L'amor és el gran tema de la lírica medieval i, per parlar-ne, els trobadors utilitzaven al·legories1, comparacions, contrastos2 i altres recursos formals, molts dels quals han esdevingut tòpics literaris que, passant pel sedàs de noves concepcions poètiques, són ja elements essencials del món literari. És el cas de les imatges de la guerra o de la mar3, o de les relacions feudals aplicades a la conquesta amorosa i als sentiments del poeta4. En aquesta comunicació tractarem algunes imatges procedents de l'activitat de la falconeria, aplicades també al context amorós en la lírica medieval.
El motiu ja havia estat assenyalat per Jeanroy (1934: 125); fins i tot hi ha, a començaments de segle, alguna tesi dedicada al tema dels ocells que apareixen a la poesia trobadoresca5. Mes recentment, O. Cadart-Richard (1978 i 1980) n'ha parlat referint-se especialment a R. de Berbezilh i a C. de Girona. Com la diversitat d'ocells que apareixen a la poesia dels trobadors és gran, ací només em referiré als que participaven en la falconeria. L'estudi està basat fonamentalment en l'edició de la poesia dels trobadors de Riquer (1975), en alguns versos de poetes italians recollits per Garver (1907) i, per veure la possible continuïtat del tema, en les edicions de Bohigas de la Lírica trobadoresca del segle XV (1988) i de les Poesies d'Ausiàs March (1980).
La comparació és molt eficaç com a recurs didàctic i en les de tema animalístic6 els trobadors tenien una tradició ben assortida d'on extreure'n, la dels Bestiaris que, des del Physiologus7 grec, s'havia reproduït en moltes versions a l'Edat Mitjana. Animals fantàstics i animals reals recorren els versos dels trobadors representant en la major part dels casos els valors morals que els atorguen els Bestiaris. Però també es podien fer servir imatges de l'activitat de la caça, molt practicada i de gran prestigi entre els senyors feudals8. La relació entre la caça, una activitat comuna i prestigiosa entre els senyors medievals, i l'amor, també és ben antiga. A l'Ars amatoria Ovidi ja en parlava:
També al De amore, Andreu el capellà es referia a l'amor com a una caça (Creixell, 1990: 49). En aquest treball ens ocuparem únicament dels ocells caçadors i de la relació que podien tenir amb la pràctica amorosa.
Curiosament els ocells caçadors, excepció feta de l'àguila, no apareixen al Bestiaire d'amours de R. de Fournival, compost al segle XIII, quan la tòpica trobadoresca ja era ben establerta. Però a la Reponse del Bestiari sí que hi ha una referència quan es diu que:
«Ore, biaus maistres, ne loeriés vous nïent que je m'asseürasse peu en chel faucon qui si tost deschent a sa proie que on ne set l'eure s'est deschendus de demie lieue haut et donne le caup a le mort a cheli qui garde ne se'n donne?»
(Segre, 1957: 135)
S'hi compara la silenciosa rapidesa del falcó amb la manera de fer de l'home. Els cavallers medievals es dedicaven a la guerra, al festeig amorós i a la caça, activitats que es deixen entreveure en la poesia. El motiu de la caça hi té freqüentment el sentit denotatiu que li correspon, sense altres connotacions simbòliques o metafòriques i complementa les descripcions dels protagonistes dels poemes. Peyres de Rius comença així un poema:
Armes, Amors e cassa
me play quant se n amassa
el coms qui les manté,
e prey Déu que li plassa
cascuna de lor se fassa
so que lor aparté:
armes, gerrejar bé,
Amors tot joi amassa
cassa, cassant revé
(Bohigas, 1988: 128)
I Raimbaut d'Aurenga es dirigia a la seua dama de la manera següent:
El poeta italià Francesco Ismera també havia parlat de falcons:
E cavaglieri armati torneare,
Caccie di bestie e falcon per riviera,
Le pratora fiorir di primavera,
Canti d'augelli e stormento sonare
(Garver, 1907: 302)
La falconeria era un pràctica molt comuna i especialitzada que comptava amb abundants llibres tècnics on s'explicava la manera de cuidar els ocells de caça, d'alimentar-los, de netejar-los, etc.11 També trobem alguns d'aquests detalls tècnics en la poesia medieval. Cerverí de Girona al poema «Nuncha querria eu achar» ofereix a l'infant don Pedro un esparver de setembre, perquè aquestes aus acaben la muda de les plomes en estiu i en setembre son millors (Riquer, 1975: 1573)12.
