11
No la va anotar Moll al seu treball sobre rudiments de versificació al Tirant (1934). Tampoc apareix en Moll (1933).
12
Els subjectes podrien haver canviat amb el pas dels segles, encara que hi ha una forta relació entre els estatuts de nobilitat («duch», «comte», «marqués»...) que ho hauria dificultat. Però no tant les estructures ni les rimes; tampoc el valor pragmàtic del conjur.
13
Confesse que la meua recerca ha estat limitada, per manca de coneixement, de temps i de textos.
14
L'alternança recorda la fórmula recollida per Rodríguez Marín (1948:144), amb el núm. 1070, procedent de Sevilla, destinada a impedir que els gossos avancen: «Perro en ti. / Dios en mí. / Lo que hizo a la Birgen / Que me haga a mí, / Cuando la Birgen / Pasó por aquí». Rodríguez Marín (1948:628) afegeix la fórmula portuguesa contra els gripaus: «Santos - en mim, / Quebrantos - em ti».
15
Maria Conca em fa arribar algunes notícies recollides a Catalunya a l'entorn dels anys 1864-1915 per Cel Gomis i Mestre (La bruixa catalana, ed. Cel Gomis i Serdañons, Barcelona: Altafulla, 1987), entre les quals el conjur per curar d'ull pres nois i noies: «Si ets ullprès de part de matí. / Déu te valga i sant Martí. / Si ets ullprès de part de migdia, / Déu te valga i la Verge Maria. / Si ets ullprès de part de vespre, / Déu te valga i sant Silvestre» (pàg. 149), i un altre per treure les brosses dels ulls: «Tinc una brossa a l'ull; / si és de terra, no l'hi vull; / si és del cel, si que l'hi vull; / la Mare de Déu vindrà i me la traurà» (pàg. 178). Agraesc la informació sobre aquests importants documents, que confirmen la rendibilitat de l'estructura sintàctica.
16
En castellà tenim paregudes invocacions i fórmules per a deslliurar la casa. Aquesta parla del dissabte, perquè és el dia de reunió de les bruixes: «Toca, moca, / Griyos en tus pies y freno en tu boca. / Dios me libre a mí / Y a mi casa toda. / Hoy es sábado. Abe, María» (Rodríguez Marín 1948: 144; núm. 1070). Vegeu també Rodríguez Marín (1948:628).
17
La primera temptació d'Eliseu és la de voler cridar auxili. Creu ingènuament en la innocència de l'Emperadriu i en la traïció del violador, encara que haja trobat aquest en posició tan poc criminal com és la de xuclar la mamella de la pseudomare: «Fon en temptació de cridar grans crits, volent dir: —¡Muyra lo traÿdor que ab cautela e ab decepció és entrat en aquesta cambra per possehir lo goig d'aquest benaventurat llit!» (561) Després s'ho pensa millor i sospita la complicitat («... negú no tingera tan gran atreviment d'entrar allí sens voluntat sua...») Es pregunta per la identitat de l'estrany: «e no podia, per ço com tenia lo cap baix e no·l podia bé devisar».
18
Tal vegada Eliseu ha volgut pronunciar un deseiximent en regla, i només ha sortit un conjur. L'únic text que conservem on una lletra de batalla (com a cartell de deseiximent, com ara els que bescanviaren Martorell i Montpalau) s'expressa en vers, és el sirventès d'Arnau d'Erill contra el seu nebot (Riquer 1982: 619-26). Les vint-i-nou estrofes del sirventès comencen «Oh tu, traïdor!», i utilitzen rimes fàcils i gràfiques com ara la rima en «-ir»: «Per nulla res no podies fallir: / no has gosat a la plaça venir». També es fa al·lusió al conjur:
|
| (Riquer 1982:622) | ||
19
Aquestes desgràcies acumulades recorden cortes d'origen oriental, com ara el que presenta Juan Ruiz, al seu Libro de buen amor; 129-139, sobre el fatum del fill del rei Alcaraz, al qual vaticinen cinc savis del regne que morirà de cinc maneres diferents: apedregat, cremat [vegeu 2], despenyat, penjat i ofegat [vegeu 6]. I el fet és que s'acompliran totes les morts en una. Les tradicions, tanmateix, em semblen altres molt diferents.
20
Rodrigo Caro, als seus Días geniales o lúdricos (diàl. IV), denunciava la superstició de l'exorcisme infantil, no oral, sinó escrit en paperets, contra la mort per aigua [6], foc [1] o mort repentina [6 i 7]: «Y no se les ha de permitir [a los niños] que traigan unas cedulillas supersticiosas, como las que algunas embusteras inventan, con caracteres no conocidos y oraciones del ánima sola, que quien las rezare no morirá en agua ni en fuego, ni muerte repentina. Tal era aquella de que hace burla Luciano en los Saturnales. "atque id quidem est sciendum quod ea columna manebit; neque fames neque pestilentia, neque incendium, neque quidquam alioqui molestum, in illorum domum introibit"» (Rodríguez Marín 1948:622)