Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice


Abajo

Jocs Florals de la Llengua Catalana

Any LXXXV de llur restauració



Portada



[Indicaciones de paginación en nota.1]



  —5→  
  • Mantenidors

  • Margarida Xirgu, Presidenta.
  • Eduardo Cruz Coke.
  • Cèsar August Jordana.
  • Ricardo Latcham.
  • Dom Antoni Ramon i Arrufat.
  • Lluís Salvat
  • Xavier Benguerel, Secretari.
  • Reina dels Jocs Florals

  • Conxita Plubins de Sabaté.
  • Cort d'Amor

  • Marta Anglada.
  • Alícia Casamiquela.
  • Hilda Gili.
  • Maria Gili.
  • Adriana Martorell.
  • Teresa Palau.
  • Antònia Pérez.
  • Carme Tatxé.
  —6→  

Els Jocs Florals de la Llengua Catalana de Santiago de Xile (any III, de llur restauració a l'exili) van ser realitzats per

l'AGRUPACIÓ PATRIÒTICA CATALANA



  —7→  
  • Comitè executiu

  • Joaquim Sabaté, President, (President de l'Agrupació Patriòtica Catalana).
  • Enric Casagran, (President de l'Orfeó Català).
  • Joan Garcia i Giró, (Pel Centre Català, de Santiago).
  • Elvira de Gili, (Pel Comitè de Dames del Centre Català).
  • Joan Gratacòs, (Director d'Hora Catalana, per les publicacions catalanes).
  • Joan Juanet, (Per l'antiga colònia).
  • Pere Mir, (Pel Patronat dels Jocs Florals).
  • Moisès Serra, (Per les entitats foranes).
  • Josep Torre de Mer, (Pel Centre Català, de Santiago).
  • Narcís Tort, (Per la Penya Batibull).
  • Esteve Xargayó, (Pel Patronat del Jocs Florals).
  • Salvador Sarrà i Serravinyals, Secretari, (De l'Agrupació Patriòtica Catalana).


  —[8]→     —9→  

ArribaAbajoPatronat dels Jocs Florals

  • Patricis i Entitats que van cooperar econòmicament a la Festa.

  • Agrupació Patriòtica Catalana.
  • Josep Agulló i Agulló.
  • Josep Alegret i Moret.
  • Josep Aleu i Rocafort.
  • Martí Aleu i Rocafort.
  • Eduard Ausenci i Tomàs.
  • Baptista Baldrich i Vallverdú.
  • Josep Busquets i Curós.
  • Josep Casals i Alfaro.
  • Josep Castellà i Granja.
  • Catalans de Valdivia.
  • Centre Català i Col·lectivitat de Concepción.
  • Centre Català i Col·lectivitat de Valparaíso.
  • Miquel Coderch i Llorenç.
  • Manuel Fruns i Cerrà.
  • Joan Garcia i Giró.
  • Enric Gastó i Soley.
  • Germans Gili i Montalt.
  • Joan Gratacòs i Gurt.
  • Germans Grau i Forcada.
  • Joan Juanet i Pi.
  • Enric Martí i Carreras.
  • Pere Mir i Taulé.
  • Germans Morera i Ferrer.
  • Vicenç Noguera i Grau.
  • Josep Obriols i Obriols.
  • Antoni Pena i Sanfenís.
  • Antoni Pi i Capmany.
  • Fermí Pomés i Castells.
  • Vidal Pomés i Castells.
  • Lluís Pubill i Carner.
  • Joaquim Sabaté i Gorris.
  • Josep Salamó i Dunjó.
  • Albert Salvadó i Garriga.
  • Jaume Solà i Rivas.
  • Ramon Vinyes i Sanromà.
  • Esteve Xargayó i Bultó.
  • Aportacions de fora de Xile

  • Catalunya Grup N. R. de Santiago de Cuba.
  • Centre Català de Mendoça.
  • Centre Català de Montevideo.




  —[10]→     —11→  

ArribaAbajoConvocatòria per als Jocs Florals de l'any 1943

LXXXV de llur restauració


Als poetes i als prosadors de llengua catalana, els VII Mantenidors dels Jocs Florals, salut!

Recollint l'honrós encàrrec que per a la continuïtat de la festa tradicional de la poesia ens fa la Comunitat Catalana de la República Argentina, els catalans de Xile, representats per nosaltres i amb el mateix esperit que guiava els Mantenidors de Buenos Aires el 1941 i els de Mèxic el 1942, us invitem a concórrer als Jocs Florals que hauran de celebrar-se en aquesta ciutat el primer diumenge de maig del 1943.

PREMIS ORDINARIS

D'acord amb el costum establert s'adjudicaran els següents tres premis de poesia:

L'ENGLANTINA D'OR (2.500 pesos m/x.) al millor poema d'esperit patriòtic.

LA VIOLA D'OR I ARGENT (2.500 pesos m/x.) al millor poema d'esperit religiós o moral.

  —12→  

LA FLOR NATURAL -premi anomenat d'honor i cortesia- (2.500 pesos m/x.) al millor poema vingut a concurs.

El poeta que obtingui la Flor Natural elegirà la Reina dels Jocs Florals, la qual presidirà la festa i lliurarà els premis als guanyadors.

Les composicions hauran d'ésser originals i inèdites.

PREMIS EXTRAORDINARIS

COPA ARTÍSTICA (2.500 pesos m/x.) a la millor composició en prosa, original i inèdita.

PREMI FASTENRATH (5.000 pesos m/x.) al millor llibre de poemes, inèdit o aparegut des del primer de gener del 1937 al 31 de desembre d'enguany.

PREMI CONCEPCIÓ RABELL (5.000 pesos m/x.) al millor llibre de prosa literària, inèdit o aparegut des del primer de gener del 1941 al 31 de desembre del 1942. Queden excloses les obres de teatre i la novel·la.

A més dels autors, podrà presentar obres que optin a aquests dos darrers premis, qualsevol particular o corporació, mitjançant la tramesa de dos exemplars de cada obra.

ALTRES PREMIS

Seran atorgats altres premis en metàl·lic a les obres en vers o en prosa que a judici dels Mantenidors en siguin mereixedores.

  —13→  

PREMIS PER A ESCRIPTORS AMICS DE CATALUNYA

Amb el desig que els escriptors xilens, així com tots els altres escriptors no catalans, puguin participar en els Jocs Florals de la Llengua Catalana, i en un gest de confraternitat envers els països que acullen l'esperit de Catalunya, en els seus dies de dolorós exili, la Comunitat catalana d'aquesta República institueix els següents premis, els quals seran adjudicats a obres en llengua no catalana.

PREMI DE 2.500 PESOS m/x: a la millor traducció d'un poema o selecció de poemes catalans, antics o moderns.

PREMI DE 5.000 PESOS m/x: al millor estudi sobre una personalitat de nissaga catalana, d'influència en la vida xilena.

Podran ésser adjudicats altres premis a judici dels Mantenidors.

CONDICIONS

Tots els treballs s'hauran de trametre a nom del Secretari del Consistori: casilla 1464; Santiago de Xile, abans del migdia del dia 15 d'abril vinent, acompanyats d'un plec clos que contingui el nom de l'autor i el títol de la composició.

Els premis que no hagin estat retirats abans del dia 15 de d'octubre del 1943, es consideraran renunciats pels seus guanyadors.

El Consistori es reserva per un any, a comptar   —14→   des del dia de la festa, la propietat exclusiva de les obres premiades.

Els premis podran ésser recollits per persones expressament delegades pels autors.

Santiago de Xile, quinze de novembre del 1942.

ELS MANTENIDORS: Margarida Xirgu, PRESIDENT.- Eduardo Cruz Coke.- Cèsar August Jordana.- Ricardo Latcham.- Dom Antoni Ramon i Arrufat.- Lluís Salvat.- Xavier Benguerel, SECRETARI.

La celebració de la festa va ser ajornada fins al tercer diumenge de maig; i el termini d'admissió de composicions es va allargar fins al 30 d'abril.



  —15→  

ArribaAbajoComposicions rebudes

  1. Presència innombrable.
  2. Destins.
  3. Laura.
  4. Al Crist vora la mar.
  5. Les formes de la vida catalana.
  6. Pàtria i llibertat.
  7. Manuel Montt.
  8. De la mort imminent.
  9. Mare Matrix.
  10. Finestra oberta.
  11. Betlan.
  12. Isòbol.
  13. Relacions.
  14. La nostra parla.
  15. Malèfic jo.
  16. A la Verge de Montserrat.
  17. A Catalunya.
  18. Son passat és penyora de futur.
  19. Passat, present i esdevenidor de Catalunya.
  20. Desgreuge.
  21. No neguem la pàtria.
  22. Afusellat.
  23. Instants.
  24. L'home que es va morir. —16→
  25. Recull.
  26. El futur de Catalunya.
  27. Nabi.
  28. L'Espera.
  29. De las «Elegies de Bierville, de Carles Riba».
  30. Entre l'angoixa i l'esperança.
  31. Una alba amorosa.
  32. Festa Major.
  33. El castell feudal.
  34. Les quatre estacions.
  35. Màrtir.
  36. Les flors de la Pàtria.
  37. Anunciació.
  38. Tríptic de les violes.
  39. Poder y espíritu.
  40. Rebelión.
  41. La mujer.
  42. Un poeta.
  43. Madrigal.
  44. Les tres gràcies de Catalunya.
  45. 7 poetas catalanes.
  46. Ofrenda.
  47. Estancias.
  48. Empordà.
  49. Nits.
  50. Alza tus brazos, Señor...
  51. Honor.
  52. Poema de Prat.
  53. Instints.
  54. Un héroe y su influencia en la vida chilena.
  55. Ruta d'Amèrica.
  56. Traducciones de Carles Riba.
  57. Nocturn, de Josep Carner (versió francesa).
  58. Don Manuel Montt. —17→
  59. Aguas con dueño.
  60. Cant Espiritual, de Joan Maragall (versió anglesa).
  61. Cant Espiritual, de Joan Maragall (versió àrab).
  62. Espera, Esperança...
  63. Infinita fortuna de la sang...
  64. Cosmogonia.
  65. Enyorament.
  66. Retorn a la terra.
  67. Fidelitat.
  68. La sorpresa.
  69. Vigília.
  70. Al front de l'Ebre.
  71. Paisatges mediterranis.

Santiago de Xile, 30 d'abril del 1943.

XAVIER BENGUEREL,
Secretari.



  —[18]→     —19→  

ArribaAbajoVeredicte

El dia cinc de maig del mil nou cents quaranta tres, reunits en el Centre Català, de Santiago de Xile, els Mantenidors dels JOCS FLORALS DE LA LLENGUA CATALANA, i examinades les obres que opten als premis establerts, ha estat emès el següent veredicte.

L'Englantina d'Or (2.500 pesos) ha estat atorgada a la composició número 30, «Entre l'angoixa i l'esperança».

La Viola d'Or i Argent (2.500 pesos) a la composició número 4, «Al Crist vora la mar».

La Flor Natural (2.500 pesos) a la composició número 63, «Infinita fortuna de la sang...».

Accèssit a la Flor Natural (1.000 pesos) a la composició número 1, «Presència innombrable».

Copa Artística (2.500 pesos) a la composició número 13, «Relacions».

El Premi Fastenrath (5.000 pesos) al poema «Nabi», de Josep Carner (Número 27).

El Premi Concepció Rabell (5.000 pesos) a l'obra «Les formes de la vida catalana» (Número 5).

Un Premi de Prosa (5.000 pesos) a l'obra de Domènec Guansé, «Ruta d'Amèrica» (Número 55).

  —20→  

Un altre Premi de Prosa (3.000 pesos) al llibre de Jordi Arquer, «El futur de Catalunya» (Número 26).

Un altre Premi de Prosa (3.000 pesos) a1 treball «Les tres gràcies de Catalunya» (Número 44).

El Premi del Centre Català de Montevideo (1.000 pesos) a la col·lecció de poemes «Recull», per A. Bladé i Desumvila (Número 25).

El Premi del «Catalunya Grup N. R.» de Santiago de Cuba (1.000 pesos) a un fragment de la composició «Nits» (Número 49).

Els premis per a escriptors amics de Catalunya han estat adjudicats de la manera següent:

Premi de 2.500 pesos a la millor traducció de poesia catalana, a la composició número 56, «Traducciones de Carles Riba».

Un altre Premi de 2.000 pesos a la composició «De Les Elegies de Bierville de Carles Riba» (Número 29).

Premi de 5.000 pesos al millor estudi d'una personalitat xilena de nissaga catalana, a l'obra número 58, «Don Manuel Montt».

Un altre Premi de 1.000 pesos a l'obra número 54, «Un héroe y su influencia en la vida chilena».

Margarida Xirgu, Presidenta.- Eduardo Cruz.- Ricardo Coke.- C. A. Jordana.- Ricardo Latcham.- Dom Antoni Ramon i Arrufat.- Lluís Salvat.- Xavier Benguerel, Secretari.



  —21→  

ArribaAbajoActa de la festa

El diumenge, dia 16 de maig del 1943, a dos quarts de set del vespre es va donar començ, a la Festa dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, de l'any LXXXV de la seva restauració, organitzats a Santiago de Xile per l'Agrupació Patriòtica Catalana.

L'acte va celebrar-se al Teatre Municipal de la capital xilena. A l'esquerra de l'escenari -la decoració del qual era obra de l'arquitecte català Herman Rodriguez Arias- van prendre seient els set Mantenidors, Margarida Xirgu, Presidenta; Eduardo Cruz Coke, C. A. Jordana, Ricardo Latcham, Dom Antoni Ramon i Arrufat, Lluís Salvat, i Xavier Benguerel, Secretari; Joaquim Sabaté, President de l'Agrupació Patriòtica Catalana de Xile; els membres del Comitè Executiu dels Jocs Florals, Enric Casagran, Joan Garcia Giró, Elvira de Gili, Joan Gratacòs, Joan Juanet, Pere Mir, Moisès Serra, Josep Torre de Mer, Narcís Tort, Esteve Xargayó i Salvador Sarrà Serravinyals, Secretari; i a la dreta els membres del Patronat de la Gaia Festa, Eduard Ausenci, Baptista Baldrich, Josep Castellà Granja, Joan Garcia Giró, Laureà Gili, Enric Gastó, Enric Martí, Vicenç Noguera, Josep Orriols i Antoni Pi.

El President de l'Agrupació Patriòtica, que   —22→   també ho era del Comitè Executiu, va obrir l'acte amb un breu parlament.

El Secretari del Consistori va llegir la Memòria reglamentària i va proclamar els autors premiats.

El poeta guanyador de la Flor Natural, Joan Oliver (Pere Quart), va rebre el seu premi de mans de la Presidenta del Consistori. El Poeta va anar a fer ofrena de la Flor Natural a Conxita Plubins de Sabaté, la qual del braç de Pere Quart i seguida de la seva Cort d'Amor, formada per Marta Anglada, Alícia Casamiquela, Hilda Gili, Maria Gili, Adriana Martorell, Teresa Palau, Antònia Pérez i Carme Tatxé, va travessar la sala i va anar a ocupar el seu setial d`honor. Margarida Xirgu, va proclamar la Reina dels Jocs Florals; i acte seguit va llegir el discurs presidencial.

A continuació, l'Esbart Català de Dansaires va ballar «L'Espunyalet» en honor de la Reina i de la seva Cort d'Amor; i «La Ratolinesa» en honor del Poeta de la Flor Natural i dels altres poetes i autors premiats.

