—[595]→
Quan vaig publicar la meva Antologia de Josep Carner a Plaza y Janés -l'any 1977-, vaig fer una senzilla introducció -a l'estil de les que precedien els llibres de la col·lecció-, però després em vaig adonar que havia parlat d'un sol Carner, el Carner enamorat de la seva terra, el Príncep dels Poetes de Catalunya... Hi havia un altre Carner tant o més significatiu, que en comptes de cantar directament la seva terra, havia tingut d'imaginar-la de lluny estant. La meva justificació era que no incloïa, precisament, el seu gran poema de l'exili, Nabí, perquè existia una traducció del mateix Carner, però també em vaig adonar, més tard, que aquell exili final i tràgic no era l'únic dels exilis carnerians... Tot plegat em portà, en diverses ocasions, a la meva pròpia Universitat de Syracuse i a la de Maryland, a ocupar-me del Carner exiliat, que en les meves terres americanes cada vegada comprenia millor.
Aquest paper vol fer justícia a ambdós Carners: el que durant trenta-set anys s'imbueix de totes les essències del país, fins a constituir-se en un dels seus millors representats. Aleshores la seva obra és un càntic constant a les belleses que l'envolten en el Llibre dels poetes (1904) i el primer i el segon llibre de sonets, amb l'epifania final dels llocs elegits de Tarragona, Mallorca i Girona. Canta, doncs, el «Lloc» en ha nascut -i així en dóna testimoni un trenc de la seva obra, que el seu antòleg, Marià Manent, reuneix amb tota cura. Abans, ens havia donat, però, Els fruits saborosos, amb l'esclat del seu tast abassegador i després les Auques i Ventalls, on hi trobem, per primera vegada, algun poema de recança, com el que porta aquest títol i que recorda la «casa bruna / del vell Montseny». I després, encara, el «Llegendari», amb la Història feta llegenda, La paraula en el vent (1914) i Bella terra, bella gent (1918) que amb el títol ho diu tot.
Els vols de Carner són curts i sempre torna al Born. Una de les vegades ho expressa amb més força que altres, quan ens parla d'un:
—596→Amb la mateixa força pot cantar, però, «Les dames del Passeig de Gràcia», perquè Carner és un ciutadà d'aquella Ciutat Ideal, que entre D'Ors, Pijoan i ell mateix, entre tants d'altres, s'anava bastint sota el seny Previsor del President Prat de la Riba.
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Ningú més enamorat de la seva Ciutat i de la seva terra, que aquell barceloní irredent, que durant trenta-set anys va fer les delícies dels seus contemporanis i que semblava destinat a no deixar mai més la seva Ciutat.
I de sobte, un crit s'aixecà de les penyes i reunions barcelonines: «En Carner se'n va». Albert Manent ens recorda que «aquest era el títol de tota una plana de El Dia, diari terrassenc, del 30 de març de 1921»949.
Aquest crit retruny en un moment en què, incomprensiblement, Catalunya ha anat perdent els artífexs d'aquella Ciutat que tant ha costat alçar... Primer se'n va en Pijoan, cap a Roma, després Xènius cap a Madrid. Ara li toca a Carner, que comença la seva carrera diplomàtica, que el porta, de moment, afortunadament, a Gènova.
El primer canvi gairebé no ho és: Gènova, a l'altra riba de la Mediterrània, és tan semblant a Barcelona que Carner s'hi troba com el peix a l'aigua, com ens ha explicat Josep Pla, en el seu retrat carnerià.
No és estrany que allí, a la ciutat italiana, hi trobés lleure per a preparar la seva primera antologia: La inútil ofrena, que tan sols per una escletxa ens deixa entreveure la mossegada lleu de l'«Absència», en el poema que porta aquest títol:
—597→
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Però Catalunya era ben conscient de la pèrdua del poeta, sobretot des que l'any 1923, Gaziel, un altre diguem-ne desarrelat -per emprar l'expressió d'Enric Jardí-, havia parlat a La Vanguardia de Catalunya com «la devoradora de hombres»950.
Gaziel, que havia patit del mateix mal, reconeixia amb una pinzellada amarga el que representava l'absència del gran poeta i acusava la societat civil catalana d'haver-lo deixat perdre, per no haver-lo integrat suficientment en el seu si.
Era una acusació dramàtica, però certa. Si Pijoan podia haver marxat per motius personals i d'Ors havia estat defenestrat -per emprar l'expressió de Guillem Díaz-Plaja-, Carner se n'anava perquè no podia mantenir la seva família en el seu país, que tants honors li havia fet. Quan el destí l'allunyava de Barcelona, Carner havia arribat a ésser el perfecte barceloní, en un moment en què Barcelona preconitzava una nova imatge de Catalunya, que com una Ciutat-Estat grega de l'antigor sabia créixer amb la seva capital.
El mateix poeta ens dóna una imatge lleugera d'ell mateix, en el prefaci de La inútil ofrena, on, presentant-se en tercera persona, acaba confessant: «que ell -que sóc jo mateix- al fons de la seva inconsistència té, com un diamant dins un sac de coses per al drapaire, una gemma dura i bella, que és l'orgull d'escriure en català»951.
Aquest orgull és el que avui situa la nostra poesia a l'altura de les altres. Aquesta servitud potser ha fet que Josep Carner no arribés a ésser tan conegut com altres poetes de la seva època, com Yeats, que acabava de guanyar el premi Nobel, o T. S. Eliot, que l'atenyeria anys més tard, o com altres guardonats com Saint-John Perse, entre els francesos, Montale i Quasimodo entre els italians, Pastemak entre els russos i Juan Ramón Jiménez i Vicente Aleixandre entre els espanyols. En tot cas, la candidatura de Carner al premi, que es presentà l'any 1962, no va prosperar, però, en canvi, va assolir donar a conèixer l'obra del poeta en diverses llengües que van presentar antologies en diferents idiomes.
Entre tots els poetes del seu moment, Carner havia assolit una veu personalíssima i havia contribuït decisivament a l'enriquiment de la nostra llengua, com ha estudiat —598→ exhaustivament Loreto Busquets. L'havia «desdialectalitzat», per emprar la seva pròpia expressió. I a Barcelona o al primer destí genovès, Carner no deixà d'ésser present constantment a les planes de periòdics i revistes, cosa que va continuar fent durant els primers anys de separació i que només va interrompre quan es va veure obligat a fer-ho a causa de la Guerra Civil, començant aleshores les seves col·laboracions a Mèxic. Ara, però, ens trobem encara al seu primer exili.
Repetim que el mateix Carner no havia encara canviat de to i La inútil ofrena, que apareixia l'any en que acabava la seva tasca consolar a Gènova, no traspuava cap diferència respecte dels seus llibres anteriors.
Ben aviat, en El cor quiet, escrit totalment fora de Catalunya, advertim, i ens ho fa avinent Josep Maria Capdevila, que realitat i fantasia es confonen en l'ànima del poeta, que escriu -o continua escrivint- els seus poemes des de Costa Rica, on passa dos anys i escaig (del 12 de juny de 1924 a 15 de novembre de 1926). Cal pensar que tampoc l'estada a San José de Costa Rica, a l'altra banda de l'Atlàntic, va ésser massa difícil, en companyia de Carmen de Ossa, la seva esposa xilena. Com no ho va arribar a ésser Mogador, on va ésser destinat el 26 d'agost de 1926, però on no va arribar a prendre possessió de la plaça que volia ésser un càstig a alguna impertinència que «la carrera» no podia permetre. Aquell havia estat un primer desterrament. El consolat de Le Havre l'aproximava altra vegada a Catalunya i l'amistat del músic Josep Valls sembla que devia influir en la confusió entre poesia i música que trobem als Sons de lira i flabiol.
La fantasia i la música són ja bons acompanyants de qui es troba lluny de la seva pàtria i ambdues acudien a la crida del poeta que començava a portar anys fora del seu país (dotze, exactament), fins al 17 d'agost de 1932, ja que el 20 d'agost del mateix any prenia possessió del consolat d'Hendaia.
Ara, la proximitat geogràfica està contrarestada per la serietat històrica del moment, que només el vertader poeta endevina. És a Hendaia, precisament, que Carner comença el seu Nabí o, més exactament, «sembla que Nabí va ésser concebut a Hendaia, continuat a Beirut, on Carner va ésser cònsol un any i mig (1935-36), i acabat a Mèxic»952, com en diu Gabriel Ferrater.
Nabí, el mot hebreu emprat per a significar «profeta», li serveix a Carner per a avanzar la seva pròpia profecia. Com Jonàs, Carner ha reconegut la follia que hi ha al seu entorn i la història de Jonàs li servirà per a emetre la seva advertència als seus i per a presentar l'epos del seu propi destí. La presentació de Jonàs, al Cant Segon, sembla descriure, a la vegada, l'home contemporani del poeta:
| ||||||||||||||||||||||||||||
La veu lírica de Carner s'ha tornat èpica, per a prevenir-nos de les malvestats que s'acosten. Però ara torna a passar de la tercera a la primera persona per a assumir el dilema del seu heroi. Tota la tragèdia del nostre temps està donada en funció del correlat bíblic. La premonició del destí de la seva ètnia -i del seu propi destí dins d'ella- és corprenedor. Però Carner va més enllà. El poema, que parteix indubtablement de les dades que li proporciona el seu exili, s'eleva cap a una dimensió metafísica i acaba sent -diu Enric Cassany- «com la percaça de coneixement del propi jo i del seu destí, en conflictiva però indestriable relació amb Déu»953.
Mentre Nabí s'està gestant a l'esperit de Josep Carner, l'exili continua i s'endureix. D'Hendaia ha passat a Beirut, on somnia de fer-se una casa, quan l'any 1935 mor el seu pare, que vivia amb ells, i també Carmen de Ossa, la seva esposa que havia acompanyat el poeta durant tots aquells anys de diàspora.
La seva poesia busca la concisió en els motius xinesos de Lluna i llanterna, i l'any següent -1936- l'enyor li dicta La primavera al poblet. Encara tindrà temps d'ésser nomenat secretari d'ambaixada a Brussel·les i conseller a la de París. L'agost de 1937 es casa amb N'Émile Noulet, la gran especialista belga en poesia simbolista, que des d'ara compartirà amb l'escriptor l'últim -i definitiu- exili, en el qual, «colpit per la guerra devastadora i fratricida que pateix Catalunya, comença a escriure Nabí»954, que apareixerà en versió castellana l'any 1940, i catalana el 1941, durant l'exili mexicà de l'escriptor. Ara podem o, més ben dit, hem de tornar a Nabí, aquell crit de l'ànima del poeta enmig de la maltempsada.
