Visor de obras.

Lo cardinal feu alli coronar a Carlot, fill del rey de França e mes lo en possesio de tota la terra; e aqui faeren grand festa per dos jorns. E Carlot parti tota la terra de Catalunya, de paraula, a sos barons e a sos cavallers, e posa son senescal en la terra. En apres lo rey de França hac son acord ab sos cavallers e ab lo cardenal. E hagut consell, entengueren del rey de Arago, que havia stablida la ciutat de Girona, e que y era lo vescomte de Cardona e molt bon cavaller e servent de Catalunya. E hagueren ne gran goig, com jals tenien per llurs, e nos pensaven que hom los pogues sperar.

  —315→  

Lendema mati, partiren se tots los Francesos del castell de Lerz e vengueren se attendar apres Gerona de part lo pont. E En Ramon Folch, vescomte de Cardona, qui era dins en l'establiment sobre tuyt, feu manament: que nengu nols ixes ni passas lo mur ne les barreres qu'ell havia posades, si ell no u manava. E axi com vingueren los Francesos e foren atendats, lo rey de França trames lo comte de Foix per missatger a'n Ramon Folch: sis volia retre a ell, que ell li faria tant de be que seria lo millor hom e el pus honrat que fos en Spanya apres del rey; e si fer no u volia, que lendema que s'aparellas de la batalla.

El comte de Foix que aportava la missatgeria vench a parlar ab En Ramon Folch e dix li axi:

«En Ramon Folch, hu sots dels millors e dels majors homens de Catalunya, per raho del linatge e de naturalea, e sots parent meu e acostat, per que yo so tengut de aconsellar vos en tota res que fos per profit e honor vostra, e als no us consellaria per res. Ara, maravell me molt de vos e de vostra saviesa, com vos sots mes aci en establiment; que be veets que no us podets tenir al poder del rey de França, que en negun lloch no hac atrobat contrast ni quil haga gosat esperar, si aci no. E per tal son yo molt despagat de vos, car lo rey de França es molt yrat e mogut contra vos; e he reguart que, si per força us pren, que ja li'en puxa nengu estar a preu, que vos, e tots cells qui son aci ab vos, no perdats tots la testa. Per que, yo, axi com amich e tengut vostre, vos prech e us consell que us retats al rey de França, e salvarets la vida a tants bons cavallers que axi son ab vos. E d'altra part lo rey de França fer vos ha tanta de honor e tant de be que hanch linatge de Cardona non pres tant per null temps. E no us faça reguart, que puxats esser reptat en nenguna cort de fe, ne de baya que hagats   —316→   feta a'n Pere d'Arago; car vos sabets que major es Deus que null princep terrenal; e sabets quel apostoli pot solre e ligar de fe e de sagrament, per ço com te lloch de Deus en terra. Per que yo us fare absolre al cardenal, qui es aci legat e te lo lloch del apostoli, de fe e de sagrament que haiats fet an Pere d'Arago. E consell vos que u façats. E no us ho consellaria, si no veya gran vostre profit».

Quant lo comte hac dites totes aquestes paraules, respos li En Ramon Folch en axi:

«En comte, tots temps fos mon amich e yo vostre. Em fets semblança de amich de fet e de paraula per tots temps, sino ara. E vos deyts que vos vos maravellats molt de mi, com yom son mes aci en establiment per ajudar a mon senyor lo rey d'Arago; mas yom maravell molt com vos m'havets dit e consellat que yo traixcha aquest lloch a mon senyor quil m'ha acomanat, e que per mi perde tots temps linatge de Cardona bona nomenada, e guany nom de bar e de falsia e de traicio. E quant deyts que vos me farets absolre al cardenal de fe e de sagrament, yo creu be quel cardenal me poria absolre quant a Deus, mas som be cert que no poria absolre de mala fama e que les gents tots temps no parlassen de mi. Don, yo us responch breument sus aci, sens altre acort: que, ara ne d'aqui avant, de aquest fet nom parlets; que fort me seria greu, e donarvos ho ia a conexer mantinent; que be vos dich que, llevat vos, no es hom null al mon que de aytal raho m'hagues res dit ne parlat, qui ja valgues guiatge ne sagrament que fet li hagues, que mantinent nol fes tot lancegar. E ab aytant tornat vos en de part de Deu a cell qui us hi ha trames, e guardats vos d'uy mes que no m'aportets aytal missatge».

E respos lo comte de Foix: «En Ramon Folch, massa sots rebeu e cuytos en vostra resposta; que bem plaguera que us fossets acordat ab vostre cavaller, si aço que yo us dich seria vostre profit o no. E creu que, si u fassets, no haguerets respost axi. Ara, mal e greu quem sab, dich vos ho de part del rey de França: que us apparellets dema mati de la batalla».

E respos En Ramon Folch: «En comte, yo no son tan rebeu en ma resposta com deguera esser, segons la demanda quem feyets. E si yo n'hagues demanat de consell a mos cavallers, creu qu'ells lom donaren bo e leal sens tot si. E si dixexen   —317→   als, nols ne creguera. Per que us dich ço que ja us he dit altra veguada. Per que us prech que d'aqui avant nom parlets de aqueix fet. E pensat vos e el rey de França e tot son poder de donar quantes batalles vos vullats; que yo son aparellat, huy e dema, e tots temps quel cor vos ho digua, de esperar aquelles, e encara de donar batalles a vosaltres com vigares me sia».

Quant aço hac dit En Ramon Folch, partis lo comte devant ell e torna s'en al rey de França e al cardenal; e dix los la resposta que li havia feyta En Ramon Folch; e ells foren ne molt yrats. E com ho hagueren oit, dix lo cardenal; que ans no vendria deu dies que ells li'n havrien car ves sus al cos, a ells e a tots cells qui ab ell eren.

Ab tant lo vespre fou vengut, e els Francesos hagueren parades lurs tendes e llurs pavellons sus al pla, riba de l'aygua qui passava devant Girona: e puix soparen e vegueren a llur guisa; e sol nos guardaren de res, car nos pensaven que res los pogues noure En Ramon Folch, segons que d'amunt es dit, havia fet dedins manament que nengu nols ixques defora per avinenteha quen ixques ne hagues. Mas los serrayns ballesters no se volgueren estar per ell; ans, com no s'en pogueren exir per les portes, trencaren celadament huna paret que havien feta fora lo mur, prop la barbacana, e feren hi hun forat sotil; e per aquell forat ixqueren ne tro a xixanta homens de peu, ab llurs ballesters e ab llurs coltells a la cintura. E quant vench al primer son, anaren s'en tots ajustats a les primeres tendes que trobaren. E esdevengueren a huna tenda de hun cavaller de Normandia, que sopava llavors ab companya de cavallers francesos que ell havia convidats aquell vespre. E quant foren a la porta de la tenda, pararen llurs ballestes e entraren dins ab llurs ballestes parades; e occiren hi cinch cavallers, e prengueren vius trenta huyt homens de la companya d'aquell cavaller de Normandia, e ligaren los be. E ans que fossen sentits, tornaren s'en dins la vila per aquell forat que havien fet apres la barbacana. E En Ramon Folch ne negu non sabien res de aquest fet, e maravellaren s'en molt; e fo despagat dels Serrayns com eren gosats exir, menys de sabuda sua, fora la vila. Mas d'altra part, com veu que tan bels n'havia pres, perdonals e hac ne gran goig.

  —318→  

E lendema mati, quant los Francesos se llevaren, trobaren aquells cinch cavallers morts dins en les tendes; e maravellaven se molt qui u havia fet; e cuydaren se que alguns Catalans qui eren ab ells venguts de la terra del comte de Foix, ho haguessen fet; e prengueren ne dos, e peniaren los per la gola.

E En Ramon Folch, qui veu que dos homens havien peniats, conech en lo vestir que Catalans eren; e sabe li molt greu. E per fellonia pres aquells trenta huyt homens que havien amenats los Serrayns en la ciutat, e feu los tots peniar per los peus en torn del mur de la ciutat. E el Francesos conegueren que aquells de la vila havien fet aquell mal, que havien morts aquells cinch cavallers. E guarniren se huna companya de cavallers, qui eren tro a quatre cents a cavall, e entraren dins aquella vila que es fora lo mur vell; e vengueren a huna plaça gran e ampla qui es al entrant del call Juich, e acostaren se a les portes. E aquells de dins estigueren armats, e nos mogueren tro que los Francesos foren a les portes. E llavors En Ramon Folch feu obrir les portes e baxar les cadenes de aquella part; e donaren salt deffora, tro a xixanta cavallers armats, e tro a quatre cents servents ab llurs armes; e feriren ardidament en los Francesos ab les astes esteses; que nols valch guarniment que aportassen, que a la primera ferida abateren mort lo nebot del senyor de aquells quatre cents cavallers; e ells Francesos giraren lurs costes e meseren mans a fogir. E puix reconegueren que nebot de llur capitani era romas, e tornaren altra vegada tro sus a la porta per llevar aquell qui jaya mort al camp. E entrels altres acosta s'i mes l'oncle, ço es assaber lo senyor de aquells cavallers. E acostas tant al mur que huna pedra li vench d'amunt, de la bestorra qui es sobre la porta; e dona li tal colp sobre l'elm que aportava al cap; que del cavall lo abate a terra mort fret. E axi romangueren hi lo oncle e lo nebot. E los altres cavallers francesos, qui veren llur senyor mort jaure en terra, ajustaren se tots a huna mota e poderosament esperoearen tro sus a les portes. E En Ramon Folch quils veu venir recollis ab tota sa companya dins la vila. E tancaren les portes. Mas los ballesters foren per les ballestes e per los murs d'altre part. E deserraren les ballestes que havien, ben forts; e gitaren cayrells e pedres sobre aquella mota de cavallers francesos, axi quen occiren molts en   —319→   nafraren gran res. E hanch no hagueren poder los Francesos de llevar llur senyor qui jaya mort en terra; ans dues vegades lo havien quaix levat; e soptaven los tant los ballesters qui eren lla dins, que lexar l'hagueren. E quant veren que nol podien levar e que y havien molta companya perduda, e que res no y guanyaven, tornaren s'en, envergonyts de llur senyor que hagueren perdut e d'altra part companya assats, e vengueren al rey de França, ab gran dol que mogueren per llur senyor.

E el rey de França fo molt trist e despagat, car aquell cavaller era mort qui era hu dels nobles cavallers que ell hagues en sa ost, e son nebot atressi, dels millors cavallers del fet d'armes que fossen en França. E tuyt plangueren lo tot aquell dia, que pus no combateren.

E En Ramon Folch feu exir servents al vespre deffora, e feu aportar los cossos de aquells cavallers morts sus al peu del mur. E tuyt dixeren li per que u feya, que mes valria que hom los gitas luny del vall fora, per tal que no faessen pudor. E ell dix que non faria res, per tal com los Francesos se aventurarien de llevar aquells cavallers morts, e ans que nols ne havrien llevats, moririen dos tants, com sis feren.

Quant vench en l'altre jorn, los Francesos, ço es assaber huna companya de cavallers e de servents, volgueren llevar aquells cossos qui jahien al peu del mur, mas non hagueren poder. Ans tota vegada que s'i acostaven ne morien aytant e pus. E quant veren los Francesos que axi era, lexaren los estar hi, qui s'i jaya que s'i jagues. Mas lo rey de França feu parlar pleyt an Ramon Folch: que li donaria hom cincentes llivres torneses, e puix proferiren li'n mil, e que lexas levar aquells dos cavallers, oncle e nebot, que jayen morts al peu del mur be havia tres o quatre dies. E En Ramon Folch respos: que, si hom li donava cent milia llivres, que nols porien haver, nels lexarien levar del camp; car ell dix que havia prou moneda a tota res, mils que ells que eren deffora. Mas trames a dir al rey de França que, per ço car havia oit dir que aquells dos cavallers morts eren estats bons homens e honrats, e per ço, e no gens per guardo que ell volgues n'esperas haver del rey de França ne de nengu, mas, per valor de si mateix e per cortesia, quels levassen si levar los volien.

  —320→  

De les quals coses fo molt pagat lo rey de França d'En Ramon Folch, e tench lo molt per prous, e agrail ho y molt; puix trames hi tro a deu servents, menys d'armes, qui, ab voluntat d'En Ramon Folch, levaren los cavallers d'amunt dits.

E puix los ardits e les mescles se feyen tot dia entre cells de llahins e cells deffora, los quals tants foren que longa cosa seria de retrer. E per tal lexarem a parlar huna peça del setge de Geroni, e parlarem de les galeres e de la altra armada del rey d'Arago e del rey de França, primerament dels frontalers quel rey d'Arago establi entorn Gerona.

Diu lo compte, que, quant lo rey d'Arago s'en fo vengut a la ciutat de Barcelona, e hac desemparat tot Ampurla e tot Girones, levats los castells e les forces d'amunt dites, e puix hac estat hun temps aqui, hac entes quels Francesos tenien assetiada la ciutat de Gerona; e trames missatgers, dos o tres vegades, en Arago, per los quals feya assaber a homens de viles e de ciutats, e a richs homens e barons de Arago ço quels Francesos havien fet contra ell e sa terra; per quels pregava, com a bons vasalls, que li vinguessen ajudar tots ensemps, que ab sa bona ajuda, ell se cuydava venjar de sos enemichs e car vendre a ells ço que fet li havien. Mas los Aragonesos, aquella saho, e be havia hun any passat, que no eren be ab lo rey per algunes franquees que li demanaven, segons que d'amunt es dit en aquest libre mateix; per que hanch negun molliment ni negu no y volch venir, sino tan solament don Pedro, frare del rey d'Arago, ab sos cavallers. E el rey qui viu que no li acorrien be ses gents, ne era be ajudat per aquells, no gens per flaquea de cor, mas per no poder, car los seus ajudar no li volien, gita aquest fet a no cura, e pensava y menys que si guerreias ab un sotil cavaller de sa terra; mas   —321→   que caçava e menjava e bevia e sajornava a Barcelona e no havia cura de res. Mas los barons els rich-homens de Catalunya, qui tots temps foren feels e obedients a lur senyor lo rey d'Arago, axi com a bons vasals e naturals, quant veren quel rey nos havia cura de aquest feyt, per fellonia hagueren llur acort e vingueren li devant hun dia; e dixeren li aixi:

«Senyor, nos veem e conexem que vos sots despagat de algunes gents vostres, e no menys de raho. Si alguns fan vers vos coses que a vos no placien, mas gens per tot aço no deu tornar en dapnatge de nos altres tuyt e de nostra terra e de vostra, qui mal no y mir. Nos vehem e sabem lo poder ab quel rey de França es passe en Catalunya; sabem encara mils, que no volriem que, per astre o per desastre nostre, havem perdut, menys de colp e menys de ferida, mes de terra dins hun mes que no deguerem haver perduda dins deu anys. E ara tot dia estam a ventura de perdre lo sobre pus quins es romas, e majorment si vos ho gitats a no cura e sots nechligent d'aquest fet. Per que, senyor, pregam vos e clamam vos merce tuyt ensemps; que lexets estar vostra felonia e vostre despagament, e fets vos socoriment de aço que porets, en guisa que puxam vivre, nos e nostres cavallers que no volen als; e puix acostar nos hem als francesos, e metrem los frontales en torn del setge a totes parts, e irem los fer alguns ardits e algunes esdemeses tots dies, que no parrega que haguen ells atrobada en Catalunya gens sens cor; car gran res valria mes a nos que haguessem perduts los cossos e ço que havem en aquest fet, per raho d'armes, que si per nos, que estam ara e sajornam en les ciutats com a mercaders, era ahontada e menys preada tota la cavalleria de Spanya. Per que, senyor, vos pregam e us requerim altra vegada que: vos nos façats a aço tan soficient resposta de fet e de paraula, que sia a honor vostra e profit nostre e de tota vostra terra per tots temps».