Després, Pere Quart va donar lectura al poema premiat amb la Flor Natural. L'Englantina d'Or, guanyada per Domènec Perramon, exiliat a Anglaterra, va ser llegida per Albert Closes, que tenia la representació del poeta premiat.

La Viola d'Or i Argent va correspondre a Josep Carner, exiliat a Mèxic, representat per Francesc Trabal. El poema el va llegir Margarida Xirgu.

El poeta xilè Octavio Barros, i la poetessa uruguaiana Blanca L. Brum, autors de les versions castellanes de poemes catalans premiades, van llegir també les seves composicions.

  —23→  

Successivament van pujar a l'escenari els altres autors premiats o els seus representants: Josep Ferrater Mora, guanyador del Premi Rabell; Domènec Guansé, guanyador del Primer Premi Extraordinari de prosa; Januario Espinosa, Primer Premi de prosa per a autors no catalans; i Caupolicàn Montaldo, segon premi.

Agustí Bartra, exiliat a Mèxic, premiat amb un Accèssit a la Flor Natural, va ser representat per Xavier Benguerel; Jordi Arquer, exiliat a Mèxic, que va guanyar un Premi Extraordinari de prosa, va tenir per delegat C. A. Jordana; i un altre Premi Extraordinari de prosa, atorgat a Pere Mas i Perera, exiliat a l'Argentina, va ser recollit per Claudi Mas, germà de l'autor.

El Premi del Centre Català de Montevideo, va ser guanyat per Artur Bladé Desumvila, exiliat a Mèxic, representat per Josep M. Casasses; el Premi del Grup Catalunya N. R., de Santiago de Cuba, va ser adjudicat a Gràcia B. de Llorenç, resident a l'Argentina, el representant de la qual va ser Josep Millàs-Muxart.

El Premi Fastenrath, va ser guanyat per Josep Carner; i la Copa Artística, per Joan Oliver.

L'Esbart Català de Dansaires va ballar «Galop de cortesia» en honor dels representants de països democràtics, assistents a l'acte; i la sardana «Barcelonina Gentil» en honor del poble xilè i de les seves autoritats i representacions.

El Mantenidor xilè Eduardo Cruz Coke va llegir el discurs de gràcies.

L'acte va cloure's amb Els Segadors i la Cançó Nacional de Xile, interpretats per l'Orfeó Català, el qual a més va interpretar un programa de cançons en començar la festa.

  —24→  

Acte seguit, la Reina, del braç de Pere Quart, seguida de la Cort d'Amor, dels Mantenidors i altres personalitats que ocupaven l'escenari, va abandonar el Teatre.

El corteig dels Jocs va anar a l'Església de «La Viñita» on la Reina va fer ofrena de la Flor Natural a la Mare de Déu de Montserrat; al monument a Manuel Montt i a l'altar cívic erigit al President Companys, al Centre Català, on la Reina va dipositar sengles rams de flors.

La part musical va anar a càrrec d'una Orquestra simfònica xilena.

* * *

El Centro Chileno-Catalán de Cultura va instal·lar una Exposició de llibres catalans i d'autor català al vestíbul del teatre. La major part dels llibres exposats pertanyien a la biblioteca del Centre Català, de Santiago.

* * *

El P.E.N. Club de Xile, representat per l'escriptora Chela Reyes, va ofrenar un ram de flors al Poeta guanyador de la Flor Natural.

El P.E.N. Centre Internacional, amb seu a Londres, va trametre el cablegrama següent:

«En el moment culminant d'aquesta guerra per la llibertat dels pobles i del pensament, us desitgem l'èxit més feliç en els vostres magnífics Jocs Florals de la Llengua Catalana, en els quals us acompanyem en esperit tots els escriptors de Gran Bretanya i dels pobles que, com el vostre, han lluitat i esperen llur alliberament de la victòria democràtica». (Signat) Herman Ould, Secretari general.

* * *

La festa es va cloure amb el tradicional Sopar dels Jocs Florals en homenatge a la Reina i als Poetes premiats, el qual es va celebrar a l'Hotel Crillon. Hi van concórrer prop de 500 comensals.

A l'acabament van parlar: Salvador Sarrà i Serravinyals, pel Comitè Executiu, Dom Antoni Ramon i Arrufat, pels Mantenidors; Ricardo Latcham, pel Centro Chileno-Catalán de Cultura; Josep Ferrater i Mora, pels escriptors premiats; i Claudi Mas i Perera, President del Centre Català de Santiago.



  —25→  

ArribaAbajoDiscurs de Joaquim Sabaté, President de l'Agrupació Patriòtica Catalana

Senyores i senyors:

Com a President de l'Agrupació Patriòtica Catalana de Xile i en representació de les entitats catalanes d'aquesta República, tinc l'honor de declarar oberta la Festa dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'any 1943, i 85 de llur restauració. Les condicions en què viu actualment la nostra Catalunya i sobretot la prohibició que pesa sobre l'ús públic del nostre idioma, han impedit en els darrers anys la celebració de la tradicional Festa dels Jocs Florals de Barcelona; però el nostre poble, que no pot resignar-se a deixar abandonat el conreu i l'exaltació de les nostres lletres i de la nostra llengua, concreció profunda del nostre esperit nacional, ha reprès en aquestes lliures terres americanes la tradició multisecular dels Jocs Florals. I així enguany els celebrem a Xile, fets possibles per les institucions catalanes d'aquesta República, creades per l'esforç i el patriotisme de molts compatriotes, alguns dels quals han desaparegut ja d'entre nosaltres; entitats que han recollit, amb orgull i emoció, la idea iniciada pels catalans de l'Argentina, de trasplantar, transitòriament, aquesta   —26→   festa d'art i de gentilesa a les hospitalàries ciutats hispano-americanes:

Senyores i Senyors: declaro, doncs, oberta la Gaia Festa, tot fent els més fervorosos vots per tal que ben aviat pugui celebrar-se altra vegada sota el cel lliure de la nostra estimada i enyorada Catalunya!

Y permitidme, ahora, unas breves palabras en la lengua de Chile, que con creces merecen nuestros oyentes chilenos esta cortesía de nuestra parte. Quiero declarar bien alto, en este momento solemne para nosotros, que es debido a la magnífica hospitalidad y al tradicional espíritu de libertad y de cordial convivencia del pueblo chileno, que la venerable institución de los Juegos Florales, noble y vetusta, signo de civilización y de paz y cuna y estímulo de las bellas letras, puede tener continuidad lejos de la tierra patria, hoy azotada por los tormentosos vientos de la tiranía.

Gracias, pues, en nombre de la colectividad catalana, a vosotros ciudadanos chilenos, poetas, escritores, hombres de ciencia y de trabajo, artesanos y obreros. Gracias, a vuestros gobernantes que supieron interpretar fielmente vuestros sentimientos de solidaridad humana, y comprender de una manera activa la tragedia de nuestra tierra, y amparar por esto, bajo la gloriosa bandera de la estrella solitaria, a tantos catalanes llegados hace poco, que suman su esfuerzo a los de la vieja emigración para hacerse dignos de la hermandad que les habéis brindado.



  —27→  

ArribaAbajoMemòria del Secretari Xavier Benguerel

Senyores, senyors:

Voldria fer-vos participar immediatament de l'orgull i la joia que els Mantenidors experimentàrem en celebrar la seva reunió per a emetre el veredicte d'aquests Jocs Florals que les meves paraules gairebé inauguren. La llista d'obres rebudes s'eleva a setanta una, però hem de fer constar que després d'haver estat fet públic aquest veredicte han arribat algunes altres composicions que han hagut de quedar forçosament fora de concurs. Es a dir, setanta una vegades la més alta voluntat, el més intens amor i el més pur treball d'un escriptor català, haurà estat esmerçat en servir la seva llengua, que és tant com dir la seva pàtria. Es ja tot l'esforç col·lectiu d'una petita república; un esforç coratjós, en marxa i amb una direcció nobilíssima; movent-se no per a que sigui possible en terme més breu o més llarg una segona renaixença, ans per a aprofundir una segona maduresa que ningú, ni nosaltres mateixos, no podria discutir. Un dels Mantenidors xilens, ambdós, dies de molt abans d'ara, orgull de Catalunya, digué aquestes paraules textuals mentre signava el nostre Fall: «Em sento realment satisfet de reiterar aquest veredicte perquè   —28→   totes les obres premiades són de la més alta qualitat literària». Enorgulliu-vos-en també vosaltres: els Jocs Florals de Xile són els marmessors d'obres que jo m'atreveixo a considerar de les més notables que l'exili oferirà a Catalunya i que, en els nostres annals, tindran ja per a sempre un lloc d'honor.

En nom dels meus companys de Consistori i propi, passaré, ara, en certa manera a donar-vos la raó del nostre Veredicte. Si han estat creats nous premis utilitzant la prerrogativa que la Convocatòria ens conferia, ha estat simplement perquè els premis rigorosament i tradicionalment establerts haurien estat insuficients per a poder premiar totes les obres mereixedores de distinció. Han quedat, encara, altres treballs tal vegada dignes si més no d'estímul; entre ells unes traduccions de poesia catalana al francès, a l'anglès i a l'àrab, que el Jurat entengué que havien de quedar al marge del concurs si és que, més que a la lletra, s'atenia a la intenció que guiava els creadors dels premis destinats als amics de Catalunya. Però fem públic el nostre reconeixement a aquests inconeguts traductors i agraïm profundament llur esforç i llur gest d'afecte i comprensió envers la nostra lírica.

La labor dels Mantenidors no ha estat afortunadament difícil, vull dir que no hem hagut d'establir dolorosos paral·lels i, en pronunciar-nos per a un determinat premi, ni una sola vegada hem sentit que preteríem una altra obra que en fos tan mereixedora com l'elegida. Aquest sortós automatisme m'estalviarà doncs de fer comparacions i puc, des d'ara, començar a anunciar-vos quines han estat les composicions premiades.

  —29→  

LA FLOR NATURAL -premi anomenat d'honor i cortesia-, ha estat atorgada a la composició N.º 63. «Infinita fortuna de la sang...» és el seu títol-tema. Si unanimitat hi ha hagut en l'elecció de les composicions per als altres premis, aquesta fou, entre nosaltres, joiosament remarcada, car es tracta d'un autèntic poema d'antologia amorosa, no, evidentment, d'un poema amorós a la quasi divina manera dels místics de l'amor, o de l'amor sentit, per exemple, amb la dolça i persuasiva insistència primaveral, de l'infatigable cantor d'Hel·lena, sinó d'un poema escrit d'una molt catalana manera: amb fervor suaument perfilat d'escepticisme; és a dir, com si l'amor ja es portés en ell mateix la dolça ironia de saber que la felicitat que ens proposa depèn exclusivament de la fe que cadascú de nosaltres ha sabut o pogut atorgar-li. El poeta d'«Infinita fortuna de la sang...» ofereix encara, un llenguatge saborós, com de qui ha aconseguit aquest difícil contracte amb l'idioma: servir-lo llargament amb amor per obtenir al capdavall l'imponderable ventura de saber bellament dir el que bellament es sent i es pensa.

L'ENGLANTINA D'OR.- El premi al millor poema d'esperit patriòtic ha estat assignat a la composició N.º 30, «Entre l'angoixa i l'esperança». Es tracta d'una lírica veu com nascuda en la nostra dissort catalana i que parla del cruent espectacle del món, fossa tota ella en la seva actual tragèdia però amb el jove esperit que necessita creure en les ciutats que -per a dir-ho amb les mateixes paraules del poeta- hauran de desvetllar-se novament entre albes ornades de coloms.

  —30→  

LA VIOLA D'OR I ARGENT.- Un estil inconfusible, pastat amb un llenguatge que de temps ha li conferia el principat de la lírica catalana, delatava un nom quan llegíem «Al Crist vora la mar», composició N.º 4, guanyadora del premi al millor poema d'esperit religiós o moral. El poeta veu el Crist vora una mar faixada d'un paisatge que és en el nostre record i la nostra enyorança: ginesteres, garrigars i pins; el Crist que sobrevola el seu dolor per a emparar el dolor de cada llar endolada; el poeta s'hi refereix per a la seva esperança i, gairebé en oposició lineal, compara la creu autèntica i aquesta creu tràgicament retorta, escarni de l'amorós ideal de llibertat cristiana; el seu llenguatge s'humanitza potser com mai sinó fos en els moments més càlids de la seva darrera obra cabdal que els catalans hauran d'homenatjar algun dia i que a nosaltres ens escaurà d'homenatjar avui, ací, quan parlarem del Premi Fastenrath.

COPA ARTÍSTICA, a la millor composició en prosa, original i inèdita. Obté aquest premi la composició N.º 13, «Relacions». La prosa d'aquest treball podria ésser una patent del rigor lingüístic que ha assolit finalment la nostra llengua. Diríeu que cada frase està construïda amb les paraules més apropiades i que han estat conlligades coneixent-ne a fons el color i el gust i la secreta intenció que cadascuna reserva a un autèntic poeta. En «Relacions», una sensibilitat lírica s'analitza en un moment viscut a l'exili i en les seves subtils correspondències amb l'amor.

PREMI FASTENRATH, al millor llibre de poemes, inèdit o aparegut des del primer de gener   —31→   del 1937 al 31 de desembre del 1942. Heu's ací un premi que nosaltres atorguem com un pàl·lid homenatge a la vida d'un poeta realment i apassionadament consagrat a servir la nostra llengua. Josep Carner, per un estrany i gairebé gloriós destí, haurà vist publicat el seu millor poema -un dels més bells que s'hagin escrit mai en català- quan més Catalunya, en la seva més divina representació: la llengua, haurà estat preterida i befada. «Nabi», el llibre que obté el «Premi Fastenrath», és la suma de totes les múltiples qualitats carnerianes més la maduresa; una maduresa que esquiva el pretext, per a la gràcia transitòria, que no es refia o que quasi es malfia dels ulls; una maduresa que és substància de paisatge i de vida i d'expressió. Expressió, vida i paisatge profundament catalans, perquè Nabi, el profeta, el torsimany de Déu, m'atreviria a dir que és el més pregon compendi de caractereologia catalana. Homenatgem des d'ací, us ho demano, amb els nostres aplaudiments, l'obra d'un poeta exiliat i que ara, com mai, podem i pot anomenar-se príncep de la llengua catalana.

PREMI CONCEPCIÓ RABELL, que s'atorga al millor llibre de prosa literària, inèdit o aparegut des del primer de gener del 1941 al 31 de desembre del 1942. Un esperit singularment lúcid, atent i amatent a la nostra manera d'ésser fins als seus més subtils matisos, ha pogut escriure aquestes pàgines tan intel·ligents sobre el que som els catalans. «Les formes de la vida catalana», composició N.º 5; és aquest el premi. Historia la Continuïtat, el Seny, la Mesura i la Ironia catalans i, la seva   —32→   anàlisi, si bé pregona, no és ni abrupta ni obscura i, molt sovint, el seu autor escriu en un estil que voreja la lírica, tan afinadament sap establir els símils que compendien en certa manera les seves idees. Es aquest un dels treballs que més poderosament ha cridat l'atenció del Consistori per tal com, potser per primera vegada, amb una autèntica disciplina filosòfica i un amor que apregona més poderosament el discerniment, ha estat escrit un assaig d'aquesta categoria sobre les nostres quatre virtuts capitals.

