Itineraris de lectura: Gabriel Janer Manila

Caterina Valriu Llinàs

«Vaig néixer a Algaida, al Pla de Mallorca, un horabaixa de novembre de 1940. Vaig créixer al si d'un petit nucli familiar, mentre creixia una petita tenda de teixits i merceria que els meus pares havien obert, al poc temps de casar-se. Vaig assistir a l'escola del poble en temps difícils. No vaig viure la Guerra Civil, però vaig patir les conseqüències de la immediata postguerra: la fam i la misèria doblegaven les vides. Els relats de la guerra -el relat oral de la repressió, la història de l'assassinat polític, de la venjança personal i la tortura- cobejaren la meva infantesa. Aquell era un poble de vencedors i de vençuts i això degradava les relacions, alhora que estenia un hàlit de tristesa sobre cada gest, sobre les paraules. A vegades, quan tenia vacances, acompanyava el pare als mercats i a les fires. Esteníem la mercaderia en una taula desmuntable, sota una lona, i esperàvem que arribassin els primers compradors. En altres ocasions vaig acompanyar-lo per terres de secà, per camins polsosos, per les possessions i les cases de foravila -aquella era una societat agrària- tractant de vendre a la gent la roba del treball, el vestit de festa, els llençols per a la caixa de la núvia. A vegades cobràvem en espècies: blat i formatge, un vell de llana i un sac de palla per al cavall. L'escola del poble era una escola trista: alguns mestres havien estat represaliats per les seves idees polítiques i depurats. Readmesos novament, llavors eren funcionaris del règim que havia sorgit de la guerra. Vaig començar els estudis de batxillerat amb un mestre que, en hores extres, donava aquelles classes a un grup d'al·lots del poble. Més tard vaig continuar-los a la ciutat. A l'Escola Normal de Palma vaig realitzar els estudis de Magisteri, entre 1956 i 1959. He exercit la professió de mestre durant quinze anys a dues escoles rurals -la primera a un poble del pla, la segona en un de muntanya, en una vall d'horta i tarongers- i en una escola d'un suburbi de Palma, entre la ciutat i el camp, en una zona "de contacte". Em vaig llicenciar en Pedagogia a la Universitat de Barcelona, l'any 1970, i en aquesta Universitat vaig llegir la disertació de doctorat el 1978 sobre La problemàtica educativa dels infants selvàtics. El cas de Marcos, un estudi sobre un cas de marginació social, la història d'un nin que visqué abandonat durant tretze anys, entre els sis i els dinou, en una vall de Sierra Morena, al sud de la Península Ibèrica, en la confluència d'Andalusia i Ciudad Real. Allí tenia esment d'una guarda de cabres, sense altre contacte amb la societat que algunes visites esporàdiques d'aquells que acudien a cercar el producte de les cabres. Es tracta d'un estudi sobre els infants selvàtics, a la problemàtica dels quals el cas de Marcos aporta observacions inèdites. Abandonat a la tràgica soledat de la serra, Marcos va conviure amb un pastor vell, que l'ensenyà a sobreviure, li serví de "preceptor", l'introduí en el medi i desaparegué. En la soledat d'aquella vall, Marcos va descobrir que no estava sol. Sabia que convivia amb els animals i tractà de comunicar-s'hi, d'establir una relació d'afecte, d'expressar-se amb el seu llenguatge. En l'actualitat sóc catedràtic d'Antropologia de l'Educació a la Universitat de les Illes Balears. Vaig començar a escriure fa molt de temps: novel·les, assaig, relats juvenils. Em seria difícil sintetitzar les coordenades que m'impulsaren a contar històries. Hi ha, segurament, en la base de la meva experiència literària d'escriptor, la capacitat adquirida dels homes i les dones del meu poble de narrar. De recrear la vida de bell nou a través del llenguatge. Me'n record que vaig decidir de començar a escriure un dia en què un amic -llavors érem estudiants- em suggerí d'escriure una novel·la. Em va dir que li agradava el ritme que imprimia als meus relats, quan contava una història, asseguts a la terrada d'una cafeteria, la tarda d'un diumenge. Em deia que hi havia a les meves històries un enigma secret, un perfum tènue, una certa ambigüitat misteriosa. He escrit relats per a joves, però no els vaig escriure pensant que els llegirien exclusivament els nins i els joves. Crec, encara, que un bon relat per a nins també ho ha de ser per a adults. Sóc, després de tant de temps, un aprenent. No he deixat mai de ser un aprenent. Cada dia aprenc a experimentar la matèria que tinc entre les mans, a forçar fins als límits l'expressivitat de l'idioma i a aprofundir en el coneixement de la vida. Algú, referint-se al meu estil, ha parlat de "lirisme lúcid" i a mi no em desagrada. Escric tots els dies, perquè és quasi un joc. Un joc amb les històries i amb les paraules que les signifiquen. I la fortuna de sentir-me capaç d'expressar amb precisió la mesura justa d'un sentiment obscur, d'una passió inútil o d'un somni. La meva epopeia particular no és molt diferent de la d'altres escriptors: l'obsessió de donar voltes sobre uns mateixos temes, com idees fixes que no et deixen tranquil i, a força d'obstinar-se, es converteixen en núvols vells que circulen sota el cel encapotat de la ment. I el combat de guanyar la quotidiana parcel·la de llibertat, la passió per la paraula i els seus significats múltiples, el convenciment que la vida pot ser, a vegades, momentàniament bella».

Reproduït de l'opuscle Punt de lectura. Gabriel Janer Manila, «Nota de l'autor», publicat per la Institució de les Lletres Catalanes, Barcelona 1998.

Gabriel Janer Manila és un autor amb una obra molt extensa. D'ençà del seu primer llibre (una novel·la per a adults publicada el 1969) ha publicat desenes d'obres de gèneres diversos. Inicialment conreà el teatre, després s'inicià en la narrativa per a adults i alguns anys més tard (potser a partir de la infantesa de les seves filles?) començà a escriure contes, novel·les (i alguna obra de teatre) per a infants i joves. La seva dedicació al món de la pedagogia, d'altra banda, l'ha dut a escriure assaigs vinculats al tema de l'educació, alguns llibres de text i altres de divulgació pedagògica. La seva curiositat per tot el que és cultura i el seu amor al país han fet que conreés també gèneres tan diversos com la biografia (de l'actriu Cristina Valls o de mossèn Alcover, per exemple), la prosa evocadora de paisatges o la reelaboració de velles tradicions i llegendes escrites en forma de cançó.

Les edats a les quals s'adreça són, també, molt diverses. De fet, la majoria dels seus llibres són mals de classificar o encaixonar en tal o qual edat, tant per la manera que té de tractar els temes com pel llenguatge que utilitza. Ben sovint són obres amb diferents nivells de lectura, que poden agradar a infants, joves i adults. Compta més la sensibilitat del lector, la facilitat de connectar amb la prosa poètica i l'imaginari de l'autor, que l'edat cronològica. Són, els seus llibres, històries que -rellegides temps després de la primera lectura- t'aporten noves perspectives, hi descobreixes nous caires, et menen a noves reflexions. El secret rau, segons manifesta repetidament Gabriel Janer, en no adoptar una actitud «infantil» o «paternalista» en escriure per a infants i joves:

«I quan feim literatura, sigui infantil o sigui la que sigui, feim literatura i no una altra cosa. Mai ha de permetre un escriptor que la seva obra quedi subordinada a un element exterior a ella mateixa: ni la política, ni la religió, ni la pedagogia. La llibertat de l'escriptor, i la del lector, tengui aquest l'edat que tengui, ha de ser total»1 .

Aquest mateix criteri l'autor l'aplica a l'hora d'escollir la temàtica de les seves obres, convençut que la literatura infantil no és aquella que imita grotescament el món dels nens i dels adolescents des del món dels adults, sinó aquella que s'adequa a una etapa del desenvolupament humà sense renunciar a la universalitat dels temes. Gabriel Janer és un home preocupat per l'ésser humà, i per les coordenades en les quals es desenvolupa. Per això, cap tema per conflictiu o ingrat que sigui, li és aliè. Sense voler ser exhaustius, citarem alguns dels principals eixos temàtics entorn dels quals giren les seves obres: la problemàtica social i cultural de la immigració (a El rei Gaspar, Com si els dits m'haguessin tornat cuques de llum, La Serpentina i El palau de vidre), la família trencada, desavinguda o inexistent vista des de la perspectiva dels fills (a Tot quan veus és el mar, Recorda't dels dinosaures, Anna Maria i Violeta, el somriure innocent de la pluja), la manca de llibertat i la tirania (a Diu que n'era un rei i Arlequí, el titella que tenia els cabells blaus), el món de la droga, la marginació, la follia i la presó a El palau de vidre), la problemàtica ecològica (a La perla verda, Els rius de la lluna i Els rius dormen als núvols), l'horror de la guerra (a Han cremat el mar i El palau de vidre) i la manca de sentiments com a motor de destrucció de la humanitat (a Recorda't dels dinosaures, Anna Maria). Però cada un d'aquests temes -aspres i esquerps- està entreteixit amb fils de tendresa, d'amistat, de solidaritat o d'il·lusió:

- «A les meves obres per a joves, explic coses que habitualment ningú no explica en aquests tipus de relats. De vegades hi ha qui em diu que són massa fortes, i que poden ocasionar una mala estona als nins. Això és un doi: un nin, quan obre un llibre, té plena consciència d'estar penetrant dins un espai màgic, dins un àmbit de ficció [...] No hi ha cap diferència de part meva quan escric una novel·la destinada als adults o una d'adreçada al públic juvenil. Només hi ha una matisació: a les novel·les per a joves, procur subratllar un component d'esperança»2 .

A més de la temàtica, l'estil i el llenguatge, les obres de Gabriel Janer són inconfusibles per la textura dels seus personatges. Al llarg dels anys, títol rera títol, ha creat una galeria de personatges molt variada però, alhora, molt unitària. Variada perquè hi ha homes i dones, infants i joves, animals humanitzats, reis i captaires, adults i vells, blancs i negres... Però -tanmateix- unitària perquè el denominador comú de la majoria dels seus personatges és la sensibilitat, la rebel·lia i la perplexitat davant la realitat. Una perplexitat superada mitjançant la fantasia i l'alè poètic. Molts dels seus personatges són -voluntària o involuntàriament- marginats: l'emigrant d'El rei Gaspar, l'àvia pobra de La serpentina, en Damià, el captaire de Recorda't dels dinosaures, Anna Maria; na Violeta, la prostituta de Violeta, el somriure innocent de la pluja o Sulayman, el jove africà obligat a fer de camell, per citar-ne només alguns.

Encara que trobem algunes obres de protagonista únic, generalment les obres de Gabriel Janer es basteixen sobre dos personatges lligats per algun tipus de vincle: familiar (l'àvia i el nét a La serpentina i Han cremat el mar, la parella a El terror de la nit), l'amistat (entre dues rates de laboratori a Els rius de la lluna, entre una nena i un captaire a Recorda't...), la complicitat (entre una mestra i la seva alumna a Tot quan veus és el mar i amb el grup d'alumnes a Els rius dormen als núvols). Ben probablement això succeeix perquè uns dels recursos primordials que fa servir l'autor és el diàleg. El diàleg actua com a mitjà d'exposició d'idees i reflexions i també com a motor generador de l'acció. Els personatges dialoguen i s'interroguen constantment, a vegades amb preguntes i respostes que semblen absurdes o il·lògiques, però que contenen el germen d'una reflexió o el tall punyent d'una observació crítica:

«-Us contaré una història. -És una història que ha succeït alguna vegada o és una mentida? -preguntà na Clara. -Només us en contaré una part: la que ja ha succeït. La que encara ha de succeir no us la diré. M'estim més mantenir-la en secret, en un racó del cor. -El del desig? -preguntà na Poniona. -És un bosc, el desig, tot de camins perduts»3.