E quant aquestes paraules hagueren dites los richs homens de Catalunya al rey d'Arago, respos lo rey d'Arago axi:

«Barons, no creu que sia null rey de crestians al mon que tantes per tantes haga tan bones gents ne tan bons vasalls e tan naturals a son senyor com yo he de vosaltres. E mostren ho primerament los fets e les obres, e puix les paraules ab que mostrats lo bon cor e la bona voluntat que vers mi havets tots   —322→   vosaltres. Agraich vos molt ço que dit havets, e son be pagat vostre. Ara, es esdevengut que, en aquest fet que es entre nos, som nos de la huna part, e puix tot lo mon de l'altra. En la qual, jat sia que hagam pres hun poch de dan, a la fi, si a Deu plau, nos tornara en honor e en gloria de mi e de tots vosaltres e de tot hom que sia en ma terra; car si perdem en aquest fet, cell qui menys hi perdra sere yo, llevat la desonor. E quan a mi, tota vegada tench en ma ma de fer aquell plet que yo vulla ab los Francesos; mas guart a vosaltres e l'estament de la terra, que no seria bo ne profitos. E yo, barons, no son sino hun cavaller. E entrels altres, sim pot romanir lo cavall e les armes, aytan ben cuyt vivre de cavalleria com nengu qui hic sia; mas no seria bon cuydat ne bon pensament aquest a vosaltres. Por que, pus que tan be ho havets dit de paraula, yo us ho agraeixch molt, e grayr vos ho he molt mes si en obra ho metets. E no es enteniment meu que altra força vos ne faça; mas, si fer ho volets, que u façats, e si no que us ne lexets. Mas, si u fets e si res me romar, ço que he em romandra partire tots temps ab vosaltres. E pensats vos de aparellar ab vostres cavalls, que yo us dare e us quitare en aquella manera; e vosaltres ne pasarets be, e es acostumat en Catalunya tots temps. En breus dies, pus despertats men havets, sere ab vosaltres. Mas entretant fare aparellar galeres e alguns quins defenen la ribera de la mar, si venien aquelles dels Francesos. E vosaltres yrets vos en; e fets ço que vigares vos sia. Mas tench per bo, si vosaltres ho conexets, que bo seria que estigats los huns a Estalrich qui es prop de Girona a cinch llegues, e los altres a Besalu. E axi porets correr dia e nit, e fer mal en la ost dels Francesos, salvant que no dich gens que aventurets lo fet, tro yo puxa esser ab vosaltres».

E quant lo rey hac dites aquestes paraules, ells li reteren grans gracies. Ab tant lo rey aparella de quitar los cavallers; e aparellaren se tots, e anaren se vers Estalrich. E aqui trameseren N'Ambert de Mediona ab xixanta cavallers armats e ab dos milia servents que estiguessen per frontalers a Besaldu, e los altres richs homens e cavallers romanguessen a Estalrich. E faeren venir molta vianda de Barcelona, e estigueren aqui en frontera, e feyen aqui tots dies molt bells ardits; e corrien tots dies tro sus en les tendes de la ost dels   —323→   Francesos, e occien los homens a cavall e a peu; e corrien tots dies los camins, e prenien ne com cent com dohents adzembles, o mes o menys, segons ques esdevenien, que aportaven les hunes viandes, e les altres armes, e les altres moneda a les osts dels Francesos. E feyen aqui gran guany en moltes maneres que seria llonga cosa de recomtar; e amenaven presos, com cinch, com deu homens, o mes o menys, segons que atrobaven; els servens venien los, axi com si fossen Serrayns; que, per menys de cinch sols, havia hom hun Frances, qui comprar lo volgues. E axi staven tots dies los cavallers catalans del rey d'Arago en fer ardits e encontres. E prenials ne tambe que, nulla veguada, per pochs que ells fossen e los altres molt, no trobaven quils gosas esperar.

El rey d'Arago d'altra part qui era romas en la ciutat de Barcelona, feu endreçar e aparellar en deu dies onze galeres que y havia alli. E foren almiralls En Ramon Marquet e En Berenguer Mallol, ciutadans de Barcelona. E aquelles galeres estaven surgides en la plaga per deffendre la plaga, si altres n'i venien d'altra part. E per ço quels homens de Barcelona haguessen menys de reguart, lo rey feu fer hun vall ample e pregon en gir de la ciutat, ab mur de terra que hi feu fer riba la mar e tot trancat de ballesteries. E de vint en vint braces feu fer cadafals de fusta riba lo vall; e entre dos castells feya fer huna brigola; e axi enforti la ciutat, en manera que paria que no temes nengunes gents.

E d'altra part, lenys armats e barques armades de cossaris de Valencia e de Barcelona e de Taragona e d'altres logars, ab volentat del rey, anaven tot dia costeregant la ribera entro sus a Narbona, amagadament, que nols ves l'armada del rey de França. E atrobaven barques e lenys cuberts, carregats de viandes e de robes e d'altres coses qui venien de Macella e de Monpeller e de Prohença a la ost del Francesos; e amenaven los s'en ab gran guany que y feyen, e donaven la quinta al rey.

E entre los altres cosaris si n'i hac hu, qui era de Alacant, qui havia nom N'Albesa. E aquest N'Albesa, ab alguns companyons arma hun lenyate de vint e huyt rems; e aquest leny era be spalmat; e era millor de rems que leny que hom sabes en tota la ribera. E puix partis hun dia de Barcelona, e pres molta de la mar a enfora, e golfeia atravers, per tal que nol   —324→   vees l'armada del rey de França qui era a Roses e a Sent Feliu de Guixols e a Coplliure; e vench s'en a la punta del Guerau de Narbona; e acostas tant a terra prop de huna rocha que de la huna part batia de rems en terra. E feu donar tants grans llats al leny que tota la carena mostrava vers la mar; axi que de luny paria que fos rocha, per tal com lo leny era de fresch espalmat e blanquejava. E mentre que ell estava axi, vench huna caravana de barques de Macella, carregades de vi e de roba dels Francesos, e eren tro a treize barques; e hanch sol nos guardaren del leny armat, car cuydaven se que fos rocha; e les set de aquelles barques surgiren en mar foral Guerau e ormegaren se dins. E quant vench al vespre. N'Albesa feu dreçar lo leny armat, e bate de rems, e entra s'en dins lo Guerau: e troba y aquelles set barques d'amunt dites, e d'altra part onze que la y eren, sens defensio que no trobaren. Cells del leny d'En Albesa ab ell ensemps muntaren en les barques, e prengueren les, e ligaren tots los homens que y trobaren mercaders, e huns e altres, e puix carregeren lo leny de les pus belles robes que y trobaren, e de moneda vella d'argent, e de altres coses nobles; e dues de aquelles barques atressi carregaren de la millor roba que y sabien; e puix N'Albesa feu metre a fons les quinze; e axi, ab lo seu leny e ab dues barques carregades de roba, ixques del Guerau, e occis tots los homens que atrobar hi poch, llevats aquells qui eren de gran rehemcio; e puix, ab aquell guany que havia fet, vench s'en a la ciutat de Barcelona ab gran alegria. E aqui feu encant de la roba per huyt jorns. E entre la altra roba troba y tres tendes, les pus belles que hanch fossen vistes en nengunes terres; de les quals la huna era del rey de França; e caberen hi be mil cavallers a gran ayre dedins; e preava la hom be quinze milia sous barcelonesos. E quant hac fet son encant, troba que havia guanyat en aquell viatje prop de cent milia sols de Barcelona. E puix estech en Barcelona ab sos companyons, asolaçant e deportant se ab la moneda dels Francesos. E puix torna hi moltes vegades ab lo seu leny, ab aquesta maestria que ja havets oida; e prenia barques e tarides e altres lenys e vexells, e venia s'en a Barcelona. E de aquest ardits e d'altres pus bells feya N'Albesa sobre mar, e alguns cosaris que y hayia, que seria longa cosa de comtar.

  —325→  

Quant En Ramon Marquet e En Berenguer Mallol, almiralls de les galeres del rey d'Arago, veyen que N'Albesa e els altres cosaris guanyaven tant ab lenyatons e ab barques armades, tengueren se per fort mal exits, car ells no podien res guanyar ab aquelles onze galeres, ne havien fet encara negun ardit. E vengueren s'en devant lo rey un dia, e demanaren li licencia quels lexas anar a la armada del rey de França. E lo rey respos e dix los axi: «Barons, vosaltres sabets aytant te com yo qu'en la armada del rey de França, son be cent galeres o pus, e d'altres lenys be altres cent, qui lla, qui ça; e vosaltres no sots sino onze galeres e no pus. E yo no menys creu que, si eren les altres dos tantes que vosaltres, guanyassets, ab Deus qui us ne ajudas! Mas tant de les altres ni ha, a huna de les vostres deu o pus, no m'es vigares que sia faedor que vosaltres anets lla per nengun tall; que basta que defenats la plaga de Barcelona. E si fer ho podets, no havrets fet poch. Mas he la trames, segons vosaltres sabets, tres o quatre vegades en Cecilia missatger, que vingua la armada que y es; e creu que hi sera en breu. E llavors porets fer ço que vosaltres deyts. Mas yo conech lo vostre bon cor, e agraeixch vos ho molt ço que dit m'havets».

E respos En Ramon Marquet per si e per En Berenger Mallol: «Senyor, si Deus ho vol, la armada de Cecilia vendra en breu ab guany molt per mar e per terra, si a Deu plau; mas entretant, si vostra merce es quens lexets anar per assajar quina armada es aquella tan gran del rey de França?». E respos lo rey: «Barons, puix aço ho deys, no us ho vedare. E anats hi en nom de Deu; e fets ço que vijares vos sia; que del fet de la mar mes ne sabets que no yo».

Ab tant los almiralls d'amunt dits feren recollir los mariners e tota llur companya, e les galeres partiren se de Barcelona e prengueren de la mar molta en fora, per tal que no fossen vistes, tro que fossen en la armada del rey de França. E quant se foren be empelegats e hagueren anats be tres jorns o pus sobre mar, trameseren huna barcha armada per scusir la armada del rey de França. E els de la barcha, quant se foren acostats á la armada, veren la, que paria que fos bosch, tanta e tan gran era. E tornaren ho a dir a'n Ramon Marquet e a'n Berenguer Mallol: que no seria ardiment, mas follia, si   —326→   ferien en aquella armada; e que aytant los valia ques gitassent en mar; que nengu no poria escapar per res, si ho feyen. E axi los almiralls del rey d'Arago d'amunt dits veren y conegueren que no porien res fer, e tornaren s'en a Barcelona. E quant hagueren estats en Barcelona tro a quinze jorns, tornaren hi altra vegada per aquell cap mateix; e hagueren sabuderia que la armada del rey de França era ajustada axi com d'abans, e tornaren s'en envergonyats a Barcelona. E a cap de dies tornaren hi altra vegada, e pres los axi com ja havets oyt. Per que alguns homens de Barcelona, e majorment lo poble que axils veyen anar e tornar tot dia, e no feyen res, maldeyen los, e metien los en fama que En Ramon Marquet e En Berenger Mallol havien presos diners del rey de França e eren logats que no ferissen en la sua armada.

E quant los almiralls del rey d'Arago d'amunt dits hagueren enteses aquestes paraules e que esta fama corria contra ells en la ciutat de Barcelona, hagueren gran reguart. E hagueren llur acort entre si: que mes los valia morissen ab bon nom, que si tan mala fama se seguia contra ells. Per que ordenaren que, si ells als no podien fer, e que si sol eren ab dos galeres, si devien ferir en l'armada del rey de França ques quels en preses, e que null tems no tornassen en Barcelona, pus huna vegada ne fossen partits, tro que ferit hi haguessen, o fossen tots morts, o guerrejasen ab llurs enemichs. Ab tant, com vench hun divendres a vespre, los almiralls del rey d'Arago ab llurs mariners, ab llurs ballesters e ab llurs sobre senyals, recolliren se en les galeres, e partiren se de Barcelona: e vengueren s'en aquella nit devant Sent Feliu de Guixols; e dexaren de tras l'armada del rey de França major, e puix trameseren huna barcha armada per espiar si la armada major del rey de França se era tota ajustada axi com d'abans. E hagueren sabuderia per la dita barcha: quel rey de França havia triades de la sua armada vint e quatre galeres, en les quals havia mesa tota la flor de la sua armada, axi com dels millors mariners e ballesters que ell hagues en la armada; e aquelles vint e quatre galeres, que s'eren apartades entre Roses e Sent Feliu e que volien anar a Barcelona.

  —327→  

Quant los almiralls del rey d'Arago hagueren aço entes, e saberen aço per cert, hagueren gran goig e gran alegria; e no se trigaren gayre, mas que bateren de rems, e sus, a ora de vespres, hun poch abans, foren lla hon aquelles vint e quatre galeres eren. E sempre que les veren, cridaren los ques aparellasen de la batalla. E l'almirall de les vint e quatre galeres, qui veu que aquestes onze demanavan batalla, e que non venien pus, hagueren gran goig e tengueren les per llurs. E meteren se en escala ab les vint e quatre galeres. E les onze galeres del rey d'Arago totes ensemps feriren en mig lloch de aquelles, lla hon veren estar l'estandart major en la galera del almirall; e feriren de tal virtut que d'altra les passaren totes, e partiren les en tres parts, mal llur grat; axi que les set galeres de aquelles vint e quatre romangueren en mig de les onze galeres del rey d'Arago. E aqui los Catalans de les galeres del rey d'Arago, ab sos coltells al puny, saltaren en aquelles set galeres; e axi com a homens folls que no guardaven nulla res, ans sols nos guardaren ne duptaren nulla cosa, mas que ferien ab llurs coltells de ça e de lla, e d'amunt e d'avall, á tots parts, de popa a proha; axi que alguns per morts e altres per nafres mortals cuydaren aquelles set galeres, que no y romangueren entre tots lo cos, docents homens; e preseren los, e puix lexaren se anar a les altres; e primerament a aquelles qui eren de la banda de mig jorn, les quals eren armades de homens de Narbona. E hagueren ab ells gran batalla. Mas a la longa los Narbonesos no pogueren soferir la batalla, enans se reteren tots. E los altres de Masella, qui estaven de la banda vers llevant, que veren aço, bateren de rems e fugiren al mils que pogueren vers la armada major del rey de França; e totes les altres romangueren desbaratades e preses.   —328→   E eren per comte aquelles que preseren e retengueren set; mas, si be les altres s'en anaren, be havien perduda la mitat de la gent e del arnes. E En Ramon Marquet e En Berenger Mallol, almiralls de les galeres del rey d'Arago, quant hagueren preses les set galeres d'amunt dites, reconegueren aquelles qui eren preses, e trobarenhi entre altres, que y era romas pres l'almirall major de aquelles vint e quatre galeres del rey de França. Era cavaller, per nom En Guillem de Lodeva. E preseren ell e los altres que los fo vigares e fossen de reemsio, e meseren los en huna galera. E puix triaren de aquelles set galeres les cinch; e les dues que romanien meseren hi los mariners e els galiots que havien presos; e puix ab ells ensemps meseren les a fons; e ells vengueren s'en, ab les llurs onze e ab les cinch que hagueren guanyades, vers Barcelona.

E quant hagueren anat tro a deu milles, la armada major del rey de França, qui era a Palamos, ixque devant ells. E los almiralls del rey d'Arago qui veren aço, no pogueren als fer; e desempararen les cinch galeres que s'en menaven, e trasqueren ne l'almirall En Guillem de Lodeva damunt dit, ab d'altres, e puix meseren les a fons. E quant aço hagueren feyt, bateren de rems e feren la via de Mallorqua, e empelegaren se fort a la mar. E ab tant la nit sobrevench, e la armada del rey de França no sabe quina via se feyen les galeres del rey d'Arago, car no les veyen. E axi hac a romanir l'encalç aquella vegada.

