Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
Abajo

Jocs Florals de la Llengua Catalana

Any CXV de la seva restauració



cubierta



  —5→  
    COMITÈ D’HONOR

    PRESIDENTS


  • Sr. Ing. Víctor Bravo Ahuja, Secretario de Educación Pública.
  • Sr. Lic. Octavio Sentíes, Gobernador del Distrito Federal.
  • Mestre Pau Casals †
    MEMBRES


  • Sr. Eng. Antonio M. Sbert, Delegat del President de la Generalitat de Catalunya a Mèxic.
  • Sr. Francesc Farreras i Duran, President del Parlament Català.
  • Sr. Dr. Cèsar Pi-Sunyer, President de l’Orfeó Català de Mèxic.
  • Sr. Dr. Gonzalo Aguirre Beltrán, Sub-Secretario de Cultura Popular Extraescolar.
  • Sr. Lic. Miguel Álvarez Acosta, Sub-Secretario de Radiodifusión.
  • Dr. Gonzalo Báez Camargo, (Pedro Gringoire).
  • Dra. Gloria Caballero, Directora General de Asuntos Culturales de la Secretaría de Relaciones Exteriores.
  • Sr. Ing. Anselmo Carretero.
  • M. Pierre Emmanuel, Membre de l’Académie Française, Président de l’Association Internationale pour la Liberté de la Culture.
  • Dr. Ramón de Ertze Garamendi.
  • Dr. Eduard Nicol, Professor de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.
  • Sr. Lic. Raúl Noriega.
  • Sr. Arq. Luis Ortiz Macedo, Director General del I. N. B. A.
  • Sr. Dr. José Puche, Ex-Rector de la Universitat de València.
  • M. Denis de Rougemont, President del Centre Europeu de la Cultura.
  • Doña Amalia Solórzano de Cárdenas.
  • Sr. Felip Teixidó.
  • M. Pierre Vilar, Escriptor, Professor a la Soborna.


  —[6]→     —7→  
    CONSISTORI

  • Doctor Pere Bosch Gimpera, President.
  • Professora Palma Guillén de Nicolau.
  • Poetessa Núria Parés.
  • Escriptor Pere Foix.
  • Advocat Ramon Palazon.
  • Professora Francesca Domingo d’Ollé, Secretària.
  • Escriptor Agustí Cabruja.


    COMISSIÓ ORGANITZADORA

  • Manuel Alcàntara i Gusart, President.
  • Antoni Eroles, † Tresorer.
  • Dalmau Costa.
  • Lluís Moles.
  • Antònia Pi-Sunyer de Gerhard.
  • Ramon Fabregat.
  • Antoni Ollé Ollé.
  • Pau Ruíz.
  • Joan Potau.
  • Mercè A. de Francès, Secretària.


  —[8]→     —9→  

ArribaAbajoPrefaci

De l’origen dels Jocs Florals de la Llengua Catalana


Els homes de lletres que feren possible, en la dècada de 1850 al 1860, la restauració dels Jocs Florals, seguint l’impuls de la Renaixença, no podien sospitar la significació que assoliria la Festa en l’esdevenidor literari del nostre país.

Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat), apòstol i realitzador de la Renaixença, inicià la formació de l’equip que havia de constituir el primer consistori, amb la col·laboració del catedràtic Joan Cortada -qui ja el 1840 havia fet el primer pas per intentar la restauració dels Jocs Florals-, Antoni de Bofarull, Pons i Gallarza, Miquel Victorià Amer -aquests dos darrers entre els trobadors nous- i l’entusiasta alcalde de Barcelona, Joan Santamaria. La balançada, però, la donaren dos noms de gran prestigi, cadascun en el seu camp: Manuel Milà i Fontanals, i Víctor Balaguer (Lo Trovador de Montserrat).

A partir de la constitució del primer consistori, els Jocs Florals representaren sempre la unitat dels catalans en una manifestació de cultura. Des de la primera festa dels Jocs Florals de Barcelona, celebrats el primer de maig del 1859 al Saló de Cent, presidits per Manuel Milà i Fontanals, fins els darrers, que tingueren lloc el 3 de maig del 1936 al Palau de la Música Catalana, sota la presidència de Prudenci Bertrana, fou tota una continuïtat sense defalliments   —10→   i, a vegades, vencent seriosos conflictes que pretenien obstaculitzar-los. I quan la malvestat aturà en sec l’esforç ascendent, la iniciativa de la qual parlem en els paràgrafs següents féu que pogués seguir aquesta continuïtat fora de la pàtria.

L’any 1940 fou constituït, a Buenos Aires, el Consell de la Comunitat Catalana de la República Argentina. L’integraven vocals designats per les entitats i per les publicacions catalanes existents, i per un nombre igual d’adjunts elegits per aquells. En componien el Consell Executiu: Josep Escolà i Marsà, president; Joan J. Llorens i Bassa, secretari; i els vocals Pere Mas i Perera, Pelai Sala, Pere Seras, i Manuel Serra i Moret.

En una de les sessions del Ple, Pere Mas i Perera va proposar de celebrar, arreu on hi hagués catalans, els Jocs Florals de Barcelona, per raó de la força i el prestigi que els donava una tradició aleshores gairebé centenària. La idea -que havia tingut acollida favorable en el si del Consell- rebé el suport entusiasta dels components del Ple. Nadal i Mallol suggerí, per evitar interferències d’alguna autoritat de Catalunya que reivindiqués l’ús exclusiu d’aquell nom, de denominar-los Jocs Florals de la Llengua Catalana. Tanmateix, el cartell dels Jocs Florals tinguts a Buenos Aires el 4 de maig del 1941 s’atemperà al que havia estat tradicional en els de Barcelona.

D’aquesta manera, els catalans emigrats, en celebrar anualment fora de la Catalunya adscrita a l’Estat espanyol la gaia festa dels Jocs Florals, feien una afirmació espiritual de catalanitat. Igual que en els de Barcelona, el Cartell dels de Buenos Aires començava amb la crida tradicional als poetes i prosadors de tots els territoris on la nostra llengua és parlada o coneguda.

La Comissió Organitzadora dels Jocs Florals de Buenos Aires de l’any 1941, fou integrada per Ramon Mas i Ferratges, Joan Merli, Artur Meyer i Matheu, H. Nadal i Mallol, i Josep Orfila.

El primer Consistori dels Jocs Florals a l’exili fou presidit pel Mestre Jaume Pahissa; junt amb ell, el formaren: Lluís Castelló,   —11→   Joan B. Llonch, Francesc M. Masferrer (que fou substituït per Ramon Mas i Ferratges), Joan Merli, H. Nadal i Mallol, i, en qualitat de secretari, Ramon Escarrà.

El Secretari del Consell de la Comunitat, doctor Joan J. Llorens, fou l’encarregat d’interessar, en nom d’aquell Consell, totes les col·lectivitats catalanes, escampades pel món, en l’organització de la gaia festa en els anys successius. Fou la bona acollida que tingué la iniciativa, que donà als Jocs Florals de la Llengua Catalana el seu caràcter itinerant.

Celebrats a Buenos Aires, doncs, els primers Jocs Florals de la Llengua Catalana de l’exili, els nuclis catalans d’Amèrica, revitalitzats per la immigració, acolliren fervorosament la festa.

La mateixa brutal opressió que soterrava Catalunya en el territori propi, li obria cràters expansius en terres de llibertat. El 1942, els Jocs Florals a Mèxic, el 1943 a Santiago de Xile, el 1944 a l’Havana (Cuba), i el 1945 a Bogotà (Colòmbia).

Però Catalunya frisava; els necessitava més a la vora. I, el 1946, Montpeller els obria les portes. Miquel Guinart, Diputat al Parlament de Catalunya, actiu compatriota que a Montpeller mantindria definitivament el seu exili, prengué la responsabilitat de l’organització. Els Jocs a Europa eren la tramuntana que, com havia poetitzat Frederic Rahola1, en passar els Pirineus, «brandia les campanes a toc de sometent», animant aquella esperança fonamentada per l’obsessió en el treball, que el gran Mestre Pompeu Fabra havia proclamat.

Cal recordar, només, com resplendiren en el Cos de Mantenidors d’aquella festa, a Montpeller, al costat d’occitans i catalans il·lustres (representats per Pèire Azema i, notòriament, pel professor Joan Amade), les figures venerables del propi Pompeu Fabra, Amadeu Hurtado, Lluís Nicolau d’Olwer, i Antoni Rovira i Virgili.   —12→   I com enaltien els tres premis tradicionals, Josep Carner (des de París), Ventura Gassol (des de Suïssa) i Carles Grandó (del Rosselló).

A l’Orfeó Català de Mèxic es constituí provisionalment una Comissió integrada per Manuel Alcàntara Gusart, Lluís Aymamí Baudina i Ferran Llardent Comas, que, als pocs mesos, en arribar a la capital el doctor Lluís Nicolau d’Olwer, s’instituí en PATRONAT DELS JOCS FLORALS DE LA LLENGUA CATALANA, sota la seva presidència a la qual consagrà els darrers anys de la seva vida, o sia del 1946 al 1961; i cobrí la segona etapa presidencial un altre preclar prestigi internacional: el doctor Pere Bosch Gimpera.

Quedà a Montpeller, a càrrec de Miquel Guinart, la Delegació dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Europa.

Des del 1939 els tradicionals Jocs Florals de Barcelona han mantingut a la Ciutat Comtal, clandestinament, la seva vitalitat; es manifestaren de nou en públic l’any 1971, sota el patronatge (diuen els nous Estatuts, que han estat imposats) de l’Ajuntament de la Ciutat, un Ajuntament no elegit pel poble. Mentrestant, a l’exili, en els vint-i-set anys subsegüents als Jocs de Montpeller (a més dels cinc anys precedents, 1941-1945) els Jocs Florals de la Llengua Catalana s’han celebrat tretze vegades en diverses ciutats d’Amèrica i catorze a Europa, amb la cooperació, en cada festa, d’eminents personalitats acadèmiques i altes representacions oficials dels països respectius, que, amb llur presència, han rendit homenatge a l’esperit de Catalunya.

Lluís Nicolau d’Olwer, al final del prefaci del llibre dels Jocs celebrats a Mèxic l’any 1957, diu: «Quan la llibertat reneixi, els Jocs Florals retornaran a la llar pairal, ja centenaris, però rejovenits pel llarg viatge. El nou prestigi d’haver mantingut, en els anys adversos, el culte de la llengua i la solidaritat de tots els que la parlen, valdrà la gratitud, cal esperar-ho, dels catalans no oblidosos».

D’ací que avui tots els catalans ens sentim orgullosos d’una   —13→   continuïtat de més de trenta anys, i d’un periple que palesa la voluntat d’ésser catalans dels emigrats de pertot i dels de les terres catalanes.

Tal com remarcà també el doctor Lluís Nicolau d’Olwer, «cada festa d’aquests Jocs Florals iterants té fesomia pròpia, segons la importància del lloc on s’ha reunit, segons el volum i el pes de la colònia catalana», «són com una amfictionia de tots els catalans -vull dir: de tots els que parlen català- dispersos als quatre vents del món. I -cosa que val més encara- són el llaç d’unió dels de dins amb els de fora».

En aquests Jocs Florals -els de l’exili- s’hi manté, en gran part, el ritual dels de Barcelona, amb la presència de les autoritats locals i sovint de les més altes jerarquies del país on es celebren, com per exemple a San José de Costa Rica, on va ser-ne president el que ho era d’aquella República, José Figueres. S’hi atorguen els tres premis de poesia ordinaris (la Flor Natural, l’Englantina d’Or, i la Viola d’Or i Argent), però des del primer moment es va dedicar atenció especial a treballs sobre temes sociològics, econòmics i històrics.

Aquesta empresa ha pogut seguir endavant gràcies a l’esforç de centenars de persones que hi han treballat intensament. Si donéssim la llista dels mantenidors, dels membres de les comissions organitzadores i dels comitès d’honor, dels protectors i dels autors premiats -la de concursants no podria establir-se-, aquest paràgraf tindria una llargada impossible d’incloure-la en un llibre com aquest. Però potser serà bo d’assenyalar uns quants del guardonats amb algun dels tres premis ordinaris de poesia, com a indici de la categoria que han assolit. S’hi troben els noms dels poetes Miquel Arimany, Agustí Bartra, Joaquim Boixés, Josep Carner, Ambrosi Carrion, Xavier Casp, Ramon Folch i Camarasa, Ventura Gassol, Carles Grandó, Domènec Guansé, Albert Junyent, Albert Manent, Pere Matalonga, Josep M. Miquel i Vergés, Josep M. Murià, Armand Obiols, Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Domènec Perramon, Carles Pi i Sunyer, Mercè Rodoreda, Antoni   —14→   Rovira i Virgili, etc. Àdhuc alguns d’ells, per haver guanyat tres premis ordinaris, han estat proclamats Mestres en Gai Saber. Així mateix, Mossèn Ramon Muntanyola fou proclamat, post mortem, Mestre en Gai Saber, pel premi Viola d’Or i Argent que li fou atorgat en els Jocs Florals celebrats a la capital mexicana l’11 de novembre del 1973.

Ara bé, sense menysestimar les moltes hores de treball i les atencions d’altra mena que cal agrair a centenars de persones, sense regatejar res a ningú, per simple esperit de justícia, cal proclamar que aquests Jocs Florals de la Llengua Catalana tenen vida tan llarga gràcies a la dedicació permanent i als dots d’organització de Manuel Alcàntara Gusart, que des del primer moment n’ha fet funcionar el mecanisme com per art de màgia.





  —15→  

ArribaAbajoCartell dels Jocs Florals de la Llengua Catalana

Any CXV de la seva restauració


Mèxic, D. F., 1973


A tots aquells poetes, prosadors, narradors, assagistes i músics de tots els països o territoris on la nostra llengua és parlada o coneguda, glòria i salut!