Hem deixat el poeta amb el seu Déu. Potser hauríem de recordar que molt abans que el poeta fos considerat un intèrpret del seu Déu, els poetes -com ens ho adverteix l'Io platònic- són intèrprets dels déus -hermenes eltsin ton theon-. Abans, doncs, d'ésser profeta el poeta ja era torsimany dels déus, i «torsimany» és, precisament, l'accepció que clou la cita inicial carneriana a Nabí. La irrupció de l'autor en el monòleg de Jonàs ens sembla que justifica plenament aquesta asseveració. A partir d'aquest moment, Carner estarà present en el seu personatge, fins que s'incorpori tan totalment a ell que el poema es converteix en un monòleg dramàtic, a la manera dels que, des que Browning els va emprar, inunden tota la poesia de l'experiència.
L'angoixa del poeta es transparenta en l'estructura métrica del poema, que passa —600→ del vers lliure anterior a les estrofes regulars del Cant Quart, que ens recorda el «Desconhort» lul·lià:
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Comentant aquest últim vers, Enric Cassany ens diu: «com el poeta, el profeta és cos inserit en un cos: l'espai-Déu, l'absolut, el propi respir, el seu únic sosteniment: Déu és el meu únic espai!»955.
I quan Déu és l'únic espai, l'home ateny una nova serenitat que el poeta defineix més endavant:
|
Els camins de Déu son infinits, o com diuen els portuguesos: Deus escrive direito con linhas tortas.
L'evolució del torsimany de Déu, emprén un camí paral·lel al del místic i el deixem, al final del periple, en pau amb ell mateix:
|
L'expulsió de la nau per part dels mariners furiosos i la segona naixença després de romandre al ventre el peix, donen a Jonàs la claredat per a obeir la Veu del seu Senyor. Aquell burgès irònic dels seus primers trenta-set anys, s'ha anat convertint en un weltburger, un rodamón que ha acceptat a contracor el seu si de distància i —601→ llunyania, fins que l'exili polític les convertirà en absència i allunyament definitiu. En aquest context, l'aventura de Jonàs és com un símbol de la seva pròpia aventura. No és tant el que Jonàs pregona -ho ha vist amb claredat Gabriel Ferrater- sinó el que fa el que interessa al poeta...
«Per a escriure ens hem de sentir, alguna vegada, expulsats»956, deia Montserrat Roig. L'exiliat ha estat expulsat per sempre. La vella metàfora que el rellotge se li para quan surt del país -del que ha estat expulsat- és una gran veritat. I poc a poc, passant per la fantasia i per la música i pels motius xinesos i precolombins, l'exiliat -l'expulsat per antonomàsia- es va quedant sol amb la seva llegenda, la seva última, la seva única pàtria i, més tard encara, amb Déu, el seu únic espai!
Del metre regular, altra vegada, passa el poema al vers lliure: en el Cant Sisè, al diàleg entre Jonàs i la Dona, per acabar el poema, en els últims Cants, com l'havia començat. La rima ens acompanya, una vegada més, i ja no ens deixa fins a l'adéu final:
|
La vida, però, no s'acabava. Hi hauria encara la tornada a Brussel·les, el nomenament de conseller de Govem de la Generalitat a l'exili, al costat de l'Honorable President Irla. Hi hauria l'edició de Paliers i la nominació per al premi Nobel. Hi hauria, sobretot, la publicació de Llunyania, l'any 1952, a Xile, on la nostàlgia envaeix tots els horitzons del poeta.
Si a La inútil ofrena hi trobàvem un poema d'Absència, ara trobarem una secció sencera amb aquest títol, que recull poemes de record («Nadal 1943 al tròpic»), de fidelitat («Cor fidel»), d'enyorament («L'altre enyor»), d'adéu als amics («Convit»), d'adéu («Adéus»)... però també d'acceptació del destí assumit, com el meravellós poema titulat
| |||||||||||||||||||||||||||||
Ja sabem que aquest va ésser, precisament, el seu fat. L'exili, però, va anar fent —602→ més viu l'enyor del poeta, que, una vegada més, volgué veure la seva Catalunya. La seva esposa l'acompanya la primavera de 1970 quan el viatge, gràcies a ella, és fa realitat. Aquell 3 d'abril jo era a Barcelona i anava amb el meu cotxe cap a l'aeroport a rebre'l. De sobte, la ràdio de l'automòbil em va portar la veu gasiva de la intelligentsia catalana, rebent el poeta amb reticències, amb evasives, amb mitges paraules, amb una mesquinesa total. Per a molts d'ells, Carner s'havia d'haver quedat a Bèlgica i així el símbol en què s'havia convertit no hauria decaigut.
Aquella Catalunya que l'havia deixat marxar, ara no volia que tornés. Em vaig detenir al primer periòdic on tenia un amic -el «Ciero»- per a dictar quatre ratlles saludant, enfervorit, l'arribada del poeta a Catalunya. Almenys no li faltaria aquella humil benvinguda, entre les veus que el volien fer fora altra vegada. Això va fer que ja no vaig poder anar a l'aeroport a rebre'l.
El poeta va tenir, en canvi, l'escalfor del seu poble: les floristes de la Rambla varen ser més expressives que els intel·lectuals catalans, que li varen negar, fins i tot, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que es va atorgar, precisament, durant aquella estada del Príncep dels poetes entre nosaltres i que va anar a raure a les mans d'un altre poeta, que havia tornat també de l'exili, suposo que en un moment més oportú.
Tant se val. No és el moment d'imaginar el que pensaria Josep Carner de tanta migradesa. Però sabem què pensava el primer que se'n anà, Josep Pijoan, a la fi del seu propi exili. Ho recull Josep Pla, en un dels seus Homenots. «Ah, el meu país!: -diu-. El meu país no m'ha demanat mai res, ni una conferència. No ha exigit de mi el menor servei. No ha recordat en cap moment ni que en el món existís. Mai cap institució pública o privada no ha considerat la possibilitat de utilitzar-me per a res (...). Davant una situació semblant us pregaria una cosa: per favor, no em planyeu en tant que exiliat recalcitrant i voluntari. Direu que porto mig segle d'exili. És cert. Sempre, però, m'he sentit més exiliat en el propi país que a l'estranger...»957.
També podria adduir l'enyor d'Eugeni D'Ors, quan en la seva vellesa tenia només la dèria de tornar a la seva ermita vilanovina de Sant Cristòfol. Vaig fer amb ell l'últim viatge a Catalunya. Ens vàrem parar a Cervera, a casa dels meus pares, on vàrem berenar. Després encara el vaig veure a Barcelona, al seu hotel, on li vaig portar un volum de l'Enciclopèdia Italiana, que li negava la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca que ell havia creat...
L'únic que sabem és que Carner se'n va tornar a la seva Bèlgica i ens va deixar orfes per sempre de la seva presència, perquè poc després ens deixava definitivament. El poeta dels fruits saborosos s'acomiadava amb una sèrie de poemes als arbres, despullats i sense fruit, però que, com ell, morien dempeus en un
—603→
|
Al capvespre de la seva vida, a l'hora roent, havia pogut sentir una última vegada la música enyorada de la pàtria. I ple d'ella, el seu cor fidel ja podia tornar -com ho va fer- a aquella Bèlgica que tan generosa havia estat amb ell.
Quan va marxar, ningú no va tornar a cridar «En Carner se'n va». Cinquanta anys ens havien canviat molt a tots, menys al poeta que havia tornat per a dir-li a l'estimada que no l'havia oblidat mai. I ara sabem que no només no l'havia oblidat, sinó que, com li passava a Jonàs, sovint una Veu li recordava la presència enyorada com en el poema de El tomb de l'any, en què, una vegada més, aquesta Veu li fa:
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
—604→
En El tomb de l'any, el seu últim llibre, el poeta s'acomiada -i nosaltres ho farem amb ell- veient-se com:
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
—[605]→
Hace más de un siglo nació una literatura en catalán fuera de Cataluña, especialmente en América. En un estudio bibliográfico sobre libros catalanes en el continente americano hasta 1939 Joan Crexell inventarió unos ochenta títulos, excluidos los estatutos o las memorias de entidades publicados en catalán958. Joaquim Molas en un reciente Congreso de literatura iberoamericana, celebrado en Barcelona en 1993, dio a conocer el primer estudio sobre la literatura en catalán de emigrados no exiliados, bajo el título de Otra literatura iberoamericana. Notas sobre la aventura de la literatura catalana en tierras de América959. Por otra parte, desde el siglo XV se han publicado libros en catalán, preferentemente literarios, en todas las partes del mundo, excepto Oceanía. Así lo indica el mismo Joan Crexell en un artículo sobre bibliografía catalana en el extranjero960 donde explica, por ejemplo, que el Psalteri de Joan Rois de Corella fue editado en Venecia en 1490. En el siglo XVI apareció en Lyon Pràctica mercantívol, del mallorquín Joan Ventallol, obra de aritmética y geometría. En 1736 se publicó en Oxford Record de la Aliança... sobre la Guerra de Sucesión. Durante el siglo XIX abundan obras en catalán en América, aparece en 1874 la revista La Llumenera de Nova York y los primeros Juegos Florales catalanes se celebraron en Montevideo en 1887, cuyos materiales se publicaron al año siguiente en la misma ciudad. Pero en 1832 ya había aparecido en Londres la primera versión protestante del Nuevo Testamento al catalán, a cargo de Josep Melcior Prat. En nuestro siglo y hasta 1939, contamos con obras en catalán en —606→ Londres, París, Melilla (en esta ciudad, clandestinamente, en una imprenta militar en 1942), sin olvidar la Oda a la pàtria, de J. Verdaguer, con pie de imprenta en Manila, de 1883, o las narraciones del rosellonés Josep Sanyas, La Guida y'n Sazó, militar destacado en Saigón, donde imprimió el libro en 1906.
A pesar de estos antecedentes, hasta poco después del alud emigratorio que significó el exilio republicano y catalanista de 1939, no existió una literatura catalana consolidada en el extranjero con unos cuantos órganos de expresión, que fueron las revistas literarias o de contenido preferentemente cultural y de categoría parecida a las que el franquismo había suprimido en Cataluña. Y al mismo tiempo se fundan editoriales o colecciones en Buenos Aires, México, París o Santiago de Chile, dedicadas exclusivamente al libro en lengua catalana. En conjunto, han sido inventariados casi seiscientos títulos -libros y opúsculos- en catalán del exilio y del aletargado postexilio.
