De libidinosa amor los efectes

Xavier Renedo

Professor de l'INB de Girona.

Es ben sabut que els erudits de la Renaixença en llegir determinades obres de la literatura medieval, com ara el Tirant lo Blanc o el Col·loqui de les Dames, es van escandalitzar a causa de la llibertat de llenguatge i la procacitat de les escenes eròtiques. Això explica l'oblit d'autors com Francesc de la Via i l'escassa difusió de les seves obres fins fa ben poc temps. El que ja no és tan conegut és que alguns d'aquests mateixos erudits es van escandalitzar davant d'obres que també parlaven de l'amor i del sexe però des d'una perspectiva força diferent: la literatura d'escriptors com Francesc Eiximenis o Sant Vicent Ferrer, que van parlar abundosament sobre aquesta matèria. Quan Emili Grahit va llegir els capítols dedicats al pecat de luxúria en el Terç del Crestià va quedar desconcertat davant de «la llibertat amb que los autors d'aquella època se permetien tractar les matèries més delicades i que avui dia amb prou feines permeten nostres costums que s'expliquin en los llibres doctrinals. Moments hi ha en què repugna lo llegir, puix com més bruta és la matèria, més sembla que es complau l'autor en presentar-la baix més diferents formes. Calculi's lo que serà, per exemple, un capítol que porta la següent rúbrica: "Quals tocaments se poden fer sens peccat entre marit e muller"»¹. Aquest text, una altra mostra de l'esperit extremament pudibund dels prohoms de la Renaixença, posa en relleu, tanmateix, l'existència d'una literatura sobre l'amor i el sexe produïda per eclesiàstics que no defuig els temes més escabrosos i que de vegades pot sorprendre per la crudesa del seu llenguatge.

Cal deixar ben clar des de bon començament que aquesta literatura, eclesiàstica és un discurs contra l'amor i el sexe elaborat per una ideologia que veu en el cos la presó de l'ànima i que, en conseqüència, desconfia profundament de qualsevol manifestació dels sentits. Aquesta repugnància contra la sexualitat com a manifestació extrema de la dimensió física i animal de l'home arriba a fer dir a Sant Vicent Ferrer que «totes les persones salvades al dia del juhí resuscitaran vérgens, jatsie sien stades molt luxurioses, mas han-ne feyta penitència»². El menyspreu de la sensualitat i del cos arriba a la seva màxima intensitat amb el rebuig de la dona, considerada naturalment interior i una font continuada de temptacions. Tanmateix l'Església, conscient del manament bíblic Crescite multiplicamini i conscient que el seu ideal de continència sexual només podia ser assumit, en alguns casos amb moltes dificultats, pels membres dels ordes religiosos, va elaborar unes regles de conducta sexual que van ser extensament desenvolupades i divulgades a través de cànons, penitencials, summes teològiques i summes de confessors, tractats enciclopèdics, sermons, etc. F. Eiximenis i Vicent Ferrer són els dos màxims representants en llengua vulgar d'aquest corrent en els Països Catalans, del qual també formen part els llibres de consciència, sermons d'altres predicadors i d'altres obres encara inèdites.

Dins del conjunt de regles d'ètica sexual divulgat per frares i predicadors hi havia un grup de consells que de fet poden ser considerats una resposta a totes les arts d'amor que circulaven arreu d'Europa, la resposta de l'Església a uns tractats de seducció d'arrel ovidiana i profana completament aliens a la moral cristiana. Un exemple en aquesta línia seria, dins la literatura catalana, el Facet o Llibre de cortesia.

Un dels objectius centrals de l'amant present o moltes de les ars amandi medievals és aconseguir, per grat la majoria de les vegades, per força besar l'estimada. Aquest també és un lloc comú en el discurs dels predicadors, que veuen en el bes l'esquer del diable i que es queixen, com Eiximenis, de les dissolucions de les donzelles franceses, dissolucions que, entre altres coses, consisteixen a «besar e abraçar los hòmens davant tot hom tot jorn», o que denuncien les herètiques pravitats «d'una malvada secta antigua qui s'apella de sperit d'amor»³, grup al qual s'atribuïa, segons que sembla sense gaire fonament, la creença que besar o abraçar les dones no podia ser considerat pecat.

