne fer dapnatge, e que ells poguessen fer dan als Serrayns tots jorns e correr sobre ells.

Mentre que ells estaven axi, les noves anaren al rey de Valencia, per tota la encontrada entro a Murcia, que cavallers crestians e gents del rey d'Arago se eren venguts atendar en aquell puig per fer mal e dan als Serrayns e a tota la terra. Sobre aço lo rey de Valencia hac son consell ab sa gent, quin consell li donaven de aquell fet que a gran minva e desonor li tornava, car tan prop s'eren posats los crestians de la ciutat, ne com axi eren entrats en sa terra. E trames missatgers e lletres   —97→   per tota sa terra tro a Murcia: quels crestians eren venguts en aquell lloch per donar dan a paganisme. E mana que tots fossen a Valencia a dia cert, a cavall e a peu.

Mentre que totes les gents del regne de Valencia e de Murcia foren ajustades a Valencia per anar en aquell puig hon los crestians staven en stablida, sdevench se que, en aquella nit hun crestian scapas de la preso de Valencia, qui era catiu e ana's en al puig hon los crestians staven, e fo aqui ans de miga nit. E com fo aqui prop de la barbacana, les guaytes lo sentiren e anaren per ell; e prengueren lo; e demanaren li quin hom era. Ell dix que era crestian que era scapat de la preso de Valencia. E aquells amenaren lo devant En Bernat Guillem d'Entença e devant En Guillem de Aguilo. E demanaren li quines novelles sabia.

«Senyors, dix ell, yo us dire quals. Lo rey de Valencia havia fets ajustar tots los Serrayns del regne de Murcia e de Valencia; e al mati seran tots aci, que us cuyden pendre sens contrast».

E quant los cavallers e les gents qui eren en la stablida oyren aço, ajustaren se tots e tengueren consell sobre aço. En Guillem d'Entença parla e dix que cascuns digues ço que mils li paregues a profit d'ells e a honor del rey. Si que n'i hac altres que digueren, que seria bo que desemparassen lo puig e que s'en anassen. Sobre aço respos En Guillem d'Aguilo.

«Senyors, dix ell, nos som aci venguts a honor de Deu e de Nostra Dona santa Maria, e per tal quel seu nom hic sia exaltat el seu sant sacrifici hic sia feyt, e aquesta gent menyscrehent sia destroida e confusa, ells e llurs mafometiques, e nos, qui som pocha gent, hi salvem les animes. Empero nos serem mes que ells, que Deus sera ab nos, e axi sobrar los hem. E axi, cascu stiga ab bon cor e ab ferm, que hanch la senyera de Arago no torna atras, ne fara aquesta; que molt mes val morir ab honor que viure ab desonor. Que si morim les animes nostres iran a Deu; e si vivim ab desonor, les animes e els cossos havriem perduts».

Apres parla En Bernat Guillem d'Entença e dix:

«Senyors, ço que En Guillem de Aguilo vos ha dit son paraules de gran veritat e de gran seny e de gran noblea; e cascu deu les metre en son cor. Be es ver que nos som aci pocha   —98→   companya de cavallers e de servents: mas hagam bona fe en Deu per qui nos som, ell sera ab nos. E aparellem nos al mils que puxam; e ordenem nostra batalla; que ells son grans gents sens nombre, e vendran fellonament e desordenada; e cuydar nos han sempre tenir en llurs mans. E nos farem ho axi: nos havem aci huytanta cavallers cuberts de ferre, bons e certes. Hi ha entre muls e rocins ben dohents. Hi ha dos milia homens de peu. E aquells qui no han trepes ni sobre senyals prenguen lurs cubertes e posen los als muls e als rocins. E façam, aytants homens a cavall com puxam; e haguerem los penons de les tres galeres e les senyeres quins han aportades les viandes. E quant vendra al mati, yo exire ab cinquanta homens a cavall e ab mil homens á peu de la bastida; e ferire en la ost dels Serrayns, de la huna part de vers mig jorn. E tota la altra gent de peu et de cavall seran ab En Guillem de Aguilo e ab lo Temple e ab l'Espital. Els altres servents, ab totes les senyeres e ab sis parells de trompetes, staran de tras lo puig. E quant veuran que nos serem en major cuyta ab ells, vosaltres exits de la altra part del puig ab les senyeres esteses, e fets com major mostra puxats, e ab gran brogit ferits en l'altra part de la ost. E els Serrayns que aço veuran cuydaren que sia major gent, e que y sia lo rey quins vingua en ajuda, e desbaratarsan, e commençaran de fogir. E nos pensarem d'ells encalsar e de ferir en ells».

Tot axi com ho hagueren dit fo ordenat; e cascu s'en ana a sa tenda, e aparellaren lurs armes. E aquells que no havien cubertes de cavalls ne trepes faheren tota la nit cubertes de cubertos e de vanoves, e trepes de llançols. E per les senyeres trameteren missatge als homens de aquelles galeres quel rey havia trameses: que venguessen en terra ells, e que aportassen totes les senyeres e els penons de les galeres, ab les trompes e ab les armes, que muntassen al puig.