E les galeres del rey d'Arago, tota aquella nit, a rems e a veles, anaren tant que lendema, ora de tercia, foren en Barcelona. E entraren per la plaga ab gran goig e ab gran gatzara. E puix los almiralls llivraren los presos al rey e reconegueren quin mal havien pres. E no trobaren que haguessen perdudes sino quatre persones, salvant que y havia prop de quatre cents persones nafrades, de les quals n'i moriren prop de trenta cinh. E el rey d'Arago guarda los presos; e rete gracies a Deu, com tan gran victoria havia donada a les sues galeres contra cells de sos enemichs.

E mantinent lo rey d'Arago trames huna barcha armada en Cecilia, e feu assaber aquesta batalla e aquest desbarat de les galeres del rey de França a la regina e a'n Jaume son fill e a tots los homens de Cecilia, per tal que haguessen goig tuyt e   —329→   que s'en alegrassen. E feyals assaber encara: com ell se maravellava molt com la armada de Cecilia no era venguda en Catalunya; per quels deya els manava: que, vistes les presents, la armada vengues a totes passades. E tantost com lo rey hac fet aquest manament, los missatgers anaren en Cecilia e comtaren aquestes noves a madona la reyna e a'n Jaume son fill; e ells hagueren ne gran goig e alegria gran; e no fo maravella. Mas la armada de Cecilia no podia venir tant y vaç en Catalunya, car havien a fer altres coses que avant oyrets.

Ara lexarem a parlar del fet de la armada e del fet dels ardits e de les batalles que feyen sobre mar, e parlarem altra peça de ço ques feya en terra.

Quant lo rey d'Arago hac estat lonch temps en la ciutat de Barcelona, segons que d'amunt es dit, e hac ordenat sos fets per mar e per terra, hac en volentat de anar ell personalment vers Gerona e de donar als Francesos batalla, si les sues gents pogues replegar. Per que mantinent trames ses lletres als barons e als cavallers e a homens de ciutats e de viles e de tot lo comtat de Barcelona generalment, per les quals los feya assaber l'estament de la ost dels Francesos, com eren minuats de llur poder, per raho de malalties e de pestilencies que Deu los havia donades en llurs osts, e per raho de molts assaigs e de molts ardits quels cavallers seus havien fets sobre ells; e per ço era enteniment seu donar batalla a ells en dia sabut; don requeria e pregava a tuyt generalment, e singularment a cascu, per la fe e per la naturalea que a ell havien haguda tots temps, que ell los assignava dia que ells fossen ajustats lla hon ell fos, per fer lo seu manament; e aço per res no fallissen.

  —330→  

El rey, quant hac trames per aquesta raho sos missatgers per Catalunya e per tot lo comdat de Barcelona, trames N'Amfos, fill seu major, en Arago ab lletres e ab pregaries de aquella raho mateixa a tots los Aragonesos. E ell apres partis de la ciutat de Barcelona, e vench s'en a hun monastir de monges negres qui es en Catalunya, e es lloch de gran devocio hon Deus ha fet a tot hom moltes miracles e vertuts; e el lloch aquell es apellat Senta Maria de Monserrat. E es lloch molt salvatge e agrest, e entre grans muntanyes e feres assetiat. E aqui lo rey estech, e vella tota huna nit devant l'altar de madona santa Maria; e pregala de bon cor e de bona volentat molt homilment; que li acabas merce, ab lo seu fill Jesu Crist, que ell li fes ajuda e valença, en tal manera que sos enemichs portassen la penitencia de les sobres que fetes li havien; ço es assaber, car li eren entrats en sa terra no degudament; e coneguen se que major cosa es lo poder de Deu e de la sua santa virtut que d'ells, que havien llur fe e llur esperança en superbia e en orgull, e per raho de les gents moltes e del tresor gran que havien ab si.

E quant lo rey hac vellat tota huna nit, lo bon mati, oyda la missa, oferi ses presentalles a madona santa Maria. E puix partis de aquell lloch ab tota sa companya, e vench se d'amunt per lo cami de les montanyes, entro que fonch vengut a Estalrich. E aqui ell troba los barons e los richs homens de Catalunya que estaven aqui en frontera. E tuyt hagueren gran goig de la sua venguda. E aqui ell se pensa que, si ell podia establir hun puig qui es prop de Gerona, qui ha nom Tudela, que seria gran profit seu, per tal que, si stablir lo podia, nos temia que nengunes gents l'en gitassen. Era lloch hon pogueren estar los barons tots de sa terra, a dia sabut de la batalla, mils que en negun altre lloch. Per que, quant lo rey hac estat a Estalrich alguns dies, hun dia feu manament a tots los cavallers e altra companya, que lendema fossen tots apparellats, ab llurs armes, de seguir a ell lla hon ell volgues. E tots feren la sua volentat; mas no sabien res de son cor hon volia anar, mas que ell anava primer, els seguien lo, axi com fan les ovelles a llur pastor.

E quant vench lendema mati, foren tuyt apparellats, axi com lo rey havia manat. E el rey allonga lo ardit tro al vespre   —331→   que quant foren dos o tres ores passades de la nit, e els cavalls hagueren rosa la civada, el rey e els cavallers hagueren dormit hun poch, guarnis lo rey, e feu guarnir tots los altres cavallers a cavall e a peu. E quant foren tots guarnits, eren tro a cincents cavallers ab llurs armes, e tro a cinch milia servents, entre almugavers e huns e altres. E meseren se al cami tot dret vers Girona. E cavalcaren tan la nit que, al jorn, com lo sol començava de exir e de apparexer sobre la terra, foren sus d'amunt Girona; e passaren devant la ost dels Francesos, axi prop que no y havia hun tret de ballesta entre los huns e los altres; ans, si parlassen alt los huns, pogueren oyr los altres ço que deyen; que no y havia sino huna aygua en mig, qui ha nom Teer.

E axi com passa lo rey ab sa companya, feu anar primers los servents ab llanses e ab ballestes, e cent cavallers quils livra per guarda. E ell ab trecents cavellers posas al mig lloch. E de tras vengueren les adzembles ab llurs ambles e ab cent cavallers en guarda. E passaren ben esperts e afrontats, que hanch no trobaren qui res los digues; ans los guardaven los Francesos, es maravellaven, axi com si vesen hun ase volar; e nos pensaven gens los Francesos quel rey d'Arago fos aqui. E En Ramon Folch ce cells qui eren en stabliment en Girona conegueren be quel rey era aqui; car bes pensaven que negun hom del mon no gosaria passar allens, ne aventurar se tan fortament, sil noble rey d'Arago no y fos. Per que, aytant com los veren, cridaren tuyts a grans cris: «Arago! Arago!». E cuydaven se quel rey d'Arago volgues ferir en la ost. Mas lo rey passa gint e suau, segons que d'amunt es dit. E quant veu que nengu no li exia, ne a ell atressi no li era fahedor que feris en ells, pus ells, que tants eren, no li deyen res, ana s'en avant ab tota sa companya, tro que la ost del rey de França les hagueren perdut de veer. E puix ell travessa per hun cami e puga s'en al puig de Tudela de que us havem ja parlat d'amunt. E estigueren alli tot aquell jorn.

El rey de França d'altra part ajusta sos cavallers e demanals de consell, que creyen que fossen aquelles companyes; e tuyt dixeren llur seny. E axi com foren molts, foren de molts enteniments. Mas lo rey de França, quant tuyt hagueren dit, dix son enteniment:

  —332→  

«Barons, yo he be entes ço que cascun de vosaltres havets dit. E pot esser que ço que algu ha dit, que sia veritat e s'esdevingua axi. Mas ya no u creu; ans me pens, saul lo consell de vosaltres, que aquella companya qui es allens passada, sien cavallers de Pere d'Arago qui van correr al cami de Castello d'Ampuries; car per ventura han espiada alguna requa de adzembles e alguna altra cosa, en quels es vejares que puxen guanyar. Per ço façam axi, si vosaltres ho tenits per bo. Trametam los de tras cent o docents cavallers, per veer que faran; e que tinguen ses talayes ça e lla per los puigs; e, si mester los es, facen senyal; e, si mes n'i ha mester, trametrem los prou companya. E si per ventura en Ampurla los podiem encloir, gran cosa seria».

Quant lo rey de França hac aço dit, atorgaren li tuyt son enteniment, e consellaren ques faes axi. Ell mantinent hac e tria quatre richs homens de sa ost, e llivrals cent xixanta cavallers ab llurs armes, tots los millors e tots los pus sperts que ell sabia en tota sa ost. E anaren s'en, e faeren axi com lo rey havia manzit. E cuydaren se quel rey d'Arago fos entrat correr en Ampurla. Anaren s'en via dreta vers Castello, e hanch non trobaren nengunes ensenyes ne nenguna certenitat en tot aquell dia; e puix travesaren per munts e per plans e per muntanyes tota la nit seguent; e encara no saberen res del rey de Arago, hon sera ne que s'era fet.

E el rey d'Arago, segons que d'amunt es dit, quant se fon atendat al puig de Tudela, estech hi tot aquell jorn; e puix, aquell vespre, feu donar levada de bona ora als cavallers. E quant los cavalls hagueren rosa la civada, e fo miga nit, feu ensellar lo seu cavall; e vestis hunes espatleres de cendat; e ab la sua spa cinta sens altres guarniments, e ab deu o dotze caballers, partis de aqui; e feu sonar la sua botzina, per tal que tuyt lo seguissen. E ell devalla s'en per lo puig avall; e tench lo cami de Besalu hon volia anar aquell dia, per endreçar e ordenar aqui sa frontera. E els richs homens e los altres cavallers qui oyren sonar la botzina del rey d'Arago, conegueren que ell s'en anava. E maravellaren s'en molt, com nols ho havia fet assaber. E tots e yvaç ensellaren llurs cavalls. E hanch no foren a temps a guarnir. Mas, tots desguarnits, meseren se al cami. E erraren la carrera per la qual lo rey s'en   —333→   anava, car lo rey s'en era anat pel pla e ells prengueren per la muntanya. E ab lo rey, segons que d'amunt es dit, no havia pus de deu o dotze cavallers, entrels quals no y havia negun rich hom, sino Don Pedro son frare, e hun altre rich hom d'Arago. E d'amunt per la muntanya eren aquests richs homens: primerament, N'Armengoll, comte d'Urgell, En Ramon de Moncada, senyor de Fraga, e En Simon de Moncada, fill del senescal de Catalunya, En Pere de Moncada, senyor de Aytona, e En Berenger d'Entença, e En Ramon de Cervera, senyor de Guneda, En Berenger de Puig-Vert, e En Guerau de Cervello, e En Alamany de Cervello, son frare, e En Berenger de Anglesola, e tota l'altra cavalleria, que eren be, entre aquells e aquests, e huns e altres, quatre cents huytanta cavallers. E els servents, qui anaven primers, foren se tant cuytats per la muntanya que, quant foren al pla devallats, foren primers dels del rey, anant per la carrera hon lo rey venia avant, be miga legua. E els cavallers d'amunt dits qui venien per la muntanya hanch no pogueren saber ne oyr negun ardit del rey en tota aquella nit, per que n'eren fort despagats. E quant vench sus al mati, com l'alba aclaria e el sol devia aparer sobre terra, ells foren sus alt en la serra de huna muntanya; e oyen tocar devant ells la botzina del rey; e regiraren se, e veren lo rey qui era lla jus, e hagueren gran goig; e devallaren s'en a ell. E aço fon lo jorn de santa Maria de Agost en l'any de Nostre Senyor 1285.

E els servents, segons que d'amunt es dit, eren se ades enantats per les dreceres de les muntanyes, e anaven s'en primers. E sus, com lo sol començava de exir sobre terra, ells guardaren devant ells e veren sus, al cap de huna serra hon ells sempre devien pujar, aquells cavallers francesos que d'amunt vos havem parlat, ab d'altres qui ab ells se foren ajustats, que tot lo dia passat e la nit havien cavalcat d'amunt e d'avall per saber del rey d'Arago noves. E com nol haguessen trobat, lavors tornaven s'en vers Gerona, a la ost del rey de França. E axi, per cas de ventura, eren esdevenguts alli. E els servents del rey d'Arago d'amunt dits, qui veren aquests cavallers d'amunt dits, nos cuydaven gens tuyt que fossen Francesos; mas deyen los huns que eren cavallers del rey d'Arago qui eren venguts d'amunt per lo cami de Vich, e venien   —334→   ajudar al rey d'Arago; los altres deyen: que ans era N'Ambert de Mediona que exia a carrera per acompanyar lo rey d'Arago, ab los cavallers que eren en lo stabliment a Besaldu; los altres deyen: que ans eren Francesos.

E mentre contenien axi, dix hun servent que y havia, molt spert, si bo e spert ne havia en Spanya, e havia nom en Guillem Scriva, e en aquell dia, anava cavalcant sobre huna egua a la gineta: «Yo, dix ell, que son a cavall, ire entro a ells, e scosir los he qui son, ne quants poden esser». Ab tant puny la egua en que cavalcava dels sperons, e vench corrent tro sus en los cavallers francesos, tant los fos prop, tro a mig tret de pedra. E conech als sobre senyals que Francesos eren. E apres crida á grans crits: «Arago! Arago! via a ells! Traydos! que Francesos son!». E los servents qui aço hagueren entes, lexaren se anar a ells ab pedres e ab llances e ab darts. E los cavallers, axi com a homens desesperats e que als fer no podien, ajustaren se en huna mota e estremaren se del cami; e tot gint e suau de llur pas cavalcaren tant, anant a poch a poch, e naven tant estrets que no paria que n'i hagues xixanta, que sol nos desmallaven nes desrengaven; mas soferien los colps quels servents los feyen. El servents, com á folls, pensaven de despendre llurs armes. E los Francesos cavalcaren poch a poch avant. E quant veren quels servents hagueren despes totes llurs armes, cridaren: «Mont-Joya!» e desrengaren, e dexaren se anar poderosament als servents, axi que tots los desbarataren tantost. E els servents fogiren de ça e de lla per les muntanyes, e gitaven les pedres de tras, mas poch los valia.

E el rey d'Arago, segons que d'amunt es dit, era romas de tras, que s'en venia cavalcant poch a poch ab tota sa cavalleria. E ell estant axi, vench li devant cavalcant sobre hun roci hun frare de la orde de Calatrava, e dix li axi: «Senyor, correts yvaç, que tots los servents que van primers son perduts. -E com! dix lo rey, ques aço? -Senyor, dix lo frare, be cinch milia cavallers francesos quils han donat salt aqui devant vos part a aquel puig, al pujant de huna serra». El rey que oy aço, per ço com los demes dels cavallers eren desguarnits, aturas per guarnir; e appela En Pere de Moncada, senyor de Aytona; e dix li que replegas tots los cavallers que ja   —335→   eren guarnits e que se adevantas tot primer per capdellar los servents, e quels fes sperar, tro que ell fos ab ells ab tota sa cavalleria. E En Pere de Moncada replega, entre huns e altres, a huytanta cavallers, e devantas, axi com lo rey li havia manat. Mas no y fo a temps; que, quant ell fo alla, los servents foren ja desbaratats, si quen jahien en lo camp be huyt o nou morts. E En Pere de Moncada, quant veu aço, trames missatje al rey que cuytas. E lo rey encara no era guarnit; mas trames hi En Ramon de Moncada, senyor de Fraga, tro ab xixanta cavallers. E En Pere de Moncada d'amunt dit vench esperonant tro sus als Francesos e feri ardidament sobre aquells. Mas los seus cavallers no eren guarnits be, per ço com no eren estat a temps al guarnir. Axi, moriren en aquella ferida quatre cavallers, de aquells qui eren ab ell venguts. E En Ramon de Moncada, qui veu que tots los servents eren desbaratats e quels cavallers se desmallaven, pres a travers e volch esperar lo rey. Mas, tantost com ell se fon gitat, veu de tras si lo rey que venia tro ab cent cavallers; e ell quil veu venir volch altra vegada ferir als Francesos. Mas hun Frances li vench al costat a junta ab hun bordo, e feril per les costelles, axi que les cuyraces li esvay, e de tras li passa be quatre dits.