Un altre conjunt de normes estava especialment destinat a regular la vida sexual dels matrimonis. Un dels consells fonamentals està esplèndidament sintetitzat en una frase de Sixte Pitagòric recollida per sant Jeroni en l'Adversus Jovinianum i àmpliament divulgada i comentada per teòlegs i moralistes a traves d'aquesta obra. La frase en qüestió diu: «Adulter est amator ardentior in suam uxorem». F. Eiximenis va traduir aquesta sentència de la manera següent: «Aquell qui massa ardentment ama sa muller, aytal és adúlter».⁴

Segons el franciscà gironí que segueix en aquest sentit sant Ambrós i sant Tomàs, l'excés de passió pot fer que l'home, mogut només per la vil   —19→   ardor luxuriosa, oblidi la seva raó i la seva honestedat i arribi a pecar més d'aquesta manera fent l'amor amb la seva pròpia dona que no pas si el fes amb una prostituta. Segurament això és el que volia dir sant Vicent Ferrer amb una frase que apareix contínuament en els seus sermons: «Usar de matrimoni per la manera ordenada per nostre senyor Deus no és peccat. Be és pech qui no u enten.» (III, p. 249). Segons la moral cristiana el matrimoni està especialment destinat a la procreació. Oblidar això i només buscar-hi un plaer fugisser i irracional és capgirar les bases de l'ètica sexual defensada pels predicadors, és convertir una institució nascuda com a remei contra la luxúria en pou de pecat i de corrupció carnal.

Molts altres consells en aquesta mateixa línia es troben escampats per les obres dels nostres moralistes en llengua vulgar, que són capaços de discernir quins tocaments entre marit i muller són lícits i quins són il·lícits, quina és la millor època de l'any per engendrar fills, sobre la freqüència de les relacions sexuals i en quins casos és convenient que marit i muller s'abstinguin de tenir relacions carnals, sobre la conveniència que els esposos mantinguin relacions sexuals quan la dona està en estat o quan fa poc que ha parit i encara està alletant el seu fill, sobre la prostitució i sobre si és lícit o no el salari de les prostitutes... L'exploració de la moral sexual no acabava pas, però, en la vida matrimonial i abraçava totes les esferes de la sexualitat (l'homosexualitat, considerada el pecat més greu, l'incest, la masturbació...) i tots els estats civils: solters, vidus i vídues, clergues, monges... En alguns casos la literatura sobre aquestes matèries proposa extravagants exercicis imaginatius. Una de les raons que dóna F. Eiximenis per allunyar els laics de l'amor de les monges és que, de fet, tenint-hi relacions es cometen dos pecats alhora: el de sacrilegi i, a més a més, el de necrofília.

F. Eiximenis usa un llenguatge polidíssim a l'hora de parlar de totes aquestes qüestions i en general evita fer referències massa directes i explícites. Sant Vicent Ferrer, en canvi, usa un llenguatge molt més directe i provocatiu o, com dirien els predicadors medievals, més «grosser». Sens dubte la diferència de llenguatge ve donada pel fet que Eiximenis pertany al món de la predicació escrita i s'adreça a un públic ciutadà més aviat selecte, i frare Vicent pertany al món de la predicació oral i s'adreça a un públic més ampli i d'extracció mes popular, que, sens dubte, quedava commocionat davant d'un predicador que els parlava d'una manera tan contundent. Com diu Joan Fuster: «El dominic valencià no coneix la por ni l'empatx davant els noms i els actes que en els nostres dies considerem crus i durs⁵. A l'hora de lluitar contra el pecat de luxúria sant Vicent Ferrer no vacil·la a usar el mateix llenguatge del seu auditori, com podem comprovar en el passatge següent:

«Si són dos fadrins de una complexió,   —20→   lo que mamarà tres anys de bona llet haurà més força que l'altre que no mamarà bona llet. E per ço marit e muller se deuen estar tres anys que no usen la hu ab l'altre. Mas, tu, com o fas? Ans que ella no hix a missa, oo, que porcaç! E per ço ixen laganyosos, etc.» (Sermons, III, p. 257).

