Visor de obras.

  —[525]→  
  —[526]→     —[527]→  

Ara fa dos anys, en aquest mateix indret, amb motiu d'un acte similar, parlàvem al poc públic que ens escoltava, del compromís «per la justicia i per la llibertat» de l'home de lletres que fou Lluís Capdevila, amb la saníssima intenció d'apaivagar el buit creat a l'entorn de l'escriptor català que l'exili de 1939 havia condemnat a l'oblit general⁸³³. Com que el buit roman i el silenci pesant no s'ha esvaït, no ens atrevim a parlar de qui, al nostre entendre, és un dels intel·lectuals catalans amb una actuació pública i una trajectòria cultural i política més rellevant pel que fa al món de l'exili català i espanyol a França, sense fer esment de qui fou i què féu el Capdevila d'abans de 1939, sense presentar ni que sigui breument una de les vides, la primera, de les múltiples viscudes per Capdevila «car l'home en té més d'una, d'escriptor, de revoltat, d'home de llibres, dones i aventures»⁸³⁴.

Aquesta primera existència, a grans -enormes- trets, podem dividir-la en tres etapes: una primera, que abasta la segona dècada del segle i en la qual el jove aprenent d'autor participa o, més ben dit, capitaneja el món tèrbol i pintoresc de la destarotada i noctàmbula bohèmia barcelonina⁸³⁵. Anys difícils, de neguits, de passar   —528→   fam, de visites puntuals però notables a la premsa política -Los Miserables, per exemple, amb Àngel Samblancat, Fernando Pintado i un jove Salvat-Papasseit- que provocarien com a conseqüència immediata una primera estada a la presó Model, primers intents, al capdavall, de fer-se un nom i un lloc en el panorama d'una literatura catalana dominada per joves universitaris i freqüentadors de l'Ateneu, que entronen el moviment noucentista; la segona fase d'aquest primer estadi correspon a la dècada següent, la dels anys vint, que és l'època del triomf literari i social de l'escriptor, els anys en què els seus llibres i les seves obres de teatre s'esgoten i assoleixen el suport popular en els escenaris de Barcelona, els anys en què té al seu càrrec la direcció de L'Esquella de la Torratxa i de La Campana de Gràcia mentre, en l'ombra, clandestinament, brega per la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera; la tercera fase, anys trenta, és el moment en què convergeixen totes les anteriors activitats polítiques de Capdevila i, d'aquest fet, sorgeix a la llum un personatge molt més compromès en política, implicat en la sublevació de Jaca, company de viatge de l'Esquerra Republicana de Catalunya des de la direcció del diari La Humanitat -òrgan portaveu personal de Lluís Companys- i signatari, com a intel·lectual engagée, del manifest de l'Associació Intel·lectual per la Defensa de la Cultura contra la Guerra i el Feixisme. Un personatge que al poc temps de la revolta militar de 1936 el trobem al front d'Aragó, més compromès i implicat encara en la defensa de la República, com a comissari de premsa de les columnes Macià i Companys i després del Correu de Campanya de l'Exèrcit de l'Est.

Aquesta és, com dèiem, grosso modo, la primera de les vides de Lluís Capdevila. El febrer de 1939 en naixia una altra: la de l'exiliat, la del refugiat a les terres poc acollidores d'una França ben aviat ocupada pels exèrcits nazis. En un dels volums de memòries inèdits que composa Capdevila, el personatge madur que les escriu li comenta al jove que fou que l'escolta:

...tu i jo no trairem mai. Per no trair aniràs tu a la presó i jo a l'exili. Val a dir que no hi hem anat per a fer mèrits ni per treure'n profit: hi hem anat per una beneiteria romàntica que hom nomena pròpia estimació836.

Per pròpia estimació, per dignitat, Capdevila es converteix en un pobre refugiat -com tants altres hi van haver- que travessa la frontera francesa de Le Perthus, amb molt pocs recursos, sense equipatge ni pertinences, el febrer de 1939. Un pobre refugiat que es considera «de tercera», que aconsegueix, però, d'Édouard Hérriot, el President de la Cambra de Diputats Francesa al qual Capdevila havia conegut abans de la guerra, un permis de séjour per a poder residir i circular lliurement per la ciutat de Perpinyà, sense haver de témer constantment que les autoritats franceses el   —529→   considerin un rouge refugié com a tants altres exiliats que, sota aquesta única i gratuïta acusació, van a raure rere les filferrades d'un camp de concentració custodiat per senegalesos. Un pobre refugiat que, tanmateix, no es sent vençut i que amb orgull veritable accepta la seva nova vida, la seva condició de trans-terrat, potser, perquè el millor de la pàtria, la pàtria mateixa, és a l'exili:

Jo em sento orgullós de la meva condició de refugiat, de la meva condició d'emigrat. Voldria que a la cara se'm conegués que sóc català, que sóc un dels molts catalans que, malgrat no haver comès cap delicte, han hagut d'abandonar la seva terra. En fugir-ne ho he perdut tot (...) però em queden el meu pensar i el meu sentit de català (...). La pàtria no són els que s'han quedat per ganduleria o egoisme, per conveniència o perquè restant, volien enganyar-se deliberadament: la pàtria som nosaltres, que la passegem orgullosament arreu del món837.

El mes de març de 1939 Capdevila decideix acollir-se a un refugi per a intel·lectuals que, sota els auspicis de la Generalitat, l'ajuntament i un comitè universitari presidit per Camille Soula, organitzen a Tolosa de Llenguadoc de Catalunya i en el qual hi ha la plana major dels escriptors catalans exiliats que no han anat ni a París ni a Montpeller: Joan Oliver, Alfons Maseras, C. A. Jordana, Domènec Guansé, Ferran Soldevila, Sebastià Gasch, Jaume Passarell, Feliu Elias, Jaume Serra Húnter, Josep Miracle, Antoni Rovira i Virgili, Ramon Vinyes, Avel·lí Artís, Josep Maria Francès, Àngel Ferran, Navarro Costabella, Ambrosi Carrion, Enric Lluelles, Roure Torent, etc. Poc amic, però, dels fums que es donen alguns dels esmentats «intel·lectuals», el juny de 1939 s'estableix a l'Ariège, a Ax-les-Thermes, a la recerca d'una pau i una tranquil·litat que les circumstàncies històriques fan anar en orris.

El mes de setembre França i Anglaterra entren en guerra amb Alemanya. La gran majoria dels intel·lectuals exiliats que es troben a França gestionen la seva fugida cap a diversos països de l'Amèrica Llatina. Capdevila, no. Capdevila roman a França perquè ni vol allunyar-se de la seva família, que ha restat a la Barcelona ocupada, ni vol que augmenti la distància que el separa de la pàtria perduda que cal reconquerir. I, com que cal reconquerir la pàtria i per tal d'aconseguir-ho cal frenar l'avançada del feixisme, el 1942 i amb la França ocupada, Capdevila, com el seu bon amic Jean Cassou, entra al maquis, és a dir, s'uneix a la Resistència que una colla de patriotes creen per tal d'oposar-se a les disposicions col·laboracionistes del govern de Vichy. A les ordres de Gabriel Deltrull i de Serge Denis, Capdevila esdevé agent d'informació del Comitè de Resistència de l'Ariège que, presidit per Irenée Cros, segueix les directrius que prescriu el Consell Nacional de la Resistència en mans de Jean Moulin, més conegut, aleshores, pel sobrenom de Max. Capdevila o bé Gerard de Saint Sauveur, que és el seu nom en clau, té la missió d'organitzar la   —530→   fugida a l'Andorra neutral de jueus, resistents descoberts, aviadors aliats i tots els fugitius que deixen França amb la intenció d'arribar a Anglaterra o, si més no, a les colònies franceses d'Àfrica per tal de reemprendre, altra volta, la lluita. Dos anys després, el 1944, el pacifista Capdevila esdevé tinent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) dins les fileres de l'Agrupación de Guerrilleros «Reconquista de España», afiliada a Unión Nacional Española⁸³⁸. Enmig de la lluita i perseguit per la Gestapo, Capdevila, que és un dels setanta-dos catalans que alliberen la ciutat de Foix, troba temps encara per a escriure i, des de la clandestinitat, és un dels principals responsables de l'aparició de Lucha, òrgan portaveu de l'esmentada Agrupación de Guerrilleros, i dels quatre números de l'etapa clandestina d'El Poble Català, amb seu a Tolosa de Llenguadoc.

