Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice Siguiente


Abajo

Hereu de solituds

portada






ArribaAbajoI

Hereu de solituds


  —11→  


ArribaAbajoHereu de solituds


   Jo sóc un munt de curullat silenci
i una vida calenta de vigílies.
En mi bateguen llums d'albes pretèrites
que il·luminen la febre del meu pacte.

Sóc vigia avesat a la tempesta
i a espiar el bell èxtasi dels lliris.
La desolació ja m'alliçona
i em fa fecund el solc de l'esperança.

Quants cabals reunits dins el meu cercle,
quanta càrrega en mi desorbitant-se,
fent-me centre nafrat d'altres exilis
i veu plural de càlides renúncies!
—12→

Qui m'ha elegit per aquest zel continu,
per aquest fosc treball de dura farga,
on el seny propi descobreix el cúmul
d'una heretat de vivíssims contactes?

Quin vianant d'horitzons lliures crida
i es fa missatge d'àugur al meu cor,
i s'acull a aquest dèdal primigeni
on terra, cel i mar penetren l'home?

He vingut per donar a la tristesa
unes paraules més de plany o cendra,
tot reblit de records que resumeixen
els fats d'herència que em pertanyen viure?

Quin vent de lluita m'atansà a la vora
de l'amor i la mort, como un miracle?
¿Quina vida vermella em formigueja
i em disposa la sang per al crit màgic?

No cal queixar-se, cal dir les vivències
on s'acumulen fàstics i tendreses,
mentre a l'encís infinit de la rosa
i en el clam impertèrrit de Déu s'aixeca
l'eco fidel d'aquesta solitud
que per mi passa encenent un do lúcid:
l'única claredat que jo delere.

  —13→  


ArribaAbajoPreferència grisa


   La meua veu no podrà fer llarga afirmació
del temps que visc i poble d'edat i ombra nocturna,
ni d'aquestes presències confuses que volten
en espessa caterva el meu niu d'home atònit.

Per no viure en la bonança d'un cel que atorga a l'ànima
la claredat d'un sol ja massa col·lectiu,
la meua veu d'obscura franja
cerca el recés ombrívol, la llunyania aguda.
Ulls i orelles prepare amb un esforç tibant
i amb matiner rostre de soldat novell
que ha de fer maniobra entre ruïnes,
i ha de véncer la por,
ncara que el fàstic de les armes pose
un estigma roent a la seua fermesa.
—14→

Per viure traspassat de llamps, raons i normes,
la criatura malgasta el seu cabal paradisíac,
la seua tendra flama cardinal,
la seua argila verge en principi.

Per què anar sobre línies de designis a complir?

Per què sumarse al chor dels qui deleren
la delícia del gran guínyol que ens aporta l'espectacle
de les falses dolceses idolàtriques?

Potser aplegue el dia
en què les mans s'unifiquen en un vèrtex
d'encesa afirmació. Aleshores
veurem sortir fum dels cranis: un encens
de tenebrosa conformitat. Els peus, els caps, els braços
s'arrelaran a l'aparença del feliç auguri,
podrint-se en el xarop inexplicable
del no-res, substitut de l'esperança,
succedani innocent de la quera i l'ortiga.

Fórem posseïdors de vastes prades
on la terra s'hi fa rialla d'espigues i ocells càndids.
L'arbre, l'aigua i els fruits ens els donaren
per amar sota parres i estels.
—15→

L'amor fou signe
central de foc suau en la grandesa dels orígens.
A les veremes
la cançó primigènia arborà piament,
estrenant l'alegria
com si fos una llei de saba infusa,
una indesterrable consanguinitat.

Ens donaren la dona, tan plena de nua gràcia,
tan vasta de clares primícies,
i en ella xifràrem atzar, fites, cultes
i vincles que afermen la sang i la història
per la llet inicial consagrades.
Ens donaren la coloma i la serp
per identificar la fe i la sapiència,
i l'estímul dels símbols en animals tan gràfics
només fou lliçó de pueril delícia.