La vehemència del llenguatge pretenia sacsejar la consciència dels oients i modificar la seva conducta amorosa. En alguns casos el dominic valencià usa aquest tipus de llenguatge amb finalitats didàctiques i alhora humorístiques, com quan agafa com a exemple negatiu el comportament sexual de l'ase i imita el seu crit de zel:

«e com viviu axí com a bèsties. Hun ase, quan veu la somera, tantost corre: Haaaic! Mas l'on des ser axí com l'ase axí com la bèstia»

(Sermons, II, p. 183)

Malgrat que passatges d'aquesta mena segurament eren molt freqüents en els sermons de sant Vicent Ferrer, i també en els d'altres predicadors, la seva presència en les versions escrites que ens han arribat no és gaire copiosa. La causa, l'hem de buscar en el fet que en el llarg procés d'elaboració de les versions escrites dels sermons vicentins, en el qual el predicador valencià no hi va arribar a intervenir, es perden moltes coses pel camí.

Dels ponts de contacte entre la literatura i el món de la predicació, tant l'escrita com la parlada, és l'exemplum, breu narració amb un contingut moral i didàctic que es presenta empeltada en el cos d'un sermó. Els predicadors van servir-se dels exemples bàsicament per dues raons. D'una banda per entretenir el lector o l'auditori amb petites narracions literàries intercalades enmig de l'exposició doctrinal per tal d'alleugerir-ne la possible aridesa. D'altra banda per tal de donar exemples pràctics per la via positiva o per la negativa del discurs teòric que s'està defensant, discurs que resulta més intel·ligible gràcies al reforç d'aquest correlat literari.

Els exemples relacionats amb el pecat de luxúria escampats per les obres dels nostres moralistes ens ofereixen una extensa col·lecció de vicis (les set espècies del pecat de luxúria: fornicació, estupre, adulteri, incest, rapte, sacrilegi i el pecat contra natura); circumstàncies (escenes de seducció, marits sol·licitant el dèbit conjugal, escenes de confessionari...) i personatges (prostitutes, esposos cornuts, esposos feliços i esposos amb mal alè, joves bordellers i conyarrins, monges, confessors, capellans amistançats, saigs sodomites, dones disfressades d'home, bords...). Tocant a això cal posar en relleu que els primers autors que van donar tractament literari a temes com l'homosexualitat o la masturbació van ser precisament els moralistes de les literatures romàniques medievals i el vehicle literari van ser justament els «exemples». Evidentment, totes aquestes històries estan encastades dins d'un discurs contra l'amor i estan destinades a celebrar la continència sexual. Malgrat tot, no hi falta pas l'humor, molt eficaç per combatre els vicis ridiculitzant-los, ni tampoc una certa audàcia en la presentació d'algunes escenes que podríem considerar «delicades» i fins i tot irreverents o sacrílegues, des d'una perspectiva moderna però que per als predicadors medievals no ho eren gens. Per augmentar la devoció a la mare de Déu i mostrar fins a quin punt podia ser decisiva la seva intervenció els predicadors podien permetre's la llicència d'explicar un exemple protagonitzat per «un home qui ere fort peccador, per peccat de luxuria: mas feye una cosa que nuyl temps no volgre jaure ab neguna fembra que hagués nom Maria»⁶.