A l'escriptor que amb prou feines ha pogut publicar res al llarg dels cinc anys d'emigració i d'ocupació alemanya, ja que únicament les revistes Catalunya de Buenos Aires i El Poble Català de París són de les poques que, abans de la guerra europea, accepten la col·laboració literària dels catalans exiliats a França, ara, el 1944, se li obren unes quantes portes. Així, per exemple, la seva progressiva politització el duu a exercir la direcció de la capçalera suara esmentada El Poble Català de Tolosa, «Periòdic (que ja en la clandestinitat) fou portantveu (sic) de l'O. P. d'Esquerra Republicana de Catalunya a França», des de les columnes del qual brega perquè tots els partits catalans i espanyols amb representació a França s'adhereixin a les organitzacions suprapartidistes Aliança Nacional de Catalunya i Unión Nacional Española, amb la sana intenció de, vençut el feixisme, foragitar el dictador d'Espanya. L'epistolari creuat entre Capdevila i Ferran Canyameres permet palesar el paper rellevant del primer en aquesta tasca. Així, en una carta datada a París el 22 de gener de 1945, exclama Canyameres:

Per la premsa catalana a l'exili, i fins i tot per la francesa, m'he assabentat del paper preponderant que representeu en el neguit del nostre poble. El temps que us pren la vostra actuació política em fa comprendre el vostre silenci epistolar...

I Capdevila respon, des de Tolosa, el 2 de febrer:

En efecte, sembla que sigui un personatge i aixó, em podeu ben creure, em fa ben poca gràcia. Amb tants articles, tantes reunions, tants discursos, tants comitès, estic veritablement marejat. Fins el dia que m'empipi i me'n torni a la dolça calma d'Ax-les-Thermes que, és veritat, enyoro molt.

  —531→  

Capdevila, que s'ha adherit a la Unión de Intelectuales Españoles que a Tolosa presideix Màrius Aguilar, i de la qual esdevé Secretari de la Secció de Lletres, és també un dels organitzadors i conferenciants que, junt amb el suara esmentat Màrius Aguilar, Corpus Barga, Francisco de Troya, Jean Cassou i Tristan Tzara, participen en l'acte d'homenatge que diverses entitats intel·lectuals organitzen a Perpinyà i a Colliure els dies 24 i 25 de febrer de 1945 en memòria d'Antonio Machado. També per aquestes dates, cada nit, Capdevila disposa d'una emissió en català a Radio Toulouse, des de la qual proclama al món el seu sentir republicà, francòfil i apassionadament antifeixista, que, en un altre sentit, en multitud de conferències, mítings i actes pública s'oeix també, des de mitjans dels anys quaranta i fins a la fi dels seus dies, arreu i fora de França: Niça, Cannes, Marsella, Tolosa, Dax, Lyon, Poitiers, Angoûleme, Montercarlo, Brussel·les, Amsterdam, etc.

Cansat, però, de la política de roïns interessos i decebut que les democràtiques França i Anglaterra a les quals tants catalans i espanyols han ajudat a vèncer Hitler i Mussolini no facin fora d'Espanya el general dictador, Capdevila decideix retornar al seu refugi pirinenc, a la vida plàcida d'Ax-les-Thermes, on reemprén la seva obra literària. El 1945 publica a París, en versió francesa, un Beethoven; dos anys després, una peça de teatre de temàtica nadalenca però furiosament actual i compromesa, Chronique de Noël en temps de guèrre, veu la llum, en la seva versió francesa original, a la revista Europe que dirigeix Jean Richard Bloch⁸³⁹. I el 1959, altra volta en versió francesa, s'edita a París la seva Nouvelle découverte de l'Andorre.

Si bé al personatge públic que és el Capdevila de la França alliberada se li han obert unes quantes portes, les oportunitats de què disposa l'escriptor català exiliat per a publicar i estrenar són minses, més que més en la llengua pròpia. La lectura de l'epistolari conservat a l'arxiu familiar de l'escriptor⁸⁴⁰ posa de manifest com, una rere l'altra, les opcions entrevistes d'editar i d'estrenar es fonen. Ja als primers temps de l'exili, el 1940, i mercès a la mediació de Joaquim Ventalló, Capdevila envia a l'Agrupació d'Ajut a la Cultura Catalana, creada al voltant de la revista Catalunya de Buenos Aires, la novel·la Les inquietuds de Lucien Auban, però, dissortadament,

  —532→  

La novel·la no arribà a publicar-se. L'empresa havia fracassat, després de l'edició de tres o quatre obres d'escriptors refugiats. Es veu que, excepció feta dels fundadors de l'editorial, els catalans d'Amèrica no llegien841...

Poc temps després, encara durant l'ocupació alemanya, per una sèrie de cartes al seu germà Enric sabem que Capdevila creu possible estrenar a París: «Ahir vàreig llegir a Monclús, Estela i Brufau l'Estampa de Nadal escrita l'any passat i que m'han traduït al francès per a estrenar-la la propera temporada al teatre dels Matturins de París». O bé: «M'han dit que pel prop vinent mes d'octubre podré estrenar la meva comèdia Hermano lobo». Cap d'aquests projectes, però, esdevé realitat. Com tampoc una col·lecció literària en llengua catalana anomenada Albor que les Éditions Universelles de París de Pierre Angel han de dur a terme sota la direcció de Ferran Canyameres i els auspicis de Capdevila. Res a fer. En una lletra posterior, de 1959, Capdevila ha de confessar que, lamentablement, ja no en català ni en espanyol, ni tan sols en traducció francesa, no ha aconseguit d'estrenar ni una sola de les seves obres als escenaris parisencs. El balanç d'obres editades i estrenades a l'exili per Capdevila és, doncs, ben pobre: unes poques traduccions i l'estrena en pèssimes condicions, al marge de l'àmbit comercial, sense recursos ni vestuari, sovint en una sola representació i per part de grups escènics amateurs dels cercles de l'emigració catalana de Tolosa, de dues de les seves peces dramàtiques: La crida del bosc (1948) i La festa major de Gràcia (1953).

No hi ha espai, doncs, per a l'escriptor exiliat a França. Ni disposa de públic, ni troba editor ni hi ha un empresari que accepti els originals que Capdevila, al llarg d'aquests anys, escriu per a guardar tot seguit al calaix, obra rere obra, fins a la notable xifra de més de quaranta obres de teatre i almenys set proses narratives, material memorialístic a part. I com que el mercat editorial deficitari de l'interior, fins a 1958, vint anys després de l'ensulsiada, no demana una primera obra a l'escriptor, Capdevila inicia una nova existència, una vida nova, tan freqüent aquesta en l'exiliat: la del professor.

El 1950 Capdevila accedeix al món de la docència com a lector d'espanyol a la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de Poitiers, de la qual es jubila, amb honors i el reconeixement de les autoritats acadèmiques, l'any 1973, amb vuitanta anys i amb la satisfacció d'haver possibilitat la creació d'una càtedra de Filologia Catalana, que a la fi dels seus dies a Poitiers ha ocupat. Pel camí queden, com sempre, activitats públiques diverses d'abast cultural notable. Així, per exemple, la seva mediació en la gestació i posada en funcionament, a mitjans dels seixanta, de l'Editorial Andorra del principat pirinenc, una empresa editora de vida breu, en la qual Capdevila, com a director d'una col·lecció literària, propicia la traducció al català d'autors de renom internacional, i amics seus, com el Jean Cassou   —533→   de Les massacres de París i el Miguel Ángel Asturias d'El señor presidente. O bé, des de Poitiers, l'organització d'un congrés d'hispanistes, el 1967, adreçat a Antonio Machado, així com un nou acte d'homenatge al poeta andalús organitzat a Colliure, també el 1967.