En algunes ocasions es compara el poeta amb un ocell caçador, o s'identifica la seua situació amb la d'aquells. Així, Guilhem Rainol d'At diu de la seua dama: «Ma domn'e tan bell'e cortes'e pros / que·m fai loirar plus que falcó lanier» (Riquer, 1975: 1240), i el poeta florentí Guido Orlandi explica:
Per tant, ja no és únicament l'activitat social de la caça el que apareix a la poesia, sinó que s'estableix una relació entre aquesta activitat i la temàtica amorosa. En aquest sentit, hi ha també algunes imatges sobre l'absurditat de situacions on amor i caça s'entrellacen. En un sirventés contra els rics Guilhem Rainol diu:
vei tot lo segle torbar,
qe·l bocs es al lop arditz
e l'ausor sec la perdiz,
l'agnels garda e·1 pastre pais,
e·1 muls cavalca son fais [...]
(Riquer, 1975: 1239)
Guillem Magret, en una cançó d'amor explica:
Aissi cum fan volpilh encaussador,
encaus soven so q'ieu non aus atendre,
e cug penre ab la perditz l'austor;
e combat so dont no mi puesc defendre,
(Riquer, 1975: 918)
L'expressió de situacions amoroses a través d'imatges absurdes és famosa pels versos d'Arnaut Daniel «Ieu sui Arnautz q'amas l'aura / e chatz la lebre ab lo bou / e nadi contra suberna» (Riquer, 1975: 631), que van ser imitats per Petrarca al sonet CCXII (Cortines, 1989: 664), i per March a la tornada del poema LXIV (Bohigas, 1980, III: 66), amb la particularitat en aquest darrer cas que March introdueix en la imatge ocells caçadors, «Lir entre carts, ab milans caç la ganta / i ab lo branxet la lebre corredora...», on Petrarca i el trobador parlaven d'altres animals. El poeta italià Inghilfredi Siciliano descriu una situació on tot és cap per amunt de la manera següent:
Dimmi lo meo parvente per esempli,
Cà dì è nell'aria scura
Lo vil augel sovrassaglie il falcone,
Pres' ha 'l Leon natura di topino.
(Garver, 1907: 283)
Es produeix un canvi i les coses tenen un valor oposat al que els correspon. Així, un vil augell ocupa el lloc del falcone que deu representar l'ocell no vil. En efecte, el falcó es considera un ocell virtuós. El poeta florentí Monte Andrea en parlava en els termes següents:
Chè se gli ausgielli àn temenza
E mostrano dolglienza
Del falco rudïone,
Non è per tradisgione,
Ne per sua vileza;
Ma natural vertú ne fa cierteza
(Garver, 1907: 303)
I als Bestiaris el falcó apareix com: «Accipiter, avis animo plus armata, quam ungulis» (McCulloch, 1962: 123). Un ocell d'aquestes característiques pot servir per a simbolitzar un dels elements més importants de la poesia trobadoresca; la dama. Així, Jordi de Sant Jordi quan lloa les excel·lències de la seua estimada als «Estramps» diu:
Però, a més de representar la dama o el poeta, la caça esdevé en alguns poemes la gran imatge del joc amorós, de manera que s'identifiquen aquestes dues activitats dels cavallers medievals. Rigaut de Berbezilh en una cançó sobre l'amor «Tuit demendon qu'es devengud'amors» les assimila clarament:
Arnaut Daniel, emprant també aquesta imatge de la caça, diu de la dama: «Qu'el sieus cors sobretacima / lo mieu tot e no s'eisaura». A més de l'assimilació de la dama amb l'ocell trobem ara la identificació entre el vol de l'au que caça i el de l'amor o el del cor de la dama quan cacen l'amor.
Peire Vidal en la composició «Neus ne gels ni plueja ni fanh» explica, ja vell, que s'ha enamorat d'una dona jove:
Mas l'ausors qu'om pren en l'aranh,
qu'es fers entro qu'es domesiatz,
pueis torna maniers e privatz,
s'es qu.il tenha ni gen l'aplanh,
mout val mais d'autre quant a pres;
tot atrestals uszatges es,
qui jove dona vol amar,
que gen la deu adomesgar.
(Riquer, 1975: 911-912)
Aquest trobador relaciona novament la dama amb l'ocell, com feien Jordi de Sant Jordi i Rigaut de Berbezilh. Així doncs, podem dir que, quan la caça i l'amor s'identifiquen en la poesia amorosa medieval, sorgeixen algunes imatges especialment interessants; la del vol de l'ocell=amor, dama, etc., que busca una presa; la del falcó=dama, i la de l'ocell caçador que prèviament és caçat pel caçador, el qual l'ensinistrarà. En quasi tots els casos l'ocell és la dama, encara que en alguna ocasió, com hem vist, representava el poeta.
