Històries que expliquen el món: el ressò de les rondalles en una literatura moderna

Teresa Colomer

Departament de Didàctica de la llengua i la literatura. Universitat autònoma de Barcelona

La veu que ens parla en aquesta cita és la d'un narrador africà. És un passatge que m'ha recordat l'obra d'en Gabriel Janer Manila. D'entrada, potser en el que té de diferent. En les narracions que s'apleguen en aquest volum, la selva, la tempesta, les ombres nocturnes i la llum daurada de l'Àfrica es canvien pels tons i els elements de les illes mediterrànies: el mar, els carrerons polits, la lluïsor del sol, els tons blaus i tota la natura esclatant de colors, farcida d'animalons i éssers màgics. Alhora també ens ofereix l'abigarrament que evoquen els elements habituals del món personal de l'autor: els titelles, arlequins, festes, teatres i altres follies de la imaginació i la cultura. Però tots dos narradors, l'africà i el mediterrà, apleguen els nens i nenes al seu voltant per explicar-los «tot» sobre el bé i el mal, per parlar-los del «cor de la gent» i «de la pura veritat». I escullen de fer-ho amb la veu antiga del folklore, amb el ressò d'un llenguatge acaronat i enriquit pel pas dels segles.

És això el que han fet, des de sempre, els narradors de totes les cultures. Prou que ens ho ha explicat l'autor, amb la bellesa habitual de les seves paraules, tot recordant-nos que als humans ens agrada sentir històries i que les necessitem per posar ordre en el que veiem, en el que ens passa i en el que som. Des de fa uns cent anys, en aquesta tasca de traspassar les històries a les noves generacions, també s'hi han afegit els escriptors. I no cal dir que en Gabriel Janer Manila n'és un dels més reconeguts a la nostra literatura.

Totes les històries i estudis sobre els llibres per a infants expliquen els mèrits de la seva veu poètica i singular, l'estimació de petits i grans per als seus llibres des de fa dècades, l'evolució d'una obra que canvia sense perdre ni la coherència literària d'un món personal ni el nivell de qualitat, la defensa que Janer Manila¹ ha fet d'una llengua rica en les seves modulacions illenques i en la recuperació de la tradició oral, tan amenaçada per totes bandes, així com les seves aportacions concretes, tant de personatges que ja formen part dels nostres referents -la Berta o el rei Gaspar, per exemple- com dels nous temes abordats, temes com el de la immigració tractat quan encara ningú en parlava.

Per parlar de les obres que es reuneixen aquí voldria adoptar una perspectiva una mica diferent. Voldria pensar per què els infants actuals es perdrien alguna cosa important si no han pogut llegir els seus llibres en aquest període de la seva vida. Certament, amb el pas dels anys i l'augment de la producció hem passat a tenir un munt d'històries llestes per ser lliurades als nens i nenes. Per què triar les d'aquest autor?

Tornarem un moment a la cita inicial per poder dir-ho en poques paraules: perquè no totes les històries parlen del bé i del mal, ni del cor de la gent. Ni ho fan des de la literatura en els seu sentit més ple. Hi podem afegir, tanmateix, una altra raó una mica més específica: perquè les obres d'en Janer Manila recullen les lliçons profundes de la tradició oral per actualitzar-la amb una traça indubtable i oferir-les com si fossin noves als infants del segle XXI. Veiem com es produeix aquesta barreja de tradició i modernitat amb una mica més de calma.

La majoria de narracions de la literatura infantil moderna estan protagonitzades per infants de la mateixa edat aproximada dels seus lectors. No és ben bé així en el folklore, on la majoria d'herois es casen com a premi al final de les seves aventures. La identificació més distanciada del folklore és potser la font d'on vénen els protagonistes de les obres de Janer Manila: una formiga que formarà parella, un titellaire i una noia que tindran un fill, una dona perduda en el dolor del seu abandó… Personatges femenins, a més, en una literatura que continua sent majoritàriament masculina, i adults en molts dels casos.

