Historia de la conquista de Mallorca : crónicas inéditas

Pere Marsili

José María Quadrado

Bernat Desclot

[Indicaciones de paginación en nota.¹ ]

  —5→  

Fiel á mi propósito de escribir por períodos la historia de Mallorca, presento en este volumen, bien que trazada por nano agena y casi contemporánea del hecho, la relacion de su glariosa conquista por las armas de Jaime I. Hazaña fué esta que el invicto soberano recordó siempre con cierta predileccion entre las demás como unida á los bellos recuerdos de su juventud , y que los cronistas encarecieron con asombro aun en aquel siglo de belicosas aventuras. Así las narraciones detalladas que de ella nos trasmitieron llevan tan marcado el sello de la buena fé y la inspiracion del entusiasmo, que no me atreví á fundirlas en el molde ordinario de la historia: pegadas á los hechos se me venian inseparablemente las palabras con que allí se refieren, y cualquier otra forma me parecia menos bella y menos propia del asunto que la primitiva y original. Entre estas crónicas existe una inédita hasta el presente, copiosa en las noticias animada y brillante á veces en el estilo, no desnuda de adornos oratorios y de rasgos poéticos en medio de su candorosa ingenuidad: mitad crónica, mitad epopeya, si así decirse puede, es la espresion natural de aquella edad heroica y ruda, de aquella empresa tan sencilla en los medios como grandiosa en los resultados. En vez de citar preferí pues trascribir por entero; y huyendo de las renovaciones   —6→   y amalgamas que afean los monumentos literarios al par que los artísticos, a que encontraba labrada con tal primor esta parte del edificio, la abarqué en la totalidad de mi plan, sin gran perjuicio de su homogeneidad, puesto que la incrustada obra reune á su generable antigüedad la frescura y lozanía de la juventud y la elegancia del gusto moderno.

En el festivo dia de la santísima Trinidad, año de 1314, acababa de oir misa en la iglesia de dominicos de Valencia el ilustre rey de Aragon Jaime II, nieto del conquistador y sobrino del que aun igual nombre reinó en Mallorca, y acompañábale gran comitiva de nobles y caballeros, cuando se le acercó un religioso de aquel convento y le presentó un hermoso libro adornado con iniciales viñetas doradas². Abriólo con ansia el soberano, y paseando por el claustro leyó de él un capítulo entero, mostrándose en estremo complacido; como que el libro comprendía los ilustres hechos de su glorioso abuelo, y de orden suya habia sido escrito en latin por aquel religioso, que fray Pedro Marsilio se llamaba, sobre las memorias verídicas de dicho reinado que en idioma vulgar existian en el archivo de palacio. Tal es lo que se desprende de una preciosa nota puesta al frente del antiguo códice de la biblioteca de san Juan en Barcelona, resolviendo cuantas dudas suscitarse puedan acerca del autor y de la obra, de la índole y de la fecha de su trabajo.

Vistió Marsilio el hábito dominico en el convento de santa Catalina de Barcelona, lo cual dá motivo á suponerle catalan, aunque su apellido evidentemente latinizado no permita conjeturar su verdadera patria. Sus conocimientos en las letras divinas y humanas, traspirando fuera del claustro, le merecieron la confianza de los reyes; pero sin duda á la fuerza de su talento igualaba la viveza de su caracter, pues enviado por Jaime II á Aviñon en 1309 en compañia de   —7→   Fortun Martínez, á fin de alcanzar de Clemente VI mas eficaz socorro para llevar á cabo la toma de Almería cercada entonces por el soberano, se desmandó en su comision con palabras tan duras, que frustrado el éxito de su embajada, el papa le mandó prender y remitir á su general para que le castrase. Este incidente que nos trasmite Zurita, no privó seguramente á Marsilio de la amistad del soberano, quien le nombró su cronista, y por cuyo encargo tres años despues fué escrita, en Valencia acaso, la historia que nos ocupa. Aunque en ella no se propuso otra cosa el diligente religioso que traducir ó comentar la crónica real, quiso sin embargo recorrer los paises que fueron teatro de las hazañas que describia: que vino á Mallorca y consultó las tradicion es de los naturales, dedúcese del contesto mismo de la obra, llevando tan buen recuerdo de su convento de santo Domingo y del aniversario de la conquista á cuya celebracion habia asistido en la ciudad, que pidió al rey fuese depositado su manuscrito original en la biblioteca de aquel para uso de los religiosos á quienes se confiara el sermon anual en memoria de tan solemne dia³. Ignóranse los demás pormenores de su vida y el   —8→   año de su fallecimiento: otras obras menos conocidas se le atribuyen, y entre ellas una vida de S. Raimundo de Peñafort, impresa en 1601 por Diago; y acaso la fama de sus escritos y su cargo de cronista hicieron que se atribuyese á un Pedro Marsilio la célebre crónica llamada de san Juan de la Peña, amenudo citada por Zurita con el título de Historia General, que comprende la de Aragon desde la fundacion de los reinos de Navarra y Sobrarbe hasta el reinado de Alfonso IV hijo y sucesor de Jaime II. Pero si el escritor anónimo llevaba tambien aquel nombre y apellido, segun indica Blancas y reconoce Nicolás Antonio, la identidad de nombres nacida de una rara coincidencia no comprueba la identidad de personas; y es tan imposible confundir al religioso dominico con el monge benedictino aunque casi contemporáneos, como el brillante y ataviado lenguaje del primero con la ruda y descarnada relacion del segundo.

Cotejando la obra de Marsilio con la crónica del rey don Jaime demuéstrase que su objeto, aun cuando en el prólogo no estuviera consignado, no fué otro que el de ampliar en idioma latino y en estilo mas elegante la desnuda y sencilla relacion de aquel, permitiéndose algunas añadiduras, en especial por lo tocante á la historia de su orden, y mayor latitud en las descripciones y arengas. Así tienen razon á la vez los que la califican de traduccion y los que de comentario; pero es un hecho fuera de duda que no tiene las pretensiones de historia original. Un escritor valenciano⁴ empeñado en negar la autenticidad de la crónica del rey, llega á suponerla posterior á la de Marsilio y simple copia ó compendio de esta, error de que le hubiera desengañado la lectura de dicha obra que confiesa no haber visto. Supuestos anacronismos, omisiones de hechos harto secundarios y episódicos, ciertas confesiones rechazadas por sobrado ingenuas, ciertos incidentes tachados de   —9→   puerilidad é impertinencia por quien no está hecho al sabor y carácter de las crónicas, escrúpulos fútiles, inexactitudes esplicables, contradicciones que facilmente se concilian, es todo lo que objeta el señor Villarroya al crédito de aquellas páginas venerables que una tradicion constante y general atribuye al gran monarca. Sin embargo al reconocer en ellas mérito, antigüedad y cualidades apreciables, destruye el impugnador en parte la fuerza de sus objeciones, que atacando a la obra misma serian imputables, lo mismo que á don Jaime, á cualquier autor contemporáneo. Solo una crítica pequeña y cavilosa podria desconocer el carácter de memorias íntimas que en toda la relacion se encierra, si no consignadas dia por dia, si no redactadas literalmente por el conquistador, escritas al menos bajo su dictado, formadas sobre sus recuerdos y noticias, estraidas del fondo de su alma, legadas á la posteridad como un monumento viviente de sus ideas y de sus hechos.

Mas para atestiguar la primitiva existencia de estas memorias, que no pueden ser otras que las conocidas con el nombre de crónica del rey, y las razones que tuvo Marsilio para escribir despues su comentario, conviene trascribir las siguientes frases de su misma pluma. «Tamen, dice en su breve prólogo, valde rationi consonum in ocultis illustrissimi avi sui gesta, pristinis temporibus veraci stylo sed vulgari collecta, ac in archivis domus regiae ad perpetuam suae felicitatis memoriam reposita, reducerentur in medium, atque latino sermone diserta et per capitula juxta conclusionum varietatem distincta, unum historiale, et chronicum redderent codicem, in quo tota dict regis avi sui magnorum factorum texeretur series, et Deus in suo regali brachio ac gloriosissimo principe a legentibus laudaretur. Mirum est valde et non absque indignatione percipitur quod in chronicis Hispaniarum, quas magnus ille historiografus et reverendus Rodericus Toletanus archiepiscopus pulcrè diffusèque composuit, ...cum ad istum tam gloriosum Dei pugilem, inter majores aequalem, inter fortiores non imparem   —10→   series dictae paginae nos usque adducatur, brevi notabiliter de tanto principe et de ejus regia progenie mentione facta, pertransit... Utque avidus lectoris animus, cum ad dictarum chronicarum locum legendo devenerit, hanc undae suae sitim possit ad rotum succurrere, ego frater Petrus Marsilii de ordine praedicatorum ad ordinationem supradictam illustrissimi Domini praedicatorum ad ordationem supradictam illustrissimi Domini Regis hoc opus aggredior, et quamris rudi veraci tamen stylo praecurro... Librum itaque istum in quatuor libros distinximus: primus continet regis adolescentiam et facta quae sibi in Aragonia contigerunt et adquisitionem comitatus Urgellensis, et habet XXVII capitula; secundus continet adquisitionem regni Majoricarum et adjacentium insularum, et habet XLIX capitula; tertius adquisitionem regni Valentiae, et habet LXXVIII capitula; quartas adquisitionem regni Murciensis et felicem ejus obitum, et habet LIX capitula.

De estos cuatro libros en que Marsilio dividió su obra, solo el segundo relativo á la conquista de las Baleares es el que contienen nuestros códices, solo el segundo vieron al parecer nuestros historiadores y tal vez el mismo Zurita cuyas referencias se limitan cabalmente á los hechos de aquel período; y yo mismo hubiera llegado a persuadirme de que los tres libros restantes se habian perdido ó quedado en proyecto á no haber encontrado la obra completa en el códice barcelonés. Eminente servicio prestaria á las letras y á la historia general de Aragon el que por primera vez pasara del carcomido y frágil papel á la prensa los elegantes comentarios del sabio dominico; pero el carácter y el propósito de mi publicado la obliga á concretarse á los acontecimientos peculiares de nuestras islas.

Conocida desde el principio en Mallorca la bella relacion de las hazañas y triunfos del conquistador en la parte referente á su misma historia, multiplicáronse las copias de ella, manifestando en su esmero el distinguido aprecio que merecia; y una mano solícita y diligente, deseosa de vulgarizar la inteligencia de la obra, la vertió literalmente al catalan, devolviendo de esta suerte la crónica de nuestro   —11→   rey enriquecida ya con retóricos ornatos, al idioma en que se habia escrito de primero. La diferencia notable que resta entre la version catalana del Marsilio y la crónica que á este sirvió de original, bien que ambas en lengua vulgar, manifiesta las modificaciones y añadiduras que fray Pedro introdujo en el estilo y á veces en los conceptos al formar su paráfrasis latina. La version catalana retiene el giro de su frase, la sonoridad rotunda de sus períodos, introduce voces latinas en el lemosin, esplana los vocablos con equivalentes y sinónimos á menudo superfluos y a veces equivocados: sin embargo su exactitud y energia compensa estas pequeñas faltas y descuidos. El traductor es enteramente desconocido; pero su lenguage le demuestra contemporáneo o no muy posterior a Marsilio: y su version va adjunta al testo latino en los dos códices del siglo XV que he consultado para la presente edicion.

Dudé por un momento si convendria publicar ambos testos o cual de ellos elegir en caso de alternativa. El latino se recomendaba por la circunstancia de ser la produccion verdadera, la obra de Marsilio; el catalan como un tipo interesante del habla de nuestros abuelos en el siglo XIV; pero sus anticuadas voces y construciones, y las dificultades que presenta su inteligencia no solo á los forasteros sino á los mismos naturales, harían indispensable una traduccion castellana que pusiera la obra al alcance de los lectores. Para no abultar pues su volumen dándola repetida en tres idiomas diferentes, lo cual bien que curioso á algunos, á los mas pareciera prolijo, sacrifiqué la consideracion debida al original latino, publicando unicamente la antigua version lemosina y la mia castellana, convencido de que en la primera, aunque no debida á la pluma de Marsilio, podrian admirarse todas las bellezas y el carácter de su estilo, con la ventaja de hallarse espresadas en la lengua indígena tan dulce al buen patricio, tan preciosa para el filólogo, tan digna por sus cualidades y recuerdos de la atencion del literato.

  —12→  

Para mi edicion me he valido de dos códices escritos ambos sobre vitela en magnífica letra del siglo XV y cuydadosamente conservados el uno en el archivo de mi cargo, y el otro en el de la iglesia catedral. Aquel parece llevar á este algunos años de ventaja; por lo demás concuerdan entre si perfectamente, y hasta las erratas tienen comunes. Su testo latino cotejado con el del códice original de Barcelona no ofrece discrepancia notable, y en presencia de aquel he procurado notar y corregir los descuidos é inadvertencias del traductor mallorquin, inesplicables á veces en hombre tan entendido como en lo demás se manifiesta. El abuso de sinónimos con que á menudo entorpece la frase, y que notados acaso al margen por mano inesperta se habrán introducido luego en el testo mismo, creí poder corregirlo, descartándolos cono inútil embarazo al fin de cada página por medio de asteriscos, pero conservándolos sin embargo para satisfacer á la mas escrupulosa puntualidad. Sobre el lenguaje y sentido material de las palabras anduve parco en observaciones, pues las escusa de un modo práctico la traduccion castellana, á la cual he procurado sin afectacion de arcaísmos trasfundir el espíritu del original y su caracter misto de sencillez y elegancia.

Mayor atencion requiria la parte histórica, para que resultase tan completa como si de nuevo se hubiera formado con el acopio de los materiales que en otros libros y documentos se encuentran esparcidos. Esplicar el origen y naturaleza de los hechos, coordinar su serie, aclararlos cuando oscuros, conciliados cuando opuestos á primera vista, llenar sus vacíos, entrelazar los diversos hilos de las relaciones mas antiguas y autorizadas, tal era la tarea de que no podia dispensarme para acomodar la obra de Marsilio al plan general de mi publicacion. Como editor exacto debí conservar la integridad de la crónica, y como historiador diligente no omitir nada de cuanto pudiera enriquecerla é ilustrada, proporcionando nuevos datos sobre las personas y los acontecimientos. De esta suerte, sin alterar la venerable antigüedad del testo   —13→   ni deslucir su candoroso atractivo, se encuentra recogido en las notas el fruto de las investigaciones y estudios que exige el adelanto y la crítica de nuestros tiempos.

Para esto he debido ante todo consultar las demás historias que se ocupan detenidamente de la célebre conquista; y ninguna entre ellas mas atendible bajo todos conceptos que la que sirvió de original á nuestro autor, la crónica del rey don Jaime. El hermoso códice en que se halla escrita á dos columnas sobre vitela, de los últimos años del siglo XIV⁵, y perteneciente á la biblioteca del Sr. conde de Ayamans, me ha proporcionado la ventaja de corregir las erratas de que abunda su única edicion de 1537 en Valencia, y de restablecer su genúina lectura en los pasages adulterados.

El segundo historiador en antigüedad é importancia es sin duda Bernardo Desclot caballero catalan, que en su crónica escrita á fines del siglo XIII refirió las hazañas y conquistas de Jaime I y con mas detenimiento las de Pedro III como testigo ocular. Su interesante obra todavía no ha visto la luz en España en el idioma nativo, sino traducida elegantemente al castellano en 1616 por Rafael Cervera; y solo en Paris apareció no hace muchos años su testo catalan en la coleccion titulada Pantheon Litteraire. Esta circunstancia y los detalles curiosos y nuevos que añade á la crónica del rey y de Marsilio por lo tocante á la espedicion de Mallorca, ora supliendo sus huecos, ora confirmando sus aserciones, me han decidido á publicar los capítulos relativos á aquel hecho como otra de las fuentes de su historia. La impresion de este fracmento se ha hecho   —14→   sobre dos copias manuscritas del siglo XV, guardadas en la mencionada biblioteca de san Juan, y sobre la version de Cervera, dispensándome esta vez del trabajo de traducirlo el estilo mas vulgar y desaliñado en que escribió Desclot y las aclaraciones que para inteligencia del lemosin resultan de la precedente interpretacion del Marsilio.