Sense ser tan unívoca com les imatges de què parlàvem al començament, és evident que, com la mar i la guerra, la caça era un motiu utilitzat en la lírica medieval per a representar, a mes d'escenes reals, situacions i imatges amoroses, i generalment l'ocell s'assimilava a la dama.
Ausiàs March, «trobador» entre cometes, devia conèixer aquest ús de les imatges de caça que feien els poetes medievals. Tanmateix, llevat de la que ja hem comentat del poema LXIV, i dels CXXIIa i CXXIIb, on demana al rei Alfons el Magnànim un falcó per a poder caçar, no hi ha més ocells caçadors als seus poemes. Potser el poeta considerava la imatge trobadoresca poc adient al to reflexiu i dramàtic del seu poemari.
Pagès troba un altre poeta, Gómez Manrique, que també demana un falcó al rei, en aquest cas Ferran el Catòlic (Bohigas, 1980, V: 116). És clar que es tracta de poemes de circumstàncies, i pot ser-ne una prova el fet que el CXXIIa sols apareix en un manuscrit, no el trobem en cap edició ni traducció (Pagès, 1912-14: 180-181). March diu al rei16:
Tots los delits
del cors he ja perduts,
e no atench
als propis d'espirit;
en los mijans
ha ésser mon delit,
e si no l'he,
jo romanch decebuts.
e sol d'aquests
me resta lo caçar,
per què us soplich,
mon car e bon senyor,
que del falcó
me siau donador,
un pelegrí
lo qual té nom suar.
(CXXIIa, vv. 1-8)
Mon bon senyor,
puix que parlar en prosa
no·m val ab vós
per haver un falcó [...]
Tots los delits
del cors he ja perdut,
e no atench
los propis d'esperit,
e no sent molt
del animal delit:
sé, más no sent,
dels de moral virtut.
Tor mon delit
resta sol en caçar;
per què us suplich,
dels hòmens vós millor,
que d'un grifaut
me siau donador,
tal que a vos
escaiga lo donar.
(CXXIIb, vv. 1-2, 9-16)
En el primer poema March ens dóna més detalls tècnics que en el segon, i aquests revelen el seu coneixement de la falconeria ja que, com sabem, durant molt de temps havia estat falconer del rei. Li demana un falcó pelegrí, que és una espècie que ve de lluny i de la qual no es troba el niu. És sinònim de falcó de muntanya i en castellà es diu halcon montano (Diccionari Català-Valencià-Balear). El «Libro de falconeria» del rey Dancos (Fradejas, 1985: 71) diu sobre aquest tipus de falcó:
«Et digo verdat que éstos sson los mejores ffalcones de todos los que en el mundo sson [...] Et quando quissieres ir a caçar, estos ffalcones echa primero».
Així doncs, March sabia bé quina cosa estava demanant al rei. Quant al terme suar, és bastant enigmàtic. Com ja hem vist, aquestes aus s'anomenaven freqüentment amb algun qualificatiu. Hem trobat el falcó laner a un poema i els falcons naverts i ramechs als Bestiaris catalans17. Pagès (1912: 177) suggereix que el mot pot fer referència a la poetessa Isabel Suaris, cantada també per B. Fenollar i S. Pastor. De manera que en aquesta obra «faceciosa» com la qualifica Bohigas, pot aparèixer un rastre de la caça amorosa, i no ha de semblar estrany sabent, com sabem, que March coneixia els trobadors. Si recordem el poema que hem comentat de Peire Vidal, es produeix una situació paral·lela entre aquest i els que comentem de March. El trobador, ja vell, com March, canta l'amor d'una dona jove i s'atreveix encara a vanagloriar-se de ser bon cavaller i galantejador ―recordem que March explica que, encara que té arrugues, «dels membres só bé proporcionat» (CXXIIa, v. 22). I com hem vist compara la dama amb un astor. Pensem també que el rei era vell, i que la seua amant Lucrezia d'Alagno era una dama jove.
Per tot açò, és molt possible que, a més de la intenció real de demanar un falcó, March jugara amb la identificació dama-falcó que apareix en alguns poemes amb imatges de caça, i també amb totes les connotacions que allò tenia per al rei a qui dirigia el poema. Ara bé, aquesta imatge tan medieval, com hem dit no és freqüent en el poemari de March, no la trobarem a Petrarca ni als poetes del Renaixement, que preferiran la caça del porc senglar i el cérvol18.
Bibliografia
Archer, R. (1982): Symbolic Metaphor and reading-processes in Ausiàs March, «Modern Language Review», 77 (1), pàgs. 89-99.
