És ja un tòpic parlar del «cas Bartra» i,
tanmateix, encara té sentit referir-s’hi. De tots els grans
poetes catalans vivents, només dos -Carner i el mateix Bartra-
són els únics que es mantenen apartats del nostre país.
Aquest allunyament condiciona, com és natural, les relacions
autor-públic, i així ho han posat en relleu Castellet i Molas:
«És impossible, doncs, de pretendre que l’obra de Bartra
hagi seguit unes evolucions semblants a les dels poetes que han viscut aquests
anys a l’interior o a les dels qui, bé que exiliats durant alguns
anys, retornaren aviat a la pàtria»1. Però hi ha altres factors que
n’accentuen la «ruptura»: així, Carner era ja
famós quan iniciava el seu èxode; Bartra, en canvi, tot just
havia publicat dos llibrets i poca cosa més, en plena guerra, i tan sols
era conegut d’un nombre reduït de lectors. No és sorprenent,
doncs, que la seva obra penetri amb dificultats, la qual cosa, d’altra
banda, afavoreix que sigui -injustament- mal compresa.
Agustí Bartra i Lleonart va néixer a Barcelona
l’any 1908. El seu pare, Joan, fill d’un pagès benestant
de Sant Andreu de Palomar, havia assumit les conseqüències del
desheretament per casar-se amb una vídua que tenia dos fills. La
infantesa d’Agustí transcorregué entre la barriada del
Guinardó i Sabadell, que, malgrat la seva fesomia industrial,
significà sobretot per al poeta el contacte amb la Natura,
circumstància que havia de modelar poderosament la seva personalitat.
Joan Bartra tingué molts oficis; mecànic, fuster, comerciant. Del
seu matrimoni nasqueren, a més d’Agustí, el gran, dos
—6→
fills més: Joan, que moriria molt jove, i Carles; els dos altres fills
de la vídua, Paquita i Perico, s’apartaren aviat del nou cercle
familiar.
A dotze anys, encara vivint a Sabadell, Agustí Bartra ja
treballava, i en tenia tretze quan entrà d’aprenent en una
fàbrica de teixits. En aquella edat ja havia començat a llegir, i
una de les primeres lectures fou Tolstoi. A dinou anys, la seva família
torna a Barcelona, al Poble Nou, on paren una petita adrogueria. Quan acaba el
servei militar -ja som a 1929- Bartra entra a treballar en un magatzem de
sedes, on treballa durant quatre anys. És en aquesta època que es
desvetlla definitivament la seva vocació d’escriptor:
l’any 34 guanya el primer premi d’un concurs de contes socials,
convocat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, amb la
narració titulada
A la ciutat de les màquines hi havia un
home. L’any 36 comencen les seves col·laboracions
literàries: «Meridià» li publica un poema de guerra,
Molts. L’any següent publica
L’oasi perdut, recull de contes, i poc
després,
Cant corporal: el mateix dia en què
apareix aquest llibre, Agustí Bartra surt cap al front (febrer del 38).
Segons ell mateix confessa, la guerra «em centrà definitivament
com a poeta pel que tenia de projecció dramàtica absoluta i em
madurà com a home en sentir-me profundament home i profundament
humà entre altres homes que se m’assemblaven»2. Com altres poetes contemporanis
-Alberti, Hernández- llegia poemes seus al front: «Recorda amb
emoció -ens informa Anna Murià- una lectura que donà als
seus companys soldats dins de l’església destruïda de
Nonasp»3.
Després, el llarg exili. Passa a França (8 de febrer
de 1939), és internat als camps d’Argelers (Rosselló) i
Agde (Llenguadoc), i el més d’agost li és concedit de
traslladar-se al castell de Roissy on estaven nombrosos escriptors catalans:
Joan Oliver, Pere Calders i d’altres. A
—7→
Roissy coneix la
periodista Anna Murià, que es converteix en la seva companya. Pel gener
de 1940 embarquen cap a la República Dominicana: aquí
comença la novel·la
Xabola, inspirada en el seu pas pels camps de
concentració francesos. Tradueix al castellà uns poemes seus, en
fa un llibre -El árbol de fuego- i, adaptant-se
als costums comercials d’aquella petita illa, els ven ell mateix,
generalment després de recitals poètics. L’any
següent passa a Cuba i d’aquí a Mèxic, on fa els
més diversos oficis: de publicitari a fuster passant per editor. La seva
novella
Xabola guanya el premi Fastenrath (1942).
Publica
L’estel sobre el mur, recull de contes
evocant la seva infantesa, i
Oda a Catalunya des dels tròpics.
Unint-se a Carner i Calders, funden la revista «Lletres»
(1944-1947). L’any 46 publica
L’arbre de foc i
Màrsias, primera part del definitiu
Màrsias i Adila (1948). Arran de la mort
del seu pare, ocorreguda lluny del fill exiliat, escriu
Rèquiem (1948). Aquest mateix any
emprèn un viatge als Estats Units gràcies a la beca concedida per
la Fundació Guggenheim, de la qual ha rebut l’encàrrec de
fer
Una antologia de la lírica
nord-americana (1951), en català, que dos anys després
publicarà també en castellà. De nou a Mèxic, entra
de dependent a la Librería Juárez. L’any 1951 publica
Oda Atlàntica, el 1953,
Odisseu, que apareix gairebé
simultàniament amb la seva edició castellana, i tres anys
més tard,
Poemes d’Anna i
L’evangeli del vent. La traducció
de
Xabola -que en castellà es dirà
Cristo de 200.000 brazos i serà
notablement millorada- li proporciona un extraordinari èxit de
públic i crítica. L’any 1961 fa un viatge sentimental a
Europa: s’acosta a la frontera espanyola, Argelers, però no torna
a casa. Visita Provença, Itàlia, Grècia i París. De
retorn a Mèxic enllesteix l’epopeia
Quetzalcòatl (poema que l’any 62
no serà «admès» al premi «Carles Riba»!)
i escriu, directament en castellà, algunes elegies d’Ecce homo. Nou viatge als Estats Units on dóna
conferències en onze universitats (1963). L’any 1964 publica
Ecce homo en castellà i l’any
següent
La luz en el yunque. No fa gaire ha publicat,
—8→
a Barcelona, la nova versió de
Xabola, amb el títol de
Crist de 200.000 braços. Té
inèdites les obres catalanes
Demèter, La lluna mor amb aigua, la
peça en tres actes
La noia del gira-sol, a més de
Quetzalcòatl, l’edició
castellana del qual fou publicada l’any 1960.
La poesia d’Agustí Bartra ha tingut una fortuna
contradictòria. Si, d’una banda, pocs poetes catalans poden
exhibir com ell una llista tan considerable d’estudis dedicats a la seva
obra -llista que comença amb el llarg estudi de Jordi Vallès
(1946)-, també és cert que aquests assaigs i crítiques han
arribat molt parcialment al seu públic. S’ha repetit, doncs, en
el pla de la crítica, la «ruptura» que ja hem assenyalat
entre poeta i públic en el pla de la creació literària.
També aquí la causa principal és l’allunyament
físic de Bartra del seu medi. Però, n’és
l’única? Crec que no. La poesia de Bartra té una certa
dificultat, se’ns resisteix a la primera lectura, i, per comoditat, per
evitar l’esforç, ens hem acostumat a definir-la amb alguns
clixés (poesia èpico-lírica, d’imatgeria abundosa,
d’abast tel·lúric, còsmic, etc.), els quals, si
bé no són falsos, en canvi tenen per llur genericitat
l’inconvenient d’amagar-ne alguns aspectes fonamentals.
Una característica essencial de la poesia bartriana és
que la seva evolució -més significativa que no sembla a primera
vista- s’ha produït amb fidelitat a allò que Castellet i
Molas anomenen una «barrocada expressió» (que acceptem
provisionalment, per entendre’ns). En efecte, trobem ja una prodigiosa
riquesa expressiva al seu primer llibre,
Cant corporal -avui rebutjat per
l’autor-, amb elements que definiran el seu estil fet de
metàfores ardides («una llum coronada de somnis naixents i
d’innocències porugues») i d’imatges
ampul·loses («els mateixos pensaments faran transparents els
fronts i amples els somriures»). Aquest tret característic
anirà perfilant-se en el futur i a partir de
L’Arbre
—9→
de Foc -en això tota la crítica
està d’acord- Bartra s’haurà fet definitivament amb
el seu estil. Però no és solament un estil. Hi ha també -i
entrem en una altra característica definitòria- una actitud moral
enfront de la vida, sorgida de la prova d’una experiència
personal dramàtica (la guerra, la derrota d’un poble, els camps
de concentració, l’exili), que ha volgut superar erigint-la en
símbol de purificació, generador d’unes noves
possibilitats de vida, d’una esperança difusa, si voleu,
però al capdavall amarada d’humanisme. I aquesta actitud es posa
en relleu fins en els moments més amargs de la poesia de Bartra. En
efecte, ni enmig del desesperançament en què va néixer una
composició com
El poema de l’home (1943),
contràriament al que opina Jordi Vallès4, no trobem un Bartra que s’esfondri
en un autèntic pessimisme, és a dir, «nihilista». Al
contrari: precisament en aquesta primera versió d’El poema de l’home és potser més visible
que enlloc un optimisme acrític, residu de la seva primera poesia, el
qual ha estat posteriorment substituït per una visió més
profunda de la realitat. En efecte, el Bartra de la primera època,
gairebé com els poetes de la «Proletkult» nascuts de la
Revolució d’Octubre, pot dir: «El primer mot / del cant que
neix / dong! / serà:
nosaltres!» O bé: «Veig
l’home i el seu destí caminar entre els bous daurats de la
pau...» O bé, encara, referir-se a «la definitiva marxa de
les armes vers les teranyines polsoses». ¿No és un signe
clar d’optimisme, diguem-ne, whitmanià el mateix
«ressuscito!...» amb què acaba el poema? (En la
versió definitiva aquests versos han sofert una reelaboració,
que, sense contradir fonamentalment l’actitud inicial, la situa en un
context menys simplista.)
Per tot això,
L’Arbre de Foc és un cant
d’esperança: «A molts llocs d’aquest món,
blat, cançons, fulles i campanes, / amor, bressols i tombes... Oh cor
feixuc,
—10→
què més demanes?» I un cant de
solidaritat amb l’home mortal: «Ja cau de l’esperit el
lluminós fruit pur / que fa la mort inútil, l’eternitat
deserta...» Aquest to optimista prossegueix en
Màrsias i Adila, segurament
l’epopeia catalana contemporània més important. En la
valoració d’aquest poema és allà on la
injustícia feta amb Bartra s’ha mostrat més evident:
essent el primer llibre important de l’autor que es publicava a casa
nostra, són ben pocs els qui han sabut veure l’interès
extraordinari que representava
Màrsias i Adila com a intent de donar,
en la seva totalitat, una visió profundament «humanista» de
l’home, amb un doble interès local i universal. Entre aquests
pocs, Ribera l’ha descrit com a «poema de guerra i de mort,
però també de vida i de resurrecció eternes», i
Fuster ha remarcat justament «l’amplitud del projecte i la
grandesa del tema», els quals «demanaven el treball delicat i
complex d’una retòrica -d’una nova retòrica- que en
pogués sustentar, sense minves ni falsejaments, tota
l’embranzida»5. I
és innegable que aquests objectius han estat assolits en aquesta moderna
epopeia que ens conta la lluita alliberadora de Màrsias, prosseguida
després per l’amor d’Adila, la qual té com a
teló de fons fàcilment identificable les vicissituds que el segle
XX ha ofert a l’home, en unes circumstàncies concretes, i al
món sencer. No és aquest, però, el moment de reparar
l’oblit en què hem tingut aquesta obra: queda apuntada
només la necessitat d’una revaloració crítica.
Després de
Màrsias i Adila el vessant èpic
de Bartra es confirma amb la publicació d’Odissea que és molt més que un poema en prosa.
De fet no és ni tan sols una mera paràfrasi de l’Odissea, com podria fer suposar una lectura superficial del
text: és una veritable recreació del mite d’Ulisses,
contemplat des de l’òptica bartriana, per la qual es produeix la
identificació del poeta a l’heroi mitològic, i adquireix
així una tensió
—11→
elegíaca. Pocs anys
després Bartra comença
Quetzalcòatl, un nou poema narratiu, en
què el marc argumentat passa del Mediterrani al Nou Món. No
és casual que fos durant la gestació d’aquest poema que es
presentés a Bartra un dilema, que, tard o d’hora, a causa de
l’allunyament de la seva terra, havia de produir-se: mentre escriu
Quetzalcòatl, que Bartra va traduint per
a un grup d’amics mexicans, opta, a fi de simplificar aquesta feina,
d’escriure’l directament en castellà6. El tema i les
circumstàncies del seu exili l’hi han obligat. Queden oberts uns
interrogants: quant de temps podrà el nostre poeta mantenir aquest
bilingüisme?, com en serà marcada la seva obra? Només el
temps podrà contestar a aquestes preguntes. El cert és que, en
aquest cas, la tria s’ha produït malgrat l’autor.
Parlem, ara, del present volum. Hi ha una diferència evident
entre
Ecce homo i els llibres més importants
anteriors -Màrsias i Adila, Odisseu,
Quetzalcòatl- i és que el llibre que presentem no té,
pròpiament, registres èpics. En els llibres anteriors ens
adonàvem que Màrsias, Ulisses, Quetzalcòatl, simbolitzaven
en última instància el poeta, el qual els donava trets clarament
distingibles de la seva persona. Però els herois tenien una vida
autònoma i realitzaven llur destí amb prou coherència,
perquè ens fos difícil de negar-los la condició de
símbols objectivats, de mites èpics, en què el poeta no
deixava d’és ser el fabulista o l’aede (tan
simpatèticament unit com vulgueu a l’heroi, però al
capdavall «narrador») de l’epopeia de l’home
contemporani. Doncs bé: el plantejament canvia en
Ecce homo, en què l’autor erigeix
la pròpia aventura personal en matèria poètica, en
què el periple descrit no és altre que el del mateix poeta
enfrontant-se amb la vida i els seus paranys.
