—35→

Dansa de medusa

	Obre l'aire clivelles de quimera
	en una clara pausa de sospita,
	i cortines humides de silenci
	formen forus submís al vell oracle.
	La petja és sabuda. S'hi fa cautela
	per un domini d'arguelagues. Crispa's
	una set traïdora que envolupa
	falsos rostres i febles lluminàries.
	El destí fa la dansa de Medusa
	flonja i aspra d'engany, d'espessa glòria,
	car s'hi limita en selva i circumstància.

	Quan el toc de la flauta asserenada
	volia despertar justes dolceses,
	heus ací que ens aplana saba i norma
	l'espectre que ens assetja amb ungles fines
	i amb primitius zafirs d'escesa màgia.

—36→

	Però ella és una música esmolada
	d'argentades cadències. Té el nu
	d'un ambre iridiscent. Mena la rauxa
	dels violins esvelts amb una flama
	gairebé pensativa. La memòria
	no pot mai capir iniques llegendes
	i la sentim lliscant, com un peix dòcil.
	Ella ve amb una aroma irrevocable
	i amb un encís termal d'àuria còpula.
	Els déus antics de bèl·liques destreses
	ens l'envien propícia, en un pacte
	de mort o terbolesa maleïda.
	I es vincla el salze i el ferm nervi es vincla
	vençut per la delícia amagada.
	I sabem que a la fi sa cabellera
	serà un dogal de serp dolça i fatídica,
	i en noces de promíscua victòria
	serà a la carn i als ossos amb deliri.

—37→

Les ales impossibles

	Sóc un humil vençut que cada dia
	amaga la ferida aclaridora
	i el zel fallit, mancat de melodia,
	tot nuvolós de sang somniadora.

	Malgrat açò estic viu i mai no oblide
	que en mi esclata l'espiga ben granada.
	Sota el cel blau o gris al buit jo cride
	amb clam de pietat desordenada.

	El meu batec massiu d'home imperfecte
	ressona a la nit densa del misteri
	No em tempta la gelor de l'angle recte.
	M'abelleix l'infinit del vol eteri.

—38→

	Però ja sé que em frenen arrels dures
	en brut ofici d'esclavó i tenebra,
	i encara que el temps porte aromes pures,
	m'encercla la presó d'un fang en febra.

	Em quedaria entre les lluminàries
	del viure tendre i rera les cortines
	de les llargues dolceses voluntàries
	i les absències diamantines.

	Veuria el blat tranquil, l'ocell en fuita
	i l'abella xuclant la margarida,
	i alliberat de llast i fosca lluita
	culminaria en carn la meua vida.

	Tot sumat a la viva xifra humana.
	En tot complint la llei d'antiga pedra.
	Vincle de llum vers la calor germana,
	grimpadora carícia de l'hedra.

	Sóc engruna del caos i perdure
	per un deler que a Déu li és zenital.
	Obscur i amarg entre la boira sure
	més lleuger que la fulla tardoral.

—39→

	Em quedaré voltat de terra humida
	i al barranc on s'ou l'eco que el vent furta.
	Lluïre en l'esperança esbalaïda
	el cor senzill i la paraula curta.

	I cregau: no és superba gosadia
	el projecte que falla en l'escomesa,
	car volar no és morir i jo voldria
	quasi morir volant amb l'ala encesa.

	Aquest anhel no vol dir altra cosa
	que una unció que al somni li és sagrada.
	Home sóc i del llot fins a la rosa
	sé que hi ha un tret d'amor divinitzada.

	Malgrat tot ací faig cançó d'espines
	sota la nit indòcil que m'assetja.
	Foll de cercar la crida entre boirines
	i amb el silenci de ma cauta petja.

	L'hora d'humilitat al cor s'endinsa.
	Cal ofegar verins irreprimibles.
	Sofrir l'estigma com la fera minsa
	en el buit de les ales impossibles.

—40→

Atzar o veri lent

	Dòcilment disposat a un torn de víctima,
	baralle els meus levíssims patrimonis:
	els mots justos, les brases, les penyores
	de combat, també els objectes externs
	del món comú: les coses eixerides
	que necessiten cos i volum apte
	per animar el foc de les presències.
	Els anys porten un càndid predomini
	de conformació per la ferida,
	i l'hivern és lliçó calculadora
	d'exigències vastes. El temps porta
	un seguici de càlides despulles:
	esvelts records del cor en primavera,
	esguards d'ulls alegrats només pel sol
	d'un matí diumenjal, batecs ingenus
	on l'orba amor o el lluminós narcòtic
	començava a sentir sal de desfici
	i una sabor de molsa al trist capvespre.
—41→
	No puc desprendre'm d'aquest llast que cou
	follament emotiu. No puc desprendre'm
	per por a un buit que donaria peu
	a enfeixugar els somnis de tenebra
	i a propugnar la cendra com exemple.