A través dels diàlegs i les pinzellades descriptives, anem descobrint la interioritat dels personatges. Hem dit que els seus personatges eren rebels i crec que aquesta és llur característica més destacada i definidora. Es rebel·len contra la injustícia, contra la manipulació, contra la monotonia o els camins traçats d'antuvi a causa de la classe social, l'ofici o la condició. Però aquesta rebel·lió no es manifesta mai en actituds violentes, sinó en la recerca de noves alternatives, a vegades pels viaranys de la fantasia, altres a través de la màgia de la paraula o mitjançant la fuita cap a nous horitzons.

Aquesta és una de les raons per les quals podem adscriure Gabriel Janer al corrent narratiu del realisme fantàstic o màgic. A totes les seves obres hi trobem elements realistes combinats amb plantejaments o fets fantàstics. A través d'aquesta duplicitat, d'aquest joc entre el real i l'irreal que l'autor mai no explicita ni justifica, es tracten temes delicats o conflictius (la drogadicció, la presó, l'experimentació amb animals, la guerra, el racisme, etc.) i s'infiltra una considerable càrrega de crítica social. L'adopció d'un punt de vista fantàstic i divergent és el que fa possible observar la realitat amb ulls nous i provar de trobar alternatives. El somni, la poesia, les paraules, són per a l'autor una eina de canvi i transformació de la realitat. Així ens ho explica, en clau d'humor, en aquest fragment de Viatge a l'interior del fred:

«Però sobtadament li revingué una idea que potser portaria a la solució del conflicte. Ho havia sentit explicar a l'àvia Margarida, que tenia anomenada de bruixa: la solució pot trobar-se a la rima. Quan ho digué a la classe, tothom es va sorprendre. -Què vol dir? -preguntaren. -Que la solució -repetia na Poniona- pot trobar-se a la rima. La vida és plena de solucions bellament descobertes gràcies a la rima: Qui barata / el cap es grata... I les formigues varen desfer-se el cambuix a força de sentències: -De por i de fred, / com més se'n té, més se n'admet. -Alerta que un gust / no et porti un disgust. -Fins que no fou mort en Pasqual / no li portaren l'orinal. -Tan bona sou madò Agnès / que no sou bona per a res. I na Poniona, satisfeta de veure que pel camí de la rima potser trobarien un desenllaç venturós afirmà: -Ara, només falta descobrir la paraula misteriosa que s'avingui amb Ferrana»4.

Si ens fixem en l'edat dels personatges que omplen les pàgines de Gabriel Janer veurem com en destaquen fàcilment dos grups: els vells i els infants. Els vells són humils i savis, savis no per la seva formació, sinó per les seves vivències. I transmeten aquesta saviesa als infants que els són pròxims, sovint en forma de contarella o faula. D'aquesta galeria en destaca l'àvia Hafida, la dona àrab que conta al seu nét que encara ha de néixer un feix de meravellosos contes orientals, entrellaçats amb el relat dels horrors de la guerra del Golf, en la qual el seu fill ha perdut la vida. Però no podem deixar de citar l'àvia de La serpentina, el captaire amic de l'Anna -amb qui anirà a la recerca dels dinosaures-, la vella Idani que abandona la selva per anar a retrobar el seu estimat Omaha, o el venedor de globus que conta històries a un àngel i un dimoni de pedra, que s'humanitzen a través de la paraula.

Els infants, nins o nines, destaquen per la seva ferma, insubornable, constant voluntat de saber. Són infants interrogatius, que pàgina a pàgina es plantegen mil i una pregunta sobre el món i la vida. Una vida que generalment no els resulta fàcil o plaent, perquè els toca patir i compartir els problemes dels adults: la misèria, la soledat, la incomprensió, el desarrelament... I ho fan amb ulls d'infant i, a vegades, ànima de poeta. La Berta, protagonista de Tot quan veus és el mar, li diu a la seva amiga fantasma:

«-La meva mare diu que no hi sortiràs, a la fotografia del vell Adrià, perquè creu que tot és una invenció del meu cap, una fantasia, o un somni. I potser no s'equivoca; però no sap la força que contenen les fantasies, i desconeix el poder dels somnis...»5 .

Entre els personatges adults cal fer menció de la figura positiva de la mestra, representada especialment per «la senyoreta Mònica». Es tracta d'una figura generalment femenina, capaç de connectar i participar plenament de la descoberta del món que viuen els seus alumnes, capaç de coordinar esforços, estimular sensibilitats i donar alè als projectes més agosarats, com fa la senyoreta Mònica, mestra de les agosarades formigues que van a la recerca dels grans de magrana que guariran la seva companya:

«-Prop del pol -havia dit la mestra-, el vent arriba simultàniament des de tots els punts de la bruixola. És fàcil enfollir, amb tants de vents que et travessen de sobte el pensament»6.

Pel que fa als adults del sexe masculí, Teresa Duran⁷ remarca el seu refús a un present hostil i la decisió de saltar endavant, d'adoptar una decisió radical per tal de canviar, conscient de la seva petita parcel·la de poder de transformació de la realitat i del risc d'aquest salt. Són personatges sovint voltats de solitud, aïllats en la seva misèria o en la seva follia, però sempre idealistes. Un dels més emblemàtics és, sens dubte, l'emigrant protagonista d'El rei Gaspar.

Sovint, l'acurada prosa de Gabriel Janer ha estat qualificada de poètica. Els recursos estilístics que utilitza esdevenen el seu segell, personal i intransferible. Com assenyala Teresa Duran, normalment utilitza les frases com si fossin enunciats («Tenien por, tanmateix»). Habitualment a aquests enunciats, segueixen frases complementàries que els expliciten, els singularitzen o els poetitzen («Era una por misteriosa, indesxifrable: el dolor de l'últim sospir, la solitud de l'agonia, el terror de corrompre's, la incertesa del més enllà, l'obsessió del no res...»). En aquest joc literari entre l'enunciat i el complement, és on trobam la força i l'amplada poètica de l'autor, on es fan possibles els múltiples nivells de lectura de les seves obres, on s'estableixen les complicitats amb el lector. Un altre recurs, sàviament explotat, és el dels diàlegs, dels qual ja hem parlat anteriorment. I les imatges poètiques, sorprenents i oníriques, que brufen tots els relats («Travessarien les postes de sol ran del cel del desert fins a tocar les constel·lacions amb les mans. Potser posarien el peu a les terres de gel, perquè diuen que hi ha terres de gel, de gel verd».) a vegades exposades en forma d'interrogant final que clou un capítol o una història («-Faran un taüt on pugui cabre-hi el cadàver del mar?»). En conjunt, un estil suggeridor, amarat de poesia, sovint amb un deix de tristor contrapuntat amb una pinzellada d'humor sorprenent. Construït amb un llenguatge que poua en la tradició, que sap usar els vells jocs populars de la llengua (embarbussaments, rodolins, endevinalles) per donar un to festiu i joiós o sorprendre amb l'expressió més alambinada, on la paraula recercada llueix com un joiell.

Edat de lectura

El rei Gaspar és la novel·la iniciadora de la literatura infantil i juvenil catalana a les Illes Balears i també la primera que l'autor va escriure per a infants. El 1975 va obtenir el premi Folch i Torres, l'Editorial La Galera la publicà l'any següent i va ser declarada obra d'interès especial pel «Ministerio de Información», el 1977 figurà a la Llista d'Honor del Premi de la CEEI.

És un llibre singular, on la distinció entre realitat i desig, somni i pensament, no és sempre clara. Podríem recomanar la seva lectura a partir de deu anys, però pel tema que tracta -i per com el tracta- també pot ser una lectura adient per a lectors pre-adolescents i per a adults.

Argument

Per les festes de Nadal, un immigrant accepta la feina de fer de Rei Gaspar a la porta d'una botiga de joguines. Enmig de l'ambient festiu i consumista, el «Rei» recorda el seu passat en un poblet pobre de l'altra banda del mar, on han quedat la seva dona i els seus fills, amb l'esperança de retrobar-se tot d'una que les circumstancies econòmiques ho permetin.

El contrast entre la disfressa de rei i la seva realitat de pobresa i solitud el menen al record, la reflexió i el somni. El record del seu poble (els anys de festeig, el pastoreig de les cabres, el naixement dels fills, la dona estimada, les festes), la reflexió sobre allò que el va empènyer a partir (la recerca d'una vida millor, l'illa vista com una terra promesa, rica i acollidora) i el somni de tenir a prop els seus i poder oferir-los una vida millor, en una casa d'amples finestrals on tot pugui ser diferent i nou.

Amb el cap ple de records, confusió i desigs, la matinada del dia dels Reis l'emigrant travessa la ciutat -on són ben evidents les traces de la festa i la felicitat viscuda pels altres la nit anterior- i arriba fins al moll. Del vaixell que acaba d'entrar al port en davallen la reina i els prínceps -la seva dona i els quatre fills-, carregats amb les maletes i el vell matalàs familiar. És el millor regal que podia obtenir el Rei Gaspar. Junts, recomencen la vida a la nova terra plens d'esperances i projectes.

Tema

Quan Gabriel Janer va escriure aquesta història, ja feia més d'una dècada que Mallorca s'havia convertit en la terra promesa per a molts d'homes i dones del sud de la península que, atrets per l'abundància de feina en el sector de la construcció i els serveis, a causa de la creixent demanda turística, abandonaven els seus pobles i s'establien a l'illa. Era habitual que primer vinguessin els homes sols, i en haver trobat una mica d'estabilitat, arribés la resta de la família. També era normal que primer s'establissin en habitatges molt precaris i després es compressin un petit pis o es construïssin una caseta. A partir, doncs, d'una experiència molt propera -el barri on viu l'autor va créixer i s'eixamplà amb aquests nous habitants vinguts d'allà deçà la mar- es construeix la trama d'aquest relat. El tema és, clarament, l'emigració i la problemàtica humana i social que aquesta genera (la solitud, el desarrelament, la incertesa, l'explotació, etc.), però també -des d'un caire positiu- l'amillorament de les condicions de vida, l'esperança, la il·lusió d'un futur millor.

Personatges

Un narrador omniscient va descabdellant el relat, que gira entorn de l'emigrant del qual desconeixem el nom veritable, ja que és anomenat en tot moment el Rei Gaspar. L'autor ens descriu el vestit de rei que porta -un fals vestit de rei de per riure- i molt sumàriament algun tret físic («Per dins els ulls menuts del Rei Gaspar, uns ulls lluents, una mica místics i encisats...»). Per què allò que veritablement importa són les seves vivències, sensacions i sentiments. És un personatge profundament humà, quotidià i al mateix temps extraordinàriament poètic. Té el punt de rebel·lia i d'il·lusió necessaris per haver pres la decisió de revoltar-se contra la pobresa i anar a la recerca d'una nova vida, però sent el fibló punyent de la soledat i l'enyorança dels seus. Interpreta el món des del punt de vista dels pobres, dels que només tenen el treball de les seves mans per a sobreviure, però mai no ho fa des de l'òptica dels vençuts, encara que a voltes la solitud i la sordidesa sembla que guanyaran la partida:

«Però el Rei Gaspar sabia que mai no seria seu el món, tanmateix. Perquè el món és d'una altra gent. El món és dels homes que fan la vida i la desfan com un qui descabdella una troca de llana. El món és dels que tenen diners, pensava ell [...] Ell sabia que el món mai no seria seu i s'hauria conformat amb una casa amb les finestres amples. Una casa on hi cabessin tots plegats, sense estretors, amb la possibilitat de viure del treball de cada dia».

pàg. 39.

