Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
Abajo

Entre el «Cartoixà» de Corella i el «Tirant»

Germà Colón Domènech





L'amic i col·lega Vicent Martines vol que estiga present en el volum que ell cura, dedicat a mestre Corella. Li agresc aquest honor i, només per complir amb tan amable invitació, escric unes notes, que tenen un caràcter molt provisional i que volen ésser únicament un prec per tal que hom n'estudie uns aspectes poc conreats.


1. El cabal lèxic del Cartoixà

En llegir els quatre llibres de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, el Cartoixà, arromançats per Joan Roís de Corella1, ens trobem amb força sorpreses. L'obra és un tresor, i mai no lamentarem prou que no estiga encara editada críticament o que almenys hom dispose d'un facsímil de la primera impressió, la qual aparegué escalonada entre 1495 i 1500.

Prescindint de la rica sintaxi i de la «valenciana prosa», ací desplegada en tot el seu esplendor, sobta en primer lloc un gran nombre de térmens savis o cultismes, que la moderna lexicografia no ha recollit en llur majoria (p. ex. ponderar, labis poluts, 'llavis sollats', progènie, i tants més). D'altra banda apareix algun esporàdic i estrany castellanisme.

Naturalment aquest lèxic, se l'ha de posar dins el marc de tota la producció valenciana del segle XV i de la primeria del XVI.




2. Cultismes al Cartoixà i al Tirant

En aquestes pàgines i davant el benvingut remolí que ha alçat la recent atribució del Tirant lo Blanch a mestre Corella2, jo m'he limitat a examinar alguns fragments del Cartoixà3 i a comprovar si determinats mots cultes eren també al Tirant o no4. El cultisme és, sobretot al segle XV, el que diferencia la formació humanística d'un autor. Naturalment la novel·la del Tirant pertany a un registre lingüístic força diferent de la prosa devota de Corella, tot i que els famosos parlaments tirantians mostren un estil prou ampul·lós, semblant al del nostre teòleg. No gosaré traure, doncs, cap conclusió apodíctica. Només voldria que hom analitzés aquest tema, ara que, amb recomptaments electrònics, es fa possible d'arribar a resultats fiables.




3. Coincidències en les dues obres

D'una banda tenim identitats entre ambdós texts que són, diríem, en l'aire del temps. Per exemple:

  • adherir (aderint, Segon, IIb) vs. (aguerem aderit, TB, capítol 16)
  • amaríssim (amarissima amargor, Quart, IIIIv.ºa) vs. (amarissimes lagremes, TB, 443)
  • corrupte (corrupta, Segon, IIIIv.ºb) vs. (amor corrupta, TB, 268)
  • dèbil (debil poder, Primer, VIb) vs. (flach e debil cors, TB, 283)
  • fructífer (fructifera passió, Quart IIIv.ºb) vs. (de tots bens fructifera, TB, 330)
  • indiscret (indiscretes rialles, Quart, IIv.ºa) vs. (indiscret metge, TB, 239)
  • inestimable (Quart, IIa) vs. (donzelles de inestimable bellea, TB, 52)
  • infal·lible (veritat infallible, Primer, VIv.ºb) vs. (cosa infallible, TB, 331)
  • mansuet (Segon, IIv.ºa) vs. (mansuet, TB, 468)
  • màcula (Primer, VIa, defalt ni macula) vs. (sens macula, TB, 468)
  • mitigar (Quart, IIIIv.ºa) vs. (mitigar e vençre, TB, 1)
  • profunde (humilitat profunde, Segon, IIb) vs. (profunde suspir, TB, 126)
  • pròsper (coses prosperes, Segon, IIIv.ºb) vs. (la sua prospera persona, TB, 262)
  • repel·lir (Quart, IIIIv.ºa) vs. (repellir, TB, 374)
  • silva (vna spesa silua, Terç, Va) vs. (spessa silua, TB, 226).
  • tristícia (Quart, IIIIv.ºb) vs. (superbia, tristicia, furia, TB, 239)
  • visceral (visceral compassió, Segon, IIv.ºb) vs. (viceral corrompiment, TB, 143)