Quina amargor de lliris en derrota
a la llinda humaníssima de l'os i la cadència!
Persisteix el verí, la negra gosadia,
i en bells espais nocturns els estels ens destil·len
llur trist goterol de desgràcia.
—16→

Quin benaurat terrestre té lluïssor guanyada
i pot permutar l'esmolada cautela
per un somrís de gràcies despullat de presagis?

El crit seria poc,
car dormen els ínclits afanys per despertar-se
amb un grat desdejuni de mantega selecta
i de càlculs i carrils rectes. I açò és el que es diu vida.
No cap, doncs, altra cosa ni altra tendresa.
que dormir-se sobre un núvol de baf dòcil.

Mireu el meu curt límit
i els meus punts corporals junyits a l'ànima
–ai feble papallona esmaperduda!–
que viu l'oblit gris, preferentment gris,
de l'escut maleable que corona
l'home i ses paraules heretades
a deshora de Déu i en un nevat silenci.

  —17→  


ArribaAbajoLa vida entre parèntesi


   No vull per a mi el bé nutrici
ni l'anell sumptuós,
ni la túnica de color sociable,
ni el bitllet del permís intransferible
per assolir la victòria.
Consciència d'esclau? No. Summa forma
de trashumància on val somni i pregunta.
Potser la sang, la sang resolta,
continguda amb un do de fur prescrit
des d'abans de l'imperi de les xifres,
té també un camí obert a aquest auguri.

L'arrel misteriosa
ve d'allò que deiem reflex atàvic
o és disciplina ingènita de saba?
Jo no vaig rebre herències de renda i sal culta.
—18→
Només l'àngel sobtat em ferí amb sa llum densa
i en os i en carn comuna sembrà un fat de vigília.
Només l'àngel nafrà d'ardències l'espera.
Després vingué el tumult fet ona de tentacles:
les molses necessàries, la mel civilitzada,
les fundes que cobreixen la urpada de la bèstia.
I el pensament sols era
una llàntia oblidada al fons de la caverna,
el devot estipendi que un bri de providència
em portava a l'abast per no sofrir sense ales.

Carregat del bagatge que oblida a la constància
per filtrar-se en el món entre mobles i vies,
veig amb franca delícia l'òrbita euclidiana
del bell número zero.
Darrera hi ha un vell clown
que ens fa tristes ganyotes cansat de l'espectacle
que una gran concurrència fa bisar insistent.
I el clown i l'àngel fosc que hi ha entre bastidors
trenen un conciliàbul on el tema és la llum
de la humana pupil·la
tan diversa,
tan missatgera
d'ànsies,
de crueltats,
d'angúnia.
—19→
La humana pupil·la,
far múltiple en la fosca,
en l'espessa fosca de les remors insadollables.
Així nasqué el vot de la desconfiança,
entre l'àngel i el vell clown
que mai no acaben l'espectacle.
Així en l'opulència dels cabals feliços
resta la imatge greixuda de la complaença
i un fem de consumpció malversa les pregàries.
Però en nosaltres està el blau etern,
la claror infinita del cel que ens inunda
fins les testes, fins els sostres,
sobre tot açò que es debat
amb norma de formigues per una senda unànime
que el proïsme recomana i jo mai no supere.

  —20→  


ArribaAbajoPrimavera íntima


   El meu cor ja voltat de flama insubornable,
la meua jovenesa entre l'afany i el dubte,
i el màgic paradís d'intimitat verbal.
Tot fa que el goig decline en crepuscle i miratge
deixant-me un consol míser de cançó entre les runes.
Terra assumida, marge de virginal estela
és aquest sentiment de bellesa isolada.
Quantes proves difícils en l'assaig de la vida
fent vol inscrit que es torna vernal aquiescència!
El centre de dolcesa que atrau la rauxa obscura
de l'home ja limita desvetllaments i nafres.
Vol conquerir-hi el bell misteri de la sang
junt a l'heroica punta del pecat fragilíssim.
Ja tots som convidats a l'àpat enigmàtic.
Una torxa perenne il·lumina l'estança.
S'ou tendra, inviolada, la música calenta.
—21→
Ulls avesats acusen l'avantatge del pacte.
El setge ens assedega la gorja maltractada,
inútil rebel·lia de flama insubornable.
Negra submissió de l'argila vençuda
invoca el seu dimoni, demana el vi propici.
(La dansarina surt con un àspid i ofrena,
entre ametista i poma, adorables matèries).