Aquestes activitats, tanmateix, no suposen cap guany pel que fa a la divulgació de l'obra de l'escriptor que, si de cas, s'esdevé a través de les seves col·laboracions a la premsa periòdica de l'exili, que, d'altra banda, és una de les facetes més interessants i recurrents i continuades de la presència pública de l'intel·lectual. En aquest sentit, és de ressaltar la participació de Capdevila en multitud de plataformes periòdiques, tant a la mateixa França i en llengua francesa -és el cas de Le Patriote de Sud-Oest de Tolosa-, com, en espanyol, en revistes de l'Amèrica Llatina que accepten la col·laboració literària de l'escriptor -Carteles de La Havana; Élite de Caracas; Leoplán, Maribel i España Republicana de Buenos Aires-, com també, sobretot, en capçaleres d'expressió catalana i espanyola fundades a l'exili per refugiats. Aquestes darreres, les més rellevants pel seu nombre i funció, són les més susceptibles d'acollir la signatura de Capdevila, com s'esdevé amb Per Catalunya de Niça; Vincle, Terra Lliure, el Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Umbral i Cuadernos de París; Mai no morirem d'Angoûleme; Vida Nova de Montpeller; Endavant de Tolosa; Política de Choisy-le-Roi; Pont Blau de Mèxic, i, també entre d'altres, El Poble Català deTolosa, que dirigeix, i les parisines Mi revista i El Heraldo de España, de les quals n'és el redactor en cap.

És en el marc d'aquestes col·laboracions en la premsa periòdica de l'exili on palesem l'aparició d'una temàtica i d'uns motius que, tothora presents, hem anomenat en aquesta reconstrucció de la vida de Capdevila a França els «quaranta anys d'exili voluntari a la sala d'espera». Així, al costat del record personal adreçat a manta personatges del món de la política, la cultura i la literatura⁸⁴², el tema central,   —534→   gairebé únic i amb ben poques variants, d'un gran nombre de col·laboracions periodístiques és el de l'exili, un exili -repetim-ho- voluntari, ple de dolor i d'angoixa, és clar⁸⁴³, però sentit orgullosament com la més noble actitud que pot i ha d'adoptar l'home que ha perdut una terra, la seva pàtria, per uns ideals:

Aquests dies passats uns professors, companys meus d'Universitat, aprofitaven les vacances per anar a fer una curta estada en terres d'Espanya (...). Jo els veia marxar amb recança i amb enveja. Ofegava, sortosament, la recança i l'enveja pensant que ells podien anar-hi sense compromís i jo, per dignitat -únic luxe que em resta- m'havia de quedar en terres de França844.

Un exili que, en un primer moment, se li apareix a Capdevila com una estació de pas des de la qual esperar el retorn a la pàtria:

La nostra llar és a Catalunya. Recordeu que quan en parlem diem: casa nostra, car la llar és la Pàtria. L'han ratziat, l'han destruït però és nostra i hem de voler viure per a reconquerir-la. L'exili no és una llar. L'exili és una estació a la qual arribàrem en viatge d'anada (...). Esperem el tren de retorn. Ve amb retràs, amb molt retràs -ha trobat la ruta sembrada d'esculls: el crim de la guerra, la brutícia de la diplomàcia, el comerç innoble de la política- però vindrà. Vindrà, no ho dubteu (...). Per a nosaltres, republicans a l'exili, serà l'hora del retorn, l'hora de la lluita i de la llibertat845.

La imatge de l'estació ben aviat dóna pas a la metàfora definitiva amb què Capdevila associa l'exili: la sala d'espera, una sala d'espera que freqüentment trobem acompanyada d'un altre motiu, el de la joventut. Cal ésser i mantenir-se jove d'anys i d'esperit per esperar amb fe i coratge el retorn a la pàtria. En una carta de Capdevila a Ventura Gassol, del gener de 1966, llegim:

Jo, que estimo molt França -la meva, la que jo m'he forjat-, segueixo fent de rellogat en una «sala d'espera» (...) car la llar és Catalunya i per Catalunya -i per la llibertat- visc. I sóc jove encara i estic bo (...) perquè, per amor a Catalunya i a la llibertat, no tinc dret a envellir ni a emmalaltir.

  —535→  

Esperar el retorn mantenint l'esperança és la força de l'exiliat, allò que el manté jove. Capdevila, que escriu articles amb títols tan significatius com «L'art de ser jove» o bé «Elogio de los jóvenes que saben serlo con decoro», persevera en mantenir l'esperança i el record de la memòria històrica. I no oblida les seves arrels:

Jo sé que la vida a l'exili és dura i feixuga. I sé que molts, que foren bons catalans i bons lluitadors a Catalunya i que per bons catalans i bons lluitadors ho perderen tot amb la victòria de Franco, Mussolini, Hitler i la No Intervenció, s'han hagut de crear una altra llar i una vida nova a l'exili. Però la nova llar i la vida nova no donen dret a oblidar, car l'oblit és la mort de l'ànima; la vida nova i la nova llar no donen dret a renunciar als nostres ideals de República i de catalanitat (...). Precisament aquí a l'exili és on sobretot s'ha de saber ser jove, és a dir: on s'ha de saber esperar i considerar, contra tot, àdhuc contra l'evidència -les evidències, en política, també enganyen- que si s'ha perdut una batalla no s'ha perdut encara la guerra. Les guerres sols es perden quan la cendra de l'escepticisme i la indiferència apaguen la flama846.

Escepticisme i indiferència que no es pot permetre l'escriptor, el qual, amb plena consciència del seu paper i de la seva responsabilitat intel·lectual, ha de comprometre's, lluitar, amb les armes si cal, amb les lletres sempre, més que més a l'exili:

...el escritor que, dicho sea sin demagogia alguna, escribe para el pueblo, debe considerarse combatiente y esgrimir la pluma con el limpio coraje que otros emplearían esgrimiendo una pistola o manipulando una ametralladora en las trincheras. ¿Qué papel, si no, sería el nuestro en el destierro? ¿Qué haríamos en el destierro que, para los hombres con vergüenza, escritores o no, debe ser combate de todas las horas y todos los días?847

Un combat que ha de dur indefectiblement a la pàtria perduda, a fer del retorn una realitat. Un retorn que Capdevila no accepta, però, com tants altres exiliats, mentre romangui el dictador. En una carta a Ferran Canyameres, datada a Ax-les-Thermes, el 15 de maig de 1948, subscriu Capdevila:

He sabut, perquè m'ho han dit, és clar, que Tasis i Marca, Obiols i la Rodoreda se'n van a cal Franco. Jo no penso anar-hi. M'he descobert vocació de màrtir i em quedo. No vull haver d'abaixar el cap ni vull demanar perdó a ningú. No critico, però, els que hi van. Cada u se sap els seus motius. Cada u és un cas de consciència. Excepte els polítics, que són casos de manca absoluta de vergonya i de dignitat.

  —536→  

No, el retorn ha d'ésser sense concessions. I si aquest retorn no ha de poder ésser, aleshores, orgullosament, per dignitat, cal restar, morir, si cal, a l'exili:

A tu França t'ha tractat bé -l'amistat de grans escriptors, la traducció dels teus llibres, la càtedra de literatura a la Facultat de Poitiers, la independència econòmica que t'ha permès viatjar per Europa- i ho agraeixes, però avui, Febrer del 66, ets el mateix que passava la frontera un matí de Febrer del 39, i sols vius pel retorn, si el retorn és una terra de llibertat, per la qual, quan has pogut i com has pogut, has seguit lluitant a l'exili. Ser refugiat és lluitar pel retorn o no és res (...). A Catalunya hi tens l'amor de dos germans i l'estima d'alguns amics però si el retorn no ha de ser amb la llibertat, bona és França per a deixar-s'hi morir848.