Pero esta eclosión literaria de los transterrados catalanes fue posible por el número y, sobre todo, por la calidad intelectual de muchos emigrados, que habían formado parte de los cuadros políticos, administrativos y culturales de la Cataluña autónoma. Además, contaba mucho la conciencia nacional de los exiliados, que sabían que en su país la represión de la dictadura franquista se encarnizaba no sólo en los procesos políticos y en los sumarísimos de los tribunales militares, sino que se cumplían tajantemente las órdenes de genocidio cultural que prohibían cualquier expresión, oral o escrita, de carácter público en lengua catalana. El bando del jefe de las tropas de ocupación de Barcelona en 1939 decía textualmente: «Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido»961.
En un texto reciente el escritor Manuel Durán, que llegó a México siendo adolescente, ha descrito la desventaja de los escritores catalanes de la emigración política: «En su exilio mexicano los poetas catalanes, o los que aspiraban a serlo, se encontraron en una situación sumamente desventajosa con respecto a otros escritores que habían llegado al destierro en las mismas circunstancias, pero que por el hecho de escribir en castellano hallaron muchas puertas abiertas y pudieron adaptarse con relativa facilidad a su nueva vida americana (...). El destierro de los otros exiliados estaba suavizado en parte por el hecho de hablar la misma lengua que los mexicanos, pero los poetas catalanes estaban exiliados varias veces: como poetas, por haber abandonado su patria y por escribir en una lengua que no era la del país que los había acogido»962.
Tal fue la situación y, a pesar de este difícil handicap y durante casi dos lustros, —607→ los escritores en catalán mantuvieron toda una literatura en marcha en el exilio, especialmente en México, Francia, Argentina y Chile, aunque encontramos revistas o libros de signo cultural catalán, aparte los políticos, en la mayoría de los países americanos y en algún otro de Europa.
Sin embargo, esta realidad cultural y lingüística ha sido ignorada a menudo, y a veces olímpicamente, en obras o Congresos sobre el exilio español y en época muy reciente, por ejemplo, en la extensa obra de Francisco Caudet, El exilio republicano español en México. Las revistas literarias (1939-1971) (Fundación Banco Exterior, Madrid, 1992), donde analiza quince publicaciones con abundantes citas de textos y ni por asomo hace referencia a las revistas en catalán, publicadas en el mismo país y en la misma época. Actitudes así reflejan la típica mentalidad de quienes limitan la cultura española a la que se expresa solamente en castellano.
Por fortuna, todos no actuaron así. En mi intento de hacer un balance, comentado, de aquellas obras que se han ocupado, total o parcialmente, de la literatura catalana de los emigrados políticos, destaco, ya en 1949, un opúsculo de cuarenta y cinco páginas, La literatura catalana en el destierro, donde Manuel Andújar, en una conferencia en el Ateneo Español de México, destacaba el sentido de continuidad literaria y la fuerza del idioma. Al mismo tiempo ofrecía unos juicios, informativos y críticos, sobre Josep Carner, Agustí Bartra, «Pere Quart», Màrius Torres y Ferrater Mora, entre otros. Pero Andújar había vivido en Barcelona en los años treinta, hablaba catalán y conocía nuestra literatura de preguerra.
Otros ensayistas e investigadores, a causa de su desconocimiento de la materia o porque se ceñían sólo a obras en lengua castellana, optaron por no comentar la literatura en catalán, pero indicándolo expresamente. Así José Luis L. Aranguren en su importante ensayo La evolución espiritual de los intelectuales españoles en la emigración, publicado en 1953 en Cuadernos Hispano-Americanos, precisaba: «Un tema que me veo obligado a dejar intacto por carecer de material bibliográfico suficiente es el de la evolución (o no evolución) de los intelectuales vascos y catalanes, especialmente, por ser mucho más numerosos e importantes, la de estos últimos»963. Y José R. Marra-López, diez años después, en su obra Narrativa española fuera de España (Madrid, Ediciones Guadarrama, 1963), puntualizaba: «Por nuestra parte, al limitarnos a la narrativa en lengua castellana, dejamos intacta tan interesante parcela de nuestras letras (las catalanas)»964.
José Luis Abellán, en Filosofía española en América (Madrid, Ediciones Guadarrama, 1967), destacaba principalmente a tres filósofos catalanes: Joaquim Xirau, Nicol y Ferrater Mora, cuya obra ha sido escrita mayoritariamente en castellano, —608→ pero el autor no ignoraba el contexto catalán en que se formaron ni algunas de sus obras en la lengua propia.
Especializándose en este grupo catalán, el número 10 de la revista Enrahonar. Quaderns de filosofia, editada por el departamento de Filosofía de la Universitat Autònoma de Barcelona en 1984, dedicaba doscientas páginas a Els filòsofs catalans a l'exili, entre los cuales Jaume Serra-Húnter, Joaquim Xirau, Joan Roura-Parella, Juan David García Bacca (que se formó en Cataluña), Lluís Farré, Eduard Nicol, Domènec Casanovas y Josep Ferrater Mora.
En 1974 Vicente Lloréns, el gran especialista del exilio, dentro de su libro Aspectos sociales de la literatura española (Madrid, Editorial Castalia, 1974) y en el ensayo Perfil literario de una emigración política, dedicaba un par de páginas al fenómeno particular de la literatura catalana en el exilio.
Finalmente, en la extensa obra colectiva El exilio español en México. 1939-1982 (Salvat y Fondo de Cultura Económica, México, 1982), en un «Índice bibliográfico del exilio español en México», en realidad un diccionario de exiliados, se hacía constar una parte de los escritores catalanes en dicho país.
En obras en castellano dedicadas al exilio demográfico, político, social e incluso bibliográfico aparece cum grano salis algún ilustre exiliado catalán. Me refiero a las ya conocidas de Julián Amo y Charmion Shelby (s. a.), Mauricio Fresco (1959) o Carlos Martínez (1959).
En cambio, en libros sobre el exilio catalán, en general, podemos encontrar síntesis o pistas sobre aspectos de la literatura en la emigración. Tal sucede con L'exili polític català (Editorial Aymà, Barcelona, 1979) de Joan Sauret, cuya cuarta parte, «La resistència espiritual», se dedica a la presencia catalana en el PEN Club y a revistas, entidades y obras en catalán aparecidas después de la emigración de 1939. Incluye también los Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrados en el exilio de 1941 a 1977, las obras de bibliófilo y las Ferias del libro en catalán.
Alguna referencia encontrará el lector en el libro Libro Blanco de Cataluña (Ediciones de la revista Catalunya, Buenos Aires, 1956) donde figuran como autores de la obra Pau Casals, Bosch-Gimpera, Carner965, Nicolau d'Olwer, Joan Coromines, August Pi Sunyer o Josep Trueta y dan razón, desde su especialidad, de la realidad catalana, anatemizada o destruida por el franquismo. En la edición privada del opúsculo de Cèsar Pi Sunyer, Presencia de los catalanes en México (México, 1984) hay referencias muy breves al exilio cultural catalán. La obra de Víctor Castells, Catalans d'Amèrica per la independència (Editorial Pòrtic, Barcelona, 1986) tiene preferencia por el pensamiento separatista o ultranacionalista de los catalanes en tierras americanas, pero, en medio de multitud de citas ideológicas, encontramos —609→ referencias a las revistas, los escritores y las instituciones culturales del exilio catalán.
En otras obras como las Memòries de l'exili (Curial, Barcelona, 1978-1979), en dos volúmenes, de Carles Pi Sunyer, lo político acapara prácticamente todo el horizonte y lo mismo sucede en El catalanisme polític a l'exili. 1939-1959 (Edicions La Magrana, Barcelona, 1991) de Daniel Díaz Esculies. Ambas son básicas para conocer los avatares de una emigración política que no supo mantener ni la cohesión, ni la fuerza, ni la proyección de los exiliados vascos.
En dos historias recientes de entidades catalanas en América el investigador avisado podrá encontrar algunos materiales para reconstruir el mosaico de la literatura catalana en el exilio. Me refiero a L'Orfeó Català de Mèxic (1906-1986) (Curial, Barcelona, 1989) de Miquel Martí i Soler, y El Casal de Catalunya de Buenos Aires (Curial, Barcelona, 1991) de Joan Rocamora.
Entre 1992 y 1993 la Generalitat de Catalunya, a través de la Comissió Amèrica i Catalunya 1992, publicó cuatro volúmenes del Diccionari dels catalans d'Amèrica, que yo mismo dirigí, y en el cual, además de las biografías de escritores, editores, actores teatrales, periodistas, etcétera, del exilio, aparecen algunos extensos artículos monográficos donde el fenómeno literario de la emigración es estudiado con especial cuidado. Así: «Bibliografia catalana de les Amèriques», «Cultura en català a Amèrica», «Editors catalans a Amèrica», «Exili català a Amèrica», «Teatre català a Amèrica», etcétera.
En la obra de diversos autores, Quaranta anys d'exili (1939-1945) (Fundació Carles Pi Sunyer, Barcelona, 1993), de siete textos reunidos, el mío se refería al exilio cultural de 1939. Sería a partir de la caída de la dictadura de Franco cuando aparecieran las dos síntesis más completas sobre la materia objeto de esta ponencia. La literatura catalana a l'exili (Curial, Barcelona, 1976) fue un intento ambicioso de ofrecer una panorámica de lo que había sido no sólo la literatura sino la cultura en catalán. Cuando publiqué este libro todavía no me atreví a revelar algún pseudónimo que figuraba en la bibliografía de libros y opúsculos en catalán que aparecían en el apéndice. El libro resume la historia de los viejos centros de emigrantes catalanes y la nueva savia que recibieron gracias a los exiliados, la política cultural y comercial de las editoriales que publicaban libros en catalán, el predominio de unos géneros literarios sobre otros, los autores con más obras editadas, las revistas culturales más importantes, los Jocs Florals de la Llengua Catalana y otros premios en el exilio, para terminar con una breve reseña de cada libro dentro de los seis capítulos en que agrupé los géneros. La obra cuenta con otro apéndice sobre las publicaciones periódicas en catalán o bilingües, que abarca unos ciento setenta títulos, comprendidas las revistas políticas y los boletines.