Els VII mantenidors dels JOCS FLORALS DE LA LLENGUA CATALANA, a fi d’assegurar-ne la continuïtat, en llocs de llibertat, i per tal d’acomplir l’honrosa comanda que ens ha estat feta per la Comissió Organitzadora d’enguany, us invitem a participar a la Gaia Festa que es celebrarà el dia 11 del proper mes de novembre a la ciutat de Mèxic, i que es regirà, segons l’Estatut i els bons costums establerts, pel següent

CARTELL

Els tres premis tradicionals seran adjudicats al millor poema presentat en cada un dels tres ordres següents:

FLOR NATURAL. Premi d’honor i cortesia, a la millor poesia que canti l’amor. Dotat amb 2.500 pesos mexicans.

ENGLANTINA D’OR, a la millor poesia d’esperit patriòtic o sobre fets històrics o aspectes presents o futurs de Catalunya. Dotat amb 2.000 pesos mexicans.

VIOLA D’OR I ARGENT, a la millor poesia inspirada en noble sentiment d’humanitat o que enalteixi la fidelitat als valors espirituals. Dotat amb 2.000 pesos mexicans.

En seguiment del bell costum d’antic establert, el poeta guanyador de la Flor Natural en farà ofrena a la dama de la seva elecció, la qual, proclamada   —16→   Reina de la Festa, lliurarà els altres premis als qui en resultin guanyadors.

PREMIS EXTRAORDINARIS

Premi PRESIDENT COMPANYS, instituït por l’Orfeó Català de Mèxic amb la dotació de TRES-CENTS DÒLARS i amb la cooperació conjunta del propi patrocinador i de l’Institut Català de Cultura de Mèxic, al millor treball de caràcter històric que estudiï, preferentment, els moviments liberals i democràtics als Països Catalans.

Premi PRESIDENT MACIÀ, instituït pel senyor Josep Parés i Boix, de la ciutat de Mèxic, amb la dotació de TRES-CENTS DÒLARS i amb la cooperació conjunta del propi patrocinador i del senyor Gabriel Ventosa i Ruera, també de la ciutat de Mèxic, al millor treball o composició, en prosa o en vers, sobre un tema lliure.

Premi PRAT DE LA RIBA, instituït i dotat amb DOS-CENTS DÒLARS pels senyors Josep i Jeroni Bertran i Cusiné, de la ciutat de Mèxic, al millor treball sobre la vida econòmica o jurídica de Catalunya. Un exemplar del treball premiat haurà de lliurar-se als dotadors, els quals es reserven el dret de publicar-lo. El premi és indivisible.

Premi PAU CASALS, instituït i dotat amb CENT DÒLARS pel Centre Català de Guadalajara (Mèxic), al millor treball musical o literari sobre dansa catalana o de composició en general.

Premi ANGLO-CATALAN SOCIETY, dotat amb QUINZE LLIURES ESTERLINES a la millor traducció inèdita al català d’un poema o conjunt de poemes d’un autor anglès.

Premi E. VILANOVA, instituït i dotat amb DOS-CENTS-CINQUANTA FRANCS FRANCESOS per la Llar Catalana de Marsella, a la millor obra de teatre reduïda (un acte).

Premi AUGUST PI I SUNYER, dotat amb CENT DÒLARS pel Centre Català de Caracas (Veneçuela), al millor treball d’investigació o divulgació científica.

Premi JOSEP ENRIQUE RODÓ, dotat amb CENT DÒLARS pel Casal Català de Montevideo (Uruguai), al millor treball sobre la projecció humana i artística de la figura de Margarida Xirgu.

Premi IGNASI IGLESIAS dotat amb CENT DÒLARS pel Casal de Catalunya de Buenos Aires (República Argentina), al millor drama o comèdia en català.

  —17→  

Premi MONTEPÍO DE MONTSERRAT, dotat amb CINC-CENTS PESOS ARGENTINS, per l’Associació Catalana «Montepío de Montserrat» de Buenos Aires, al millor treball d’estudi crític, tècnic, històric, etc., sobre qualsevol de les diferents formes d’acció mutual.

Premi EMILIA SAURET, dotat amb CINC-CENTS FRANCS FRANCESOS, pel senyor Joan Sauret, a la millor poesia sobre un paisatge de l’Urgell o de La Noguera.

Premi ALGUER. Un Trofeu, ofert pel Centre d’Estudis Algueresos, al millor treball sobre els països catalans. Aquest treball és exclusivament per a nois i noies menors de setze anys.

OBSERVACIONS

Tots els treballs han d’ésser rigorosament originals, inèdits i escrits en català.

Es presentaran escrits a màquina i en tres exemplars, sense signatura, amb un lema, i acompanyats d’un plec clos que contingui el nom i l’adreça de l’autor i porti, damunt el sobre, només escrit el títol i el lema de la composició.

Els treballs s’han de trametre a: Joan Potau, Apartado Postal 69-693, México 21, D. F., México.

El termini d’admissió és el 30 de setembre de 1973. La data que figuri en el segellat de Correus no podrà ser posterior a l’esmentat termini.

Els autors hauran d’indicar, en els originals, el premi a què optin.

Per al lliurament dels premis, no serà vàlid altre nom que el que es trobi en el plec clos al qual s’ha fet referència anteriorment.

Els concursants podran delegar llur representació.

Aquest Cartell serà ampliat amb el complement d’altres premis, dels quals esperem confirmació.

El Consistori es reserva, per un any, a partir del dia de la celebració de la Festa, el dret de publicació de les obres premiades, excepte els treballs als quals se’ls atorgui un premi que en el Cartell especifiqui una reserva.

Els Mantenidors podran, a més dels premis establerts, compartir i acumular premis, i atorgar els que calgui en el cas de considerar-ho convenient, per a recompensar, segons el seu criteri, aquells treballs presentats   —18→   que estimin són mereixedors d’estímul o recompensa. També podran atorgar els accèssits i mencions honorífiques que judiquin ben merescuts.

Aquest Cartell ha estat establert a la ciutat de Mèxic, el dia 31 de maig del 1973, pels VII Mantenidors.

Doctor Pere Bosch Gimpera, President. Professora Palma Guillén de Nicolau. Núria Parés, poetessa. Pere Foix, escriptor. Agustí Cabruja, escriptor. Ramon Palazon, advocat. Professora Francesca Domingo d’Ollé, Secretària.

imagen

Ofrena floral i guàrdia d’honor al Monument de la Independència.



  —19→  

ArribaAbajoLlista de les composicions rebudes

  1. Matinada d’alta primavera. Lema: Dia de Rams.
  2. El pastor de Sant Maurici. Lema: Flama vivent.
  3. Capvespre. Lema: Jocs de llum i d’aigua.
  4. Trilogia catalana. Lema: Dolça Catalunya.
  5. Voldria fer cançons. Lema: Catalònia.
  6. Orografia i símbols del nostre Montserrat. Lema: Amb serra d’or.
  7. Al·legòrica. Lema: In principio erat verbum.
  8. Poema de l’amor vera. Lema: Cançó popular.
  9. Recordant al meu nét. Lema: Poema.
  10. Homenatge a un gran home. Lema: Poema.
  11. Hores vermelles. Lema: Les teves ales fulgents.
  12. Músiques de la infantesa. Lema: Vents, trompetes i timbals.
  13. No dius res i ho dius tot. Lema: Vina!
  14. Tríptic de tardor. Lema: Stella maris.
  15. Blat madur i roselles. Lema: Germanor.
  16. Quatre cançons. Lema: Recital.
  17. Pollancres del Segre. Lema: Pirineus màgics.
  18. El mas de l’Escloper. Lema: Pirineus màgics.
  19. La nostra fillola. Lema: Dos actes.
  20. Tres sonets. Lema: Fe.
  21. Nadalenques. Lema: Fe.
  22. Lluna d’octubre. Lema: Angoixa.
  23. Sardana simfònica. Lema: Elogi de l’Empordà.
  24. Assaig sobre el problema econòmic i social de Catalunya. Lema: Actualitat.
  25. Tres contes. Lema: Il·lusions de la vida.
  26. Terra nostra. Lema: Demain, dès l’aube je partirai. Víctor Hugo.
  27. —20→
  28. Per a la cripta del meu país. Lema: Minvant, creixent.
  29. Troballa. Lema: Minvant, creixent.
  30. A qui molt temps reclòs és a ciutat. Lema: Minvant, creixent.
  31. El futur de Catalunya. Lema: Minvant, creixent.
  32. Final. Lema: Minvant, creixent.
  33. Cant del mariner català. Lema: Minvant, creixent.
  34. Tros de terra. Lema: Gisela.
  35. Casaldàliga. Lema: La fe sense obres és morta.
  36. Bòria avall. Lema: Pels meus pecats.
  37. I no res més! Lema: Himne de les forces catalanes d’alliberació.
  38. La derrota. Lema: Himne de les forces catalanes d’alliberació.
  39. Les darreres cartes de Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys. Lema: Història.
  40. Josep Anselm Clavé. Lema: Als cent anys de la seva mort i als cent cinquanta de la seva naixença.
  41. La llei de contractes de conreu. Lema: Compendi històric.
  42. Neguits del Canigó. Lema: Ésser, mai morir.
  43. No res? Lema: Set d’existir més enllà de les formes.
  44. Nadal del 1938. Lema: D’aquell bombardeig dit nacionalista.
  45. Elvira. Lema: Clarors.
  46. El nostre guia amb l’estel prometedor. Lema: Catalunya immortal.
  47. De matinada. Lema: Ets nostre.
  48. Soliloqui en la batalla de l’Ebre. Lema: Dramàtica tardor.
  49. La nació dels catalans. Lema: Perennitat.
  50. Solicrup. Lema: Divagacions etimològiques entorn d’un toponímic.
  51. Sonets. Lema: Astrelluna.
  52. Després de l’establia. Lema: La fi del començament.
  53. Sonatina. Lema: Sol-re-la-mi.
  54. Monòleg. Lema: Teatre.
  55. La paraula justa per a dir-te. Lema: Hèureca.
  56. 1972, any bixest. Lema: Triomfarem.
  57. Els catalans en l’obra de Humboldt. Lema: Els catalans pel món.
  58. Parèntesi! Lema: Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, el dolor que m’espera em fa mal... Màrius Torres.
  59. Oda a la llengua catalana. Lema: Al mestre Pompeu Fabra.
  60. Plenitud d’amor. Lema: Filemon i Baucis.
  61. —21→
  62. Pàtria. Lema: Gisela.
  63. Paisatges de l’Urgell i de la Noguera. Lema: Evocacions.
  64. Llocs i focs. Lema: Romiatges.
  65. La veu i el to. Lema: Tots els llums de la nit són dins els trossos de gel que ens repartim i no bevem. G. Ferrater.
  66. Els amants de la reina. Lema: Sense lema.
  67. Ramon Guinovart. Lema: Demà.
  68. Catalunya, poble dissortat. Els catalans, gent sortosa. Lema: E. mos huyls fontanes de plors. R. Llull.
  69. Al cap de trenta anys. Lema: Testimoniatge.
  70. La vinya canta. Lema: Uns altres amors.
  71. Camins de la pau. Lema: Viure a Mèxic.
  72. Jardins ferits. Lema: L’amor sovint fereix i està ferit.
  73. Com una exhalació. Lema: La pàtria ens necessita.
  74. Cap al cim. Lema: Seguim un viarany a les palpentes — Joan Crexells.
  75. Esdevenidor. Lema: Qui retrobarà fils, camins que drecin a la llibertat? S. Espriu.
  76. Cal, cal i cal. Lema: Per Catalunya.
  77. L’hora encantada. Lema: L’alè de Déu.
  78. Camins d’Urgell. Lema: Horta.
  79. Pensant en tu, amor meu. Lema: Als trenta anys de casats.
  80. Això és la guerra. Lema: Oh! Déu meu, salveu-nos.
  81. Introducció als «Anònims», de Manuel de Pedrolo. Lema: Txecam.
  82. Paisatge de setembre. Lema. Visions.
  83. La darrera il·lusió. Lema: Visions.
  84. El triomfador. Lema: Plantar cara.
  85. Salveu-nos, Senyor! Lema: Benaventurats els perseguits.
  86. Fadrinatge. Lema: La jungla dels homes.
  87. La girola encesa. Lema: De la vida que passa.
  88. En el teu son de matinada. Lema: Moment casual i feliç.
  89. L’hereva de Mallorca. Lema: L’espill i la veu d’enyorança.
  90. Evolució del catalanisme. Lema: Aquesta és Catalunya.
  91. La fresca marinada. Lema: Les potències misterioses de la tradició.
  92. Estètica de l’idioma. Lema: Contemplació.
  93. Homes lliures. Lema: He cregut i per això só parlat.
  94. Xiscles d’orenetes. Lema: Hi ha...
  95. —22→
  96. Desitjos i esperances. Lema: La vista escampada.
  97. Quan comença la vesprada. Lema: La vista escampada.
  98. En la pila de l’aigua beneïda. Lema: Pensaments.
  99. Inconstant. Lema: Pensaments.
  100. Era un conte de fades. Lema: Fantasies.
  101. Breu comiat. Lema: Angelus.
  102. Més enllà dels cims. Lema: Toc d’oració.
  103. Silenci d’alba. Lema: Amb el batec del meu cor.
  104. L’esplendor d’un paisatge. Lema: On va l’esguard.
  105. El banc de pedra. Lema: Respir suau.
  106. Nadal. Lema: Llàgrimes dins d’un portal.
  107. Una veu sola. Lema: Ocell que vola.
  108. Oh llibertat! Lema: El temps no es detura ni el desig tampoc.
  109. Passem i correm. Lema: El temps no es detura ni el desig tampoc.

imagen

El Grup que interpretà «Les Nyacres», una de les danses del recital celebrat a l’Alliance Française.



