—33→
Deseo aprovechar la oportunidad que me ofrece esta magna reunión para hacer conocer algunos de los hechos más sobresalientes de Cataluña, porque me he dado cuenta de que, aun los mas significativos son desconocidos. En esto de lenguas y dialectos existe una confusión que, en el caso nuestro, es preciso aclarar. El catalán es uno de tantos idiomas romances que, por allá el siglo IX nacieron del latín vulgar que los mercenarios de Roma habían llevado hasta los confines del Imperio. Se fue formando a la par del castellano, con la ventaja de la situación mediterránea y el contacto con la cultura del sur de Francia.
Cataluña, en seguida de formar su verbo, dio pruebas de especial vitalidad. Todas las manifestaciones fuéronle fáciles. Pocos pueblos, en un lapso de tiempo tan corto, han dado muestras de tanto esplendor.
En el siglo IX ya el catalán incipiente debía de manifestarse, pues vemos que en el Concilio de Reims del año 813, se encarece a los prelados que prediquen y hagan predicar en lengua vulgar para que el pueblo pueda entender lo que se le diga, y Carlos el Calvo, en 844, se refiere a la lengua de la Septimania de los obispados de Barcelona, Gerona, Vich, Urgell, Narbona, Elna, Beziers, Agda, Magalona, Nimes y Lodera.
Cuando el Conde de Barcelona, Berenguer III, en el siglo XII, se casa con doña Dulce de Provenza, llegan al Principado poetas provenzales que dan brillo al idioma apenas formado. Con ellos, entra en España la lírica, antes de que lo haga, después, por Galicia. El catalán toma forma bella con los poetas de la talla de Berenguer de Palol, Pons de Cabrera, Alfonso I, Vidal de Besalú y otros. El establecimiento de los Juegos Florales, en el siglo XIV, corona la óptima manifestación del verbo catalán.
El siglo XII señala el comienzo de una edad de oro para la Confederación Catalano-aragonesa. Ya no son sólo las cuestiones del espíritu las que pesan en aquel mundo de las márgenes del Mediterráneo: la ciencia, con Arnoldo de Vilanova; el derecho, con los USATGES y EL CONSULAT DE MAR; la filosofía, la teología y la mística con Ramón Llull y Ramón de Peñafort -consejero de Santo Tomás-; la cartografía mallorquina, la sociología, en fin, todo.
En LOS USATGES se compilan las leyes de la vida global de Cataluña que se estaba formando, por orden de Ramón Berenguer I, en 1068. EL CONSULAT DE MAR, regula la vida de los cónsules que el Principado tenía por todo el Mediterráneo.
Es Alejandro de Humbold que reconoce que los trabajos de los marinos catalanes fueron, para el África occidental, lo que los de los normandos para la —34→ América del Norte. En el siglo XIII, Mallorca era el centro de los conocimientos náuticos. Jaime Ferrer, en 1346 -aproximadamente un siglo antes que los portugueses- llega a Río de Oro. La escuela mallorquina, presidida por Maestre Jaime, judío conocido, también, por el nombre de Jahuda Cresques, tenía tanta fama, que Enrique el Navegante lo llama para que dirija la escuela de Sagres, pasando así, la tradición catalana a Portugal.
Las obras de los autores de aquella edad de oro son traducidas a todas los lenguas: BLANQUERNA, FÉLIX DE LES MARAVELLES y EL LLIBRE DE CAVALLERIA, de Ramón Llull, pasan en seguida al francés; L'EXCITATORI, de Bernat Oliver, al castellano; los libros de Eiximenis, a diferentes idiomas, lo mismo que DITS DE SAVIS I FILÒSOFS, del judío Jahuda, LA HISTÒRIA DE JOSEP, de Roig de Corella, TIRANT LO BLANC, de Martorell; ELS CANTS, de Ausias March; LA DISPUTA DE L'ASE, de Turmeda; LES ORDENACIONS, de don Pedro el Ceremonioso y las inimitables CRÒNIQUES de Muntaner.
Los hombres rectores del conglomerado catalán-aragonés miraban el Mediterráneo como zona propicia a la expansión, y aquel Imperio, por desgracia demasiado efímero, abarcaba: Cataluña, Aragón, Valencia, Baleares, El Rosellón, Provenza, Córcega, Cerdeña, Sicilia, los ducados de Atenas y Neopatria y, después de la unión con Castilla, el reino de Nápoles, que comprendía toda la Italia del Sur, hasta Gaeta.
Del CONSULADO DEL MAR se han hecho cuarenta y dos ediciones en catalán, castellano, francés, italiano, alemán, inglés y latín.
De TIRANT LO BLANC, dice Cervantes, por boca del Capellán: «Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo, es el mejor libro del mundo». Menéndez y Pelayo afirmó, también, que una literatura que tiene manifestaciones como este libro, debe de figurar entre las primeras de Europa, en tiempos del Renacimiento.
La democracia en Cataluña fue un hecho mucho antes de que Inglaterra aceptara la CARTA MAGNA, y eran nuestros hombres que, al hacer jurar al Rey respeto a las leyes del país, le recordaban que «Cada uno de nosotros es tanto como Vos, y todos más que Vos». El mismo movimiento reivindicador de los «remenses» -siervos adscritos a la gleba- es anterior al del resto de Europa.