Entorn del Rei, tots els altres personatges són secundaris o incidentals, i més que copsats directament, hi arribem a través dels comentaris del narrador o l'evocació del protagonista. En podríem destacar, tanmateix, la reina, una dona sensible que renta la roba dels rics del seu poble mentre enyora el seu marit; els prínceps, encuriosits per la nova vida que els espera; el propietari de l'empresa on treballa l'emigrant -un punt paternalista- o el taverner cantaire i sa mare, una vella que fabrica bombolles de sabó com qui construeix somnis impossibles. I al costat dels personatges humans, la referència sovintejada a la imatge de la patrona del poble, el culte a la qual marca les estacions i presideix la vida de la petita comunitat on l'emigrant ha nascut i ha viscut fins aleshores.

Propostes de treball

1. Podem imaginar com va ser el primer dia de treball del protagonista, un cop arribat a l'illa: el patró, els companys, l'edifici en construcció, la pensió on descansar i refer-se. Després, podem transformar aquestes percepcions en una carta que el Rei escriu a la seva dona i als fills per tal d'explicar com li va la nova vida.

2. La immigració de gent d'altres indrets de l'Estat Espanyol cap a Catalunya o les Balears ha minvat molt aquests últims anys, substituïda per la immigració de nord-africans, amb vivències i problemes molts semblants als que ens descriu la novel·la. A través de l'observació, la recerca bibliogràfica i l'entrevista a aquests nous immigrants o als seus fills, els alumnes poden recollir informació suficient per a posar aquest tema a debat a classe. Ho podem fer, per exemple, en forma de taula rodona sobre els pros i els contres de les migracions humanes, els problemes d'adaptació, els canvis socials que tot això comporta, etc.

3.Per al Rei Gaspar, el flaviol és un objecte que el vincula a la seva vida al poble:

«No havia tornat a tocar mai més el flabiol, d'ençà que era a l'illa. Se l'havia emportat, així mateix, però no havia gosat treure'l de la bossa, perquè li recordava el poble, el turó, el riu, llarg i ample com una cinta blava. Li recordava els sons d'aquells companys que seguien podrint-se enmig dels sementers. Li recordava la Reina que arribava correguent amb el cistell del dinar, en un temps que no tenia cap il·lusió ni esperança».

Tots tenim algun objecte que ens vincula a un temps o un lloc perdut, que ens porta records. Cada alumne pot escriure un petit text a partir de la descripció de les sensacions que li provoca algun objecte que per a ell tingui una càrrega emocional. Després, els podem llegir i comentar a la classe, o bé dur-los i fer-ne una petita exposició.

4. El text de la novel·la inclou sovint referències a festes que marquen el pas del cicle anual i descabdellen la roda del temps: Nadal i Reis, la Quaresma i el Ram, Pasqua i les processons, les festes d'estiu. Buscarem aquests fragments i veurem com és viscuda cada una d'aquestes fites anuals pel protagonista de la novel·la, tant quan era al seu poble com després a Mallorca. Per exemple, aquest fragment:

«Als infants del seu poble els Reis d'Orient no els portarien gairebé res: confitets d'anís, una embosta de glans, quatre dolços de sucre. Els infants del seu poble tenien la cara trista, la pell seca, la mirada lluent...»

pàg. 73

Comentarem com es viuen les festes segons la situació social i anímica de cada persona. Elegirem una festa i la descriurem des de dos punt de vista oposats: l'il·lusionat i el desencisat, l'optimista i el pessimista, etc.

5. Demanarem als alumnes que elegeixin el fragment que més els ha agradat de la novel·la (pel que diu, per com ho diu, etc.), en farem una lectura col·lectiva a classe on cadascun justificarà la seva tria, i finalment els exposarem en un mural «antològic», copiats amb tintes de colors.

Edat de lectura

El palau de vidre és un llibre dur i bell. Els temes que tracta no són fàcils ni amables, però el relat assoleix moments de gran plasticitat i sensibilitat. Probablement, la riquesa i els continguts de l'obra poden ser entesos, valorats i reflexionats entorn dels 15 anys. A partir d'aquesta fita -tanmateix orientativa-, l'obra és adequada a qualsevol edat, encara que pot ser especialment impactant entre adolescents i joves.

Argument

En Sulayman és un jove africà que es veu obligat, per la guerra i la misèria, a abandonar el seu país. Mentre travessen el desert, una vella li conta la història de Poniegu, la jove princesa segrestada pel vent del desert. Li explica que només un príncep la podrà rescatar. Ell voldria ser aquest príncep.

Després d'un viatge llarg i difícil, arriben a l'illa on, durant els primers anys malviu amb els seus pares, fent diverses feines. Quan la mare mor i el pare descompareix, en Sulayman comença a fer de camell, venent droga a la menuda pels carrers de Ciutat. És llest i àgil, però un mal dia la policia l'enxampa. Quan intenta fugir, es dóna un cop al cap i perd la noció de la realitat. És condemnat i empresonat. A la presó -amb la ment enterbolida- retorna a la fabulació que escoltà en travessar el desert i pensa que habita un palau de vidre i que els presoners són els cavallers de la seva cort. Un dia de Carnaval, sabedors de la seva follia, li fan creure que pot anar en una moto a buscar la flor negra dels boscos i rescatar Poniegu. El presoner que ell anomena «senescal» es compadeix de tant d'escarni i li vol fer veure la realitat, però Sulayman li respon: «¿No ho saps, senescal, que només és mentida allò que no sorgeix del somni?».

Estructura

L'argument -per a facilitar la comprensió- ha estat explicat a l'apartat anterior d'una manera lineal, però no és aquesta l'estructura del relat. L'obra es divideix en vint capítols breus. Els quatre primers ens exposen la situació actual del protagonista: és a la presó i la seva follia li fa confondre la realitat amb la fantasia. És objecte de burles i maltractaments per part de la resta de presoners. A partir del capítol cinquè i fins al dissetè fem un salt enrera i, mitjançant el desenvolupament del relat, ens assabentem de les causes que l'han aconduït a aquesta situació: la guerra i la fugida del seu país, la rondalla de Poniegu, la misèria, la desaparició dels pares, la vinculació al món de la droga i l'accident el dia de la seva detenció. Els tres últims capítols ens expliquen la festa, burla i escarni que li fan els presoners, però podem copsar com a través d'aquesta burla Sulayman acompleix -ni que sigui des de la follia- el seu somni: oferir a Poniegu la flor negra dels boscos.

Tema

El tema és la fràgil divisió entre fantasia i realitat, entre seny i follia. Com a subtemes importantíssims dins l'obra podem citar: l'horror de la guerra, l'emigració forçada, la misèria, el món de la marginació i la droga, la duresa de la vida a la presó, el racisme, la manca de solidaritat, etc.

Personatges

Hi ha un únic personatge central i protagonista, entorn del qual gira tot el relat: en Sulayman, anomenat sovint «el príncep de Montverd». És un personatge complex i mal de classificar, mescla d'heroi i antiheroi, de príncep i de captaire. En fugir del seu país té just dotze anys, en acabar el relat en té prop de divuit. En aquests anys ha conegut l'aspror de la vida i ha perdut els pares, la llibertat i el seny. És -però- un personatge que sedueix el lector: la seva lluita per la supervivència en un entorn difícil i hostil, la necessitat d'adaptar-se a les circumstàncies -sempre adverses per a un marginat com ell- i la seva vinculació insubornable al món poètic del somni i la fantasia el fa extraordinàriament atractiu i inoblidable. Sulayman ens mostra que, quan totes les portes de la vida es tanquen, la ment té encara recursos per a transformar la realitat i fer-la suportable, ni que sigui pels viaranys de la follia.

Tots els altres personatges són secundaris o incidentals i l'autor només en destaca alguns trets essencials per al desenvolupament del relat. Podríem citar la vella que li conta la història d'Aïssa i Poniegu, la qual serà per a Sulayman el referent a la poesia, la fantasia i la il·lusió. Com una vella donant de rondalla, esperoneja en el protagonista la necessitat de recerca d'una altra realitat, la capacitat de fabular i de sentir-se part d'aquesta mateixa faula, la seducció per la paraula. Podem citar, també, els presoners que des de la seva posició de marginats i comdemnats, encara fan burla i escarni d'aquell que és més dèbil i indefens. Els pares que -des de la seva pròpia misèria- son incapaços de donar al fill un mínim de recursos per a la subsistència; el traficant, que només cerca el guany fàcil a través de la mentida i la violència; els policies i els jutges, per als quals Sulayman és només una peça en l'engranatge vast i obscur del món de la droga... En conjunt, podem dir que la incidentalitat de tots els personatge el que fa és subratllar la gran solitud del protagonista, la impossibilitat de rebre ajut, de comunicar-se. És per això que l'única opció possible és la follia, la fuita de la realitat.

Propostes de treball

1. Un dels elements més atractius del llibre és, sens dubte, la història de Poniegu. La rondalla s'inicia en el capítol 6 i es desenvolupa al llarg dels capítols 7 i 8 per finalitzar en el capítol 9. En realitat, però, es tracta d'una història inacabada ja que el final queda obert, amb la protagonista segrestada pel vent del desert. Adesiara, el fil narratiu s'interromp per les preguntes de Sulayman i les vicissituds del viatge. Demanarem als nostres alumnes que tornin a escriure el relat obviant les interrupcions i que li construeixin un final, al marge de Sulayman, que clogui la rondalla. Pot ser un final d'acord amb la tradició d'aquests relats o bé un final sorprenent i alternatiu. Després, podem exposar els diversos finals i escollir el que ens sembli més encertat o adient.

2.

«Ni que la mar els hagués llançat sobre l'arena, nàufrags perduts, desembarcaren en aquell port. No tenien res més que la vida, obscura com la pell. Derrotada, la vida».

p. 49.

Tot el capítol 11 és dedicat a explicar la travessia marítima i secreta cap a les costes de l'illa. S'hi barreja el tractament ignominiós del patró, la fascinació per la descoberta del mar i la incertesa del què els espera a la nova terra. La problemàtica dels immigrants africans que arriben indocumentats a les costes espanyoles és una notícia freqüent a la premsa. Recollirem algunes d'aquestes cròniques i les usarem per iniciar un debat a classe sobre aquest tema, la problemàtica social i humana que comporta i les possibles solucions o alternatives que podrien contribuir a resoldre'l.

3.

«La pols -pàl·lida neu- li permetia viure feliç. Esnifava una mica d'aquella pols blanca i sentia que la vida s'engrandia i es perllongaven les sensacions. Després vingué l'haixix, l'heroïna... Era un home jove, que s'injectava una dosi de felicitat cada matí, potser perquè no era capaç d'inventar-la, la felicitat».

p. 68.