Ab tan, lo rey fo aconseguit, e vench ab sos cavallers esperonant ab llurs hastes esteses; e vengueren a junta als cavallers francesos; e feriren ardidament sobre aquells, axi que, la primera ferida, ne abateren be xixanta ab los colps de les llances. Mas ells eren tan guarnits que no havien pres altre mal, sino que eren cayguts. E no y havia servents quis mesclassen ab ells, sino fort pochs. E axi tornaren s'en tuyts en llurs selles, sino tres o quatre qui romangueren al camp e moriren puix. E aixi, quant hagueren fetes les juntes ab les llances, segons que d'amunt es dit, feriren se regeament ab les masses e ab les espases, de grans golps e de mortals; aixi que en tan pocha d'ora no fon hanch tan regea mescla ne pus fort batalla.

Entrels altres colps que s'i feren, sin feu lo rey d'Arago dos molt bells e naturals: que, axi com vengueren a la primera junta, lo rey ana ferir hun senyaler frances, qui aportava huna gran senyera vermella ab huna bara blancha de argent que y havia de llonch en aquella senyera. E el rey dona li tal   —336→   colp per mig los pits, que no li valgueren cuyraces, ni buch, ne negun guarniment que portas; que be li'n passa de tras miga brassa; si que la senyera caech en terra. E els cavallers del rey d'Arago, qui veren la senyera del Francesos caure, hagueren gran goig e tengueren llur fet guanyat. Mas los Francesos alçaren mantinent tres senyers, axi com a homens quis tenien per morts e no guardaven nulla res, mas ques deffensassen maravellosament. E cridaren a grans crits: «Mont Joya! Mont Joya! Bons xivallers avant!». E entrels altres vench hun Navares qui era ab los cavallers francesos e vestia hun esberc de ferre ab son cap mall e ab una cervellera en son cap. E vius quel rey d'Arago les feya gran mal de ses mans; e acostas a ell, e trames li huna escona muntera que aportava en la ma; e dona li tal colp en l'arço de la sella devant que de l'altra li'n passa be hun dit. E no plach a Deu que li fes negun dan ne mal; car be sapiats que, si dos dits fos venguda pus alta la esquona, e lo rey que no era ben guarnit, de part a part lo haguera tot passat sens tot si. E lo rey pres la escona ab la ma, e tira la tant fort que dos troços feu del ferre, si quen lo arço ne romas be tres dits. E de aço fa testimoni cell qui aço recomta en aquest libre, qui vehe la sella del rey e el ferre que y era romas. E pux lo rey puny son cavall dels esperons e acostas poderosament vers aquell qui la escona li havia tramesa. E dona li tal colp de la massa de coure sus al cap, que sempre lo abate a terra mig mort per lo coll del cavall. E el rey, que viu lo cavaller aquell qui era caygut e no era mort encara, ne ell no portava llança ab quel feris, apella hun servent, per nom Guillem Scriva, de que us havem ja parlat, e cavalcava sobre huna egua a la gineta; e el rey dix li, que devallas e quel occis aquel cavaller. E lo servent devalla mantinent, e mes tot son coltell per la paltrina del cavaller qui jaya en terra; si que mantinent mori. Mas al encorbar ques feu a fer aquell colp, altre cavaller frances li fo vengut de la part d'amunt, e trames li hun bordo que aportava, e feri lo per les lonzes, si quel servent romas mort al camp. El rey, qui viu aço, acostas al cavaller qui havia mort lo servent, e volch li donar de la massa al cap; mas nol estevench; e feri al cap del cavall, e dona li tal colp entre les orelles ab dues que el cavall e lo cavaller caygueren en terra   —337→   tantost. Si quel cavaller hanch no pogue pujar en sella, mas que mori a pochs dies com la batalla fou finida. E aquell cavaller era molt honrat home de gran poder, e appelaval ho senyor de Claramunt.

E puix la batalla s'enforti regeament; mas los cavallers del rey d'Arago per veritat havien gran reguart que no y hagues gran aguayt, o per astre o per desastre llur, desbarataren se los demes de aquells; axi que, com vench al estret mercat, nos atroba ab lo rey al camp ne eren romasos ab ell pus de vint e dos cavallers, entrels quals era don Pedro, son germa, e En Berenger d'Entença, e En Simon de Moncada, fill del senescal de Catalunya, e hanch no y hac mes richs homens de aquests. Mas lo rey, ab aquests richs homens e ab los altres qui eren ab ell romasos, ho menaren tan be que hanch Rotla nos mena mils en fet d'armes. Si que nols romas llança ne espasa sancera. E puix, quant la batalla hac durat huna peça, los Francesos havien gran reguart que no y hagues aguayt de cavallers del rey de Arago; e el rey d'Arago atressi havia reguart que no y hagues aguayt de cavallers francesos. E axi cascuns se estremaren del lloch hon la batalla era estada a hun depart, los huns de ça, los altres de lla. E lo rey cavalca en son cavall, e acostas lla hon jahien los cavallers morts al camp, per reconexer qui eren aquells que havien perduts de sa companya. E troba que havien perduts dels seus homens tretze a cavall, entre homens de vila e cavallers; e dels Francesos, que jahien al camp, qui morts, qui naffrats, vint e dos, entrels quals jahien morts quatre richs homens, que preaven mes que la noble que havien; e era major dan com eren morts, que si y hagues morts cinch cents cavallers d'altres.

E quant lo rey hac conegut los seus que jahien al camp, entrels altres viu jaure hun burges de Barcelona qui era seu e de sa casa, per nom En Romiço Durfort, lo qual lo rey lo amava molt, per ço com era gran familiar seu en ses privadences. E el rey veu lo que jahia sots l'escut, e encara no era be mort, ans vixquera si hom lo pogues be llevar. E lo rey tocal ab lo cap de la massa en l'escut, e veu ques mena e estes se hun petit. E lo rey qui aço viu hac ne gran pietat, e volch devallar a ell, e quel s'en pujas al coll del cavall. E axi com ell volch devallar, crida hun cavaller a grans veus: «No devallets,   —338→   senyor, no devallets per res, que la regna del cavall es trencada per colp de spa, a mon semblant». E lo rey qui u oy torna s'en als seus; e devalla hun cavaller, per nom En Tomas de Vernet, e nua li la regna. Mas, per ço com la regna era nova e grosa, nos poch tenir, que sempre fo desnuada. E axi lo rey hac se a devallar, e nua les ell mateix; e puix gint e suau, ab sos cavallers qui ab ell eren romasos, partis de aquens e puja s'en sus alt en la serra a l'altra companya qui lla sus esperaven.

E els Francesos estigueren, que no gosaren anar avant ne atras, car havien paor de aguayt, tro que veren quel rey ab sa companya los fo luny prop de huna milla. E llavors vingueren al camp hon la batalla era estada, e llevaren cells quis volgueren; e tornaren s'en ab gran goig, jatsia que llevada la honor que hagueren de llevar lo camp, haguessen pres a vint veguades sens comparacio mes mal que fet no havien, segons que d'amunt es dit. El rey d'Arago aquell dia anas dinar a hun lloch que ha nom Santa Pau; mas hanch no vehes tant alegre hom ne tant joyos, ne tant estatger com lo rey fo aquell dia.

Ara lexa a parlar lo llibre del rey d'Arago, e parlara de la ost del rey de França e d'En Ramon Folch e dels altres qui eren en lo stabliment de Gerona.

Diu lo comte que, quant los Francesos hagueren estat hun llonch temps e tengueren assetiada la ciutat de Gerona, e l'en de mig hagueren gran mal pres los Francesos en aquella ost e prenien tot dia, per raho de les mescles e dels assaigs e de les esdemeses quels feyen los frontales quel rey d'Arago havia posats a Besalu, a Estalrich e en los altres llochs de frontera, e per les requestes quels feyen tot dia cells qui eren en stabliment en la ciutat de Gerona, Nostre Senyor de   —339→   altra part, que tota vegada mante los homils e poneix los ergullosos, trames en aquella ost d'amunt dita pestilencia e malaties, e fam, e totes males ventures; car primerament los trames pestilencia de mosques, que y hac tantes, que en tot lo romanent del mon no foren hanch tantes vistes ensemps. E eren mosques be tan grans com huna ungla; e entraven per les narils als cavalls e d'avall per la boca, sens que no y valien mantes ne tanques de cuyro; ne per negun giny que ells fahesen nols ho podien vedar. E mantinent que elles eren entrades per la hu dels llochs d'amunt dits, no y havia tan fort ne tan poderos cavall que tantost no caygues a terra mort fret. Axi que moriren en aquella ost per les mosques tres o quatre milia cavalls de preu e be vint milia de altres besties sens tot si; que hanch la plaga que Deus trames en Egipte al rey Faraho no poch esser major que aquesta.

En apres Deus dona sobre les gents de aquella ost diverses malalties e mortaldats, axi quel terç de aquelles gents tan grans, especialment dels comtes e dels barons, moriren de diverses malalties que Deus los donava, que no y bastava hom a sepellir, tants n'i morien tots dies. Per que, si vergonya nols fos, s'en foren tornats los Francesos volenters en llurs terres; e no u hagueren volgut commençar per nulla res d'est mon; mas, pus feyt s'era, hagueren se a estar axi, tro que Deus los dona sentencia definitiva; que mori lo rey de França, e los altres foren desbaratats e ahontats, segons que oyrets.

Mas lexarem aço estar e parlarem de altres affers.

Quant lo rey de França hac molt estat en lo setge de Gerona, e vehe que no acabava res per combattre a escut e a llança, ne per tirar de ginys, que y tiraven be set o huyt, ordena ab son consell faes fer huna cava de jus lo mur   —340→   de la ciutat, per tal que caygues; car be veya que d'altrament no podia res acabar de son enteniment. E los mestres, de mantinent, qui sabien fer aquella cava, per cas de aventura, esdevengueren se sempre en aquell lloch hon lleus la podien fer; per que, en negun lloch de la ciutat nos podia fer, si alli nos faes; per ço car la ciutat de Gerona es posada tota sobre rocha ferma. E los maestres faheren la cava gran e longa, e estalonaren lo mur. Mas En Ramon Folch, qui sabe aço, feu semblant que res non sabes. E d'altra part, de grans pedres e de groses que atrobaren en la vila, faheren hun gros mur de pedra secha, dintre aquell qui ja y era. E axi, quant los mestres del rey de França hagueren estalonat ab gran afany lo primer mur, e aquell puix fo caygut, e ells veren que altre mur hi havia dins, lexaren se de la cava a fer; car be veyen que no tenien via, ne ço que havien fet nols valia res, si bels havia costat tot lo mon.

En apres lo rey de França fo molt despagat de aço, e feu fer hun giny que hom appella Gates, qui era tot emborbotat de cuyros de bou e de grossa fusta, en guisa que hom se podia acostar al mur de la ciutat per hon comença la cava, pus prop. E quant aquelles gates foren fetes e aparellades al peu del mur, huna nit, sus al cap del vespre, En Ramon Folch feu aparellar tro a cinch cents servents, tots guarnits e cuberts de ferre, ab los scuts abraçats; e porta cascu hun canterell ple d'oli en sa ma, en l'altre huna falla de thea; e ixqueren aquells servents de la ciutat be spertament ab llurs falles enceses. E ans quels Francesos de la ost se foren reconeguts, ja foren venguts los servents a les gates e hagueren les untades ab aquell oli que aportaven. E tantost meseren hi foch ab los dits fallons a les gates, e cremaren les totes, ab lo maestre que   —341→   les havia fetes e ab alguns altres qui dormien dins. E hanch nengu de la ost no y gosa venir ne acostar per deffendre. E puix los servents tornaren s'en en la vila sauls e sans, sens mal que no y hagueren pres.

El rey de França fo molt irat e fello com veu que aço no li valgue res; e feu fer castells e cadafal de fusta; e feu los acostar al mur, ab homens que metia en aquells castells per combatre lo mur. Mas los ballesters serrayns qui eren en la ciutat dins havien llurs bones ballestes de dos peus, e feyen en guisa que nengu no podia treher lo peu ni la ma ni lo cap en aquells castells o cadafals, que sempre no fos ferit de dos o de tres treyts. E axi nengu no y gosava parer, tant los feyen paor les ballestes dels Serrayns. Si que hun dia, hun honrat hom frances e comte, que era fort malalt en la ost, per tal que fos pus segur, jaya en son llit, en huna sgleya que era prop de la ciutat de Gerona, la qual lo rey de França li havia livrada per tenda, per tal com era honrat hom e que hi pogues fer a sa guisa. E mentre ell jaya axi malalt en son llit, hun Serray lo veu jaure en son llit del mur de la ciutat, per la fenella de les portes de huna finestra que havia en aquella sgleya. E el Serray, quel veu axi jaer malalt, jura per sa lley, qu'ell li daria tal bevratge que sempre seria guarit. E asma per hon li poria tirar, que nol erras. E no trobava nengu lloch, sino aquella fenella que no havia pus de hun dit e mig de ample. E quant veu que als no podia fer e altre lloch no atrobava, aparella be sa ballesta; e asma be lo malalt; e vehe que seya llavors en son llit e que li estava hun escuder devant, ab hun ventall de ploma de pago per ostar les mosques, e aquell comte que tenia huna scudella de argent plena de brou que bevia. E quant lo Serray lo hac be asmat, va desparar la bona ballesta   —342→   de dos peus que tenia, e passa la treta per aquella fenella de les portes de la finestra; e dona tal colp al scuder que tenia lo ventall per la ma, que ultra passa la treta, e puix va ferir lo comte que bevia lo brou, e dona li tal colp per los pits que ultra passaren les empenes de l'altra part, si que sempre caech en sobines, mort fret.

E de aquella hora en ça los Francesos temien molt los Serrayns ballesters, mes que neguns altres que fossen dins la ciutat de Gerona, que hanch nos gosarem emparar dels castells ne dels cadafalchs quel rey de França havia fets fer prop del mur.

El rey de França qui veu aço fon molt dolent e despagat, car negun giny que faes no li valia. E hagut son consell, feu bastir grans scalas e altes, e posts grosses ab escales redones, per tal que pujassen al mur. Mas En Ramon Folch, qui conech aço, feu fer entorn lo mur sus alt, a moltes parts, hun giny que hom appella Llebreres, ço es huna gran biga, a cada cap huna mola de pedra, de mola redona. E puix carrega hom be la biga de pedres, per tal que haga gran texuguea. E quant aquests ginys foren fets e les scales de fora, ordenaren los Francesos que donassen batalla e que muntassen per les schales. E el dia de la batalla, En Ramon Folch feu manament: que nengu, per ayna que vehes, no tiras ab pedras ne ab cayrells ne ab nenguna res: tro que ell fahes tocar la nafil, ans faessen tuyt semblant que no y hagues nengu; e axi fon fet. E quant vench quels Francesos hagueren dreçades e acostades les scales al mur, e veheren que nengu nols ho deffenia, cuydaren se que aquells de lla dins s'en fossen fuyts amagadamen la nit trespassada, e van pujar per las schales a amunt. E quant n'hagueren pujats per les schales de trecents cinquanta   —343→   fins en quatrecenta, e foren be al mig lloch, En Ramon Folch feu tocar la nafil, e los de lladins van gitar les llebreres d'amunt dites per les scales avall, de tal virtut que, tots quants n'i eren pujats, tots ne anaren en terra, qui ab la cuxa, qui ab la cama, qui ab lo cos, qui ab lo bras specegat; que hanch nengu non scapa sancer, que tots mala hi pujaren, que hanch pus nols pres desig de escales a pujar ne a fer.