Todo aquel esplendor de antaño murió de la manera más triste. A la muerte del último Rey de la Casa de Austria, Carlos II, el Hechizado, Cataluña se puso al lado del Archiduque de Austria que, con Inglaterra se oponían a las ambiciones de Francia, que quería el reino de España para el nieto de Luis XIV, el Duque de Anjou. Pero, cuando el aspirante austríaco fue nombrado Rey de su país por la muerte de Leopoldo, Inglaterra, por miedo al fortalecimiento de Austria, se apartó de la lucha, sin respetar el tratado de Utrech, quedando sola Cataluña contra Francia, que venció a nuestros hombres, y se apoderó de Barcelona después de una resistencia larga y tenaz, el día 12 de setiembre del año 1714, perdiendo los catalanes todos los derechos por el antojo de un rey extranjero. Con el tiempo Cataluña, dejó de ser un pueblo libre y tuvo que aceptar leyes ajenas; pero, a pesar de todo, continuó mirando más allá del mar con el deseo de ser un pueblo más en el conjunto de naciones. Las Universidades de Barcelona, Gerona, Lérida y Tarragona que mantenía la Generalidad, fueron cerradas y sólo se permitió la continuación de la de Cervera, porque se había manifestado en pro del Rey francés, pero obligándose a enseñar solamente en castellano. El idioma catalán fue desterrado —35→ de la enseñanza, como hoy, y de la vida oficial. El campesino tenía que hacer sus escrituras y su testamento en un idioma que no era el suyo, y hasta el cuchillo de cortar el pan, había de estar atado con una cadena a una de las patas de la mesa del comedor. El idioma vernacular fue perdiendo pureza con el tiempo. Voces extrañas fueron adoptadas y aquella lengua de antaño, tan rica, se convirtió en un galimatías que nadie entendía, hasta que, en 1856 llega el renacimiento de nuestras letras y sus líderes poco a poco pulen la lengua, vuelven a darle brillo y nombre que traspasa las fronteras, Milà y Fontanals, Aribau, Rubió y Ors, Pedro Mata, Rubió y Lluch, Víctor Balaguer, Camprodón y tantos otros son nombres ilustres venerados por todo el mundo. En 1859 se restablecen los Juegos Florales, y en los de 1877 es premiado el poema épico más grande que en la Península se ha escrito: LA ATLÁNTIDA, de Mossèn Jacinto Verdaguer. Respecto a esta aparición y a la obra de Maragall, Azorín escribió: «España sólo ha tenido dos poetas de envergadura lírica universal, y los dos han sido catalanes: Verdaguer y Maragall. Decidme -continúa- si sabéis de un poeta de lengua castellana que pueda comparárseles... Todas las nuevas corrientes de Europa se acercaban a Barcelona como único mar de comprensión». Y esto, señores míos, lo escribe un crítico castellano muy severo.
Por Cataluña ha recibido España influencias distintas. Primero fue la lírica la que entró tierra adentro desde las playas catalanas, y a la hora de despertar, después de un siglo de somnolencia impuesta, también es Cataluña que hace conocer, con sus traducciones, a escritores románticos de la talla de los Walter Scott, Goethe, Schiller, Byron, Chateaubriand, Mme. Staëel, Manzoni, etc. Y el mimo Guillermo Díaz Plaja, ahora reconoce que el teatro castellano se removió y orientó por el catalán, sobre todo por el de Adrià Gual, y el nobilísimo Maestro de Falla, admitió siempre que la música actual española se debe a los catalanes Albéniz, Granados y Felipe Pedrell, en los que, el ilustre autor andaluz halló la senda para poder producir su AMOR BRUJO, su VIDA BREVE, sus NOCHES EN LOS JARDINES DE ESPAÑA, hasta su RETABLO DE MAESE PEDRO. En honor a Cataluña escribió un poema sinfónico que la muerte dejó trunco, sobre el tema de LA ATLÁNTIDA verdagueriana.
Y por todo ello, en vez de una reconocida alabanza, nuestro verbo es desterrado de la enseñanza y de la vida oficial. Ningún diario ni revista pueden ser editados en catalán, ni ninguna obra de alcances universales: sólo libros para la élite. Los mismos Juegos Florales tienen que celebrarse en el exilio, y ahora, después de haber recorrido el mundo entero, los celebramos aquí, en Costa Rica, cuando un hombre íntegro con ascendencia catalana, está investido de la primera magistratura. El nombre de don José Figueres Ferrer, Presidente Honorario de la Fiesta, quedará vinculado para siempre a la historia de los beneméritos Juegos Florales de la Lengua Catalana.
Y después de esta explicación que continúo creyendo que es obligada, déjenme, señores no catalanes que nos habéis honrado con vuestra preciosa presencia, que me dirija a mis hermanos, en nuestra lengua estimada.
* * *
Catalans avui reunits. Venim a homenatjar la parla d'aquells que amb la vida ens donaren tota la seva amor. Honorar-la, és honorar els nostres morts estimats; menysprear-la, és trair-los.
—36→L'evangelista poeta, Sant Joan, en començar la seva narració evangèlica, diu això: «Des del principi, era el Verb: el Verb era amb Déu i el verb era el mateix Déu»: Una meravella en poques paraules, i en poques lletres, tot un tractat de teologia. Sí, primer fou el Verb, i com el Verb és ment, amb Anaxàgores i amb el mateix Hegel, diem que la ment fou abans que res i de la ment esdevingué tot, i tot es manté per ella. El meravellós Eckart ens diu que la paraula és filla del pensament etern, i si el pensament etern és Déu, la paraula és filla del mateix Déu. Sant Bonaventura ens diu que «L'Univers és un bellíssim cant». La ment és la presència de l'esperit i aquest és la ratificació de l'obra de Déu. El Verb, doncs, és la confirmació del mateix Déu. La trinadeitas, com mestre Eckart volia, serveix per a fortificar la idea de l'Absolut. El Pare és Ser intel·ligent, real, potència creadora absoluta; el Fill és el Ser com objecte de si mateix, i l'Esperit és Amor de si mateix i plenitud de vida.