El capítol 16, «Ni que fos un animal ferit», ens relata la mort d'un adicte a les drogues amb cruesa i tendresa alhora. Podem llegir aquest capítol en veu alta a classe i demanar als alumnes què en pensen, de tota aquesta problemàtica. Després, podem cercar una notícia periodística semblant -dissortadament, no ens serà difícil trobar-la- i analitzar les diferències d'estil i llenguatge que hi ha entre una exposició de caràcter literari i una exposició periodística d'un mateix fet.

4.

«De nit al desert, quan creix la lluna, les històries emergeixen de la memòria. El camió avançava. La vella alçà la lona i senyalà els pous de pedra, ran del camí. -N'hi ha molts? -preguntà Sulayman. -N'hi ha molts. -Quants? Més de mil? -N'hi ha un per a cada història que neix al pensament. -Quantes? -No ho sé. Mil i una, potser. Una en cada pou. La vella coneixia les històries que els pous ocultaven al fons del ventre. En l'entranya profunda dels pous, s'hi arreceraven les històries -velles contances- de la gent del desert».

p. 31.

Podem entendre aquest fragment com una clara il·lusió als relats que conformen les Mil i una nits. Ara, que comptam amb una bona traducció al català d'aquesta obra, el professor por fer una exposició a classe de les seves característiques essencials (història-marc, datació, continguts, autoria, etc.) i demanar als alumnes que cada un d'ells elegeixi un petit conte d'aquesta col·lecció i l'expliqui als companys de classe. Una altra opció, és comentar les característiques d'alguns dels personatges literaris que provenen de les Mil i una nits i que són força coneguts a la literatura occidental: Xahrazad, Simbad, Aladí, Alí Babà, etc.

Edat de lectura

La contraportada del llibre ens indica que l'edat de lectura recomanada és a partir de nou anys. Ben probablement, a partir dels nou o deu anys, podem començar a gaudir d'aquesta història encara que, pel seus diversos nivells de lectura i el caràcter de paràbola, pot ser una lectura atractiva per a adolescents i, indubtablement, ho serà per als adults amb sensibilitat.

Argument

En Damià és un vell captaire que havia fet de prestidigitador. Les seves habilitats -i la seva filosofia- sedueixen els infants del barri, i especialment l'Anna Maria, els pares de la qual s'oposen a aquesta amistat. Després d'un temps de no veure's, reprenen el vell projecte de fer una funció de màgia al teatre del barri. Anna Maria, d'amagat dels pares, hi fa de presentadora. L'espectacle és un fracàs, per la poca sensibilitat del públic i perquè en Damià ha perdut facultats. El pare de l'Anna Maria, enfadat, la va a buscar. Aquella nit, a la seva cambra, la nena s'adorm entre plors i somnia que ella i en Damià davallen una escala que els acondueix -a través del temps- milions d'any enrera, fins a arribar al moment en què els dinosaures es destrueixen entre ells. En Damià li explica la seva teoria sobre l'extinció d'aquests animals, provocada per la manca de sentiments i de sensibilitat. N'Anna no torna a veure en Damià, però una nit l'intueix entre els estels.

Estructura

L'obra, molt breu, es divideix en 10 capítols. En el primer capítol assistim al retrobament entre els dos protagonistes, després de mesos de no veure's. Els capítols següents ens expliquen la vida de captaire d'en Damià, el seu passat d'il·lusionista, l'enuig dels pares de l'Anna Maria per l'amistat de la seva filla amb el vell, l'actitud dels veïns, etc.

Els capítols setè i vuitè exposen el nucli de l'acció: la funció fracassada al vell teatre, que posarà punt i final a la relació dels protagonistes.

Els dos últims capítols clouen l'obra i li donen la seva dimensió de paràbola, dotant-la d'un sentit simbòlic extraordinari. Relaten el viatge a través del somni que permet presenciar l'extinció dels dinosaures i treure'n conseqüències perfectament aplicables a la realitat actual. Les últimes línies -que recorden el final d'El petit príncep- ens mostren com -malgrat les prohibicions- el record i l'ensenyament del vell Damià sempre serà present en el cor de l'Anna Maria.

Tema

Aquest petit fragment ens dóna -metafòricament- la clau del tema de l'obra: «Si la sang arriba freda al cap, el pensament es tanca a la il·lusió, a la màgia del somni». La idea central de l'obra és que la manca de sentiments i de sensibilitat acondueix a la destrucció, a una vida grisa, mancada de qualsevol estímul. Entorn a aquesta reflexió, exposada mitjançant la singular teoria de l'extinció dels dinosaures, hi ha altres temes també importants: la marginació social, la força de l'amistat malgrat les diferències d'edat i condició, el dret a ser diferent, la manca d'enteniment entre els pares, etc.

Personatges

El relat gira entorn de dos personatges centrals, diferents i complementaris alhora. En Damià, el vell marginat que estima aferrissadament la seva llibertat i la vol salvaguardar a qualsevol preu (encara que aquest sigui un preu tan alt com la fam i el fred), posseeix un passat fet de fantasia i una filosofia de la vida pròpia, anticonvencional i crítica, però no àcida ni ressentida: «-No li agrada l'hospici. Diu que s'estima més lluitar sol per la supervivència, que la vida és còmoda a l'hospici, excessivament còmoda. A en Damià li agradaria ser un lleó salvatge, que ha de cercar-se la vida cada matí. Heu vist res més desgraciat que un lleó en una gàbia, fart de carn pudenta, marejat de tantes mosques que li embullen la memòria?» p. 21. Malgrat la seva fortalesa i decisió, hi ha una cosa que entristeix profundament en Damià, i és l'oposició dels adults a la seva relació amb els infants. Per a ell, conversar amb nins i nines i mostrar-los una altra manera de veure i interpretar el món és el que dóna sentit a la seva vida. El adults, mancats de sensibilitat i plens de prejudicis, només veuen en ell un vell brut que vagareja pels carrers i beu massa vi, un marginat, un paràsit.

L'Anna Maria -com la Berta de Tot quan veus és el mar- és un personatge paradigmàtic en la galeria de protagonistes de Gabriel Janer. Intel·ligent i sensible, pateix la incomprensió dels pares i la manca d'enteniment entre ells. Ens sobta la seva lucidesa, la capacitat de condensar en una frase breu o una pregunta l'absurd del món dels adults:

«-No ens agrada -afegia la mare- que t'obsedeixis amb els enganys d'un malabarista errant de taverna. Un trampós. -Però en Damià no enganya ningú. -Què dius ara? Si tot és una trampa. -Tot? -preguntava l'Anna Maria. -Absolutament tot el que fa aquest home. -Només tot el que fa aquest home?»

pp. 33-34.

«M'han dit -explicava- que potser es reconciliaran, amb les vacances. La mare creu que tornaran a estimar-se, com en aquell temps en què jo era petita. Tu creus que tres o quatre gin-tònics i una pizza tenen tant de poder?»

p.47.

L'Anna Maria construeix el seu propi criteri a través de les converses amb en Damià i de la seva observació de l'entorn i del comportament dels adults. La seva sensibilitat, a flor de pell, sovint xoca amb els plantejaments prosaics dels altres personatges: «I plorava, impotent de veure que aquella gent no era capaç, tanmateix, de percebre la fascinació màgica dels somnis».

La resta de personatges que apareixen al llibre són secundaris, anècdòtics o purament incidentals. En podríem destacar els pares, convencionals i capficats en els seus problemes i després una sèrie de personatges adults que -encara que no comparteixin l'estil de vida d'en Damià-, no el censuren ni marginen: el comissari bonhomiós que aconsella a en Damià que vagi a l'hospici, però que comprèn la resistència del vell captaire i el convida a cafè amb llet i pastes; la fornera i el botiguer que li proporcionen un poc de menjar o la mestra, que voldria convidar-lo a fer una conferència als seus alumnes.

Uns altres personatges, que sorgeixen del somni i que tenen -com ja hem comentat abans- un sentit metafòric són els dinosaures. Sense individualitats, presentats com a grup, aquests animals prehistòrics són el referent que pren l'autor per a simbolitzar l'autodestrucció, les conseqüències de la insensibilitat.

Suggeriments didàctics

1. El capítol 4 és el més divertit i faceciós del llibre. Ens conta dues anècdotes, plenament surrealistes, del passat d'en Damià com a il·lusionista. La primera explica com un dia volia fer aparèixer un ànec i li va sortir una artista de Hollywood, i les peripècies que hagué de patir per tal de fer-la desaparèixer. La segona, de com trossejà una senyora i en tornar a confegir-la màgicament li faltà un peu. Tant una anècdota com l'altra són molt atractives plàsticament i literàriament -hi ha tot un joc de suposades paraules màgiques-, és per això que una proposta atractiva seria refer aquest capítol en forma de còmic, dibuixant les seqüències i adaptant el text. Podem optar per fer-ho de forma col·lectiva, ja que així la feina serà menys feixuga i més engrescadora.

2. En Damià s'entristeix molt en veure que la grua se'n du el cotxe que li dóna aixopluc, i en la seva imaginació la compara a un dinosaure. Després, busca conhort a la seva tristor abraçant el tronc d'un vell arbre:

«S'aferrà a la soca i l'abraçà, amb el desesper de sentir aquell refús. El plor es va fondre en la duresa de l'escorça. L'arbre li comunicava una certa tranquil·litat, perquè tenia la sensació que no estava sol. Havia entrat la primavera i les fulles de l'arbre tremolaven, inquietes. En Damià percebia la vibració de les fulles, l'aroma de la saba, la vitalitat del tronc... I era com si fos un germà, un germà gran al qual pots acudir a cercar suport».

p. 42.

La grua com un dinosaure i l'arbre com un germà gran són dues comparacions a través de les quals dos objectes habituals a la vida quotidiana es carreguen emocionalment mitjançant la percepció individual, un positivament i l'altre de forma negativa. Podem demanar als alumnes que elegeixin dos objectes i reflecteixin en ells una determinada càrrega emotiva. Ho hauran d'explicar per escrit, en un registre literari. Podem aprofitar per aprofundir en els conceptes de comparació i metàfora.

3. Al llarg del llibre surt diverses vegades la idea que l'hospici o l'alberg és un lloc on es poden satisfer les necessitats bàsiques del cos (menjar, dormir en un llit, rentar-se), però en Damià prefereix la llibertat i la incertesa del carrer a la comoditat que ofereixen les institucions. Una proposta seria buscar quin serveis d'aquests tipus hi ha a la nostra ciutat (on es troben, de qui depenen, que ofereixen, etc.) i elaborar-ne un petit informe o dossier. Treballarem les diferències entre la prosa expositiva i objectiva que requereix un informe i la prosa literària del relat que comentam.

4. Els dinosaures, tot i que han existit realment, acumulen una considerable càrrega mítica, afavorida per la literatura i el cinema. Demanarem als nostres alumnes què els agradaria saber d'aquests éssers i formarem diversos equips de treball per temes (classes de dinosaures, hàbitat i costums, llegendes, teories sobre l'extinció, novel·les i pel·lícules que en parlin, etc.), els quals buscaran informació i l'exposaran a classe, ajudant-se de materials de suport: lectura de textos, fotografies, esquemes, enregistraments, etc.

