891
Josep M. Castellet, Josep Pla o la raó narrativa (Barcelona, Destino, 1978), p. 98. Per a Castellet, els postnoucentistes configuren un «grup heterogeni d'escriptors» nascuts a la darrera dècada del segle passat, per a definir el qual caldria fer-ho a partir del període històric en què exercí la seva hegemonia, el de la República, «siguin quines siguin les idees polítiques de cadascun dels membres del grup». Aquesta plèiade de literats aplegaria tres grans grups superposats, el dels 'neonoucentistes', el dels que se n'allunyen des d'una perspectiva més realista i popular (Pla i Sagarra) i els 'avantguardistes'.
892
C. A. Jordana, D. Guansé, J. Oliver, X. Benguerel: París-Santiago de Xile: quatre visions d'un mateix viatge a l'exili, introducció, notes i edició a cura de Lluís Busquets i Grabulosa (Barcelona, la Magrana, Col. L'Esparver Llegir, 54, 1994), pp. 8-13.
893
Així el professor Enric Bou a «Fugida», El País (3-XI-1994).
894
Recentment m'he adonat que d'altres filòlegs accepten la meva proposta i es refereixen al grup pont, frontissa o de la guerra pel fet «d'haver hagut de complir una doble funció de pont entre el grup postnoucentista anterior i el grup generacional de postguerra consegüent i entre l'abans i el després del que la conflagració va suposar», com jo mateix he fet; així Neus Berbis i Maria Josep Simó, «Benguerel i Rodoreda: la concreció de la novel·la psicológica a Catalunya», Revista de Catalunya, 99 (setembre 1995), pp. 104-113.
895
Ferran Fontana, que provenia d'una masia no pas lluny de Pruït, estava emparentat amb els Puget, el retrat biogràfic dels quals ens ha deixat Pla: Rafael era Un senyor de Barcelona; Jacint, Un senyor de la Terra del Foc; cfr. Tres senyors, O. C., 19 (Barcelona, Destino, 1971). Esteve Albert i Corb m'explicà que Fontana, emigrat a l'Argentina durant la primera gran guerra gràcies a l'engrescament del seu parent Jacint, havia fet una fortuna impressionant a partir de l'explotació de la fusta del 'quebratxo', d'on extreia, a més de la fusta per a vaixells ateses les seves qualitats de flotació, taní per a les adoberies i quina per a les farmàcies. Hauria ajudat Macià i, segons Albert, durant la nostra República, havia arribat a tenir avions i ferrocarrils propis gràcies a la seva intervenció a la guerra del Chaco (1932-1935).
896
Girona (nascut a Vilafranca del Penedès el 1900), emigrat a l'Argentina als vint anys, director de la revista Catalunya de 1936 a 1946 -data en que el substituí Joan Merli- tenia contacte directe amb Cambó (entre els exiliats corria la brama que era un fill seu natural i tot, com em va testimoniar Vicenç Riera Llorca).
897
Entre aquests, consten en una carta, enmig d'altres compradors com Antoni López Llausàs, Jacint Puget i Ferran Fontana.
898
El 20-XI-1952 escriu a Ferrater Mora que els ha llegit a l'efímera revista Pax: «N'hi havia un devessall de catalans i de castellans encara que tots amb una comuna llengua atrotinada. I entre tants, només n'hi vaig descobrir un -un vers, no pas un poema- que tenia xispa. Era de Sànchez Juan a qui potser seria millor anomenar Juan Sànchez. I, a més, tant es podía aplicar a l'Eucaristia com a l'art de fer matons. Gairebé tots els poemes eren fets de forma que cada vers resultava una malaguanyada victòria contra l'esterilitat: brot ressec descobert penosament en un erm. El més grandiós -vull dir el de més llargària- era de Díaz Plaja, pseudònim de Díaz Plaga (...). Cap d'aquests poetastres no és capaç de comprendre -ni jo tampoc- el misteri inefable de la transubstanciació (...) ni amb la intel·ligència ni amb el cor. Ni místics ni teòlegs -d'on els ha de venir?-, no passen de ser més que uns afamats menja-hòsties, sense fam i sense fama, empesos pel delit de presumir. És per això que m'empipen. Car no m'empipa pas un Verdaguer amb els seus cants místics o les seves eucarístiques. No m'empipa, sinó que fins m'embadaleix quan d'una minsa floreta blanca en fa la camisola de la Mare de Déu. És precisament aleshores, quan hom s'adona que en el misticisme hi ha una cosa humana que crema. I si les coses cremessin de debò, jo no hi tindria res a dir. Un autèntic revifament cristià d'Espanya, un retorn a la puresa i a la fe evangèliques em semblaria admirable. Fins si fos autèntic, qui sap si no m'hi podria sumar. Però aquest reialme de Déu convertit en el reialme de la bestiesa, aquesta barreja de mitres i d'espases i de poetastres transformats en escolans, aquest Estat pseudo-teocràtic aguantat amb les puntes de les baionetes i amb la guàrdia imperial dels moros i les esquenes ajupides dels botiflers, és una merda sense remei i em penso que deu fer molt de fàstic...».
899
Oliver n'escriu els detalls a Benguerel el 16-X-1963. Molts dels intel·lectuals presents a la trobada havien signat un manifest contra uns abusos policíacs esdevinguts a Astúries. Fraga, ministre de l'interior, va fer pagar els neulers del manifest a Bergamín retraient-li escrits de l'any 1938 a la premsa i no permetent la resposta de Bergamín, el qual, sense el recolzament d'Aranguren va abandonar la trobada. Sastre, Oliver i Castellet van anar a trobar a Aranguren demanant-li que es comportés com a president de tots, però no ho van pas aconseguir. Aleshores va ser quan Bergamín els deixà plantats i Oliver el va seguir, cosa molt ben vista entre els estudiants més joves.
900
Es tracta d'El Patriarca, una novel·la que deuria acabar a la paperera; de la correspondència, se'n poden extreure dos personatges: Lari i Xarli. Es dóna el cas que la novel·la guanyadora d'Enric Massó havia estat refusada per Benguerel per ser editada a El Club. El jurat d'aquell any era constituït per Pla, Martínez Ferrando, Gaziel, Fuster, Petit, Pons i Rubió. La correspondència dóna a conèixer que, a més de Rodoreda, Sales i Benguerel, s'havien presentat al premi L. Ferran de Pol, Blai Bonet, Pedrolo, M. Cuspinera i Josep Palacios.