Dentro del gran proyecto El exilio español de 1939, dirigido por José Luis Abellán y publicado en seis tomos, en el sexto (Taurus, Madrid, 1978) Vicenç Riera —610→ Llorca y yo mismo incluimos una síntesis bajo el título de Literatura catalana en el exilio, que comprende unas setenta páginas, sin notas, y donde en breves capítulos cada autor estudia su especialidad.
Dentro de las Jornades d'Estudis Catalano-Americans, que publicó en cuatro volúmenes la Comissió Amèrica i Catalunya 1992, en las primeras, celebradas en 1984, Antoni Mora presentó una comunicación sobre los filósofos catalanes en el exilio, y en las cuartas, que tuvieron lugar en octubre de 1990 y se publicaron con el mismo título en 1992, cabe destacar los estudios monográficos de Enric Bou sobre El misterio de Quanaxhuata, obra que Josep Carner publicó en México; de Maria Campillo sobre cómo tratan el tema americano algunos novelistas catalanes; de Jordi Arbonès sobre los editores catalanes exiliados en América del Sur; de Gloria Casals analizando Edicions Catalònia y La Nostra Revista, empresas de Avel·lí Artís i Balaguer en México966. Lluís Busquets i Grabulosa presentó recientemente una edición, anotada y prologada por él, París-Santiago de Xile. Quatre visions d'un mateix viatge a l'exili (Edicions La Magrana, Barcelona, 1994), cuatro crónicas, pues, de C. A. Jordana, Domènec Guansé, Joan Oliver y Xavier Benguerel.
Homenatge a Zenòbia Camprubí fue un breve y bello opúsculo, publicado por el ayuntamiento de Malgrat de Mar en 1994, donde recoge la cronología de su vida y el fragmento del dietario en que la esposa de Juan Ramón Jiménez explica su catalanidad de origen. En 1989 el Centre d'Estudis Històrics Internacionals, la Universidad de Barcelona, la Fundació Congrés de Cultura Catalana y la Fundació Jaume Bofill convocaron el «Congrés Internacional sobre l'exili als Països Catalans (1939-1978)», de cuyas actas se hizo una discreta «edición» en fotocopias. En ellas Víctor Castell se refirió a la revista Ressorgiment de Buenos Aires, Joan Crexell i Xavier Ferré a Vida Nova, publicada en Montpellier, y Josep Faulí a los Jocs Florals de la Llengua Catalana. Y en un Congreso sobre historia y literatura de los Países Catalanes durante el primer franquismo, que tuvo lugar en Barcelona en 1994, me correspondió redactar el capítulo del exilio cultural.
El País Valenciano tuvo también sus emigrados políticos, pero literariamente el resultado fue escaso. No obstante, sería injusto no citar dos obras de Santiago Cortés, El valencianisme republicà a l'exili (Generalitat Valenciana, 1993) y L'exili valencià en els seus textos (Generalitat Valenciana, 1995). En el primero hay un breve apartado sobre libros publicados por valencianos en la diáspora y, en el segundo, una aproximación sobre biografías de escritores y sobre estudios literarios. No olvidemos Textos d'exili (Generalitat Valenciana, 1991), que recoge los mejores artículos de Joan Fuster, publicados en revistas catalanas de México, cuya edición preparó también Cortés y que han sido reeditados, añadiendo los que faltaban, por Josep Ferrer y Joan Pujadas con el título de Papers d'exili (Curial, Barcelona, 1995).
—611→Los exiliados mallorquines vinculados a la cultura fueron muy pocos. Generalmente, aparecen mezclados con los catalanes, pero Josep Massot i Muntaner en su obra Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992) analiza la trayectoria en el exilio de los escritores Gabriel Alomar y Francesc de S. Aguiló y del escritor y musicólogo Baltasar Samper.
Desgraciadamente, contamos con muy pocas memorias de escritores catalanes exiliados, con la particularidad de que algunos apenas hablan de cómo se crearon revistas, instituciones, editoriales, etcétera, en catalán en la diáspora. Tal es el caso de Avel·lí Artís Gener, en Viure i veure (Editorial Pòrtic, Barcelona, 1991), volumen tercero, a pesar de que su padre fue uno de los más activos promotores de la cultura catalana en México. Por su parte, Xavier Benguerel, aunque explica su estrecha relación con escritores exiliados, como él, en Chile, no nos cuenta cómo crearon la colección de libros «El Pi de les Tres Branques» o cómo dieron gran contenido cultural a la revista Germanor, órgano del Centre Català. Anna Murià, en Crònica de la vida d'Agustí Bartra (Editorial Pòrtic, 2.ª edición, Barcelona, 1990) en realidad escribe sus memorias, en simbiosis con su marido, de quien cuenta la odisea del exilio de 1936, sus relaciones con el interior de Cataluña y cómo va consolidando su obra literaria en México.
El memorialista del exilio catalán, Artur Bladé i Desumvila, publicó L'exiliada (Dietari de l'exili 1939-1940) (Editorial Pòrtic, Barcelona, 1976), obra trufada de anécdotas o de apuntes de semblanzas sobre escritores variopintos que el autor trató en Francia y sobre la organización y la vida en la residencia para intelectuales que organizó en Montpellier la Generalitat de Catalunya en el exilio. En la misma línea, Bladé ha editado recientemente De l'exili a Mèxic (Curial, Barcelona, 1993) donde dibuja el México que va descubriendo, narra sus encuentros en el Orfeó Català, la nueva casa solariega de los catalanes exiliados, y, en forma de semblanza o bien de obituario, traza el retrato, breve y fiel, de una veintena de exiliados, entre ellos unos diez escritores o editores.
Vicenç Riera Llorca, en Els exiliats catalans a Mèxic (Curial, Barcelona, 1994), compuso un libro híbrido. Por una parte, nos ofrece retazos de sus propias memorias y noticias de primera mano sobre las zozobras políticas de los exiliados. Pero, por otra, escribe la historia, vivida por él intensamente, de revistas como Pont Blau, La Nostra Revista o Veu Catalana, y de la «Col·lecció Catalònia», además de las tres celebraciones de los Jocs Florals de la Llengua Catalana en México y de la concesión de otros galardones literarios. También encontramos en esta obra, tan rica en datos y detalles, la semblanza de seis escritores y un intento de «diccionario» de catalanes exiliados en México, que ocupa unas ciento veinte páginas967. Daniel —612→ Díaz-Escolies en su libro L'exili català de 1939 a la República Dominicana (La Magrana, Barcelona, 1995) detalla la presencia de varios escritores, entre ellos Bartra y Vicenç Riera Llorca, que vivieron unos años en aquel país. En cambio, en la extensa obra de Salomó Marquès, L'exili dels mestres (1939-1975) (Llibres del segle, Girona, 1995) hay pocas referencias literarias, aunque señala las actividades editoriales de algunos maestros en el exilio.
El conjunto de estudios y memorias sobre el exilio literario catalán ofrece, pues, elementos panorámicos que se completarán con futuros trabajos sectoriales o análisis sobre lo que significó en la diáspora y significó para Cataluña este fenómeno, único en la historia, de una literatura de transterrados que suple a la que estaba rigurosamente prohibida en tierras catalanas.
—[613]→
En 1939, trobant-me refugiat a França, em vingué un neguit ben determinat per anar-me'n a Amèrica. Hi contribuïen diverses circumstàncies, però una d'elles, que pesava, era el fet de no haver pogut compartir mai la confiança que tenien els francesos en la línia Maginot (...). Dir que em vingueren ganes d'anar-me'n a Amèrica pot fer l'efecte d'una amplitud de tria que, en realitat no estava al meu abast. El cert és que podia escollir entre Mèxic, Santo Domingo i Xile, i em vaig decantar per Mèxic, perquè uns quants amics ja m'havien precedit en el viatge i perquè, a Mèxic, hi residia, llavors, en Josep Carner. Això fou decisiu |
| (Biografia de Josep Carner, 1964). | ||
Amb aquestes paraules, empeltades com sempre de la seva característica ironia, Pere Calders explica les raons que el van portar a optar per l'exili mexicà, una vegada acabada la guerra. En aquesta declaració explicita el motiu probablement més determinant: el fet que uns amics amb qui se sentia estretament lligat, concretament la família Artís-Gener, havien salpat pocs dies abans cap a Mèxic. Però és molt significatiu que, en justificar la tria, faci de la presència de Carner a Mèxic un factor decisori. En la situació de precarietat en què es movien els exiliats a França el 1939, és si més no opinable que consideracions d'aquesta mena juguessin papers tan determinants; però aquesta afirmació adquireix una gran significació per entendre com es plantejava Calders la perspectiva de l'exili, ja des de l'inici. En l'opció de Mèxic hi veia la possibilitat de traslladar-hi, a través dels seus amics, part del seu entorn personal, i, a través de la figura mítica de Josep Carner, la possibilitat de trobar-hi una projecció del seus referents culturals.
No podem oblidar que Calders pertany a una generació que, per primera vegada després de molts segles, va ser educada en la idea de reconstrucció política i cultural de Catalunya i en uns valors que, en aquest text, ell identifica amb la figura mítica, culta i civilitzada de Josep Carner. Amb la derrota i l'exili queda tallat violentament tot un pla de vida personal i s'esfondra el projecte de país i fins i tot el model de civilització en què s'ha cregut. Difícilment la transposició a un altre país i a unes formes de civilització també diferents podia fer-se sense grans trasbalsos, tant —614→ en l'ordre personal com en l'intel·lectual. Es tracta d'una fractura que permet -i de fet va generar- reaccions molt diverses: des de la fascinació pel nou món que s'obre davant els ulls, fins a un rebuig visceral, passant per diversos graus en l'esforç de comprensió dels que, com Calders, malden, des d'un cert distanciament intel·lectual, per mantenir un equilibri passador entre l'enyorança del món que ha quedat definitivament enrere i la necessitat d'adaptar-se a un món nou, ple d'incerteses.