—12→
En principi, l’estructura d’Ecce
homo és senzilla: són onze elegies i una cançó
que marquen l’ascensió del poeta en la seva consciència i
en l’assumpció d’unes responsabilitats que aquesta
consciència li imposen. Caldrà seguir els passos més
«significatius» d’aquesta aventura. Primerament, el poeta
pren contacte amb la terra: és la «possessió espiritual de
la realitat»; la terra és evidentment Demèter, però
també la pàtria (primera elegia). Perquè hi ha una
«terra» immediata, el país que ha fet néixer el poeta
i que no tarda a ésser assolat per una lluita fratricida: és la
coneixença de l’heroisme i del dolor, i del «bes
fratern» (segona elegia). La tempesta es clou amb el triomf dels elements
i la tragèdia perdura en el pas per un país inhospitalari: els
camps d’Argelers i Agde són l’escenari de
l’esfondrament al·lucinant d’unes il·lusions i
això dóna matèria a un dels millors poemes de la
literatura catalana de postguerra (elegia tercera). La vida, malgrat tot,
continua: un primer contrapunt fa comprendre al poeta que «l’home
(...) no vol ésser crucificat» (quarta elegia) i en aquest nou
pathos incideix el fet amorós (cinquena
elegia). Noves terres esperen l’Home Nou i el poeta els pagarà
l’acolliment amb gratitud (sisena i setena elegies). Una nova aturada en
el camí: cal mirar valerosament endavant perquè el pas per la
vida no sigui una petjada efímera (vuitena elegia). Però
és impossible d’oblidar el passat sense incórrer en una
traïció: cal assumir-lo plenament per fer-ne també sentit de
la pròpia vida; el passat, naturalment, no és sols el passat
immediat, el de la petita pàtria, sinó el passat de l’home
com a tal, simbolitzat en Grècia (novena elegia). Dos fets d’una
quotidianeïtat, en principi, no elegíaca, marcaran un nou
contrapunt: la mort d’una gossa fidel i la visió d’un
quadre de Van Gogh; però el poeta necessita incorporar els dos
símbols a la seva història (desena elegia). En
l’últim esglaó del periple el poeta accepta, accedeix
«a la realitat de l’amor i la mort», perquè
«s’han adormit els anys» (onzena elegia), i acaba amb una
cançó a «l’anhel i la mancança del segle: la
Pau»,
—13→
una mena de deprecació final («per al meu
germà l’home / vestit de far i ferit de llampec»), amb la
consciència d’haver triat un recte camí de lluita.
He parlat de «periple», terme a què Bartra
recorre sovint. Ho he fet sabent que així simplificava la visió
del fil de l’aventura del poeta. Podia, més justament, haver
parlat de moviment de rotació expansiu, «vòrtex» -un
altre terme grat al poeta-, i hauria donat una visió més
amalgamada, més exacta, del relat; però, de tota manera, no crec
haver traït la significació essencial d’Ecce homo.
Tanmateix,
Ecce homo és molt més que
això. Si, simplificant, hem vist que era el cant elegíac
d’un «derrotat» que ha hagut d’escollir
l’exili, dreçant-se en símbol del dolor col·lectiu,
d’on surt purificada una esperança sòlida, cal
reconèixer que el nucli del poema té una sèrie de
ramificacions que n’enriqueixen el significat. N’apuntarem
només algunes, que per llur polivalència (o
«polisèmia», com en diria Della Volpe) són meres
hipótesis crítiques. És significatiu, per exemple,
l’enfrontament ideològic Bartra-Eliot, a la sisena elegia: el
Long Island que canta el poeta català se’ns presenta
d’entrada com un cant vitalista («significant vida») i
contrasta amb la visió nihilista («significant mort») del
poema
Marina de l’anglo-saxó.
També és significativa la importància que adquireix el
sembrador de Van Gogh a la desena elegia: no és únicament el
pretext per a una impressió lírica, sinó un símbol
de contorns imprecisos, però ben apuntalat pel colpidor
ritornello manllevat a sant Joan de la Creu
(«encara que és de nit»). O, entrant en un terreny quasi
anecdòtic, ¿podem endevinar en el «termenal de
l’ombra» de la segona elegia alguna cosa més que una
frontera: la ruptura total amb els aspectes inviables d’una
tradició? Però és a la tercera elegia -la versió
definitiva d’El poema de l’home-
allà on l’al·lucinant món bartrià es mostra
més ric de significats: el contrast entre vivències reals dels
camps de concentració («mil plats de llentilles»,
«ningú no es diu Joan, Pere o Ramon») i la lluita per
superar aquesta
—14→
realitat opressiva, amb el recurs constant a signes
bíblics («aliança», «les noves Taules de
ferro», «babilònia de l’aire»), que culmina amb
la referència al «Crist de dos-cents mil braços»,
podrien fer pensar a cop d’ull en una sublimació
metafísica, en una fugida del món. I, en canvi, el corrent
profund del poema és tot altre: com el mateix Bartra confessa, els
«Dotze» que «avancen» tenen més a veure amb el
món del famós poema d’Aleksandr Blok que amb el món
de la resignació cristiana. No és estrany, doncs, que sigui en
aquesta elegia on més clarament el poeta faci referència a la
seva nova actitud: «surts de la cançó hermètica i
entres en el cant unànime».
No voldria acabar aquestes notes sense fer una referència, ni
que sigui sumària, a la llengua bartriana. Hem vist que Agustí
Bartra era un cas isolat dins la poesia catalana moderna. Ara podem aportar una
prova més d’aquest isolament.
Els trets més característics del lèxic
bartrià són una gran riquesa de vocabulari, completament obert
als derivats i compostos, una predilecció pels mots rars (siguin o no
arcaics, però sempre «sonors»), i una tendència a la
incorporació de nous mots, generalment llatinismes (com Riba).
Així, de l’adjectiu
atzurat (de color d’atzur), Bartra en
sap treure un verb nou: atzurar. I aquest no és sinó un de tants
exemples que podríem citar. Per il·lustrar el gust de Bartra pels
mots rars en recollirem alguns a l’atzar:
abís, aflat, airina, autumne, bruit,
estalzim, folc, ivarsós, oliu, reïna, vencill, volior, ablamar,
sondrollar, etc., tots ells sinònims de mots més usuals.
Esmentem també alguns llatinismes com
evanescent, palpebra, repentí,
súbit, i altres manlleus com
halalí, parpres, etc. Finalment,
remarquem el fet que Bartra se serveix profusament del possessiu
mon, ton, son, etc. (com Carner), formes que
començaren a perdre posicions ja al segle XIII (bandejades
pràcticament
—15→
de la llengua moderna) i que ell ressuscita
amb rara eficàcia.
Per les coincidències que acabem d’assenyalar (amb
Riba i Carner), podríem deduir que Bartra és, de fet, fill del
Noucentisme. Però, si alguns aspectes lingüístics ens el
recorden, és evident que el conjunt, el resultat, si voleu, és a
les antípodes d’aquell moviment literari. En efecte, res
més lluny de «l’home que treballa i que juga»
propugnat per D’Ors que el «joc» bartrià, més
autènticament lligat als clàssics grecs que els noucentistes, amb
la seva «filosofia agonal», en què el joc és lluita,
competició. Tampoc el «joc» carnerià, el revulsiu
cultural que significà la seva poesia primera, no té res a veure
amb l’actitud moral de Bartra, i si coincideixen en la tria d’uns
mateixos mots o en unes fórmules literàries concretes, no
és sinó una coincidència epidèrmica. Finalment, de
l’hereu del Noucentisme a qui Bartra podia ésser més
fàcilment comparat, Carles Riba -units per un mateix sentiment de
fascinació per Homer i, en general, per la civilització
hel·lènica-, és potser de qui més clarament
s’aparta: és evident que les visions d’Ulisses en un i
altre són diametralment oposades, per la diversa funció que donen
al mite, sobretot perquè Bartra no accepta la
«purificació» cristiana que en Riba es fa necessària
a partir de les
Elegies de Bierville. En aquest sentit, les
elegies d’Ecce homo són unes anti-
Elegies de Bierville. (Compareu la segona
elegia de Bartra amb l’elegia X de Riba: cada poeta tracta a la seva
manera el mite d’Orfeu; remarqueu, també en Bartra -novena
elegia- la fidelitat simultània a Apol·lo i Dionisos, com a
intent de síntesi de l’aristocratisme apol·lini i de la
revolta dionisíaca.)
Per tot el que hem vist fins ara, el lector s’haurà
adonat que
Ecce homo ocupa un lloc privilegiat no solament
en el conjunt de l’obra bartriana -oferint, a més, un bon
accés a aquesta-, sinó, sobretot, en el panorama de la poesia
catalana contemporània. En definitiva,
Ecce homo ens dóna una visió
total de l’home del nostre temps contra tot allò que vol
negar-lo. I ho fa
—16→
amb uns ressons poc freqüents en la nostra
poesia, rarament preocupada pel destí de l’home, el qual o
bé és «transcendentalitzat» (i, per tant,
«deshumanitzat»), o bé, per causa de les especials
vicissituds del nostre país, és «localitzat» en un
drama col·lectiu concret. Del mateix drama, al capdavall, d’on
parteix la poesia de Bartra per seguir, en endavant, la seva via tan
personal.
FRANCESC VALLVERDÚ
Bibliografia
Jordi VALLÈS:
Suite poètica. La poesia
d’Agustí Bartra, Mèxic, Col. «Artistes Catalans
Contemporanis», 1946.
Arnau de RIBESALTES [Antoni RIBERA]:
Un esbós d’Agustí
Bartra, dins «Occident», maig 1949, ps. 45-50.
Antoni RIBERA: pròleg a
Agustí BARTRA,
Poemes (primera antologia), Barcelona,
Óssa Menor, 1954.
Joan FUSTER: pròleg a Agustí
BARTRA,
Màrsias i Adila, Barcelona, Selecta,
1957.
Manuel DURÁN:
La aventura poética de Agustí
Bartra, Mèxic, «Cuadernos Americanos», maig-juny 1961,
ps. 247-257.
Josep M. CASTELLET i Joaquim MOLAS:
Poesia catalana del segle XX, Barcelona,
Edicions 62, 1963, ps. 111-112, 122, 125, 166-168.
Anna MURIÀ:
Crònica de la vida d’Agustí
Bartra, Barcelona, Edicions Martínez Roca, 1967.
—17→
Ecce homo
Elegies
—18→
He incendiat els blancs salzes de la
memòria nostàlgica
—19→
Primera elegia
Digues-me, cor, la infantesa de
l’astre
dintre l’ull que recorda...
A les muntanyes del meu cor m’hereto
-faula
gonflada de solstici,
lluny de l’àngel de les llagrimejants
corol·les
i reblert com el Cigne que fou l’odre del
déu...
Oh talussos bosquins, faldars onejants dels
records
5
per on ara rossolo cap a la llum que deslliava
sa cabellera de ginesta:
titànica matrona amb mil pits de paller
i ventre d’acàcies en flor...
Era el temps vernal d’Orió ran de la
meva gorja.
10
Els meus ulls coneixien l’estupor del gall
negre
del penell tot humit de lentíssims
plugims,
de les resplendents mareselves del cel sobre el meu
muscle,
del floral baf dels bous...
Ja m’esquinçava el flanc el voltor de
la lluna
15
de les esperes,
i en el somni s’alçava una alosa
d’ala exaltada...
Era el temps del somrís d’ametller de
la meva mare,
i del vent pastor que xiulava al vermell gos
d’atura
del sol cadell,
20
i de la nocturna carreta, feixuga de silenci,
que deixava roderes profundes al meu esperit.
Tot vent era dolç a l’infant que
encara s’abocava
als meus ulls plens d’umbel·les.
Em punyien les sabes en tocar el tronc d’un
arbre,
25
i totes les senderes, la borda, l’oriol,
la poalanca immòbil
—20→
i les verdes pinedes,
omplien de nostàlgia les preguntes que
feia
al vivent déu d’abril que sotjava en
les fulles.
30
Em seguien les bèsties submises del
crepuscle,
pasturava ramats d’espills
i llegia en les pedres una futura
herència
de sínies.
De sobte, la sorpresa de la Lira en el cel
silenciós!
35
Granotes... Més estels. I una embosta de
glans de lluna
a la falda de la donzella de les aigües...
Era el temps del desig
de l’au de foc endormiscada al mandil dels
ferrers,
quan mon cor, amb l’oïda encastada a la
terra,
40
sentia la remor d’horda de les paraules.
Era el temps del neguit de la falç sense
puny-
Oh Terra que posaves les ombres dels teus
pètals
damunt de l’hora trèmula que vivia en
mon rostre:
¿per què daves tes fonts i amagaves
els himnes dels teus somnis
45
en els bruscos revolts de l’alegria
gegantina?
L’estol d’ocells, al cel,
s’assemblava a la ratlla en mon palmell,
on el destí confús soscavava sa
lletra;
i jo cercava el bes invisible del solc,
les arrels sense angoixa
50
i, en el teu alt florir, els dits d’or de
l’instant...
Però eres certesa tancada
dolçament
cap a endins, vers el gràvid si
on ja pesaven les encluses estivals...
¿Què preguntava jo als murs de molsa
de la nit,
55
en el preludi incert que naixia de la meva
ànima
sense símbols...?
I els arbres preguntaven, també,
dessota l’ull del cel, malgrat que tots
sabien...
Gemats supervivents del gel autoritari,
llur flor era promesa sense pes ni batec
60
—21→
en els bressols de l’aire.
Com àngels de la terra, sabien, i
vinclaven
les branques, evocant
llurs cors vermells d’anteriors estius,
la caiguda, els ocells...
Oh jo sols invocava
65
los ombres sense déus d’un florit
caos!