Muy de paso y sin datos particulares mencionaron la conquista de Mallorca otros cronistas, como el bueno y entusiasta Montaner, el compilador Carbonell, el fabuloso y siempre inexato Tomich; y á escepcion de un retazo del primero que se halla aquí trascrito, nada contienen de importante para nuestro asunto. Zurita á pesar de su esquisita diligencia apenas encontró noticia alguna que añadir en sus anales á las relaciones del rey y de Desclot; Miedes, Mariana y demas historiadores del siglo XVI hubieron de beber en las mismas fuentes sin poner de su caudal mas que la elegancia de las formas y los adornos del estilo. Aun los escritores mallorquines, á quienes incumbia una investigacion mas detenida y completa de las cosas de su país, disponiendo de las tradiciones, noticias y archivos locales, no han conseguido arrojar nueva luz sobre aquel grandioso acontecimiento; y todos, desde el laborioso Binimelis seguido por los historiadores Dameto y Mut hasta el analista Terrasa y los mas recientes autores, se han limitado casi esclusivamente á parafrasear, no siempre con exactitud y tino, las primitivas crónicas, trascribiéndose y citándose mutuamente, sin levantar los ojos á los verdaderos originales. En el acto de restablecerlos y de darlos á conocer, algun servicio creo haber prestado á la historia y aun á la misma literatura, persuadido de que ganarán no poco la verdad y el buen gusto en descargarlos de la multitud de suposiciones, ripios y errores con que á cada cual posteriormente se le antojó desfigurarlos. Me abstendré por tanto de citar á los modernos sino en lo que refieren de nuevo y competentemente autorizado, abarcando en este volúmen cuanto se ha escrito de importante y de seguro acerca de la conquista.

  —15→  

Entre los documentos continuados por apéndice al fin del tomo, en cuya eleccion los he ceñido á los mas importantes, se publicará íntegro el libro del repartimiento que se hizo de las tierras de la isla y de las casas de la ciudad entre sus primeros pobladores, pero con el orden y la esplicacion que requiere para ser generalmente comprendido. A la amistad obsequiosa del Sr. D. Pascual de Gayangos, distinguido orientalista de la corte, debo la interpretacion de la mayor parte de los nombres arábigos que llevaban entonces las calles, fincas y lugares y que muchos conservan todavía. Ningun detalle me parece por demás de los que el tiempo respetuosamente ha conservado de aquella tan remota edad y de aquel hecho memorable que forma, digamoslo así, la magnífica portada de nuestra historia moderna: la escena reaparece con su colorido local, los personajes en tropel reviven y hablan en su propio estilo y lenguaje; al historiador ó mas bien al intérprete toca ocultarse todo lo posible para no desvanecer la ilusion.

  —16→     —[17]→     —18→  

Per ordonació de mostre Senyor Deus tot poderós, la providencia⁶del qual en son ordonament no es enganada, quays tots los nobles de Cathalunya⁷ vengueren al senyor Rey, qui apres mitj any dels anys passats posats sens mitjá en la fi del primer libre, era vengut á Tarragona; empero no havia aquí corts ni alcun universal ó constrenyent ajustament ó comú negoci, mes propris negocis de cascú e la visitació desitjada del senyor Rey. E perçó que d'aquels, los quals Deus scientment, cyls no sabents, á aquest tan excellent tractament havia apeylats, alcuns deyls nomenem,   —18→   aquí foren en Nono Sans fil del comte Sans qui fo fil del comte de Barchelona, e en Guiem de Monchada, el comte de Ampurias, en Ramon de Monchada, en Garau de Cerveyló, en Ramon Alamany, en Guiem de Clarmunt, en Bernat de Sancta Eugenia senyor de Torryela. E en Pere Marteyl ciutadá de Tarragona, en art de mariners molt espert e sabent, convidá ardidament e esperts lo dit senyor Rey e tots los dits nobles, e de molts nobles menjars molt sufficientment procurá. E já la fí acostant, lo spirit entre aquels posá que de las ylas vehinas de Cathalunya e lavores á aquela molt no edoras, las quals los antichs hay fan apeyladas Balears, fos feta menció, principalment d'aquela que es mare de las altras vehinas d'eyla, so es Malorcha: la qual als lochs prop de mar de la terra ferma dels cathalans donava molt grans dampanatjes per corsaris. E los dits convidants demanaren lo frane hoste e familiar e sabent de la art de marinería, quina es aquela Malorcha, e de quant espay es yla, e quinas fortaleas ha, e totas altras condicions e cosas aytals. E aquel recomptálos partida de cosas vistas e partida de cosas ohidas de la dita yla de Malorcha, e aquel es ohit fort curosament e entesa, e al seu recomptament vertader e la cara els coratjes d'aquels qui ho ohen s'enclinan.

E dix aquel dit Pere Marteyl: «Las ylas son tres, de las quals la major es Malorcha, la qual ha CCC milas en son revironament, la qual justament per assó es apeylada Malorcha com en totas sas condicions es molt pus excellent e pus noble. E ha á la part de Serdenya, ves lo vent lo qual los mariners apeylan Grech, una altra yla á eyla sotsmesa la qual es apeylada Menorcha, e la qual es de Malorcha quays XXX milas: la qual ha vila de costa al port la major   —19→   yla sguardant, plana e plahent, la qual es apeylada Ciutadeyla; e ha encare alcunas congregacions ó ajustaments, e vilas, e masas molt beylas e de sobreabundant aparelament edificadas. Mes la terra en sí no es molt abundant en blats, mes sobremanera es molt profitosa e nudrissa á bestiars e á menuts e á grans: ha montanyas de dins no molt altas axí com ha Malorcha, en la una de las quals montanyas ha un casteyl molt beyl e molt fort lo qual los sarrahins apeylan Saneta Agata, lo qual no es assegut en lo costat de la yla mes quays al mitx. Ha quatre ports los quals son Ciutadeyla, Sereyna, Fornels e Mahó, lo qual entre tots e sobre tots los ports del mon es nomenat, com ha de lonch segons que alcuns volen quays V milas, e á cascun seu costat de dins ha moltas seguras calas las quals en altre loch serian ports: duas ylas ha en lo mitj de sí no molt luny, aptas e envinets á cunil, e ayguas no exorquas⁸; mes á estranys e d'aquela natura de pexos e de diversas maneras agradables e amigas de lana de pex e del pex ont se fan las perlas sots nacres⁹. Los habitadors d'aquesta yla abundan en carns, en let, en formatges; de pa e de vi han assats, mes poch ahut esguart a altra terra.

«E ha la segona yla balear á la part de Garbí sexanta milas luny, la qual quays en nom arabich Evissa, quays Ebiza que vol dir seca, es apeylada. La qual ha ports quays semblants alcunas calas, los quals han nom Tagomago, Portmany,   —20→   Conieras, Vedra: mes aquest que apeylam Vedra ret yla, e envés la major terra ret cala quays port. Aquesta yla es molt bona per bestias, es dona de sal, e de mel ha assat, cela menas d'argent, ha pins per hoschs, de forment e de vi ha alcuna cosa, pega e alquitrá ministra¹⁰ als mariners, e de flos de táparas tota sola es que en nostras parts s'alegra; de rocas alcunas en la mar de part occidental es closa e tancada, las quals rocas son apeyladas del poble las Portas per las quals hom navega al casteyl e á la vila. Ha casteyl sobre mar molt beyl, e dintre lo mur d'aquel la vila es closa e tancada, e ha de costa sí barbacana, e de costa aquela planea ha vinyas e orts molt agradables; e ha port petit de costa lo casteyl lo qual ab yla de las Cosieras se clou, e aquí las naus e'ls lenes son defeses. No ha aquesta yla fora los murs del casteyl habitacions con unas ne vilas, mes solament habitacions departidas e luny de pajeses, só es alquerías; ni ha abastament de aygua dolsa corrent sino assals pocha, ni es closa de gran altea de montanyas, jatsia só que tota sia montanyosa, com apenas ha sino de prop lo casteyl planea la qual alegra aquels qui la esgardan, sino alcunas partidas pochas de terras las quals son donadas als habitadors á laurar. E ha encare aquesta yla altra yla de costa sí á poch bras de mar, la qual es apeylada Formentera, la qual es assats plana e apte e cuvinent á blats.

«E la yla major ha encare de costa sí duas ylas, la una que s'encontra ab aquels qui de Cathalunya venen, la qual ha nom la Dragonera, la qual es persó axí apeylada com ha forma de dragó quant al cap, dors e coha, segons la disposició de la terra e de las montanyas; la qual ret port als   —21→   entrants en la terra, en la carrera de la qual solament ha un pou axi pregon e perilós que los sedetjants de costa eyl múrian de set: serveix als pescadors cu lurs calas enganosament, com aquels qui posan en aquela e pescants en temps de bonansa, mal temps e temporal hi neix, pa los defayl, ne hi par retornament, languexen de fam. Mes empero la divina saviea¹¹ no ha plantat en la mar aquest mont sens utilitat d'homens, com ret port segons que havem dit, es profitós e gardador¹² en temps de corsaris e de malas gents; es encare á cabras e á porchs ferma guarda; no ha neguna cosa de fruyts ni de terra alcunas cosas naxents, sino solament rayls de palma fada, las quals en cathalanesch apeylam bargueyons, e d'aquest ha sobremanera molt beyls e grossos e saborosos, que semblants non son atrobats en las ylas balears, als quals los mariners en temps de vent contrari muntan, e abans que tornar pusquessen á lur propri navili hagren alcuns noement¹³. Ha encare una allra yla que solament per cabras ha nom Cabrera, ves la part austral no habitable¹⁴, alta de montanyas; aygua ha que serveix á pescadors c á corsaris; es luny de la pus prop part de la yla major quays X milas, e no ha port ni fa port, e alcunas vegadas fo en ruhina als mariners alá no sabents venents de la part austral.

«Mes la major yla es aquela que Malorcha es apeylada, com es major en quantitat e major en senyoría; la qual la divina savica¹⁵ de las pregontats de las ayguas feu   —22→   levar persó que de totas sas parts fos als navegants en refugi e defeniment; e de aquen los homens d'aquela art aquela apeylan cap de Creus, com d'aquela á cascunas parts navegar leus cuvinentment es vist; e aquels qui tornan de lunyadanas parts, trencats d'aytals trabays, banyats de plujas, turmentats de tempestats d'aer, consumats de stiu e de calor, e'ls torbats de poca jornada¹⁶, á aquela sian sadolats e recreats, e de grat hi venen persó que en lurs trabays sian consolats. E provehi lo sobirá maestre de tots de ports en aquela en tutela e defensió dels perilants ó navegants; de part oriental lo port d'Aleudia, de part ocridental lo part de la Palomera e de Andraig, e de part d'aguiló lo port de Soyler, e de part austral lo port de Manachor e de Porto Colom e de Porto Petro. E de totas parts ha molts ports pochs los quals los mariners apeylan esparagols¹⁷, á salvar los lenys menors. E aquesta y la es revironada de montanyas moll altas d'aquela part que es opposada¹⁸ á Cathalunya, en tan neix son altas que á aquels qui naufragan son en mort e als navegants en horror. Mes de part austral que es opposada á Áffrica no ha montanyas axí altas, jatsia so que de rochas sia tota plena, e son aquelas montanyas pedregosas, no cuvinents á neguna sémen, sechas, nuas, sens fruyt, sens utilitat, si donques no son dadas als habitadors á garda e defensió.

«E com aquela yla baja moltas parts, ha XVI parts; las tres en montanyas e en lo peu de las montanyas lo qual   —23→   apeylan Rayguer¹⁹, en las quals ha pobles e vilas delectables; aquí ha oliveras fructuosas, aquí ha abundancia de vinyas e abundancia de diversas fruytas, vergers molt agradables, fonts de cascuna part corrents; e lá on hom se pensa que montanyas molt altas s'ajusten e que no sia sino soledat degastable, aqui se amagan vals molt delitables, de arbres fructuosas, be assegudas e plenas d'ayguas de fonts, en tot delit e puritat d'aer donadas. Las altres XIII parts son pobladas, las quals son planas e son luny de montanyas, e son molt bonas per blats, molt han de forment e d'ordi, quays han fretura de fruytas, oliveras no han, nodrexen pocas vinyas, son ricas d'oveyas e d'altres bestiars; de pous beuen e moltas vegadas de ayguas reebudas en cisternas e en fossas en temps de plujas, persó que dretament sian semblants á las parts d'Urgel en moltas de cosas.

«Mes la ciutat es asseguda e sitiada prop la mar, havent planea de costa sí de XII milas, de val ample e pregon revironada, garnida e defesa de espessa de torres e de mur, de bel antemural²⁰coronada, no sabent barri²¹, com tots los reeb dins sí ab tres portals ab portas de ferre, edificada e feta de casteyl molt beyl dins sí prop de la mar e en pla, enriquehida de longuea, de beylea de carrers e de dreta agladable, de amplaria de plassas plahent, de font per mitj corrent delitable, de beylca d'orts axí dins com deforas acompanyada; ha mirador molt beyl de mar, lo qual s' estén XV milas, de duas bocas ó caps   —24→   grans de cochas es termenada, e es luny boca ó cap²², de boca ó cap quays per XX milas. Aquests dos caps contra sí posats en fas de la ciutat fan gran cala abundant e plena de pexos, e á naus e á tots altres vaxells navegants molt profitosa, com per tot morden las ánchoras: e encare tot lo temps de primavera e de estío tots los lenys e naus se ferman e star devant la ciutat á una mila; mes el temps de autumne acostant, se recuylen al port lo qual es luny de la ciutat duas milas e mitja, lo qual ha nom Portopí, quays port de pi, com aquí havia un molt beyl pi doni lo port hach e pres nom. E ha aquesta ciutat de fora tres casteyls molt forts asseguts e sitiats en molt altas montanyas; lo un contra la part de Cathalunya lo qual es dit e nomenat de Polensa, l'altre contra la part de Affrica lo qual es apeylat de Santueri, altre dintre terra qui no e's pot combatre lo qual es apeylat Alaró. L`'aer hi es molt temprat, com d'ivern apenas ó quays nul temps no gita neu; e si algunas vegadas s'esdevé, las gents ho han per joch: glas nul temps quays hi appar; e en temps de estiu de tercia e d'aquí avant del vent embat apeylat es temprada».

  —25→  

Sobiranament plach als nobles e rica só que en P. Marteyl los comptá de las lahors de Malorques. E ahud ab eyl alcun coiseyl e parlament, tots ensemps aquel dia mateix vengren al rey, e lá un proposant desant los altres, dix: «Senyor, nos havem demanat en P. Marteyl de la condició de Malorques, e ha'ns comptat per senglas cosas en qual manera es yla e ha sots sí altras duas ylas, e en aquela es lo rey sarrahí; e havem nos pensat, senyor, en gir aquestas cosas, e erehém que'l nostre pensat de Deu sia, lo qual si ho es, la volentat de Deu negú no lo porá embargar. Diren vos donques paraulas plahents e á Deu agradables, las quals en nostres coratjes d'aquí avant celar no us podent; conseyámvos, senyor, e de totas nostras forsas soplegam que de todas forsas de forsa e de vertut vos levets, e'l dit rey sarrahí ab la sua yla prenats. E certes moure'ns deu á assó principalment la honor de nostre senyor Deus Jhesu-crist, la qual en lo dit loch es menyspreada; encare nus deu moure moviment e exalsament de la fe cristiana, d'aqui avant así per vos com per nos adquisició ó guayn de bens temporals, e certament exalsament de la vostra fama per tot lo mon. ¡Quin será aquel recomptament noveyl tant nou, tant plasent, qui devendrá á   —26→   las oreyas de totas las gents, els coratges dels faels²³, trenrará, com lo rey d'Aragó en tan tendre flor de son jovent un regisme á Deu e á eyl hauré conquest, e aytal yla e tant gran, la qual Deus en lo mitj de la mar ha establida e ordonada, ab poderosa má ab navili sia entrat, e haja combatuda e finalment subjugada á la sua senyoria. e haja plantada de plantas de fe cristiana católica! Pensats vos, senyor, en gir aquestas cosas las quals Deus per nos vos parla: ó en rey, pensats e fetsho» .

Ab maravelós plaher pres lo rey aquestas paraulas, e tot alegrat en sa cara, respós: «Sobre tota manera nos plau vostre pensat, e agradables son las paraulas que deyts, e adés vos fem certs que no romandrá en nos que aquesta paraula que tocats no caga en terra. E placia á Deu nos endressar e donar obra e ajuda si deguda fí deu hacer lo negoci; mes si era en altra manera, embargar» . Aprés breus dias hach deliberació lo senyor rey de fer corts á Barcelona, e apeylá á dia cert l'arcabisbe de Tarragona els bisbes e prelats e abats e'ls nobles els procuradors de las ciutats de Cathalunya; mes empero no denunciá ni demostrá lo dit negoci.

  —27→  

Convengueren²⁴ tots lo dia cert á las corts, so es l'arcabisbe, los bisbes, abats, los nobles e'ls procuradors de las ciutats. Mes lo segon dia seguent foren tots en lo palau veyl del rey, lo cual lo comte de Barchelona havia fet; e estants per orde tots segons l'orde de las dignitats e estaments, vench lo rey e serch en la cadira real, parlador segons que Deus li haura donat, e las caras de tots se fican envés lo rey, e lurs oreyas son curosas persó que ojan per qual rahó sia feta tant noble e solempnial cort. E donat de grat calament ó silenci, lo rey dix:

«Persó com tots bens de nostre Senyor Deus son, e sens eyl ni las paraulas no han profit ni las obras vertuts, pregam humilment nostre Senyor Deus Jhesu-crist e la Verge gloriosa mare sua, nos de la lur saviea illuminats e de la lur vertut ennoblehits puscam á vos so que'ns havem pensat proposar, e ab vosaltres las paraulas als fets en tal manera ordonar que sian á lahor e honor e gloria del Fil e de la Mare e á exalsament de nostre regne e corona e á alegria de nostre coratje; com grans cosas e nobles son aquelas que en nostre cor havem, e á Deus tot poderós   —28→   leugeras, mes al nostre poder greus e difficils; perque principalment Deus apeylam ajudador e movedor acostat, e la vostra providenria e conseyls demanam. Ojats tols donchs curosament e diligent, persó que mils puscats respondre.

