901
En la carta escriu: «...hi havia moltíssima gent, tot jovenalla, gairebé sense més excepcions que en Petit, en Cruset i dona, la Merceditas Salisachs i jo. Allà hi havia molts Goytisolos, molts Carlos Barrals, molts Badoses, etc. Veient-los junts, tan joves i tanta colla, el cor se m'encongia pensant que se'ns escapa la joventut. Jo vaig anar a parlar francament amb en Carlos Barral (que és tan català com tu i com jo) de la nostra idea de la doble edició dels novel·listes catalans».
902
«En Joan Marsé, a soles, em fa un efecte diferent (...). És un xicot simpatiquíssim, reflexiu, de caràcter (segons la impressió que em dóna) simple i dreturer, completament autodidacta (...). Em va fer moltes confidències, interessantíssimes des del punt de vista que ens interessa, o sigui les causes de l'apartament de la seva generació de les lletres catalanes: el catalanisme, vist a través del seu pare (policia de la Generalitat, pare adoptiu, de qui parla amb gran respecte i afecte), li feia l'efecte d'una cosa utòpica, sense aplicació a l'època d'ara, i pel que fa als llibres catalans, els que havia llegit li havien caigut dels dits (...). D'altra banda, ningú no s'havia preocupat d'ensenyar-li català ni d'iniciar-lo en els misteris de la llengua i la literatura catalanes, que als seus ulls apareixien com unes relíquies anacròniques, gelosament guardades per uns personatges estranys, del tot deslligats de la vida d'ara (...). El que importa és que està del tot decidit a fer-se seu el nostre principi, en virtut del qual un autor català ha de donar la primera edició de les seves obres en la llengua materna, com a degut homenatge a aquesta, edició que hauria de ser immediatament seguida de la castellana per salvar els seus interessos. Creu que amb aquesta tàctica farem seguir també en Pere Espinosa i altres. Creu que en Carlos Barral, impressionat per les meves paraules, estaria disposat a encarregar-se de l'edició castellana i vam quedar que ell i jo aniríem un dia a veure en Barral i en Petit (en Petit és el manefla número u d'aquella casa)...».
903
Així i ho conta Sales el 19-XII-1960: «No he vist encara els de can Seix, per la senzilla raó que en Carlitos Barral és a Madrid (...). En vaig parlar, amb tot, amb en Petit (...); em va dir confidencialment que li semblava que, en efecte, a en Barral la meva suggestió l'havia impressionat, però que no s'avindria a una de les condicions per mi posades: que l'edició catalana aparegués sis mesos abans que la castellana. Creu que com a màxim s'avindrà que les dues siguin simultànies...».
904
Domènec Guansé, «Catalans a Tolosa», Catalunya, X, 101 (IV-39), pp. 6-7.
905
Domènec Guansé, «El grup de Roissy-en-Brie», Catalunya, X, 102 (V-39), pp. 3 i 9.
906
«El grup d'escriptors i artistes catalans que sojornen en aquest redós és format per Francesc Trabal, que n'és l'animador, amb el seu somrís peremnement optimista (...) Joan Oliver, amb el seu aire segur i reposat (...) Armand Obiols, amb la seva fantasia diabòlica; Xavier Benguerel, el més obstinat treballador de la colla; Mercè Rodoreda, que treballa també afanyosament (...) Sebastià Gasch, que no para de deambular per aquests camins i carreteres, a la recerca dels paisatges dels Utrillo i dels Vlaminck (...) Montanyà, que oblida les gràcies del paisatge per recercar experiències per a les seves possibles novel·les psicològiques; C. A. Jordana, el més pensatiu de tots, que passeja aparentment solitari, però en realitat en l'íntima companyia dels personatges de les novel·les que rumia i de les quals en comencem a admirar una per l'únic que en coneixem, el títol: Homes sense terra, que serà una mica la novel·la de nosaltres mateixos». D'aquesta obra ningú no en dóna noticia. Probablement quedà inconclusa i Jordana aprofità les notes sobre l'exil i per a incorporar-les a El món de Joan Ferrer. Tampoc tenim noticia d'un reportatge «objectiu, verídic i apolític» dels últims dies de Catalunya, titulat «The last days», que Jordana afirma que està enllestint en l'entrevista amb Guansé que apareix a Catalans a Tolosa.
907
Especialment a partir de la publicació d'Anna Murià de les cartes de Rodoreda, precedida d'una entrevista en què la destinatària explicava el context d'aquesta correpondència. Vegeu Mercé Rodoreda, Cartes a l'Anna Murià (1939-1956), Barcelona, La Sal, edicions de les dones, 1985.
908
Domènec Guansé, «Vida literària. Inquietud de l'exili», Catalunya, X, 109 (XII-39), p. 35.
909
Anna Murià, Crònica de la vida d'Agustí Bartra, Barcelona, Editorial Pòrtic, 1990, capítol 6, especialment pp. 80-81.
910
Cartes a l'Anna Murià, ob. cit., p. 45.