La proposta al lector comença, doncs, amb una exigència sense concessions superficials i que enllaça amb el protagonisme de la literatura oral. Aquest fet prou escàs s'estén en una sèrie de característiques descriptives molt estables. Es tracta ara, però, d'una descripció moderna que introdueix a la literatura per a infants descripcions psicològiques plenes de nivells simbòlics. Les figures femenines d'aquests relats sempre tenen una indubtable tendresa, però són fortes d'esperit, es miren el món positivament, són emprenedores, tenen un gran sentit pràctic i s'expressen a través de comentaris i accions molt quotidianes. La seva petitesa objectiva davant de les dificultats del món que enfronten contrasta amb la seva fortalesa interior. Això les fan summament pròximes i atractives.

Elles, però, tenen sempre al costat un contrapunt que les equilibra. Les figures masculines que els fan de parella se situen quasi sempre en una òrbita més imaginativa i fantasiosa. Són eremites, titellaires, prínceps o punkis, és a dir, personatges un punt rebels cap al seu entorn, un punt somiadors, un punt fràgils; sempre més exòtics que elles, sempre revestits de disfresses teatrals i juganeres...

I entre ambdues figures, es troba l'amor que les uneix com si fossin les dues cares d'una necessitat de ser. Amors una mica quimèrics que formen les parelles d'un pastor i una estrella, d'una formiga i un punki, d'una noia i un titellaire projectat en un arlequí, d'una dona i un príncep convertit en cigne. La separació forçada d'aquestes parelles crea un enyor que és justament la clau de la tensió narrativa. Hi ha algun poder obscur, alguna força repressiva, alguna maldat activa que separa els enamorats, que descomparteix el bé. La seva unió retrobada al final es percep amarada de màgia i té sempre el gust del triomf contra el poder.

El de l'eremita que segur que burlarà guàrdies i astròlegs tot arribant fins a l'estrella, o el de la dona que baixa a besar el cigne per desfer l'encanteri de la bruixa. Un triomf que, lògicament, pot prendre la forma d'una fusió definitiva en la figura d'un fill: el de l'ou pres a la formiga reina o el de la noia i el titellaire que naixerà enmig del mar.

Com a les rondalles, les protagonistes es llençaran a la recerca d'alguna cosa. La magrana que despertarà la formiga adormida a Viatge a l'interior del fred, la narració més ajustada a les convencions rondallístiques d'aquest recull; o l'espectacle dels ous a La perla verda, o també en una motivació més genèrica d'afany de veure món i de coneixement; o la recerca de l'espòs perdut en les altres dues, un motiu ben clàssic, tal com ens ho va explicar, precisament, la Maria de la Pau Janer². I en aquesta empresa es trobaran tota la resta de la companyia de personatges -de funcions- de les rondalles.

Els oponents. La galeria d'adversaris que se'ns presenta també es troba a mig camí entre el folklore i els malvats moderns. D'una banda, éssers fantàstics, gegantes i bruixes, també triats en figura femenina. De l'altra els poderosos representats per guàrdies i rics, és a dir, homes actuals, tal com predominen en els relats contemporanis. Però la nòmina és més extensa, ja que també hi ha elements de la natura, com les aranyes, els bolets i les papallones que encarnen el paper dels malvats secundaris o els monstres informes que són tan utilitzats actualment per expressar les indeterminades pors psicològiques.

Els ajudants i donants. Els animals, tal vegada totèmics, de les rondalles ja s'havien transformat en velletes i mares de Déu. Janer Manila en crea tota una col·lecció sorprenent formada per cols filosòfiques, pingüins, nans de circ, eremites, astronautes i comandants. Pot ser que els seus dons conservin ressonàncies màgiques si se'ns parla d'una perla verda, de la mel o de la revelació dels secrets, però també pot ser que en els instruments que ajudaran a superar les proves de l'aventura es modernitzen radicalment canviant-se en astronaus, helicòpters, velocípeds, motos o motos de gel.