4. Divergències parcials

En algun cas les coincidències no són completes, car un detall o un altre separa la forma dels vocables. Al TB hom s'agenolla (caps. 26 i 27) o està agenollat (caps. 119, 141) mentre que al text de Corella és engenollat (Primer, IIIb)5. Si TB duu seguedat (269) en canvi el Cartoixà porta ceguedat (Segon, IIIv.ºb); també el pobresa de la novel·la s'encara amb pobrea (Primer, VIb; Quart, IIIIv.ºa), mentre que pobretat és lexema comú (Primer, Vv.ºa; Terç, IIIb; TB, 304). El substantiu tirantí desferra (caps. 27 i 145) és desferrea en el nostre mestre en teologia (Primer, Xb). El verb presumir (presumeixes, Quart, IIIIa) d'aquest és presomir al TB, 285 (però presumia al cap. 6). Si al Cartoixà tenim tardetat (Primer, Vv.ºa), a la novel·la és tarditat («en riure, tarditat cap. 143, incunable foli r 5r.ºb). El terme uidua (uidues, Primer, XIIIv.ºb) s'oposa a la variant del TB viuda (cf. la viuda Reposada, passim); en lloc del viduitat (Primer, XIIIv.ºb) TB empra viduatge (cap. 3).

És clar que algunes d'aquestes diferències han d' ésser atribuïdes als impressors. Hi ha, però, casos més delicats com candela (recordem l'episodi del cap 231) front a canela en Corella (Terç, IIIIv.ºb). I encara ben colpidor és el de servey- servici, on el Cartoixà recorre als dos lexemes (p. ex. servey, Primer, XIv.ºb; Quart, IIIb; servici, Primer, Vv.ºa), mentre que al TB només apareix servey.




5. Cultismes corellians

Tenim ara abundosos casos en els quals cultismes de Corella no es troben al Tirant. En done una petita llista, fàcilment ampliable:

  • acerbíssim (Quart, IIIb; acerbissima, Primer, Vv.ºb; Primer, Xv.ºb; Primer, XIa)
  • arguir (Terç, IIIIb; IIIIb)
  • bàlsam (balsem, Primer, IIIv.ºa)
  • compel·lir (Primer, Xv.ºa)
  • cotidià (cotidiana, Quart, IIa)
  • cruciar (cruciauen, Segon, IIb)
  • declinar (Terç, IIb)
  • deífic (deifiques obres, Primer, IIIa; deifica presencia, Primer, Vb; la sua cara deifica, Primer, Vv.ºb; deyfica doctrina, Segon, Va)
  • deitat (deytat individua, Terç, Va)
  • denotar (denota, Quart, IIIv.ºb)
  • durícia (Quart, IIIIb)
  • eminència (Primer, VIa)
  • especiós (speciosa cara, Primer, IIIb; Primer, Vv.ºb; Primer, VIa, faç speciosa)
  • estèril (steril, Primer, XIIIb)
  • esterilitat (sterilitat, Primer XIv.ºa; Primer XIIIb)
  • èxtasi (Terç, IIv.ºb)
  • femení (veu femenina, Primer, VIb) [TB porta femenil, cap. 2 i 330]
  • fúlgid (blancor fulgida, Terç, IIIa)
  • germinar (Primer, XIb)
  • hipòcrit (ypocrits, Primer, Vv.ºa)
  • idiota (ydiota, Segon, IIIv.ºa)
  • ignominiós (ignominiosa mort, Terç, IIIIa)
  • immunde (inmunde, Segon, IIIIv.ºb)
  • incitar (incitaua, Primer, VIa; XIv.ºb)
  • incongru (incongrua, Quart, IIv.ºb)
  • increpar (increpa'l, Segon, Vb)
  • instigació (Primer, Xv.ºb)
  • interpretar (Primer,VIv.ºa; Terç IIIa; IIIb)
  • irradiar (Primer, VIIIv.ºb)
  • jactància (iactancia, Primer,Vv.ºb)
  • medul·la (Primer, XIIIv.ºb; medulles, Quart, IIb)
  • mel·liflu (melliflues paraules. Primer, IIv.ºa; melliflua paraula, Quart IIIIa; dolçorr melliflua, Quart IIIIb)
  • munde (Primer, IVv.ºb; font mundíssima, Primer, IIIa; mundissima anima, Primer 11v.ºa)
  • mundícia (Terç, IIIa)
  • odorífer (flor odorifera, Primer, XIIv.ºb)
  • oprobri (passim, p. ex., opprobris, Primer, IVv.ºa; Quart, IIIv.ºb; Quart, IIIIv.ºa)
  • perfídia (Segon, IIIv.ºa)
  • placar (Primer, Xa)
  • ponderar (pondera, Quart, Va)
  • pol·lut (ab los labis poluts, Quart, Va)
  • postil·lar (postillen, Segon, IIIb)
  • progènie (Primer, IXv.ºb)
  • propinc (propinqüe, Primer, Va; Segon, IIb; Segon, IIv.ºb)
  • salutífer (salutifera passio, Quart, IIIIb)
  • seqüela (Primer, Va)
  • solitud (solitut, Primer, XIv.ºa)
  • supòsit (Primer, XIa)
  • subplantar (que subplante hi engane, Terç, IIb)
  • supern (superna, Terç, IIv.ºa)
  • transfiguració (Primer, IIb; Terç, Vb [et passim al llibre Terç])
  • venust (color venusta, Primer, VIa)
  • voluptat (Quart, IIv.ºa)
  • voluptuós (voluptuoses, Primer, Xv.ºa)
  • zelar (Terç, IIIIb)