«Certa cosa es que'l nostre adveniment e la nostra corporal nativitat es vist e conegut esser atorgat en esta manera especial dó de Deu, com lo rey pare nostre havent la sua companyona regina en oy e ira, per gran humana maestría mes de Deu inspirada, fossem engenrrats; e senyals encare e demonstraments molts quays del cel, á nos donant favor en temps de nostra necessitat, son esdevenguts, per los quals so que dit havem del dó de lleu es vist esser confermat. Nos som vostre senyor natural, e som romasos sols entre vosaltres sens frares ó germanas ledesmas, e venguem á regnar sobre vosaltres infant de VI anys e mitj, e atrobam Cathalunya e Aragó en fort mala disposició e las terras sembradas de molta discordia, de tota pau e unitat buydas e de molta iniquitat amigas; e d'aquen era que per aquestas cosas e las passadas abans, contra nosaltres corria e anava por lo mon molt mala fama. Donques lo scampament de la fama nafrada plenerament curar no's pot ne's porá, si donchs no comensats grans obras plahents á Deu e al mon, e la gran clemencia ó pietat de Deu ab vosaltres á acabar no está: e lavors será clarificada la vostra fama, en axí cola la escuretat del áer fa loch e eyl es illuminat com lo sol es montat sobre la terra. Atorgats donchs fortment fer e esforsats vos de crexer lo nom de Deu el vostre. Deposats la vestedura abominable de la infamia antiga; e ensemps levats vos tots d'un coratje á maravelosas e novelas obras; nos vos monstram carrera á bé, e us administram gran exalsament e de gran veritat e vertut.

  —29→  

«Veus donchs que nos. Deus espirant á nos, proposam de anar á Malorques, e nostra senyoria alegrar, e conquerir tot aquel regisme á Deu, e crexer per tot lo mon nostre nom, e el rey de Malorques tant enfael e tant malvat e dampnós vehí, en vertut d'aquel qui es molt alt, sobrar e vencer. Pregam vos do donques, primerament per esguardament de Deu del qual lo negoci es fet, la segona per moviment de amor natural la qual havets á la nostra persona, que en tres cosas de vostre conseyl e ajutori nos ajudets. Primerament demanam de vosaltres esser ajudats, que á tots quals que sian e entre qual, cesadas e apagadas totas discordias e contrasts, la nostra terra puscam en sana pau lexar²⁵ nos qui'ns esforsam de conquerir terras estranyas: la segona cosa vos demán per vostre conseyl e ajutori nos esser endressats e ajudats; la tersa rosa vos demán la necessaria ajuda, que Deus donant, nos ab vos ensemps nos alegrem de victoria desitjada d'aquels barbres. E aquestas cosas son aquelas, las quals a vosaltres á denunciar e demanar sots venguts apeylats á nostras corts.

Sparech arcabisbe de Tarragona enduhit per prechs dels nobles, pres paraula, dient: «Senyor, nos atorgam que jove sots entre nos, e que havets mester conseyl gran e   —30→   sans dels vostres; mes como vos proposets e declarets que vostre proposament es contra el regne de Malorcha, tan gran negoci es e ens par, que de tot en tot cové haver gran deliberació e no ab presomptuosa foltat deffinir. E axí volem haver deliberació e puys respondre pus saviament, segons que havem speransa, á honor de Deu e vostre e dels vostres».

Aprés l'arcabisbe, respós per los nobles en Guiem de Monchada e dix: «Senyor, molt som obligats de fur gracias á Deu qui aytal proposament vos ha volgut donar; mes per tal com la cosa de la qual se tracta es de gran noblea, ha mester gran conseyl e madurament, e no cové cuytar sentencias la'on materia de tan gran difficultat mes de profit se mostra. Mes devant tots deym que nostre conseyl será tal que será de vos á rehebre, de nos á dar».

Aprés se levá en Berenguer Girart ciutadá de Barchelona, e de part de tots los procuradors e ciutadans dix: «Lo Senyor de totas cosas ha posat en vostre coratje e en vostra boca aquesta paraula la qual á nos havets dita e nos molt agradosament havem ohida. O en rey! placia a Deu, a aquel del qual aquest fel par haver comensament, que nos vos puscam respondre á honor de Deu e á endressament de dit negoci. Donques haurem deliberació nos ab eyls ensemps, e respondrem vos segons que mils nos será vijarés». Respós l'arcabisbc: «Axí's fassa; los prelats hajan deliberació per sí, e los dobles per sí, els ciutadans per sí». E axí plach á tots lo conseyl del arcabisbe, e axí aquel dia fó partida ó solta la cort.

  —31→  

Ahudas deliberacions per partidas, devian lo ters jorn respondre; mes los nobles vengueren abans de tots los altres, e tiraren lo rey sois á secret parlament, neguns altres no acudits al parlament. El comte d'Ampurias dix: «Jo port primer la deliberada resposta deis vostres nobles la qual vos entenen en lo dia covinent fer, e jo vuy assí devant tots, mes secretament, dir la mia opinió del fet tocat. Si en tot lo mon havia homens de bona fama, nos som estats, qui per nostres peccats d'aqueta fama som cabuts e som fets de fama obscura e en opprobri de las gents, las quals cosas dissimulant tenem ida plena de miserias. Sobiranament donques nos es mester que vos, senyor rey, lo qual Deus vertaderament á nos ha otorgat en senyor natural, comensets tant grans fets e tant nobles ab ajutori de Deu e nostre, e comensant leugerament persegueseats, pensó que valor e nora de noblea e de prohea, lo qual já havem perdut , puscam recobrar. E veus que ara havem oportunitat d'aquestas cosas, si vos, senyor, ab nos ensemps lo dit regne de Malorques conquerets segons que havets speransa, com maravelosa será la conquesta d'aquel regne lo qual la mar revirona de totas parts: dont axí del príncep vencedor com de las suas gents fama melor e ardiment major e fermetat pus durable e vertut pus fort será coneguda;   —32→   lavores sera retuda a nos la fama ab ereximent de tant grans bonas obras, e la passada fama será oblidada com farem obra gloriosa de la qual semblant memoria de C anys no n'ha sabut. Certament, persó que de pus pregon vos parle, si gran cosa comensam, no'ns devem de la consideració d'aquela departir; com vertaderament melor es á nos morir, e morint bona fama rerobrar la qual nos alcun tempo haguem, e la bonea e prohea de nostres pares en nostras obras renoveylar, que viure en la fama en que som. Donques assó us dich, assó conseyl, que de tot en tot al dit regne so es al dit negoci enantem».

Lo dit comte axí parló de las pregontats de las entrámenas, e los presents ohidors seus ab sas paraulas axí maravelosament encoratjá e moch, com si departiment de mort fossen vists encorrer. Ajusta caseú dels nobles á las paraulas del comte, mes no descordan de la sentencia d'aquel, e tots ensemps al fel s'acordan²⁶. El rey s'alegrá e hach gran goig persó com vehé los coratjes dels nobles, ab proposament seu desitjós de tan gran escalfament confermar. Ordonan ensemps que l'endemá sia feta cort general, e que aquests nobles responan primerament, persó que'ls aprés venents prelats e ciutadans encoratjen e enformen, no sia en los derrers loch de spavetament, mes en los primers responents dó de gran fortalea sia ohit, so es que'l encoratjament dels primers no espavent mes fortifich los derrers.

  —33→  

Missas matinals ditas, vench tota la multitut al palau, e en presencia del rey e de la cort plena primerament respós per sí, e per los nobles qui li havian comenada paraula de respondre, en G. de Monchada, e estant dix: «Senyor rey, axí com Deus, qui totas cosas ordona grans e pocas e per graus, ha donat vos á nos en senyor, en axí ha donats nos á vos á vostre servey en vassals. Mes nostre servey no seria ledesme e fael, si nos no crexíam vostra senyoría e sino exalsávam vostra honor aytant com poguessem; com lo vostre exalsantent nostre es, e'l nostre profit á nos deriva²⁷ e devayla. Donques molt cuvinentment dicta rahó á nos, que com oportunitat d'aquestas cosas s'esdevenga, ni dissimular ni perlongar ni menysprear no degam. D'assen es vijarés²⁸ á nos que aquest fet de conquerir lo regne de Malorques del qual demanats nostre conseyl, com sia insular²⁹, será molt á major honor vostra que si en terra ferma preníats tres regnes; e nos segurament devem sobre aquestas cosas totas entendre á   —34→   vostra honor. Dont d'aquelas tres cosas de las quals volets nostra resposta, responem á vos axí per orde: primerament que posets pau en la vostra terra persó que aquest fet no baja embargament ne alongament negú; fets donques pau e treuas per tota Cathalunya, e tots aquels qui las pondrán sian escrits; e en Nono Sans qui aquí es, e fil del fil del comte de Barchelona, será en aquesta pau ensemps ab nos, e assó per gran parentesch que ha ab vos, e per altra rahó persó que nostres bonas obras no puscan esser embargadas. Mes si alcuns altres de Cathalunya la pau ó la treua rebutjarán , nos farem, placia'ls a l's desplacia, que ó farán la pau o estarán en la treua donada. E jatsia assó que, axí com es acostumat als reys per dret reyal, vos una vegada hajats pres bovatje, aquesta vegada per don simple vos donam bovatje sobre nostres homens en ajutori de voslras despesas. Mes jo per mí matex promet á vos e us offir que us seguiré, e jo e mon linatje servirem á vos be e faelment ab CCCC cavals armats, e aquests conservarem á vos entra que Deus vos haja donada la yla de Malorques e la senyoría de las altras ylas, e no'ns partirem de vos entró que la conquesta de las ylas sia complida. Mes en Nono Sans e'ls altres nobles parlarán per sí matexes e prometrán segons que Deus los spirará. Mes pregant vos que puys que nos tots fem tant per vos en aquestas cosas, que'ns donets part en la conquesta que farets ab nos axí en cosas mobles com no mobles, persó que en la terra nostra memoria sia perpetuada, e'l nostre servey nul temps no sia oblidat».

  —35→  

Aprés eyl se levá en Nono Sans e dix: «Senyor, bona es la paraula den G. de Monchada e parla gualart e bé per sí e per son linyatje, e jo respondré per mí. Deus qui nos creá ha volgut que vos fossets rey e senyor nostre, e pus que a eyl plau, deu plaher á nos e á mí mes que mes, qui sont tant acostat en vos en linyatje, e he de vos bon senyor e amich. Dont si á vos erex honor ne senyoría, no pusch ni dech creure mí estrany d'aquesta prosperitat mes companyó, pus que Deus m'ha otorgat que sia vostre parent. La obra la qual fer entenets es molt bona e es obra de Deu, e qui fa obras ah Deu Deus l'instruex e l'endressa e'l guarda. Jo us atorch pau e treuas per mí e per los meus e por la mia terra la qual lo compte pare meu á mí dona ó³⁰ lexá de ma vida, e son Roseyló, Conflent e Cerdanya; e de especial dó vos atorch que, en aquela fassats bovatje, e seguirvos he ab mas proprias messions ab C cavalers armats, e servirvos he faelment entró que Deus vos baja donada la terra; e vos darme hets part en la terra   —36→   e en los bens movents per los cavalers e homens á peu qui mí seguirán e per las galeras e lenys las quals armaré servint á vos en aquest viatje».

Lo comte de Ampurias, al qual aquest viatje era molt agradable, se levá e dix: «Senyor, aquest viatje lo qual vos entenets fer no pot esser massa lohat, com gran es lo prolit de la sua fi; com si Deus será ab nos, la qual cosa nos crehém, e'l demunt dit regne conquerim ó guanyam ¿qual de nos, ó en qual manera nos tots porem estimar quanta gloria ne será á Deu donada, e quant exalsament de la fe s'en seguirá, e quant fruyt de ánimas á las nacions aprés seguents, quantas bonas obras s'en seguirán per los faels en las terras conquestas? E axí no podem á aquestas atenyer, ni aquest negoci plenerament lohar no podem. E jo prometvos seguir ab LX cavals armats e ab aytants cavalers; e jatsía assó que jo per la gracia de Deu sia comte de Ampurias, en G. de Monchada es major e pus noble hom de nostre linyatje, senyor de Biern e Monchada que té per vos e de Castel Veyl lo qual es franch alou seu. Dont jo aprou e conferm las paraulas que ditas ha; e en lo compte e nombre d'aquels CCCC cavalers los quals ha promeses, entén que'ls LX   —37→   cavalers meus hi sian encloses com de part de nostre linyatje son promeses. E axí com á eyl e als altres es promesa part, vos me darets part que'm pertany per los meus cavalers e homens á peu seguents mí, com tots los cavalers, los quals nos e'ls altres prometem, son enteses ab cavals armats anar e servir».

Aprés aquels proposá Sparech arcabisbe de Tarragona qui era cusí del rey, e dix: «Nos podem dir la paraula la qual dix aquel sant Sant Simeon desitjador de nostre Senyor Jhesu-crist, com tench en las mans lo dit Jhesu-crist fil de Deu, promés en la lig e en los profetas que devia venir per nos reebuda humanitat, infant de XL dias. Viderunt oculi mei salutare tuum: los meus uyls han vista la tua salut. E litgse qu'eyl ho dix qu'eyl hagués vista la salut de Deu, com tench aquel Senyor en los brasses, lo qual era vengut lo mon salvar e en lo mitj del mon fer salut. Aquesta paraula nos delita haver presa en aquesta present materia, com maraveylants nos alegram en nostre Senyor, e gracias de lahors en lo mitj de nostres coratjes fem, com han vist los meus uyls la tua salut; e per aquestas cosas, senyor, que vos preposats e que tractats já sots dit salut de Deu, com per salut dels faels e per exalsament de la fe e de la esgleya entenets peregrinar, e vos   —38→   e'ls vostres exposar; la qual cosa com nostres uyls ho vejan e nostres orellas ho ojan, no sens mérit nos alegram. D'aquí avant corn per vos hajam manament de respondre á las cosas per vos preposadas, vist so que entenets fer e so que demanats, deym que totas las cosas son dignas de labor divinal e humanal ensemps, com en aquellas cosas los nostres uyls vehen gran salut vostre e del vostre regne e regiment e encare nostra, com gran honor, valor e goig d'assen á vos vendrá dels quals la vera e natural subjectió³¹ fará nos esser personers. E aquest negoci, lo qual vos e'ls vostres nobles ordenats de fer, ha altas rayls e molt dolses fruyts, com fará aquest mon de bona fama per manifestació de fort exempli be olent, e en l'altre segle, per lo qual á possehir nexem, estoja guaardó gloriós. Pregant donques aquel del qual tots bens ixen, que eyl aquesta solempnial cort illuminar dega en vostre saludable conseyl e fructuós guaardó.

«E verament la resposta dels nobles e el volenterós prometiment vos deu ja á aquest viatje molt obligar ó enlassar, com molt e bé han promés; la qual cosa, senyor, vos totstemps tendrets en vostre cor e en vostra ferma memoria comenats, que com, Deus donant, serets vencedor e de novas terras novey senyor e possehidor, vuylats haver en membransa piadosament e justa vostres vassals, e las terras e las cosas en aquelas atrobadas quays ab fraternal germanitat vuylats partir, segons las personas las quals ab eyls en lo vostre tan necessari servey haurán amenadas. Mes nos, Senyor, no sabem manera ni ús de armas, e sola veyls e de molts dias, ni apareyament ni fortalea no   —39→   es en nos á aquesta carrera e trabay; mes de part nostra e de la esgleva de Tarragona vos deyem que en nostres bens e homens puscats manar e ordonar, e serveys rehebre axí com en los vostres en subsidi e favor de tant piadós negoci. Encare si los bisbes e abats per sperit de Deu son moguts e han deliberació e acort de vos personalment seguir, nos havem per bó e agradable lur preposament, e de present los atorgam licencia de passar. E aquel qui es un, Fil de Deu engenrat, lo qual per la rehempsó del humanal linyatje es volgut venir an aquest mon, presa carn nostra rebebuda de mare verge, ver Deus e ver hom, vos endrés, e segons nostre desitj vos fassa gloriós vencedor e de divinal defeniment en tots perill conservat».