PREMI DE PROSA.- Fou unànime l'acord de crear aquest premi extraordinari per al llibre de Domènec Guansé: «Ruta d'Amèrica». Països, oceans, ciutats i llur fauna i flora, en ells mateixos, estrictes, o elaborats literàriament més tard pel record, són explicats per l'autor com si els dibuixés amb línies nervioses i els taqués amb audaços i càlids colors plens de llum. Llibre d'una gran unitat que una inefable nostàlgia a vegades subratlla, d'altres una ingènua admiració de poeta i en el qual, sovint, l'autor amablement ironitza sobre els homes, els paisatges i els déus.

SEGON PREMI DE PROSA.- En gràcia a un esforç a molts moments aconseguit de donar categoria a l'estil periodístic i sostinguda vibració a una polèmica en la qual, entre d'altres, l'autor sosté amb bastanta fortuna la nostra tesi nacional, el jurat, sense captenir-se de les idees polítiques de l'autor, atorga aquest premi al llibre de Jordi Arquer, publicat a l'exili: «El futur de Catalunya».

  —33→  

TERCER PREMI DE PROSA.- Ha estat atorgat al llibre de Pere Mas i Perera, «Les tres gràcies de Catalunya»: la terra, la llengua i la gent. Per l'escaient encert que haurà de representar una divulgació tan ben associada de les tres característiques més rellevants de Catalunya, el Consistori ha cregut que aquest treball mereixia la creació d'un premi extraordinari. I no ha estat pas únicament aquest encert, fóra pueril indicar-ho, el que ha determinat la recompensa, sinó perquè unit a un remarcable coneixement general de la història, la literatura el paisatge de la nostra terra, trobem en aquesta: obra un fervor i una aplicació que es corresponen amb l'aplicació i el fervor amb que la seva prosa està escrita.

PREMIS PER A TRADUCCIONS DE POESIA CATALANA.- Esperem que davant les obres presentades a concurs i especialment les dues que han estat premiades, s'esvairan els recels dels qui temeren per la puresa dels nostres Jocs Florals que, entenem, no han d'ésser pas localistes sinó obra també d'atracció per a tots aquells que no tan solament estimen la nostra literatura sinó que en participen i ens ajuden tan intel·ligentment a expandir-la.

Una singular coincidència haurà feliçment permès als Jocs Florals de Xile d'homenatjar l'obra dels seus dos més grans poetes contemporanis. Hem parlat de Josep Carner; l'altre poeta és, doncs, Carles Riba. Les millors traduccions presentades a concurs pertanyen al gran líric de les «Estances», l'intel·lectual català, l'obra del qual -que és tant com dir ell mateix- proposaríem com a exemple de   —34→   més rigorosa disciplina i de més alta i profunda tradició literària. Val a dir que, en les versions d'ambdós traductors, hom constata el respecte que l'obra de Riba els imposava. I respecte, ací, vol dir plenament, fidelitat amorosa.

TRADUCCIONS DE CARLES RIBA, composició N.º 56, suposa un esforç laboriós, una mena de calc intel·ligent on la nova escriptura no cerqués altres espais que els que materialment exigia una manca de concordança en la rima traduïda; mot a mot, el traductor es subordina no tant sols a la intenció sinó quasi, a l'expressió matemàtica del poeta original. I semblant trànsit operat amb aquest estalvi precís de paraules, sense fer aparèixer visible l'esforç, implica una pacient voluntat, una sensibilitat que sap comprendre allò que cada mot triat per l'autor representa de lluita tenaç per a fer-se del llenguatge de tots, un llenguatge -com és el cas de Riba- tan personal, tan representatiu de la seva manera, tan ajustat a les seves pures idees poètiques.

ALTRA TRADUCCIÓ.- El segon premi atorgat a unes versions de la I, IV i V «Elegies de Bierville», estan escrites també amb aquesta amorosa fidelitat que esmentàvem. En aquests poemes que Carles Riba ha escrit a l'exili, hi ha gairebé com una rèplica humana a una part de la seva obra anterior, especialment a la suite de sonets «Un nu i uns ulls»; àdhuc la forma, d'un classicisme tendrament emmotllat al geni de la nostra llengua, dóna més escalf a la seva expressió, elimina les petites arestes que el límit violent i exigent de la   —35→   mètrica deixava a les seves frases líriques. La versió castellana s'adapta càlidament a la nova manera poètica de Carles Riba i s'esmerça en conservar fins les assonàncies i les al·literacions que Riba oposa, en el seu absolut afany de rigor, a la parença de cosa fàcil que el ritme folgat de les seves elegies podria fer suposar.

PREMI AL MILLOR ESTUDI SOBRE UNA PERSONALITAT DE NISSAGA CATALANA, D'INFLUENCIA EN LA VIDA XILENA.- Ha estat atorgat a la monografia «Don Manuel Montt», composició N.º 58. L'autor d'aquest treball, que ha investigat tenaçment sobre els orígens d'aquesta família que, a partir del segle XVI ha donat tantes figures prestigioses a Xile, escriu amb estil fluent, com de qui inventaria amb gust pel mètode i la precisió; la direcció és segura tot al través de les cent setanta set pàgines d'aquest intel·ligent treball que ve a retre un servei històric i que el catalans hem d'agrair especialment.

UN PREMI de menor categoria fou creat per a la composició N.º 54, «Un héroe y su influencia en la vida chilena». L'autor glossa els moments més culminants de la vida d'Arturo Prat amb un llenguatge més pròxim al de la novel·la i amb una incontenible tendència a suavitzar l'estricta realitat històrica amb evocacions de caràcter poètic.

Queden finalment els premis que, amb intenció d'estímul, s'han atorgat a les composicions números 1, 25 i 49: «Presència innombrable», «Nits» (fragment) i «Recull», llibre de poemes d'Artur Bladé i Desumvila.

Senyores, senyors, heu's ací la síntesi de la labor   —36→   realitzada pels set Mantenidors que el dia 15 de novembre del 1942 invitàvem els poetes i els prosadors de llengua catalana a concórrer als tercers Jocs Florals celebrats a l'exili. Vosaltres podreu jutjar aquesta labor ben aviat, quan una reina de blanc vestida vingui a presidir amb la seva cort d'amor la nostra gaia festa. Però abans que ella arribi, abans que en aquesta sala imperi la gràcia i la gentilesa, caldrà que dediquem un pensament -com abocant-nos a aquest paisatge interior que viu en cadascú de nosaltres-, a la buidor que el Primer Diumenge de Maig -diada tradicional de la celebració dels Jocs- haurà trobat novament aquest any a Catalunya. Vull pensar, i voldria que ara penséssiu vosaltres amb mi, no pas en el nostre enyor que sap que al capdavall del compte dels seus dies hi ha una esperança certa i una joiosa realitat, sinó en l'enyor realment dolorós dels que vivint a Catalunya, n'han de viure per força i tràgicament absents. Nosaltres, vivint-ne absents, vivim intensament, com ara avui, en ella. Si un record nostre acompanya els germans en absència, no ens costarà gaire de creure que el seu record també ens fa companyia ara, en aquesta festa de l'esperit i el verb, i que tots junts, quan sentirem ara mateix la veu del poeta, sentirem també que alguna cosa de la terra catalana, ella en nosaltres, tant com nosaltres en ella, té el desvetllar amorós i trèmul d'un Primer Diumenge de Maig més solemnial que tots, en que cada català haurà de sentir-se gloriosament poeta de les immarcescibles gràcies i de la llibertat més noble de la seva pàtria.

Santiago de Xile, 16 de maig del 1943.



  —37→  

ArribaAbajoParlament Presidencial de Margarida Xirgu

Si encara hi ha algú que cregui que els catalans som una gent sorruda i esquerpa, jo li diria: «Mireu: quan volem afirmar la nostra presència, quan volem que se'ns senti, ja ho veieu: organitzem una Festa». I la Festa d'avui no fa més que continuar la llarga filera resplendent de les festes dels nostres ahirs gloriosos. No és, certament, culpa nostra, que les nostres millors festes hagin topat sovint amb estranyes incomprensions de les que precipiten la ruta que va de l'alegria a les llàgrimes, ni que la fecunda aspiració a la joia creadora s'hagi vist llançada a l'abisme de la desolació. I és, certament, una llavor de festa, la que servem al cor mateix de la dissort més profunda. Un desig tenaç -essència i nervi d'una raça que no es dóna-, vencedor de tot mal averany, fa que en la pèrdua sentim ja l'inici del recobrament i en la tenebra de la mort albirem ja la glòria d'una resurrecció.

Només un esperit essencialment joiós podia sostenir una història com la nostra, obligadament feta de recomençaments: un continu maldar, possible per la nostra reconeguda continuïtat de treball. Reconeguda, sovint, malèvolament. Perquè hi ha   —38→   sempre qui s'encarrega de propagar la imatge del català laboriós acarat únicament als guanys materials. I a aquests, podríem dir-los: «Mireu: quan treballem més intensament, quan acomplim la tasca de recercar-nos ànima endins i expressar-nos ànima enfora, ja ho veieu: organitzem uns Jocs». Ja ho veieu: la Festa d'uns Jocs és el nostre treball, i el nostre millor estalvi és fet amb les aportacions materials que cerquen un guany de l'esperit.

Juguem aquí -com hem jugat sempre a Catalunya- el joc de les formes i les vibracions. Els peus que puntegen i les veus que canten creen un paisatge que limita, per tal de revelar-la, la infinita aspiració de les ànimes. Una veu catalana, un ritme català, un vers dels nostres poetes -llançats a provar sort entre les flors i les llums- poden acomplir un joc meravellós dintre de nosaltres, vèncer tota l'estètica immediata en una estètica més íntima, al cor d'una emoció que no es deixata, sinó que es dibuixa. Basta, ara, una de les nostres veus vives, per a portar-nos tot el misteri d'una Natura seduïda, guanyada pels segles de Catalunya, en la meravellosa frescor d'un rostre de noia, o la dretura d'un pollanc vora una aigua clara, o la vigoria rebel d'un pi escabellat sobre una roca.

Això vol dir que les aparences que ens volten no són ni tan sols totes les aparences. I jo us dic que no serien res; si amb elles es satisfés el nostre patriotisme. Puc parlar, em sembla, del joc dels aspectes, dels sentiments i de les coses; perquè és un joc -i una tasca seriosa- que va lligat amb la meva vida. I així us puc dir que una representació no representa, si no sorgeix naturalment d'una veritat, potser esmunyedissa a la raó, però que sentim certa   —39→   amb una fermesa profunda: que l'aparença que ens impressiona els senys ni tan sols aparenta, si no participa de substància creadora. L'arbre florit no és solament una afalac per a la vista; la flaire amb que endolceix l'aire no ens dóna tot l'abast de la seva energia; ni hi ha en la remor del fullatge al vent tot el misteri de la seva música. Cal que sentim, en la seva vibració joiosa, la inoïble remor de la fulla quan fa capta de sol, i la renovadora ascensió de la saba, i més encara: el treball obscur de l'arrel invisible, que furga en profunditat i s'abeura en les mateixes fonts de la vida.

Ni la fórmula íntima en que cadascú concreta l'emoció de la Pàtria no seria res si l'emoció s'evaporava en la dolçor de la imatge evocada. Cal que l'emoció es replegui, endurint-se entorn d'un nucli encara més íntim; que en tot moment recreï el caliu, d'angoixa, d'orgull i d'esperança, que la nostra voluntat d'ésser pot convertir en la fe d'una flama immortal. Descloguem-nos en cançons i danses, acarrerem el pensament en la turmentada o serena abrivada dels versos; però, que no se'ns dispersi l'emoció en llurs aparences. Siguin simple fermança d'una profunda voluntat d'ésser, i que així Catalunya sigui en cadascun de nosaltres.

La nostra condició de catalans trasplantats pot ajudar-hi a malmetre-ho. El català en l'exili, com més l'exili se li allarga per les contrades del món, més profundament s'adona que la seva Pàtria pren verament la qualitat d'un Paradís perdut. La condició de Paradís, ja se sap, no es reconeix sinó en la pèrdua, i potser tots aquells que han perdut la Pàtria són propensos a fer-ne un Paradís. Però en el cas dels catalans hi ha molt més que un record   —40→   més o menys sublimat, o la molèstia d'un canvi de jeia; i llur sensació de pèrdua no es pot pas dir que vagi afeixugada per la sensació d'hostilitat que descobreixen en tot ambient nou els sorruts localistes. La nostra pèrdua, sense deixar d'ésser subtil, és també més concreta: la d'un meravellós guany social que, en recórrer el món, trobem a mancar a cada pas en munió de detalls i d'aspectes. Si girem enrera l'esguard, més enllà de la Pàtria torturada d'aquests set anys, és ara, en l'exili, quan descobrim una Catalunya rica i plena, amb una ufana irresistiblement llançada a camins de llibertat. La glòria de la Pàtria llunyana aferma el nostre orgull, que pot sublimar-se en duresa de la nostra voluntat d'ésser.

Però la glòria de la Pàtria llunyana en l'espai i en el temps pot també desfer el nostre orgull en la dolçor de l'enyorança i l'embadaliment de l'adoració. Trista i punyent és l'enyorança; però també és dolça, i pot ésser-ho massa. I l'adoració sol ésser, a fi de comptes, una manera de desentendre's de la realitat, en exaltar la imatge a l'honor dels altars. El plany pel bé perdut pot esdevenir un simple costum i delatar una renunciació a recobrar-lo. El reconeixement d'una perfecció pot caure en la resignació que negligeix l'esforç per a fer-se'n digne. No podem, catalans com som, deixar d'enyorar intensament Catalunya; però podem fer que la nostra enyorança vagi lligada a un guany de reciprocitat. No oblidem que el nostre enyor de la Pàtria només pren un sentit vital quan ens fa dignes que la Pàtria ens enyori. I més fecund que fer de Catalunya un ídol enjoiellat, entre núvols d'encens de llunyanies, és sentir constantment la presència   —41→   del seu esperit en el nostre i deixar que el seny nacional es manifesti en el desplegament de la nostra conducta.

La sorpresa d'un Paradís que s'ha perdut és també una profunda tragèdia, natural creadora de planys. Però la persistència en el plany no fa més que consumar, de vegades molt artísticament, la tragèdia. La salvació només s'albira en reconèixer que un Paradís perdut únicament pot recobrar-se per una ruta d'afany. Les llàgrimes poden ésser inevitables; però no són precisament les llàgrimes, que poden ésser massa dolces en llur amargor, el que farà avançar la nostra tasca; sinó les salades suors, que poden esdevenir rosada de joia saborosa. En un dia com avui escau de proclamar una veritat sabuda: en l'esclat de l'emoció patriòtica, l'obtenció d'un guany positiu exigeix que el sentit de l'emoció lligui a un sentit dreturer la nostra conducta.

La nostra condició de trasplantats marca a la nostra condició de catalans una ruta ben clara, fàcilment seguidora, perquè ha estat sempre la nostra ruta nacional en una desig d'ascensió per a la condició humana. Perquè trasplantat no vol dir pas desarrelat. El desarrelament seria el mal: angoixós, esquerp, eixorc -advers i creador d'adversaris. Però no podem pas ésser desarrelats quan ens acull una terra generosa, assaonada de cortesia en la dinàmica joia de les seves germinacions. Aquí on som nosaltres -els qui ens anomenem, amb un orgull que enllaça dos patriotismes, els catalans de Xile-, el nostre deure i el nostre guany és de lliurar-nos. L'error seria superposar-nos merament i vegetar, potser amb ufana, però amb ufana egoista. L'encert, en l'egoisme mateix, és donar-se;   —42→   perquè només en la donació generosa hi ha el goig de les adquisicions supremes. El nostre orgull de catalans es desfaria en eixorca corrupció si únicament es volgués afirmar oposant-se. Cal que palesi l'autenticitat de la seva valor en l'aportació de la riquesa que es troba sempre en la simpatia de les comprensions íntimes.