Com migratòries aus, els mots travessaven
mon ànima,
però una veu dormia a la llinda del
mite,
sotjada pels lleons heràldics de la
força,
mentre, enfonsat el rostre en les herbes
fragants,
70
acceptava que el rou esborrés de ma boca
un èxode de llànties.
Jo cercava el real
l’espiga de la vida en el flanc dret del
Cant,
oh Terra maternal d’amoroses
distàncies,
75
dorment que permeties que ofrenés als teus
pits
el meu daurat somrís, com una abella
morta...!
¿Com cantar de genolls al cim de
l’ésser
si el múltiple existir
lligava el meu ull a un tors nu, emplenava els
espais
80
de ciutats coral·lines,
senderes piafants,
serralades d’imatges,
astres de cels perduts, arcs del vigor i sols
sembrats
sorgits del meu alè,
85
i la bellesa era una immòbil donzella
dreta
davant una muralla, oferint-se a
l’aurora
amb escuma de llet en els llavis oberts...?
Davant teu, Terra meva, estava jo,
com l’amant primerenc que vacil·la un
moment
90
ran de la fosca llinda, i lentament alça la
flama,
i veu dintre l’estança on se
l’espera,
no la forma del seu desig -oh enfonsar-se, com
un braç solar,
en la sitja esquerdada per excés
d’entranyes!-,
sinó l’esclat del rostre de
l’etern:
95
—22→
l’amor, aquesta música que espera
agenollada;
o era com el mall que, forjant-ne un altre
d’igual,
canta l’heretada alegria d’haver
estat, ell també, forjat un dia,
nascut del cop i el foc...
Vas ploure sobre meu, Terra, quan, obscur i
portant-te,
100
arrabassares del meu muscle el falcó de
l’adéu...
M’allunyava de tu per sembrar-te en mon
ànima,
ja pur i nu per sempre,
i el riu de ma sang es gonflava amb la teva
durada.
Sense entendre, sabia... I tu, Terra, brillant
105
nupcialment en el meu cos,
feies somni d’allò que els meus ulls
contemplaven:
una llanterna encesa, una pomera, un gos...
—23→
Segona elegia
I l’ànima
roja
begué de la deu, sota
l’ombra de les arquejades cames de la Nit...
Descendint cap als homes la llibertat
m’ungí d’aurores,
en les ires del ram, les roderes del tro
i el lívid horitzó menjaire de
flagells.
Sintaxi de la bala sobre els murs de la mort.
Foc! Focs! Oh portes, en carrers
anònims,
5
ajagudes com velles prostitutes!
Tots els espantalls aplaudien
l’absència de collites.
De l’oest arribaven
silenciosos trens de cotó xop de sang.
Fàl·lics esclats dels furiosos
bronzes,
10
i l’Ombra agemolida en la secor dels
cups,
on les nafrades llunes devoraven llurs sines...
Per escales vermelles
el sol
baixava fins als salzes,
15
plorant.
Era el temps del clau negre ensorrat a les temples
de la flor,
boques dures cercaven els vels de la farina,
i la meva mà dreta trobava un cor
d’oliu
en el mort infinit de les escumes.
20
Amb un bes fraternal vaig anar-me’n devers
les vastes sangs,
destraler de silenci a les cames
unànimes,
obrer de meteors contra la vanitat
del brollador.
Vaig arribar gris al bivac, amb ma sarna
d’estrelles,
25
un rosegó florit i nissagues de polls.
—24→
Sense fúria. Amb misteri. Vaig irrompre a
les mil cançons
amb la nuca suada.
I en una cantimplora vaig veure reflectit el
rostre
d’Homer...
30
Després, acompanyat de la remor molsosa de
la Mort invisible,
vaig rodar per la plana fins als gangrenosos
vinyars
del crepuscle,
on la Ploranera de rostre de fumerol gelat ja
m’esperava,
corbada sota el pes dels seus vels plumbis.
35
Callada, va guiar-me, baixant cap al
país
del dolor mil·lenari,
del dol petrificat dels seus perduts
orígens.
Amb ella vaig entrar a les Nits mares de la son i
del consol,
i vaig petjar llurs grises cabelleres escampades a
frec
40
de la Roca devoradora de l’eco de la
música.
Les llargues cabelleres dormien com feram
sense records,
i d’elles, en passar,
s’alçaren bruscament els rat-penats...
«Ton cor els ha espantat -xiuxiuejà-.
Els batecs...»
Vaig sentir que la Mort esmicolava el seu
somrís de fulles.
45
Calcigàrem els fumejants camps adobats dels
segles,
i des dels ponts suspesos de la
història,
ella, la Ploranera, m’assenyalà els
conreus del seu gemec:
els arbres retorçats i amb els fruits ferris
de la guerra,
la tristesa sense teulada, les bardisses del
plor,
50
les llindes sense pedra on l’amor
s’arraulia
com una ombra de gos...
I de nou les estrelles. I cap no era meva en
les ombrívoles
pedreres de llur temps esgotades pels
còsmics vents...
—25→
I, més enllà, a l’esquerra de
les ombres,
55
es deturà,
aquella que sanglota per tots arreu i sempre,
prop del blanquís xiprer,
devora d’una font d’aigües
callades.
«Recordes les paraules...?», em
digué.
60
«Les de la fulla
d’or...?»
«Ara t’he de deixar... Vés fins
a l’altra font,
la freda i dura que s’estimba des del Llac
del Record.
La
sentiràs, fill meu, cap a la
dreta... Adéu!
He de tornar; m’esperen, allà, on els
meus xiscles
65
uneixen una veu a innumerables boques...»
I aleshores, mentre la dona, sense girar-se,
reculava,
lleugera, com si els seus peus nus no toquessin a
terra,
vaig veure el seu collar d’esperma,
els seus ulls de carboncle i els seus braços
oberts...
70
Entre el talús de les espases i les osseres
de la lluna,
voltada de guàrdies
d’escorça,
la deu viva -cos trèmul de
sibil·la
d’on va aixecar-se el crit de verge i au
que, travessant el fullatge hivernal de les
esperes,
75
fou l’avançat oracle de la pregunta
ardent
que brillava als meus llavis...
Vaig caure agenollat a l’herba que vivia
del fluir bategant de la boca profètica,
i, enfonsant el meu rostre en el corrent, vaig
veure i beure,
80
i vaig dir les paraules de la fulla:
«Sóc el fill de la terra i del cel
estrellat...»
L’au era, al cel, com el salvat somriure
en el rostre d’un déu hissat de la
fondària:
ell, antany, nu i solar glòria de
temple,
85
—26→
entre la mar i les ofrenes del seu poble,
i, després, mutilat en la seva caiguda
des de la llum hel·lènica fins a
l’ombra salobre
i les hordes lentíssimes de la verdosa
lepra...
Espai tenia el cor, dins de la seva angoixa,
90
i certesa, com l’au, de llunyedars damunt
d’estius
i pures serralades de futur-
graons de la paciència en les vetlles
ascètiques,
predis de la creació amb llurs cantaires
dolls,
la pau com una mà d’ordi damunt el
pit,
95
els grans arments d’imatges ajaçats a
les pletes d’or
de l’alegria,
l’enyorança dempeus al costat
d’una llàntia...
I no era això, solament, sinó
també la llarga herència
de les mines del sentiment que em calia traucar
100
per tal d’arribar al sol de la pedra
absoluta.
Sinó també saber si, a la
balança,
pesava més el pa
que la vermella constel·lació;
sinó també negar els èxtasis
de l’ala eixorca,
105
i així atènyer, com l’aigua,
el regne de la terra:
feliç de doll profund en la cíclica
sina
de les metamorfosis...
Perquè tot destí baixa,
convocat per Eurídice, l’obscura
reina de les llavors de l’eterna
tornada.
110
No vaig girar la testa al termenal de
l’ombra. Llum
damunt el meu peu dret.
Retrocedien trons.
Davant meu, la muntanya d’aurora i de
dolor.
Cants! Cants!
El colibrí, l’au de les
resurreccions,
enfonsava la lenta agulla del seu bec
115
en els calzes dels meus dos ulls...
—27→
Tercera elegia
... I en els feroços camps el
sofriment collia
les patates de ferro de milions de
punys
I
L’arbre estava condemnat. Sol. Entre
milers d’homes, les fulles verdes estrafeien una vergonya
riallera.
Hi havia una herència de dies amargs
penjada del cel incorrupte d’abril.
Algú saludà l’hora nova
escopint damunt la calcigada sorra.
Ningú no posava fruites rodones a les mans
dels qui ja no podien sirgar la cançó.
El dia
5
era una testa de lleó enterrada en la
calç i el món havia tancat els seus camins amb ordres
d’un regne de gel i acer.
El nom pur dels heliotrops tremolava al cim
del nostre odi,
i era fàcil de promulgar les lleis de la
innocència damunt la nostra pell sarnosa.
El preludi dels matins brillava com una bresca
eixuta.
Al segon dia, l’arbre fou despullat de les
seves fulles-
10
més sol que mai:
set braços per a la núvia de
l’aire...
La veu de l’home
s’alçà:
«Aquest és el camp de les
espigues escanyades,
dels cavalls vermells que renillen contra la
gavina.
—28→
Aquí l’ascensió i el combat
són tan inútils com l’ombra dels besos.
Oh, els arbres són lluny, els arbres
són lluny!
15
Jo, ara, només sé que el fill de
les mines cerca una donzella que tingui veu ocellívola,
que la nit s’ha desvetllat damunt la
mar
i que les galtes de les flors són una
veritat abstracta oblidada fa mil plats de llentilles.
Aquí, en aquest camp que mai no
serà un reialme habitual de tombes fixes,
ningú no es diu Joan, Pere o Ramon.
20
Ningú, ningú no té nom,
aquí, en aquesta terra,
en aquesta pols supervivent,
en aquest aire febril i salobre.
Voldria plorar però no ploro.
25
He perdut el riu que cantava dins el meu cor. No
ploro.
Un aire, una pols, una terra, potser... No puc
plorar.
Estimeu-me! El dia porta bastó de
convalescent i vol anar a jugar amb els óssos de la boira.
En algun lloc la lluna dorm sota els ponts.
Estimeu-me! Salveu-me!
30
No sóc ningú, no seré
ningú mentre no pugui ensenyar als homes espellifats a estimar les
estàtues i els miosotis.
Aquí la flama de l’esperit
és un record vague, una història perduda, una arruga
fossilitzada.
El tirs i l’espasa podrien conviure
aquí
amb els cérvols blancs i les llanternes,
les casulles i l’àlgebra del no-res.
Els meus ulls sense territori,
35
els meus punys amenaçant les llunyanes
cúpules que menteixen amor, amor, amor;
el patriarca palúdic, les runes
gòtiques i l’Anyell
—29→
no poden tornar-me la fe dels arcs, la caritat de
les aigües, l’esperança dels solcs.
Però aquí em sento el camarada dels
sols no nascuts,
i amb les meves mans escorxades i la meva llengua
de cendra,
40
us invoco, oh rams de llums dures, tambors
nocturns del Pacte, boca aixafada de les fonts!
No ploro, no sé plorar, no puc plorar.
Voldria assotar la sorra amb serpents
d’aigua, riure amb els raucs de les granotes, confessar-me als
violins.
Aquí, en aquest camp, oh lluny dels
arbres!,
en aquesta pols beduïna,
45
voldria poder donar una ànima al crit de
l’home,
sembrar de parpelles tots els cingles del
món,
cantar en els arxipèlags de nard de la
innocència,
anar-me’n per sempre, vestit de blat, cap
als vents i els somnis que no cremen.
Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort
en la rosada!»
50
II
Ajagut sobre les posts, puc somniar que el corb
és un diamant de la muntanya.
Allaus de pols negra sepulten els vels de la
tarda.
Où sont les neiges
d’antan? Potser sota les túniques de la pedra,
potser dins la boca del mort coronat d’esperança i
benes.
Cordes en el món sense música
-pluja inacabable caient sobre el ranvespre de sostre
metàl·lic.
Viatjar. Qui ajusticia el llorer en el cadafal
dels monuments?
55
Una aranya fila dins el meu cor i el grill dels
records canta entre els meus cabells.
Riure. Mossegar la llum en el tabernacle dels
guarismes.
—30→
Oh naufragi d’una paraula d’or en
els voraços arenys!
Enderroquem aquell antic mur fabril
a cops de pensaments marins,
60
a cops de flautes verdes,
a cops de vocals i bedolls...!
Digues-me, arbre de les meves venes,
¿què cal fer perquè no es cansin els peus de la meva
alegria?
I una altra vegada els tambors i la dona ajaguda
en el fenc,
i saber, saber, saber que la vida entre dos
llençols freds és tan horrible com un llimac esclafat!
65
Una interminable branca de corall sorgeix del
mar...
¿Qui canta per a mi en l’aire que
dansava amb els somnàmbuls salzes?
És l’hora en què, amb les
butxaques plenes d’aurora, anava a cercar la flor dels rius...
Dintre de mi, els gnoms mengen trèvol,
dents d’autumne
70
i papallones de fems.
És l’hora en què, fa cinc
mil anys, jo anava a encendre besos als peus de les hieròdules que
dormien a l’ombra de les columnes...
Oh mira! Una mà roja ix del mar i un
ventre de núbil albeja a la sorra!
Les gavines arriben... Eternitat i
sedició!
A la meva ànima entra un tumult de llances
i ocells.
75
III
L’Amic era una ombra dolçament
hostil,
cada cop més apropada,
i m’escoltava el cant:
«Més enllà dels plenilunis,
jo et cercava, amor, i cantant, a la deriva del meu lent passat,
—31→
ajagut sobre el rai dels meus records...
80
I baixaves cap a mi com un holocaust de
veles,
i eres tan vasta que no tenies nom.
Sents els
rems?
»Et creava callant-te -oh lleugera que
caminaves, al ritme del gregal dels teus somnis, cap al déu de
la sang,
amb el canelobre del teu cor alçat dintre
les ombres piafants de la nit que reculava assetjant-te,
85
oh cercadora de la teva
constel·lació en el cel on jo vetllava l’andante del
teu cos nu sota les meves mans futures!