No és França la terra que veu morir l'escriptor, però tampoc és la seva, Catalunya. L'any 1976, enterrat el dictador, Capdevila retorna fugaçment a la pàtria per abraçar els familiars, per restrènyer la mà de vells amics, per gaudir d'un senzill però merescudíssim homenatge. Però com tants d'altres exiliats, com Pau Casals, com Josep Carner, no resta a la Catalunya postfranquista de la transició restauradora borbònica, a la qual substitueix per la pau de les valls d'Andorra, sense reis reinstaurats ni partits polítics. El 17 de març de 1980, en silenci, sense fer soroll, deixa el darrer reducte del seu exili voluntari, abandona, finalment, la sala d'espera. El combat continuava:

...aquest és precisament el «nostre Capdevila» (...). El nostre Capdevila que podríem definir amb el terme «lluitador». Per al combatent de la Resistència contra el feixisme alemany en els rangs de les FFI (Forces Franceses de l'Interior), tot el llarg exili no fou sinó continuació del mateix combat. Aquesta actitud de combatent de la vida com a milícia, no el deixà mai més. Mai no volgué instal·lar-se còmodament a l'exili esperant veure passar per davant la porta el cadàver de l'enèmic i d'enèmic només en tenia un: el feixisme i els seus còmplices i aprofitadors (...). En la incomoditat de la metafòrica Sala (d'espera) Lluís Capdevila es mantingué fidel a la consigna de no abandonar la tasca ni perdre l'esperança. Passaren anys i més anys, trens i més trens, cap no fou el seu, el nostre, aquell que ens hagués dut a casa sense renunciar a res849.

Sense renunciar a res. Per això aquest record nostre a Lluís Capdevila, en el marc d'aquest Congrés Internacional sobre l'Exili Literari de 1939, l'exili de les nacions peninsulars republicanes. No volem acabar aquesta intervenció, però, sense cedir, una vegada més, la paraula al Capdevila fervorosament republicà, a l'intel·lectual que de la seva vida i de la seva obra en féu combat «per la justicia i per la llibertat». Unes paraules que, avui i aquí, s'omplen de sentit:

  —537→  

Señores... (No digo amigos por no repetirme, puesto que amistad es señorío). Nos hallamos reunidos aquí para conmemorar el 14 de abril de 1931, fecha gloriosa de la proclamación de la Segunda República Española y ejemplo y lección de civilidad que España daba al mundo entero. Si cayó la República no cayó por sucia, como caerá el franquismo, sino por incauta y generosa. Vencidos en el 39, por Alemania, Italia, la cobardía de las democracias y la vileza de la No Intervención, no aceptamos la derrota. Los vencidos ayer serán mañana los vencedores. Entre los asistentes al acto no hay extranjeros: hay, sí, unos buenos franceses, que, por el hecho de estar hoy aquí con nosotros, se convierten en hermanos nuestros. Entre los aquí hoy reunidos abundan los hombres ya maduros y los de cabeza cana. Son los que, a pesar de los años transcurridos, no abandonan la lucha, los que se enorgullecen de su condición de refugiados, que consideran como el más alto de los honores. Son, por lo tanto, los más jóvenes, los auténticamente jóvenes. Los pueblos caen muchas veces, pero, a la corta o a la larga, se levantan siempre. Cuando son los tiranos los que caen no vuelven a levantarse jamás. En la Viena de 1823, o sea la de la Santa Alianza, Beethoven, mi amigo Beethoven, en una taberna del Prater, viendo como, enardecidos, discutían unos estudiantes la lucha contra el abyecto Fernando VII, se puso en pie y con el vaso en alto, gritó: -Señores estudiantes: brindemos por los que en España luchan por la libertad. Hoy, en mayo del 1969, cuando, según parece, en España empieza a amanecer, os digo lo mismo: -Españoles desterrados, republicanos, queridos amigos: brindemos por los que en España luchan por la libertad. Pero, ni que decir tiene, estemos dispuestos a hacer algo mas que brindar850.

  —[538]→     —[539]→  

No hi ha dubte que un dels materials documentals bàsics per a l'estudi de l'exili literari és la correspondència dels escriptors exiliats. En aquest sentit, i respecte a autors catalans, hi ha aportacions recents molt útils i interessants, tant pel que fa a l'edició com a l'anàlisi dels epistolaris⁸⁵¹. En el cas del poeta Agustí Bartra⁸⁵² aquest estudi encara està per fer, tot i que es conserva un epistolari riquíssim i de fàcil accés gràcies a les gestions i facilitats d'Anna Murià, la que fou la seva companya des de 1939 fins a la mort del poeta el 1982⁸⁵³.

En l'arxiu es conserven cartes de relació amb uns 180 corresponsals, amb epistolaris molt diversos i d'extensió ben variada (des d'una sola pàgina fins a un miler   —540→   llarg). En conjunt, és un material impressionant per a aprofundir en el coneixement del contacte dels exiliats amb l'interior, dels exiliats entre ells, per a obtenir noves dades biogràfiques tant de Bartra com dels seus interlocutors, per a clarificar les opinions del poeta respecte a la literatura i per a resseguir el procés de gestació dels seus llibres. Cal tenir en compte, a més, que en la majoria dels casos -almenys des de finals dels anys quaranta- es conserva també la còpia de les respostes de Bartra als seus corresponsals. Són, doncs, epistolaris complets i la majoria del període de l'exili. Algunes d'aquestes cartes ja han estat publicades, però són casos mínims o sobre temes molt determinats. Cal destacar les que reprodueix Anna Murià a Crònica de la vida d'Agustí Bartra (1967), una biografia íntima que és bàsica per a resseguir, entre altres coses, el periple de la parella durant l'exili⁸⁵⁴.

El meu treball ha consistit en la lectura i estudi d'aquest material epistolar i l'objectiu de la comunicació és simplement el de presentar les línies mestres d'aquesta recerca, sense desenvolupar-les ni documentar-les a fons. Em centro, això sí, en una única qüestió, que és la que s'adiu al tema del congrés: l'exili. Del que es tracta és, doncs, de fer una interpretació d'aquest exili des del punt de vista del poeta i dels seus corresponsals i d'analitzar l'evolució de les posicions de l'escriptor respecte a la seva situació d'exiliat fins al retorn de 1970. En total es fa ús d'uns seixanta epistolaris dels cent vuitanta existents. D'entre aquests seixanta, n'hi ha de fonamentals (els d'Antoni Ribera, Pere Calders o els fills de la parella), d'importants (els de Joan Fuster, Joan Oliver, Vicenç Riera Llorca, Jordi Pinell, Rafael Tasis o Josep Sol) i d'altres d'especialment significatius per algun motiu determinat (els de Josep Bartrolí, Manuel Duran, Joaquim Carbó, Oriol Pi de Cabanyes, C. A. Jordana, Carles Pi i Sunyer o Ramon Vinyes).

Amb el material als dits podem distingir tres períodes, que corresponen també a tres fases diferenciades de l'exili literari català.

Aquests són els anys dels quals disposem de menor informació. Es conserva un percentatge mínim de les cartes que Bartra rep i tenim molt poques còpies de les seves respostes. És un moment inicial de desconcert, de recerca d'un lloc on establir-se amb una mínima estabilitat i no és estrany que, en aquestes circumstàncies, l'arxiu sigui encara poc sistemàtic.

  —541→  

D'aquest primer període val la pena destacar tres coses⁸⁵⁵. En primer lloc, les cartes des dels diversos camps de concentració, la major part de les quals estan dirigides a la família. Hi constatem en primer lloc la ferma decisió de prendre el camí de l'éxode, cosa que es posa de manifest en la carta que tramet al seu pare el 24 de juliol de 1939 des del camp d'Agde:

En el caso actual, no he dudado ni un momento en saber lo que no quiero (...). Lo haré todo, estoy dispuesto a todo por mi vocación (...). Tengo una voz y mi deber es elevarla hasta que se rompa o la rompan, pero yo no puedo romperla porque no es mía exclusivamente. Tener una voz se paga con silencio y soledad y con dolor856.