En Berenguer de Palau de bona memoria bisbe de Barchelona se levá e dix: «Com nostre Senyor Jhesu-crist volch esser transfigurat en lo mont de Tabor devant tres apostols e sa gloria demonstrar á eyls, apparents aquí Moysé e Elías, e Sant Pere no sabent que digués desitjá tres tabernacles aquí esser fets, fo ohida la veu del Pare sobre el Fil dient: Hic est filius meus dilectus in quo mihi bene complacui, que vol dir: aquest es lo meu fil amat en lo qual he ahut plaher. Aquesta paraula, senyor rey, se pertany   —40→   bé á vos, que nostre Senyor Jhesu-crist, per la honor del qual á crexer vos sots curós, que us apeyl son fil lo qual ha creat, lo qual ha fet rey, e carament ha rehemut en temps de la sua passió. Mes novelament de vos fil demostra haver rehebut noveyl plaher per lo viatje lo qual tractats, lo qual será en destrucció dels enemichs de la creu, e será preniment de regirme terrenal e guany de regisme perpetual celestial. Dont jo per mí e per la esgleya de Barchelona vos offir e us promet C cavalers armats ó mes ab mas propias messions e despesas, continuadors entró que siats senyor de las ylas; e demás parts en las cosas que guanyarets per aquels qui ab mí irán e per cavalers e per mariners».

El bisbe de Gerona dix: «Jo fás gracias á aquel molt alt qui es inspirador dels coratjes, com tant sant proposament vos ha donat, e mes son alegre d'aquesta cort que tant acordadament vos consent e tant profitosament vos servex. En lahor de aquest negoci ponía jo dir mollas cosas las quals á mí esdevenen; mes pensme que melor es caylar persó que per abreujament placía, com moltas cosas e belas son já tocadas per lo nostre arcabisbe e per lo bisbe de Barchelona e per en G. de Monchada e per en Nono Sans e per lo comte de Ampurias en lahors d'aquest present viatjo; per las   —41→   quals cosas no us vuyl mes tenir ajustant als dits d'aquels. Mes jo per mí e per la esgleya de Gerona offir á vos e us promet XXX cavals armats, e demán que'm donets parts segons que als altres darets».

L'abat de San Feliu de Guixols promés seguir lo rey ab V cavalers bé apareyats; e'l pabordre de Tarragona promés aytambé seguir lo rey ab IIII cavalers e ab una galea arreada.

Aprés tots aquests se levó en P. Groyn, e de part de la ciutat de Barchelona dix: «Grans temps ha já que per colpas e peccats de las gents las nostras ciutats no han ahuda neguna materia de goig ne neguna occasió d'alegría, mes quays fetas tristicia lonch de tempes han caylat.   —42→   Aquesta nostra terra Barchelona, la qual entre las altres es e es apeylada ciutat, ha memoria de haver rehebut sol un goig de molts anys ensá, com fo enriquehida de la vostra presencia per primera veu: mes aquest goig no refrená lágremas, mes las laxá, com lo comtat e'l regne era pervengut á mans de infant rey de VI anys, per la qual rahó nul temps no gitá temor de sí aytant de temps com vos tenguest anys menors: molt mes era á nos pus cara la vostra vida que la nostra propia, com en vos vida e beneviuransa de tots penjava. Mes vuy cumplidament gojosos de alegria nos aparexem, e vertader goig complex tota la ciutat, e no s'atroba en aquela alcun angle de tristor, en la qual los coratjes e las entrámenas de tots los ciutadans son engrexadas de grexea de tan gran noveyl. Vuy sent la ciutat la forsa de son senyor, vuy noveyla amor es derivada al príncep dels coratjes dels ciutadans, com aytals cosas sospira e aytals cosas ordona, las quals lo mon e'l cel tirarán á mirayl de tant gran cosa. Já s'escalfa la ciutat d'amor e de pietat, e multitut perdurable de clamors precordials e affectuoses será feta á las oreyas d'aquel qui es molt alt, que en las cosas comensadas hajats entenció desitjosa. Mes jo de part de la ciutat vos offir los corses de las naus e dels lenys los quals serán atrobats en Barchelona que os fassan agradable servey, segons que pietat d'aquest negoci assó requer; e en aquest fet nos haurem en tal manera, que tots temps d'aquí avant nos haurets pus agradables». E els ciutadans de Tarragona e de Tortosa digueren semblant cosa de sí matexes.

  —43→  

Dias aprés seguents foren fetas las cartas públicas segeladas del segel del rey, en las quals lo rey promés en la fe de Deu e en la sua, que quant Deus li atorgaría qu'eyl fos senyor e vencedor de las ditas ylas, que daria part e parts als dits nobles e prelats segons nombre de cavalers e de homens armats e de naus e de galeas e al abastament de las armas d'aquelas, e á aquels aytambé qui al rey seguirian ó á peu ó á cavayl. E aquesta part o parts daría lo rey á tots de tots guanys ó cosas guanyadas en lo viatje qui's devia fer entró que la dita host fos departida e que sen anás; aquels tots prometents aytambé en aquela cosa al rey, e sí mateys ab molta declaració de paraulas obligants de seguir lo rey, e bé e faelment servir, e que no amenarian en la dita yla mes homens sino aquels que haguessen rehebuts sois cert nombre. E solempnialment en loch solempnial, ab alegre veu, ab devota cara, los uyls del cor e del cors á Deu endressats e levats, en nom de nostre senyor Deus Jhesu-crist e de la perdurable Mare d'aquel, Verge e beneyta per tots temps, lo rey publica, ordona e mana que tols aquels qui havian promés de eyl seguir sian ab lurs aparelaments e companyias en lo port de Tarragona apeylat Salou, mitjant el més de maig esdevenidor sens mitjá, per pendre la carrera benaventurada e'l camí de Deu elet ves la yla de Malorcha.

  —44→  

E demantinent acóstanse los nobles per orde, e cascuns juran sobre els sants evangelis³² de Deu de esser ab lurs companyias en lo port de Salou en lo més e temps assignat, so es á saber lo primer dia de maig, per seguir lo dit rey en lo dit viatje e faelment servir. E el sagrament fet, guarda lo un 'altre, e en tant noveyl vol guanya noveyla alegría, e de dolsas lágremas banyan lurs uyls, e mesclan jochs á la esdevenidora mes presumida veritat. Aprés eyls s'acosta la madura e savia prohea dels prelats, e en la fas del rey, las barretas levadas del cap, devant eyls posats los sants evangelis de lur pensa tocats, conferman ensemps lo servey promés e lo seguir. E tot lo palau resplandex per gran dó de goig, e la cort es solta de tot, e cascuns tórnansen á lurs lochs tots plens de novas, e tota la ciutat es plena de novas noveylas, e aquels qui no hi eran estats demanavan per los carrers que havia conclús la cort ni que havia ordonat ó diffinit, e aquels qui venen n'ho poden perfeytament recomptar, mes per conclusions á tots cridan: A Malorcha! tant bon dia! á Malorcha! E demantinent la noble ciutat appar de atorgar al viatje, e tots los carrers son plens de totas cosas necessarias e de armas axí de defendre com de esvasir, e tots los carrers son plens de fembras á cusir senyeras, velas e diverses apareyaments axí d'homens com de cavals. E tota la platja pert repós, e de grans crits los mariners son occupats ó plens; aquí obran de nou, lá adoban las cosas antigas, aquí elegen de pus forts, lá departexen los elects per officis. Mes la menor edat no es desegual d'aquest   —45→   goig, car los enfants s'ajustan, e han vesteduras per escuts e canyas per lansas, e queren loch de guerretjar, e els uns s'esforsan de defendre Malorcha fentament, e'ls altres s'esforsan de combatre, e es dada victoria als crestians, aquels altres fortment vensuts: e axí la edat infantil, dementre joga, missatjera es e demostrativa del ver goig; e dementre axí fa enfantilment, multiplica suspirs dels savis, com temen los usats diverses esdeveniments de batayla e los perits no vists, e d'aquen fan oració³³ axí com los enfants prefiguran en loch de pau ab lur enginy.

Lo primer dia de maig fo el rey en lo port de Salou e tots los nobles ab eyl, e estech aquí entró al comensament de setembre per esperar las naus e'ls lenys que encare no eran vengudas. E com totas foren ajustadas, partida tenian las áncoras envés la vila, so es á saber devant la vila de Cambrils, e partida devant Tarragona, e l'altra partida major era á Salou e en la platja que li es al costat. Mes lo nombre fo aquest: aquí havia en servey del rey XXV naus grosses, XVIII taridas e XII galeas; e d'alcuns altres lenys grosses dels quals hom no usa ara, los   —46→   noms dels quals eran trabuces e galiotas, hi havia C; axí passa lo rey ab CLV lenys grosses, oltra barcas menudas. Mes ans que donassen las velas, ordoná lo rey de lur orde e volch que anás primera la nau den Nicholau Bouet³⁴ en la qual era G. de Monchada, e que portás lanterna encesa persó que guiás totas las auras seguents; mes que la nau den Carrós anás derrera havent lanterna per semblant manera, e tot l'aparalament de las naus en lo mitj, e las galeas á cascun costat e defora, persó que si galeas alcunas de enemichs de qualque part s'acostassen pus tuls trobassen contrast.

Deus espatxant, en la má del qual son tols los drets dels regnes, dimercres matí, l'aura matutinal dolsament donant vent, se partiren del gran port; e com tots eran ugats no hagueren cura de esperar lo vent natural ni ferm³⁵: e aquels qui eran en las platjas, vehents que las velas bavian donadas, aytant tost feren assó matex. E era molt bel de veher com tota la mar enlblanquehía; e per multitut   —47→   feu reculir en diversas barcas bé M homens los quals covenguera á romanir per defaliment de navili. E aprés tots en nom de Deu entrá sen lo rey e fo en la galea de Montpestler; e com haguessen navegat per XX milas, vent Allebeig los exí á carrera, e'ls cómits abut conseyl de lurs companyons acostarense al rey dients: «Com nos siam vostres e siam tenguts d'anar ab vos en veritat, e siam obligats á guardar lo vostre cors e vostres homens dia e nit, e donar conseyl dreturer, deym vos que aquest vent es contrari á vos e á vostre navili, e aquest regnant no puríam en alcun loch de la yla applegar; e axí conseylam que mudem las velas e que tornem á terra, e que esperem entró que Deus do vent coyinent». Als quals lo rey dix: «En gir aquesta cosa no contrastets en neguna manera, com á la terra que lexada havem no tornarem entró que de la yla tornm; com abans de las velas darlas la mar havia comensat de fer mal á molts, e'ns defalirán, sino homens de valor qui sen estian per vergonya. Nos fames aquest camí en fe de Deu víu e ver contra aquels qui no crehen en Crist, persó que's convertescan á Deu ó de tot en tot sian destruhits, e aquel regne³⁶ á la fé de Jhesu-crist de la esgleya sia guanyat; e d'aquen nos esforçem d'assó sobre Deu ab ferma fiansa, e eyl dar nos ha bon vent e prolitós». E aquels responeren: «Pus que axí ho deyts, nos nos regirem aytant corn porem, e placia á Deu que vostra fe nos ajut».

E fet lo vespre, en la primera part de la nit vench la nau den G. de Monchada ab lanterna, á la qual la galea del rey s'acostá e comensá á demanar qual e de qui era la   —48→   nao, e aquels axí matex als de la galea, e ohents que la galea del rey era hagueren gran goig e saludarenlos; e el rey qui s'era partit derrer de Salou navegó primer de tots aquela hora. E tota la nit navegaren á la orsa ab lo vent Alebeig ab velas levadas axí com podian, e aquels qui seguian axí matex; e la galea del rey no mudó vela ni baxá ni en son cors era empatxada. Mes entre hora nona e vespras cresqué lo vent, e fort horriblement la mar se inflá: muntan las ondas e complexen bé la tersa part de la galea, e la mar prova e assatja los ventres dels novels peregrins e encare dels antichs mariners; tots los peus los vacillan els caps han torbats. Sobrá tempransa traer d'aer e de aygua la tempestat e mal temps; e en gir la nit cessa lo vent, e apparech la yla e departidament apparegren la Palomera, Soyler e Almaluig; e'ls mariners digueren que las velas feyan á baxar persó que no'ls vehessen las guardas de la yla, e plach al rey, e axí fo fet. E fo la mar suau e plana, e fo'ls vijarés que bo era encendre lanterna en la galea del rey per aquels qui seguian; mes hagueren temor que aquels de terra no vehessen lo lum. Mes fo posat un drap devant la lanterna de part de la terra, persó que'l lum no fos vist de la yla; e encontinent apparegueren molts lums en las naus e en las galeas. E lavors lo rey conech que aquels qui'l seguian l'havian vist e que tots venian, e hach goig. En gir de prim son vengueren duas galeas, e demanadas digueren que tots venian axí com mils podían; e en gir mitja nit apparegren entre naus e galeas bé XL á la claretat de la luna. E fo aura ten³⁷,   —49→   so es á saber impulsió de poch vent, de part de Garbí; e volch lo rey que las velas se donassen com amenava aquels ves Pollensa ont lo rey desitjava de applegar de deffinit conseyl. Donaren aytambé de velas tots aquels qui la galea del rey podían guardar³⁸.

Dels fets no remembrables³⁹ de la tempestat passada, feta la mar suau, e navegants ab vent cuvinent envés Pollensa, apparech una nuu fort espaventable de part d'aguiló del vent de la Prohensa, la qual nuu esfosquehí de molt desplaher las caras dels mariners. Mes un mariner, en la sua art savi e discret e be sabent e apareylat, per nom Berenguer Guayrán, qui era cómit e regidor d'aquela galea, alta veu dix: «No'm plau aquela nuu que á nos se mostra de part del vent aguiló de la Prohensa: estats apareylats, estats tots, e acóstense alcuns á las cordas qui son fermadas á la popa, e altres vajan á la proha, e'ls altros sian de prop las cordas costeras, persó que si mester es pus tost sia baxada la vela». E donques la galea per totas   —50→   cosas, en quant aquela art pot garnir e apareylar, fo ordonada, sobtosament vench vent fort, derrocá e gitá la vela á dors, e present peril de mort menassá. Veus donava entró al cel en Berenguer, sovent repetent: baxa la vela, baxa la vela, la qual cosa per gracia de Deu fo feta: mes los lenys e las naus e las galeas, persó curt mes eran estadas soltadas, hagueren major afany a baxar las velas, e grans crits e veus confusas cridavan la present angustia e trabayl. La mar se inflá massa á la contrarietat dels vents e la galea del rey e tots los lenys eran sens velas, e sofferian gran feriment de las onas, e los timons nu usavan de lur offici; rodavan los lenys en gir, e indicis ó presumpcions de mort significavan. Havia gran tristor en las galeas e caylament; jahian los homens de subinas e cap cubert, de lur vida d'aquí avant poch confiants. Levá's lo rey, e aquestas cosas temé molt fort per sí e per los seus, e en la popa jonoys baxes e mans plegadas e uys plorosos feu oració en axí.

«O Senyor Deus meu, ó Creador, ó Reheinedor meu, jo confés e regonesch que tu m'has dat lo regisme e hasme fet rey, sol romanent víu e hereu dels bens de mon pare; e nuyl temps, Senyor, no he comensat alcun fet alt ó molt perilós entró ara. E jatsia assó, Senyor Deus meu, que'l teu adjutori moltas vegadas haja ahut e sentit del temps ensá de la mia nativitat entró ara, e hajas donat á mí honor⁴⁰ sobre homens malvats qui no justament s'esforsavan de levar contra mí, ara, Senyor ajudador meu,   —51→   m'ajuda pus fortment en aquest tan gran perit, e sosténme persó que no peresca tant piadós negoci e teu lo qual he comensat: e jatsia so que la tua gloria no baja fretura ni mester de nostres bens, empero ignorantment parlant, e tu perdrías e nos perdríam si nostre esfors era vá, com seus la má vanitat es. Sian donques los teus uyls sobre nos assuaujats, e deffen nos d'aquests perils á nos acostants qui per exalsament de la tua fe anam, e l'erguyl dels teus enamichs la tua creu ahirants confonam. Fé, Senyor meu Deus tot poderós, fé e complex lo meu desitj persó que jo servesca á tu. Membra't, Senyor, be de las tuas misericordias, com tu has mercé; de tots aquels qui á tu se reclaman de tot lur cor, á aquels majorment qui per ton dret sofferen trabayls e passions de lur cors: e jo, Senyor, vuyl e cobetj esser un d'aquels». E pus alt parlant e mes plorós girá's á las perilants galeas e lenys, e dix: «O Senyor Deus, hajas membransa en be de tant gran multitut e de tant bela companyia la qual me seguex al devot servey teu nom, e no vengan contra el teu sant nom los sarrahins. E vos, dix eyl, molt piadosa Mare de Deu, que sots port⁴¹: e seguredat dels peccadors, prech vos per los VII goigs e per los VII dolors que vos haguest del vostre Fil, que siats membrant de mí, e per mí e per aquests qui m'acompanyan la nostra demanda al vostre Fil offirats e presentets, persó que per vostra reverencia dega nos d'aquesta pena e perit desliurar».