Sents la marxa de
les herbes?
»Jo arribava darrera de la teva remor, oh
desitjada, oh nascuda en les últimes neus de la teva espera,
oh inclinada al viu estupor de la plana!
I en tu es deturà la meva caiguda
migratòria, sense saber encara si eres l’estança del
meu destí o bé els focs d’un sol estiu,
90
i vaig avançar per l’obscur
passadís del meu desig, en la casa adormida,
cap a la porta que, sense grinyolar,
s’obria a la teva dolcesa i tremolor,
amb el falcó cec del bes a la gola...
Aferrat al teu cos i descendint en romboll i
èxtasi, ¿en quin déu immemorial em convertia
allò que de tu pujava cap a mi,
fet brusc onatge i anhel de la terra?
95
Sense rostre i sense braços: només
un tors enfonsat en un temps d’aigües mogudes, hissat pel
llibant del panteix cap a les escumes que em deixaven a la
platja,
on, bategant, em cobria la suor de les
estrelles...
Sents la sang?
—32→
»Allò que t’omplia no minvava
el misteri que irrompia amb mi com una ivarsosa sembra,
en la penombra del rapte fèrtil.
100
La teva tendresa acollia el crit salvatge que era
el preludi de les pures muntanyes d’una música de la
vida
que ascendia per les venes incertes dels
senderols cap als cims radiants.
Però només em bressolaves el món amb el
teu cos, em trenaves als orígens elementals on fermenta el zel
de les generacions
i allò que en silenci es despulla
s’alça per al futur,
105
mentre la boca de la nit, encastada als vidres de
la finestra, ens nomenava hereus del til·ler i de
l’última estrella...
En despertar, el vent tocava a l’orgue de
l’heura la sonata de la llum!»
IV
Pensava en el sacrifici de la lluna sobre el pit
blanc d’un mític esparver,
en els morts lluminosos dansant sota
l’aigua,
en les noves Taules de ferro esquitxades
d’aurora...
110
I vaig dir a la nit alta:
Saludo la caiguda dels cossos!
I vaig sentir la veu del vent:
«Ets l’infant i el guerrer nocturn,
davant la mar i entre les sòrdides legions de parracs i
cicatrius
que ignoren la cisterna on dorm un futur de
cants.
Ningú no sent el gall augural enmig de les
terribles fornals de la tenebra,
115
—33→
però tu m’escoltes i deixes que
m’esbalci en la teva ànima com un mur de veles
abraçades,
i saps on lluu el bri supervivent de
l’esperança...»
I, a trenc d’alba, vaig dir a la
gavina:
«Oh detura la glòria del teu vol, au
dels clars litorals i pura àguila de les meves llunyanies,
i posa el llampurneig de les teves ales
immòbils sobre les meves espatlles!
120
En veritat et dic
que l’aliança entre el cel conegut
i els meus ulls ha estat abolida per les fumeres dels bivacs...»
(La meva ànima camina. Camina pobles i
mares amb els talons sagnants,
calcigant la sorra.
Mar tancat: bes que s’aferra als barrots
de la llum, agenollat a la sorra.
125
Espeteguen velles ombres -els boiards del vent
avancen amb llurs creus de sorra.
Nit. No caveu sepulcres rodons per al sol
a la freda sorra!
Mar tancada. Terra tancada. Entre veles i
arbres,
ningú no neix a la sorra.
130
Crist de dos-cents mil braços, dolor
nostre
que ets a la sorra.
Germans, crec en el meu nom invisible i
immens
escrit damunt la sorra.)
Ensagnada, alces el vol des de la deu que tu
mateixa has obert en el meu pit, oh au-verb!,
135
i ja resplendeixes en la babilònia de
l’aire amb el meu cor al bec, can al sol...
—34→
Parida a focs i a freds, oh Poesia!, surts de la
cançó hermètica i entres al cant unànime.
La tristesa ja no troba els àlbers de la
música
i els pastors de l’esperit baixen de les
muntanyes blanques dels records amb llurs folcs de paraules.
Amb el teu alè ablames la bellesa antiga i
aixeques en la meva ànima una Salamina d’aurores,
140
oh Legisladora de la torxa i l’olivera que
estens al meu costat l’ombra del braç d’or del
Vigor!
El pit del cel respira... El meu cor en el sol!
El sol batega! Aixeca’t, oh Zaratustra de la gavina!
V
Veig el rostre innombrable
rictus i país en la mateixa
boca
multiplicada i brunzidora:
diumenges que brillaven com daus entre
l’herbei, sang núbil eixugant-se sobre les garbes, els rius
lustrals on a ranvespre anaven a banyar-se els adolescents, la lluna
posada com una tórtora damunt el muscle del paller;
145
el cant de l’alosa caient sobre llogarrets
d’esquelles, el pes sagrat d’un embosta de blat candial, les
gerres on dorm el vell de l’oli, la llinda coronada de
panotxes, els cobles d’ombres blaves units per un jou
d’astres, la veu insurrecta de l’aigua entre els genolls de
la muntanya;
fumeres, com braços de vídues,
alçant-se cap a les verdes campanes, llargs murs amb lepra
industrial i crits sense ortografia, barraques ensostrades amb
lluents cranis de gos, banderes de la ira i la pobresa flotant
—35→
sobre cegues multituds, la sórdida cantonada on agonitza un grumet
de nard;
el cavall blanc que s’encabrita a la
platja com la llum del matí, la barca nupcial de l’alegria
que fa olor de ginesta, crits com rems, donzelles com proes, xarxes
gràvides de convulsos arcs-iris, petris titans agenollats als peus
verds dels promontoris, la pastura del sol entre fulgurants escumes, un
poblet de veles sorgint a l’horitzó, una profecia
d’illes, imatges com messes...
I
el panteix de Sísif roig
150
oh cançó de músculs ofegada
pels salaris, entre l’espasa i la mitra,
les trontollants marxes dels màrtirs pels
laberints de groguenques paràboles,
mentre els orgues sancionen les hecatombes en la
Vall de la Decisió...!
«Germans,
en veritat us dic
que només l’amor és
destí...»
155
L’innombrable rostre immens es converteix
en llum, i somriu sense comprendre,
mirant
cap a
l’Est...
Ningú a la sorra. El dia penja del cel com
un llenç ensangonat.
Sol. Demano l’àgora i encenc la
pau. Canta, oh pensament solar dels retorns!
Per la mar, gegantins i serens,
avancen els DOTZE...
160
—[36]→
—37→
Quarta elegia
... i, arrencant les meves
mans de l’antiga lira,
les ofereixo,
tel·lúrgiques i salines, als boscos
arterials del futur.
Tristesa de fulles a les sines de la
tarda...
Després de tant vagar cap al Nord,
t’he vist davant de mi tot d’una, com un enorme puny
negre,
oh urbs moridora abraçada a un passat que
gemega en les velles estàtues sutjoses!
Estranger, creus en
l’adveniment de les torxes?
Quines torres, quins rostres, quines sanglotants
veus sense innocència, quina distància entre desig i
ànima, quins balcons com popes desertes!
5
I els infants sense rialla entre ortopèdies
d’or i la pútrida violeta!
Estranger,
arrenca’m dels epitafis!
El meu cos irreal...
Oh aquesta remor secreta més enllà de
tota memòria i anhel, l’espiga entre les cuixes i el
rossinyol adormit a la gola!
I el déu que ven, a les cantonades, el seu
collar de figues seques!
10
Lluny, les meves mans d’ahir furguen els
munts d’imatges rompudes on encara grufa el darrer sol.
Ni viu ni mort.
Ritornel·lo de fanals.
Ningú?
—38→
El crepuscle brilla com el saló d’un
prostíbul.
Anima meva, oh nua finestra!
Estranger, vaig
tacada de sang de cançons?
15
Jo i la urbs -
parpre clos,
llàgrima que puja...
No la llança de Longinos,
ni la infinita verònica,
ans un voltor de penells
i la gran corona d’òxid...
20
Les mares profundes vénen
amb roselles de dolor,
cofades amb mantells negres
tot esquitxats de calostre.
Un ametller en flor, ferit,
25
em crida des del tossal,
vers la seva blanca testa
vola l’ajut de ma espatlla.
Un milió de formigues
Duu la meva sang a l’alba...
30
Dormo, dormo:
arriba una xarxa amb el futur del
món,
arriba la mort voltada de màquines,
arriben un infant, una poma i el mar,
arriben telers, poltres i columnes,
35
arriben el sol, la lluna i el vent...
La torre plora
(dong-dong-dong!)
i puja el vent
—39→
d’un altre món
40
a les campanes.
(dong-dong!)
El primer so
de l’himne nou
(dong!)
45
serà: NOSALTRES...
No l’ascensió ans el descens a la
transparent estança on m’ajec com una flora de
música,
sota el llampec de les quilles...
Un eriçó de llum freda s’ha
clavat al meu flanc, i sento a dalt el ràpid borbolleig que va
néixer en la neu i morirà en la sal,
i, embolcallat de remor fluvial, segello amb llot
les meves parpelles i obro en el meu sol interior la font augural del
somni-
50
... homes caminant darrera els bous daurats
de pau, coronats d’orenetes...
... els verds cíclops dansant entorn de
les arades...
... donzelles nues, als pujols, dialogant amb la
primavera enfilada als màstils oscil·lants...
... minyons escoltant el sermó del foc
dintre la casa de les estrelles...
... èxodes de fumejants ciutats que
s’ajeuen a dormir al termenal del tro que desfà les
seves trenes de bronze...
55
... la vida talant amb la destral de la seva
rialla les crosses de l’anyosa memòria
paralítica...
... l’estàtua decapitada
però encara amb una magrana a la mà...
—40→
... els quatre vells de la lluna a les espatlles
dels quals pesa el taüt de teranyines de les darreres
armes...
... escriptura de raïm en els codis oberts
de la llum...
... el silenci dels qui saben que morir
és com despullar-se castament davant el mar...
60
Oh cos de la bellesa en l’aurora de
l’acció, cometes de la paraula, cavalls de fulgor en la nit
del poeta!
Riu del poema -de cim a desembocadura: somni
dels meandres, ponts de la metàfora, orgasme de les cascades
del verb...
I la terra, que confegeix les estrelles a
l’esperit, en els estius de l’amor,
s’ha de cantar enfonsant el rostre a la seva
falda, entre el doble silenci dels seus genolls,
per tal que el seu hàlit entri en el nostre
cor i puguem sentir en la sang les muntanyes en marxa del temps...
65
Des de l’aigua profunda, des de la
regió de les meves pastures transparents,
sento,
veig
i toco
les noces de la vida i els astres.
70
Dempeus, sol i immòbil entre arrels i
lúnules,
amb el front orientat cap a l’arbre de ferro
del món,
cap al terrible arbre on moren
una ala roja,
una mà d’infant
75
i una rosa d’incendi,
dempeus, il·luminat i sol, alçant la
càntera del somni plena de paraules, ressuscito...
—41→
Cinquena elegia
Sota el teu cos vaig cridar
la mort de les meves
trenes.
Soscavares. Vaig
cantar
en ma sang la teva
herència.
Era l’autumne dels llops.
A les secretes cruïlles
la nit armava el sanglot
sota mil flagells de vidre,
i l’esparracada boira,
5
jaguda sobre l’ampit
d’un pont d’ombra tremolosa,
com una vella florista
llançava a les aigües somes
ses violetes humides...
10
Era l’autumne, a París.
La mort duia esclops de plom
i túnica de salines.
Dins el salze de l’angoixa,
el violí del plugim.
15
Dels nostres cossos, amor,
s’alçaven braços
florits
que conjuraven la por
de brillant rostre de sílex.
Després saltàvem tots dos,
20
ja fets flama que ens unia,
a dalt del blanc unicorn
que portava el nom de
Vida
en el carrossel de pluja
de la plaça sense lluna...
25
Enlaire de Nôtre Dame,
immòbils gàrgoles fosques
—42→
a poc a poc s’arrencaven
llurs mascaretes de molsa.
Darrers somnis. Roses pútrides.
30
El Sena ofegava xiscles.
D’un fanal de l’avinguda
penjava un àngel de sidra...
En obrir la porta estreta
de la cambra tan llogada,
35
com un estirat gat negre
el silenci s’escapava...
I naixia ta nuesa
al fons del súbit espill,
des d’on tota tu somreies
40
a la joiosa bullícia:
els besos meus que et voltaven
com famolenca canilla.
Els nous sols que jo adollava
dins ta esglaiada corol·la
45
eren una interminable
i lenta síl.laba còsmica...
Sorgeixes del record com la Deessa antiga
sorgí un dia del mar...
Tremolant, murmuraves:
«T’alces,
amat vermell, com àngel i
discòbol
50
d’instantània rosella. Un ferro,
adés, dormia
en mon ventre lunar. Com una humil guerrera
m’agenollo. El teu cos: aurora de
varec...
I ta boca s’apropa: falcó de la
muntanya...
De la nuca al flanc neixo: m’amanyaga
l’adàgio
55
de ta llarga carícia, bèsties de vent
i d’ambre
entre les meves cuixes, en el cup del meu tors
les veremes del bes...
Brilles com un tronc d’or,
un còdol, un eixam.
—43→
Oh ja caus!
Arbre...?
Pluja...?
Ets aigua, aigua que lliga
60
l’anhelant hamadríade a les negres
arrels...!»
Era el temps del teu cos d’estàtua i
plenamar, oh forma dels meus ports,
oh jacent adormida que tenies als peus una
falç d’alabastre!
Et naixia un déu fluvial a cada ull i flors
cristal·lines envaïen l’estança.
Com un alfabet d’esteles queien les meves
mans damunt la teva sorra viva i la meva boca huracanada et feia
país i cant,
65
mentre el teu somriure semblava el de la mar en el
cel...