Diguin el que diguin els nostres adversaris, Catalunya ha donat sempre exemple en la tasca d'enllaçar l'afirmació del seu orgull amb l'acceptació generosa del món que és servei de la humanitat. En la seva història recent, al llarg d'un segle laboriós de Renaixença, ha combinat constantment la ruptura de les opressions amb una tasca desficiosa per acollir i propagar substàncies i matisos de cultura. Es pot dir a honor del nostre poble que mai no ha volgut ésser, ni en el més gran vigor del seu poder, un salvador del món. En canvi, ha cregut sempre, íntimament o revelada, que posseïa un accent, una gràcia, un do seus, que fóra llàstima que es perdessin per al món. I també ha cregut sempre, amb orgull i modèstia, que no ens podrien fer cap mal, en un ambient de llibertat, l'accent, la gràcia o el do d'altri.

Si una gràcia tenim, per què no la propagaríem ara, aquí? Però la nostra gràcia no ha d'ésser sobretot donar-se volent ensenyar. Tot adquirint, es dóna encara més el qui es dedica a aprendre. Està bé, i és generós, que ensenyi el qui pugui ensenyar. Però aprenguem sobretot, perquè hi ha molt a aprendre. També hi ha aquí un patriotisme que es desplega en danses i cançons, com el nostre. Però cal furgar més i arribar a fondre l'esclat de les espurnes íntimes. Una part vivent de Catalunya   —43→   ja es va donant de temps a Xile per la ruta inconscient de la simple Natura. Els trasplantats, però no desarrelats, tenim davant nostre una tasca més joiosa en la resolució d'aparents incompatibilitats: valorar-se servint, afirmar-s e i lliurar-se, com Catalunya es declara davant del món en el seu estrenu maldar per incorporar-s'hi.

En la concepció d'aquest Jocs Florals catalans de Xile, d'aquests Jocs d'amor i cortesia, hi ha hagut tota la força d'una llavor on es concentra la solemnitat i l'encís de les meravelloses flors que un gran desamor i una greu incivilitat esfullaren. Cal que sentim aquesta força en la trama de les aparences on es mouen els cossos gentils i les alades paraules. Les danses no seran així un simple gest. La Fe i l'Amor en la Pàtria no seran simples paraules. Seran, en tot cas, la Paraula, impuls creador, germinació fecunda, actualitat vibrant d'un esdevenidor.

Tal vegada no calia posar en guàrdia contra les aparences, en una Festa on tot l'espectacle s'acorrua a homenatjar el llenguatge. Aquí l'aspecte, realment, no pot separar-se d'allò que revela. Perquè en la nació catalana, potser més que en cap altra, el Verb és el nucli irreductible, l'essència íntima i suprema -creació nostra i ensems creador rostre. En parlar català, sentim tota la glòria passada i futura de Catalunya i tota l'heroica tortura present de Catalunya. Veiem tot el que hem perdut i sabem que no ho podem perdre. S'ha dit moltes vegades que el llenguatge és l'ànima de Catalunya. Aquesta Festa ho repeteix, amb la joia de poder dir lliurement allò que només es pot dir en veu baixa, com un terrible secret, en les llars turmentades   —44→   de la Pàtria. Terrible és la nostra pèrdua; però la nostra dissort crida a l'esforç, no a la queixa. Tot el destí de Catalunya es redreça en la inexpugnable expressió de la nostra ànima.



  —45→  

ArribaAbajoPremis ordinaris

FLOR NATURAL

INFINITA FORTUNA DE LA SANG...

De Pere Quart.

ENGLANTINA D'OR

ENTRE L'ANGOIXA I L'ESPERANÇA

De Domènec Perramon.

VIOLA D'OR I ARGENT

AL CRIST VORA LA MAR

De Josep Carner.

  —[46]→     —47→  

ArribaAbajoFlor Natural




ArribaAbajoInfinita fortuna de la sang...


De Pere Quart


AbajoInfinita fortuna de la sang,
Amor, aquesta gràcia imperiosa
que es refà, com el mar, amb les tempestes!
Llagrimeig jubilós que ablana el fang;
o, en la mirada furiosa,  5
repte dels llavis, de les sines testes.

Sospirs amb pauses de cançó,
desig del gaudi, gaudi de l'espera;
tumult, victòria i abandó.
Amor, veu poderosa i mentidera,  10
palau dels somnis resplendents, i estança
penombrosa del plany i la recança.

Tot el verí d'aquesta mel,
d'aquest sangprès la coïssor suprema,
la revessa metgia d'aquest fel  15
i aquella set que l'aigua fresca exalta,
qui no els sofreix, qui no els valdria esprémer
i ben xuclar-los aprimant la galta?
—48→

I la tendresa, ventijol humit
-ales de la tendresa!-  20
polsim d'amor i fina embriaguesa;
somriure d'un pecat ja redimit,
coixí de pètals sota la rosada,
dolçor vespral en puritat d'albada?

L'amor dels somnis, tanmateix?  25
Aquella força plena i sense minva
que crea com un déu la seva fama,
el gaudiment que el peix,
i la glòria que el nimba,
la veu innumerable que l'aclama.  30

Per als mortals un altre amor
de flama i brasa que s'ablama encara
un xic més trista, vers l'enyor
i vers el frau i la pobresa avara,
i la memòria altiva  35
-corrent amarg que ve de l'altra riba.

Però hi ha el temps, Senyor, aquell temps
quan els sentits acorruats s'avesen
a tants plaers extrems
i a tants miracles de rosada argila  40
dintre miralls mig entelats on besen
els amorosos de flagrant pupil·la.

I, sota el cel, aquell voler, convex
clavell de tendra porcellana,
cristall pel bleix, micròfon pels batecs!  45
Branda bleït de febre vana
i amb l'ombra secreteja
d'ocells carnals, que fan enveja.
—49→

La cambra de l'amor serà la nit.
Amarà les molleses i les brises;  50
la servitud, l'oblit.
Els llacs d'aigües submises,
el trèvol i la gespa de les prades,
les branques dels fruiters mig decantades.

Es aquesta la nostra eternitat!  55
Déu vetlla el breu camí, l'hora fecunda
i el mal àngel els sembra de pecat.
S'empara la follia vagabunda
d'instants que el goig afua i accelera,
i el pensament eixampla com l'esfera.  60

Llagrimeig jubilós que ablana el fang;
o, en la mirada furiosa,
repte dels llavis, de les sines testes.
Infinita fortuna de la sang.
Amor, aquesta gràcia imperiosa  65
que es refà, com la mar, en eles tempestes!



  —[50]→     —51→  

ArribaAbajoEnglantina d'Or




ArribaAbajoEntre l'angoixa i l'esperança


De Domènec Perramon


«Come quando una grossa nebbia spira
o quando d'emispherio nostro annota...».

DANTE                




I

Les nits de sang


ArribaAbajoLes nits d'horror, ahir. Les nits martiritzades,
amb lluna d'extermini i un foll galop de crits
pels laberints de l'aire. Carn trèmula, debades
dessota els arcs del pànic. Les nits de sang. Les nits!

L'ascensió furtiva, l'anhel contradictori  5
-penúltim simulacre de forces que no són.
No falliren les pedres ni aquells cossets de vori
que, en rendir-se, dreçaven l'imperatiu del món.

Ací som tots, encara: En coixins subterranis,
defesa la presència, o en fam de més instants.  10
Si aigües profundes saben un jaciment de cranis,
també pensen la corba suau d'inèdits cants.
—52→

No cal la roba negra. Que foren les mortalles
de tanta sang traïda, fulgents, d'un lli sonor.
La glòria més perfecta de totes les batalles  15
brollà en els pous d'absència, sobreeixidors d'amor...

I, tanmateix, la carn!: Estoig d'altes collites
de llum -anticipades en tendres blats, talment.
Conreu de vetlles castes, ingents de tan petites,
i l'endemà domèstic amb Nord i amb Orient.  20

Pel plor de les finestres, qui tornarà a la casa,
ara, el narcís puríssim, el benvingut nadó?
L'espiral de l'angoixa, la lluminosa espasa,
maldaren en designis de restitució;

mes cada cambra buida era un sorral d'esperes,  25
el bressol sense lliris un fred interrogant:
«El tel·lúric espasme, l'esquinç de les esferes,
la sang en fosc diluvi: quin nou amor diran?

Pugnen bondats ignotes i un nou matí s'atansa
més clar que la pau vella on ja ens sabem mortals?».  30
Però només brillaven, després de la matança,
les dents de la gangrena i els ulls dels hospitals...

Ai, Lluna; Lluna estèril! Femella despitada
que incitaves els monstres al frenesí dels ploms:
Per cada enveja teva caigué, bombardejada,  35
una ciutat d'aurores ornada de coloms.

I aprèn, Lluna sinistra: La Vida no es retracta
ni al caire del martiri ni enllà de l'esvoranc.
Les nits de fe terrible t'eleven aquesta acta:
-Mira la dona gràvida, que als peus de l'artefacte  40
—53→
on tu l'enderrocares et va lliurar la sang:
Ni un clam, ni una feblesa: Tota ella un instint blanc,
guardà la flor del ventre -vençuda, però intacta!


II

Una altra primavera transida


Amb els ulls desolats
i el cos cenyit amb ànsies de foguera,  45
sentim que arriba una altra primavera
travessada d'ocells i de soldats...

Ja fóra grat el so de les cornetes
si la branca no hi fes un gest d'esglai
pels presagis d'un aire amb baionetes  50
que flors manlleva i no les torna mai.

Aquell gaudi entranyat, que en el paisatge
menà a connubi l'aigua i el conreu;
l'amor polífon del divers llenguatge
amb ciutats amples de la pròpia veu,  55

són extingits. Ja res no s'aparella
pel delit púdic en el llit profund.
Els rius reculen amb corrent vermella;
de llenguatge, només en preval un.

No hi ha univers. Ni el fruiterar no treu  60
tantes de llums, a la vernal aurora.
Paisatge estricte i unísona veu:
Els erms on canta la metralladora.
—54→

I els dies desolats,
l'esperit de la font, la branca viva,  65
senten que una altra primavera arriba
trista de nius, madrastra de soldats...

Mentrestant, es vindica la Babel.
(Que la torre dels morts ja toca el cel.)


III

Aquest Nadal


... I, ara, un repòs: una claror tranquil·la  70
i un perfum lleu, com d'invisibles flors.
L'esperit i la carn -flama i argila-
han fet ardu camí. I, ara, un repòs.

Qui ha vist la sang deixada pel viatge?
Qui ha escrit l'endreça en l'imprevist hostal?  75
«Germà: pren un repòs. Rep l'homenatge
de bona voluntat d'aquest Nadal».

Aquest Nadal!... L'enyor ara en remembra
molts i molts d'altres, tan distints d'aquest!
Sense un senyal d'amor, aquest desembre  80
que desolat ens fóra; i amb quin fred!

Amb l'alè de la Mort a frec, encara;
i en els ulls l'horitzó del desterrat,
com un infant demanaríem: -Mare:
quin sentit hi ha en el mot 'Humanitat'?  85
—55→

Mes, abans la pregunta no fes via,
uns altres mots commouen l'aire i fan:
«Mira a Betlem? I mira l'Establia
quina resposta té per cada infant!

Com vols que el sol d'amor caigui o s'eclipsi,  90
si Betlem ja és per sempre un Sol ixent?
Tu que has entès d'aprop l'Apocalipsi
ja ets hereu digne del Nou Testament.

Puix que has patit misèria i fam i guerra,
abraça't més al mot 'Humanitat'.  95
Que el Nadal torna a dir: 'Pau a la terra
entre els homes de bona voluntat'.

No ho sents? Aquesta lletra tan senzilla,
diu: Si el mar més revolt té sempre un port,
en l'oceà dels plors sempre hi ha una illa  100
on creix la flor invisible del conhort.

No has trobat un hostal? No t'afalaga
un perfum lleu, com de discretes flors?
Per tes fatigues, no t'és bona paga
aquest convit: 'Germà: pren un repòs'?  105

Doncs, mal que la dissort t'encalci els passos,
no et serà aquest Nadal tan fred i trist:
Que hi ha unes mans de seda. Que hi ha uns braços
oberts talment com els obria Crist».



  —[56]→     —57→  

ArribaAbajoViola d'Or i Argent




ArribaAbajoAl Crist vora la mar


De Josep Carner


ArribaAbajoOh Tu, que encara serves
al fons de tos ulls clars
imatges de garrigues,
esment de ginestars;

oh las de pedruscalles  5
en caminals perduts,
que eternament sospires
davant dels cors eixuts;

gran imperant dels àngels
que l'ira en desgavell  10
punyia de cinc plagues,
clavava amb son martell;

Tu, dins la nit deserta
o en el matí que brum,
hissat en la ignomínia  15
i coronat de llum:
—58→

què em fa que en ta capella
cremin els blens encar
i et voltin flors de roba,
oh Crist vora la mar,  20

si Tu, restat en l'aire
per abastar a ton volt
un poc de la celístia
oferta al nostre dol,

ets escomès encara  25
als llocs de ton delit:
al cau de les misèries,
al clot del perseguit,

prop de les ermes viles
que va desfer l'allau  30
i del gemec innúmer
de cada poble esclau!

Tu que en ma vila empares
cada endolada llar,
oh tan obert de braços,  35
oh Crist vora la mar,

¿no tens cohorts de glòria,
oh rei conqueridor,
i solament despenges
ton braç en el perdó?  40

L'acer que desdonares
t'ultratja, Nazareu,
i hi una creu retorta
que abat la teva creu.
—59→

Fins gent de ta fillada  45
s'atansa a l'escamot
que contra Tu pels aires
desplega son gargot:

-Salvem les brodadures,
que ens vetllin el recer,  50
lliurem de falconades
l'embosta de diner.

En va, però, quan torna
la teva passió,
migra son cor l'electe,  55
és, l'àvid, traïdor.

T'afirma qui et deserta,
t'afirma qui t'escup,
oh Tu, sollat de càstigs
com el raïm al cup.  60

Car Tu, que endins t'amagues
dels cors i els horitzons,
menysprees el seguici
d'espases i penons:

ton cepre és una canya  65
i ton mantell un drap,
i afrontes les corones
amb la que tens al cap.

I perquè en creu sojornes
sense teulat ni escó,  70
més dura l'esperança
que la destrucció,
—60→

¡oh primavera nova
al cor geliu del vent,
oh abisme de dolcesa  75
en l'ànima gement,

oh amor acotxadora
del trist i el malanant,
oh veu com d'una mare
que ha deslliurat infant!  80

Jo et veig en ta capella,
enmig de solituds,
damunt del vent salobre
i els pins esmaperduts.

Tu d'allí estant albires,  85
profusa en mil camins,
la mar, d'on ix la vida,
d'on vénen els matins.