La poesia natural, que és la vertadera, és eterna. Hi ha el fer poesia, que és artificiositat, i per tant enganyament propi -una mena d'autoagradar-se- doncs no surt del cor, sinó del cervell. Hi ha dues poesies: la natural, que és espontània, i la treballada o literària. La primera mira el sentiment, el fons, mentre la segona fita el pensament, la forma. I és precisament la que va de cor a cor la que ens fa commoure, que vol dir moure amb el que la fa, i ens fa plorar o riure, segons els casos, i per això la gent la pren i la serva, fent-la eterna, perquè passa i passa de pares a fills, com abans passaven, de la mateixa manera, aquells coneixements esotèrics de la tribu o la nació. L'altra, la rebuscada, és cosa del temps. No va al poble, i més mira la manera de dir que el que s'ha de dir, i per això, gaire bé sempre, és buida de sentit poètic. La bellesa que és cocreada amb les coses, hi és absent.
El regne del Verb és centrat a l'eternitat. Mira sempre l'avenir perquè és seu. Per això no hi fa res que ara les coses es presentin lletges: com altres vegades, després de la desafecció present, vindrà un renaixement que donarà nova embranzida a tota la vida de casa nostra, i com que els moments actuals són més madurs que els d'abans, qui sap, Mare de Déu, a on podrem arribar...
Cadascú de nosaltres és un complex que inclou tres components de la vida global de l'home. Sant Pau considerà els següents: el cos material -el soma-, el volitiu -el neuma- i el mental -la psique. Segons aquesta consideració, la part més noble de nosaltres és la ment, que es manifesta pel Verb, que com ja hem vist, es divinal. De manera que si poguéssim desprendre'ns del cos sensitiu, quedaríem amb el volitiu i el mental, i si d'aquests dos logréssim prescindir del primer, ens quedaríem purs éssers mentals, que no ocuparien lloc a l'espai. Per això, per aquesta desintegració que deu tenir lloc després de la mort, arribem a comprendre aquell cogito ergo sum (penso, doncs sóc) de Descartes, com quelcom irrefutable. Després de la darrera separació, ens quedaríem sense sentir, sense voler i solament pensament i, per tant, sabríem que som. Es doncs, el pensament lo més noble de nosaltres. Ara bé: el pensament per ell sol, és Verb, perquè pel sol fet de pensar, ja parla. Hi ha dues maneres, també, de parlar. La interna, que no surt de nosaltres i ens fa sentir diferents dels altres, i la externa, que ens posa en comunicació amb els altres. Si el pensament és el mateix Verb, i aquest és cosa de Déu, demaneu quina importància ha de tenir per a nosaltres enaltir la nostra parla, perquè honorar i enaltir el Verb és fer homenatge al mateix Déu. Els pobles que honoren llur Verb, són immortals, perquè es fan dignes de l'estima —37→ del cel, i en honorar llur parla donen presència a llur consciència de pobles eterns en la convivència universal.
Catalunya no ha fet altra cosa que enaltir la seva parla des del dia que se la creà. El nostre poble ha sabut sempre treballar i cantar, i per això s'entossudeix en mantenir la flama del Verb encesa per mitjà dels Jocs Florals, perquè sap que el dia que aquesta flama s'apagui, deixarà d'ésser poble digne de l'estima de Déu. Per tant hem de fer sempre que la parla nostrada sigui dignificada per tal que sigui immortal com el nostre esperit.
I això dit, deixeu que doni a tots testimoni del meu agraïment per l'esplendor d'aquesta Festa: a la reina que ens presideix, perquè la seva bellesa i joventut ens dóna la presència insigne de la Pàtria, als poetes, prosadors i músics catalans d'arreu del món que mantenen encès el foc del Verb, al magnífic senyor President de Costa Rica, senyor Josep Figueres Ferrer que amb la seva presència ha donat un relleu històric insospitat a la Festa d'enguany; a les altres autoritats que han volgut, també, honorar-nos; a tots els catalans d'ací i de fora que ens han ajudat econòmicament, i a tots els que d'una manera o altra han contribuït a que la Festa tingués el lluïment que ha assolit. I prou: que tot sigui pel bé de Catalunya.
Excelentísimos
Señores Presidentes del Comité de Honor,
Honorables miembros
del Consistorio, y
de la Comisión Organizadora.
Señoras, Señores:
Corresponde a este servidor de Uds., en nombre del Consistorio, dirigir unas palabras de gratitud y de acción de gracias motivadas por la fiesta que estamos celebrando en honor de las letras y de la cultura catalanas, fiesta tradicional a la vez, de nuestra lengua y de nuestra poesía. Las gracias más expresivas sean en nombre de todos los catalanes residentes en Costa Rica y de todos aquellos que en espíritu nos acompañan en ella, los que viven en este acogedor continente americano y aquellos que desde nuestro suelo patrio siguen la trayectoria peregrinante de la gaya fiesta de los Juegos Florales, que año tras año, deshoja en distintos países ibero-americanos las flores poéticas de nuestro jamás inextinguible jardín de la imaginación de las letras catalanas. En una palabra, en nombre de Cataluña, deseo manifestar nuestra más profunda gratitud a las autoridades de Costa Rica, que han hecho posible con su simpatía, apoyo moral y material la realización de esta fiesta del espíritu de los Juegos Florales de la Lengua Catalana. Con su presencia la honran y la enaltecen.