  —23→  

ArribaAbajoCrònica de la Festa

Com a preludi dels Jocs Florals, ultra la guàrdia d’honor que es féu al Monument de la Independència, el divendres, 9 de novembre del 1973, a la tarda, l’Esbart Dansaire, sota la direcció de Xavier Torroja, donà una exhibició de danses del nostre ric folklore a l’Alliance Française, amb el vestuari ideat per Avelí Artís-Gener i la coreografia d’Ignasi Ribera. El dissabte, dia 10, a les deu del matí, s’efectuà una visita en col·lectivitat al Museu Nacional de San Carlos -el director del qual havia estat el malaguanyat Enric F. Gual-, on hi ha exposades diverses obres clàssiques de pintura catalana; i a les vuit del vespre, el professor universitari i notable humanista Ramon Xirau ens delectà amb una conferència sobre el poeta Joan Maragall, presentant-nos-el en la seva simplicitat i en la seva grandesa, sempre atractívol, vibrant i lluminós. Després hi hagué un Vi d’Honor, en el mateix estatge de l’Orfeó Català, dedicat als compatriotes forasters, que es convertí en una animada reunió de fraternitat i afecte.

El diumenge, dia 11, a dos quarts de cinc de la tarda, l’Auditori del Museu Nacional d’Antropologia, que s’alça atraient i monumental en el parc públic de Chapultepec, fou insuficient per a encabir-hi l’enorme afluència de catalans que hi anaven fent cap. Hi havia els que resideixen en el Districte Federal i molts dels que viuen en altres ciutats de la República mexicana, així com també representacions de centres catalans d’altres repúbliques d’Amèrica, alguns de Barcelona, i també d’altres llocs.

La Festa despertava l’interès i l’entusiasme entre tots els assistents. En el moment en què anava a iniciar-se, i davant la més   —24→   gran sorpresa i expectació del Consistori i de tot el públic, es veié entrar a la sala, acompanyat d’alguns dels seus íntims col·laboradors, el Ministre de Relacions Exteriors de Mèxic, el Llicenciat Emilio O. Rabasa.

imagen

Un grup dels assistents a la visita al «Museo Nacional de San Carlos» amb assistència dels doctors Pere Bosch-Gimpera i Cèsar Pi-Sunyer i acompanyats pel Director de l'esmentat Museu.

La gent, aixecant-se dels seus seients, li tributà una gran ovació. Pujà a l’estrada, engalanada amb les banderes catalana i mexicana, i allí fou rebut amb una abraçada d’afecte i agraïment pel President del Consistori, el Doctor Pere Bosch Gimpera, i després l’anaren saludant amb igual efusió els demés membres del jurat.

A ell, si bé se l’havia invitat, com al Ministre d’Instrucció Pública, l’enginyer Víctor Bravo Ahuja, i al Governador del Districte Federal, el Llicenciat Octavio Sentíes, que junt amb el   —25→   Mestre Pau Casals havien estat designats per a presidir el Comitè d’Honor, hom no esperava pas que hi assistís, per raons especials del seu càrrec; per això el fet de venir-hi, en un gest espontani i per altra banda molt significatiu, va impressionar més a tots.

La Massa Coral de l’Orfeó Català de Mèxic, dirigida per Marta García Renart, entonà el «Cant a la Senyera», que tothom escoltà amb el respecte i l’emoció de sempre.

A continuació el Llicenciat Emili O. Rabasa va voler adreçar una salutació als catalans, en un discurs breu i vibrant, que li fluïa de l’ànima.

imagen

D’esquerra a dreta: Manuel Alcàntara Gusart, Ramon Xirau, Pere Bosch Gimpera, Cèsar Pi-Sunyer i Antoni M. Sbert, que presidiren la Conferència que el Doctor Ramon Xirau donà a l’Orfeó Català de Mèxic.

Tot seguit el President del Consistori, Pere Bosch Gimpera,   —26→   s’alçà i llegí el seu DISCURS, amb una veu suau, calmosa, un xic emotiva, dient, com sempre, coses vives i profundes.

Després, la Secretària, Francesca Domingo d’Ollé, llegí la seva MEMÒRIA i el VEREDICTE, que l’auditori escoltà amb gran atenció.

El poeta llorejat amb la Flor Natural, Josep Maria Murià, junt amb dos membres del Jurat, anà a buscar a la Reina de la Festa i la seva Cort d’Amor, i les acompanyaren a la presidència.

La Reina, gentil i bella, era la nora del poeta, Elba Cobos, mexicana, filla de la ciutat de Guadalajara.

Abans de donar lectura a les composicions premiades, es va dedicar un minut de silenci a la memòria de Pau Casals, escoltant-se, en delicada música de fons una gravació del Cant dels Ocells, interpretada pel Mestre en el seu violoncel, homenatge que va fer córrer una esgarrifança entre tots els presents i els féu espurnejar els ulls d’emoció.

Josep Maria Murià llegí el seu poema «La paraula justa per a dir-te».

Ramon Palazon, del Consistori, llegí la poesia guanyadora de l’Englantina d’Or, de Xavier Bru, i la de la Viola d’Or i Argent, de Mossèn Ramon Muntanyola.

Acabada l’obertura de les pliques corresponents als premis ordinaris, la Secretària demanà al President que, d’acord amb els Estatuts dels Jocs Florals, fos proclamat Mestre en Gai Saber el poeta Mossèn Ramon Muntanyola, ja que amb la Viola d’Or i Argent d’enguany havia obtingut els tres premis que calen pel mestratge.

Malauradament, Mossèn Muntanyola no pogué venir als Jocs Florals de Mèxic com era el seu propòsit, per haver tingut la dissort de morir en aquells dies. El seu decés causà una profunda tristor arreu de Catalunya. Amb el dol en l’ànima es dedicà un   —27→   minut de silenci a la seva memòria, després d’haver estat proclamat post mortem Mestre en Gai saber.

EL DISCURS DE GRÀCIES anà a càrrec de la poetessa Núria Parés, una dama culta i exquisida que gaudeix de molta estima entre nosaltres i en els medis intel·lectuals i universitaris mexicans; l’escriví i llegí en castellà, en atenció a les autoritats i altres distingides personalitats del país, allí presents. L’èxit que obtingué amb el seu parlament fou esclatant.

Clogué l’acte la Massa Coral -que ja havia cantat en alguns intervals, donant-hi així més amenitat- amb l’Himne Nacional Mexicà i «Els Segadors».

imagen

Part del Consistori: Francesca Domingo d’Ollé, Pere Foix, Pere Bosch Gimpera, Núria Parés i Agustí Cabruja.

En sortir, ja prop de les vuit del vespre, hi hagué una audició   —28→   de sardanes a l’esplanada del mateix Auditori del Museu Nacional d’Antropologia, veient-s’hi un bon esplet de rotllanes puntejant «la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan», com digué un dia el nostre gran poeta.

A les deu de la nit es celebrà, a l’Hotel Maria Isabel, el tradicional sopar dels Jocs Florals, amb assistència de més de tres-cents comensals.

Hi pronunciaren discursos el president del Consistori, Pere Bosch Gimpera; Francesc Farreras i Duran, president del Parlament Català; l’escriptor Rodolf Llorens, president del Centre Català de Caracas, guanyador del Premi President Companys; Josep Maria Murià, el poeta de la Flor Natural; i també la Reina de la Festa, Elba Cobos, que regracià, expressant-se en el nostre idioma, la seva elecció i les moltes mostres d’atenció de què fou objecte per part dels catalans de Mèxic.

Fou, doncs, tot un esdeveniment, una bella i fulgurant festa de la poesia, però també de germanor catalana, on es posà de relleu una vegada més davant els ulls del món els nostres sentiments patriòtics, el nostre amor a la terra mare, sempre viu, fervorós i etern.

  —29→  

imagen

Dels integrants del Comitè d’Honor, veiem a la fotografia els Senyors Francesc Farreras i Duran, President del Parlament Català; Llicenciat J. Pérez Vives, en representació del Governador del Distrito Federal, Llicenciat Octavio Sentíes; Llicenciat Miguel Álvarez Acosta, Sots-Secretari de Radiodifusió; Doctora Glòria Caballero, Directora General d’Assumptes Culturals de la Secretaria de Relacions Exteriors; Llicenciat Emilio O. Rabasa, Ministre de Relacions Exteriors. Drets: Joan Potau, de la Comissió Organitzadora, i Lluís Carulla, vingut de Barcelona i a qui es féu lliurament del premi atorgat a Mossèn Ramon Muntanyola mort dos mesos abans de la Festa.



  —30→  

ArribaAbajoDiscurs del Llicenciat Emilio O. Rabasa2

[Texto en castellano]


Me visitaron ayer para invitarme a este acto tan significativo, y no obstante el quehacer, aun en domingo, que tenemos la gente que trabajamos con el Presidente Echeverría, con gusto acudí a esta reunión por dos razones: la primera, porque amo a Cataluña, y la segunda porque amo la libertad.

Es fácil comprender mi entrañable cariño por esa tierra catalana, porque mi bisabuelo allí nació y después vino a tierras de América donde procreó a mi abuelo, a quien se le ha considerado como uno de los grandes juristas mexicanos; pero siempre, en su Chiapas nativa, ponía mi abuelo su silla vuelta hacia España, y siempre fijándose y mirando a Barcelona como la cuna de su nacimiento.

La Rabasa, o sea la enfiteusis, la vid y el contrato que de ella emana, nos llena de orgullo porque significa que se mantiene o se mantenía esta tradición en España del nombre que orgullosamente portamos. En lo único que no estoy de acuerdo es que se diga Rabasa morta, porque los Rabasa estamos bien vivos.

Se les ha señalado a ustedes como separatistas, se les ha indicado que no quieren a la España de este siglo y de esta dictadura: ¡de esta España yo sería separatista también!

Se les ha querido ahogar, primero, durante la Revolución, en un mar de sangre; después en un mar de ignominia; y ahora en un mar de silencio. No es posible acallar la voz de Cataluña, porque por eso estamos aquí. Pero es increíble que alguien pretenda ignorar los valores catalanes, el amor a la libertad, a la   —32→   seguridad, al derecho, el canto a las vides y a las vidas, a la poesía y a este himno tan hermoso que acabamos de escuchar. Eso podrán silenciarlo los dictadores por algún tiempo, pero a las generaciones nunca las podrán acallar.

También resulta increíble que, casi vergonzantemente, tengan que concurrir a otros países para el festejo de una cosa tan noble como son los Juegos Florales. Desde la época de los Romanos, quizá antes, en la época Helénica, siempre la flor y la poesía fueron unidas, como ha ido siempre unido el amor a la libertad y al cariño. Que tengan que rehuir, para manifestarse en lo más puro de sus sentimientos lo que tiene de orfebre el catalán, que es su idea y su imagen, su sentir y su pensar; que tengan que hacerlo vergonzantemente en otros países, es otra acusación más contra ese dictador.

¡Qué bueno que sea mi tierra y mi país, este México nuestro, este Museo, el que los acoja y los reciba! ¡Qué bueno que en México perdure la libertad en toda su expresión y que puedan ustedes aquí realizar sus cantos, entonar sus himnos y decir sus poesías y, precisamente, en este Museo que recoge lo mejor de nuestra tradición, la antigüedad prehispánica, pero que se confundió afortunadamente con lo hispano y se creó una patria, como dice una leyenda en la Plaza de las Tres Culturas: En la conquista de Cortés «no fue triunfo ni derrota; fue el doloroso nacimiento del pueblo mestizo que es el México de hoy».

Y este pueblo, joven todavía, recoge y trata de aprender de nuestra madre Patria, de España, y también de Cataluña. Porque se acabaron los momentos en que no reconozcamos a nuestros ancestros, que lo son ustedes, que lo es España y Cataluña, de lo cual nos sentimos orgullosos.

Decía yo también que amamos la libertad en todas sus concepciones y en todas sus proyecciones. Afortunadamente, tenemos un documento fundamental en nuestra Constitución que las recoge,   —34→   las plasma y las garantiza. La libertad de expresarse, la libertad de asociarse, la libertad religiosa; en fin, la libertad de ser libres; lo que no tienen en España ahora, desafortunadamente.

Pero, podrán pasar tal vez una o más generaciones; quizás podrán acallarse los sentimientos; pero, como está Dios transmitiendo a su Hijo, en la Capilla Sixtina, apuntando con el dedo, el paso de la vida, así las generaciones se pasarán la vida y la cultura de unos a otros; y es hermoso, es emocional, es conmovedor para mí el ver que, como ese inmortal Dios que pintó Miguel Ángel transmitiéndole a Adán la vida, ustedes, las generaciones viejas, regulares, y los muchachos y jóvenes que están acá, se transmiten lo más bello de su cultura, no importa cuáles sean las presiones, no importa las herramientas que luchen en su contra, porque va a perdurar un hilo conductor, ese hilo conductor expuesto en sus poesías, en sus imágenes, en su himnos.

¡Visca Catalunya!



  —31→  

ArribaAbajoDiscurs del Llicenciat Emilio O. Rabasa

[Text en català]


Em visitaren ahir per convidar-me a aquest acte tan significatiu, i malgrat la feina, àdhuc en diumenge, que tenim la gent que treballem amb el President Echeverría, amb gust he acudit a aquesta reunió per dues raons: la primera perquè estimo a Catalunya, i la segona perquè estimo la llibertat.

Es fàcil entendre el meu pregon afecte per aqueixa terra catalana, perquè el meu besavi va néixer allí i després vingué a terres d’Amèrica on va procrear al meu avi, a qui s’ha considerat un dels més grans juristes mexicans; però sempre, en la seva Chiapas, d’on era nadiu, posava el meu avi la seva cadira de cara a Espanya, i sempre fixant-se i mirant a Barcelona com si fos el bressol del seu naixement.

La Rabassa, o sia l’emfiteusi, el cep i el contracte que d’ell emana, ens omple d’orgull perquè significa que aquesta tradició es manté o es mantenia a Espanya, procedent del nom que orgullosament portem. En l’única cosa que no estic d’acord és en què es parli de Rabassa «morta», perquè els Rabasa som ben vius.

Se us ha assenyalat a vosaltres com a separatistes, se us ha dit que no estimeu a l’Espanya d’aquest segle i d’aquesta dictadura: d’aquesta Espanya jo també en seria separatista!