Tot delerós, encara
trasbalsa l'aire lleu  90
el demencial estrèpit
d'un disfressat de déu,

com neixen les anemones,
hom veu en l'esvoranc
i ja de la batalla  95
miracle de la sang,

i al cobri d'una cala,
que el crim no ha mai sabut,
humil, la pau adoba
la xarxa del llagut.  100
—61→

Alces el cap, i minven
els crits de desconsol
i de tes cinc ferides
gorgola el fontinyol.

I mentre el crim s'esgota  105
en son mateix pendent,
retornes sobre els homes
igual que un solixent.

I l'ona més ardida
d'escuma et ve florida,  110
plena d'ulls pàl·lids. Car
defallen a tes plantes
els crims i les complantes,
i ajustes en cantúries
el clam de les centúries,  115
oh Crist vora la mar!





  —[62]→     —63→  

ArribaAbajoPremis extraordinaris de prosa

COPA ARTÍSTICA

RELACIONS

De Joan oliver

TERCER PREMI DE PROSA

LES TRES GRÀCIES DE CATALUNYA
(Primer Capítol: LA TERRA)

De Pere Mas i Perera

  —[64]→     —65→  

ArribaAbajoCopa Artística


ArribaAbajoRelacions

De Joan Oliver


La pluja del dia abans havia estat una sorpresa. La sorra fina dels caminals s'adheria a les sabates de Ramon, i l'aigua del rierol que limitava el parc del castell era tèrbola. Però l'aire tenia una suavitat encantada. Ramon estava perplex. Esperava qualsevol novetat; que les coses que veia mudessin de naturalesa, imperceptiblement; que els seus records fins aleshores inevitables es submergissin realment en el passat, i callessin; que els homes i les dones que coneixia esdevinguessin sobtadament genis tutelars per a ell, que el defensessin i l'encaminessin. Ramon, fugitiu d'un esfondrament sagnant i ara novament acorralat pel monstre. D'uns dies ençà, cada tarda arribava fins a aquell indret la remor encara somorta d'una altra lluita.

La sorpresa d'aquell parc restaurat per la pluja -la pluja que només havia estat una nota profunda en la nit ja decantada vers el no-res- encomanava a Ramon una confiança nova. Potser   —66→   seria fàcil participar en la festa del món, comunicar-se amb les coses, entendre's amb les bèsties i amb els semblants. La desemparança de Ramon!

Un matí de tardor, un parc mig abandonat, enlluentit, envernissat per l'aigua del cel, s'instal·laven en un moment extraordinari de la vida de Ramon, i amb llur sola presència semblaven obrir el camí d'un miracle. Era tota una revelació. Una troballa de tot. El món podia ésser conquistat, penetrat, gaudit. I els homes -per tant- podrien compartir-ne el tresor, pacíficament. I de seguida, en un excés de plenitud, de curullament, arribarien a estimar-se. Tanmateix, Ramon no es va deixar temptar, així de cop. Desconfiava. «Miratges del desert!».

Les flors eren efímeres i llunyanes. L'ànima llur s'exhalava en sospirs inoïbles, en colors dificilíssims, en tímids moviments matinals, frustrats o incompresos. Les bèsties, massa subtils o excessivament servils. Atardades en estats intermedis, massa confortables. Congriant adés la nostra enveja, adés la nostra pietat. D'expressió a vegades difusa i equívoca, sovint escassa i toixament represa. I sempre intimidant-nos amb la certitud de la seva impassible dissort.

Ramon es defensava d'aquell assalt de la gràcia. El matí de tardor era sobrehumà; el parc alenava pertot com una barrejada legió de monstres redimits i seductors, d'àngels definitivament eixalats, vull dir aveïnats a la terra. L'aire semblava tenyir-se del blau increïble del cel, àdhuc en la més íntima i pròxima porció. Ramon respirava aire blau.

Enlloc no es veia, no es traïa el frau. No hi   —67→   havia frau. Però Ramon volia descobrir-lo en el seu cor anguniat. «Ve't aquí que la gràcia em visita per primera vegada, en aquest matí de tardor, i jo no sé pas com he de rebre-la, com he de transformar-la en felicitat per a mi i per a molts». Les flors, les bèsties i el cel es presentaven a Ramon amb una missió tal vegada salvadora, de comunió final. Calia, abans de tot, absorbir la tendresa simple i miserable de les coses i dels animals. El gest era preciós: ells no necessitaven Ramon, però elevaven envers aquell solitari llur oració i llur sacrifici. Ells posaven llur mòdic bategar al servei de la Gran Entesa. Després, a poc a poc, l'amor -que és rodó com el món- envairia el món, l'arrodoniria més encara, l'assuaviria en un bany mansíssim, d'ones sospirants.

Tanmateix tots els signes eren vagues. Ramon podia adonar-se del propòsit d'aquell matí de tardor. Però només se n'adonava com qui endevina un desig en una mirada rera vels. Hauria volgut tenir a la vora la seva Teresa. Teresa, sempre amatent a desxifrar les paraules informes dels infants i els soliloquis frenètics dels ocells captius.

L'encís de Ramon s'assemblava a una dolça agonia. D'aquelles agonies que donen la suprema lucidesa fins aleshores introbable, i que en certa mesura són eternes com el cel que les inspira i les manté. Pau, tendresa, plenitud amorosa; el seny absurd dels herois i dels moribunds. Una febre encalmada, un foc sense flama i sense cendra. Brasa pura que minva amb lentitud llegendària vers la «consumació de les edats».

«Miratges del desert!», pensava Ramon per una escletxa encara oberta al seu passat immediat.   —68→   «Dia sense l'endemà!», mormolava el solitari, temorós que algú el sentís blasfemar. Perquè Ramon esperava, havia esperat sempre aquell senyal.

La seva infantesa era un record punyent. Temps feliç en una illa perillosa on tothom sofria, llevat d'ell. Refeia ara els seus passos per les sales de la casa pairal. Veia el gran jardí on només les nits eren pures: de dies l'estrèpit dels telers sorgia del seu fons i es propagava com un vent sacsejat entre les arbredes, les cascades de pedra tosca, els bosquets espesseïts de bambús, refugi dels sorollosos pardals. I l'alta xemeneia que ultrapassava el pi més alt! En dies d'aire sòpit el fum planava sobre els arbres i n'injuriava la tímida verdor. Però a la primavera un rossinyol nocturn imperava en el jardí; i les ombres fins aleshores inútils, esdevenien formes terribles, figures baralloses que guardaven el secret nupcial d'aquelles nits.

Aquests records eren la tortura de Ramon. Les coses havien anant posant-se a l'abast dels seus sentits, no pas gaire àvids, sense que ell hagués experimentat sorpresa, temor, curiositat. Mentrestant les persones majors anaven i venien, passaven vora d'ell amb els ulls humits, la pell esgarrifada, la veu trèmula, els llavis ressecs. Tot això no comptava per a Ramon.

En dies plujosos o massa freds, mirava el jardí a través de les vidrieres multicolors de la llarga galeria o en contemplava les pintures murals: prats rosadencs emmarcats per altes tofes d'un verd blavís on gracioses criatures de porcellana agabellaven flors o es gronxaven en un trapezi que penjava no se sabia d'on -potser d'un núvol. Però la imaginació de Ramon no s'arriscava gaire. Ell no va   —69→   aprendre de viatjar en els llibres de grans lletres i il·lustracions descomunals. No somniava sobre les descobertes. La seva infantesa avançava amb absoluta fatalitat. Ramon acceptava els esdeveniments més inesperats amb el rostre únic de la simple benaurança.

Però ara Ramon sabia que els seus records eren falsos, com les històries que refan els erudits impassibles sota la campana pneumàtica. El passat es presenta en sobtoses aparicions: estampes on són reproduïts uns pocs gestos aproximats, finits els quals tot es submergeix en la fosca; i una altra imatge, una altra brevíssima escena ocupa el quadre sempre mal il·luminat dels records. Ramon s'havia queixat sovint de la manca de llum i de colors en l'escenari dels nostres somnis. El mateix podia dir-se dels records. Pàl·lids, teranyinosos, esbocinats. Els nostres dies perduts eren menys reals que qualsevol imaginària creació: L'enyorança! Quin dolç fracàs, quina malaltissa inspecció d'espais inhabitats i estantissos!

Així, Ramon, no podia invocar la seva infantesa en aquell moment de la revelació. I aleshores va conjurar l'espectre encara ben pròxim de la seva joventut.

Tot és inexplicat, tot és imitat, preestablert. Els camins invisibles de l'espècie, la brolla ja fressada del futur, es van obrint secretament, a la vista de tothom, davant la ceguesa universal. I arriba un dia, més ben dit, un instant, tan fugisser que sembla que ja neix en el passat, darrera mateix del nostre present. Arriba la maduresa tibant. Els sentits multipliquen i compliquen llurs enganys. Desvetllen, il·lustren i corrompen. Hom diria que anem a retrobar   —70→   riqueses que ens havien estat arrabassades no sabem on ni quan. Descobrin els nostres semblants, l'estol de les criatures que pensen, i que volen abassegar de bursada les collites intactes que es van perfent.

Però Ramon recorda la seva solitud. Ningú no dóna ni ofereix; tothom espera, tothom acredita, i alguns no senten ni el rubor de pidolar sense prometre res. Ramon també ha esperat, però no pas dels altres. Ha poblat la seva soledat de mites gairebé corporis. Ha esperat del temps i de qui el governa. Tot era provisori, cada cosa tendia a saludar un adveniment, tot es decantava envers la gran porta que una ventada sublim aviat esbatanaria, paranimf impetuós del nou acoblament. Esperaven també els que l'havien precedit?

Tot tardava. Només els somnis i els somnieigs, els insomnis i els malsons nodrien el seu fervor, reblaven la seva decepció.

I, malgrat tot, Ramon guardava, morta i incorrupta, una experiència favorable, que un dia va refer transitòriament el seu afany.

Era una tarda vora mar, potser a la riba d'un llac o d'un gran riu. El paisatge, sabut, amic, fet a la mesura d'unes emocions a penes consentides per Ramon; el qual, en l'instant de descorre's la cortina del record besava amb pudicícia uns llavis sense sabor. Era un idil·li rutinari i desolat. La dona hi posava l'impuls mecànic de la carn, la força anònima que tendeix a la pau i al repòs, i sovint a l'oblit. Mentre Ramon es perdia en el joc mal censurat dels estímuls fins a esdevenir afanyosament, malgrat orgulloses prevencions, un feix de músculs tensos i de nervis esperonats.

  —71→  

Aquella dona retornava, sadolla i incurosa, a la seva soledat i abandonava Ramon a una nova mort. I ambdós es mantenien drets i immòbils, descompartits, sota el cel i vora l'aigua, en la nit sense brises i encara amb la fatiga d'ahir; i semblaven dues soques llampades en els temps dels grans cataclismes. Però eren només les severes relíquies d'un engany.

Aleshores Ramon va renéixer de la seva torpor perquè s'alegrava de la invasió de la nit i comprenia totes les gràcies i virtuts de la llum, sempre a la recerca de colors, bressada i acomboiada pels ventijols i tan coratjosa a despit dels homes i dels seus murs opacs. I sempre tan immensa per a tots!

Aquest era el record de Ramon, inefable com tots els consols. Bellesa sabuda, esvanida i esperada.

Però només va ésser una pausa; un present fonedís de l'esperança.

En aquells temps, revinguda la desolació, la fidelitat de Ramon encara bleixava delicadament en els asils insòlits de l'amistat, i de l'amor de Teresa. Teresa, victòria mínima i perfecta, suavitat eriçada de candoroses acuïtats, tendresa sense llast, plugim vernal en solells agrestos, alba exigent i aurora segura incauta.

La ciutat ardent donava a llur amor una fortalesa sorruda. En les voreres de brogit torrencial ambdós vivien les mudes intimitats que els redimien de llur vençuda voluntat d'estimar-se també en els altres, de prendre part en l'aplec ideal dels vivents. Teresa i Ramon caminaven contracorrent, defugien el remolí universal. Els altres avançaven vers una mort sense sentit, ullclucs i ignorants del destí   —72→   que «algú» els havia assignat. Tot eren forces, moviments, impulsos, subjectes només als grollers ordenaments que preserven tot just les aparences de la vida de ruptures terribles, de catàstrofes massa freqüents que desmentirien la probabilitat i deixarien de cop sense crèdit l'atzar. Així ho havia vist o jutjat Ramon fins aleshores.

Però ara, en aquest parc quasi estival, on Ramon era un foraster a penes tolerat, la seva visió i els seu sentiments tornaven a ésser excepcionals, com en aquella nit vora el llac. Vibraven en l'aire veus que prometien coratge i bellesa, i la docilitat de les coses era per a l'atònit Ramon un anunci de la suprema remissió dels homes.

Pel cel viatjava un gran núvol blanc, un cúmulus gegantí, on torres, balmes, princeses i portentosos ornaments esdevenien a poc a poc vaixells, cabelleres desfetes, noves princeses i altres ornaments. El mecanisme de l'engany era invisible i Ramon somreia com un beat a la parada dels tresors exhibits.

Els àlbers riquíssims recollien en mirallets oscil·lants infinites gràcies de la terra i del cel. I els brins de la gespa sostenien encara les darreres gotes de pluja que aviat defallirien de sol en la densa verdor. Els ingredients amb que es conjuminava el miracle no eren pas gens fabulosos. Un home i el món es servien l'un a l'altre, graciosament, i llurs llenguatges reculaven fins a les fonts primeres d'on tot havia partit afeixat vers destins divergents. Aquest era el secret que calia proclamar pertot.

L'encís encara persistia quan Teresa s'acostava a Ramon pel sender que vorejava el rierol i travessava   —73→   després els prats per a perdre's més tard en l'albereda mirallejant. El gos del castell va abandonar sobtadament Teresa per a seguir un rastre cap al cantó de l'aigua. D'on, passat un moment, arribava un clapit i l'esbatec desesperat d'uns ànecs.

I el fetill va esvanir-se suaument quan Teresa va prémer el braç de Ramon amb la mà dels anells. Era una dona trista i somrient. El sol combatia la seva mirada; mentre les parpelles malemparaven fulgors de gemma vivent amb colors propis i amb reflexos. Els llavis closos tenien un levíssim tremolor que volia dir, a guisa de salutació: «Compta amb la meva fe».

Es van besar pausadament: una alenada d'aire fred declarava el desdeny del parc i del matí.

Van veure Rebec -el gos- forfollant el peu d'una soca. I, de cop, tot l'aire va ressonar sordament.

«Has sentit?», va dir la dona amb veu desmaiada. Al front de guerra, no gaire llunyà, recomençava el canoneig. Ja no cessaria fins a l'hora de la posta.

L'esdevenidor...





  —[74]→     —75→  

ArribaAbajoTercer premi extraordinari de prosa


ArribaAbajoLes tres gràcies de Catalunya

De Pere Mas i Perera.



La terra

(Primer capítol)



Jo no sabria petjar-la debades
sense sentir-me'n atret com si en ella
fos la sabor i l'ardència divina
d'un cos de dona.


Joaquim Folguera                


Si dic que la primera de les gràcies de Catalunya és la terra, em penso que tothom hi estarà d'acord. Perquè, mireu-vos-la com i quan vulgueu: sempre li trobareu un encís o altre, sempre us captivarà.

