1
Aquest article s'inscriu dins el Projecte d'Investigació PB 95-1106 del Ministeri d'Educació i Ciència.
2
L'oració de l'Emperadriu als tres reis d'Orient, que comentarem més endavant, es dóna al cap. 260 (Martorell: 558-59). El romanç, al cap. 263, és el castellà de Tristany, «Ferido está don Tristán de una mala lançada», com ha demostrat Riquer (1953 i 1990: 189-90).
3
Aquesta utilització espontània de la parla popular és pròpia d'alguns personatges femenins de Tirant lo Blanc, en determinats moments de l'obra, i descobreix un tarannà aïrat molt peculiar, que correspon a concepcions morals i idees mèdiques ben conegudes en l'època. Però és aquest un tema que mereix una aproximació específica. Per a la caracterització d'Eliseu, i la comparació amb el personatge de Lucrecia de la Celestina, vegeu Beltran 1989 i 1997.
4
Estrident, perquè el narrador i l'Emperadriu el compararan repetidament al so de la trompeta. Les paraules havien fet despertar l'Emperadriu «en tal mal so, pijor que de trompeta» (562). I ella mateixa insisteix després en el «dolorós despertar que aquesta donzella me ha fet» (563), «més adolorit so que de trompeta» (564). Inintel·ligible, almenys per a Hipòlit, segons el narrador, perquè Hipòlit «no entengué les paraules de la donzella sinó la veu» (562). No s'hauria de descartar la lectura del text, com en altres casos de l'obra, acompanyada d'uns gestos deíctics o simbòlics (ho proposa, aquí, Cacho 1993: 159). Salvador (1981) no inclou el fragment entre altres «formes rituals» de l'obra.
5
Fonamentalment la tradició del fabliau: «La genialidad y una de las mayores innovaciones del autor del Tirant ha sido recrear una escena de fabliau en la corte de Constantinopla, con un personaje del rango más elevado posible» (Cacho 1993: 166).
6
La «viadera» o «viadeyra» era considerada pels tractats poètics provençals i catalans «la més baixa espècie de cançons», com també els «romances» castellans eren considerats pel Marqués de Santillana, en la primera meitat del segle XV, obra de «ínfimos... syn ningund orden, regla nin cuento... de que las gentes de baxa e servil condiçión se alegran».
7
Dos personatges de Tirant lo Blanc, Carmesina i Artús, citen versos de Cerverí de Girona (als caps. 172 i 192, respectivament). Vegeu Riquer (1990: 186).
8
Rogativa i conjur juguen dins el mateix camp dels registres parareligiosos (la frontera entre màgia i religió no és tan evident com volia J. Frazer), encara que amb sentits oposats, donat que la rogativa és justament allò contrari del conjur: es demana que vinga —i en el conjur que se'n vaja— alguna cosa o persona. Vegeu per a l'àmbit medieval europeu, amb bibliografia de fonts i textos crítics, l'estudi de Bologne (1997).
9
Si tenim en compte la caracterització infantil que propose per a Eliseu (Beltran 1989 i Beltran 1997), no s'hauria de descartar l'origen o utilització posterior com una cançó infantil, tal vegada de joc amb moviment (més difícilment, de ball).
10
Eberenz (1984), en l'altre article bàsic sobre llenguatge col·loquial al Tirant lo Blanc, no els comenta.