La idea central, prou estesa entre els exiliats de l'època, és el convenciment que l'autèntica Catalunya és amb ells, a fora del país. Un altre aspecte que posa de manifest aquesta correspondència des dels camps de concentració és la poca confiança respecte als que han decidit quedar-se a l'interior. Així ho fa saber el 17 de juliol de 1939 a Carles Pi i Sunyer des del camp d'Agde:

No crec que els intel·lectuals que s'han quedat a Catalunya, en el supòsit que arribessin a deixar-los fer quelcom, puguin tenir cap influència autèntica en el nostre poble. No crec que la seva veu tingui cap ressonància cordial i profunda. Catalunya, mentre espera els qui vindran, els qui el futur cova, tots aquells que hauran volgut i sabut sofrir, viurà abocada escoltant algunes poques veus del passat. Els Foix, els Janés, els Obiols -i altres que si no hi són és per por o per error- que facin i desfacin tant com vulguin, el demà no serà d'ells. I actualment Catalunya només té demà perquè encara hi ha gent amb la fe viva que hi creu857.

És la mateixa desconfiança que s'aprecia en les cartes a Josep Sol, amic íntim fins a l'esclat de la guerra i del qual es conserva una àmplia correspondència amb algunes dosis d'acritud.

La segona cosa a destacar és que durant els anys quaranta la comunicació és fonamentalment entre exiliats i no amb l'interior. Hem de comptar, d'una banda, que la principal activitat literària del moment és a l'exili i, de l'altra, que els canals de comunicació amb l'interior no són fàcils. Així, bona part de la documentació   —542→   parla de projectes, de problemes laborals, d'adaptació al país, etc. En aquest sentit, tenen especial interès les cartes de Joan Oliver, Vicenç Riera Llorca, Francesc Trabal, Domènec Guansé o Ramon Vinyes. Són imatges d'exili ben diferents, que van des de la patètica inadaptació de Francesc de Sales Aguiló⁸⁵⁸ fins a les visions aparentment més optimistes de C. A. Jordana, el qual com a mínim s'ho sap agafar millor, tot i l'escepticisme latent. Com en aquest fragment de la carta del 8 d'abril de 1941 des de Santiago de Xile:

Les feinades no són broma. La meva mandra és immensa, i aquí s'ha convertit en «flojera», que encara és pitjor. Com que la necessitat d'obtenir «plata», que ací s'escorre com la «chicha» (o sigui, most) és sempre molt urgent, he de treballar prop de dotze hores diàries, i la meva mandra no es pot esbravar si no és faltant als deures de cortesia postal i altres coses semblants (...). Hi ha una atmosfera eròtica pertot arreu molt a posta per a entusiasmar un home com jo, que aviat en faré 48. Les noies d'ací («cabritas») tenen una decidida vocació a l'arrambatge, i cada autobús («góndola») pot ésser l'origen de mitja dotzena d'aventures (...). Si trobeu frívola aquesta carta, què hi farem! El subconscient m'ha traït. Ara ja no tinc d'ésser intel·lectual, si no vull. Puc fer el taral·lirot quan em plagui859.

El tercer aspecte a remarcar és que la correspondència posa de manifest com els diferents grups d'exiliats van prenent posicions i van marcant distàncies entre ells. En aquest sentit es pot documentar, per exemple, el poc contacte que hi ha entre els intel·lectuals catalans i els espanyols, tant als camps de refugiats, com a Roissy o fins i tot a Mèxic⁸⁶⁰. També tenim dades sobre el distanciament rotund i sense reconciliació possible respecte al grup de Quaderns de l'exili encapçalat per Joan Sales. O sobre el distanciament progressiu respecte a alguns dels companys de Roissy, tant pel que fa al grup xilè de Domènec Guansé, Joan Oliver i Francesc Trabal, com a la parella Armand Obiols / Mercè Rodoreda. Així mateix, se'ns confirma el procés de creació d'un grup propi, el que gira a l'entorn de la revista Lletres, que vol explotar   —543→   el lideratge de Josep Carner i en el qual s'integren Anna Murià, Agustí Bartra, Pere Calders, Jordi Vallès i Joan Roura-Parella.

Des de finals dels quaranta i principis dels cinquanta la situació dels exiliats, tant dels que decideixen quedar-se com dels que no poden tornar, va estabilitzant-se. És el moment més actiu pel que fa a la correspondència i el que ofereix dades més interessants. El ventall de corresponsals és ampli i la relació amb ells generalment molt fluïda. A més, el poeta ja conserva sistemàticament una còpia de les seves respostes. A diferència del que succeïa anteriorment, ara el que domina ja no és l'intercanvi entre exiliats sinó la comunicació amb l'interior. S'adverteix clarament una necessitat recíproca de contacte, tant de dins del país cap a fora com a la inversa.

És en aquest moment quan es forja el mite de Bartra com a símbol del poeta exiliat fidel a la pàtria, que pot escriure en llibertat, intransigent amb qualsevol símptoma de col·laboracionisme amb el règim i que vol ser punt de referència ineludible a l'interior. És un mite que ajuden a crear, d'una banda el mateix Bartra amb la seva actitud i la literatura pròpia (pensem en la identificació del poeta amb el seu Odisseu⁸⁶¹); i de l'altra, des de dins, el grup de la revista Antologia, capitanejat per Antoni Ribera, que converteix l'autor en bandera per a la confrontació amb el sector de la revista Ariel. D'aquesta manera, Agustí Bartra es presenta -ell mateix o per boca dels seus promotors barcelonins- com la cara complementària i oposada a allò que significa Carles Riba a l'interior. Ho evidencia el mateix Bartra en nombroses ocasions, com en aquesta carta a Jordi Pinell del 20 de març de 1957:

El meu orgull més pregon i lícit rau en el fet que la meva vida respon de la meva obra, i això és possible que ell ho envegi. La saviesa de Riba, qui ho podria negar?, ve dels llibres; la meva és una coneixença de la sang, una qualitat estremida de les meves visions i esperances (...). Ell i jo som la sístole i la diàstole del cor de la Catalunya de la nostra època. I és en aquest sentit que haurem estat necessaris.

Precisament l'any 1947 -i aquesta és la dada bàsica per a fixar el començament del període- és quan s'inicia la relació epistolar entre Agustí Bartra i Antoni Ribera, una correspondència extensíssima i molt rica a partir de la qual podem detectar les diferents fases de l'esmentat procés de mitificació i automitificació. Per a Ribera, Bartra és el Poeta per excel·lència -així, en majúscula, tal i com l'esmenta en nombroses ocasions-, és «la nostra Veu» (carta del 4 de maig de 1948), «la Veu veritable» (4 d'agost de 1948), «és la poesia i el poeta més alts que tenim en la nostra llengua»   —544→   (30 d'octubre de 1951)⁸⁶². Ribera sent per Bartra un reconeixement i una admiració que sobrepassa de llarg els límits de l'amistat. Així ho afirma en la carta del 5 d'octubre de 1949:

Et sé, com sempre, distant i pròxim alhora, mite fabulós i realitat corpòria, veu i silenci, però sempre, sempre, «deep in my heart», on ja has arrelat prou pregonament per a ésser-hi inarrancable. Ja saps que, en referir-me a la nostra comunió, em plau més parlar de fraternitat que d'amistat: l'amistat ja ha quedat entera, en l'ascensió lluminosa del nostre encontre. El teu simple nom desvetlla en mi tal munió de coses, que no puc pas resumir-les en un mot. Hauria d'ésser un mot que expressés alhora orgull i joia, amistat i afecte, altesa i entusiasme, confiança i noblesa, i tot embolcallat per un aire pur, radiant, d'altura, on només se sent l'esbategar del vol d'una àguila.

El poeta és usat clarament com a bandera per part d'aquest sector. Ribera li ho diu explícitament el 21 de juliol de 1954:

Sota la bandera Bartra, que ara es va convertint ja en la bandera de les causes justes, som ja una colla.