E quant vench al mati, tots confesaren e combregaren, e puix dinaren se axi com a cascu vench la talent. E puix aparellaren se e establiren lurs batalles; que En Bernat Guillem d'Entença devalla del puig ab cinquanta homens a cavall e ab mil servents, de la banda de mig jorn, vers la mar. Els Serrayns foren venguts e foren al peu del puig a cavall e a peu, tants quels plans e les muntanyes ne eren cubertes, que gran   —99→   feredat era del veure. E tengueren los crestians que al puig eren ja per llurs, mils que sils tinguessen a Valencia en preso.

En Bernat Guillem d'Entença ab los cinquanta cavalls e ab los mil servents, van ferir entre els Serrayns molt ardidament; si quen abateren en terra molts de colps de llances. E els Serrayns se defensaren molt fort ab llances e ab ballestes. E cuydaren que tots aquells qui eren al puig fossen aqui. E quant ells guardaren de tras lo puig vers tramuntana, en hun coll, ells veren exir En Guillem d'Aguilo ab lo remanent dels cavallers e dels servents qui eren al puig, ab moltes senyeres e ab penons e ab l'estandart major real estes. E foren entre homens a cavall e en muls e rocins cuberts de llançols e de cubertos, tro a docents e dos mil servents; e hac hi sis parells de trompes. E van ferir en la ost dels Serrayns de la banda de tramuntana; si quels Serrayns, se desbarataren e començaren a fogir, en tal guisa que los huns cahien sobre los altres. Els crestians encalsaren los be huna legua e miga, firent e tallant; e hagueren ne tants morts que llurs cavalls eren llassats e hujats, que no podien anar, sino sobre homens morts. E hac n'i be deu milia que y moriren sens colp, que gitaven se los morts dessus e morien de paor. E quant los crestians los hagueren a miga legua prop la ciutat de Valencia, ells foren llassats e hujats; e tornaren s'en al puig hon era llur stablida, ab gran guany e ab gran presa de cavalls e de muls e de rocins e d'armes, mas que no hagueren perdut sino tres homens a cavall e set a peu. E foren molt alegres, e feren grans gracies a Deu de tanta honor que feta los havia, que a hun crestian havia mil Serrayns.

Quant los Serrayns qui foren scaputs vius de la batalla se foren recollits en la ciutat de Valencia, comtaren les novelles com los era esdevengut, e que tota la major partida de la lur ost era perduda; e foren molt desconfortats e hagueren molt gran paor. Si quel rey de Valencia, qui havia nom Jahent, feu tancar a pedra e a calç tots los portals de la ciutat, sino hun portal per hon entrassen e exissen.

Les novelles anaren al rey d'Arago: que los cavallers e la companya qui eren en la establida del puig de Valencia havien feyta tan gran esvaida e tan gran venço de Serrayns, e fon molt   —100→   alegre, e esser que u dech. E tots cells que u hoiren beneyren lo nom de Nostre Senyor Deu, e foren molt alegres.

E mantinent lo senyor rey aparellas ab molt gran ost e ana assetiar la ciutat de Valencia; e aqui pararen lurs tendes e dreçaren trabuchs, e combateren la ciutat molt fort tots jorns. Puix trames lo rey a totes les ciutats e viles de son regne, e que venguessen totes les osts, per ço com los Serrayns eren molts grans gents e havien molt fort terra e castells, que en sol lo regne de Valencia ha trecents castells de roca qui no temen null hom, sol que haguen que menjar.

Quant los richs homens de les ciutats hagueren hagut lo missatge del rey, aytantost aparellaren se. E a cavall e a peu, ab lurs tendes e ab vianda e ab civada e ab ço que hagueren mester, anaren tant vers Spanya tro que vingueren a la noble ciutat de Valencia; e aqui ells se atendaren, cascuns lla hon li plach, prop de la ciutat. Mas la ost de Barcelona vench per mar e per terra molt honradament e molt be aparellats, ab lenys e ab galeres armades carregades de viandes e d'armes; e assetjas molt prop de la ciutat de Valencia.

En la ciutat havia molts Serrayns cavallers e molts ballesers e d'altres homens d'armes; e cascuns jorns exien de fora per fer mescles e torneigs ab aquells de la ost; e anaven los requerir tro al mur e tro als portals; e aqui romanien molts Serrayns morts de colps e de llances e d'espases; e aquest deport tenien quatre hores lo jorn.

D'altra part anaven homens de peu e a cavall per la terra, e feyen cavalcades e amenaven grans preses de Serrayns e de bestiar e d'armes. D'altra part los trabuquets tiraven nit e jorn en la ciutat. E axi lo rey En Jaume stech tant aqui ab sa ost, tro que la ciutat fo molt destreta per fam. E feren partit, ab lo rey quels ne lexas anar sans, ab aytanta roba com cascuns s'en poguessen adur ne portar, e que haguessen spaxada la ciutat dins tres jorns, e quels asseguras a set llegues luny de Valencia e a cent milles per mar, si per mar s'en volien anar. E qui hac moneda ne vol comprar molt bell matalaff de seda e d'altres draps ne bells cubertos, ne molt bell drap de seda e d'aur, ne de molt bell arnes, be hi podien guanyar la mitat e les dues parts.