Perquè la vida sota el signe de la nostàlgia és complicada. Hi ha qui confessa una enyorança a seques i opta per emmusteir-se, ressentit i enemic de la circumstància que li toca, però incapaç de la decisió de surtir-ne. D'altres es giren de cara al retorn i no veuen res més, dauren i arrissen el passat i el converteixen en terra promesa sovint reinventada; aquests acaben tornant a casa i els serveix de gran consol el fet de no haver de pensar-hi més. I n'hi ha d'altres que adopten una actitud triomfal i no poden amagar una sorprenent vanitat: se senten tan importants, que per l'encert d'acollir-los a ells un país adquireix la categoria d'intocable i es transforma miraculosament en un dels millors de la terra. Qui sap, qui sap... És com si els fes l'efecte que els han convidat a una funció de circ, que els han regalat les entrades i, per tant, tenen l'obligació d'aplaudir caigui qui caigui. No s'adonen que tots som a la pista, que cadascú fa el seu número de la manera que bonament pot i que ja hi ha uns quants trapezistes que s'han estavellat. |
Amb aquestes paraules Pere Calders descriu, en un interessantíssim text introductori a un recull de narracions ambientades a Mèxic (Aquí descansa Nevares), tres maneres diferents de viure l'experiència de l'exili. La frase final d'aquest fragment -«cadascú fa el seu número de la manera que bonament pot»- vol justificar la seva actitud personal davant aquesta experiència. Una experiència que va viure durant els vint-i-tres anys que va passar a Mèxic en una permanent sensació de provisionalitat: una etapa vital accidental, en la qual convenia preservar, fins en els més petits detalls de la vida quotidiana, el record viu del particular paradís perdut. D'això n'ha deixat un testimoniatge reiterat en diverses declaracions seves, en les quals combina sempre l'expressió de sincer agraïment pel país que el va acollir i que li va permetre refer una vida entroncada per la guerra i, al mateix temps, desenvolupar amb llibertat la seva creació literària, amb una evident actitud de distanciament respecte a les formes de vida mes genuïnament mexicanes, que mai va sentir com a pròpies, ni tan sols com a pròximes, i que en moltes ocasions li produïen una indissimulada sensació d'incomoditat.
D'aquesta «experiència del desterrat», com en diria Joan Fuster, en va deixar un testimoniatge complet i contundent en una de les seves novel·les, L'ombra de l'atzavara, escrita i publicada quan ja havia tornat a Catalunya. Es tracta probablement de l'obra més «realista» de Calders, aquella que d'una manera més explícita ressegueix una peripècia humana paral·lela a l'experiència personal de l'escriptor. En ella —615→ s'hi interfereixen diversos plans de conflicte viscuts des de la pell del protagonista de la novel·la, Joan Deltell, un exiliat que, igual que Pere Calders topa de cop amb un món que molt sovint se li fa incomprensible, i en la qual els exiliats encaren la nova situació des de vivències tan contrastades com les que Calders descrivia en el text citat més amunt. En la manera d'encarar-la el personatge central hi podem endevinar el ressò de com la va viure el mateix Calders. Joan Deltell, un home totalment identificat amb les normes de vida catalanes i, per tant, europees, no acaba d'entendre les que regeixen el món dels mexicans: no pot assumir la manera que aquests interpreten coses tan fonamentals com la vida i la mort, la feina, la fidelitat o el progrés, i tampoc aconsegueix imposar la seva manera d'entendre el món als mexicans que l'envolten, ni tan sols a la nova família que hi ha format. El seu fracàs se li fa palès fins en els més petits detalls, com, per exemple, en la manera com es mexicanitza el nom que ha volgut posar al seu fill, Jordi, en un definitiu Xordi:
Quan el nen va cumplir set anys, ja feia temps que es deia Xordi; així l'anomenaven la seva mare, la seva àvia, els veïns i, a l'escola, els mestres i els altres nois. A l'escola, el nom i els cognoms havien sofert una curiosa transformació: al principi li deien Xordi Deltel, menjant-se una ela; després, com que allò de Xordi, malgrat haver-hi introduit la x nacional, els semblava una mica estrany, els professors començaren a usar la forma Deltel-Rodríguez i, en moments d'enuig, quan havien d'imposar l'autoritat a favor de la disciplina, feien un sol crit: «Rodríguez!». |
El protagonista de la novel·la, però, acaba acceptant que la manera d'entendre les coses dels mexicans no ha de ser necessàriament pitjor que la d'un europeu com ell: són senzillament diferents i no cal esforçar-se per imposar-ne una damunt l'altra. La gràcia precisament és aquesta: descobrir la diferència d'interpretacions de la realitat i constatar que dels elements que marquen aquesta diferència en sorgeix una visió -i, doncs, una nova interpretació- de la realitat més àmplia, més profunda, més rica i més complexa, encara que també, necessàriament, carregada de més interrogants sense resposta. Quan don Lupe, un dels personatges indígenes, retreu a l'exiliat català, com a representant de l'ordre occidental, la leva obstinació a imposar un model de vida que hauria de comportar més felicitat: «Hem de córrer (li diu) amb la llengua fora de la boca, darrera la seguretat tal com la conceben, del confort tal com el consideren, ens hem d'afanyar a tenir un compte al banc, la casa plena d'aparells, un altar amb uns déus o uns ideals que han fet a mesura seva. ¿Està segur, senyor Joan, que tot això ens redimirà 'a la nostra manera'?», aquest acaba admetent que el codi d'interpretació de la vida europeu no és pas superior al d'aquells indis que ell té per ganduls, passius, irresponsables i plens de manies absurdes:
—616→No (diu el narrador). El senyor Joan Deltell, barceloní blanc, extraviat en terres d'Amèrica, no estava segur que tot allò pogués salvar l'indi. És més: dubtava que tingués ganes de salvar-lo, estava cordialment disposat a deixar-lo tal com l'havia trobat. Però, en el fons del fons, reconeixia que don Lupe tenia raó i li sabia una mica de greu que l'atzar l'hagués portat a simbolitzar la raça que empenyia les altres a empaitar la felicitat traient el fetge per la boca. No es veia en cor d'exportar una felicitat que ell mateix no havia trobat mai. |
Calders, igual que Joan Deltell, viu el seu exili des de la perspectiva d'aquest home occidental que, sense renunciar a la seva manera d'entendre el món, no vol imposar-lo a l'altre, però que, tot i volent comprendre la de l'altre, no se la pot fer mai seva del tot. Això té unes conseqüències importants, tant en el pla personal com en l'estrictament literari.
En el pla personal, que la seva vida quotidiana es distanciés el mínim possible dels hàbits i costums propis del seu món català. Això queda reflectit en nombrosos documents escrits i visuals que ens mostren una vida familiar tan «catalanitzada» com li era possible, envoltat sempre d'amics i parents catalans, però també en la seva tasca com a promotor o col·laborador d'activitats culturals a l'exili: ell tot sol, per exemple, escrivia, editava i distribuïa una revista, Fascicles literaris; el seu nom el trobem en la majoria d'empreses culturals relacionades amb el món català a l'exili; participa en premis literaris exportats (premi Concepció Rabell o Jocs Florals); procura, a través de la correspondència amb el seu pare o amb altres corresponsals (com Joan Triadú), mantenir-se al corrent del que passa a Catalunya.
En el pla literari, l'actitud de Calders davant l'exili es tradueix en una doble fidelitat: fidelitat absoluta a la seva llengua i fidelitat al seu peculiar univers literari. Malgrat haver viscut dels vint-i-sis als cinquanta anys a Mèxic, i d'haver-hi mantingut una notable activitat literària (de fet va produir-hi el seu corpus literari més important), Calders només va fer literatura en català, sense cap concessió a la llengua del país que l'havia acollit. Però el que resulta més remarcable és que la major part de l'obra escrita a Mèxic (Cròniques de la veritat oculta, Demà a les tres de la matinada o Ronda naval sota la boira) recrea el mateix univers literari que trobem en les seves primeres narracions, un univers de geografia i cronología sovint indeterminada i sense pràcticament cap referència ni a la guerra ni a la derrota ni a l'exili.
Tanmateix, i al marge del testimoni de l'exili que és L'ombra de l'atzavara, escrita ja a Barcelona, el món mexicà, i molt especialment -cal remarcar-ho- el món dels indis mexicans, va captar l'atenció literària de Calders i el va incorporar, amb un pes específic propi en el seu univers creatiu. Ell mateix ho explica així en la introducció de Aquí descansa Nevares:
—617→He vist més indis de muntanya que no pas pescadors mediterranis. Això, per a un català, és molt gros. Un fenomen així no es deu gairebé mai a causes banals i la que ens va empènyer a mi i els meus fou un daltabaix famosíssim, del qual encara no em sé avenir. Quedem, doncs, que he vist molts indis, voltats inevitablement de mestissos i de gent blanca a la deriva. De moment, mentre provava d'entendre l'espectacle exterior, recordo que aixecava fileres a la muralla del món interior, inventant cròniques com si fos un enviat especial trampós, entossudit a girar el cap i a evadir-me. Ara bé: l'indi és un tema important i és impossible de tenir-lo a prop i no fixar-s'hi. En realitat, com a motiu literari, l'indi mexicà només cal collir-lo (...). |
Aquesta darrera afirmació, la idea que la realitat de l'indi mexicà només cal collir-la per convertir-la en material literari, connecta de seguida amb afirmacions semblants d'escriptors hispanoamericans que, formats en les avantguardes europees, descobreixen, de cop, que el rerafons màgic que sempre s'oculta en qualsevol tros de realitat i que semblava que només es podia fer emergir mitjançant l'alquímia de la recreació artística, apareix de manera diàfana i espontània en la realitat insòlita d'aquesta Amèrica fermentada entre dues cultures, ja sigui la Cuba de Carpentier, la Colòmbia de García Márquez o la planúria mexicana de Juan Rulfo. Estic parlant del que s'ha anomenat «realisme màgic» en la literatura hispanoamericana. A Letras y hombres de Venezuela Arturo Uslar Pietri diu, referint-se a aquest tipus de narrativa: «Lo que vino a predominar en el cuento y a marcar su huella de una manera perdurable fue la consideración del hombre como misterio en medio de los datos realistas. Una adivinación poética o una negación poética de la realidad». Qui hagi llegit algun dels contes de tema mexicà de Pere Calders trobarà que aquesta definició del que Uslar Pietri entén per «realisme màgic» no quedaria gaire baldera si se'ls l'apliquès. De fet, la trajectòria literària de Calders ja presenta moltes concomitàncies amb el realisme màgic europeu dels anys 20 i 30, considerat com a precursor del realisme màgic que ha caracteritzat la narrativa hispanoamericana dels darrers cinquanta anys.