Difícil sería llevar la cuenta de la deuda contraída con la generosa nación costarricense. Los catalanes de ayer y de hoy, reunidos con motivo de —38→ este torneo literario, manifestación de la cultura catalana en su más delicado y espiritual exponente, al responder a la cita los que han sido heridos por el dardo de la inspiración poética, siempre amantes de nuestras tradiciones, sentimos hoy, más que nunca, en nuestros corazones la magnitud de esta deuda. A la suma de beneficios recibidos de esta amable Costa Rica, hay que añadir hoy el gran favor de haber auspiciado el milagro de haber trasladado por unas horas el alma entera de Cataluña a esta (alegre y confiada) ciudad de San José, a este Teatro Nacional, recinto sagrado por donde pasa el arte fugaz, donde la estética deleita a espíritus selectos, evocándonos aquel otro coliseo, enclavado en el corazón de nuestra vetusta Barcelona, el Palau de la Música Catalana, hogar do se vela el fuego sagrado de nuestra música, de nuestro canto, de nuestro arte, de nuestras tradiciones bellas, girones del alma inmortal catalana.
Si mis palabras están sinceramente impregnadas de gratitud, otro sentimiento embarga a nuestros corazones también y es la alegría de ver que no solamente sentimos aquí la serena tranquilidad de espíritu para tributar sin trabas ni desprecios el culto que merece nuestra expresión vernácula; sino que debemos de agradecer una vez más la presencia a este acto de todos los que, prescindiendo de las dificultades de comprender completamente un lenguaje, que aunque hermano, les es desconocido. Con vuestra presencia queréis externar nuestra simpatía y alentar la vida de los Juegos Florales celebrados en los distintos países de América para que en la Historia de Cataluña se levanten los mojones memorables, que han de ayudarnos mutuamente a proclamar una vida y una cultura, llamadas a subsistir, y no a perecer.
Y ahora permitidme, que por motivos de sentimiento y exigencias de esta fiesta me dirija a los catalanes en nuestra propia lengua.
* * *
Estimats compatricis: Quin jorn de goig i alegria poder-nos trobar tots junts, units per uns ideals tant nobles, en aquesta bella terra de Costa Rica, amb motiu de celebrar els Jocs Florals de la Llengua nostrada, que tenen per finalitat estimular el conreu de les lletres, i invitar als poetes de la terra a que facin vibrar les cordes subtils de la inspiració, captant les imatges de les coses per a fer-ne ritme i cadència amb l'expressió del nostre bell catalanesc, ornant les abstraccions i les formes de la natura amb la plasmació estètica de les tonades líriques, entrellaçades de l'esperit d'aquelles idees i principis plens de llum i sublimitat que han estat sempre l'herència de la nostra vida pairal. Déu, Pàtria, Amor. Aquesta trilogia i al'entorn d'ella, s'han celebrat tots els Jocs Florals de Catalunya. Són conceptes pletòrics d'inspiració poètica, deu inagotable on s'han abeurat els grans i petits poetes de la terra catalana, i han fructificat fecundament en obres immortals de la literatura universal. Déu, Pàtria i Amor, en aquesta contesa literària, ha estat el vesc o la mel del premi, del mèrit o de la gloria d'aquells poetes que s'han sentit atrets i empesos a buidar la filosa del seu numen, teixint amb versos delicats poemes plens d'esperit cristià i fe fonda vers el Déu que està en els cels: composant poesies inspirades per la lírica patriòtica: i escrivint epitalamis a l'amor que es difondeix, que unint, fon cors i animes...
Aquesta festa, volguts compatricis, és el triomf de l'esperit català. Sadollat de llum i d'exultança ens ha d'estimular a saber conservar les valors espirituals i tradicionals de la nostra llengua, malgrat els absurds polítics i els —39→ pecats històrics, pretenguin cobrir de cendra, com una mortalla, les manifestacions vives d'una història i una tradició que no poden morir. Altrament el materialisme eixorc, enemic de tota cultura, està preparant l'esllavissada de la nostra civilització cristiana, fruit madur de dos mil anys de lluita de la intel·ligència humana, bressada pel cristianisme i per l'Evangeli de Crist, contra el ròssec que arrastren les forces de la negació i de la matèria feta idolatria. Per això, cal recordar aquelles paraules d'Apeles Mestres, gran dibuixant, més que poeta, quan ens diu: «Ai! de la pobre humanitat el dia que solament se senti el soroll de les màquines, i restin muts els poetes, alegrant les feines feixugues de les fàbriques i dels tallers. Ai del món! el dia, que tant de bo mai no arribi, en què la lira calli i la musa, per falta d'instrument, retorni a la seva pàtria d'origen: el cel. Ai dels homes! el dia que els seus fills no trobin la manera de desxifrar l'idioma diví, mitjançant el qual, durant el segles ha parlat amb el bon Déu i ha dialogat amb la natura».
Per això el vertader poeta, l'home espiritual, antítesis de l'home material, busca en la divinitat el principi irisat de la bondat, de la bellesa i de la veritat, irradiant-se en la vida mortal de l'home Déu, meditant i seguint els exemples sublims de la caritat i de la creu. Per això Sant Francesc d'Assís fou tant gran poeta. I el seu deixeble, Mossèn Jacint Verdaguer, fou un dels més grans de la nostra terra. També el poeta espiritual i evangèlic sabrà cantar les essències i les glories de la Pàtria que el veié nèixer, amb el perfum de la ginesta, amb la llum del seu cel blau, amb la mar que bressa les seves platges i costes, la brior del seus fills i l'amor de les mares que canten al peu del bressol.