Ja veiem que el dons ens parlen molt sovint del transport. Com a les rondalles, les protagonistes marxen lluny en una recerca amb vocació de tornada enriquida. Els nostres herois es trobaran perduts en espais tan inconcrets -el bosc, camí enllà, països llunyans- com a la tradició oral, però de vegades seran traspassats també als referents moderns -l'espai sideral, per exemple- i, en d'altres, es trobaran connotats de manera més ajustada al món poètic que se'ns descriu, com passa en el cas del mar o de les boires embolcallants, o de les foscors produïdes per imatges tan impactants com aquestes papallones blaves que ceguen els personatges de La perla verda.

Alhora, la simplicitat lineal de les rondalles es complica amb recursos propis de les històries escrites. Anem endavant i endarrera a Aquella dona que vingué de Mart, saltem del titellaire a la noia mentre se'ns relata Arlequí, el titella que tenia els cabells blaus i el viatge queda en suspens davant de la irrupció, mai gratuïta, d'un munt d'històries intercal·lades dins de cada narració.

Tot i així, el relat es reprèn sempre endavant. L'autor sap de la necessitat d'unitats breus perquè els petits lectors descansin abans de seguir el viatge. Un viatge ple d'aventures on no hi falta la intriga, ni l'enginy i el valor per superar les proves, ni els llocs plens de por, humor i imaginació que, en dosis variables però sempre abundants, s'hi van trobant.

Finalment, en tots els casos, les heroïnes arribaran a complir els seus desitjos. El petit lector, Bruno Bettelheim³ ens ho va recordar, necessita sortir reconfortat d'aquest viatge. Encara que els relats vagin farcits de missatges implícits, a totes les rondalles hi ha un final feliç que satisfà les lleis narratives a la superfície. De la mateixa manera, doncs, la Poniona aconsegueix els grans de la magrana o veu la reina de les formigues i n'aconsegueix un ou, la Miranda es retroba amb el titellaire per tenir el seu fill i la senyora Empar baixa al jardí a reunir-se amb el cigne.

Però Janer Manila vol portar els infants una mica més enllà. Els seus finals conserven una part d'indeterminació. Hi ha un cigne o només hi és per la ment perduda de la dona? Per què el fill del titellaire té els cabells blaus de l'arlequí? Per què una formiga que només va a veure la reina aprèn tantes coses pel camí que torna amb un naixement i què passarà amb aquesta nova formiga nascuda com un fals fill dels herois? La magrana és l'important o se'ns està parlant de la força col·lectiva contra el poder? De fet, allò que es troba fins i tot no era allò que es buscava des de l'inici. Els fills s'han format durant el viatge. La violència del poder s'ha exercit o conegut un cop començat el camí. El que es busca, doncs, potser es construeix mentre es camina. Potser el que passa en el camí és que els personatges es fan conscients del mal i troben l'esperança per oposar-hi la seva força, sempre tenint en compte la col·lectivitat, perquè l'obra de l'autor s'adreça a la formació tant de persones que miren d'entendre el seu interior com de la de ciutadans conscients de les tensions del món.

Es d'aquesta manera que el lector sent que hi ha de pensar més, que cal donar voltes per trobar els lligams simbòlics que hi ha posat l'autor i per deixar que el relat ressoni en el seu interior, encara que no pugui traduir-lo en paraules concretes. La crida de la literatura moderna a la participació activa es fa present en l'exigència de notar tot allò que ens és donat implícitament.

També com a les rondalles, hi ha un narrador interposat entre el món que es descriu i l'infant que l'escolta. Però la narració dels fets es fon ara en la literatura escrita per ajuntar-se amb els pensaments del protagonista, per adoptar la seva perspectiva fins arribar a esborrar les fronteres d'allò que pot ser i allò que és només a la imaginació del personatge. I també per cedir la paraula als altres. La paraula és tan important que aquí la utilitza tothom.