E quant vench al terç jorn, los Serrayns desempararen la   —101→   ciutat, e anaren s'en, los huns per terra, los altres per mar, en naus e en lenys que noliejaren de Barcelona e d'altres lochs.

Quant los paoncells els almugavers saberen quels Serrayns s'en anaven en terra de Murcia e de Granada, passaren en les partides de Alacant e en les partides de Villena, e foren als passos; e aqui cativaren ne molts, en occiren, els tolgueren gran arnes e gran tresor.

Lo noble rey En Jaume entra en la ciutat ab totes ses osts; e aço fo a 28 dies de setembre, en lo any de Nostre Seyor 1238.

E quant fo albergat en la ciutat, lo rey la hac molt ben stablida, e mes mans a cavalcar ab cavallers e servents; e combateren castells e viles, e prengueren fortalees e castells de roca, tro en la vall de Alfandech; e de Margena tro en Albayda; e de Albayda tro a Alcoy. E combateren la vila de Muntesa; e reteren se a ell, e lexals star. Puix ana assetjar lo castell de Xativa, que al mon no han tan fort ne tan real. E son dos castells en huna montanya; e la montanya es tan fort que hom no y pot muntar, sino per hun lloch que guardarien vint homens a peu a deu milia; e es molt clos de forts murs ed e forts torres. E era molt be stablit de cavallers e de servents e de moltes armes; e havien que menjar a tres anys; e ha una font al castell quils bastava a beure, ells e llurs cavalls, mentre obs n'han.

Quant lo rey En Jaume hac stat al setge de aquell castell gran temps, veu que no y podia als fer ne y podia haver poder, quel castell era molt fort; pensas, axi com a hom savi, que pus per força no hi podia res acabar, que blandent e ab maestria si y poria acabar res. E trames sos missatgers al senyor del castell, que ell volia parlar ab ell; mas es assaber que en aquell castell havia dos senyors qui eren germans; e tenia la hun germa la hun castell, e l'altre germa l'altre castell. E lo rey trames missatge a la hun dels germans qui era senyor del castell major; e vench ab lo rey parlar en la ost. E aparech li be que fos hom honrat, que ell vench cavalcant en hun cavall molt bell; e la sella e el pitral era obrat ab fulla d'aur, el fre e les regnes de seda ab platons de argent e ab obra entretallada, e pedres e ab perles encastrades. E fo vestit de scarlata ab fresadures d'aur. E no aportava nengunes armes, sino una spasa pendent en son coll, molt richa e ab molt rich guarniment. E   —102→   mena ab si quatre cents cavallers Serrayns a peu, ab lances e ab darts e ab bones ballestes, que no duptaven null hom d'armes. E quant fo devant lo rey, descavalca e dona dels genols en terra, e besa li la ma e saluda lo.

«Amich, dix lo rey, be siats vos vengut! Be es ver que yo us he trames missatge que vinguessets ab mi parlar. E vos sabets be que yo he presa la ciutat de Valencia, e la major partida dels castells e de les viles de aquest regne. E vos tenits aquest castell e conexets que llongament no us podets tenir a mi. Mas, per ço com yo us tinch per gentil-hom e he oit dir gran be de vos, no volria que de tot fossets exellat de aquesta regio. Yo us dare a vostra voluntat, a vos e als vostres, la vila de Muntesa, tan solament e tingats a mi per senyor e quem retats a mi lo castell que vos tenits de Xativa. E darvos he per messions deu milia morabatins.

-Senyor, dix lo Serray qui era senyor del castell, donats me acort de hun dia, e apres yo us respondre».

Ab tant lo Serray s'en torna al castell, e hac son acord aquella nit; e lendema torna al rey, e atorga aço quel rey li havia dit. E feren llurs cartes e llurs convinences; e puix hac la nit servents e cavallers crestians, e llivrals lo castell. Les senyeres reals foren sobre les torres e per los murs del castell.

E quant cells del altre castell ho veren, tengueren se per morts. Els crestians del castell major digueren los ques retessen, que d'uy mes nos podien tenir. E ells digueren ques metrien en poder del rey. El rey pres los a merce, e heretals en la terra mateixa, al pla.

E lo rey axi hac lo castell de Xativa e la vila qui es molt bona e gran, e tota la encontrada; e apres la vila de Alzezira, qui era una vila entre dues aygues nevals; e no y pot hom entrar sino per pont. E pres Boriana e Cullera; e pres Gandia, e la vila de Denia qui es molt gran e fort, e moltes d'altres viles e castells del regne de Valencia.