Era el temps del ritual en mi, com el de
l’ala en la dansa.
Quina submissió d’escumes -les
sibil·les unànimes!- quan des de l’ombra brotava el
teu nu lluminós!
Terrestrement ignoraves la teva pròpia
epifania, ja oblidada del blanc corn de la por
i de l’hora trista de salze i llarga
estalactita.
70
S’havia esfondrat el teu talaiot, oh soledat
de l’home!, i jo surava gronxat per la marea d’ous
d’or de l’atònita alegria,
mentre un sol de ginesta cercava, amb mans de
terrissaire, la deu del meu flanc...
Oh dona d’alts fruits estivals i malucs que
convocaven el pes de l’àmfora: jo havia entrat en la teva
sang com el déu blau que calmava la seva set en rodones boques
d’argila vermella!
Dona meva de nu cantant i ungit de lluerna
sarònica,
companya de la meva gegantina tendresa:
75
—44→
per la teva corona de vesc que esperava la
meva podadora solar,
pel teu somriure com un ou d’ocell en una
bardissa, per la teva nuca de deessa cereal,
per la teva por de flor d’ametller davant
l’urpa del vent,
pel meu nom en els teus ulls,
pel sentinella de llet que dormia a la llinda de
les teves sines,
80
per les Plèiades que gotejaven damunt la
teva espatlla boscosa,
per l’ombra del til·ler que escoltava
en el teu ventre la remor dels llinatges,
per l’aurora que acampava en la teva
pell,
pel gemec de la teva gola que anunciava
l’explosió del càntic,
per la joia noval del teu cos
85
de sembrada, sembrada, sembrada,
sota la meva mà de verd
oficiant,
et reconeixia, amor...
El teu rostre ja no canviava. Pesaves la meva testa
en la balança dels teus pits.
Dormies, tacada pel vi del desig, amb un
cansament d’Io errant,
i les roses salobres de les teves axil·les
eren com una rialla...
90
Els meus ulls, purs d’innocència
teogònica, et veien com una entortolligada xarxa d’iris
abandonada en una congesta d’alta vall...
I més enllà del teu cos-
Un arc de sols immòbils s’estenia
sobre el món i al nord de la teva ànima
s’alçava un menhir de plenilunis...
Ajaguda en un llit de quars allunyaves un vent
mort de la teva gorja, mentre les algues et posaven braçalets,
—45→
i arribaven llaguts i besos, tendresa
d’aigua i jonc, un silenci amb el seu pont a
l’esquena...
95
(Lluny de l’esperit que filava el pus del
seu descoratjament, la llum calcigava, tentinejant, els trons
precursors.)
Dormies, mil·lenàriament, voltada de
dies de coloms i arades, i davant el rou del teu pubis
s’inclinaven les esclaves falgueres...
(Allà, en la penombra, un àngel de
pistils mossegava les pàgines de sal del llibre dels raigs.)
Oh Magnífica, real i mítica, torre de
mel, ona talada, horitzó tibant, font de sabres de sol, terra
floral ejaculada pel mar!
(La llibertat per a la vida dormia dempeus, com
una espasa embeinada.)
100
Dins la teva cabellera somicava un èxode
de pallers i sofria l’alosa vertical...
(La tristesa de la ciutat projectava sobre els
murs crepusculars una ombra de primala escorxada.)
Cremaves, després del llamp, i en el teu
naufragi només es salvava l’anell del teu dit.
Lluny era encara l’aurora de pit de
daina-que segellava la meva boca profètica. Cremaves,
tranquil·la,
105
sense faula,
dormint el perill nòmada de la cendra...
S’estimbava el lli negre del cel, crinera de
l’euga orba de la nit amb què t’embolcallava com un
plugim salvador, oh destruïda i creada en la teva fi de lava
llarga!,
—46→
després, amb mà artesana, polzejava
suaument les líquides cordes infinites per acompanyar el meu
cantussol,
que et rentava de la nit d’amant, oh Esposa
en la fulguració de la meva destra que despullava l’estrella
del teu front...!
110
Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre la por
de l’última mareselva.
Tenia el color de l’alba
115
la molsa del jaç de nuvis.
Els meus ulls es despenjaven
de ta trena a ta cintura.
Allaus de rosella ígnia
bressolaven el teu ventre.
120
Quin rabent somni de sínia
es vessava en ton silenci!
Tremolor d’heura en ton rostre,
oberta por de tes cuixes.
I dotze blavisses pomes
125
rodolaven pels talussos...
Davant la llum del teu tors
l’ombrívol cérvol
fugia.
Agafada al banyam fosc,
la mort xiuxiuava liquen.
130
Oh l’arada de ma sang
a l’encalç del coble obscur!
Pau. Roja es tornava l’ànima.
No hi hagué esquinçada
túnica.
Fumejava, en els rostolls,
135
una pila de fems negra:
—47→
el passat, sens llum de dos,
vers les renoques estrelles.
De retorn a les campanes
de Roissy, en el crepuscle,
140
tu duies lluna a les mans,
i ametllers als ulls jo duia.
Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre tambors
145
esquitxats de sang eterna...
—[48]→
—49→
Sisena elegia
Hi ha estrelles. No estic sol. Germans de les
aurores van sirgant, muts, el sol. Sí, l’home sóc. I
canto.
I. Paumanok
Davant la mar vaig dir-me:
Mira i recorda. Encimbella aquest mai
del moment que t’assalta. Oh batega,
mirada,
i contempla, cor meu, aquesta aigua
ajaçada
dessota tant d’espai.
5
Mira i recorda. Emporta’t aquest vent
lacerat de gavina,
aquesta llum que gronxa els seus esquelets
d’argent
dintre trèmuls sepulcres d’algues i
sorra fina.
Mira i recorda. El sol deixa en la neu
10
els seus esclops vermells, una barca deixonda
un somni d’au i fronda
i passen núvols blancs... Tot roman i
és adéu!...
Oh sobretot recorda! Viu per la teva estela.
Car la flama és senzilla, com senzilla
és la vela.
15
Espera,
dempeus, en el destí que et dóna la
mesura
del foc que consagrà els més
ombrívols anys,
i cerca ta rialla sobre el cos de la terra,
que retorna preguntes de perenne verdor-
20
—50→
marxant,
marxant devers els molts, nu i sens
facció,
llegint en les estrelles que en el caliu
esperen
les samotràcies ales;
marxant,
25
amb l’enyor a l’espatlla i
redoblant el cor;
marxant,
vida avall, home amunt, pels litorals de
l’ànima,
els estimballs del somni, els dies, els
treballs...
Sé quin és aquest rostre que la sal
no esqueixala
30
ni entristeixen les aures.
No oblido la resposta allunyada de
l’èxtasi
ni l’aroma del pi a les sines de
l’alba.
Els qui esmolen el bes i emigren de les
ombres,
significant vida;
35
els qui filen, obscurs, els estams de llurs
ires,
significant vida;
els qui seguen tenebres amb dalles
coral·lines,
significant vida,
són els meus germanívols titans de
l’esperança,
40
molt allunyats de tu, Eliot, Vell Mariner
que duus penjat al coll el mort albatros
blanc...
II. New Haven
Remor d’un mar que no parla amb
l’estrella.
Finestra grisa. Taula: oh nòrdic
obrador
on també murmuraven els meus solars
herbeis...
45
La meva mà pairal anava
d’innocència a partiments,
de la balança al foc. Treballava un
silenci-
meteor i bou mans enjovats a l’amor
El llum plovia a lloure sa collita rodona,
entre nostàlgia i llamp. L’alta nit
mossegava
50
la llarguíssima trena de salze del
passat.
—51→
Què preguntava a l’ànima
l’endormiscada mà?
L’esperança vetllava, freda i
llampurnejant
com el blanc rou en el rostre d’un
jove
heroi adormit...
55
Un embriac cantava, sol, a baix, al carrer.
Mà oberta, i en ella, paraules
constel·lades...
—[52]→
—53→
Setena elegia
... amb la rosella del somni a
la boca...
I
Insomne caminava, embolcallat de vent,
travessant els suburbis de la urbs adormida,
els districtes de la pobresa,
invictes en llurs soltes i obscures
cabelleres,
llurs pampalluguejants llantions i flors de
paper
5
sota una imatge
i llurs innumerables peus de terra
descalça...
Llunyà, un tren xiulava a la lluna
invisible.
La mort enfonsava ungles als foscos murs de
tova.
Plaça. Un enravenat bronze cridava
pàtria
10
a la gran Roda immòbil de la fira
deserta,
i dos àngels cercaven el tors
titànic del Forçut
en l’ombra assedegada,
i el Titella vinclava la paràbola
del seu salt...
15
Beethoven, dins el freixe, somreia a ses
allaus,
desfermava els serrals de sa força i
tendresa.
Amb els gossos blavissos vaig arribar a
l’aire geliu,
a la planura on guerrilleres de boira
corrien inclinades a l’encontre de
l’alba.
20
II
Ajagut entre conreus de silencis tolteques,
jo dormia, dormia,
i de nou somniava els cinc sols
mítics...
Només tenien rostre les muntanyes.
—54→
Mur alt de les anyades. Invisible,
25
a l’altra banda, caminava
Itzpapàlotl.
Caminava, cantant, a fi que el seu nahual
no deixés de mirar el color del
moresc;
caminava plorant damunt els seus pits nus
escomesos pels llops, clivellats per
l’eixut...
30
Dret ran del mur, jo esperava despert,
sense temps i en el temps pels meus batecs,
dejú de vent, ple d’ànima
viscuda,
escoltant en ma sang els èxodes
d’ahir,
l’arribada del cérvol de la
llum...
35
I aleshores vaig veure, als meus peus, les dues
Estrelles,
el sol, la lluna i l’arbre,
i vaig murmurar: «Toqueu-me el
cor...»
M’afuava del foc a l’aire com un
floc de trinats,
penetrava en la terra amb la vara del nard
40
i, alçant en les tenebres les mil ales de
l’aigua,
aterrava l’estàtua que pudia a
voltor.
—55→
Vuitena elegia
Salto entre les roques
fet doll
il.luminat...
Força alada i captiva -àngel!-
oh tors de fragosa bellesa,
nu i pur en el combat d’una claror que el
canviava en arbre:
t’alçaven tes alertes, ja complet de
volada i tortura,
marcat per la vermella xifra tràgica de
l’èpic llamp!
Ta llarga cabellera dava asil al desig dels
pujols,
5
vivia la nostàlgia filadissa dels
salzes...
I et naixien molts braços, també a tu,
fillada d’una còlera
d’unànimes arrels que
s’enfonsaven en un sol vençut.
Però la veu del vent balbucejava el meu cant
en tes fulles
i, sota el tènue pèplum de la nit, en
teu tronc delatava,
10
en el pur tibament del seu dolor d’atlant de
les aurores,
el pes d’espai i temps -ja sense lluna ni
astres atziacs-
que en les verdes catifes de l’amor trena els
dos agonistes
eterns: l’amant i
l’ànima...
Oh l’aroma de Dafne s’estenia com una
bandera
15
en l’anhelant olfacte! Més terrestre
que el teu gran desig,
com una ona saltares a l’encalç de la
metamorfosi
—56→
d’aquella que corria vers sa fita
d’immòbil duresa.
Enfonsares la limfa del teu cap en l’espera
apacible
de la terra florida... El mar dansava el fruit!
20
—57→
Novena elegia
Parla. Tu ets l’home.
Un déu tremola en l’aire.
Neix el món dintre l’ull. Igual
que el so en la corda,
tota imatge floreix o vibra
d’existència
quan entra a la mirada sotjadora de
l’ésser
i es desvetlla entre els símbols que hauran
de celebrar-la.
Mes la imatge no basta, si en sa forma
s’adorm
5
com l’afuada flama allunyada del vent.
Cada cosa és la mansa ovella del seu nom,
i baixa vers sa cleda amb esquellí
distint.
Així, canto esmentant, mentre toco i
contemplo
la blanca pedra dèlfica i la llàntia
d’Egina,
10
pura aquesta en sa argila i sa forma heretada,
i aquella unint al marbre pes de
fundació.
Per a vosaltres obro aquesta estrofa
gràvida,
oh llàntia i pedra meves en les hores
més pures,
quan el record és vinya i signe
l’univers!
15
En la seva alta nit de sega i soledat,
silenciós i alerta roman mon esperit,
com l’armat insurrecte que, heroi per al seu
cor
de repentina roca, gira el rostre a sa
infància
quan el cos accedeix a l’espina de
l’astre.
20
El meu somriure llaura en els vastos guarets
on els déus s’adormiren. Deixa,
ànima fullosa,
que els ramats emmudits dels somnis
s’amunteguin
a l’abeurador roig i lustral de
l’aurora...!
A través de la flama salto vers la
vidència;
25
amb la pedra a les mans sóc creu de les
balances
on ma vida és pesada, junt amb l’arrel
i el sol...
Per a l’ésser em criden molts noms,
indrets i vents,
—58→
banderes extingides, esperances minades,
la gran carreta blava que mena el sol-infant,
30
el til·ler de Roissy, els ulls de la
gebrada
que van veure dos nus incendiats, totals,
ancorats en el crit, segellats pel llarg bes,
Anna l’any trenta-nou d’aquest segle
i amor,
el seu mocador groc emmarcant-li la cara
35
esquitxada d’autumne, envaïda de
Sena;
i arriben els records que en tot temps em
recorden,
els oblits que arrosseguen llargues cordes
lleposes,
entren clares finestres, surten obscures portes,
desfilen les nocturnes i tenaces arades
40
que solcaren la terra del somni de ma sang,
i sento el lleu fresseig de mes descalces veus
calcigant les espines dels meus anys sense rius,
la petja de la dona que du el càntir
pregon...
M’aturo. Cantonada. De poema i de vida.
45
Habitant del llampec, sé que el déu
sempre
és,
i l’home el magnifica. M’ateny una
llum jònica
que em torna cap a Grècia amb Ulisses i
Hölderlin...!