	En canvi hi ha una mà o un vent d'estigma
	que ens duu a l'anonimat del plor submís
	rera la porta o al racó de casa
	més amagat. I una veu ens indica
	el que hem de fer sense dilacions,
	complint un mandat a termini fixe,
	encara que el fàstic grimpe pel ventre
	fins a la gorja anguniosament.
	No cal fugir, no cal fer la rateta.
	Sóc ací, com una illa entre la boira.
	Dòcilment disposat a ésser objecte
	de maniobres fosques en carn viva.

—42→

Clam del moridor

	Per la vasta derrota que il·lumina
	l'isolament abrivador,
	deixa'm al menys pregar sense sordina
	cara al teu eco de maror.

	No hi ha temps d'alçar plints de subtilesa
	en el darrer acatament.
	El clam vers Tu porta la torxa encesa
	dintre la fosca més rabent.

	Dintre la fosca que endenyà follies
	manyagament primaverals:
	llunes d'èxtasi, roses, fesomies
	i passió d'ulls abismals.

—43→

	Dintre la fosca que fa l'esclavatge
	del cor eixut en la sofrença
	i vora el rumb incògnit del viatge
	que força el cos i el seny repensa.

	L'antic somni de Tu entre l'estelada
	glatia al buit de l'infinit
	i era un joc missatger, una enfebrada
	sobirania de la nit.

	Com un esclat de càndida cadència
	en sovinteig d'amor eteri
	fruïa's en estat d'adolescència
	l'espionatge del misteri.

	Expert en la certesa del desfici
	sentia, oh Déu, l'espés contacte
	amb la terra i la carn en sacrifici
	de completar-me en el Teu pacte.

	El món acumulava saba dolça
	quan tot creixia en llum materna
	i a l'òrbita de Tu no mai la molsa
	clapava en gris Ta faç eterna.

—44→

	L'edat de la delícia tenia
	signes de vespra i de campana
	i el deler virginal se resumia
	com els robins de la magrana.

	I era tot una càlida mesura
	de certitud irreductible,
	un goig d'omnipresència en la pura
	fidelitat del cel possible.

	La joia del cos nou duia el futur
	com un regust de fruita tendra,
	sens la creença de l'invicte atur
	ni la sospita de la cendra.

	Era un atzar farcit d'obscura història
	en tremp fidel de gosadia,
	delerós d'assolir entre l'escòria
	l'exacta fe de l'homenia.

	I en la remor del món confús de faules
	vaig pressentir, escorça endins,
	el ressò imperiós d'unes paraules
	que desxifraven els destins.

—45→

	Però, que pobra en mi la criatura
	per a capir verges senyals!
	L'ombra del dubte tota llum atura
	i en mi aixecà grisors letals.

	En mi tingué la presa consirosa
	i el greu bocí esfereidor,
	home avesat al llamp i a la boirosa
	incertitud del lluitador.

	En mi clavà la grapa i la ferida
	inspira el prec a plena nit,
	com una flama de dolor junyida
	als vius estels de l'infinit,

	car la isolada llum de ma tristesa
	trasparentava rera el vel,
	i quedà interrogada la bellesa
	entre batecs de terra i cel.

	Quina força m'empenta al gris oratge
	d'aquesta immensa solitud
	per atansar-me, oh Déu, al teu celatge
	com un ocell esmaperdut?

—46→

	Quin punt de serenor o de recança
	en equilibri tardoral
	m'orienta a l'eterna deslliurança
	de la pregunta marginal?

	Si he de morir en lluita i set prevista,
	cega'm, oh Déu, de fe absoluta,
	perquè tinc l'esperança massa trista
	i sols l'enyor em marca ruta.

	I si estime l'eclipsi i el misteri
	del teu gran zero creador,
	capiré el puntual fred deleteri
	amb gest fidel de moridor.