S’ha intentat ofegar-vos, primer, durant la Revolució, en un mar de sang; després en un mar d’ignomínia i ara en un mar de silenci. Mai no és possible fer callar la veu de Catalunya, perquè per això som ací. Però és increïble que algú pretengui ignorar els valors catalans, l’amor a la llibertat, a la seguretat, al dret, al   —33→   cant, als ceps i a les vides, a la poesia i a aquest himne tan bonic que acabem de sentir. Això podran silenciar-ho els dictadors durant un quant temps, però a les generacions mai no les podran fer callar.

També resulta increïble que, gairebé vergonyantment, calgui recórrer a altres països pel festeig d’una cosa tan noble com son els Jocs Florals. Des de l’època dels Romans, potser des d’abans, en l’època Hel·lènica, sempre la flor i la poesia foren unides, com sempre ha anat unit l’amor a la llibertat i a l’afecte. Que hagueu de defugir, per manifestar-vos en allò més pur dels vostres sentiments, el que té d’orfebre el català, que és la vostra idea i la vostra imatge, el vostre sentir i el vostre pensar; que hagueu de fer-ho vergonyantment en altres països és una altra acusació més en contra d’aqueix dictador.

Que bé que sigui la meva terra i el meu país, aquest Mèxic nostre, aquest Museu, el que us aculli i us rebi! Que bé que a Mèxic hi perduri la llibertat en el sentit més ampli de la paraula i que vosaltres pugueu enlairar ací els vostres cants, entonar els vostres himnes i dir les vostres poesies precisament en aquest Museu que recull tot allò més bo de la nostra tradició, l’antiguitat prehispànica però que es confongué afortunadament amb la cosa hispana i es va crear una pàtria, com diu una llegenda que hi ha a la plaça de les Tres Cultures: En la conquesta de Cortés «no fou triomf ni derrota, fou el dolorós naixement del poble mestís que és el Mèxic d’avui».

I aquest poble, encara jove, recull i tracta d’aprendre de la nostra mare Pàtria, Espanya, i també de Catalunya, perquè s’acabaren els moments en què no reconeguem els nostres avantpassats, que ho sou vosaltres, que ho és Espanya i Catalunya, de la qual cosa ens sentim orgullosos.

Deia jo també que estimem la llibertat en totes les seves concepcions i en totes les seves projeccions. Afortunadament tenim un document fonamental, en la nostra Constitució, que les recull,   —35→   les plasma i les garanteix. La llibertat d’expressar-se, la llibertat d’associar-se, la llibertat religiosa; en fi, la llibertat d’ésser lliures, cosa que ara no tenen a Espanya malauradament.

Però podran passar tal vegada una o més generacions; potser podran fer callar els sentiments, però, com hi ha Déu transmetent al seu fill, en la Capella Sixtina, apuntant amb el dit el pas de la vida, així també les generacions es passaran la vida i la cultura dels uns als altres; i és bonic, és emocionant, és commovedor per a mi, el veure que, com aquest Déu immortal que va pintar Miquel-Àngel transmetent a Adam la vida, vosaltres, les generacions velles, regulars, i els nois i els joves que avui sou ací us transmeteu el més bell de la vostra cultura, no importa quines siguin les pressions, no importen els instruments que lluiten en contra vostre, perquè perdurarà un fil conductor, aquest fil conductor exposat en les vostres poesies, en les vostres imatges i en els vostres himnes.

Visca Catalunya!



  —[36]→     —37→  

ArribaAbajoDiscurs del President del Consistori, Doctor Pere Bosch Gimpera3

Después de las ilustres y vibrantes palabras con que, como una antorcha, el Honorable Licenciado Emilio O. Rabasa, Secretario de Relaciones Exteriores del Gobierno de la República Mexicana, ha iluminado el espíritu y el ambiente evocador donde van a celebrarse, en el año 115 de su restauración, los Juegos Florales de la Lengua Catalana, ante todo quiero expresar nuestro agradecimiento muy cordial a las relevantes personalidades mexicanas que nos honran con su presencia, así como a quienes han aceptado que su nombre figure en nuestro Comité de Honor. Esta expresión lleva involucrado nuestro reconocimiento al noble país mexicano que nos acogió con su generosa hospitalidad al tener que abandonar el nuestro de origen, habiendo   —38→   encontrado aquí una nueva patria, a cuya ciudadanía muchos nos hemos acogido, enorgulleciéndonos en ostentarla y en aportar a ella lo mejor de nuestro trabajo.

Entre las personalidades que figuran en el Comité de Honor de estos Juegos Florales de la Lengua Catalana, la cuarta vez que se celebran en la República Mexicana, después de rendir homenaje, por su propia personalidad y por la elevada representación que ostentan, a los señores Ingeniero Víctor Bravo Ahuja, Secretario de Educación Pública, y Licenciado Jesús Pérez Vives -delegado del Señor Licenciado Octavio Sentíes, Gobernador del Distrito Federal-, deseo mencionar especialmente: a la señora Doña Amalia Solórzano de Cárdenas, esposa del Presidente Cárdenas al que tanto debemos los emigrados después de la guerra de España; a la Doctora Gloria Caballero, Directora General de Asuntos Culturales de la Secretaría de Relaciones Exteriores; a los Señores Licenciado Miguel Álvarez Acosta, Subsecretario de Radiodifusión, y Doctor Gonzalo Báez Camargo, que en los Juegos   —39→   Florales celebrados respectivamente en esta ciudad de México y en la de Guadalajara, en anteriores ocasiones, pronunciaron magníficos discursos valorando con gran erudición la literatura catalana y que en sus meritorias actuaciones y emotivos artículos se han ocupado de Cataluña constantemente y con la mayor simpatía; así como al Doctor De Ertze Garamendi, vasco de origen y gran amigo también de Cataluña; a Don Anselmo Carretero, castellano de pura cepa que no teme hablar de nacionalidades ibéricas y que acertadamente ha puesto de relieve el espíritu democrático de Castilla que ha sido víctima, como Cataluña y otros pueblos de España y de América, de la superestructura estatal centralista y opresora; al Doctor José Puche, ex rector de la Universidad de Valencia, al que tantos lazos ligan a Cataluña; a M. Pierre Emmanuel, de la Academia Francesa y Presidente de la Asociación Internacional por la Libertad de la Cultura; a M. Denis de Rougemont, Presidente del Centro Europeo de la Cultura y al   —40→   Profesor Pierre Vilar, al que la Historia de Cataluña debe notabilísimos estudios.

Esta fiesta es y ha sido siempre el símbolo del alma catalana que se revela en su lengua, en su poesía y en su música. Cataluña no es sólo un pueblo de mercaderes, como a menudo se cree. Por encima de sus intereses materiales se hallan sus anhelos de libertad para alcanzar en ella las más altas cimas del espíritu, y repetidas veces en su historia ha sacrificado aquellos intereses. Hoy los Juegos Florales no podrían celebrarse con su significado tradicional en Cataluña, y ya en otra época de persecución de todo lo catalán se refugiaron en Perpiñán patrocinados por su obispo Carselade. Desde hace años, con la actual opresión, se han venido celebrando en muchos países de América y de Europa. En Cataluña no se podrían ofrecer los premios que llevan el nombre de nuestros Presidentes Macià y Companys o a estudios de aspectos y anhelos de Cataluña que ahora se desconocen y persiguen en España.   —41→   De celebrarse allí, como se ha intentado ya, serían mediatizados y desnaturalizados por un régimen que niega la libertad y que ha llegado a perseguir, el año pasado, a quienes tomaron parte en los de Ginebra.

* * *

Després de les il·lustres i vibrants paraules amb què, com amb una atxa, l’Honorable Llicenciat Emili O. Rabasa, Secretari de Relacions Exteriors del Govern de la República Mexicana, ha il·luminat l’esperit i l’ambient evocador on es celebraran, l’any 115 de la seva restauració, els Jocs Florals de la Llengua Catalana, abans que tot vull expressar el nostre agraïment molt cordial a les distingides personalitats mexicanes que ens honren amb la seva presència, així com a les que han acceptat que el seu nom figuri en el nostre Comitè d’Honor. Aquesta expressió involucra el nostre reconeixement al noble país mexicà que ens acollí amb la seva generosa hospitalitat en haver d’abandonar el nostre d’origen, havent trobat aquí una nova pàtria, a la ciutadania de la qual molts de nosaltres ens hem acollit, enorgullint-nos en ostentar-la i en aportar-li tot allò més bo del nostre treball.

Entre les personalitats que figuren en el Comitè d’Honor d’aquests Jocs Florals de la Llengua Catalana, la quarta vegada que es celebren a la República Mexicana, després de retre homenatge, per la seva pròpia personalitat i per l’elevada representació que ostenten, als senyors Enginyer Víctor Bravo Ahuja, Secretari d’Educació Pública, i Llicenciat Jesús Pérez Vives -delegat del Senyor Llicenciat Octavio Sentíes, Governador del Districte Federal-, desitjo esmentar especialment: a la senyora N’Amàlia Solórzano de Cárdenas, esposa del President Cárdenas a qui tant devem els emigrats després de la guerra d’Espanya; a la Doctora Glòria Caballero, Directora General d’Assumptes Culturals de la Secretaria de Relacions Exteriors; als Senyors Llicenciat Miguel Álvarez Acosta, Subsecretari de Radiodifusió, i Doctor Gonzalo Báez Camargo, que en els Jocs Florals celebrats respectivament en aquesta ciutat de Mèxic i a la de Guadalajara, en ocasions anteriors, pronunciaren magnífics discursos valorant amb gran erudició la literatura catalana, i que en les seves meritòries actuacions i emotius articles s’han ocupat de Catalunya constantment i amb la més gran simpatia; així com al Doctor De Ertze Garamendi, basc d’origen i gran amic també de Catalunya; a N’Anselm Carretero, castellà de soca-rel, que no tem parlar de nacionalitats ibèriques i que molt encertadament ha posat de relleu l’esperit democràtic de Castella que ha estat víctima, com Catalunya i altres pobles d’Espanya i d’Amèrica, de la superestructura estatal centralista i opressora; al Doctor Josep Puche, ex-rector de la Universitat de València, a qui tants lligams uneixen a Catalunya; a M. Pierre Emmanuel, de l’Acadèmia Francesa i President de l’Associació Internacional per la Llibertat de la Cultura; a M. Denis de Rougemont, President del Centre Europeu de la Cultura, i al Professor Pierre Vilar, a qui la història de Catalunya deu estudis molt notables.

Aquesta festa és i ha estat sempre el símbol de l’ànima catalana que es revela en la seva llengua, en la seva poesia i en la seva música. Catalunya no és solament un poble de mercaders, com es creu molt sovint. Per damunt dels seus interessos materials es troben els seus anhels de llibertat per assolir-hi els cims més alts de l’esperit, i moltes vegades en la seva història ha sacrificat aquells interessos. Avui els Jocs Florals no podrien celebrar-se amb el seu significat tradicional a Catalunya, i ja en una altra època de persecució de tot allò que fos català es refugiaren a Perpinyà patrocinats pel seu bisbe Carselade. Des de fa molts anys, amb l’actual opressió, han anat celebrant-se en diversos països d’Amèrica i d’Europa. A Catalunya no podrien oferir-se els premis que porten el nom dels nostres Presidents Macià i Companys, ni els destinats a estudis de diversos aspectes i anhels de Catalunya que ara es desconeixen i es persegueixen a Espanya. Si es celebressin allí, com ja s’ha intentat, serien mediatitzats i desnaturalitzats per un règim que nega la llibertat i que ha arribat a perseguir, l’any passat, als qui prengueren part en els de Ginebra.

* * *

Ara, compatriotes catalans i germans dels altres pobles espanyols que també sofreixen la mateixa opressió que Catalunya, que heu vingut a acompanyar-nos i que compreneu i estimeu la nostra llengua com nosaltres estimem la vostra, abans d’obrir la festa, voldria dir quelcom més.

Aquest any, la celebrem amb el dol al cor per la mort d’un dels nostres Presidents d’Honor, del gran català Pau Casals, i la d’Antoni Eroles, company estimat dels organitzadors d’aquests Jocs Florals.

Pau Casals era un símbol de l’espiritualitat catalana. Animat pels més alts ideals de Catalunya, tampoc ell no podia viure ni fer sentir la seva música sinó en terres lliures. Ell deixà el llegat de la seva composició «El Pessebre», inspirat per la naixença del Mestre Diví de la Pau. I amb ell cal que recordem també un altre català il·lustre, mort a l’exili, el Cardenal Vidal i Barraquer, que anomenem «El Cardenal de la Pau». En un món de guerres, d’egoismes i de persecucions ells no claudicaren, i encarnaren l’anhel de germanor i de pau per a tots els homes, que té Catalunya i que és també viu a Mèxic.

Amb aquests records i en l’actual situació del món, els Jocs Florals de Mèxic tenen una peculiar significació. Són una festa de l’esperit i de l’esperança de temps millors.

Siguin presents en nosaltres i en les nostres generacions joves de Catalunya els versos de Maragall:

  —42→  


Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament,



esperant el dia en què


. . . . . . . . . . surti el sol
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
i per l’aire, llavors pur,
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
baixarem amb vol segur.



A continuació, el Doctor Pere Bosch Gimpera declarà obert l’Acte amb les paraules de ritual: «S’OBRE LA FESTA».

  —43→  

imagen

La Reina de la Festa, amb la seva Cort d’Amor. El Consistori a la seva dreta i el Comitè d’Honor a l’esquerra.



  —[44]→     —45→  

ArribaAbajoMemòria de la Secretària del Consistori, Professora Francesca Domingo d’Ollé




SEÑOR SECRETARIO DE RELACIONES EXTERIORES, LICENCIADO EMILIO O. RABASA.

SEÑOR LICENCIADO JESÚS PÉREZ VIVES, de la Dirección General de Relaciones Públicas, en representación del C. GOBERNADOR DEL DISTRITO FEDERAL, LICENCIADO OCTAVIO SENTÍES.

SEÑORES MIEMBROS DEL COMITÉ DE HONOR.

SEÑORES MIEMBROS DEL CONSISTORIO.

SEÑORAS Y SEÑORES.

AMICS:

Avui, en aquesta acollidora ciutat de Mèxic, celebrem els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili.