Bohigas, P. (1980): ed. de A. March, Poesies, cinc volums (Barcelona, Barcino).
Bohigas, P. (1988): ed. de Lírica trobadoresca del segle XV (València, Institut de Filologia Valenciana, Publicacions de 1'Abadia de Montserrat).
Bianciotto, G. di (1980): ed. de Bestiaires du Moyen Age (París, Stock).
Cadart-Richard, O. (1978): Le thème de l'oiseau dans les comparaisons et les dictons chez onze troubadours, de Guillaume IX à Cerveri de Girona, «Cahiers de civilisation médiévale», XXI, 3, pàgs. 205-229.
—— (1980): Le thème de l'oiseau et le declin de la fin'amor chez Cerverí de Girona, «Occitan/Catalan Studies» (Lewis and Clark Coll.) 1, pàgs. 41-46.
Ciruelo, J. I. (1987): ed. de P. Ovidio Nasón, Ars amatòria-Arte de amar, Remedia amoris-Remedios del amor (Barcelona, Bosch).
Cortines, J. (1989): ed. de F. Petrarca, Cancionero, dos volums (Madrid, Cátedra). Edició bilingüe.
Creixell Vidal-Quadras, I. (1990): ed. de Andrés el Capellán, De amore (Tratado sobre el amor) (Barcelona, Sirmio, El festín de Esopo).
Fradejas Lebrero, J. (1969): ed. de Pero López de Ayala, Libro de la caza de las aves (Madrid, Castalia).
Fradejas Rueda, J. M. (1985): ed. de Tratados de falconeria (Madrid, Cairel Ediciones). Inclou cinc tractats del segle XIV i un del XVI.
Garver, M. S. (1907): Sources of the beast similes in the Italian lyric of the thirteenth century, «Romanische Forschungen», XXI, pàgs. 276-320.
Hensel, W. (1909): Die Vögel in der provenzalischen und nordfranzösischen Lyrik des Mittelalters, «Romanische Forschungen», XXVI.
Jeanroy, A. (1934): La poésie lyrique des troubadours, 2 volums (Paris).
Leveroni, R. (1951): Les imatges marines en la poesia d'Ausies March, «Bulletin of Hispanic Studies», XXVIII, pàgs. 152-166.
Lewis, C. S. (19856), The allegory of love (Oxford New York, Oxford University Press).
McCulloc, F. (1962): Medieval Latin and French Bestiaries (Chapel Hill, University of California Press).
Möller, D. (1965): Studien zur mittelalterlichen arabischen Falknereiliteratur (Berlin, Walter de Gruyter & Co).
Pagès, A. (1912): Auzias March et ses prédécesseurs (Paris, Librairie Honoré Champion, éditeur).
Panunzio, S. (1963-1964): ed. de Bestiaris, dos volums (Barcelona, Barcino). Cada volum correspon a un any.
Riquer, M. de (1975): Los trovadores, tres volums (Barcelona, Planeta).
Riquer, M. de-Badia, L. (1984): eds. de Les poesies de Jordi de Sant Jordi (València, Tres i Quatre).
Rolph, W. L. (1971): Conflict and choice: the sea storm in the poems of Ausias March, «Hispanic Review», XXXIX, pàgs. 69-75.
Rovira, J. C. (en premsa): Faien camins duptosos per la mar.(Acerca del topos de la navegación de amor), pròxima aparició en Homenaje a Alonso Zamora Vicente.
Segre, C. (1957): ed. de Li Bestiaires d'Amour di Maistre Richart de Fournival e li reponse du Bestiaire (Milà-Nàpols).
Smith, N. B. (1979): From Peire Raimon de Tolosa to Ausias March: Toward a post-courtly psychology, dins AA. DD. Actes del segon Col·loqui d'Estudis Catalans a Nord-Amèrica, pàgs. 189-195.
Schutz, H. (1945): ed. de The romance of Daude de Pradas called «Dels Auzels Cassadors» (Columbus, Ohio State, University Press).
Taylor, R. (1978): Les images allégoriques d'animaux dans les poèmes de Rigaut de Berbezilh, «Cultura Neolatina» (Atti del VII Congresso Internazionale de Lingua e Letteratura d'Oc e di Studi Francoprovenzali), XXX-VIII, fasc. 1-6.
Vàrvaro, A. (1960): ed. de Rigaut de Berbezilh, Liriche (Bari, Adriatica Editrice).
Zimmermann, M. C. (1979): Les métaphores de la mer dans la poésie d'Ausiàs March, «Ibérica», II, París, pàgs. 41-57.
