Ací ja no arriba Romeu, quan diu: «Dona Mencía, la segona esposa del Duc, apassionada per l'art, protectora d'artistes i molt pietosa, fou per natural menys inclinada a diversions i festes que dona Germana, però sabé comprendre i compartir l'afany temperamental i renaixentista del Duc per la fastuositat, la noble diversió i la fruïció musical. Les seves noces foren esplèndides i pel seu exprés desig es tornà a representar la farsa de La vesita, de Ferrandis» (Romeu 1999: 67). Vegeu també la nota 25.

Vegeu el Diccionari Alcover, s. v. melangia.

Independentment de casuals coincidències terminològiques, voldria afegir un comentari al fragment d'Herèdia reportat: ací, el nostre autor juga ben ambiguament amb els diferents significats de la paraula, ja que melerchia, a més de 'metràlgia' pot significar 'malenconia' (vegeu, al sotsdit diccionari Alcover, les entrades melangia, merarquia, mirargia, i l'Spill de Roig, v. 4643), que potser seria el significat més adient en una suposada reunió femenina de l'alta societat.

Solervicens 1997: 186: «Els interlocutors, i les interlocutores, de Lluís del Milà se salten la gramàtica de cort promoguda per Castiglione i, pel que sembla, consideren que també es pot parlar de defectes físics, de malalties venèries i de sexe, si se'n parla amb enginy, dit en paraules de Calàbria "ni en las burlas ni en las veras deben salir de seso"». És a dir, és un text vinculat a altres realitats i més permissiu, el de Milà.

A propòsit de La vesita deia Sirera 1984: 261: «Podemos apreciar su aparente dependencia temática respecto a obras satíricas como el Somni de Joan Joan, aunque trasladando la situación al mundo cortesano y dotando al conjunto de unos rasgos plenamente dramáticos de que carece el precedente». Una bona dosi de la «teatralitat» de l'obra de Gassull prové, com ja he mostrat en apartats precedents, de la perspectiva des de la qual es narra, que és allò que la relaciona amb altres pàgines també potenciament teatrals, com ara aquelles de Martorell i de Corella.

Curiosament, la primera edició del llibre de Roig es realitza a València el 1531, uns anys després de la primera representació de La vesita, i la segona, el 1561, any en què també s'edita Lo somni de Joan Joan.

L'obreta de Boccaccio és ben present, si més no en latència, en algunes pàgines de Lo somni. Abans ja he assenyalat uns versos de Gassull que, segons els editors, hi remeten. De fet, la prosa italiana conté aspectes temàtics que tornem a llegir en els versos valencians: «Ma ben doveva, s'ella vuole, mostrando che l'antica gentilezza le piaccia, sé antica gentildonna mostrare [...] e lasciamo stare l'alte e grandi e lunghe millanterie ch'ella fa, quando berlinga coll'altre femmine, dicendo "Quelli di casa mia e gli antichi miei e' miei consorti", che le pare troppo bella cosa a dire; e tutta gongola, quando si vede bene ascoltare e odesi dire "Monna cotale de' cotali" e vedesi cerchio fare» (Boccaccio 1978: 1229). També hi ha el Corbaccio per tota l'obra de Jaume Roig (Cantavella 1992).