Edat de lectura

Han cremat el mar es publicà en una edició juvenil el 1993 i l'any següent obtingué el Premi Nacional de Literatura Juvenil que concedeix el Ministeri de Cultura. Es fa difícil, tanmateix, recomanar-ne una edat de lectura adient, perquè es tracta d'una obra que -com altres de l'autor- té molts de nivells de lectura, des del més anecdòtic al més simbòlic. Podem dir, per tant, que una bona edat podria ser a partir del 12-13 anys, però que ben segur resultarà atractiva i colpidora per a joves i adults.

Argument

Quan esclata la Guerra del Golf, Yasin -un jove de Bàssora- es veu obligat a combatre i mor entre les ruïnes d'un búnquer durant un dels atacs dels aliats. La seva dona espera un fill i l'àvia Hafida -la mare de Yasin- decideix explicar a aquest nét que encara ha de néixer la història de la seva família, entremesclada amb el relat de l'horror i l'absurd dels combats i la descripció de com era la vida abans que la guerra desfés les esperances, els projectes i el mar. Yasin era músic i narrador, contava velles històries d'amor i prodigis a les festes, també havia estat un bon narrador Sohrab, el seu pare. Algunes d'aquestes contances seran recontades per l'àvia Hafida al nét encara no nat, com a testimoni i penyora de l'herència de sensualitat i fantasia del seu país, el país de les mil i una nits, ara devastat per la guerra.

Estructura

El relat és breu i es divideix en 15 capítols que no segueixen un ordre lineal ni cronològic en l'exposició dels fets. Ja al primer capítol ens assabentam de les línies bàsiques que es desenvoluparan: el relat com a pervivència de la memòria, la guerra terrible en la que han mort el pare i el fill (Sohrab i Yasin) i la sensualitat del món oriental:

«Vet aquí la causa per la qual m'he decidit a explicar-te aquesta història: l'infortuni de ser pobres, alguns desastres de la guerra, l'enèrgica sensualitat amb què els homes del poble s'havien atrevit a imaginar la vida, segles enrere, sobre aquest espai. Et parlaré, també, del teu pare...».

p. 11.

Els capítols 2, 3 , 4 i 6 se centren essencialment en l'adolescència de Yasin, la descoberta de l'amor i de la seva passió per la música, la fascinació per les històries. El capítol 5 reviu els preparatius i la imminència de la guerra. En canvi, els capítols 7, 8, 9 i 10 es centren més en Sohrab, en el seu passat de pescador amarat d'històries sobre el mar que ell recontava amb gràcia i poesia. A partir del capítol 11 torna el protagonisme a Yasin i ja fins al final l'obra entremesclarà el relat de la vivència de la guerra amb una de les més belles rondalles que explicava Yasin, la de l'amor dissortat entre un príncep de Síria i Samira, l'esposa de l'emir. La cloenda del llibre ens torna a l'horabaixa en què Yasin s'enamorà «Van mirar-se, els teus pares, i tu començares a néixer».

Tema

El tema central de l'obra és, indubtablement, la guerra. L'autor començà a escriure aquest relat quan encara els míssils de la Guerra del Golf solcaven el cel de Bagdad i la televisió ens inundava amb imatges d'un mar encès pel vessament de petroli. La impressió i la reflexió sobre aquests fets (l'anomenada guerra tecnològica, la manipulació de la informació, el desastre humà i ecològic que tot això significa) el menaren a construir aquesta història bellíssima d'amor i mort, d'esmolada fantasia i crua realitat. El tema, doncs, és la guerra i la destrucció que comporta a tots els nivells: personal, col·lectiu, econòmic, ecològic, cultural, etc. Podem esmentar, també, la valoració de la narració com a ordenació del caos, pervivència de la memòria i envol de la imaginació:

«La guerra -no he estat capaç d'esborrar de la memòria l'estrèpit dels fusells, l'explosió de les bombes- ha destruït allò que quedava dels vells encantaments, el misteri dels relats que els homes i les dones d'aquest poble contaren durant segles, mentre tractaven d'explicar que la vida, tot i que sovint és amarga, a vegades ens fa tremolar el cor, només el temps que dura l'espai de la felicitat».

p. 61.

Personatges

Hi ha una gran diversitat de personatges, que desfilen a través del record de Hafida, la narradora. L'àvia, una dona plena de tendresa i ràbia, saviesa i clarividència, és una de les més belles creacions de l'autor. D'ella en sabem poques coses, però el lector percep la realitat a través dels seus ulls, i així és també com la rep el seu nét encara no nat, subjecte passiu però tanmateix protagonista, de la història.

Yasin i Sohrab comparteixen protagonisme, pare i fill que compartien la vida humil, la passió per les històries, l'acceptació plàcida i lúdica de la vida, han hagut de compartir la mort en una mateixa -absurda i devastadora- guerra. De Yasin en destaca la il·lusió d'una vida gairebé per encetar i el temor davant el futur incert que dibuixa la guerra, de Sohrab la ironia de les seves històries, la seva vinculació al medi natural, especialment al mar, que serà destruït primer per l'explotació dels seus recursos i després pel vessament del petroli.

Els altres personatges de l'entorn familiar estan menys desenvolupats: Maryam, la jove embarassada i vídua, l'oncle botiguer que col·leccionava bells instruments de corda, la seva esposa sorda que era capaç de percebre la música màgica que feien aquests instruments, el barber del carrer de la Pols, etc.

Hi ha, també, els personatges que formen part de les històries que es relaten en el llibre. Especialment, la figura del príncep sirià i la seva amant, l'esposa de l'emir, protagonistes d'una exquisida rondalla d'amor i mort. Però també els nuvis que cavalcaren una estranya carcassa voladora, l'esclau que se salvà de la mort tot interpretant una melodia colpidora en un vell llaüt, etc.

Propostes de treball

1. Per a una millor comprensió del llibre, abans o després d'iniciar-ne la lectura, podem dur a terme un treball de recerca i documentació sobre la Guerra del Golf: cronologia, països en conflicte, interessos, estratègies bèl·liques (bombardeigs, vessament de cru, enfrontaments entre forces de terra), conseqüències (vides humanes, destrucció ecològica, destrucció de bens culturals, etc.). Com que és una història recent, podem fer aquesta recerca a través del treball d'hemeroteca. Podem comparar aquesta guerra i la forma com es va dur a terme amb l'encara més recent conflicte de Kosovo.

2. Podem elegir alguna o algunes de les històries de Sohrab que parlen del mar i de les quals l'autor només ens en proporciona algunes pinzellades per desenvolupar-les literàriament. Per exemple, l'illa que era una tortuga, els vells marins que habiten en coves i tenen claus terribles, les peripècies dels mariners perduts al ventre d'una balena, la barca plena d'algues mortes, els ocells que enfosquien el cel, el geni sorgit del calderó de coure, etc.

3. En el capítol 6 se'ns conta la història del príncep sanguinari que feia matar esclaus per tal que la sang servís d'ungüent al seu cavall predilecte. És un relat breu però colpidor que podem intentar traslladar a un altre llenguatge narratiu, per exemple, reescriure'l en forma de romanç per ésser cantat o recitat, llegir-lo en veu alta amb acompanyament musical, fer-lo servir de base per a un guió de còmic o de titelles o bé una auca, buscar-li -tal com suggereix l'autor- altres finals, etc.

4. Hafida conta una versió condensada de la rondalla «La flor romanial» i es compara a ella mateixa a la canya que delatà el crim del mal germà. Demanarem als alumnes que cerquin una versió completa d'aquesta història i l'expliquin a classe. Després, fa una comparació entre la fortalesa de les canyes i la seva mateixa capacitat de suportat l'adversitat. Podem considerar la canya transformada en flaviol delator com un símbol de Hafida. Buscarem, en altres capítols del llibre, elements simbòlics que l'autor usa per intensificar o il·lustrar el que vol exposar: les cames de fusta que caminen soles, els paisatges pintats al cap de les agulles, les rates del desert, les ombres, el sol que neix del desert, etc.

5. A partir d'aquest fragment, suggerirem als alumnes que facin una descripció del què és per a ells el sentiment de la por:

«Una guerra no és, bé vull que ho sàpigues, una lluita entre màquines. Tanmateix, al final, la derrota es compta pel número de morts. No et serà difícil comprendre fins a quin extrem n'hem sortit vençuts. Hi hem posat massa homes i hem conegut la mesura del pànic. La terra -les trinxeres que les rates del desert cobriren d'arena- és plena d'ombres embogides d'espant, mortes de por. Tu no saps, escara, de què és feta, la por. Que té les dents com claus i s'aferra a la carn, que és carnissera».

p. 30.

Edat de lectura

Daniel i les bruixes salvatges obtingué el premi Bancaixa de narrativa juvenil el 2002. Aquest premi és instituït per l'Ajuntament d'Alzira (País Valencià). L'obra fou publicada el 2003 a la col·lecció l'Espurna de l'Editorial Bromera, una col·lecció de caràcter juvenil. La novel·la, tanmateix, és de difícil adscripció a una edat determinada, tal com passa amb moltes altres obres d'aquest autor.

Encara que la història és breu, tant l'estil literari usat, com l'estructura fragmentada en l'exposició dels fets i la duresa del tema tractat, la fan una obra poc adequada per a lectors de menys de quinze anys. A partir d'aquesta edat i per a adults, el relat és colpidor i suggeridor.

Argument

Una nit de Nadal una dona infanta un nen i el deixa abandonat entre fems. Un captaire el troba i el lliura a una parella de mercaders benestants que li posen per nom Daniel i el crien com un fill. Quan Daniel té just sis anys el seu pare adoptiu és falsament acusat de d'encobrir un assassí i mor a la presó. La mare, perdut el marit i desposseïda de tots els seus béns, mor dies després al carrer. Daniel torna a mans del captaire, però amb ell no té cap menar de futur i decideix partir a la recerca d'una vida millor, el captaire li dóna 15 monedes d'or que havia rebut dels seus pares com a compensació per haver-los lliurat el nen.

Daniel sobreviu d'allò que obté captant o amb petits furts. Durant un temps fa d'ajudant als frares d'un hospital que acull malalts del foc de sant Antoni, però cansat de passar fam se'n va. Entra a servir a casa de mossèn Ferrandot, un capellà bonàs i excèntric que a les nits toca la bombarda dalt la teulada i està fascinat per la història d'amor entre el rei Salomó i la reina de Sabà. El mossèn ensenya Daniel a llegir i li explica les històries de la Bíblia, alhora que l'introdueix al món de la fantasia i la fascinació per les belles contalles. Mor Ferrandot i el jove Daniel torna a quedar al carrer. S'uneix a una banda de brivalls que sobreviuen a base de robatoris i enganys. Després, passa a treballar com a servent d'un notari, però és un mal home que l'apallissa sense miraments. Als vuit mesos, Daniel el fa caure dins un parany i fuig, fart de bastonades.

Per un sou miserable i una mica de menjar, es lloga com a cabrer a una possessió. En la més gran solitud, s'enamora d'un noia que ha vist un sol cop i amb la que mai no ha parlat. Una nit, és testimoni de com l'amo mata a cops i estimba per un barranc un antic rival amorós. L'amo -un ésser mesquí-, en sentir-se descobert, no dubta en acusar Daniel del crim que ell mateix ha comès. Li troben les 15 monedes d'or que havien estat del captaire i conclouen que ell és l'assassí i que el mòbil del crim no és altre que el robatori. Per això, Daniel és condemnat a morir penjat a la forca.

La narració, en primera persona, és el text que ell mateix escriu la nit abans de ser ajusticiat i que va adreçat a la seva estimada.