E en aquella saho, llevas hun Serray de aquella terra, qui era pastor, e era negre, molt valent hom. E ajustas ab servents e ab homens d'armes serrayns; e apellaval hom Rey Albocor. E mes mans a correr lla hon los crestians staven, en les viles e en los altres llochs. E fes a gran mal e gran dan a crestians, e majorment a la vila de Alzezira. E aquest serray tenia de   —103→   forts castells en les muntanyes de Alcoy e de Albayda; e havia molts homens a cavall e a peu. E axi lo rey no sen podia a res pendre. E no havia nombre lo mal que feya, que molts crestians havia morts e encadenats e mesos en catiu. Esdevench se que aquell Rey Albocor somia en una nit, que entrava ab gran gent e ab gran brogit en la vila de Alzezira. E quant vench lendema, ell se aparella ab sa gent, que, al mati que venia apres, ana a correr e a saltejar a Alzezira, e que si li exia la gent del pont, que per força que s'en entras ab ells.

E fo ventura quels homens de Alzezira hagueren sabut aquest fet. E hagueren hagut cavallers e servents, e ans del jorn meteren se en aguayt luny de la villa. Els homes de la vila gitaren llur bestiar de fora, e feren semblant, per tal quels Serrayns vinguessen pus asseguradament, axi com se solian fer; e staven be aparellats ab llurs armes, que, quant aquells del aguayt donassen salt, que ells atresi exixen de fora. Tot aixi com ço hagueren pensat fo feyt; quel Rey Albocor vench ab gran res de cavallers e de servents; e cuydavan quels homens de la vila exien, e que ell s'en entras ab ells ensemps. E quant ell fo al cap del pont vengut, aquels qui eren en lo aguayt exiren e vengueren los al encontre; e els de la vila exiren de fora. E aixi tengueren los en mitj; e axi, tallant e ferint occiren molts dels Serrayns; e retengueren lo Rey Albocor ab molts de altres, e meteren lo en la vila ab molt gran alegria, tan gran que hanch null temps no hagueren major, per ço com pochs n'i havia que no hagues mort son fill o son germa, o son marit o son parent. E per ço faeren la major justicia del mon: que en cascu loch del regne de Valencia lo trames hom; e en cascun loch ne feya hom justicia aytal com los playa, tant tro que mori. E puix faeren lo tirar per tota la terra a rocins.

Ara lexarem a parlar del Rey Albocor e parlarem de hun altre Serray qui hac nom Alazaroch, qui apres del Rey Albocor se lleva en terra. E s'alsa ab deu castells, dels forts del regne de Valencia; e feu gran dan e gran mal en la terra, per ço com en la terra havia molts Serrayns; si quel rey d'Arago anava per la terra ab sa ost, e guerreial tant de temps que no poch pus durar en la terra; e exixen, e desempara tots los castells e tot ço que tenia. El rey stabli tots los castells de cavallers   —104→   crestians e de servents; mas tots los plans e les valls tenien los Serrayns paliers, que lavraven les terres e donaven son dret al rey.

Ara lexarem a parlar del regne de Valencia e de les conquestes, e parlarem de la guerra qui fo entrel rey de Arago e el rey de Castella N'Amfos, qui era son gendre.

Quant vench a cap de gran temps, quel rey de Arago En Jaume hac conquest lo regne de Valencia e l'hac poblat de crestians, ço es assaber la ciutat e las viles, e hac stablits los castells, é livrats a cavallers crestians qui n'eren castellans e quels guardassen, e hac lexat star los Serrayns als plans e a les montanyes e en les valls que lavraven les terres e donaven dret al senyor rey de aço que lavraven, esdevench se que, en aquella saho, havia hun rey en Navarra qui havia nom Tibat, e havia dos fills fort sotils de sa muller, e fo regeu malalt. E feu son testament, e lexa tota sa terra á ses infants; mas lexals per tudor e governador de la terra e dels infants lo rey d'Arago, En Jaume, tro quels infants fossen de edat que poguessen e sabessen governar llur terra. E quant hac ordenades totes los sues terres, pensa de sa vida. E quant fo mort, levas lo rey de Castella N'Amfos ab gran res de cavallers e de homens de peu, é volch entrar en Navarra, per tal que la terra els intants, fills del rey Tibaut, fossen á son commandament e sos homens. Mas aytantost lo rey de Arago, que aço hac sabut, ajusta ses osts e ana s'en star a hun lloch que es al exint de Arago e al entrar de Navarra e de Castella. E trames missatge a totes les gents de Navarra, ques aparellassen de guardar lur terra e defendre se del rey de Castella qui volia entrar en llur terra sens raho. E quant lo rey d'Arago hac aço endreçat, trames ses missatges al rey de Castella: que ell lo pregava com a bon fill e cell que ell amava molt, que nos entrametes   —105→   del fet de Navarra ne y volgues entrar; que be sabia que la terra e els infants eren romasos en son poder; per que li tornaria a gran desonor si no la defenia á tot hom qui entrar hi volgues.