Si el cristianisme ha estat el que ha donat a la dona el lloc digne que li correspon en aquest món per a complir la seva providencial missió, el poeta cristià sabrà cantar les delicadeses de l'amor, personificat en la dona ideal, posant-la i elevant-la en el tron de majestat que es mereix, del qual fins ara no n'ha baixat mai. Aquesta és l'alta significació dels Jocs Florals: no constitueixen solament el triomf d'uns poetes, ans també la glorificació de la dona, de la Reina de la Festa, que asseguda en aquest tron i rodejada de la seva Cort d'Amor, presideix aquest torneig de les lletres catalanes, mostrant l'aurèola triple de la bellesa, de la bondat i de la intel·ligència, repujades per la gràcia, que és do més envejable que la mateixa bellesa, nimbant-nos a tots de llum i alegria.
I la paraula que sintetitza l'emoció d'aquests moments és la de gràcies, que dirigeixo en nom del Consistori a totes les personalitats polítiques i religioses, que s'han dignat assistir a aquest solemne acte; a la Comissió organitzadora pel seu encert en preparar tots els detalls de la festa; al Consistori a qui ha pertocat l'escollensa dels treballs presentats, sense fer cas omís dels assessors musicals, els quals amb la seva actuació artística ens faran sentir els cants de la terra; a la Reina de la Festa i a les Dames d'amor la Verge de Montserrat ompli de gràcia i benedicció; a tots els poetes de Catalunya i Amèrica i a tots vosaltres, dames i cavallers que heu vingut a la festa: Moltes gràcies, i adéu-siau!
—40→
Las frases tan amables que en su carta me dedica don Luis Nicolau d'Olwer, me obligan a levantarme para contestarlas.
Siempre he sentido por Cataluña y por sus problemas, la más ferviente simpatía, y no es de ahora, pues hace muchos años que di a conocer a Maragall y a Verdaguer ya en REPERTORIO AMERICANO, ya en ediciones especiales. La juventud de antaño conoció a aquellos próceres gracias al REPERTORIO, y créanme que desearía vivamente que no hubieran olvidado tan claras y saludables enseñanzas.
Con Lorenzo Vives he hecho los posibles para contribuir al conocimiento de la cultura catalana, ya en el caso del centenario de Jacinto Verdaguer, ya en el de Balmes o en el caso de la Exposición del Libro Catalán.
Pero ya antes tuve que ver con gente catalana llegada acá, en buena hora, con doña María de Lines y con el señor Alsina, quien editó mi REPERTORIO por muchos años, de la manera más obsequiosa, que nunca podré olvidar. Actualmente son catalanes los que me conceden el servicio de editarlo, los señores Borrasé.
Con José Pijoán hemos estado en relación por muchos años y con Eugenio d'Ors, cuando era Xenius, mantuvimos una relación epistolar muy seguida.
Siempre he recordado cómo Pi y Margall comprendió el problema de dar independencia a estas tierras, así como Maragall, y la visión profética que ambos tuvieron del porvenir de España.
Estos Juegos Florales de la Lengua Catalana son un ejemplo de la noble actitud del pueblo catalán en fervor de su venerable idioma, con el que se escribieron multitud de obras que se adelantaron a las de otros pueblos. Por esto, cuando fui invitado a tomar parte en las labores de valoración de los trabajos presentados -que por cierto han sido muchos y valiosos- acepté en seguida muy complacido, y ahora, en presencia de esta fiesta tan simpática de enorme trascendencia en estos momentos de un caos material, me siento esperanzado por un futuro mejor que este presente de angustia. Crean que continuaré haciendo votos para que Cataluña encuentre, en el concierto de pueblos libres, el sitio que le corresponde.
Y desde este Teatro, le hago llegar al venerable señor Presidente del Patronato de los Juegos Florales de la Lengua Catalana, don Luis Nicolau d'Olwer, mis deseos de mucha suerte y larga vida.