Estructura

El relat no és gaire extens, un centenar de pàgines. Es divideix en 15 capítols (com a Han cremat el mar) que no segueixen un ordre lineal ni cronològic ni temàtic en l'exposició dels fets. Escrit en primera persona, en forma autobiogràfica, són les diguem-ne «memòries» d'un jove de quinze anys que les escriu hores abans de ser ajusticiat, acusat falsament d'assassinat. L'escrit és dirigit a la seva estimada, un personatge només intuït vagament al final de l'obra i del qual no sabem el nom ni en tenim pràcticament cap a altra dada.

Al primer capítol ens assabentem de la situació terrible del protagonista, el qual ens diu que fa només sis mesos que treballa de cabrer. El segon capítol ens introdueix el personatge de mossèn Ferrandot i la seva fascinació per la reina de Sabà. Sabem, també de les circumstàncies del naixement i l'adopció de Daniel. Els tres capítols següents es centren en la descripció de la vida amb els pares adoptius -la cançons que li cantava la mare, les històries fabuloses dels viatges del pare-, la descripció dels conflictes civils entre dos bàndols aristocràtics que suposaran l'assassinat d'un jutge i la posterior acusació del pare i finalment, la injusta mort dels progenitors que comportarà la definitiva orfenesa de Daniel.

El sisè capítol és el de la presa de consciència de la precarietat de la seva situació, tant afectiva com material. Daniel, encara un nen «exposat a morir de fred», ha de prendre la determinació de sobreviure sol en un món hostil. Els capítols 7, 8 i 9 estan amplament entreteixits d'històries secundàries i alhora complementàries de la principal: el dia que Daniel trobà un vell anell al ventre d'un peix, els espectacles terribles de les execucions públiques, el pescador que creia haver pescat el diable, el peu amputat els dits del quan encara ballen, el cec que canta la trista història que portà la mort al mercader, el frare que somreia només quan dormia, etc. El capítol 10 és un punt d'inflexió en la narració, ja que el protagonista abandona el convent i entra a servir mossèn Ferrandot.

Els tres capítols següents (11, 12 i 13) són els de la vida plàcida amb el capellà que li descobreix la literatura. L'autor ens parla llargament dels amors entre la reina de Sabà i el rei Salomó, i de com l'adolescent se sent fascinat per aquesta història. Al final del 13è capítol mor Ferrandot i Daniel queda, altre cop, al carrer.

Els dos últims capítols precipiten el desenllaç. L'arribada de l'home misteriós que posteriorment serà assassinat, la descripció de com Daniel n'és testimoni i, finalment, l'acusació de l'amo que el durà a la forca. Cap al final del llibre s'intensifica l'expressió de l'enamorament de Daniel.

En conjunt però -com ja hem dit- el text és com un conjunt de retalls de records que el lector ha de confegir i ordenar de bell nou, per tal d'establir l'ordre cronològic dels fets i la cohesió de les referències i els símbols que l'autor desplega amplament a través del recurs a les històries inserides dins el text, els referents cultes, les sentències de caràcter filosòfic, les imatge poètiques i oníriques, etc.

Tema

El tema central d'aquesta novel·la és la injustícia. La injustícia de la vida i de la mort. A partir d'aquest nucli central l'autor proposa altres temes que en deriven, com és la pena de mort, l'explotació de l'home per l'home, la fatalitat com a destí inexorable, la lluita aferrissada per la supervivència, la misèria i la mesquinesa. Hi ha -també- temes en positiu, especialment el sentiment amorós i la descoberta de la sensibilitat com a maneres de transformar la percepció del món. Daniel és capaç d'entendre, comprendre i en certa manera acceptar la injustícia de la seva vida i de la seva mort gràcies a la seva sensibilitat, que ha desvetllat a través de les belles històries i de l'amor d'algunes persones que l'han acollit i estimat. Un dia, va tenir la següent conversa amb mossèn Ferrandot:

«-Escolta'm a mi, Daniel: la vida que t'ha tocat viure és la millor de les vides possibles. -Per què -vaig gosar preguntar-li-, si sóc un desgraciat? La misèria m'envolta des que la meva mare em va llançar a la terra. Hi ha tant de biaix de néixer en una casa o néixer en una altra... -Tu ho ha dit, Daniel -em replicava-, la misèria m'envolta. Fixa't: no la portes a dintre teu. La misèria és exterior a tu... /... -Tu no ets miserable, tot i que la misèria t'ha acompanyat sempre. Potser continuar amb la misèria és una decisió teva... /... -Però tu no ets un miserable, Daniel. Tens noble el cor, ets viu com la centella...».

(pp. 15-16).

Personatges

El fet d'estar escrita en forma autobiogràfica fa que el personatge central i protagonista, en Daniel, tingui una gran força. El lector tot ho veu i percep a través dels seus ulls, de les seves apreciacions, dels seus records. Daniel és un jove intel·ligent i net de cor, que es veu obligat a sobreviure en circumstàncies del tot adverses. La capacitat d'observar, d'escoltar, d'imaginar i -finalment- de posar per escrit les seves vivències, seran les armes que li permetran sobreviure entre tanta dissort i acceptar amb serenitat la mort. La resta de personatges formen una mena de teló o galeria al seu entorn, que va contrapuntant el diversos moments del relats. Alguns només estan insinuats, el lector just els pot intuir. Altres estan caricaturitzats, en un esbós exagerat que en remarca els trets més característics. Trobem un major desenvolupament en els personatges positius, els que han fet bé a en Daniel i en canvi un major esquematisme en els més negatius.

Entre els personatges positius destacaríem en Pere-Antoni Roca i na Genoveva Costa, la parella que l'adopten (el pare que li porta regals i històries de mar enllà, la mare que li canta una bella cançó trobadoresca), el frare que l'ensenya a somriure i -sobretot- mossèn Ferrandot, una figura extravagant i gairebé màgica amb unes teories insòlites sobre la relació entre el creixement dels cabells, els batecs del cor i l'amor.

Entre els personatges negatius trobem tots els que s'aprofiten de la feblesa de Daniel, sobretot el notari que l'apallissa sense motiu i l'amo que el du a la forca amb la seva falsa acusació. N'hi ha, però, molts d'altres. El vagabund que s'aprofita dels seus companys més joves per explotar-los, la madona que li plany un tassó de llet, etc. El captaire que el troba just acabat de néixer i que el recull altre cop quan moren els pares adoptius és un personatge ambivalent. D'una banda vol treure un rendiment de la seva troballa, però de l'altra el deixa partir i li dóna les quinze monedes que havia «cobrat» per ell, monedes que finalment serviran per acusar-lo falsament d'assassinat.

Cal esmentar, també, els personatges que formen part de les històries inserides en el relat, especialment la reina de Sabà i el rei Salomó, personatges que actuen com a contrapunt mític a la crua realitat del protagonista. La seva història d'amor serà el referent gairebé continu de Daniel quan somnia que una altra vida és possible. Hi ha altres personatges incidentals, especialment vinculats a l'univers de les rondalles: el pescador que creia haver pescat el diable i en demanava escriptura de propietat al notari, el cec Damià que cantava romanços i auques, el frare que parlava de filosofia amb el seu ase, l'home ric que volia descobrir el llenguatge dels ocells, etc.

Suggeriments didàctics

La novel·la no se situa en unes coordenades temporals ni geogràfiques concretes. Per la societat que descriu, l'acció es podria situar entre els segles XVII-XVIII, fins i tot a principis del XIX. L'espai podria ser el de qualsevol lloc d'Europa a aquesta època, però probablement l'autor pensava en una ciutat portuària de la Mediterrània. Alguns fets es poden identificar amb la realitat històrica mallorquina dels segles esmentats. Les lluites entre dos bàndols aristocràtics -els Canamunts i els Canavalls- que enverinaren la vida de la societat civil a la Mallorca del XVII , l'assassinat del jutge Joan Berga que és força semblant al del jutge Antoni Despujols de la novel·la, etc. No hi ha, però, cap intenció per part de l'autor de descriure esdeveniments o llocs concrets, fet que accentua en la narració el seu caràcter de paràbola. És per això que el suggeriment didàctics que proposem són més tost de caràcter genèric i reflexiu.

1. Un tema cabdal de la narració és la pena de mort. Aquesta condemna existeix encara a molts de països del món. Podríem dur a terme un treball de recerca i documentació que després concretarem sobre un mapa, dels estats que encara apliquen aquest càstig. Veurem com i quan va ser abolida la pena de mort a l'estat espanyol. Podem escoltar alguna cançó vinculada a les últimes hores d'un condemnat a mort, com la composició «Margalida» de Joan Issac (sobre l'execució de Salvador Puig Antich) o «Al alba» de Luís Eduardo Aute, composada a ran de les últimes execucions de Franco per l'anomenat procés de Burgos (1975).

2. Buscarem a la xarxa les pàgines d'algunes associacions que treballen per a l'abolició de la pena de mort i veurem quins recursos posen en funcionament.

3. Des d'un plantejament més literari, treballarem sobre la història de Salomó i la reina de Sabà. Qui eren aquests personatges? On i quan varen viure? Quina va ser la seva relació? Buscarem el llibre de Salomó a la Bíblia i en llegirem alguns fragments. També podem cercar informació sobre altres parelles famoses històriques o literàries: Romeu i Julieta, Marc Antoni i Cleopatra, Artús i Ginebra, Tirant i Carmesina, Jaume I i Violant d'Hongria, Don Quijote i Dulcinea, etc.

4. Extraurem del text de la novel·la algunes de les rondalles que s'hi expliquen i les reescriurem en un nou format: en còmic, en auca, en forma dialogada, com un missatge de mòbil, com una cançó, etc.

5. Un tema recurrent en el text és el de l'explotació infantil. A partir d'aquest text:

«Em record que vaig tenir por. Patia de veure que, de manera inesperada, aquell home em podia tornar a vendre. I tenia por. Era com si la m'haguessin clavada a l'arrel dels cabells, la por. Qui volgués comprar-me seria per fer-me treballar com una bèstia. Hi havia qui tenia un estol d'infants, els més pobres de tots, que reclamaven la generositat de la gent per compte seu. Com aquell que té un ramat d'ovelles, un corral de gallines, una guarda de cabres. Els controlaven els ingressos i els donaven poca alimentació i molt de càstig perquè tinguessin l'aspecte malaltís i la color trencada».

p. 42.

Buscarem a la premsa o a Internet fotografies sobre caso d'explotació infantil en diversos àmbits -fàbriques, mendicitat, prostitució, etc.- i en diversos entorns -societats desenvolupades, països en procés de desenvolupament, indrets de pobresa i marginació, etc-. Conversarem com podem incidir en intentar combatre aquestes situacions (no adquirir productes fabricats per empreses que exploten els infants, denunciar els casos que puguem percebre en el nostre entorn, etc.).

6. Rellegirem el capítol 3, on se'ns descriuen els regals meravellosos i les històries fantàstiques que el mercader Pere-Antoni Roca duia dels seus viatges mar enllà. Demanarem a cada alumne que imagini i descrigui un regal meravellós que li agradaria rebre en una ocasió molt especial. Podem fer una activitat manual que titularem «Els regals impossibles». Consistirà en fer paquets singulars amb tota mena d'elements -paper, cartró, branques i fulles, teles, pedretes, vidrets, caramels, plàstics, boles de collars, fruits secs, llaços i cintes, flors, etc.- . Després, exposarem aquests paquets, cada un amb una etiqueta del seu contingut «meravellós».