El rey de França, qui viu que tot son poder ne tot son giny no valia res, tench se molt per escarnit e per gaubat, car tant hi havia treballat e despes, e tantes persones perdudes sobre aquella ciutat, e res no y havia feyt. Ab tant apella lo comte de Foix e dix li axi: «En comte, pus males gents ha en la terra de Pere d'Arago que nos non pensavem. Vos vets quant havem aci estat e quant nos costa debades; e res no havem fet, ne creu que façam james per força, si algun pleyt no parlam: en guisa quen romangam ahontats. Don yo us man que anets parlar ab En Ramon Folch qui es vostre parent, e assajats lo, sins retra la ciutat per prechs, sino per amor ne per servey ne per temor. E fets aquell pleyt que puxats ab ell».

Quant lo rey de França hac fet aquest manament, ana s'en lo comte de Foix ab En Ramon Roger, e vench a parlar ab En Ramon Folch. E devets saber que en aquella saho havia gran destret de vianda en la ciutat de Gerona, per ço com ja havien despesa aquella quel rey hi havia mesa. E be veya En Ramon Folch que a retre se havria per fretura de vianda. E quant lo comte de Foix li hac dites aquestes paraules, e altres que vigares li fos, ço es que li parla pleyt, En Ramon Folch n'hac gran goig, per ço com lo pleyt movia de la part del rey de França. E enans que respongues, tench se acort de tres   —344→   dies. E entretant, en aquells tres dies, trames hun troter amagadament al rey d'Arago, per que li feu assaber lo destret e la fretura que havien en la ciutat, e aytambe lo pleyt quel rey de França li havia fet parlar. E el rey d'Arago, qui sabe e vee qu'En Ramon Folch no podia als fer, e que be n'havia levat son deute, trames li a dir: que faes aquel pleyt que pogues, saul que s'esperas vint jorns, e si dins aquells vint dies, lo rey d'Arago li havia pogut metre vianda dins la ciutat de Gerona que no fos fet lo pleyt.

Puix, quant En Ramon Folch hac haguda resposta del rey, rete resposta al comte de Foix de ço que parlat li havia. E apres de moltes paraules que y hac dites de ça e de lla, lo pleyt se parla en esta manera: que En Ramon Folch, dins vint dies, contados del diumenge avant, livras la ciutat de Gereno al rey de França axi: que pus de sis dies nengu no y entras dels Francesos, mas quels de lladins poguessen haver aquells sis dies tro fossen passats; e que En Ramon Folch, ab tots sos cavallers, e ab tota l'altra companya, e ab totes llurs armes, e ab tot llur arnes, e ab tota llur roba, que s'en poguessen anar sans e sauls, sens null embarch que hom nols faes; e puix quel rey de França pogues entrar en Gerona ab los seus a la sua volentat. E si per ventura, dins los vint jorns d'amunt escrits, lo rey d'Arago, o altre per ell, podia metre vianda mal grat del rey de França dins la ciutat de Gerona, que no y hagues res feyt, ne lo pleyt d'amunt dit no hagues nenguna valor.

E quant aquestes paraules foren atorgades entre En Ramon Folch de huna part e el comte de Foix de l'altra per nom del rey de França, foren ne fetes cartes publiques, jurades e atorgades de abdues les pats. E de aquella ora avant los Francesos no combateren Gerona, sino que s'estaven de fora al setge, per guardar que no y pogues hom metre vianda. E el rey de Arago qui sabe que aquest pleyt era parlat, pensa de apparellar com pogues metre vianda en Gerona, dins los vint dies d'amunt dits. E mantinent feu molre be sis milia quarteres de forment, e feu fer molts sachs sotils en que metessen aquella farina. E eren los sachs tan sotils que hun servent podia be aportar hu en sos braços, que no li'n calia lexar ses armes. E era ordenat axi: que, hun dia sabut, devien esser   —345→   tots los cavallers e tots en la ost a Besalu ajustats; e huna nit, a no sabut, que ferissen huna companya de cavallers en la ost dels Francesos; e mentre los Francesos corrien de aquella part hon los cavallers havrien ferit, quels servents, qui eren ben quinze milia o pus, se acostasen al mur de Gerona; e cascuns dels servents aportasen hu de aquells sachs de farina e gitassen los al peu del mur, e puix que s'n tornossen. E aços podia fer lleument ab la ajuda de aquells de lla dins; e lo faeren.

Quant lo rey de Arago hac estat alguns dies a Estalrich a aquestes coses a ordenar, hun dia, ço es assaber lo dia de la festa de sent Berihomeu, mentre ell se anava deportant en son cavall, gran mati, per huns plans qui son sots vila d'Estalrich, veneh tost hun missatge devant ell, qui era porter seu, per nom En Esteve de Oseta. E dix li axi?

«Senyor, albixeres me donats, que bones noves vos aport. -Digues, dix lo rey, ço que saps; de part de Deu, que tu les havras. -Senyor, ço dix lo porter, sapiats per cert que yo parti esta nit qui passada es de Barcelona, a ora de miga nit; e com yo parti, eren vengudes e arribades trenta galeres de la armada de Cecilia ab En Roger de Lluria qui es almirall, e les ha amenades. E son les millors arreades que altres que hanch fossen vistes en nengunes ports. E devien ne venir nom se quantes encara, qui eren romases de tras, per llevar bescuyt e vianda; per tal com aquestes galeres han estat sobre mar hun gran temps, e han despesa la vianda; car sapiats per cert que peça ha que foren vengudes en esta terra, mas mentre venien costejant la ribera de Napols, e de aquella encontrada passaren devant huna ciutat, e no volgueren retre la vostra lau ne clamar a vos per senyor, e destroyren tot aquell lloch, e cremaren be tres jornades de terra tot en torn; e han guastat tot lo principat de Taranta; e han fet tant de mal a vostres enemichs, e han tan guanyat ab ells, que no poria esser dit ne asmat. E aquestes noves son certes, e crehets ho be per veritat».

Quant lo rey d'Arago hac enteses estes noves, fo molt alegre e pagat; e punyi lo cavall dels esperons, e menal hun poch pel pla, e feu be semblants de hom alegre. E ab tant anas dinar. E quant se fon dinat e hac dormit hun poch, no triga   —346→   poch, mas que mantinent feu ensellar; e cavalca tot lo dia; e la nit seguent, axi que a ora de matines tocades, fo en Barcelona en son palau; e reposas aqui tro lendema mati, que era disapte. E al mati, el cavalca riba mar, per veure les galeres qui eren vengudes. E les galeres foren totes trenta la huna prop l'altra, de llats arrengades. E eren mils aparellades que galeres que hanch fossen, car trobarets les totes pintades a senyal del rey d'Arago e de Cecilia, e escuts que y havia tants, de popa a proa a dues parts, que no y podien mes caber; e entre dos scuts hi havia huna ballesta; puix estaven les bandories els penells per l'orla de les galeres, de popa tro sus en la proa a totes parts; e bells draps de preset vermell e de seda qui estuven esteses sobre los castells en la popa de les galeres, que quaix no poria esser dit, tant clarament e tant noble eren apparellades.

E quant lo rey les vehe, hac ne gran goig; e no fo maravella. E tots los Cecilians qui eren venguts en les galeres de Cecilia atressi havien gran goig de la sua vista. E lo rey trames aytantost missatge a En Ramon Folch, com li feya assaber de la armada de Cecilia que era venguda, e atresi, pus axi era, que faes aquell pleyt que pogues ab los Francesos; que, si bes perdien ara Gerona, que ells la cobrarien en breu, ab la ajuda de Deu. E puix lo rey ordena tot aquell dia ab En Roger de Lluria quin ardit porien fer per mar.

Don lexarem parlar dels fets e dels ardits de la terra, e parlarem de la armada del rey d'Arago e de Cecilia, e de la armada del rey de França, e de les batalles que foren sobre mar.

Diu lo comte que, quant les onze galeres del rey d'Arago hagueren desbaratades e vencudes aquelles vint e quatre galeres del rey de França, segons que d'amunt es dit, e foren tornades en la ciutat de Barcelona ab gran goig e ab gran   —347→   alegria, mantinent, per tal quels mariners no anassen de ça ne de lla e nos amagassen, En Ramon Marquet e En Berenguer Mallol, almiralls de aquelles, feren recollir tots los mariners, e armaren les deu galeres de aquelles onze; car la huna hagueren dexar, per tal com era regeament cassada. E axi estaven se sorgides en la plaia les galeres, devant la ciutat de Barcelona. E quant hagueren estat aqui alguns dies, partiren se d'aqui e anaren s'en amunt vers aquella part hon eren les galeres e la armada del rey de França, si per ventura porien guanyar ab ells, axi com d'altres vegades havien fet. E quant foren devant hun lloch qui ha nom Sent Pol del Maresme, qui era assats propr de aquell lloch hon era la armada del rey de França, tiraren les galeres a terra, per ço que les spalmassen. E ells estigueren se aqui, tro que haguessen avinentesa que poguessen fer algun bon ardit.

E quant aquelles galeres del rey de Arago foren en terra, hun falç prior de aquell monestir qui era prop lo port, qui havia nom Sent Pol e era de la orde de Cartuxa, per tal que pogues entrar en gracia del rey de França e del cardenal, trames los a dir per son missatge: que deu galeres del rey d'Arago havia aqui a Sent Pol e que les havien tirades en terra per espalmar; don, si venir hi volien, ques cuytassen yvaç, que les galeres e els homens porien leument haver.

Quant lo rey de França sabe aço, que lo rey de Arago no havia que aquelles deu galeres a nenguna part, feu desarmar tota la sua armada sino vint e cinch galeres, les quals arma de homens triats e lests de tosts los altres; e apparella les axi que aportaven apparellament de quaranta; e feu se venir los almiralls seus, e dix los axi:

«Barons, gran vergonya devets haver tuyt ensemps, car onze galeres de Pere d'Arago, qui eren armades de vils gents e mal arreades, desbarataren l'altre jorn vint e quatre galeres de les nostres; e fogis vosaltres que y erets, e venços vos per aquella vil gent. Per que, haguera gran sospita, si Pere d'Arago fos rich hom, que no haguessets pres son servey. Mas yo creu que no sia flaquea de cor vostre; per que no es mester que axis faça d'uy mes; car devets saber que jo he hagut missatge de hun prior de Sent Pol, que aqui, devant lo seu monestir, son vengudes deu galeres de Pere d'Arago, qui son en   —348→   terra per espalmar, e han hi estat be dos jorns. Don vos dich e us man, que ab aquestes vint e cinch galeres anets a aquelles; e, si les sabiets seguir per lo mon, null temps no tornets aci tro que les me amenets preses ab los homens que y son. E no occiats los homens, si guardarvos en podets; car mes valra, que puix los justiciarem a nostra voluntat els retam guardo dels mals quens han fet. E sapiats per cert que, si null temps tornats devant mi menys de les galeres preses, tots quants ne puxa aconseguir de vosaltres los fare penjar en hun pal; car gran vergonya es deu galeres estorcer vint e cinch galeres, arreades axi com aquestes que yo us llivre. -Senyor, dixeren los almiralls, tot ço que vos deyts, deyts veritat; e atorgam vos ho, que gran desaventura es nostra; car axins desbarataren l'altre jorn les galeres de Pere d'Arago. Mas ara, pus axi es, o morrem tots, o, ans que vinguen sis jorns, havrem aci amenades preces aquelles galeres que vos deyts que son a Sent Pol. E d'aço no cal mes parlar, que, o tots hi morrem, o nos les vos aportarem aci».

Ab tant partiren se los almiralls devant lo rey de França e vengueren s'en a la mar, e recolliren se ab tota llur companya en les galeres, e ab gran alegrança partiren se d'aqui.

En aquesta saho les trenta galeres de la armada de Cecilia eren vengudes a Barcelona; mas no havien sabuderia de aço aquelles del rey de França. E aço fa, hun dia de diumenge, a vespre, que en Roger de Lluria, almirall de les trenta galeres del rey d'Arago se parti de Barcelona ab aquelles galeres a ora de prim son; e feren ho a saber a aquelles deu galeres qui eren a Sent Pol. E axi hagueren gran goig e ajustaren se totes; e foren per nombre quaranta cos de galeres; e, entre lenys armats e barques armadas e sageties, foren be altres quaranta, axi eren be huytanta veles. E aquella nit golfejaren, e prengueren tanta de mar que, al jorn, foren tant passats avant que aquelles vint e cinch, quel rey de França havia armades, foren romasses entre ells e la ciutat de Barcelona. E quant vench al jorn mateix, gran mati, quatre galeres vengueren de Cecilia a Barcelona, ultra les trenta qui ja eren vengudes. E era l'almirall de aquelles quatre galeres hun cavaller de Catalunya del linatge de Montholiu. E quant lo almirall de aquestes quatre galeres vehe e sabe que tota la armada era partida de   —349→   Barcelona lo vespre passat, hanch no lexa exir nengu dels mariners en terra, mas ell solament, qui parla ab lo rey algunes paraules. E puix recollis mantinent e torna s'en en la sua galera. E hac bon vent; e feu fer vela a aquelles quatre galeres e partis aytantost de Barcelona. E seguiren les algunes barques e lenys que havien armats servents a Barcelona. E axi foren entre totes dotze veles. E quant s'en foren partits no hagueren nengune sabuderia certa de la armada major, quina via havien feyta; per que anaren s'en a veles e a rems costerejant la ribera, entro que foren hora de vespres sonades. E quant se foren reconeguts, ells ixqueren a huna punta de hun cap de huna montanya, e veren aquelles vint e cinch galeres del rey de França que venien en ça, que cuydaven trobar a Sent Pol les deu galeres del rey d'Arago. E aquells de les galeres del rey de França, qui veren aquestes dotze veles devant si, cuydaren se que fossen les deu galeres. Per que ells anaven ab gran goig; e ab grans crits e ab gran gatzara ixqueren los al cami. E aquestes del rey d'Arago quils veren venir no u tengueren en festa, e donaren a rems e a veles tots justats, e meseren mans a fogir. E ells fogien; e les vint e cinch galeres del rey de França los encalsaven. E dura tant l'encalç quel sol fo colgat e la nit fo venguda. E llavors los almiralls del rey de França hagueren llur acord, e devinaren entre si en leix ço que despuix les esdevench. E per la nit quels ho tolch, lexaren se del encalç.

E les quatre galeres de Cecilia anaren tant avant tro ques atrobaren ab la armada del rey d'Arago e de Cecilia; e aqui hagueren gran goig. E mantinent parlaren ab En Roger de Lluria qui era almirall sobre tots; e dixeren li com vint e cinch galeres del rey de França los havien encalsats, e eren alli prop. E En Roger qui u hac oyt, hac gran goig, e no vehe la ora que y fos. E feu tots los homens armar per donar batalla. E partiren les galeres de aqui totes, axi que, a hora de prim son passat, foren ben prop de aquelles vint e cinch galeres del rey de França. E En Roger trames huna barcha armada per missatge, e feu assaber aquelles vint e cinch galeres del rey de França que s'apparellassen de la batalla. Mas aquelles del rey de França que u oyren tengueren se per perduts e per morts, e apparellaren se molt flacament.

  —350→  

Ab tant les galeres del rey d'Arago van tocar les trompes e los tabals, e cridaren a grans crits: «Arago! Arago!». E els de les galeres del rey de França qui u oyren, cridaren atressi: «Arago! Arago!» per tal que nols poguessen conexer, ne quals eren hunes galeres, ne quals eren les altres. Els Cecilians que u oyren cridaren: «Cecilia! Cecilia!». E els Prohençals qui eren en les galeres del rey de França cridaren atressi: «Cecilia! Cecilia!» axi que, quant foren tots mesclats, no podien bonament conexer quals eren del rey d'Arago ne quals eren del rey de França. E En Roger qui veu aço feu encendre en les galeres qui eren del rey de Arago hun faro en la popa de cascuna galera. E els Prohençals qui eren en les galeres del rey de França feren atressi. E En Roger de Lluria qui viu que no y podien pendre altre consell: «Via! ço dix ell, puix axi es, guart se cascu com mils puxa que no faça mal als seus; e via a ells, en nom de Deus!».