6. Casos específics

Encara hi ha alguns exemples ben singulars, que voldríem exposar. En un meu estudi sobre el Tirant vaig fer veure que el cat. tumult, usat a la novel·la, no era adoptat pel traductor castellà de l'any 1511, el qual preferia roydo (la versió italiana de Manfredi, en canvi, sí que emprava tumulto) i afegia jo que el contemporani Nebrija tampoc no coneixia el terme castellà en el seu Lexicon (1492) ni en el Vocabulario (vers 1495)6. I vet ací que Corella escriu tumulto, lexema que més que llatinisme té l'aspecte de castellanisme: «nos aparten del tumulto del món e de males companyies» (Terça part, IIv.ºa).

I parlant de castellanismes n'exposarem un altre: TB empra lúcid en la seua forma femenina lúcida (lucida font, 27 i 317 ) així com Corella, el qual fins i tot en fa un superlatiu: lucidíssima sciència (Terça part, Vb). Sobta que al masculí en trobem amb un cas com ulls lúcidos («los vlls castanys nets y lucidos», Lo primer, VIa). Algun altre castellanisme com çarça (esp. zarza), el qual ja apareix en sant Vicent, és sempre la mata espinosa bíblica («çarça de Moysés», Lo primer, XIII r.ºb), car altrament en valencià és i ha estat sempre esbarzer i variants formals. No surt al TB.




7. Divergències en el vocabulari tradicional

Hauríem d'assenyalar que entre el lèxic normal, hereditari, hi ha fortes discrepàncies entre el Tirant i el Cartoixà: així bresca7, cruixir (cruxeran les dents, Segon, IIIv.ºb), emmarcir (enmarci's, Primer, XIIv.ºb; se emarceixqua, Quart, IIIIa), soles (a ~) (Terç, IIIb) i tants d'altres són absents en la primera d'aquestes obres. Per exemple, en els folis inicials del llibre primer del Cartoixà trobem aquests mots que no són al Tirant: aguileny (VIa), avellana (VIa), bolquers (IIIb), bressar, (tu·l breçes, IIIb), calcigar (ha calcigada, Vv.ºa), crosta (XIIv.ºa), embriac (enbriach, Terç,Va), embriagar (enbriagat, Terç, Va), fetiller (fetillera, Xv.ºb), fuster (XIIv.ºb), llimós (limosa y banyada, IXv.ºb), nodrís (nodriç, XIIIv.ºa), pestanyes (pastanyes, VIa), pessebre (pesebre, XIv.ºa), purna (IIIb), ratera 'parany' (Xb), ruga (ruha, VIa), suc (such, IIIv.ºa), la vesprada (XIIa), etc.