Amb mi anava, a la dreta, pels foscos molls de
Patras,
en el desmai del dia, mon heroi dels retorns,
50
el qui s’alçà en la
ràfega i mudà en mar i en terra.
I, sense mirar, veia, a frec del meu, son
rostre
serè i tempestejat de sal, de llum, de
llàgrima...
Aixecà el braç, vermell, i
m’assenyalà el vent
que cantava en les palmes de l’ensopida
plaça,
55
mentre el sol s’enfonsava, enllà, pel
cantó d’Ítaca.
Hölderlin, a ma esquerra, un xic a la
ressaga,
oh fulminat bedoll deixeble de
l’aurora!,
vessava a mes orelles visions que colgaven
com abrupte rocam sobre un llac adormit-
60
«... Vaig beure en les titàniques
corol·les de la nit
la conflagració dels cels antagonistes!
Cercava el Pare absent en el somni del cel,
l’aliança a la llinda, mon esguard en
les fulles.
—59→
Oh les illes, els murs, els grans eixams del
somni,
65
la fredor dels meus dits orfes d’ocell
celeste!
De les metamorfosis no acceptis la del foc:
les efímeres flames només són
vestidures
fal·laces de l’immens adormissat de
cendra.
Escull l’aigua profunda -sa mort és
el principi
70
del seu impuls i cant: tu baixa, llampurnant,
cap a l’aire llibert, una boca, la
terra...
Aire de l’aire l’aire, impossible
sojorn,
arc de l’ascensió i, també,
laberint
de la cega caiguda que és rialla del
món...
75
Ícar, ales de cera! I la virtut del
bronze
esprement sos raïms damunt de l’ull
d’Edip,
d’aquell ull que sobrava de sa ceguesa
tràgica...
I la pluja cantant el meu nom de demà,
i les petges brutals aixafant herbes pures,
80
i el coturn brut de fems sobre el coll de
l’infant...
La mort no és altra cosa que un cercle de
fruits grocs.
Oh Crist desitja entrar a la mitologia!
Fosca és tota màscara... I
Demèter somriu!
Oh el codony del meu sol dins l’arca de la
mar
85
que guardava els sudaris salinosos de
l’èpica!
Matins, brillants matins de gorja de bacant!
Donzelles, oh donzelles de lítiques
cintures
i esguard de didalera, que dàveu les
filoses
dels vostres pits en flor al desig de les ones,
90
quan en els promontoris ventejats renillava
el poltre del crepuscle amb l’estrella de
menta
brillant en el seu front, i un genet de
tenebra...!
Sacrificis i torxes per al déu que
tornava
sempre igual i distint, ric de l’arc i la
lira,
95
els cignes de la llum, l’espiga i el
dofí...!
Guiats pel Verb anem vers l’acte
lluminós
que en la pau funda l’home en la
pàtria futura.
Endevina i basteix! Tot el que és
fragmentari
vol unir-se en més vida, i el si
obagós tanca
100
son caos per formar el bategant hereu.
—60→
Penetra dins els cors com el cel que amanyaga
amb una gota clara la força d’un gran
riu.
Gira el rostre i contempla l’Est de les
grises hordes
i de la llum naixent! L’estiu és un
tumult
105
que s’arramada vers l’estació
de ferro.
Però greu és la joia, com la divina
mar
amb el pit remorós de mites i
arxipèlags...»
Encara amb resplendors de Corint en el rostre
i rombollant vent blau de Súnion a les
mans,
110
vaig deturar-me a Delfos, ple de llamp i
veremes,
ivarsós d’orenetes entre llors i
oliveres.
Tornava? O naixia, entre marbres esparsos,
a revelacions salvades del meu temps?
Qui, llauradorament, des d’una llinda
antiga,
115
ha llançat el nou astre a les eres
ombrívoles
i espera l’arribada del fidel batedor,
no pidola respostes. Perquè, dins el seu
cor,
sap que la brasa fon el gel que
l’amortalla...
Des de baix em cridaven les aigües de
Castàlia.
120
¿Era el crit de les àguiles, a dalt de
les Fedríades,
o bé arribava l’eco dels xiscles de
la Pítia
curullada pel verb damunt la roca fesa
del llombrígol del món? Un ample vent
de pau
alçava sa cabana dins les meves
orelles...
125
Acostant els meus llavis al doll breu que fugia
cap al Pleistos i el mar, i, tancant les
parpelles,
hi vaig beure existència, d’esquena
al corriol
que havia conegut tants humans que arribaren
darrera una pregunta que cercava destí
130
la boca delirant, terra desentranyada
per la brusca esquinçada del misteri fet
part!
Bevent, esdevingut, font també jo mateix
d’unida aigua cantant, evocava en mon
ànima
la deessa, o la dona, de marbre, sense
braços
135
i de testa perduda, que adés havia vist:
asseguda al revolt del mur ensulsiat,
oh Mare mutilada per la usura del temps
—61→
en qui l’anhel és pau: cercle, corolla
i món...!
Des del doll et parlava -era ensems la deu alta
140
i el rec sobre ta falda de viva terra oberta,
i, instrument d’alegria entre els teus dos
genolls,
repetia caient, lentíssim i talar,
la paraula del déu, i teva, i meva:
Ets!
—[62]→
—63→
Desena elegia
Tot dolor té salzes!
I. La pedra i la lletra
Sols una pedra
-amb una sola lletra
que jo mateix escric
amb una eina brillant que mossega amb son
dring
la duresa tancada que no muda en el temps-;
sols una pedra
que diu ma tendresa
5
per al pobre animal que ha tingut una mort
d’ossos romputs i d’improvises
sangs
enmig del camí negre de les irades
rodes;
una pedra sense anys
per a la meva gossa
-que tan fidel fou sempre al fang de mes
sabates
10
com a ma veu femada-,
mentre la primavera clou les seves parpelles
de campànula humida
i desfà bruscament una trena
refiladissa
des del seu blau varal...
Sols una pedra
com un pit ofert
15
al cicló de la llum,
a la dolça naixença de
l’estrellada molsa
i al fil romput de la cançó del
grill.
Pedra
estèril en els actes de la nit de sexe
tancat,
20
però memòria meva que no pot penjar
dols en els brancatges:
perquè si l’animal, amb sa
anònima mort,
—64→
pot entrar al cor de l’home
i jeure a la barraca sense sostrada del
record,
és just que lligui
Laila a la ràfega d’or
25
amb la llarga corretja del meu vers...
Metamorfosi de Laila al cel
Laila, ballant, salta de la seva L
a l’atzar i ordre del meu esperit,
lladra al meu
Argos de puces homèriques
que està prenent el sol dalt del
terrat,
30
als tremolosos signes del Zodíac
i al niu de la pardala
que estan ocults dintre la mareselva.
Laila retorn, Laila feta oreneta,
ve de molt lluny, de la meva infantesa,
35
alta la cua i amb remor de messes;
porta els ulls plens de mes perdudes
illes,
la seva ombra s’asila en el meu pit
on ja l’esperen les deveses fredes
de la meva nostàlgia
40
i una gran lluna de sagnant farina.
Laila lladrunya i ensenya les dents
als noms terribles d’Auschwitz i
Mauthausen,
i, convertida en llengua de tendresa,
llepa de dalt a baix el d’Hiroshima
45
i el d’Argelers...
Ets brillant taronger, Laila, que gira
i porta a coll tots els seus focs rodons,
ets guitarra de flanc lesionat,
estalactita ets, pom de roselles,
50
paller de vent i gerani de venes,
oliu arcaic i baldufa d’escuma
que brunz i brunz sobre ma enclusa alada.
Ara ets la faula viva de mon ànima
en el gran aire que és el cor de
l’aire.
55
—65→
Sents mon xiulet dalt dels herbeis
celestes
on els meus ulls d’infant, oberts,
pasturen,
i, coronada
d’ocells de neu i corolles de
lacre,
flaires els déus de barbes
salinoses,
60
cerques l’os blanc del llamp
i plores a l’ombrívol prat
d’asfòdels
on, tot florit,
virilment dret, mon bastó
s’endormisca...
Laila gossa d’atura de sols i
ombres:
65
¿per què m’esguardes amb
ulls sangonosos,
Laila la vida, plena de ponents,
Laila, la mort, fecundada
d’aurores,
que fas sonar, quan et grates
l’orella,
la gran paparra de la nova estrella
70
de Quetzalcòatl...?
II. L’espantall i l’au
de foc
¿Quint vent blau és aqueix que dorm
a la muntanya, vetllat pels nòmades del fum,
mentre l’estrella acaba el seu lent
parteratge en la corol·la
i el tro davalla amb remor de banyam de
cérvoles en zel?
Camino. I em camina la sendera. El dia, envestit,
cau damunt de ses entranyes.
75
El temps dorm en els arbres. La lluna té
una cara d’aigua.
La campana del poble ha anat a seure sota el
fresseig del freixe,
prop de l’abeurador.
Ombres de les darreres aus...
Ja caminem tots tres pel senderol despert,
encara que és de nit.
80
—66→
Tinc a la meva dreta l’ombrívol
Sembrador
que du el sol a l’espatlla, com un odre de
vida,
encara que és de nit.
Com un feixuc dansaire, pare de les remors
de la flor despullada, la seva boca brilla,
85
encara que és de nit.
Ploviscós el seu cor,
mil·lenària la mà,
dins el seu pit ressona el gra
rodoladís,
encara que és de nit.
Al davant, a l’esquerra, marxa el
frèvol company:
90
un espantall que porta ma brusa de solstici,
encara que
és de nit.
És mon canyís transsumpte que
desafia el vent
amb l’au que duu al muscle i, ablamada,
refila,
perquè
encara és de nit...
95
Les flames del racó acaten el meu rou
i les tres llànties, com bessones nues de
cabellera igual,
deslliguen del meu rostre el nus de les
tenebres...
Adam de les paraules, poso verb a les coses,
les neixo,
100
les trillo,
les vergassejo com una noguera,
les palpo en lloc vedat,
les enganxo com vagons,
les trec a pasturar com un ramat de cicatrius,
105
i només visc si balancegen llur
vertigen
al punt viu de ma boca...
Entra Idàlia, mullada, envolta de bramuls
de vaca
i les faldilles arrapades a les cuixes i al
ventre.
«Ignora que és la
lluna...»
—67→
Miro el seus peus descalços
110
-que han deixat en ma llinda
dues empremtes blaves de la fangosa nit-,
ses cames d’euga jove
i els seus negres genolls tot esquitxats de
llet.
Raja sobre el meu muscle,
115
com una agra verema, la
Constel·lació
del Ca...!
—[68]→
—69→
Onzena elegia
Ja no plora cap font.
Un destí neix.
L’efímer també
puny el déu...
En el pes autumnal
voldríem repetir-nos com la gràvida
terra
que amaga el seu somrís sota una fulla
d’or.
Nou ésser.
La muntanya.
El vent.
El colibrí.
... La casa has aixecat, entre anhel i
penúria,
5
lluny del temps barrejat de la ciutat ferida
i feixuga de coses aclofades pel nombre i la
submissió.
Has vist pujar els murs lentament davant els
simulacres
del dia i de la nit,
creant l’íntim espai voltat
d’aigües trenades,
10
germanors de llampec,
nafra de pleniluni...
(Amb mall de gnom i salari de
Sísif,
el nan Macario
s’afanyà en els fonaments,
i Lino, Miguel, Luis, tres
àngels de bastida,
15
alats de sorra i
calç,
varen deixar per sempre, en els deu
mil maons,
les ombres de llurs
mans.)
Aquí visc
la finestra d’aurora, i
l’estança dels sols,
20
i el cor despert que sotja les alertes de
l’àguila
en lloc d’endormiscar-se sobre la blanca
pàgina,
La meva mà sospesa la destral adormida-
—70→
oh rupestre perfil d’una força
brillant
que, des del mineral secret i obscur, somnià
l’igni doll,
25
el foc i el motlle, la testa vermella, la forma
permanent
inserida després a un cos de fusta sense
espatlles...!
Aquí m’habito,
callat i meteòric, prop d’arbres que
accedeixen tant a la tèbia pluja
com a l’ombra de dalla del voltor,
30
atents l’ànima i l’ull al pa,
la flor, la gerra...
Els records.
Les anyades.
Junts pugen amb mi, ara,
els purs graons,
mentre la nit deixa el seu llantió
estel·lar
entre les fosques cuixes de la terra
tranquil·la.
35
Pugem. L’escala blanca vibra sota el meu
pes.
Remor de lluna i esquirol en un arbre proper.
Pugem per dins la flor en espiral del temps
fins que ja no ens encalcen les hivernenques
hordes
de sandàlies de ferro i esguard
d’amagatall...
40
Durant la lenta ascensió
cap estrella no cerca el destí en el meu
rostre
-lliure ja de la màscara
d’esquívol argent viu de les interrogacions
des de la primavera gegantina del cel orfe
d’història,
empremta gebrada del peu descalç de la
Deessa...
45
Però en el cor, segura llinda dels dos
reialmes,
canta el desgel saltant
que desperta la sínia,
i el batec -o la volta- no és més que
la submissió
de l’ésser a la pura existència
de l’animal, la sement i la font.
50
Oblida l’orfenesa dels teus ulls més
pregons
que perderen, un dia, la mar i les aloses.
Inefable és l’infant: res no sap de la
càrrega
—71→
de comiats d’espigues en les sitges de la
memòria.
Finalment ho has sabut: mai no fou exili cap
arbre,
55
i el crit era coltell o brollador del caos de
l’anhel,
quan et rebé la infància dels
camins,
i l’amor caigué com un jonc als teus
peus de fill pròdig,
i l’aflat s’afuava entre llampecs
blavosos,
com un ocell d’esglai en la xarxa del
torb,
60
oh massa sol i cec d’enyors perquè
l’alta lloança
pogués caure, esgranada, sobre el ventre del
vòrtex!
Oh mira, i viu! El feix interior es deslliga en
imatges
que davantegen l’esplendor giradís
dels estels.