La narrativa de Calders té, amb el que s'ha anomenat realisme màgic, més d'un punt de contacte. Els personatges de l'univers literari caldersià, igual com els de l'univers literari i artístic del realisme màgic, es mouen sempre en aquella indeterminada zona de la imaginació on la realitat quotidiana es veu trasbalsada per fets meravellosos i on el fet meravellós se'ns apareix revestit de perfecta quotidianitat. Cal advertir, però, que Calders ens introdueix a aquest univers amb una dosi d'ironia molt més elevada que la usada pels representants més genuins i conspicus del realisme màgic. Les seves històries versemblantment inversemblants ens ensenyen en tot moment, en una constant picada d'ullet, les cartes del joc, per fer-nos participar amb el narrador que tota narració, com qualsevol sistema humà de representar —618→ la realitat, no és sinó una impostació de la realitat, igual que la pipa de Magritte no és mai una pipa. Calders, preocupat sempre per descobrir la cara oculta de la realitat, inventa constantment situacions insòlites, fent de la creació literària la fórmula màgica que converteix en versemblant allò que la raó donaria sempre com a inversemblant, i que fa, de qualsevol gran certesa, un immens signe d'interrogació.
No és estrany, doncs, que la seva trobada amb un món, el món de l'indi mexicà, on tot allò que un occidental dóna per cert esdevé relatiu i on les coses que li resultarien més sorprenents són assumides amb tota naturalitat, es convertís de seguida en estímul creatiu. Com deia ell mateix, només calia collir-lo, ni tans sols calia una gran operació de transformació literària de la realitat.
Cal repetir (ho he dit altres vegades) que allò que nosaltres entenem per realitat, té a Mèxic una altra dimensió: la gent, allí, fa coses que en altres latituds cal inventar per als personatges ficticis |
| (Taula de canvi, núm. 13). | ||
El fruit d'aquesta feliç trobada són algunes de les millors peces literàries de Calders. Com ja hem dit abans, la presència de Mèxic en el conjunt de la seva obra potser és quantitativament escassa, en relació amb el temps que hi va viure, però qualitativament molt importants. Les cinc narracions breus que s'apleguen a Gent de l'alta vall i la més llarga que porta per títol Aquí descansa Nevares són, al meu parer, juntament amb Cròniques de la veritat oculta i Ronda naval sota la boira els pics més alts d'un conjunt narratiu de molta altitud.
En aquestes narracions de tema mexicà hi trobem un tema comú i recurrent: l'oposició entre una manera de concebre la vida pròpia dels indis, basada en codis morals propis i que arrenquen de profundes arrels atàviques (uns personatges literaris germans dels que poblen El llano en llamas, de Rulfo), i un entorn construït sobre paràmetres propis del món occidental i d'una civilització que els ha estat imposada amb el pas dels segles. Els protagonistes d'aquestes històries (Trinidad Romero, la família de donya Xabela, Andrade Maciel, Xebo Canabal, o Lalo Nevares...) se'ns presenten com a individus essencialment contemplatius, que només es mouen per impulsos immediats i que no acaben d'entendre l'entramat de normes socials o morals que configuren l'entorn social que els envolta, però que, d'una manera o altra, es veuen obligats a incorporar a la seva conducta quotidiana. És precisament de la necessitat d'incorporar un codi de comportament aliè dins un altre que els és més natural d'on arrenca el punt de tensió narrativa, ja que d'aquest contrast n'emergeix la incongruència que s'amaga darrere d'allò que sembla perfectament ordenat i codificat.
Que un personatge mati el seu company perquè li pertorba l'ensonyament amb què simplement es dedica a passar les hores, que la vetlla d'un difunt acabi en un —619→ incendi paorós, que el dibuix d'una verge, pintada amb guixos de colors d'amunt la caixa de semàfors d'un pas a nivell, esdevingui una imatge de culte i de peregrinacions o que la commemoració festiva d'un episodi històric degeneri en una batalla campal autèntica, tot això, tan aparentment absurd i desmesurat, acaba per semblarnos, des de la mirada irònica del narrador, no pas més absurd i desmesurat que matar en nom de la civilització, que actuar d'acord amb qualsevol convenció, que sotmetre's a cap culte o que les grans gestes sagnants sobre les quals s'ha escrit la Història.
És potser a Aquí descansa Nevares on aquesta mirada irònica ens posa més de manifest les contradiccions entre allò que es considera «normal» i la lògica que presideix actuacions aparentment «anormals», com, per exemple, que tota una comunitat d'indis s'instal·li en un cementiri i el converteixi en la seva ciutat. El punt de partida d'aquesta narració neix d'una paradoxa real observada per l'escriptor: a la ciutat de Mèxic, a pocs metres de cementiris esplèndids, enjardinats i plens d'arquitectura monumental, hi va descobrir zones de barraques i de misèria on els vius amb prou feines hi podien subsistir. En el conte de Calders, la reacció dels personatges que viuen en aquestes barraques és previsible: envaeixen el cementiri i el converteixen en la seva ciutat: la ciutat dels morts passa a ser la ciutat dels vius. Però el més interessant del relat no és aquest acte d'apropiació, sinó les conseqüències que genera: els nous habitants del cementiri, que reprodueix a escala mortuòria la societat de la qual provenen els difunts, acaben adaptant la que fins aleshores havia estat la seva relació social igualitària i natural a les diferències de classe que reprodueixen les tombes i els mausoleus, és a dir, a l'ordre social del qual el cementiri és un simple reflex. La representació de la realitat (els panteons que s'han assignat els ocupants del cementiri) ocupa el lloc de la realitat mateixa, en un procés invers d'aquell que fa del cementiri una representació de la realitat dels vius; de la mateixa manera que són les persones que dibuixa Xebo Canabal a «La verge de les vies» les que s'acaben amotllant a la imatge dibuixada.
En totes aquestes narracions, tan singulars dins la seva obra, però al mateix temps tan coherents amb tota la resta, Calders «cull» el tema de l'indi mexicà per proposar, des d'un nou angle, una reflexió constant en la seva obra, la reflexió sobre la dificultat de discernir entre allò que considerem la realitat i la manera com cada un se la representa. En definitiva, ens ve a dir, tot plegat potser no és sinó una pura representació, la imatge que tots nosaltres ens en fem, tan il·lusòria, al capdavall, com les imatges de pedra o de marbre que presideixen un cementiri.
—[620]→ —[621]→
L'any 1938 Domènec Guansé, parlant de la Revista de Catalunya i de la tasca d'Armand Obiols, explicava «el propòsit obsessiu» d'aquest: «fos quin fos el resultat de la guerra, donar testimoni de la voluntat de Catalunya, de perdurar amb la seva configuració moral i física, l'empremta de la història, la pròpia llengua i el propi esperit»968. Testimoni, perduració, continuïtat més enllà de les «contingències històriques» (en paraules de Maria Campillo) provocades per la guerra. Heus ací l'ideari fonamental de tots aquells que van col·laborar amb Carles Pi i Sunyer (al front de la Conselleria de Cultura) entre el juny de 1937 i el gener de 1939, i més enllà d'aquesta data, ja en plena diàspora.
Perquè la necessitat fonamental que havia posat sobre la taula el conseller de cultura era assegurar aquesta continuïtat, mentre la guerra no es decantés irremeiablement dels feixistes sublevats. Des d'aquesta òptica, la feina realitzada per Pi i Sunyer es va recolzar sobre dos principis, a la vegada molt clars i molt complexs: la «'nacionalització' dels organismes de cultura» (i per extensió, de la pròpia producció cultural), «portada a terme per una mentalitat molt més d'estadista que la dels seus predecessors», procés iniciat, de grat o per força des del començament de la guerra969; i, en segon lloc, la combinació dels drets d'un col·lectiu (el dels escriptors, però també el dels artistes o els tècnics) amb la utilitat nacional970, és a dir, el manteniment de la cultura catalana com una vivència central en la dura existència del poble català durant la guerra.
Pi va traduir aquest projecte cultural polièdric, d'ampli abast, en una formulació que, encara avui, ha de provocar una emoció especial. Durant la inauguració del Saló de Tardor, fet a Barcelona l'octubre de 1938 (en plena batalla de l'Ebre i amb els feixistes a Lleida, no ho oblidem), Pi va dir el següent:
—622→Enmig del torb d'angoixa i d'inquietud que ha sacsejat el món en aquestes hores febroses, mentre els nostres soldats munten la guàrdia a la terra alta de l'Ebre, amb un valor llegendari, quan en la intimitat de les llars anònimes les privacions i els dolors d'una guerra no volguda són superats amb un coratge exemplar, Catalunya té el gest amable i ple de gràcia d'obrir, al cor de la capital barcelonina, una Exposició que fa honor als nostres artistes. Aquest acte, modest en la leva aparença, té, però, una significació profunda i transcendent. S'enganyarien aquells que creiessin que, en la tensa preocupació de la guerra que vivim, una senzilla festa d'art pugui ésser sobrera o desplaçada. Si el sentit de la lluita és en defensa de la llibertat, que és igual a dir dels furs de l'esperit contra les imposicions materials, tot allò que sigui exaltació i estímul de la intel·ligència o de la sensibilitat hi representa una aportació. I si per a nosaltres, catalans, el sentit és encara defensar Catalunya, en serà un element tot quant n'afermi o defineixi la personalitat; en aquest cas, que ens mostri, al conjur de l'art, l'expressió del rostre i la bellesa de la imatge. Temps a venir, quan es pugui contar sense passió la història d'aquests anys, tan plens de continguts d'humanitat, un dels aspectes més sorprenents i admirats serà la intensa obra de cultura desenvolupada a Catalunya, com arreu de l'Espanya republicana, enmig del risc, les dificultats i les tristeses de la guerra. Aleshores serà fàcil veure'n la significació; comprendre que té el mateix sentit pregon la resistència, fins al darrer sacrifici, del soldat a la trinxera, que l'afany de cultura, potser una mica hiperestètic, però que respon a un impuls vital, en defensa del pensament i la personalitat amenaçades. Per això, quan hom crea una escola per a infants, obre nous ensenyaments, funda una biblioteca, dota una institució científica, protegeix el patrimoni històric, estimula la producció literària, organitza concerts, subvenciona el teatre o inaugura un Saló de Tardor, en fer-ho, no realitza un acte trivial, episòdic, desambientat i en desacord amb la trepidació de l'hora. Està dintre del corrent, fatal com el destí, però n'amoroseix la força cega amb un reflex d'emoció humana. Perquè el més noble heroisme és aquell que amaga el rictus de dolor sota la gràcia d'un somriure971. |
Si la cultura tenia aquest lloc central en la vida dels catalans, calia fer tots els esforços per salvar-la en el moment que els feixistes havien convertit «la cultura catalana (en) un dels principals objectius de la persecució del nou règim d'Espanya. Perquè representa una modalitat diversa que xoca amb el propòsit àridament uniformista del centralisme hispànic, potser perquè recolza en una concepció democràtica i liberal de la vida oposada al règim totalitari»972. Dit d'una altra manera, el pregon sentit de democràcia de la societat catalana es recolzava en una cultura (una llengua, una literatura, unes expressions artístiques, etc.) mil·lenària, que —623→ donava sentit a la identitat i a l'esperit dels catalans. Els feixistes anorrearien la cultura i les seves expressions, perquè era una via tan efectiva com la repressió física per destruir la identitat catalana. Per aquest motiu central (i per molts d'altres), calia treballar per salvar tot allò que fos possible en l'exili.