Són trenta-tres anys de peregrinació dels nostres Jocs i, en el curs d’aquests trenta-tres anys, vuit vegades s’han celebrat a França, quatre a Mèxic -comptant els d’avui-, tres a la República Argentina, dues a Xile, dues a Anglaterra, dues a Uruguai, dues a Veneçuela, dues a Suïssa i una a cada un dels països següents: Cuba, Colòmbia, Estats Units, Brasil, Costa Rica, Itàlia, Alemanya i Bèlgica.

Aquest romiatge dels Jocs Florals de la Llengua Catalana ens porta cada any un nou bategar al cor que ens enforteix i ens dóna   —46→   alè per a esperar poder celebrar-los ben aviat, de bracet amb els germans de Catalunya, a la nostra enyorada terra, sempre, però, que s’hi respirin aires de llibertat.

De l’amor amb què els catalans resten fidels a la llengua, en són prova fefaent els treballs que s’han rebut procedents de Catalunya, València, Mallorca, Andorra, Rosselló, França, Suïssa, Veneçuela, Argentina, Estats Units, Uruguai i Mèxic, amb un total de cent sis.

Del total esmentat, seixanta-quatre corresponen a poesia i quaranta-dos són en prosa. D’aquests darrers, catorze són contes i narracions, sis obres teatrals, dinou assaigs literaris o polítics, i tres composicions musicals.

Dintre de la varietat dels treballs rebuts, és de doldre la manca de treballs de tipus econòmic i financer, i de divulgació científica. Això ens ha obligat a deixar deserts els premis que a aquests temes eren destinats.

En canvi, en altres temes s’han rebut treballs d’alta qualitat, obligant al Consistori a crear premis extraordinaris: el Víctor Català, al millor recull de narracions, dotat amb 1,875.00 pesos mexicans; i un Premi Extraordinari -prosa- dotat també amb 1,875.00 pesos mexicans.

La tasca del Consistori no ha estat pas gens fàcil. Al contrari, ha estat llarga i minuciosa, puix que -com hem dit abans- la qualitat dels treballs -de la majoria dels treballs- ha calgut examinar-la i sospesar-la detingudament a fi de poder dictar un veredicte just.

Una bona part de les composicions rebudes són de gran vàlua, tant en l’aspecte literari com en el seu contingut i esperit, i d’una puresa de llenguatge que, sens dubte, denoten autors de renom.

D’altres, per les inquietuds que s’hi respiren, espirituals i patriòtiques, és evident que els seus autors s’inicien a la difícil tasca de la literatura.

  —47→  

Creiem que seria convenient que, en els propers Jocs, els organitzadors estudiessin la possibilitat d’atorgar un premi a un tema lliure per a nois i noies menors de divuit anys. Fóra, creiem una manera d’estimular i encoratjar a la nostra joventut per a l’estudi de la cultura catalana, que tan necessària ens és avui i ens en serà, més encara, el dia de demà.

En el Cartell dels Jocs d’aquest any, figura el Premi Alguer per al millor treball sobre els països Catalans, i per a nois i noies menors de setze anys. Ens sembla millor que el tema fos lliure, i el límit d’anys els divuit i no els setze. El Premi Alguer fou declarat desert. Si el tema fos més ampli -podríem dir- potser alguns joves ja de divuit anys s’hi haurien atrevit. Recordem que la joventut és l’esperança de tots els pobles, i recordem també que el poble que perd el seu idioma és un poble sense vida pròpia.

Permeteu-me adreçar una cordial salutació a tots els autors que han respost a la nostra crida, tot encoratjant-los perquè no defalleixin i segueixin participant en els nostres Jocs, sigui on sigui que es celebrin.

I permeteu-me també felicitar als qui han resultat premiats, els presents i els absents que, malgrat que es trobin absents, saben ells i sabem nosaltres que els esperits marxen junts amb fe i entusiasme, donada la veritable significació de la Festa que ací ens ha reunit, però amb la ment fixa en la nostra Catalunya.

  —48→  

imagen

La Reina de la Festa, Senyora Elba Cobos de Murià.



  —49→  

ArribaAbajoVeredicte

PREMIS ORDINARIS

FLOR NATURAL: La paraula justa per a dir-te, Josep Maria Murià, Guadalajara, Jalisco (Mèxic).

Lema: Hèureca.

ACCÈSSIT: Sonets, David Cirici, Barcelona.

Lema: Astrelluna.

ACCÈSSIT: En el teu son de matinada, Pere Elias i Busquets, Barcelona.

Lema: Moment casual i feliç.

ENGLANTINA D’OR: Per a la Cripta del meu País, Xavier Bru, Barcelona.

Lema: Minvant, creixent.

ACCÈSSIT: Soliloqui en la batalla de l’Ebre, Albert Junyent, París.

Lema: Dramàtica tardor.

ACCÈSSIT: Neguits del Canigó, Norbert Orobig, Andorra la Vella.

Lema: Esser, mai morir.

MENCIÓ HONORÍFICA: Oda a la llengua catalana, Joan Baptista Xuriguera, Barcelona.

Lema: Al Mestre Pompeu Fabra.

VIOLA D’OR I ARGENT: Llocs i focs, Ramon Muntanyola i Llorach, Salou (Tarragona).

Lema: Romiatges.

ACCÈSSIT: Després de l’Establia, Josep Colet i Giralt, Barcelona.

Lema: La fi del començament.

ACCÈSSIT: Nadal 1938, Orsis de Sant Daniel, Girona.

Lema: D’aquell bombardeig dit nacionalista.

MENCIÓ HONORÍFICA: Casaldàliga, Antoni Dalmau Jover, Igualada.

Lema: La fe sense obres és morta.

MENCIÓ HONORÍFICA: No-res?, Josep Ribera Salvans, Mèxic, D. F.

Lema: Set d’existir més enllà de les formes.

  —50→  

PREMIS EXTRAORDINARIS

PRESIDENT COMPANYS: Catalunya, poble dissortat. Els catalans, gent sortosa, Rodolf Llorens, Caracas, Veneçuela.

Lema: «E mos huyls fontanes de plors».

ACCÈSSIT: La Llei de Contractes de Conreu, Josep Maria Poblet, Barcelona.

Lema: Compendi històric.

FRANCESC MACIÀ: La Nació dels catalans, A. Tona Nadalmai, Tijuana, B. C.

Lema: Perennitat.

ACCÈSSIT: Ramon Guinovart, Emili Granier Barrera, Caracas, Veneçuela.

Lema: Demà.

PRAT DE LA RIBA: Desert.

PAU CASALS: Sonatina, Narcís Costa-Horts, Mèxic, D. F.

Lema: Sol-re-la-mi.

ANGLO-CATALAN SOCIETY: No s’adjudica.

E. VILANOVA: Parèntesi, Josefina Botey, Mèxic, D. F.

Lema: Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, el dolor que m’espera em fa mal... Màrius Torres.

AUGUST PI I SUNYER: Desert.

JOSÉ ENRIQUE RODÓ: No s’adjudica.

IGNASI IGLESIAS: Els amants de la Reina, J. Carner-Ribalta, Califòrnia, EE. UU.

ACCÈSSIT: 1972 - Any Bixest, Antoni Sala Cornadó, Barcelona.

Lema: Triomfarem.

MONTEPÍO DE MONTSERRAT: Desert.

EMILIA SAURET: Paisatges de l’Urgell i de la Noguera, J. Carner-Ribalta, Califòrnia, EE. UU.

Lema: Evocacions.

ALGUER: Desert.

VÍCTOR CATALÀ (El millor recull de narracions): La girola encesa, Tomàs Roig i Llop, Barcelona.

Lema: De la Vida que passa.

PREMI DE PROSA: Els catalans en l’obra de Humboldt, Marc-Aureli Vila, Caracas, Veneçuela.

Lema: Els catalans pel món.



  —51→  

ArribaAbajoFlor natural




La paraula justa per a dir-te


Lema: Hèureca!




Vaig cercar la paraula justa per a dir-te
a les pàgines obertes de la llum,
a l’hermètica estança de l’obscur,
al bleix polirítmic de la carn,
a la lenta simfonia vegetal  5
i al curt vocabulari de la vida.
No vaig trobar-la enlloc,
però la porta buida del desert
mai no tingué prou baldes
per tancar-me l’anhel de l’escorcoll.  10

Quan tot just m’apuntava l’alba en el camí,
sorgires de l’ignot, indefinida,
amb dibuix transparent de fumarel·la,
i vaig sentir-te en el primer contacte,
entre el caos expressiu,  15
com la punta de diamant
d’una claror convergida.
I començà a fer-me mal
el goig de viure’t.

Després ja fores tu, la de les mil presències,  20
amb còsmica amplitud.
De vegades blanca, de vegades bruna,
de mirada clara, de mirada obscura,
dòcil a l’impuls o clavant les ungles;
mes única sempre, sòlida i perenne.  25
—52→

Va anar prenent aire
amb força espiral l’harmonia inefable
de veus encreuades que trama l’amor,
en tant que les formes tangibles
s’ageien retudes dessota del foc delirant.  30
I el solc de la vida rebia la nova llavor.

Frenesí de la sang se m’enduia,
baixava els estels a l’areny,
la vida corria amb galop de demència
i amb febre dels llavis  35
al marbre i al bronze donava blanesa de carn.
Però sempre seguia perduda
la paraula justa per a dir-te.

Ha calgut sadollar-me del prendre i reprendre
en el giravolt dels tactes cruels,  40
ha calgut descobrir-te la pura nuesa
cobrint-la després amb pluja de pètals
de flors ideals,
i esbandir de les hores el rog carmesí,
per ben encaminar-me a la recerca  45
de la paraula justa per a dir-te.

Ha calgut que no sentís recança
si et veia declinar
la turgència altiva de les sines
i la llisor del ventre maculat,  50
ha calgut que es garbellessin totes
les forces íntimes de la feminitat,
ha calgut que jagués en amples llits de placidesa,
tot aplegant en una immensa idea,
i amb l’indeleble segell de l’íntegra besada,  55
el tu, el jo i el tot,
per a poder llançar
de l’hèureca! el gran crit.

Ja la tinc la paraula justa per a dir-te,
però no hi ha per expressar-la cap fonètica  60
ni serveix cap lletra per escriure-la.
Només es pot sentir.
Però la tinc, la tinc palpitant i viva
en l’ínfima dimensió
del punt matemàtic de l’amor.  65
—53→

Oh! paraula justa per a dir-te,
única que traspasses l’opacor del viure,
amb ella et crido
i ara és amb ella que em vas donant resposta,
eco fidel dintre la balma interna  70
de l’amor estricte.

Josep Maria Murià

imagen

Les Dames de la Cort d’Amor: Núria Mateu, Maria Teresa Torroja, Isabel Font, Laura Pla, Montserrat Romagosa i Rosa-Núria Masana.



  —[54]→     —55→  

ArribaAbajoEnglantina d’Or




Per a la cripta del meu país


Lema: Minvant Creixent





I

Roig el crestall de l’onada on navego amb les mans ben alçades.
Fora balises que el mar és de tothom, els esculls
no són fets perquè algú els assenyali.

Veus? Quan et deia
que els xiprers han crescut sols mar endins amb el vent,  5
sols perquè hi fessis un niu amb taronges de plàstic i amb ira;
com la mortalla dels vius que ens assenyala un camí
per les boires de borra.
Els ulls que han extret amb tenalles
saben lluir esbatanats, com finestrals d’aquell món  10
que no volia donar-se ni caure dels arbres a terra
(Terra meva d’aram, cossi que es trenca amb els cops
dels vellets, cassoleta que bull amb el foc de l’aurora),
i no el podiem haver ni amb les escales del son.

Somnis, espills, orenetes de llum que se’n van i no cauen.  15
«-Mans endavant, t’he mirat, mes no em volies donar
res que no fos un reflex primmirat de la pedra que et crema.
-Goses ordir un envelat per a ballar-hi tot sol?».
No. Que les pedres em baten les temples, m’encenen la gola,
m’ullneguitegen. El torb xiula i escup esperons.  20
Ni que volgués no podria arraulir-me al fons del meu ésser.
Prou em torben els ulls blans a les aigües del temps.
(Ulls que naveguen quan l’alba s’atarda a la massa de pedra,
temps ancorat dalt del riu d’aigua de pedra i llotim).
Ni la veu ja no sega el cordam.  25
—56→

«-Fes un niu entre els nusos,
un filat perquè el vent cru s’hi estavelli. No em sents?
Trava’l ben fort amb saliva oratjosa i acull als qui vinguin».
Veu estimada, només parles amb mi quan el foc
espetega i el suplici és més dur.  30
Raonàvem,
(Gel picolat, encens, or de careta feliç)
i era impossible. Enceníem llumets, tampoc no ens mostraven
la seva llum. Escalfor dins el nial apagat.
Car el brisot destructor fa senyals a la vida i s’emporta  35
tots els espectres dels morts amb llur mentida procaç.


II

He estès el cànem de cap a cap de les aigües.
Amb milers d’ulls engalzats a tot el cos t’he mirat
i no et veia (sembles de marbre rosat i de fruita).
He provat de passar just pel bell mig del barranc,  40
mes la gola de baix gemegava amb la ràbia estesa
i la volta de dalt era un mirall expectant.

El meu país: Bibelot en el caos, espurna
abraçada al gran foc, un instant en el temps,
un cavall desbocat en planures cobertes de sorra,  45
un bocí de no-res atalaiant mar endins.

Xavier Bru



  —57→  

ArribaAbajoViola d’Or i Argent


Llocs i focs

Lema: Romiatges




L’Espluga de Francolí


L’aigua i el vent, d’esquitllentes,
es besen a mig camí.
Una plaça molt oberta
i un balcó amb un brot de pi.

A la font, divuit canelles;  5
als carrers, olents de vi,
hi sotraguegen els carros
les hores de gran tragí.

La Pubilla ve de missa,
trafiqueja i sap lluir.  10
Els taulells de les botigues,
de l’estesa fan delir.

Al poble toquen migdia,
el sol cau a sobreexir.
(Amb la llarga gorra musca,  15
vol endur-se’l un padrí).