—47→

Gola de llop
	M'has donat la nit immensa,
	oh Déu, per a sentir-me
	exacte i despullat al Teu albir.
	M'has donat la nit immensa
	contra el pobre silenci del meu somni.
	Sent el Teu repte,
	el Teu combat de fosca i de celístia
	envestint al meu centre d'home atònit,
	d'home que de vegades
	vibra amb foc de missatge i de pregària.
	Però els mots se me perden en la nit,
	en la teua nit de vencedora infinitud,
	car l'ombra és tan espessa
	i el silenci tan dens,
	que no encontre l'estat propici
	per conciliar-me amb la teua òrbita,
	per deslliurar-me d'aquest ferment hereditari
	que hi fa que el nocturn ara em siga
	negra gola de llop.

—48→

Home d'amor

	Sé del neguit obscur que a la sang deixa
	una ardència de pacte enquimerat.
	Sé que a la pell de les mans aflora
	un nenúfar reviviscent,
	i que una fúria lenta es congria
	a les arrels més secretes.

	L'espera és extensa, culmina en angoixa
	i hi posa a la boca la drupa madura
	d'un fruit consistent,
	i la voluntat es bressa com un núvol,
	i els ossos del crani pesen més i més

	Quan ve el pleniluni de l'àngel congènit,
	la fera benigna de l'amor s'atansa
	al so d'una antiga cançó de selva
	que sembla cantada per un chor de donzelles nues.

—49→

	Allí, a l'ombra del parc, sota l'arbre de consuetud,
	ple d'unció assedegada,
	hi és l'home d'amor,
	la víctima voluntariosa,
	qui ha de crear un petit paradís
	amb curoses prometences de flama,
	qui ha d'encadenar els principis del món
	amb treball de paraules bellíssimes
	sorgides d'un alè en què s'arbora
	la més invicta,
	la més lluminosa confiança.
	L'home d'amor
	espera la presència estimada
	amb un designi gairebé ritual, com si el cor
	li digués l'hostalatge més propici,
	l'estat vital més just de dolça dependència.

	L'amor és un misteri cardinal,
	una orientació de predominis.
	I quan la lluna eixampla
	la seua claredat fruïciosa,
	i el clim de l'artèria
	s'aboca al ritme ancestral de les arborescències,
	hi ha una resurrecció de victoriosa esperança
	i glateix la foguera primitiva,
—50→
	i el silenci on moren las paraules
	ens diu que el llinatge de la rosa
	harmonitza amb l'estel,
	i la terra té un batec que s'acorda
	amb el cor del tigre més ferèstec,
	i cada brasa és un signe imperiós
	on el deler de fondre's esclata en flam tel·lúric
	per copsar, per fruir en exacta bledania
	l'Eva al nostre costat predestinada.

—51→

Servei de custòdia

	Fa temps que vaig fugir de la festa comuna,
	d'aquell soroll espés de ramats voluntaris,
	i ara munte la guàrdia amb el cor quasi indòcil,
	front a tan melós setge i a tanta joia tèrbola.

	Fa temps que –carn ombriva– m'encerclaven les normes
	d'una obscura estadística de ciutat o rusc plàcid,
	i el somrís em floria com un do irreprimible
	de ventura nadiua, imbècilment sensata.

	Qui era jo, una ombra càndida de set afirmativa
	o una rosada bèstia que cercava tendreses?
	El dèdal humà feia en ma bella concòrdia
	un parany de submises causes abellidores.

—52→

	El risc de la tristesa no punyia el meu cercle.
	Era un favor de pètals a l'hora del crepuscle,
	un èxtasi histriònic de daina, embadalida
	que oblidava el dur deure de les brases més pròximes.

	Qui era jo? Un colp d'oracle entre parets benignes
	o un nuc de vincle sota la teula de l'insomni?
	L'esguard tot ho capia entre tanques domèstiques
	i obediències que eren fòrmules heretades.

	Ni boires ni destreses d'inquisitius missatges.
	Tot fou un espectacle formós, un moll estigma.
	Jo oïa el prec de sempre, la súplica molsosa
	que afebleix els bells cossos i les porugues ànimes.

	I el catúfol ritmava les voltes de la sínia
	en una calma grata d'ocells que hi revolaven.
	I llavors la bellesa de les roses tranquil·les
	em va crear un fàstic, una encesa dolència.

	Era jo el groc cadàver. El mirall m'acusava
	en sa nítida còpia. Era jo sang gregària.
	Gest continu que cau en la blana tenebra,
	paraula menudíssima, derrota ja en paràlisi.

—53→

	Cauria fins al fons llirab sense cap clima,
	voltat de siluetes amablement ja mortes,
	mortes entre velluts, entre fustes brunyides
	i entre dates de joia o dols reglamentaris?