És quan les veus callen que l'Empar sent el pes de la incomunicació i vol tornar a Mart a retrobar el seu passat. Els protagonistes viuen sempre envoltats de gent, d'una petita comunitat que els interroga i que escolta les seves reflexions fent-se'n ressò. Talment com si es tractés de diàlegs amb un cor grec. I les respostes arriben en forma de frases enigmàtiques, s'ofereixen en un to sentenciós, com destil·lacions de saviesa, en la idea que és el llenguatge el que conserva i transmet tot allò que els humans sabem del món.

Un llenguatge, no cal repetir-ho, fet a parts iguals d'oralitat, humor i poesia. Les narracions de Janer Manila quasi es poden imaginar representades -oralitzades- mentre un les llegeix. El joc de la fonètica, de les connotacions líriques o de les distàncies humorístiques configuren la manera de relatar. En les obres que s'apleguen en aquest volum, la ironia habitual de l'autor es troba potenciada per un humor més directe, fruit de la injecció de modernitat amb què s'ha decidit potenciar el material folklòric.

Ens trobem, efectivament, davant d'un veritable desembarcament d'elements moderns que fan les delícies del petits lectors. Ho hem vist en el cas dels múltiples vehicles de transport que creuen el relat. Però la hilaritat de la sorpresa constant s'estén també a d'altres evocacions actuals com la nevera, que esdevé justament l'escenari de l'aventura, o com la irrupció d'humans tan inequívocament d'avui en dia com els turistes o les majorettes, o bé fa aparéixer animals exòtics com un pingüí percussionista, o converteix en personatges elements tan insòlits com una col. L'humor, ho diu explícitament l'autor a Arlequí, és una arma per provocar el canvi, per veure el món trastocat i adonar-se de les seves opressions.

Alhora, l'atenció a la paraula fa que el relat busqui les formes més indirectes del dir, aquelles que exigeixen al lector que entengui allò que no s'ha d'anomenar directament perquè esdevindria banal. Perquè quan es diu «tendresa», «tristesa», «amor» o «follia» els noms són buits de vibració. Mentre que, en canvi, quan aquestes realitats s'expliquen a través dels detalls, de les concrecions que es poden percebre amb els sentits o a partir de les pròpies vivències, és quan poden arribar al lector en un colpiment profund.

No és només el narrador qui explica històries. Ja hem dit que aquí tothom parla. Tots els personatges són fervents narradors que no paren d'intercanviar-se històries. La història que l'Empar explica a les veïnes sobre la pèrdua del seu príncep enamorat. Les que sent relatar la Poniona sobre la maldat dels homes amb les formigues. La que desvetlla el secret de la por de la geganta. La que fa saber qui és l'ermità i com pensa recuperar el seu amor. La que dóna la clau per entendre que una formiga pot véncer una geganta. La funció que els peixos ofereixen als ocells. Les històries perilloses del titellaire que parodia els rics tot desencadenant la repressió de la seva fúria....

Històries dins de la història que serveixen per desvetllar les consciències, per revelar els secrets que atorguen la força, per representar els sentiments i el bé i el mal per on hem començat aquest escrit. L'autor permet que tots els personatges s'ajudin en aquesta tasca. Per això els ha triat entre la gent del teatre, del circ i de la festa. Perquè la literatura és representació de la realitat. Per això hi ha un punt on Vicenç i Miranda es confonen amb l'Arlequí i Colombina i ells amb el món real dels lectors. Representacions dins de representacions, com caixes xineses. Representacions que expliquen els problemes, donen les claus de sortida, guareixen les ferides.

És Janer Manila, en definitiva, qui parla als infants lectors i els ofereix un camí d'aprenentatge literari. Per això seria una llàstima que els infants no coneguessin les seves obres. Cal aprendre a escoltar les històries i entendre que la paraula forma el món, que no hi ha comprensió sense l'ordre que ella estableix. L'obra de Gabriel Janer Manila ho ensenya als infants d'ara, amb recursos actuals, amb la mateixa saviesa antiga de les rondalles i amb l'aportació d'una món poètic personal que fa saber als lectors que, més enllà de tants arguments de consum, hi ha alguna cosa anomenada literatura que il·lumina el camí dels humans.