Xiula el vent, i l’aigua canta,
tan clara avui com ahir.
Salut, vila de l’Espluga,
esposa del Francolí!  20

  —58→  


Bellcaire, Bellmunt, Bellvís


Bellcaire, Bellmunt, Bellvís
tres espigades pubilles
amb un gran raïm als dits,
i encar més riques les filles
sobredotades d’encís.  5




Montblanc


Escuts, capitells, arcades,
senyoria pels carrers.
La pàtina de la història,
ginesteres i clavells.

Resten les Corts, sobiranes,  5
en llinatges i merlets,
i les barres es perfilen
amb el Bell Catalanesc.

Sant Miquel, Santa Maria...
Campanes, digueu quin vent  10
remou la llar i la cendra
i deixa, intacta, la Fe?
T’engronsen àngels i segles,
i els dols no t’arnen el bes...
Serà que tens, a la Serra,  15
la Font, la Vida i l’Estel?




Juneda



I

L’aigua a dolls, la fruita bona.
Torronaires pel carrer.
Polidegen home i dona
entre el tràfec olier.
—59→
Concertin l’or i la seda  5
el conreu de tot avís,
i la vila de Juneda
no desdirà de París.


II

D’infant, discorrent la plaça
amb un gran raïm als dits,  10
vaig tenir la mala traça
d’embadocar els cinc sentits.

I el Miquel del Purismeta
-un liró que era famós-
me l’engrapa, em fa denteta,  15
i se’l parteix amb el gos.




Reus


Mai les «claus» i la «tiara»
no han lluït millor brodat,
ni la «rosa» ha tremolat
en la seda, més avara
del comerç que del combat.  5

Ets casal de cortesia
i arquimesa del destí.
L’atzavara i el tragí,
el replà i la poesia
t’han estat pedra i coixí.  10

Si el domàs s’esfilagarsa
en les lluites del futur,
Joan Prim dictarà el fur
a l’aldarull i a la farsa
que enterboleixin l’atzur.  15

I el blau de la Plaça, tènue,
gràvid de tractes i preus,
anirà afinant les veus
de la sang, que et feia estrènua
i invicta Ciutat de Reus.  20

  —60→  


Vallfogona de Riucorb


Vicenç Garcia
t’ha donat nom.
De mal de fetge
no en té tothom,
pró amb quatre cases  5
i un rajolí
d’aigües que curen
na saps a qui,
t’has fet famosa.
I et sents feliç  10
quan, al setembre,
llogues el pis.




Cambrils


Serrells d’encisos i barques,
escata, pipa i cançó.
Entre la Platja i la Vila
no es feia escàpol l’Amor?

Elles, vistents a la porta.  5
Ells, tan gentils, al llindar.
Davant l’Ermita, palmeres
i rosaris a les mans.

La terra t’és agraïda,
el mar et diu els secrets.  10
Si mai el vent t’escabella,
una Reina et fa l’endreç.




Vallbona de les Monges


Tot el poble és monestir
amb monjos fets a la seva.
Els homes diuen que sí,
les dones són filles d’Eva.
—61→

Les pedres alcen la veu  5
i enfeuden segles d’argila.
L’Abadessa i la guineu
dicten la llei a la vila.

Els Metges i Sant Bernat
et guarden de la pigota,  10
del vèrbol o del pecat,
i la teva gent devota
fa estraperlo d’oli i blat.




Guimerà


El nou de copes
guanya en el joc,
o bé retopes
a sang i a foc.

Fas trencadissa,  5
saps renegar
i ets més de missa
que el capellà.

Queda’t enrera
per gambairot,  10
a La Bovera
refés el vot,

compta les llunes,
mira’ns passar,
Castell en runes  15
de Guimerà.




Verdú


Amb els càntirs i les olles,
les ruines del Castell,
i les fires amb les colles
de bèsties vora el taulell,
—62→

i l’apèndix de la fama  5
estesa per tot indret:
mantens el foc en la flama,
i no apagues mai la set




Les Borges Blanques



I

La Meca de l’Oli,
la taula del dring.
Els trulls van en doina,
la gent a tragí.
Cent carros amb mules,  5
tractors i carrils
i jeeps i navilis,
i astúcia i enginy.
I tractes i pactes,
garneus i agutzils,  10
i embulls i negocis,
i audàcia i neguit:
garbuix d’estraperlos
en sacs descosits.


II

La Meca de l’Oli,  15
la taula del dring,
Les Borges, nissaga
de terres endins,
que adés fou empori
de vots i mitings,  20
redreci la història,
innovi el seu crit,
pels drets d’una llengua
recobri el caliu,
i encar amb sang jove  25
i amb braç decidit
aixequi bandera
i ens digui que sí!

Ramon Muntanyola i Llorach

  —63→  

imagen

Aspecte parcial de la Sala, amb la Massa Coral, a primer terme, dirigida per Marta García Renart.



  —64→  

ArribaAbajoDiscurs de gràcies de la mantenidora, Poetessa Núria Parés4

[Texto en castellano]


Amigos,

Sé que debería empezar mencionando los nombres y los títulos de las distinguidas personalidades que hoy nos acompañan. Pero nombres y cargos y títulos son fríos cuando, su sola presencia, suscita otro término mil veces más significativo y cordial. Permitidme pues que deje a un lado las ceremonias, que nunca han sido mi punto fuerte, y que me dirija a todos por el más luminoso de los títulos: el que sólo confiere la amistad.

A veces he pensado que el catalán va por el mundo habiendo resuelto una parte y no la menor, del triple enigma que ha atormentado al hombre desde que tuvo conciencia de sí mismo:

¿Quién soy? ¿De dónde vengo? ¿Adónde voy?

Porque creo que antes de meterse en honduras metafísicas un catalán empieza por decirse: Sóc català. En esta afirmación resume su esencia más íntima. Por esta afirmación escapa a ese conflicto de identidad del que ahora hablan tanto los psicólogos. Con esas cuatro simples sílabas el catalán se explica a sí mismo y se esfuerza, desde siempre, en que le entiendan los demás. Cuatro sílabas dichas a veces mansamente, a veces con orgullo, otras aun con rabia, a grito abierto, como expresión de un hecho incontrovertible, de una verdad meridiana que no está en su mano cambiar, ni mucho menos en la de los demás. Cuatro sílabas al viento de la historia como las cuatro barras de su bandera.

Y a veces pienso también, amigos, que el catalán es una paradoja que, a fuerza de aferrarse a su piel viva, a su lengua, a sus usos, a su mundo, en el esfuerzo por no perder su identidad en la lucha de siglos, ha trascendido el plano de la nacionalidad para alcanzar otro más elevado y universal: el del hombre que juzga imprescindible la libertad en la vida.

  —66→  

Y así, como una piedra que alguien lanzó contra las aguas turbias, el catalán crea círculos concéntricos, cada vez mayores, cada vez más amplios, sardanas del espíritu en las que da la mano a los hombres que hoy como ayer, no sólo en Cataluña sino en el mundo entero, se afanan por vivir con dignidad.

Y es en esta lucha que los catalanes libran, como minoría étnica, por conservar su universalidad singular, en la que vemos el triunfo, pese a todas las derrotas, de los valores imperecederos del hombre.

Porque, bien poco valdría lo catalán o, si queréis, el catalanismo a los ojos del mundo si se limitara a lo anecdótico, a lo pequeño, a lo trivial. Y éste es, a mi juicio, el verdadero peligro, el que continuamente acecha en las migajas con que, de vez en cuando, se pretende apaciguar un hambre de siglos. El peligro de minimizar lo que es, en esencia, grande. Porque lo catalán, el mal llamado, desde siempre, «problema catalán», pues que no tiene nada de problemático, cobra su dimensión auténtica cuando se identifica con la lucha del vietnamita, y del negro americano, y del argelino, y del vasco, y del checo, y también del español. Y cuando el español, y el checo, y el vasco, y el argelino, y el negro y el vietnamita se identifican con el catalán porque los mueve a todos un solo y humanísimo afán de libertad.

Y en esto residen la emoción y la belleza de los Juegos Florales de la Lengua Catalana. Creados para exaltar la Poesía se han ido convirtiendo, con el tiempo, en una exaltación de la Libertad. La poesía, la literatura que convocan son poesía y literatura comprometidas desde mucho antes de que se inventara este término. Mas no se trata de un compromiso con una facción u otra, sino del compromiso ineludible del hombre con su hombría.

Los Juegos Florales de la Lengua Catalana siguen convocándose bajo el mismo lema que adoptaron aquel 25 de marzo de 1395 en que fueron celebrados por vez primera en Barcelona: «Amor, Patria, Fe». ¿No es curioso que un lema tan viejo tenga connotaciones tan modernas? Aquellos trovadores medievales anteponían el Amor a todas las otras fuerzas que mueven el Mundo y su lema es sorprendentemente afín al de «Amor y Paz» que ahora pregonan los muchachos. El Amor, como supremo impulso de la Humanidad, es pues un puente tendido a través de seis siglos. El Amor, porque como sabían los jóvenes de entonces y saben los jóvenes de hoy, sin Amor no puede haber Patria porque no se forja, ni Fe de ningún orden, ni Paz de ningún género.

Cataluña tiene su propia voz en el coro del mundo. Una voz recia, viril, hecha a trallazos que a veces se remansa en cadencias de dulzura inesperada.

  —68→  

Atribuyen a Carlos V el dicho de que el francés es una lengua para hablar con los hombres, el italiano para hablar con las mujeres y el español para hablar con Dios. Y en ese orden de ideas podríamos preguntarnos ¿y el catalán? El catalán, amigos, quizás sea una lengua tajante para hablar consigo mismo, para entablar ese inmenso monólogo que es la vida y que sólo se acaba con la muerte.

La lengua es el substrato más hondo de la conciencia colectiva de un pueblo. Si es verdad que en el principio fue el Verbo, imagino que lo primero que brotó de una garganta humana debió ser un ¡Ay!, un quejido lastimero que luego se trocó en imprecación y finalmente en grito. Y el grito, cuajado en los albores de la historia como un canto rodado que ha ido perdiendo aristas por las cañadas del tiempo es, al hacerse lengua, como un pájaro vivo en nuestra mano. Un pájaro señero que hay que dejar volar para que viva.

Hoy celebramos la fiesta de una cultura, una tradición secular de los pueblos de habla catalana. Hoy celebramos la fiesta de un idioma, de una lengua sonora como el mar que le dio vida. Hoy asistimos una vez más al milagro de una lengua que no quiere morir, que se niega a morir asesinada por manos arteras. Una lengua labrada con amor. Una lengua que es patria.

Y una vez más celebramos los Juegos en este México nuestro, este México gallardo, rompeolas de todas las tormentas, acogedor de todos los naufragios. Y al seguir la tradición de terminar la fiesta con unas palabras de gracias en nombre del Consistorio, vayan las primeras, las más entrañables, a este país y a sus autoridades que nos han dado la posibilidad de vivir con la cabeza alta. Gracias a los poetas, a los escritores, a los músicos, que con sus obras, premiadas o no, han aportado un testimonio vivo del arte de su pueblo. Gracias a la Reina que al presidir la fiesta con sus damas repite el gesto gentil de la tolosana Clemencia Isaura. Y gracias a todos vosotros, amigos, que con vuestra presencia habéis dado ese calor al que nacen las cosas del espíritu.



  —65→  

ArribaAbajoDiscurs de gràcies de la mantenidora, Poetessa Núria Parés

[Text en català]


Amics,

Sé que hauria de començar esmentant els noms i els títols de les distingides personalitats que avui ens acompanyen. Però noms, càrrecs i títols són freds quan la seva sola presència suscita un altre terme mil vegades més significatiu i cordial. Permeteu-me, doncs, que deixi de banda les cerimònies, que mai na han estat el meu punt fort, i m’adreci a tots amb el més lluminós dels títols: el que només confereix l’amistat.

A vegades he pensat que el català va pel món havent resolt una part, i no la més petita, del triple enigma que ha torturat l’home des que va tenir consciència de si mateix:

Qui sóc? D’on vinc? A on vaig?

Perquè crec que, abans de ficar-se en profunditats metafísiques, un català comença per dir-se: Sóc català. En aquesta afirmació resumeix la seva essència més íntima. Per aquesta afirmació s’escapa d’aquest conflicte d’identitat del que ara parlen tant els psicòlegs. Amb aquestes quatre simples síl·labes el català s’explica a si mateix i s’esforça, des de sempre, en què l’entenguin els altres. Quatre síl·labes dites a vegades mansament, a vegades amb orgull, altres àdhuc amb ràbia, a crits, com expressió d’un fet incontrovertible, d’una veritat meridiana que no pot canviar ell, ni molt menys els demés. Quatre síl·labes al vent de la història com les quatre barres de la seva bandera.

I a vegades penso també, amics, que el català és una paradoxa, que a còpia d’aferrar-se a la seva pell viva, a la seva llengua, als seus usos, al seu món, en l’esforç per no perdre la seva identitat en la lluita de segles, ha transcendit el pla de la nacionalitat per aconseguir-ne un altre de més elevat i universal: el de l’home que jutja imprescindible la llibertat en la vida.

  —67→  

I així, com una pedra que algú hagués llançat contra les aigües tèrboles, el català crea cercles concèntrics, cada vegada més grans, cada vegada més amplis, sardanes de l’esperit on dóna la mà als homes que avui com ahir, no sols a Catalunya, sinó en tot el món, s’afanyen per viure amb dignitat.

I és en aquesta lluita que lliuren els catalans, en la seva qualitat de minoria ètnica, per conservar la seva universalitat singular, que veiem el triomf, malgrat totes les derrotes, dels valors imperibles de l’home.

Perquè, ben poc valdria tot allò català o, si voleu, el catalanisme als ulls del món, si es limités a l’aspecte anecdòtic, a les coses petites, a les circumstàncies trivials. I aquest és, en la meva opinió, el veritable perill, el que constantment sotja en les engrunes amb què, de tant en tant, es pretén apaivagar una fam que fa segles que dura. El perill de minimitzar allò que, en essència, és gran. Perquè tot el que és català, el de sempre mal anomenat, «problema català», ja que no té res de problemàtic, adquireix la seva dimensió autèntica quan s’identifica amb la lluita del vietnamita i la del negre americà, i la de l’argelí, i del basc, i del txecoslovac, i també de l’espanyol. I quan l’espanyol i el txecoslovac, i el basc i l’argelí, i el negre i el vietnamita s’identifiquen amb el català, perquè els mou a tots un sol i humaníssim afany de llibertat.