Paral·lelament, Antoni Ribera es converteix en una mena de representant del poeta a l'interior, gairebé un agent literari. Ell és, diu Bartra, la «representació de tota l'amistat difusa que tinc a la Pàtria» (14 d'agost de 1948)⁸⁶³. I també és qui li ofereix la visió de l'interior que per a l'exiliat és més fiable, malgrat que en realitat -i la perspectiva històrica en el fons ho corrobora- li està transmetent una realitat més aviat distorsionada. Aquesta desfiguració esdevé inevitable, des del moment que el que es pretén és la mitificació. Així, la idea que el poeta rep del seu amic és la de la lluita cos a cos amb Riba, com si fossin dos models a una mateixa alçada i amb una mateixa capacitat d'incidència. Però no només això. Ribera exporta la imatge d'una vida literària catalana tremendament crispada i dividida entre bons i dolents, la qual cosa equival òbviament a una divisió entre partidaris i detractors de Bartra. La correspondència, doncs, és indicadora d'una lluita tremenda per part de Ribera i els seus contra aquells que són vistos com a culpables de la marginació de Bartra i de la seva poesia, amb un llistat de convictes en el qual acaba entrant pràcticament tothom. I aquesta visió, almenys fins a 1957, sembla que el seu interlocutor se la creu. Com a mínim manté una confiança cega en l'amic, malgrat els avisos que rep per part de Pere Calders i especialment del seu pare, Vicenç Caldés i Arús, que desacredita   —545→   Ribera contundentment i arriba a tractar-lo pràcticament d'estafador⁸⁶⁴.

Tot plegat va conduint Bartra a un aïllament paral·lel al que sofreix el grup d'Antologia a l'interior. Hi influeix també el caràcter i les idees del mateix poeta, certament, però la relació amb Ribera hi té un paper decisiu. La seva influència en la creació de l'opinió de l'amic sobre el que succeeix a l'interior és enorme. És a més el moment en què Bartra va trencant amb pràcticament tots els grups de l'exili català a Mèxic (el de Pont Blau o el de La Nostra Revista) i amb altres exiliats com Xavier Benguerel, Joan Oliver, etc. Fins i tot acaba distanciant-se d'altres autors, com Joan Fuster o Albert Manent, que, des de l'interior, també havien intentat l'aproximació. La correspondència amb Ribera és una documentació de primera mà per a anar resseguint i entenent aquest progressiu aïllament.

L'exemple més clar de la visió crispada que trasllueix la correspondència d'Antoni Ribera i que condiciona l'opinió del seu corresponsal sobre el món literari català el tenim en la imatge que es dóna de la revista Ariel i del grup que s'hi vincula. És una lluita ferotge -Antologia, i després Occident, ja neixen en bona mesura com a rèplica- i qui rep els dards més enverinats és Joan Triadú, el qual és víctima de fustigacions constants i d'un recel permanent que Bartra acaba heretant. Fixem-nos si no en citacions com aquesta, d'una carta de 21 de juliol de 1954:

Però et dic que gairebé m'aliaria amb el diable per enfonsar Triadú. Aquesta genteta s'ha arreglat un panorama de la literatura catalana contemporània al seu gust: Carles Riba és el Pontifex Maximus, Triadú el seu Vicari, i després hi ha una colla d'acòlits representats pels titelles de l'Ariel (Barat, Sarsanedas, Manent Junior, Perucho, etc.). Els altres, no existim, com si escrivíssim en hongarès. No existeix Antoni Ribera. No existeix Ramon Bech. No existeix Félix Cucurull. No existeix Lluís de Rialp. NO EXISTEIX AGUSTÍ BARTRA! No existeix ningú, llevat d'ells. Doncs bé, jo dic: PROU! I ja saps que quan se'm fica una cosa al cap, sóc dur de pelar. Oportunament aniràs rebent els comunicats de guerra865.

O bé, un any abans, en carta del 30 de juliol de 1953:

  —546→  

Començo a tenir els collons plens de descobrir a cada pas un passat falangista a aquesta colla de nens de casa bona de l'Ariel. No em dóna la gana, simplement, de fotre'm de fàstic i de mantenir una posició d'idealisme i de puresa, perquè després vingui un Perucho qualsevol amb un passat falangista actualment inconfessable i molest, a endur-se tota la mel i tots els afalacs.

La referència a Joan Perucho és molt simptomàtica de la influència que Ribera exerceix en el seu interlocutor. Bartra és el primer que en parla, i en termes més aviat elogiosos: «El més interessant de la colla -diu el 17 de juny de 1953- és Joan Perucho, amb el seu dir amarg i estremit». La resposta de Ribera és el comentari del 30 de juliol, ja citat, en el qual retreu a Perucho un passat falangista per la col·laboració a la revista Alerta. Automàticament l'opinió de Bartra es capgira, amb la qual cosa un poemari com Aurora per vosaltres, d'aquell que només dos mesos abans era «el més interessant de la colla», ara «es tracta d'un llibre d'una mediocritat absoluta, de flors de drap brut fetes per un noi de casa bona o que ho sembla» (carta de Bartra del 8 d'agost de 1953). I se serveix, fixem-nos-hi, d'expressions literals -el «noi de casa bona»- idèntiques a les que havia emprat l'amic.

Agustí Bartra, doncs, ho té molt clar: se situa al costat de Ribera i dels seus i en contra dels enemics d'aquest grup. Així li ho comunica, ben explícitament, el 14 de desembre de 1952:

No hem de triar entre ells i vosaltres: tu i els que se t'assemblen esteu al nostre costat des del primer moment i com sempre, sense reserves de cap mena, perquè sou la veu nostra a dins i nosaltres som la veu vostra a fora866.

I no admet concessions, perquè les conviccions de qui ha decidit l'opció de l'exili han de ser clares i diàfanes. Així ho fa saber a l'amic en carta del 5 de desembre de 1952:

No crec que hàgim de definir les nostres posicions: nosaltres (els exiliats) som allà on som per allò que som, i amb l'enemic no hi haurà mai diàlegs de cap mena.

La veritat és que de concessions no n'hi haurà ni per al mateix Ribera, que el 25 de febrer de 1957 comunica al seu amic, en una referència ràpida enmig de moltes altres coses, que farà quatre o cinc col·laboracions a Destino parlant de submarinisme. La rèplica de Bartra és immediata i en una breu nota del 4 de març de 1957 li contesta:

  —547→  

Antoni: Tinc la teva lletra del 25 de febrer. El que em dius sobre la teva propera col·laboració a Destino m'ha revoltat. Crec que no cal que ho expliqui. Em coneixes prou, em sembla, per comprendre que no puc acceptar un fet que denuncio a la teva pròpia ànima. Adéu. Agustí Bartra

I és, en principi, un adéu per sempre. La simple insinuació de la col·laboració a Destino -el Destino de l'any 1957, és clar-, ni que sigui només per parlar de submarinisme, talla de cop deu anys d'amistat íntima i unes set-centes pàgines de relació epistolar. També és cert que Ribera contesta la nota posant a sobre la taula un tema que fins llavors havia estat obviat: la dificultat per justificar la conveniència de l'exili després de tants anys. La vida compromesa i realment útil, assegura Ribera el 9 de març de 1957, és la de la clandestinitat, aquella a què ell es dedica:

(...) Vaig fer després l'Antologia i l'Occident, vaig acollir reunions de conspiradors d'Estat Català a casa meva en uns anys en què em jugava com a mínim la llibertat, i vaig fer altres coses que ara no tinc temps ni ganes de recordar, però que es distingiren sempre pel seu idealisme i desinterès. Mentrestant, tu i altres exiliats vivíeu tranquil·lament a Mèxic o a altres punts del món.

Les coses han canviat, estan canviant, i sembla que des de l'exili no se n'adonen:

Un altre fet que et vull recordar, és el que només entre els falangistes tipus Luis de Galinsoga i... vosaltres, els exiliats, és latent encara el clima de guerra civil i de venjança. A tot dos, i per diversos motius, se us ha parat el rellotge a 1939. Han passat vint anys, Agustí. Un país no pot viure indefinidament d'abstencions i d'actituds negatives.

De cop i volta Ribera destrueix el mite que ell mateix ha construït i reconeix que la imatge que els exiliats tenen de l'interior no és la real. És clar que, no ho oblidem, és la imatge que Ribera ha ajudat a transmetre.