Edat de lectura

Vola, vola..., Josh! és un llibre de la col·lecció «El vaixell de vapor» de la sèrie blava. A la contraportada -després d'unes línies sobre el text i l'autor- podem llegir la indicació «A partir de 7 anys», entre els 7 i els 10 anys pot ser una bona edat per a la lectura d'aquest conte, tant per la llargària de la narració, com per la història que s'hi explica, a través del recurs dels animals personificats.

Argument

En Josh és un estornell que ha nascut l'últim d'una llocada de set. Prest tots el joves ocells són entrenats per al llarg viatge que hauran de fer cap a les terres més càlides del sud. En iniciar-se el viatge la mare pateix perquè sovint en Josh queda ressagat, primer perquè s'embadaleix amb els paisatges i després perquè s'enamora d'un jove estornella que es diu Daniela. Deixen l'esbart i segueixen el camí junts. Passen diversos perills, el major és aconseguir lliurar-se del monstre que hi ha en els freus de les muntanyes. S'incorporen a un nou esbart jove i aprenen a vèncer la por dels espantalls, però una escopetada fereix en Josh, que haurà de fer uns dies de repòs. Després, passen per Florència on coneixen Pinotxo i la fada dels cabells blaus i veuen un espectacle de titelles, segueixen camí i en passar per una gran ciutat (Barcelona?) s'embadaleixen amb la vida dels passeigs (les Rambles?) i entren a uns grans magatzems. Topen el falcó, però el poden esquivar i finalment arriben a al seu destí: una illa del sud (Mallorca?).

Estructura

Gabriel Janer Manila rarament usa una estructura lineal en les seves narracions, sovint comença in media res i després va descabdellant la informació d'una manera aparentment desestructurada. El llibre que analitzem, però, és per a lectors encara inicials i l'estructura dividida en 12 capítols -tot i no ser estrictament lineal- no és gaire complexa. Al primer capítol ja trobem l'esbart en ple vol i la mare de Josh que se n'adona que el seu fill es va ressagant del grup. Els dos capítols següents parlen del naixement del protagonista, l'entrenament per al llarg viatge, la curiositat dels ocells més joves i la saviesa que els transmeten els majors. Després, hi ha l'encontre amb Daniela i l'enamorament. Els capítols 5-7 es centren en l'aventura solitària dels dos joves fins a trobar un nou esbart en el qual s'integraran i en el qual coneixeran el valor de la solidaritat. Els tres capítols següents són força diferent i tenen un alè més poètic. Els ocells passen per Florència i mantenen una singular relació amb Pinotxo. Finalment, a l'últim capítol travessen una ciutat que fàcilment podem identificar amb Barcelona, superen l'atac del falcó i finalment arriben -sans, estalvis i feliços- al seu destí, una illa del sud del Mediterrani.

Tema

El tema central del relat és la migració, el viatge des de l'indret on es neix cap a l'indret on pot es viure i els perills, aprenentatges i esforços que suposa el camí. Temes complementaris del central són la descoberta de l'amor, la necessitat d'aprendre a superar la por, el valor de la solidaritat i la curiositat per allò que ens envolta. Tots aquest temes estan tractats a través de personatges animals -ocells- però són una clara transposició de les preocupacions i els neguits dels humans.

Personatges

Com ja hem dit, pràcticament tots els personatges són ocells. Hi ha, també, personatges humans -que sovint s'enfronten als ocells- i d'altres extrets de la literatura (Pinotxo, la fada dels cabells blaus, el titellaire Menjafoc). El protagonista és Josh, però també la seva parella Daniela. Junts descobreixen l'amor i els perills del món, junts construeixen un projecte de vida. Com a protagonista col·lectiu podríem parlar de l'esbart. L'esbart és integrat per milers d'ocells, però actua com un sol personatge. Té unes regles de comportament, unes estratègies i uns codis que cal respectar. D'alguna manera podem dir que ens trobem davant un breu relat d'aprenentatge, amb una certa càrrega iniciàtica. Josh i Daniela són joves i inexperts, aquest és el seu primer viatge. A través del camí aprendran les estratègies bàsiques de supervivència i el valor de la solidaritat. En arribar al seu destí ja seran ocells adults, capaços de dur endavant una vida plena.

Propostes de treball

1. Primerament, convindria que els alumnes es documentessin sobre les característiques físiques i la vida dels estornells, especialment pel que fa al tema de la seva migració anual. Aquesta informació pot ser exposada a classe en forma de mural, en podem veure fotografies i documents audiovisuals, etc. Serà interessant veure sobre un mapa quin és el trajecte migratori dels estornells.

2. Un cop tinguem clars aquests aspectes, poden passar a analitzar la fabulació que en fa l'autor. Veurem quins aspectes es corresponen a la realitat de la naturalesa i quins tenen una dimensió literària. Després, podem comparar la migració dels ocells amb el fenomen de les migracions humanes. Des d'on i cap a on migren els humans? Amb quins objectius? Com és el camí que fan? Quins perills han de passar?

3. Ben segur que a classe tindrem alumnes fills d'emigrants. A partir de la informació que ens puguin aportar de l'experiència dels seus pares o d'ells mateixos, podrem conversar sobre aquest tema tan complex.

4. En Josh i el seu esbart sovint veuen el món des del cel. Nosaltres, quan anem en avió, també tenim aquesta visió. Demanarem als alumnes que dibuixin com veuen la terra des del cel, buscarem fotografies aèries i les penjarem a classe. Conversarem sobre el canvi de perspectiva i com les coses canvien si les observem des d'un punt o un altre.

5. L'autor sovint parla de la por i de les estratègies que cal fer servir per vèncer-la. Reitera l'exemple de la por «volguda» que passem en entrar en un Tren de la Bruixa dels que hi ha als parcs d'atraccions:

«-Però tu em parles d'un joc, Josh. Aquells que munten al tren saben que les bruixes i les graneres participen d'una diversió. A l'altre extrem del freu ens espera un monstre afamegat que s'alimenta dels ocells que passen. I això no és un joc. No és estrany si tinc por».

p. 38.

Podem proposar als alumnes -com a activitat col·lectiva- fer dues llistes. A una posarem aquelles coses que ens fan una por volguda o «de per riure» -els contes de por, la nit de Halloween, les disfresses de calaveres, fantasmes, vampirs, etc.- a l'altra llista posarem les coses que ens fan por «de veritat» -la mort, els accidents, la soledat, el patiment, el rebuig social, etc. Reflexionarem sobre aquests temes i buscarem estratègies per enfrontar-les.

6. Els ocells juguen a «Volen, volen...». és un joc molt conegut i prou entretingut per jugar una estona a classe o a l'hora del pati. En el capítol 5 Josh dedueix que deuen ser a Alemanya perquè li sembla que els ocells que sent cantar ho fan en alemany. Aquest episodi, prou divertit, ens pot servir per jugar a la classe amb els embarbussaments mimològics, és a dir, amb aquelles frases que -tot i ser en català- si les diem d'una manera ràpida i estrafent l'entonació, poden semblar frases dites en un altre idioma. Vegeu alguns exemples:

«Comprem pa?», «Pujar fa suar!». [francès]

«Ai si caus!». [anglès]

«Cards verds taquen. Secs piquen si es toquen». [alemany]

«Els nuvis viatgen en omnibus gratis». [llatí]

«Quin fum fa? Fa un fum fi». [xinès]

Ben segur que d'aquestes frases, entre tots, en sabrem moltes més.

7. Com a activitat final de caràcter lúdic -encara que el llibre ja ens ha ensenyat que no serveixen gairebé de res- podem fabricar un divertit espantaocells per al pati de l'escola o un mecanisme que faci renous o que brilli molt, com els que descriu l'autor al tercer capítol . Per a fer-los, usarem materials reciclats: cd's vells, roba, vidres, llaunes, cordes, bosses de plàstic, etc.

Edat de lectura

És un llibre publicat l'any 2000 per l'Editorial Edebé en la seva col·lecció «Nòmades» (núm. 9) que va adreçada a un públic juvenil. La novel·la, però, es també atractiva per al públic adult, tant pels temes que tracta -temes durs i colpidors, gairebé sagnants- com per la manera de tractar-los entre la cruesa i l'alè poètic, entre la realitat i la fantasia, a mig camí entre l'elegia i la denúncia.

Argument

Benedita, als 14 anys, es veu obligada a fugir del seu poble, assaltat pels militars que maten la gent i devasten el béns. Al tren coneix Luciano, que la salva de ser violada. Arriben a la gran ciutat -Rio de Janeiro- i és acollida a casa del jove, on la mare la pren per una filla morta -Maria dos Montes- que ha retornat a la vida. Viu una curta història d'amor amb Luciano, queda embarassada i -en adonar-se que Luciano ha perdut tot l'interès per ella, fuig. La recull Beto, un titellaire que habita en una favela. Neix el fill -Paulinho- i més endavant en té un altre amb en Beto -Amazoninho-. Una tarda el titellaire és assassinat per un escamot. Benedita, pobra i amb dos infants, malviu tot demanant caritat. Coneix un altre home, Mauro, amb qui tindrà el tercer fill -Joao Bautista-, però aviat serà empresonat. Altre cop sola, els fills -només amb 9 o 10 anys- parteixen a buscar-se la vida pels espais marginals de la gran ciutat. Només Paulinho, de tant en tant, la va a veure. Un dia ella intueix que el fill major ha mort. Inicia una recerca desficiosa per llocs marginals i arriba a descobrir que ha estat assassinat per Antonio, un antic veí que ara cobra pe r matar els pobres, a tant la peça. Finalment, veu com Luciano -que forma part de la classe benestant- ha estat còmplice en l a mort del seu propi fill, del qual en desconeixia l'exi stència i li ho fa saber.

Estructura

Com en la majoria de novel·les d'aquest autor, l'estructura no és lineal, sinó que es presenta juxtaposada, fragmentada, confegida en base a records d'esdeveniments que van endavant i endarrera en el temps cronològic. El relat s'obre amb una intuïció terrible de la protagonista: el seu primogènit Paulinho és mort. El segon capítol és el de la presa de la decisió: l'anirà a buscar i esbrinarà què ha passat. Els capítols 3, 4 i 5 ens expliquen la infantesa i la fugida de Benedita. Del 6 al 9 tracten de la relació amb Luciano, l'embaràs i el primer fill. Del 10 al 12 es centren en convivència i l'assassinat de Beto, el titellaire. El capítol 13 explica de manera sumària la breu relació amb Mauro i el tercer fill . Els cinc últims capítols són els de la recerca desesperada del fill mort primer i de l'assassí i l'encobridor després. A l'últim -com un cercle que es tanca- Benedita, boja per la tristor i la injustícia, es retroba amb el seu passat.

És, per tant, una estructura que en podríem dir concèntrica. La protagonista volta sobre el seu passat un cop i un altre, fins a retrobar l'absurd de la vida a l'última seqüència.