Mai no has viscut en els símbols que
tanquen.
65
Sempre has sabut que pots lligar en un mateix vers
els mots atzur i fems.
Des de l’ombra pots dir:
Vida, i de cop veure-la
com l’amazona que s’obre uns
moments
en la corba que traça el seu perfecte salt
alat
des de la gropa viva al sòl de
serradures,
70
i després, en la pista
il·luminada,
respon al brusc esclat d’anònima
admiració
amb la salvada flor del seu somrís,
ofrena a ningú destinada que comparteix
tothom,
sota l’assentiment de la novella
Constel·lació
75
del Trapezi, allà dalt...
I tu, dansa, oh dansa
dintre el somrís,
oh transforma’t en flama,
redreça’t en pistil,
sigues rusc d’existència, serralada
d’un èxtasi
de celebració terrestre!
Oh dansa! Pots. Oh dansa
80
la paraula que t’inaugura com el bronze
envaeix
el buit obscur amb l’ona roja que
perfà, refredant-se,
la puresa feliç de l’invisible nu de
l’ànima!
Dansa la joia
que et pren en recordar la mà nocturna
85
que deixà en el teu pit una hora de trena de
salze,
l’amor que ensulsià els teus
micènics murs,
oh cor!
—72→
Oh Nit, blava Nit que em somrius amb la boca
d’exili de ta mínvola lluna,
treno una brisa renadiva en els àmbits
sensibles de la teva oïda
90
alerta a l’infinit treball de l’ombra
en l’amor i la mort:
distància a les florides, pes madur a
l’última por...!
Oh estimada Nit meva, Nit de silencioses cames
que bransolegen en el silenci del món,
oh Nit d’ulls de feixuga melangia impresos en
mon ànima:
95
t’anuncio la terra
i l’anhel de sa força: concebre la
caiguda...!
Oh Nit, mira els camins que pugen cap al poble
de torxes del meu cant,
toca amb els teus dits foscos la tija
interminable
100
de la llum en ma espiga!
Del teu esguard, oh Nit!, cau el record, i el rostre
que t’agenço
el vaig veure un dia a Venècia: cisellada al
portal
d’un antic llatzaret,
la inefable testa de noia girada cap al mar,
105
lliurada a l’horitzó del seu anhel
constant,
immune a meteors i a garfis temporals:
angoixa d’aigua eternitzada en els trets
d’un dolor
enllà del crit,
i la doble torçada
de soga de ses trenes gruixudes i adormides,
110
com les teves, oh Nit de sembrada cintura!,
o com l’afaiçonada per Miquel
Ángel ran d’un pit
de la seva Nua immortal de constel.lada testa:
dolls de reminiscències, oh pur rescat del
món
que rep la mà enconcada per a calmar la
set
115
de les obertes boques de terra del meu esperit-
rosa roja a la cambra
on Keats morí, a Roma -els alarits de lli en
la cançó
d’una captaire cega i obesa de New York-
—73→
negrosa mà del vent damunt el maluc
d’arpa
120
del meu jaç de lluna i de fenc,
quan era un soldat míser i malalt,
l’any sagnant, a Bóixols-
el somni coronat de volves d’escardot,
l’esperança arraulida-
la sang i les banderes, les algues de la ira-
tendresa d’ulls de daina, nuca blanca del
mar-
125
l’alegria traient-se sa camisa de seda,
hordes de portes neus rages focs blancs
el fènix dins el cofre del sangloteig del
fum
l’infant verd
la flor d’or el solc
130
Entro. Sóc la finestra. S’han adormit
els anys
en un racó. A fora, un bes lladra a
l’aurora.
Dos pits: l’un auri
i l’altre com una cabana
encesa...
Una porta s’ha obert,
com un batec, i surto a banyar-me la llengua
amb la rosada.
135
Accepta: canta l’ànima. Tu, fill i
pare de ta llum,
transforma, agenollat
a l’herba esgroguissada, la vasta mort del
vent...
Del teu cor sense cendres ha volat
l’au que fendeix el rostre somnolent de
l’autumne
140
i traça amb el seu vol l’immens
perfil
feliç del fruit...
Novembre, 1964
—[74]→
—75→
Cançó
Abolida l’estrella al final de
l’aurora de falda forestal,
obro a la llum la meva mà que porta empremta
de crisàlide
i dic el mot més dolç del meu temps,
la gran Síl·laba
que perllonga el fresseig del meu oliu solar
i brilla en el corall dels ulls de la coloma:
5
Pau de llavis de llet per al
meu germà l’home
vestit de far i ferit de llampec.
M’embolcallo amb la llana de la
tilma aromada de violer. Poltres!
Poltres! Esbarts! El sol perd el seu braç de moliner
entre els fonolls.
Uns peus matinals
calciguen cards de rou. Un llenç nupcial
cobreix tota
10
la feroç atzavara...
Al peu de la gran torre de ferro del guaita
d’incendis,
en el sagrat pujol dels morts,
l’infant obscur digué:
«Van posar
l’eriçó a la boca del llop...»
Meravellosament, hi ha algú que sap
15
que la Muntanya hereta el meu cor conreat...
—76→
Notes
—[77-78]→
—79→
Considero existencials aquestes Elegies en tant que
existència significa destí i integra, per a mi, una filosofia
agonal de l’home presa del sentit de la terra. Ésser,
l’ésser consistirà en una possessió espiritual de
la realitat, d’una realitat susceptible d’ésser
transformada en vivència. Així, el No-Res, l’angoixa, la
soledat, l’altre, l’absurd, àdhuc la mateixa mort, seran
nocions i conceptes desbordats per una consciència nupcial de la vida i
per la certesa que la terra rau sempre a l’abast, en disponibilitat
oberta.
De nou he procurat apropar-me a l’evangeli de l’home,
i aquesta vegada ho he fet des de la concreta primera per sona del singular,
mitjançant el jo líric de l’home-poeta que canta, diria,
la seva temporalitat com un mite proper, en funció d’una veritat
i una llibertat viscudes des de dins. Tota consciència històrica
és tràgica. El poeta, en la captura dels continguts del seu
temps, dóna sempre més del que rep: la profunditat
il·luminada de les seves proporcions internes.
Crec necessari advertir que el
déu, tan present en algunes parts de les
Elegies, no ha d’interpretar-se en cap sentit dogmàtic
religiós, ni mitològic: representa l’esperit de la vida
total, i si a vegades palesa certs trets d’Orfeu, també se li
podrien adscriure qualitats dionisíaques o apol·línies.
És en aquesta zona on la poesia tendeix a anar més enllà
del llenguatge per convertir-se en xifra unitària de l’esperit,
com si cerqués enfonsar-se en el misteri de la música, lluny de
la voluntat discursiva i prop d’aquell espai del silenci interior que
reclama ésser meravellosament sorprès per una gran felicitat
còsmica. Amb això no insinuo, de cap manera, una apologia de
l’irracional considerat com un element poètic lliure i pur.
Sé molt bé que la poesia sap que la follia té la seva
lògica, i que aquesta pateix algunes vegades d’alienació.
Però Casandra no té res a veure amb tanoques automatismes
onírics. A la llengua del poeta no pesen bous morts. Conreada llengua.
El cant em fa i em transforma.
—80→
Les següents notes no tracten d’explicar una
creació poética: vindiquen només la possibilitat que
certes dades exteriors, signes i ràfegues contribueixen en certa mesura
a posar en situació més accessible un cant que sempre està
entrant a la vida. Crec que cap poeta no pot ésser el crític de
la seva pròpia obra, perquè no pot contemplar-la des de fora, des
de les bastides de gel de l’anàlisi; i la seva veritat profunda
li ha estat donada no diré d’una inspiració, ans
d’una aspiració en la qual la veu
només col·labora. La voluntat de
l’arrel és: repetir el fruit per a enriquir la terra on
està enfonsada. El cant d’Orfeu creava oïdes en la roca. La
poesia emplena allò que penetra: vessa dins l’entranya la
missió de la primavera, el pes de l’etern i la maduresa de
l’astre. Tot amor vol la puresa de la seva nuditat.
Primera elegia
A Joaquín Díez-Canedo.
Concebudes les Elegies per a ésser estructurades en quatre grups els
temes fonamentals dels quals havien de respondre als quatre elements
còsmics clàssics: Terra, Foc, Aigua i Aire, i a les quatre
estacions de l’any, el designi fou envaït per l’acompliment,
i vaig deixar que l’esquema previ, els motlles rígids, fossin
rectificats per tal de poder rebre la matèria viva de l’estat
creador, inefablement servit, en aquest cas molt més que en
d’altres, per les Filles de la Memòria. D’allò que
donaven escollia, acceptant que una d’elles -la més silenciosa, i
d’una bellesa dolça i salvatge ensems- fes baixar el seu poal
fins a la deu més profunda i tragués a la llum aquella aigua
adormida els somnis de la qual enllacen el mite individual amb la
fabulació de l’esperit col·lectiu.
«M’allunyava de tu per sembrar-te en mon
ànima...» Es a dir, m’allunyava de la terra per tal de
començar una mena d’èxode per les grans ciutats del
món, ciutats d’exili sempre: París, Bordeus,
L’Havana, Mèxic, Nova York, Washington, Roma, Atenes,
Nàpols, Florència, Venècia, etc. Mai en cap d’elles
-hi hagi viscut dies o anys- no he pogut desarrelar del meu esperit
l’enyorança del camp, un sentiment de provisionalitat
forçada i d’inadaptació, de viure voltat de desmesura i
deshumanització; el sentiment que la realitat perd la seva
transcendència per excés d’una realitat
—81→
falsa
basada en l’antagonisme entre la màquina, la cosa i els
déus furiosos i les rels de l’ésser autèntic.
Pel temps «del somrís d’ametller de la meva
mare» jo vivia a Sabadell. Malgrat els seus tres mil telers, la ciutat
era per a mi més camperola que industrial, i recorrent els seus voltants
de boscos i camps, els meus ulls d’infant, i després
d’adolescent, trobaren algunes de les imatges cabdals de la
naturalesa.
Encara que la Terra -en el moment de la meva adolescència
que fixa aquesta Primera Elegia- era per a mi una certesa no posseïda, a
través del seu espectacle jo preguntava i m’interrogava, fascinat
per l’instant; però, a l’inrevés dels arbres que
sabien perquè recordaven, la meva
vida, ignorant del destí que podria estendre enllà de
l’àmbit bategant que seduïa els meus ulls oberts,
experimentava l’angoixa de la disponibilitat. Alguna vegada he dit que
els meus ulls no dormen mai. Allà i aleshores, podria dir, vaig aprendre
per primer cop a tenir-los oberts. L’aprenentatge del món apenes
havia començat. Allò que hi havia encara d’infant en mi
m’impedia d’establir els llaços d’unió amb
les coses eternes que venien de la terra, i aquesta només podia
ésser aconseguida per la seva missatgera: l’aigua, la pluja del
cel. Era ella, doncs, la profunda, qui em fecundava des de
l’alçària i, a través de la meva mirada, es veia
ella mateixa com un somni més real que la seva pròpia realitat.
Com en un preludi, aquesta Elegia inicia els temes que s’aniran
desenrotllant en les altres: destí i amor, cel i terra, dolor i alegria,
temps, ésser i mort, celebració i crit, història i
eternitat.
Segona elegia
A la memòria de Pere Vives.
«Sóc el fill de la terra...» Vers manllevat d’un
fragment òrfic inscrit en una fulla d’or trobada en una tomba de
Petelia (Itàlia), lloc famós per haver estat un centre de
l’orfisme. És la més antiga de totes les que s’han
trobat: data del segle III o IV abans de la nostra era. La utilitat
d’aquestes fulles consistia en el fet que, amb elles, el mort disposava
d’extractes de textos sagrats que l’instruïen sobre la
manera que havia de captenir-se durant el seu viatge cap a l’altre
món. Heus ací el text que es conserva:
—82→
A l’esquerra de l’Hades una font
trobaràs
prop de la qual s’alça un xiprer blanc.
No t’apropis massa a la font;
però en trobaràs una altra, que ve del Llac de
la Memòria.
Ivarsosa flueix la seva aigua fresca, i té
guardians.
Digues: «Sóc el fill de la terra i del cel
estrellat,
perd el meu origen és celeste. Doneu-me aviat a
beure
de l’aigua fresca que fuig del Llac de la
Memòria.»
I et donaran a beure aigua de la font sagrada,
i tot d’una seràs el primer entre els altres
herois.
En una altra fulla, procedent de Thurium, el fragment
comença amb aquest impressionant vers:
Però des que l’esperit ha abandonat la llum del
dia...
Si en la Primera Elegia la realitat de transcendència
simbòlica es desprèn de les coses de la naturalesa, en aquesta
Elegia la realitat consisteix en l’experiència del dolor i
l’heroisme de l’home, en la història viscuda i endurada,
en el «bes fraternal». Però hom va més enllà.
El dolor tràgic és el punt de partença cap al descens als
reialmes de la Ploranera, és a dir, del dolor original dels homes en
llur condició de
perduta gente sense estrelles i sorda al
mormol de les aigües del record. La Ploranera no és solament la
guiadora a través del món de les ombres, d’on retorna
sempre al món de dalt: és, més encara, una gran
encarnació de la vida -o millor, de l’amor-, i per això la
represento amb els braços oberts i dos atributs de fertilitat. Si el
descens té un sentit òrfic, el camí del retorn és,
evidentment, una ascensió al real. No hi ha mort a l’esperit del
poeta que, sense girar-se, marxa devers els cants dels homes; i és per
això que l’ocell més ràpid i diminut del
món, el colibrí, dotat d’un cor molt voluminós, au
quan es posa i insecte quan vola, pot beure les imatges de la vida en els ulls
oberts del poeta.