Els nostres poetes i els nostres prosadors ens l'han descrita i cantada talment, els nostres paisatgistes l'han transposada a les teles amb tant d'art, que estem saturats de paisatge, però, per damunt de tot, cadascun de nosaltres ha pogut adonar-se, sense necessitar ningú que li ho fes veure, de les belleses infinites que la terra catalana té, i   —76→   ha romàs tan seduït pels seus encisos que s'ha posat a estimar-la a la seva manera i a exalçar-la si no amb mots i amb imatges, amb passió i amb emoció indeturables. I això s'explica perquè, tal com diu Joan Santamaria -que va al capdavant dels escriptors que millor l'han ponderada i que amb més gràcia ens l'han posada més arran dels ulls i del cor-, Catalunya «té una traça meravellosa a desplegar les seves beutats i seduccions».

Es tan fetillera que ens té conquistats i engrescats en un tres i no res i, per aquesta raó, així que ens n'allunyem ja l'enyorem. Verdaguer defineix l'enyorament dient que és «la malaltia dels cors -trasplantats a terra estranya», això és, la inadaptació. Llull ja ho feia remarcar en el Fèlix de les Meravelles en, dir:


«En tristícia e en languiment
stava un home en stranya terra».



I teniu que Joan Lluís Vives -que és un dels escriptors catalans més cosmopolites de tots els temps- evocà, amb senzilla emoció, la ciutat de València, d'on era fill, i els seus carrers i, d'una manera tota delicada, la casa del carrer de la Taverna del Gall, on va néixer.

Això vol dir que l'enyorança fa concretar en la terra el record del benestar perdut, i així la seva evocació o la de qualsevol dels seus indrets materialitza i resum tot allò altre que hem deixat a casa nostra: les persones estimades, els morts, les coses volgudes, els afectes, el temps passat, tot allò que alena dins nostre i que ens reca de no tenir a l'abast.

Aribau, en la seva oda famosa, concreta allò   —77→   que enyora en el tendre adéu al Llobregat, al Montseny, als turons i a les «serres desiguals». I Verdaguer, en L'Emigrant, en l'adéu a la «formosa vall, bressol da ma infantesa», en el «blanc Pirineu», en els marges, en els pins, en els boscos i en les riberes i en «l'ermita al cel sospesa». I encara podria retreure altres poetes a qui el corc de l'enyorança ha rosegat poc o molt el cor. I també podria exhumar trossos del nostre ric i vast Cançoner que evoquen melangiosament la terra o la gent de la pàtria llunyana, de tal manera que podem dir amb el plorat Joaquim Folguera que


«pel camí passa l'enyorança
dintre del cor d'una cançó».



Sempre el món material va associat a l'espiritual i és per això que Aribau confessa


«que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort».



I és que, com diu Keiserling, la consanguinitat «és i significa sempre un cercle clos», amb el qual «neix i mor tot possible sentiment de l'afinitat i del terrer». I l'enyorament pot tenir una explicació per la sensació de fred que hom experimenta en deixar el cercle clos propi i topar amb altres cercles dels quals un se sent exclòs, per tal com no hi troba res d'afí.

Vet ací perquè són molts els catalans que habitualment viuen fora de Catalunya que, periòdicament, han de tornar-hi a aspirar aquells aires nostres, a colrar-se poc o molt sota el nostre sol, a reposar els ulls en el nostre paisatge, a parar l'orella al cor mateix de la nostra terra, a reprendre contacte amb la vida catalana, per tal de refer-se i entornar-se   —78→   de bell nou, puix que aquesta mena de cura de l'enyorament els haurà permès de fer aplega d'una força ignota que els farà aguantar fort durant una altra tongada.

De vegades, la mateixa necessitat que hom té de superar l'enyorança sigui com sigui, fa que, per una paradoxa, aquell que enyora posi estima en la terra d'adopció. I fins i tot tracti de descobrir pertot la beutat o una resquícia de beutat de tal o tal altre indret de la nostra terra. D'ací que, tot anant pel món, trobem sovint catalans tan aclimatats al país de residència, que us en parlen amb un càlid entusiasme només equiparable a aquell amb què ells mateixos solen evocar Catalunya. I encara més: podem veure com catalans de fa temps expatriats en països diferents o en contrades diverses d'un mateix país defensen, amb vehemència que esbalaeix, l'indret on habiten. I és que la terra d'adopció, més propera que la pròpia, polaritza l'amor irrefrenable a la terra nadiua i el xocava.

El propi català rodamón no ho és pas en un sentit absolut, perquè, en definitiva, tal com diu la dita: «roda el món i torna al Born». Podrà, si voleu, fer més o menys temps la llançadora per diversos països, per diversos continents, però, a la fi, o bé cercarà un tocom per a adaptar-s'hi, o bé tornarà a caseta, a contar, més o menys tartarinescament, els seus viatges i les seves trifulgues.

Tot això prova a bastament com en sap la nostra terra, de fer-se estimar. Jo diria que l'estimem tant, precisament perquè no és una terra massa feraç, d'aquelles que us donen els fruits graciosament,   —79→   sense massa esforç, gairebé sense demanar-los-els, i que, de tants i tants que n'arriben a donar, porten la misèria. La nostra, més aviat ens els fa gruar. I, en canvi, això que sembla que ens l'hauria de fer odiosa, és justament allò que juga un paper més principal en la determinació de la nostra amor. Es l'esforç constant, gairebé sobrehumà, que la conquesta pam a pam del nostre terrer ha comportat, és l'incontingut afany de possessió per a suscitar-li més i més fruits, allò que mou a estimar-la, allò que genera aquella amor inefable, a voltes sensual, que sentim envers ella. Vet ací explicat perquè el pagès català posa aquell delit a conrear-la, tant si ha d'artigar els erms com si ha de renovar les eixarmades, tant si ha de fer productius els roquissars com si ha d'esmerçar-se en una peça de terra de secà; per aquesta raó, de tant gelós que la mateixa estimació l'en fa esdevenir, de vegades s'entesta a disputar-la a l'amo desamorat. Sempre, però, posa en el seu treball seny, i amor, i art. I quan veieu que aquells bancals estan tan ben acabats i que aquells conreus són tan ben menats, l'admiració us fa fer interiorment un garbuix, perquè arribeu a no saber què us plau més: si el paisatge o bé el gust amb què ha estat performat.

Hi ha, però, una altra manera d'estimar la terra nostra. També activa, però totalment desinteressada, platònica. La genera la sola contemplació del paisatge. Es aquella amor de la natura per la natura que senten l'excursionista i el passejant, la qual és pur gaudi de l'espectacle. Gaudi que el paisatgista converteix en acció en transportar allò   —80→   una fantasia xovinista, ni és que vegem visions, sinó tot el contrari. Es que sabem veure-hi precisament allò que hi ha de bo. Es que veiem i copsem exactament allò que els nostres ulls han mirat. Es que mirem i veiem. Per això Coromines defineix que «el paisatge és tot el món exterior que ens entra a l'ànima i la fecunda per l'avidesa dels sentits». I és pel fet d'aquesta rara gràcia del nostre mirar que Unamuno va dir que ens ofegava l'estètica i que Coromines afirma que «el català és el grec d'Occident, i concep i estima la naturalesa amb aqueixa dispersió pagana que el catolicisme romà ha conservat gelosament sota els bolquers d'un monoteisme semític».

Però, tant com la llum amb les seves gradacions i els seus clar-obscurs, allò que dóna qualitat al paisatge català és, també, la forma en les seves dues accepcions: geomètrica i geogràfica. Marcel Chevalier afirma que «tots els paisatges són geològics i geogràfics» i -cal sobreentendre- geomètrics, perquè la diversitat i el conjunt de les figures geomètriques és, després de la lluminositat, la seva més alta valor. I és per raó d'aquesta concurrència geomètrica que Catalunya resulta físicament vària. No és pas una terra plana i llisa com una past, sense alts ni baixos, sense una escenografia variada, on la vista se us cansi de tant de mirar i de veure sempre el mateix panorama. Ni és tampoc un terrer abrupte on el tirat costerut us trenqui el respir i us deixi capolats. Diríeu que el seny ho ha tot ben partit i repartit i, per això, la nostra terra és sinuosa, trencada, sense planes massa gans. Aquestes -que vénen a ocupar tan sols   —81→   una tercera part de la seva superfície total- no sempre són ben bé planes del tot: són planes en un sentit molt relatiu. La més extensa de totes és la de l'Urgell; les altres, varien molt. En general, plans i serres, valls i comes diríeu que formen un entreteixit -frec a frec de la mar o dels pics muntanyanes- que fa que l'horitzó sigui sempre limitat, i desigual, i múltiple. I, encara, tota aquesta trama és fistonejada pel mar i voraviuada pels nostres rius, sota un firmament que us eixorba.

Terra, mar i cel són els tres elements cabdals del nostre paisatge. La terra, sensual, té aquella gràcia genuïnament femenina d'aparèixer-se'ns a cada moment amb un encís renovat. El mar, garneu, adés blau, glauc, argentat o plumbós, adés mat o llampurnejant, acarona dòcilment la nostra costa, hi juga i li ofrena randes d'escuma albíssima, fa d'espill del nostre cel i sap cormoure'ns amb la seva gamma de tons, i, només de tard en tard, en un cop de geni, s'abraona damunt la terra enamoriscada, enfutimat, tot bramulant i se les dóna per destruir i arrossegar tot el que troba al seu pas. El cel, fins ara inabastable, se'ns afigura, de dia, bell i clar, d'una transparència única i d'una blavor canviant; de nit, el solem veure clafert d'estels que tenen un guspireig d'eternitat. Per això Rovira i Virgili diu que «la muntanya i la mar han fet Catalunya, han fet els catalans».

La conjunció de la forma i del color posa de manifest la varietat del nostre paisatge, per virtut de la qual cada contrada ve a ésser un petit món, diferent del tot de la del costat, i fins i tot cada poble, perquè les característiques pròpies són prou   —82→   acusades per influir en la vegetació i en el tarannà de la gent i fer-vos perdre la noció d'adotzenament i de despersonalització. Per aquesta raó, cada comarca ha esdevingut una unitat natural. Tant és així que Santamaria pregunta: «¿No és un fet cert que cada clap de terra respira una música distinta?». I, tot seguit, amb aquella gràcia seva, associa el Camp de Tarragona a Beethoven; la Costa de Llevant -de Badalona a Malgrat-, a Mozart, i -de Malgrat per amunt- a Chopin; l'Empordà, a Schubert; la plana de Vic, a Bach; la Garrotxa, a Schumman; el Pirineu lleidetá, a Wagner; el Pallars, a Strauss; les muntanyes de Prades, a Stravinsky, Sibelius, Borodine...

Tot és en el nostre paisatge tan ponderat i tan harmònic, que si dic que la terra d'on som fills és el rostre de la pàtria, intuïm una pàtria bella, per què la sola beutat del rostre ja us corprèn. I ací sí que intervé el cop d'ull, el qual, de bell antuvi, fa simpàtic o repulsiu, plaent o desplaent un paisatge, perquè, com diu Santamaria, «una fesomia -i un paisatge també n'és- malgrat la materialitat dels trets que la componen, és la cosa més immaterial del nostre ésser, l'aura de l'ànima, la resplendor de la llum o la negror de la fosca que ens surt de dintre». Només en aquest sentit podem admetre que el paisatge sigui un estat d'ànim.

Si el nostre paisatge natural enamora i atrau l'home, cal reconèixer que aquest, pel seu costat, no s'ha pas limitat a contemplar-lo embadalit ni a lloar-lo en vers o en prosa, ni a transportar-ne la forma i el color a les teles: se les ha donades per retocar-lo poc o molt, amb més o menys traça, amb   —83→   major o menor enginy. I ja me'l teniu tergiversant-li i descobrint-li els ocres, canviant-li de lloc els verds i corregint-ne l'escalat, destriant-li els tons i alterant-li l'estructura dels indrets que més li han abellit. I tot això, no pas per cap preocupació estètica, no pas per lluir-s'hi, sinó per interès, per necessitat.

Relativament petita com és Catalunya, per a poder-ne viure, els catalans, en comptes d'empescar-se teories a dreta llei capcioses per tal d'aconseguir l'eixamplament de l'àrea territorial, van emprendre una lluita persistent per a aprofitar-la. I, amb enginy i amb treball, el pagès ha batut, centúria rera centúria, l'ermot terra enllà i muntanya amunt i ha fet propícies les condicions agrícoles adverses. I aquesta expansió dels conreus ha humanitzat la Natura, per tal com l'ha convertida en col·laboradora de l'home i, per efecte d'aquesta transformació, Catalunya ha esdevingut pròspera, perquè cada vegada ha estat posada en valor una major extensió de terrenys i ha estat donada una major varietat als cultius. I planes i pendents, muntanyes i terres baixes, costes i deltes han estat afaiçonades amb amor i tenacitat mitjançant feixes sobreposades, sostingudes per marges de paret seca, o bé han estat fecundades mitjançant la canalització. I teniu que la terra, dòcil, ha remunerat amplament la tasca de l'home. Vet ací perquè, així com els geòlegs, en observar un paisatge, copsen tot seguit el pas dels temps, els agricultors hi endevinen, totjust les lluquen, la productivitat, el rendiment i, rera d'això, la bona o mala orientació econòmica de qui mena la terra. Vet ací, també,   —84→   perquè Rovira i Virgili ha dit, amb tota la raó, que «si l'artigador de l'erm i el llenyataire del bosc conquisten per la força de les armes, el pagès que conrea els regadius conquista per la força de la intel·ligència».

I observeu que allà on l'agricultura no pot explotar el terrer, la ramaderia aprofita els prats naturals, de tal manera que, així com a les regions agrícoles ella complementa l'esforç camperol, a les regions seques i ermes, en canvi, la ramaderia esdevé la clau de volta de la vida rural.

Hi ha una altra riquesa en el nostre sòl: la hidràulica. Així com la muntanya és un poder hieràtic que, com ha dit Santamaria, és, d'una banda, «l'expressió més sensible de l'imperi, de la força, de la violència» i, «alhora, la personificació bàrbara i dura de la nacionalitat», i, d'altra banda, ha esdevingut «un cos místic i oblatiu», voltat «de melodies, de misteri, de poesia i d'anhels sobrenaturals»; així com el mar és símbol i vehicle de la riquesa i suscita també llegendes i misteri, els rius són un poder dinàmic i, tot i ésser juganers i renouers, xirois i geniüts, personifiquen el treball indefallible. Ells tenen un paper cabdal en la creació de la nostra puixança agrícola i de la nostra potencialitat industrial. Per ells, Catalunya és rica i plena, gaia i polida. I la mar, amorosa i insaciable, els espera i els espera, i veu com s'arrauleixen, moixos, a flor d'aigua, com penedits de deixar per a sempre aquell bé-de-Déu d'hortes i de timbes, de boscúries i de vinyars, de camps i de poblats de la nostra terra mare.

Si la contemplació d'aquesta com a paisatge   —85→   ens en fa enamorats seus, la de la nostra terra com a riquesa ens fa avars, i d'ací que tinguem tendència a disputar-nos per a posseir-la. En canvi, quan la considerem la nostra llar comuna, ens unim tant per a admirar-la com per a defensar-la de les bursades alienes.

Aquest sentit de llar és tan remot com l'home mateix. Així que ell petja Catalunya, ja hi cerca sopluig en les hores de repòs. I, malfiat, per a conjurar els perills, s'encastella a la muntanya, a la recerca de cavitats naturals adients per a resguardar-se i, si no n'hi troba, basteix en llocs assolellats i de bella vista balmes i cabanes per al seu recés, i és així com l'home rodamón s'inicia lentament en la vida sedentària i en la contemplació de la bellesa i l'aprofitament de la terra.

