Per a la interpretació d'aquests capítols, vegeu Beltran 1989.

Considere interessant introduir ara un element que aporta Burke 1995: 90: que Milà és atret pels aspectes més tradicionals, més medievals o medievalitzables, del seu model indubtable que és Castiglione. El fet d'estar parlant d'estratègies discursives semblants en Milà i potser en Gassull dóna arguments a favor d'aquesta visió.

No em convencen del tot les paraules de Jordi Carbonell (1983: 36): «El món literari de Corella era el dels cenacles aristocràtics. Els seus lectors més assidus eren les dames de les classes dirigents, com testimonia Gaçull». Altrament, per a la meua lectura de Lo somni, considere importants aquestes puntualitzacions de Cingolani (1998: 127-128): «Gassull és paròdic i, tot i que Corella pogués raonablement formar part, juntament amb la Bíblia i el Tirant, del bagatge de lectures de les dames valencianes, això no vol pas dir que el teòleg pensés en elles com a primers o principals lectors. Tant els contertulians i els dedicataris de les proses corellianes, com la mateixa tradició manuscrita, fan pensar, contra tota altra aparença, que en realitat Corella tenia com a destinataris privilegiats, si no únics, els homes cultivats i d'elevat rang social de la València de mitjan segle XV». El que plantege en aquest paper és precisament que aquestes lectures que indica Gassull no són les de les dames de ficció, sinó les dels lectors ideals de Lo somni.

Per a la caracterització i el significat de l'obra de Castiglione resulta essencial el llibre de Burke ja citat. Particularment intel·ligents i penetrants em semblen aquestes paraules: «The purpose declared by the author in his prefaces, in the form of letters to two friends, is to describe the perfect courtier as a model for real courtiers. However, this purpose is ambiguous or, more exactly, paradoxical. The book professes to teach what cannot be learned, the art of behaving in a naturally graceful manner. [...] A second paradox arises from the fact that the very people expected to read the dialogue, the well-born ladies and gentlemen-in-waiting at courts, are supposed not to need it. The book appears to inform those already in the know. The gap between the apparent and real purposes and audiences of the Courtier is filled, or at least papered over, by a playful form of presentation which suggests entertainment rather than instruction» (Burke 1995: 32).

Considere encertades les afirmacions de Josep Solervicens, que el lector pot contrastar amb les que vaig plantejant ací respecte a l'obra de Gassull: «a través de l'humor Ferrandis d'Herèdia no vol ridiculitzar el microcosmos cortesà, més aviat el vol comprendre i reafirmar. Es extraordinàriament hàbil a l'hora de recrear-ne, i d'accentuar-ne, les escletxes, els desajustaments, els excessos, però no hi sé veure cap voluntat satírica ―malgrat que es tracta d'un adjectiu molt sovint associat a l'obra―, és més, La vesita em sembla un intent de reforçar el poder de l'aristocràcia, els seus models de comportament i de diversió, precisament després de la revolta menestral i pagesa que tant va afectar el País Valencià [...]. Per això la comèdia de situació és una comèdia essencialment verbal, que compensa les escasses sorpreses que forneix l'acció amb un conjunt d'enginyosos i sorprenents recursos lingüístics» (Solervicens 1999: 61-62). Solervicens planteja les seues observacions des d'una perspectiva diferent a la que faig servir en aquest paper, tot i que algunes conclusions poden ser fins a cert punt complementàries.

«Si en l'horitzó d'expectatives dels espectadors de La vesita hi podia haver una continuació similar a la de Lo somni de Joan Joan, Ferrandis d'Herèdia subverteix les expectatives i reporta (modèlicament) una manera elegant, distingida i sofisticada de passar l'estona en societat, sense al·lusions grolleres o inconvenients. Quan les dames de La vesita parlen amb els cavallers en aquesta mateixa segona escena, la ironia ja no és ofensiva, esdevé una mostra d'enginy. [...] Les argúcies verbals substitueixen la temàtica obertament sexual dels textos del Cançoner» (Solervicens 1999: 79-80). És clar que les diferències entre Gassull i Ferrandis van molt més enllà del llenguatge i els temes tractats (vegeu més avant).

«Amb "Adéu sies, manyeta" [de la Tragèdia] s'entra, doncs, amb tot el dret i sense més possibles equivocacions, en una situació de comèdia, un gènere per al qual el jo narrador no està preparat [...]. Es passa de cop d'una immaterial atmosfera mitológico-ausiasmarquiana a l'ambient concret de la tresca amorosa» (Cingolani 1998: 284).

La coincidència en l'ús de la paraula «manyeta» va en aquesta direcció, i no crec que tinga cap més valor, almenys no per a definir una autoria corellana de Lo somni, tal com llegim a Guia 1999: 273.

Una curiositat tan sols: si no fos per la cronologia, hom pensaria que els textos de Vives són la pedrera argumental d'on es nodreixen algunes obretes valencianes de finals del XV ―i això parla a favor de la utilització de temes tòpics per part d'aquests autors. Fixeu-vos, si més no, en aquests tres textos del De officio mariti vivesià, que podem posar en paral·lel amb Lo somni de Joan Joan, el Col·loqui de dames i la Tragèdia de Caldesa, respectivament (cite per l'accesible traducció de C. Bernal, De officio mariti. Los deberes del marido, València, Ajuntament, 1994): «Hay mujeres que creerían ser descorteses y poco amistosas si, en las reuniones, no vertieran en el seno de sus amigas los secretos de sus maridos, de sus parientes y de su hogar, que con tanta diligencia deben mantenerse ocultos y apartados de la vista de todos, pensando que tales revelaciones sellan, como un pacto, las amistades perpetuas y sagradas» (IV, 20). «Hay quienes tienen las conversaciones obscenas por nota destacada de elegancia y refinamiento urbano, y entienden que el que no se complace con ellas es hombre necio y de una severidad campesina» (VI, 2). «Una mujer que alterna con gusto con hombres toscos, corpulentos, ignorantes de las buenas maneras con que corresponde tratar al sexo femenino, y con ellos se interesa en mantener conversación, y los llama a su mesa haciéndoles participar en sus convites, ¿qué podrá decir que busca en ellos? ¿qué esperará encontrar que pueda divertirla sino es algo infamante?» (11, 20). No cal dir que alguns d'aquests llocs comuns podem remetre'ls a textos d'Ovidi o Terenci, i a glossadors i comentaristes medievals, sense massa problemes. També a textos més moderns. Rico (1982: 92) recordava, a propòsit de La Celestina, que moltes dones «en grandes estados constituydas se sometieron a los pechos y resollos de viles azemilleros». I en el Tirant llegim: «que les qui són casades, si s'enamoren de negú no volen haver amistat ab home qui sia millor que son marit, ni egual, ans nos baixam a més vils que ells no són» (Hauf-Escartí 1990: 257). El que deia: temes recurrents.

Aquesta referència al tractament de senyora també ens mena a uns versos immediatament anteriors al text de Lo somni reportat: «Mes, a la fi, puix per cascuna / li fon respost, / voltant lo cors girà's tantost / ab gest sobtat, / dient a la del seu costat / que prop tenia: / ―¿I com està sa senyoria? / ―¿I sa mercè?-» (pàg. 185). Ja ho deia Boccaccio al Corbaccio: «Dovevanti, oltre a questo, li tuoi studi mostrare, e mostrarono, se tu l'avessi voluto vedere, che cosa le femine sono; delle quali grandissima parte si chiamano e fanno chiamare "donne", e pochissime se ne truovano» (Boccaccio 1978: 1209).