	Delere limitar-me en l'illa ja precisa.
	Rebel designe o obra d'exclusiu centre invicte,
	amor de gest que hi copsa la solitud intacta
	per llei d'ésser la víctima sens por al sacrifici.

—54→

L'il·luminat estigma

	Al desert, a la designada estepa
	d'aquesta humana missió vital
	ha crescut una càlida vidència d'ull pietós
	i un ferment sensitiu que la mort
	nodreix de fraternal bellesa creadora

	Si la mort és creació
	i suau contingència que lliura
	la sement del pretèrit,
	creurem en les futures collites salvadores.

	Només dol el silenci
	de la terra sotmesa al conhort de les roses.
	A la fi l'ànima es manifesta
	–foguera o substància de vincles extensos–.

—55→

	en la nuvolosa fusió que allargassa
	les preguntes vivíssimes
	a Déu i sa potència revelada
	en cada primavera.

	Vull dir l'alta fortalesa
	de l'home en solitud nua i perfecta,
	fora del temps i de la sang tirànica
	i al marge de les espigues fruicioses

	Vull dir l'eterna sembra
	de l'home ja present a la suprema fita
	de la nit on s'arbora,
	en misteri inefable,
	l'origen pudorós de l'harmonia.
	No la carn mil·lenària,
	sinó el vast pensament de febre i ala
	que estremeix la criatura
	en incessants trasbalsos
	d'angoixa, de dolor,
	d'amor irreprimible,
	de diamantina força en la tenebra,
	de tot el que té pes, brasa i designi
	i atmosfera propícia sens treva,
	riu de celístia reflectida al somni.

—56→

	Vull dir allò que en l'home
	és grau imperiós
	en desvetllaments que l'atansen al misteri,
	car l'òrbita és petita
	a terra on gairebé tots som clams sorpresos
	pel risc que ens debilita l'esperança.

	Malgrat la nit i el silenci,
	malgrat l'angúnia en la bèstia,
	malgrat la nafra de la vida eixorca,
	la paraula segueix el seu designi,
	encara que una pau cendrosa ens diga
	adéu per sempre entre la flor i el mite.

—57→

Animal d'esperança

	Prou de morositats i de nafres previstes.
	Vet ací un broll de boira que en dol ha culminat,
	per cercar límits fèrtils entre les pluges tristes

	com un consol del seny que vol la claredat.
	Vet ací l'homenia més enllà del coratge
	i que amaga la fona evitant el combat.

	Quin repte fosc comença a punyir-me l'ostatge
	en què visc, aquest signe de presoner febrós,
	desvetllat en la nit del ferreny esclavatge?

	Quin oracle em diu ara l'obscura fam del gos?
	Història espremuda per Déu, carn d'orfenesa,
	flama intrèpida, grapa d'un deler ivarsós.

—58→

	Fou precís que la marca de l'ombra i la feresa
	tibàs l'ànima en pugna contra aquest pedernal
	amb que aürta a palpentes la férvida contesa

	que en la mort sols encontra l'embranzida final.
	L'assumpte creix en fosca, mai no admet llum de faula.
	Neguitós de designis n'és un nuc abismal

	on no cap la misèria de la humana paraula,
	car la vida no és sols pair lletres i fruites.
	Hi ha un lligam que no pacta ni amb el llit ni amb la taula.

	Hi ha un centre que és el vòrtex que atrau totes les fuites.
	I el prec en la nit llarga impotentment delera,
	i són dèbils de fe les isolades lluites

	sota el silenci en èxtasi de l'angoixa que espera
	un llamp en la vigília, un risc d'ànsia en l'acte
	que instigue el goig primari d'aquella primavera,

	la que alçava en l'edat del virginal contacte
	espesses evidències de foc que s'inaugura
	tenint el cel per fita i la terra per pacte.

—59→

	Però el record s'esquinça, car el present perdura
	com un verí invencible, i és el mur que ara em clou
	massís de tanta insídia i tanta podridura.

	He aplegat a la zona on la fermesa cou,
	al temps de la nuesa sens falsa gosadia
	i a la viva cruïlla que a l'ànima es promou.

	Manquen fites més clares. Només hi ha l'harmonia
	de les formes invictes. Només veig solitud
	i homes esclavonats en contínua sagnia.

	El rumb que esperonava la set se m'ha perdut.
	Oh dèdal d'eixorquia que anul·la l'enyorança!
	L'eixutesa del viure a la fi m'ha vençut

i de mi surt un àvid animal d'esperança.