—41→
CARLES CARQUÉS MARTÍ
Troies,
França
—45→
Lema:
Paràfrasi d'un verset bíblic. | ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| —46→ | ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
JOSEP CARNER
Bruxelles, Bèlgica
—47→
Lema:
«Alma Parens» | ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
DOMÈNEC GUANSÉ
Santiago de
Chile
—50→
Lema:
Pàtria. | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
A Eram, el primer català | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Fragment | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| —51→ | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
JOSEP CARNER RIBALTA
Los Àngeles, Estats
Units
—53→
Lema: Fi
de jornada. | ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| —54→ | ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
CARLES PI I SUÑER
Caracas,
Veneçuela
—55→
Lema:
«Pro aris et
focis». | ||||
  Dintre l'esglesiola muntanyana, | ||||
| penjada al cor del Pirineu, | ||||
| olorosa de menta i genciana | ||||
| que jo hi lligo, sovint, damunt la creu, | ||||
| cada matí, amb un novell desfici, | ||||
| quan enriola l'alba als cims més alts | ||||
| celebro el Sacrifici | ||||
| amb uns sentits més dolçament malalts. | ||||
| El meu pare l'ajuda | ||||
| i la mare no es cansa de pregar | ||||
| pels vius d'aquesta vida trafeguda | ||||
| i pels morts que reposen al fossar. | ||||
| El torb, a fora, salmodia a voltes | ||||
| amb la seva, salvatge majestat | ||||
| el plany d'unes absoltes | ||||
| per l'hivern que s'atansa enlleganyat. | ||||
| I jo, llavors, en mig del gran misteri, | ||||
| quan prenc amb les mans trèmules l'Anyell, | ||||
| sospiro en un dolcíssim encanteri | ||||
| i em floreixen els lliris de la pell. | ||||
| I alço l'Hòstia pura enlaire, enlaire, | ||||
| que cau com una flòbia als corporals | ||||
| crismats encare d'una flaire | ||||
| de codonys i de pomes tardorals. | ||||
| I dic mirant-lo amb una gran delera | ||||
| quan estrenyo aquell calze de salut: | ||||
| «Que us pugui alçar molts anys aquest prevere | ||||
| per gràcia del poble on m'haveu dut». | ||||
| —56→ | ||||
| I molt més baix, com una confidència, | ||||
| meitat oració, meitat lament, | ||||
| (Déu em perdoni aquesta irreverència) | ||||
| acabo així la súplica fervent: | ||||
| «I deslliureu, Senyor, la terra nostra | ||||
| dels enemics que l'han omplert de fang: | ||||
| per la flama immortal d'aquest Cos vostre | ||||
| i pel calze vermell de vostra Sang...». | ||||
JOSEP SERRA JANER
Prevere, Bergús,
Catalunya
—57→
Lema:
Acció de gràcies. | ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| —58→ | ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
JOAQUIM BOIXÉS I SABATER
Ripoll,
Catalunya
—59→
Lema:
«Vora els serrats i arran del mar». | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Fragment | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
MOSSÈN BARTOMEU BARCELÓ
Felanitx,
Mallorca
—63→
Castell de Rocabertí
Fragment
Rocabertí, Roca partida, Roca esberlada. Els documents més antics que d'ell parlen, diuen que Rupes-bertini estava radicat a la parròquia de Sant Miquel de Solanes: «alodem quem dicunt Solanes, cum ecclesia Sti Michaelis juxta castrum Bertrini», explica un document del l'any 972. Es troba a poca distància de La Junquera, completament enderrocat. Era en son temps una de les millors fortaleses de l'Estat de Peralada.
Les primeres dades que tenim d'aquest nom pertanyen al vescomtat de Rocabertí, qual origen podria molt bé ésser la distinció feta a un guerrer dels exèrcits francs, qui sap si anomenat Bertrini, com diu Marca, o Bonfill, com expressa Boades: «E jatsia que'ls sarrains possehian alguns castells e lochs en Royselló e en Cerdània e en l'Empordà, no eren senyors de gaire gran cosa, car a la majoria de les muntanyes desús dites avian los chrestians, dels quals, per lur gran coratge i bel·licositat, alçaren lavors gran nom e fama dels propis spanyols, los que vui dia s'apéllan Rupertins (a Rupa) per ço com lur castell és tot roquer, e tant qu'es maravella, qui fortament se'n mantengueren en lur castell roquer prop lo Portús, desús la Junquera, amb molts chrestians».
Devia ésser anterior a la invasió sarraïna, ja que Dromendrari, historiador del vescomtat, afirma que fou enderrocat pels visigots.
Aquest castell dóna nom al vescomtat de Rocabertí, o viceversa: un i altre estan íntimament associats, i omplen les planes més brillants de la història empordanesa, units, feudataris, separats i parents dels comtes d'Empúries, com ells «Gratia Dei». Els documents registren la vida d'aquest fortí «quia castrum de Rupe-avertine nunquam a sarracenis captus est», com diu Torner, i que en canvi fou abatut per Ramon Berenguer IV de Catalunya l'any 1137, per haver-se posat, el propietari, al costat del rebel comte Pons Huc d'Empúries.
Durant els segles IX i X i part de l'XI, hi visqueren, habitualment, els vescomtes. Pel maig de 857, Andegari de Rocabertí és nomenat en un instrument «primer comte de Peralada», i trobant-se en son castell, dóna una església del pla del cenobi de Sant Pere de Rodes. Més tard, amb motiu de les guerres, els Rocabertí passaren a viure a Peralada.
L'any 1285, amb motiu de la creuada de Felip l'Ardit contra Pere III, aquest monarca, que s'havia apoderat dels castells empordanesos, per congraciar-se —64→ amb els feudals, els hi retornà tots, menys el de Rocabertí, ço que fa suposar que el rei temia una possible intel·ligència del vescomte Dalmau V amb l'exèrcit de Carles de Valois, cosa errònia, com veurem en tractar de Peralada. A aquest castell s'hi anaren a refugiar els habitants de La Jonquera i de les seves engires, temorosos de l'allau francès en la referida expedició.
L'any 1462, davant el perill d'una nova invasió francesa, es fortificà, bastint-s'hi dues torres als flancs de la muralla.
Panicars
Castell davant del de Bellagarde. «Caput Panizarii, unde iter est de Francia ad Cataloniam» (Pietro de Marca, Marca Hispànica).
Devia ésser molt primitiu, doncs a la història medieval no es fa referència de la seva construcció. Qui sap si amb les seves pedres es bastí el priorat de Nostra Dona d'Arles, del comtat de Besalú. Quan la desfeta de les tropes de Felip de França, l'any 1285, en la que hi prengué part activa el nostre il·lustre Ramon Muntaner, capitanejant un estol d'homes del vescomtat de Rocabertí, el castell havia desaparegut, doncs en la Crònica d'aquest paraladenc no se'n fa menció.
