Aquest article ha estat elaborat en el marc del projecte d'investigació PB95-1106 de la DGICYT.

Cite transcrivint del manuscrit Maians (ms. 728 de la Biblioteca Universitària de València): 47v, 13-18. La primera xifra n'indica el foli; la segona, les ratlles. La peça objecte d'estudi es pot consultar editada per Ramon Miquel i Planas (1913: 147-61): i també a les pàgines 82-91 de l'edició divulgativa de Carbonell (1983).

També l'altre intercanvi de poemes laudatoris entre ambdós autors és bilingüe (text en Miquel i Planas ed. 1913: 428-29). Sobre la receptivitat al plurilingüisme literari medieval en la Corona d'Aragó es pot consultar Riquer 1993. Pel que fa a la varietat lingüística dels debats cortesans a la segona meitat del segle XV, veg. també les observacions de Cabré en premsa.

«De dos mals no entench, que algú sia de elegir» (47v, 21- 22). «Yo·m recort haver hoït que, de dos mals, lo menor és de elegir, la qual cosa, si sanament no és entesa, falssia manifesta ab si porta; que res que malícia acompanye no té rahó de ésser elegit, puix sols en lo bé nostra voluntat reposa» (457v, 17-21).

Aquesta frase no pot evitar recordar el passatge de Lo somni en què Bernat Metge accepta l'argumentació del seu senyor, el rei Joan I, sobre la immortalitat de l'ànima humana: «"E axí ho cresech fermament, e ab aquesta oppinió vull morir". "¿Com oppinió?", dix ell, "ans és sciència certa, car oppinió no és àls sinó rumor o fama o vent popular, e tostemps presuposa cosa dubtosa". "Hage nom, donchs. Senyor, sciència certa. No·m recordave ben la virtut del voccable"» (Riquer ed. 1959, 214 rr. 5-10). Si Metge, al final d'un llarg esforç argumentatiu del seu senyor, no donava fe a la immortalitat de l'ànima més que com a opinió, Corella en canvi diu estar disposat a donar com a ciència certa fins i tot una qüestió de passatemps cortesà, només amb què li ho diga el seu senyor.

Sobre la propensió dels literats a emprar certes dosis de filosofia elemental en els debats epistolars de la segona meitat del XV, veg. Cabré en premsa.

«E vull que les aygües prenguen posada en loch de la sua perverssa ànima; la qual rasa del libre de vida, lo seu cos no attenygua eclesiàsticha sepoltura, perquè sia exemple a les que en amar forçades ab tards passos caminen; e la no misericorde jamés misericòrdia alcançe, mas, penant per lo món, ab terror e espant a les altres denunçie la pena que reporta, puix al qui en estrem la amava, de egual amor havia denegat lo guardó» (52r, 7- 14). Observe's la semblança, difícilment casual, del desideratum corellà amb el cor del tòpic narratiu cortès dels muls d'infern, en què les dames difuntes que havien estat cruels amb els seus enamorats erraven penant en una mena d'infern cortesà, per a exemple de les dames vives. Recordem que aquesta anècdota apareixia no sols al vell Lai du trot i al ben divulgat De amore, sinó també al Salut d'amor català del còdex de Carpentras (veg. Riquer 1964, 2: 55-59). És clar que als muls d'infern no s'incitava a matar les dames cruels.

Antonio Chas ha tingut l'amabilitat d'assenyalar-me aquest mateix tema en algunes preguntas y respuestas de cançoners castellans; el testimoni més antic figura en un manuscrit copiat cap a 1470 (SV2, ID 2727, ID 2728), en termes semblants als del debat Viana-Corella; l'altre testimoni és recollit a dos cançoners més tardans, datat l'un en 1560-70 i l'altre, sense datar, relacionat amb el primer, bé que ambdós recollirien poemes molt anteriors (MP2, ID2058; TP2, ID2058). Entre parèntesis he donat els codis d'identificació amb què són classificats manuscrits i poemes, respectivament, en l'edició Dutton (1990). Sobre els debats poètics a la poesia hispànica del XV (bàsicament la castellana), veg. Cummins 1965, qui també fa referència al tòpic que estudiem (pgs. 14-15).

Brook considera que les demandes d'amor «fall somewhere between catechism, example, riddle, and problem-page question and answer» (1993a: x). També són anomenades, en la llengua d'oil, demandes amoureuses, chastel d'amours, demandes gracieuses, partures i jeux à vendre. Veg. Hoepffner (1909: 700-2), Klein creu que es refereix a aquest joc un vers de Chrétien de Troyes a l'Yvain: «li un racontoient noveles, / li autre parloient d'amors» (Klein ed. 1911: 241). Realment la indicació és bastant vaga, però possible. A aquesta llum es podrien prendre en consideració altres passatges literaris en què dames i cavallers despenen el temps «parlant d'amors», com per exemple al Blandín de Cornualla: «Ço dis Guillot: "Què menjarem? / car pauca vianda nós tenem". / Respon Blandin: "Passarem nós / alegrament parlant d'amors, / e deman nós en trobarem, / per grat o per força n'haurem"» (Pacheco ed. 1983: 33).

Sobre la relació entre els judicis d'amor, les demandes i els jocs partits, veg. p. ex. Jeanroy 1890: 458-59, i Ilvonen 1912: 133.