Tercera elegia
A Pere Calders. En aquesta Elegia es fonen
les meves experiències dels camps de concentració
d’Argelers i d’Agde. L’arbre condemnat -un auró
tendre- creixia al camp
—83→
d’Agde, part de dins de les
filferrades, com un refugiat de la naturalesa que hagués estat dut
allà per un error absurd. Poc després d’haver-se omplert
de refugiats el camp, l’arbre quedà sense fulles i sense
branques, i l’endemà àdhuc el tronc havia desaparegut,
arrencat de la terra qui sap per quin furor humà o incomprensible
necessitat. Però a l’altra banda de la filferrada, molt a prop, a
ple camp, creixien altres arbres... Vivíem en el reialme de la sarna i
les llentilles, a la riba del mar d’Homer, com he dit en un altre lloc,
referint-me al camp d’Argelers. El d’Agde es trobava a poca
distància del mar, i en dies clars hom podia veure, cap al Nord, la
Sète del
Cementiri marí de Paul
Valéry.
En aquesta Elegia l’allau al·lucinatòria
envaeix la paraula en estat febril. Idees, imatges, sentiments i crits hom
diria que sorgeixen de l’exasperació d’un vast esperit
socialitzat per la tragèdia, no del jo emocional del poeta. Passat,
present i futur es mesclen i confonen per a formar un tumultuós cabal
que, malgrat tot, desemboca a l’esperança, més
enllà de «la caiguda dels cossos». El tema de l’amor,
que s’inicia en la part III, es desenrotllarà més
endavant, en la Cinquena Elegia. L’Amic era Pere Vives, present
també en la meva novel·la
Crist de 200.000 braços. Vàrem
estar junts a Agde durant tres mesos, fins que jo vaig sortir cap a la
llibertat i la vida i ell cap a la seva terrible mort: assassinat per
mitjà d’una injecció de gasolina al cor a la infermeria
del camp de concentració de Mauthausen, el 31 d’octubre de
1941.
La visió dels Dotze, amb què acaba aquesta Elegia,
està més a prop de l’esperit simbòlic del poema
d’Aleksandr Blok del mateix nom que dels dotze apòstols de
l’Evangeli.
Quarta elegia
A Roska i Pepe Jungster. Els meus dies de
tardor en el París de les primeres setmanes de la Segona Guerra Mundial.
La paraula roman fidel a l’esperit d’un temps de destruccions,
s’evadeix i s’esqueixa, perquè l’home no és
ni viu ni mort, però no vol ésser crucificat. Pot acceptar,
sí, l’encadenament prometeic, i el parteratge de l’aurora,
i una tomba dins les aigües del Sena, d’on ressuscitarà amb
paraules de fertilitat.
—84→
Cinquena elegia
Aquesta Elegia pertany a Anna. Entre la
cançó de París i la de Roissy, l’amor, «la
veritat en un cos i en una ànima.»
Sisena elegia
A Hela. Paumanok és el nom indi de
Long Island. Tota la primera part de l’Elegia és una resposta a
Marina, de T. S. Eliot, poema
d’ensulsiades i disgregacions, espectres del passat i mort.
La segona part fou concebuda a començaments del 1961, i
és basada en una nota ràpida que vaig escriure una nit en
què la composició de certa part d’un cant de
Màrsias i Adila se m’havia fet
dolorosament abrupta. De la realitat mítica del poema vaig abocar-me
-evadir-me- a la realitat immediata de la meva mà oberta sobre la taula,
després d’haver abandonat la innecessària ploma, i de la
brusca presència de la nit...
Setena elegia
A Stella Leonardos. «Ajagut entre
conreus de silencis tolteques...» Els conreus -de moresc-
s’estenen des del poble de Zoyatzingo fins als faldars del volcà
Popocatèpetl. Itzpapàlotl era una deessa de l’antiga
ciutat xiximeca de Cuauhtitlan, situada al nord del llac de Texcoco, a la Vall
de Mèxic. El seu nom significa «papallona
d’obsidiana». Era un ésser fantàstic eriçat
de ganivets de pedra. Com a reina o deessa mare, s’apareixia a les
tribus del desert sota un
mezquite (Prosopis juliflora), arbre que
s’assembla a l’acàcia, o asseguda damunt els «cactus
rodons». Segons un poema nàhuatl, s’alimentava amb cors de
cérvol i es convertia en cérvola.
Vuitena elegia
A Víctor Trapote. Apol·lo, per
tal de perseguir millor Dafne, es converteix finalment en aigua, després
d’haver
—85→
passat per les metamorfosis de
l’àngel i l’arbre, a les quals es barreja el poeta.
Però el déu, en lloc de continuar la persecució
d’una dona, s’enfonsa
completament en la terra, convertit en acte genesíac total, i, ensems,
de retorn als orígens. El mar dansa les collites futures de la terra
fecundada.
Novena elegia
A Liliana i Eduard Gramberg. «... la
blanca pedra dèlfica i la llàntia d’Egina...» Vaig
cercar -i trobar- la pedra a Delfos: un tros de marbre que vaig recollir en el
temple d’Apol·lo, exactament a l’omphalos, on oficiava la Pítia. La llàntia vaig
trobar-la, sense cercar-la, a l’illa sarònica. A un costat de la
sendera que mena del llogarret d’Aghia Marina al cim on
s’escampen les runes d’un temple que s’alçà
en honor d’Afaia, a l’ombra d’una olivera, una dona tenia
exposada la seva mercaderia a terra, sobre un sac brut: galindaines, terrissa
disgraciosa, la màscara d’Agamèmnon que es troba a totes
les botigues de curiositats d’Atenes; no res que
m’abellís. Anava a allunyar-me, quan la dona agafà quelcom
del munt i, somrient, m’ho mostrà, alçant-ho lentament.
Poso? vaig preguntar, també somrient.
Els dits de la seva mà esquerra, aixecada a l’altura del front,
em digueren el preu en dracmes de la llàntia d’argila daurada.
Des del meu retorn a Mèxic, ambdós objectes han estat damunt la
meva taula de treball, com dos oberts símbols vitals del meu esperit: la
llàntia afirmant la seva mil·lenària flama absent, i la
pedra suscitant la idea d’una obra de perfecta harmonia, filla de la
tensió i de la llum... Apol·lo i Dionisos! De llur unió
sorgí la plenitud del pensament grec.
Apol·lo representava a Delfos l’esperit del dia i de
la llum; a Dionisos pertanyien la nit, el misteri i el somni. En influir-se
recíprocament, el déu de la llum va perdre la seva freda
inaccessibilitat; Dionisos, per la seva banda, va deixar d’ésser
el déu violent i estrany de Tràcia. A Delfos s’efectua la
síntesi d’aquests contraris, i gràcies a ella els elements
irracionals de l’home poden ésser canalitzats i dirigits. Per a
Plutarc, Apol·lo representa «allò que veritablement
existeix», allò que està més enllà del temps
i es manté estable, mentre que els altres déus canvien.
Així,
—86→
Apol·lo no era la llum del sol, sinó
una claredat espiritual i eterna. I en aquest sentit interpretà Plutarc
l’estranya E (o Ei) llavorada a l’arquitrau del temple del
déu. Segons ell, aquest signe volia dir: «Tu ets», curta
frase que tant podia significar el començament d’una
fórmula reverencial del pelegrí que s’adreçava al
déu, com, per part d’aquest, una acceptació de
l’home potencialitzat per l’ésser, de l’home que
pujava a Delfos per a interrogar sobre el seu
destí, i més encara, per a sentir, com digué el
filòsof, que el déu era allò que cadascú feia amb
la seva pròpia soledat.
«Amb mi anava, a la dreta, pels foscos molls de
Patras...» Vius en la meva obra i en el meu esperit, meus per arrelament
mític i fraterns per identificació pregona, Ulisses i
Hölderlin m’han seguit tota la vida. Inevitable era, doncs, que els
sentís com presències inefables al meu costat en els moments de
petjar terra grega a l’hora foscant del dia 28 de setembre de 1961
(Aquell matí havia pogut jo contemplar des del vaixell, en el mar
Jònic, l’illa d’Ulisses, Ítaca, gairebé
confonent-se, en la llum intensa, amb la de Cefalònia). Un enorme sol
coral·lí s’enfonsava ràpidament a les aigües
del golf de Corint i, tot d’una, la nit cobrí els molls, com si
del cel hagués caigut una gran lona. Un home sorgí de
l’ombra i, sense dir un mot, col·locà les nostres maletes
dalt del seu carretó.
Hotel?, vaig preguntar. Encaminant-se cap a
una placeta on tres o quatre palmeres eren coltellades des de baix per la llum
d’uns fanals, l’home contestà.
Nai.Yes.
Oui.
Hotel Delfoi. Delphi. Delphes... Una vegada
més, una petita circumstància s’omplia de sentit
transcendent: em rebia la paraula del lloc on més anhelava
pujar a Grècia, no perquè
cregués que la llum dèlfica pogués donar un nou sentit a
la meva vida, sinó perquè pressentia que un sagrat prestigi antic
es convertiria per a mi, un dia, en la realitat interior de projectar un
testimoniatge d’afirmació única.
Ulisses és un mite que sempre torna a la terra. Camperol.
Mariner. Rei. Vagabund. Guerrer. Realitza l’ideal de
l’acció sense caure mai en el deliri de l’ambició
de poder. Sap que la seva llegenda el precedeix arreu, una llegenda de tumult,
aventura i ordre. No és que no sàpiga estar sol, però ens
l’imaginem sempre acompanyat: en amor, lluites i diàleg. A fi de
comptes, és el qui sempre es salva.
Una vegada, Ulisses es fingí boig; Hölderlin ho
estigué realment durant quaranta anys: des dels trenta-tres fins
—87→
als setanta-tres. En la seva joventut va creure que és
necessari demostrar que allò que cal exigir a tot sistema és sens
dubte possible per a l’estètica en la intuïció
intel·lectual, però, quant a l’estètica,
només ho és gràcies a una aproximació infinita, com
la del quadrat al cercle.
Els condeixebles de Hölderlin al seminari de Tubinga, en
recordar la fascinació que exercia en ells, dirien més tard:
«Semblava que Apol·lo entrés a la sala»; i ell, poc
abans d’ésser definitivament presa de la follia, va escriure:
«L’element poderós, el foc del cel i el silenci dels
homes... no han deixat de somoure’m, i, com hom diu, puc afirmar que
Apol·lo m’ha fulminat.» Dos grans temes dominaran la seva
obra: l’anunci d’una nova era de l’home i la
sublimació de les derrotes de la seva vida irremeiablement
solitària, llançada a un genial intent d’eliminar el
divorci entre la poesia i la vida. Grècia representà per a
Hölderlin no un passat meravellós al qual, ple de nostàlgia,
volia tornar espiritualment, sinó una referència ideal que calia
ultrapassar per tal que la vida dels homes pogués anar de la raó
a l’entusiasme. I sense que ningú del seu temps
l’escoltés, va cridar: «Vindran els teus homes,
naturalesa.»
Desena elegia
A Julia Ortiz. «... és just que
lligui Laila a la ràfega d’or...» Es a dir, incorporada la
gossa morta a l’esperit de la poesia, entra a la consciència del
temps històric i del temps del poeta, i cadascuna de les seves
transformacions pervé d’una dinàmica on la vida i la mort
s’engalzen no com dos contraris irreconciliables, sinó amb la
tensió del tràgic necessari. De la mateixa consciència
dual, crec, sorgeixen, a la part II del poema, la imatge del fosc Sembrador
(rememorativa del quadre de Van Gogh), la tornada
encara que és de nit (vers manllevat a
sant Joan de la Creu) i l’aparició final de la camperola
Idàlia, quotidianitat simbòlica de la lluna com a astre
eixorc i, ensems, personificació de la
fecunditat, expressada pels seus genolls esquitxats de la munyida. La
Constel·lació del Ca és l’última metamorfosi
de Laila, que s’ha convertit en un mite celeste que
també raja.
—88→
Onzena elegia
A Joan Roura-Parella. De la mateixa manera
que el poeta pot viure, adesiara, a la casa que s’ha bastit al camp,
així el seu esperit puja per la «flor en espiral» del temps
del seu alt exili gràvid de les imatges cabdals que pot oposar als
astres que ja no cerquen el destí en el seu rostre. Però el
destí només és una de les formes de la vida que, en
ésser invocada pel poeta des de l’ombra, apareix sota la figura
d’una amazona (contrapart de la Ploranera de la Segona Elegia) que
traça, somrient, el seu «perfecte salt alat», dessota el
Gran Sí de la Constel·lació del Trapezi. I és
dintre el somrís de la vida on el poeta dansa l’embriaguesa de la
seva paraula que crea l’invisible nu de la seva ànima. Al final,
aquesta serà cantada pel poeta que accepta, és a dir, que ha
accedit a la realitat de l’amor i la mort: la
caiguda que concep l’anhel de la
terra...
Cançó
A Vicente Aleixandre. Voltat de la llum
d’un dia real, el poeta allarga al món que el volta la seva
mà -oberta després d’haver deixat caure a terra, com si
l’hi sembrés, el capoll que conté una crisàlide
viva- i pronuncia el breu mot que resumeix ensems l’anhel i
mancança del segle: Pau. Ell té la seva, de pau, ara, al final
del seu cant: la joia madura que li pervé de la consciència
d’haver convertit la corba dels descensos en una ascensió que es
detura en tancar el cercle o cloure un cicle de la seva vida humana. Si en el
primer vers de les Elegies el poeta, sol amb ell mateix, afirma que
s’hereta a les muntanyes del seu cor, en acabar el profund periple
constata l’existència del vast
algú solidari que l’ha escoltat
i seguirà escoltant-lo en el temps, l’hereu auroral en la
«tasca i l’esperança» que sempre ha tingut al seu
costat o en el seu esperit. El poeta, aquí, ja ha comprès que
estimar l’home és l’única forma de poder arribar a
convertir-se en el germà d’ell mateix.
—89→
Nota final
Tots els epígrafs que consten en aquestes Elegies han estat
trets de la nova versió del meu poema
Màrsias i Adila.