Requesens
Il·lustre casa de sang visigòtica, que glatí, durant segles, entre els murs d'aquest castell, radicat a les escabrositats del Pirineu. L'antic fort ha desaparegut sota la carcassa de la reconstrucció feta en el segle passat pel darrer comte de Peralada. La seva situació estratègica en aquell temps era formidable, malgrat trobar-se al peu de la muntanya anomenada El Ras, i a jutjar per l'obra actual, devia tenir un perímetre considerable. De les seves terrasses es domina tot l'Empordà.
Pujades pretén que el nom de Requesens ve del rei got Recusind o Recesvint. En un instrument d'un contracte entre Huc d'Empúries i Gausbert de Rosselló (844) s'anomenen de Rochosindo les muntanyes de Requesens, a on els cavallers Libenci i Asinari hi edificaren una església: d'ells es diu que descendeixen els Requesens.
L'any 1285 el poseia el comte d'Empúries: mes els Requesens continuaren enaltint la història de Catalunya, donant-li braus cavallers i homes d'alta representació política. L'any 1380 Berenguela de Requesens emmaridà Grau de Rocabertí, passant el castell a aquesta casa, i, més tard, als comtes de Peralada.
El tornà a posseir la casa de Requesens fins l'any 1418, en que Alfons V d'Aragó l'adjudicà a la família Rocabertí, «los que lo poseen hasta hoy», diu Dromendrari.
ANTONI PAPELL
Palma de Mallorca
—65→
Preparat amb gust pel bon company senyor Álvarez, el saló de l'annexe del Teatre Nacional presentava un aspecte altament simpàtic.
Un altre escut barrat fet amb flors, encapçalava la presidència, que ocupà la simpàtica Reina Na Núria Raventós. Quatre llargues taules, també adornades amb flors, ocupaven gaire bé tot el saló. Luxe i més luxe arreu. La bellesa del Teatre s'havia trasplantat allí. Uns cent vint-i-cinc comensals s'aplegaren aquella nit per a testimoniar el seu vivent record a la Pàtria.
El senyor President de la República deixà altres compromisos per a poder assistir, també, a l'aplec del vespre. La seva distingida senyora no pogué acompanyar-lo, per no trobar-se bé. Hi havia, entre molts altres, l'Excm. Senyor Josep Figueres Ferrer, el senyor Cebrià Güell, Vicepresident del Consistori i senyora; Llorenç Vives, President del Consistori i senyora; senyor Llimosner, de la Comissió Organitzadora i senyora; Reverend Pare Roger, del Consistori; Professor Abelardo Bonilla del Consistori i senyora; Silvestre Isern, Tresorer i senyora; Marcel·lí Antich, Secretari del Consistori i Senyora, totes les gentils senyoretes que integraven la Cort d'Amor; el dramaturg nacional Alfredo Castro; l'artista Joan Margenat, de la Comissió Organitzadora i senyora; Ricard Badia, també de la Comissió Organitzadora i senyora; Senyora i filla Raventós; Josep Llobet i senyora; Josep Pujol Lines; Salvador López; Lluís Ollé; germans Tura; Domènec Flaquer; Fra Casiano de Madrid, fundador de l'HOGAR MONTSERRAT; senyora Marta Carreras; Mestre Cèsar Nieto; senyor Adrià Arié; Albert Aragonès, Secretari de la Comissió i senyora, Mestre Pere Aragonès i senyora; senyora de Moreno i tants d'altres que en aquest moment es fa difícil recordar.
Tot el sopar va transcórrer dintre d'una perfecta germanor. El Professor senyor Bonilla Galdames, Mantenidor, parlà sobre la significació de la Festa dintre del camp de la bellesa: el senyor Cebrià Güell, Vice-president del Consistori evocà records que commogueren als assistents i per fi, el Senyor President de la República reafirmà la seva idea que té dels Jocs Florals com a mantenidors del foc de l'esperit de les nacionalitats en aquest moment caòtic en que solament les valors materials són les que pesen.
Fra Casiano de Madrid, obligat per alguns dels assistents, recità en català.
Al final, cançons catalanes foren interpretades per gaire bé tots, i fins i tot, els més animats puntejaren unes sardanes seguint les notes del piano a càrrec de la gentil dama d'Amor senyoreta Puig.
—66→
Después de haber oído a los profesores señores Vives y Bonilla, me percato, todavía más, de que la significación de esta Fiesta es más vasta de lo que pensaba, ya que su continuidad en el tiempo prepara un renacer de alcances imprevisibles. Este renacer puede traer un estado de euforia espiritual enorme, y Cataluña, con sus Juegos Florales, será acreedora de la estima y consideración de todo el mundo. El carácter ecuménico de la cultura catalana sigue persistiendo, y si antes, con sus libros esparcía su espíritu por la tierra, ahora con su exilio, se hace conocer directamente por los pueblos que acogen con cariño estos Juegos de raíces tan profundas.
Cuando estuve en Israel, invitado por el Gobierno de aquel país, pude darme cuenta del valor del espíritu de patria de los hijos de aquella tierra, que esparcidos por todo el mundo, siempre vivieron unidos por el deseo de recobrar la patria perdida. Y ahora que la poseen, le mandan de todas partes aportaciones varias para fortalecerla y guardarla. Asimismo veo en los catalanes un paralelo igual. Dentro o fuera de Cataluña, trabajan noblemente por su ideal patriótico que es el de afianzar la vida de su pueblo y con su ejemplo contagiar al mundo entero. Es un hecho hermoso que me conmueve. Siento el mismo estado de ánimo a que se refiere el señor Güell, y es natural que así sea, pues de antiguo he seguido la vida del pueblo de mis padres llena de heroica dignidad. Yo creo que, tiempo a venir, Cataluña será comprendida y entonces podrá desarrollar una importante labor en bien de todos.