D'aquesta reculada vida casolana, tan rudimentària, tenim els testimonis irrecusables de la Balma del Fossar Vell, al Capelló de Capellades, el Cau de les Goges, a Sant Julià de Ramis, i la Vora Gran d'en Carreres, a Serinyà.

Vé un moment en què l'home, o bé perquè havia migperdut la por, o bé perquè havia intuït les grans possibilitats de l'explotació de la terra que tenia davant dels ulls, o bé perquè s'havia cansat d'arraulir-se per les coves i les cabanes i volia viure amb més confort, o aneu a saber perquè, surt del cor de la terra i emprèn coratjosament l'aventura de poblar i urbanitzar tot el que està desert, s'avesa al conreu de la terra i aprèn de gustar l'encís de reposar en una llar acollidora, de parets més dretes que les de les coves i més segures que les de les cabanes, i amb un sostre més alt i més ample. Es així com va néixer la casa, la qual, de mera cavitat   —86→   muntanyana que era als inicis, va anar esdevenint, a través de la seva lenta ascensió -paral·lela de la de l'home- un estatge abellidor, il·luminat de mica en mica amb més i més finestres, finestrals i balcons, i enriolat de tons cada cop més clars; adés feta de fang, adés de pedra, adés de maons, adés de ciment armat, segons la prosperitat de l'època o de la família. I, amb la casa, sorgí i es desenvolupà l'arquitectura, que és l'art de donar forma adient i estructura sòlida i bella a l'habitació humana, d'acord amb les exigències de cada indret i amb les possibilitats i les necessitats de cada família.

Per aquesta raó, Puig i Cadafalch remarca «el temple, de vegades, és obra d'art estranger: la casa catalana és art nacional, com sortit de la pròpia terra». D'ací que, gran o xica, de ciutat o de poble, rural o urbana, senyorívola o humil, burgesa o menestral, aïllada o d'agrupament, de pedra o de ciment, d'estiueig o d'hivernada, masia o palau, la casa catalana sempre té un aire tot nostre. I és que és producte de generacions i generacions de catalans.

Les nostres antigues Constitucions estatuïen que «la casa catalana, és el fonament de les llibertats i el seguríssim refugi dels catalans», motiu pel qual la fan inviolable en tot sentit, i estipulaven que aquell que hi entrava sense permís incorria en dos delictes: un de privat -d'injúria al cap de casa- i un altre de públic -de violació de la pau i treva o sigui alteració de l'ordre-. I és perquè no tan sols era habitacle, sinó també llar. Per això, l'antiga casa catalana no tan sols aplegava tres o quatre generacions en línia recta, sinó també els afins (oncles   —87→   i cosins) i fins i tot aquells servents i fills de servents que coadjuvaven a les tasques i a la prosperitat de la família. Així era com esdevenia casa pairal.

Tantost assoleix aquest benestar, l'home invoca l'ajut de'ls seus semblants i la protecció dels poders divinals per a la defensa de la seva vida nova. I sorgeixen els mites casolans i la devoció pública, amb els ritus consegüents. I vet ací que neixen, les torres i els castells, les ermites i els monestirs, els temples i els palaus, les fortificacions i els monuments commemoratius. Torre, castell i palau marquen en la història tres etapes de l'evolució del poder material, mentre que ermita, monestir i catedral assenyalen les tres etapes del procés evolutiu del poder sobrenatural.

La torre era l'element de primera línia, rústec i coratjós, amatent i prompte. De vegades, era un cilindre matusser, sol i vern, amb aires de franctirador; d'altres, formava part cabdal del castell, de la masia o del poblat; sempre era testimoni de lluita i signe de protecció. El castell era el símbol ferreny i ostensible de la propietat i de l'autoritat; era poder feudal i alhora avançada nacional; era sopluig i empara de tota la rodalia en cas de perill, i per això tenia un cert caràcter col·lectiu; però, sovint també era abús de poder i anava contra la llibertat dels seus protegits. Talaies, guaites, guàrdies, guardioles, espills, espiells, miralles, torres, forces, roques i castells coronen els cimalls de la nostra terra i els guarneixen en senyal de possessió i de protecció. Al volt seu, s'escampaven, muntanya avall i plana enllà, els masos i els llogarrets, aqueferats i riolers, submisos i confiats, fits   —88→   els ulls en la força encimada que havia de vetllar per ells. El palau era, per contra, un element ciutadà, polit, engallat, senyor, despullat de tot aire guerrer. La sumptuositat -austera o profusa- hi substituïa tota fortificació, els seus carreus en proclamaven la riquesa i la seva decoració, més aviat sòbria, en magnificava el senyoriu; d'ací que irradiés autoritat més per la seva parença imposant que per la seva fortalesa efectiva.

L'ermita era el parió de la torre, i li disputava l'encimbellament. Humil i sense pretensió, com ella, tenia un deix, per bé que rústec, tot dolç, inefable, que predisposava a l'efusió espiritual. Com la torre i el castell, suggeria la idea de protecció, però de mena immaterial, generosa, ecumènica. Per això era refugi, i preguera, i esperança. I és que no estava mai vinculada a cap feu, i al revés de la torra i del castell, no guaitava terra endins o mar enllà, sinó dret al cel. El monestir era la rèplica ferrenya de l'ermita, tal com el castell ho era de la torre. Implicava senyoria i disciplina, austeritat i contenció, i era rusc feiner i recés espiritual, centre de colonització i fogar de cultura, poder feudal i avançada cristiana. Com el castell, actuà de força aglutinant en l'hora greu de la Reconquesta i impulsà el poblament i l'artigament de la nostra terra depauperada. Per aquesta raó, sovint tenia al seu entorn masos i poblats renouers que li eren feudataris i, de vegades, havia comès, com el castell, actes abusius. La catedral, en canvi, vé a ésser l'equivalent del palau, per tal com significava la superació de l'ermita i de l'església en grandària, en riquesa i en majestat. Les línies de la seva arquitectura li donen una severa magnificència corprenedora.   —89→   La bellesa de la seva estructura i la seva pompa íntima susciten una pregona admiració estètica que sol fondre's amb la devoció inspirada per les imatges que hi són venerades. Té, però, un sentit popular que mai no tenia el palau senyorial, per tal com sol ésser l'obra secular de la comunitat de fidels d'una ciutat o d'un país i és, per tant, el testimoni perdurable de llur fe.

Poc a poc, a l'empara d'aquests elements de defensa, la nostra gent va donar una fesomia a la seva vida social. Llavors agrupa la casa i crea el poblat, el qual, al seu torn, evoluciona poc a poc i de míser llogarret esdevé vila i ciutat. I la ciutat catalana -en el doble sentit material i espiritual- culmina en Barcelona. En el període comtal, un conjunt de factors converteixen aquesta ciutat en el centre de la nacionalitat incipient, i, en la nostra època nacional, esdevé per a sempre més el cap i casal de Catalunya, la torre mestra del Principat, la pàtria comuna dels catalans, com li diuen. I en el córrer dels anys i dels segles ella és tothora nord i guia de la nostra gent, germana gran de les altres poblacions catalanes; ajut i refugi en les hores de perill; seny i voluntat, en les de decisió; glavi i fermesa, en les de lluita; bullícia i gallardet, en les de joia; clam i gest, en les d'opressió; incentiu i esforç, en les de treball; gràcia i majestat, en les de glòria; far i monjoia, en les de puixança; tothora motlle i gresol de la nacionalitat, resum i lluïssor de Catalunya.

Barcelona! Mar i muntanya, obrador i repòs, afany i assossec, plor i rialla, pudibundesa i frivolitat, pregària i renec, aristocràcia i menestralia, burgesia i proletariat, presumpció i bonhomia,   —90→   mesura i disbauxa, magnanimitat i gasiveria, intel·lecte i muscle, enginy i traça, passió i calma, cor i cervell, rauxa i tenacitat, gallardia i gemec, serenor i desfici, senyoriu i esqueixament, localisme i cosmopolitisme, teia i argamassa, indiferència i curiositat. Barcelona! complexa, contradictòria, civil, humana, espectacular. Si Empòrion era la ciutat magna dels focis a Catalunya, i Tarraco la dels romans, i Tortosa la dels sarraïns, tu, Barcelona, has estat i ets la ciutat magna dels catalans, la urbs autènticament nostra, la capital. Per aquesta raó, en l'època nacional, tenies ciutats i viles com a «carrers i membres» teus i els prestaves suport contra els perills externs i els interns; per això, en els temps contemporanis, totes les altres viles i ciutats s'han emmirallat en tu en la tasca ingent del nostre progrés material i espiritual. Per tot plegat, escau de dir-te, amb Maragall:


«Barcelona!, i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!».



I és que, tot i que Palma sigui la ciutat àuria; Tarragona la ciutat mediterrània per antonomàsia; Vic, l'espiritual; Lleida, l'agrícola; Reus, la mercantil; Girona, la feudal; i Terrassa i Sabadell, les industrials; tot i que València la Gran -com en deia el nostre Eiximenis- hagi estat anomenada l'Atenes catalana, Barcelona es l'alma mater, la ciutat de les nostres ciutats; perquè, tal com deia el Pare Miquel d'Esplugues, «sense Barcelona ni seríem de fet, ni ningú no ens tindria per res».

Vet ací explicat com, en fiançar i estendre el sentit de llar damunt la nostra terra, la nostra gent va entrelligar-s'hi més i més. Fixeu-vos, si no,   —91→   en els cognoms, molts dels quals suggereixen la idea de llar, i adés recorden l'origen llunyà de l'habitacle -caus, cros, crosell, closes, esplugues, balmes, sitjar, boada, boïl-; adés n'evoquen l'evolució -cabana, cabanelles, guàrdia, guardiola, torres, mas, palau, sala, cases, caselles, castell, vila, vilar-; adés designen el nucli urbá o la contrada, d'on provenia originàriament una família -Guimerà, Garriga, Cervera, Girona, Figueres, Millàs, Vendrell, Foix, Penedès, Vallès, Pallars, Aran-; adés assenyalen indrets en general -vall, serra, camps, rius, riera, bosc, muntanya, serrat, prat, coromines, pla-; adés reporten el nom de muntanyes nostres -Montserrat, Montsec, Montellà, Montseny.

I, després d'haver ponderat la nostra terra com a paisatge, com a font de riquesa i com a llar, el cor em diu que us he posat a flor de llavi les gràcies infinites que ella té. Considereu la seva petitesa física, la seva diversitat encisera i el seu fecund connubi amb el mar i digueu-me: ¿d'on treu la nostra terra aquesta gran força seva que tant ens fa girar i girar com un penell en torn del seu nom gloriós, de la seva fetilleria captivadora i del seu record inesborrable? ¿D'on treu aquest gran poder seu, que ens afaiçona i ens fa uns al llarg de les centúries, per més que els temps passin, que les guerres l'assolin i que els seus fills l'afebleixin tant si n'emigren com si s'hi esbatussen a mort? «¿Quina mà d'home -preguntava Pau Piferrer- seria prou per a rompre el vincle filial que ens uneix a tu?».

Escolteu Maragall en el Cant espiritual quan demana:

  —92→  

«¿Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau».



I encara:


«Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot el que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: ¿i no podria
ésser també una pàtria celestial?».



I bé, aquesta Catalunya física -tan exalçada-, que és la conjunció reeixida de la mar, el pla i la muntanya, sota el blau dosser del nostre cel, és, com diu Santamaria, «la perennitat de la raça, perquè és pols dels nostres ossos, sang del nostre cos i aliment que ens assacia la nostra fam». Per aquesta raó, s'enllaça amb la Catalunya immortal, obra magna de les generacions catalanes, assaonada pels seus delers, amorosida de la dolça sentor de la nostra terra, que és història i ideal, continuïtat i cultura, que és indestructible, insubornable, inacallable i perennal, i la qual alena i alenarà en els catalans mentre la nostra terra sigui la claustra materna de la nostra bona gent.









  —93→  

ArribaAbajoPremis extraordinaris de poesia

ACCÈSSIT A LA FLOR NATURAL

PRESENCIA INNOMBRABLE

D'Agustí Bartra

PREMI DEL CENTRE CATALÀ DE MONTEVIDEO

RECULL (Fragment)

D'A. Bladé Desumvila.

PREMI DEL CATALUNYA GRUP N. R. DE SANTIAGO DE CUBA

NIT DE NADAL - NIT DE GETSEMANÍ

De Gràcia B. de Llorenç.

  —[94]→     —95→  

ArribaAbajoAccèssit a la flor natural




ArribaAbajoPresència innombrable


D'Agustí Bartra


Lema: Només en mi.


ArribaAbajoExisteixes
en les creus de foc i escuma
que aixequen les albes lentes,
en les columnes del dia.

En el litoral dels núvols,  5
en l'àgil peix de les hores,
en les eixàrcies del vent
existeixes.

En els molins de la llum,
en les ombres insurgents,  10
en el cas recte dels arbres
existeixes.

Existeixes
en els vells ponts del record,
en les parpelles futures,  15
en la campana del cel.
—96→

En el rostre de la neu,
en les ales de la cendra,
en la pàgina del mar
existeixes.  20

En els càntirs de la música,
en les vespes de la sorra,
en la boca de la lluna
existeixes.

Existeixes  25
en les altes roses d'aigua
que persegueixen els somnis,
en les portes dels sospirs.

En els fils de les cançons,
en el roc vermell del crit,  30
en les illes de la joia
existeixes.

En el vent de les paraules,
en les fulles del silenci,
en el cor blanc de la fusta  35
existeixes.

Existeixes
en els cercles de la por,
en els estels inventats,
en la síl·laba del sol.  40

En les fonts, en les arrels,
en les lletres i les aus,
en els èxtasis de l'aire
existeixes.
—97→

En les branques adormides,  45
en la bandera del fred,
en les llàgrimes dels vidres
existeixes.

Existeixes
en el gran sostre del temps,  50
en els xiprers, en els noms
que poden dur flames altes.

En la guarnició blanca
dels besos cansats d'oblit,
en les finestres i els rems  55
existeixes.

En la història dels llacs,
en la dansa breu del fum,
en els àngels de la veu
existeixes.  60

Existeixes
en els esperons del trèvol,
en els nius de la bondat,
en els vels de la farina.

En els boscos de la sang,  65
en els graners de l'angoixa,
en la fona del llampec
existeixes.

En els ossos de l'hivern,
en les cúpules de lli  70
de les tardes innocents
existeixes.
—98→

Existeixes
en els mapes i els ocells,
en les roselles i els cràters,  75
en les formigues i el rou.

Però mors, tu,
oh núvia del foc, etern
exemple de primavera,
només en mi.  80



  —99→  

ArribaAbajoPremi del Centre Català de Montevideo


ArribaAbajoRecull

D'A. Bladé Desumvila


(Fragment)





ArribaAbajoBarca...

ArribaAbajoBarca sense rem
ni timó ni vela,
la ciutat em pren,
la ciutat em deixa.

Rutes de la mar  5
els carrers, que tenen
cales de poc fons
i platges serenes.
Sé tots els camins,
conec les dreceres,  10
els senyals del temps,
els fars que s'encenen,
la calma dels ports
plens de llums vermelles,
tots els mariners  15
i les marineres...
Jo que ho conec tot,
a mi no em coneixen!
—100→

Vaig per la ciutat
sense gaire pressa,  20
navego tot sol
i en sento la pena;
no faig cap senyal
ni porto bandera,
estibat només  25
de tedi i desesma,
llast de pensaments
i cosa baldera.