Quant lo rey de Castella hac entes aço quels missatgers hagueren dit, fo molt fello, e trames a dir al rey d'Arago: que la deffenças com mils pogues, que ell hi entraria mal grat de tots aquells que lo y volguessen vedar. Quant lo rey d'Arago hac entes ço que el rey de Castella li hac trames a dir, fo molt irat; e trames per tota sa terra á tots sos cavallers e a les gents de les ciutats e de les viles, que venguessen ab llurs armes al pus tost que poguessen. Si que, en poch temps, foren ajustats lla hon lo rey era. El rey de Castella vench ab totes ses gents á miga llegua prop de la ost del rey d'Arago. Si quel rey d'Arago hac en cor ques combates ab ell, ja fos ço que hagues gent la mitat quel rey de Castella, mas havia tan bona cavalleria e tant gran gent de armes de Catalunya e d'Arago, que, si fossen mes tres tants que no eren, si li era semblant quel tots los degues desbaratar e gitar del camp. Mas los bisbes els prelats els homens d'Arago anaven de huna part e parlaven posa, e vedaven, aytant com podien, que la batalla nos fes entre ells. Entrels altres qui parlaven la posa, havia y hun rich hom molt savi e cert qui era de Catalunya e havia nom En Bernat Vidal de Besaldu. E anava ab lo rey de Castella; e aquell ana s'en al rey d'Arago e dix li:

«Senyor, que volets fer? Lo rey de Castella es vostre gendre e vostre fill, e ha molts infants de vostra filla, qui son vostres nets. E es honrat rey; e es ab moltes gents; e si us combates ab ell, per be que us en prena, si pendrets vos major dan que ell, que havrets perduda vostra filla e vostres nets».

E puix ana s'en al rey de Castella, e deya li: que molt ho volia fer mal; car se volia combatre ab lo rey d'Arago, que era son pare, per que en negun tall no li'n podia be pendre ne sdevenir; quel rey d'Arago ho feya a gran dret ço que feya, e ell a gran tort; encara, que en la ost del rey d'Arago havia tan gran larguea de pa e de vi e de carn e de civada que quaix per nient ho havien; e en la ost del rey de Castella havia tan gran carestia de totes coses, que les gents e les besties morien de fam. E axi aquest rich hom, En Berdat Vidal, treballa tant e   —106→   parla ab dosos los reys que, quant vench hun jorn que null hom nou sabe, cascuns dels reys vench, ab si altre a cavall, en la mitjania de abdues les osts, e aqui ells se aturaren, e abraçaren se, e besaren se en la bocha, e ploraren abdos molt fort; e demanaren se perdo la hu al altre. E lo rey de Castella homilias al rey d'Arago molt fort, e prega lo que s'en anas ab ell a sa tenda e que menjas ab ell, e veuria sa filla e sos nets. E lo rey de Arago atorga lo y e ana s'en ab ell.

Quant les gents de les dues osts saberen aço e que abdosos los reys s'eren posats, null hom no pot asmar l'alegria que ells hagueren. E puix cascuns dels reys tornaren s'en en llurs terres ab llurs osts, e foren amichs, axi com d'abans eren. El regne de Navarra romas en poder del rey de Arago, tro quels infants fills del rey Tibaut foren grants creguts, que per ells mateix saberen gobernar llur terra. Mas lo major fo llevat rey e senyor de la terra, el menor hac sa partida, segons son pare hac ordenat. E aquell que fon rey mes no hac infants, e passa a Tunis ab lo rey de França, e de Tunis vengueren a Trapena en Cecilia. E aqui lo rey de Navarra mori. E son frare fo llevat rey; e pres per muller la sor del rey de França En Felip.

Diu lo comte que, quant lo noble infant En Pere de Arago, fill del rey En Jaume de Arago, fo de edat de muller a pendre, si huvia hun rey en Cecilia qui havia nom Manfre, rey de Cecilia, e fon fill del emperador Frederich de Alamanya. Aquest rey Manfre havia una filla de la primera muller, que havia tro á dotze anys. E feu parlar al noble infant En Pere d'Arago que la prengues per muller. E ell, ab consell de son pare, lo noble rey d'Arago En Jaume, tramessos missatgers al rey Manfre ab duas naus; de los quals messatgers fo la hun Ferran Sanches, frare del dit infant En Pere, de Arago, mas era bort, e l'altre En Guillem de Torrelles, cavallers   —107→   honrats. E vengueren a la ciutat de Napols, e aqui parlaren ab lo rey Mafre. E feu los gran honor. E tench se molt per pagat de la missatgeria que ells li aportaven. Mas lo rey Manfre, com vench a Napols, no alberga pas dins la ciutat, ans se atenda de fora, prop la ciutat, ribera mar, e convida los missatgers aquel jorn a menjar ab ell tot aquell dia, ab tota llur companya, molt honradament; e foren servits a gran honor, axi com missatgers que eren de tant gran valor e de gran senyor. La cort fo molt gran e complida, e el rey dona molts grans dons á cavallers e a juglars. Quant la cort fon tenguda, los missatgers digueren al rey Manfre:

«Senyor, nos havem aci stat ab vos. E, la vostra merce havets nos molt gint acollits e honrats; e havem vos dit ço que nostre senyor, l'infant En Pere, nos mana. E vos, senyor, havets nos ho otorgat. Per queus pregam quens llivrets la donzella vostra filla, e nos amenarla em a nostre senyor l'infant En Pere.