Aquesta associació violenta i supersticiosa entre el sexe i la religió potenciava la lliçó moral de la història, palesada en un final en què la mare de Déu treia les entranyes d'aquest devot pecador, les hi netejava i les hi tornava a posar tot deixant un filet d'or en la cicatriu de la ferida. En la deliciosa carta tramesa per un «gran golafre eclesiàstic» a un metge per demanar-li consell sobre el seu règim de vida, carta que constitueix el capítol 360 del Terç del Crestià, F. Eiximenis traça una magistral caricatura dels usos i costums dels clergues depravats que viuen enmig de luxes i comoditats pecaminoses i impròpies de la seva condició. En aquest catàleg de malifetes hi entren també els pecats de la carn, presentats d'aquesta manera pel clergue golafre: «E per conservar sanitat hús ab fembres sovint, e per tal que no falça a nengun injúria faç-les-me cercar fadrines, e trop que mils men·n sent».

El nostre clergue justifica la seva activitat sexual a l'empara d'una doctrina naturalment condemnada per l'Església que considerava que la castedat era font de diverses malalties (Semen retentum venenum ests) A més a més justifica el pecat de violar les donzelles que una alcavota o els seus el criats li proporcionen amb l'excusa que ho fa per no cometre adulteris, incest o sacrilegis. La perfecció de la caricatura és suficient per posar en evidència les misèries del seu protagonista.

Entre el conjunt d'exemples en que es barreja l'erotisme i la religió cal destacar els protagonitzats pels confessors luxuriosos. La confessió va ser un tema profusament tractat per la majoria dels predicadors, que van ensenyar les masses com havien de confessar-se, amb quina freqüència, amb qui, què havien de dir... Aquestes instruccions van anar acompanyades d'un seguit d'exemples, de vegades confirmats per la realitat, que avisaven dels perills que la proximitat i la familiaritat entre el confessor i les dones podien provocar, perills que podien acabar amb la caiguda en les misèries de la carn. Així va néixer la figura del confessor luxuriós, que també va ser cultivada per la literatura profana, de vegades amb una intenció més aviat faceciosa, com seria el cas del Fra Mirambell que apareix en el Testament de Bernat Serradell, d'altres amb una intenció antieclesiàstica més accentuada, com ara el frare Joan Juliot de Tarragona que apareix en la Disputa de l'Ase d'Anselm Turmeda i que cobra a la ingènua madona Tecla un delme realment singular i sacríleg.

Alguns exemples es desmarquen del realisme que caracteritza les històries anteriors⁷ i gràcies a la seva poderosa força imaginativa podrien figurar en una antologia de la literatura fantàstica medieval. La història, explicada per Eiximenis, de la donzella alimentada amb verí que causa la mort a tothom que hi tingui relacions sexuals, n'és una bona mostra.

D'una manera o altra, amb exemples realistes o amb exemples fantàstics, amb un llenguatge més directe o amb   —21→   un llenguatge més refinat, en prosa o oralment, tots els discursos dels predicadors sobre la passió amorosa coincidien en el mateix: l'amor carnal és un verí, és un foc que tot ho destrueix. I com diu un proverbi medieval, citat sovint pels predicadors per prevenir els perills de l'amor, «mal està l'estopa prop lo foc».

Al davant d'aquest muntatge ideològic que havia aconseguit dotar-se d'un embolcall literari ben reeixit hi havia també, com ens assenyala amb menyspreu Fra Antoni Canals⁸, un altre predicador, «libres provocatius a cobejança, axí com libres d'amors, libres d'art d'amar, Ovidi De vetula», llibres com ara el Facet, l'Speculum alfoder la traducció catalana del De amore del capellà Andreu, llibres que parlaven de l'amor, de les tècniques de seducció i del sexe des d'uns plantejaments naturalistes difícils de conciliar amb la moral cristiana. Els predicadors també posaven en el mateix sac tota la poesia amorosa, tant la culta com la d'inspiració popular. Tot plegat són, segons sant Vicent Ferrer, «cançonetes que totes toquen al paper de il·lícits toquaments, e cogitacions e de males companyies» (Sermons, V, p. 92). La mateixa consideració hagués rebut una novel·la com el Tirant lo Blanc, en que es pot trobar una petita art de seducció i un extens catàleg de situacions, pecats i personatges carnals i luxuriosos, tot un compendi de l'erotisme medieval.