  —22→  


ArribaAbajoConeixement de la mort


   Hem d'encontrar l'aliança infal·lible
a la fita puntual, al trànsit súbit.
Vers el termini exacte, on els parpres
guarden pòstums retrats d'adéus formosos,
el gest de sentinella en vetlla febrosa
s'hi tornarà gel gràvid
o escultura quallada sens pretextes de faula.

Mirem de fit a fit aquest mar d'ombra.
Ni paradís ni càstig inspiren sospites.
Mirem la gran promesa. Anell de maridatge
ofereix en safata i amb un somrís benèvol
de núvia que cancel·la materials orígens.
La mort és contingència de glòria precisa,
gravetat entranyable que domina la terra,
equilibri de pausa obrint pas de victòria
a la rodona gràcia d'un silenci justíssim.
—23→

Hem de saber que som sement contínua
i no errants exploradors de zones geogràfiques,
car viure és només guaitar amb passió enlluernada
el bosc ple de gatzara,
aquesta mena de parc zoològic
–estrucs, hipopòtams, girafes–
que entusiasma els infants.

De vegades hi ha dolor. Una mà traïdora
fa funcionar la rosca del turment i aleshores la sang
regalla com un vi al cup insaciable.
De vegades hi ha quelcom que es diu amor
i el seu dolç sacrifici té un sabor de maduixa,
i sura en l'aire un núvol d'encesa fesomia
per la seua potència de cràter i avidesa.
Tot açò de vegades.
La melodia fugitiva –digam-ne felicitat–
s'esmuny com un ocell entre mans anheloses
deixant l'amarg residu d'un Dimecres de Cendra.
Llei de boira que eclipsa amb dubtosos designis
fa que tot tinga un risc de feix provisional,
és a dir, una absència d'allò que es delerava
i sols fou l'espectre del somni
o d'una confusa innocència
que angelitzà falsament els perfils virginals de les coses.
—24→

La mort tot ho encerta. Té l'ull amorosit,
per això no amaga res que tinga llos de crudesa
i munta un vast idil·li de nocturnes seqüències,
i una lluna fraterna de serenors per sempre,
per sempre, sí, per sempre.
Oh, mare i núvia eterna:
l'alè de ta presència canta a les venes joves!
Com un dolmen s'aixeca ton poderiu que copsa
el bel d'aquesta ovella que amaguem tots els dies,
blasmant-te, intuint-te i a vegades desitjant-te,
però sempre amb temençade solituds ignotes
i amb un oblit feréstec de ta bella aliança.