-Senyors, dix lo rey, aço no es cosa que axi tost se puxa fer. Per que yo us prech que us sperets tro al Pastor; e aparellare galeres e naus ab que vaja molt honradament, axi com pertany a nostra altea.

-Senyor, digueren los missatgers, axi sia com a vos placia».

E sobre aço estigueren aqui tant tro que vench lo Pastor. El rey aparella moltes galeres e naus, e comana la donzella a hun comte que havia nom comte Bonifany, e a En Ferran Sanches; e meseren la en les galeres; e partiren se del principat, e vengueren se a Monpeller. E aqui fo lo rey d'Arago En Jaume ab gran cavalleria, e l'infant En Pere, e l'infant En Jaume, e llur germana dona Maria, qui era donzella e era de les pus belles dones del mon. Les corts foren molt grans e riques. El noble infant En Pere pres la filla del rey Manfre per muller a la sgleya major de Monpeller, Nostra-Dona Senta Maria de les Taules. E puix lo rey d'Arago En Jaume ana tro a Mon-Ferran, e aqui hac vistes ab lo rey de França; e referma les noces de la filla que ja era en França; e puix fo regina ab Felip, lo fill major del rey Lois de França. El comte Bonifany torna s'en ab les galeres al rey Manfre molt alegrament, e la dona muller del noble infant En Pere ana s'en en Catalunya.

  —108→  

Esdevench se que, en aquella saho havia hun apostolli en Roma qui era gran amich del comte Carles qui era comte de Anyo e de Prohença, e era frare del rey de França, de aquell que mori a Tunis. E deposa lo rey Manfre de son regne, e donal al comte Carles. Mas aquest do a gran dan de tota crestiandat.

Lo comte Carles se aparella en Prohença; e ajusta grans gents per anar contra la terra del rey Manfre. E ell no era gens apparellat be de tresor, axi com mester li fora; mas que manllevava e baratava tot ço que podia.

En aquella saho, N'Anrich de Castella, fill del rey En Ferrando de Castella era en Tunis, que son frare lo rey de Castella N'Amfos lo havia gitat de sa terra. E prenia soldada del rey de Tunis, e feya li gran honor. Si que N'Anrich de Castella havia ajustat gran tresor, e havial trames en Genova.   —109→   El comte Carlos trames li missatgers a Tunis, por ço com era son cosin germa: que li prestas aquell tresor que era en Genova seu, por ço com lo havia gran mester. E N'Anrich dix li: que be li playa; que ço que ell hagues, que ho prengues, a sa honor e a son servir. Sobre aço los missatgers s'en tornaren al comte Carles, e portaren cartes a aquells qui tenien aquell tresor en Genova, quel livrassen al comte Carles, e tantost fon li llivrat. E ab aquest tresor asoldada cavallers a Roma, por terra; e ell vench s'en por mar en galeres; si que, quant fo a la font de Roma, exi a terra ab molt gran ventura, por ço com era molt gran vent e molta mar.

Quant fo a Roma, aparellas ab tota sa cavalleria e an s'en vers la terra del principat e de Pulla; e vench s'en al pont de Xipre, qui es a l'entrant de la Terra de Llavor. E quant foren aqui stats, foren be quatre milia cavallers entre Picarts, e Francesos, e Flamenchs, e Romans, e Campenes.

Lo rey Manfre sabe novelles quel comte Carles venia sobre sa terra, e trames missatgers als comtes e als barons de sa terra. E quant foren venguts demanals de consell.

«Barons, dix lo rey, lo comte Carles ve sobre ma terra, e vostra que es; e axi hi havets bona part com yo. Per que volria, si vosaltres ho volets m'hi consellats: o que stablissem   —110→   lo pont de Xipre e les altres entrades de cavallers e de servents, per tal que no poguessen entrar en nostra terra los nostres enemichs, ne fer negun dapnatge; e cascu de vosaltres se apparellas ab son poder, al pus tost que puxats; e siam aparellats breument per anar contra nostres enemichs e defensar nostra terra».

Respos lo comte Galvay: «Senyor, ço que vos havets dit es molt bo: que tuyt nos aparellem e siam cascuns ajustats per anar contra nostres enemichs; mas gran volpeatge sera e gran minua, si nos vedam l'entrar al comte Carles en nostra terra; e semblaria que nos no haguessem poder de combatre ab ell».

E cascu dels altres barons, que ja havien parlada la traicio, donaren aquell consell mateix; e digueren que mes valria quels lexassen entrar.

E cascu fos demanit per lo rey ab quants cavallers seria. E cascu feu resposta molt gran e bella. E quant vench als ops que foren ajustats, no n'i hac negu que tos ab lo terç de aquells que havien dits, ans ne falliren dels comtes e dels barons qui s'escusaven per falses scusacions, axi com aquells que havien en cor de trair lur senyor e livrar a mort.

Quant vench hun jorn que lo comte Carles fo passat e entrat al regne de Cecilia ab sa cavalleria, e foren armats de totes armes, els cavallers aparellats de combatre, el rey Manfre fo aparellat ab sa cavalleria assats prop de la ost dels Francesos; e foren cinch milia a cavall, entre cavallers e soldaders. El rey Manfre fo a la mijana schala; e el comte Jorda fo en la primera scala; e el comte Bartholomeu en la segona; el comte Galvay en la quarta schala; e lo comte camarlench en la reguarda.