No té gens d'estrany que molts d'aquests térmens no apareguen al Tirant; és tanmateix indici d'un cabal lèxic diferent.




8. Comparació en la «descriptio»

Sabem que el Tirant conté força elements, per no dir plagis, de l'obra profana de Corella. L'any 1965 jo mateix assenyalava unes sospitoses coincidències a propòsit de l'ordre de la Garrotera8; Martí de Riquer ha mostrat «paral·lelismes literals» del Tirant respecte a l'obra de Joan Roís de Corella, els quals han estat ampliats considerablement per les recerques de Guia9. Malgrat aital situació, la diferència d'estils entre aquest darrer i l'autor del Tirant lo Blanch és, al meu parer, ben conspícua. M'ha semblat ―i demane perdó pel que puga haver d'involuntària irreverència― que seria instructiu el parangó entre la descripció que el Cartoixà fa de la bellesa corporal de Jesucrist i la que hom presenta de la Infanta Carmesina a la novel·la10. Vet ací, de primer, una part del pròleg de Lo Primer del Cartoixà:


8.1. Descripció de Jesús

«[Vv.ºb]... Per ço en aquest pròlech les pose perquè en tots los actes ací recórregues y segons la gràcia que diuina bondat te atorga, tu, contemplant-les, y ajustes. Y perquè millor contemplar pugues, dellibere de la figura del [fol. VIr.ºa] senyor alguna cosa scriure: En los annals libres de Roma se ligen aquestes paraules. Jesucrist, lo qual profeta de veritat les gents stimauen, fon de statura acostant-se a granea proporcionada. Aquells qui·l mirauen lo podien amar y colrre: los cabells, de color de auellana, plans fins a les orelles, y més auall tenien la color més clara y eren niellats fins dauall los muscles, y en dos parts se partien al modo de nazareus los porten; la sua faç speciosa, sens algun defalt ni màcula, ab vna serenitat clara, reuerend ensemps y affable, qui los qui la mirauen podien ensemps sperar e tembre; lo front pla sens alguna ruha; les celles de color de castanya distinctes, largues e molt fornides; lo nas aguileny, que la sua cara enbellia en lo mig ab vna poca eminència, que li donaua perfeta forma; los vlls castanys, nets y lucidos, que a la part de les orelles se allargauen; largues las pastanyes, no del tot negres; la barba de la color dels cabells molt fornida, que en dos parts se partia; la boca de magnitud mijana, ab los labis que sobre blanch a color vermella se acostauen; les dents de vna blancor de orientals perles molt poch les descobria. Per què no legim del senyor algunes rialles, ab tot que als penidents mostràs la sua cara affable, mansueta y benigne? Plorà lo senyor, que per a pendre nostres dolors venia; no volgué riure, que·ls goigs de aquest món menspreaua. La forma dels nazareus porta lo senyor en algunes coses, no·s toca jamés en los cabells ni en la barba: era la sua natural color venusta de blancor viua, tirant a rosa blanca; és veritat que la penitència lo descoloria e incitaua a gran deuoció los qui·l mirauen: larchs los braços y les mans proporcionades, drets larchs los dits y stesos; ab les vngles de color viua. Y axí tot lo seu cors, pujant dels peus fins [fol. VIb] a la part del cap més alta, de tan elegant bellea que los vlls, qui sens enueja mirauen, proporció de tan elegant figura, donauen lahors a la magestat diuina. Eren les sues paraules no cuytades, ab grauitat y gran modèstia, la veu suau, clara y benigne, no femenina, mas de home. Descriu en poques paraules lo psalmista la sua bellea, dient: "Més bell, més gentil en la sua forma de tots los fills dels hòmens"».