Com a conseqüència de l'afer, les relacions entre els dos corresponsals es trenquen durant uns anys, malgrat els esforços de Ribera mitjançant intermediaris per a recuperar l'amistat perduda. I això succeeix en un moment en què el panorama literari català també comença a canviar i en què una hipotètica contraposició Bartra-Riba ja no funciona tan fàcilment. Antoni Ribera, doncs, destrueix el mite just quan ja li comença a ser poc útil i la conseqüència immediata és que, a partir del 1957, l'aïllament de Bartra és ja pràcticament total.

Durant aquest període tan actiu, el segon gran interlocutor del poeta exiliat és Joan Fuster, amb qui manté una relació epistolar força freqüent entre 1950 i 1957.   —548→   El diàleg entre els dos escriptors està ple de dades interessantíssimes⁸⁶⁷. Val la pena, i sense entrar a fons en l'anàlisi de tota la documentació, destacar una sèrie d'aspectes. En primer lloc, que Fuster busca el lligam amb els escriptors de l'exili en general i no només amb Bartra⁸⁶⁸. No hi ha, doncs, un enllaç unívoc ni la intenció de servir-se del poeta com a bandera de res. I això que, per la seva banda, Bartra es preocupa prou de promocionar-se davant de Fuster com a símbol mític de l'exili. Així es desprèn d'una de les primeres cartes (la del 16 de novembre de 1950):

Moltes vegades he dit que vosaltres, els de dins, i nosaltres, els que vivim en la dispersió, estem igualment exiliats, per bé que els exilis siguin diferents en certa mesura. Tant a dins com a fora hi ha hagut i hi ha molta derrota, però en ambdós camps hi ha també els qui no han estat vençuts ni ho seran mai, els qui no acceptem la capitulació, els qui no ens fa res d'ésser ponts invisibles o guaites obscurs, els místics de futur, aquells per als quals l'exili ha estat, i és, una cambra esquifida i una llàntia encesa fins a la matinada, cada nit (...).

Però a Fuster no és la mitificació el que li interessa ni les banderes simbòliques. El que busca són contactes, conèixer la realitat i, en el fons, articular des de València una idea de país, per a la qual l'exili encara compta. S'adona, a més -i així ho adverteix al seu interlocutor-, que a Barcelona no hi ha tanta prevenció contra l'obra bartriana com ell mateix des de Mèxic s'imagina. Així li ho fa saber a propòsit d'un viatge a la capital:

El viatge a Barcelona m'ha estat molt útil. Hi he conegut la gent, l'ambient i... les dèries. Dins l'excepcionalitat de les circumstàncies, tot m'ha semblat consolador. Potser per contrast amb València, que és un erm desesperant. No cal dir que vas comparèixer sovint a les nostres converses barcelonines. M'interessava saber què es pensava de tu en alguns sectors que tenia considerats com a poc propicis a la teua obra. M'alegrà sincerament veure que la meua prevenció era bastant injustificada. No dic «totalment» injustificada; però sí «bastant»869.

Amb el temps, Bartra acaba polemitzant amb Fuster i trencant les relacions. Significativament, la correspondència s'acaba també l'any 1957, el del trencament amb Ribera⁸⁷⁰. Vol dir que, en un mateix moment, s'esmicolen els dos principals   —549→   ponts de contacte amb l'interior, en una època en què aquest contacte és fonamental per a mantenir l'alè i l'esperança perquè l'exili cada vegada té menys vida pròpia. Una vegada més es confirma que entrem en una fase en la qual l'aïllament és pràcticament total. La idea podria complementar-se amb l'anàlisi d'altres epistolaris menors: el de Rafael Tasis, que constantment intenta calmar el radicalisme bartrià fins que també es produeix la ruptura; el de Josep Janés, que acaba igualment el 1957; o els de Domènec Guansé, Albert Manent i Jordi Pinell⁸⁷¹.

És el moment en què, des de l'interior, es posa clarament en dubte la funció de l'exili i que, per tant, va deixant de tenir sentit el mite del poeta exiliat i tot el que podia simbolitzar. També va deixant de tenir utilitat aquell hipotètic contrast Bartra-Riba que alguns sectors havien alimentat. Els punts de referència bàsica durant els anys seixanta, en un moment de relativa arrencada d'un primer procés de normalització, passen a ser uns altres. Aquesta situació, juntament amb les conseqüències d'un aïllament que ha tocat fons, provoquen un dilema entre exili i retorn que es va explicitant al llarg de la dècada. Hi ha moltes cartes que mostren aquesta disjuntiva. El 30 de setembre de 1967, per exemple, a propòsit dels comentaris que sap que la seva obra suscita a l'interior, comunica a Joan Roura-Parella que «tot plegat em somou les arrels i em té en un estrany estat de nostàlgia i d'anhel de 'retorns' que no sé on em menarà, però que necessita una sortida». Poc després, en carta a Joaquim Carbó del 23 de maig de 1968, afirma que:

És curiós que els «vells», els qui han tornat o els qui no es mogueren de Catalunya, m'aconsellen que torni, que és allà on se'm necessita, etc. En canvi, els joves entenen perfectament la meva posició. Ni un no m'ha dit que he de tornar... Ells, els joves, saben que sóc a dins ja.

I és que en el fons -aquesta darrera citació és prou il·lustradora- el dilema que el poeta es planteja és entre mantenir-se com a emblema de l'exili o, ja a Catalunya, convertir-se en símbol per a una joventut que no ha viscut la guerra i que no té necessitat de buscar referents tan lluny. Fixem-nos, sigui dit de passada, que el que Bartra no qüestiona és la seva funció simbólica com a punt de referència. El que no es posa pas en dubte, doncs, és el procés d'automitificació. I, certament, una de les causes del retorn -entre d'altres- és el convenciment de poder exercir aquest nou paper emblemàtic entre una joventut que ja no es planteja l'antiga ètica de l'exili.

D'entre els nombrosos epistolaris del període, n'hi ha dos d'especialment significatius.   —550→   En primer lloc, la recuperació del diàleg amb Antoni Ribera després d'un llarg període de desglaç i d'uns primers contactes encara molt freds. Val a dir, però, que la correspondència, més dilatada i menys interessant, ja no tornarà a ser el que era. Cal tenir en compte que Ribera ha deixat d'exercir el paper aglutinador que havia tingut anteriorment: ja no necessita mites propis per a la confrontació de models, el seu grup ha desaparegut i ell, com a intel·lectual, ha quedat també totalment aïllat⁸⁷². El diàleg només es revitalitza arran de la campanya per a la candidatura de Bartra al premi Nobel de literatura del 1967, que coordina Ribera des de Barcelona.

Tant l'un com l'altre procuren evitar subreptíciament el tema que havia provocat la ruptura del 1957. Així, quan Bartra defensa el seu paper a l'exili (29 de desembre de 1966), Ribera contesta ben lacònicament: «respecto les teves raons per no tornar» (14 de gener de 1967). Això sí, al final, quan el poeta està madurant la decisió definitiva i la consulta a l'amic, aquest es mostra partidari fervorós del retorn:

Sí, torna. Els teus anys d'exili s'han complert; el cicle s'ha tancat; ara ja pots tornar. Catalunya t'espera (7 de novembre de 1969).

El segon epistolari a destacar -i el més interessant de tot l'arxiu- és el de Pere Calders, que torna a Catalunya el 1962 i, fins a 1970, es converteix en el nou interlocutor de Bartra a l'interior. Es tracta d'una documentació de primer ordre sobre la situació literària catalana dels anys seixanta, per a conèixer detalls de la biografia de Calders i per a descobrir la reacció de l'exiliat que retorna i contempla una realitat que no s'assembla gens a la que havia conegut. Són unes tres-centes pàgines que mereixen un estudi monogràfic que sobrepassaria els límits d'aquesta comunicació. Deixem-ho en quatre idees fonamentals. La primera: Calders insisteix fins a la sacietat en la necessitat del retorn. Ell, que ha emprès el viatge de tornada, se sent feliç i satisfet. Fins al punt que en alguns cercles d'exili propers a Bartra aquesta actitud és criticada i considerada una claudicació.