  —111→  

Sobre aço les osts de abdues parts se ajustaren. El comte Jorda, qui havia la davantera, ana a ferir en la primera schala dels Picarts e rompe la, e desbaratala tro a la segona schala dels Prohençals; e puix apres feri lo comte Bartholomeu ardidament, si que y hac molt cavaller abatut de son cavall, e morts e nafrats de la huna part e de la altra. Mentre la batalla era molt fort, lo comte Galvay els altres qui eren de tras en la reguarda començaren a desenregar en fogir. Quant lo rey Manfre veu quels seus cavallers li fogien e que de tot en tot era trayt, punyi son cavall dels sperons, tot armat com era, e mes se l'escut d'avant e la llança, e ana a ferir en la pressa dels Francesos, e dix que mes amava morir rey que morir deseretat.

E aqui lo rey Manfre mori, ab la major pressa de sa gent, per ço com los traydors li falliren; per que puix ne hagueren mal guardo.

Quant la batalla fon fenida, e el camp hagueren levat los Francesos, aquells qui foren romasos vius, lo comte Carles feu cercar tots los morts per cercar lo rey Manfre e per comtar los morts. E trobaren lo rey Manfre mort ab sis milia cavallers morts de ab dues parts.

El rey Carles feu soterrar lo rey Manfre ab gran honor, e puix ana avant, e entra en lo regne sens contrast; e pres gran res de comtes e de barons qui eren stats traydors al rey Manfre e cuydaven ne haver bon guardo d'ell; e ell feu los morir tots. E puix ana per la terra, e justicia e occis molt cruelment e sens merce la major partida de les gents de Cecilia, e de tota l'altra gent, de la terra; e apres robals e tolch los tot quant havien e feu los molts de mals; e mes los en gran servitut de ribauts e de avols gents quils tenien vilment e sota lurs peus. E axi aquest rey Carles era molt desamat de Cecilians e de Puyleses, mas no u gosaven fer aparer.

  —112→  

Sobre aço lo comu de Pisa e d'altres barons del regne de Cecilia trameteren missatge a Corali qui era nebot del rey Manfre, qui era en Alamanya: que vingues, e que ells li farien la messio de ço que mester hagues, e li ajudarien ab tot llur poder per terra e per mar a cobrar lo regne de Cecilia. Quant Corali hac hagut lo missatge, aparellas ab lo fill del duch d'Estalrich ab cincens cavallers alamanys, e vench per Lombardia tro en la ribera de Genova, a hun port que ha nom Vay prop de Saona, e aqui ana s'en per mar tro en Pisa. Ara lexarem a parlar de Corali e parlarem de Anrich de Castella.

Quant N'Anrich de Castella sabe que Carles hac conquesta la terra de Cecilia e de Pulla, pres comiat del rey de Tunis e ana s'en a Carles, per ço com fe quel fahes senyor de una partida de sa terra que hac conquesta ab lo seu tresor. E quant Carles viu N'Anrich de Castella, feu li molt bell semblant e acollil molt gint, no per tal quel volgue veher james en la terra, mas per ço que james no li tornas ço que havia manllevat. E quant vench a cap de hun gran temps que N'Anrich hac stat en la cort del rey Carles, e viu que Carles no li donava negun recapte, parla ab Carles e dix li:

«Senyor, be es ver que yo havia en la ciutat de Genova aytant tresor, lo qual yom havia guanyat ab lo rey de Tunis;   —113→   e vos trametes me a dir per vostres cartes e per vostres missatgers: que, per amistat e per parentesch vostre, per ço com gran mester vos era, per raho de venir sobre lo rey Manfre, e que si vos sobravets lo rey Manfre nel venciets e conqueriets la terra, que m'en dariets tal partida que a mi seria honor de pendre e a vos de donar, e yo que us prestas aquell tresor meu. E yo, per tal com vos tinch per honrat cosi, e per ço com son pagat de la vostra honor e del vostre be, fiuvos en plaer; e fiu manament aquells quil tenien quel vos dellivrassen a vostra volentat. Per que, yous prech quem donets de la terra que havets conquesta ab lo meu tresor, tanta que yo puxa viure honradament, o quem retats lo tresor que yo us he prestat.

-Sire Anrich, dix Carles, yo no son ara aparellat que us reta ara vostre tresor, ne yo no he pas en cor que us do hun palm de terra ne pus; mas com yo ho avre be aparellat, yo us retre vostre tresor; e darvoshe messio a vos e a vostre companya, mentre que siats en ma cort.

-Senyor, dix N'Anrich, yo no vull vostra messio. E gens no pensava que axi vos capdelasseu de mi, ne que aytal guardo m'en retesets, segons la carta que vos me trametes per vostres missatgers. E puix axi es, retets me ço que us he prestat e partirme de vos, que no us vull pus seguir.

-Per ma fe! ço dix Carles, vos podets anar lla hon vos vullats, mas del tresor yo ara no us en retre gents».