—60→

Profecia de la purificació

	Amb una joia vital d'inicis
	he cercat els cossos jovençants, ferèstecs,
	que sorgeixen de l'argila amb llur fúria ardent.

	Criatures de Déu, sortides del seu si
	fecundador de la infinitud total,
	encara tiges tèrboles, jo entreveig
	vostra abellidora formosor

	Però com les poncelles poden mustigar-se
	sota la fètida saliva o la blasfèmia
	o sota la insistència del verm,
	així vosaltres
	us arrauliu de temença al principi.

—61→

	I malgrat açò, els cossos
	donats a llum per un braç de celístia
	en són summum de bellesa.

	Els hi he encontrat on la llum
	els harmonitza i els ompli de ritmes verges.
	Els hi he encontrat en la nadiua senzillesa
	de llur aurora pura,
	com germans del prodigi primitiu, bategants
	de passió boscana, sense gravidesa
	de fosca terra, bellament inviolables.

	Pense en el camperol de veu molsosa
	i paraula ferma com la canya,
	amb els seus punys avesats a l'esteva
	i el seu cos envestint tramuntana,
	i els seus nervis com xàrcies de nau,
	i el seu gest empedreït de matinades,
	com un fidel engendrador d'espigues
	sobre el difícil terró que reclama sa cura.

	Pense en el manobre damunt la bastida
	on aixeca el rajol amb un ordre infal·lible.
	El son penetra fins l'os i Déu sotja
	el seu bell imperi de nivell i esquadra.

—62→

	Pense en els jovents que tenen la sang abrivada
	i a l'estiu són ablamants per donzelles seminues
	als parcs, a voramar, als carrers diàfans,
	mentre senten que en llur pell s'escola
	un calfred d'alada golafreria.

	Però molts ja han perdut la càndida bandera
	i s'envermelleixen si a l'aire despullen sa carn nova i daurada.

	L'oracle de la maledicció els vincla al dolor,
	car l'àngel digué el tempestuós missatge
	i el glavi de foc foragità l'home
	de la bella aquiescència de la terra
	que fou el seu edènic estatge,
	i llavors la vergonya del fang
	gravà en la primera parella un estigma mai no ben estés.

No ho oblidem, però hem d'ésser fidels a aquesta carnal melodia

	que ens exalça, nus com els fruits,
	car la dona ens espera l'amor de força baronívola.
	Contemplem-se lluir sota la pluja,
	o al voltant del foc patriarcal,
	o en la pira tremolosa d'altre cos amorós.

—63→

	Ja és hora de què escoltem el batec
	poderós de la carn,
	la seua innocència sagrada,
	receptacle puríssim de l'ànima.

	El Verb es va fer cos
	i el Crist morí nu i en la creu és sa carn
	encesa entranya oberta, alleugidora
	del dolor d'ésser home.
	Però mai no ho entendrem amb plena clarícia
	fins que a la terra guaite l'alba delerada
	i ens netege d'ombres mil·lenàries.

	Un jorn, quan la balança s'ajuste definitivament,
	quina deu de llum seran els cossos,
	brollant de la pols com limfa diamantina,
	en joiós deixondiment de llur anònima vigília!
	El mar portarà a ses costes
	criaturas insignes ja en nàixer.
	Entre els marbres antics
	s'aixecaran vessant dolça saba els homes nous
	i llurs testes d'humida cabellera
	suscitaran la fe, l'amor, la música.
	Contra el blau cel nítid,
	contra els capitells derrotats per l'ortiga i la molsa,
	sota un ressò d'invisibles campanes
	hi aniran pel camí reial vers l'alba.

—64→

	Allí estarà la mare eterna
	que donà a llum roses i punxes.
	Allí estarà la gran mare
	amb el blanc lliri acotxat a la sina,
	junt amb l'home,
	amb l'home que centra l'harmonia.

	I homes i dones, abrivats per l'alè
	d'una clara bellesa victoriosa,
	en seran cossos vers l'Amor,
	vers Crist que sempre espera
	amb el seu cos com l'alba,
	nafra roent i foguera purificadora.

	Allí aniran, portant als seus pits
	la més lluminosa evidència de la terra,
	amb la cançó de la terra a les gorges,
	il·luminats pel ritme d'una sang coral, fraterna, resplendent,
	mentre verdegen les valls i els blats es vinclen
	i les muntanyes guaiten amb meravellós beslum
	de daurades boirines,
	i la terra s'obre de gràcia, guanyada
	per la madura esperança dels seus fills.