Señor Presidente de la República, señoras, señoritas, señores:
Nada en este momento me parece más adecuado, para exaltar en una síntesis histórica la importancia de estos Juegos Florales de la Lengua Catalana, que recordar la división de las artes que Hegel hizo en su Estética: simbólicas, clásicas y románticas.
Las simbólicas corresponden al Oriente y, a los pueblos primitivos. En ellas el espíritu se lanza a la aventura, pero no logra concretarse en la forma. No encuentra el medio expresivo que corresponde a su sueño y crea los símbolos, a veces poderosos, pero no siempre humanos. Es la aurora alucinada de la vida.
Las clásicas surgen del milagro griego, plenitud de la vida en que el espíritu encuentra las formas y con ellas alcanza la expresión y la perfección, el dominio de la razón y del sentimiento.
—67→Viene luego la Edad Media, la época romántica, en la que el espíritu se desprende de las formas y trata de elevarse al infinito como las agujas de las catedrales góticas. La piedra convertida en oración. El espíritu que se separa de la vida en busca de la eternidad.
Pero en la plenitud de esa Edad Media ocurre un hecho extraordinario: los trovadores provenzales y catalanes vuelven a la vida a través de las formas. Su emoción lírica canalizó en normas clásicas y con ellas crearon algo como una aurora de lo que iba a ser el Renacimiento. Su obra, al mismo tiempo artística y vital, se creó en gran parte sobre el amor y sobre el culto a la mujer, que derivó del culto a la Virgen que introdujeron en Europa las colecciones de milagros mariales. Su poética tuvo un nombre elocuente y significativo: Leys d'Amor.
Por esta tradición de belleza y de homenaje a la mujer y porque la mujer esta aquí en su mejor trono, elevo mi copa en honor de la hermosa Reina de los Juegos Florales y de las damas de su Corte de Amor.
Dames i Cavallers:
En un llibre que'm facilità Llorenç Vives, i que fa referència als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Girona l'any 1922, hi veig que tots els discursos que s'hi digueren comencen així: «Dames i Cavallers». Lògic és, doncs, que així sigui, però és que té un to de discurs i com que jo no en sé fer de discursos, prefereixo parlar amb vostès una estona.
Aquest sopar íntim, amb tanta bona gent, és per a rematar la Festa dels Jocs Florals d'enguany. Els Jocs Florals de la Llengua Catalana... Tot el que vol expressar això. Cultura, espiritualitat i sentiment. I, sembla que algú ha dit per aquí, que això era «fer política». Si assistir a conferències per a sentir parlar del poeta Carles Riba, és fer política, doncs fem política en aquesta forma. Si parlar de la sardana com a dansa mística és, també, fer política, fem-ne tot i ballant la sardana. Si ho és sentir conversar del gran arquitecte Gaudí, fem política tot i admirant les seves creacions, i si estudiar la personalitat gegantina de Llull és fer política, continuem estudiant-lo així cons altres homes il·lustres de Catalunya. La qüestió és que el que s'ha fet és donar a conèixer a molts que ho desconeixien, que Catalunya té una literatura formidable, que és cultivadora de les arts i que no es cansa de treballar. Aquest és l'aspecte cultural, espiritual i sentimental a que em referia.
Les nits de les conferències al Teatre Nacional, abans de començar-les, es formaven grups que discutien els preparatius de l'acte a celebrar-se. Hi havia molta discussió... Immediatament sorgia qui deia: «no hi ha més. —68→ És el caràcter català». I en català es parlava i sobre Catalunya. Jo somreia davant de l'espectacle. Però ja un cop retirat a casa, en els dolços moments de concentració en els que es repassa el que s'ha fet i se sent el que s'ha deixat de fer, el pensament es parava en les escenes dites i aleshores hom remuntava el passat i es localitzava a Catalunya, i els anys passats allà, es presentaven. Algú recordaria tal o qual arbre, o carrer, o escenes familiars; a un grup d'amics, una fontada, a l'ombra d'un om, acompanyat de la pubilla. Jo sé que recordava els tarongers de Taià, les vinyes, les muntanyes, i sobre tot, el piset de la Plaça Regomir, de Barcelona, on la mare hi feinejava. El piset era pobre, però el sol, de vegades, hi feia una visita de metge. Tots deuen haver recordat mantes coses semblants, i per això, per aquesta obra de cultura, d'esperit i de sentiment, devem restar agraïts a Llorenç Vives que ha estat l'ànima de la Festa, així com a tots quants han ajudat a que ella fos una realitat, també al senyor President de la República, senyor Figueres Ferrer, perquè, amb la seva presencia ha donat lluïment a tots els actes. Hem d'estar-los agraïts pels moments tan agradables que ens han fet passar i pels records que han fet desvetllar. Podem estar ben contents de que s'hagi pogut celebrar tot aquí, en aquesta bonica Costa Rica, on moltes de les seves poblacions ens recorden a altres de Catalunya. Sempre he trobat que Escazú, Aserrí, Zarcero, per exemple, tenen semblances amb poblacions catalanes, i en el seu camp hi ha infinitat de llocs que em recorden constantment Catalunya. Per tot això, ja ho veieu si hi ha motius de gratitud.
I ara, solament unes paraules a la reina; però, que se li pot dir, si és tan bufona... Que tots la mirin i per ulls propis es donaran compte de que, en repetir «és tan bufona» està dit tot.
—69→