El Tirant lo Blanc⁹ conté, entre molts altres discursos, com ara el de la cavalleria o el de la guerra, un discurs sobre l'amor, fet, es clar, des d'una perspectiva profana. Em sembla que aquests discurs ha de ser tingut en compte a l'hora d'analitzar les escenes eròtiques i el paper de la passió amorosa dins la novel·la. Aquestes teoritzacions sobre l'amor estan, sobretot posades en boca de Plaerdemavida d'Estefania, de fet els dos tutors amorosos de Tirant i Carmesina. La teoria amorosa que emana de les paraules de Plaerdemavida i d'Estefania és una teoria de caràcter naturalista que manté força punts de contacte amb les arts amatòries que circulaven per Europa a l'Edat Mitjana, per exemple amb el Facet, com ja va assenyalar Martí de Riquer. Un dels punts centrals d'aquesta teoria és la distinció entre l'amor que, seguint la convenció, anomenarem cortès, basat en la fidelitat i propi de persones nobles, i l'amor que podríem anomenar grosser, el revers de l'anterior.

Respecte a l'amor cortès cal tenir en compte la distinció entre tres tipus d'amor que fa Estefania en una curiosa divisió rimada que possiblement sigui una irònica a la manera com els predicadors dividien el tema dels seus sermons. Estefania parla d'una amor virtuosa (la dama ha d'estimar el cavaller que dugui a terme grans accions cavalleresques o militars en honor d'ella), d'una amor profitosa (la dama estima el cavaller només pels donatius que en rep) i d'una amor viciosa (que busca directament la satisfacció sexual). Estefania rebutja explícitament l'amor profitosa («tal amor a mi no plau, que tan prest com lo profit cessa, l'amor defall», I, p. 407) i confessa obertament les seves preferències per l'última mena d'amor, especialment si arriba a unes relacions sexuals completes: «tal amor com aquesta me par molt millor que neguna de les altres» (I, p. 407).

Estefania continua la seva dissertació sobre l'amor parlant de tres característiques pròpies de la condició femenina «La primera, totes som cobdicioses; la segona, goloses; la terça, luxurioses» (I, p. 407). L'home que pretengui seduir una dona ha d'esbrinar quina d'aquestes tres qualitats predomina en la seva estimada i actuar en conseqüència. Es pot objectar que aquest discurs d'Estefania sobre l'amor i les dones no passa de ser una simple facècia per divertir Carmesina, força afectada per un enfilall de retrets que li ha adreçat la Viuda Reposada. De fet les paraules d'Estefania fan riure Carmesina i li permeten de superar bona part de la malenconia que l'envaeix. Les divisions rimades amb què són presentades les dues parts del discurs reforcen també aquest to faceciós. Ara bé, admès l'esperit jocós de l'episodi, cal tenir en compte que això no implica pas que tot plegat sigui un discurs buit de contingut. D'una banda Estefania assegura dues vegades que parla per experiència pròpia: «E per   —22→   lo meu mal conec lo de les altres... acuse a mi mateixa primera que a neguna de les altres» (I, p. 407). D'altra banda em sembla que diversos episodis i diversos personatges de la novel·la confirmen la teoria amorosa d'Estefania. En primer lloc, hi ha tota una sèrie de personatges femenins, com ara l'Emperadriu, Estefania, Plaerdemavida o la Viuda Reposada, en què predomina la qualitat luxuriosa, la qual cosa els inclina cap a la pràctica de l'amor viciosa o libidinosa. En segon lloc, durant la major part de la novel·la l'amor que es professen Tirant i Carmesina no passa de ser una amor virtuosa. En tercer lloc, quan Estefania parla de les luxurioses fa una digressió sobre la lascívia de les dones casades en que es dóna una explicació diguem-ne teòrica a diversos episodis del Tirant: «les qui són casades, si s'enamoren de negú no volen haver amistat ab home qui sia millor que son marit ni egual, ans nos baixam a més vils que ells no són e som enganadores de nostra honor e de la corona d'honestat...» (I, p. 407).