  —25→  


ArribaAbajoEncantament de l'ànima


   A l'òrbita en blanc verge que constel·la
intuicions filles de la música,
aplega en flama blava el bell contacte,
la cèlica bonança i el rou tàcit,
o el desig que inquieta antigues algues
on un bri de tendresa creix en l'home.
I tot empenta a càlides espigues
i a imatge iridiscent de primavera.
Si posem al cavall encés la brida
que li frene la fúria implacable,
i amb peus de criatura sense vincles
petgem la zona clara d'allò intacte
que hi té claror d'aurora primigènia
i escalament de somni entre les roses,
el raig amorosit d'un do claríssim
pot ésser vena i orde a terra trista
i creixement de màgiques seqüències.
Desclòs està l'anhel de la puresa
que sempre ha volgut nits de fat trasl·lúcid.
Les rèptils godadies res no poden
contra aquest centre de claror exacta.
—26→
No a soles la destresa colpidora
d'allò que és fur humà de sapiència
pot assolir el ritme d'ala i éxtasi
per ésser doll i vèrtebra en la gràcia.
Misteri d'innocències perdudes
o causes estel·lars sense resposta?
En principi l'ofidi temptador
ens atansà la gemma a l'ulls festívol
i tot el que abastava l'instint jove
tenia objecte vast, lliure domini.
L'amor era una trama ombriva. L'home
un designi fet carn per diví impacte,
i Caim ja ordenava entre les botges
el setge inaugural, la fel invicta.
Després restà una taca sangonosa
i una angoixa de mans divorciades.
Història de l'home fou el pacte
amb un mandat que esclavonava el viure,
i un tast de cendra li triava erugues
en l'obscura bellesa de la terra.
Ara s'obre la claredat insigne.
Tremolor fugitiva fa la norma
al sentit de la mort tota clarícia,
i qualla en diamant l'illa crispada
que perdura al reducte del meu càntic.

  —27→  


ArribaAbajoTemps de vertigen


   Em fa honor el vertigen
com un miracle que tremola a l'aire
i conjumina ocells i alevosies.
Sent dins mí raons primàries
com teies d'angèlica justícia.
Pero el llimac,
fingint-se cèrvol àgil,
cigne de ploma lèdica
o melosa pitonisa,
m'arravata les insígnies i em venç en sa matràfola.

Les meues fadigoses esperances
han cedit a la cautela d'una alta traïció,
i sobre el meu cos
llefiscoses actínies segreguen llur fàstic
—28→
i fan que pel coll, per les cames i el ventre
senta el quail d'una angúnia verinosa,
car del somni a la vida diürna
creixen dols subrepticis i creixen
les paraules inflades d'un codi
engendrat per a dur nivell púdic
als qui obren tots els jorns el comerç de l'esclavatge
tal com s'inaugura una cafeteria de luxe.

Cadascú defensa amb sa cuirassa el seu llinatge
o la seua història d'hedonisme somàtic.
Cadascú compra el seu pa sense adonar-se'n
de què alimenta el cuc futur
i no l'illa orgànica, la presència digna,
ni el gest matinal del «bon dia» optimista,
ni l'empenta de l'ànima a punt d'humana norma.

La condemna del temps, la vida acompassada,
la sang corprenedora que demana més àmbits
són anónimes xifres de passiva estadística
i consumits reductes on va anul·lant-se l'home
tan unit, tan sumat, tan espès d'escasseses,
que l'esquelet li guaita anticipant-li molsa,
anticipant-li eclipsis, guayant-lo per al dubte.
—29→
Em fa honor el vertigen
amb un ritme fredós de calendaris
que és pitjor, de vegades,
que la situació d'un cec abandonat
a la vora d'un abisme,
puix que el cos en sa mísera estança
només cria tenebres,
només té fam d'obstacles
i somnia en una resurrecta estabilitat,
en una novella edició de preceptes
per tornar a ésser catúfol menat per l'aigua de Déu,
per l'aigua de Déu tan semblant als punts suspensius
que llur buit s'ha d'omplir d'esperança,
d'esperança com una formiga perseverant,
d'esperança com un bri d'herba tendra
que delera el degotís del rou verge a l'aurora.
D'esperança per tornar a l'empar d'aquesta placenta malsoferta
on s'hi belluga l'estat planetari de l'home,
el seu regne vertical –triomf de la llei gràvida–,
la seua petitesa inacabable.

  —30→  


ArribaAbajoInvitació a la boira


   Apaguem les platxèries ran de terra, volutes
de foc follet i tèrboles blanures que captiven.
Ofeguem els contactes de les formes molsudes
i la música molla que el bon seny enverina.