Segona idea: la Catalunya que es troba no s'assembla gaire a la que el grup d'exiliats imaginava. És una mostra més de la distorsió existent, a mesura que passen els anys, entre la realitat i la imatge que se'n té des de fora. Així, Calders confirma que no cal suportar constants controls policials, que els ateus no són perseguits pels carrers o que no es viu en situació d'angoixa permanent. Valguin com a exemple aquests fragments, datats a 11 de desembre de 1962:

  —551→  

Agustí: l'enlluernament encara ens dura i penso que persistirà durant molt de temps (...). T'asseguro que tot el que temíem -opressió, angoixa, falta d''aire'- ja no és perceptible enlloc; em diuen que és un fenomen relativament recent (de dos o tres anys ençà), però visible ara en la majoria d'aspectes que estimem. I la gent es guanya la vida, treballant molt, però denotant un nivell elevat, fins i tot en relació al que nosaltres coneguérem (...). Moltes imatges que ens havíem anat formant són falses, en un o altre sentit, i cal veure-les de prop per a comprendre a fons (...). Creu-me quan et dic que no vull fer-te cap panegíric si et dic que les coses són millors del que em pensava, en tots els ordres.

Altres cops, les imatges emprades són ben caldersianes. Com en aquesta constatació, datada a 6 de gener de 1963:

Nosaltres no hem sofert pressions, ni hem sentit cap opressió ni ofec. Fins i tot estem estranyats, perquè esperàvem trobar certs controls que, de fet, veig que ja no existeixen. De vegades sento una mena de decepció per aquesta «indiferència» oficial, que em dóna menys importància de la que em pensava tenir.

És clar que la visió idíl·lica que transmet també és distorsionada. La felicitat recuperada, l'optimisme i les ganes de convèncer l'amic perquè torni expliquen que el panorama que presenta no s'ajusti del tot a l'autèntica realitat. Així, segons ell, els seus fills van a una fabulosa escola catalana, està a punt de sortir un diari en català i la immigració no és cap problema per a la normalització cultural i lingüística:

Els fills d'andalusos, murcians i castellans que han vingut en allau, ja parlen català i semblen tenir la pruïja d'ésser els primers en totes les manifestacions populars. Els seus pares vingueren a fer les feines de peonatge per a les quals no es troben catalans, i qui sap si els fills ens ajudaran en les que ens escauen a nosaltres. És un fenomen d'assimilació ben mediterrani, que fins ara ha funcionat a Catalunya d'una manera quasi perfecta.

Tercera qüestió a ressaltar: Calders també constata, com ja advertia Fuster, que l'obra de Bartra és més coneguda i acceptada del que sembla des de Mèxic:

Aquí et coneixen i t'estimen més del que et penses; ja sé que em costarà vèncer la teva resistència a entendre-ho així, però és veritat

(4 de març de 1963).

I darrer aspecte: Bartra no es deixa convèncer fàcilment, però la correspondència també posa de manifest la disjuntiva existent. Per una part el poeta considera en més d'una ocasió que les circumstàncies i la manca de llibertat no fan possible el retorn. Els arguments en aquesta línia ja són coneguts:

  —552→  

¿No tindré per destí convertir-me, vulgui o no vulgui, en un mite amb sacrifici de presència?

(15 de novembre de 1963).

A Catalunya no em seria possible escriure, en funció creadora, ni com a català ni com a home lliure en el món. Podria suportar-hi moltes coses, però aquesta no. Prefereixo seguir sent una mena de mite a arriscar a convertir-me en un fantasma en el meu país

(15 d'octubre de 1964).

Per altra banda, però, també hi ha moments que confessa que «estic cansat de ser un mite. S'acosten temps de desglaç i de liquidacions» (10 d'octubre de 1966). Una de les cartes, la del 4 de juliol de 1966, planteja una possible solució al dilema:

Quants anys de pretextos vares necessitar tu per tornar a Catalunya? Hauries pogut tornar perfectament cinc anys abans o cinc anys després. Vares tornar quan et sentires «madur» per a la tornada, la qual no fou pas condicionada o determinada per les circumstàncies objectives del país. Jo no estic madur per al retorn. I això és una cosa més dolorosa i més profunda que un pretext. Puc equivocar-me, però encara em sento un just, i la ira en el cor del meu amor. I no és cap mal, sinó el contrari, servir déus més alts, com dius tu, que els de cap geografia873.

El que cal per al retorn, doncs, és estar madur, saber-lo assumir. Vist així, tot és una qüestió d'assumpció del fet, al marge de les circumstàncies objectives del país. I és això exactament el que succeirà. Ja la mateixa carta acaba amb una professió de fe ben optimista:

Estàs equivocat: ens tornarem a veure. Sóc més profeta que tu, i exerceixo amb títol. T'ho dic bíblicament: els temps s'acosten.

En la resolució del dilema cal tenir en compte altres elements, que també podem analitzar des de les dades que ofereixen els diversos epistolaris (ara ja al marge dels de Ribera i Calders). D'una banda, la correspondència que Bartra manté amb escriptors joves com Oriol Pi de Cabanyes o Joaquim Carbó. El poeta se sent escoltat i comprès, tal i com afirma en carta del 22 d'abril de 1969 a Josep Bartrolí:

El meu Cartell874 està causant una impressió enorme entre els joves a Catalunya. Rebo sovint cartes de joves purs i fervorosos, i, també, de senzilla gent de poble que m'escriu la seva admiració i esperança. Tot això em somou fins a les arrels.

Sempre hi ha la voluntat, ja sigui des de fora o des de dins, d'actuar de model i de guia per a tota aquesta joventut. És una idea constant en el diàleg amb aquests nous   —553→   corresponsals. Així es desprèn, per exemple, de la carta del 10 de gener de 1968 a Joaquim Carbó:

Tinc l'agut i viu sentiment que una absència forçada s'ha convertit en una consciència vigent, en una pregona marxa de la meva obra Catalunya endins. Tu ets, d'això, el darrer testimoni que me n'arriba, i amb quin pes i emoció! (...). T'ho he explicat perquè t'adonis de la joia que em causa adonar-me que puc ésser testimoni d'allò que m'ha sostingut sempre: tenir un destí català.

En aquest sentit, és interessant advertir com Oriol Pi de Cabanyes és usat per Bartra com a paradigma de l'escriptor jove i, per tant, representant del col·lectiu al qual el poeta s'adreça per a oferir el mestratge i l'obra feta. Així li ho comunica, explícitament, el 5 d'abril de 1969:

Jo us necessito, com a joves hereus aurorals. Us he estat esperant durant trenta anys. He treballat per vosaltres i sóc, en part, responsable del vostre somni i de la vostra esperança.

I li ho diu, tinguem-ho en compte, just quan l'altre li ha posat en dubte la utilitat de l'exili en un moment com aquell.

Per a la resolució del dilema és important també, d'altra banda, l'opinió dels dos fills (Roger i Eli), que acaben essent els més exigents a l'hora d'extreure un significat polític al retorn. Els seus punts de vista motiven una relació epistolar interessantíssima, però que es mou en un àmbit privat i íntim en el qual ara no cal endinsar-se.

Tot i la decisió del retorn, el dilema es manté ben bé fins al darrer moment. La voluntat d'entrar a Catalunya durant el viatge que la parella vol fer a Europa la prenen a darrera hora i arriben a Barcelona l'11 de gener de 1970 amb els passatges de l'avió de tornada a la butxaca i amb la intenció d'estar-s'hi poc temps. La rebuda massiva a l'aeroport i les mostres d'admiració durant els primers dies d'estada motiven la decisió final. Finalment, la fruita ha madurat i la profecia s'ha complert: Agustí Bartra, el mític poeta de l'exili ha tornat, però continuarà exercint de poeta i de mite. Perqué, com ell mateix confessa al seu amic Josep Bartrolí en la carta ja esmentada del 22 d'abril de 1969: «A casa nostra m'estic convertint en una mena de mite (...), i en aquest sentit no voldria pas decebre ningú». El que passa a partir d'aquest moment ja són figues d'un altre paner.