Aquestas cosas ditas, vench en pensa del rey per los nobles   —52→   e per los mariners deliberat conseyl de applegar e anar envés Pollensa, e cridá: «¿Ha aquí alcun entre vosaltres qui sia estat Malorques e sapia la yla?». E respós en Berenguer Guayrán demunt dit: «Jo, senyor, son estat aquí». E el rey dix: «¿ha hi ports ne quins ves la ciutat de la part de Cathalunya?». E dix: «ha hi un puig qui ret yla luny de la ciutat per quatre leguas e per mar XXX milas, lo qual es apeylat la Dragonera, e ha pou d'aygua de la qual los meus mariners ne portaren una vegada á la mia nau; e aquel puig á la terra ret port major⁴², e al mitj de la mar ha un puig poch qui ret port luny de la terra un jet de balesta, lo qual es apeylat Pantaleu». E el rey alegrat dix: «¿Qué demanant ne porqué solt torbats per Pollensa la qual no podem haver ab aquest vent? nos anam á port ont ha aygua, e ont porán recrear los cavall á mal grat de sarrahins, e al qual port tot nostre navili sens difficultat porá anar, e d'aquen porem elegir part la qual á nos sia vista pus cuvinent á intrar á la terra». El rey maná donar la vela, durant e guiant lo Ment de aguiló á la Prohensa, e acostá's á una galera companyona que manás á las naus donar las velas e seguir la galea del rey qui solia applegar al port de la Palomera. E donaren tots las velas, e la primera feria VI, so es lo primer divenres, de setembre vench lo rey á la Palomera, e per tot lo dissapte tots los altres foren venguts. Bencyta sia la gloria del nostre Senyor del seu loch, com ab aquel vent no podian applegar ne acostar á Pollensa de la qual era estat determenat, e podian venir á la Palomera; e en tant gran peril no s'ha seguit   —53→   dan á negú; e so que era vijarés que's fahés en dampnatje de la host e en alongament, fo fet en gran prosperitat e ajuda.

Ab fort coratje apeylá lo rey los nobles e aquels mariners qui de major experiencia e madurea e de pus madur conseyl semblavan, e semblá'ls bó que en Nono anás en la sua galea e en R. de Monchada en la galea d'aquels de Tortosa, e que navegants ves la ciutat diligentment á manera de descobridors descubrissen e esguardassen e elegissen loch pus profitós al qual los lenys venguessen e la host hagués pus segura exida. E anants en axí aquel dissapte tornaren el vespre e digueren: «Nos havem trobat lucí de costa la mar lo qual ha nom Sancta Ponsa, e es loch á nostre vijarés cuvinent á anar ó á applegar; e aquí de costa ha un puig poch, en lo qual si havia D homens dels nostres, nul temps no perdrian lo loch ans seria venguda tota la host». E plach á tots so que es dit per los demunt dits, e elegiren lo loch ab consentiment; mes volgren el dicmenje reposar en aquel mont retent yla, so es lo Pantaleu. E persó com lo rey feu reverencia al dicmenje, Deus li destiná alcuna cosa de goig, com aquel dia envés mijt, jorn vench un sarrahí de las majors montanyas nadant ai rey, lo qual sarrahí havia nom Alí de la Palomera; e besá   —54→   los peus e las mans del rey, e denuncia li l'estament de tota la yla e del rey e de la ciutat, e denunciá li que hauria victoria e que seria senyor d'aquela yla.

El rey maná que la segucnt mitja nit las galeas levassen las áncoras e que fos fet suaument e ab caylament, la qual cosa es contra ús d'aquela art, mes que en loch de veu humana fos fet brugit en la popa ab un bastó com las áncoras se levarian, com las galeas e las taridas solament se tenian ab una áncora; mes aquest caylament persó era necessari com aquí en la riba havia be V milia sarrahins CC á caval, e lurs tendas apareyladas. E á mitja neguna veu no ohida, XII galeas gitavan las taridas del port cascuna la sua axí suaument com podian remolcant; mes la gent aquela per lo temps perilós no sabent sopor, oblidant repós, sentí assó e assó haver sentit demostrá. Mes las galeas, adés remolcant, adés desamparant e escoltant, tiravan las taridas. Mes aprés un poca los sarrahins cridaren molt fort, e guardants las galeas e taridas partir, donaren veus entró al cel, e los cristians cridaren fortment persó que no semblassen espahordits. E rridalan aquels á aquests dients: anem, anem, anem en nom de Deu. E los sarrahins anavan ont pus prop podian de la mar á peu e á caval, guardants ont applegaria la host; mes persó com l'embargament de las montanyas aquels empatxava, abans que eyls las galeas e las taridas foren vengudas al loch.

  —55→  

En nom de Deu tot poderós primers exiren en terra en Nono, en R. de Monchada e'ls Templers, en Bernat de Sancta Eugenia, e en Guilabert de Cruylas. E abans que aquests fossen al puig, foren en aquel puig qui era de costa la mar, del qual demunt havem parlat, be DCCC cristians á peu, e hach hi caralers nostres be CL. E estegren sarrahins contra eyls un poch luny be CC á caval e V milia á peu esperants. Dix donchs en R. de Monchada: «Jo vaig tot sols e negú no vaja derrera mí, e consideraré e estimaré lo nombre d'aquels». E considerá, e fet senyal apeylá los nostres e dix: «ardidament fets, firam, que pochs son». E aquel qui primer ferí aquels fo el matex en R. de Monchada, e'ls altres seguiren aquel de cor. Mes com a mitj tret de pera⁴³, ab tant vertuós contraviment s'acostant als sarrahins, vehents l'ardiment dels cristians fugiren; e aquests encalsant fortment aquels, matavan los aconseguits, a negú no donat alcun espay de vida quant que quant lo demanás. Donques foren morts dels sarrahins á la primería quays MD: e los nostres, esperants á la riba de la mar lo navili, foren tornats.

  —56→  

E exí lo rey de la mar e atrobá lo seu cavayl de totas cosas apareylat, e los cavalers de Aragó qui de una tarida del rey eran exits; e atrobat so que s'era fet, hach goig lo rey de la victoria, mes sabe li greu e hach dolor com tant s'era trigat, e girantse als cavalers de Aragó dix: «Mal sia á nos! la primera victoria es feta en Malorcha e la primera bataya, e'ls nostres han ahuda victoria, e nos no hi som estats. ¿Serán vuy las nostras mans sens sanch? Ha hi neguns cavalers entre vosaltres qui'ns vuylan seguir?». E tots los cavalers Aragoneses qui aparelats eran seguiren lo rey, e foren XXV á cavayl; e vengren al loch on era estada la bataya demunt dita, e guardants dessá e delá veheren sobre un coyl CCCC sarrahins á peu, los quals vehents los cristians contra eyls acostar desampararen aquel loch, e volian se mudar á altre loch, so es á saber á altre coyl. E dix un cavaler d'aquels d'Ahe qui son naturals de Tahust: «Senyor, si volets eyls aconseguir cové'ns mes cuitar». E axí anavan el rey e alcuns pochs á major pás, e forenne morts V; e els altres qui venian aprés lo rey e qui havian los cavayls febles per la mar, espahatjavan dels sarrahins aytants com ne podian atrobar.

El rey sí ters⁴⁴ atrofia un cavaler sarrahí peonat⁴⁵ e cubert be e cuvinentment de son escut, e tenia una lansa en sa má e espaha cinta, e era garnit de cuyrassa, e el seu capel era Cesaraugustá⁴⁶. El rey dix li que's retés,   —57→   lo qual molt endignat dressá sa lansa e no volch parlar. E el rey dix: «O cavalers, massa'ns son precioses los cavats en aquesta part, e cascú n'hic ha un solament; e axí mes val un caval que XX sarrahins. Si negú s'acosta á eyl perdrá lo caval; mes jo us diré en qual manera morrá. Vaylem lo e haja lo al mitj, e com haurá dressada la lansa contra lo un, l'altre el fira, e com ferit será e cahut, no porá noure». E dementre que á eyl ab aquest prepósit s'acostassen, sobrevench en P. Lobera e endressá lo cavayl escomogut contra aquel; e axí cura cavaler no esbalehit sabent en la art de cavalería, sobtosament ferí lo caval vehí vinent tan fortment en lo pits, que un colze e mitj de la asta encorporá á aquel cavayl. Mes aquel ferit caech del cavayl⁴⁷ esforsava's que's levas e que trasqués l'espaha de la beyna sots eyl jahent: e vench lo rey e'ls seus, e convidava á aquel que's retés e escaparia á mort; mes aquest pensant aquesta paraula paraula d'escarn, en son lenguatje negá's, e amá mes axí sofferir tant cruels colps mort portants, que obehir á la violentat del rey peregrí ó esser sustentat de benifet de vida. E aquela vegada foren morts dels sarrahins LXXX.

  —58→  

Lo sol era post; el rey tornava á sas tendas, tement que no hagués offeses ó agraujats sos nobles en tant perilosa cavalcada⁴⁸ e quays del tornament del vespre, e esperava fortment esser représ. E exiren á eyl á peu en G. e en R. de Monchada ab alcuns cavalers, e el rey vehent aquels devaylá e volch sen intrar á peu; mes com eyl hagués esguardat, en G. de fit en fit guardá lo rey, e fentament e lenta ris se, lo qual riure agradá molt al rey dient entre sí: «No'ns dirá paraulas aspres en G. que ris s'ha». Mes no ho poch sofferir en Ramón de Monchada, e ab cara feylona dix: «Senyor, qué havets fet? qué havets fet? nos salvats per Deu e escapats en los perils de la mar e aportats assí salvament e segura á la terra la qual desitjals, ara volets auciure vos matex e nos? ¿No sabets que'l vostre peril no es de una persona: sola, mes de tota la host? E quin ardiment es aquex, no digne de neguna lahor, no companyó de neguna prohea ab seny, que vos á tant gran judici ó peril de certa sciencia vos metets? En poch vuy no sots perdut, e si tant negre dia los nostres lums hagués escurehils, ¿quál aprés vos haguera volgut viure?   —59→   quál volgra tornar als seus lochs? en quánt fora estat divulgat per infamis lo conseyl de vostres nobles! cóm suspitosa guarda! E cert milor fora als morients que á aquels qui de la yla ne portarian novas á nostres amichs: e certes aquest tant gran negoci per alcun altre príncep no s'acabaria, com mes aportaria temor que amor».

Las quals cosas totas ohidas, lo rey no respós res, mes en G. pacificant lo rey e en partida punyent dix: «O Ramon, lo rey ha feta gran folía; mes una cosa nos conforta, com vuy havem provat com havem senyor valent en armas, lo qual planyent com en la primera bataya no es estat, per sí e tot sol ha bataya procurada, jatsía que sia en peril de sí e dels seus. No's sia fet d'aquí avant, senyor rey, no sia fet, com en vostra vida es la nostra, e en la vostra mort es la nostra. Ne á vos no cal axí cuytar las cosas que fer se deuen, mes ab fermetat pus madurament fer; com pus que en la yla sots, rey sots de Malorcha; e si per ordinació de Deu no per defaliment de vostre conseyl s'esdevenia vos morir, la vostra fama no hauría dampnatge de la mort, com tot lo mon vos apeylaria lo melor hom d'aquest mon e us planyería. E si constrenyiment dels nervis vos tenia en el lit e á las armas vos fehen no poderós, encare aquesta terra assí es vostra sols que vos viscats».

E altra vegada prés la paraula en Ramon de Mochada e dix: «Senyor, cové'ns que'ns guardem d'aquest peril qui'ns poria esdevenir, com aquesta nit ha major peril que en las altras seguents ni i las ahudas en tota la terra. Covén se donques fer guaytas sobre nos, com si los sarrahins venen sobre nos abans que'ns troben armats, tots serem perduts». E respós lo rey: «Vosaltres, los quals edat   —60→   e gran ús ret e fa pus savis, deyts que's den fer, e fer se ha». Resposeren: «Sian armats C casayls aquesta nit, e sian posa das escoltas luny de las tendas, persó que las rosas vistas nos conten ó'ns fassant saber, que pus tost puscam recorrer ó haver recorregut á las armas, que esser sobrats ó soptats de aquels qui venen contra». Als quals lo rey dix: «Bó es fort lo conseyl que donats, unes nos no havem vuy menjat; com haurem menjat trametrem als barons ordonant que cascú fassa armar la tersa part de la sua companyia e que trameta luny de fora homens á peu qui diligentment obran lurs oreyas, e si res senten que ho denuncien». Aprés menjar lo rey tramés sus porters qui feren lo manament, e negó dels barons no ho feu, com totas las companyias eran frévols e los cavayls eran mal apareylats, com aprés que exiren de la mar havian ahut á portar armas e trabaylar en la batayla. Dormí donchs lo rey ab fiansa sobre la ordonació feta crehent que's degués complir.

Mes naus e CCCC⁴⁹ cavalers en aquelas e cavayls havia en lo port de la Porrassa, e veheren gran host del rey de Malorcha la qual era exida al vespre de la ciutat de Malorcha, e dava part á la nit en lo coyl de Portopí. E en Ladró noble de Aragó qui era en la nau, de conseyl dels cavalers qui eran en la nau, tramés per una barca al rey significant, so que veyan, e conseylant que fossen apareylats, com veras eran las cosas que veyan, e las gents e las tendas parian⁵⁰. E vench lo missatje al rey á mitja   —61→   nit del dimareres, e el rey feu assó dir encontinent an G. de Monchada e an Nuno e als altres nobles qui eran en las tendas. E assó no contrastant, lasses e ugats dormiren entró á alba.

Alba apparexent, tots se levaren, e en lo papayó del rey cantá's missa ab gran devoció dels nobles. E levá's lo bisbe de Barchelona e parlá en axí. «O barons, no sosté la causa present que us tingam en lonchs sermons ó que us amonestem ab paraulas de amonestacions; aquestas paraulas tan solament posats en vostra pensa e en vostre coratje, que'l negoci lo qual se fa e'l dret present per lo qual nos hic som, es de nostre Senyor Deus e no nostre. Donques aquels qui en la bataya que fer se deu per coltel dels malvats morrán, per requerir la causa de Deu escamparán lo lur sanch e darán vida, e serán vers martirs per mérit e per offici, e envés aquels del cel e aquels de la terra apparrán dignes de gran honor, en gloria ab lur propria sanch coronats; com nos confessam Crist, portam Crist, en Crist en aquest loch pregam, e per Crist sofferím. ¿Qué donques si cavayler de Crist per foch, per aygua, per batiments mor, ó per coltel? ¿Qué   —62→   hi ha si per espay de dias diverses torments dega haver, ó en un dia tró á la mort tots los soffira? Donques de res no devem haver pahor, que si per aquesta rahó morim al celestial regne som transportats; si romanen vencedors vius, conseguím de Deu mérit e en lo mon conseguim fama e honor. Negú no baja pahor, lo cor de tots sia tot un e una la ferma fe en Jhesu-Crist, com no es crehedor que'l Rey e la Regina dels cels dels quals portam armas, de companyia dels quals som, á honor e creximents dels quals nos cavaleretjam, nos aquesta vegada desamparen; mes a nos serán presents e ab nos combatents estarán e ab beneviuransa ajudarán a aquels qui morrán. Confortats vos e siats poderoses, com serets vencedors en Crist vencedor, e las vostras rayls serán sols guarda e deffeniment de la verge Mare sua. Hajats en vostres coratjes contricció dels peccats, hajats confessió en vostras bocas, e fets complida satisfacció de fet o de ferm propósit, e guarnits vostras ánimas e vostres corses del molt sagrat cors dominical».

E lo catholic bisbe maná esser feta de tots confessió general, e levá las mans sagradas, e plenerament absolvé'ls en vertut d'aquel qui fo crucificat e de la creu guarní los pobles; e enclinaren se lo rey e'ls nobles e baxaren lurs caps á terra, e d'aquen lágremas, d'aquen suspirs, d'aquen sanglotaments foren ahuts, e já la temor fo passada e lo desitj fo pressuposat á la victoria. Mes de la vida corporal no s'hach gran cura, e per benedicció derrera lo bisbe per pietat doná veu tremolosa e dix: «O barons nobles, vuy será la bataya; hajats goig de la victoria acostant, del cel atorgada, e confortats vos de la presencia d'aquets molt noble rey e senyor vostre natural, e vencets los enamichs».

La missa fenida, acostá's al altar eu G. de Monchada jonoyls baxats, e sos uyls ploroses banyaren la cara del noble, e rehebé molt devotament lo ver cors de Jhesu-Crist e á eyl ab tota devoció se comená. Mes lo rey abans que partís de Salou já havia combregat e la major partida de las gents: mes lo dit G. de Monchada ho havia perlongat entró aquest dia, quays que degués per martiri esser coronat. E dix lo rey: «¿Qui haurá la davantera de la bataya?» e respós en G. de Monchada: «tenits, en Nuno, vos»; e respós en Nuno: «tenits la vos, en G.». E dix en R. de Monchada: «Be conexem, en Nuno, perque ho fets, persó que demá tirats en aquels sarrahins qui sian en la Porrassa». E respós en G: «tot axó sia, no n'hajam cura». Ordonaren donques axí que en G. e en R. de Monchada no s'aturassen entró que á la bataya dels sarrahins fossen esdevenguts.