La gràcia, proteica, es concentra a l'artèria
i possessionant-se d'una secreta norma.
Esvelta trapecista o deessa del somni.
Els focus del prodigi la il·luminen daurad

Diria's que un oracle d'inèdita vivència
aguditza l'intacte d'aquest estat de pausa
i que en oneig i en ales de pèrdua benigna
va embolcallant-se l'ànima amb un pacte de roses.
—31→

Ni tan sols el desig funciona en l'espera.
La serenor pastura sobre un pit de vigília.
L'esvelta trapecista que s'ha fugat del circ
era l'àngel propici que blasmà de la flama.

Una volta apagada la música lluenta,
el silenci es condensa i es fa alumne del marbre.
Les columnes exactes eleven llur victòria
i el goig de la sang trenca les fites del misteri,

del misteri, raó de Déu entre boscatges,
entre inermes paraules que mosseguen tenebra,
que lluiten contra dures matèries visibles
per no voler que el cel siga sols fat de l'aire.

El desert va inventant ludibris, impotències
i ens enfonsa a l'origen de la pedra esmortida.
Encara que açò siga joc mortal sens fortuna,
amb fraternal respecte us invite a la boira.

  —32→  


ArribaAbajoL'ombra perdurable


Com un captaire lunàtic cerca remei l'home,
remei per a ses nafres,
remei per guarir de la negra obsessió
que ha esdevingut en sa febrosa existència,
perquè el seu viure és com una cova
i fa un tast a palpentes i amb extenses preguntes,
car si l'estel el guia,
també l'ombra sopesa sa misèria
en l'entranyable nit humana,
en l'amarga nit del desconhort,
en la pèrdua immensa on no hi ha carícia de mans blanques
i sí bellugadissa d'insectes insistents.

L'ensorrat captaire
cerca la mà fraterna en la ciutat cendrosa
i només li ofereixen la dèbil fusta del nàufrag.
Les ferides alienes que li amostra el proïsme
li minven el coratge, augmenten sa vigència,
irrompen en pregàries que el mustiguen i el claven
en una gran cruïlla de pietat confusa.
—33→

Ell ve d'un llarg camí de set i d'esperança
on el cerç i la lluna regnen, manen, dominen.
Cerç i lluna que aviven basardosos miratges
i enumeren l'angoixa solitària
tan plena d'objectes residuals,
tan reblida de materials perjudicis:
ovelles descarrerades que belen pels cingles ferèstecs
antics claustres en ruïnes i en molsa d'abandó,
munts de brossa podrida on el cadàver d'un gat
resumeix l'espectacle del que molesta al món.
I més coses i més angles
que quallen als crepuscles en una esgarrifança
de fàstic tan feixuc,
que en sentir-lo, les estrelles
semblen ulls d'infants
morts en una fixesa d'esguards acusadors.

El sempitern captaire
va conéixer la joia un matí d'estiu,
quan la innocència amerà el seu cor
i una flaire de pins i una remor d'ocells
l'aureolaren de gràcia i campanes.
Quan l'empenta angèlica de l'instint
posà als seus llavis una paraula encesa
que volia definir l'amor més verge.
—34→

Després vingueren anys de somnis insurrectes
i cants de bells propòsits:
el decissiu clavell, la mel efímera.
Vingueren les benignes fortaleses
justament al miracle de la sang,
quan guaita la passió feta bull i ala
o xifra d'amorosa fesomia.
Trens i núvols passaven eixerits
amb pressa de viatges i conquistes.
I ell restava sol,
febre en punta de llança desvetllada,
preguntant en la nit quin remei tindria
el seu isolament, la seua flama.

Es aquest el seu lloc, oh Déu, oh vast misteri?
Es aquest el seu vèrtex per concebre't?

Sagnen a la nit seua signes de mal oratge
que esborren cruelment l'alta resposta
que espera, espera sempre, voltat de masses denses:
la por, la solitud, la sang, la terra,
l'absència soferta sota el trespol anònim,
i aquesta trista història follament desvalguda
que és el ferment de l'ombra perdurable.

Indice Siguiente