Ab tant ana ell ferir ab la sua galera; e feri de tal virtut com la proha en lo llats de huna galera de Prohençals, quel primer colp se vuyda d'armes tota la banda de aquella, tal llats li feu pendre; axi que no y romas de aquella part, sobre sallent, ne ballester, ne galiot, levat cinch o sis, que tots ne anaren en la mar. E totes les altres galeres atressi, quant En Roger hac ferit, feriren poderosament e mesclaren se totes. E nols calia sino ferir e tallar; car, tant eren espaordits los Prohençals que eren en les galeres del rey de França, que nols deya lo cor de deffendre; mas los huns se gitaven en mar, los altres cayen de ça e de lla tots nafrats e morts.

E quant aquesta mescla hac durat huna peça, dotze galeres de aquelles vint e cinch, totes desarmades de homens, al mils que pogueren bateren de rems e amblaren se de la batalla, axi que, per raho de la nit, nols poch hom veure; e tengueren llur via; e fogiren se, que hanch no gosaren aturar del port de Aygues Mortes en ça. E les tretze galeres que romangueren de les vint e cinch foren preses e aturades, ab los homens que y eren e ab llurs almiralls e honrats homens que y havia.

E mantinent En Roger de Lluria, qui veu e conech que dotze galeres s'eren amblades de la batalla, volch les seguir de pres; mas puix hac de consell que no u fes, per tal com era nit, ne aytant poch les pogueren trobar; e axi romas, que nols   —351→   segui. Mas aytantost reconech los homens que tenia presos en les galeres, e tria ne a huna part cinquanta dels millors que y eren, almiralls e cavallers e homens de gran rehemcio, e posals a part; e puix tria los homens nafrats a altra part, qui eren be cinch cents xixanta; e no y troba pus homens en totes aquelles tretze galeres, car tots eren morts los altres, que be atrobaven que havien morts e perduts en aquella batalla de cinch milia o pus dels Prohençals e dels Francesos. E puix aytantost En Roger de Lluria feu mudar tot l'arnes e la roba de les galeres sues en aquelles tretze que havia preses, e arma les, per tal com eren pus noves e pus sanceres que les sues; e puix trames aquelles desarmades a la ciutat de Barcelona. E vengueren aqui ab gran goig e ab gran alegria. Mas quant foren apres de Barcelona, al sorgider de les naus, al cap de la plaja, llevas gran vent e gran fortuna en mar, axi que per hun poch nos perderen aquelles tretze galeres e tots cells qui les amenaven. E hanch no gosaren sorgir en la platja, sino tres o quatre que si aturaren; mas les hunes sorgiren al cap de Llobregat, e les altres al port de Salou; mas foren totes salves, a la merce de Deu, que hanch mal no prengueren. El rey d'Arago qui era llavors en la ciutat de Barcelona, e tots los de la ciutat, quant saberen les novelles, hagueren molt gran goig; e no fo maravella. E al bon mati feu pendre aquells trecents homens naffrats que havia presos en les galeres, e traguels en terra, e feu los infilar en huna corda, e puix ligals a huna popa de huna galera, e feu los rastrar dins en mar a vista de tot hom que veure u volgues. E moriren tots aqui. E puix pres tots aquells docents xixanta homens que romanien que no eren naffrats; e feu los traure a tots los ulls, e enfilals en huna corda; e hac hun hom de aquells en leix, a qui no trasch sino la hun ull, per tal que menas los altres. E tots enfilats la hu devant l'altre, trames los per presentalles al rey de França; e los cinquanta que romanien, tench los per prisoners, per tal com eren bons homens e honrats. E aquells docents xixanta que eren tots cechs vengueren al rey de França e presentaren se a ell. E quant lo rey de França e el cardenaal los veren e hagueren entes que tota llur armada era desbaratada, per hun poch no perderen lo seny. E el rey de França donas tant de mal saber que sempre fon malalt, e hanch pus nos lleva tro que fo mort, segons que avant oyrets.

  —352→  

E En Roger de Lluria, quant totes aquestes coses foren fetes, vench s'en ab les galeres e ab l'altra armada costerejant la ribera, e correch tro sus al Guerau de Narbona, per veher si trobaria les dotze galeres qui s'eren amblades de la batalla; e puix hac sabuderia que al port de Aygues-Mortes eren. E quant no les troba aqui, no s'i volch pus destorbar. E torna s'en al port de Cadaques qui es del comte de Ampuries; mas tenias tot en aquella saho per lo rey de França. E mantinent, quant lo veren cells de Cadaques e saberen que tota la armada del rey de França era desbaratada, reteren li lo castell de Cadaques hon ha gran força; e pres en lo port huna nau que atroba de Prohençals, e d'altres lenys molt, carregats de viandes e de armes; e retengueren se de la vianda aytanta com mester los fo; e el sobre pus, ab aquella nau e ab los altres vexells, trames ho a la ciutat de Barcelona. E puix quant En Roger tench la vila e el castell de Cadaques, romas se aqui dins lo port.

El comte de Foix e En Ramon Roger vengueren assegurats a parlar ab ell, per manament del rey de França e per demanar treves hun temps; e demanaren les a En Roger de Lluria. E En Roger de Lluria respos los: que null temps no havria treves ab Francesos ne ab Prohençals, aytant com viu fos, encara quel rey d'Arago les hi hagues. E el comte de Foix qui u oy fo yrat e fello e dix axi:

«En Roger, fort sots mal e esquiu, que no atorgariets vos treves a tan gran senyor com es lo rey de França. E guardats vos que no us en penidats. Si tot vos havets hagut gran astre hun temps sobre mar, nol havrets tots temps; que, ans que vingua hun any, fara fer lo rey de França trecents cos de galeres; e puix veurem lo vostre enfortiment hon sera. Que be sabem que En Pere de Arago no les poria armar ab tot son poder. -Senyor, ço dix En Roger, saul la vostra honor, yo no son pas mal ne esquiu; mas dich vos encara ço que ja us he dit: que no vull haver treves ab lo rey de França. E quant deyts que gran astre he hagut sobre mar hun temps, yo u agraesch a Deu quil m'ha donat. E he sperança quel me dara encara, a defendre lo dret de mon senyor lo rey d'Arago e de Cecilia. E car vendre lo tort que pren, no degudament. E nom fets reguart, quant deyts quel rey de França l'altre any   —353→   armara trecents cos de galeres. Yo creu be que ell les pora armar aquexes, e mes encara. E yo, a honor de mon senyor lo rey d'Arago e de Cecilia, si el rey de França n'arma trecents, yo n'armare cent, sens pus. E quant aquelles cent haga armades, pens ne de armar lo rey de França trecents o deu milia sis vol, que nom tem ques gos am mi atrobar en nenguna part; ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera ne leny; mas no creu que negun peix se gos alçar sobre mar, sino porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia».

E el comte de Foix, quant hac oyda la resposta d'En Roger de Lluria, pres se a sonriure. E puix quant hagueren parlat huna peça de llurs affers, partis d'ell lo comte de Foix, e ana s'en al rey de França qui jaya malalt a Castello d'Ampuries. E En Roger romas a Cadaques.

Ara lexarem a parlar de la armada e de les batalles de la mar, e parlarem del rey de França e de la ciutat de Gerona e dels altres affers ques feyen per terra.

Quant lo rey de França hac oyt e entes, segons que d'amunt es dit, que la sua armada era desbaratada e destroida, per dolor e fellonia gitas al llit, e hac tanta de tristor ab si en leix que hanch no fo pus ardis. E enfortis sa malaltia sobre ell; e feu se treer de la ost e del setge de Gerona celadament, e feu se aportar a Castello de Ampuries, e aqui jaech e malaveja hun gran temps. E entretant En Felip fill seu major e els consellers seus que eren romasos en la ost, trameseren a dir e a pregar a'n Ramon Folch, pus los terminis eren   —354→   tots passats que havien empresos, segons que d'amunt es dit, que retes a ell la ciutat de Gerona, segons les convinences fetes e atorgades. E En Ramon Folch, qui viu que als no podia fer, per lo destret e per la fretura que havien dins la ciutat, ultra per ço com ho havien promes, ab volentat del rey d'Arago dix e respos: que volenters ho faria axi com promes ho havia. E mantinent trames missatge al rey d'Arago, que li trameses adzembles ab quen pogues traure la roba e l'arnes. E el rey d'Arago apparella be mil adzembles, e trames les a'n Ramon Folch a Gerona. E En Ramon Folch, dins tres dies que hac, descombra, endreças e apparellas ab tota sa companya e ab sos cavallers. Al terç dia, feu ne exir tots los malalts primerament, e tots cells qui no podien aportar armes: e puix ixqueren totes les adzembles, e apres ixque En Ramon Folch ab los altres cavallers. E vingueren tuyt en fila, tro que nengu no romas dins la ciutat. E eren la millor arreada companya del mon. E els Francesos quils miraven els guardaven, maravellaven se com tan pocha companya havia hagut tant d'enfortiment que te tan llonch temps; e hanch nols faheren nels dixeren negun mal ensenyament al exir, ne nulla vilania; ans los honraren aytant com pogueren. E puix, quant tuyt foren de fora, que nengu no hac dins la vila, En Ramon Folch ab sa companya foren luny de dues milles de la ciutat de Gerona ab gran alegria, e ab grans crits e ab gran gatzara, los Francesos entraren llavors en la ciutat de Gerona. Mas nols dura llongament ne posseyren gayre aquella ciutat.

E En Ramon Folch d'altra part ab sa companya vench s'en al rey d'Arago, quil atroba en hun lloch del Espital qui ha nom San Saloni, qui es a set llegues de Barcelona. E quant lo rey d'Arago los vehe, hac gran goig com cobrat lo havia. E stegueren se aqui lo rey e En Ramon Folch e tota la caballeria alguns dies. E hagueren sabidoria e certenitat quel rey de França era malalt a Castello d'Ampuries, que tota la ost dels Francesos s'era partida de Gerona, e que s'en eren tornats en Ampurla, sino docents cavallers francesos e cinch milia servents de Tholosa qui eren romasos en la ciutat de Gerona en establiment, dels quals era capitani e governador lo senescal de Tholosa, per nom N'Estatxa. E quant lo rey d'Arago hac sabudes per cert estes novelles, hic son consell ab   —355→   sos cavallers e ab sos richs homens, e ordena que s'en anas ab tota sa gent atendar al coll de Panisars, per tal quels Francesos no poguessen exir de la terra sens gran mal.

En aquesta saho eren ja venguts quaix tots los richs homens d'Arago e ells cavallers de Catalunya, e totes les osts replegades, per raho del manament e dels prechs qu'ell los havia feyts per lletres sues e per sos missatgers, segons que d'amunt es dit. E puix lo rey d'Arago, fet aquest ordenament, partis de San Saloni e vench s'en a hun lloch qui es al cap de la orta, qui ha nom Vil Alba. E aqui estech atendat hun jorn. E passa devant la ciutat de Gerona. E l'altra jorn vench s'en, ab sa cavalleria e ab sa gent, cavalcant per dreceres e per camins qu'ell sabia; e passa per Gerones e per Ampurla, d'amunt per la montanya, e vench s'en per lo monestir de Banyules. E mantinent aquells de Banyules reteren se a ell. E aqui pres Francesos be cent e vint qui eren aqui venguts per comprar vi. E puix, per tots los llochs hon anava, sempre se retien a ell. En apres vench s'en en hun lloch qui es en la muntanya, prop lo coll de Panisars miga llegua, e aqui estech atendat per quatre o cinch jorns.

El rey de França, segons que d'amunt es dit, jaya malalt a Castello, e era tan regeu agreviat que no podia donar consell ne ajuda a sa gent. Per que los Francesos se tengueren per morts, com saberen quel rey d'Arago se era atendat en la muntanya per hon ells devien passar, majorment com no poguessen aturar longament en la terra, per tal com no havien vianda, nels no podia gens venir per mar ne per terra. E trameteren missatge, ab consentiment del rey de França e d'En Felip son fill, en tota la terra de Tholosa e Carcases e Narbones: que venguessen totes les gents a cavall e a peu al pus tost que poguessen e que la hu no esperas al altre; car sabessen de cert quel rey d'Arago los tenia assetiats. E mantinent vengueren grans osts e grans gents de aquelles terres d'amunt dites; mas no us cuydets que gosassen entrar en Catalunya, ans estaven a Mont Canigo, e per los monts qui son entre Rosello e Catalunya. E los Francesos d'altra part asmaren si podien exir per altres parts, que no haguessen a passar per lo coll de Panisars. E ordenaren que, si podien haver la vila e lo castell de Besalu, que, ans sabut, en huna nit exirien de la terra. E   —356→   trameseren hi dos milia cavallers e quatre milia servents ab llurs armes. E vengueren s'en a Besalu, e parlaren ab N'Ambert de Mediona, qui tenia aquell castell per lo rey d'Arago. E parlaren li molts pleyts si porien haver aquell castell; mas N'Ambert nols ho volch atorgar ne consentir. E quant ells veren que res no y feyen, e y hagueren estats alguns dies, assajaren de combatre hun dia a scut e a llança; e prengueren hi gran mal, e res no acabaren. E l'altre jorn, N'Ambert de Mediona va obrir la huna porta de la vila, e feu semblant que nengu no y hagues. E els Francesos combateren. E quant veren que nengu no y havia quils ho defensas, entraren dins la vila per la porta que trobaren uberta. E quant n'hagueren entrats tro a xixanta, tancaren la porta als Francesos cavallers, que hun hom estava sobre la porta e ana la a soltar, e caech la porta; e los xixanta cavallers romangueren dedins presos. E els servents qui eren dins la vila lexaren se anar a aquells xixanta cavallers, e occiren ne los demes, e prengueren los altres. E d'altra part, N'Ambert de Mediona dona salt de fora ab huytanta cavallers armats e ab des milia servents. Els Francesos quils veren venir, cuydaren se que y fos lo rey d'Arago ab tota sa gent, e meseren se en fuyta a peu e a cavall; e lexaren hi gran res de ses tendes e de llur roba, e gran gent que y mori per nafres; e atressi molts dels que caygueren en hun torrent qui era prop lo vall de la vila al fogir e moriren aqui; e els altres tornaren s'en a Castello d'Ampuries ahontats, ab gran dan que y hagueren. E aqui hagueren acort los Francesos que farien. E quant veren que als no podien fer, e que a fer los covenia de exir, partiren se de Castello ab lo rey de França que s'en portaven en huna gabia de fust, e gran res atressi de richs homens e de comtes et de barons malalts que s'en portaven axi mateix; que be hi havia huytanta gabies, totes plenes de homens honrats.

E quant se foren partits de Castello, vengueren s'en en hun lloch qui es en la orta de Peralada, qui ha nom Vila Nova; mas no s'en portaren gens de tota llur roba. E hom no podia pensar ne estimar quant valien les coffres, e els matalaffs e els draps de seda e el vexallament d'argent e d'aur, e les altres coses que lexaren a Castello d'Ampuries e per los altres llochs de la terra, mal llur grat; car no s'en podien aportar,   —357→   per defalliment de besties e de adzembles; car tantes ne havien perdudes en lo setge de Girona que, cell qui era vengut, al entrant de Catalunya, ab vint adzembles carregades, non menava al exir pus de dos o de tres; que totes les altres li eren mortes. E axi havien a lexar la roba.