Entretant vench un dels nostres e dix al rey: «Veus los homens á peu qui se'n van, que exits son de las teudas e tenen lur carrera». Lo rey demantinent montant sobre son cavayl roncí, e en Rochafort ab eyl montant sobre una egua que atrobá com seu cavayl era en la mar, correch entró als primers homens á peu, e com fossen be V milia, dixlos lo rey: «O traydors, cóm podets anar lá sois! los quals si sens cavalers venits entre las mans dels sarrahins, lo menor no'n escapará. E el rey retench aquels entró que foren venguts en G. de Manchada e en R. e el comte de Ampurias e'ls altres de lur linyatje, e els homens á peu qui eran estats retenguts anaren e vengren ab eyls. E com un poch haguessen anat, lo rey e aquels qui ab eyl eran   —64→   ohiren gran brugit, e dix lo rey á un troler: «Corre ves en Nuno, e digués li que's cuyt de venir e no's trig, com gran brugit ohim». E cum en Nuno no vengués, ne'l troter tramés no tornás, lo rey dix: «Anats hi vos, Rochafort, e sonats los cuytosament, e digats an Nuno que aquesta sua triga de vuy massa poría moure e son dinar nos poria fer mal prou, rom la cosa es molt perilosa e no convinent que la devantera de la host no sia vista de la derrera, car veure's deuen los uns ab los altres». E dix en Rochafort: «Senyor, sols sols, e axí no us lexaré». El rey trabalayva's en son cor e ab sí parlant deya: «Sancta María, massa's trigan los cavalers e en Nuno, cert massa mal fan». E dementre axí ab sí murmurás, ohí crits de gents e feriment d'armas e'ls colps d'aquels qui's ferian, e el rey dix: «O benehuyrada Sancta Maria, ajuda als nostres, com vijarés m'es que greument bajan bataya».

Entretant vench en Nuno, en Bertran de Naya, en Lop Exemenis de Lussia, en P. des Pomar e tota lur companyia, en Dalmau e en Jaspert de Barbará, los quals digueren al rey: «Cóm estats axí, senyor?», lo qual respós: «havem aturats los homens qui á aventura sen anavan primers, e ara havem sentit gran brugit, e es nos vijarés que's sian atrobats e envontrats, e per Deu ruytem nos aprés eyls». E dix en Bertran de Naya: «Senyor, havets loriga del cors?», el rey dix «no», e aquel dix: «donques, senyor, vestits vos aquesta». E devaylá lo rey, e vestí's la loriga e ausberch e perpunt⁵¹, e hach capelina al cap; el rey tramés missatje cuytat an P. Corneyl, e au Exemenis de Orrea e an Oliver de Termens, dient que venguessen   —65→   cuytosament com la nostra devantera já ha bataya. E vench lo rey al loch ont los primers havian atrobats los sarrahins, e atrobá aquí un cavaler al qual dix: «qué es estat assó, e que han fet los nostres?». E aquel dix: «lo comte de Ampurias ab los Templers ha esvasidas las tendas, e en G. e en R. de Monchada son anats ferient á la sinistra part. El rey dix: «¿e no sabets als?», e aquel dix: «sé que tres vegadas han vensut los cristians e tres vegadas son estats vensuts». El rey dix: «¿e ont son si ho sabets?», e aquel respós: «en aquel coyl son». E el rey muntá per la carrera al coyl e encontrá en G. de Mediona, qui era valent cavaler e famós en Cathalunya⁵², cuytosament acostant, e venia de la bataya e exíali sanch del pot sobirá que degotava en la boca e en lo sí⁵³ al qual lo rey dix: «¿cóm podets exir de la bataya entró que sia fenida?», e aquel respós: «com nafrat son». El rey dix: «en quina guisa ne en quin loch?», e aquel dix: «d'un gran colp de pera sofferit en la hora». E encontinent lo rey tirá aquel per las regnas, dient: «pensávam nos que fossets ferit de mortal nafra; tornats á la bataya, com prous cavaler per aytal nafra ó colp escomoure's deu e iraxer, no pas desamparar la bataya». E com lo rey lo erehech ab sí haver, pus no'l viu.

E com lo rey fos muntat e fos en lo dit coyl solament ab XII cavalers, veyts vos la senyera den Nuno e en Rotlan Lay qui aquela portava, e Guilelmes fil del rey de Navarra, e ab aquels LXX cavalers passaren devant lo rey.   —66→   E en un alt puig havia sarrahins e gran companyia de homens á peu, e havia aquí senyera de vermeyl e de Blanch departits peer mitj, e en un ferre d'asta havia cap d'home ó de fust ó ver. E dix lo rey an Huno: «Muntem á eyl ab aquesta companyia que ara hi va, com vensuts son e no poden estar; e companyia que no pot estar e confusament se mou e no ha qui la esvahesca, e si l'ha encontinent fará loch». E com lo rey assó hagués dit, en Nuno, en P. des Pomar e en Lop Exemenis tengren lo casayl del rey per las regnas, dients: «Vuy morrem tuyts per vostre cor cuytós». E retenents eyl, tiravan las regnas fortment e sovint, e el rey endignat dix: «No us cal axí fer, no; no son leó ne leopart, e pus que tant ho volets, e jo trigaré. Mes una cosa us dich, Deus vuyla que aquesta tant gran triga no sia en gran real nostre».

Entretant vench en Jaspert de Barbará, e en Nuno dix li que anás primer, e eyl respós: «jo volenterosament». E dix lo rey: «pus que en Jaspert vá, e jo hi vaig». E respós en Nuno: «e axí es, ja dien los homens que vos sots leó en armas; e si ho crehets enser, e leons atrobarets». Mes abans que en Jaspert fos vengut als LXX cavalers, los sarrahins cridaren fortment segons lur custuma, e gitavan peras dessá e de lá, e en partida acordavanse; e la senyera den Nuno e aquels qui la seguian fentatment fugiren. E per assó los sarrahins devalaren ves lo rey á un jet de pera, e alcuns cridaren: «vergonya als cavalers, vergonya, vergonya». La qual cosa ohints los sarrahins estegueren⁵⁴; e la senyera del rey vench e be C cavaylers   —67→   aprés eyla, e entre tots levá's una veu: «veus la senyera del rey». Lavors lo rey devaylá del puig, e fo acostat á la multitut, e muntaren tots ensemps ves lo coyl, e'ls sarrahins per temor maravelosa espaventats fugiren. Mes los cristians ajudats de nostre Senyor espahatjavan e destruhian los sarrahins, persó que la vertut de Deu manifestament hi fos vista. Mes eran fugits, abans que eyls hi fossen, be dos milia homens á peu, e el rey no'ls podia aconseguir com era lás e ugat lo seu cavayl, e axí matex eran ugats los cavats dels altres cavalers; en axí que la fuyta los fo profitosa á salut.

E vensuda la bataya e la senyera del rey posada alt en la altea del puig, acostá's eyl en Nuno dient: «O senyor rey, aquest dia es molt preciós á nos e á vos, com puys esta bataya es vensuda, pens me que tot lo regne sia espaetjat⁵⁵. E dix lo rey: «en Nuno, anem ves la ciutat de Malorcha, com lo rey de Malorques es en las montanyas, e empatxar li hem la entrada de la ciutat, com soptarlo hem aquí; vehets lo lá al mitj d'aquela companyia vestit ab capa blanca». E el rey devaylant axí per lo puig, e volent devaylar al plá per que hom vá á la ciutat, acostá's al rey en Ramon Alamany dient: «senyor, qué volets fer?», e el rey declarant son proposament, respós en R. Alamany: «ó senyor, ¿farets vos so que negú no ha fet qui vencedor sia estat? com rey lá ont ha ahuda bataya deu jaure, persó que veja e enquira que ha perdut ne que ha   —68→   guanyat, e dó als ugats repós». E el rey respós: «so que nos fem par melor á nos». E dementre el rey anás per la carrera que amena hom á la ciutat, e já hagués anada una mila, vench lo bisbe de Barchelona e dix: «senyor, per Deu no us cuytets tant». E el rey dix: «¿perqué no, en bisbe, que assó es meylor?» e el bisbe dix: «parlaré ab vos, senyor». E tirá el rey apart e dixli: «O senyor, vos no sabets aquesta tant gran pérdua, com vuy son morts en G. e en R. de Monchada e molts dels lurs». El rey quays esbalchit dix: «morts son!» e porá amargosament, e plorava ab eyl lo bisbe la mort dels nobles en axí com plorar se devia.

O divina pietat, que tots temps ets present e ajudas á las cosas creadas, e totas cosas conservas, ¿hon eras com aquests dos nobles combatedors teus e cridadors teus per mans de tants infaels, en axí com rahím en cub, cruelment son remuts?   —69→   Vet los teus nobles son sotmeses á no noblea⁵⁷, los teus faels son sobrats dels no faels, los teus cridadors de peus de cavals son calcigats! La sanch cristiana e preciosa copiosament es escampada, e els caps per crisma richs, per linyatje nobles, per autoritat poderoses, ab coltel d'homes bruts e Deu ignorants son tayats. O host, convé't pus dolorosament sentir, axi com un cors e havent un rey com á cap de un cors, lo tayament dels teus tant principals membres, la separació e departiment de tant grans companyons, la mort de tant grans conseylers, lo decahiment de tant grans devant anadors. O cristians vencedors, entrats ara per la via, com los glorioses nobles han trencats los murs, los corses hi han donats, los perils han menyspreats, exempli han donat de fortalea, e aquest regisme á Jhesu-Christ e als seus servidors ab lur sanch viva han consagrat. Aquests son escrebantas persó que pujets, son inclinats persó que passets, son morts persó que viscats.

  —70→  

O molt forts cavalers; ¡cóm tost ha fet loch á vosaltres la bataya mundanal! cóm tost vos es exit á carrera lo desitjat abastament! cóm test la vostra saludable fama ha umplit lo cel e la terra! Regisme demanavets, e en un dia havets regisme atrobat; á rey serviets, e á rey sots venguts; host d'homens perseguíets e primers anavets, e á hosts angelicals havets atent. Vertaderament lo combregar vos es vuy estat en la mort viatje, en passió solás, en temor refugi, en dolor remey, en juhi departiment, en regisme guaardó. Dreturerament sots estats pus forts quel's enamichs, pus parensoses e resplandents que aquels qui us escrebantan, pus nobles que aquels qui us caleigan. Dementre que donats fí á la humana cavalería, á la creu de Jhesu-Crist vos configits e us acostats, los peccats rehemets ab la sanch, la fe ab martiri deffenets, e passats á pendre sous celestials de cavalería.

  —71→  

On mesquin sarrahins ¿qué fets com lo cap tayat sobre la senyera posats? Verament enjuria fets al vostre rey, dementre que ab coltel material gloria procurats. ¿No sabets, cans, que ver es que una cosa's fa e per los fets es altra cosa significada? Nostre era aquel lo cap del qual es departit del cors: e dementre aquel sobre la vostra senyera posats, designats e significats la gloria de la nostra esdevenidora victoria; e dementre aquel endressats al cel, mostrats nos haver vuy dels nostres conventuals e avocats en lo palau del cel: con moltas de vegadas so que la figura nuestra, la cosa, com se fa, manifesta. Com vuy com en G. prés lo cors de nostre Senyor, pues prés las armas e obrí l'esent per la meytat departit, e ha á una part vadeyls vermeyls en lo camp d'or e en l'altra part fogassas dauradas en lo camp vermeyl; per la cual cosa veig esser entés que eyls devian esser entés que eyls sacrificadors, de sacrifici de lur sanch rubricats, de caritat daurada guarnits;   —72→   e per fortalea de passió venir devian á las fogassas dauradas, so es als goigs no determenables de eternitat. O ánimas dignas acompanyadas de angelicals deffeniments! ó corses precioses plorats ab lágremas del rey! com diu la historia que'l rey plorava amargosament e plorava el bisbe ab eyl.

Lo rey á major salut⁵⁸ esquivant e tement mes dan comú que singular, dix al bisbe: «basta, en bisbe, basta, com lo loch no sosté ni requer grans lágremas per los morts ni per aquels que morir deuen; mes vajan alcuns qui leven los corses dels morts». El bisbe torná per aquels, e lo rey anant á petit pas esperava aquel; e vench lo rey al coyl de Portupí, e vehé d'aquel loch la ciutat, e plach la ciutat en los uyls d'eyl e dels altres mes que altras ciutats que debans hagués vistas. E el rey atrobá en Peregrí de Trossel, e demaná li el rey si de costa aquel loch havia aygua persó que poguessen aquí aquela nit romanir: «Hoc, dix aquel, com jo he vist lo veyl de Malorcha ab XX cavalers entrant e abeurant lurs cavals, e com fos mí quart no'm gocé á eyls acostar». Anaren donchs lá, e figints   —73→   las tendas reposarense. Mes lo rey encare dejú aná al papayó den Oliver qui á sos ups havia apareylat de sopar, e sopá ab eyl; e aprés menjar aná lo rey visitar los corses dels dits nobles, ixents já las estelas, ab grans luminarias. E atrobá en la tenda lo cors den G. cubert d'un cobertor, e el rey posá's de costa lo cors, e los uyls girats sobre eyl plorá; e puys girá's lo rey ves lo cors den R. e doblá sas lágremas. Mes los cavalers eyl tirants e forsants eyl d'aquí partir, torná e al papayó den Oliver e dormí. Mes persó com molts temian e havian pahor que los sarrahins de nits no assetjassen las tendas, vestida sa cuyrassa, passá de la una part los Aragoneses e de l'altra los Cathalans; e aygua corrent havia en lo mitj. E restrench en tant las tendas que no semblassen aquí sino C cavalers habitar, e cordas havia ligadas e enredortadas dessá e deylá, persó que bé de VIII dias no hagués passatje per las tendas.

Mes lo matí fet, los nobles e els barons tractaren de la sepultura dels nobles; e fo semblant al rey que pus avinent e melor fos que l'endemá matí fossen soterrats en l'alba, persó que mils fos celat als sarrahins e á la ciutat. Entretant procuraren draps diverses e de diverses colors e esteserenlos contra la ciutat en alt, que no poguessen veher gens d'assó que en las presents sepulturas fos apareylat. E com fo venguda la hora que els senyors fossen tolts als vassals furs en gir estants, e axí com nostra natura requer e es obligada, los corses deguessen esser liurats á la terra, tant gran crit mesclat ab lágremas, ple de sospirs, hi sobrevench, que tots aquels qui ho veyan e de luny ho ohian constrenyia á plorar.

Mes lo rey forsant sí matex, caylament apenas obtengut,   —74→   dix en ací: «Deus, qui çá nos ha aduyts e en lo servey del qual som, havem en testimoni que si la mort d'aquests nobles ab material prest podían restaurar, tant y dariam del nostre que seria lagot⁵⁹de dir e el fer semblaria á molts folía. Mes plorar aquests qui en lo servey de Deu lur vida tant valentment han fenida, si la frevoltat de la nostra carn e la tenra amistat no'ns escusavan, semblaría de la fe sostrer; car, ¿qual católich dupta homens qui han confessat e combregat no esser rehebuts á la misericordia de Deu? ó qual no creu hom católich penedent, per defensió de la fe de vida temporal ab turment privat, no regnar en Deu? Donchs nos posats en peril ¿plorarem aquest já salvats? Plorar dampnós es molt á la host, com dementre que la ciutat hagués entesa nostra perdua o naframent per nostre plorar, seria pus enamiga a e pus enegada sabent nostre dampnatje. Persó manam vos que abast lo plorar, el crit sia amagat e los suspirs sian apagats. E nos en loch d'aquels serem vostre senyor, e á vosaltres e als vostres per esguardament vostre e dels tant piadoses morts vos farem bé, e si cavayl vos mor esmenarlo us hem, e totas cosas á vos necssarias vos donarem: aytant gran cura haurem de vosaltres especialment, que exceptat la presencia de vostres senyors, la qual es tots temps molt tenra e enyorable á bons vassals, mes aquesta no troba rehempsó, en neguna cosa no parrá que de senyors hajats fretura. Mes assó ajust á vosaltres e á tots aquels qui ho ohen per lo plorar e per passió vos assigne, que la mort d'aquests portants en memoria, por molts dampnatjes dels   —73→   enamichs e ab morts rehemats, e serviats á Deu faelment persó que en aquest loch sia tots temps lohat lo seu sant e maravelós nom». E axi assuaujadas en qualque guisa las dolors, foren soterrats per los prelats los dits nobles, las armas⁶⁰ dels quals viuen a Deu.