D'aquesta difícil i imprescindible tasca de salvament i continuitat, n'han quedat dues imatges que cal retenir. La primera ens la va deixar el mateix Pi i Sunyer, quan recordava la sortida dels intel·lectuals cap a França, en els primers dies de febrer del 1939: «L'estada dels grups d'intel·lectuals en el Mas Perxés prengué innegablement una significació simbòlica. Catalunya, que és l'encarnació d'un esperit propi, fonamentalment una cultura, reunia a la casa de pagès d'Agullana, entre estàtues clàssiques i retaules gòtics, una selecció dels seus valors espirituals. I d'allà sortí la caravana -única en aquest temps que tants n'ha vist, d'èxodes- en la qual marxaven un grup nodrit d'escriptors, d'artistes, d'erudits, camí de l'exili, per fidelitat als seus ideals i a la seva pàtria. I en sortir, ho feien barrejats en la carretera amb la gent del seu poble, tots lligats al mateix destí»973.
La segona imatge correspon a una preocupació de Francesc Trabal, secretari de la Institució de les Lletres Catalanes, per salvar quatre màquines d'escriure, traslladades des de Barcelona al Mas Perxés: «Creiem que té molt interès salvar 4 màquines d'escriure que ens seran una eina de treball meravellosa»974. Els escriptors catalans, lligats al destí del seu poble; les màquines d'escriure com a eines de lluita contra la barbàrie feixista i per assegurar la pervivència de la cultura catalana a l'exili. Es vol una valoració més contundent del paper central de la cultura en la vida d'una comunitat nacional?
Però més enllà de la voluntat individual, del deure nacional, les dificultats eren immenses. En termes polítics, el govern de la Generalitat pràcticament havia desaparegut (encara que no oficialment) en els primers dies de febrer. Quan el president i els seus acompanyants van passar la frontera, Carles Pi i Sunyer continuava essent Conseller de Cultura «moralment», però no «oficialment». A pesar d'aquesta dificultat, el prestigi guanyat per Pi entre els sectors culturals catalans era tan gran, que tothom li reconeixia una autoritat en els afers d'ajuda als intel·lectuals que no tenia, per exemple, l'anterior conseller de cultura, Antoni M. Sbert975.
Calia organitzar unes mínimes estructures per al manteniment de la cultura catalana a l'exili, i per ajudar als intel·lectuals que havien sortit amb l'èxode republicà. Però no només era una qüestió de supervivència; també era una qüestió de projecció —624→ d'aquesta cultura, perquè fes arribar arreu del món la tragèdia dels vençuts i, a la vegada, mostrar a aquest mateix món la vocació universal de la literatura, del pensament, de les obres artístiques catalanes.
Indirectament, ja que en la pràctica fou Antoni M. Sbert qui se'n va encarregar des de la Fundació Ramon Llull, Pi i Sunyer va col·laborar en l'agrupament dels intel·lectuals catalans en quatre grans centres a França. El primer va ser a Tolosa. A través del Comité Universitari dels Amics de l'Espanya republicana, Camile Soula va organitzar dues grans residències: una a la Maison des Pompiers i l'altra a la Caserna del Conservatori. Professors universitaris i de les escoles de magisteri, escriptors i artistes van ser recollits en aquests dos centres: des del grup de fisiòlegs encapçalat per Jesús M. Bellido i Rossend Carrasco i Formiguera, fins filòsofs com Jaume Serra Húnter, passant per escriptors com Alfons Maseras, Avel·lí Artís; dibuixants com Feliu Elies (Apa).
A Montpeller, el segon gran centre, hi havia una major barreja d'intel·lectuals i polítics, encapçalats els dos grups per Antoni Rovira i Virgili. La importància d'aquest centre, però, va ser el grup d'estudiants que s'hi va formar. Fills de personatges exiliats, es van poder matricular a la universitat i iniciar els seus estudis superiors. Gent com Heribert Barrera, Alexandre Cirici i Pellicer, Víctor Torres, etc., van impulsar decisivament el seu futur en aquesta localitat.
Hi havia dos centres més, quantitativament més petits, però altament significatius. El primer era a Bierville, on s'hi van agrupar les famílies de Carles Riba, Pau Romeva, Josep M. Capdevila, Ferran Soldevila, etc. L'altre nucli important va ser el de Roissy-en-Brie, que va reunir el grup central de l'antiga Institució de les Lletres Catalanes: Francesc Trabal, Joan Oliver, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Mercé Rodoreda, Pere Calders, etc.
Però no només s'havia de «protegir», «conservar» els intel·lectuals. Calia fer present la cultura catalana en tots els terrenys, a pesar de les dificultats i dels problemes que representava l'ajuda als centenars de milers de refugiats. És altament significativa la preocupació de Carles Pi i Sunyer perquè en els camps d'internament francesos fos present l'activitat cultural. Si, en recordar la sortida de Catalunya, els escriptors estaven indisolublement units al destí del poble català, la cultura (en la seva projecció més col·lectiva possible) i les seves expressions havien de ser presents en totes les situacions de l'exili. Si la cultura havia estat important en el marc de la guerra, ara era imprescindible en la diàspora:
No podia limitar-se l'acció en favor de la cultura catalana al sosteniment de residències per a intel·lectuals. Hi ha altres necessitats que cal atendre. Hi ha sobretot el problema angoixós dels camps de concentració. La cultura no es pot desvincular de l'amor al propi poble. Una obra de projecció a la cultura catalana no podria negligir ni oblidar el sofriment dels catalans internats en els camps. Tant més, quan en ells s'hi donen innombrables i multiformes —625→ ferments i possibilitats de cultura. Malgrat la simplicitat de la vida en els camps; en alguns d'ells, com en el de Barcarés i Saint-Cyprien, es prepara una exposició d'obres artístiques degudes als catalans refugiats, obres que sota una tècnica de primitivisme ingenua revelen una forta empremta espiritual. Però quan es manifesta més aquest imperatiu de cultura és quan els catalans es retroben sols, en un ambient propi. S'ha aconseguit darrerament organitzar un camp de dotze mil soldats catalans a Agde, i malgrat el poc temps transcorregut els resultats depassen les previsions fetes. El camp d'Agde és no solament un exemple per la seva organització i disciplina, sinó també per l'espiritualitat. Té -com arreu on es reuneix un grup de catalans- un orfeó que canta cançons catalanes i occitanes, una companyia teatral i equips esportius. Darrerament s'organitzà una festa davant de representants de l'Estat Major francès que el visitaren, els quals no amagaren la seva satisfacció i emoció pels resultats obtinguts. Prova el camp d'Agde que els catalans, quan es retroben en el propi clima moral, tot seguit normalitzen la seva vida, donen més rendiment col·lectiu, produeixen espiritualment i fan honor als generosos esforços dels qui han volgut ajudarlos976. |
Sense un govern oficialment constituït, només els organismes creats per a l'ajuda als refugiats (finançats per comités de solidaritat internacionals i les institucions de la República) podien engegar l'ajuda als intel·lectuals i a les activitats culturals. En l'àmbit cultural, l'entitat central va ser la Fundació Ramon Llull, dirigida per Antoni M. Sbert, que hauria de canalitzar tots els recursos en aquest àmbit. Amb una forta estructura institucionalitzada, la Fundació havia d'assumir les competències i els recursos que, durant la guerra, havia centralitzat la Conselleria de Cultura. Entre els seus objectius, sempre des del punt de vista de Pi, la Fundació havia de vetllar per la vocació universalista de la cultura catalana, per la seva projecció exterior, lligant-la a les organitzacions internacionals que ja existien, com era el PEN Club o els comités d'intel·lectuals favorables a la causa republicana.
Però, per a Pi, la Fundació tenia una altra funció, tant o més important: havia de reunir a tots els intel·lectuals catalans, independentment de la posició o de la trajectòria que haguessin seguit al llarg de la guerra (evidentment, Pi excloïa aquells personatges que havien passat al bàndol feixista, per les raons que fossin). Fixemnos en la llista d'escriptors i intel·lectuals que Pi considerava que havien de ser convidats per la Fundació i que, l'abril de 1939, Pi trobava a faltar977: Pompeu Fabra («a l'exili, Catalunya és per damunt de tot la llengua»), Josep Carner («que malgrat la seva posició política no deixa d'ésser un dels majors valors literaris de Catalunya»), Gabriel Alomar; i continuava: «dels mateixos que viuen a França, podrien escriure-hi —626→ Puig i Ferrater, Mercè Rodoreda i altres, i potser hauria estat possible rescatar a Josep M. de Sagarra (...). El grup de Xile: Trabal, Benguerel, Oliver i Jordana, de valor literari innegable, em sembla ja del tot separat. De Mèxic podrien col·laborar-hi Joaquim Xirau i Avel·lí Artís. Ja sé que em direu que l'abstenció de la majoria és voluntària, com ho demostra que gairebé tots els seus noms figuren en la llista de col·laboradors; però a això responc el que he dit sempre, que l'alta transcendència a fer, paga i compensa de tots els sacrificis d'amor propi, de grup de partit, o de política». Però encara hi havia més noms que calia incorporar a aquesta tasca: Pau Casals, Rafael Patxot, Josep Puig i Cadafalch, Joan Miró... Si en el camp polític no era possible la reconstrucció d'un ambient d'unitat, calia refer el món cultural català, amb les aportacions de tots els protagonistes principals, des del món regionalista fins els directors de la Institució de les Lletres Catalanes.