Si Estefania teoritza sobre l'amor, Plaerdemavida és l'encarregada d'ensinistrar Tirant en el domini de les arts de seducció. Els seus consells, que Carmesina qualifica una vegada de «reprovats» (II, p. 195), son pràcticament els mateixos que podem trobar en qualsevol ars amandi medieval¹⁰. Fixem-nos, per exemple, en els consells que dóna a Carmesina sobre els besos i a Tirant sobre com ha d'acostar-se a la seva estimada. D'una banda Plaerdemavida intenta convèncer la Princesa que l'acció de besar no té res de greu i que ha de deixar que Diafebus besi Estefania.

D'altra banda Plaerdemavida aconsella diverses vegades a Tirant que usi la força per aconseguir de tenir relacions sexuals amb Carmesina, ja que cap donzella, per més ganes que en tingui, pot lliurar-se de bon grat al seu amant. Segons Plaerdemavida «cosa és lleja a les donzelles, com són requestes d'amor, no hagen a dir aquell espantable mot: "Bé em plau". Oh, com me par mal mot per a donzella!» (II, p. 56). Plaerdemavida no explica per què les donzelles no es poden lliurar fàcilment als seus amants. La resposta, la podem trobar en el De amore, on es diu és preferible fugir de les dones d'aquesta mena perquè això indica que son tan lascives que amb la mateixa facilitat amb què accepten un amant n'acceptaran un altre o uns altres. La fi última d'aquest joc d'estratègies amoroses és el coit. Plaerdemavida ho deixa ben clar quan, en descriure les «bodes sordes» d'Estefania i Diafebus, fa la següent observació: «Encara que jo sia grossera en amar, conegué lo meu esperit que lo terme d'amor aquí (en l'acte sexual) devia finir» (I, p. 563). I per arribar-hi, sermoneja contínuament a un Tirant incapaç de fer-li cas, cal estar-se de cortesies i de prejudicis.

Les parelles formades per Estefania i Diafebus i l'Emperadriu segueixen aquestes arts i, per tant, tenen unes relacions amoroses reeixides. La parella formada per Tirant i Carmesina no les segueix pas, almenys fins al final de la novel·la, i les seves relacions es mantenen en un estat de frustració permanent. Carmesina és presentada com una noia jove i inexperta en les arts de l'amor i, a més, fortament influïda pel discurs dels predicadors sobre els perills de les passions amoroses. La seva sexualitat està adormida i és Tirant qui l'hauria de despertar. Hi ha unes paraules d'Estefania sobre Carmesina que donen un retrat força exacte de la princesa: «aquesta, que té lu cor temerós e l'enteniment grosser en amar, hi entra molt mal e ab gran dificultat en amor» (II, p. 64). La prevenció, el temor contra l'amor, és deguda al discurs clerical. L'enteniment grosser és degut a la seva inexperiència, conseqüència de la seva extrema joventut i la influència del mateix discurs clerical. Evidentment hi ha altres raons que reforcen l'actitud de Carmesina: la distància social que hi ha entre ella i el seu amant __subratllada i analitzada per Carles Miralles¹¹__, o el fet que Tirant sigui, a més, un estranger. Tot plegat fa que Carmesina mantingui una actitud plena de vacil·lacions, temors i dubtes davant de les requestes amoroses de Tirant.

Tirant, el gran cavaller, capaç de subtils declaracions amoroses a través d'un mirall i amant d'una fidelitat exemplar, es torna tímid i covard a l'hora d'arribar a l'acte sexual. La barrera social que el separa de Carmesina i una ètica massa idealista i   —23→   poc pràctica li impedeixen aconseguir amb «il·lícites pràctiques» (II, p. 100) satisfer els seus desitjos. A Tirant li falta el pragmatisme de Diafebus, que sap presentar les seves intencions eròtiques sota un embolcall religiós en besar Estefania «tres voltes en la boca, a honor de la Santa Trinitat» (I, p. 493) i tot seguit «posà-li les mans als pits, tocant-li les mamelles e tot lo que pogué» (ibidem). Cal remarcar que aquest sentit pràctic Tirant l'havia tingut a Sicília quan feia de protector de l'infant Felip, en un paper que en certa manera pot ser considerat un antecedent del que farà Plaerdemavida a Constantinoble. Tirant és pràctic a l'hora de treure les castanyes del foc als altres, però no ho és gens quan ha de resoldre els seus propis problemes sentimentals i sexuals.