I en això resideixen l’emoció i la bellesa dels Jocs Florals de la Llengua Catalana. Creats per a exalçar la Poesia, han anat convertint-se, amb el temps, en un exalçament de la Llibertat. La poesia, la literatura que convoquen, són poesia i literatura compromeses des de molt abans que s’inventés aquest terme. Però no es tracta d’un compromís amb una facció o altra, sinó del compromís ineludible de l’home amb si mateix.

Els Jocs Florals de la Llengua Catalana segueixen convocant-se sota el mateix lema que adoptaren aquell 25 de març del 1395 en què foren celebrats per primera vegada a Barcelona: «Amor, Pàtria, Fe». No és curiós que un lema tan vell tingui connotacions tan modernes? Aquells trobadors medievals anteposaven l’Amor a totes les altres forces que mouen el Món, i el seu lema és sorprenentment afí al d’«Amor i Pau» que ara pregonen els nois. Així, doncs, l’Amor, com suprem impuls de la Humanitat, és un pont estès a través de sis segles. L’Amor, perquè, com sabia el jovent d’aleshores i sap el jovent d’avui, sense Amor no pot haver-hi Pàtria perquè no es forja, ni Fe de cap classe, ni Pau de cap gènere.

Catalunya té la seva pròpia veu en el cor del món. Una veu vigorosa, viril, feta a fuetades, que a vegades es rabeja en cadències d’una dolçor inesperada.

  —69→  

S’atribueix a Carles V la dita de què el francès és una llengua per a parlar amb els homes, l’italià per parlar amb les dones, i el castellà per parlar amb Déu. I en aquest ordre d’idees podríem preguntar-nos: i el català? El català, amics, potser és una llengua tallent per parlar-se a si mateix, per entaular aquest immens monòleg que és la vida i que només s’acaba amb la mort.

La llengua és el substrat més profund de la consciència col·lectiva d’un poble. Si és cert que en el principi fou el Verb, m’imagino que la primera cosa que brotà d’una gola humana hagué d’ésser un ¡Ai!, un gemec planyívol que després es canvià en una imprecació i finalment en un crit. I el crit, reeixit a l’alba de la història com un còdol rodolant que va perdent els seus caires en els congostos del temps és, en convertir-se en llengua, com un ocell viu en la nostra mà. Un ocell senyaler que cal deixar volar per tal que visqui.

Avui celebrem la festa d’una cultura, d’una tradició secular dels pobles de parla catalana. Avui celebrem la festa d’un idioma, d’una llengua sonora com el mar que va donar-li la vida. Avui assistim, una vegada més, al miracle d’una llengua que no vol morir, que es nega a morir assassinada per mans arteroses. Una llengua que és una pàtria.

I una vegada més celebrem els Jocs en aquest Mèxic nostre, aquest Mèxic coratjós, escullera de totes les tempestes, acollidor de tots els naufragis. I en seguir la tradició d’acabar la festa amb unes paraules de gràcies en nom del Consistori, que vagin les primeres, les que més surten de l’ànima, vers aquest país i vers les seves autoritats que ens han donat la possibilitat de viure amb el cap alt. Gràcies als poetes, als escriptors, als músics, que amb les seves obres, premiades o no, han aportat un testimoni viu de l’art del seu poble. Gràcies a la Reina que, en presidir la festa amb les seves dames, repeteix la gesta gentil de la tolosana Clemència Isaura. I gràcies a tots vosaltres, amics, que amb la vostra presència haveu donat aquest caliu en el qual neixen les coses de l’esperit.

  —70→  

imagen

La Reina de la Festa, entre el poeta guanyador de la Flor Natural i el President del Consistori, en el Sopar de Germanor.



  —71→  

ArribaCrònica dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l’exili

ANY LXXXIII


Buenos Aires (República Argentina)
4 de maig del 1941

Consistori: Jaume Pahissa, president; Lluís Castelló, Joan B. Llonch, Francesc M. Masferrer, Joan Merli, H. Nadal i Mallol; Ramon Escarrà, secretari.

Treballs presentats: 54. Obres premiades: 6.

Premis ordinaris: Flor natural, Poemes d’amor i d’enyorança, de Domènec Perramon (Londres).- Englantina, Tres elegies en fidelitat, de Domènec Perramon.- Viola, El misteri de Nadal, de Domènec Perramon.

Reina de la Festa: senyora Sara Planes de Llorenç.

Per haver guanyat els tres premis ordinaris enguany-en una sola competició, igual que Frederic Soler, Mossèn Jacint Verdaguer i Josep Carner. Domènec Perramon és proclamat Mestre en Gai Saber.

ANY LXXXIV

Mèxic, D. F.
3 de maig del 1942

Consistori: Josep Carner, president; Miquel Bertran de Quintana, Pere Bosch Gimpera, Josep Conangla i Fontanilles, Marcel Santaló, Joaquim Xirau; Avelí Artís, secretari.

Treballs presentats: 32. Obres premiades: 13.

Premis ordinaris: Flor natural, Per la verda mar vindries..., de Pere Matalonga (Mèxic).- Englantina, La veu del vianant, de Josep Maria Miquel i Vergés (Mèxic).- Viola, Egat, de Jaume Terrades (Mèxic).

Reina de la Festa: senyora Francesca Linares de Vidarte.

  —72→  

ANY LXXXV

Santiago de Xile
16 de maig del 1943

Consistori: Margarida Xirgu, presidenta; Eduardo Cruz Coke, Cèsar August Jordana, Ricardo Latcham, Dom Antoni Ramon i Arrufat, Lluís Salvat; Xavier Benguerel, secretari.

Treballs presentats: 71. Obres premiades: 16.

Premis ordinaris: Flor natural, Infinita fortuna de la sang, de Joan Oliver (Santiago de Xile).- Englantina, Entre l’angoixa i l’Esperança, de Domènec Perramon (Londres).- Viola, Al Crist vora la mar, de Josep Carner (Mèxic).

Reina de la Festa: senyora Concepció Plubins de Sabater.

ANY LXXXVI

L’Havana (Cuba)
7 de maig del 1944

Consistori: Josep Conangla i Fontanilles, president; Encarnació M. Bernades, Martí Esteve, Marià Grau, Carles Gubern, Josep Murillo; Josep Pineda i Fargues, secretari.

Treballs presentats: 86. Obres premiades: 34.

Premis ordinaris: Flor natural, El llibre d’Emporion, de Jaume Terrades (Mèxic).- Englantina, Enòs, de Josep Carner (Mèxic).- Viola, Bondat eterna del Nadal, de Domènec Perramon (Londres).

Reina de la Festa: senyora Rosa Claveria de Blanco Herrera.

ANY LXXXVII

Bogotà (Colòmbia)
13 de maig del 1945

Consistori: Josep M. Capdevila, president; Pere Comes i Calvet, Antonio Gómez Restrepo, Eduardo Guzmán Esponda, Joan Soler i Pla, Pau Vila; Joan de Garganta, secretari.

Treballs presentats: 91. Obres premiades: 35.

Premis ordinaris: Flor natural, Complanta d’amor, de Josep Carner-Ribalta (Nova York).- Englantina, L’altre enyor, de Josep Carner (Mèxic).- Viola, Poema de Rut, d’Agustí Bartra (Mèxic).

Reina de la Festa: senyora Joana Abadies d’Espanya.

  —73→  

ANY LXXXVIII

Montpeller (França)
19 de maig del 1946

Consistori: Antoni Rovira i Virgili, president; Joan Amades, Pèire Azema, Pompeu Fabra, Amadeu Hurtado, Lluís Nicolau d’Olwer; Enric Guiter, secretari.

Treballs presentats: 180. Obres premiades: 21.

Premis ordinaris: Flor natural, Ametller florit, de Ventura Gassol (Losana).- Englantina, Vetlla de retorn, de Josep Carner (París).- Viola, Nadal de pau, de Carles Grandó (Rosselló).

Reina de la Festa: senyoreta Teresa Maria Rovira.

ANY LXXXIX

Westminster, Londres
11 de setembre del 1947

Consistori: Carles Pi i Sunyer, president; Josep M. Batista i Roca, H. J. Chaytor, I. G. Llubera, Joan Mascaró, J. B. Trend; Joan Gili, secretari.

Treballs presentats: Prop de 200. Obres premiades: 38.

Premis ordinaris: Flor natural, Sonets, de Mercè Rodoreda (París).- Englantina, Oda a la llengua catalana, d’Antoni Rovira i Virgili (Perpinyà).- Viola, Cant de Raquel, de Josep Carner (Brussel·les).

Reina de la Festa: senyora Elizabeth MacPherson de Gili.

ANY XC

París (França)
7 de novembre del 1948

Consistori: Josep Carner, president; Just Cabot, Jean Cassou, Pierre Fouché, Josep Quero i Molares, Mario Roques; Ferran Canyameres, secretari.

Treballs presentats: 398. Obres premiades: 54.

Premis ordinaris: Flor natural, Món d’Ulisses, de Mercè Rodoreda (París).- Englantina, Oda a Catalunya, d’Armand Obiols (París).- Viola, Al pas de la nit, de Simona Gay (Ille-sur-Têt).

  —74→  

ANY XCI

Montevideo (Uruguai)
11 de setembre del 1949

Consistori: Josep Rovira i Armengol, president; Eugeni Alsina, Pau Bosch, Cèsar August Jordana, Carles Sàbat Ercasty, Margarida Sabaté; Avenir Rossell, secretari.

Treballs presentats: 176. Obres premiades: 44.

Premis ordinaris: Flor natural, Albes i nits, de Mercè Rodoreda (París).- Englantina, Ai de tant d’esperar...!, de Frederic de l’Empordà (Catalunya).- Viola, Job, de Pere Mas i Perera (Buenos Aires).

Reina de la Festa: senyora Montserrat Garrido Camprubí.

En virtut d’ésser en aquests Jocs que Mercè Rodoreda guanya per tercera vegada un Premi ordinari, és proclamada Mestra en Gai Saber.

ANY XCII

Perpinyà (França)
24 de setembre del 1950

Consistori: Pau Casals, president; Pere Bosch Gimpera, Carles Grandó, Enric Guiter, Josep Sebastià Pons, Manuel Serra i Moret; Josep M. Corredor, secretari.

Treballs presentats: 246. Obres premiades: 46.

Premis ordinaris: Flor natural, Tríptic del Somni, de Xavier Casp (València).- Englantina, Vallespir, d’Edmond Brazés (Vallespir).- Viola, Testimoni del silenci, de Joan Barat (Barcelona).

Reina de la Festa: senyora Maria Dolors Fabra de Rahola.

ANY XCIII

Nova York (Estats Units)
5 i 6 d’octubre del 1951

Consistori: Lluís Nicolau d’Olwer, president; Josephine de Boer, Joan Coromines, Francesc Duran-Reynals, Urban Holmes, Joan Roura-Parella; Dolors Canals, secretària.

Treballs presentats: prop de 300. Obres premiades: 39.

Premis ordinaris: Flor natural, L’evangeli del vent, d’Agustí Bartra (Mèxic).- Englantina, Gran sonata de la Pàtria, de Xavier Casp (València).- Viola, Crist, de Miquel Arimany (Barcelona).

Reina de la Festa: senyoreta Pilar Castellví.

  —75→  

ANY XCIV

Tolosa de Llenguadoc (França)
7 de desembre del 1952

Consistori: Jesús M. Bellido, president; Josep Carner, Ventura Gassol, Ismael Girard, Mossèn Josep Salvat, Josep Sebastià Pons; Alfons Serra-Baldó, secretari.

Treballs presentats: 310. Obres premiades: 75.

Premis ordinaris: Flor Natural, De llevant a ponent, de Joan Barat (Barcelona).- Englantina, De muntanya, d’Edmond Brazés (Vallespir).- Viola, Ciutat interior, d’Albert Manent (Barcelona).

Reina de la Festa: senyora Alagalí de Séverac.

Per la mort del doctor Jesús M. Bellido, el 18 d’agost del 1952, el doctor Lluís Nicolau d’Olwer s’encarregà del discurs presidencial.

ANY XCV

Caracas (Veneçuela)
13 de desembre del 1953

Consistori: August Pi i Sunyer, president; Ernest Maragall, Antoni Moles-Caubet, J. Montada-Moreno, Bartomeu Oliver, Edgard Sanàbria; Marc-Aureli Vila, secretari.

Treballs presentats: 116. Obres premiades: 30.

Premis ordinaris: Flor natural, A penes faula, d’Albert Manent (Barcelona).- Englantina, El carro de l’elegia, d’Agustí Bartra (Mèxic).- Viola, Senyor, jo no sóc digne..., de Joaquim Boixés i Sabatés (Ripoll).

Reina de la Festa: senyoreta Corina Maragall.

Per haver guanyat el seu tercer premi ordinari, Agustí Bartra esdevé Mestre en Gai Saber.

ANY XCVI

Sao Paulo (Brasil)
7 de novembre del 1954

Consistori: Gràcia B. de Llorenç, presidenta; Francesc Arnó, Francesc Domingo, Pere Mas i Perera, Josep Rovira i Armengol; Josep Montfort, secretari, assistits pels doctors D. Carvalho Da Silva i Maria Da Silva, pels temes brasilers, i el mestre Miquel Arquerons, pels temes musicals.

Treballs presentats: més de 200. Obres premiades: 34.

Premis ordinaris: Flor natural, Tríptic, de Carles Pi i Sunyer (Caracas).- Englantina, Jo arboro la bandera, de Domènec Guansé (Santiago de Xile).- Viola, Oració de la llum, de Joaquim Boixés i Sabatés (Ripoll).- Reina de la Festa: senyoreta Mercè Juvé de Carrion.