Tema

Altre cop el tema és la injustícia de la pobresa. L'autor tria una protagonista dèbil: dona, pobra, sense família i sense formació. La vida la castiga un cop i un altre, atrapada en una espiral de necessitat, sordidesa i mala sort . Aquesta protagonista -amb la qual el lector s'identifica per la seva tendresa i innocència, pel seu desempar, però també per la seva lucidesa- serveix per posar sobre la taula un tema difícil i dur: la misèria. La misèria de les grans ciutats que contrasta amb la riquesa d'alguns dels seus barris, el drama dels meninhos da rua, dels infants que han de buscar al carrer -un carrer que és una selva- la supervivència de cada minut. Però també la misèria de la societat en general, tant la material com la moral. És, per tant, un tema propi del corrent que se sol anomenar realisme crític, aquell que no defuig tractar a la literatura juvenil els aspectes més crus de la realitat contemporània. L'autor, però, com ja és el seu estil, amara tota la narració de poeticitat, li dóna un to a voltes oníric i altres elegíac, amb pinzellades d'ironia i altres de follia, i converteix la novel·la en una paràbola.

Personatges

El personatge central és, sens dubte, Benedita. Però aquest cop no ens trobem davant un relat escrit en clau autobiogràfica -com era Daniel i les bruixes salvatges- sinó que hi ha un narrador omniscient que ens explica l'exterior dels fets i l'interior dels personatges. Tots els altres giren entorn d'ella. Hi ha un predomini de personatges masculins: els tres companys (Luciano, Beto i Mauro) que li faran tres fills (Paulinho, Amazoninho i Joao Bautista), Celio, l'entrenador de futbol al qual li falta una cama que intentarà que ella es conformi al seu destí com ell s'ha hagut de conformar al seu; el Negre amic del fill mort que composa la bella samba per a ell i els mena a l'assassí; Antonio -el Piranya- qui ha mort el seu fill per unes monedes i els soldats que intenten abusar d'ella dins del tren. D'aquests personatges destaquen Beto, l'únic que l'estima realment. El titellaire és un personatge somniador i tendre que Janer Manila repeteix sovint en les seves obres. I també en destaca el fill major, el fill mort que era l'únic que mantenia vincles d'afecte amb la seva mare.

Personatges femenins només n'hi ha dos amb una certa importància. La dona del ferroviari que -talment les dones dels gegants de les rondalles- l'encoratja a seguir el seu camí i Dona Mariana, la mare boja de Luciano que veu en Benedita la seva filla morta i que -al final del relat- en endevinar el seu patiment li demana: «Però què tens? Veig que fas cara de cansada. No et tracten bé, enllà de la vida?».

Propostes de treball

1. El primer de tot, caldrà que ens documentem sobre els meninhos da rua del Brasil i les seves circumstàncies de vida. També sobre com és la ciutat de Rio de Janeiro i que són els barris de favelas. Tanmateix, farem veure als nostres alumnes que circumstàncies semblants es donen a molts altres llocs dels món.

2. L'autor fa poques descripcions físiques dels personatges, només algunes breus pinzellades. Per grups, demanarem als alumnes que descriguin l'aspecte dels principals personatges de l'obra, i que els construeixin un passat i un futur, més enllà de la novel·la.

3. Per a escriure el capítol 5 -en el qual Benedita s'atura a la casa d'una parella que vigilen el pas dels trens- l'autor s'ha inspirat clarament en un episodi habitual de les rondalles meravelloses, quan l'heroi o l'heroïna arriben a la casa d'un gegant i són ajudats per la dona del monstre, la qual es dóna algun objecte màgic que els possibilita arribar al seu destí. Llegirem a classe una rondalla on hi hagi alguna d'aquestes escenes i la compararem amb la del nostre llibre.

4. L'autor, en algunes pàgines, exposa el problema que suposen el nens dels carrer per a la societat on viuen i les «solucions» terribles que alguns adopten. Debatrem a classe sobre aquests temes i buscarem informació sobre col·lectius que treballen per a resoldre aquestes situacions. Què fan? Com ho fan? Quins resultats obtenen.

5. Finalment, tot i l'amargor del relat, podem treballar sobre el tema de la samba com un dels ritmes musicals més difosos i atractiu. Escoltarem algunes sambes, analitzarem la lletra de la que el Negre va composar per al seu amic mort i -si és possible- intentarem aprendre a ballar aquest ritme brasiler.

• El rei Gaspar. Barcelona: La Galera, 1976 (Els Grumets).
• Diumenge, després de lluna plena. Barcelona: Barcanova, 1983.
• La serpentina. Barcelona: La Galera, 1983 (Els Grumets).
• El corsari de l'illa dels conills. Barcelona: La Galera, 1984 (Els Grumets).
• Els peixos no es pentinen. Barcelona: Edebé, 1987.
• Tot quan veus és el mar. Barcelona: La Galera, 1987 (Els Grumets).
• Diu que n'era un rei. Barcelona: Ediciones B, 1988.
• Els rius dormen als núvols. Barcelona: Edebé, 1988.
• La finestra. Barcelona: Teide, 1988.
• Contes per als qui dormen amb un ull obert. Madrid: Bruño, 1989.
• Arlequí, el titella que tenia els cabells blaus. Barcelona: La Galera, 1990.
• La perla verda. Saragossa: Edelvives, 1990.
• Recorda't dels dinosaures, Anna Maria. Barcelona: Edebé, 1993.
• Viatge a l'interior del fred. Barcelona: Cruïlla, 1995.
• Aquella dona que vingué de Mart. Madrid, Bruño, 1996.
• Vola ,vola..., Josh!, Barcelona. Cruïlla, 2001 (El vaixell de vapor, 101).
• El cavall. Barcelona: Cercle de lectors, 2004.
• Perduts al bosc màgic. Barcelona: Baula, 2005.
• Mehdi i les llunes del zoo. Barcelona: Edebé, 2005.

• Com si els dits m'haguessin tornat cuques de llum. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1979.
• Violeta, el somriure innocent de la pluja. Barcelona: Laia, 1987.
• El palau de vidre. Barcelona: Aliorna, 1989.
• Han cremat el mar. Barcelona: Edebé, 1994.
• El terror de la nit. Barcelona: Columna, 1995.
• Samba per a un «meninho da rua». Barcelona: Edebé, 2000.
• Daniel i les bruixes salvatges. Alzira: Bromera, 2002.
• L'illa i una nit. Palma: Ensiola, 2003.

• Les aventures d'en Pere Pistoles. Palma de Mallorca: Moll, 1981.
• La princesa embruixada. Palma de Mallorca: Moll, 1981.
• El corsari de l'illa dels conills. Barcelona. Edebé, 1984.

• Aucells esquius (amb M. Rayó). Palma de Mallorca: Moll, 1979.
• Història de l'illa de Mallorca. Palma de Mallorca: Moll, 1980.
• Història del teatre a Mallorca. Palma de Mallorca: Edició especial per a la Caixa d'Estalvis de les Balears «Sa Nostra», 1980.

• L'abisme. Palma de Mallorca: Moll, 1969.
• El silenci. Palma de Mallorca: Moll, 1970.
• Han plogut panteres. Barcelona: Nova Terra, 1971.
• El cementiri de les roses. Barcelona: Selecta, 1972.
• Els alicorns. Barcelona: Destino, 1972.
• La capitulació. Palma de Mallorca: Moll, 1972.
• L'agonia dels salzes. Barcelona: Destino, 1973.
• Petita memòria d'un mestre del meu temps. Barcelona: Galba, 1975.
• La cerimònia. Barcelona: Edicions 62, 1977.
• Tango. Barcelona. Galba, 1976.
• Angeli musicanti. Barcelona: Edicions 62, 1984.
• Els rius de Babilònia. Barcelona: Edicions 62, 1985.
• La dama de les boires. Barcelona: Plaza & Janés, 1987.
• Satan estima Berlín. València: Tres i Quatre, 1990.
• Paradís d'orquídies. Barcelona: Columna: 1992.
• Lluna creixent sobre el Tàmesi. Barcelona: Columna, 1993.
• La vida, tan obscura. Barcelona: Columna, 1996.
• Els jardins incendiats. Barcelona: Columna, 1997.
• Estàtues sobre el mar. Barcelona Columna, 2000.
• George, els perfums dels cedres. Barcelona: Columna, 2002.
• Èxtasi. Barcelona: Columna, 2005.
• Tigres. Barcelona.

• Implicació social i humana del teatre. Barcelona: Dopesa, 1975.
• La literatura infantil (Apunts per a una pedagogia descolonitzada de la lectura). Palma: ICE - Edicions Embat, 1979.
• La problemàtica educativa dels infants selvàtics: El cas de «Marcos». Barcelona: Laia, 1979.
• Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner. Palma de Mallorca: Moll, 1979.
• Cultura popular i ecologia del llenguatge. Barcelona: CEAC, 1982.
• Sexe i cultura a Mallorca: la narrativa oral i el teatre. Palma de Mallorca: Moll, 1982.
• Pregoner de quimeres. Barcelona: Alta Fulla, 1985.
• Pedagogia de la imaginació poètica. Barcelona: Alta Fulla, 1986.
• Escola i cultura: el territori com a projecte. Barcelona: Edicions 62, 1989.
• Mallorca, els dimonis de l'illa. Barcelona: Edicions Mil·lenari, 1989.
• L'educació de l'home que riu. Barcelona: Alta Fulla, 1991.
• Literatura infantil i experiència cognitiva. Barcelona, Pirene 1995.
• Pinocchio in Spagna. Florència: La Nuova Italia, 1996.
• Com una rondalla: Els treballs i els dies de mossèn Alcover. Palma de Mallorca: Moll, 1996.

• La ciutat de Mallorca: al recer d'una badia mediterrània. Palma de Mallorca: Moll, 1980.
• La meva terra: Crònica d'enamoraments i penitències (il·lustracions de Josep Coll Bardolet). Palma de Mallorca: Caixa d'Estalvis de les Balears, 1980.
• Palma, la ciutat i les ombres (fotografies de Vicenç Matas). Palma de Mallorca: Caixa de Pensions «La Caixa», 1988.
• Les festes llunyanes. Palma de Mallorca: J. J. de Olañeta, Editor, 1999.

La seva obra ha estat traduïda a l'alemany, l'anglès, el castellà, el gallec, el neerlandès i el rus.

• Premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la, 1966: L'abisme.
• Premi Josep Pla, 1971: Els alicorns.
• Premi Víctor Català, 1971: El cementiri de les roses.
• Premi Josep M. Folch i Torres, 1975: El rei Gaspar.
• Premi Festes Pompeu Fabra de Cantonigròs de narrativa, 1976: Tango.
• Premi Festes Pompeu Fabra de Cantonigròs-Cavall Fort de contes, 1976: El corsari de l'illa dels conills.
• Premi Edebé de literatura infantil, 1983: Recorda't dels dinosaures, Anna Maria.
• Premi Sant Joan, 1984: Els rius de Babilònia.
• Premi Crítica Serra d'Or de literatura infantil i juvenil, 1985: El corsari de l'illa dels conills.
• Premi Literatura Catalana de la ILC de literatura infantil, 1988: Tot quant veus és el mar.
• Premi Ministerio de Cultura de literatura infantil i juvenil, 1988: Tot quant veus és el mar.
• Premi Ala Delta (1991): Els rius de la lluna.
• Premi Ministerio de Cultura de crítica de literatura infantil, 1994: Han cremat el mar.
• Premi Columna Jove, 1995: El terror de la nit.
• Premi Carlemany, 1997: Els jardins incendiats.
• Premi Ciutat d'Alzira, 2002: Daniel i les bruixes salvatges.
• Premi Néstor Luján de novel·la històrica, 2002: George. El perfum dels cedres.
• Premi Ramon Llull, 2007: Tigres.