E quant vench que los Francesos foren a Vila Nova, ordenaren e bastiren gabies e altres esturments en que portassen lo rey de França e d'altres malalts que y havia. E estigueren en aço a fer be quatre o cinch dies, atendats a Vila Nova. E, segons que es fama publicha e continua, En Felip, fill major del rey de França, qui era nebot de aquest rey En Pere de Arago e de Cecilia, fill de sa sor, trames llavors hun missatge a son oncle lo rey d'Arago, per que li feya assaber: que son pare lo rey de França era fortment malalt, e que scapar no podia de aquella malaltia que no moris; hon, com ell hagues en volentat de exir de la terra de Catalunya ab tota sa gent, pregava e requeria a aquest rey d'Arago, oncle seu, que no li vedas lo pas al exir, e que asseguras a ell e a tots cells que ab ell s'en tornarien, car seria profit seu e de tot lo mon. E el rey d'Arago respos a En Felip, per aquell seu missatger: que ell lo amava el honraria el duptaria en tota res, axi com a hom honrat e nebot seu; e per ell duptaria tots los altres; e axi que ell los assegurava de sos cavallers; mas dix, que dels servents assegurar nols podia, qui venguts eren alli, car nol ne obedirien en aytal cas.

E aquestes paraules plagueren molt a En Felip; e apparellas, e feu guarnir sos cavallers; e foren, entre tots, tro a quatre milia cavallers de paratge, jat sia que, al entrar que faeren en la terra de Catalunya, foren mes de desept milia e cincents homens a cavall, segons que d'amunt es dit. E quant vench que tots foren apparellats, los Francesos ordenaren que lendema passassen lo coll de Panisars, si podien.

E partiren se de la Vila Nova; e vengueren se atendar prop de hun lloch d'En Dalmau de Rocaberti, qui ha nom la Jonquera. El rey d'Arago d'altra part, ab tota sa cavalleria e ab tota sa companya, anava per la montanya a llats dels Francesos e tenials be aprop. E quant ells anaven, ell anava; e quant ells se aturaven, ell se aturava. Per que, aquell dia quels Francesos se atendaren prop la Junquera, lo rey de Arago se atenda   —358→   prop de hun puig, en aquell lloch hon ells se eren atendats. E aqui ell appella tots los barons e tots los cavallers, e tots los altres que oyr ho volgueren, e en presencia de tots generalment parlals axi:

«Barons, gran honor nos ha feyta Deus Nostre Senyor, no gens per merits nostres, mas per la sua pietat; car segons que tuyt sabets, lo rey de França entra en esta terra ab gran goig e gran alegria, e ara es hi exit ab gran dolor e ab gran perdua que y ha feyta de gents e de haver. E yo reconech be, per raho de mi, que molt hom de ma terra ha pres gran mal sens culpa e ha perdut ço que havia; e especialment yo so tengut fort de aquest fet; car hanch null temps no volgui consell de vosaltres quil me donavets bo e lleal, e tal que, per aventura, lo dan que nostres enemichs han fet a mi e a vosaltres foren menys que no son estats, si demanat vos hagues de consell. E dich vos: que si hanch fet se poch menar desordenadament per negun hom, aquest fo per mi. Mas Deu, Nostre Senyor Deu Jesu Crist, a qui no plau ergull, mas humiltat, nos ha en nostres affers endreçat, a mi e a vosaltres, que, segons que tuyt sabets, no es cosa de creure, a null hora que vist no u hagues, les aventures e els desastres que nos son esdevenguts en esta guerra. E de tot nos ha be pres, la merce de Deu! E puix yo conech e reconech ma culpa e la gracia que Deus m'ha donada, ab la bona ajuda e ab la bona voluntat que vosaltres me havets haguda e feta tots temps. E prech e requir vosaltres tuyt: que si hanch fiu nengunes coses qui us vinguessen a desplaer, quem sia tot perdonat e no m'ho guardets en aquest pas. E puix Deus nos ha mostrada tanta de honor, que nostres enemichs, qui son totes les gents del mon, nos vehem vencuts devant, menys de colp, prenam ne venjança, que sien castigats de semblants coses a fer que han fetes. E tota vegada haguem merce e misericordia d'ells, puix Deu l'ha haguda de nos. E si tuyt vos acordats de aquest fet, enteniment n'he de aquesta voluntat. E si no, digats m'ho ades, sens allogament, ço que vijares vos en sia».

Quant lo rey d'Arago hac dites aquestes paraules e hac fet hun llonch sermo de aquesta raho, hagueren breument llur acort tots los richs homens de Arago e de Catalunya, e donaren la paraula a Ramon de Moncada, senescal de Catalunya e   —359→   a hun altre cavaller de Arago, qui respongueren per tots. E aquests dos acordaren se a la resposta; e puix En Ramon de Moncada parla per si e per son companyo e per tota la universitat dels barons, e dix axi:

«Senyor, la vostra demanda es tal e les nostres pregaries, que, sens acort, poguerem e deguerem respondre a aquells. Mas empero que vos siats mes pagats de nosaltres e conegats que tots sora de hun acort e de huna voluntat, havem hagut nostre acort sobre la resposta que fer vos devrem. Don yo us responch sus aci, per nom de mi e per tota la universitat de Catalunya e de Arago: que les paraules que vos havets dites son justes, e tals que, per hun cor que haguessem enans des ervir a vos, ara n'havem deu, sens tot si. E no cal retraer les bones paraules que vos havets dites ades a nos, e no cal aquelles singularment respondre; mas breument per tal, per mi e per tots los altres, vos dich: que ab cors e ab haver e ab nostres infants e ab tot ço que hagam en aquest mon, som apparellats de seguir la vostra voluntat per tots temps, e majorment en est cas present, hon vehem vostra honor e nostre profit. E pensats de manar ço que us vullats, que, sens altre embelliment de paraules, farem e direm ço que us plaura. E quant no volrets aventurar aquest fet, que nos no u aventurent mas, jatsia que no u cal aventurar, car ja u haveu tot guanyat. E yo, senyor, per tal com es costuma de Catalunya, per ço com son senescal, deig haver la davantera de tot fet d'armes quis fa en Catalunya. E prech vos, senyor, que vos que lam donets e que lam atorguets en aquest fet que enteneu ara de fer. E aço no falla per res».

Quant En Ramon de Moncada hac dites estes paraules al rey, lo rey demana a tuyt sils playa ço que En Ramon de Moncada havia dit. E tuyt respongueren a huna veu: que och allo, e tota res que ell volgues ne manas. El rey que u oy dix los: que be conexia la naturalea e la feeltat que ells havien a ell, e ques tenia molt per pagat d'ells, e quels agraya molt ço que li havien dit. E dix; que, puix axi era en nom de Deu e de la sua beneyta mare, Nostra Dona Santa Maria, ell faria desplegar la sua senyera aquell dia, la qual no havia desplegada en negun affer pus que fo rey coronat. Puix lo rey giras a'n Ramon de Moncada e dix li:

  —360→  

«En Ramon, be se que, si bon cavaller ne enfortit ha en Espanya, vos sots la hu. E quant deyts que sia vostra la davantera, dich vos que vostra deu esser, segons usansa de Catalunya. Empero yon planch a vos; e no us en gosava amprar, per ço car sots hom antich. Mas empero, per tal com nous sia greu, yo la us atorch sus aci; e livrar vos he per companyo hun honrat cavaller de Arago. E no us desplacia quant dich que companyo vos llivrare; que no u dich per defalliment de cor ne per minua de poder, que no haga en vos; mas dich ho per ço quels Aragonesos no s'en tenguessen per ahontats; car yo vull que en aquest fet Catalans e Aragonesos sien com a germans en tota res».

E quant lo rey hac aço dit, En Ramon de Moncada dix li que ben conexia per quin enteniment ho deya; que no li desplaya en res que ell ordenas, ans era be pagat seu.

E en apres quel rey hac dites estes noves, e moltes de altres semblants d'estes, ploraren tots los cavallers de pietat, com axi veyen lo rey homilment e benigne parlar. E puix lo rey ordena sa cavalleria e sa gent, e apparellas axi com vigares li fo. Ab tant aquella nit passa, que hanch lo rey nels cavallers nels cavalls no hagueren begut ne menjat, car no trobaven de que, e nos volien partir de aqui, per tal quels Francesos no poguessen exir de la terra menys de colp.

Entretant fo vengut l'altre jorn, ço es assaber lo diumenge apres la festa de sent Miquel, en l'any de Nostre Senyor 1285. Els francesos desatendaren alla jus, al pla prop de la Junquera hon s'eren atendats; e començaren a pujar vers lo coll de Panisars amunt. Mas los servents e els almugavers del rey de Arago, qui u veren, mal grat del rey d'Arago cuytaren se e foren enans al pas quels Francesos. Mas... nols feren nengun mal, per tal com ho havien promes a'n Felip, segons que d'amunt es dit. Mas los almugavers ne els altres servents nos volien capdellar per lo rey, ans anaven ferir tro sus en los Francesos; e occiren los vint o trenta homens, qui de cavallers qui d'altres, a cop; e mantiment lla hon veyen la mota e la pressa dels Francesos qui aportaven les gabies hon anaven los malalts; e puix lexaren se anar a les adzembles qui venien de tras, e occiren ne tants que tot lo cami ne jaya ple a totes parts. E ab destrals que aportaven, trencaven los cofrens e   —361→   prenien aur e argent e moneda e escuts e nobles que aportaven alli, que tant ne havien que s'en podien aportar, ans romania tot en la carrera plena de roba; axi que faula paria de dir, qui vist no u hagues, lo dan quels Francesos prengueren aquella vegada, en bens e en persones e en haver, tant que nos poria dir bonament per escrit. E embargaren tant los servents del rey d'Arago los Francesos, que, en tot aquell dia del diumenge, no pogueren anar sino de la Junquera tro al coll de Panisars hon no ha sino miga legua. E ja tant luny no foren anats, sino quel rey d'Arago ho vedava, aytant com podia, que nols fessen mal.

E quant vench al vespre de aquell dia del diumenge, los Francesos se aturen; e romangueren al coll de Panisars la major partida, car alguns, qui volgueren anar avant, trobaren de lla el coll de Panisars En Roger de Lluria, almirall de les galeres del rey d'Arago, ab be deu milia servents que hac amenats de les galeres, quils donaren salt e occiren los tots aquells homens qui passats eren, e tolch los la roba e les adzembles que amenaven.

El rey d'Arago, ab sa cavalleria e ab sa companya, atendas aquella nit prop dels Francesos en hun puget. E lendema, quant los Francesos volgueren avant anar, ell feu desplegar la sua senyera e crida a grans crits: «Arago! Arago!». E llavors los cavallers e els servents se lexaren anar als Francesos poderosament, e feriren e tallaren a llur guisa e llur volentat, e seguiren los llats a llats del cami per hon los Francesos passaren, tro que foren part lo coll prop de huna legua. E En Roger de Lluria ab los servents de les galeres ixqueren a carrera d'altra part; e occis ne tants que tot lo cami jaya de homens morts e de adzembles e de cavalls e de roba e de armes.

E per ço com seria longua cosa de retrer en quina manera ne quants hi moriren, lexar ho e star, que non parlare pus; mas be sapiats que hanch tan gran perdua no faeren los Francesos, de gent ne de aur, en negun feyt que començasen, com en aquest feren; que no poria esser dit ne asmat lo tresor ne la riquesa ne les gents que y perderen en aquell pas al tornar, ultra aço que ja havien perdut dins la terra de Catalunya.

Ab tant los Francesos s'en anaren, cells qui estorces pogueren; que hanch nos tengueren per segurs tro que foren a   —362→   Perpinya. E aqui, aytantost com hi foren entrats, en l'altre jorn mori lo rey de França de la malaltia que havia guanyada en Catalunya, jatsia que alguns digueren que mori a Castello de Ampuries; e altres deyen que mori a Vila-Nova prop Peralada; e altres deyen que mori al passant del coll de Panisars, en la gabia hon lo portaven malalt; mas la primera raho es pus vera.

E aqui, quant lo rey de França fo mort al Perpinya, En Felip, fill seu major, e el cardenal e els barons de França faeren gran dol per la mort del rey de França llur senyor. E acomjadarem tota la cavalleria e totes les osts; e puix tornaren s'en en França al mils que pogueren ab llur senyor mort. Mas be cregats per veritat, que mes gent mori depuix que hagueren passat lo coll de Panisars tro que foren en Narbona, que no havien d'abans, mentre que passaven, que paria juy e pestilencia que Nostre Senyor de Deus los donas; que els huns per naffres que havien preses, els altres per malalties, los altres per fam, tans ne moriren en aquell lloch que havem dit, que de Narbona tro a Buelo tot lo cami era ple de homens morts. Axi que, be hagueren comprat los Francesos los sobres e el tort que havien fet al noble rey de Arago En Pere, car no degudament eren entrats en sa terra.

Ara lexarem d'uy mes a parlar dels Francesos, puix que s'en son tornats en sa terra ahontats e avilanits, e parlarem del noble rey d'Arago e de sos afers.

Diu lo comte que, quant los Francesos hagueren passat lo coll de Panisars e s'en foren tornats, e lo rey d'Arago hac replegada sa cavalleria e sa companya, e els almugavers e els servents hagueren levada la roba e les armes quels Francesos   —363→   havien lexats, lo rey d'Arago mana a'n Roger de Lluria que s'en tornas ab sa gent en les galeres; e ell feu ho mantinent. E lo rey vench s'en mantinent per Ampurla; e sopte que fo a Castello d'Ampuries, obriren li portes, e tuyt clamaren li merce quels perdonas e quels faes perdonar al comte de Ampuries llur senyor, de ço que havien fet no degudament contra ell. E el rey perdonals, e prega lo comte que u fahes atressi; e el feu ho. E tantost la terra, aytanta com los Francesos n'havien presa, retes al rey d'Arago; e clamaren li tuyt merce, e ell hac lals a tuyt. E els promens de Torella de Mon-Griu, segons que d'amunt es dit, havien embargat los cofrens e el tresor del rey que havia en lo castell. E quant lo rey los hac perdonat, reteren li lo tresor e les joyes, e tot ço que y hagues, que hanch res no li'n falli, salvant qu'en aço de moneda que havien despesa.

E puix lo rey, quant hac tota la terra en pau, trames missatge a la ciutat de Gerona, a aquells quel rey de França hi havia lexats en establiment que, si volien retre la ciutat, e ells ques llivrassen a ell a bona merce; si no, si ell los podia pendre per força, que non scaparia nengu que tost no prenguessen mort. E els missatgers del rey d'Arago anaren dir la missatgeria al senescal de Tholosa, qui era capitani de aquells qui eren romasos en la ciutat de Gerona. E quant ell hac oyda la missatgeria, e sabe quel rey de França era mort, e tots los Francesos desbaratats e fuyts de la terra, e que null consell no li havia lexat per que ell pogues tenir establida aquella ciutat, feu apparellar al rey d'Arago: que fos sa merce que li atorgas vint dies de espay, dins los quals ell pogues remetre sos missatgers en França; e si dins aquells vint jorns li havia venguda tal ajuda de França, de vianda e de armes e d'altres coses, que ell se pogues defensar e tenir la ciutat de Gerona, que u faes; e sino, aquells vint dies passats, promes que retria la dita ciutat de Gerona al rey d'Arago, o a aquell que ell se volgues, sens tot contrast; e que li llivraria tots los cavalls e les armes dels cavallers e dels servents qui eren alli en establiment, e tota llur roba que haguessen dins la ciutat; que no demanaven als, mas que hom los lexas anar sauls e segurs en llurs cases.

Quant lo rey hac entes lo pleyt quels Francesos li feyen   —364→   parlar, sabe li fort bo, e amals mes conquerir per grat que per força. Per que atorga aquell pleyt en aquella manera que dessus havem comtat. E en apres, quant les convinences foren fetes e atorgades sobre aquest fet, entre lo rey d'Arago per huna part, e lo senescal de Tholosa d'altra, qui era capitani dels Francesos, lo dit rey d'Arago s'en vench per jornades a la ciutat de Barcelona. E aqui ell atroba En Roger de Lluria, almirall de la sua armada, e dix li e mana li que faes anar tot lo navili al port de Salou, qui es prop la ciutat de Taragona, e que endreças e apparellas les galeres e los altres vexells, en tal guisa que, tota ora quel rey los demanas, que fossen apparellats de complir la volentat de llur senyor lo rey d'Arago. E el rey d'altra part elegi e tria de sa terra tro a docents cavallers, e manals que stiguessen apparellats tota ora que ell los ho manas, per entrar en armada.