Conseyl fo donat al rey dels prelats e dels nobles que en lo seguent matí els lenys desearregassen, en los quals havia dos ginys lo un apeylat almayanet e l'altre trebuch. La qual cosa guardants e tements los sarrahins persó com veyan lenyam de la mar trer e portar, axí matex apareylaren lurs ginys, com havian en la ciutat dos trebuquets e algarradas. Mes los patrons de las naus⁶¹ e'ls rectors de las galeas, los quals patrons eran V, offeriren e promeseren, e per eyls mateys e per los homens de Marseyla, que de antenas e de fusta dels lenys e de las naus á honor de   —76→   Deu e del rey farian un gran giny á despesas del rey. E axí apareylaren tots lurs ginys, so es de dins e de fora, e el nombre fo aquest: lo rey hach dos trebuchs e un fonevol e un manganel; e la ciutat hach dos trebuchs e XIIII algarradas. Mes aquels de fora pus tost e pus leugerament dressaren lurs ginys que aquels de dins los haguessen dressats. Trahen donchs aquests los nostres fortment e de luny saludan; e las mans dels maestres de dins se lassan en espatxar las obras, e finalment acaban e dressan, e aquels de fora greument ressaludan. Mes a apparech una algarrada de las de dins melor que anch ne fos vista, com gitava la pera entró á las hosts e encare V ó VI tendas passava; mes un trebuch del rey era melor que aquels de dins.

Entre aquestas cosas dix en Jaspert, e só que dix complí, que eyl faria un mantel qui ara es apeylat gata, qui iría entró á la ora del fossat e no tembria los ginys de dins ne las balestas. E feu lo sobre rodas de fusts forts e elets, e eran los fusts de tres voltas, e era cubert a manera de casa de duas gotas, e de sobre havia rams d'arbres e sobre los rams terra, persó que si las algarradas hi ferian no hi posquessen fer dampnatje: e axí fo mogut lo mantel, e els homens en segur ficavan pals de ferre persó que fossen á las hots per mur. E el comte de Ampurias feu altre mantel ó gata, e posá lo de costa lo fossat, e dins havia bona companyia e cavadors qui cavassen e per terra venguessen entró al fons del fossat. El rey feu altre mantel, e así comensaren á fer menas sols terra⁶²; la qual cosa vehents aquels qui eran en la host com tres mantels tres menas feyan, e el mantel ó gata den Jaspert   —77→   anava e rodava de sobre terra e'ls altres dos no visiblement e sots terra, hagueren gran goig e maravelosament foren encoratjats, com veyan lo negoci ab molta maestría e ab molta savica esser fet e tractat.

E tots aquels de la host eran obedients á la paraula e als amonestaments d'un frare Prehicador qui havia nom frare Michael de nació casteylana, qui fo primer lector en l'orde dels Prehicadors, lo qual lo benehuyrat Sant Domingo habia rehebut á Tolosa al dit orde, lo qual era graciós prehicador: e havia companyó á eyl donat hom catalá qui havia nom frare Berenguer de Casteylbisbal. Aquest frare Miquel era en la host tant amat e tant apyelat e tant request, que aprés lo nom de Deu e de Sancta María el seu nom moltas vegadas era dit e nomenat: dont aprés alcun temps los veyl sarrahins catius e molts dels primers qui s'eran batiats, los quals depuiys romaseren en la yla, los quals nos havem vists e demanats de la presó de la terra, havian acostumat de dir, «que María e Miquel preseren Malorcha». E aquest aprés seguí lo rey á Valencia, la qual presa e aquí covent del orde fet, ferí en bloc sos dias. Lo qual soterrat en lo comú sementiri dels frares de fora, tant grans e tant sovints senyals de luminarias del cel hi apparían, que forsat fo dels ciutadans frare Andreu bisbe de Valencia de bona memoria de treladar aquel á la esgleya dels frares: e present tot lo cor dels clergues e present lo poble, honradament en un carner fo mes en la paret a logar hon ab grans senyals e miracles resplandí. Mes ara jau en la capela de Sant Pere Mártir ab son honrable lítol, per las obras aprés seguidas. E son companyó frare Berenguer fo hom de tanta auctoritat, que aprés fo bisbe de Gerona e soterrat en la esgleya dels frares Prehicadors   —78→   de Barchelona ab humil apareylament e devot.

Cridant axí lo dit frare Miquel, per la gracia del qual nos havem esvahit⁶³e perdó prometent e obras ajustant, totas las cosas se feyan molt espatxadament e alegrament. No posava lo un l'altre detrás per condició minva, e nengú no sen treya atrás ne sen escusava per abundancia ó riquesa ó per linyatje noble: los uns corrian a lenya, e altres á peras, e'ls cavalers cavaleant sobre la seeyla portavan peras, e'ls cavalers cavaleant sobre la seyla portavan peras; los senyors offerian lurs domestichs als ginys, e homens dignes de honor tiravan ab cordas al coyl un artifici de fust en lo qual eran portadas peras á ops del ginys. En axí que com lo rey ordenava que L anassen ab cavals armats á las guaytas de nits ó á guardar los ginys, ó de dia a guarda e deffensió dels cavadors qui eran en las ditas gatas, C hi anavan; e lá ont no n'havia tants mester per prechs s'hi metian.

Si alcun qui aquest libre haja lest, en alcun assetjament de ciutat será, membre li aquelas cosas que hi haja vistas, e aquesta host plenerament jutjará per divina gracia moguda, e per só que veja la cosa plena de major amor, de major maraveyla digna, e en altre loch regonega los defaliments. Certa cosa es, e lo rey matex de bona memoria moltas vegadas acostumá de comptar, que negú home á peu, mariner ó altre, de nit no jach en las tendas per tres setmanas, sino solament lo rey, cavalers e escuders servidors; mes tots dormian en la mar, e matí tornavan á las hosts, e tot dia trabaylavan en alcuna cosa, e assó matex   —79→   feu el pabordre de Tarragona. E axí lo rey tancá la sua host ab pals e ab fossat, havia aquí duas portas, e negú no n'exia si donchs del rey no'n havia licencia especial.

Levá's un fil del diable per nom Ifantilla, e ajustá tots a aquels qui estavan per las montanyas, e foren bé V milia á peu e C a cavayl; e vengueren á un puig assats fort qui es sobre la font qui entra en la ciutat; e aquí volent fer no'n apareyla bé XL tendas, e trencá lo loch per ont l'aygua era amenada, e feu desviar l'aygua de la host, e per lo mitj d'un torrent se perdia. Mes persó com la fretura e minva d'aquesta aygua era no sostenedora als cristians, coneguda la occasió d'aquesta rosa, hach deliberarió lo rey de trametre contra aquel un cap ó dos ab CCC cavalers e que ab aquels se combatessen e l'aygua tant necessaria recobrassen. E fo manat an Nuno e fo fet cap e guiador dels trameses, e foren hi trameses sots eyl cavalers, no empero tots seus, mes ajustats alcuns als seus. E partí's d'aquí, e'ls sarrahins volgren lo puig que havian pres deffrendre, mes los crestians muntaren contra eyls ab maravelosa cavaleada, e venceren los en lo puig. E vench en las mans d'aquels lo dit Ifantilla qui era cap ó guiador dels sarrahins, e sens misericordia fo matat, e foren ne privats de vida⁶⁴ ab eyl bé D. Los   —80→   altres fugients á las montanyas escaparen, e las tendas d'aquels foren dadas á robería e las robas á partió. Mes lo cap de Ifantilla portaren al rey en testimoni de la cosa feta, lo qual lo rey feu posar en la fona del giny e en la ciutat trametre e gitar á terror e pahor deis sarrahins. E fo retuda la aygua en aquesta guisa á la host, del recobrament de la qual tots hagren gran goig, com gran fretura sofferian.

Nostre Senyor Deus més en pensa d'un gran sarral í per nom Benahabet, e tramés al rey mi missatje sarrahí ab letra dient: que volenter veuría el rey, e faria e endressaria que la una part de la yla de las XII portarian viandas al rey e als seus, e albirava's axí que si els crestians s'havian benignament, a aquesta part assó comensant, que totas las altras XI parts farian aló matex. El rey proposá ho⁶⁵ als nobles, e assó molt graciós e profitós jutjaren; e el missatje demaná que cavalers anassen una legua, e exir los ha Benahabet en fe del rey persó que fahés covinensas ab lo rey, e que d'aquí avant servís lo rey faelment e no fentament, e que fahés gran servey á tots, e'l rey els seus á eyl e á la sua casa obligás en per   —81→   tots temps. El rey tramés á eyl XX cavalers, e vench al rey e hach ab si XX bestias carregadas de farina, de cabrits e de galinas e de rahims; e so que es cosa noveyla entre nos, los rahims eran portats en sachs e no's trencavan ni's corrumpian; e el rey partí lo dit present entre els nobles. Aquest infael vencí entre'ls nostres axí com angel de Deu per esguardament de benifet, e comensá de esser car e amat de tots; e partent del rey demaná un panó persó que com los homens seus vendrian á las hosts fossen sots protecció e guarda del rey, e fo li atorgat. E aprés alcuns días tramés missatje que altras tres parts do la yla volian seguir la sua carrera; e fo fet en axí que, Deus ordonant e Benahabet procurant, totas las parts do la yla, que son dret camí de la ciutat entró á la fi de la yla contra Menorca, serviren al rey e li obehiren en tots sos fets. E portavan cascuna setmana a las hosts farina, sémola⁶⁶, rahims, cabrits, galinas e moltons, e moltas altras cosas, en tant que tots s'havian⁶⁷ per benehuyrats.

Vench altra vegada al rey lo dit Benahalet, e demaná li dos batles cristians los quals fosses en las parts conquestas. E axí lo rey de son conseyl feu batles en Berenguer Durfort de Barchelona e en Jaques Sans sobre aquelas parts, persó que aquelas regissen, deffesessen e guardassen, com la yla lavors era departida en aquestas parts: de la pat de las montanyas Andraig, Calviá, Puigpunyent, Esporlas, Vayldemussa, Soyler, Escorca, Pollensa, Beylveher; de la part del peu de las montanyas Marratxí, Es-Calní, Rubines, Inca, Selva, Campanet; en lo plá son   —82→   aquestas. Luchmajor, Castelig, Montueri, Campos, Porreras, Felanitx, Manacor, Artá, Petra, Muro, Sineu, Canarrossa. E d'aquesta parts alcunas a alcunas⁶⁸. ajustavan, en axi que tant solament fossen XV parts ditas.

Labor⁶⁹ era continuament en las cavas e citjas sots terra fahedoras á tres parts, la una en part d'amunt e las duas en part de jús, entró que vengren al fossat. E vengren los sarrahins al fossat o vayl, so es a las cavas, e aquelas los crestians fortment deffenian, aquests de part de dins de las cavas ixents e els altres de demunt deffements, en tant que'ls sarrahins hagren moltas vegadas lo fossat⁷⁰. E'ls cavadors guarnits portants pichs passaren á las torres, e comensaren e cavar á las rayls, e els sarrahins no'ls podian encontrar; e posaren bigas á una de las torres⁷¹, e meseren foch á las bigas, e la torre obrí's en parts, e els sarrahins qui demunt eran hagren aquela á desamparar devalants. De aquí avant procehiren ó eantaren contra las altras per semblant manera, e caegren   —83→   ne tres ensemps. D'aquí avant acostarense al rey dos homens de Leyda, lo un dels quals havia nom Prohet e l'altre Johan Xico, e havian ab eyls un tercer, e dixeren: «si vos senyor, havets per hó, nos omplirem lo vayl, e peu plá porán entrar los cavals armats com la nostra obra será acabada». E el rey dix: «¿sots ne segurs que assó se pusca fer?». E aquels resposeren: «senyor, segurs ne som, Deus ajudant, sols que vos nos fassats gardar ab deguda diligencia». E el rey dix: «gracias vos fem; nos havem per bona la obra pensada; comensats, e nos provehir vos hem de guardas». E aquels comensan e gran multitut de lenya gitan en lo vayl ordonadament, e aprés sobre la lenya molta terra, e axí alternant, entró que vengrem á la cima del vayl.

Mes un diumenje lo rey vestit de fort noble apareylament, dementre que la vianda s'apareylava al rey, hi apparech, e eran ab eyl lo bisbe de Barchelona e en Carrós e altres cavalers guardants com belament e cuvinent los ginys trayan las peras. E el rey per aventura guardant vehé de la boca d'una cava, la qual los sarrahins havian feta contra los nostres, exir fum, e pensá's que foch se fos prés á aquela lenya lo qual hom havia mesa per omplir lo vayl: e el rey fonch forment torbat persó que vehé que las despesas havia perdudas, e majorment per lo dampnatje de la triga que sens profit havia feta; com aquel labor⁷² e despesas havian durat XV dias, que'ls sarrahins no'ls havian poguts embargar, tant diligentment era estat guardat, com lo rey creya que per aquest enginy pus tost e ab menys de dan la ciutat fos ahuda e presa. Reculi's   —84→   lo rey de dins fet trist, e tots caylavan torbats per aquesta rahó. E puys dix: «sian armats tost C homens, e hajan lansas e escuts, e vajan amagats persó que no sian vists de tot, e giren l'aygua qui passa per lá hon l'aygua es amenada, e metan la d'alt⁷³ al fossat⁷⁴, persó que per l'aygua fossen la terra e la lenya restauradas e que'l fuch fos apagat. E assó, dix eyl, es remey covinent contra el mal present». E fo fet en axí, e el foch fo apagat, e'ls sarrahins no tornaren d'aquí avant á fer semblant cosa.

Mes hagren acort de fer una cava contra una de las cavas soterránias, e encontrárense ab los nostres en la una de las cavas, e foren gitats los nostres vilment de la vava que faheren. La qual cosa com fo comptada al rey per alcuns dients: «gitats son los nostres de la cava, e els sarrahins tenen aquela», tramés lo rey la sua balesta de torn per en Jaspert de Barbará⁷⁵. e ferí dos sarrahins ab escuts, e lo un aprés l'altre esvahí en un colp, e moriren: á la terror del qual colp tots espahordils la cava desampararen.

  —85→  

Ab fé uylada⁷⁶ los sarrahins vehents que no podían la ciutat defendre, trameseren al rey missatje que tramesés á eyls un missatje fael, aquel en qui lo rey mes se fiás, com deliberació e acort havian ahut de parlar ab eyl. E sobre assó lo rey ahut conseyl, tramés hi en Nuno ab X cavalers e un jueu de Saragossa que sabia lengua arábiga⁷⁷ per nom Baylén; los quals com fossen venguts devant lo rey sarrahí foren demanats que querian ni que entenian á dir. E respós en Nuno gn.'ey ls eran venguts per ohir, com eyls haguessen demanat missatje al rey. Respós lo rey de Malorqnes: «tornats vos en lá ont sots venguts, com jo no he á parlar ab vosaltres». En Nuno torná sen al rey e recomptá en qual manera era estat escarnit al rey, devant los barons e prelats. E el rey sobre assó molt indignat, dix lo conseyl: «lexau, senyor, temps vendrá que volenter parlaría, e en neguna guisa no será ohit».

Aprés alcun espay en P. Corneyl qui era estat en lo conseyl dix al rey: «Senyor, en Gil de Alagó, qui fo erestiá e cavaler e ara es sarrahí e renegat de la fe e ha nom   —86→   Mahomet, ha trameses á mí já dos missatjes que volia ab mí parlar; donchs si vos me'ns dats licencia parlaré ab eyl, com per aventura vol me dir e revelar alcuna cosa profitosa». El rey consentí li, e aná hi, e l'endemá com fos vengut dix al rey que anassen de fora deportant cavalcant, com eyl volia parlar ab eyl, e dix li: «aquestas son las paraulas den Gil de Alagó: jo tractaré ab lo rey de Malorques e ab los veyls de la ciutat e de la terra, que donarán al rev d'Aragó e pagarán totas las despesas las quals eyl é'ls nobles seus han fetas en aquest fet, e que sals e segurs s'en vajan; e assó fermarian en tal manera que tots ne porian esser be pagats». A las quals paraulas lo rey en continent plé de felonía respós: «ó en P. Corneyl, de vos nos maraveylam fort com aytal pati⁷⁸ pacientment havets ohít d'aquel renegat ó de tot altre; com nos prometen á Deu per la fe la qual nos ha donada e en la qual vivem e'ns esperam salvar, que si hom nos donava tant d'argent com poría caber del loch de las tendas⁷⁹ entró a las montanyas, nos no rehebríam ni pendríam alcuna convinensa o pati quant que quant sia plasent á nos, si aquesta vegada no prenem la ciutat e'l regne; ans vos deym una cosa, que nuyl temps en Cathalunya no tornarem, si donchs per mitj de la ciutat no fem passatje. E adés de present vos manam sots pena de la nostra gracia e amor, que d'aquí avant no'ns digats aytals cosas que á nos no plahen».