Entre les relacions reeixides d'unes parelles i les relacions més aviat desafortunades de la parella central el Tirant lo Blanc ens ofereix un extens catàleg de situacions eròtiques: jocs carnals i tocaments il·lícits, adulteris amb ramificacions incestuoses, escenes carnavalesques i pantagruèliques, fetitxisme, relacions sexuals consumades i sense consumar, insinuacions de sodomia, reprovades ficcions maquinades per ments malignes i, fins i tot, un pecat no gaire estudiat pels confessors i predicadors medievals: el pecat del voyeur. Aquestes escenes sorprenen per la seva immediatesa i per l'humor amb què estan presentades. Els personatges s'hi mouen amb plena llibertat i queden perfectament retratats a través dels seus actes. L'escena del bany, per exemple, amb Plaerdemavida descrivint i il·luminant amb una candela amb libidinosa delectança el cos nu de Carmesina mentre Tirant s'ho mira amagat dins d'una caixa n'és una bona mostra. La criada deixa anar a raig tota la seva sexualitat purament verbal i queda definida a través de les seves paraules. Tirant, quiet dins la caixa, només pot donar satisfacció visual als seus desigs. Carmesina, innocent, no s'adona de res.

L'aparició de la viuda Reposada, que quan es banya amb calces vermelles «paria que fos un diable» (II, p. 99), és el colofó burlesc que tanca una escena esplèndida per la sàvia combinació de sexe, humor i anàlisi psicològica.

Una altra característica de l'erotisme al Tirant lo Blanc és la desimboltura, completament mancada de perjudicis religiosos amb què són narrades les escenes eròtiques. F. Pierce i, sobretot, Dámaso Alonso n'han parlat amb encert¹². Només hi voldria afegir un parell d'observacions. Em sembla que aquesta despreocupació moral de J. Martorell pel que fa al tractament del sexe pot estar relacionada amb el fet que totes les escenes eròtiques de la novel·la tret de la «reprovada ficció» de la Viuda Reposada¹³, no tenen, segons que sembla, models literaris previs. I aquest fet és molt significatiu en un autor caracteritzat per una tendència irrefrenable al plagi. La manca de models va ser, sens dubte, un estímul per a la creativitat i la imaginació de l'autor del Tirant lo Blanc mes que no pas un llast. Ho posa en relleu la prodigiosa estructura narrativa amb què Martorell narra la nit d'amor d'Estefania i Diafebus i Tirant i Carmesina en el castell de Malveí¹⁴. També em sembla remarcable la forta presència de diàlegs i de monòlegs, sobretot en les escenes més agosarades, com ara les de les consumacions de l'acte sexual entre Diafebus i Estefania primer i Tirant i Carmesina ja al final de la novel·la. El fet que en els moments de màxima intensitat eròtica Martorell s'estigui de descriure en tercera persona i narri l'acció a través del jo dels personatges femenins implicats en la situació pot ser interpretat com una demostració de l'objectivitat narrativa de J. Martorell, que en aquests moments crucials de la novel·la prefereix que els personatges parlin per ells mateixos i, a més, aconsegueix de tractar amb elegància una escena delicada i literàriament difícil.

Em sembla desmesurat vincular aquesta despreocupació moral amb la novel·la realista romana com fa F. Pierce¹⁵. No cal anar tan lluny. El contingut de les arts d'amor medievals està, en general, al marge de la moral i dels perjudicis divulgats pels predicadors i tant les escenes eròtiques del Tirant lo Blanc com els consells de Plaerdemavida en són un reflex.