E devets saber que volentat era del rey d'Arago, de passar ell personalment en la ylla de Mallorques ab tota sa companya, de la qual era senyor llavors son frare En Jaume, e quel prengues per força o per grat aquella ylla. Mas no plach a Deu que ell personalment hi anas; que, mantinent que aquestes coses hac ordenades, lo pres el agreuga malaltia, e enfortis regeament sobre ell. E ell, qui viu que axi era partis de la ciutat de Barcelona e vench a Saragoça. E hun dia, quant ell se fo partit de Barcelona, e tenia son dret cami, e hac cavalcant tro tres o quatre llegues, sentis tant fort agreugat de sa malaltia, que hanch no hac poder de anar mes avant, ans hac a romanir llas e hujat e fort affeblit en un lloch qui es a quatre legues de Barcelona, per nom l'Ospital de Cervello; e de aqui hagueren lo a menar homens, en bastiment de fusta, tro a huna vileta sua qui es a mig lloch entre Barcelona e Taragona; e la vileta aquella es appellada Vila-Franca de Panades.

E quant lo hagueren amenat aqui a gran treball e a gran pena, meseren lo en son palau; e gitas al llit. E la malaltia se enforti tota vegada dia e nit sobre ell durament. Mas no us cuydets que si faes res per culpa sua, car hanch no ves null hom pus obedient a son metge que ell era; que, tot ço que li consellava son metge que degues fer segons medecina, tot ho feya e no volia altra cosa.

E quant lo rey vehe e conech que la malaltia era en pujament,   —365→   e que ell anar no podia personalment a Mallorques, mana a son fill major N'Amfos que anas lla, ab aquella companya que ell proposava de menar si ell personalment hi anas. E dix li sa volentat e son cor; e ensenyal, e adoctrinal com se degues captenir en aquell viatge.

E tot aço feya lo rey d'Arago, no gens per mala volentat que hagues a'n Jaume son frare; car de tot perdonava a ell e a tot hom que mal volgues, segons que deius e oyrets; mas aço feya, per tal que trobas carrera e via com se pogues adobar e avenir ab la sgleya de Roma e ab los altres princeps seglars, e que son principat ne fos tota ora millor, quant tingues ell d'ell altruy darere si; jatsia que, aquest fet que ell manava fer, de anar e de pendre la ylla de Mallorques, pogues a dret e sens peccat fer, per tal com En Jaume son frare li havia trencades les covinences que eren entre ab duys, de les quals, si be us membra, vos havem ja parlat, e s'era menat contra ell no degudament, segons que pogues oyr en aço, segons que d'amunt vos havem recomtat.

Quant lo rey d'Arago hac fet aquest manament a son fill N'Amfos, N'Amfos se apparella de anar. El rey d'altra part membra li de Deu; e volch se avenir ab ell, segons son poder e en aço que li era tengut. E mantinent feu se venir devant l'arquebisbe de Tarragona e el bisbe de Valencia e el bisbe de Osca, qui eren aqui, e gran res d'altres prelats e barons e cavallers seus; e dix los: com ell era passat en Cecilia, no gens per desonor ne en perjudici de la sgleya de Roma; ans cuydava aço fer a son dret; e el apostol com havia enantat contra ell e sa terra molt cruament e sens colpa en que no era, ell ne sa terra; empero, per ço com scrit es, «que la sentencia de son pastor justa deu esser servada», per ço ell havia servat tota via la sentencia del vet que contra ell havia gitada l'apostoli; don demanava molt homilment axi com podia, que de aquella sentencia fos absolt per lo arquebisbe de Tarragona, qui ab ell era aqui; e ell era apparellat en son poder, de jurar manament de sgleya, e de fer tot ço que fos dret ne raho en aquell fet, e de scusar si personalment quant pogues, e per missatgers solament que y trametria al apostoli sobre aquest fet que mal no meria.

E quant lo rey hac dites aquestes paraules, no y hac nengu   —366→   que no ploras de pietat, per dur cor que hagues, quant veyen tanta humilitat en aquell qui era estat dels enfortits e dels ardits cavallers del mon e mils de son cor. E mantinent l'arquebisbe hac son consell ab los bisbes e ab los prelats qui alli eren; e, hagut son acort, pres del rey d'Arago sagrament de estar a manament e voluntat de la sgleya. E aço fet, absolguel de aquella sentencia d'amunt dita. E lo rey, com aço fo fet, mana que tuyt s'en ixquessen de fora, car sentis regeament agreugat, que tant era feble que a penes podia parlar.

E quant vench lendema bon mati, feu se venir devant lo bisbe de Valencia a qui ell molt amava, e l'abat de Poblet, e l'abat de Sentes-creus, que son del orde de Cistell, En Uguet de Mata-Plana, pabordre de Masella, qui era son clergue e gran son amich e de sa casa. E vengueren li devant tots quatre sens pus que no n'i hac. E ell giras vers lo bisbe de Valencia, e, en presencia de tots los altres qui eren aqui, dix li axi:

«En bisbe, hun sots que yo he molt amat tots temps, e en qui yo he hagut tots temps ma fe, e en qui yo he de mos affers comfiat, e quant yo us demanava quem consellassets, m'havets consellat be e llealment en mos affers tota vegada. Ara, per ço com yo he en vos aquella fe e en leix, e mes que en nengun altre, prech vos e us requir quem consellets, ara que us he major ops. E nom consellets axi com a rey, mas axi com a hom mort, o a hom qui spera breument a morir; que yo be se e trop en mi en lleix, que d'esta malaltia no puix guarir».

E quant lo rey hac dites aquestes paraules, foren tots trists e despagats, e els ulls los vingueren en aygua per pietat. E puix respos lo bisbe de Valencia al rey, e dix li axi:

«Senyor, gran merces com a vos plau dir com en mi havets major fe que als altres, e quant a mi demanats especialment de consell. Per que no es mester quel vos do en aquella manera que vos havets dit, ço es assaber com a hom mort o que espera en breu a morir; car axo, senyor, quens havets dit es dol e tristor e desconfort de nos e de tota nostra terra, e que seriem tots perduts. Mas ja, si a Deu plau, ne sera axi; que vos serets en breu guarit e de vostre mal dellivrat. E aquesta malaltia no es sino senyal de amor que Deu Vostre Senyor vos mostra, per tal quel reconegats, e, si li tenits tort, que li esmenets. Don yo us consell que semblets a vostres antecessors   —367→   reys de Arago, qui tots temps foren bons crestians e amichs de Nostre Senyor Deu, e especialment vostre pare e vos si us sou estat fins aci. Mas per ço com no es null hom al mon, e majorment axi com vos qui sots princep de terra e rey, qui no haja a fallir a les vegades, axi prech vos e consell vos: que prenats huna penitencia, e avenits vos ab Deu e ab homens, segons vostre poder, de torts, si alguns los entenits, e que perdonets a tot hom qui mal vos haja fet ne a qui vos hajats portada mala volentat nengun temps, axi com feu Nostre Senyor Jesu-Crist. E aço, senyor, es fet que no devets alongar; que com enans serets ab ell avengut, enans vos havra merce, e serets de vostre mal dellivrat».

E quant lo bisbe de Valencia hac dites estes paraules, respos li lo rey axi com se poch, car a penes podia parlar, tant era feble; e dix li: que molt li playa, e que fort lo havia aconsellat, e que son consell ne faria. E trames mantinent lletres e missatgers a Barcelona e per los altres llochs de la terra: que lexassen anar tots los presoners que ell tenia en preso per raho de aquesta guerra que ell havia haguda ab lo rey de França, ço es assaber, que aquells presos no fossen tals que per llur preso speras hom haver pau, axi com lo princep de la Morea e molts d'altres barons assenyalats; car jatsia que a aquests e a tots los altres perdonas de bona voluntat dins son cor, empero no fora merce, ans fora dapnatge e peccat si anar los en lexas, a destruiment de sa terra; e james no fora en pau. Mas mana tolre tots los altres presos qui non fossen capdals ni barons ni homens assenyalats, qui eren, qui ça qui lla, be mil e cincents.

E quant aquest manament hac fet lo rey d'Arago, dix que comfessar se volia de sos peccats, e tenias tant per enculpable a Deu, que, si onesta cosa fos de fer, dix que devant tots se comfessaria. Mas, per ço com no seria covinent cosa de fer, volia al menys que fossen dos a sa comfessio, ço es assaber lo guardia dels frares menors de Vila-Franca, e frare Galceran de Thous, monge del monestir de Sentes-Creus del orde de Cistell.

E axi com lo rey ho hac dit se segui. E entraren devant ell lo dit guardia dels frares menors e En Galceran de Thous, monge de Sentes-Creus; e lexaren los tots los altres. E aqui lo rey se comfessa molt homilment e devota, segons que a ell fo   —368→   vigares, de totes coses que havia fetes abans de la guerra e de les altres que feu apres, tro al dia de sa mort. E axi li feren testimoni en poblich sermo lo guardia dels frares menors e frare Galceran d'amunt dits. E quant lo rey se fo comfessat de lots sos peccats be e complidament e devoto, giras a lo guardia d'amunt dit, e dix li axi: «En guardia, totes les gents de ma terra e d'altres moltes m'han mes en fama que yo son stat tots temps mal crestia, e especialment ara com defenia ma terra al apostoli e al rey de França, que, segons mon semblant, me feyen tort gran. E yo be conech e atorch, que son estat molt peccador e he fallit contra Deus, e hanch null temps nol reconegui sino ara; e son tants los peccats de tot hom, que hom se deu pensar e reconexer en si, que no es digne de rebre tant honrada e nedea e preciosa cosa com es lo cos de Jesu-Crist. Per que yo son aquell qui u pens e reconech be. Mas he fe e sperança en Deu que ell me havra merce. E si per ventura yo son tengut pus e pus indigne que null altre hom de rebre lo cors de Jesu-Crist, per raho de aço que les gents dien de mi, prech vos que, abans quel cos de Jesu-Crist aportets, que us ne anets a vostre monestir e que façats especial oracio a Nostre Senyor Deus, que yo, qui indigne son vers ell mes que null hom, que no degue rebre lo seu cors precios, que ell, que sab mia volentat e de tot hom, vos en degue mostrar algun seny al vesible o no vesible, en guisa que puxats esser cert».

Quant lo rey hac dites estes paraules, respos lo guardia d'amunt dit tot plorant, axi: «Senyor, per los senyals que hom mostra de fora coneix hon lo cor e la volentat de dins moltes vegades. E nos, senyor, qui aci som devant vos, per les obres que havets fetes de alguns dies en ça e per les paraules que havets dites a nos, conexem be que Deus vos havra merce sens tot si; car be vehem quin cor havets envers ell; e crehem sens falla que puxats rebre lo seu cors precios. Empero yo fare vostre manament, axi com m'havets dit e pregat».

E mantinent quant aço hac dit lo guardia, partis devant lo rey e vench s'en a son monestir, e feu tancar les portes de la sgleya, que nengu no y romas sino ell e sos frares; e feu dir missa del Sent Esperit; e puix cascu de aytants frares com hi havia, que fossen preveres, dixeren ses misses privades, en que   —369→   pregaren Deu de ço que el rey hac pregat lo guardia. E quant hagueren fet tot llur ofici be e complidament e devota, no trobaren dins llur cor ne veren negun senyal vesible ne invisible per que lo rey d'Arago fos indigne de rebre lo cors de Nostre Senyor Deu Jesu Crist.

E mantinent vench lo guardia; e pres ordenadament lo cors de Jesu Crist, e aportal devant lo rey, lla hon jaya malalt. E el jatsia que fos feble, efforças, quant veu lo cors de Nostre Senyor devant si, e llevas de son llit ab huna cota vestit, e agenollas sobre hun matalaf que hom li hac apparellat. E estech aqui huna peça que res no dix ne parla, sino que plorava dins son cor, e pregava Nostre Senyor Deus. E quant hac estat aci huna peça e feyta sa oracio, rebe aquell cos molt homilment ab gran devocio dins son cor. E aço fet, romas lo rey en sa cambra malalt, e los altres anaren s'en a llurs ostals.

E la malaltia s'enfortia e s'agreviava sobrel rey d'Arago durament. Axi que aço lo aporta que tant lo afebli que quaix nos veya nes oya, sino a gran pena. E a cap de dos o de tres dies que aquestes coses foren fetes, vench li missatge quels Francesos s'en eren anats e havien desemparada la ciutat de Gerona, e les altres coses axi com en les covinences que dessus vos havem parlat era contengut. El missatge qui aporta les novelles dix les al rey; e lo rey, quant ho sabe, sabe li molt bo, no per mala voluntat que hagues als Francesos, que del tot los havia perdonat, mas per tal com ell se moria e que sa terra no romangues en treball ne en guerra. E lendema apres de aquest missatge que fo vengut, vench hun altre missatge al rey, qui li feya assaber: que el princep de la Morea, qui era pres en Cecilia e havia hom amenat en Barcelona, quel saludava molt, e que havia gran desig de la sua vista, si veher lo pogues. E quant lo missatge hac dites les novelles devant lo rey, lo rey entes ho a males penes; que tant era feble que ja havia perdut lo veher, e lo oyr gran res. E no y poch respondre res de paraula; mas que gita los braços encruats sobre los pits, e obri los ulls vers lo cel, e feu senyal que molt ho agraya a Deu. E lo rey d'Arago hanch no dix moltes paraules, car no podia. E estech axi tro lendema a ora de Completa, que passa de aquest segle. E aço fo en dia de disapte, que era la vespra de Sent Marti, en lo any de Nostre Senyor 1285.

  —370→  

E quant fo mort aquell noble rey En Pere d'Arago e de Cecilia, ajustaren se en la cambra hon ell jaya tots los prelats e els richs homens de la terra; e mogueren aqui lo major plor e el major dol que hanch hom ves; que gran cosa fo; e seria major de retraer e de recomtar lo dol e el plor que menaren alli bisbes e abats, e prelats, e comtes, e richs homens, e cavallers de la terra, e homens de orde e de religio. En apres apartaren se del cos l'abat e els monges de Sentes Creus, hon havia en sa vida sa sepultura eleta aquell noble rey En Pere de Arago e de Cecilia; e banyaren lo; e adobaren lo; e vestiren lo axi com a monge. E hac hom huna caxa; e fora la hom dedins e de fora de bell preset vermell; e mes hom lla dintre lo honrat cors de aquest rey d'Arago e de Cecilia. Ab gran honor trasch lo hom de Vila Franca. E aportaren lo los richs homens e cavallers al coll, tro sus que foren al monestir de Sentes Creus; e aqui mogueren sobrel cos llur dol e llurs crits e llur plant, que hanch semblant dol no fo vist ne oyt. E aqui, quant lo hagueren aportat al monestir d'amunt dit e fet llur plant sobrel seu cors, los barons e els richs homens sebolliren lo, axi honradament com se tanya per a tant noble cors, devant l'altar major del dit monestir; e estingueren aqui tots, per dos dies, en fort dol e plant; puix trist e despagats partiren se de aqui e anaren s'en a llurs ostals.

Ab tant saberen per tota la terra les males novelles, quel noble rey En Pere de Arago e de Cecilia era mort. E menaren gran dol e gran plor cavallers e burguezos e ciutadans e altres homens de vila, de la mort de aquell noble senyor damunt dit; e plangueren lo mes que hanch rey que fos estat en Espanya. Tant ne fo plangut que sols no poria esser dit ne comtat lo dol ne desconfort que romas en la terra.

DEO GRACIAS