  —76→  

Any XCVII

San José de Costa Rica
8 de maig del 1955

Consistori: Llorenç Vives, president; Abelardo Bonilla, F. Centeno Güell, Joaquín García Monge, Cebrià Güell, Roger de Sant Feliu; Marcel·lí Antic, secretari.

Treballs presentats: 106. Obres premiades: 30.

Premis ordinaris: Flor natural, Elegies de la solitud, de Palmira Jaquetti (Barcelona).- Englantina, Per tu, Catalunya, de Carles Carqués i Martí (Troies, França).- Viola, Prec de la darreria, de Josep Carner (Brussel·les).

Reina de la Festa: senyoreta Núria Raventós.

ANY XCVIII

Cambridge (Anglaterra)
6 de maig del 1956

Consistori: Josep M. Batista i Roca, president; Joan Gili, Frank Pierce, Peter Russell, J. B. Trend, Josep Trueta; Josep M. Ordeig, secretari.

Treballs presentats: Prop de 200. Obres premiades: 22.

Premis ordinaris: Flor natural, Cinc poemes desolats, de Rosa Leveroni (Barcelona).- Englantina, Ginesta, de Ventura Gassol (França).- Viola, Cérvol del silenci, de Ramon Folch i Camarasa (Barcelona).

Reina de la Festa: senyora Amèlia Trueta de Strubell.

ANY XCIX

Mèxic, D. F.
8 de setembre del 1957

Consistori: Pere Bosch Gimpera, president; Miguel Álvarez Acosta, Baltasar Samper, Ot Duran d’Ocon, Eduard Nicol, Ramon Xirau; Cèsar Pi-Sunyer, secretari.

Treballs presentats: 182. Obres premiades: 29.

Premis ordinaris: Flor natural, Quatre sonets, de Josep M. Miquel i Vergés (Mèxic).- Englantina, Telèmac 1956, d’Arnau Comte (pseudònim) (Barcelona).- Viola, Tres poemes cristològics, de Josep Serra i Gener (Mataró).

Reina de la Festa: senyoreta Glòria Costa i Alonso.

  —77→  

ANY C

Mendoza (Argentina)
8 de novembre del 1958

Consistori: Joan Cuatrecases, president; Fritz Krüger, Domènec Guansé, Hipòlit Nadal i Mallol, Antoni Salduga i Comes, Francesc Arnó; Fidel Roig i Matons, secretari.

Treballs presentats: 178. Obres premiades: 36.

Premis ordinaris: Flor natural, Història encesa, de Domènec Perramon (Londres).- Englantina, Redreç, de Carles Pi i Sunyer (Caracas).- Viola, Esparces a la Puríssima, de Joaquim Boixés i Sabatés (Ripoll).

Reina de la Festa: senyora Núria Junyent de Roig.

Per haver guanyat el seu tercer premi ordinari, Joaquim Boixés fou Proclamat Mestre en Gai Saber.

ANY CI

París (França)
14 de juny del 1959

Consistori: Josep Carner, president; André Chamson, Just Cabot, Ambrosi Carrion, Ventura Gassol, Pierre Vilar; Ramon Xuriguera, secretari.

Treballs presentats: 370. Obres premiades: 43.

Premis ordinaris: Flor natural, Endimion, de Maria Castanyer (Barcelona).- Englantina, Dues faules, d’Albert Manent (Barcelona).- Viola, Lais a l’Amat absent, de Joaquim Boixés i Sabatés (Ripoll).

Reina de la Festa: senyoreta Carme Camps.

Per haver guanyat el seu tercer premi ordinari, Albert Manent és proclamat Mestre en Gai Saber.

ANY CII

Buenos Aires (Argentina)
11 de setembre del 1960

Consistori: Jaume Pahissa, president; Josep M. Monner i Sans, Andreu Dameson, Pere Mas i Perera, Joan Merli, Hipòlit Nadal i Mallol; Joan Rocamora, secretari.

Assessors per als premis americans: Florencio Escardé, Julio E. Payró, Abili Bassets, i Carmelo M. Bonet.

Treballs presentats: 180. Obres premiades: 36.

Premis ordinaris: Flor natural, Retrat, de Joan Baptista Xuriguera (Barcelona).- Englantina, Les aparicions, de Domènec Perramon (Londres).- Viola, Dones de l’Evangeli, d’Albert Junyent (París).

Reina de la Festa: senyora Graziel·la Heras de Rocamora.

  —78→  

ANY CIII

L’Alguer (Illa de Sardenya) Itàlia
10 de setembre del 1961

Consistori: Ferran Soldevila, president; Tristano Bolelli, Joan Fuster, Josep Maria Llompart, Antoni Sanna, Joan Triadú; Rafael Tasis, secretari.

Treballs presentats: 329. Obres premiades: 45.

Premis ordinaris: Flor natural, He provat un gest amarg, de Manuel de Pedrolo (Barcelona).- Englantina, Sant Jordi del Captiu, de Ventura Gassol (Saint Martin-le-Beau, França).- Viola, Vies, de Palmira Jaquetti (Barcelona).

Reina de la Festa: senyoreta Lluïsa Scanu Piras.

Per haver guanyat el seu tercer premi ordinari, Ventura Gassol esdevé Mestre en Gai Saber.

ANY CIV

Santiago de Xile
26 d’agost del 1962

Consistori: Eduardo Barrios, president; Dom Antoni Ramon Arrufat, Domènec Guansé, Josep Maria Casasses, Pere Pruna, Pelai Salai; Celestí Morlans, secretari.

Treballs presentats: 127. Obres premiades: 22.

Premis ordinaris: Flor natural, El Castell, d’Antoni Font i Costa (Barcelona).- Englantina, Quartet de Sang, de Ramon Bech i Taberner (Barcelona).- Viola, Retorn, de Josep Congost i Pla (Olot).

Reina de la Festa: senyora Joana Vernet de Delfau.

ANY CV

Montevideo (Uruguai)
20 d’octubre del 1963

Consistori: Margarida Xirgu, presidenta; C. Sàbat Ercasty, Blanca París de Oddone, J. Zavala Muniz, F. Bergós Ribalta, Avenir Rossell; J. Martí Sanés, secretari.

Treballs presentats: 128. Obres premiades: 26.

Premis ordinaris: Flor natural, Presència de l’amor, de Ventura Gassol (França).- Viola, Sonets, (Mirant enfora, mirant endins), de Carles Pi i Sunyer (Caracas, Veneçuela).- Accèssit a l’Englantina, Invocació al Mediterrani, de Joan Manresa i Martorell (Felanitx).

Reina de la Festa: senyora Maria M. de Santana.

Per haver guanyat el seu tercer premi ordinari, Carles Pi i Sunyer és proclamat Mestre en Gai Saber.

  —79→  

ANY CVI

Perpinyà (França)
27 de setembre del 1964

Consistori: Pau Casals, president; Blai Bonet, Gumersind Gomila, Carles Grandó, Manuel Sanchis Guarner, Rafael Tasis; Jordi-Pere Cerdà, secretari.

Treballs presentats: 132. Obres premiades: 35.

Premis ordinaris: Flor natural, El mas d’En Marc i altres poemes, de Simona Gay (Ille-sur-Têt, Rosselló).- Englantina, Tornem-hi tots, que no ha estat res, de Josep Ruaix i Vinyet (Moià, Barcelona).- Viola, Poema de la rosa infinita, de Joan Valls i Jordà (Alcoi, País Valencià).

Reina de la Festa: senyoreta Llech-Walter.

ANY CVII

París (França)
17 d’octubre del 1965

Consistori: Ambrosi Carrion, president; Pierre Vilar, Mossèn Joan Tarré, Angelí Castanyer, Enric Roig i Querol, Manuel Viusà; Romà Planas, secretari.

Treballs presentats: 136. Obres premiades: 23.

Premis ordinaris: Flor natural, Quatre poemes, de Roc Llop i Convalia (París).- Englantina, Plany a quatre veus, de Coloma Lleal i Galceran (Badalona).- Viola, Oració, de Salvador Perearnau i Canal (Barcelona).

Reina de la Festa: senyoreta Mercè Planas.

ANY CVIII

Caracas (Veneçuela)
11 de setembre del 1966

Consistori: Carles Pi i Sunyer, president; Rossend Carrasco i Formiguera, Bartomeu Oliver, Antoni Moles i Caubet, Marc-Aureli Vila, Emili Granier Barrera; Maria Gispert de Filella, secretària.

Treballs presentats: 274. Obres premiades: 39.

Premis ordinaris: Flor natural, Intimum, d’Anna Rebeca Mezquita (Canàries).- Englantina, Pomell, de Josep Carner (Brussel·les).- Viola, Estic enamorat de Crist, de Gabriel Mora Arana (Catalunya).

Reina de la Festa: senyora Iolant Montero de Valentí.

  —80→  

ANY CIX

Marsella (França)
15 d’octubre del 1967

Consistori: Maria-Aurèlia Capmany, presidenta; Charles Camproux, Jordi-Pere Cerdà, Joan Fuster, Robert Lafont, Joan Triadú; Francesc Vallverdú, secretari.

Treballs presentats: 260. Obres premiades: 44.

Premis ordinaris: Flor natural, Poema de l’amorosa en solitut, d’Ambrosi Carrion (París).- Englantina, Feina, massa feina, d’Isidre Fonts Masdeu (Reus).- Viola, Arreu on valguin les paraules, els homes, de Manuel de Pedrolo (Barcelona).

Reina de la Festa: senyora Montserrat Antich de Carrion.

Per guanyar per tercera vegada un premi ordinari, Manuel de Pedrolo és proclamat Mestre en Gai Saber.

ANY CX

Zuric
20 d’octubre del 1968

Consistori: Joan Triadú, president; Jordi Sarsanedas, Joan Fuster, Josep Maria Castellet, Josep Maria Llompart, Ramon Sugranyes de Franch; Josep Faulí, secretari.

Treballs presentats: 243. Obres premiades: 24.

Premis ordinaris: Flor natural, Brevíssim segon llibre del Bon Amor, de Màrius Sampere i Passarell (Sant Adrià del Besòs).- Englantina, Seqüència de Miquel Arimany (Barcelona).- Viola, Salm d’avui, de Mossèn Muntanyola i Llorach (Salou).

Reina de la Festa: senyora Pilar Vila-Abadal de Triadú.

ANY CXI

Guadalajara (Mèxic)
19 d’octubre del 1969

Consistori: Pere Bosch Gimpera, president; Gonzalo Báez-Camargo, Dalmau Costa Vilanova, Lluís Moles Marquina, Marcel Santaló Sors, Martí Soler Vinyes; Josep Ribera Salvans, secretari.

Treballs presentats: 142. Obres premiades: 26.

Premis ordinaris: Flor natural, Poema d’una nit d’hivern, d’Ambrosi Carrion (París, França).- Englantina, Elegia a una pàtria marginal, de Joan Valls i Jordà (Alcoi).- Viola, Estampes de primitiu, d’Albert Junyent (París).

Reina de la Festa: Rosa-Maria Escofet i Tomàs.

  —81→  

ANY CXII

Tübingen (Alemanya Occidental)
25 d’octubre del 1970

Consistori: Robert Lafont, president; Jordi-Pere Cerdà, Feliu Formosa, Joan Fuster, Günter Haensch, Baltasar Porcel; Miquel Martí Pol, secretari.

Treballs presentats: 158. Obres premiades: 17.

Premis ordinaris: Flor natural, Amor retut, de Carles Jordi Guardiola (Barcelona).- Englantina, Cent companys per a un company, de Manuel de Pedrolo (Barcelona).- Viola, no s’adjudica.

Reina de la Festa: senyoreta Carme Novell.

ANY CXIII

Brussel·les (Bèlgica)
24 d’octubre del 1971

Consistori: Antoni Maria Badia i Margarit, president; Marià Manent, Maurici Serrahima, Joan Coromines, Josep Maria Castellet, Elsa Dehennin-Galle; Josep Faulí, secretari.

Treballs presentats: 184. Obres premiades: 16.

Premis ordinaris: Flor natural, Cançó d’amor tardoral, d’Ambrosi Carrion (París).- Englantina, Carta d’amor, d’Albert Junyent (París).- Viola, El meu Déu, de Màrius Sampere i Passarell (Barcelona).

Reina de la Festa: senyoreta Estel Querol i Carrion.

Per haver guanyat el seu tercer premi ordinari, Ambrosi Carrion i Albert Junyent foren proclamats Mestres en Gai Saber.

ANY CXIV

Ginebra (Suïssa)
29 d’octubre del 1972

Consistori: Joan Triadú, president; Ramon Sugranyes de Franch, Alexandre Cirici Pellicer, Josep Maria Castellet, Fèlix Cucurull, Albert Manent; Josep Faulí, secretari.

Treballs presentats: 250. Obres premiades: 16.

Premis ordinaris: Flor natural, Si venim covards, de Josep Albanell (Barcelona).- Englantina, Parlo d’aquesta terra, de Màrius Sampere (Barcelona).- Viola, Salm del servent de Jahvé, de Mossèn Ramon Muntanyola (Salou).

Reina de la Festa: senyora Teresa Peyrí i Macià de Pi i Sunyer.

  —82→  

ANY CXV

Mèxic, D. F.
11 de novembre del 1973

Consistori: Pere Bosch Gimpera, president; Palma Guillén de Nicolau, Núria Parés, Pere Foix, Agustí Cabruja, Ramon Palazon; Francesca Domingo d’Ollé, secretària.

Treballs presentats: 106. Obres premiades: 23.

Premis ordinaris: Flor natural, La paraula justa per a dir-te, de Josep Maria Murià (Guadalajara, Mèxic).- Englantina, Per a la Cripta del meu País, de Xavier Bru (Barcelona).- Viola, Llocs i focs, de Mossèn Ramon Muntanyola i Llorach (Salou).

Reina de la Festa: senyora Elba Cobos de Murià.

Per haver guanyat per tercera vegada un premi ordinari, Mossèn Ramon Muntanyola i Llorach és proclamat, post mortem, Mestre en Gai Saber.





Indice