Al costat d'això, la dimensió exacta de la Fundació, segons Pi i Sunyer, era la de convertir-se en l'organisme director de la política cultural a l'exili; havia d'haver guanyat una «autoritat moral» que, l'abril de 1939, no tenia; no era el punt de referència en un «ambient de desorientació» general978. Les suposades exclusions i la «manca d'escalf» del treball de la Fundació la invalidaven per a ser el punt central de la cultura catalana a l'exili. La crítica era molt dura, venint del darrer conseller de Cultura de Catalunya, però Pi comptava amb un enorme prestigi entre el món cultural que, en certa manera, el legitimava per fer aquestes crítiques. A més a més, en termes polítics, Pi s'estava separant de les posicions oficials, defensades pel seu partit; la seva visió de l'exili polític i la seva reorganització començava a diferir de les posicions oficials d'Esquerra Republicana, que volia conservar la seva posició hegemónica costés el que costés.
Pi estava buscant noves sortides, plantejaments més flexibles per a organitzar un exili articulat, connectat, amb actuacions planificades i ben coordinades. No només podia ser una intervenció basada en el subsidi i la subvenció (fos per la via del manteniment mínim, o pagant els viatges a Amèrica, per exemple), sinó que calia organitzar una xarxa estable i seriosa. Les residències per intel·lectuals eren un primer pas; en aquests centres caldria impulsar les activitats (conferències, publicacions, etc.) i mantenir actius els intel·lectuals. La Revista de Catalunya, peça central de la feina de la Fundació, hauria de recollir l'amplitud d'aquesta tasca, com ho havia fet durant la guerra, sense excloure a ningú per raons polítiques (en el camp de l'activisme polític, el criteri era molt diferent). I això, després dels primers números de la revista, no semblava que es posés en pràctica. A més, la cultura a l'exili no es podia tancar en ella mateixa i en els cercles de refugiats; calia connectar amb les universitats, amb els comités i institucions científics de països com França o la Gran —627→ Bretanya. En aquest sentit, les inquietuds de Carles Pi i Sunyer coincidien amb les propostes de Francesc Trabal: enfortir les relacions amb el Comitè d'Aide aux Intellectuels catalans i amb els PEN Clubs anglosaxons, perquè facilitessin el desplaçament de gent a la Gran Bretanya i a l'Amèrica del Nord; potenciar el treball de traduccions al francès i a l'anglès; radiar obres de teatre en català (per exemple, La fam, de Joan Oliver); i, finalment, «la conveniència de coordinar les activitats que es facin, puix fora llàstima de repetir energies i de fer dues vegades gestions prop de gent, organitzacions i grups. Potser una distribució de la feina encarregantla ordenadament per grups, per persones, graus de coneixença o amistat evitaria perdre temps. A més faria millor impressió i semblaríem millor organitzats d'evitar duplicar cartes que han d'ésser en benefici de tots plegats però de distinta procedència»979.
Pi només comptava amb el seu prestigi personal per tirar endavant els seus projectes. Això i el nomenament de delegat de la Presidència de la Generalitat a Londres. Es va traslladar a la Gran Bretanya, l'abril de 1939 i, entre les primeres coses que va intentar posar en marxa, hi havia la creació d'una residència per a intel·lectuals catalans va passar a ser un objectiu prioritari. Per què una residència a la Gran Bretanya, si ja existien les de França? En primer lloc, perquè Londres era (i seria, en el futur) un lloc privilegiat per seguir els esdeveniments internacionals. En segon lloc, perquè la cultura catalana tenia uns vincles importants amb el món britànic, des de feia molts anys. En tercer lloc, perquè durant la guerra les visites de, per exemple, Carles Riba havien reforçat la idea que, a les illes britàniques, hi havia una possibilitat molt seriosa de continuar treballant per la cultura catalana. En aquest sentit, era molt significatiu el comentari que Riba havia fet a Joan Vinyoli, amb motiu del viatge del primer a la Gran Bretanya, el novembre de 1938: «Fem d'una mena d'ambaixadors intel·lectuals de Catalunya i de la seva fe republicana i de la seva voluntat de permanència com a valor espiritual en el món. No crec que sigui excessiu de dir que no és ineficaç la nostra acció. D'altres ens hi han precedit i ens hi acompanyen. Cal que en vinguin d'altres. Guanyarem per aquí també, i no solament per les armes»980. Perduda la guerra, només quedava la possibilitat de guanyar en la «batalla de la cultura», i per aconseguir-ho calia crear una plataforma estable i àmplia, que actués com a nucli difusor del treball cultural català.
A mitjans d'abril Pi i Sunyer accelerava el projecte de residència per als intel·lectuals, que uns mesos enrera havia impulsat Josep M. Batista i Roca. En un document que Pi havia confeccionat a França, explicava la situació crítica de la cultura catalana a l'interior (perseguida implacablement pels vencedors feixistes) i la tasca de creació de centres culturals a França, on eren acollits els intel·lectuals refugiats. Pi i Sunyer plantejava el desig de «trouver une maison, s'il est possible, au N. —628→ W. de Londres, capable pour 20 ou 25 personnes», amb espai suficient per a fer-hi concerts, exposicions, conferències, etc. Aquest foyer culturel seria dirigit i assessorat per Pere Bosch i Gimpera, Carles Pi i Sunyer, Josep Trueta, Robert Gerhard, Pompeu Fabra, Pau Casals, Hermen Anglada Camarasa, Pablo Picasso i Rafael Patxot. La primera llista de futurs residents estava formada per Carles Riba, Clementina Arderiu i tres fills; Ferran Soldevila, la seva esposa i dos fills; Fermí Vergés; Domènec Perramon; Carles Gerhard; Antoni Clavé; Josep Viladomat; Antoni Rovira i Virgili i Joaquim Sunyer. La llista no té data, però ha de ser de la primavera de 1939, no més enllà. Durant el juliol d'aquest any van continuar les gestions per aconseguir de muntar la residència, centrades a trobar una casa on poder acollir les persones proposades, però amb l'inici de la guerra el projecte va quedar aturat.
Les gestions més serioses per traslladar intel·lectuals catalans a la Gran Bretanya es van centrar en la persona de Carles Riba, a qui es va plantejar aquesta possibilitat a començament de febrer del 1939, per mitjà de Ramon Frontera, responsable de l'oficina pels refugiats de Perpinyà. Els contactes a la Gran Bretanya, duts per Pere Bosch i Gimpera principalment, i més tard per Pi i Sunyer mateix, no van reeixir a causa dels problemes burocràtics i polítics al voltant de l'estatus de refugiats (o, fins i tot, d'apàtrides) de Riba i els seus. Paral·lelament a Riba, la possibilitat d'anar a la Gran Bretanya també va ser oferta a Ferran Soldevila, primer per mitjà d'Antoni M. Sbert, més endavant sota la responsabilitat de Carles Pi i Sunyer. A més a més, Soldevila havia rebut una invitació per anar a Oxford, tramesa pel professor Entwistle, i posteriorment una nova proposta del professor Allison Peers.
Certament, si el projecte hagués anat endavant, s'hauria pogut crear un focus de difusió de la cultura catalana de primer ordre. Tant Soldevila com Riba eren molt coneguts en els cercles intel·lectuals britànics; Bosch i Trueta eren un bon reforç per a aquest centre. Però el projecte se'n va anar a l'aigua amb l'esclatament de la segona guerra mundial; es va suspendre totes les gestions per traslladar les persones proposades a Londres, i la residència no va prosperar.
A partir d'aquest moment, i sobretot a partir de la caiguda de París, el juny de 1940, el projecte d'un treball planificat, coordinat, del món cultural català a l'exili, seguint les premises dibuixades a començament de 1939, va ser substituït per noves prioritats: intervencions individuals, nous països d'acollida (sobretot a l'Amèrica Llatina), prioritat absoluta de treure de França el major nombre de refugiats, etc.
La visió orgànica d'una política cultural a l'exili, que, en bona part, era una continuació del treball fet durant la guerra, adaptat a un context extremadament dur i hostil, va ser vàlida mentre no va començar la segona guerra mundial. Certament, no hi havia projectes a llarg termini; això era impossible en aquelles circumstàncies, però sí que existia un disseny relativament definit de com s'hauria d'organitzar l'exili cultural. Però, en allò que afectava a Carles Pi i Sunyer, aquest es trobava allunyat —629→ dels centres de decisió principals. Conservava un gran prestigi entre els intel·lectuals, però els diners i els mitjans eren en mans d'Antoni M. Sbert, un polític molt més discutit que no pas Carles Pi i Sunyer. Aquest, per la seva banda, havia intentat estructurar un projecte d'actuació cultural molt més ambiciós del que podia assumir la Presidència de la Generalitat en els primers mesos d'exili. I, encara més greu, Pi havia traspassat una frontera molt subtil quan havia començat a proposar noms mal vistos perquè col·laboressin amb la Revista de Catalunya i amb la Fundació Ramon Llull.
Quedava encara una darrera qüestió. Aquesta organització de l'exili (i no només en el camp cultural, sinó també en el polític), ¿estaria vinculada d'alguna manera a l'exili espanyol? Si, durant la guerra civil, la separació entre el món espanyol i el català havia estat evident, a l'exili aquesta tendència es va aprofundir. Més enllà de les negociacions per finançar l'ajuda als refugiats, tot l'esquema previst en l'àmbit cultural tenia com a objectiu el reforçament de les expressions més rellevants de la cultura catalana: edicions en català, exposicions d'artistes catalans molt significats (d'Antoni Clavé a Hermen Anglada Camarasa, de Francesc d'A. Galí a Grau-Sala), una estructura administrativa i econòmica catalana. L'autonomia era absoluta i les relacions amb els altres elements espanyols es farien en un pla d'igualtat. això no és cap sorpresa. Durant la guerra s'havia fet una política cultural nacional (en el sentit més estricte del terme), en el marc d'un règim autonòmic pràcticament independent (almenys fins el maig de 1937). A l'exili s'intentaria aplicar el mateix esquema. Això no significava ni una posició separatista (en el sentit que se li donava el terme des de l'òptica espanyola), ni excloent; era la continuació natural d'una política desenvolupada en els darrers anys, durant la Segona República i la guerra. Mai, com en la guerra i durant la conselleria de Carles Pi i Sunyer, es va ser tan a prop de realitzar una política cultural nacional i de desenvolupar una visió orgànica del treball cultural. La gran esperança (i la gran frustració) era continuar en aquesta línia en el context de l'exili. Amb això la continuitat de la cultura catalana i del projecte republicà hauria estat garantit. Els esdeveniments posteriors van tancar aquesta etapa i es van obrir noves perspectives. Però aquesta és una altra història.
FIN DEL VOLUMEN I