Altra vegada tramés lo rey de Malorques missatje al rey   —87→   que li tramesés en Nuno, com havia ohit dir que aquel era coral al rey e de sa sanch parentesch. E aná hi, e fo apareylada defora la porta de Portupí fort solempnial e noble tenda, e en aquela havia molts de beyls recoldadors e delicats. E tota la host cessava de la obra, e nengun dampnatje no's dava de las parts dementre que aquestas paraulas se tractavan. E sech lo rey de Malorcha ab dos veyls tant solament, e en Nuno, e el jueu⁸⁰ luny lo qual era tramés per torcimany; mes los cavalers den Nuno e alcuns sarrahins estavan defora. E dix en Nuno: «¿perqué havets tramés al rey que tramés mi a vos?». E respós lo rey de Malorcha: «Com jo nuyl temps ni de paraula ni de fet no haja fet enjuria al rey, maraveyl me molt perque tant cruelment es atrobat⁸¹ contra mí, que el regne lo qual la divina Providencia⁸² m'ha donat, en totas guisas s'esforsa a mí tolre; dont prech vos e'ls altres nobles que li donets conseyl que's lex de las cosas injustament comensadas, e nos reffer li hem totas las despensas, e vosaltres tots sals segurs e en pau vos n'anets, e tot so que prometem de pagar s'espatvará dins V dias. E en assó no us calga duptar, e no crehats que temam lo derrer peril de termenament, com per benefici de Deu nos havem abastamuent de armas e de menjars e de totas aquelas cosas que á deffensió de ciutat son jutjadas necessarias; mes tant solament trabayl curam rehembre e cessar. E persó que   —88→   aquestas paraulas hajats per veras, trametets sots fe nostra dos homens dignes de fe qui de nostras armas e de nostras viandas fassen testimoni de veritat. No'ns espahordex si béns son las torres derrocadas, com nos jutjam per impossibol, so es no temen, ni crehem que's pusca fer que vos per aquela part puscats entrar».

Complidas las paraulas del rey dels sarrahins, respós en Nuno, e dix: «Que vos no hajats peccat contra nostre Senyor lo rey, perque no hi haja alcuna rahó porque sia contra vos vengut, certes duas cosas hi ha apareyladas o manifestas. La primera rahó es de la fe, com segons nostra fe Jhesu-Crist Deus e home tot l'humanat linyatje ab la sua sanch ha rehemut, e tot lo mon es á eyl per tots temps obligat: e axí com vos aquesta fe no seguescats, mes perseguescats e encalsets, d'aquen cové que á l'aveniment del rey católich, ó la fe católica rehebats, ó á eyl e als crehents en eyla regne de grat ó per forsa lexets. La segona rahó es enjuria temporal, persó com vos presest una tarida de las suas gents plena de grans riqueas, la qual mercaders de pau amenavan; e el rey tramés vos un missatje de casa sua qui havia nom Jaques Sans, pregant los   —89→   de part del rey que'l dit leny ab los homens e ab las cosas contengudas en eyl li deguessets donar; e vos mogut de gran esperit de arrogancia⁸³ dixés á eyl ¿qui era aquel rey qui aquesta cosa demanava? e eyl repetí us que'l rey d'Aragó. Certes gens no erats molt fora nostres fins ó termens habitables, que el rey d'Aragó, estant luny d'esta yla apenas per CC inflas, axí deguessets ignorar e no conexer; e com vos axí despitosament ó menyspreant replicássets qui era, lo missatge vehent e oyent menyspreament de son senyor tant manifest, mogut per amor respós: fil es, dix eyl, d'aquel rey qui vencé la bataya de Úbeda. E vos plé de felonía volguest aquel occiure; mes esteguest vos en per la missatjería, no persó que fos tramés del rey d'Aragó, mes persó que no fahessets prejudici á comú dampnatje⁸⁴ de missatjes qui en tot loch son segurs. E aquest respós vos: jo sots vostra fe son vengut e en poder vostre son, fer podets so que us placia; mes cert no no deguérets lo nom ni el principat de mon senyor en derisió deduhir ni per ignorancia fenyer; d'aquí avant si durament vos he parlat, vos m'en havets donat occasió».

E dix en Nuno: «Aquest es lo rey lo nom del qual vos no sabets, la senyoría del qual vos demanávets, lo poder del qual vos menyspreats, los prechs del qual buyts tramesest. A l'altra cosa vos responem: lo rey nostre jove es de XXI any, e es son comensament en exercici d'armas, de alt cor es e de gran fortalea, e d'aquest ferrat propósit que nultemps no hic partirá tant fins que tot lo regne baja obtengut axí com desitja. E si conseyl de sos nobles   —90→   venia en oppósit⁸⁵ aytal conseyl de tot en tot rebutjaria; e axí de assó no cal longas paraulas fer, car ni el rey poriets enclinar á assó, ni el fael conseyl del rey mudar». E respós lo rey sarrahí: «Pus que no us plan so que us havem dit, encare us farem als. Darem li V besants per cascuna persona, so es á saber, de homens, de fembras e de infants, e lexar li bena la vila: e el rey dó'ns navilis en los quals faelment puscam passar en Affrica, e puscan romandre aquels qui ho volrán». Sobra aquestas cosas dix en Nuno que no n'havia manament, perque li era vijarés que resposta hi faria mester del rey.

Torná'sen al rey en Nuno alegre axi com missatjer de ho tractament; e el rey no volch haver secret so que en lo conseyl se devia revelar, e devant los prelats e'ls nobles recomptá totas aquelas cosas que havia ohidas. Mes lo comte de Ampurias á aquest conseyl ne á negun altre no volch esser pressent que hagués tractament alcun per los sarrahins; mes era continuament en la cava la qual feya fer, dient, com á conseyl era demanat, que nul temps no   —91→   n'exiria entró que la ciutat fos presa: com romases eran vius de tants cusins den G. de Monchada tan solament, la qual cosa fo gran dolor, lo comte de Ampurias, en Ramon Alamany, en Guerau de Cerveyló fil den G. de Cerveyló e nabot den R. Alamany, en G. de Clarmunt, e lo bisbe de Barchelona, e el bisbe de Gerona, lo pabordre de Tarragona, e l'abat de Sant Felíu. E tots aquests comenaren la primera paraula al bisbe de Barchelona, o dix: «Gran es e no estimable lo dampnatje á nos donat en la mort de tant grans nobles, e semblarme ha que fos honor e profit que aquels qui sobreviuen servent á Deu deguessen sospirar e contendre á venjansa de tan alta sanch; empero veig que la covinensa es bona. Mes los barons e cavalers qui saben en armas e son pus savis en aytals cosas, elejan ab vos so que mils fará á elejer».

Respós aprés eyl en Nuno enduhit de aquels qui en gir estavan, e dix: «Lo rey e nos tots qui assí som, som venguts á servir Deu e persó que Malorcha haguéssem. Si donchs lo rey consent a aquest pati o convinensa la qual lo rey de Malorcha mou, manifestament lo rey ha lo proposament per lo qual nos tots hic sors venguts. No ajust paraula sobre assó persó com som tractador mitjanser; axí lex ho al rey e á vosaltres á mils determenar».

Aprés eyl dix en Ramon Alamany: «Senyor rey, vos hic sots passat, e nos ab vos, persó que servissem á Deu, e en lo comensament d'aquest servey havets perdut per mort tant nobles vassals dels quals negun rey no podia dir haver melors; e Deus qui ha venjansa en son poder, los ha donat temps covinent de venjansa, e venjant conquerrets e haurets aquesta terra. E no es sá aquest pati segons que en lo seu esguardament appar; per la qual cossa,   —92→   no solament per lo perit present, mes per aquel qui s'hi put esdevenir, se deu pus saviament esguardar. Lo rey de Malorcha es home antich e de molts dias, e es agut en fets, segons que's diu, bel parler en son lenguatje: si en pau lo lexa hom, ¿es vos vijarés quánts cors de reys e de pobles de la sua secta tirará á sa ab sa maestría? quánts ne destruirá⁸⁶ per son exil? quánts ne tirará per sa pobrea? quánts ne punyirá per pérdua de son regne? E vendrá per temps ab partida dels seus qui tota la yla saben de cor, e trobará la terra menys de vos e pobladors pochs, e escampats, e leument porá cobrar ab sa espaha so que ab tanta difficultat e desplaher de cor ha á lexar. Mes ahuda plena venjansa per sanch de la sua malicia e de la ciutat malvada, rehemets sanch ab sanch e á vostres trabayls donats pau perdurable».

Aprés eyl en Guerau de Cerveyló e en G. de Clarmunt levants dixeren en una veu: «Senyor, per Deu, vos pregam e humilment vos sopplegam que siats membrat aquesta vegada den G. de Monchada, la sanch del qual aquesta malvada e descrehent terra heu. No vuylats, senyor, ublidar la amor tant acostada que a vos ha ahuda⁸⁷, e la sua molt no sia venuda per parts de parlaments als seus matadors. Sia venjada la mort per morts⁸⁸, e sia reparada la espaha tan noble morta ab espahas resplandents. Membrar vos cové aytambé den R. de Monchada e dels altres nobles qui ab eyls son morts en   —93→   lo camp, la mort dels quals sembla que oblidets, si aquels qui fet ho han escapan vius de vostras mans».

E el rey, ohidas aquestas piadosas paraulas, respos: «La mort dels nobles dolorosa á nos no podem rehembre per negun preu ni revorar per negun conseyl; mes á eyls es esdevengut en así com la divina Provdencia ha ordonat en un melor: eyls son fets en breu temps pus richs de nos qui suam per aquesta terra de mortals, e son aquels qui terra de vius e ab Deu regnants porán pendre. Mes si aquest negoci de que ara tractam es considerat simplement, á nos es vijares que per aquest pati lo qual nos es demanat hajam lo primer proposament per lo qual hic som venguts, com nos conquerem terra á Deu e á nos, e del tresor de las gents aconseguim bona part; las quals duas rosas á nos profertas no's deuen en axí deffenir. E com nos vos manifestem ab bona entenció nostre vijares, no menyspream lo conseyl que vosaltres nos darets, ni de vostre voler no'ns partirem». E encontinent tots en una veu, en un crit⁸⁹, so es aquels qui eran del linyatje den G. de Monchada e'ls prelats, dixeren que la ciutat fos presa per forsa, e nengu pati d'aquí avant no fos ohit ni escoltat. Plach al rey so que mes havia plagut al conseyl, e tramés missatje al rey de Malorcha que no volian lo pati, denunciant li que fahés tot son poder, que la ciutat se pendria per forsa.

  —94→  

Rehebut lo missatje de la cruel noveyla, los coratjes dels sarrahins, qui havian acostumat de esser forts, comensaren de afflaquir, avorrint ab gran desperació si matexes e las lurs cosas já sofferts forsa; com la temor de la mort que s'acostava e la imaginació de tant gran multitut que devia morir, tots los forts abaxava e enflaquia e mudava lo jovent en dafaliment de veylea. La qual cosa com lo rey sarrahí hagués pensada e vista⁹¹, apeylá tota la multitut á comú parlament, e volent aquels del peril concebut gitar e a fortalea animar⁹², lo rey hom agut de enginy, ab vestit blanch, plahent per paraula, savi⁹³, en sentencias, apparech en lo mitj d'aquels, e no semblá en neguna cosa torbat; e guardaren lo en la cara totos, e aquels que sabian la esdevenidora proposició⁹⁴ per dolor servavan silenci⁹⁵, e aquels qui no ho sabian creyan esser apeylats   —95→   en cosas gojosas, e affanats del conseyl qui's decía devia revelar, no posavan en lurs paraulas ne pensavan lur prohisme esdeveniment, ni'ls leya respondre á aquels qui'ls demanavan. E havia hi reposat caylament en axí per molta angustia e traayl com per la presencia del lur rey. El rey ab madura veylea e esguardant aquels, plorós en sa pensa, obrí la sua boca, e per endressament de son sermó envocá e apeylá Deu, e ab veu dita pus dolsament al envocar⁹⁶ meselá hi Mahomet; e encontinent tota aquela multitut axí com un hom en lur acostumada manera s'ajonoylá, e baxadas las caras en terra e amduas las mans estesas, noblement e maravelosa ab gran crit nostre Senyor envocá, e tots ensemps aquel nom del lur profeta pronunciaren⁹⁷ quays que per sos mérits deguessen esser desliurats.

E fet l'offici de la lur malvada secta, tot lo poble torná seher, e el rey proposant aquelas cosas perque era vengut, dix en axí: «Benehit sia un Deu en lo qual nos crehem e al qual nos fem testimoni, qui ha examplats los termens de las nostras gents de orient entró en occident, e'ns ha donat mitjorn en honrable memorial e propiciatori⁹⁸ de nostres prechs, e lo qual del seu poble ha elegit los reys e'ls prínceps, e la gloria de las altras gents ha donada e sotsmesa á nosaltres e á nostres peus!⁹⁹ Benehit sia un sol Deu, per   —96→   la má del qual Miramolí emperador nostre aquesta yla ha possehida e tenguda já per C anys, la qual es alegre cosa e joya en lo pregon de las ayguas e refugi maraveylós de navegants, terra de sol Deu murada, de moltas benedictions plena, persó que nostres enamichs envejoses hi sian tormentats! Benehit sia Deu qui mí ha fet rey d'aquest regne, e vosaltres pobladors, menjants e bevents los bens d'aquela, provehents e satisfahents á vostras casas e engenrants fils á vostras mulers, ajustant riqueas á aquels qui aprés vos vendrán, e sostentants ab vostres benifets los veyls!

«O fiyls del profeta, cóm dolsa vida havets ahuda entró assí! No es vengut negun estrany entre vosaltres; no es entrat dins vostres termens hom estrany; no havets sabut jou ne sotsmetiment d'altra senyoria; malvada má no ha escorcoyadas¹⁰⁰ las vostras casas; las vostras fembras no han sabuts raubadors, las vostras mulers no saben que s'es forsa ó violencia. No es entrat enqueridor en los angles dels vostres secrets; vostras se son aquelas cosas que de dia en dia vos havets estojadas; enamich no ha espahordits vostres infants pochs, ne negun adversari no us ha minvat lo nombre de vostres fils. Mare no ha guardadas ne tretas las mameylas del infant, á qui donava á letar, per pahor¹⁰¹. Entró assí los envejoses crestians no han gosat esvasir aquesta terra. O varons, veus foch en lo sí, veus l'omeyer¹⁰² en la cambra, veus verí en la   —97→   escudeyla, veus la mort en la casa en termps de pau! Poble estrany es vengut sobre nos qui'ns demana en cativa servitut, demana tots vostres bens, forsa'ns de exir e de desamparar la ciutat, demanan vostres mulers persó que servescan á eyls, e volen la belea fembril¹⁰³ de libertat despuyar; esperan e volen vostres infants pochs, humanitat oblidada, destruhir; volen vostres jovens carregats de ferre esposar venals per lo mon, e donar la terra e vius e morts en opprobri perdurable. E jo, qui som envelehit per que vehés aquests mals, mes am morir que contra malig assó sufferir, e aquest meu cap ab tantas canas escampat oblich á mort en defensió d'aquesta mia molt amada ciutat. Un som semblant á vosaltres tots, no pus poderós de forsas ni egual en fortalea: digats donques vosaltres á mí lo propósit que havets». E cridá tot lo poble ple de furor, per desperació rabiós, que molt valia mes morir, que tants mals menassats d'eyls e dels lurs esperar. E respós lo rey: «Aquesta paraula paraula es de victoria, e apenas nuyl temps fo vensuda en bataya companyia que assó que dit es menás á acabament. Fets donques en axí, deffenam nos fortment, e havents en nostres uyls los mals tocats, doblem nostra forsa; fassam á nos nom perdurable vencent lá hon los enamichs volen glorietjar de victoria»¹⁰⁴.

Solt lo conseyl, tornaren al mur e doblaren la bataya. En eyls apparech forsa doblada, e ab molt major cura continuaren á las obras; la qual cosa faheren persó com lo sermó del rey no era oblidat, e semblaya que de nou   —98→   venguessen á las obras freschs e valents bataylers. La qual cosa com lo rey hagués per alcuns días considerada, dix an Nuno: «sentim, dix eyl, que'ls nostres nobles se peneden del conseyl l'altre dia donat, e que ara pendrian lo pati que l'altre dia tots ensemps rebutjaren». E dix lo rey á eyls: «¿qué us es vijarés? fora estat melor pendre lo pati? veus que fan desperants!». E els nobles cayilaren; mes aquela nit vengren al rey lo bisbe de Barchelona e en R. Alamany dients: «¿perqué nos renoveylan las paraulas del pati?». El rey dix: «no es de nos renoveylar so que havem rebutjat; mes persó com á vos plau, si'l renoveylan, rehebrem lo».

Entretant los crestians, vehents que els sarrahins semblavan pus forts que n o solían e molts dampnatjes davan, e quays rehebuda fortalea, aquels en los murs pus fortment combatian; e axí fo opposat¹⁰⁵, fort á fort. E els de dins foren vists defalir manifestament, e'ls nostres espatxavan las cavas ont pus tost podian; mes finalment la altras lexaren, e aquela soterránea, no contrastants alcuns dampnatjes, ab la ajuda de Deu acabaren.