Ab tant N'Anrich se parti devant Carles molt yrat e despagat, e desexis d'ell e de sa amor e de su companya; e desafia lo, e cavalca, e ana s'en a Roma. E aqui fo molt be vengut per los richs-homens de Roma e per tot lo poble, e majorment per la partida que era contra Carles.

  —114→  

Quant los Romans saberen que Corali era vengut en Pisa, foren molt alegres, e aquells de Romania e de tota la encontrada e de tota Toscana, per ço com eren molt despagats e agreujats de la senyoria de Carles; e trameseren missatge a Corali, que vengues ardidament, que ells lo metrien en Roma e li valrien contra Carles. Quant Corali hac hagut missatge dels Romans, fo molt alegre, ell e lo comu de Pisa que li feya tota la messio; e aparellaren se molt honradament, tota la cavalleria de Pisa e de Toscana, el comte Galvay qui fogi de la batalla del rey Manfre, ab son fill que s'en era vengut en Pisa; e partiren de aqui ab tota la ost de Corali, e anaren s'en en Roma. E aqui reberen lo ab gran honor, e N'Anrich de Castella sobre tots, qui era en Roma ab trecents cavallers spanyols.

«Senyor, dix N'Anrich, be siats vengut vos ab tota vostra companya. Cert, molt son alegre de la vostra venguda. E havem tuyt en volentat queus valrem ab tot nostre poder contra Carles. E pensem de enantar e de anar al pus tost que puxam, que ja no trobarem que en camp nos gos star; e si ho fach, hanch no ves tanta de sanch scampar. Que la major partida de ses gents son ribauts e avols gents; e la gent de Pulla e de Cecilia quel amen molt poch; e amaran mes la nostra partida que la sua».

Atresi li vingueren molts homens de Roma, que li digueren que li valdrien de llur poder e quel seguirien a la batalla.

  —115→  

Quant vench a pochs dies que tuyt foren aparellats, Corali ab tota sa ost exi de Roma e ana s'en vers la terra de Pulla. E quant Carles sabe que Corali venia dessus, per la terra a tolre, aparellas ab ses gents e vench s'en en les encontrades de la terra de Llavor, prop lo pont de Xipre e ordena ses batalles. E hac be altres tanta gent com Corali. E Corali hac passat lo pont e fo dins la terra de Llavor; e fo prop la ost de Carles, e ordena ses batalles; e dona a N'Anrich de Castella ab los cavallers spanyols la davantera; e los Pisans e los Toscans hagueren la segona schala; e los Romans la terça; e Corali ab los Alamanys la reguarda, ab lo comte Galvay e ab lo fill del duch d'Ostalrich.

Quant Carles viu que Corali havia stablides llurs batalles de molta noble cavalleria, e veu la senyera d'En Anrich en la davantera, hac molt gran paor e tench se per perdut, e partis de la sua ost ab trecents cavallers, e mes se detras hun puig, per tal que si la sua ost fos desbaratada, qu'ell s'en tornas en la batalla.

Ab tant Corali feri en la batalla o ost de Carles; e En Anrich ab la ost dels Spanyols, qui havia la davantera, feri primer en la primera squadra dels Prohençals e dels Picarts, e desbarataren la; e gita la a mal. Els altres feriren en la segona schala del comte de Flandes; si quels Flamenchs nils Prohençals de la ost de Carles no pogueren soferir los colps de les llances ne de les spases dels Alamanys ne dels Romans ne dels cavallers pisans. E hagueren ne tants morts e abatuts de llurs cavalls, quels camps n'estaven cuberts, si quels cavalls vius no podien anar sino per cavalls o per cavallers morts; e començaren de fogir e de scampar als mils que pogueren. E Corali romas al camp ab la sua ost ab gran alegria; els cavallers e les gents escamparen se. Los uns encalsaven aquells que fugien;   —116→   e los altres descavalcaven per llevar l'arnes dels morts; e nos cuydaven que haguayt hi hagues, ans se pensaven que Carles fos stat en aquella batalla e que fos mort.

Ab tant Carles, qui era detras lo puig ab trecents homens a cavall, munta al puig per veure de la ost quen era esdevengut. E veu que la sua ost era perduda, e que Corali era al camp, e que eren tots scampats e descavalcats, e que llevaven lo camp. Dix a sos cavallers: «Barons, firam en ells ardidament, que tots son nostres; que ells son desbaratats e nos guarden de nos. E abans que sien aparellats, havrem los tots desconfits e morts». E donchs Carles exi de tras lo puig ab sa gent e ab ses senyeres esteses. E comença a ferir en la ost de Corali; e trobals a peu e scampats. E ells quis pensaven que fossen major gent que no eren, desbarataren se e fogiren. E Corali ab be cinchcents cavallers fogi vers Roma. E Anrich de Castella, qui veu que tota sa gent se desbaratava fogi e me se en una abadia de monges; e aquells llivraren lo. E Carles pres lo, e mes lo en hun castell molt fort qui ha nom Canosa; e aqui tench lo pres, e feu lo ben ferrar e molt be guardar.