Veig altres vaixells
que van a la seva,  30
quan troben el port
algú ja els espera;
tots van endavant,
jo vaig endarrera...
(No arribaré mai  35
a la terra meva?)

Barca sense rem
ni timó ni vela,
la ciutat em pren,
la ciutat em deixa.  40




ArribaAbajoDels trenta anys

ArribaAbajoAdéu-siau galera capitana
dels meus trenta anys que m'has deixat a port.
Ara em veig sol, de dalt de la barana,
al fons del mar com un pirata mort.
—101→

Ones i aiguats, corrent i tramuntana  5
van defugir les clares illes d'or.
Onírica passà la illa llunyana
on joventut enterra el seu tresor.

Corsari arraconat vora la duna
on l'aigua bressa el somni permanent  10
de les ones que moren una a una,

sols m'ha quedat el cor indiferent,
i únic tresor -deixalla de fortuna-
la negra cabellera lliure al vent.




ArribaAbajoEl campanar i les campanes

ArribaAbajoDalt del cloquer les campanes!
Vanitós el campanar
com una tija florida
i les flors cap per avall.
Prodigi invers de les copes  5
sobre una taula parada
a punt, pel vent i les boires.
A contrallum les campanes!
S'encenen tots els matins.
Tots els capvespres s'apaguen.  10
Si pogués el sembrador
sembrar talment a mans plenes
com les campanes al vol.
Oh que folls els campanars!
Posat de toca-campanes  15
—102→
i amb el cap ple de pardals.
Se n'anirien pels aires,
com vaixells en alta mar,
si no fossin les campanes...

si no fossin les campanes  20
àncores dels campanars?





  —103→  

ArribaAbajoPremi del Catalunya Grup N. R. de Santiago de Cuba


ArribaAbajoNits

De Gràcia B. de Llorenç





ArribaAbajoNit de Nadal

ArribaAbajoMare divina, que estàs encisada!
Si els ulls apartes del Fill, que és, tot llum,
brota dels teves la més pura estelada.
Es ton entorn suavíssim perfum.

Han florit roses damunt la nevada  5
i el caramel de glaçada es consum.
Tot s'aclareix de la teva mirada.
Fins el bri d'herba d'un iris presum.

«Tam-pa-tam-tam»! Panderetes s'agitin!
Nins i donzelles i reis i pastors:  10
els ulls se'ls omplin de llum quan us fitin,

Mare-mareta i el Fill graciós!
Càntics de pau i de glòria suscitin
l'aquesta nit els brillants tremolors.

  —104→  


ArribaAbajoNit de Getsemaní

ArribaAbajoAquell glavi ferest, que travessava
el cor matern que més amant florí
llavors que Simeó, mentre exultava,
el plany i la sofrença va predir,

ara, licor en calze, degotava  5
de l'acerada punta. Allà fluí.
Allà, a Getsemaní. Dementre orava
begué Jesús el calze i l'exhaurí.

Nit de Redempció. Ai, nit profunda!
La llum de tots els segles hi és, jocunda,  10
tota pressentiments i emoció.

La Víctima, oblidada, en plor fulgura.
L'Àngel de Déu, en plor també, s'hi atura.
Tot l'Avenir s'hi ajunta en resplendor.







  —105→  

ArribaAbajoPremis de poesia per a escriptors amics de Catalunya

POEMES de Carles Riba

Versió d'Octavio Barros

De les «ELEGIES DE BIERVILLE» de Carles Riba

Versió de Blanca Luz Brum

  —[106]→     —107→  

ArribaAbajoPrimer premi


ArribaAbajoPOEMES de Carles Riba

Versió d'Octavio Barros



ArribaAbajoDe les «Estances»



ArribaAbajoLa furia dormida

(19)


ArribaAbajo¿De qué pensamientos devorado
   hasta la sangre ardiente
era tan dulcemente doblado,
   Furia, tu flanco adolescente,
que parecías dormir después  5
   de un amor sin mal
ni ternura entristeciendo el beso,
   simple en su puro exceso
   de alegría animal?
¿No lo sabrás, mas porque mis dedos  10
   en tu cabellera cansada
tímidos se deslizaron, quedos
   mensajeros de mi mirada,
de ese sueño saldrás, como de un
   silencio de tu fuego,  15
—108→
lebrela del deseo enhiesto,
   cierta de un corazón dispuesto
   -mi corazón- para tu juego?

Tal si fueses mujer te hablo, oh desnudo,
   bello Remordimiento,  20
y aunque ardiente no más mi mente pudo
   coronarte de sueños; aún contento,
en esa lucha, de poder sufrir
   con tu placer más fuerte
y rehacer en mí el sueño voraz  25
   con que me dejarás
   intacto de la muerte.




ArribaAbajoMujer dormida

(26)


ArribaAbajoHace el sueño de ti como el verso
que un poeta combina y deja
lleno de un puro misterio -diverso
bajo una música pareja.

¿Eres para comprender, fluyente  5
acuerdo de hora y forma y vida,
y para que a un sólo sentido presente
te llevo yo asida,
tú que de tu sentir estás ausente?

¿Eres para velar, frágil vaso  10
de dulces destinos indefensos,
tú, casi un niño, que mi brazo
cubría a los sueños inmensos?
—109→

Si eres para esperar ¿tal vez veré,
así que tu mirada te recobre,  15
dar paso a un pródigo viajero que
llega desconcertado de no sé
qué viejos goces que lo han hecho pobre?



(40)


ArribaAbajoTodo es exceso; y el silencio
   no puede resistir
   ser forma a tanta ausencia
   y centro a la inminencia
innúmera de cuanto va a existir  5
   pidiendo el nombre que compense
   de ser apenas y de huir.



  —110→  
ArribaAbajoDe «Lírica de cambra»



ArribaAbajoPalmeras detrás del balcón; al despertar

A la memoria de Guerau de Liost.


ArribaAbajoLa noche, con la fuga presurosa
de sus aves encima de tus ramas
hacia un oriente de auroras en llamas
blancas y dulces, no te hizo medrosa

ni menos necesaria aún a mi alma,  5
palmera, fiel columna, en cuya frente
posa el cielo primero, que en su calma
retorna a mí, al morir súbitamente

aquel Dios de los sueños que me asía,
y hallome, naufragando, no sé dónde  10
dentro del tiempo y la melancolía;

pero estás noble forma; nada esconde
tus rayos contra el día -oh quieto, erecto
triunfo de un pensamiento perfecto!







  —111→  

ArribaAbajoSegon premi


ArribaAbajoDe les «ELEGIES DE BIERVILLE» de Carles Riba

Versió de Blanca Luz Brum





I


ArribaAbajoEra secreto el camino, fabuloso de tristezas divinas,
hasta las aguas vivientes que evocaban un nombre,
¡oh inefable!, y una callada manera sencilla
de acariciar el pensamiento por una gracia tenaz.
Libres en el cielo, las matas habían dado a la tierra  5
su primavera de antaño, muelle y dorada humildemente;
mi paso, arrojado de un ayer de cien gozos,
allí consolaba el afán que del invierno dormido
me lanzaba a un abril incierto, ¡ah! cual si todos
los hombres gozaran la paz y tan sólo fuera yo vagabundo.  10
¡Sueños para mí en presagio y figura!
Ya el alma es experta y no está sola en la espera;
en el parque vibrante donde va a renacer,
yo no sé qué Dios, hijo de las aguas y el verde.

  —112→  


IV


ArribaAbajoPura en la soledad y en la hora lenta, una mujer
se desprende de la cándida túnica,
con movimiento de árbol o de grito amoroso,
dulcemente a lo largo de los brazos erguidos.
Mientras brilla ya el torso secreto, aún queda cautiva  5
en el lino, arriba, la testa.
Un instante o dos. ¡Ah! ¿Bastan para romper
hoscamente los lazos entre la bella y este
tímido junio que de ella, desnuda; en la onda, esperaba
alegría e impulso fluvial para armarse? ¿Han bastado  10
para que tú, imponderable cosa de oro y mirada, rígida,
flor erecta, emerjas vaga -recelando ahora
las nadas de silencio que fueron venturosos cómplices?
Un cuclillo canta de súbito, inocente. Ella sonríe.
La joven sangre del mundo reviene,  15
salta, brusca, con el salto de la magnífica, y va
tiempo abajo, hacia soles maduros -y ella nada ¡oh ritmo!
hacia el estío excesivo- ¡ella y los dioses y mis ojos!

  —113→  


V


Arriba¡Ciérrate, cúpula verde, por encima de mí cristalina!
¡Aguas de curso discreto, brisa que eres apenas
silencio que pasa, imitad la manera sencilla
que hoy tiene mi sangre de olvidarse y saber!
El sueño inacabable del mando endulza  5
sus ondas una a una en torno al melancólico jardín.
Soy, en mi alma, el náufrago que en la profunda isla
donde del mar renace, súbitamente reconoce
su antigua patria; sin sorpresa; el crepúsculo
da pureza al sendero -¡oh pueril, oh real!-  10
que de nuevo lo acoge, envejecido y desnudo,
pero a cada paso más en llamas, más lento cada paso
porque quiere la noche, y llegar a la esposa secreta
cual esperado de un siempre inminente estallido de la añoranza,
y ser uno para el otro un don del amor misterioso  15
-¡noche con júbilo en los ojos, noche más allá de la noche!







  —[114]→     —115→  

ArribaDiscurs de gràcies del Mantenidor Eduardo Cruz Coke

Señora, señoras, señores:

Acabáis de participar una vez más a la comunión suprema de vuestra cultura con vuestras esperanzas.

Los que habéis mezclado desde hace tiempo vuestros sueños y los nuestros; que aquí estáis; los que habéis pagado modesto amparo con luces y exquisitez; que aquí estáis; ausentes en dolor, apretados a nuestro querer, que aquí estáis también; a todos vosotros vaya mi emocionado fervor.

Pero entre vosotros acabo de oír que claman presencia muchos más. Aquí mismo estoy sintiendo que nos está quemando el pensamiento intrépido de Raimundo Lulio; y dándonos serenidad el alma armoniosa de Joan Maragall. De sus casas de Sabadell y de Manresa han salido de sus marcos las figuras de Ferrer Bassa y de Lluís Dalmau para correr a escuchar por los caminos de Cerdanyola las trovas de Ausiàs March. Y en sus albergues de Curucalla y Albereda estoy viendo que Pep Nicolau y Lluís Borrassà han vuelto a untar sus pinceles   —116→   en la luna y en el mar para hacerles manos más blancas y ojos más azules a la Virgen de Montserrat.

Desde «un lugar delicioso dormido entre los años» nos arrastra hasta aquí Gabriel Miró, la gracia tentadora de Herodiades y la sed tierna del Señor. En secreto por la Rambla, para entrarnos en las exigencias de su espíritu, viene caminando Pi y Margall, mientras oigo pregonar por el Paseo de Gracia el Manifiesto de Prat de la Riba «Per Catalunya i l'Espanya gran» que define la organicidad del pueblo catalán.

Está en una vieja tradición de la filosofía política el que sólo los pueblos con distintas capas pueden hacer y experimentar historia. Los pueblos de la península ibérica han de cobrar conciencia del significado de esta polaridad que impulsa sólo al que conoce al extranjero a comprender a su Patria e incita al que conoce y quiere a su prójimo a comprenderse a sí mismo.

La vida sólo puede progresar haciéndose diversa. El terreno necesario a la diferenciación que la perfecciona, es la libertad; la libertad de expresarse, la libertad de querer, la libertad de traducir todas las terribles iniciativas del ser. Por eso el totalitarismo es contrario a la vida. Porque es una actitud mental que la supone acabada.

Unificar es empobrecer. Simplificar es reducir. Las conciencias se tocan en su superficie por lo que tienen de menos creador. Lo rico es hondo y diferente. Subsistirá solamente la cultura de los pueblos que tengan el valor de lo que son. Los que estén dirigidos por hombres que no le tengan miedo a la iniciativa individual y que le abran paso a   —117→   sus voluntades iluminadas en el plano de la esperanza y de la justicia.

La incapacidad de asimilar la iniciativa de individuos, o grupos sociales y étnicos crea el reflejo de su destrucción legal; da lugar a mitos sin contenido creador, que permanecen al margen de la vida y que necesitan ser sostenidos por la fuerza y el miedo.

El centro del hombre no está afuera del hombre sino adentro del hombre; allí donde la fe adivina y el espíritu manda; lugar inaccesible al esquema; surtidor del agua viva de la poesía.

La misma divinidad que carga con oro los árboles de Tortosa y que puso cedros y cipreses en el camino de Alejandro, la misma que hizo distinta el águila y la paloma, el viento y la noche, hizo Castilla, Andalucía y Cataluña, cada una diferente y útil al mundo, por eso mismo.

Cuando la expresión encadenada en nuestra vida diaria a la necesidad de transmitir el pensamiento para conseguir un objeto, pagar una respuesta o complacerse con una explicación, abandona las ataduras que la amarran a su finalidad concreta, encuentra en la poesía el camino generoso de vivir sin trabas y de pensar sin límites.

Así, cuando la expresión, de medio, destinada a cumplir una función se transforma en función misma, abre las puertas de su casa, halla su independencia; le da consistencia a la hermosura, nace el Arte.

Esta participación del hombre en lo divino es tanto mayor cuanto más somos capaces de darle a los medios que empleamos la excelsitud y la pureza de los fines. Es por eso que los Juegos Florales   —118→   destilan siempre la esencia de una cultura. Porque participan como su nombre lo indica del juego y de la flor. En el juego la vida se limpia también de necesidad y coloca a los medios en un grado infinito de libertad transformándolos en fines en sí. En la flor, agente biológico de supervivencia, en cambio, el fin disfrazado por la gracia de un engaño, se hace medio excelso, enredada en una cabellera o sirviendo sus pétalos de tejido a unos dedos de mujer. Fines y medio en un milagro, libertados de la esclavitud de su determinismo inexorable que así el arte logra vencer.

Jugadores y flores de Cataluña enredados ahora en vuestros gestos mentales, hecho juego sabroso de nuestro apetito intelectual, gracias por vuestra luminosa cooperación. Gracias a la Musa y al Ángel del poeta y del escritor que los hicieron soñar y regalar. Gracias a nombre de los que van a recoger esta flor y a seguir el divino juego, según la tradición del Príncipe de la Gentileza.

Amigos de Cataluña, amigos de aquí y amigos de allá.

La luz que busca las sombras para abrirlas; el espíritu que persigue la materia para transformarla, son la imagen de la Divinidad buscando al hombre para hacerlo semejante. Los obstáculos de esta elevación se hacen dolor de engendramiento. De ahí que la Escuela de lo Difícil a que por tradición os habéis enfrentado sea una Escuela de hombres con destino de dioses.

No habéis nunca en vuestro espíritu albergado el miedo, pero podríais desfallecer algún día lejos de vuestras tierras olorosas. No sucederá, sin embargo el temor en vosotros, porque tenéis alma de   —119→   Esperanza y porque el temor pertenece a los muertos. Y estáis más que nunca en flor y en canto.

No sucederá el temor en vosotros porque os están sonriendo en la memoria las doradas orillas del mar Mediterráneo donde trabaja y espera Cataluña.





Indice