8.2. Descripció de Carmesina

Ara copiem de l'incunable un breu passatge del capítol 119 on és descrita anafòricament la beutat de Carmesina, dins el més rigorós cànon de la «descriptio puellae»:

«Car staua admirat (sc. Tirant) dels seus cabells qui de rossor resplandien com si fossen madeixes de or, los quals per eguals parts departien vna clencha de blancor de neu passant per mig del cap. Estaua admirat encara de les celles, que paria fossen fetes de pinzell, leuades vn poch en alt, no tenint molta negror de spessura de pels mas stant ab tota perfectió de natura. Més staua admirat dels hulls que parien dues stel·les redones relluints com a pedres precioses, no pas girantlos vigorosament, mas refrenats per graciosos sguarts parien que portassen ab si ferma confiança. Lo seu nas prim e afillat e no massa gran ni poch, segons la lindesa de la cara que era de strema blancor, de roses ab liris mesclada. Los labis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e spesses que parien de crestaill. Estaua més admirat de les mans que eren de strema blancor e cernudes, que no si mostraua hos negú, ab los dits larchs e afilats. Les vngles canonades e encarnades, que mostrauen portar alquena, no tenint en res negun de defalt de natura».




8.3. Diferències estilístiques

Si ara comparem aquestes dues descripcions, remarcant les característiques de cada un dels membres, hem de reconèixer que són ben allunyats l'un de l'altre. Quan qualsevol part del cos en l'un es caracteritzada amb adjectius, en l'altre ho és amb un substantiu neutre (les dents, que han d'ésser sempre blanques, són «molt blanques» al Tirant, però «d'una blancor» al Cartoixà).També constatarem que els llavis, que han d'ésser vermells, ho són de faisó diferent: «Los labis tenia vermells com a coral» a TB i «los labis que sobre blanch a color vermella se acostauen» en el Cartoixà. I així podem continuar amb cabells, ulls, etc. L'adjectivació és ben diferent, en Corella amb anteposicions i construccions quiàsmiques i d'altres que volen imitar l'acusatiu de part produït, per l'adjectiu. En el Tirant no hi ha aquesta complicació sintàctica llatinitzant, encara que segueix la tradició de la «descriptio puellae», amb una presentació anafòrica: «estava admirat...»11.






9. Impressió conclusiva

La impressió que he tret de la lectura reposada d'aquestes dues obres és que llur estil és prou diferent, tot i que les circumstàncies relativament idèntiques de lloc i de temps en què foren escrites afavoria una similitud gran entre elles. Hom podrà objectar amb raó que el Tirant va ésser obra de joventut, mentre que l'arromançament del Cartoixà és tardà. Però una manera d'escriure, certs girs i certa elecció de lexemes no canvien massa durant un període més o menys llarg.

Al meu parer, Corella no és el nou candidat per a llevar a Joanot Martorell l'autoria del Tirant lo Blanch, tot i que no negue l'aclaparadora quantitat de plagis corellians que aquesta novel·la conté. Així com ací es remarca una unitat d'estil del començament a la fi (diguen el que vulguen els qui encara creuen en la intervenció de Galba), la diferència amb el Cartoixà és considerable. He tingut la precaució, encara que no vull allargar aquest article, d'escandallar molt i de comparar l'estil del Cartoixà del propi del Corella religiós i profà, i hom retroba quasi els mateixos girs i les mateixes preferències lèxiques i gramaticals en les dues vessants12. Amb el Tirant el resultat és força divergent, naturalment quan no hi ha manlleus o plagis.



Aquestes notes són només el resultat de una percepció, que cal apuntalar o rebutjar mitjançant l'estudi detingut dels texts presos ací en compte. S'imposa un parangó no solament del lèxic, sinó també de l'estructura sintàctica de la frase, de l'ordre de mots i del règim de verbs i adjectius. Fins que no seran realitat aquests requisits, qualsevol conclusió només podrà ésser provisional. I la comparació s'hauria de dur molt més lluny; ara disposem de tot el vocabulari de la Vita Christi de sor Isabel de Villena, els Furs de València són gairebé sencers a l'abast, i en aquesta col·lecció, sempre negligida pels filòlegs, apareix un lèxic i un estil cultes extraordinaris, sobretot entre els furs dels reis Trastàmares, particularment els de Ferran el Catòlic; els jurats de València o, millor dit, l'escrivania de la Sala al segle XV, produïa unes peces retòriques esplèndides, que prest veuran la llum, etc. Tot s'hi hauria de tenir en compte abans de traure conclusions més o menys definitives.







 
Indice